Miquel Llagària i l'edició de fonts històriques

El discurs històric és fonamenta, no cal dir-ho, en les fonts, ara escrites ara arqueològiques, que el professional de la història fa servir. No són aquestes éssers vius amb vida pròpia i, per tant, ni ens parlen ni ens conten les seues penes i alegries. Les fonts, simplement, responen a les preguntes de l’historiador. Per això mateix resulta sobrer una excessiva categorització de la documentació, perquè els documents, en funció de la perícia de l’historiador, poden servir més enllà del tema per al qual originàriament van ser concebuts. El millor exemple d’això són les fonts fiscals: en principi corresponen a simples enumeracions de veïns, d’una ciutat o d’un país, registrades per controlar la seua contribució econòmica a la comunitat, però els historiadors de la població de l’Antic Règim els fan servir per estudiar els moviments demogràfics, i les alçades i baixades de la població en l’època pre-estadística. Per tant, tota reflexió naix, deu nàixer, d’una bona conversa amb les fonts. I per parlar amb algú primer cal conèixer-lo. Ja ens ho ensenyàven de menuts: no parles amb estranys. Llavors, què parlareu amb unes fonts l’idioma de les quals vos resulta desconegut? No res. És amb el temps que es coneixen les particularitats de cada registre històric.

Una bona manera d’aproximar-se a les fonts escrites dels segles medievals és l’edició de textos. Els que l’han practicada massa bé saben de què estic parlant. És una tasca feixuga, esgotadora físicament, però sobretot mental, que requereix no pocs coneixements complementaris: la lectura paleogràfica se pressuposa, però, a més a més, un domini mínim de la llengua dels documents, bé llatí bé una altra, per a una correcta puntuació, i, el més difícil, les particularitats de cada tipus de font documental. Fet i fet, l’edició de textos no es limita a la simple transcripció, fins al punt que, en la meua opinió, saber transcriure documents no implica, ni de lluny, saber editar-los. Recorde que sobre aquest procés de l’edició el professor Gimeno em va dir una vegada que editar textos històrics era la tasca més seriosa que l’historiador podia dur a terme, fins i tot més seriosa que la mateixa redacció d’un discurs històric.

Així les coses, i per recapitular, l’edició de fonts escrites resulta ser una tasca complicada, poc agraïda, destinada per a un públic reduït, d’entrada, que exigeix d’una formació ben qualificada. Potser per això, perquè editar documents demana esforç i dedicació, amen d’amplis coneixements, està tan poc reconeguda pels criteris d’avaluació de la recerca actual. Un bon exemple, un més, de la insensatesa que ens governa. És incomprensible, i deuria resultar inadmissible, que l’edició d’un registre de cancelleria de l’ACA tinga menys valoració que una publicació de deu planes en la revista de no sé quin centre d’estudis de no sé quina comarca. Sospite que els que estableixen aquests criteris no en fan massa, d’edicions.

I a propòsit de criteris, deuríem parlar dels criteris d’edició. D’entrada us diran que poden variar, que no són exactes i que no hi ha una norma clara, fixada i acceptada per tots, i que, per tant, no es pot dir que això o allò no està bé. És veritat que d’acord amb el tipus d’edició que es pretenga fer, les formes de l’edició varien, però això no vol dir que qualsevol cosa val i tot per l’aire. Insistisc, hi ha una clara diferència entre la simple transcripció i una bona edició. El resultat final pot variar en funció de si es tracta d’una edició per a filòlegs d’una d’altra per a historiadors. Fins i tot açò mateix és qüestionat per alguns professionals, encara que entenc que a fi de facilitar la tasca d’uns i d’altres, s’opte per adaptar l’edició. Siga com vulga, hi ha una sèrie de pautes que, de no seguir-les, el que es manifesta és desconeixement, per molt que aquest es dissimule amb excuses. És veritat que aquest treball té molt d’erudició i, per tant, aquesta on ens porta, però també és cert que ens cal una mica més de comprensió de les societats de l’Antic Règim i dels seus rastres documentals.

