Els monuments històrics i les guerres: el cas de Síria

Vaja per davant que una sola vida humana és més valuosa que qualsevol monument de pedra, i que el tema d’aquest post no significa que lamentem més la destrucció del patrimoni que la de qualsevol persona. Però les guerres són així, i acaben amb tot: amb les persones (les d’ambdós bàndols), amb els edificis, amb les ciutats i amb el seus monuments. Exemples en podem trobar en qualsevol guerra de qualsevol territori i moment històric, tot i que és evident que des del segle XX les guerres han estat molt més destructives en tots els sentits. A tots ens poden vindre a la ment ciutats arrasades pels bombardejos de la Segona Guerra Mundial, de França primer i d’Alemanya després. Si parlem de monuments concrets, a tots ens ve a la memòria la biblioteca de Sarajevo arrasada per un incendi durant la Guerra dels Balcans, a principis dels anys 90, que és com dir despús-ahir.

Biblioteca de Sarajevo destruïda per un incendi el 1992

Però encara tenim exemples més recents, de guerres que ni tan sols han acabat. Una d’elles és la Guerra civil de Síria. Mentre milers de persones morien (i moren) dia a dia en les ciutats del Pròxim Orient, totes les televisions del món van mostrar en abril de 2013 el minaret destruït de la Gran Mesquita d’Alepo. Generalment és coneguda com la Mesquita Omeia de la ciutat, perquè originàriament fou construïda pels omeies al segle VIII sobre un temple romà i basílica bizantina. Però al segle XIII fou destruïda per un incendi i es va reconstruir completament, afegint-s’hi un gran minaret de 45 metres d’alçada. Rehabilitada el 2005, fins a la guerra lluïa un aspecte esplèndid, i rebia milers de turistes cada dia quan no estava plena de gent resant. Però fa poc més d’un any els combats que es desenvolupaven a la rodalia de la mesquita van provocar que el minaret s’ensorrara sobre ell mateix en un tres i no res. A dia de hui encara no està clar quin dels dos bàndols va ser el causant, però això tant se val, perquè la pèrdua és monumental. Ens ho conten en aquest vídeo.

La mesquita d’Alepo abans i després de la destrucció del minaret

Mesos després, un altre episodi de la guerra civil de Síria, relacionat amb un monument històric medieval, era notícia a tots els mitjans. Al mes de març d’enguany les forces governamentals recuperaren el control de Crac dels Cavallers, un castell construït al segle XII per l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem (sobre restes anteriors), i Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO des de 2006 pel fet de ser un dels castells croats millor conservats. De fet, era un dels majors centres turístics del país fora d’una ciutat. Abans de recuperar-lo, però, fou bombardejat, ja que un grup dels anomenats insurgents l’havia estat emprant com a base d’operacions militars des de 2012. Quan la premsa internacional va arribar-hi, darrere de l’exercit, no solament va poder comprovar els desperfectes causats per les bombes del govern, sinó també l’estat en el que l’havien deixat els soldats del bàndol contrari, que s’hi havia refugiat abans. Diversos danys s’han produït a les muralles, degut als atacs de morter i de diverses armes automàtiques. De fet, tot això va provocar que Crac dels Cavallers fóra inclòs el 2013 al registre de Patrimoni de la Humanitat en perill. En aquest vídeo es poden veure amb més detall els desperfectes.

Bombardeig de Crac del Cavallers

Soldats a les runes del castell

Un mur de Crac dels Cavallers abans i després de la guerra

Encara cal que seguim preguntant-nos quina arqueologia per a al-Andalus. Entrevista a Jorge Eiroa

Any i mig després del II International Medieval Meeting Lleida, que va tindre lloc al juny de 2012, encara tenim al rebost diverses entrevistes enregistrades en aquella cita, que no han estat publicades. Vam fer-hi un gran desplegament. Hui us oferim l’entrevista que férem a Jorge Eiroa, un arqueòleg d’origen gallec amb una excel·lent projecció, que també es professor d’Història Medieval a la Universitat de Múrcia. Un territori, el que cobreix aquesta universitat, al que ha dedicat la seua recerca en els darrers anys, com no podia ser d’una altra manera.

Dos són els projectes més coneguts i importants que aquest investigador porta o portava fins fa poc entre mans. Un és el del castell de Tirieza i el paisatge agrari que l’envolta, un assentament andalusí en la frontera entre el regne nassarita de Granada i el regne castellà de Múrcia. A ell dediquem les dues primeres preguntes de l’entrevista. Amb tot, si voleu ampliar la informació sobre el tema d’una forma ràpida us recomane veure aquest altre vídeo de 12 minuts.

L'altre projecte de recerca és el que Eiroa encapçala actualment, sobre els sistemes d’emmagatzematge de productes agrícoles en Alandalús. En la pràctica ha esdevingut una oportunitat per a investigar sobre els graners col·lectius fortificats andalusins, semblants als que s’han conservat al Magrib i dels que fins ara ben poc se sabia [recordeu el post sobre les coves finestra valencianes i els graniers de falaise magrebins que vam publicar a Harca fa uns anys]. A aquest tema dediquem la quarta pregunta.

La resta de l’entrevista es centra en l’arqueologia medieval, en general, i en l’arqueologia sobre Alandalús, en particular, a més de qüestions de metodologia. Entre les respostes de Jorge Eiroa m’agradaria destacar varies coses. D’una banda, la defensa del retorn a les grans preguntes i al debat històric, més enllà de les qüestions tècniques i metodològiques en les que de vegades es queden molts arqueòlegs. D’altra banda, la proposta (per a alguns possiblement conflictiva) de deixar de banda inicialment la documentació escrita, per a fer arqueologia medieval per si mateixa, com a objecte d’estudi. Així, es mostra partidari de no acudir a les fonts escrites fins que no s’hagen extret unes conclusions a partir del registre arqueològic, per a poder confrontar després unes i altres. Unes qüestions que, per descomptat, només es plantegen els arqueòlegs medievalistes, i que no tenen sentit per a d’altres períodes.

En definitiva, una entrevista molt recomanable de la que es poden extraure conclusions i propostes de debat.

.

Poblar, de nou, el territori. Cartes de Poblament al segle XVII (II)

L’expulsió dels moriscos –dels valencians de sempre, no ho oblidem– el 1609 va significar la pèrdua de vora un terç de la població del regne de València. Aquest fet, analitzat des de la perspectiva local, significà el despoblament de molts llogarets i alqueries, com ja hem tingut oportunitat d'assenyalar ací en Harca. Després del foragitament calia poblar el territori, ocupar de nou les cases i tornar a treballar les terres,ara, amb cristians vells. No obstant això, la repoblació no tingué tot l’èxit que s’esperava i el poblament es concentrà sobre uns pocs nuclis, antics o nous, de manera que molts d’aquells indrets poblats per musulmans restaren per sempre més abandonats. De tot això, Vilallonga és un bon exemple però compta, també, amb els seus propis ritmes que fan del particular un cas suggestiu i el doten de singularitat històrica.

En setembre de 1609 abandonaren llurs cases els vassalls moriscos del duc de Gandia -home pròxim  la Corona- i amb ells, a ben segur, els habitants del terme de Vilallonga ja que en aquell moment el senyoriu estava integrat en el Reial Patrimoni i el procurador de l’administrador del senyoriu, Vicent Cutanda, era un ciutadà de Gandia. Les terres del comtat de Vilallonga –títol creat el 1603 per Felip III–, però, no foren repoblades fins gairebé tres anys. A poc a poc, anaren assentant-se famílies de cristians vells i, així, el 26 de gener de 1612, tot just fa quatre-cents anys, naixia el poble de Vilallonga, amb l’atorgament, després de«diversos coloquis y parlaments sobre la efectiva poblasió del dit condat» de la seua carta pobla. En efecte, aquests tipus de document es redacten per afixar per escrit les condicions que marcaran la relació entre el senyor del lloc i els vassalls, en especial referència als tributs que aquests li hauran de satisfer». Ara bé, la relació no s’estableix entre el senyor i cadascuna de les famílies nouvingudes sinó amb el conjunt d’elles. És per això que les cartes de poblament representen, també, el moment de creació de la comunitat de veïns amb entitat jurídica pròpia. Des d’aleshores, la comunitat desenvoluparà uns signes de pertinença al grup propis, dels quals la carta de poblament és el primer.

