Les terres a mans de l'artesanat

Coneixem bastant bé alguns dels trets principals del món agrari valencià medieval, si bé molts d’ells estan sent objecte de diverses relectures ben interessants: l’hegemonia de l’alou (no sotmeses a cens) i en menor mesura de les tinences en règim d’emfiteusi (especialment en les terres de senyoria, pagadores de censos en metàl·lic); el domini de la petita explotació, que anà erosionant-se al llarg de la baixa Edat Mitjana, i la dispersió del parcel·lari; la conformació d’un notable patrimoni en mans d’una elit local, amb les terres més properes al nucli habitat i millor equipades; o en la composició dels cultius, tot i el domini del cereal, començaren a apuntar-se en el Quatre-cents canvis en els conreus, alguns de caire comercial i vinculats amb la producció manufacturera.

Però, volem aproximar-nos ací a dos aspectes que resulten també importants, i que poden ajudar a enriquir aquesta visió. Un, els efectes d’un mercat molt actiu de la terra, i l’altre, que parlem de professionals artesans però també que comptaven amb propietats agrícoles molts d’ells.

En primer lloc, a prop de les àrees de les ciutats i viles, aquest mercat de les possessions rústiques es mostrà notablement actiu per la pròpia dinàmica de les famílies camperoles, gràcies en darrera instància a les condicions amb què s’implantà el feudalisme al País Valencià (que estimulava la disposició de la terra per a les famílies nouvingudes) o a la mobilitat de la població, bastant intensa gràcies a les migracions. Aleshores, amb el recurs al mercat de la terra les petites explotacions camperoles intentaven recomposar les propietats familiars després de cada generació i formava part perfectament de les seues estratègies econòmiques: com ara per poder vendre, carregar censals (a mode de crèdit hipotecari), completar capacitats productives, etc.

Distribució de parcel·les d'artesans documentades en les partides del terme particular d'Alzira entre 1370-1420

Això no obstant, l’artesanat d’arreu del país, el qual provenia o emparentava comunament amb els diversos estrats camperols, no era lògicament alié a tot aquest procés, ans al contrari, era un dels seus agents. Al voltant de dues zones eminentment rurals, amb una certa dedicació ramadera, com eren l’Alt Palància i el Comtat i la Vall d’Albaida, sorgí entrat el Quatre-cents una destacada indústria llanera. I molts d’aquests professionals eren a la vegada camperols que van anar especialitzant-se en tasques artesanals, bo i que mantenien diverses propietats agràries, a conseqüència de l’erosió de llurs petites propietats i mercé al contacte amb el mercat local.

En la resta de viles del País Valencià es detecten unes circumstàncies semblants. Per la nostra banda, hem pogut documentar 150 parcel·les agrícoles que es trobaven a mans d’artesans d’Alzira, només a partir de fonts notarials bàsicament i, en nombrosos documents, solem trobar algunes vacil·lacions per part dels escrivents alhora d’adscriure algunes de les professions, entre pagesos o menestrals.

És clar que algunes de les famílies camperoles formaven part de les primeres fases de certs processos productius industrials, sobretot el de la manufactura llanera, als quals tant els mercaders com els artesans que dirigien el conjunt de les operacions els lliuraven una part dels materials. En bona mesura s’inseria en la lògica de la diversificació econòmica de les famílies, de no arriscar-ho a tot a una sola partida, de la mateixa manera que entre l’artesanat molts dels seus membres, aquells qui ho podien tindre a l’abast, posseïen unes parcel·les de terra per al consum domèstic o per recórrer al mercat de queviures i generar uns ingressos complementaris. En no pocs casos les fites no estaven clares, tampoc per als coetanis, però probablement la distància entre uns i altres es trobava en la dedicació d’un major temps i recursos en el treball.

Tanmateix, unes altres dades ens poden ajudar millor a copsar alguns de llurs comportaments. D’aquelles 150 parcel·les que posseïen els artesans d’Alzira, 65 eren vinyes, 8 ho eren de terra i vinya i unes altres 62 de terra campa, totes les quals anaven des d’un parell de fanecades fins a una desena en la major part dels casos. És a dir, la meitat dels camps que posseïen els menestrals estaven dedicats a un conreu clarament comercialitzable com era el del raïm. I, per tal de poder mantindre’l, havien de recórrer a mà d’obra assalariada. El 1400 el bracer Joan Companys ha de nomenar a un procurador davant notari per poder recuperar del paraire Gil Sánchez 80 s. que li devia de soldada.

En el cas del terme d’Alzira, quasi totes les parcel·les depenien del reg vinculat al riu Verd o al de la séquia de Sant Bernat, un braçal provinent de la séquia Reial, en les partides de Sant Bernat, l’Almúnia, i les alqueries de Mulata i Tora, és a dir, dins l’anell concèntric dedicat a la vinya en el terme immediat de la vila, després dels horts i la terra, i irrigat de forma esporàdica.

No és estrany, doncs, que trobem a artesans en reunions de regants. Entre els hereters del riu Verd trobem el 1377 als fusters Antoni Carbonell, Romeu Queralt o Peregrí Baig, així com els paraires Antoni Casalills o Arnau Miró, o al sabater Jaume Botoner en el plet entre els regants de la séquia de Sant Bernat amb els qui tenien possessions en la partida de l’Almúnia, en el maig del 1403. Bartomeu Castelló, paraire de la vila, tenia, segons la relació de béns de l’inventari del convent de Sant Agustí, un total de 28 fanecades i mitja de vinya, totes en la partida de Mulata, dins dins l’anell de les vinyes del terme particular d’Alzira.

Nombre de parcel·les documentades per a l'artesanat de la Ribera del Xúquer a les darreries del segle XIV i primeries del Quatre-cents

Tipus de conreu	Nombre de parcel·les	Superfície (mitjana en fanecades)
Hort	3
Oliveres	2
Vinya/mallol	65	2-8 f. (16 casos de 27 documentats)
Terra	62	3-8 f. (22 casos de 30)
Terra i vinya	8	5-11 f. (sols 4 en total)
Terra i oliveres	3
Terra i canyar	1
Sense identificar	6
Total	150	7 f. de mitjana

El patrimoni de Guillem Comella, segons la peita del 1400-1404, ascendia a més de 2.800 s., i tenia dues parcel·les de vinya a cens i una de terra en les primeres dècades del segle XV. En el moment de la seua mort, el sastre Bernat Vidal, el 1422, tenia dues cases, un tros de vinya franc en l’Almúnia i fanecada i mitja de terra de cereal en l’horta de Barralbeb, però havia posseït almenys 11 fanecades més de camps de cereal en el territori de Xixerà.

