A la conquesta de nous territoris. Els Ports i el Maestrat al segle XIII

Amb la rendició d’Ares front a les tropes formades pels peons de Terol, el 1232, i la presa de Morella per Blasco d’Alagó, el 1233, comença el procés de conquesta i colonització de les terres valencianes. La campanya militar al territori septentrional valencià finalitza l’any 1237 i en aquest interval de temps, és a dir, entre 1232 i 1237, els cristians ocupen tots els pobles i castells situats entre Borriana al sud i Morella i Peníscola al nord. Però, com sabem, no tot finalitza amb la derrota o amb la rendició dels musulmans, ja que de manera paral·lela a la conquesta militar s’inicia també el procés de colonització i ocupació del territori, que en aquestes contrades del nord està fortament caracteritzat per la importància de la noblesa laica i eclesiàstica. La seua presència configura un mapa polític molt complex en els moments inicials de la conquesta, amb un important procés de repartiment de senyories i compensacions territorials als ordes militars i als membres més destacats de la noblesa per la seua participació en la guerra.

La vila d'Ares del Maestrat, envoltant la mola, amb un aspecte molt medieval encara avui dia

Nobles i eclesiàstics accedeixen a la titularitat dels senyorius a través de les donacions concedides pels monarques catalanoaragonesos, en un joc de trames polítiques que afecta les personalitats més destacades de cada moment històric. El 1233 Jaume I funda el monestir cistercenc de Santa Maria de Benifassà, filial del de Poblet, que ocupa el castell i la Tinença de Benifassà. Al mateix temps l’orde de Sant Joan de l’Hospital aconsegueix el castell de Cervera, l’orde del Temple el de Xivert i l’orde de Calatrava el de Polpís, deixant per a la monarquia l’enclau d’Ares, els castells d’Onda i Vilafamés i la vila de Peníscola, que inclou els llocs de Vinaròs i Benicarló.

Entre els feudals emergeix la figura de Blasco d’Alagó, noble aragonés que aconsegueix reunir el senyoriu més important al nord valencià. Després de l’ocupació d’Ares i Morella, Blasco es converteix en senyor de l’antiga ciutat musulmana i de totes les aldees que formen el seu castell. La importància estratègica d’aquest senyoriu –principal via d’accés al nord del país des de Terol– fa que Jaume I no veja amb bons ulls que els successors del noble continuen gaudint de la seua titularitat. Per aquesta raó i després de diverses negociacions, l’any 1235 ambdós personatges arriben a un acord pel qual Blasco conserva Morella i tot el seu terme general fins a la seua mort, quan la titularitat passarà a la Corona, i a canvi rep els castells de Culla i de les Coves juntament amb els seus termes. Tot plegat, Blasco reuneix un domini territorial compacte i molt ample, que el converteix en el principal senyor del nord del país.

Miniatura il·lustrativa del Llibre del Fets en el que es representa al noble Blasco d'Alagó i al mestre de l'Orde de l'Hospitral Hug de Follalquer amb el rei Jaume I al castell d'Alcanyís, en el moment que suposadament decideixen iniciar la conquesta de Borriana (imatge presa de Viquipèdia amb llicència Creative Commons)