Fet i fet, aquesta data de 1612 marca un punt i a banda amb les etapes prèvies. La barreja de llengües que es podia escoltar al camp i a la taverna deixava pas al cant d’una sola, el valencià. L’hàbitat en alqueries disperses –com Buixerques, El Reconc, l'Almàssita i Recunxent– en concentrava en favor d’uns pocs nuclisCais, La Font i l’Alcúdia, que acabaran per unir-se i formar així l’actual Vilallonga. Malgrat tot, aquestes transformacions comportaren també una minva important dels efectius demogràfics que poblaven aquestes terres. Així, doncs,si el 1607 hi havia unes cent noranta-una famílies morisques, el repoblament de 1612 es durà a terme únicament amb trenta-sis famílies cristianes. Pel que fa a la procedència dels nous veïns, que no s'especifíca al document de la carta pobla, no sembla arriscat pensar que en la seua major part procediren de la pròpia comarca o de territoris limítrofs, més encara quan aquesta fou la dinàmica general del repoblament a la comarca i encara en el conjunt del regne,llevat de comptades excepcions. De fet, alguns dels cognoms que documentem entre els nous veïns són habituals d’altres llocs de la Safor. Així, per exemple, Faus, Estruc i Mascarell són cognoms fortament arrelats a la vall del Vernissa pràcticament des del moment de la conquesta de Jaume I, al segle XIII. D’una altra banda, és probable que existiren vincles de parentiu entre els nouvinguts donada la reiteració d’alguns cognoms com Mascarell, Roc o Tarrasó.

En qualsevol cas, són tots llauradors, com afirma de forma categòrica el document. En efecte, malgrat que en alguns casos s’especifica l’ofici dels veïns això no vol dir que aquests artesans estiguen completament desvinculats de la terra. Com la resta, reben el lot de terres de secà i de regadiu pertinent i, per tant, no viuen únicament del seu treball artesanal. Més encara, es tracta d’oficis relacionats d’una manera o una d’altra amb les tasques agrícoles i amb el dia a dia d’una comunitat camperola. No hi ha argenters ni d’altres treballs més especialitzats sinó sastres que confeccionen o adoben les robes, fusters que apanyen els mobles de la casa o l’aladrer que repara el forcat i altres eines del camp. Per bé que no es fa menció a quina superfície tenia l’explotació donada a cada repoblador, el més habitual a la comarca fou atorgar quinze fanecades de secà i quinze de regadiu a cadascú d’ells. El que sí s’estipula és que cada any s’haurà plantar «la tercera part de les terres que cascun poblador tindrà de manera que cascun any se planten e hagen de plantar quatre-centes fanecades de canyamel, que és la tercera part de l’horta sobre dita». I és que aquest cultiu ocupa el primer i més extens dels catorze capítols que composen la carta pobla de Vilallonga. A més de plantar i conrear la canya de sucre hauran de «a son temps, portar-la a ses pròpries despeses al trapig per a fer de aquella lo sucre» i encara «portar dins en tres quintals (156 kg) de llenya per cada fanecada de terra de la dita orta que aquells y cascú de aquells tindran per a cremar en dit trapig per obs de fer dit sucre, la qual si la farà en lo pla de dit condat, lo senyor los haja de pagar a raó de sinc dinés per quintal, y si es farà en la muntanya, a raó de set dinés.» Donat que tradicionalment la canya de sucre havia estat un dels cultius més rendibles, els senyors no només imposaren als vassalls l’obligació de cultivar-lo sinó que a més a més el carregaren amb una partició força elevada. En efecte, els llauradors devien partir amb el senyor la collita de sucre al 50% i amb la seua pròpia part satisfer el delme i la primícia, les rendes que percebia l’Església. Amb aquestes demandes, la senyoria tractava de mantindre la rendibilitat de la canyamel, que es trobava en clar retrocés davant la competència dels sucres procedents de les colònies americanes, per bé que els intents resultarien del tot inútils.

En la carta pobla també es fixen els censos que han de satisfer per les cases iterres que reben. Com en el cas de Beniopa, hauran «de pagar per cada casa que se’ls establirà 20 s. de cens (...) 3 s. per cada fanecada de la terra orta e 3 s. per cada cafissada (10 d. per fanecada) de terra secà del dit condat». Aquestes eren les úniques rendes que els veïns havien de satisfer en moneda ja que l’administrador del senyoriu, com bona part de senyors feudals valencians, aprofitaren les noves cartes pobles per a fixar els censos en espècie, a fi de poder fer front a la inflació i la consegüent devaluació dels pagaments en metàl·lic. Així, doncs, pels cereals i per la fruita collida en terres d’horta devien pagar la sisena part, una de les particions més moderades que trobem ala comarca i encara al conjunt del regne. A Daimús, per exemple, la partició estava fixada en 1/4 de la collita. En canvi, pels «forments, ordis y cevada e altres grans, fruits y esplets que es culliran en lo secà del terme del dit condat, hagen de pagar, pagat delme y primícia, de 9, hu», la qual cosa representava un cens realment moderat. Certés, però, que som al davant de les terres possiblement menys productives de tot l’espai local que ens ocupa, un fet que no passava desapercebut ni a la senyoria ni tampoc als nous pobladors que venien a assentar-se a Vilallonga i que, com ja he dit, procedien de la pròpia comarca.

Pel que fa a la producció de raïm, les vinyes devien ser conreades al secà ja que «no es pusquen plantaren la orta», clar, aquesta es reserva per a la canyamel, el forment i els fruiters. Si el raïm es transformava en pansa, llavors s’havia de pagar la huitena part al senyor però si es feia vi es pagaria «a la novena, pagant primer delme y primícia». La partició de les garrofes així com de les figues es farà a la sisena. Finalment, la collita de les olives s’havia de «partir al ters y han de restar obligats dits nous pobladors de portar-les a la almàssera del senyor y fer en aquella el oli y pagar per dret de moltura tres almuts per cafís (12 l. de cada 201 l.) y lo pinyol». Aquesta partició tant elevada responia al fet que l’olivera ben possiblement era el cultiu principal al terme de Vilallonga, en la seua major part, terres de secà. I és que, com és sabut, no en sobrava massa, d’aigua, i per aquesta raó, la senyoria mirava d’assegurar-se les aportacions hídriques, indefugibles per a certs conreus, reservant-se «en quant la haja de menester per a regar o hort del senyor o fer regar les canyamels, preferint-les a tots los altres esplets». Estava clar, per tant, quines eren les estratègies productives del senyoriu, aquelles que tenien una forta demanda comercial i que, en principi, proporcionaven sucosos guanys. Malgrat aquestes pervivències com el predomini de l’olivera o la presència de la canya de sucre, el paisatge agrari de les terres de Vilallonga experimentà algunes transformacions ja que van desaparéixer o almenys van reduir la seua presència alguns cultius, com el mill i sobretot el panís, més vinculats a l’agricultura morisca en favor d’uns altres com ara el forment, el conreu per excel·lència de la societat cristiana feudal.

L’objectiu final de les cartes pobles és, en qualsevol cas, no només fixar les rendes que els vassalls hauran de pagar sinó també i en última instància, garantir el poblament del nucli i l’explotació de les terres. És per això que en aquest document s’especifica l’obligació de tots els nous pobladors «de viure y habitar y tenir son domicili y cap major en dit condat y que no puixa haver ningun terratinent». Tot plegat, la carta de poblament de Vilallonga de 1612 atorga entitat jurídica a una nova comunitat de veïns que des de aleshores comencen a ordir un complex sistema de relacions i solidaritats. Però tot i els esforços, la recuperació demogràfica d’aquestes terres es produirà molt a poc a poc. A mitjan segle les famílies assentades eren només cinquanta-vuit i cent anys després, el 1712, hi havia unes cent divuit, molt lluny encara dels cent noranta-un caps de família de 1607. I és que la trajectòria de Vilallonga és, també en aquest punt, un reflex de la singladura que traçarà el conjunt del País Valencià al llarg del Set-cents.

L’arquitectura defensiva a la frontera musulmana lleidatana

Jesús Brufal Sucarrat

Universitat de Lleida

El districte musulmà de Lleida s’ubica a l’extrem nord-oriental d’Alandalús, delimitant pel nord amb el comtat d’Urgell, per l’est amb el comtat de Barcelona, pel sud amb el districte musulmà de Tortosa, i per l’oest amb el districte musulmà de Saragossa. Certament, la seva ubicació en el context geo-estratègic musulmà es defineix com la frontera més extrema (at-Tagr al-A‘là al-aqsà), la qual cosa implica el ple contacte amb la societat comtal cristiana.