En els darrers anys he tingut la sort de participar en diversos projectes d’edició de textos. El més destacable de tots ells ha estat la col·lecció documental sobre el noble valencià Hug de Cardona. Per descomptat, no recull tots els documents relatius a aquest membre de la petita noblesa però sí tots els que en el seu moment vam trobar. Una tasca així no podia ser realitzada únicament per una persona. L’equip el formàvem Vicent Royo, Noelia Rangel i jo mateix sota la direcció del professor Ferran Garcia-Oliver, qui també va participar de les transcripcions. Ací trobareu una gran varietat de tipus documentals, cadascun amb les seus pròpies característiques: protocols notarials, pergamins que contenen presses de possessió o censals, processos de Governació, manuals de Consell, sessions de Corts, llibres de comptabilitat senyorial, arrendaments de delmes, entre d’altres. Les més estranyes abreviatures, dels ritmes i les formes de la llengua, les particularitats de cadascuna de les institucions de les quals emanen aquests documents són algunes de les lliçons que vam poder aprendre gràcies al mestratge i la supervisió de Ferran Garcia-Oliver.

Al mateix temps tenia en marxa un altre projecte editorial amb el meu col·lega i amic Daniel Muñoz, l’edició dels registres notarials de Miquel Llagària, un notari de Sueca de la segona meitat del segle XVI. Les diferències amb el projecte anterior, que gairebé ha estat coetanis durant molt de temps, eren nombroses i significatives, però es poden resumir en una clara idea: ací no hi havia ningú que supervisara el treball. Totalment sols, amb els nostres coneixements i les nostres mancances. I aquesta sensació, què us diré, dóna una mica de desassossec. Més encara quan tota una sèrie de problemes externs fan més difícil la tasca i la dilaten durant anys, a més de les pròpies circumstàncies. És veritat que el producte final se n’ha beneficiat de l’experiència i els coneixement adquirits amb el pas del temps però sens dubte, els anys passats han jugat en la nostra contra, fent i refent, preguntant a uns i a d’altres. Deixe les anècdotes que el malaurat Miquel Llagària ens ha provocat, però em quede amb el que hem aprés. De vegades hi passàvem una hora o més a fi de trobar la millor opció, d’altres la solució era fruit d’una conversa amb algú abans de pujar a l’autobús. La conclusió final està clara: 1), només sé que no sé res. I 2), si més no als protocols notarials, tota ratlla té la seua explicació, el seu significat. Finalment, gràcies a la faena ben feta, crec, i a l'ajut de Vicent Olmos i Antoni Carrasquer, el projecte ha vist la llum.

A la Universitat de València, el seu servei editorial, PUV, va encetar fa uns deu anys, em sembla, una col·lecció de publicacions de textos històrics sota el títol Fonts històriques valencianes. Cal apuntar que els documents editats no es limiten als segles medievals sinó que també abasteixen l’època moderna i alguna cosa d'antiga. Els llibres són de format més bé gran, amb paper de bona qualitat i, només durant els primers anys, amb coberta amb solapa. Aquests llibres són més aviat una eina per als historiad@rs que no lectures per a vora mar. Malgrat tot, molts volums de la col·lecció han pogut comptar amb el suport financer d’ajuntaments i d’altres institucions més o menys vinculades amb el document en qüestió, a fi de fer el llibre mínimament viable atès que es tracta d’un producte car i de difícil circulació. Així, gràcies al compromís de PUV i als diners d’ací i d’allà, s’ha aconseguit consolidar una col·lecció que ja supera la cinquantena de volums. En efecte, es tracta de llibres força reconeguts no només a l’àmbit valencià sinó encara a tot l’estat espanyol i fora de les seues fronteres.