En el cas de les possessions de la terra, en fi, cal comptar amb un factor ideològic de primer ordre, en dotar de prestigi al seu detenidor. Alguns dels membres que podem qualificar com els més reeixits de l’artesanat, considerats com a prohoms i amb veu i vot en el consell general de la vila, comptaven amb un bon grapat de parcel·les de terres i eren un dels contribuents més destacats en els llibres de la peita dintre els seus col·legues de professió.

Benvinguts al banquet: intervencions militars occidentals al Magreb

Muralles andalusines d'Alzira

A finals del 1397, unes galeres de Barberia assetjaren Torreblanca i, segons afirmaven les autoritats valencianes, els magrebins entraren en l’església del poble i furtaren el cos de Jesucrist que allà era custodiat. L’1 de desembre, i com a resposta a tal ignomínia, la ciutat de València requeria a les viles reials del seu ajut per poder armar una armada i recuperar l’objecte sagrat. Així, la capital convidava a la vila d’Alzira a participar-hi, “pregant affectuosament que aquesta universitat li plàcia fer e posar en la solemnitat del dit covit taula e tal part que meresca ésser asseguda en lo millor loch de la taula entre els altres covidats”.

El consell municipal alzireny s’adherí de forma entusiasta a la santa comitiva i d’immediat envià un missatger i per a la qual estava disposat a posar el navili i les xarxes. Uns dies més tard, el consell general de la vila donava permís per a què els jurats elegiren, segons el seu criteri, una comissió integrada per dotze prohoms i diversos clergues, que va obtindre un permís per tallar carrasques i àlbers per tal de construir una galiota de vint-i-quatre bancs i es contractà a tal efecte un mestre d’aixa, a càrrec de la universitat.

Plànol d'Alger

Tanmateix, passaren els mesos i la iniciativa en altres instàncies no semblava que haguera quallat. El març, els jurats i consellers d’Alzira acordaren esperar per saber abans que feien la resta de viles. Un mes més tard, els magistrats alzirenys havien tramés unes cartes a les localitats de Xàtiva i a Castelló per certificar-se sobre què pensaven fer, “les quals han respost que encara no u han deliberat”. El 17 d’abril del 1398, el fuster Jaume Costejà, però, havia adquirit els tretze troncs de carrasques que se li havien encomanat per un preu de 140 s.

No serà fins a l’agost que se sàpia alguna cosa més. La ciutat de València havia decidit enviar pel seu compte una galera cap a Barberia, emmarcada més aviat dins les activitats corsàries que es feien habitualment. I les autoritats d’Alzira decidiren tornar els diners de la col·lecta que s’havia fet, una suma de 192 s., a aquells que havien col·laborat. Finalment, “aquella fusta de carrasca que la vila havia pròpia en la rambla de la dita vila” fou venuda per un preu de 500 s. De la greu ofensa feia temps que no se n’havia tornat a parlar.

El corredor de ronda en les muralles d'Alzira

«E puix spasera és stada fins ací, que spasera vol morir»

El juliol del 1511 va acudir davant el justícia civil de València el síndic de l’ofici d’armers i espasers, com a representant legal de la corporació, per denunciar Joana Esteve, vídua de Joan de Toledo. Aquesta, després d’haver passat més d’un any des de la mort del seu espòs, encara mantenia el seu taller d’espases i la botiga d’armes oberts. I això en contra de l’ordenança aprovada pel conjunt del capítol del ofici, de l’assemblea dels hòmens i mestres armers, la qual només facultava a les vídues sense descendència de continuar amb el negoci de l’home fins liquidar les existències i saldar comptes, i fixava el termini màxim d’un any per tancar-lo.

Joana, en efecte, era acusada de continuar adquirint cuiros per a les baines, de comprar, obrar o guarnir espases i que n’encarregava de noves a diversos forjadors. A més a més, en la demanda es deia que “la dita viuda és dona opulent e que té bé què viure, y té cabal en seda y encara, ultra de açò, té renda, la qual ha leixat son marit”. És a dir, que tampoc no ho necessitava per a mantindre’s i podria dedicar-se a les seues coses pròpies.

Manual alemany per a brandar l'espasa

L’endemà, la dona és citada per a declarar. Afirmava que no havia comprat ni tenia fiats materials, que tot era del que restava en la botiga abans de l’òbit del seu marit. Ara bé, “ab lo que té e ab lo offici de son marit” és com podia viure suficientment. De fet, admetia que no havia tingut fills, que havia deixat com a hereu al convent de les clarisses de la cuitat, i que no aspirava a llegar l’obrador a cap descendent. En aquest sentit, tan solament “no y té sinó la vida”.

Però, el més interessant es mostra en la part final de la seua declaració, tot un al·legat a la seua dignitat en front a aquells que volien despatxar-la:

E és veritat que ella, responent, té cabal en seda, emperò, si·n té o no·n té, no u ha dar compte a ningú. E nega ella, responent, que vulla tenir la dita botiga per fer dan ningú als altres spasers, ans volria que tots vixquessen. E la voluntat sua és tenir la dita botiga perquè ab lo que té e ab la botiga puga viure a sa honra. E puix spasera és stada fins ací, que spasera vol morir.

No ha de passar desapercebut que normalment en la documentació, escrita per professionals de l’escriptura, ben bé mai s’al·ludeix a l’ofici de la muller sinó del marit, però en aquest testimoni transcrit de la seua viva veu s’identifica i es reclama com a artesana.

En la indústria de l'alimentació és on més freqüentment trobem a dones dirigint un negoci. En la imatge, una formatgera del segle XIV

Al mes següent, una vegada s’havia encetat el procés, comparegué un notari, un home acostumat a bregar amb la legislació i que havia estat nomenat procurador per la mateixa Joana. El sentit de l’anterior declaració, però, va canviar totalment, en haver d’acceptar alguns dels pressupòsits legals de l’ofici d’armers i espasers. Ací, el notari sol·licita més temps,"a coneguda dels prohòmens deputats del dit offici”, per a què la dona poguera liquidar els materials i béns del traspàs del taller, ja que per “eixaguar” tot això es necessitaria un parell d’anys o tres. I que es tinga en compte que “ha tengut lo obrer que feya fahena en la dita botiga malalt, per pus de sis mesos”, el que havia paralitzat bona part de les operacions.

