Antoni Furió i Ferran Garcia-Oliver a Girona en 1985

Potser parlar d’escola historiogràfica, com ja deia fa uns anys Pau Viciano, siga massa arriscat, però no hi ha dubte que aquell congrés ala freda ciutat de Girona el 1985 va marcar el baptisme de foc d’un grup de recerca especialitzat en el món rural valencià d’època medieval. Aquest equip estava format per Enric Guinot, Antoni Furió i Ferran Garcia-Oliver. Es mire com es mire, el seu treball resultava del tot trencador. En clau internacional, situava al mapa historiogràfic un nou observatori on analitzar els processos que s’estaven estudiant a bona part d’Europa. La ruptura, però, era més clamorosa de portes endins. Es posava fi així a més de trenta anys d’aïllament i paràlisi historiogràfica que va patir el medievalisme valencià des de la mort de Manuel Dualde Serrano i la desintegració del seu equip de treball. Lluny de limitar-se a la simple imitació, la triada de joves medievalistes abans esmentada va saber prendre el bo i el millor de les historiografies europees. Les reflexions historiogràfiques de Marc Bloch, Witold Kula i Rodney Hilton, l’atenció a les classes populars de Georges Duby, l’espai viscut de Rinaldo Comba, entre d’altres elements. Ara bé, pujar als altars de l’erudició científica el propi espai era, alhora, una novetat historiogràfica i un compromís amb la societat valenciana del moment. Això d’estudiar els camps que hom trepitjava, el monestir que havia estat un magatzem de taronges o el propi poble que t’havia vist créixer era, també, una forma de despertar consciències. I és que els bons historiadors sempre han mantingut un diàleg fluid amb la societat contemporània, penseu amb Marc Bloch, per exemple.

La intervenció conjunta d’Antoni Furió i Ferran Garcia-Oliver ben bé es pot considerar tot un programa de recerca historiogràfica sobre el feudalisme i, particularment, sobre la societat rural, que complementa l’article publicat uns anys abans a Madrid amb el títol “Algunas consideraciones acerca del feudalismo valenciano”. Si en aquest treball primigeni els autors miraven de definir els elements bàsics del feudalisme a terres valencianes, a Girona proposaven de “bastir un únic model, amb totes les matisacions i particularitats locals que es vulga, que siga capaç d’explicar la transició d’una societat islàmica a una nova cristiano-feudal, però fóra desitjable davant les múltiples semblances i coincidències en els casos balear,valencià i murcià”. En aquest cas, endemés, insisteixen en tres aspectes que havien deixat fora anteriorment, d’una banda, la petita explotació, i per altra, tindre en compte la variant demogràfica i la variant comercial.

La petita explotació es considera hegemònica, tant al rerepaís com a les planes de la costa, especialment ja als segles XIV i XV. Unes explotacions majoritàriament inferiors a les 5 ha. i força fragmentades,que poc tenen a veure amb les grans explotacions del segle XIII. Malgrat tot, però, els dos autors amb perspicàcia assenyalen ja aleshores la importància que tenen els treballs complementaris per a la família camperola, tasques vinculades no únicament al camp sinó també a la indústria i comerç d’àmbit rural. Ara bé, si la petita explotació resulta dominant en termes absolut, no ho és des d’un punt de vista relatiu. Les grans explotacions, “bastant superiors a les 10 ha.”, en mans d’unes poques famílies, això que anys desprès hom ha vingut en denominar «elits rurals», representaven proporcionalment una major quantitat i sobretot les terres de major qualitat. Com les investigacions més recents han demostrat, aquests grups benestants no representen més del 10% de la comunitat. Els trets bàsics d’aquest col·lectiu: terres, lloguer de cases, certes activitats artesanals i el recurs als censals. Són aquestes famílies les que pertanyen als llinatges més nombrosos i arrelats amb més força a la comunitat.

Pel que fa a la importància del capital urbà i el paper dels comerciants internacionals a terres valencianes, els autors posen l'accent sobre els agents estrangers a l'hora d'explicar la seua arribada, com si els elements locals no tingueren res a dir. Els treballs posteriors han vingut a assenyalar la importància de les característiques pròpies de la societat valenciana a l'hora d'entendre el desenvolupament i la integració de l'economia valenciana en els circuits del comerç internacional.

No vaig a desgranar fil per randa la comunicació, només pretenia oferir un simple tast de la seua rabiosa originalitat i del seu caràcter sagaç ja cap al 85. Cal tornar als clàssics i, sens dubte, aquesta intervenció ho és. Per altra banda, no està de més, pense, assenyalar les anècdotes que, vistes ara, tenen la seua gràcia. Algú pot imaginar cap president de taula hui en dia que no sàpiga qui és Ferran Garcia-Oliver i qui és Antoni Furió? Fixeu-vos en els primers minuts la veu fora de micro. Tampoc deixeu d’atendre les intervencions en el debat de Miquel Barceló. I com diu el propi Furió, sembla que fou la frase del congrés, “això és tot”.

