Els enigmes de Joan Roís de Corella (1435-1497)

Antoni López Quiles

Professor associat del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València

Dibuix figurat del rostre de Joan Roís de Corella sobre un manuscrit del segle XV amb una de les seues obres

Sinuós, brillant, controvertit, críptic, elegant, pastós, enigmàtic, podrit de cultura, chef de file dels escriptors de l’època, oblidat, subtil, profund, prestigiós, perseguit, sublim... i desconegut Corella!  L’intent de conéixer una personaltitat tan polifacètica com rutilant és urgent: autor que acumula tants mèrits literaris i socials; traductor que transforma en valencianes peces d’importància per a la literatura universal; promotor cultural. Però vista la realitat, s’imposa la pregunta: ¿Qui és Corella?  Pobret. No ha tingut fortuna ni en el nom, tan depenent de les melodies gràfico-lingüístiques de cada usuari (Roiç, Roiz, Roís i, sí, Roig!). No és casual que el repàs a la història li negara consignació i, per tant, estudi. Algus carregaren sobre la seua elaboradíssima prosa la responsabilitat de les tenebres decadentistes i després Fuster li valorà estètiques formals mentres que el privà de continguts: «En tota l’obra de Corella no hi ha en joc ni una sola idea». Pobre Corella! Deixeu-me repetir la pregunta: ¿qui és Corella? Ens l’haurem de formular sovint perquè la ignorància és flagrant. Per la meua banda, responc amb una ràpida aproximació a un creador tan brillant que, si ara agrada, coetàniament tenia autoritat, atés que exercí influència en autors del moment, com Martorell, el qual diuen que li espigolà un bon tros del Tirant, i també que distints escriptors reciclaren material del Mestre, però convé no exagerar: autoritat, sí, i molta; però no tota. Influent Corella! 

La pregunta reclama resposta peremptòria. Per exemple, el veïnat valencià no és procliu a llegir el Tirant lo Blanch, encara que sàpia qui és Joanot Martorell o tinga nocions de l’autor de la millor novel·la valenciana, la més universal, la menys cavalleresca, la més traduïda. No és presumible que eixe mateix veïnat haja experimentat plaers estètics llegint poemes d’Ausiàs March, per bé que el considera excel·lent: ¿qui sap que la cassola al forn pot bullir literàriament com a sintagma aplicable a la procel·losa mar, tret de pocs professors d’institut? Alguns coneixen el nom de l’Abadessa de la Trinitat, i encara, saben que sor Isabel era filla de l’esvarós marqués de Villena, però llegir-se l’obra que ha editat Vicent Josep Escartí pareix idea plausible? no; segurament el llenguatge és complicat, però la introducció de l’editor i la paciència ajuden. La meua aportació ací no és més que un elenc de pistes que tenen voluntat d’invitació a degustar una obra tan singular com la corellana i, de pas, la de March, Villena, Martorell, etc., perquè són d’or. Les obres que fan d’or tota una centúria, tota una cultura.
 

1.- CORELLA, LITERAT

 

Vos presente un poeta refinat, que domina el ritme; l’escriptor a qui les paraules responen amb eficàcia lírica, tensió continguda, emotivitat modulada, explosió sensorial. Llegiu «l’Oració» per a trobar un capolavoro convertit en Pietà magestuosa, solemne, commovedora («ver Déu e hom, lo fill de Déu e vostre / jau tot estés en vostres castes faldes»). Poesia recoberta de marbre, sí («tres coses són que, ab fredor de marbre, / lo nostre cor fan molt pus dur que pedra»), però que corprén; convindria assaborir-la al mateix temps que contemplem la de Buonarotti; es complementen. Podeu degustar els improperis contra Caldesa, receptora de les ires més vehements de l’entristit i esperançat seguidor de l’amor excels («qui en dies poc alegres / sempre vixqué, per amar ab espera»). Poeta que mor per amor («si muir per vos, llavors creureu / l’amor que us port»). Poeta cantor («si en lo mal temps la serena bé canta, / jo dec cantar») que descobrirem en la Balada de la garsa i l’esmerla, capaç per a la moció dels sentiments. Ho lamente, Riba, però Corella és místic, encara que no dels d’estirp castellana. Des del vibrant patetisme farcit de plants dolorosos («Hon és Homero? Hon és Virgili? Qui en metres? Hon és Demòstenes? Hon és Tuli? Qui en prosa? Hon són los tràgichs grecs e llatins poetes, que tanta dolor escriure pugen? Hon són tots los que tristícia, dolor e misèria sostenen?» ...Ubi sunt?), i per damunt de l’esforç de comprensió que fa la professora Badia, Corella escriu amb tanta passió que no li podem imputar el patiment del «fred desmai de l’home del Renaixement», a quin sant! 

Encara no sé si dedicar un epígraf específic a la narrativa, facturada des del bon gust i criteris pareguts als del vers. De fet, no solament les seues narratives tenen un cert ritme, reconegut per estudiosos de la talla de Riquer o Ferrando, sinó que transpiren aquell estil que hui denominem «prosa poètica» o, com ell diu, «rims i proses». Per a aconseguir-ho, l’exquisit compositor farà tal amalgama d’estils que ràpidament reclamaran l’atenció d’un lector format i així, el posimetrum (poemes dins la prosa) ajudarà a barrejar estils per a aconseguir productes fascinadors. Sona bé, Corella! És senyor de les muses, artista integral: li trobarem pintura, escultura, teatre, música, dansa, poesia... no solament com a elements al·ludits en el relat, sinó integrants del text. La seua llengua és art tan pur que promourà debat per a etiquetar-la tal com ocorre amb la denominació «valenciana prosa», sintagma que estimula l’enginy de l’investigador que aspirarà a aclarir si té relació amb referències territorials o vol ser suggeridora dels criteris desconcertants que té la redacció corellana: que si profusió d’hipèrbatons, que si còpia de cultismes, que si verbo in fondo, que si treball espés farcit d’hendíadis, que si prosa poètica, que si sintaxi retorçuda, que si complicacions paratàctiques, que si teranyina de paraules.... mareja. Autèntic artista que fa belles les arts, bella la redacció.

2.- CORELLA, TRADUCTOR I REDACTOR

L’originalitat de Corella no es troba en els temes, presos dels clàssics (Ovidi, toujous recommencé), dels grans renaixentistes (la tan recurrent Fiametta, de Bocaccio) o d’arguments religiosos, bé siguen fixats, com el Psalteri, o de més o menys lliure composició, des de la Vida de la Gloriosa Santa Magdalena fins a Lo Cartoixà. Ara bé: estem davant del traductor inconformista, del geni insatisfet. Les seues obres mitològiques, les de contingut amorós o les religioses deriven, en bona part, de plantilla, però ell no estarà content amb la mera reproducció anostrada de l’original i es dedicarà a glossar, amplificar o retoricar els materials fins a aconseguir un treball personal, seu, al servici dels seus objectius –de les idees que Fuster li nega, generalment de caràcter moral, social o espiritual– una recreació original. Les versions que fa introduiran múltiples aportacions de Mestre Corella, amb les quals, sense desfigurar massa la font, generarà en una recreació posada al dia per a re-contar relats ben coneguts com si de peces originals es tractara, però en el sentit de «singulars». Tanta creativitat li provocarà un esvaró amb la Inquisició, perquè una cosa és afegir pensaments a texts més o menys piadosos i una altra ben diferent és que gose incorporar modificacions en les pregàries de la Bíblia. I en temps de vehemència inquisitorial. Atrevit; molt atrevit, Corella. En efecte, pitjor encara que si volguera millorar partitures de Mozart, el senyor Corella agafa el Psalteri –el llibre de pregàries dels jueus– i es dedica a glossar-lo amb ganes, de manera que estimulà tots els mecanismes d’actuació del Sant Ofici. Producte de la passió estètica, del designi de comunicabilitat i del compromís que visqué, la versió corellana millora propostes que havien fet les anteriors, en alguna de les quals arribà a participar; guanya, cert, la comprensió sobre versions servilment llatinitzants i aporta –ai!– idees pròpies a un text fixat, inalterable. Però la Inquisició no volia experiments literaris ni alteracions de l’original sagrat, i li’l cremà, pareix que també amb ganes. Desventurat Corella! 

