La primera Delicada de Gandia?

El destí ha sigut generós amb Narcisa. Prou que sabem de la seua vida i de la seua família si tenim en compte que es tracta de l’esposa d’un llaurador que va viure a Gandia a les darreries del segle XIV. Ni de lluny la fortuna es mostra així de còmplice amb totes les dones i permet només a unes poques, les de l’alta noblesa i la burgesia més acomodada, de burlar el pas del temps. I és que les dones, fins a dates ben recents, han romàs en els afores de la història. Quan han emergit, quasi sempre ho han fet en referència a una figura masculina: filla, esposa, mare. Les tres edats que marquen la singladura vital d’una dona, des de la reina més poderosa fins a la més pobra desgraciada de qualsevol indret perdut de l’Occident medieval. I Narcisa no és cap excepció.

Amb tot, cal ser justos, Narcisa tampoc és una qualsevol. De fet, si tenim constància de la seua existència és perquè pertany a una família acomodada, de camperols, és cert, però amb les necessitats bàsiques ben cobertes i un volum notable de recursos econòmics. En efecte, les fonts escrites presenten el seu home, Guillem Ponç, com a llaurador, encara que és poc probable que ell mateix treballara la terra, sobretot durant les darreres dècades de la seua vida. El seu temps el devia ocupar, més que el treball amb l’aixada, la compravenda de productes agrícoles i de bestiar, les visites a l’oficina del notari per a enregistrar les transaccions i, clar està, inspeccions regulars a les terres per a evitar els furts i les malifetes dels joves que en més d’una ocasió fan la llesca. La trajectòria de Guillem i Narcisa és, tot plegat, la història del treball quotidià i de la gestió amb seny dels recursos, d’aquells que viuen sense mai estirar més el braç que la mànega.

Representació d'una boda medieval

Guillem Ponç i Narcisa tenen dos fills, Guillem i Jaume. És cert que les famílies benestants acostumen a tindre progenitures més extenses però, en qualsevol cas, l’efectivitat mostrada pel matrimoni és rotunda: els dos cadells arriben a edat adulta, mentre que la major part dels pares, els ducs de Gandia sense anar més lluny, han de soterrar fills que no sobreviuen als primers anys de vida. El primogènit rep el nom del pare i, curiosament –perquè no sol ser habitual amb els primers fills– és encaminat cap a la vida religiosa. No coneguem ben bé les etapes de la seua carrera eclesiàstica perquè quan el documentem a les fonts escrites figura ja com a prevere de l’església de Santa Maria de Gandia.

Cap a finals de 1401 Guillem adquireix dels germans Sarriba, hereus, a ben segur, d’un prevere recentment difunt, “un llibre de pergamí anomenat ‘Breviari segons ús i costum del bisbe de València’, de lletra gran, en el que hi ha 447 planes totes amb caplletra i amb un saltiri amb caplletres d’or i blau, amb les seues cobertes ferrades”. Per ell, Guillem ha de desemborsar 385 sous, una xifra que equival al preu d’un mul –indispensable per a les tasques agrícoles– de les millors condicions. Sens dubte, el seu ascens en el clergat va continuar fins que el 1426 documentem que des de uns anys enrere exerceix el càrrec de vicari de l’esmentada parròquia. Es tracta de la segona autoritat eclesiàstica, únicament sotmesa a les ordres del rector de Gandia i, per descomptat, del bisbe de València. Les seues responsabilitats inclouen fer-se càrrec de la rectoria quan el seu titular està absent, que sol ser la major del temps, revisar els comptes i presidir les reunions del capítol local, així com qualsevol acte religiós. Fet i fet, en la pràctica Guillem Ponç, fill, és el capellà amb més poder de Gandia durant la major part de l’any.

Fa la impressió que el seu anar i vindre pels carrers de la vila és constant, atès que els notaris sempre el troben a mà per a signar com a testimoni de les operacions que enregistren. La seua casa, que heretarà dels pares, deu estar situada a un dels carrers principals que recorren la vila, prop de la plaça Major. La qualitat de la residència esdevé un altre indicador que no som davant una família amb escassos recursos. Entre els veïns del carrer destaquen Joan Pelegrí i Blai Blasi. El primer és un pintor que ha fet diversos treballs per les esglésies de la comarca i a la mateixa vila i, a més, és sogre del batle de Vilallonga, Francesc Monyós, la qual cosa pressuposa certa prestància social i nivell econòmic. El segon, igualment gendre de Pelegrí, és un dels primers mestres sucrers en arribar –en el seu cas, des de Palerm– a l’horta de Gandia, quan aquest cultiu comença a despuntar sobre el paisatge agrari local.

Fet i fet, el prevere Guillem Ponç és un personatge conegut i respectat. Possiblement per això, i perquè ambdues famílies es coneixen de temps enrere, que el cavaller Joan de Cabrera l’escull com a un dels seus marmessors, és a dir, un dels responsables de fer complir les seues testamentàries. A més, el nomena tutor i curador dels seus fills. Una responsabilitat, aquesta, digna de la més absoluta confiança i que no tots estan disposats a acceptar perquè no són poques les ocasions en què les gestions del tutor són qüestionades a través de la justícia pels orfes en arribar a la majoria d’edat. La gestió de Guillem Ponç al capdavant de la marmessoria i de la tutoria, tanmateix, resulta brillant, fora de qualsevol sospita. Bona prova d’això és el fet que anys més tard un altre dels cavallers que resideixen a la vila, Pere de Trullàs, el nomena igualment marmessor seu. Aquestes tasques solen vindre acompanyades, encara que no sempre, de retribucions econòmiques més o menys generoses, Trullàs li deixa en compensació pels seus treballs 100 sous o, el que és el mateix, el consum de forment d’un adult durant any i mig. En realitat, aquests treballs de marmessor o tutor d’orfes són responsabilitats que el jove Guillem ha aprés a casa perquè el pare també ha sigut reclamat en diverses ocasions per la comunitat, a través de la cort del justícia, a fi d’exercir-les en favor d’altres als que la mort els sobrevingué sense temps per redactar les darreres voluntats.

És possible que, a banda de Guillem i Jaume, Narcisa donara a llum altres fills que no arribaren a l'edat adulta

Del segon fill de Narcisa i Guillem Ponç, Jaume, disposem menys informació. En 1401 signa amb Joana, la filla de Domingo Anyegot, llaurador com el seu pare, el contracte de germania pel qual inicien una nova singladura conjunta. La particularitat d’aquest règim matrimonial consisteix en la posada en comú dels béns de cadascun dels cònjuges. Per això, cada una de les parts sol apartat el mateix a la nova unitat familiar. Jaume aporta 2.000 sous que rep directament del seu pare “in dineriis peccuniis numeratis”. El fet de rebre aquesta quantitat de diners en moneda comptant i sonant és un altre reflex de la capacitat econòmica d’aquesta família, entre altres raons, perquè a l’edat mitjana, si bé és cert que tot es mesura en diners, la moneda escasseja. Per això mateix, disposar d’aquesta liquiditat esdevé un signe de distinció.