Tanmateix, aquestos extrems fins i tot són rebutjats per un dels veedors de l’ofici, els encarregats d’inspeccionar els tallers i que s’acompliren les disposicions tècniques. Bartomeu Alfonso, citat com a testimoni, deia que amb els materials sobrants “que la més sotil botiga en hun any” podria desfer-se’n d’ells. Al mateix temps, sostenia que no sap si ha buidat o no, però el fet és que Joana havia tingut oberta i en ple funcionament la seua botiga. I que tenia amb què viure suficientment. Això no obstant, no s’ha conservat el veredicte final dels jutges dependents del justícia civil en aquest procés, bo i que sens dubte seria del tot favorable als dirigents de l’ofici d’armers i espasers (es va conservar en el fons documental de la corporació, en la mesura que també sentaria jurisprudència).

Les dones van ser llogades en la construcció com a peons. En aquesta miniatura, dues cortesanes davant una muralla.

I és que, a les acaballes del segle XV en la ciutat de València, les corporacions d’oficis havien assolit un grau elevat de maduresa, amb molts matisos dintre el complex món corporatiu. D’associacions professionals a finals del Dos-cents i en el segle XIV, que agrupaven els mestres i les seues famílies per a l’ajut i socors mutu –per a soterrars, ajudes a aquells que més dificultats patien entre els qui tenien un negoci, etc.–, a grans trets van esdevindre en les darreres dècades medievals el que entenem com a corporacions: van tindre delegades funcions econòmiques, això és, competències tècniques i d’organització de l’ofici, que abans exercien completament el consell municipal.

En aquest procés, els mestres van tractar de vetllar i protegir els seus interessos, tot i que no sempre foren coincidents entre els seus membres o amb els altres oficis urbans. I un d’ells era restringir la competència, regular-la, i evitar situacions dramàtiques de desocupació (“ans volria que tots vixquessen” de l’ofici, diu Joana). En aquest vessant, una de les seues manifestacions va ser evitar que les vídues prolongaren en excés el negoci que abans encapçalava el marit. Cal dir que aquestes dones, usufructuàries sovint de tots els béns del darrer matrimoni, ostentaven els majors drets, quasi equiparables als dels hòmens; no en va la documentació valenciana les denomina "dones poderoses".

Unes tendències de fons que no sols es donaren en la capital valenciana. Com han posat de manifest historiadors com D. Herlihy en diverses ciutats angleses o al París dels segles XIII-XVI o N. Z. Davis dins els oficis del tèxtil a Lió en el Cinc-cents, van ser generals i van fixar com a un dels seus objectius restringir cada vegada més el paper de la dona com a agent econòmic en els processos productius més qualificats del sector secundari. Unes operacions que resultaren eminentment polítiques, que buscaren i van tindre el suport de les elits dirigents urbanes, i, per tant, amb forts fonaments ideològics.

Però, com veiem en aquest exemple, es va fer amb costos i també amb resistències per part de les afectades. I és que, mentre la major part de les fonts escrites solen fer invisible o distorsionen el treball de les dones, quan tenim testimonis de la vida quotidiana, la realitat se’ns presenta molt més complexa. Les dones participaren en l’activitat productiva en l’artesanat, mà a mà amb el seu marit, i dirigien els negocis o tenien treballadors al seu càrrec. I això malgrat que no fóra valorat el seu treball, encara que també portaren a terme una altra munió de tasques indispensables per a la viabilitat de la unitat domèstica, sense les quals no es podria mantindre l’empresa familiar, un dels pilars amb què se sostenia la societat feudal.

Revistes en xarxa

En ple debat al voltant d’internet i cultura, oferim ací una de les possibilitats de la xarxa per a la difusió del coneixement en l’àmbit de les humanitats i les ciències socials. Es tracta del projecte Persée, per mitjà del qual es poden consultar bona part dels articles que s’han publicat en les revistes científiques franceses.

Ha estat desenvolupat pel Ministeri de l’Ensenyament Superior i la Recerca Científica i la Université Lumière-Lyon 2 des del 2003, i que s'ha compilat en aquest programa algunes revistes dedicades també a la història medieval, ben bé des que es van crear fins als últims anys, com ara: Annales, com no, des de la seua fundació el 1929; els Mélanges de la Casa Velázquez; la revista d’Història Medieval de la Université de Paris-VIII Médievales; la fundada per P. Chaunu i A. Corvisier, Histoire, économie & société (d’època moderna i contemporània, fonamentalment) o la dedicada a la cliometria, Histoire et Mesure.

Cal dir que pel que fa a les publicacions dutes a terme a l’Estat espanyol, com ben és sabut, es compta amb Dialnet, un suport creat per la Universidad de la Rioja en què, a partir de la recerca per autors, és possible consultar alguns dels articles editats en revistes que hagen digitalitzat els seus fons o disposen de versió electrònica. Ací es pot accedir als textos de la Revista d’Història Medieval (i abans Ligarzas) o Ars Longa de la Universitat de València, els Anales de la Universidad de Alicante. Historia Medieval i Sharq al-Andalus, si bé de revistes importants en la historiografia medieval valenciana, com Saitabi, Millars o altres que no són d’institucions públiques, com el Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura i Afers, només hi ha els sumaris dels últims anys. El mateix es pot dir d'altres de temàtica comarcal com Almaig.

Potser no fóra mala idea que, des dels àmbits de les publicacions universitàries valencianes i els distints departaments d’història, tinguera lloc una iniciativa com aquestes, la qual poguera agrupar aquestes editorials privades i d’associacions culturals, amb l’ajuda tècnica de les principals biblioteques especialitzades, i això cap a un projecte semblant als que hem citat, per tal de facilitar la difusió de volums en molts casos ja exhaurits i difícils de trobar, i que, al mateix temps, suposara una eixida en l’àmbit electrònic quan en el suport en paper fa cada vegada més incerta la continuïtat d’algunes d’aquestes revistes.

De la història medieval a la història del segle XX (i XXI)

B. Geremek com a eurodiputat

Reprenent la línia dels posts sobre aquells historiadors que ens han parlat de l’edat mitjana però que en la seua vida mateixa relaten el segle XX, ens centrarem ara en Bronislaw Geremek (1932-2008). La seua família era d’origen jueu i, de fet, va poder escapar amb sa mare del gueto de Varsòvia el 1943. Però, segurament, entre el gran públic és més conegut en la seua etapa més recent. Cap al 1980, va recolzar el sindicat Solidarność i va establir contactes amb el cercle privat de Lech Walesa. Després de les vagues poloneses va estar empresonat dos anys i mig. A finals dels anys noranta i durant la dècada del 2000, va ocupar alts càrrecs polítics a Polònia i també al parlament europeu, com a membre dels liberals, si bé va pertànyer a ens vinculats amb la socialdemocràcia. D’antic membre del Partit Comunista, fins l’ocupació soviètica de Txecoslovàquia, B. Germek va passar a ser el ministre d’afers estrangers de la República de Polònia que preparà l’entrada a l’OTAN o va organitzar la visita de Karol Wojtyla com a papa.