Tanmateix, som al davant d’un escenari que canvia frenèticament durant tot el segle XIII a causa de les transformacions esdevingudes en el joc de forces entre la monarquia, els ordes militars i els nobles. Un bon exemple, el desmembrament successiu del senyoriu de Blasco d’Alagó i l’ascensió de l’orde del Temple a la fi del segle XIII. Després del mort del noble aragonés, datada entre 1242 i 1243, els seus dominis territorials es dispersen i queden en mans de diversos titulars. Així, la vila de Morella i les aldees del seu terme general passen a mans de la Corona, convertint-se en el principal bastió del reialenc al nord del regne. Per la seua banda, el castell de Culla queda en mans de Constança, filla de Blasco, i del seu espòs Guillem d’Anglesola. Després de la mort de Constança, s’inicien tot un seguit de disputes entre el seu vidu, el seu germà Blasco d’Alagó i el seu fill Artal, continuades pels seus successors, que s’allarguen fins el canvi de titularitat a favor del Temple, a la dècada dels anys noranta del segle XIII. Per últim, després de la mort d’Alagó, el castell de les Coves apareix ràpidament en mans de l’orde de Calatrava i ja el 1275 la seua titularitat recau en Artal d’Alagó, nét de Blasco, casat amb Teresa Péreç, filla del rei Pere el Gran. A causa de les desavinences entre Artal i Jaume II, el 1293 el castell de les Coves retorna a mans reials i el 1294 el monarca el lliura al Temple, que ha incorporat també Ares i els castells de Culla, Peníscola i Xivert. L’orde reuneix, així, un important domini territorial que servirà de base a la futura orde de Santa Maria de Montesa, creada entre 1317-1319 a partir de les bases territorials de l’Hospital i el Temple arreu del regne de València. Només amb la fundació de Montesa s’assoleix l’estabilitat política al nord valencià, dividit en dos grans entitats, el Maestrat de Montesa i la batlia de Morella.



El Maestrat històric, amb els termes del castells medievals sobre un mapa dels termes municipals actuals (imatge presa de Viquipèdia amb llicència Creative Commons. Es pot fer més gran clicant al damunt)

Ara bé, l’enrenou propi dels anys posteriors a la conquesta no afecta únicament els senyors i les seues possessions. Una vegada repartit el territori, cada senyor emprén la tasca d’assentar els nous pobladors, amb un doble objectiu: crear una xarxa de comunitats rurals capaç de substituir l’antiga trama d’alqueries que omplien els termes dels castells musulmans i aconseguir una consolidació progressiva del poblament cristià. L’eina que permet dur endavant aquest procés és tot just la carta pobla, document que regula l’establiment dels colons i les condicions en què s’hi produeix. S’inicia, en conseqüència, un procés de concessió de cartes de poblament que abasta tot el nord del país a partir de l’any 1233 amb l’atorgament de les primeres escriptures de Morella per part de Blasco d’Alagó i de Borriana per part de Jaume I. Les segueixen, entre moltes altres, les cartes pobla del castell de Cervera (1235) i Sant Mateu (1237), concedides per Hug de Follalquer, castellà d’Amposta i mestre de l’Hospital; la d’Albocàsser (1239), pel mateix Blasco; Culla (1244), per Guillem d’Anglesola; les Coves de Vinromà (1281), per Artal d’Alagó; juntament amb les de Vilar de Canes (1316), pels Montpalau, i la Torre d’en Besora (1321), per Ramon de Besora, que tanquen el procés a la zona septentrional valenciana.

Carta pobla de Catí, signada el 25 de gener de 1239 per Blasc d'Alagó

No es tractà, en efecte, d’un procés d’assentament realitzat ràpidament, sinó que més bé estigué caracteritzat per la lentitud en l’arribada dels colons i per les dificultats que trobaren els senyors per atraure famílies camperoles disposades a abandonar els seus llocs d’origen i instal·lar-se en territoris fronterers dominats per la incertesa. Per aquest motiu, fou habitual la presència de certs personatges que feien alhora d’assentadors i agrimensors, partidors de la terra o intermediaris entre el poder feudal i els colons encarregats de cercar els membres de la nova població i dur a terme la direcció del procés de mesura de les heretats, de la seua donació als emigrants i del repartiment de cases o solars. Per exemple, el desembre de 1238 Blasco d’Alagó atorgà tot el terme de la Salzadella a Pere d’Olzina i Miquel d’Ascó per engegar l’assentament de la nova comunitat, i el 1239 encomanà a Ramon de Bocona dirigir el poblament de Catí i a Joan de Brusca el d’Albocàsser, a qui, a més, concedí la població de Tírig com a feu i franc alou. Eren petits cavallers que estaven al servei d’un noble de major categoria i que s’encarregaven de vehicular l’atracció i l’arribada de les famílies que havien de constituir la nova comunitat.