Paulino Iradiel i Enric Guinot a Girona en 1985

Aquell fred gener de 1985, a Girona, el feudalisme valencià irrompia per fi en el panorama historiogràfic. Feia dècades i dècades que eclesiàstics, lletraferits, burgesos republicans i professors universitaris parlaven i parlaven de la València hanseàtica, d’aquella València burgesa oposada al seu rerepaís rural i “feudal”. I era en aquesta contraposició on excusaven la manca d’industrialització del país, la tardana i mal aconseguida introducció al capitalisme més innovador i la inexistència d’una classe política autòctona que, com a Catalunya, fóra capaç de regir el destí del poble valencià, entre moltes altres coses. Des de la fi del segle XIX fins passada la transició democràtica, era tot allò “feudal” el que explicava l’endarreriment històric de la societat valenciana, foren qui foren els que en parlaren del seu passat. Un concepte, un terme historiogràfic necessari per donar compte del funcionament de la societat durant almenys vuit segles, romania més enllà dels afores del medievalisme valencià. Era una entelèquia, quasi no es podia ni remorejar, però existí, i tant que existí! Parlo del “feudalisme”.

Quan les historiografies més avantguardistes de l’Europa Occidental, és a dir, l’escola dels Annales i, sobretot, els distints historiadors que seguien els postulats del materialisme històric, discutien la formació i les característiques del feudalisme, fonamentalment allà pels anys setanta del segle XX –només cal recordar l’efervescència de l’anomenat “debat Brenner”–, els historiadors peninsulars tenien les portes tancades a qualsevol influència externa. El teló d’acer del franquisme era una llosa, és cert, i fins i tot intel·lectuals com Américo Castro i Claudio Sánchez Albornoz havien negat l’existència del feudalisme a la península Ibèrica, amb l’excepció de Catalunya. Només alguns historiadors castellans, certament atrevits, com Abilio Barbero i Marcelo Vigil –La formación del Feudalismo en la Península Ibérica, (Barcelona 1978)–, José Ángel García de Cortázar –El dominio del monasterio de San Millán de la Cogolla, siglos X al XIII. Introducción a la Historia rural de Castilla altomedieval, (Salamanca 1969)–, Julio Valdeón –Los conflictos sociales en el reino de Castilla en los siglos XIV y XV, (Madrid 1975)– i Salustiano Moreta –El monasterio de San Pedro de Cardeña: Historia de un monasterio castellano (902-1338), (Salamanca 1971)–, trencaven el tel boirós de la intel·lectualitat de la dictadura i, agosarats ells, introduïen els preceptes propis del marxisme per parlar del feudalisme castellà i lleonés.

A les terres veïnes del Principat foren els rigorosos estudis de Josep Maria Font i Rius els que definiren el feudalisme català. La seua visió, això no obstant, era un xic institucionalista, ja que les empremtes de la seua formació acadèmica com a jurista eren força notables en les seues anàlisis, dedicades a les cartes pobla i el dret local, i deixaven de banda en certa mesura els aspectes socials. La seua tasca, tanmateix, obria un camí que prompte completaria Pierre Bonnassie, sobre el que no em detindré més ací, perquè ja ens hem ocupat en dies anteriors. Què hi havia a casa nostra? Un desert, un buit historiogràfic impregnat de mediocritat. L’aleshores catedràtic d’Història Medieval de la Universitat de València, Antonio Ubieto, seguit per María de los Desemperados Cabanes, oferia una visió antiquada i desfasada del passat medieval valencià, ancorat en la recerca dels orígens del regne, els repobladors i la llengua, en el seu Orígenes del reino de Valencia. Cuestiones cronológicas sobre su reconquista, (València 1976). La seua producció, impregnada d’una palesa mediocritat historiogràfica i presentada amb una penosa prosa literària, servia per revifar les essències valencianes i l’integrisme polític, propis d’altres temps, i un sentiment d’anticatalanisme recolzat per altres intel·lectuals atrinxerats a l’Acadèmica de Cultura Valenciana, Lo Rat Penat i les pàgines del diari Las Provincias.

Emergien, no obstant això, petits estels que aportaven una llum innovadora i atrevida a la fraudulosa interpretació i a la manipulació documental del passat medieval valencià duta a terme des de la universitat. D’una banda, els breus i periòdics articles publicats al Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura per algun que altre erudit local, preocupats per l’edició i l’estudi de les cartes pobla del nord valencià. De l’altra, l’obra d’Honori Garcia sobre la governació de Castelló -Estado económico-social de los vasallos de la gobernación foral de Castellón, (Vic 1942)- on l’estudiós castellonenc, des del seu exili català, analitzava l’oposició entre feudalisme i emfiteusi des de l’àmbit del dret, amb un llenguatge més depurat i amb termes innovadors per a l’època. Sorgiren més endavant tres figures, tres espurnes en la penombra que anaven a realitzar una interpretació del país rural silenciada en aquells anys i rebatuda amb posterioritat. Joan Fuster -Nosaltres els valencians, (Barcelona 1962)- articula un discurs viu i dinàmic que explica les contradiccions valencianes en base a una “dualitat insoluble”, en paraules de Ferran Garcia-Oliver -Terra de feudals, (València 1991, p. 31)-, remuntant-se a l’acta de naixement del regne, l’actuació de Jaume I, les modalitats de repoblació i l’organització del territori. L’intel·lectual suecà obrí una via d’interpretació del passat valencià vertebrat per l’oposició entre el camp i la ciutat, l’interior i la costa, la població cristiana i la musulmana, els feudals i els burgesos, que recolliren Manuel Sanchis Guarner i Joan Reglà («El dualismo en Valencia y sus desequilibrios», Saitabi, XVII, 1967, p. 51-69), i on el feudalisme apareixia filtrat a través del sedàs jurídic.