La bondat literària del Mestre no reposa tant en la novetat del tema com en la dispositio dels materials i l’ornamentació final, dins de la qual integrarem també l’ús de totes les figures retòriques que pot: les abundants glosses, les simptomàtiques amplificacions i els treballs de retoricar el text. Sense oblidar un detall important, com és la pluralitat de lectures que proporciona. En primer lloc, les afeccions medievalitzants el portaran a escriure amb els mateixos criteris que usava el lector medieval per a interpretar la redacció, o siga, amb la pràctica dels quatre sentits («senys», en dirà ell) d’interpretació dels texts, en especial dels bíblics. No ho perdem de vista, perquè en els treballs que ens presenta podrem llegir les coses que diu i, si esmolem la lectura, també coneixerem les que vol dir, és a dir, a banda del literal, els senys al·legòric, tropològic (moral) o anagògic (espiritual), segons recull de la tradició medieval; anotem, per exemple, la dantesca que ell aplica a les composicions que fa. En realitat, no es pot entendre del tot l’obra del nostre literat sense un bon coneixement dels referents simbòlics amb què treballa; en ell, el món dels símbols és tan riquíssim com inexplorat, raó per la qual estic col·laborant amb un col·lega  a fi d’intentar una explicació d’eixa qüestió tan important per a comprendre les profunditats de l’autor, un estudi sistemàtic de les qüestions simbològiques en Corella que, més allà del seny literal, ens ajude a descodificar els altres sentits. Intrigant Corella! 

Saludeu, encara, el selecte escriptor medieval, retardatari. O, també, l’alambinat escriptor del Renaixement, avançat. O, si voleu, l’amalgamador de tradició i modernitat, d’història i de present, d’herència rebuda i creació convertida en llegat o, com diu Francisco Rico, sap «reconciliar hàbilment les nostàlgies de l’Edat Mitjana i els suggeriments de l’Humanisme». ¿Qui diu que siga millor perquè l’adscrivim a un temps històric posterior? Inclassificable, amb voluntat de selecció sempre present. Ho acreditarà en tot, i ho exemplifique en el llenguatge, perquè el Mestre mira amb fidelitat la llengua dels clàssics al mateix temps que dignifica l’expressió popular, la del seu temps, i si el llatí ha perdut força comunicativa, es posa a dignificar el vulgar, convertit en stil dolç que tant li agrada. Alguna cosa del dolce stil nuovo li podrem descobrir. Mutatis mutandis, clar. Al costat de l’addició d’ambigüitats calculades, de pluralitat de sentits o d’equiparació de registres, el seu depòsit de recursos literaris li oferirà la possibilitat de jugar tant amb paraules com amb frases, d’intercalar combinacions, sobretot d’epítets nascuts de la companyonia de diversos adjectius, o de la convivència d’adjectius i adverbis, o de la promiscuïtat de tots amb tots, amb un resultat de laberint que al principi costa de recórrer, tan ple de minotaures, però que, al final, genera cordial adhesió. Mireu com sona la frase «La iniqua, trista, mísera enveja que, entristits ulls mirant, les prosperitats sempre deplora, ab lo verí de les sues mortals sagetes havia nafrat los ànimos e pensses dels fills del gran patriarcha Jacob». Per no parlar la sintaxi, que li és tan obedient com flexible; Corella, transgressor nat, fabrica amb facilitat els hipèrbatons que poblaran la redacció: «cercant dels bestiars les fèrtils pastures».

3.- ESTUDIAR I ENSENYAR: L’AULA I LA TRONA

En la lectura de la seua obra visitarem un teòleg dens, tal com li reconeixerà el canonge i poeta amic  Bernat Fenollar: «puix tant en vós la teulogia pausa», però que, literat, no ha construït un corpus teològic tancat, encara que vinga impregnat de sant Agustí o l’Aquinat. Des dels inicis com a escriptor, propulsors de reglamentació de conducta, fins als finals que exhibiran exquisida elevació espiritual, Corella fonamenta el text en la teologia, en especial l’estudi de la «Sagrada Pàgina», però –sempre rebel– sense sotmetre’s a les exigències de la superior de les ciències. Amb els seus escrits ens aproximem al filòsof que no acaba tampoc un tractat redó de filosofia, si bé treballa pensaments de factura aristotèlica («lo nostre antich criat Aristòtil»), platònica o tomista; ell vol paraules útils per a la vida i, en conseqüència, no solament fa recolzar en la filosofia les idees que vol divulgar, sinó que reclama coherència de vida, també per a l’escriptor. Corella no podrà ser inclòs en catàlegs academicistes inter philosophos atque theologos, encara que el Mestre en Sacra Teologia, que no es dedica «professionalment» a cap d’eixes disciplines, sap usar-les molt bé en benefici del seu discurs, siga literari, docent o retòric. Savi Corella!
 

Escoltarem també el predicador de fama. El domini de la paraula convertit en sermó, imaginem que potent; en ocasions vibrant: «Quan vós sermonau / alegra’s lo temple; / d’oïr-vos en trona, / lo poble és content», l’elogia Fenollar, si només tenim en compte l’estic positiu del vers de doble sentit; no debades diuen que era un «divo» de la trona. Podem assistir a una predicació de Corella com si estiguérem en una lectura comunitària dels seus relats. El predicador es complau d’abandonar la redacció de homilies («del sermó girar la ploma») per projectar-nos una injecció de doloroses gestes mitològiques o descriure’ns alambinades sepultures; el gran, immens Corella. Patètic, amb rius de llàgrimes literaris i literals, mestre en el recurs al patetisme. Capaç, per tant, de complir els requisits que exigia sant Agustí per a l’oratòria sacra: «docere, delectare et flectere», amb ell tots aprenen, s’ho passen bé i es commouen. Algú insinua que una de les seues peces més conegudes, la Tragèdia de Caldesa, és un sermó. Jo no sé si tant, per allò del thema i de la divisio thematis, les fonts..., però no se’n distancia: la fama de grand réthoriqueur li traspassa els segles. I també docent. Podeu assistir a les seues classes perquè el Consell del cap i casal el contractà per a ensenyar teologia. És l’home de la comunicació, de la transmissió dels coneixements que ha acumulat; és aquell que en trona o en aula se sent impulsat a contar i compartir les matèries que ha aprés. I, de pas, dinamització cultural, perquè convencé el Consell de la Ciutat perquè editara el Regiment de la cosa pública, de frare Eiximenis. Difusió, divulgació, instrucció pública en homilies, lliçons: recorregué a totes les possibilitats comunicatives. 
 

4.- COMPROMÍS CÍVIC

 

Representació de la batalla de Bosworth, coetània de Joan Roís de Corella, qui va ser un ferm antibel·licista

Mestre Corella construirà apassionants reflexions sobre la dona i, de la mà del d’Aquino, confirmarà que és superior a l’home. El paper que atorga a les dones en el conjunt de la seua obra ho assegura, i ho rebla el que li concedirà a la Mare de Déu, amb propostes descomunals, a hores d’ara inimaginables, de la mateixa manera que no foren massa prudents en temps de vitalitat inquisitorial. Quan té èxit l’expansió otomana i Europa clama resposta, l’escriptor, membre de l’estament militar, manifesta aversió a la guerra, i es declara decidit impulsor de la pau, antibel·licista convençut. Ho argumenta horroritzat pel dany que causen les armes, mentre que, en sentit contrari, es proclama rutilant cantor de la vida, regira pels racons del coneixement per a trobar els millors excerpta filosòfics que la societat culta ha acumulat per a condemnar qualsevol enfrontament bèl·lic, conflictes contraris a tota raó humana, i ens els transmet, perquè ens vol gent de pau. Una última ullada al compromís social que viu, en especial quan s’orienta als més necessitats i, convé subratllar-ho, també als perseguits pel Sant Ofici, m’ajudarà a concloure. Corella manté amistat amb tots els conversos del moment, aquells que experimenten persecució per part dels tribunals del Sant Ofici; ell és amic dels que teològicament podem definir com als justs injustament perseguits, i sempre els oferirà una paraula d’esperança. Benaventurat Corella.
 