Més enllà d’això, com a historiador, a finals de la dècada del 1950, es formà en la universitat de Varsòvia, dominava el rus, l’alemany, el francés o l’anglés, i aviat va accedir als organismes culturals francesos. Es va relacionar amb els més influents autors del moment, Le Goff o Duby, i podem dir que va seguir les passes del també polonés Witold Kula. Malgrat que no sol figurar com un medievalista de primera fila dins l’escola dels Annales, els seus treballs sobre la marginalitat i la pobresa van conéixer una notable difusió i, fins i tot, foren traduïts al castellà per les grans editorials comercials en la dècada del 1970 i 1980.

Una reunió del Partit Obrer Unitari de Polònia

Això no obstant, ací volem destacar la seua etapa com a historiador marxista, per la seua aportació a la història socioeconòmica de l’edat mitjana. El 1962, Geremek va escriure la seua breu obra, però ben interessant, Le salariat dans l’artisanat parisien aux XIIIe-XVe siècles, en què abordava un tema no massa tractat pels medievalistes fins llavors, les d’unes relacions socials, com eren les de l’assalariat, vinculades sobretot al capitalisme. Aquestes encaixaven malament en la visió tancada del feudalisme o de les corporacions medievals, dominades encara per un alè romàntic, quasi idíl·lic, que havia deixat el romanticisme conservador, o, de forma més perversa, el feixisme europeu. Una de les finalitats, doncs, era obrir nous subjectes i temes d’investigació.

Un altre aspecte a subratllar és que partia en tot moment dels documents, de l’experiència, armat amb un fort aparell crític i un marc teòric desenvolupat a partir de les dades empíriques. I això escrit de forma senzilla, que no sol ser el més fàcil. La seua metodologia i la utilització de noves fonts són potser els trets que, bo i el pas dels anys, millor han resistit, i que encara doten al llibre, i altres articles en què Geremek reflexionava sobre aquestes qüestions, d’una forta contemporaneïtat. Entre d’altres, per les diverses lectures que oferia dels textos normatius o per l’estudi de la documentació judicial. De la mateixa manera, va emprar els textos literaris que narraven escenes quotidianes relacionades amb el món del treball o la contractació de la mà d’obra.

Això el va portar a abordar temes que hui figuren com a novedosos dins la història econòmica: des dels nivells o les condicions de vida, el mercat de la mà d’obra –i per tant les migracions–, el paper d’altres membres de la unitat familiar al si de les economies domèstiques o la gran disparitat de situacions entre grups socials abans vistos com homogenis.

Raonaments entre G. Duby i B. Geremek

Una residència reial en una vila valenciana

En els segles baixmedievals, els monarques de la Corona d'Aragó van tindre diversos palaus i estances on es van allotjar, més enllà de les seues residències en les capitals de cada regne, en què s'allotjava el seu seguici i es duien a terme també actes polítics de tota mena. En una de les principals viles del país llavors, a Alzira, en temps de la conquesta, el rei Jaume I va manar construir la seua casa dins el recinte emmurallat. Des de fa uns anys, s'ha procedit a excavar aquell edifici, que va ser escenari d'alguns dels fets remarcats per la historiografia medieval.

Jaume I en les seues últimes hores en el seu palau d’Alzira (I. Pinazo, 1881)

Malalt i moribund Jaume I, postrat al llit i retirat del territori on s'estava forjant una altra insurrecció musulmana, el monarca va manar redactar les seues darreres voluntats en el palau d’Alzira, en l'asfixiant de l'estiu del 1276, el 23 de juliol. Quatre dies més tard morí. Les versions immediatament van variar: l’òbit del rei es produí a Alzira, en aquella casa; o, com indicava en la seua crònica Muntaner, de camí a València, on una creu de terme recorda que encara en aquella vila es va trobar amb la mort; o bé, a València, on jeia el seu cos el dia 27 i on sembla més probable que ocorreguera. En efecte, com quasi tot el que ha involucrat la seua figura, fins i tot per als mateixos coetanis, les seues traces van passar a tindre una aureola ben bé mítica.

Creu coberta a Alzira

Unes quantes dècades abans d’això, Jaume I, vulnerant els seus acords amb els musulmans del sud valencià després de l'ocupació de València el 1238, mamprengué la conquesta més enllà del Xúquer, cap a la madina de Xàtiva. Davant aquest escenari bèl·lic, les autoritats i les elits andalusines no dubtaren a fugir. Una delegació, els vells de la madina d'al-Jazira, optaren per presentar-se davant el rei per oferir la plaça. En la seua crònica, Jaume I relata que exigí la porta occidental de la muralla que envoltava l'illa del Xúquer, així com l'alcassaba, la ciutadella de les autoritats indígenes.

El 1956 es mantenia una part de l’illa fluvial i el traçat de les antigues muralles de la vila

Les restes arqueològiques semblen confirmar que el palau feudal, efectivament, es va construir sobre les bases d'una torre andalusina del segle XII, del període almohade, que sobreeixiria de les muralles alçades pels volts de l'any 1000. Això ve indicat per les distintes fàbriques que s'observen en les tàpies, al que s’ha practicat diversos estudis estratigràfics. Serà ací, en el conegut amb posterioritat com castellet de Sant Pere, on el monarca manarà edificar el seu edifici, junt al camí reial que comunicava València amb Xàtiva.

Una de les tàpies que queda dempeus

La data en què es relaten aquells fets, que marca l'ocupació de la medina situada en l'illa del Xúquer, però, ha sigut objecte de controvèrsia per als historiadors, sobretot a l'hora d'establir la cronologia de la conquesta valenciana. La referència a la vespra de Sant Silvestre del 1243, continguda molt de temps després en el llibre de privilegis d'Alzira i arreplegada en diverses ocasions, no va fer si no dur a equívocs als erudits, com ara al mateix Antonio Ubieto. En realitat, com va remarcar Roc Chabàs ja el 1898, qui va ser arxiver d'Alzira, la datació era per l'any de la Nativitat (que començava el dia 25 de desembre). És a dir, ben al contrari com s'estava i s'anirà afirmant, el dia referit en la documentació es tractava realment del 30 de desembre del 1242.

