Zurita i el Romànic en internet

Un post molt breu per a donar-vos notícia de dues pàgines web, que potser no coneix tothom.

En primer lloc, una pàgina dedicada a la figura de Jerónimo Zurita, que van posar en marxa les institucions d’Aragó fa any i mig, arran del 500 aniversari del naixement del cronista aragonés en 1512. Zurita no va viure en època medieval i, en realitat, és un cronista d’època moderna. Però podríem considerar-lo, merescudament, com el primer historiador medievalista de la Corona d’Aragó. El gran treball d’arxiu que va fer per a documentar les seues cròniques no era gens habitual en un simple cronista del moment, i encara gràcies a ell sabem actualment diverses coses que va poder veure directament en documents que hui en dia estan perduts. Certament, Jerónimo Zurita mereixeria, almenys, un monument en cada territori de l’antiga Corona d’Aragó, i qualsevol eina que ajude a difondre la seua figura i la seua obra es queda curta.

La pàgina web conté una completa biografia del personatge, i d’altres cronistes moderns del regne d’Aragó. Però també, i açò és el més important, es pot accedir on-line a la seua obra Anales de Aragón en pdf, i existeix un cercador de documentació que inclou també l’anomenada “alacena de Zurita”, que és un recull de documentació que va recollir i conservar ell mateix al segle XVI.



Jerónimo Zurita, oli de Nicolás Ruiz de Valdivia

La segona pàgina web de la que us volem parlar s’ha presentat molt recentment, i està dedicada al Romànic. Es tracta, en realitat, d’una exposició virtual sobre aquest estil artístic i arquitectònic, planificada per la Fundación Santa María la Real, de Palencia, que per la seua senzillesa no tindria major importància si no fóra perquè està instal·lada en la nova plataforma de Google Cultural Institute. Així, com podreu veure, la plataforma de Google ofereix la possibilitat d’incorporar textos, imatges, vídeos i altres elements pertanyents als seus serveis habituals, com ara Google maps. Tot amb una navegació extremadament senzilla i ràpida, en una presentació lineal. Per descomptat, aquesta segona pàgina té una finalitat totalment difusora de la Història, presentada d’una manera dinàmica i com un primer contacte amb la matèria.



Captura de pantalla d'una part de la pàgina web sobre l'origen de Romànic

En definitiva, fruïu-les amb gust per la Història, i si us agraden doneu-ne difusió.

Fronteres

Res de nou hi ha en afirmar el pes que Internet té en la nostra societat. Avui llancem una altra vegada les xarxes per a donar compte d'un nou espai web creat pels col·legues de la universitat d’Alacant anomenat Fronteras medievales. La finalitat d’aquest web no és altre que donar a conéixer els progressos i l’activitat científica del grup de recerca Redes sociales y proyección económica en una sociedad de frontera: el sur del reino de Valencia entre los siglos XIII y XV integrat per investigadors de les àrees d’història medieval, estudis àrabs i filologia llatina. Per tant, la primera característica que hauríem de considerar és la interdisciplinarietat d’aquest grup, una paraula que sovint escoltem en els discursos acadèmics o en les memòries d’investigació però que en molt poques ocasions es porta a la pràctica.

Donat l’àmbit geogràfic d’investigació, les comarques meridionals del País Valencià, on la població andalusina fou nombrosa durant tot el període medieval, la presència d'especialistes en món islàmic resulta indefugible. El web, però, també pretén ser una mena de carta de presentació del projecte d'investigació finançat pel ministeri de ciència sota el mateix nom que el grup de recerca. En aquest sentit, cada vegada més des de les instàncies burocràtiques es demana la integració de les noves tecnologies insistint de manera especial. És per això que molts grups de recerca compten ja fa molt de temps amb el seu propi espai web en distintes llengües, anglés abans que res. Al País Valencià el Grup de recerca Potestas fou un dels primers en dur a terme aquesta integració, al que hem d'afegir Valmed i ara aquest grup d'Alacant, a més de nosaltres mateixa.

Frontera amb el regne de Múrcia des de Busot

El concepte de frontera ha estat punt de discussió científica entre els historiadors especialment en el cas de la península Ibèrica, on el llastre del concepte franquista de conquesta, això és "Reconquista", és encara ben viu. És per això que cal seure a debatre què entenem per frontera. En realitat, deuríem agafar cadira perquè lligat al de frontera hi ha tota una sèrie de conceptes que demanen una profunda revisió o més bé una vertadera interiorització. Les fronteres no són només polítiques, físiques, són també socials, culturals. Així, doncs, els camps d'estudi o les perspectives d'anàlisi s'amplien i es fan més complicades.