5.- LLEGIR-LO HUI

Si recupere alguns dels adjectius amb què l’he definit –sinuós, críptic, pastós, enigmàtic, oblidat, profund, perseguit– calcule que introduiré alguna barrera en la invitació a llegir-lo. I és que no resulta fàcil, hui, llegir una obra tan literàriament alambinada i, pel que fa als significats, tan densament carregada de referents que han perdut vigència. De la mateixa manera que no tots coneixen el significat de dos mitres en terra en les representacions pictòriques de sant Vicent Ferrer, la descodificació dels rims i proses corellans planteja alguna dificultat que supera l’esforç per integrar la sinuositat de la seua sintaxi. Però també és difícil el món simbòlic de Dant i ningú li nega qualitat ni lectura. El lector de Corella podrà entropessar amb alguna dificultat inicial, però acaba captivat pel senyor de les paraules; es rendirà fascinat pel mestre del símbol, sorprés per l’estructura sòlida de les peces, corprés per l’elegància de la composició. El gran depòsit de la cultura medieval, però obert a la modernitat, reclama el treball de comprensió que ell va fer en la redacció. Li descobrirem una gran estètica en la composició acompanyada de propostes belles i reflexions encara plenes de valor al servici del gaudi i de la creació d’un món millor; i, al final, sabrem que encara no li hem descobert els grans enigmes que amaga.

Nota del Grup Harca: Aquest text, publicat originalment en la revista Lletraferit, és obra d’un autor convidat, a qui agraïm la seua col·laboració. Amb posterioritat a la seua redacció fou coautor de la següent obra sobre el mateix Joan Roís de Corella: Antoni López Quiles & Abel Puig Gisbert, Ensenyar, commoure i adelitar. Notes de propedèutica per a una relectura de Corella, Perifèric edicions, Catarroja, 2014.

Ricard III està de moda, o com influeixen la literatura i els mitjans de comunicació en la nostra visió de la Història

Reconstrucció facial de Ricard III d’Anglaterra

En els últims dies la premsa ha recollit la notícia (publicada ara a la revista Nature, tot i que ja s’havia fet públic al 2013), segons la qual ha quedat definitivament establert que les restes òssies trobades el 2012 a sota d’un pàrquing de la ciutat de Leicester (on abans hi havia una església) sí són del rei Ricard III d’Anglaterra. Això ja era més o menys evident des que es va produir la troballa, per tota una sèrie d’indicis, proves secundàries i l’aplicació de la lògica històrica, però la prova definitiva ha estat la comparació de l’ADN recuperat de l’esquelet amb el dels descendents de la germana major del rei, Ana de York, que resultà ser una canadenca emigrada després de la Segona Guerra Mundial. Els resultats de la comparació amb l’ADN dels descendents per via masculina, que és l’actual duc de Beaufort, no han estat positius; però segons indiquen els responsables de la recerca això només significa que en algun moment posterior, indeterminat, es va trencar la línia successòria biològica amb un fill il·legítim, per tant deixarem aquest vessant de la notícia per a qui puguen interessar els safarejos sexuals sobre la noblesa i la monarquia anglesa.

Tot allò relacionat amb Ricard III té èxit actualment a Anglaterra. El centre d’interpretació que s’està construint a Leicester sobre el rei i la troballa és certament interessant, com monumental és la tomba que s’ha construït a la Catedral de Leicester, després de discutir-se amb la Catedral de York el dret d’acollir les despulles del rei en acabar les investigacions (l’enterrament oficial serà al 2015). La història de com es van arribar a trobar les despulles del rei el 2012 a sota d’un pàrquing és una miqueta rocambolesca; o millor dit, la història de com un grup de ciutadans simpatitzants i admiradors de Ricard III (la Richard III Society) van pressionar suficientment, i amb arguments raonables, com perquè els historiadors de la Universitat de Leicester s’ho prengueren seriosament i acabaren excavant al pàrquing, fins al punt més increïble encara de trobar la tomba en el primer forat que van fer (evidentment tenien plànols antics de l’església, i una idea aproximada del lloc d’enterrament) i molt a prop de la superfície d’asfalt. Tot plegat es pot veure als dos documentals (en anglés) que us vam oferir fa alguns mesos, que ho conten tot perfectament des de dos punts de vista distints, un de més científic i un altre de més anecdòtic.

Ara bé, ¿com es pot haver arribat a aquesta situació? Perquè Ricard III havia tingut tradicionalment molt mala fama a Anglaterra, tant en el món de la historiografia com també entre el gran públic. De fet, és difícil saber fins a quin punt va poder influir això en el tractament dels historiadors anglesos, però és ben evident que el causant de la seua mala reputació a nivell popular fou William Shakespeare i la seua obra anomenada, precisament, “Richard III”. Shakespeare presentà en la seua obra un Ricard coix i amb malformacions físiques importants, cruel i manipulador, ansiós de poder, que va matar la seua dóna Anne Neville per poder casar-se amb la seua pròpia neboda Isabel de York, i també als seues nebots (el rei Eduard V de 12 anys, i el seu germà menor Ricard) amb la intenció d’usurpar la corona. I així és com el podem veure, per exemple, en la versió de Laurence Olivier a la pel·lícula que aquest actor va dirigir i protagonitzar el 1955.

Fotograma de Laurence Olivier caracteritzat com a Ricard III (1955)

Per la seua banda, Shakespeare es va basar en una obra del filòsof Thomas More, que fou qui va estendre aquestes idees unes dècades després de la mort de Ricard, quan l’escriptor estava al servei dels Tudor, la dinastia que va pujar al tro amb la mort de Ricard III en batalla. És evident, doncs, que la visió presentada por More (i per Shakespeare després) estava clarament esbiaixada pels interessos del poder al que servia, i així s’ha mantingut quasi fins a l’actualitat. Però aquesta visió ha canviat molt ara, i no és precisament conseqüència de la troballa del pàrquing. Al contrari, l’excavació de Leicester és una conseqüència del canvi d’actitud i l’augment de l’interès popular per aquest rei, que alhora és conseqüència de noves recerques històriques que han actualitzat la informació sobre Ricard III. Possiblement un exemple curiós i anecdòtic, però molt clarificador respecte al que estem dient, siga aquesta cançó, que pertany a una sèrie infantil de la BBC anomenada Horrible Histories, que està dedicada a explicar història als xiquets d’una manera amena i entretinguda.

Una altra manera de canviar aquesta visió sobre Ricard III ha estat també la literatura, de la mateixa manera que va ser Shakespeare qui va difondre la visió anterior. El 2003 l’autora canadenca Sandra Worth publicava la seua primera novel·la sobre el rei, anomenada Love and War (publicada en castellà com El ocaso de los Lancaster), que era la primera d’una trilogia que es coneix com The Rose of York (en castellà Las dos rosas). El 2006 vindria Crown of Destinity (El destino de la Corona), i el 2007 Fall from Grace (El último Plantagenet), que posava punt i final a la història del rei. Worth, que és una autora de novel·la històrica i romàntica, presenta un Ricard III que no te res a veure amb el de Shakespeare, puix no sols ha desaparegut qualsevol rastre de malformació física, sinó que fins i tot té un cert atractiu. Viu una història d’amor amb Anne Neville, plena d’obstacles fins que aconsegueix casar-se amb ella, tot i que finalment acabarà morint d’una malaltia. Per descomptat el personatge està totalment desinteressat pels diners i sobretot pel poder, el defuig i li pesa, no té altra finalitat en la vida que l’amor a la seua família i aconseguir la justícia al seu regne, amb el desig de ser un nou rei Artús.



Portades de les novel·les de Sandra Worth, la trilogia anomenada Rose of York

Ja al 2009 era una altra autora de novel·la romàntica, Philippa Gregory, d’origen britànic, qui atacava de nou amb aquesta visió de Ricard de York amb la publicació de The White Queen. En aquest cas Ricard III no era el protagonista, sinó la seua cunyada Elizabeth Woodville, l’esposa d’Eduard IV, però Ricard té un paper molt destacat, com també el té Anne Neville, repetint-se de nou la història d’amor (en aquest cas paral·lela a la d’Eduard i Elizabeth). Posteriorment aquesta autora publicaria altres novel·les romàntiques més inspirades en aquest període, sempre basades en dones, però el que ens interessa ara és que el 2013 la “BBC One” portà a les seues pantalles una sèrie basada en la novel·la de Gregory amb el mateix títol, de manera que aquesta nova manera de veure el personatge històric de Ricard de York ha tingut encara major difusió, tot i ser un personatge secundari. En aquest vídeo, amb imatges de la sèrie The White Queen (no es poden trobar a Youtube escenes concretes senceres pels drets de la cadena) es pot veure molt clarament com és el personatge de Ricard i la seua història d’amor amb Anne Neville, tal com la presenta la sèrie de televisió i la novel·la en la que es basa.