Ara bé, l’edició de textos comptava ja amb una llarga tradició dins la historiografia medieval valenciana. En temps enrere cal destacar-hi el treball que Manuel Dualde Serrano va dur a terme d’ençà la guerra fins la seua mort, a finals dels anys 50. És cert que no va editar cap text en vida però les seues edicions foren publicades pels seus deixebles anys després del seu òbit. Més important que això fou l’impuls i la formació que va donar als que hi vindrien darrere, entre d’altres Josep Camarena i Amparo Pérez. En efecte, fins i tot en un àmbit local, allunyat de qualsevol erudició i producció científica Camarena va primar l’edició de textos relatius a la història de la comarca de la Safor que no la publicació de monografies. En aquesta tradició, l’arribada d’Antonio Ubieto no va suposar un trencament clar i rotund perquè ell va mantindre aquesta política d’edició de textos, llevat del fet que els materials per publicar en lloc de referir-se a València o el seu regne versaven sobre altres territoris. Anys més tard arribarien els treballs de Ferran Garcia-Oliver i Enric Guinot que foren, també en aquest camp, precursors. A ells caldria afegir les publicacions de José Hinojosa, tot i el vessant provincialista d’algunes d’elles. Els mancava, però, a tots una visió de conjunt, un element aglutinador que homogeneïtzara les publicacions tant en el contingut com en el contenidor. Fonts històriques valencianes ha salvat aquest obstacle posant a la mà dels investigadors un nombre ben ample de documents de diversa naturalesa i procedència. Cal continuar, però.

Crònica del VI Simposio Internacional de Jóvenes Medievalistas

Entre el 7 i el 9 de març de 2012, la ciutat de Lorca acollí el VI Simposio Internacional de Jóvenes Medievalistas. Com és ja habitual des de 2002, un total de setze joves vinguts de tot arreu s’aplegaren a la Ciudad del Sol per donar a conéixer les seues investigacions a altres col·legues i crear un espai de discussió sa i saludable, capaç d’estimular un intens intercanvi d’idees i coneixements. Celebrat cada dos anys, el simposi ha esdevingut tota una referència al calendari dels joves medievalistes i també un inigualable punt de trobada per crear xarxes de contactes i reforçar les que ja existeixen. Res més important en un món com el nostre, on quasi tot està despersonalitzat i l’útil eina virtual, a pesar de que ens apropa als nostres col·legues, ens priva del contacte personal, tan necessari en moltes ocasions. I tot açò s’accentua si, com succeí a Lorca els dies passats, el grup que t’acull està format per persones d’una qualitat humana excel·lent. Fou gràcies a tots i cadascun d’ells que el simposi esdevingué, de nou, un marc incomprable de treball i d’aprenentatge, tant per als més veterans com per als més novells, tot en un ambient diluït i distès, que et feia oblidar que en realitat allà s’estava treballant, i molt.

Les intervencions s’agruparen en cinc sessions (economia, dones, religiositat, ciutat i cultura) i és cert que, en primera instància, allà cadascú anava a parlar del tema pel qual havia estat seleccionat per un desconegut comitè científic i poca cosa més. Res més lluny de la realitat, els debats s’allargaren durant hores a la sala del Fondo Cultural Espín, que acollí l’encontre i a qui cal agrair amablement la cessió de les instal·lacions i la paciència que tingueren amb nosaltres, perquè, com a bons medievalistes, cap dia començàrem ni finalitzàrem les sessions a l’hora prevista. I no ho féiem perquè, com he dit, després dels parlaments individuals la discussió s’allargava i s’allargava de manera incontrolable.

Fiscalitat i finances municipals, prestamistes gironins, immobles que es compraven i es venien a Vilafranca, el paisatge andalusí de Lleida i el feudal d’Oriola, les bruixes pirinenques, el luxe de la cort de la reina Maria d’Aragó, les taxadores d’Osca, la religiositat dels valencians i els aragonesos, els procuradors a corts castellans, els ciutadans barcelonins, les escriptures del capítol catedralici d’Oviedo, els conversos de Granada i, fins i tot, san Eulogi i Leovigild de Còrdova, tots hi foren presents durant aquells tres dies a Lorca. Sembla difícil, a primera vista, trobar punts comuns entre aquesta conjunció quasi dantesca de temes i personatges, però sorgiren, i tant que sorgiren! I ho feren perquè el grup que a Lorca s’aplegà tenia unes ganes enormes de treballar i d’aprendre, no em cansaré de repetir-ho. No m’estendré més ací. Únicament vos convido a tots a esperar la publicació de les actes, que prometen ser força interessants. I què dir-vos més? Res que no sabíeu ja, que les converses continuaven als bons restaurants llorquins entre àpats abundants i generosos, al passeig per la Fortaleza del Sol, encara en reconstrucció, al hall de l’hotel mirant els partits de futbol i als bars locals entre cervesa i cervesa, a la recerca dels “indígenes” que ens feren conéixer la desgràcia que havien patit feia quasi un any.