Districte de Lleida des del segle X fins als anys 30 del segle XI

La tècnica constructiva edilícia Omeia, el carreu a “llarg i través”, és omnipresent en la majoria de les construccions defensives rurals lleidatanes. Aquesta dada és de per si destacable, donada la distància amb Còrdova, les ingerències muladís, i el buit d’exemples de construccions amb carreu a “llarg i través” a la Frontera Mitjana i Inferior. D’entrada, cal remarcar el retorn al treball del carreu de pedra, una tècnica en desús durant la tardo-antiguetat, i recuperada com a tècnica edilícia amb els Omeies. El fet de recuperar el treball de la pedra significa que existeixen capacitats financeres i tècniques per desenvolupar treballs de pedrera, transport i construcció. Amb això, es posa en evidència l’existència d’una estructura administrativa capaç de recaptar impostos i regular la fiscalitat i l’encunyació de moneda. Alhora, si es recapten, significa que hi ha una societat que té les capacitats per pagar-los. Aquesta última dada posa de relleu que la principal activitat econòmica andalusina, el sector agropecuari, tenia un òptim funcionament, gràcies als coneixements agronòmics, botànics i geogràfics. Traslladant aquesta idea al territori lleidatà, confirma la hipòtesi d’un camp actiu, productiu i adaptat a la realitat que ofereix el medi natural.

Sens dubte, el discurs ideològic Omeia, circulà arreu del territori andalusí, prenent especial rellevància a tota la vall de l’Ebre, un territori que conservava una forta impremta d’identitat muladí. Avui, encara no tenim una resposta clara del per què succeeix aquest fenonem constructiu, però tenim diverses hipòtesis de treball. Anotem que el model tipològic d’arquitectura amb carreu en la Frontera Superior, és força diferent als paral·lels cordovesos, donat que els carreus emprats són força desiguals, fruit en part, per la reutilització de construccions romanes com a la Ràpita (Vallfogona de Balaguer, Lleida), però també, de l’absència figurativa del model i la no actualització. Amb això volem dir que la mida del carreu acostuma a ser irregular, el qual condiciona la morfologia de les filades com en el cas d’Avinganya (Seròs, Lleida). Cal destacar que el treball del carreu millora entre les construccions del segle IX, destaquem l’Algorfa (Seròs, Lleida) i les del X amb Balaguer (Lleida) com principal exponent, on s’observa una major preocupació pel volum i una certa “finor” en el producte final, però insistim, que no suposa una evolució vers la regularitat que es constata al sud peninsular.

Torre de la Ràpita (Vallfogona de Balaguer, Lleida)

Així doncs, partint de la tècnica constructiva carreu a “llarg i través”, s’estableixen diverses tipologies, atenent a la seva disposició en les construccions. Definim la tipologia carreu a “llarg i través” irregular (Barbens, Lleida), el carreu a “llarg i través” encoixinat (Àger, Lleida), i el carreu a “llarg i través” isòdom (Alguaire, Lleida). Dissortadament, el punt en que es troba la recerca no permet associar aquestes tipologies a una cronologia exacta, tanmateix proposem les següents hipòtesis atenent a l’estat actual de la recerca. Mentre que a la Ràpita, la torre presenta filades molt irregulars, carreus poc treballats i de mida força gran, fruit del seu reaprofitament, a l’Algorfa i Vilagrasseta (Plans de Sió, Lleida) s’experimenta la tendència a establir les filades més regulars, però sense atendre a un bon tractament del carreu. Aquests tres exemples els contextualitzem en el segle IX. Significativament, contextualitzem la resta de construccions a cavall dels segles X i XI, sense detectar canvis substancials, donat que la disposició segueix sent irregular, i la mida del carreu experimenta una certa regularitat entre totes les construccions estudiades. Talment, hi ha un canvi de tendència en el tractament de la pedra, el qual és força acurat.

Castell de Barbens (Lleida)

La consolidació de la frontera en el segle IX propicià la configuració del paisatge musulmà en el districte de Lleida. Això sobre el terreny es manifesta mitjançant l’establiment d’assentaments rurals de diversa tipologia: els defensius i els agropecuaris. Donat que en la present comunicació només estudiem els elements defensius, cal esmentar d’entrada que la seva ubicació i raó de ser va lligada als espais de producció econòmica. Tant les alqueries com les almúnies, habitualment, estaven protegides per quatre tipus d’elements defensius:

En primer lloc les torres d’alqueria com la de Vilves (Artesa de Segre, Lleida) i Guàrdia d’Urgell (Tornabous, Lleida). Es construeixen en un lloc fàcilment defensables, habitualment pròximes al nucli d’hàbitat, i les seves dimensions acostumen a ser petites, si les comparem amb la resta de construccions defensives. La seva funció és donar cobertura defensiva a la comunitat rural, d’aquí que ressaltem la seva proximitat als espais de producció. No creiem que hi hagués una guarnició militar permanent, per contra es planteja la hipòtesi que la pròpia comunitat desenvolupés tasques defensives en cas de perill. Les torres d’alqueria lleidatanes usen en la seva construcció el carreu “llarg i través”. Aquesta dada constata que hi ha una voluntat per part del poder públic d’invertir en assentaments rurals comunals, i dotar-los dels mecanismes defensius per fer front les fluctuacions de la frontera. Creiem que l’ús de la tècnica edilícia Omeia ho confirma.

Torre d’Avinganya (Seròs, Lleida)

En segon lloc, les torres d’almúnies. Formen part del conjunt arquitectònic d’hàbitat, tot delimitant amb els espais domèstics i de producció. Són torres de mida variable i tècnica constructiva diversa. Mentre que la torre de l’almúnia de Solibernat (Torres de Segre, Lleida) es construeix amb maçoneria i tàpia, i les seves dimensions són força reduïdes, la torre d’almúnia d’Avinganya s’eleva amb carreu a “llarg i través”, i les seves mesures són considerables. La dualitat tipològica que constatem en les torres d’almúnia es pot deure a una ruptura en la tradició constructiva lleidatana, tot penetrant una tècnica constructiva de menor cost, de més fàcil construcció, i amb iguals finalitats, les defensives.

En tercer lloc les torres d’alqueria que coordinen una àrea més àmplia, més enllà de la mateixa alqueria. La seua mida és força major que les anteriors i es construeixen amb carreu. Associem aquesta tipologia a importants assentaments rurals, com són Palou (Torrefeta i Florejacs, Lleida), Concabella (Plans de Sió, Lleida), Santa Quitèria (Fraga, Huesca) i Barbens (Lleida), els quals creiem que cobreixen una àrea amb diversos assentaments agropecuaris, del tipus alqueria o almúnia. En el cas de Barbens, articulava els assentaments de Filella (Tarròs, Lleida), Lavandera (la Fuliola, Lleida), Utxafava (Vila-Sana, Lleida), entre d’altres. La mida de les torres és força major, i la seva empremta en la configuració del paisatge és latent.

Torre de Vilagrasseta (Plans de Sió, Lleida)

En quart lloc les fortificacions. Aquestes les definim per la multiplicitat d’espais que les constitueixen, els quals poden ser una muralla amb torres i a l’interior diverses estances. L’arqueologia no ha detectat més evidències que aquestes, i s’han establert partint dels casos de Castelldans (Lleida), Alguaire (Lleida) i Àger (Lleida). Aquest tipus de fortificacions acostumen a estar envoltades d’alqueries i d’almúnies, sense que, a priori, hi hagi una relació estreta entre ambdós elements, donat que la fortificació defensa i representa el poder i la fiscalitat, i l’alqueria i l’almúnia exploten i ocupen el territori. Tanmateix, l’envergadura d’aquest tipus de fortificacions, i les condicions del medi natural per l’òptima explotació dels recursos naturals, propiciava la instal·lació d’assentaments agropecuaris en les seves proximitats. Considerem que aquest tipus de fortificacions disposaven d’una guarnició permanent, sense poder precisar el nombre d’individus.