La candidata escollida –perquè els matrimonis, tant se val si es tracta dels reis com dels burgesos, dels cavallers o dels llauradors, és el resultat d’una selecció i una negociació– prové d’un nivell socioeconòmic similar, atès que rep de la seua mare, Miquela, –el pare aleshores ja és mort– 2.200 sous d’aquesta forma: 200 sous valorats en un tros de terra a l’horta de Gandia, altres 200 sobre un tros de terra de secà al llogaret de Benieto Jussà, altres 200 estimats en una casa a la vila i encara 200 més en robes i joies, una altra forma de condensar la riquesa. Els 1.400 sous que encara resten són satisfets a la jove parella també en diners comptants. Tot plegat, doncs, un patrimoni valorat en 4.200 sous que és més del que moltes famílies de la mateixa vila de Gandia mai arribaran a reunir. Per completar la donació Miquela es compromet a lliurar al patrimoni familiar la resta de drets, béns mobles, immobles i semovents que posseïsca en el moment de la seua mort.

Guillem Ponç i Narcisa, com veurem tot seguit, tampoc han lliurat la totalitat dels seus béns al fill sinó que, com sol succeir en les ocasions que els pares sobreviuen al matrimoni dels fills, es reserven una part de l’explotació familiar per garantir-se el seu propi sosteniment. I és que no són pocs els casos en què per culpa de desavinences o simplement el pur instint de supervivència els fills condemnen els seus progenitors amb l’abandonament i la més crua indigència. La Gandia que viuen, perquè hi ha espais on simplement es viu i altres que es viuen, és una vila en creixement. El seu duc, Alfons el Vell, està decidit a esborrar les petjades que ha deixat la guerra amb Castella de trenta anys enrere. I per a això compta amb l’ajuda indispensable dels prohoms de la comunitat, artesans, mercaders i notaris en la seua major part, però també llauradors benestants com Guillem. La renovació de la vila és ben visible sobretot a l’església.

Campanar de la Col·legiata de Gandia

El que pogués quedar del temple construït al segle XIII és completament ensorrat per a aixecar un nou edifici d’acord amb les noves modes arquitectòniques, el gòtic, i la dignitat senyor d’aleshores que a més de membre de la família reial del Casal de Barcelona, és comte de Dénia, marqués de Villena, condestable a Castella i primer duc de Gandia, la qual converteix en el centre neuràlgic dels seus dominis. Així, doncs, els millors artistes de la Corona d’Aragó s’apleguen a la vila per a pintar, esculpir i tallar diferents escenes amb motius religiosos i formes vegetals sobre l’església. Un pedrapiquer, pic en mà, dibuixa una flor que ha d’anar sobre la cornisa de l’entrada principal. La col·loca al seu lloc, després fa una passa enrere i la contempla satisfet amb el treball ben fet, ignorant completament que en el futur aquesta flor ha de matar a una jove donzella. D’ací la llegenda de la Delicada de Gandia, aquella donzella que muigué pel “simple” impacte d’una floreta.

I així passen els dies i els anys per a la família de Guillem, fins que un dia qualsevol, concretament un divendres dos de maig de 1404, heus ací que trobem la Narcisa “detenguda de gran accident en ma persona per raó d’una caiguda”. Si per una flor diran que les xiques de Gandia són unes delicades, què haurien dit de conèixer la “simple” caiguda de Narcisa. Ben bé que podríem dir que Narcisa va ser la primera Delicada de Gandia. Aquelles paraules, però, també amaguen una gravetat major. On i com va caure no ho sabem, però Narcisa està segurament estesa al llit, paralítica, si no tetraplègica. Paraules massa rebuscades, tècniques si es vol, per a aquelles gents de l’edat mitjana, més hàbils en la descripció plana i senzilla. Narcisa es troba impedida, “estant, emperò, en mon bon seny”. Per això mateix, conscient que el seu final està pròxim, es decideix a dictar el seu testament. Per primera vegada en tots aquests anys emergeix per fer sentir la seua veu a través, això sí, de la mà d’un altre, el notari de confiança de la família. Esteve Corts s’ha apressat a acudir a casa d’en Ponç, a qui coneix bé per la multitud de negocis que li ha escripturat. I és que abans, vull dir abans de la batalla d’Almansa, els valencians ja anaven a casa el notari, fins i tot, molt més que ara.

“En nom de Déu eternal, etcètera”, així comença el testament de Narcisa, una clàusula d’inici realment poc utilitzada pels notaris en aquests casos. I és que el document sorprèn per l’absència quasi absoluta de les fórmules habituals en aquest tipus d’actes. Narcisa deu haver tingut temps de madurar les decisions amb calma, però la seua exposició omet qualsevol circumloqui. Abans que res cal escollir els responsables de materialitzar les últimes disposicions. I Narcisa no compta amb ningú de més confiança que el seu marit, que ha sigut company fidel i suport indispensable en el discórrer per aquest món d’angúnies i malfiances. No deuríem de pressuposar cap tipus de sentiment entre les famílies de l’Antic Règim. Les dures condicions de la vida quotidiana deixen poc de marge per l’aflorament d’emocions entre els cònjuges o entre els pares i els fills. Ja ho he dit, el matrimoni és un negoci, la vida, una lluita sorda i constant. Per això mateix, l’elecció de Narcisa resulta més suggestiva encara si cap. Lluny de qualsevol formulisme imposat per la societat, és el reflex d’una complicitat i, per què no, d’una estima forjada al llarg dels anys que transpira a través de la documentació. L’altre dels marmessors és el primogènit, el prevere Guillem. Tant el pare com el fill coneixen bé quins són els procediments que cal seguir arribat el moment definitiu. Narcisa sap a qui confia les seues darreres voluntats i, en tractar-se de parents tan pròxims, els donatius resulten sobrers.

Detalls del àngels de la porta principal de la Col·legiata de Gandia

El primer manament que reben els marmessors fa referència al soterrament: “elig la sepultura del meu cors en la capella de nou construïda en la ecclésia de nostra dona Santa Maria de la dita vila sots invocació de Santa Maria Magdalena per en Guillem Papiol, difunt, i la seua dona, Isabel, muller sua e neboda mia”. Es tracta, sens dubte, d’un acte singular. I és que només les famílies més riques poden permetre’s el luxe de soterrar-se a l’interior de l’església i, a més, a una capella familiar pròpia. Òbviament, la titular de la capella ja deu haver sigut consultada prèviament, però cal també que el bisbat i el rector donen el pertinent vistiplau. Per descomptat, el fill haurà fet algunes gestions com a prevere, però per acabar de convèncer qui calga Narcisa deixa 200 sous per a comprar “en la vila de Gandia o terme de aquella” una renda que produïsca 10 sous anuals en concepte d’interessos per al manteniment d’aquella capella. Cal afegir que, a més de guanyar-se la simpatia de les autoritats eclesiàstiques, Narcisa el que pretén és garantir alguns ingressos al seu primogènit, que viu de cantar misses de difunt i poca cosa més. No veurà ella quant lluny arribarà, anys a venir, el jove Guillem.