No volia deixar passar l’oportunitat ni acabar aquesta crònica sense fer-hi menció. Aquell poble ben bé la mereix. No vaig a reproduir les xifres de cases derrocades, dels milers de famílies desplaçades i dels milions d’euros que ha costat i costarà refer la ciutat. No s’escau ací i, a més, podeu trobar-les en qualsevol altre lloc. Com a cronista ja veterà del simposi i humil coneixedor de la ciutat, preferisc retenir algunes experiències personals, molt més il·lustratives que les xifres.

No esmentaré el seu nom, però vull que el seu relat d’aquella nit del 6 de març de 2012 no quede en l’oblit. Sopàvem la primera nit i un grup de gent que ja ens coneixíem de feia temps ens havien aplegat a una punta de la taula. Menjàrem, parlàrem i riguérem fins que eixí el tema. En eixe moment tots callàrem i únicament podíem escoltar el dramàtic relat d’un llorquí que visqué la tragèdia de lluny, perquè hi era fora, però que sofrí més que si haguera estat present. Tots els seus eren a Lorca el dia del terratrèmol, tots, excepte ell. No podeu imaginar la gravetat de la seua veu, impregnada alhora d’una profunda serenitat. Parlava de no saber què ocorria amb la seua família, amb els seus amics, però això no alterà el seu esperit al llarg del discurs, que romangué seré i greu, però sense perdre l’esperança. Ben mirat, les seues paraules eren les de tot un poble que lluita per tornar a ser el que era, seré i greu, sense perdre l’esperança i esbossant cada dia que passa un somriure més gran.

Escoltant en primer persona els relats de la gent que visqué la tragèdia tots aprenguérem, si és que no ho sabíem ja, que la vida és fugaç i que són els petits detalls els que la fan preciosa. Sabeu què era el que recuperava la gent desallotjada de les seues llars els dies següents al terratrèmol? Les fotos, els records personals i íntims. Ni riqueses ni béns materials, només sentiments. Tot es compra i es ven, tot va i ve, tot es crea al llarg d’anys d’esforç o es destrueix en un sol instant, excepte els sentiments. I es això el que els habitants de Lorca no han perdut, l’estima per la seua terra, per la seua ciutat, per la seua gent. Caminant pels seus carrers, recordant-la ara fa dos anys i observant el tràfec de la gent, que munta, baixa, treballa, riu, plora, recorda, enyora i s’alça cada dia per continuar endavant, te n’adones de l’esperit de lluita d’aquell poble, de la seua capacitat per sobreposar-se a les dificultats i de la seua vitalitat, que ni la tragèdia més dramàtica mai viscuda ha aconseguit anul·lar.

I entre tot aquell aldarull, en aquell univers de vida i reconstrucció, tots i cadascun dels seus habitants tingueren a bé acollir un grup de setze joves que anaven a parlar d’història medieval. És curiós l’ésser humà. A una ciutat que encara s’està alçant hi ha lloc per a la cultura, per al saber, sense recels, sense oposició. Crec, humilment, que tots i cadascun dels setze participants del simposi li devem un agraïment a Lorca i a la seu gent. Després d’experiències com aquesta, te n’adones que l’historiador ha de sortir al carrer i ha de tornar-li a la societat l’esforç que fa per ell. Vertaderament, la seua funció està al carrer i no solament entre la pols dels llibres que s’amuntonen als despatxos i les biblioteques.