I aquesta no fou una tasca gens senzilla, perquè abans de la conquesta molts musulmans fugiren davant dels atacs dels guerrers cristians que, al recer de la frontera, vivien del saqueig i del pillatge de les alqueries andalusines. Amb açò, els senyors es troben amb la necessitat de poblar el més ràpidament possible el territori recentment conquerit i és aquesta urgència per atraure població i posar en explotació les terres el motiu que els impulsa a concedir cartes de poblament amb unes condicions certament favorables als nous colons, especialment aquelles atorgades per Blasco als seus senyorius. No ho són tant les concedides pels ordes militars als seus dominis, molt més escrupolosos a l’hora de fixar les condicions de vida de les noves comunitats. Aquest major rigor dels ordes militars no implica, tanmateix, la confecció d’uns marcs legals força estrictes a nivell local, així com tampoc l’establiment d’unes condicions d’extracció de renda feixugues per al camperolat. Ans al contrari, potser per aquesta necessitat primerenca de poblar el territori, el nord valencià esdevé una de les zones on el dogal del feudalisme és més lleuger, en comparació amb la resta.

La vila de Morella en l'actualitat, amb les seues muralles medievals, envoltant la mola amb el castell, el aspecte actual del qual és producte del segle XIX

Fetes aquestes primeres passes, els nous pobladors no deixen d’arribar als pobles dels Ports i el Maestrat, en un degoteig continu de gent, propi dels territoris de frontera, que trasllueix la imatge d’una societat rural mòbil i molt bigarrada, que trenca amb la foscor que tradicionalment s’havia projectat sobre el segle XIII valencià. Molts pagesos que encara no han deixat les armes, enlluernats per les possibilitats d’enriquiment que ofereix la guerra amb els musulmans, decideixen marxar més al sud. Altres, en cavi, opten per romandre, posar en explotació les parcel·les concedides al repartiment i aprofitar l’actiu mercat de la terra per consolidar la seua posició al capdavant de les comunitats. Unes comunitats que, al recer de l’arribada dels colons i la progressiva concessió de privilegis per part dels senyors, prenen forma i assoleixen una maduresa institucional i política que cristal·litza en les primeres dècades del segle XIV. Aquesta és, però, una altra història, la història de la consolidació de les universitats i l’emergència de les elits rurals.

La Santantonada de Forcall

El passat 5 de gener de 2012 la Generalitat Valenciana declarà Bé d’Interès Cultural Immaterial la Santantonada de Forcall. L’acte, qüestions polítiques a banda, és tot un reconeixement social cap a una de les tradicions més arrelades a la cultura popular dels valencians i, per fer-ho, s’ha elegit una de les festivitats més representatives del país, la de Forcall. Podrien haver-ne escollit d’altres, és cert, però l’elecció ha estat tot un encert, perquè en la Santantonada de Forcall conflueixen tot un conjunt de ritus, manifestacions i celebracions que mantenen viva encara avui dia tota una tradició confegida al llarg dels segles.

Com he dit, la festivitat de sant Antoni Abat és una de les més populars a casa nostra en l’actualitat. No debades se celebra en més de 320 pobles, però en molts d’ells la festa ha perdut bona part del seu contingut originari, de la seua essència, i això no ha estat així a Forcall. Ans al contrari, tot l’univers que envolta la celebració esdevé un testimoni immillorable de la conjunció de tradicions i creences des dels llunyans segles medievals fins als nostres dies, on cada època històrica ha deixat la seua empremta.

cartell de la Santantonada de Forcall, 2012

Festa cristiana i pagana alhora, la celebració de sant Antoni reuneix a Forcall, d’una banda, l’esperit catòlic propi de tota festivitat religiosa i, de l’altra, tot un conjunt de símbols i expressions ancestrals que testimonien el proper canvi d’estació, avantsala del Carnestoltes i tot el que això comporta. En molts pobles s’ha perdut la seqüència d’actes i celebracions que doten d’aquest doble sentit la festa i s’ha reduït la seua expressió a una simple missa, la benedicció dels animals i l’encesa de fogueres on veïns i forasters cuinaran els àpats preceptius per als sopars de germanor. A Forcall, en canvi, són ben presents encara les dues seqüències, religiosa i profana, que han caracteritzat la celebració del sant durant segles i ambdues s’entrecreuen en els distints dies que dura la festa. Hi participen tots, homes i dones, vells, adults i joves, en una celebració que integra tots els membres de la comunitat i els atorga un paper en els diferents actes. Fem un breu recorregut per adonar-nos-en de la seua singularitat.