Fotograma de The White Queen, amb la imatge de l’actor Aneurin Barnard caracteritzat com a Richard of York, duc de Gloucerter, futur Ricard III, i Fye Marsay com a lady Anne Neville

Al remat, doncs, podem veure com el personatge que Shakespeare havia creat en ofereix una visió distorsionada de la figura històrica de Ricard III, i ara són també la literatura i la televisió qui l’està canviant de nou. Però això no vol dir que la nova visió siga millor que l’altra des d’un punt de vista purament històric. Per exemple, la troballa de les despulles del rei a Leicester ha servit per comprovar que, en efecte, Ricard III sí tenia certa deformació física, ja que patia escoliosis severa (desviació de la columna) i per tant devia tindre un muscle més alt que l’altre i l’esquena una mica encorvada, però res a veure amb la descripció clarament exagerada que en fa Shakespeare. Pel que fa a la seua personalitat, evidentment és molt difícil fer una biografia històrica raonable, però tant la que presenta Shakespeare com la que presenten Worth i Gregory són purament literàries i inventades. Finalment, pel que fa a certs esdeveniments històrics, la historiografia només pot assegurar que els fills d’Eduard IV desaparegueren, però no si foren assassinats per ordre de son tio Ricard III com afirmen More i Shakesperare, o fou cosa d’Enric Tudor (futur Enric VII) com relata Sandra Worth a la seua novel·la. El problema amb tot plegat, doncs, és saber si el gran públic sabrà distingir entre la realitat històrica i la literatura.

Esquelet de Ricard III, amb la desviació de columna

La melodia del desig

Ens demanàvem, fa un parell d'anys, si ningú se'n recordava dels assessors històrics a l'hora de fer literatura, arran d'algunes errades grosses que presentava una novel·la sobre la història d'amor entre Jaume I i Aurembiaix d'Urgell. Ara, conforme s'aprofundeix la crisi en el sector, sembla que les editorials ja ni se'n recorden dels assessors filològics i cada vegada trobem més llibres publicats amb una seriosa necessitat de revisió lingüística. No és el cas del llibre que vos presentem hui ací, La melodia del desig, darrer Premi de Narrativa Alfons el Magnànim, escrit pel catedràtic d'Història Medieval de la Universitat de València Ferran Garcia-Oliver. I no és eixe cas perquè l'autor domina per complet totes les tecles tant de la història medieval que narra, en la València de principi del segle XV, com de l'art literari de contar, amb gust i bellesa, una història d'amor prohibida entre una monja del convent de la Saïdia i un constructor d'orgues d'origen jueu convers. Una novel·la, doncs, ben documentada, ben contada i que enganxa el lector amb una història atractiva. Justament el que necessita el gènere de la novel·la històrica en la nostra llengua. Enhorabona, doncs, i moltes gràcies a l'autor per permetre'ns fruir amb la seua prosa i els seus coneixements. Vos deixem ací un tast, els primers paràgrafs de cadascuna de les tres parts en què està dividit el llibre, per tal que vos en pugueu fer una idea. La portada, com veieu, també és bellíssima.

Primera part. TOTES AQUELLES DONES INCORREGIBLES

Tot el seu món es reduïa al claustre, si més no el món que la feia somiar. Allí, vora la font, que remorejava amb la cadència d'un cançó de bressol, percebia engrunes d'aquella altra vida plena. L'abrusava i la confonia, la vida que bategava enllà del claustre. A vegades hi arribava un ventijol de mar, portant salabrors i històries de guerres i naufragis, i s'imaginava el port atapeït de veles i pals i un sargir de xarxes malenconiós. I a vegades la cridòria dels llauradors, arran mateix de mur, trencava la calma, i amb l'arribada de la primavera duien les mules amb les sàrries carregades de fems, saturats d'una sentor dolcenca que es barrejava amb l'olor de les roses i la flor de taronger amarg del jardí. Ah, els llaüts dels enamorats, que perfilaven les nits febroses i es clavaven com agulles en el cor!; la carrera precipitada del lladre cap als canyars de la fi del carrer i el caminar lent, sense rumb, del rodamón; els embriacs baladrers, i el trot d'un cavall percudint sobre les lloses i l'esvalot d'una baralla. Qualsevol soroll ressonava dins el modest claustre per a fer-lo vibrar, igual que vibrava la llum del sol ixent els dies clars de juny.

Segona part. LA VIDA INTENSA

Daniel Tristany era un dels noms més reputats entre els mestres artesans de València. Li havia costat fer-s'hi un lloc i guanyar-se el respecte en aquella selva labora que era la ciutat, poblada per feres envejoses, sovint criades en les mateixes llodrigueres dels oficis. Tenia fama merescuda de tractar bé els aprenents. A casa menjaven en la seua taula i dormien en un matalàs de borra, i no en una màrfega de palla com era usual. Els atenia en les malalties sense descomptar-los els dies perduts, però els cobrava el preu de les medicines. Només una vegada hagué d'emprar la corretja per a marcar les natges d'un gandul, fill bordet del rector d'Ontinyent. Només també una sola vegada acudí al justícia civil de València a denunciar una viuda d'Alboraia, més rica que pobra, arran de la fugida del seu Pericó, un marrec de tretze anys, quaranta-nou dies abans d'expirar el termini signat del contracte de treball, quan ultimava l'orgue dels mercedaris. El tracte benigne tenia la contrapartida de l'exigència estricta en el compliment dels deutes. Posats a triar, Daniel Tristany preferia el poca-traça al dròpol.

Tercera part. L'ESTUPOR

Els treballs de l'orgue començaren el 19 d'abril, dues setmanes i mitja després de la signatura del contracte i d'enllestir una reparació pendent de feia temps a l'església del Puig. Tres dies abans, el mestre orguener i el seu fill es reuniren amb Jaume Estopinyà, el millor fuster de València, i amb Bartomeu Santalínia, un jove imaginaire que s'estava obrint camí i acabava d'intervenir en una talla de sant Jordi per a la nova i flamant Sala Daurada del Consell de la ciutat. El primer a penes corregí res dels plànols, mentre que el segon presentà tantes objeccions al dibuix dels àngels trompetistes, que Daniel Tristany li consentí de procedir al seu albir, tot i que prèviament volia veure'n l'esbós. Atès que l'orgue s'havia d'emplaçar damunt d'una plataforma a no menys de vint pams del terra, també calia el concurs d'un mestre d'obres per a aconseguir una obra segura. No va caldre anar lluny a buscar-lo. Pere Morell vivia en la mateixa parròquia del Mercat, i com Jaume Estopinyà, ja havia treballat per als Tristany altres vegades.

Carmelina Sánchez-Cutillas

El proper dissabte 22 de febrer farà 5 anys de la mort de Carmelina Sánchez-Cutillas i Martínez del Romero. Aquesta autora és coneguda pel seu vessant poètic i literari, i especialment per la novel·la Matèria de Bretanya, que la va convertir en una de les escriptores més importants de la literatura valenciana de postguerra, i en general del segle XX. El que no sap la majoria de la gent és que Carmelina també era historiadora, i a més medievalista. També és cert que no va destacar especialment en aquest camp (com la major part de la seua generació, d’altra banda) però en el medievalisme valencià coneixem tan mal els nostres antecedents historiogràfics, i n’hi ha tan poques dones, que paga la pena fer cinc cèntims sobre la seua biografia i la seua obra historiogràfica.

Carmelina Sánchez-Cutillas, pocs anys abans de la seua mort

Tot i que nascuda a Madrid el 1927, va viure la major part de la seua vida a Altea (la Marina), on hi residia també el seu avi matern Francesc Martínez i Martínez (1866-1946), jutge municipal, folklorista i historiador valencià. Un home, per la seu banda, igualment interessant, que va arribar a ser degà del Centre de Cultura Valenciana, vicepresident de Lo Rat Penat, i un dels signants de les Normes de Castelló de 1932. Sens dubte, va ser ell qui va transmetre a la seua neta l’interès per la historia valenciana, i per això aquella jove Carmen Sánchez degué estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de València.

L'avi Francesc

Després de treballar en la secció de Cultura del diari Levante, fou entre finals dels 50 i principis dels 70 quan es van publicar les poques obres d’història medieval que va produir Sánchez-Cutillas. Fou autora de diversos llibres i articles, com ara “Don Jaime el Conquistador en Alicante” (1957), que tracta sobre els fets del rei en l’actual demarcació provincial, i especialment sobre les relacions diplomàtiques amb Castella. De fet, sembla que Carmelina era una gran admiradora de Jaume I. També va publicar “Lletres closes de Pere el Cerimoniós endreçades al Consell de València” (1967), en el qual estudia i transcriu diversa documentació, i “Notas sobre la estancia del infante don Pedro de Portugal en la corte del rey don Jaime I de Aragón” (1969). Com veiem, només pels títols ja s’hi pot apreciar que es va interessar especialment per la monarquia i per la història política dels primers segles després de la conquesta, com era molt habitual en la seua època. Però tampoc no es pot dir que en fóra cap especialista.