Ací acaben les disposicions que han de procurar-li el descans etern. Toca ara afrontar qüestions més prosaiques i sovint més delicades que han de veure amb aquest món. Al haver estat casada en règim de germania, li corresponen la meitat dels béns que ara –en el moment de dissolució forçada d’aquesta societat– el matrimoni posseeix. Abans, però, de procedir a la partició dels béns, Narcisa ordena que els 2.000 sous que se li han de donar al seu fill Jaume pel seu matrimoni “sien stats pagats dels béns comuns d’ell [el marit] i de mi, de nostra germania. E que en açò al dit marit meu no puixa ésser feta qüestió”. La confiança en Guillem és absoluta. Per això mateix, per l’estima que li confessa, “leix al dit marit meu de tota la vida sua tant solament e aquell dit marit meu, hereu e usufructuari faç e ordene”.

Mentre visca Guillem podrà administrar i servir-se dels béns que correspondrien a la dona i això amb independència que es case de nou que, com Narcisa deu sospitar, és el més probable. Ben mirat, és el que espera la societat que faça Guillem, més encara si els fills ja no són uns xiquets. I és que si ja resulta estrany trobar una dona sola, més difícil encara documentar un vidu. Els sentimentalismes són una creació burgesa del segle XIX, ja ho he avançat. A l’edat mitjana, en canvi, impera cert grau de pragmatisme, més intens encara entre els sectors populars. Així, doncs, per afrontar la vellesa, sempre difícil i amarga, millor trobar un nou company, companya en aquest cas, que no afrontar-la en solitud perquè poca cosa o no res es pot esperar dels fills. El nomenament de Narcisa en favor del seu marit és en qualitat només d’usufructuari dels béns que a ella li corresponen. Això no vol dir que Guillem no pot disposar lliurement d’ells en cap moment, tampoc quan redacte el seu propi testament. I això perquè “al dit Jaume Ponç, fill meu, hereu meu propri e universal, aprés òbit del dit marit meu, faç e instituhesc per dret de institució a fer d’aquells béns totes les seues volentats”. Aquestes són les darreres disposicions que deixà per escrit Narcisa.

Podem aventurar, a més, el lloc on reposa el cos de Narcisa, a l’interior de la Seu o, com es coneixia a l’edat mitjana l’església de Santa Maria de Gandia. Els treballs arqueològics i de documentació que en els darrers anys s’han realitzat a l’esmentat temple cristià permeten concloure que les restes de Narcisa s’hi troben en les capelles que hui corresponen a dues advocacions diferents de la Mare de Déu, la dels Dolors i la de les Ànimes. No sospitava Narcisa que, temps a venir, els turistes es farien fotos sobre la seua tomba, ni que historiadors glossarien les seues batalles quotidianes i menys encara que lectors s’entretindrien en escoltar-les. Com diu la cançó, “són les coses bones de passar a l’eternitat”.

En la capella de l'esquerra, en l'interior de la Col·legiata de Gandia, és on probablement descansa Narcisa

Aquest text va ser originalment publicat en el número #05 de la revista Lletraferit.

Les torres de Quart: art a les muralles?

La guerra de Castella i, particularment, els dos setges sobre la ciutat de València, infligiren durs danys a les muralles de la capital del regne. En lloc de reparar-les, els jurats de la ciutat van decidir construir-ne unes noves en les últimes dècades del segle XIV. No hi ha dubte que la funció bàsica de les murades era defensar les ciutats i els seus habitants, però també es van utilitzar per al control tributari. Un altre aspecte, sovint negligit pels historiadors, és que es van convertir en un instrument per mostrar la riquesa de la ciutat o, almenys, de la seua oligarquia local. Els nous murs de València havien de servir per a la defensa de la ciutat i, a més, per a mostrar el desenvolupament econòmic que la capital i el seu regne, o bona part d’aquest, estaven experimentant. En altres paraules, els nous murs i, particularment, les noves portes, van esdevenir un instrument de propaganda per al patriciat urbà valentí. De fet, a més de la nova muralla i les portes, altres elements van ser construïts o acabats, com la Llotja, la Generalitat i el campanar de la catedral (el Micalet), l’església de Santa Caterina o les obres a l’interior de la catedral. Tot això va canviar l’aspecte general de la ciutat des de les darreries del segle XIV i sobretot al XV.

Tornant a la murada, les principals entrades a la ciutat foren transformades mitjançant noves portes custodiades pel sistema de doble torres. La primera en ser bastida fou la porta de Serrans, a les darreries del segle XIV. Si aquesta era la porta d’entrada des del nord, les gents que venien de l’oest ho feien per la porta de Quart, que fou construïda de nou ja al segle XV. Aquesta porta proporcionava accés al camí de Quart de Poblet, però es van convertir en una de les portes principals de la ciutat pel fet que aquest camí enllaçava amb les calçades cap a Castella. D’altra banda, aquesta porta conduïa directament al centre neuràlgic de la ciutat, la plaça de la Seu, a través dels carrers Quart i Cavallers. En aquesta plaça, a més de la Catedral com el seu nom indica, estaven ubicades la casa de la Ciutat, la Generalitat i altres institucions. Les obres per aixecar aquesta porta es van iniciar el 1441, després d’enderrocar la torre-porta amb el mateix nom que existia anteriorment, i es van acabar en 1469, durant el regnat d’Alfons V. En 1442 el Consell va decidir "a partir d'ara i mentre les obres s’allarguen que endavant qualsevol persona de qualsevol condició o estat no se li permet introduir calç a la ciutat, sinó només a través de la porta de Quart ". Des de llavors, la porta de Quart també era coneguda com porta de la Calç.

Pere Bonfill va iniciar els primers treballs de construcció, encara que el mestre Francesc Baldomar va ser qui va dirigir la major part del procés constructiu. Pere Compte va participar-hi com el seu aprenent. Tomàs Peres i Jaume Oller, escultors, també van treballar a l’edifici. La porta combinava dues tècniques, la pedra i el morter. Com podem veure en la porta de Serrans, el mur estava recobert amb carreus. D’altra banda, els pedrapiquers hagueren d’afrontar el problema de l’angle format pel carrer Quart amb la línia de la murada. Francesc Baldomar resolgué el problema mitjançant la construcció de dues torres al portal i amb un biaix que va fer innecessari alterar ni el camí ni la muralla. Va repetir aquest sistema a la porta de la Capella Reial del monestir de Sant Domingo, en algunes finestres de la catedral i en la porta d’entrada de la torre del Micalet. A més, va utilitzar voltes d’aresta i escales en espiral, que es van convertir en símbols de la seua obra.



