La fusta i la construcció a les comunitats rurals valencianes

Parlava feia un temps de l’ofici del ferrer als pobles valencians medievals, i també del treball que hi desenvolupaven els pastors de la dula i els messeguers en la guarda i custòdia dels camps. Amb la finalitat d’anar introduint més matisos a l’anàlisi de la nostra societat rural i trencar amb aquella visió monolítica que associava món rural i camperolat, avui és el torn dels fusters i també dels obrers que s’encarregaven de fer les reparacions que exigien periòdicament els immobles, figures que no han estat analitzades en profunditat per la historiografia, ni en l’àmbit rural ni en l’urbà.

Dos homes treballant la fusta

Juntament amb l’ofici de ferrer, el de fuster és també imprescindible en qualsevol comunitat rural, ja que les seues tasques més habituals cobreixen un ampli espectre d’activitats. En conseqüència, els registres notarials deixen entreveure la presència de diversos veïns de cada poble que es dediquen al treball de la fusta, tant per satisfer la demanda domèstica com per a intervenir en les distintes fases del sector de la construcció, des de l’abastiment de matèria primera fins a la finalització d’obres de caràcter privat i públic.

Els utensilis de cuina (gots, culleres, escudelles y talladors) i bona part dels mobles de la casa (llits, bancs, cofres, caixes, cadires i taules) estan fets de fusta, i açò genera una demanda eminentment local, coberta per un parell de veïns que es dediquen a temps complet al treball de la fusta. Encara que poden disposar de diversos productes prèviament elaborats per a vendre’ls en les tendes, amb freqüència els fusters treballen per encàrrec. En aquest sentit, algun veí els pot demanar la confecció d’una peça concreta, com és el cas d’un retor de la Jana, al Maestrat, qui l’agost de 1400 encarrega al ballester Antoni Mir, de Vilafranca, la fabricació de dos arquibanchs de pi, de VII palms e mig, bons e mercaders, que deu tenir acabats abans de la propera festa de Tots Sants.

Un altre home treballant la fusta

Així mateix, els fusters poden treballar també a instància d’un mercader que els contracta per a produir en sèrie un conjunt d’objectes que després comercialitzarà ell mateix. És així com l’hostaler d’Onda Antoni Florenç li encomana al fuster Pasqual Muntanyes, de Vilafranca, la fabricació de trenta arquibancs de pi de fasa, establint en el contracte que li pagarà 5 sous per cada peça després de ser acabada. S’indica, a més, que els mobles han de tenir VII palms e mig de larch, e un palm [e] un forch de alt e de taula. Per la seua banda, Florenç es compromet a aydar-vos [a Muntanyes] ab ma persona, francament e bona, ab quadregar e serrar la dita fusta dels dits arquibanchs ... dins dos dies aprés feta requesta per vós, i si no ho fa, Muntanyes pot logar un hom e que li pugue dar III sous per quiscun jornal. Una vegada finalitzat el treball, el mateix Antoni Florenç segurament s’encarregaria de vendre aquests mobles, com ja féu el 1395, quan Joan Manxo reconegué deure-li 30 sous per raó d’un banc i un arquibanc. Així mateix, l’hostaler també mercadeja amb matèria primera encara per treballar, ja que el 1405 Antoni Centelles reconeix deure-li 73 sous ratione fusta sive lignorum.

Recreació del treball d’un fuster medieval

En aquest sentit, les instal•lacions de transformació de la producció agrària i el sector de la construcció dinamitzen també l’extracció i la comercialització de fusta en grans quantitats. El 1401, Domingo Coll té arrendat el forn de Vilafranca i contracta Joan Navarro perquè li duga la fusta necessària per coure el pa, establint que li pagarà un total de 25 sous, 6 diners per la matèria primera i que contribuirà en la meitat de les despeses de transport des d’un pinar fins el poble.

