Alacant en la Guerra dels dos Peres, a punt de desaparéixer a mans dels castellans

Castell de la Santa Bàrbara d'Alacant, una fortificació medieval d'orígens andalusins

Febrer de 1367. Els síndics de la vila d’Alacant han fet el camí de diversos dies que els separa de Castelló de la Plana per a assistir a les Corts valencianes que es reunixen allà. Fa més de deu anys que la guerra ha arribat al regne. És el conflicte més llarg i cruel que els alacantins recorden des de la seua incorporació al territori valencià a començaments del segle XIV, després que Jaume II haguera pres una part del Regne de Múrcia i l’haguera convertida en la Governació d’Oriola. De fet, aquella conquesta subjau a la confrontació oberta per Pere el Cruel, que aspira a reincorporar a la Corona de Castella els seus antics dominis. Així les coses, des de l'inici de la contesa les viles d'Oriola, Alacant i Elx han sigut, juntament amb les de l'interior del regne, els llocs més atacats i on preferentment s'han enviat els exèrcits de cavallers armats i alforrats que les Diputacions del General d’Aragó, València i Catalunya paguen per tal de defendre les seues fronteres. 

L’any 1364, no obstant això, havia esdevingut terrible i l'abast de l'ofensiva del monarca castellà havia superat la capacitat defensiva dels vassalls del rei aragonés, Pere el Cerimoniós. Van caure Castellfabib i Sogorb a l’interior, València va ser durament assetjada, Morvedre ocupada i el sud especialment castigat. Tota la zona es va convertir en un caos de destrucció i inseguretat. Alacant, de fet, va patir un saqueig aterrador, la major part de la seua població va ser morta o feta esclava i la localitat va quedar deserta, ja que els pocs supervivents es van refugiar, vagarejant, en les principals ciutats del regne. Així ho recordaven els síndics alacantins de les susdites Corts valencianes de 1367:  “Quan la dita vila fou entrada a espasa, fou destroïda per los castellans per minva de socors e ajuda, en la qual destrucció foren mortes e perdudes DCCCC e pus, de les quals n·a huy entre donzelles o fadrines e altres honrades dones CC e pus en lo Regne de Granada qui se'n portaren moros [...]  Aquelles poques persones que·s salvaren isqueren en camissa, nus sens altres robes e béns, jassie que durant la present guerra en aprés hagen viscut en la ciutat de València e de Xàtiva e en altres lochs del regne fort pobrament per manera de acapte”.  

Amb tot, també relaten que uns pocs mesos després, per tal de no perdre el control total del sud del regne i a precs del Cerimoniós, s’havien reagrupat i tornat a Alacant, la qual, malgrat això, continuava “quasi deserta, que no y són a present LX pobladors”. De més de 1.000 pobladors a només 60, eixe era el balanç de la cruenta guerra per als alacantins. I, de més a més, els pocs que havien sobreviscut i regressat seguien experimentant els atacs dels castellans i els musulmans, que procedien a fer noves captures: “Com la dita vila està en frontera de mar e de terra, que quasi pochs són los dies que no y repiquen per saltiadors almugàvares sarrayns o per lenys o galeres de enemichs, enaxí que per la poca gent que y ha (que no basten a LX pobladors on comunament n'estaven mil ans de la destrucció) han cativat los moros VII persones e més de aquelles poques que y són tornades”. Per a acabar-ho d'adobar, els que havien tornat ni tenien armes amb què defendre’s ni podien assegurar-se la provisió d'aliments més enllà del que bonament aconseguien dia a dia: “En la dita vila no ha LX pobladors, los quals ab veritat, senyor, e ab gran vergonya dien que no han lançes ni armes de nenguna natura, ni viandes algunes de què pusquen passar, sinó ço que ab gran treball e vergonya guanyen cascun dia per lur provisió”. 