Arrancada de l'escala de la Llotja de València



Tot i l’explotació d’aquestes tècniques, no podem dir que el disseny de la porta de Quart fóra realment original (com tampoc ho són les torres de Serrans, que segueixen el model de la porta de Sant Miquel de Morella). Baldomar va prendre com a referència les torres semicirculars del Castel Nuovo de Nàpols, ciutat conquerida per Alfons de Trastàmara. El Consell local havia fet importants esforços econòmics per a renovar l’aparença de València des del punt de vista de urbanístic, amb nous murs i portes noves, però aquesta renovació incloïa també les inversions en altres arts com l’escultura i, sobretot, la pintura. El 1374, el Consell va decidir donar facilitats al pintor Llorenç Saragossa, que estava molt ben qualificat en la seua professió. Solia viure a València, però a causa de les adversitats relacionades amb les guerres i altres dificultats es traslladà a la ciutat de Barcelona. Els membres del govern local van insistir en atorgar-li una paga oficial argumentant que això podria ser beneficiós per a l'interès públic i “la fama d'aquesta ciutat”. Aquesta política, però, no deu ser sobreestimada atès que des d'altres ciutats d'Europa, com Bruges o Florència, també la van utilitzar, encara que il·lustra la capacitat i l'interès de València per atraure alguns dels millors artistes.

D'altra banda, el 2006 es van iniciar els treballs per dur a terme la restauració de les torres de Quart. Les obres van consistir en l’explotació de l’estructura de la paret utilitzant la tècnica de GPR i la consolidació dels elements, així com la substitució dels més delmats. Durant la restauració, algunes pintures de calç amb pigments ocres fetes amb el raspall en carreus sense preparació van ser descobertes. Diferents escenes componen els grups localitzats en diverses parts de la torre, encara que la seua ubicació no sembla estar relacionada amb el seu significat. Sobre això, en la majoria dels casos no està clar el que representen. Tampoc sembla que els dibuixos estiguen relacionats entre si. Ens centrarem en les que va tractar de representar algun tipus de peix, és a dir, únicament els panells que han estat numerats pels restauradors amb els números 4 i 8.

El panell 4 és el més gran del conjunt, ja que està integrat per més de deu motius. Representa un banc de peixos aigües amunt en l’orientació de l'escala. El pintor representa les brànquies dels peixos amb una línia doble, mentre que les aletes es van suggerir amb formes punxegudes. Encara que inicialment els investigadors (arquitectes restauradors) no saberen com interpretar el panell, pensaren que aquestes podrien representar molls, imberbis apogones. No obstant això, a causa del nombre d’aletes i la forma general, sembla més probable que els peixos representats foren tonyines, Thunnus thynnus. Aquest suggeriment es pot aplicar també per a l’escena número 8. Ací podem observar els mateixos peixos en una xarxa. Si acceptem que aquests peixos són tonyines, a continuació, aquesta xarxa ha de ser una almadrava, el que sembla raonable (les imatges provenen de J. Benlloch. et alii (ed): Estudio de los grafitos interiores de las Torres de Quart de Valencia. Grupo de color, Fotogrametría, Levantamientos y Análisis Gráfico para la Arquitectura histórica, València, Universitat Politècnica de València, 2010).

En qualsevol cas, els quadres no ens permeten ser absolutament contundents sobre això, tot i que els diferents elements apunten cap a la mateixa direcció. El primer d’ells és la bona lògica: la tonyina és l’únic peix que es desplaça formant grans bancs, que pot ser observat des d’algunes parts de la costa i que s’adapta als dibuixos rescatats. A més, no podem oblidar la consideració social d’aquest peix, la captura del qual a les almadraves era un passatemps dels sectors benestants de la societat medieval, que, per una altra banda, eren els seu consumidors habituals. Una consideració social que encara hui manté, si bé el consum s’ha democratitzat, afortunadament. Gaudiu-ne.

Que no et furten el carro

Encara hui, el principal element de diferenciació al si de les comunitats camperoles és l’accés, o no, als mitjans de producció. Per descomptat, el primer d’ells és la terra, però al darrere hi ha altres variables que marquen, que marcaven, profundes escletxes entre les famílies dels llauradors. Comptar amb una, o més, cavalcadures i carro, era, fins a no faça anys, requisit indispensable per ser qualificat com llaurador. A casa nostra això ha tingut unes derivacions que encara són visibles al nostre urbanisme. Així, els llauradors que treballaven directament la terra (en propietat o en arrendament) requerien d’una casa mínimament ampla per permetre el pas de la cavalcadura amb el carro, disposada de forma allargada perquè era al final on s’hi trobava el corral per als animals. En canvi, els jornalers, sense terra i, per tant, se necessitat de mantindré cap animal, vivien afinats en cases de dimensions més reduïdes.

Els vincles entre l’home i la seua cavalcadura anaven més enllà. De fet, al voltant de les haques es generaria tot un espai de sociabilitat que té en el tir i arrossegament (castellanitzat en “tir i arrastre”) el seu element més visual. Fins no fa massa anys totes les festes locals solien organitzar aquestes competicions però dissortadament, les despeses i les demandes originades per la cultura urbana (assegurances i un llarg et cetera) i la falta d’espais propis han fet recular aquesta pràctica. La competició consisteix a travessar una pista de sorra de platja, terra solta i lleugera, per tant, amb la cavalcadura i el carro carregat amb el doble del pes de l’animal, en el menor temps possible tot fent tres parades en els llocs indicats. L’home deu tirar també del carro i facilitar la tasca de la cavalleria i vaja per davant que està totalment prohibit maltractar a l’animal. De fet, testimonis orals em dient que això de colpejar amb crueltat les cavalcadures és més bé recent, de les darreres dècades quan molts dels que competien ja no treballaven la terra amb animals i, per tant, el seu pa no depenia de la bona salut d’aquests. Temps enrere, la gent s’ho mirava més. En un altre ordre de coses, les travesses, òbviament il·legals, existien. Més d’un malentranyat comprometé el pa dels fills esmerçant la suor de tota una setmana en aquestes quinieles. L'ancestral antiguitat que alguns presumeixen per al tir i arrossegament no va més enllà de la puta postguerra. Sembla ser que l'origen d'aquesta pràctica cal situar-lo al mateix llit del riu Túria, quan un venedor de cavalleries, Ramon Tamarit, a fi d'exposar-les i mostrar la seua força les feia passar vora el riu, on la terra era més fina, tirant d'un carro carregat de sacs i escombreries.

Venda de cavalleries al vell llit del Guadalaviar o Túria

Però realment tot això és extrapolable a l’edat mitjana? En altres paraules, hi havia carros als segles medievals? Ras i curt: No. Els llauradors valencians contemporanis de sant Vicent Ferrer, d’Ausias Marc o de Joanot Martorell no feien servir carros per a les tasques agrícoles. Això no vol dir, malgrat tot, que no existira aquesta forma de transport, però, com dic, aquests no transportaven productes del camp, com ja vam suggerir en una altra ocasió. Fet i fet, la imatge del carro i l’haca al camp valencià –a les comarques centrals del País Valencià almenys– és posterior al segle XVI.