La "Portada del maig"

Abans que res hi ha la part profana, que s’inicia molt abans del dia de la festa. El preludi de la Santantonada comença el segon dia de Nadal. En el solstici hivernal, el dia més curt de l’any, quan la llum diürna s’allarga durant menys hores i l’astre solar a penes irradia calor, es produeix la tala i trasllat del maig, un tronc gros de pi que, adientment pelat, servirà d’eix per a la foguera principal. La “Portà del maig” és una fita que es pot presentar com una lectura ecològica, en que es pot entendre i assumir la fi d’un cicle natural.

Una setmana abans de la festivitat s’inicia la fonyada i la cuita dels dolços típics o “rotlletes” i dels panets en forma de mitja lluna, elaborats amb pasta de mel, carabassa i sucre, que es distribuiran després de la benedicció dels animals. Mentre les dones es dediquen a aquests menesters, els homes recullen i carregen llenya fins la plaça del poble per “vestir” amb brancatges de pi, carrasca i ginebre la cabana-foguera sostinguda pel maig.

la barraca, coronada per "la capolleta"

La matinada del primer dia de celebració els joves, vestits de botargues o dimonis, passegen entre la foscor dels carrers “l’esquellot”, una gran esquella que havia estat penjada del maig durant el seu trasllat des del bosc. Aquest anunci de l’ocupació demoníaca dels carrers manifesta de forma simbòlica el principi dels temps mort i del caos, en el que ja no regna la naturalesa perquè està morta, un moment sense ordre i de domini del mal que serveix per encendre les “tronques”, fogueres menors que es mantindran contínuament atiades durant els dies de la representació i que proporcionen llum i calor en les tenebres.

Sant Antoni temptat per "la Filoseta"

A migdia es produeix l’erecció del maig a la plaça, amb la participació principal de xiquets i joves. Continua la festa amb la incorporació de la “capolleta”, un barret vegetal, col•locat de manera artificial en la seua part superior, que incorpora bengales i focs d’artifici que prendran amb l’incendi de la barraca, projectant cap al cel les espurnes i simbolitzant genèricament el retorn de la vida. La clavaó de l’estructura o les sis “costelles” que ensostraran la cabana del sant conclou momentàniament els preparatius abans de l’esmorzar comú. A la vesprada es revesteix el maig amb les càrregues de brancatge verd dutes per confrares i veïns fins formar una foguera piramidal de vuit o deu metre d’alçada.

Sant Antoni i Sant Pau arrossegats per les botargues

Al principi de la nit comença el ritual i l’expressió espontània de parateatralitat. Una anàrquica desfilada de personatges ocupa els carrers i recorre la població, cometent irreverències, extorsions, atemorint els espectadors, acaçant a les dones i irrompent als domicilis per menjar i beure a rampells. Sant Antoni i Sant Pau són emmanillats i arrossegats pels carrers pels diables amb una corda que condueix “el Despullat”, una dimoni sense màscara, mentre “la Filoseta” els tempta amb el seu erotisme pseudofemení i carnestoltesc al llarg d’un itinerari preestablert per l’entramat urbà. Finalment, són conduïts i introduïts dins la barraca per morir abrasats. Immediatament després, es pren foc a la barraca a mitjan altura i els dimonis no deixen d’encendre focs d’artifici amb espurnes, fum i trons pirotècnics.

Botargues fent de les seues

Els assistents i els personatges travessen la barraca en flames, gaudint d’uns moments d’adrenalina i d’intensa emoció amb el pretext de purificar-se. A continuació del combat simulat entre sants i dimonis té lloc un desaforat ball de diables que conclou amb la seua retorçuda mort al terra, que posa fi al regne del caos i del mal sorgit durant el temps mort. La lluita entre el cel i l’infern, amb un espectacle de foc i fum, conclou amb una doble victòria: la tornada de l’ordre i el retorn de la vida al caliu de la foguera comunitària.