Torre de Solibernat (Torres de Segre, Lleida)

Paral·lelament a les torres, en el districte de Lleida sabem de l’existència de refugis subterranis coneguts per les fonts musulmanes com sirdab. Aquesta tipologia la localitzem associada a assentaments tipus alqueria, i es construeixen tot aprofitant petites cavitats rupestres en la roca sucrera. Actualment, els sirdab centren l’atenció de la nostra recerca tot definint les tipologies i les seves funcions. La continuïtat de la recerca entorn les tècniques constructives i la societat, en el context altmedieval lleidatà, permetrà acotar la incidència dels grups muladís en les comunitats rurals, la consolidació de la societat urbana i la seva projecció sobre el propi districte, i finalment entendre l’ús i la difusió de la tècnica constructiva amb carreu de pedra en tota la Frontera Superior.

Nota del Grup Harca: Aquest post és una col·laboració d’un autor convidat, a qui públicament agraïm el seu esforç.

Les coves-finestra valencianes i els greniers de falaise magrebins. Un paral·lel antropològic

L'altre dia, en el post sobre Ifac, parlava al principi de les poques excavacions arqueològiques programades que es fan en jaciments d'època medieval. Enguany, per exemple, s'ha actuat en les anomenades coves de Benaxuay, a Xelva, que són unes cavitats artificials d'època andalusina excavades en la roca d'un cingle per a servir de graner, a les quals només es pot accedit mitjançant llargues escales o sogues. Sorprenentment, però, l'objectiu de l'excavació patrocinada per la Diputació de València no ha estat la societat humana que les va construir, sinó les restes d'animals deixades per les aus rapinyaires en època més recent. L'explicació és ben senzilla: aquestes coves abandonades, i de difícil accés tant per a humans com per a altres animals no voladors, serveixen de refugi a voltors i altres bèsties semblants, on fan el seu niu, amb la qual cosa les restes d'animals que porten per al seu consum constitueixen conjunts tancats, que no han estat alterats. Aquest estudi servirà, després, per a diferenciar als jaciments arqueològics entre els conjunts dipositats de forma natural per aus i els conjunts dipositats per comunitats humanes. La recerca, doncs, té el seu sentit, tot i que inicialment puga semblar estrany. De fet, l'Arqueozoologia o Arqueologia dels animals està donant excel·lents resultats, també en jaciments medievals. Per exemple en la identificació de la dieta camperola alt-medieval, o en la investigació de les societats ramaderes. Però també és cert que no deixa de sorprendre a un medievalista que l'actuació en un jaciment d'època medieval no tinga la societat humana d'aquest període com a objecte de recerca. Cosa ben normal al nostre país, per altra banda.

Les coves de Benaxuay, a Xelva, sobre la vall del riu del mateix nom

En qualsevol cas, aquesta actuació recent és ara l'excusa perfecta per a parlar en el blog d'Harca sobre aquestes coves artificials, construïdes en època medieval, de les quals tampoc se'n sap massa encara.

A banda d'aquestes coves de Xelva (els Serrans), a València les més conegudes i nombroses són les anomenades Covetes dels Moros, en el costat dret del barranc de la Fos, a Bocairent (Vall d'Albaida). Hi ha altres casos menys coneguts de grupets de coves com aquestes en altres barrancs de la conca del riu Clariano, entre Bocairent, Ontinyent i Alfafara, com ara la cova de les Finestres, al barranc del Pont Trencat. I una miqueta més allunyades hi podem trobar, també per exemple, la cova dels Nou forats, a la vall de Perputxent, en la veïna comarca del Comtat. En qualsevol cas, les poques que n'hi ha al llarg del país, totes semblants, estan a la zona muntanyenca. La historiografia valenciana les anomena “coves-finestra de cingle”, ja que són coves artificials de caire troglodític que des de fora pareixen finestres, i que estan construïdes sempre al mig d'un cingle escarpat, normalment en les valls de rius i barrancs. Així dons, només s'hi pot accedir mitjançant una escala de fusta, que es posa i es lleva, o menys probablement mitjançant una soga si s'és bon escalador (n'hi ha casos d'argolles per a nugar les cordes), de manera que són com una fortificació natural de difícil accés, sobretot si n'hi ha algú a dins defensant-les. El seu interior, però, va més enllà d'una simple cavitat com podria semblar des de l'exterior, ja que estan constituïdes per diverses sales, connectades entre elles mitjançant altres finestres interiors o forats, i fins i tot pous per a comunicar les que hi ha a distints nivells d'altitud. De fet, sempre estan formants conjunts d'entre 3 i 15 finestres o sales, i a Bocairent n'hi ha un grup de fins a 53 sales intercomunicades (amb les seues respectives eixides a l'exterior o finestres).

Covetes dels Moros de Bocairent

Interior d'una de les coves de Bocairent, amb la finestra que dóna al carrer i les que la comuniquen amb les sales veïnes, que també tenen la seua respectiva eixida al carrer individual

una de les finestres, tapada amb fustes, tal com devien ser les portes que protegien l'entrada de l'oratge i els animals

cova de les Finestres, a Alfafara

Per a què servien aquestes coves-finestra? i en quin moment es poden datar més exactament? Fins ara no pareix que hi haja massa dubte ni controvèrsia en datar-les en època andalusina. Tanmateix, les restes trobades al seu interior, ben minses, són d'un moment molt tardà. Per exemple, la ceràmica de les coves de Benaxuay no va més enrere del segle XII, i la que es va trobar en una incursió a la cova dels Nou Forats, en 2009, es pot datar provisionalment al XIII. En el moment de la conquesta feudal, doncs, o poc abans. Igualment, a Almeria, on hi ha coves pràcticament idèntiques que la historiografia anomena cuevas artificiales, es poden datar pel registre ceràmic o pels topònims associats en un moment encara més tardà, entre els segles XIV i XVI, en el període nassarita; és a dir, quan els feudals comencen a pressionar aquelles terres.

coves de los Millares, Almeria

Així doncs, d'acord amb les seues característiques defensives, i també la datació cronològica, una primera funcionalitat que els podem atribuir a les coves és la de refugi ocasional de les comunitats camperoles, front a les invasions dels feudals. És a dir, igual que les torres d'alqueria. A Mallorca, per exemple, on no hi ha castells andalusins (husun), és ben conegut que la població rural es refugià en coves de la muntanya durant la conquesta de l'illa per Jaume I. De fet, ja en vam fer referència també al blog quan parlàrem de la balma de Ferrutx, puix és el propi rei conqueridor qui ens ho conta al Llibre dels Fets (§100):

els nostres combatien los per la entrada que era de la cova, e la muntanya era tan fort e tan alta, que feya punta: e la roca exia a fora, e en mig d'aquela roca eren les coves feytes, que neguna peyra que vengues dessus no podia fer mal a les coves on los moros estaven: però en les barraques que els havien feytes, en algunes d'aqueles podien tirar pedres. E quan los nostres los combatien, e volien els exir a deffendre la batayla, algunes pedres qu·els nostres los gitaven los fayen dan.

Ara bé, això sembla ser, en principi, una funcionalitat secundaria de les coves, que són aprofitades en un moment de perill si no hi ha altre refugi. El mateix rei, de fet, ens dóna de nou una pista en la Crònica (§103) sobre la seua funcionalitat principal, que no és en realitat excloent amb l'anterior:

E quan vench al dia de Rams, al sol exit, enviam missatge als sarraïns de les coves qu·ens atenessen la covinença que feytans havien. (...) E nos dixem los que·s apparaylassen de davalar. E els arrearen se, e plegaren la roba aquela que era de vestir, e lexaren nos dessus molt forment e ordi.

És a dir, la gran presència de cereals que hi havia a les coves, del qual es va apoderar el rei, indica que aquestes podien servir de graner. Es tracta d'una interpretació, de fet, que és la més acceptada per la historiografia, gràcies als paral·lels antropològics amb el nord d'Àfrica, on també hi ha construccions molt paregudes. Són els anomenats greniers de falaise (graners de cingle) pels antropòlegs colonials francesos, als quals consideren antecedents primitius dels igudar (plural d'agadir), els coneguts graners fortificats dels berbers nord-africans (vegeu imatges al final del post). Hi ha alguns exemples magrebins de coves-finestra artificials exactament iguals que les andalusines, com ara les d'Assif Margham o les de Tazlet, per esmentar només els que podem veure en les imatges, entre molts d'altres.