Més tard va publicar un treball dins del VIII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó de 1967, sobre “La fàbrica vella, dita de murs i valls” (1970). I, finalment, es va interessar per la poesia medieval en la comunicació que va presentar al I Congrés d’Història del País Valencià, titulada “Jaume Gassull, poeta satíric valencià del segle XV” (1971). Com tots sabeu Gassull és l’autor de La brama dels llauradors de l'horta de València contra lo venerable mossén Fenollar, una obra satírica de finals del segle XV.

Després de l’estudi sobre Gassull ja no s’hi dedicaria més a la Història, i es va abocar a la seua passió: la literatura. Però cal destacar encara la influència de l’edat mitjana en la seua obra poètica i narrativa. Per exemple, el títol de Matèria de Bretanya fa referència a les llegendes medievals del cicle artúric, un conjunt d’obres que la protagonista de la novel·la trobava a sa casa. I encara més, un article en forma de carta fictícia publicat el 1981 a la revista Cairell, titulat “A la reverent e honrada Sor Francina de Bellpuig, monja professa al convent de la Puritat cara cosina nostra”, un presumpte text medieval del que Sánchez-Cutillas afirma ser la simple transcriptora, el qual atribueix a sor Isabel de Villena, la coneguda autora del Vita Christi.

Sor Isabel de Villena entregant la seua obra a les monges del convent de la Trinitat de València, del qual era abadessa

Des de 1981 ja mai no tornaria a publicar res, per culpa del seu desencant amb l’escàs èxit dels seus darrers poemaris, segons declararia alguns anys més tard. Amb tot, ens deixava una obra poc extensa però intensa. Evidentment, Carmelina Sánchez-Cutillas no passarà a la història com a historiadora, però tampoc no li cal. L'amor pel seu país i per la seua història, així com la qualitat de la seua obra literària i especialment de la seua deliciosa Matèria de Bretanya, justifiquen de sobres aquest petit recordatori en un blog sobre Història Medieval.

Per acabar, en aquest vídeo podeu veure l’autora a la Biblioteca Pública de València, en 2007, parlant dels seues orígens a Altea i de la seua obra.

Balansiyya en cinc actes

Ben poca cosa ha quedat dels més de cinc segles de la València andalusina (c. 714-1238). Algunes traces de la muralla urbana i unes quantes peces arqueològiques extretes de baix terra, com ara ceràmica o monedes. Tanmateix, no ens han quedat ni mesquites, ni banys ni altres bells edificis que han conservat ciutats que foren conquerides pels cristians en la mateixa època, com Jaén, Còrdova, o Sevilla. No obstant això, tot i que encara són moltíssimes les coses que ens queden per saber, sí que tenim coneixement d'algunes de les principals fites històriques de la "medina" durant aquella etapa. En relació amb això, a continuació us oferisc un relat que he escrit per a la revista d'art i pensament Bostezo, on ha estat publicat originalment en castellà. He d'advertir-vos que és un text un tant estrany, ja que se situa fictíciament en un futur quasi apocalíptic per al sud d'Europa, de forma paral·lela al descobriment d'un pretés manuscrit andalusí a Mali. Però millor que el llegiu vosaltres mateixos!

El 9 d'octubre de l'any 2038, tot just el dia que els habitants de València celebraven desanimadament el vuitè centenari de l'entrada en la ciutat de Jaume I el Conqueridor i la seua incorporació al món cristià, en l'antic enclavament històric de Djenné, actualment en el país de Mali, la Fundació Suheyl, creada amb el patrocini de diverses dinasties àrabs, va presentar al món islàmic un dels descobriments més meravellosos dels últims temps: el manuscrit del Registre dels començaments, els fets i la fi dels àrabs i els berbers en les medines d’Alandalús. Es tracta d'una recopilació d'històries de les principals ciutats andalusines que foren conquerides pels cristians en el segle XIII, com Badajoz, Còrdova, Jaén, Sevilla, Mallorca, València o Múrcia, redactades per diversos informadors coetanis que es retrotrauen a l'inici de la seua població islàmica. Per l'interés que suscita entre els lectors de la seua revista, els enviem, traduïts, alguns fragments de la narració dedicada a la ciutat de València, l'antiga Balansiyya musulmana ‒transliteració gràfica que hem respectat per a referir-nos a ella.   

* * * 

1. De com arribaren els nostres i es rendiren els visigots

Actualment vivim en altres llocs, Granada, Algesires, Tlemcen, Alger o Kairuan, i l'amalgama de circumstàncies ens confon, però ara que hem estat expulsats del paradís terrenal, només ara, podem contar el final de la nostra antiga medina. Tot va començar en l'any 95 de l'Hègira [714], quan Abd al-Aziz ibn Musa, fill de l'enviat de Damasc Musa ibn Nusair, va pactar amb el bisbe de Valentia, el màxim poder local, la rendició de la ciutat i el seu territori. En el nom de Déu, el Clement, el Misericordiós, els visigots van obtenir la pau i la salvaguarda de les seues propietats i del seu culte a canvi de pagar al califa l'impost dels no musulmans. Prop de la ciutat es va establir un destacament iemenita, molt reduït, atesa l'enorme pobresa de la regió. Els visigots els relataren la seua penúria, assolats per plagues de llagostes durant dècades. En Valentia només vivien el bisbe, els seus acòlits i uns centenars de famílies, instal·lats sobre les ruïnes d'una antiga urbs; en el camp les gents s'havien refugiat en les muntanyes, temoroses de la fam i dels atacs dels nostres...

2. De com els berbers crearen hortes mentre la ciutat defallia 

En l'any 289 de l'Hègira [902] nombrosos grups de tribus i clans berbers s'havien establert en els voltants de la ciutat. Els Banu Hawwara, els Banu Agger, els Banu Zanata i tants altres havien construït un complex sistema de sèquies per a dur l'aigua del Guadalaviar [el Riu Blanco] a les seus alqueries i alimentar així a les seues famílies. Les terres de cultiu s’ompliren de sorgo, blat, arròs, carxofes, albergínies, bledes, espinacs, cítrics, peres, carabasses, figues i dàtils. La saviesa i l'experiència dels homes lliures fecundaren els camps; el treball de la comunitat dugué la prosperitat als seus habitants. Els antics pobladors de la zona es mesclaren amb aquests berbers i foren assimilats. Mentrestant, Balansiyya es desfeia. Fins al punt que arribà a ser coneguda com Madinat al-Turab [la ciutat del fang], plena de clots polsosos, murs derruïts i espais abandonats. Molt pocs dels nostres havien decidit instal·lar-se en ella... 

3. De com Balansiyya esdevingué taifa 

Les seues petjades sobre la terra t'ensenyaran la seua història com si la veres amb els teus propis ulls. Per Al·là que mai els temps portaran un altre semblant, que domine la península i conduïsca els exèrcits com ell. La desaparició del cabdill al-Mansur [el Victoriós] significà la discòrdia entre els nostres. Ell, que havia humiliat la supèrbia dels cristians, que els havia fustigat a Barcelona, Coïmbra, Pamplona i Santiago, que havia embellit la gran mesquita de Còrdova, no va saber preveure els enfrontaments que es produirien a la seua mort. I arribà la fitna [la divisió], la guerra civil. És conegut per tots els que han escoltat als vells que conserven la nostra memòria: les taifes [els destacaments] de les regions deixaren de pagar l'impost alcorànic al califa de Còrdova i cada governador va tirar pel seu costat. En Balansiyya Mubàrak i Mudhàfar, dos eunucs lliberts, governaren des de l'any 401 de l'Hègira [1011] i, poc després, arribà el nét del cabdill al-Mansur. Durant aquesta època moltes gents acudiren a la ciutat; els mercats bullien d'activitat amb els fruits de l'horta i els béns dels artesans que es van establir entorn de l'alcàsser dels governadors. Aquests ordenaren la construcció d’una gran muralla i una bella almúnia amb un ampli jardí plantat d'arbres i de flors, amb un riu que el travessava i pavellons ricament decorats... 