De la mateixa manera, el febrer de 1397 Gil de Cabrielles i Esteve Montfort, veí de l’Esglesiola, feren societat e companyia en e sobre lo carrill que ells tenen per portar comunament fusta a la vila de Morella fins a la propera festa de Sant Miquel, comprometent-se tots dos a metre sengles bèsties mullars bones e covinents, les quals sien ... provehides de comú. A més, d’una banda, Cabrielles ha d’aportar a la companyia un parell de carros, que ha de mantenir ab ses pròpries missions e despeses, i també és l’encarregat de confeccionar els taulons que iran al carril, amb unes dimensions de palm [e] mig d’ample e palm de long, e XXX de forch, rebent per obrar de cascuna carretada V sous, VI diners, segons que és taxada en Morella. De l’altra, s’estableix que Montfort és l’encarregat d’anar ab lo dit carril fins la vila i, si no pot fer-ho, haurà de llogar un home que ho faça per ell i que sàpie dar e don bon recapte a la un carro», pagant-li el dit Esteve Montfort les despeses de menjar i beure mentre «treballarà en lo carril o en la fusta.

Torn i ferramentes dels fusters

Però, a banda d’aquestes tasques dutes a terme per part de camperols que compaginen l’extracció de fusta amb la cria de ramat i la gestió diverses parcel·les, la major part del procés d’extracció i del tractament de la matèria primera està en mans d’altres professionals, com és el cas del pedrapiquer de Portell Domingo Montpaó, titular del domini directe d’un molí serrador situat en el curs del barranc del Molí Pitarch, a l’oest del terme de Vilafranca. Seria ací on duria a terme la transformació de la fusta que posteriorment s’utilitzaria en les obres que realitza ell mateix i que també vendria a altres obrers.

Segurament, bona part d’aquesta fusta que aflueix de les aldees cap a Morella es destina a la construcció, per alçar les bastides i construir determinades parts de l’estructura de les cases. Així, els fusters aporten els cabirons i les bigues que sustenten les primeres plantes, els pilars mestres i les biguetes que suporten les teulades, normalment fetes de canyís o teules. Juntament amb la fusta, altres materials imprescindibles per al sector de la construcció són la pedra i la terra. D’aquesta manera, el 1413 el marmessor testamentari d’Antònia, muller que fou de Bartomeu Sala, de Vilafranca ven a Antoni Florenç una arrova de pedra per 1 sou, 1 diner, mentre que Jaume Palau, tutor de Pasqualeta, filla del difunt Pere Miró, dix que havie tirat terra al terrat de les cases de la dita pubilla per reparar-lo, emprant XX càrregues el 1402 i altres quatre càrregues el 1403, que fan, a II diners la càrrega, [e] ab VI diners de la pugada al terrat, un total de 4 sous, 8 diners.

Més estris dels fusters

A causa de la utilització d’aquestes materials i les tècniques constructives, el deteriorament dels immobles és ràpid i exigeix serioses reparacions cada vint o trenta anys, especialment en les teulades, fetes de canyís o teules. Així mateix, l’eixamplament del grup familiar, les herències i l’endeutament estan a la base de moltes de les constants remodelacions dels habitatges, obres que en molts casos són realitzades pels membres del mateix grup domèstic. A més d’aquesta manca de professionalitat, segurament tampoc no hi ha una política urbanística ben definida a través dels establiments municipals i, en conseqüència, tota la responsabilitat i la resolució dels conflictes que es generen recauen sobre la figura del mostassaf, oficial encarregat de controlar tot allò relatiu a l’urbanisme dels pobles que sol recaure en mans de distints artesans, molt més familiaritzats amb les activitats no agràries que competeixen al dit càrrec.

Els treballadors de la construcció

Així, el maig de 1396 Pere Mir, mostassaf de Vilafranca aquest any, intervé en una obra que lo dit Francesch [Torres, major], fa en son alberch perquè està causant nombrosos desperfectes en l’alberch d’en Johan Valero, que davall stave, ni en los béns mobles que en aquell són, i finalment aconsegueix que el sastre Torres es comprometa a pagar totes les destrosses originades en la casa de Valero. El mostassaf accepta la composició i, preveient que les obres s’allargaran més enllà de la durada del seu càrrec, en aquest mateix moment assigna y en stimadors del alberch ... en Miquel Péreç e Simó Johan, los quals ... stimaren lo dit alberch ab los béns mobles que y eren: D sous.

A banda de les obres realitzades per particulars, en els pobles hi ha també professionals que s’encarreguen de realitzar les reparacions periòdiques que necessiten els immobles. D’aquesta manera, el gener de 1400 els majors de la confraria de Santa Maria la Major de Vilafranca contracten a Domingo Carrascull, el seu fill Pere i Llorenç Solsona per fer, e obrar, e descobrir e de nou fer e cobrir la meytat de la cuberta de la casa de la confraria del dit loch, dels pilars de pedra ves lo Collado e fossar o carreró del fossar, abans de la propera festa de Sant Joan, a canvi del pagament de 240 sous.