Graner d'Assif Margham

Vista del graner de Tazlet, accés amb escala, i distribuïdor de diverses sales a la porta

Tanmateix, aquesta tipologia de coves semblen ser una minoria en el conjunt dels greniers de falaise magrebins. La principal diferència entre les coves-finestra valencianes i la majoria dels greniers, doncs, és que aquests darrers no tenen finestres picades directament a la roca mare. L'accés es fa a través de menudes construccions o barraques de pedra i bigues de fusta enlairades en el penya-segat, tot i que també n'hi ha cavitats excavades a la roca, i pous de comunicació que serveixen per a accedir a cavitats més altes. En qualsevol cas, com que diuen que val més una imatge que mil paraules, crec que res millor per conéixer els graners magrebins que aquest vídeo (en francés) sobre el projecte de reconstrucció i explotació turística que estan intentant portar endavant alguns grups tribals de berbers marroquins (a partir del minut 7, després d'una sèrie d'imatges de vida quotidiana i treball domèstic, sobretot de les dones). Paga la pena veure'l tot plegat, encara que dura mitja hora, sobretot per les vistes des de dalt. El vertigen que dóna l'alçada i l'esquifidesa dels passos és esfereïdor.

I què es guardava en aquests graners de cingle magrebins? Ara estan completament abandonats i enrunats, com hem pogut veure al vídeo, però almenys al llarg dels segles XIX i XX, quan els antropòlegs els podien veure en funcionament, sabem que els grups tribals de ramaders semi-nòmades guardaven tota mena de cereals (forment, ordi, etc.), fruits secs (ametlles, el fruit de l'agar, etc.) i qualsevol altra mena d'aliment susceptible de ser emmagatzemat, com ara mantega, mel, figues seques, oli i sal, però també pells d'animals, armes, i fins i tot objectes de valor com per exemple vestits de festa, objectes d'argent, i balances. Així, podien deixar els seus bens protegits i marxar tranquil·lament amb els ramats, sense portar-los damunt, durant períodes de temps determinats. Era, doncs, aquesta també la funció de les coves-finestra de cingle valencianes? Segurament, i sens dubte la de refugi esporàdic durant els conflictes també. De fet, al mateix vídeo adés enllaçat un dels vells explica com molts anys enrere els graners servien per refugiar-se quan hi havia conflictes, però que ara estan abandonats perquè s'han convertit en camperols sedentaris, i a més hi ha pau entre les tribus, per la qual cosa es pot viure al fons de la vall. El makhzen, l'Estat, ha aconseguit en l'actualitat, per fi, gràcies al colonialisme francés, dominar la totalitat del país, després de segles i segles de perseguir-ho.

Cal fer referència, finalment, per acabar amb el paral·lel antropològic entre l'Alandalús medieval i el Magrib contemporani, i per acabar també amb el post, a la divisió interior dels graners entre els diversos grups o segments tribals. Un dels propietaris que ensenya els graners als que fan el documental els explica que a ell li pertany només un dels compartiments interiors, separats per murs que no arriben al sostre, i els altres dos als seus oncles (paterns, és clar). Els graners veïns, que estan junt al seu, pertanyen a la resta del grup, els Ait tal, formant un “barri”, i en un punt determinat està la “frontera” amb el “barri” dels graners d'un altre grup, els Aits qual. A més, existeix la figura del guardià, l'únic humà que viu allà dalt quan hi ha pau, que s'encarrega de la vigilància. És elegit per l'assemblea de representants de les famílies del grup ( els shuyukh, plural de shaykh), i rep un pagament en espècie de cada família d'acord amb la quantitat emmagatzemada. No hi ha dubte, per tant, que estem al davant d'una instal·lació de defensa col·lectiva dels bens materials i els aliments, organitzada d'acord amb els patrons de la societat tribal, per una comunitat camperola semi-nòmada. Si a l'Alandalús també hi van haver comunitats nòmades o semi-nòmades és una altra qüestió sense resposta, de moment, que algun dia caldrà abordar.

Un típic agadir magrebí, datats entre els segles XVI i XIX, una evolució posterior dels graniers de falaise de caire troglodític, i plànol interior d'un altre agadir amb els compartiments dels grups segmentats.

El castell de Chastellet i el gual de Jacob

L'anomenat gual de Jacob és l'únic pas natural que existeix sobre el riu Jordà entre les fonts del seu naixement i el llac de Tiberíades, de manera que és de pas obligat en el camí de Damasc a Jerusalem. En conseqüència, a mitjans del segle XII aquest era un lloc de frontera entre els territoris dominats per Saladí i el regne franc de Jerusalem, i controlar-lo significava controlar aquest camí i l'entrada a territori enemic, per la qual cosa el rei Balduí IV decidí, convençut pels Templers, construir una fortalesa el 1178: el castell de Chastellet. La proximitat del gual de Jacob a Damasc, a només un dia de distància, va alertar de seguida Saladí, però en aquell moment estava de campanya sufocant una rebel·lió interna, per la qual cosa va oferir els francs 60.000 dinars d'or (altres diuen que 100.000) si aturaven la construcció; però aquests es van negar. Així, quan Saladí es va presentar, per fi, el 23 d'agost de 1179 al capdavant del seu exercit, el castell estava força avançat però encara en construcció. Hi havia només el primer anell de muralla, de 10 metres d'alçada, i una sola torre.

La vall del Jordà vista des de les restes de Chastellet

Saladí va posar setge al castell i va llançar una pluja de fletxes a sobre, mentre alhora una colla de sapadors iniciava la construcció d'un túnel en direcció a la fortalesa, que havia d'arribar a la muralla. Una vegada acabat, van encendre un foc a dins, però el túnel no va col·lapsar, de manera que l'exercit musulmà es va veure obligat a apagar-lo sota una pluja de fletxes franques, els quals se n'havien adonat de l'estratègia. De fet, diuen les cròniques que Saladí arribà a oferir una moneda d'or a cada voluntari que portara pells de cabra plenes d'aigua des del riu fins al túnel. Una vegada extingit el foc, els sapadors van aprofundir el túnel i van encendre un altre foc, i en aquesta ocasió van tindre èxit, de manera que la muralla es va ensorrar, i els intentes de resistència franca van fracassar. Només 6 dies després de l'inici del setge, l'exercit musulmà va penetrar a l'interior i va prendre el castell. En definitiva, segons els recomptes de les cròniques, haurien mort 700 francs a la batalla i 800 més van ser fets presoners, els qual haurien estat assassinats posteriorment. En total 1.500 morts entre cavallers, bàsicament templers, escuders, soldats, i personal relacionat amb la construcció, des de mestres d'obres fins a peons, els cosos dels quals haurien estat llançats a l'interior d'un pou. Tot i que això li va eixir mal a Saladí, perquè amb aquest fet potser ocasionà una malaltia entre les seues tropes i haurien mort, entre molts d'altres, fins a 10 dels seus capitans o emirs. En qualsevol cas, potser ni van ser tants els morts a la batalla, ni van ser assassinats tots els presoners, ja que van portar-ne alguns a Damasc com a esclaus, però sí és cert que Saladí va ordenar derruir el castell pedra a pedra i abandonar-lo. Mentrimentres, al rei Balduí va enviar reforços, però quan hi eren a prop i van conéixer el destí de la fortalesa van donar mitja volta i se'n van tornar cap a Tiberíades.

Vista de les restes del castell de Chastellet o d'Ateret

Fins ací el relat històric conegut per les fonts escrites. Aproximadament des de l'any 2007 un equip d'arqueòlegs israelians han estat excavant les restes de la fortalesa, que ells anomenen d'Ateret, dirigits per Ronnie Ellenblum de la Universitat de Jerusalem. Tot i que aquest arqueòleg proposava no fa molt de temps estranyes teories sobre la formació als estats croats d'una societat mixta de francs i cristians indígenes de la zona, basant-se en interpretacions un poc forçades de les seues excavacions, les dades objectives d'aquesta recerca sobre el gual de Jacob són interessants, si bé potser encara una mica anecdòtiques, almenys pel que han donat a conéixer fins ara a través del web del projecte: Vadum Iacob Research Project.