Els murs de tàpia de la casa reial, sobre la muralla

Ara bé, segons els llocs i dates que deixa entreveure la crònica, contrastant-la amb l'itinerari del rei, l'ocupació militar de l'illa es produí el maig del 1242. Pierre Guichard rebutjà aquella i es va decantar per aquesta darrera. En canvi, Josep Torró creu que una i altra data poden ser versemblants. El que es relata en l'episodi de la crònica és l'establiment d'una guarnició militar, el maig d'aquell any, quan aleshores s'encetava l'assetjament de Xàtiva; mentre que, pel seu costat, al que pot al·ludir la tradició és a l'ocupació real de la localitat, uns mesos més tard. Si més no, una situació semblant es donà a Bairén (Gandia). Fet i fet, la colonització s'acabà d'allargar el 1248-1249, com ho palesa el segon llibre del repartiment, en un moment en què la població autòctona definitivament quedà expulsada de molts dels seus llocs en què s'havia acordat que hi romandria. En aquest text trobem algunes de les primeres mencions al Real, que serà el nom més comú amb què es coneixeria la casa reial de la vila d’ençà.

Una vintena d'anys després, el nou edifici s'havia conclòs. En els primers comptes conservats del batlle, de l'oficial reial en la vila, s'indiquen partides per a neteja i manteniment. Però, la casa reial va ser objecte de contínues remodelacions i reformes, com succeí amb altres edificis de l’època. Del 1382-1383 es conserven els comptes per al transport de materials al Real, del que es van encarregar desenes de veïns de la vila. Llavors, la imatge que ens han deixat les restes del recinte correspon més aviat a la dels darrers segles medievals.

Plànol de les restes conservades

Segons els arqueòlegs, Agustí Ferrer i Maria Clausi, el solar ocupat per la coneguda com a casa de l'Olivera (per l'arbre que va créixer sobre un dels murs) fou el que correspondria a la torre del palau, de forma trapezoïdal, amb els murs de tàpia referits, que arriben fins als 8 metres d'alçada. Prop de la muralla hi ha una obertura que donava accés al pas de ronda i al pati contigu. I, en la banda exterior del mur, s'han observat una sèrie de pintures gòtiques, que possiblement es trobarien en altres estances del palau. Al seu parer, l'entrada a la torre, en alt, se situaria sobre el mateix carrer Major. En una altra fase de l'excavació s'han trobat pedres que conformarien una de les portes d'entrada al recinte.

Pintures gòtiques trobades

Lluny ja del seu ús original, al llarg del segle XVI, l'edifici va patir un procés d'alteració notable, ni tan sols serà emprat pels delegats de la monarquia. En el segle XVII va passar a ser integrat en habitatges domèstics, i les autoritats municipals van assolar una part de la torre, convertida en façana, per eixamplar el carrer Major. Amb el boom urbanístic de la dècada del 1960 i la degradació que va sofrir el casc antic d’Alzira (3/4 parts de la muralla andalusina es van perdre al llarg del nou-cents), les cases que ocupaven l'antic palau reial van restar abandonades. La desídia va provocar un estat ruïnós d’aquests habitatges tradicionals que ha impedit la millor conservació de les estructures. I no ha estat fins al recent període democràtic quan ha tingut lloc una més acurada posada en valor d’una petita part del que fou el nostre patrimoni, que ha permés el seu estudi arqueològic. Malgrat ser declarat aquest immoble Bé d’Interés Cultural el 1998, pel que representa més que pel que ha quedat, la finalitat del projecte i el seu contingut resta com a mínim en una gran incertesa.

Andana de la desapareguda casa de l’Olivera

Esbossos del dia a dia

Sens dubte, per a la història de la tecnologia, la iconografia és una eina de primera importància per reconstruir no només les eines, sinó també ens dóna pistes del procés productiu i com es desenvolupava. En aquest sentit, s’han fet servir els quadres, les miniatures dels diferents tractats i altres llibres, les vidrieres de les esglésies o esborranys en diferents papers d’algun escrivà anònim. Per un altre costat, també s’han analitzat, especialment pels historiadors de l’art, les marques dels pedrapiquers que realitzaven a mode de firma, o aquelles que servien indicar la col·locació de les pedres. O bé els arqueòlegs i responsables de diverses restauracions han rescatat alguns dels esbossos que feren els mestres d’obres sobre superfícies com l’algeps, que resulten valuosíssims per acostar-nos a la historia de l’enginyeria.

L’abadia de Santa Caterina a Renània del Nord-Westfàlia

Recentment, han estat trobats uns dibuixos en la part superior de l’església de l’abadia de Santa Caterina propera a la localitat de Langerwehe (en l’estat alemany de Renània del Nord-Wesftàlia), en una paret lluïda d’algeps. Els tècnics estimen que poden tindre uns 500 anys d’antiguitat i podrien coincidir amb les obres documentades entre el 1492-1506. Originalment, es feren sobre un mur de càrrega, però després va quedar cobert dintre un altre edifici.

Localització dels graffitis trobats en l’interior de l’església

En aquests esbossos es poden observar els intents d’aprendre a dissenyar figures geomètriques, com ara rosasses. D’ací que s’ha interpretat que aquestes foren traçades pels aprenenents, segurament en moments d’esbarjo, en una zona que no anava a quedar vista. Fins i tot, hi ha dissenys fets per mans expertes i al costat uns intents d’imitació. A més a més, han romàs dibuixos d’eines, de pics i martells, amb unes traces clarament distintes, que respondrien als intents de buscar una pròpia signatura els aprenents.

Alguns dels gravats remarcats per ordinador

Aquesta pràctica, tanmateix, va ser molt habitual dins el món de la construcció medieval. En les obres de la seu de València, a les darreries del segle XIV, hi ha referències a com els mestres obrers dissenyaven sobre sorra escampada al terra alguns dels treballs a realitzar. Del mateix mode, fins fa no moltes dècades, en diverses zones de Castella, els obrers encara deixaven la marca de la seua mà sobre el morter en els sostres.