De fet, el feudalisme valencià era una eina de treball i d’interpretació quasi exclusiva de modernistes i contemporaneistes, com ara Manuel Ardit, Isabel Morant, Carmen García Monerris i Pedro Ruiz («Estructura i crisi del règim senyorial al País Valencià», L’Espill 3, p. 59-87). Tanmateix, el dualisme fusterià serví per lligar les tesis d’època moderna i contemporània amb el passat medieval i, així, començar a donar una visió de conjunt de la societat valenciana al llarg dels segles. I hereu de tota aquesta corrent de renovació és l’estudi de Luís García-Guijarro Ramos -Datos para el estudio de la renta feudal maestral de la orden de Montesa en el siglo XV, (València, 1978). L’obra és tota una novetat en el panorama historiogràfic valència i un impuls a la introducció dels conceptes propis del materialisme històric, davallant el camp d’observació a unitats més menudes, ben situades en un àmbit cronològic i espacial (l’orde de Montesa, al Maestrat), per observar el funcionament pràctic de realitats més generals i, de vegades, distorsionades per esquemes rígids (el feudalisme). Heus ací els postulats de Witold Kula i Rodney Hilton, però ara introduïts sense haver de donar cap justificació per utilitzar-los. Heus ací també la definició de Montesa com una “empresa feudal”, tota una declaració d’intencions rupturista que situava el medievalisme valencià en els corrents d’investigació més actuals.

Les bases, doncs, estaven ja ben fonamentades. Només calia l’espenta definitiva perquè el medievalisme valencià començara a caminar tot sol. I açò succeí gràcies a una generació de medievalistes que, formats al recer dels canvis de la transició democràtica i de la recepció ja oberta dels postulats del materialisme històric, anaven a revolucionar el panorama historiogràfic local. Enric Guinot, Antoni Furió i Ferran Garcia-Oliver. El primer abordant de ple la caracterització del feudalisme valencià, del que ara m’ocuparé; el segon i el tercer estudiant la societat rural en tot el seu conjunt. Les seues tesis doctorals, de principis dels anys vuitanta, suposen el punt de partida. A ells s’afegeix la figura de Paulino Iradiel, que desembarca a València precisament quan els tres joves comencen a irrompre en el món del medievalisme. Format uns anys abans a la Universidad de Salamanca, Iradiel introdueix a la historiografia valenciana la renovació que els historiadors italians estan duent a terme en relació als conceptes del marxisme més ortodox. Una renovació conceptual i metodològica que, amb el pas dels anys, ha aplicat sobretot al món urbà, el seu focus d’atenció preferent, però que, en primer instància, dirigí a les estructures feudals valencianes. Bona mostra és la seua participació al col·loqui de Roma de 1978, ja esmentat ací, on recull la idea de la periferització en el context de la Mediterrània occidental i l’aplica directament al cas valencià per donar compte de les seues estructures socials, polítiques i econòmiques. A ell es deu la concepció d’una societat medieval valenciana caracteritzada per un desenvolupament desigual a l’interior d’un sistema econòmic integrat i, producte d’aquesta reflexió, és el replantejament de la noció de crisi baixmedieval, tant en el seu abast com en la seua cronologia.

Es tracta de temes, en especial l’estructura feudal i el desenvolupament dels territoris perifèrics, que Paulino Iradiel reprengué a Girona el 1985. Ací parlà de l’assentament de les famílies nobiliàries al nou regne de València a la darreria del segle XIII i la primera meitat del XIV, fent especial incidència en el procés de territorialització de l’aristocràcia i la seua consolidació en llinatges adscrits a un senyoriu o a un càrrec polític. Estructures familiars i poder polític, els dos eixos que vertebraran el seu itinerari investigador fins l’actualitat, però en aquell 1985 aplicats als “feudals” i més endavant a l’artesanat i els patricis urbans. No em detindré ací a resumir la seua intervenció i tampoc no podeu llegir-la a l’edició de les actes, perquè no es publicà, així que vos convido a escoltar la seua comunicació. Paga la pena perquè, com sempre, la seua intervenció està articulada per un pulcre aparell teòric que, en aquells moments iniciatius del marxisme a casa nostra, esdevé tot un goig intel·lectual i un motiu de reflexió ben suggeridor.

No obstant, em detindré en una reflexió que Paulino Iradiel llança al final de la seua intervenció. Ho diu ell mateix. No tenia previst concloure així la seua comunicació, però els debats dels dies anteriors a Girona l’empenyen a fer-ho. I el que fa no és altra cosa que prevenir, cridar l’atenció sobre els excessos conceptuals i metodològics que, en aquells moments iniciàtics, podien cometre els medievalistes en el seu afany de trobar feudalisme per tot arreu. I el que diu és que la societat valenciana és una societat incompleta, prenent com a referència els postulats del feudalisme perifèric que he esmentat abans. Creu necessària l’aplicació de termes com “feudal” i “senyorial” per ajudar a entendre la complexitat de les relacions socials, però, segons ell, no poden utilitzar-se per definir el mode de producció en la societat valenciana. No pot aplicar-se una fórmula legitimadora, ni utilitzar un únic comú denominador sense una aplicació pràctica i concreta, tenint en compte també el vessant institucional i jurídic del feudalisme. Cal lligar, diu, la realitat social i els conceptes institucionals per parlar de feudalisme i senyoriu al País Valencià. Si no es fa, el perill de caure en fal·làcies i en construccions ideològiques més que reals, que no expliquen el funcionament del sistema, és més que evident.