Per acabar, només em resta expressar l’agraïment personal (i crec que col·lectiu) als secretaris d’organització, per la seua àrdua tasca, i especialment a Juan Francisco Jiménez Alcázar, organitzador del simposi i lluitador incansable. Sense ell, difícilment haguera pogut tornar enguany a Lorca a retrobar vells amics. Perquè, en efecte, fa il·lusió veure com han crescut alguns jovenets coneguts anys enrere i com han anat formant-se amb el temps, de la mateixa manera que contenta veure que els més veterans, entre els quals hi ha aquest humil narrador, continuen en primera línea de foc, lluitant dins de la trinxera del medievalisme.

HC III, el comiat del cavaller

Ahir mateix el company Vicent Royo deixava al Servei de Publicacions de la Universitat de València les proves d’impremta i els índexs del tercer volum i últim de la col·lecció diplomàtica relativa a Hug de Cardona. Per als que ens seguiu més de prop supose que no caldran massa presentacions, però no m’estalviaré unes paraules introductòries. Hug de Cardona era el segon brot producte de la unió matrimonial entre Joan Ramon Folc, comte de Cardona, i de Joana, filla d’Alfons el Vell, duc de Gandia. Quan encara era un xiquet, abandonà la casa pairal per a ser educat pel seu avi matern a la vila ducal a canvi de rebre com a senyoriu la major part de petites alqueries que envolten Gandia. Dat i rebatut, Hug de Cardona havia aconseguit l’objectiu de qualsevol noble, més encara en el cas dels fadristerns, un terra i uns vassalls sobre els que senyorejar. L’accés al senyoriu, però, no seria fàcil, gens ni mica. D’entrada, l’avi morí massa prompte per a ell, quan Hug encara era un adolescent. Després, Alfons el Jove posà totes les dificultats possibles a l’esmicolament del que havia de ser el seu ducat. Malgrat tot fou la mort d’aquest, la reincorporació del ducat al patrimoni reial i sobretot l’arribada dels Trastàmara al tro de la Corona d’Aragó el que féu de la presa de possessió un miratge fins que el 1425, finalment, pogué accedir al senyoriu, no sense veure abans retallada la seua jurisdicció. Per a consolidar el senyoriu, Hug de Cardona recorre al crèdit, un recurs ràpid i fàcil però que prompte és convertirà en la principal llosa que llastrarà la seua economia i la seua trajectòria. Fins a ací la introducció del personatge, per a saber més compreu-vos el llibre (no féu cas del que diu la Wikipèdia que és del tot incorrecte, com també el web dels Grandes de España).

Amb aquest tercer volum es tanca l’empresa que ens ha unit a quatre persones en els darrers anys. Ha estat un camí llarg, esquerp i sinuós, especialment en les últimes setmanes, quan hem hagut de realitzar els índexs no sense certa urgència. Fins i tot hem hagut d’afegir una addenda per a incorporar els documents localitzats arran de reflexions personals i comentaris de col·legues. Ha estat també un recorregut formatiu i d’aprenentatge dels rudiments del nostre ofici. En aquest sentit, hem visitat físicament o virtual un ampli ventall d’arxius: Archivo General de Navarra, l’Arxiu de la Corona d’Aragó, l’arxiu de protocols notarials del Corpus Christi de València, l’Arxiu del regne de València, l’Arxiu Històric de la Ciutat de Gandia, la secció Nobleza del Archivo Histórico Nacional, l’Arxiu Municipal de València i, finalment, l’Arxiu de la Catedral de València. Al remat, 1221 planes de documentació en la seua pràctica totalitat inèdita. A més a més, per a un servidor el projecte tenia un afegit: Benipeixcar, Beniopa, l’assut d’En Carròs o les forques de Santa Anna formen part de l’espai viscut, dels llocs en els quals he crescut.