Un pic o un intent de signatura

En una petita senyoria valenciana

Els medievalistes valencians tenim diversos problemes enutjosos relacionats amb les fonts, malgrat la varietat i riquesa documental dels nostres arxius. Un d’ells és com acarar l’estudi de les petites senyories, dels ingressos quotidians, de l’evolució de les rendes, de la seua composició. La dispersió dels llinatges de la baixa noblesa va anar aparellat d’una dolenta conservació dels documents, inclosos els dels consells locals dels seus dominis. En altres casos, ens topetem de cara amb les portes tancades d’arxius privats en què encara romanen molts documents.

En front d’això, sabem alguna cosa més de les grans senyories, de les pertanyents a l’alta noblesa, que havien absorbit al seu torn d’altres més petites, però freqüentment en haver sigut producte del segrest per la monarquia (com ara la baronia d’Arenós), com a conseqüència d’haver fet fallida o bé relacionat amb problemes polítics. D’un altre costat, coneixem parcialment algunes altres de senyoriu eclesiàstic. La comparació dels dominis de la cavalleria amb tot això, la reformulació de les cartes pobles (els convenis entre senyors i vassalls) i la informació provinent d’alguns contractes notarials (arrendaments de rendes, de regalies, etc.) ha permès una certa aproximació a aquelles realitats, a falta de dades més completes. Un altre aspecte interessant, i potser el que més llum aporte en els propers anys, és el buidatge de les notícies vessades en els plets judicials (que arrepleguen dades complementàries, o fins i tot contractes notarials no conservats), tant en el tribunal de governació (l’alta cort que dirimia conflictes vinculats amb la noblesa) o la batllia general (per problemes entre els oficials reials i els senyors).

Imatge idíl·lica d’una senyoria medieval

En les darreres setmanes hem trobat un procés judicial ben interessant. La qüestió que l’havia originat es devia a l’impagament dels censals (dels crèdits concedits sobre les rendes) de la petita batllia de Matada el 1503, depenent de la monarquia, un petit districte administratiu situat al si del terme general de Corbera, vora el riu Xúquer. El greus problemes d’administració d’un petit lloc, amb enormes despeses per al manteniment de l’assut, el molí i la sènia que prenia les aigües del flum, féu que el batlle llavors decretara una autèntica suspensió de pagaments i obligara al consell local i els veïns a fer tandes de treball obligatori per a diverses obres en el lloc.

La Ribera Baixa del Xúquer a finals de la baixa Edat Mitjana

Els censalistes, pel seu torn, recorregueren davant el batlle general de València, per haver consentit aquest “derrencliment” (literalment, abandó, que era una rara figura jurídica) del pagament de les pensions anuals dels creditors de la corona, carregades sobre aquell districte. El més destacable és que els pledejants aporten uns documents notarials que retrocedeixen més d’un segle: des de l’alienació del lloc pels Vilaragut, senyors de Corbera el 1385; l’arrendament de les rendes senyorials i en què consistien, el 1416; la compra de la localitat pel rei, instada pels veïns a canvi d’un censal pagat a la corona; el trasllat dels comptes i habitants taxats en la peita (una trentena de famílies a inicis del segle XV i menys de la meitat a inicis del XVI); o, per últim, les referències als plets judicials entre la localitat i els senyors de Corbera. Aquest juí, a més a més, va propiciar que es conservara la documentació generada per la batllia (en mans reials) en els anys anteriors i immediatament posteriors al 1509, que és quan es dirimeix la qüestió, des del 1485-1514 (estudiada en el seu moment per A. Furió en la seua tesi doctoral).

El cas de Matada fou en certa mesura simptomàtic de moltes petites senyories valencianes. Va ser poblada de cristians després de la conquesta, aprofitant els pocs sistemes hidràulics andalusins en les zones properes a la marjal; anys després va ser venuda a un eclesiàstic en títol de senyoriu i anà a parar a mans d’un ciutadà de València; es trobava, això no obstant, dins del terme particular d’una vila, que va oscil·lar entre el reialenc i el senyoriu. Amb la qual cosa, entre 1468-1514, Matada era un districte reial subordinat a una jurisdicció privada.

Les restes del molí de Matada, que es van poder salvar dels últims plans que han afectat el riu,
però el conjunt arquitectònic presenta un estat lamentable

Fins i tot, els reclamants de les pagues d’aquells censals, en què es troben els Roís de Corella o els Guillem Català, acusen l’oficial reial de malbaratar recursos i balafiar el patrimoni que hi havia en la localitat, entre els que es trobava l’antiga reserva senyorial de Matada. Les descripcions, quasi melancòliques, dels testimonis al voltant de la casa, de l’hort paredat i del camp de la Nora, d’una jovada (9 ha), és un dels aspectes més colpidors. Així, afirmaven que la casa del senyor “és tota derrocada, és mohina, tota derruida (…) e feta inabitable”, que abans tenia un gran colomer. Les vinyes, horts, camps i altres terres del camp de la Nora havien estat, per negligència dels oficials reials, venudes i transportades: “que està en veritat que pot haver més de cinquanta anys que les vinyes que estaven en lo dit terme de Matada són estades destrohides, que de aquell temps ençà no en han donat fuyt ni renda alguna”. I que, a més, contava amb “una bella arboreda, la qual donava gran renda e utilitat al senyor”, de la qual no quedava res (ARV, Batllia general, Plets, sing. 1438).

La historiografia medieval valenciana havia apuntat que les senyories valencianes, en efecte, estaven ben lluny de les que trobem al nord i centre del continent europeu, o fins i tot de les castellanes, aragoneses i del nord català, i un dels seus trets era la quasi inexistència de reserves senyorials. L’atenta lectura dels documents en els últims anys ha vingut a matisar aquesta imatge, en el sentit que, si bé no foren de grans extensions comparables amb altres àrees, no foren del tot insignificants (en trobar-se entre les parcel·les més grans del territori o també en generar determinats recursos). En molts exemples, especialment les vinyes de qualitat en les senyories eclesiàstiques, es troben camuflades en contractes d’arrendament de terres o bé estan amagades de la comptabilitat en ésser administrades directament pels batlles o oficials del senyor. I, fins i tot, mantenien cert simbolisme en l’imaginari nobiliari del bon i just senyor, també a casa nostra, com en aquest cas de Matada.