Potser aquesta afirmació puga sorprendre, donat el que passa a altres regions d’Europa. A més a més, no podem negligir la influència que el cinema ha exercit a difondre de la imatge dels usos agrícoles dels carros. En efecte, a Anglaterra el carro era propietat del senyor, qui cedia el seu ús a la família pagesa. A Andalusia sembla que també els camperols i els comerciants podien transportar els seus productes mitjançant aquest sistema. Així, per exemple, el 1477 dos comerciants burgosins transportaven llana fent servir tant carretes com una rècua de mules. Sabem que aquesta estava composta de vuit bèsties carregades amb un total de 14 saques de llana, dissortadament no consta la càrrega dels carros. D’altra banda, el cinema també ha tingut molt a veure en la difusió d’aquesta imatge. No cal pensar massa per trobar pel·lícules on els camperols facen servir carros per al transport de productes del camp. No cal anar molt lluny, Robin Hood de Rdiley Scoot (2010) –on apareix Russel Crowe– tant els ruscos de mel del frare golafre com els cereals del delme són transportats amb carro. Sense deixar aquesta temàtica, en el Robin Hood de Michael Curtiz (1938) el protagonista encarnat per Errol Flynn amotina els camperols des d’una carreta. I els exemples podrien continuar però, com ja he dit adés, aquesta no és la situació al camp valencià.

Un exemple més: un cottage anglès amb ànecs, rossí i carro, i encara l'arada amb rodes, de The Black Shield of Falworth

Per tant, quin transport fan servir els llauradors valencians? Per a què es fan servir, llavors, els carros, si no es per transportar la producció agrícola? Inicialment podríem pensar que, com passava fa unes dècades, l’adquisició del carro estava reservat a les economies pageses més solvents però això no és així. Els inventaris post-mortem de diversos pagesos benestants d’arreu el país ho confirmen. Llorenç Ros, de l’horta de València, mort el 1421, posseïa una mula, dos ases i dos rossins, però cap carro. Com tampoc en tenia Bartomeu Miquel, de Xàtiva, mort el 1448, que sí comptava amb quatre mules. Joan Garcia, de Xirivella, mort el 1491, tenia al corral de sa casa un ase i un rossí. A l’inventari de Lluís Gorrea, de Sueca, mort el 1552, no s’inventaria cap animal de treball ni tampoc cap carro, però sí set anells d’or, signe evident de la seua riquesa. El transport de la producció agrícola es feia, per tant, a lloms de cavalleria, no amb carros. El millor testimoni d’això la donen els guiatges atorgats pel batle general del regne als musulmans perquè puguen abandonar llur senyories i marxar als mercats de la part meridional del regne i encara a Múrcia i Granada. Tots ells marxen acompanyats de bèsties mulars, ases o rossins. Hom podria dir que aquest ús de les cavalleries respon a una mena d’especificitat mudèjar. És cert que els andalusins, si més no els de la vall d’Alfàndec, estaven especialitzats en el comerç d’animals, però no és obstacle perquè els cristians no feren servir també el sistema de rècues de matxos i atzembles. I és que, si bé ho mirem, tampoc la geografia del país convidava a circular d’ací cap allà amb carro. Només el complexe d’inferioritat manifestat en grans obres faraòniques per part d’alguns governants i la tecnologia han estat tristament capaços d’alçar ponts i foradar muntanyes allà on la rabosa i el conill feien el cau, on només hi arribava el vol del falcó. Abans d’això, voltes i voltes per calçades i camins de via estreta, amb el marge pròxim, pensats i fets, no per a carros, sinó per a homes i cavalleries. No és només el paisatge, la natura, el que destrueix la formigonera. El ciment que vomita el seu ventre acaba també amb tota una xarxa de camins que, tot comunicant poble a poble, permetia recórrer el país del Sénia al Segura. Camins com aquest.

Ací vegeu un traginer musulmà amb una cavalleria

Només puntualment es van construir camins pensat específicament en la circulació de carros. Així, per exemple, durant la dècada dels anys 20 del segle XV el Consell de la ciutat de València va finançar la construcció d’un camí de carro que connectara la capital del regne amb Castella a través de Requena, el que seria desprès el Camí reial de Castella, a fi de facilitar l’arribada des de la Meseta de grans quantitats de cereals, bàsicament forment.

Llavors quin era l’ús dels carros? Aquests es feien servir bàsicament per al transport de productes pesats no agrícoles. La tesi de la nostra col·lega Maite Izquierdo confirma aquesta idea. Segons la historiadora de l’art, els fusters transportaven la matèria primera des del riu Guadalaviar fins al mercat o els seus tallers amb carros, raó per la qual el Consell va prohibir la entrada dels carros carregats amb fusta dins la ciutat el 1375. També la pedra que arribava des de les diverses pedreres del regne devia ser transportada així, amb carro.

Malgrat tot, els carros són força esmunyedissos entre la documentació, les referències, ben minses. Els llibres d’obres, que en principi semblen adients per rastrejar la presència de carros, donada la necessitat de transportar fusta i pedra, no diuen res al respecte. Els protocols notarials poc, o ben poc. És aquest, com altres, un tema que exigeix temps i recerca però, sobre tot, major comunicació i intercanvis de dades entre els investigadors a fi de topar amb el rastre. Ben mirat, l’incís de les rodes sobre la terra no s’esborra així com així.

La propera setmana: el XVIIIe Colloque International de Glyptographie de València

Estiu, temps de sol, platja, ponentades i incendis, és temps també de congressos i trobades científiques, especialment durant aquest mes de juliol. Així, el proper dilluns a les 9.30 al palau de Colomina de València arranca el XVIIIe colloque de glyptographie organitzat pel CIRG (Centre International de Recherches Glyptographiques) en col·laboració amb la universitat CEU-Cardenal Herrera. El director de la trobada és Raúl Romero Medina, professor de l’esmentada universitat. Potser això de «gliptografia» sone una mica estrany, però més coneguts són els estudis de marques de pedreria o marques de pedrapiquers, especialment durant el període medieval. Així, doncs, la gliptografia és la ciència que es consagra a l’estudi d’aquestes marques.

La major part dels investigadors que es dediquen a aquesta línia de treball provenen de la història de l’art, els quals entenen aquestes marques com a signes d’identificació o signatures dels pedrapiquers que marcaven les pedres a fi de saber quina devia ser després la seua retribució econòmica pel seu treball. Si l’origen de les marques, per tant, és purament econòmic, i no artístic, potser els més interessats deurien ser els historiadors pròpiament dits, però ja sabem que sovint els seguidors de Clio resultem prou fugissers fora de la coberta de l’arxiu. En qualsevol cas, els historiadors de la construcció deurien fer un colp d’ull a aquesta bibliografia.

Tornant de nou sobre la present edició, al llarg de tota la setmana els especialistes aplegats miraran de presentar les últimes novetats al voltant de les marques de pedreria i l’arquitectura gòtica mediterrània. Ací podeu fer una ullada al programa. Com vegeu, el congrés, a més, té ua vessant pràctic significatiu, ja que està prevista la visita a diferents edificis medievals de nord a sud del País Valencià: la catedral, les torres de Serrans i de Quart al cap i casal, però també les viles de Morella i de Sant Mateu i el castell de Peníscola al nord, i cap al sud, els castells de Novelda, Petrer i Dénia.

Al País Valencià els estudis sobre les marques de pedreria o gliptogràfics sembla ser que no estan massa desenvolupats. Ara per ara només tenim les aportacions de Josep Gisbert i el seu estudi del castell de Dénia, que es publicà el 1982 en el marc també d’un congrés del CIRG. Més recents són els treballs de Mercedes Gomez-Ferrer, però poca cosa més. Per tant, ací teniu una altra línia de treball. Del congrés, vos mantindrem informats al twitter d’harca (@harcamedievalis) i en el facebook, grup harca.