Encertada prevenció conceptual i metodològica, que serà assumida pels medievalistes valencians en el anys següents. El mateix Enric Guinot se n’adona a la seua comunicació i diu literalment que la intervenció del professor Iradiel –immediatament anterior a la seua– l’ha deixat en fora de joc. No és ben bé així, sinó que cal entendre el paper d’un i d’altre aquell 1985. Iradiel feia una reflexió que pretenia evitar excessos, mentre Guinot exposava els resultats de la seua investigació, la implantació del feudalisme al País Valencià. Per primera vegada s’utilitzen termes del materialisme històric més ortodox per definir l’estructura social, econòmica i política valenciana als segles medievals. Per primer cop es parla de “mode de producció”, “renda feudal”, “mecanismes d’extracció de renda”, “expansió i crisi del sistema”, “procés de senyorialització”, ... I tot aplicat al Maestrat, a l’orde de Santa Maria de Montesa, als segles XIII i XIV. Començava ací l’inici d’una nova etapa de comprensió i anàlisi del feudalisme valencià, en general, i de les terres del nord, en particular. Quant de temps havia hagut d’esperar el medievalisme valencià!

Les cartes pobla, el procés de repartiment i fixació dels senyorius, l’exercici de la jurisdicció, la concreció dels mecanismes d’extracció de renda, la seua composició i el seu pes en l’economia senyorial, aquestes són les eines que utilitza Enric Guinot per analitzar la implantació del feudalisme al territori valencià després de la conquesta del segle XIII, veure el seu progrés en el procés de creixement ininterromput que s’allarga fins mitjan segle XIV i esbrinar les disfuncions que expliquen la posterior crisi del sistema, que perdura fins ben entrat el segle XV. Tot plegat, ofereix una primera explicació global del feudalisme valencià, aplicat a un territori concret, per donar compte de les seues característiques i la seua evolució en la llarga durada. I producte de tot aquest treball és la seua tesi doctoral, publicada el 1986 amb el títol Feudalismo en expansión en el norte valenciano. Antecedentes y desarrollo del señorío de la Orden de Montesa, siglos XIII y XIV, (Castelló 1986).

Enric Guinot continuarà amb la seua tasca d’estudi i anàlisi del feudalisme valencià en els anys posteriors a la confecció de la seua tesi doctoral. I ho fa amb un llenguatge i uns conceptes renovats. En efecte, com bé puntualitza en la comunicació de Girona de 1985, se n’adona que la utilització d’esquemes rígids i poc flexibles dificulten l’explicació de fenòmens particulars. En altres paraules, l’aplicació dels conceptes del feudalisme clàssic sovint no són vàlids al País Valencià, perquè som al davant d’un territori amb uns trets específics, nascut de la conquesta i la colonització, que presenta una evolució distinta a altres regions europees per la seua incorporació tardana al sistema feudal. I és sobre aquesta renovació conceptual i metodològica que Enric Guinot realitza els seus estudis sobre les cartes pobla i els colons del segle XIII, sobre la demografia i la renda (que podeu veure ací), sobre els senyorius i els ordes militars, treballs que situen el medievalisme valencià en l’avantguarda de la historiografia europea de primer nivell.

Pierre Guichard i Miquel Barceló a Girona en 1985

Poc podia imaginar-se l'historiador francés Pierre Guichard la repercussió que tindria el seu treball entre el medievalisme i l'arabisme espanyols quan va presentar a la Universitat de Lyon, allà pel 1972, la seua tesi de tercer cicle sobre l'estructura antropològica de la societat andalusina. Tant ha estat així que qualsevol recerca posterior sobre el tema, a favor o en contra, ha hagut de partir irremeiablement dels seus estudis. Amb tot, com ell mateixa ha declarat en més d'una ocasió, quan va arribar a casa nostra en 1966 disposat a iniciar la recerca i va parlar per primera vegada amb Antonio Ubieto perquè l'aconsellara –en aquell moment era el catedràtic d'Història Medieval de la Universitat de València–, aquest el va animar a estudiar el procés de conquesta cristiana amb la nombrosa documentació existent al nostre país. Mentre desenvolupava la recerca, però, Guichard es va adonar que les diferències d'estructura social entre cristians i musulmans eren majors del que s'havia dit fins a aquell moment, i es va decantar finalment per l'estudi de la societat andalusina, que era el seu projecte original i sempre li havia interessat més. Tanmateix, mai va deixar del tot la qüestió de la (re)conquesta, ja que la documentació d'aquest període era la seua font principal de treball, i a ella va dedicar-hi una part de la seua tesi d'estat publicada entre 1990 i 1991 a Damasc sota el títol de Les Musulmans de Valence et la Reconquête (XIe-XIIIe siècles), que és l'obra cim de la seua carrera investigadora encara que no siga tan coneguda com l'anterior.