Castell de Busot, frontera del regne de València en temps de Jaume I

Compartir dóna gustet

Recentment ha fet tres anys que funciona el blog d'Harca, i des de llavors ençà hem aconseguit publicar entre tots els membres del grup un total de 182 posts. Amb major o menor qualitat, cada dilluns i dijous ha aparegut una nova entrada que ha suposat una faena extra a les nostres ocupacions, i a vegades més d'un maldecap; però alhora, també ha aportat moltes coses positives. Després de tot aquest temps creiem que hem aconseguit, almenys en part, acomplir els dos objectius que ens havíem marcat amb el blog: fer difusió de la història medieval a la societat, i crear alguna mena de contacte entre joves historiadors medievalistes de casa nostra i d'altres territoris. Sabem que el gruix dels nostres lectors són valencians, però també tenim un bon grapat de seguidors en la resta de l'Estat i fins i tot en altres països, els quals són, fonamentalment, companys de professió i de generació. De fet, ens congratula especialment que l'ús de la nostra llengua pròpia no haja estat un impediment per a aconseguir-ho, perquè els entrebancs només estan en la ment dels uniformitzadors i dels que menyspreen la diversitat. És molt satisfactori trobar gent a la vida real que ens llig i que ens coneix gràcies al blog, però alhora també cal dir que és certament frustrant la manca de contacte amb altres historiadors a través de la xarxa. Per això, hem decidit augmentar la col·laboració externa en el nostre blog per a incentivar-ne la participació.

A partir d'ara aniran apareixent ocasionalment col·laboracions d'altres autors als que convidarem a participar. Així, reforçarem doblement els nostres objectius, ja que augmentarà la quantitat, la qualitat i la diversitat de la informació que oferim a la societat, i alhora podrem comptar amb la participació d'amics, coneguts i altres joves investigadors que tenen molt a aportar-nos a tots els lectors. Esperem també que açò servisca per a augmentar la comunicació mitjançant l'eina dels comentaris, encara que siga per a dir-nos què mal ho hem fet, o fins i tot per a corregir-nos els errors, perquè sabem que esteu ahí i només cal que us manifesteu. Fet i fet, les noves tecnologies no han de ser només un divertiment, a hores d'ara ja són una ferramenta útil per a la nostra vida diària i més que ho seran en el futur, però també la Història com a professió ha d'adaptar-se a elles per a poder traure'n profit. Òbviament açò és un blog i no una revista científica; és un recull de relats curts i a vegades, fins i tot, anecdòtics, i no un conjunt d'articles. Tampoc és un congrés, però sí pot ser un fòrum de discussions puntuals. És, en definitiva, un nou format al marge dels costums tradicionals, que no ha vingut a substituir els vells formats de la historiografia consolidada, sinó a crear una nova utilitat; això és, una nova manera de fer història.

És ben conegut que la societat consumeix història, la demana a bastament, i alguns dels historiadors als que hem entrevistat al llarg dels darrers dos anys així ho han manifestat. Tanmateix, els lectors profans, els que no estan directament implicats en la Història com a professió, depenen fonamentalment de revistes de divulgació o de la premsa diària, on els continguts són filtrats per periodistes que moltes vegades distorsionen el missatge. En altres ocasions, són els historiadors més coneguts qui escriuen llibres per al gran públic, però continua sent, en part, una història condicionada pels interessos de les grans editorials que volen vendre llibres. I a quins preus! Internet ens ofereix des de fa anys la possibilitat de canviar tot això, de ser nosaltres directament els que oferim el contingut a la societat d'una manera didàctica i agradable però correcta i científica. Després a la gent li interessarà més o menys, però ja s'encarregaran ells de seleccionar els continguts i mostrar-nos el camí. A canvi, nosaltres ens haurem donat el gust de dedicar una part del nostre temps, que generalment no tenim, a explicar tot allò que ens agrada. Al cap i a la fi, la causa per la que, segurament, molts elegírem aquesta professió. Per a fer articles científics ja hi ha altres moments i altres mitjans. Ara, ací, el que toca és compartir amb la societat: les experiències, el coneixement, de la mateixa manera que nosaltres rebrem el que ens donen altres. En definitiva, es tracta d'aplicar més o menys la filosofia de Wikipedia des d'una perspectiva més professional; o com diuen altres, demostrar i constatar que compartir dóna gustet.

Revistes en xarxa

En ple debat al voltant d’internet i cultura, oferim ací una de les possibilitats de la xarxa per a la difusió del coneixement en l’àmbit de les humanitats i les ciències socials. Es tracta del projecte Persée, per mitjà del qual es poden consultar bona part dels articles que s’han publicat en les revistes científiques franceses.