Marca de pedreria de les torres de Serrans

Una residència reial en una vila valenciana

En els segles baixmedievals, els monarques de la Corona d'Aragó van tindre diversos palaus i estances on es van allotjar, més enllà de les seues residències en les capitals de cada regne, en què s'allotjava el seu seguici i es duien a terme també actes polítics de tota mena. En una de les principals viles del país llavors, a Alzira, en temps de la conquesta, el rei Jaume I va manar construir la seua casa dins el recinte emmurallat. Des de fa uns anys, s'ha procedit a excavar aquell edifici, que va ser escenari d'alguns dels fets remarcats per la historiografia medieval.

Jaume I en les seues últimes hores en el seu palau d’Alzira (I. Pinazo, 1881)

Malalt i moribund Jaume I, postrat al llit i retirat del territori on s'estava forjant una altra insurrecció musulmana, el monarca va manar redactar les seues darreres voluntats en el palau d’Alzira, en l'asfixiant de l'estiu del 1276, el 23 de juliol. Quatre dies més tard morí. Les versions immediatament van variar: l’òbit del rei es produí a Alzira, en aquella casa; o, com indicava en la seua crònica Muntaner, de camí a València, on una creu de terme recorda que encara en aquella vila es va trobar amb la mort; o bé, a València, on jeia el seu cos el dia 27 i on sembla més probable que ocorreguera. En efecte, com quasi tot el que ha involucrat la seua figura, fins i tot per als mateixos coetanis, les seues traces van passar a tindre una aureola ben bé mítica.

Creu coberta a Alzira

Unes quantes dècades abans d’això, Jaume I, vulnerant els seus acords amb els musulmans del sud valencià després de l'ocupació de València el 1238, mamprengué la conquesta més enllà del Xúquer, cap a la madina de Xàtiva. Davant aquest escenari bèl·lic, les autoritats i les elits andalusines no dubtaren a fugir. Una delegació, els vells de la madina d'al-Jazira, optaren per presentar-se davant el rei per oferir la plaça. En la seua crònica, Jaume I relata que exigí la porta occidental de la muralla que envoltava l'illa del Xúquer, així com l'alcassaba, la ciutadella de les autoritats indígenes.

El 1956 es mantenia una part de l’illa fluvial i el traçat de les antigues muralles de la vila

Les restes arqueològiques semblen confirmar que el palau feudal, efectivament, es va construir sobre les bases d'una torre andalusina del segle XII, del període almohade, que sobreeixiria de les muralles alçades pels volts de l'any 1000. Això ve indicat per les distintes fàbriques que s'observen en les tàpies, al que s’ha practicat diversos estudis estratigràfics. Serà ací, en el conegut amb posterioritat com castellet de Sant Pere, on el monarca manarà edificar el seu edifici, junt al camí reial que comunicava València amb Xàtiva.

Una de les tàpies que queda dempeus

La data en què es relaten aquells fets, que marca l'ocupació de la medina situada en l'illa del Xúquer, però, ha sigut objecte de controvèrsia per als historiadors, sobretot a l'hora d'establir la cronologia de la conquesta valenciana. La referència a la vespra de Sant Silvestre del 1243, continguda molt de temps després en el llibre de privilegis d'Alzira i arreplegada en diverses ocasions, no va fer si no dur a equívocs als erudits, com ara al mateix Antonio Ubieto. En realitat, com va remarcar Roc Chabàs ja el 1898, qui va ser arxiver d'Alzira, la datació era per l'any de la Nativitat (que començava el dia 25 de desembre). És a dir, ben al contrari com s'estava i s'anirà afirmant, el dia referit en la documentació es tractava realment del 30 de desembre del 1242.

Els murs de tàpia de la casa reial, sobre la muralla

Ara bé, segons els llocs i dates que deixa entreveure la crònica, contrastant-la amb l'itinerari del rei, l'ocupació militar de l'illa es produí el maig del 1242. Pierre Guichard rebutjà aquella i es va decantar per aquesta darrera. En canvi, Josep Torró creu que una i altra data poden ser versemblants. El que es relata en l'episodi de la crònica és l'establiment d'una guarnició militar, el maig d'aquell any, quan aleshores s'encetava l'assetjament de Xàtiva; mentre que, pel seu costat, al que pot al·ludir la tradició és a l'ocupació real de la localitat, uns mesos més tard. Si més no, una situació semblant es donà a Bairén (Gandia). Fet i fet, la colonització s'acabà d'allargar el 1248-1249, com ho palesa el segon llibre del repartiment, en un moment en què la població autòctona definitivament quedà expulsada de molts dels seus llocs en què s'havia acordat que hi romandria. En aquest text trobem algunes de les primeres mencions al Real, que serà el nom més comú amb què es coneixeria la casa reial de la vila d’ençà.

Una vintena d'anys després, el nou edifici s'havia conclòs. En els primers comptes conservats del batlle, de l'oficial reial en la vila, s'indiquen partides per a neteja i manteniment. Però, la casa reial va ser objecte de contínues remodelacions i reformes, com succeí amb altres edificis de l’època. Del 1382-1383 es conserven els comptes per al transport de materials al Real, del que es van encarregar desenes de veïns de la vila. Llavors, la imatge que ens han deixat les restes del recinte correspon més aviat a la dels darrers segles medievals.

Plànol de les restes conservades

Segons els arqueòlegs, Agustí Ferrer i Maria Clausi, el solar ocupat per la coneguda com a casa de l'Olivera (per l'arbre que va créixer sobre un dels murs) fou el que correspondria a la torre del palau, de forma trapezoïdal, amb els murs de tàpia referits, que arriben fins als 8 metres d'alçada. Prop de la muralla hi ha una obertura que donava accés al pas de ronda i al pati contigu. I, en la banda exterior del mur, s'han observat una sèrie de pintures gòtiques, que possiblement es trobarien en altres estances del palau. Al seu parer, l'entrada a la torre, en alt, se situaria sobre el mateix carrer Major. En una altra fase de l'excavació s'han trobat pedres que conformarien una de les portes d'entrada al recinte.

Pintures gòtiques trobades

Lluny ja del seu ús original, al llarg del segle XVI, l'edifici va patir un procés d'alteració notable, ni tan sols serà emprat pels delegats de la monarquia. En el segle XVII va passar a ser integrat en habitatges domèstics, i les autoritats municipals van assolar una part de la torre, convertida en façana, per eixamplar el carrer Major. Amb el boom urbanístic de la dècada del 1960 i la degradació que va sofrir el casc antic d’Alzira (3/4 parts de la muralla andalusina es van perdre al llarg del nou-cents), les cases que ocupaven l'antic palau reial van restar abandonades. La desídia va provocar un estat ruïnós d’aquests habitatges tradicionals que ha impedit la millor conservació de les estructures. I no ha estat fins al recent període democràtic quan ha tingut lloc una més acurada posada en valor d’una petita part del que fou el nostre patrimoni, que ha permés el seu estudi arqueològic. Malgrat ser declarat aquest immoble Bé d’Interés Cultural el 1998, pel que representa més que pel que ha quedat, la finalitat del projecte i el seu contingut resta com a mínim en una gran incertesa.