Capficat en aquesta darrera recerca, doncs, Pierre Guichard va ser l'encarregat de fer la segona ponència del col·loqui sobre la Formació i Expansió del feudalisme català que va tindre lloc a Girona en 1985, en la qual va fer un estat de la qüestió a partir de les seues recerques i les d'altres autors, especialment els que presentaren comunicació en aquell col·loqui. Tal com diu Guichard a l'inici de la seua exposició, tot partia d'una experiència personal que ell mateixa ha explicat en més d'una ocasió. Tenia interés en diferenciar les estructures socials de cristians i musulmans, però hi havia coses del funcionament de la societat andalusina que no acabava d'entendre, i la solució li va arribar de la mà de Miquel Barceló quan aquest li va enviar un breu llibret de l'economista egipci Samir Amin sobre les “formacions socials” que acabava de ser publicat en castellà, amb una introducció del mateix Barceló que tenia la intenció de facilitar l'encaix de les tesis d'Amin entre els historiadors medievalistes. A partir d'aquell moment Guichard va començar a emprar la noció de societat tributària –un terme que Amin havia establert per a substituir el de “mode de producció asiàtic”– i també la noció de societat feudal –entesa com una explicació econòmica i social global més enllà de les relacions jurídiques que emprava la historiografia clàssica. En definitiva, així és com va arribar a establir que la societat andalusina no era feudal, al contrari del que alguns autors havien plantejat a causa de la presència d'alcaids en els castells, puix no existien senyors que dominaren les comunitats camperoles i extragueren renda de forma privada. Aquesta va ser, de fet, la seua aportació al col·loqui sobre el feudalisme en l'Occident mediterrani que va tindre lloc a Roma en 1978, i que ja s'ha esmentat en altres entrades del blog.

Ara bé, tot açò eren conceptes marxistes, o millor dit neomarxistes, i Guichard no ho era, ni ho és, com ell mateixa s'ha encarregat de recordar sempre que ha tingut ocasió. De fet, en aquesta mateixa ponència sembla intuir-se una certa incomoditat quan diu que ell no partia “d'una ideologia preestablerta”, i necessita justificar-se per l'ús d'aquests conceptes que tant li van ajudar a entendre la societat andalusina i les seues diferències amb la feudal. Tanmateix, en el context historiogràfic de fa 30 anys a Guichard li resultava impossible explicar l'expansió cristiana en la península Ibèrica sense recórrer a una concepció global del feudalisme; al contrari del que havien fet historiadors anteriors com ara Sánchez-Albornoz o Álvaro de Santamaria a Mallorca, que veien en els nous territoris una població “lliure” i una manca de “relacions feudals”. Un aspecte, aquest últim, que en aquell col·loqui va quedar definitivament descartat per a l'àmbit historiogràfic català, valencià i aragonés, mentre que en l'àmbit castellà no ha estat així de forma tant uniforme. De fet, jo encara he arribat a conéixer gent en trobades de doctorands a qui havien ensenyat en classe durant la carrera que en la península ibèrica no n'hi havia hagut feudalisme, tot i que tampoc no voldria generalitzar l'excepció.

Per a entendre l'expansió feudal de la Corona d'Aragó, Guichard planteja tres punts en la seua ponència. Un primer punt és la dimensió geopolítica i dinàstica de les conquestes, que dóna unitat a l'expansió per la importància del paper dels monarques en el procés, i això actualment és més que evident. Un segon punt és el paper de l'economia mediterrània en l'expansió, que és un aspecte que no apareixia recollit per la historiografia anterior, i també la importància del capital estranger sobre la burgesia valenciana, que de fet ha estat un dels camps més treballats amb posterioritat; especialment les relacions comercials amb Itàlia i la resta d'Europa i la Mediterrània. I, finalment, un tercer aspecte que no es deu oblidar, al parer de Guichard, és l'element aragonés, ja que hi ha aspectes del dret aragonés que són diferents del català i són molt importants per a entendre el feudalisme valencià. Un apunt, per altra banda, lògic i evident.

Pel que fa als andalusins, el concepte de societat tributària manllevat a Samir Amin –que en aquell moment també empraven Miquel Barceló i Reyna Pastor malgrat les crítiques d'altres autors– és allò que explica una societat estructurada per dues realitats que funcionen per separat i es relacionen pel lliurament d'un tribut. A més a més, cal afegir la qüestió de l'organització tribal, de la qual va parlar Miquel Barceló a la seua comunicació. Ara bé, ¿per què Pierre Guichard va dedicar una part de la seua ponència a la societat andalusina i un dels organitzadors del col·loqui, Miquel Barceló, tota la seua comunicació? Des del primer moment els organitzadors van voler deixar clar que les conquestes no es feien sobre un territori buit, i per tant que no es pot estudiar l'expansió del feudalisme sense estudiar alhora la societat que era destruïa amb l'expansió. Una cosa i l'altra van lligades irremeiablement, les quals hui en dia anomenaríem procés de colonització i principi de substitució de poblacions.