Plànol de castell de Chastellet i detall d'un mur, de pedra picada i amb encoixinats

Fins ara s'han trobat els cosos de cinc membres de la guarnició que van morir durant l'atac, ja que el pou on suposadament van ser llançats els cosos de tots els morts no ha aparegut encara, tot i l'interés dels investigadors. Aquests cosos, que no van ser soterrats i simplement va restar amuntegats després de la batalla, presenten múltiples ferides de punta de fletxa, les quals han aparegut in situ dins dels esquelets i al seu voltant. Algun cas també presenta ferides d'objectes contundents al crani, com per exemple una destral. Pel que fa a les restes arqueozoològiques, s'han trobat deu esquelets articulats d'èquids, dels quals tres eren cavalls, a més de sis mules i un ase, els darrers dels quals pertanyien a les obres de construcció del castell perquè presentaven lesions d'haver treballat en faenes dures durant molt de temps. Tots ells foren morts durant l'atac per la pluja de fletxes, ja que encara presentaven les ferides, i s'han trobat amuntegats a sota de la runa d'una volta per aresta que va ser enderrocada per l'exercit de Saladí. Entre els cosos d'animals també hi havia restes de porcs, igualment articulats i morts per les puntes de fletxa, que òbviament no van ser aprofitats per l'exercit musulmà com a aliment. De fet, un dels porcs va aparéixer encara entre les restes d'una construcció de fusta, que possiblement fóra la seua pròpia porcatera. A banda d'això, també han aparegut ossos calcinats i desarticulats de cabra, ovella, vaca, porc i pollastre, que sí foren consumits pels obrers i els soldats de la guarnició del castell. D'altra banda, han aparegut també algunes restes d'armes, sobretot puntes de fletxa com a conseqüència de la pluja que l'exercit atacant va llançar sobre la fortalesa i que degueren matar els animals i una bona part de la gent; però també una maça, alguna daga, etc., tot i que molts menys del que cabria esperar, ja que segons interpreten els arqueòlegs els soldats degueren batre la zona a la recerca d'armes, que s'emportaren. De fet, les cròniques diuen que Saladí s'emportà totes les armadures que va trobar, la qual cosa deu ser veritat perquè de moment no n'ha aparegut cap. D'altra banda, el que sí ha aparegut en abundància són ferramentes de construcció, com ara pics, pales i aixades.

Recreació d'un templer mort i a sota l'excavació d'un cos real, en el qual ha aparegut una arma dins la boca. Fotografies de Matt Trecartin i Arcadia

Inici de la volta ensorrada on han aparegut algunes restes

Tot açò ho podeu veure als vídeos en anglés que ofereixen al web del projecte i que no es poden enllaçar. El que sí podeu veure són alguns fragments del documental que sobre tot açò acaba d'estrenar la cadena National Geografic sobre la fi dels Templers, "Last Stand of the Templars", que informa àmpliament de les excavacions. Òbviament, però, es tracta d'un treball de divulgació i, a sobre, tracta dels templers, una de les icones del “medievalisme” literari i televisiu.

Una residència reial en una vila valenciana

En els segles baixmedievals, els monarques de la Corona d'Aragó van tindre diversos palaus i estances on es van allotjar, més enllà de les seues residències en les capitals de cada regne, en què s'allotjava el seu seguici i es duien a terme també actes polítics de tota mena. En una de les principals viles del país llavors, a Alzira, en temps de la conquesta, el rei Jaume I va manar construir la seua casa dins el recinte emmurallat. Des de fa uns anys, s'ha procedit a excavar aquell edifici, que va ser escenari d'alguns dels fets remarcats per la historiografia medieval.

Jaume I en les seues últimes hores en el seu palau d’Alzira (I. Pinazo, 1881)

Malalt i moribund Jaume I, postrat al llit i retirat del territori on s'estava forjant una altra insurrecció musulmana, el monarca va manar redactar les seues darreres voluntats en el palau d’Alzira, en l'asfixiant de l'estiu del 1276, el 23 de juliol. Quatre dies més tard morí. Les versions immediatament van variar: l’òbit del rei es produí a Alzira, en aquella casa; o, com indicava en la seua crònica Muntaner, de camí a València, on una creu de terme recorda que encara en aquella vila es va trobar amb la mort; o bé, a València, on jeia el seu cos el dia 27 i on sembla més probable que ocorreguera. En efecte, com quasi tot el que ha involucrat la seua figura, fins i tot per als mateixos coetanis, les seues traces van passar a tindre una aureola ben bé mítica.

Creu coberta a Alzira

Unes quantes dècades abans d’això, Jaume I, vulnerant els seus acords amb els musulmans del sud valencià després de l'ocupació de València el 1238, mamprengué la conquesta més enllà del Xúquer, cap a la madina de Xàtiva. Davant aquest escenari bèl·lic, les autoritats i les elits andalusines no dubtaren a fugir. Una delegació, els vells de la madina d'al-Jazira, optaren per presentar-se davant el rei per oferir la plaça. En la seua crònica, Jaume I relata que exigí la porta occidental de la muralla que envoltava l'illa del Xúquer, així com l'alcassaba, la ciutadella de les autoritats indígenes.

El 1956 es mantenia una part de l’illa fluvial i el traçat de les antigues muralles de la vila

Les restes arqueològiques semblen confirmar que el palau feudal, efectivament, es va construir sobre les bases d'una torre andalusina del segle XII, del període almohade, que sobreeixiria de les muralles alçades pels volts de l'any 1000. Això ve indicat per les distintes fàbriques que s'observen en les tàpies, al que s’ha practicat diversos estudis estratigràfics. Serà ací, en el conegut amb posterioritat com castellet de Sant Pere, on el monarca manarà edificar el seu edifici, junt al camí reial que comunicava València amb Xàtiva.

Una de les tàpies que queda dempeus

La data en què es relaten aquells fets, que marca l'ocupació de la medina situada en l'illa del Xúquer, però, ha sigut objecte de controvèrsia per als historiadors, sobretot a l'hora d'establir la cronologia de la conquesta valenciana. La referència a la vespra de Sant Silvestre del 1243, continguda molt de temps després en el llibre de privilegis d'Alzira i arreplegada en diverses ocasions, no va fer si no dur a equívocs als erudits, com ara al mateix Antonio Ubieto. En realitat, com va remarcar Roc Chabàs ja el 1898, qui va ser arxiver d'Alzira, la datació era per l'any de la Nativitat (que començava el dia 25 de desembre). És a dir, ben al contrari com s'estava i s'anirà afirmant, el dia referit en la documentació es tractava realment del 30 de desembre del 1242.

Els murs de tàpia de la casa reial, sobre la muralla

Ara bé, segons els llocs i dates que deixa entreveure la crònica, contrastant-la amb l'itinerari del rei, l'ocupació militar de l'illa es produí el maig del 1242. Pierre Guichard rebutjà aquella i es va decantar per aquesta darrera. En canvi, Josep Torró creu que una i altra data poden ser versemblants. El que es relata en l'episodi de la crònica és l'establiment d'una guarnició militar, el maig d'aquell any, quan aleshores s'encetava l'assetjament de Xàtiva; mentre que, pel seu costat, al que pot al·ludir la tradició és a l'ocupació real de la localitat, uns mesos més tard. Si més no, una situació semblant es donà a Bairén (Gandia). Fet i fet, la colonització s'acabà d'allargar el 1248-1249, com ho palesa el segon llibre del repartiment, en un moment en què la població autòctona definitivament quedà expulsada de molts dels seus llocs en què s'havia acordat que hi romandria. En aquest text trobem algunes de les primeres mencions al Real, que serà el nom més comú amb què es coneixeria la casa reial de la vila d’ençà.

Una vintena d'anys després, el nou edifici s'havia conclòs. En els primers comptes conservats del batlle, de l'oficial reial en la vila, s'indiquen partides per a neteja i manteniment. Però, la casa reial va ser objecte de contínues remodelacions i reformes, com succeí amb altres edificis de l’època. Del 1382-1383 es conserven els comptes per al transport de materials al Real, del que es van encarregar desenes de veïns de la vila. Llavors, la imatge que ens han deixat les restes del recinte correspon més aviat a la dels darrers segles medievals.