Miniatura de les Cròniques de Jean Froissart sobre la Guerra dels Cent Anys a mitjan segle XIV

I és per això que els representants de la localitat explicaren aquelles circumstàncies en les Corts valencianes, perquè la resta d’habitants del regne entengueren la seua situació extrema i pogueren ajudar-los monetàriament, com així va succeir. Molt poc després, a més a més, decidiren fer una petició al rei que encara hui en dia aborrona en llegir-la. Demanaren que cada vegada que la vila fóra atacada hi romangueren els hòmens, però les dones i els fills foren traslladats a altres llocs per a evitar que els primers s'ablaniren en sentir els seus plors i crits. Així ho explica la disposició al respecte ordenada per Pere el Cerimoniós: “En lo temps de la guerra havem per experiència conegut que·n alguns lochs que eren assetjats per los enamichs, o molt oppreses, los hòmens qui dins eren abtes a deffensar aquells, oynts los plors e·ls crits de lurs mullers e fills (no abtes a defensió dels dits lochs), mas de la terror dels dits enamichs molts congoxants se torbaven e perdien lur ardiment e ferm coratge a defendre aquells, e amaven més ab tractaments, ans que a les dites mullers e fills fos fet crueltat, dan o desonor, liurar si mateix e los dits lochs als dits enamichs”.  

En conseqüència, el monarca va concedir la llicència per a procedir a aquell trasllat sempre que fóra necessari: “A humil supplicació per part de vós, universitat de la vila d'Alacant e térmens de aquella, a nós feyta, atorgam a vós e als singulars vostres per tenor de la present e donam licència e plen poder per tal que ab los hòmens abtes a defensió de la dita vila en temps de necessitat mellor puxa ésser guardada e defesa [...] puxats traure de la dita vila vostres mullers e fills e filles e altres qualssevol persones que a la dita deffensió veurets e conexerets no ésser abtes, e aquells e aquelles mudar e jaquir en qualsque altres lochs nostres en los quals sots nostre servey e senyoria puxen ésser guardats e deffeses”. Afortunadament per als alacantins, els xocs anirien disminuint, atés que havia començat una guerra civil castellana entre Pere el Cruel i Enric de Trastàmara que acabaria, dos anys després, amb l’assassinat del primer, la pujada al tron del segon i la signatura posterior d’una pau amb la Corona d’Aragó. Els habitants d’Alacant tindrien temps, doncs, de deixar arrere aquella traumàtica etapa i tornar a començar pràcticament des de zero.

Nota del Grup Harca: Aquest text ha estat publicat originalment en el llibre Vent d Cabylia. Històries de la història dels valencians, que reuneix altres escrits sobre història valenciana des del segle XIV fins al XX. Si hi esteu interessats, el podeu encomanar sense cost d'enviament des d'aquest enllaç.

 

Entre la integració i la segregació

El proper 22 d’octubre tindrà lloc a Alacant el seminari “Entre la integració i la segregació: mecanismes d’exclusió, negociació i promoció en les societats baixmedievals” que reuneix els principals investigadors sobre el tema procedents del País Valencià, Andalusia, Múrcia i Castella la Manxa. Malgrat que no s’indica en el títol, l’encontre es caracteritza pel seu escenari urbà i una perspectiva comercial. El format resulta força interessant, ja que el fet de concentrar l’activitat científica en un sol dia permet l’assistència de públic forà, sense que això supose un sangria important, al temps que afavoreix els debats i la discussió entre els assistents. Malauradament, els sistemes de comunicacions, especialment el ferrocarril, al País Valencià i encara a la resta de l’Estat, dificulten la periodicitat d’aquests encontres en els quals es reuneixen experts de diferents indrets en unes poques hores. Cal, però, no resignar-se i fomentar i esperonar seminaris com aquest, més encara quan la seua organització i coordinació està a càrrec de joves col·legues, com ara en aquest cas els companys del Departament d'Història medieval, Història moderna i Ciències i tècniques historiogràfiques de la Universitat d'Alacant.

Seifukuou Jaume issei Kunkouroku

Ja fa un temps que la portada de Seifukuou Jaume issei Kunkouroku està al nostre web, i posteriorment han aparegut referències en premsa i televisió, però és el 21 d'abril que la traducció al japonés del Llibre dels Fets de Jaume I es presenta oficialment a Alacant. Així, a banda dels representants de les institucions que han pagat la traducció a través del projecte IVITRA, com ara l'Acadèmia Valenciana de la Llengua o l'Institut Ramon Llull, hi destaca la participació per videoconferència des del Japó del traductor i autor principal, Akio Ozaki, tal com ja va fer en 2008 al congrés sobre traduccions de textos clàssics valencians de la Nucia.