Vilafranca

Els majorals es comprometen a aportar tota la fusta, ço és, per a lumeres, tapials, filles e fulla, que necessària hic serà, e la clavó que mester hic serà. Per la seua banda, els obrers han de descobrir la dita meytat del terrat e levar totes les canals de tot lo terrat e, aprés restituïda e tornada la dita meytat de terrat, siats tenguts de fer e tornar les canals, així com també planegar bé tota fusta, lumeres, filles, fulles, botguets e cimentar aquella e perfilar, e fer-hi semblant obra de nou que és segons la cuberta vella que a present hic és, e obrar segons aquella fon obrada e feta. També els encomanen obrar e metre de nou una fila que a present és trencada, a prop lo portal major de la dita casa, ... e obrar un portal de fust, ço és, lo davall per al portal que ix hom ves lo fossar, e assentar aquell en manera que stigue bé.

Un any després, els nous majorals de la confraria recorren altra vegada a Pere Carrascull i Joan Arahuet perquè reparen el sostre de la casa de la cuyna de la dita confraria i, sobretot, fer-hi un bon fumeral de fulla post bona e de meliç planegada, ab VIII stants de XVI palms, lo qual fumeral sie quadrat e haje XII palms a quascun cayre, e altres XII palms de alt, e dessús lo fumeral haje una garlanda de quatre palms, però finalment el contracte no es tancà i no l’obra no es dugué a terme.

Ara bé, les obres de major envergadura i que requereixen un major nivell d’especialització se solen encarregar a professionals forasters. El 1406, Antoni Centelles, de Vilafranca, contracta al piquer de Portell Domingo Montpaó per construir la capella que el seu pare, el ric mercader Berenguer Centelles, havia manat erigir en l’església de Vilafranca en el seu testament. El salari estipulat és de 151 florins (1.661 sous) i l’obra deu estat finalitzada abans de la propera festa de santa Maria d’agost de 1408. Segons es diu al contracte, en una primera fase, abans de la festa de sant Miquel de 1407, ha d’alçar les parets de la capella amb pedra de mamposteria i fusta, mentre que entre aquesta data i agost de l’any següent deu decorar l’interior de la capella amb una membrana daurada, les figures de sis babuins i un altar amb un carner fet de pedra picada i amb l’escut de la família en la seua boca, a més d’esculpir les armes o sobreseyals de Centelles en les tres parets de la capella.

Obrers medievals

Amb la promoció d’aquest tipus d’obres gràcies a l’enriquiment assolit mitjançant l’especialització ramadera i el comerç de la llana, els notables locals contribueixen a introduir en el món rural les tendències procedents de la ciutat. Al tombant dels segles XIV i XV, promouen grans obres arquitectòniques i, fins i tot, naix una escola pictòrica pròpia en els Ports i el Maestrat amb una gran ressonància en el gòtic valencià i també internacional. A banda d’açò, les elits rurals reforcen, amb totes aquestes inversions, la seua posició de domini social, polític i econòmic sobre la resta de veïns de les comunitats rurals, dedicats no solament al treball de la terra i la cura del ramat, sinó també a moltes altres activitats necessàries per al desenvolupament de la vida quotidiana, com ara la fusta i la construcció.

Fraus fiscals, corrupció i política al món rural valencià

Parlava en l’última ocasió de les lluites polítiques esdevingudes en els pobles valencians als segles medievals, testimoni de què els temps no han canviat tant i tant. Avui, per acabar de donar una visió de conjunt del tema i també per complementar l’últim post de Ferran, que tractava la corrupció duta a terme pels membres més poderosos de les aljames musulmanes, cal abordar la qüestió dels fraus fiscals. De nou, l’escenari no és la ciutat ni tampoc les viles mitjanes del país, allà on, per lògica, haurien d’ocórrer aquesta mena d’assumptes. Com l’altra vegada, la mirada es dirigeix a Vilafranca, l’aldea de Morella, en el tombant dels segles XIV i XV, i el protagonista és el veí més influent del lloc, el ric mercader Berenguer Centelles.