Plànol de les restes conservades

Segons els arqueòlegs, Agustí Ferrer i Maria Clausi, el solar ocupat per la coneguda com a casa de l'Olivera (per l'arbre que va créixer sobre un dels murs) fou el que correspondria a la torre del palau, de forma trapezoïdal, amb els murs de tàpia referits, que arriben fins als 8 metres d'alçada. Prop de la muralla hi ha una obertura que donava accés al pas de ronda i al pati contigu. I, en la banda exterior del mur, s'han observat una sèrie de pintures gòtiques, que possiblement es trobarien en altres estances del palau. Al seu parer, l'entrada a la torre, en alt, se situaria sobre el mateix carrer Major. En una altra fase de l'excavació s'han trobat pedres que conformarien una de les portes d'entrada al recinte.

Pintures gòtiques trobades

Lluny ja del seu ús original, al llarg del segle XVI, l'edifici va patir un procés d'alteració notable, ni tan sols serà emprat pels delegats de la monarquia. En el segle XVII va passar a ser integrat en habitatges domèstics, i les autoritats municipals van assolar una part de la torre, convertida en façana, per eixamplar el carrer Major. Amb el boom urbanístic de la dècada del 1960 i la degradació que va sofrir el casc antic d’Alzira (3/4 parts de la muralla andalusina es van perdre al llarg del nou-cents), les cases que ocupaven l'antic palau reial van restar abandonades. La desídia va provocar un estat ruïnós d’aquests habitatges tradicionals que ha impedit la millor conservació de les estructures. I no ha estat fins al recent període democràtic quan ha tingut lloc una més acurada posada en valor d’una petita part del que fou el nostre patrimoni, que ha permés el seu estudi arqueològic. Malgrat ser declarat aquest immoble Bé d’Interés Cultural el 1998, pel que representa més que pel que ha quedat, la finalitat del projecte i el seu contingut resta com a mínim en una gran incertesa.

Andana de la desapareguda casa de l’Olivera

Un palau andalusí del segle XI a Onda

Poc podien imaginar els investigadors quan van començar les obres de rehabilitació del castell d'Onda, allà per 1989, que les troballes tindrien la importància que ara han demostrat. Finalitzada la rehabilitació de la muralla exterior en 1998, l'any passat es va iniciar la primera fase de recuperació de l'alcassaba del castell, que havia de consistir en una excavació arqueològica de la mateixa i la rehabilitació i musealització de les troballes, la qual va finalitzar al mes de desembre de l'any passat. El que van trobar, però, va ser un vertader palau del segle XI, de l'època de les taifes.

Vista aèria del castell d'Onda en 1992

Emplaçat en la part més alta del recinte emmurallat, aquest palau fortificat devia formar part d'una alcassaba de major mida, tot i que caldrà esperar a futures excavacions per a descobrir-ne la resta. En qualsevol cas, l'edifici complet excavat constava de dues parts diferenciades, una rectangular de 35 x 31 metres, que és el palau en si, i una zona adossada amb la funció de protegir la porta. El perímetre està envoltat per dotze torres, les quals estan construïdes amb paret de pedra en la primera meitat de baix, que s'ha conservat majoritàriament, metre que la segona meitat de dalt estava feta amb tapia de terra, la qual ha desaparegut. D'aquestes, quatre de les torres són circulars, les establertes als cantons, i la resta semicirculars adossades al mur: tres en cadascun dels costats més llargs, i una més al mig en cada costat més curt. És obvi, doncs, que junt a la missió defensiva de torres, aquestes tenien també una funció d'escenificació del poder.

El palau tal com va quedar a finals de 2009

Totes les dependències del palau estan organitzades al voltant del pati, en un estil purament clàssic, amb dues andanes que es troben al centre formant un creuer i, en conseqüència, el jardí queda dividit en quatre parts més fondes, irrigat per la bassa emplaçada en un dels costats. Als fronts menors, el nord i el sud, un pòrtic dóna entrada a dues sales grans, separades en tres sectors com és habitual en aquesta mena de sales oficials. A més, se suposa que els sostres serien alts i d'una sola planta. Al contrari, els fronts més llargs estan compartimentats en sales més menudes, amb accés des del pòrtic, que a més a més tindrien dues plantes.

El palau durant les excavacions de 2010

El projecte d'excavació d'enguany consistia en la segona fase de recuperació de l'alcassaba; això és, la consolidació de la muralla sud del castell i l'excavació de les parts que restaven de l'any anterior, bàsicament al voltant de la porta. En juliol es va localitzar un aljub, que abastia d'aigua el palau al segle XI, aproximadament de 13 metres de longitud per 4'5 d'ample i 7 metres d'alçada, que a més a més estava recobert d'almangra roja per a garantir la seua impermeabilitat. Per aquestes troballes en agost es prorroguaren les excavacions tres mesos, amb la qual cosa al setembre s'ha localitzat la porta d'entrada original, que estava emplaçada en el costat meridional com s'aprecia a la imatge de dalt.

Interior de l'aljub

En definitiva, sens dubte es tracta d'una troballa molt important per a estudiar l'evolució de les residències àuliques andalusines, ja que a penes s'hi han conservat palaus del segle XI que enllacen la Medina Azahara califal amb l'Alhambra nassarita de Granada. Tal com afirma Julio Palazón, del segle XI només hi havia la referència del palau de l'Aljafería de Saragossa, del qual només hi ha informació fragmentària a causa de les contínues reformes que s'hi han fet al llarg dels segles i perquè és un edifici encara en ús a l'actualitat. Una altre palauet de referència és el castillejo de Monteagudo, a Múrcia, que va pertànyer a Ibn Mardanix al segle XII, i que presenta les mateixes característiques arquitectòniques i morfològiques de distribució.

Castillejo de Monteagudo, a Múrcia

Tot i això, més enllà de la importància que té per a l'estudi dels edificis del poder -cosa que tant agrada encara a la historiografia arqueològica medieval-, en realitat aquesta troballa sembla molt més interessant pels interrogants que planteja de cara a la interpretació del poblament en el període andalusí. La pregunta és ben senzilla: què fa un palau d'aquestes característiques a Onda en el segle XI? Palazón planteja com a hipòtesi que podria haver estat construït per Lleida o Saragossa quan Onda va pertànyer a aquestes taifes, per a demostrar el seu poder davant de València, que hi estava molt a prop. Cal recordar que Onda va quedar dins de la taifa de València en 1016, però que en 1021 va passar a Tortosa, en 1038 va retornar a València, en 1065 va passar a formar part de la taifa de Toledo, en 1076 a Saragossa, en 1081 a Lleida, i finalment en 1086 va tornar definitivament a València. Tot i que, és clar, tampoc es pot descartar que siga la construcció d'una autoritat local amb poder de la qual no tenim notícia.

Reconstrucció antiga d'Onda en època medieval

I és que, en efecte, la manca de fonts escrites andalusines per al Xarq Alandalús és tan gran que no sabem pràcticament res d'aquesta zona. Pierre Guichard va intentar establir una jerarquia de la importància de les mudun andalusines a partir de les mencions en les fonts escrites de personatges nascuts en cada localitat, i a Onda hi havia 39, els quals es poden comparar amb els 39 de Llíria, per baix amb els 27 de Sagunt, i per dalt molt a prop del 46 de Tortosa i els 59 d'Alzira i Oriola, i ja molt per damunt els 206 de Dénia, 243 de Xàtiva, 311 de Múrcia i els 536 de València. Queda clar, doncs, que era l'única madina mitjanament important entre Tortosa i València. En realitat estem massa acostumats a veure el període andalusí com una foto fixa del segle XIII, observada a través del prisma de les fonts feudals de la conquesta, però és obvi que en els 500 anys que van del segles VII al XIII van canviar moltes coses. Al segle XIII només Borriana tenia certa entitat al nord de València, i molt relativa. Al-Udri, que escriu al segle XI, menciona Onda com a hisn, cosa que no caldria interpretar, en principi, com un simple castell, ja que sembla que cap al 1015 i 1016 es construeixen muralles i passa a ser una madina. Tota madina, de fet, ho és des que es construeix una mesquita major, seu del pode religiós, una alcassaba, seu del poder estatal, i una muralla que envolte el conjunt. Sabem que al segle XI era cap d'amal, i un dels iqlim de Balansiyyah, però poca cosa més. El temps i la recerca podran donar-nos major informació. O no.