Situació de Matada en l’actualitat
1) Restes del que fou el molí de Tomba (de construcció contemporània). 2) Restes del molí medieval de Matada. 3) Séquia Nova de Cullera, que a començaments del segle XVI va partir el terme de Matada. 4) La marjal, hui arrossars. 5) Partida del Senillar, pertanyent a Matada (hui és terme de Llaurí). 6) Partida actual de Matada, sobre la mota del marge dret del Xúquer (hui de Fortaleny)

Nota de l'autor: aquest post ha sigut fruit del treball portat a terme juntament amb Ferran Esquilache per a una recent contribució a un congrés

De gossos i gats

Fa uns anys, en una classe de francés, se'ns proposava el comentari d’un text periodístic. Tractava sobre els animals de companyia actualment a França i Bèlgica i es mostrava com als països del nord predominaven majoritàriament els gats mentre als països d’Oc eren els gossos els predilectes. L’excusa, en fi, era argumentar en aquella llengua les possibles raons: uns adduïen el ritme de vida, en ser més independents i requerir els felins menys atencions; d’altres, per raons climàtiques i per les hores de sol, el que convidava a traure a passejar els cans; alguns tragueren a la llum caràcter mediterrani o no de les gents... Irremeiablement, un company es va girar i em preguntà per quina era la seua presència en l’Edat Mitjana. La meua cara d’estupor li va contestar en una resposta que tampoc era del tot satisfactòria: “dalt a baix, supose que no tindrien molta més consideració com a mascota que en el poble dels teus avis fa una seixantena d’anys.” Després va seguir la discussió al voltant d’algunes de les xifres actuals sobre les despeses dels europeus en el nodriment, cures i tractaments dels animals domèstics, la seua compravenda, adquisicions d’accessoris diversos, etc., en relació als diners destinats a programes d’alimentació cap als països pobres.

Il·lustració de l’arca de Noé en un psalteri anglés del segle XII, en què gats i gossos comparteixen l’espai amb les persones

Ben bé resulten familiars les imatges de molts quadres que reflectien escenes aristocràtiques de caceres amb la presència de falcons i de gossades, fins i tot a partir de les quals s’ha intentat identificar a diferents races que provindrien des d’època medieval, com ara el cocker anglés. La literatura incideix molt en aquests aspectes cinegètics, sense anar més lluny en diverses obres del Segle d’Or valencià (Bernat Metge, L’Espill, etc.) abunden les metàfores referides als gossos com animals de caça. Però també les fonts arxivístiques. De fet, el 1391, el noble Nicolau de Valeriola va acudir al justícia civil de tres-cents sous de València per exigir a un escuder el pagament d’una gossa de mig any i de pèl roig per un valor gens menyspreable de 15 lliures (el que podia equivaldre al preu d’un cavall).

Per un altre costat, a tots són coneguts els bestiaris pleno i baixmedievals, al·legories no exemptes de mordacitat sobre la societat del moment, en què adquireixen els animals el paper d’un personatge del moment (l’edició d’alguns d’aquests texts es troben també en línia, com ara el Libro de los gatos escrit cap al 1480). Aquesta crítica als desordres morals fent servint éssers vius o mitològics, en què s’inverteixen els rols socials o s’empren metàfores i llocs comuns, esquitxen molts altres gèneres literaris. Alfonso de Palencia deixà anar una sàtira als turbulents temps que va viure Castella a mitjan segle XV en la seua Batalla campal entre los perros y los lobos (1457), en què el rei d'Enric IV, el llop, cauria víctima dels gossos nobiliaris.

Escenes de gossades en una cacera en el Libro de la montería d’Alfons XI (cap al 1350): s’observen les races d’alans i podencs

Però, deixant a banda aquestes qüestions, què diuen realment les fonts d’arxiu baixmedievals respecte a les relacions quotidianes de bona part de les classes populars amb aquests animals? La primera impressió és que poca cosa. Una altra obvietat, i que no ha de ser menystinguda, és que per a la societat occidental de la baixa Edat Mitjana gossos i gats no són uns animals productius –ni per al menjar, ni per a abonament, ni per generar productes derivats...-, la qual cosa no implica que en determinades circumstàncies excepcionals ho foren, si més no amb una escassa rellevància. El 1180 el fuero de Sant Sebastià va regular la venda de pells de gat. En el Tirant lo Blanc, uns segles després, s’assenyala com en moments de dificultat i d’assetjaments s’arribaven a menjar gats i rates.

Ara bé, aquests animals tenien un cert paper en l’economia domèstica. En la visita pastoral a la Ribera del Xúquer de l’any 1386 es relata un fet truculent: diversos veïns acusaren davant els delegats del bisbat uns joves, fills de l’elit d’Alzira, d’haver arrossegat pel monyo i violat a una dona madura i fadrina de Carcaixent. Segons es relata, aquells entraren en la seua cambra situada en l’andana per mitjà d’una gatera. Aturem-nos en aquest últim punt. En les cambres se solia emmagatzemar el gra, en sacs, gerres o orons, i altres productes. Els gats, òbviament, resultaven útils per evitar la proliferació de ratolins, atesa també la presència dels animals de corral, que feien malbé els queviures, i podien foradar cofres o arquibancs i danyar les robes allí contingudes.

Gravat anglés del segle XV

Millor documentats, en canvi, trobem els gossos, per exemple en les mateixes ordenacions municipals. Aquestes se solen referir als danys que podien provocar diversos animals en les vinyes i en els camps sembrats o llaurats, especialment els propers als nuclis habitats. Poc abans de la verema del 1308 el consell de València ordenava que “tots aquell o aquelles qui an cassa o alqueria dins la orta de València en la qual tenen ca o chans que sien tenguts de lligar al coill d’aquells ca o cans un bastó ab ganxo”, per tal d'evitar que s’introduïren en les vinyes i les feren malbé; un estatut idèntic es tornaria a repetir el 1333. En la vila d’Alzira, el 1370, es permetia que si hom trobava algun gos en camps de dacses o panissos “que puxa ésser mort sens neguna pena per tothom que matar lo volrà, e que lo senyor del ca pague lo dan que feyt haurà”.

A voltes els gossos vénen referits igualment en la documentació judicial, normalment en relació amb els ramats de pastors i carnissers. El 1391, un membre destacat de l’oligarquia valenciana, Jaume Marrades, va denunciar que els cans del carnisser Joan Sagra havien entrat en les seues possessions i havien mort un paó (estimat en 44 sous) i una gallina (en dos sous i mig), i reclamava el pagament de les quantitats o bé el sacrifici de l’animal.

Jaume Huguet, El darrer sopar i el gat sota el banc de la taula (1480)

No sols es trobaven en mans de professionals que menaven ramats, també moltes famílies comptaven amb alguns caps de bestiar que eren conduïts pel servei domèstic o pels joves amb la companyia de gossos. Un altre protagonista de la vida pública valenciana, Joan Mercader, denuncià el 1438 al mosso de Bartomeu Montanyana, ja que havia entrat a menjar raïms en una vinya seua, i de pas hi va entrar dos vaques i dos gossos que provocaren diverses tales.