Emplaçament de Vilafranca

En l’última dècada del segle XIV, la universitat de Vilafranca travessa un període certament crític, ja que, a les caresties i les epidèmies de pesta que se succeeixen des dels anys setanta d’aquesta centúria, s’afegeix un creixent endeutament que s’arrossega des de la guerra amb Castella (1356-1374) i que ofega les finances municipals. És necessari, doncs, prendre polítiques d’ajust molt estrictes per reflotar l’economia local i açò passa per posar fi a la situació de privilegi que gaudeixen les principals fortunes del lloc.

El 15 de febrer de 1394, dos àrbitres resolen el contenciós que Berenguer Centelles mantenia amb el Consell de Vilafranca arran del desaveïnament del mercader i l’impagament dels impostos dels dos últims anys. Entre 1387 i 1388, Berenguer «se apactà ab lo Consell» de Vilafranca per residir al lloc almenys per vuit anys i satisfer durant aquest temps les peites corresponents per «XXV lliures de moble». A pesar del pacte, el mercader no respectà el termini, ja que «se’n partí e·s desveïnà del dit loch una e dues vegades, la una al loch de Mirambell e l’altra a la vila de Morella, per stoldre e stalviar sos béns dels grans càrrechs e peytes que eren en lo dit loch», segons diu Centelles, «o per ço qui a ell plagué», com al·leguen els jurats. Berenguer deixà també de pagar la contribució dels dos últims anys, al·legant que la universitat li devia «alqunes quantitats per rahó de diverses jornals per ell fets, ... axí en missatgeries com en procurar lo dit loch». Finalment, els àrbitres commuten la quantitat deguda per Berenguer en concepte de peita pels salaris corresponents als treballs fets pel mercader en servei de la comunitat i, amb açò, dilueixen la tensió.

Vista de Vilafranca

L’estratègia de Berenguer ha estat plenament efectiva. Immediatament després de conèixer la sentència, el mercader s’aveïna de nou a Vilafranca pe altres per vuit anys, però ara s’estableix que només haurà de pagar «per XX lliures de moble». És a dir, ha aconseguit reduir la base imponible sobre la que haurà de contribuir en les càrregues veïnals i, a més, queda també exempt de participar en la col·lecta més onerosa del lloc, concretament aquella destinada a manllevar els deutes municipals

La consecució d’aquesta situació de privilegi i els negocis que manté al lloc empenyen a Berenguer a romandre a Vilafranca fins 1402 i sembla que les disputes amb les autoritats locals s’aturen almenys fins 1401. Durant l’estiu d’aquest any i davant la greu carestia que assota tot el regne, els nous jurats –a l’elecció dels quals s’havia oposat Berenguer– prohibeixen al prohom vendre cereals al lloc per posar a les especulatives operacions que estava protagonitzant. Privat d’un dels principals negocis –el comerç de cereals– i finalitzat el termini estipulat al contracte de 1394, Berenguer canvia novament la seua residència i s’aveïna a Portell el maig de 1402. Uns dies després, presenta el preceptiu document a les autoritats locals i es mostra disposat a resoldre els deutes pendents amb el Consell, encara que exigeix als jurats que no el facen contribuir en les càrregues comunals perquè ella ja no és veí del lloc.

Mercaders comptant

Els jurats accepten la partida, però el justícia Pere Gavaldà està decidit a posar fi a l’actitud irreverent del prohom i ordena obrir el saig de Centelles per segrestar certa quantitat de forment. Fet açò, Berenguer posa una demanda contra la universitat en la cort de la Governació de València, el tribunal superior de justícia del regne, al·legant que l’execució és injusta i que havia deixat de pagar l’impost perquè anava destinat a quitar els deutes del Consell –contribució de la qual estava exempt, segons diu– i la mateixa universitat li devia altres 60 florins per un préstec que li féu el 1397.

Malgrat la demanda interposada davant el tribunal reial, la disputa se resol per via d’amigable composició a través de la intervenció d’Antoni Mir i Antoni Centelles com a àrbitres. Mir i el germà de Berenguer finalment es pronuncien a favor del mercader i estableixen que Pere Gavaldà ha de tornar-li el blat segrestat, a més de commutar les quantitats de diners que el mercader i el Consell es devien mútuament.