4. De com, després de l'expulsió del Cid, la ciutat tornà a resplendir 

En aquell temps el poder dels cristians havia augmentat, mentre el dels nostres s'afeblia a causa de la fitna [la divisió]. Així, en l'any 486 de l'Hègira [1093] el mercenari Rodrigo Díaz de Vivar tingué la gosadia d'assetjar Balansiyya, on es refugiaren moltes gents del camp. Fou un setge terrible. Un any sense poder eixir de la ciutat. Quan s’acabaren les provisions, els gossos, els gats i les rates foren objecte de cobdícia. Una gran rasa va ser excavada davant la porta principal de la muralla i els cadàvers dels que morien d'inanició es llançaven en el seu interior. Finalment, el governador capitulà i Díaz de Vivar ‒que Al·là l’haja castigat com mereix‒ ocupà la ciutat. Durant vuit llargs anys la població fou subjugada al domini d’aquell sayyid [Cid, senyor] i dels seus, fins que els almoràvits, arribats de l'altra ribera, plantaren cara al poder cristià i l’expulsaren. La ciutat i els recitals de les nits d'estiu tornaren a resplendir. Ibn Khafaja, el Jardiner, cantà als seus habitants: “Quin goig el vostre! Teniu a casa el paradís etern”. Ibn Ghàlib, el de Russafa, enaltí la voluptuositat dels sentiments: “Si pogués manar del meu amor, jo no voldria tal poder”. Ibn al-Zaqqaq, el de Balansiyya, ens llegà un bell i intens epitafi: “No fou la nostra vida un goig ardent?”....

  
5. De com vam ser expulsats del paradís terrenal

 

Després de la caiguda del poder dels almoràvits i els almohades, absolutament ningú pogué frenar l'avanç cristià. Mallorca, Badajoz, Mèrida, Còrdova, Úbeda i Baeza foren ocupades. Més tard, el destí colpejà Balansiyya. L'infidel féu desaparèixer la fe veritable i les campanes reemplaçaren la crida del muetzí. Quina gran pèrdua per a l'Islam! Quina tristesa per a l'oració i el dejú la d’aquell fatídic 18 de sàfar del 606 [28 de setembre de 1238]! La nostra ciutat caigué davant Yaqmú al-Barsaluní! On han quedat, germans, aquells dies i aquelles nits del nostre passat? Prengueren a milers dels nostres i els mataren o els vengueren com a esclaus. Els altres quedàrem subjugats, vençuts. Fórem desposseïts dels nostres béns, expulsats de les nostres cases i les nostres terres; mamprenguérem el camí de l'exili...

* * *

 

Alguns opinen que el Registre dels començaments, els fets i la fi dels àrabs i els berbers en les medines d’Alandalús és una obra apòcrifa, realitzada per a reforçar els arguments islamistes que animen a la conquesta de l'antic territori andalusí, aprofitant l'actual estat de desolació social i econòmica que regna a Espanya i Portugal. No obstant això, els pocs experts occidentals que han examinat el manuscrit avalen la seua autenticitat, atenent als tipus de paper i cal·ligrafia utilitzats. Es tracta, sens dubte, d'una obra de finals del segle XIII que il·lumina, com cap font havia mostrat abans, el sentir dels musulmans que habitaren les ciutats andalusines durant aquella època, així com la memòria que conservaven de la seua arribada a la península ibèrica i els segles de felicitat i tristesa que visqueren en ella. Fonts properes a la Fundació Suheyl comuniquen que l'edició del manuscrit s'abordarà en breu, al llarg de l'any 2039. Esperem, per tant, la seua pròxima publicació, de la qual els informarem oportunament.

Francesc de Vinatea: de fugitiu a líder popular

El text copiat a continuació és una recreació literària dels fets històrics protagonitzats per Francesc de Vinatea que vam explicar ací, la qual fou publicada en el primer número de la revista cultural valenciana Lletraferit.

 Vista posterior de l'estàtua a Francesc de Vinatea instal·lada a la plaça de l'Ajuntament de la ciutat de València (Foto: Diana Baidal)

A galop tirat per l’abrupta geografia dels Ports, poc podia imaginar-se Francesc de Vinatea que els valencians, algun dia, li alçarien un monument a la capital del regne. Corrien mesos de 1313 i el prohom morellà fugia tan ràpid com podia, deixant arrere tot el que tenia, que no era poc. Dos molins sobre el riu Sénia, la casa pairal de Morella i la casa senyorial de la Todolella, on abundaven les riquees: les xarpelleres de llana amb les que comerciava, les taleques de blat que portaven els seus vassalls, les cubes de vi de les seues pròpies vinyes, els cofres amb xamellots, flassades i tota mena de robes, les arcasses que guardaven els seus llibres de lleis... I les xiquetes, dos belles donzelles casi en edat de maridar, que quedaven òrfenes en la pràctica. A elles també les deixava arrere. Ara que potser arribava el desitjat baró, ho havia llançat tot a perdre. Arribà a casa a una hora inusual i sentí sorolls a la cambra. Pujà sigil·losament i confirmà les sospites que l’ameraven des de feia temps. Na Carbona, la dona amb qui s’havia casat vint anys arrere, jeia carnalment amb un jovenel·lo, l’escuder que havia contractat recentment per ajudar-lo en la senyoria. S’abresquillà, perdé la raó, i tirà mà de l’espasa. L’escuder s’alçà nuu, l’acorralà contra un cantó i descarregà tota la seua força contra ell, mentre Carboneta plorava i xillava aterrada sobre la màrfega de cànem. De bades li digué entre singlots que s’enrecordara del fill que duia al ventre. Francesc l’agafà pels cabells, la tirà a terra i, amb fúria, li travessà el cor. No recordava res més. No sabia com havia eixit de la casa, però ara es trobava, al ple del migdia, cavalcant cap a terres castellanes on potser trobaria l’empara d’algun vell amic...

No ho podia creure. L’havien advertida que el seu futur espòs, l’infant Jaume d’Aragó, havia perdut l’oremus. Potser l’havien emmetzinat. Ningú no ho sabia, però deien que estava dispost a renunciar als seus drets successoris com a primogènit de Jaume II. Ella no ho volia creure. A penes era una xiqueta de dotze anys, però des de menuda, com a infanta de Castella, l’havien educada per a ser reina, la futura reina Elionor. Havia passat llargues temporades de solitud i estranyesa a terra forastera, al palau del Real de València, on només havia tingut el consol dels servidors castellans que la criaven, com la seua estimada ama, Sancha de Velasco. I tots aquells anys d’espera s’havien convertit ara en anys d’infàmia i de rancor. Les núpcies s’havien celebrat finalment en octubre de 1319, a la vila catalana de Gandesa, però aquell forassenyat infant havia fugit de l’església en acabar l’ofici. Havia deixat plantat els convidats i havia mostrat a les clares que mai no podria regnar. Hauria de renunciar al tron, el matrimoni s’anul·laria i Elionor seria retornada a la cort de Castella, com una penyora trencada i inútil. Però ella no havia comés cap falta. Els culpables eren els aragonesos: eixe rei incapaç de fer entrar en raó el seu fill i eixe fill apocat, ablanit, temorós d’assumir les seues responsabilitats de govern. Encara no sabia com, però es venjaria d’alguna manera. Aquella afronta no quedaria impune de cap de les maneres...

La vespra del dia de Sant Miquel de l’any 1328 plogué tan i tan fort, i durant tant i tant de temps, que el Guadalaviar es desbordà. El diluvi negà la capital del regne i la seua horta, causant unes destrosses de les quals no hi havia memòria de cristians ni de sarraïns. El sendemà Francesc de Vinatea no donava l’abast. Com a justícia criminal de la ciutat recorria tots els carrers vigilant, amb els seus saigs, que ningú no aprofitara el caos per furtar els béns aliens. Sentia, però, una íntima satisfacció, que tractava de dissimular davant els altres. Enmig d’aquell desordre, els veïns confiaven en la seua autoritat i se sentien protegits. Era un home diligent, decidit i valent, que havia sabut fer-se respectar. I allò feia que, amb el pas del temps, cada volta quedara més lluny el record de la seua fugida i de la seua condemna a mort mentre estava a l’exili. Després d’uns quants anys, guanyant el favor d’uns i altres, havia aconseguit la commutació de la pena i havia refet la seua vida. Amb el suport dels rics familiars que tenia a Morella, s’havia instal·lat a València, on excel·lia entre l’elit de juristes del municipi. D’ací que haguera arribat a casar-se en segones núpcies amb la filla d’un cavaller i que haguera adquirit el lloc de Benimaclet, retornant a la seua avantatjada posició de senyor, en esta ocasió a tocar del cap i casal. El seu prestigi era tal que el nou monarca, Alfons el Benigne, el reclamà com a conseller reial. I com més poder exercia, més satisfet se sentia.