Tot just després es realitza la “Processó dels matxos”, segurament incorporada a la segona meitat del segle XIX, quan la celebració adquireix bona part del folklore que la caracteritza. En aquesta processó, les cavalleries i els seus genets, que duen grans ciris, fan dues voltes a la foguera conduïts pel penó de sant Antoni i marxen cap a la casa Abadia per rebre la benedicció del sacerdot. Feta la benedicció, el majoral de la confraria distribueix els pans o “coquetes de mitja lliura” entre els participants.

Botarga travessant la barraca en flames

La lluita contra el mal i el caos durant l’interval situat entre el temps vell i el temps nou que s’inicia amb la seua derrota es recolza en la mort i la resurrecció de la natura i del propi sant, que retorna de manera metafòrica la normalitat, la concòrdia a la comunitat i la represa del cicle estacional. Aquest sincretisme d’arrel agrària escenifica el procés catàrtic de purificació, en el que les formes carnestoltesques de les botargues són foragitades i derrotades, mentre es cuita la fertilitat de la naturalesa i es protegeix als animals amb la benedicció. La doble resurrecció, del sant i la natura, s’associa a la regeneració vegetal que propicia el foc.

Finalitzada la seqüència profana, el dia de la festa del sant la celebració adquireix un to més solemne. Té lloc la festivitat litúrgica, que comença de bon matí amb el rosari de l’aurora i tot seguit se celebra l’ofici de la missa en honor al sant. Just després s’inicia una processó cívico-religiosa que recorre els principals carrers del poble. Hi participen els majorals, les autoritats civils i eclesiàstiques i la resta de veïns de Forcall, seguint un ordre protocol·lari establert. Al capdavant de la comitiva se situen els majorals de la confraria, flanquejats per dos torxes amb la bandera i l’estendard de sant Antoni. Després desfilen les diferents insígnies de les altres confraries i, finalment, les divises dels patrons de la localitat, sant Víctor i la Mare de Déu de l’Assumpció. Tot seguit apareix la imatge del sant i, al seu darrere, les autoritats eclesiàstiques i civils, en aquest ordre. Tanca la comitiva la resta d’assistents, veïns de Forcall i forasters que s’han aplegat al poble per participar en la celebració. En tot moment la dolçaina i el tabal acompanyen la processó, que finalitza a l’església parroquial amb el repic de les campanes.

Les coquetes

Després dels oficis religiosos s’inicien altres actes festius per al gaudiment de grans i menuts que remarquen el caràcter agrari de la celebració. També al matí hi ha la cercavila, desfilada dels majorals i de les gropes, és a dir, cavalleries muntades per parelles de genets, xiquets i xiquetes abillats amb els vestits típics de llaurador i llauradora, reproduint la indumentària del segle XIX i principis del XX, mentre que els adults condueixen a peu els animals.

A la vesprada, després de celebrar un esmorzar comú, tenen lloc els ritus de la “Llaurada i la “Sembrada”. Les dues accions simbolitzen la llaurada de la terra –estesa per la plaça del poble– per part d’un majoral amb un parell de cavalleries i la posterior sembrada de nous, figues, ametles i llepolies, que els xiquets recullen amb afany. Es tracta d’un ritual que pretén aconseguir la protecció del sant per a les collites i la garantia d’obtenir bons rendiments en la campanya agrícola.

La "Llaurada"

Al capvespre les campanes repiquen amb el toc de difunts per anunciar la celebració del dia següent. Ja a la nit, la jornada finalitza amb un sopar de germanor a la plaça i l’escenificació del “Ball Rodat”, organitzat pels majorals de la confraria i les autoritats locals. Altra vegada al so de la dolçaina i el tabal, totes aquelles parelles que volen prendre part inicien unes danses que finalitzen després d’haver ballat amb altres comensals i tornar a fer-ho amb la parella inicial, de manera que aquests balls continuen amb l’esperit de transgressió propi dels actes de la jornada anterior, perquè permeten els participants ballar amb persones de qualsevol edat o posició social.