Ha estat desenvolupat pel Ministeri de l’Ensenyament Superior i la Recerca Científica i la Université Lumière-Lyon 2 des del 2003, i que s'ha compilat en aquest programa algunes revistes dedicades també a la història medieval, ben bé des que es van crear fins als últims anys, com ara: Annales, com no, des de la seua fundació el 1929; els Mélanges de la Casa Velázquez; la revista d’Història Medieval de la Université de Paris-VIII Médievales; la fundada per P. Chaunu i A. Corvisier, Histoire, économie & société (d’època moderna i contemporània, fonamentalment) o la dedicada a la cliometria, Histoire et Mesure.

Cal dir que pel que fa a les publicacions dutes a terme a l’Estat espanyol, com ben és sabut, es compta amb Dialnet, un suport creat per la Universidad de la Rioja en què, a partir de la recerca per autors, és possible consultar alguns dels articles editats en revistes que hagen digitalitzat els seus fons o disposen de versió electrònica. Ací es pot accedir als textos de la Revista d’Història Medieval (i abans Ligarzas) o Ars Longa de la Universitat de València, els Anales de la Universidad de Alicante. Historia Medieval i Sharq al-Andalus, si bé de revistes importants en la historiografia medieval valenciana, com Saitabi, Millars o altres que no són d’institucions públiques, com el Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura i Afers, només hi ha els sumaris dels últims anys. El mateix es pot dir d'altres de temàtica comarcal com Almaig.

Potser no fóra mala idea que, des dels àmbits de les publicacions universitàries valencianes i els distints departaments d’història, tinguera lloc una iniciativa com aquestes, la qual poguera agrupar aquestes editorials privades i d’associacions culturals, amb l’ajuda tècnica de les principals biblioteques especialitzades, i això cap a un projecte semblant als que hem citat, per tal de facilitar la difusió de volums en molts casos ja exhaurits i difícils de trobar, i que, al mateix temps, suposara una eixida en l’àmbit electrònic quan en el suport en paper fa cada vegada més incerta la continuïtat d’algunes d’aquestes revistes.

El "Liber Feudorum Maior" en línia

Alfons d'Aragó, el Cast, (1157-1196) i Sança de Castella (1154-1208)

Fa uns dies que el Portal d'Arxius Espanyols ha posat en xarxa la primera reproducció digital del Liber Feudorum Maior, el "gran llibre dels feus" amb el qual els comtes de Barcelona posaren per escrit la seua legitimitat com a dinastia regnant en Catalunya a finals del segle XII. Així, segons ha dit un dels seus principals estudiosos, Adam J. Kosto, el cartulari no fou una simple eina administrativa sinó, sobretot, una magna expressió escrita del poder, com revela el seu distintiu programa pictòric, que inclou algunes de les primeres representacions conegudes de l'homenatge vassallàtic de tot Europa. En podreu saber més a través de la corresponent entrada de la Viquipèdia en anglés (amb les seues imatges), d'aquest article del mateix Kosto i de les indicacions realitzades per María Eugenia Ibarburu. A més a més, el podeu fullejar des d'aquesta adreça i veure una selecció de les seues miniatures a continuació:

Debat historiogràfic i noves tecnologies: una adaptació necessària

Les noves tecnologies de la comunicació van introduint-se a poc a poc en la nostra vida, en el nostre treball, i a penes ni ens n'adonem. A través del correu electrònic podem entrar en contacte amb qualsevol historiador del món, i fa pocs anys no podíem ni imaginar que consultaríem documents des de casa sense anar a l'arxiu, amb una resolució excel·lent, gràcies al PARES, per exemple. Contínuament consultem els reculls bibliogràfics especialitzats, com ara Dialnet o el Repertorio del CSIC, on trobem els títols dels llibres i articles que necessitem, i els cerquem al fons on-line d'una biblioteca, a la qual només anem si l'obra no està penjada a GoogleBooks o a qualsevol hemeroteca especialitzada, com per exemple la de Biblioarqueología. Fins i tot es poden llegir tesis doctorals en línia, les quals, en no publicar-se, eren fins ara el paradigma de la dificultat per a accedir als resultats de la recerca historiogràfica.