Vicent Baydal, que ha actuat com a assessor d'Ozaki en qüestions històriques, i que apareix a la portada com a coautor per haver escrit bona part de la introducció i contextualització per al públic japonés, lamentablement no podrà estar present a Alacant, però el que sí podem fer ara des d'Harca és oferir l'entrevista que li van fer juntament amb el director de l'IVITRA, Vicent Martines, al programa Encontres de Televisió Valenciana. Així, a l'igual que en la presentació de hui, podreu trobar la lectura en directe d'alguns passatges de la Crònica en japonés, alhora que, també, apreciareu cert embolic entre els participants amb el “feudalisme japonés” i el concepte d'honor, més que res degut a la concepció literària de la societat medieval i el món cavalleresc que manifesten, la qual porta a fer afirmacions no excessivament encertades com ara que el Llibre dels Fets és un llibre de cavalleries.

Cal dir, d'altra banda, que la introducció de Baydal al llibre apareixerà pròximament publicada en valencià a la revista Afers sense les modificacions que s'introduïren en la versió japonesa, de to més divulgatiu. Així, s'hi podrà apreciar una versió més ajustada a les darreres interpretacions historiogràfiques sobre la realitat de la conquesta de Jaume I i la seua contextualització dins del procés d'expansió de la societat feudal.

Tercera sessió del Seminari de Joves Medievalistes

El passat divendres 24 d’abril de 2009 tingué lloc al Departament d’Història Medieval de la Universitat de València la tercera sessió del Seminari de Joves Medievalistes, que comptà amb la participació dels becaris de la Universitat d’Alacant, Héctor Garcia i Santiago Ponsoda. El primer, amb la comunicació titulada El patrimoni real valenciano a inicios del siglo XV: el memorial de 1426, analitzà l’esmentat document de 1426 en el qual es recullen les rendes de la batlia general del regne de València, aspecte que forma part del seu treball d’investigació, dedicat a analitzar el funcionament d’aquesta institució valenciana al llarg del segle XV. Héctor Garcia centrà la seua explicació en l’estructura de les rendes de la batlia i l’aportació que en feien cadascuna de les peces del patrimoni reial que la composaven, mentre que els investigadors assistents li suggeriren, entre altres coses, la possible atenció al desenvolupament d’una incipient burocràcia reial al voltant de la institució i al caliu del sorgiment de l’Estat, així com també la possibilitat d’estudiar la nòmina d’arrendadors de les diverses rendes i el seu paper dins dels diversos àmbits econòmics locals i comarcals.

Per la seua banda, Santiago Ponsoda presentà la comunicació amb el títol La política defensiva a la Governació d’Oriola (1429-1430), en la qual oferí una panoràmica de la defensa del sud valencià al segle XV. Després d’estudiar l’antroponímia de les comarques meridionals a través del Llibre del Repartiment per a la confecció del seu treball d’investigació, el jove investigador alacantí analitzà al dit Seminari l’organització militar a la Governació d’Oriola durant la guerra amb Castella de 1429-1430 i la dinàmica pròpia d’una terra de frontera, com són les comarques del sud valencià, arran de les permanents incursions castellanes i granadines. Així mateix, el professor Narbona li suggerí que, més enllà de la necessària visió local i comarcal del conflicte, totes les accions que envolten la política del Magnànim s’han d’analitzar des d’un punt de vista macroscòpic i s’han d’incorporar totes les variables de la situació peninsular i mediterrània, ja que es tracta del primer monarca plenament modern.

El Seminari de Joves Medievalistes organitzat des del Departament d’Història Medieval de la Universitat de València finalitza les seues sessions aquest curs acadèmic el proper 22 de maig amb la visita de dos investigadors del CSIC-Institució Milà i Fontanals, concretament Mario Orsi i Ivan Armenteros, els quals ens il·lustraran sobre les seues experiències investigadores al voltant de l’armada reial de la campanya de 1353-1354 i el mercat d’esclaus a la Barcelona del segle XV, respectivament.