Assut d'en Carròs

Potser el lector trobarà errors de lectura i algun que altre descuit, i fins i tot hi haurà qui es demane a propòsit del sentit i la utilitat d’una col·lecció documental tan ampla i alhora aparentment oberta. Sí, en efecte, ni ara ni mai podrem afirmar alguna cosa semblant a «ací teniu tots els documents d’Hug de Cardona i que fan referència a ell», però, ben mirat, aquest no era el nostre objectiu inicial ni tampoc ara que el treball està finit. Més encara, hem d’admetre que els mateixos autors estem una mica sorpresos pel volum de documentació que un senyor valencià de segon ordre, cal dir-ho, pogué generar al segle XV. Potser, l’egregi cavaller ens estarà força agraït per aquest treball que ha recuperat el seu nom i, almenys en certs cercles, li ha donat més popularitat que a David Bustamante, perquè li estem donant una fama i una repercussió major de la que tingué en vida. O potser no, potser els investigadors no han prestat la suficient atenció als sectors mitjans i inferiors de la noblesa valenciana. Potser encara resta molta feina per fer en aquest camp de recerca, anar més enllà de categories i adjectivacions que no acaben de palesar la realitat de la noblesa medieval, una realitat sempre canviant, en constant transformació. Per tant, peguem-li la volta a l'argument. Si un noble, aparentment, secundari, ha generat tot aquest treball, què en farem d'altres com els ducs reials de Gandia, els Xèrica o els Roís de Corella. Potser Hug no ha generat tanta documentació com sembla, potser simplement encara calen nous estudis sobre la noblesa valenciana, cal anar més enllà dels Borja. Tornant sobre el sentit del nostre treball, òbviament no hem aconseguit localitzar tots els documents sobre Hug de Cardona, ni tan sols els més importants. Un servidor resta amb l’espineta del testament, sí és que en va redactar, que podria ser que no. Tota la documentació publicada aporta, però, un seguit de particularitats i, sobretot, de trets generals a propòsit de la petita noblesa valenciana davant l’emergència progressiva d’un Estat, des de l’espiral del deute fins a la recerca de noves formes d’ingressos com la introducció de la canyamel, sense oblidar les actituds davant les guerres del rei o l’agressivitat urbana.

Qui sap, possiblement d’ací uns anys tornem junts de nou per primer cop per a oferir-vos un darrer volum amb nova documentació inèdita. Independentment d’això, la portentosa envergadura d’aquesta mena de projectes deixa una profunda petjada en els coneixements de l’investigador, però també, per si no ho havíeu apreciat us ho dic jo, en els seus sentiments. I això no vol dir que faça llàstima l’Hug de Cardona, ni de lluny! Llàstima, en tot cas, per als pobres desgraciats dels seus vassalls que se l’hagueren de patir i de mirar. No obstant això, sí que és veritat que amb el temps, i ens ho perdonareu els companys de professió, acabem sentint una mena de simpatia pel personatge.

Fins d’ací un temps, egregi cavaller, i gràcies.

Aquesta setmana s'inicia el V Simposio Internacional de Jóvenes Medievalistas

Aquesta setmana tindrà lloc una nova edició, i ja en van cinc, del Simposio Internacional de Jóvenes Medievalistas, en la qual, com en l’edició anterior, participaran dos membres d’Harca. Sens dubte, som al davant d’unes de les activitats que més han sacsejat el panorama historiogràfic espanyol, no només per la reunió científica en sí, sinó sobretot per la influència que ha tingut sobre altres seminaris. A més de concedir tot el protagonisme als joves investigadors, aquest simposi té la virtut de traure’ls de les aules universitàries i d’una ciutat gran, com Múrcia, ja que es celebra a Lorca, amb el pertinent impacte econòmic sobre aquest nucli. Tot plegat, és per això que durant el XII Congrés Anual d'Estudis Mediterranis aprofitàrem per a entrevistar el seu organitzador, Juan Francisco Jiménez Alcázar, professor de la Universitat de Múrcia. Gràcies a aquesta entrevista podreu conéixer els orígens d’aquest simposi i les transformacions de cara el futur. Altre dels projectes de Jiménez ha estat el Centro de Estudios Medievales de la Universidad de Murcia, una de les primeres accions del qual ha estat la compra del drets sobre el web medievalismo.org. Tingueu en compte, però, que és la segona entrevista que va enregistrar Harca, per això els problemes d’imatge i de so. Com en aquest cas, esperem el moment més adient per a oferir-vos les diferents entrevistes que tenim al rebost.
Sense més, us deixem amb l’estil directe i planer de Jiménez Alcázar.