Pont sobre el riu de les Truites

Davant la crisi frumentària i financera dels últims anys del segle XIV, el justícia, els jurats i els consellers extremen el control sobre les contribucions dels prohoms, tant locals com forasters, els quals inicien demandes semblants a les efectuades per Berenguer Centelles. Pere Brusca, de Morella, Guillem Salvador, de Mirambell, Antoni Florenç, Pere i Pasqual Colom esdevenen l’objectiu del zel dels peiters i els fan contribuir en despeses comunals de les quals, en principi, estan exempts. L’agost de 1401 Bartomeu Bonfill i el notari Sanxo Sanç, àrbitres elets per resoldre la causa suscitada entre aquests prohoms i el Consell de Vilafranca, condemnen la universitat a tornar a Pere Brusca i Guillem Salvador una part de les peites pagades des de 1398, donant validesa a l’exempció aconseguida anys enrere per no contribuir en els deutes del lloc, mentre que deixen en mans d’un savi en dret de Forcall la resolució dels casos de Florenç i els germans Colom. Els mediadors posen fi al conflicte amb els prohoms foraster, però prefereixen no entremetre’s en els litigis dels notables locals, bé per no augmentar el clima de tensió existent en la comunitat o bé perquè no volen perjudicar els interessos dels seus col·legues i, amb això, prendre una decisió contrària als interessos del col·lectiu.

Camperols pagant el delme

L’emissió d’aquesta sentència no evita, tanmateix, que Pere Gavaldà, justícia el 1402, continue amb la política agressiva dels anys anteriors i açò suscita la protesta de Pasqual Colom davant el seu lloctinent, Francesc Torres, «com lo dit en Pere se’n hagués aportats del seu mas tres cafissos triticum sens alguna causa justa, que ell non sab». Torres li respon «que son principal ho sabie, que ell no, e que·n demanàs a ell», i aleshores Pasqual persevera en la seua demanda, «com moltes vegades fos vengut a cort per demanar les dites coses e lo dit en Pere Gavaldà, justícia, ex causa no vulgué aturar en cort ni en vila, ans lexe lochtinent per dilatar al dit en Pasqual e fer-lo messionegar e vexar aquell de [...] e treballs». Significativament, un dels testimonis de la queixa feta per Pasqual Colom és Berenguer Centelles qui, el novembre d’aquest mateix any, protesta també contra Pere Gavaldà per les mateixes raons, sent ara els testimonis Pasqual Colom, Pasqual Manxo i Jaume Centelles. Els prohoms agreujats fan causa comú per defensar les seues posicions.

L’agressivitat dels dirigents comunitaris està també al darrere de la partida d’Antoni Florenç. El febrer de 1402, Florenç presenta al justícia i als jurats de Vilafranca la carta d’aveïnament a la vila d’Onda i, amb açò, pretén evitar bona part dels problemes plantejats per les autoritats locals. immediatament després, com fa Centelles, Florenç inicia un plet en la cort de la Governació i, el juny de 1402, el lloctinent del governador es dirigeix als jurats de Vilafranca per a obligar-los a pagar a Florenç les messions judicials ocasionades.

Aquest últim fet indica que la resolució del litigi ha estat favorable a Florenç, com també ho han estat la resta de sentències judicials o arbitrals relatives als altres prohoms. Així, doncs, es posen en evidència els “excessos” comesos per les autoritats locals en el seu zel per fer contribuir als veïns més rics en les càrregues veïnals i, sobretot, ix a la llum la trama de relacions que els prohoms són capaços d’ordir per escapar airosos dels contenciosos.

La calma sembla restaurar-se un parell d’anys després. Passat el moment més greu de la crisi frumentària, la normalitat torna a la vida política de Vilafranca. Recolzats pels tribunals de justícia i per altres notables locals a través de les seues sentències arbitrals, els prohoms afectats han eixit reforçats de l’enfrontament amb les autoritats del lloc i mantenen el volum de negocis anterior a l’inici del conflicte. Fins i tot Florenç, que havia partit a Onda, s’aveïna de nou a Vilafranca el 1404 i, des d’aleshores, ocupa distintes magistratures.

Només Berenguer Centelles declina la tornada. Segurament ha aconseguit unes bones condicions per establir la seua residència a Portell, des d’on pot gestionar els seus negocis crediticis i de compravenda de llana i productes agraris, mentre que del patrimoni agropecuari de Vilafranca se n’ocupa el seu fill Antoni, que pren les regnes de l’explotació domèstica a poc a poc. Al cap i a la fi, el seu exemple és el millor testimoni de les estratègies que posen en pràctica les elits rurals per mantenir la seua hegemonia sobre la resta de pagesos, encara que això perjudique clarament els interessos del col·lectiu.