Per últim, el tercer dia de celebració recupera el sentit religiós, acompanyat, com en la jornada anterior, d’altres actes festius que reforcen el caràcter comunitari i identitari de la festa. De bon matí hi ha una solemne missa d’aniversari en honor als difunts de la confraria de Sant Antoni. A migdia els majorals reparteixen carn entre els veïns i tots participen en un esmorzar de germanor després de cuinar les viandes a les tronques que encara romanen enceses.

el "Ball Rodat"

A continuació hi ha “els botets”, un conjunt de jocs i competicions que consisteixen a botar bótes de vi a mig unflar amb els peus junts. Els jocs comencen a mitjan vesprada amb una desfilada en què es mostren els animals que seran lliurats com a premi als guanyadors de les competicions. Els animals, normalment galls, són donats per la gent del poble al pas de la comitiva. El bandejament dels galls no és un acte exclusiu de la festivitat de sant Antoni, sinó que apareix en altres celebracions com una pràctica de diversió relacionada amb la preparació d’un menjar comunitari i associa joventut, festa i competició en totes les celebracions tradicionals del món rural. El premi, a més, té un caràcter fortament simbòlic, ja que el cant del gall representa l’arribada de la llum i la fi de les tenebres. Emergeix, de nou, el caràcter agrari de la celebració i el símbol d’inici d’un nou cicle.

La festivitat acaba amb un sopar de germanor a la plaça. Finalitza, per tant, la celebració amb un menjar ritual, cuinat a les tronques que encara es mantenen enceses, que simbolitza el començament de la transició cap a la primavera i reforça la identitat comunitària. Tot dins d’una perfecta harmonia que segueix un ordre preestablert, on hi ha mínimes modificacions. A més, tots els actes estan acompanyats per diferents expressions artístiques, de caràcter musical –amb danses– i també teatral, aparellades amb tècniques artesanals i hàbits culinaris particulars que, tot plegat, li atorguen a la festivitat el seu caràcter singular. Tradició i innovació, tot es conjuga de manera harmoniosa en la Santantonada de Forcall.

La Santantonada als anys setanta

Fa uns mesos, la Generalitat Valenciana, a instàncies del propi ajuntament de Forcall, ha presentat la candidatura corresponent perquè la Santantonada siga declarada per la UNESCO Patrimoni Immaterial de la Humanitat. La concessió d’aquest reconeixement a nivell internacional tancaria un cercle de segles d’història i tradició que començà en el llunyà segle XIII i ha arribat fins els nostres dies. Reformulada a la fi del segle XVII, recollint els aires pietosos i devots de la Contrareforma, i definida de manera definitiva a la segona meitat del segle XIX, adquirint els tocs folklòrics que l’han caracteritzat fins l’actualitat, la Santantonada és una amalgama de ritus i expressions que té un caràcter propi, singular i distint a la resta de festes que se celebren arreu del país. Esdevé, com he dit al principi, una de les millors representacions de la nostra cultura i, el que em sembla més important, una de les poques sortides que tenen les zones rurals per sobreviure.

Víctimes d’una constant depressió i d’un despoblament esfereïdor, el futur dels pobles del nord valencià i, amb ells, la seua cultura i la seua tradició, la història de tots, passa irremeiablement per la posada en valor d’aquest tipus de manifestacions. És la singularitat, la distinció que aporta el passat, la que ha de salvar els nostres pobles en un món tant globalitzat com l’actual. Només així els nostres fills i els fills dels nostres fills podran conéixer els costums i les formes de vida dels nostres avis i els nostres pares. Si no fem aquesta tasca de recuperació, manteniment i difusió som al davant d’un dels perills més importants per a la nostra societat: la pèrdua de les nostres arrels, de la nostra identitat.