Miquel Barceló comença esmentant l'escassa bibliografia que existia sobre l'organització política i els canvis socials esdevinguts per l'arribada dels almoràvits i els almohades a Alandalús, com ara els treballs d'Ambrosio Huici publicats entre 1950 i 1961, els de Évarist Lévi-Provençal en la mateixa època, i algun altre llibre de principis del segle XX. En aquest moment inicial de la comunicació, de fet, és quan millor es veu la diferència entre la fredor del text escrit i la posada en escena en directe: “Això és escandalós!”, diu Barceló, “sembla que no hi hagi universitat en aquest país!”, afegeix, denunciant així la manca de recerca sobre el període andalusí front als avanços realitzats fins llavors al Magrib. No obstant, alguna cosa s'havia avançat ja, gràcies a la documentació escrita posterior a la conquesta cristiana, malgrat que, com adverteix Barceló, cal anar amb compte amb els documents dels feudals a causa de la dificultat que demostren els conqueridors per a entendre la jerarquia camperola dels andalusins, o la gestió de la seua terra productiva. Cal conjugar, doncs, la documentació escrita amb la prospecció arqueològica, cosa que ell mateixa va començar a fer a partir d'aquell moment amb un equip d'altres persones “inventant” el que després s'ha conegut com a “Arqueologia hidràulica”.

Aquest historiador dedica la major part de la seua comunicació a parlar de l'organització del poblament andalusí a Mallorca en alqueries i rafals, i un bon tros a parlar de l'extensió de l'espai agrari; en definitiva, a parlar de comunitats rurals. Al seu parer, “és costum dels medievalistes entestar-se a parlar de propietat”, quan en realitat el que cal entendre és com funcionen els processos de treball, que és al que s'ha dedicat ell tots aquests anys posteriors. És a dir, el grau d'autonomia real que tenen aquestes comunitats, si elles soles poden de decidir com, quan i quant treballen, així com també què produeixen. No hi ha cap dubte que es tracta d'una observació de gran importància, i més per a aquell moment, perquè d'aquestes idees és pot deduir, crec, el què n'hi ha al darrere de l'interés que ha mostrat sempre Miquel Barceló per les comunitats camperoles andalusines i la seua organització: saber si es pot viure sense estat. Una qüestió que és fruit d'una ideologia concreta i que, per cert, a hores d'ara continua sense una resposta clara.

També parla sobre la berberització, en la qual s'havia avançat alguna cosa des dels treballs de Guichard anteriorment esmentats, ja que al seu parer la toponímia berber sense relació amb els almoràvits ha de ser anterior a la seua arribada. Tot açò ho desenvoluparia més extensament uns 10 anys després. Ara bé, no es tracta de dir que tots els assentaments puguen identificar-se amb tribus i localitats al Magrib, perquè òbviament aquesta correspondència no va existir. Allò important, per a Barceló, és que “la genealogia és una estratègia d'assentament dins d'un sistema en equilibri”, ja que altrament les comunitats camperoles sense filiació àrab o berber estarien en inferioritat de condicions respecte a l'estat i respecte als altres grups camperols. I ací és quan Barceló pronuncià la coneguda frase, tantes vegades citada amb posterioritat per altres autors, a favor i en contra, en la qual afirmava que “el medi tribal produeix tribus”. La tribalitat, com és evident, no és només una importació ètnica àrab o berber, sinó una forma d'organitzar els processos de treball de les comunitats camperoles i definir les relacions socials amb les demés comunitats. Per tant, la tribalitat no depén del grau de presencia de tribus àrabs o berbers identificades en un territori, sinó de l'hegemonia d'una forma d'organització del procés de treball agrari i de les organització social. Un medi, per cert, el tribal, que segons Barceló no deixa lloc al poder senyorial, perquè “l'únic extractor legitim és l'estat musulmà”, i aquesta paradoxa provoca que “quan l'estat fa fallida, les comunitats poden viure sense estat”. S'ha tancat, doncs, el cercle de l'objectiu de la recerca.

De tot plegat el que podem veure és una comunicació plena d'intuïcions que a hores d'ara, 27 anys després, per desgracia, continua sent encara molt vàlida per a entendre l'organització de la societat andalusina; o almenys de la seua part rural. Quedava molt per fer al 1985, i queda encara molt per fer, moltíssim, al 2012, tot i que sens dubte s'ha avançat en algunes coses. Moltes d'aquelles intuïcions de Miquel Barceló han estat confirmades en aquests darrers anys, d'altres matisades, i algunes fins i tot corregides. Amb tot, vull acabar amb el mateix final com ho fa aquesta comunicació que he comentat. A partir del segle XI, diu Barceló, no hi ha frontera entre ambdues societats a la península Ibèrica. L'Estat legítim, encarregat de la defensa, ha desaparegut, i els feudals marxen sobre una societat civil amb poca capacitat de defensar-se. “No ni ha cap heroïcitat amb això [...] i l'extermini és total”. Colpidor. “I res més”, diu al final, com qui no té res més que afegir, però no és cert. La sala aplaudeix, però n'hi ha gent que no ho fa. Alguns han quedat escandalitzats, i no es creuen res. És cert, devia fer fred a Girona aquell gener de 1985.

PS: No us perdeu, en el debat posterior a la comunicació de Miquel Barceló, el moment en què Isabel Alfonso pregunta a aquest sobre el treball de George Duby.