Tanmateix, en el cas valencià, i a diferència de conills o gallines i altres animals del corral, en els inventaris post-mortem i en les almonedes o subhastes de béns gairebé mai trobarem gats o gossos entre el camperolat o l’artesanat. Paradoxalment, sí que eren descrits de vegades recipients trencats i sense cap valor econòmic. D’igual manera, les ordenances municipals, des de la capital del regne fins a la resta de ciutats i viles del país, regularen sovint de forma minuciosa la venda en els mercats de diversos animals domèstics, de la volateria o l’aviram, de la petita caça dels monts dels voltants, etc.; però res en aquest sentit respecte al tema que ens ocupa. El que ve a reflectir aquest silenci, doncs, és que tampoc hi havia un intercanvi que exedira les xarxes de relacions dels veïns i els tractes orals, en el cas de les classes populars i en contrast amb altres capes socials.

Fernando Gallego, Martiri de Santa Caterina (vers 1470). En les pintures renaixentistes els animals domèstics ocupen un primer plànol, en la part inferior dels quadres

El vocabulari emprat és de la mateixa manera ben significatiu. Si en el bestiar (singularment les ovelles, les cabres, els muls o els rossins) o fins i tot en alguns animals domèstics (com els porcs o les gallines) existiren distints mots per definir l’edat, el pelatge, l’estat, etc., per a un mateix animal, res semblant trobarem normalment pel que fa a gats i gossos. Que per a uns mateixos danys en les activitats agràries se sancionara per als primers amb una multa, mentre que per als cans es consentira la seua mort pel damnificat, ens parla per si mateix de la condició d’aquests a nivell quotidià. Altrament, la paraula gos va ser emprada sense cap escrúpol com a insult cap als musulmans valencians, ateses certes connotacions negatives que per a aquests tenien els cans.

En suma, la història ecològica ha posat l'èmfasi en l'impacte de les societats humanes respecte al seu medi ambient i altres espècies. En el cas dels animals domèstics el seu devenir va restar associat als humans, i les nostres actuacions han tingut una repercussió indubtable sobre aquells, bo i que han tingut unes dimensions ben distintes en cada societat. A banda dels esquemes culturals i les actuacions que se'n derivarien, l'estudi de les economies familiars pot oferir un marc en què enquadrar tots aquells processos històrics i, al mateix temps, explicar millor algunes de les seues estratègies.

Un post vaguista

A València, durant el Quatre-cents, els treballadors eren definits com a “obrers”, i entre ells també s’anomenaven “companyons” o qui treballava a jornal es “llogava”. Un tema de reflexió que ha sorgit en alguna ocasió entre els historiadors ha estat la relació del moviment obrer, d’ençà la revolució industrial i amb el predomini del capitalisme, amb les formes anteriors d’organització, resistència i solidaritat dels treballadors i treballadores, o bé de les diferències o similituds dels comportaments i valors lligats al treball abans i després de la desaparició del sistema feudal. Seguint aquesta línia, podem citar a Thompson en el seu cèlebre llibre sobre la formació de la classe obrera a Anglaterra.

Portada de The making of the English working class d’E. P. Thompson (1963)

En aquest sentit, una part dels orígens d’aquests precedents els podem trobar tot just a finals de l'època medieval, en un moment en què es va estendre el treball assalariat, es configuraren sectors econòmics amb trets que perduraran durant segles –amb les seues evolucions, lògicament, i amb noves lògiques-, com fou la construcció, o, en fi, sorgiren les corporacions d’oficis.

En efecte, un dels sectors que més informació ha proporcionat ha estat el de la construcció. A València, en el 1379, el consell municipal intentà fixar els jornals màxims dels obrers (un poc abans es va mirar de regular els dels jornalers del camp). Això reflectia més bé una voluntat de les classes dirigents que no una realitat; el 1384, segurament amb motiu d’alguna vaga com apunta A. Serra, els jurats s’escandalitzaren dels desmesurats sous (al seu parer) que percebien llavors els obrers.

La construcció de la catedral de Canterbury

Arreu de l’occident europeu en la baixa Edat Mitjana, en activitats en què es precisava d'una important mà d’obra i en centres on hi havia un cert nombre elevat de treballadors, s’han documentat l’existència de vagues i de manifestacions organitzades de protesta a causa dels salaris o de les dolentes condicions de treball. I les formes foren diverses. El recentment desaparegut B. Geremek va mostrar a la llum casos de “preludisme” en la construcció a la zona de Bordeus, de destrucció d'instruments o màquines que feien servir l’energia hidràulica, a inicis del segle XVI. A finals del segle XIII, el jurista Philippe de Beaumanoir en els seus Coutumes du Beauvaisis (d'aquest llibre, ja n'hem parlat ací) posava l'accent com entre els mateixos obrers s'assenyalava i es pressionava els esquirols que no volien seguir algunes formes de protesta acordades pels treballadors -com ara vagues de braços caiguts o de treballar menys-.

A propòsit d'aquestes qüestions, un dels passatges més citats en la bibliografia el va protagonitzar el mateix Filippo Brunelleschi, el famós arquitecte que tenia al seu càrrec la construcció de la cúpula del duomo de Florència. El 1423, després d'haver-se reunit entre ells, els obrers li exigiren salaris més alts. Segons el testimoni posterior de Vasari, immediatament, Brunelleschi els va despatxar i va contractar a treballadors llombards, ben presents en la ciutat i que resultaven una mà d'obra molt preada. En passar uns dies, aquells finalment suplicaren a Brunelleschi de tornar ser admesos en les obres, però ho van haver de fer amb uns sous encara inferiors respecte als que cobraven en un principi.

La cúpula de Brunelleschi a Florència

A banda de demostrar la mala bava de l’artista renaixentista, l'episodi ha estat relacionat pels historiadors amb les rivalitats d'aquest amb l'altre director de les obres, L. Ghiberti, que van incloure l'enfrontament entre els mateixos treballadors. I l'acceptació per part dels obrers d'una pitjor paga va anar lligada a les millors condicions de seguretat en el treball que oferiria Brunelleschi, bon coneixedor a peu d'obra de les diferents necessitats. De fet, gràcies a això, aquest darrer aconseguí fer-se amb tota la direcció de la construcció.

Brunelleschi pintat per Francesco Salviati