LA MAJOR PART DE LES FOTOS HAN ESTAT EXTRETES DE FESTES.ORG, FETES PER MANEL CARRERA I ESCUDÉ

Romeu de Corbera i la Corona d'Aragó

Els primers dies de maig de 1420 sarpa rumb a Sardenya la flota que Alfons el Magnànim havia enllestit per sufocar les rebel·lions sardes i combatre les ingerències genoveses a Còrsega. Al regne de València, al darrere de la conformació de l’estol, integrat per una trentena galeres i una quinzena de naus, hi ha una figura que sobresurt de la resta. Es tracta del mestre de Montesa Romeu de Corbera (1409-1453). Almirall de l’armada que Martí l’Humà envià a Sicília el 1410 i regent de l’illa des de 1412 en nom de Ferran d’Antequera, l’adhesió de Romeu de Corbera als projectes de la corona s’accentua amb l’arribada al tron del Magnànim i, en conseqüència, es converteix en el màxim defensor dels interessos del jove monarca en les corts de 1419-1420. El mestre de Montesa és ben conscient que el finançament de la campanya que Alfons el Magnànim pretén dur a terme per mantenir l’hegemonia aragonesa a la Mediterrània Occidental ha d’eixir d’aquesta reunió dels braços del principat de Catalunya i del regne de València, de manera que la seua actuació degué ser decisiva perquè el monarca aconseguira reunir quasi 100.000 florins a través dels donatius i els préstecs negociats amb els estaments catalans i valencians.

Sardenya, amb l'escut del rei d'Aragó a sobre, en la carta portolana de Gabriel Vallseca (1439)

L’aportació monetària de la societat política d’ambdós territoris, no obstant això, no fou suficient per sufragar les despeses militars, ja que bona part dels diners es destinaren a la contractació i l’armament de galeres. Calia, a més, reunir un exèrcit capaç de garantir l’èxit de la campanya, així que Alfons el Magnànim, a banda de les tropes que pogué contractar a canvi d’un salari, hagué de confiar en la participació de nobles, cavallers, donzells i ciutadans disposats a armar una galera, formar una host i posar-se al seu servei a sa despesa, és a dir, assumint totes les despeses del viatge. I ací comptà des d’un principi amb el suport logístic, econòmic i militar del mestre de Montesa.

Coneixedor dels intersticis propis de la preparació d’una campanya militar d’aquesta envergadura arran de les seues experiències anteriors, al llarg de 1419 Romeu de Corbera posa en marxa tots els mecanismes que estan al seu abast per finançar l’armament de la galea la qual nós havem deliberat e publicat solemnialment en la ciutat de València armar contra los enemichs de la santa fe cathòlica e a acompanyar lo senyor rey vers les parts de Sicília. I, com no podia ser d’altra manera, el pes recau directament sobre les esquenes dels seus vassalls, especialment de les universitats del Maestrat, a través del segrest íntegre de les rendes corresponents a eixe any i, sobretot, del carregament de censals. Amb tot, entre 1419 i els primers mesos de 1420 Romeu de Corbera aconsegueix reunir almenys 115.000 sous per muntar la dita galea e navegar ab la guia e ajuda de Nostre Salvador Jesucrist, una xifra vertaderament estratosfèrica si atenem a les possibilitats econòmiques de les universitats que componen el Maestrat. En efecte, les demandes monetàries del mestre superen amb escreix els pressupostos anuals de les comunitats rurals i, a més, els oficials senyorials comencen a reclutar vassalls de manera forçosa per armar les galeres. Producte d’aquesta situació, l’ambient s’enrareix i els veïns del Maestrat no triguen gens a posar de manifest la seua disconformitat amb els projectes del seu senyor.