Mig any després d’aquella enorme riuada, el seguici reial entrà a la ciutat. I, amb ell, la nova reina, Elionor de Castella. Aquella xiqueta palplantada a Gandesa s’havia fet gran i havia esperat la seua oportunitat en quedar vidu Alfons el Benigne, poc abans de ser coronat. Així, després d’unes intenses negociacions, el matrimoni se celebrà a Tarassona en febrer de 1329. Havia arribat el seu moment. Per fi era reina d’Aragó i podia netejar l’afronta del passat. Però no s’acontentava només amb això. Havia tingut una primera falta. Se sentia embarassada i estava convençuda que seria un mascle. El seu fill heretaria la Corona malgrat que ja existia un hereu, l’infant Pere, nascut de la primera dona del rei. Elionor ja havia fet el primer pas per a acomplir el seu pla: havia rebut grans dominis a Aragó, Catalunya i València, com a dot pel seu casament. Però les viles de Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló, les més importants del regne de València, es resistien a acceptar aquella donació. Al·legaven que els seus furs i privilegis prohibien separar-les de la jurisdicció reial. Ella, en canvi, ho tenia ben clar: no hi havia més lleis en la terra que la voluntat del monarca i els que la contradeien mereixien ser penjats de la forca. Així aconseguí que el seu marit es mostrara inflexible als precs de les viles i arribara a atacar-les enfuridament. Fins que finalment, davant els assalts i les amenaces del monarca en persona, que sembrà el terror en la pròpia capital, la reina aconseguí que els vilatans doblegaren els genolls i acudiren a València per a jurar-la com a nova senyora. I tot just en acabar la cerimònia, tingué el gust de dir-los el que realment pensava d’aquella donació: “Esto no vale nada”. Les seues aspiracions eren molt superiors...

Francesc de Vinatea assistí impotent a tots aquells fets. Ell, Vidal de Vilanova i alguns altres consellers reials tractaren de calmar al monarca, sense resultats. Podia sembla normal que, com havien fet tots els seus predecessors, donara liberalment part del seu patrimoni. Però allò era massa: havia cedit fins a nou de les ciutats i viles més importants de la Corona. I, per si fóra poc, en desembre de 1329, en nàixer el seu primer fill amb la reina Elionor, n’havia donat sis més al nounat, Ferran, incloent-hi Oriola, Alacant, Elda i Novelda. Com a bon jurista, Francesc sabia que allò era completament il·legal i les notícies que li arribaven de Morella l’aborronaven: els batles de la reina maltractaven la població, menyspreant els privilegis que s’havien aconseguit, a força de sang i subsidis, des de temps de Jaume I. La follia, però, no havia acabat ací. La reina s’havia dedicat a perseguir als protectors de l’infant Pere, l’hereu legítim, que protestaven per l’escàs patrimoni reial que li quedaria quan accedira al tron. Un d’ells, Lope de Concud, fou arrossegat i penjat a València, acusat de fer fetilleries per a evitar que la reina tinguera fills. Fins i tot el primogènit, davant la passivitat de son pare, hagué de fugir a l’Alt Aragó, disposat a creuar la frontera amb França si les coses empitjoraven. I en aquell context, en juliol de 1331, el Benigne decidí ampliar les competències que havia atorgat a la reina sobre les viles valencianes: ara li les donava en total propietat, com a senyora absoluta.

Elionor se sentia satisfeta. Com li recordava la seua ama, Sancha de Velasco, entre ella i el seu fill posseïen mig regne de València i una part molt important de Catalunya i Aragó. La posició de l’infant Pere era, a més, molt feble. Potser l’acabarien portant a la cort reial, on, tal vegada, algun dia, menjara alguna cosa que li provara malament, emmalaltira i finira els seus dies com a primogènit. Llavors l’hereu seria Ferran, la mateixa sang que Elionor, a la qual hauria pertangut la Corona des d’un principi si aquell covard de Jaume no haguera fugit de la seua pròpia boda dotze anys abans. Però els obstinats habitants de les viles valencianes tornaven a posar-li pals a les rodes: es negaven, torna i volta, a jurar l’ampliació de les seues competències com a senyora. De bades esperà a València junt al seu marit la presència dels procuradors que havien de consentir la nova donació. No només no hi anaren, sinó que, a més a més, els emissaris reials foren rebuts a cantalades, en desembre de 1331, quan anaren a les viles per a recriminar la seua desobediència. Aquells insolents vilatans estaven en peu de guerra, però, com dos anys abans, haurien d’afluixar la corda. Elionor n’estava convençuda. Ningú no gosaria contravindre la voluntat del rei.

Les veus que eixien de les cases de la confraria de Sant Jaume, però, no deien precisament això. Drapers, notaris, argenters, canviadors, paraires, blanquers, corredors o barbers, tots ells clamaven per l’opressió que patien els seus companyons de Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló, amb els quals havien lluitat contra els cavallers aragonesos durant tants anys, frec a frec, en defensa dels furs valencians. Encara més, amb aquelles viles totalment apartades del patrimoni reial, València no seria res. Un cap sense cos. Una mare sense fills. La capital d’un regne en mans alienes. I Francesc de Vinatea, des del seu nou càrrec com a jurat en cap de la ciutat, aprovava per complet aquella opinió majoritària. S’havia arribat massa lluny. No es podia tolerar l’actuació del rei en favor dels interessos exclusius d’Elionor de Castella i el seu fill.  Ell sabia, de primera mà, que el Benigne no faria cas de les paraules temoroses dels consellers reials. Calia posar-hi fre per uns altres mitjans. I així ho exposà, decidit, al Consell municipal: “Hem d’acabar amb la influència nefanda de la reina Elionor sobre nostre senyor rei Alfons. Si no és per raó i justícia, que siga per la força”. La paraula de Vinatea era una paraula respectada i la gernació que aquell dia omplia la sala l’acatà unànimement. El mateix Francesc seria l’encarregat de comandar la comitiva que parlaria amb el monarca.

Els hòmens armats de la ciutat s’organitzaren, com era habitual, en grups de deu. El que no era gens habitual, però, era que s’aparellaren contra el seu propi rei. El delicte de traïció, castigat amb la mort, planejava sobre tots ells. Vinatea ho sabia i s’havia preparat per a tot. Ja havia escapat una vegada d’aquell destí i, encara que esta vegada no podria fugir del palau reial a lloms del seu cavall, no li importava. Estava a punt d’arribar a la seixantena d’anys i la vida ja li havia donat una inopinada segona oportunitat. Faria el que s’esperava d’ell: servar l’honor de la ciutat de València com a mare i cap del regne. Encara que ell morira, la determinació dels valencians plegaria la voluntat del monarca. Si era víctima de la ira règia, les milícies assaltarien d’immediat el seguici reial i entrarien a degolla en el palau del Real, occint tothom que trobaren. Així li ho comunicà al Benigne, sense que li tremolara la veu en cap moment. Era una decisió ferma. El poder de València o el poder del rei. I, davant la indignació de la reina Elionor, vencé el primer. Ella els haguera mort a tots. A aquell arrogant Vinatea que s’atrevia a desafiar-la. Als jurats i els consellers que l’acompanyaven en representació de la ciutat i les viles. Als hòmens armats que aguaitaven a l’altra banda del riu. Com gosaven a fer allò? Però el seu marit, aquell home timorat, no li féu cas en esta ocasió. S’acovardí i cedí. Expulsà els consellers que actuaven en favor de la reina, revocà la darrera donació que li havia fet i ‒de nou la infàmia‒ desterrà a la seua ama, Sancha de Velasco, acusada d’intrigar en contra de la Corona.

A partir de llavors el poder d’Elionor dins de la cort reial s’anà esvaint i en morir Alfons el Benigne, en 1336, hagué de fugir, cames ajudeu-me, a Castella. Francesc de Vinatea, però, ja no ho voria. Morí a mitjan de 1333, un any i mig després dels fets ací narrats. La seua memòria, no obstant, perdurà diverses generacions en la memòria col·lectiva del poble valencià. La confluència dels carrers Corretgeria, Cadirers i Calatrava, on ell vivia, fou anomenada durant molt de temps “la plaça d’en Vinatea” i els relats de Pere el Cerimoniós i Francesc Eiximenis, redactats a finals del segle XIV, elevaren la seua gesta a la categoria de mite.