La xarxa ofereix ja actualment noves possibilitats de comunicació que han estat pensades per a altres àmbits, però que es poden adaptar perfectament a la investigació. No solament Harca té un usuari al Facebook, també el té l'excavació arqueològica de Madinat Ilbira. A més, aquesta xarxa social ofereix altres possibilitats, com ara la d'afegir-se als grups de les excavacions arqueològiques de la pobla d'Ifach o de Miranduolo perquè et donen informació; o la pàgina del Grup de recerca d'estudis medievals “Espai, Poder i Cultura" de la Universitat de Lleida, de la qual et pots fer admirador amb la mateixa finalitat. Són només alguns exemples del que es pot fer amb una xarxa social pensada originàriament per a altres coses. En realitat, encara que això no aporte res directament a la investigació, sí que aporta relacions socials entre investigadors i ajuda a crear comunitat científica més enllà de les grans reunions tradicionals que ja valen per a ben poc. De fet, a banda del facebook hi ha altres eines d'internet que ens podrien fer avançar en la recerca i el debat historiogràfic, però que encara no s'utilitzen, i probablement mai s'empraran, pels vicis que arrossega la historiografia.

Quan Alain Guerreau va publicar L'avenir d'un passé incertain, ben conegut entre els membres de la nostra professió, segur que a molts no els van agradar gens ni miqueta les crítiques a la finalitat actual dels congressos d'història. Poques coses han canviat en aquest aspecte. Resulta una obvietat, i a ningú se li escapa ja a hores d'ara, que un congrés clàssic amb ponents d'encàrrec i comunicacions descontextualitzades en uns pocs minuts sense cap debat posterior val de ben poc des del punt de vista científic. Ni tal sols la publicació de les actes aporta ja res especial des del punt de vista purament acadèmic, puix als que han de fer currículum ni tan sols els donen ja punts per això. Ara estan de moda els col·loquis, en els quals els organitzadors conviden els participants a tractar un tema molt concret i, normalment, hi ha debat posteriorment. No hi ha dubte que des del punt de vista de la recerca i l'avanç del coneixement històric, és a dir, el debat entre historiadors, la comunicació és molt més efectiva, perquè centra l'intercanvi d'idees en un tema concret entre especialistes amb un nivell de coneixement similar; però alhora també té alguns inconvenients, i és que en desaparéixer el públic assistent als congressos es priva de l'accés a la informació a altres investigadors interessats en el tema, i la recerca es tanca sobre si mateixa.

Això però, ja té fàcil solució: hi ha prou amb enregistrar les intervencions i els debats amb una càmera, i penjar-ho a qualsevol web de vídeos de la xarxa. Això és exactament el que fan sempre, per exemple, al Dipartimento di Archeologia de la Università degli Studi di Siena: enregistrar els congressos, col·loquis i seminaris que organitzen i penjar-los al seu arxiu multimèdia, que no és en realitat sinó una pàgina web amb una serie d'enllaços a vídeos pujats en Youtube. I així, entre els diversos congressos, col·loquis, i taules redones organitzades per aquest grup de recerca, com a mostra podem veure si volem, ara i ací, la intervenció de Chris Wickham el 4 de desembre de 2009 al IV Seminari Internacional Italia, 888-962: una svolta? que va tindre lloc a Poggibonsi, prop de Florència. Com si volem veure, de fet, totes les intervencions i, el que és més important, els debats de cada sessió, i això des de qualsevol lloc del món, a qualsevol hora, igualment ara com d'ací 20 anys. El debat entre historiadors a disposició de tot investigador o estudiant per sempre més.

Tota aquesta organització es fa des dels webs que tenen alguns grups de recerca o projectes historiogràfics; com també hi ha d'altres de caire més divulgatiu, però per a professionals, com ara Medievalismo.org o Arqueología Medieval. L'arqueologia, de fet, que en el cas medieval tants anys ha estat als afores del medievalisme, porta la davantera en l'aspecte tecnològic. Hi ha diversos projectes arqueològics que informen diàriament a través de la xarxa de les troballes i avanços, pràcticament a peu d'excavació; i això, òbviament, no es tracta de gran divulgació, sinó que té l'objectiu d'informar altres professionals que no tenen res a veure amb el projecte, però els pot interessar estar informats dels avanços. Ho fan a Madinat Ilbira, com ja vam informar des d'Harca, ho fan a la gran excavació de Miranduolo, a Itàlia, i a casa nostra ho fan a l'excavació de la pobla d'Ifach. En el darrer cas no han necessitat ni tan sols d'una costosa pàgina web per acomplir la mateixa funció, i han tingut prou amb un simple i gratuït, però acurat, blog.