El feudalisme comptat i debatut, 10 anys després (que en són 27)

Eren les 8:35 del matí del 6 de febrer de 2002, hui fa justet 10 anys, quan Vicent Baydal i jo agafàrem l'Euromed a l'estació del Nord de València, camí de Barcelona. Encara conserve el bitllet. Allà ens esperava una altra companya de classe, Empar, i l'endemà se'ns uniria Juani, per a anar tots plegats fins al port de la ciutat, al Museu d'Història de Catalunya, on els dies 7 i 8 va tindre lloc el col·loqui “El feudalisme comptat i debatut. Formació i expansió del feudalisme català”. Era el primer congrés important al que assistíem, encara com a estudiants de llicenciatura, i tinc molts bons records d'aquells tres dies per tant com en vaig fruir. Tot era nou en aquell moment, quasi iniciàtic. Era estrany veure els teus professors interactuant amb altres companys de professió, en una actitud molt diferent a la que tenien en classe. Era fantàstic posar cara i veu, per fi, a tota una sèrie d'autors als que, en alguns casos, ja havíem llegit, o el treball dels quals havíem estudiat a classe. Era emocionant veure'ls a tots plegats allà reunits, acomplint fil per randa el ritual dels congressos que, aleshores, encara no coneixíem bé del tot. També n'hi havia, és clar, de desconeguts per a nosaltres, tot i que, en general, des de la nostra ignorància acadèmica, ens vàrem emportar una bona impressió de tots. Segurament els protagonistes d'aquella reunió científica no deuen tindre, la majoria, cap record especial, i més tenint en compte que, vist amb perspectiva, per a la historiografia no representa cap fita essencialment remarcable. Fou un col·loqui més dels molts que se'n fan actualment. Però per a algú que encara està en un procés molt inicial de formació en el camp del medievalisme, aquesta aura de professionalitat i cientificitat impressiona, i marca.

Museu d'Història de Catalunya, al port de Barcelona, seu de col·loqui de 2002

El col·loqui es va organitzar com a colofó final d'un projecte de recerca que en els anys anteriors havien compartit diversos professors de la Universitat de Barcelona, de l'Autònoma de Barcelona i de la Universitat de València, així com altres investigadors independents. Amb tot, pel contingut en discussió es presentava com una nova trobada amb un clar antecedent: el col·loqui que 17 anys abans (el gener de 1985, ara ja en fa 27) va tindre lloc al Col·legi Universitari de Girona (l'actual universitat) amb el títol “La formació i expansió del feudalisme català”. És a dir, el nom del projecte que acabava, i el subtítol del col·loqui de 2002. Hi van haver moltes diferències, però, entre ambdues reunions, tant de contingut com pel que fa al balanç final. A Girona estava pràcticament tot per fer des del punt de vista historiogràfic, i eren temps de reivindicació política. No s'havia fet encara quasi recerca local sobre el tema, ja que els investigadors universitaris del Franquisme havien estat massa ocupats en fer només una història política d'Espanya. Bastant mediocre i positivista, per cert. En conseqüència, els organitzadors del col·loqui, Miquel Barceló i Jaume Portella, van haver d'encarregar les dues ponències principals a dos historiadors francesos, que no feia molts anys encara havien publicat les dues obres per les quals són més coneguts aquests autors: Pierre Bonnassie per a la formació (IX-XI) i Pierre Guichard per a l'expansió (XII-XIII). Les comunicacions, a més, foren també d'estrangers, o de forma més majoritària de joves investigadors locals. De catedràtics, poca cosa hi va haver a Girona.

Pierre Bonnassie llegint la seua ponència durant el col·loqui de Girona el gener de 1985

El 1985 la historiografia oficial espanyola –l'Acadèmia, en diu Barceló– encara defensava que a la península ibèrica no hi havia hagut feudalisme en l'edat mitjana, amb l'única excepció del cas català per haver estat en la perifèria de l'Imperi Carolingi. En qualsevol cas, seria un feudalisme marginal, imperfecte, diferent al feudalisme del nucli central europeu entre els rius Loira i Rin. I és que el feudalisme, és clar, era un concepte jurídic, de vassallatge, i no una organització social. Això altre eren coses de marxistes. L'expansió cristiana, a més, no hauria suposat l'exportació del feudalisme cap al sud, ja que en els nous regnes cristians, fruit de la Reconquesta, s'hauria creat una societat de camperols lliures que depenien directament del rei, i no hi hauria a penes senyors feudals. Una tesi preestablerta, doncs, que era extensible a tota la península. A Girona, però, com a Roma uns anys abans en un altre comgrés, va quedar palés que el feudalisme català, i el feudalisme mediterrani en general, no era cap anomalia marginal; i l'expansió cap al sud, a València i a Mallorca, va suposar la formació d'una nova societat feudal en aquests territoris. Però açò que ara ens pareix tan evident, el 1985 encara era tota una proclama. En aquella ja llunyana reunió, doncs, quasi clandestina com diuen els organitzadors, feta al marge del medievalisme oficial, es posaren les bases historiogràfiques que majoritàriament ha seguit la recerca desenvolupada als territoris de l'antiga Corona d'Aragó en els darrers 30 anys. La historiografia castellana és un altre món, més miscel·lani, i n'hi ha de tot. En qualsevol cas, al blog d'Harca en parlarem de tot açò pròximament amb més cura.