Joanot i Tirant, tants anys fa...

Ahir diumenge va ser 20 de novembre i, deixant de banda la voràgine electoral que acabem de viure, es tracta d'una data especial que cal commemorar, però molt poc coneguda per part dels valencians. I és que, en efecte, fa uns anys la Generalitat valenciana va declarar aquesta jornada com a Dia del Llibre Valencià, tot i que no en faça massa promoció –per no dir que cap–, ja que tal dia com eixe de 1490 es va publicar per primera vegada el Tirant lo Blanch. Per a posar el nostre granet d'arena a la commemoració anual, des del blog d'Harca anem a fer aquest especial sobre Joanot Martorell i el seu alter ego Tirant el Blanc.

Primera pàgina de la primera edició del Tirant lo Blanch, que va eixir de la premsa de Nicolau Spindeler a la ciutat de València el 20 de novembre de 1490

De fet, l'any passat va ser declarat per les Corts valencianes com a Any Joanot Martorell pel (suposat) 600 aniversari del seu naixement (entre 1410 i 1411), i al seu voltant es van fer diversos actes, col·loquis i, com és habitual, documentals. Per exemple, els dos que hui, més d'un any després de les commemoracions oficials, us oferim.

Cartell oficial de l'Any Joanot Martorell 2010 de la Generalitat valenciana

El primer, titulat Joanot i Tirant, lletres i batalles, està produït per Televisió Valenciana expressament per la commemoració de l'Any Martorell, i va ser emés per primera vegada el 24 d'abril de 2010 dins del programa Dossiers. En la línia habitual dels documentals històrics d'aquesta cadena, relacionats amb les commemoracions històriques (les que interessen al poder, és clar, altres s'ignoren), hi ha un ampli desplegament de recursos amb viatges a Istambul i Anglaterra, per a mostrar el que queda dels escenaris de la novel·la. Potser peca d'una manca d'ordre cronològic, perquè no sé si és el més correcte començar per Constantinoble i deixar Anglaterra per després. Segurament està mancat també d'un major aprofundiment en la vida de de l'autor i una contextualització de la societat de la València del segle XV, que no per molt coneguda deixa de ser important per a entendre millor la vida i la personalitat de Joanot Martorell i el resultat final de la seua obra. Tanmateix, no s'ha d'amagar una gran qualitat tècnica i, sens dubte, paga la pena veure'l.

El segon no és un documental tan a l'ús com l'anterior, sinó un programa-documental basat en 4 entrevistes: a Albert Hauf sobre la novel·la en si i a Jaume Chiner sobre la biografia de Martorell; a Antoni Furió sobre la València del segle XV i, finalment, a Manuel Boix, el gran il·lustrador valencià, al voltant de la seua magnífica obra basada en el Tirant lo Blanch. Segurament aquest ve a cobrir les mancances de l'anterior, sense tantes recreacions ni floritures tècniques però amb un millor contingut d'informació des del punt de vista de la divulgació d'un període històric. En qualsevol cas, també és força interessant i entretingut de veure, tenint en compte que no està enfocat per a un public valencià com el documental de TVV, ja que es tracta d'una producció de Televisió Espanyola. Forma part del programa “Reportero de la Historia”, presentat pel periodista Jacinto Antón, i es va emetre el 28 de juliol de 2010 per La 2.

Abans d'acabar, però, no vull deixar d'esmentar el breu debat que existeix actualment entre els investigadors sobre la vida de l'autor valencià. Hi van existir dos Joanot Martorell al segle XV? I si és així, quin dels dos va escriure el Tirant lo Blanch? El mateix Albert Hauf esmenta de passada, al segon documental, que una de les darreres coses que s'han sabut de Joanot Martorell és que va ser escrivà de ració a la cort del príncep de Viana, a Barcelona. Però això ara no està tan clar. Aquesta dada la va aportar fa uns anys Jaume Turró, de la Universitat de Girona, ja que, en efecte, apareix a la documentació un Joan Martorell, valencià, ocupant aquest càrrec en el moment que Carles de Viana estava enfrontat al seu pare Joan II. Aquesta informació, doncs, aportava llum sobre el cavaller en un període d'anys dels quals res no se'n sabia, tot i que el situara en una possició contrària als Trastàmara. Però recentment l'historiador Agustín Rubio Vela ha localitzat un Joan o Joanot Martorell al servei del comte de Dénia, vivint en aquesta localitat en els mateixos anys que suposadament vivia a Barcelona, de manera que, irremeiablement, es tracta de dues persones diferents, coetànies, amb el mateix nom. De fet no és tan estrany, puix Joanot és un nom força comú (encara que sol fer referència a persones joves, que amb el temps passen a ser Joan, i en efecte apareix de vegades esmentat com a Joan o Johanes), i Martorell és un llinatge toponímic relativament estés per Catalunya i tota la Corona d'Aragó.

Quin dels dos va ser, però, l'autor del Tirant? El que vivia a Barcelona o el que vivia a Dénia? Cal dir que ara mateixa hi ha partidaris d'una opció i de l'altra. Tanmateix, de moment és el Joanot Martorell de Dénia qui té més possibilitats de ser l'escriptor, ja que com ha mostrat Rubio Vela la documentació l'anomena cavaller (milites) i mossén, mentre que el Joan Martorell de Barcelona és qualificat de ciutadà o simplement habitant de València, cosa que no quadra amb l'autor del Tirant lo Blanch. El temps i la recerca potser afinaran la resolució del misteri, tot i que estiga ja prou clar. En qualsevol cas, nasquera quan nasquera Martorell, i visqués on visqués durant un breu període de la seua vida, de moment ens conformarem amb recordar ara el nostre escriptor, i també la seua gran obra, que ahir 20 de novembre va acomplir 521 anys de la seua publicació. Encara que, cal dir-ho, es conserva força jove, comparada amb altres novel·les que tenen molts menys anys.

Bolaño, la literatura i la història

Historiadors, tot un món

De vegades trobes reflexions sobre la història molt allunyades del seu propi àmbit. És el que ocorre amb els següents textos que el xilé Roberto Bolaño escrigué a la novel·la Los detectives salvajes (1998, p. 484-485). En teoria, parlen exclusivament sobre l'obra literària i l'ofici d'escriptor, però em sembla que, qui més qui menys, els historiadors també ens hi podem sentir representats:

Iñaki Echavarne, bar Giardinetto, Calle Granada del Penedés, Barcelona , julio de 1994. Durante un tiempo la Crítica acompaña a la Obra, luego la Crítica se desvanece y son los Lectores quienes la acompañan. El viaje puede ser largo o corto. Luego los Lectores mueren uno por uno y la Obra sigue sola, aunque otra Crítica y otros Lectores poco a poco vayan acompasándose a su singladura. Luego la Crítica muere otra vez y los Lectores mueren otra vez y sobre esa huella de huesos sigue la Obra su viaje hacia la soledad. Acercarse a ella, navegar a su estela es señal inequívoca de muerte segura, pero otra Crítica y otros Lectores se le acercan inacansables e implacables y el tiempo y la velocidad los devoran. Finalmente la Obra viaja irremediablemente sola en la Inmensidad. Y un día la Obra muere, como mueren todas las cosas, como se extinguirá el Sol y la Tierra, el Sistema Solar y la Galaxia y la más recóndita memoria de todos los hombres. Todo lo que empieza como comedia acaba como tragedia.

Aurelio Baca, Feria del Libro, Madrid, julio de 1994. No solo ante mí mismo ni solo ante los espejos ni en la hora de la muerte que espero tarde en llegar, sino ante mis hijos y mi mujer y ante la vida serena que construyo, debo reconocer: 1) Que en época de Stalin yo no hubiera malgastado mi juventud en el Gulag ni hubiera acabado con un tiro en la nuca. 2) Que en época de McCarthy yo no hubiera perdido mi empleo ni hubiera tenido que despachar gasolina en una gasolinera. 3) Que en época de Hitler, sin embargo, yo habría sido uno de los que tomaron el camino del exilio y que en época de Franco no habria compuesto sonetos al Caudillo ni a la Virgen Bendita como tantos demócratas de toda la vida. Y una cosa va por otra. Mi valor es limitado, bien cierto, mis tragaderas también. Todo lo que empieza como comedia acaba como tragicomedia.