Cavallers de l'orde de Montesa

D’una banda, a finals del mes de gener de 1420 el mateix Romeu de Corbera ha de calmar els ànims i ha d’adreçar-se als seus oficials perquè no puguen prendre a cap altre veí dels llocs d’Albocàsser i Ares per dur-los a galeres, com alcuns joves e altres treballants en lurs lavors de cavar, laurar e procurar lurs bestiars se lunyen del dit loch e de son terme e tiren a la montanya per dubte que han no sien presos per alcuns officials de nostre Maestrat o de les nostres galea e galeota que armam per acompanyar lo dit senyor rey en lo reyalme de Sicília. De l’altra, davant de les excessives demandes monetàries del mestre, els prohoms dels pobles se n’adonen de la més que possible fallida financera de les economies municipals si fan front a tots els donatius sol·licitats per la senyoria i decideixen aturar diversos plets per estalviar-se les despeses que originen. En conseqüència, el 9 de maig de 1420, justament dos dies abans de marxar cap a Sicília, des de Vinaròs Romeu de Corbera escriu a los justícies, jurats e universitats de la terra appel·lada del cambi, és a dir, a les universitats de Paníscola, de Benicarló, de Vinaraloç, les Coves, Albocàsser, Salzadella, Villanova, Tírig, Ares, Alcalà, la moreria de Xivert, Polpiç, e a tots e qualsevol lochs e universitats de nostres Maestrat qui hagen libertat e ús de pasturar e amprar los térmens de la ciutat de Tortosa, de Ulldecona, de la Cénia, del Canar e altres térmens de viles e lochs tro al coll de Balaguer, perquè no aturen el plet instat davant la Cancelleria reial per defensar la seua llibertat de pastures al terme general de la ciutat de Tortosa. Amb un to certament intimidador, Corbera justifica la seua pressió pel doble compromís signat per les universitats per dur endavant el plet, els amenaça amb la imposició de penes de 500 florins en cas d’abandonar la via legal i, sobretot, apel·la a la defensa de les llibertats i les franqueses aconseguides per nostres predecessors, participants e ajudants en les conquestes de aquest regne [de València] e altres, batallants contra los enemichs de la fe e ab altres innumerables servis e despeses que han fet per la Corona d’Aragó.

Ares del Maestrat

Certament, és difícil veure més enllà del grau de formulisme que sovint transmeten els documents, però, en aquest cas, els escrits redactats per Antoni Llopis, escrivà de Montesa, a instància de Romeu de Corbera, permeten copsar el caràcter d’un personatge amb una forta personalitat. Conscient del seu rang i la seua posició social, al llarg de 1419 el mestre de Montesa esmerça 16.500 sous per conformar el dot dels seus nebots Pere Ramon de Vilanova, fill d’Asbert de Vilanova i la seua germana Margarida, i Maria, filla del cavaller de Barcelona Bartomeu Sespujades i la seua germana Maria, per la gran consanguinitat que havets ab nós, per vostra fama de gran honestat, discreció e prudència pertanyents a vera gentilesa i, sobretot, per reverència principalment de Nostre Salvador Ihesu Christ e per conseguir mèrits a nostra ànima e a les ànimes de tots nostres predecessors e comanadors e frares de la dita nostra religió, passats, presents e successors. Així mateix, coneixedor dels perills que comporta la seua participació en la guerra, un dia abans de partir cap a Sicília assigna 200 sous a dos preveres del convent de Montesa perquè canten un nombre determinat de misses a les capelles que Berenguer Marc, el seu predecessor, manà construir a l’església del dit convent sota les advocacions de Sant Marc i la Santa Vera Creu per ànima del dit nostre predecessor e nostra, e de tots los frares e benefactors de nostre orde. Per últim, a punt de marxar a guerrejar per l’honor i la glòria de la Corona d’Aragó, no concep com els seus vassalls poden renunciar a la defensa de les seues llibertats, les quals són stades obtengudes dels senyors reys en aumentació de vosaltres e per sosteniment de les dites libertats los dits nostres predecessors e nós, seguints les vestígies de aquells, han e havem continuat e continuam los dits servis e despeses.

Som, doncs, al davant d’un personatge que és conscient del seu estatus social i les obligacions morals que això comporta. De la mateixa manera, som al davant d’un personatge amb una capacitat inqüestionable per gestionar i administrar la major empresa senyorial del regne en uns moments de dificultats econòmics angoixoses. Per últim, som al davant d’un personatge plenament identificat amb els projectes d’Alfons el Magnànim, amb els projectes de la Corona o, millor dit, amb els projectes d’un Estat, la Corona d’Aragó, una entitat política que, segons Romeu de Corbera, té una trajectòria històrica forjada a partir de l’expansió contra els enemics de la fe catòlica, que se sustenta gràcies al paper director de la monarquia i que ha de projectar la seua preeminència cap a la Mediterrània Occidental seguint les línies tradicionals de la política internacional dels predecessors del Magnànim. En definitiva, Romeu de Corbera fou un home d’estat, un home del seu temps.