Alimares d’al-Andalus

Un dels problemes amb els quals es troben els historiadors molt a sovint quan s'empra el mètode arqueològic és el de la datació, cosa que amb els documents escrits és més difícil que passe. A vegades la ceràmica, si n'hi ha, és massa genèrica o escassa per a una datació fiable, i les datacions per Carboni-14 i altres mètodes semblants són cares i no sempre és possible fer-les. Així, encara que cada període i societat presenta unes característiques arquitectòniques pròpies, tampoc no hi ha massa mètodes de construcció, la qual cosa fa que en alguns casos hi haja encara actualment construccions mal datades. Una cosa així sembla que ha passat amb la torre del Malpaso, emplaçada en la població valenciana de Castellnovo, a l'Alt Palancia. Oficialment catalogada com a ibèrica, perquè es troba emplaçada al bell mig d'un poblat d'aquest període i es van emprar els mateixos materials locals en la seua construcció, va ser excavada fa uns anys per Sergi Selma i Ramon Martí. Es tracta d’una torre circular amb funcions de talaia que domina l’entrada a la vall del Palància, que reutilitza materials del poblament ibèric precedent, i aquests autors la daten als primers temps d’Alandalús; encara que no poden precisar el moment exacte, però consideren que es pot remuntar al segle VIII o IX.

Torre de Malpaso, a Castellnovo, en la distància

Sembla que a partir dels resultats obtinguts es va desenvolupar tota una nova línia de treball que es va traslladar a Catalunya, on existeixen tota una sèrie de torres semblants a aquesta, i catalogades majoritàriament com a romanes o ibèriques sense massa criteri científic per una clara analogia entre totes elles, i pel prestigi d’alguns autors primerencs que les van catalogar així, com ara Martín Almagro entre d’altres. Però en la major part dels casos no es pot descartar una altra datació cronològica alternativa a l’Antiguitat per una manca de proves. Així, aquestes torres tenen en comú el fet de ser circulars, tindre unes mesures homogènies, estar construïdes mitjançant fileres de carreus travats amb morter, i presentar un encoixinat en la cara vista. Aquesta darrera característica és, de fet, la que les relaciona més clarament entre si, de les quals podem desatacar la Torrassa del Moro a Llinars del Vallès, la Torre de la Mora o del Far a Sant Feliu de Buixalleu (la Selva) i la Torre del Far, a Santa Coloma de Farners (també a la Selva).

Torrassa del Moro, a Llinars del Vallès, amb el sòcol original antic i reconstruïda en la seua meitat superior en un moment posterior

Les excavacions arqueològiques realitzades en aquestes tres torres difereixen entre elles, tot i la semblança arquitectònica evident i la proximitat geogràfica entre totes, encara que sí comparteixen una estratigrafia complicada que no acaba de permetre una identificació absoluta i segura de l'origen. En el cas de Llinars, Eduard Sánchez proposa un origen romà, possiblement republicà per la presència de ceràmiques ibèriques, tot i que deixa oberta la possibilitat al fet que puguen pertànyer a un assentament anterior no localitzat. També documenta a l'interior diverses sitges coetànies o posteriors a la construcció de la torre que contenien ceràmica altmedieval, i finalment una reutilització baixmedieval a l’exterior. A la segona torre, la de Sant Feliu, Jordi Tura i Joaquim Mateu detectaren també una reutilització altmedieval, del segle IX, datada per Carboni 14 en les bigues de fusta carbonitzades que sustentaven el primer pis, però per a aquests autors no ho seria el sòcol de pedra, el qual daten en època romana només per analogia amb altres torres de carreus encoixinats, encara que no hi ha rastre de ceràmica romana. I la darrera torre, la de Santa Coloma, molt propera a l’anterior, Cristian Folch, Jordi Gisbert i Joan Llinàs la daten al segle VIII per la ceràmica recuperada, la qual identifiquen amb aquest període, i de nou constaten una total absència de ceràmica romana.

Restes de la torre del Far a Santa Coloma de Farners durant la seua excavació

És evident que en aquestes discrepàncies, deixant de banda les dificultats tècniques en la datació, hi ha un problema de metodologia de treball. Així, quan l'excavació arqueològica forma part d'un projecte historiogràfic amb la finalitat de fer recerca científica es consideren certs elements en la interpretació que no es tenen en compte en una excavació d'urgència. El darrer cas explicat de la torre de Santa Coloma forma part de la recerca engegada a la torre de Malpaso, els resultats provisionals del qual es van poder escoltar al col·loqui organitzat en 2006 pel Grup de Recerca Ocorde de la Universitat de Barcelona, la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universidad del País Vasco, dirigit pel mateix Martí. Les actes d'aquest col·loqui es van publicar fa dos anys sota el títol Fars de l’islam, antigues alimares d’al-Andalus i, de fet, aquest grup fa temps que estudien la transició a l’edat mitjana i el control del territori conquerit pels musulmans, en particular a Catalunya. En aquest llibre, doncs, se'ns presentes unes interessants teories sobre l'existència als primers temps d’Alandalús d'una xarxa de fars que cobria la península ibèrica amb la finalitat d’enviar visualment missatges telegràfics. Així, segons els investigadors, aquesta xarxa, que consistia en un seguit de torres i punts elevats connectats, la va construir l’estat emiral amb la finalitat de controlar i defensar el territori durant la conquesta de la península al segle VIII. I és en aquest context, doncs, que cal emmarcar la reinterpretació de les torres talaies esmentades al paràgraf anterior. Per això, la hipòtesi principal de treball és que aquestes torres eren, en realitat, fars o alimares, les quals servien per a transmetre senyals visuals i observar el territori adjacent.

Fars de l'Islam. Antigues alimares d'al-Andalus, Ramon Martí ed.

Des dels temps d'Akad a Babilònia hi ha documentat al textos l'utilització de senyals de foc per a comunicar-se en la distancia a través d'una xarxa de punts organitzada, passant pels romans en algun limes de l’imperi i els seus hereus bizantins, i també per part dels àrabs, que l’haurien portat a la península. En el context andalusí diverses recerques toponímiques i bibliogràfiques al País Valencià i a l'Alt Ebre ens indiquen l’existència d’una toponímia relacionada amb els fars –Faro, Haro, Farell, Alfaro, Almenara, Manar, etc.– i es detecta la presència de torres amb unes característiques semblants a les catalanes, que es poden datar generalment amb anterioritat al segle X. De nou, en molts casos, datades per la historiografia en base a l’aspecte i al mètode de construcció, com en el cas de la monumental torre d’Urkulu, al nord de Navarra. Retornant sobre el cas català, s'ha pogut estudiar la distribució geogràfica dels fars a la Catalunya Vella i la interconnexió visual de la majoria d’aquests fars, que formen una xarxa entre punts amb una distància regular. I així, s'ha pogut detectar que la majoria dels fars identificats estan emplaçats al llarg del corredor prelitoral que uneix les ciutats de Barcelona i Girona, i que també prendria la direcció cap a Narbona.

Torre d'Urkulu, a Navarra, oficialment un monument triomfal romà

En definitiva, actualment tenim un recull de 150 topònims relacionats amb el terme far a tota la Península Ibèrica i part del sud de França, en el qual destaca la presència de dos tipus de fars per la ubicació: els uns situats en cims preeminents amb més de 1000 metres d’alçada i els altres emplaçats en monticles o elevacions enmig de planures que permeten el control visual de tot el territori adjacent. La major part es troben emplaçats a la meitat nord de la península, i tant Galícia com Catalunya presenten grans aglomeracions, però Ramon Martí descarta que es tracte d’un sistema de defensa de frontera, i alhora també que es tracte d’una xarxa centrípeta en algun punt concret. Considerant la datació, doncs, que aquests investigadors enquadren en el procés d'ocupació i formació d'Alandalús, el llibre entra de ple en el debat sobre la capacitat estatal de controlar i defensar el territori en aquest període. Resten, però, moltes qüestions obertes.

Finalment, caldrà recordar que al llarg del mes de novembre que ara comencem es portaran a terme dues reunions científiques relacionades, en part, amb el període andalusí altmedieval. En primer lloc el II Simpósio Internacional sobre Castelos Fortificações e Território na Península Ibérica e no Magreb (séculos VI a XVI), que tindrà lloc a Òbidos, Portugal, on entre diverses ponències i comunicacions s'escoltarà parlar sobre fortificacions i vigilància territorial durant l'ocupació d'Alandalús. I uns quants dies després, a Barcelona, se celebra el col·loqui Teoria y práctica fiscal en el occidente latino y en Dar al-Islam (siglos VIII-IX), organitzat també pel grup Ocorde.