Els blogs són, de fet, un altre dels nous serveis que ofereix internet, els quals no havien estat pensats originàriament per a un ús professional, i que s'hi poden adaptar perfectament. Ara mateixa ningú estaria llegint el meu text sense l'obertura informativa que ha suposat la xarxa, i cal tindre en compte que no es tracta només de cosa de jóvens. Es poden destacar els 8 blogs que manté, amb una major o menor assiduïtat, el professor Jordi Bolós de la Universitat de Lleida, sobre diversos temes. La major part dels posts són en realitat microressenyes de la bibliografia més recent que va apareixent sobre la història del paisatge, o l'alta Edat Mitjana per exemple. Hi ha també altres usos que s'allunyen encara més de la idea inicial d'un blog. Actualment ja no hi ha congrés que no tinga el seu web, i ja hi ha hagut casos en que s'ha emprat aquesta eina per a donar a conéixer tota la informació referent, tant l'organitzativa com la científica. Cal tindre present que un web tradicional fet expressament suposa una inversió econòmica i de treball que no compensa el temps que el web dóna servei, mentre que un blog és debades, fàcil d'emprar, i es pot tancar en qualsevol moment.

Finalment, caldria referir-se a les publicacions científiques virtuals. De moment únicament algunes revistes de les més importants tenen una versió digital, com ara l' Anuario de Estudios Medievales o Hispania; però són complements a la versió oficial en paper, que només apareixen amb posterioritat i que només són de lliure lectura quan apareix el següent número en paper mesos després. Tot plegat és una mostra que els professionals encara no se'n refien de l'edició virtual, i que el pas a la versió digital única resulta psicològicament molt difícil. El paper té un cost econòmic i ecològic que a hores d'ara resulta superflu amb les noves eines informàtiques de què disposem, les quals són, a més a més, molt més còmodes pel que fa a l'accés a la informació. L'edició sempre és limitada i aplega a una quantitat reduida de persones, i al final sol ser necessari el desplaçament a una hemeroteca (que no sempre són de lliure accés), una acció que en molt casos acaba per suposar una nova despesa de paper en fotocòpies. Per contra, és evident que una versió en línia permet el lliure accés de qualsevol investigador, una vegada més des de qualsevol lloc del món. Tampoc la digitalització de les publicacions en paper amb un escanner és cap solució, ja que si bé els avantatges virtuals són els mateixos, en molts casos els cercadors d'internet no funcionen, i la despesa en paper continua sent la mateixa. Però almenys és un primer pas, és clar.

La història medieval com mai l'has vista (I)

Per aquells que vagen a estudiar a Florència, els recomanaria que visitaren la biblioteca de l'Istituto germanico d'història de l'art (en la versió alemanya Max Planck-Kunsthistorisches Institut in Florenz), bo i que es requereix d'una carta de recomanació per a la consulta dels seus fons. Al marge d'això, la biblioteca és ben amable, amb l'aspecte del mobiliari de principis del segle XX, ben lluny de l'ambient artificial quasi assèptic, blavós i blanquinós, per exemple, que inunda les dels campus de la Universitat de València. Fet i fet, hi ha llibres i prestatgeries en tots els despatxos del personal i pots endinsar-t'hi tranquil·lament a prendre el volum que t'interessa. A més a més, compta amb un pati típic toscà i jardins per passejar i entrar en un estat d'isolament absolut.
Ara bé, forma part d'un centre de recerca i d'estudi potent dins la història de l'art, amb uns projectes d'investigació del tot interessants. En un dels seus darrers, s'ha procedit a la transcripció, digitalització i estudi dels milers de documents conservats sobre l'obra del duomo de Siena; o d'ací poc encetaran un projecte gegantí que tracta d'analitzar les corrents d'estils i d'innovacions tècniques en les manifestacions artístiques des del segle IV fins al segle XVI en l'Occident europeu i Àsia.

Per obrir boca, us mostrem una de les iniciatives més colpidores que s'ha desenvolupat en aquest institut: the CENOBIUM Project (acrònim de Cultural Electronic Network Online: Binding up Interoperable Usable Multimedia). Es tracta d'una eina, d'entrada, amb un gran potencial per eixamplar els nostres coneixements i, sens dubte, d'un gran impacte didàctic; per mitjà d'una pàgina web i descarregant-se en un instant el programa LightTable, es veu de forma tridimensional (realitzat amb la superposició de centenars de fotografies) gran part dels capitells del claustre del monestir de Sant'Orso d'Aosta o el claustre de Monreale a Sicília, es pot aprofundir en els detalls, cosa que no permet una simple diapositiva, és manipulable i és possible contemplar l'objecte des de qualsevol punt de vista o, alterant la lluminositat, s'observen mil i un matisos de l'obra en si.