Andana de la desapareguda casa de l’Olivera

Esbossos del dia a dia

Sens dubte, per a la història de la tecnologia, la iconografia és una eina de primera importància per reconstruir no només les eines, sinó també ens dóna pistes del procés productiu i com es desenvolupava. En aquest sentit, s’han fet servir els quadres, les miniatures dels diferents tractats i altres llibres, les vidrieres de les esglésies o esborranys en diferents papers d’algun escrivà anònim. Per un altre costat, també s’han analitzat, especialment pels historiadors de l’art, les marques dels pedrapiquers que realitzaven a mode de firma, o aquelles que servien indicar la col·locació de les pedres. O bé els arqueòlegs i responsables de diverses restauracions han rescatat alguns dels esbossos que feren els mestres d’obres sobre superfícies com l’algeps, que resulten valuosíssims per acostar-nos a la historia de l’enginyeria.

L’abadia de Santa Caterina a Renània del Nord-Westfàlia

Recentment, han estat trobats uns dibuixos en la part superior de l’església de l’abadia de Santa Caterina propera a la localitat de Langerwehe (en l’estat alemany de Renània del Nord-Wesftàlia), en una paret lluïda d’algeps. Els tècnics estimen que poden tindre uns 500 anys d’antiguitat i podrien coincidir amb les obres documentades entre el 1492-1506. Originalment, es feren sobre un mur de càrrega, però després va quedar cobert dintre un altre edifici.

Localització dels graffitis trobats en l’interior de l’església

En aquests esbossos es poden observar els intents d’aprendre a dissenyar figures geomètriques, com ara rosasses. D’ací que s’ha interpretat que aquestes foren traçades pels aprenenents, segurament en moments d’esbarjo, en una zona que no anava a quedar vista. Fins i tot, hi ha dissenys fets per mans expertes i al costat uns intents d’imitació. A més a més, han romàs dibuixos d’eines, de pics i martells, amb unes traces clarament distintes, que respondrien als intents de buscar una pròpia signatura els aprenents.

Alguns dels gravats remarcats per ordinador

Aquesta pràctica, tanmateix, va ser molt habitual dins el món de la construcció medieval. En les obres de la seu de València, a les darreries del segle XIV, hi ha referències a com els mestres obrers dissenyaven sobre sorra escampada al terra alguns dels treballs a realitzar. Del mateix mode, fins fa no moltes dècades, en diverses zones de Castella, els obrers encara deixaven la marca de la seua mà sobre el morter en els sostres.

Un pic o un intent de signatura

Un post vaguista

A València, durant el Quatre-cents, els treballadors eren definits com a “obrers”, i entre ells també s’anomenaven “companyons” o qui treballava a jornal es “llogava”. Un tema de reflexió que ha sorgit en alguna ocasió entre els historiadors ha estat la relació del moviment obrer, d’ençà la revolució industrial i amb el predomini del capitalisme, amb les formes anteriors d’organització, resistència i solidaritat dels treballadors i treballadores, o bé de les diferències o similituds dels comportaments i valors lligats al treball abans i després de la desaparició del sistema feudal. Seguint aquesta línia, podem citar a Thompson en el seu cèlebre llibre sobre la formació de la classe obrera a Anglaterra.

Portada de The making of the English working class d’E. P. Thompson (1963)

En aquest sentit, una part dels orígens d’aquests precedents els podem trobar tot just a finals de l'època medieval, en un moment en què es va estendre el treball assalariat, es configuraren sectors econòmics amb trets que perduraran durant segles –amb les seues evolucions, lògicament, i amb noves lògiques-, com fou la construcció, o, en fi, sorgiren les corporacions d’oficis.

En efecte, un dels sectors que més informació ha proporcionat ha estat el de la construcció. A València, en el 1379, el consell municipal intentà fixar els jornals màxims dels obrers (un poc abans es va mirar de regular els dels jornalers del camp). Això reflectia més bé una voluntat de les classes dirigents que no una realitat; el 1384, segurament amb motiu d’alguna vaga com apunta A. Serra, els jurats s’escandalitzaren dels desmesurats sous (al seu parer) que percebien llavors els obrers.

La construcció de la catedral de Canterbury

Arreu de l’occident europeu en la baixa Edat Mitjana, en activitats en què es precisava d'una important mà d’obra i en centres on hi havia un cert nombre elevat de treballadors, s’han documentat l’existència de vagues i de manifestacions organitzades de protesta a causa dels salaris o de les dolentes condicions de treball. I les formes foren diverses. El recentment desaparegut B. Geremek va mostrar a la llum casos de “preludisme” en la construcció a la zona de Bordeus, de destrucció d'instruments o màquines que feien servir l’energia hidràulica, a inicis del segle XVI. A finals del segle XIII, el jurista Philippe de Beaumanoir en els seus Coutumes du Beauvaisis (d'aquest llibre, ja n'hem parlat ací) posava l'accent com entre els mateixos obrers s'assenyalava i es pressionava els esquirols que no volien seguir algunes formes de protesta acordades pels treballadors -com ara vagues de braços caiguts o de treballar menys-.

A propòsit d'aquestes qüestions, un dels passatges més citats en la bibliografia el va protagonitzar el mateix Filippo Brunelleschi, el famós arquitecte que tenia al seu càrrec la construcció de la cúpula del duomo de Florència. El 1423, després d'haver-se reunit entre ells, els obrers li exigiren salaris més alts. Segons el testimoni posterior de Vasari, immediatament, Brunelleschi els va despatxar i va contractar a treballadors llombards, ben presents en la ciutat i que resultaven una mà d'obra molt preada. En passar uns dies, aquells finalment suplicaren a Brunelleschi de tornar ser admesos en les obres, però ho van haver de fer amb uns sous encara inferiors respecte als que cobraven en un principi.

La cúpula de Brunelleschi a Florència

A banda de demostrar la mala bava de l’artista renaixentista, l'episodi ha estat relacionat pels historiadors amb les rivalitats d'aquest amb l'altre director de les obres, L. Ghiberti, que van incloure l'enfrontament entre els mateixos treballadors. I l'acceptació per part dels obrers d'una pitjor paga va anar lligada a les millors condicions de seguretat en el treball que oferiria Brunelleschi, bon coneixedor a peu d'obra de les diferents necessitats. De fet, gràcies a això, aquest darrer aconseguí fer-se amb tota la direcció de la construcció.

Brunelleschi pintat per Francesco Salviati

Construint el país de l'Ebre

Sempre atrapat per les presses, en els últims dies pràcticament he hagut de devorar el recent llibre de Jacobo Vidal, Les obres de la ciutat. L’activitat constructiva de la Universitat de Tortosa en la baixa edat mitjana, publicat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Barcelona, 2008). L’obra és, en part, un gruixut monogràfic d’una de les principals ciutats de Catalunya en la baixa Edat Mitjana, com fou Tortosa. I, si bé no és el tema principal, entre el munt de dades que es donen en aquesta aportació, al rerefons es palesa una autèntica subàrea conformada pel nord valencià, l’orient aragonés i el sud català, fins i tot més enllà del comerç internacional de la llana, mercé també a un mitjà de primer ordre com fou l’Ebre i els seus afluents o en existir-hi diversos ports dins el periple de la navegació de cabotatge que comunicava els diferents països catalans.
Un altre punt d’interés del treball rau en els moltíssims paral·lelismes amb les viles valencianes, aquella “atapeïda xarxa” que va configurar el regne, que sorgiran tan sols unes quantes dècades després de la conquesta de les Terres de l’Ebre. Llàstima que l’autor mire sovint més cap amunt, més cap als trets institucionals de les grans capitals com Barcelona o València, que no cap als intersticis, cap a aquelles fites més borroses entre la història rural i urbana.

Turó de la Suda a Tortosa

Bona mostra d’açò que volem dir és si ens fixem en l’apartat de fonts de què se serveix J. Vidal: des dels llibres de provisions (els manuals de consells de València o llibres d’actes del consell), les ordenances municipals com a complement de les Costums de Tortosa (el marc jurídic de les Terres de l’Ebre), els llibres de comptes de la hisenda municipal (plens, com deçà l’Ebre, de deutes per censals públics o censals morts), etc. Les línies en comú entre aquest i altres casos que ens són més pròxims esdevenen sorprenents, sobretot si deixem de banda les particularitats locals i ens aturem en el tipus d’acords, les mesures que es proposaven, les preses de decisions, la vivesa de la realitat que tota aquella prosa traspua... I això des d’inicis del segle XIV, moment en què sorgeixen totes aquelles sèries documentals en el cas tortosí, fins a finals del XVI.
Aquell historiador, en suma, mira de reivindicar la història local com a mètode d’anàlisi, com a laboratori, com a camp d’observació, com a concreció en un lloc i espai de la societat que es pretén analitzar. Al capdavall, parlem del material de base de les síntesis històriques i d’un element indefugible en l’avanç de la investigació. No podem més que estar d’acord amb el propòsit que enuncia el mateix autor; més objectable és, però, la tria de l’objecte d’estudi tal i com ve plantejada, l’urbanisme i les obres dutes a terme pel municipi, temes esbarossos i dels que manca una major reflexió metodològica.

Rehabilitació de la muralla de la ciutat

La bibliografia sobre temes “urbanístics”, sobre obres encetades pels consells municipals, de notícies sobre actuacions sobre l’espai urbà, dels edificis singulars o els monuments de cada localitat, i això sense allunyar-nos de la Corona d’Aragó en l’Edat Mitjana, és vastíssima, ben bé difícil d’acarar. A més a més, cal afegir els nombrosíssims treballs que han pres altres fonts, des de les literàries, arqueològiques o estilístiques de la història de l’art. Comptat i debatut, esdevé un autèntic calaix de sastre, d’una desigualtat en qualitat enorme: des de mers apunts o rescat de dades i dates, des d’articles amb un objectiu més divulgatiu fins a d’altres que no passen de ser anecdòtics, i no en pocs casos a partir de cap prevenció crítica.
Indubtablement, Les obres de la ciutat... supera àmpliament algunes d’aquestes objeccions, amb una anàlisi acurada de prop un miler de documents que aborden aquestes temàtiques de forma directa i tractades des d’una cronologia àmplia. Les problemàtiques de fons, tanmateix, són unes altres ben diverses. Pot ser l’autor, degut a la manera que aborda la seua presentació i anàlisi, ha limitat la manera de poder aprofundir-hi en seguir un ordre lineal obra per obra.
Llevat d’uns quants treballs que se’n surten de totes aquelles limitacions, el ben cert és que cal superar a l’atzucac en què ens hem clavat els historiadors. Si estudiem l’espai urbà com a objecte d’estudi, és a dir, l’organització social d’un territori, les implicacions són immenses, a nivell disciplinar –que van des de la història econòmica, l’aproximació sociotopogràfica o de la distribució dels grups socials o fins a l’estudi de les representacions del poder-, però també metodològic, és a dir, la documentació que van generar els consells municipals resulta si més no inconnexa i extremadament limitada.
Igualment succeeix si optem per fer una recerca al voltant de l’urbanisme, sobre l’ordenació urbana: el funcionament i limitacions del mercat immobiliari no pot ser negligit, retindre solament aquelles disposicions municipals conservades resulta d’entrada del tot insuficient –no solem disposar en les fonts catalanes o valencianes ni tan sols amb els plets que dirimia el mostassaf, l’oficial que vigilava teòricament el seu compliment-.
Per un altre costat, quan ens enfrontem al tema de la construcció caiem irremeiablement en fer una història de les construccions més que no en una història de la construcció. No és una qüestió de matís. Les aportacions arqueològiques, de la història de l’art i també les referències documentals, tal i com les hem fetes servir els historiadors, han perseguit més bé traçar les fases constructives, la cronologia de les edificacions i els trets tècnics i estilístics. Absolutament, tot això és imprescindible... però no suficient per a una interpretació històrica. Si em tolereu l’exabrupte, és com si pretenguérem estudiar hui les implicacions que ha tingut l’activitat edilícia solament limitant-nos a descriure uns quants informes tècnics enviats pels arquitectes als ajuntaments.

Plànol de Tortosa el 1773

La construcció és també una activitat econòmica amb mil i una derivacions, i ací certament els documents escrits resulten del tot necessaris per establir quines foren les motivacions i finalitats dels promotors, l’impacte real del conjunt d’aquestes construccions en la comunitat local –com a sector econòmic però també en la fiscalitat per finançar les obres-, l’organització del treball que va permetre la seua alçada, les condicions dels treballadors i, sí, treballadores, etc., etc. Va servir com a símbol i instrument de poder? Naturalment, però sols seria quedar-nos en una cara d’un polígon extremadament complex. L’estudi de la construcció des d’un vessant socioeconòmic, tot i que siga amb llibres de comptes de les autoritats –que són normalment els més rics i abundants, tot i que només ens parlen d’un tipus només d’edificis-, ens permet, entre d’altres, la relació d’aquestes edificacions amb la societat que les va alçar.
En darrera instància, i si considerem solament les tipologies documentals que ha pres l’autor, hem de ser plenament conscients i reflexionar sobre allò que la font no diu, aquella realitat que bé amaga o bé no aborda i per què. Només d’aquesta manera permetrà capbussar-nos en uns altres documents, escrits o no, que puguen donar llum a aquestes mancances o a un altre àmbit d’anàlisi. O a poder experimentar noves metodologies, això és, eixamplar el nostre horitzó (limitat) d’estudi.
En resumits comptes, en aquesta obra que he volgut presentar hi ha bastant ciment com per construir un discurs més elaborat i prou material com per establir paral·lelismes amb altres zones d’estudi. Això no obstant, al meu parer, es deuria haver anat més enllà de com s’han vingut plantejant aquestes temàtiques, fugint dels marcs estrets i constrets habituals. Ben mirat, les possibilitats que es poden albirar són realment encoratjadores.