El feudalisme, alguna cosa més que el vassallatge

El col·loqui de Barcelona al 2002, doncs, pel que ara ens interessa, va ser molt diferent. Ara, com fa 10 anys, encara queda molt per fer, però ja s'ha avançat molt i, en conseqüència, l'objectiu no era traçar un full de ruta com el 1985, sinó fer balanç del que s'havia fet fins a aquell moment i, en certa manera, intentar reconduir la recerca. Una altra cosa és que s'aconseguira. En aquesta nova ocasió els estrangers no tingueren cap protagonisme, ja que només van estar representats per la conferència inaugural de Robert Moore, de la University of Newcastle (que en aquell moment acabava de publicar The first European Revolution), i les dues comunicacions de Pierre Guichard i Thomas F. Glick, convidats més pel seu treball anterior que no per representar cap novetat en aquest camp. També cal dir que els historiadors estrangers no foren els únics que van participar el 1985 i no ho tornaren a fer el 2002, n'hi ha d'altres noms; i altra gent que podia haver estat i no ho va fer. Pocs i mal avinguts, però la vertadera explicació només la tenen els protagonistes, i la resta són especulacions.

D'investigadors jóvens també n'hi havia en aquesta ocasió, tot i que no ho eren tant com ho havien estat els jòvens de 1985, però en qualsevol cas van participar-hi investigadors experimentats que encara no tenien plaça universitària. Per descomptat, professors titulars i catedràtics sí van assistir-hi aquesta vegada, de fet van ser el gruix dels participants, puix eren pràcticament els mateixos que a Girona encara estaven fora o en llocs perifèrics de la Universitat i ara ja hi havien accedit plenament, substituint la vella guàrdia del franquisme i el post-franquisme més immediat. A més a més, si això és vàlid per a 2002 encara ho és més 10 anys després, quan n'hi ha un bon grapat de catedràtics entre ells. “L'Acadèmia”, doncs, ha estat substituïda per una altra, i els seus membres actuen pràcticament igual que els anteriors, ja que les misèries humanes tendeixen sempre a repetir-se. I no és que ho diga jo, evidentment, és el mateix Miquel Barceló qui ho explicava perfectament en l'adreça inaugural: “no és veritat que els convocats aquí siguem diferenciables dels altres de l'ofici. No som, crec, el bloc d'historiadors de qualitat, progressistes i nacionalistes. Som poc distingibles dels altres. Som probablement el mateix”. Recorde molt bé aquella polèmica adreça inaugural, el significat de la qual nosaltres no vam acabar d'entendre en aquell moment. Era només per a iniciats. Deu anys després, però, rellegint-la en les actes, tal com es va pronunciar in situ, és veu tot amb uns altres ulls, malgrat seguir sense conéixer ben bé del tot les clavegueres del poder universitari.

tríptic, carpeta i resum de les comunicacions que es van repartir abans de començar

El col·loqui es va organitzar en quatre sessions, cadascuna amb una temàtica específica: en primer lloc Contar i comptar la formació del feudalisme; després Arqueologia d'al-Andalus i del feudalisme; en tercer lloc Conquesta o expansió? (segles XII-XIII); i finalment Pagesos i senyors (segles XIV-XV). Seria massa llarg entrar ara a comentar totes les comunicacions, però en vull destacar breument les que tenen més valor o, com açò és un text personal, alguna de les que a mi més m'han interessat als llarg d'aquests anys; sense voler menystenir-ne cap perquè, al cap i a la fi, totes són bones. Les comunicacions de Miquel Barceló i Félix Retamero versaren sobre la monetarització en els primers segles del feudalisme, encara que la primera era més un projecte de recerca que una altra cosa. Amb tot, és una crítica a la interpretació que s'ha fet fins ara dels esments de moneda en els documents, ja que la seua introducció defensada per Bonnassie hauria estat, en realitat, un sistema d'equivalències del valor de les coses sense la presència real de peces encunyades. Tampoc Josep Torró no va fer cap balanç o resum del seu treball, ni cap estudi específic. Ben al contrari, en realitat, plantejà tot un programa de treball d'arqueologia extensiva per a l'estudi de la colonització i de la substitució de la població indígena musulmana que, de fet, a alguns ens ha servit de molt com a guia. A més, tot travat per un impecable i sòlid model explicatiu colonial que conceptualitza la recerca i intenta fugir de la simple acumulació de coneixement.

A l'esquerra actes de 1986, publicades en el número 5-6 de la revista Estudi General.

A la dreta actes de 2003, publicades com un llibre de Publicacions de la Universitat de València

Sempre m'ha agradat el títol de la comunicació d'Antoni Virgili, “Els conqueridors del segle XII, com aprenen a ser-ho”, perquè amb una sola frase explicava la continuïtat de l'expansió feudal a través dels segles i la repetició dels mateixos processos d'organització social del poblament. Ara ja és obvi que la colonització de València i Mallorca al segle XIII és una versió millorada de la que es va fer al segle XII sobre la Catalunya Nova i el Baix Aragó, i que aquesta darrera es basa en la reorganització del poblament que van fer els feudals als seus propis territoris pirinencs en les centúries anteriors. D'altra banda, deu anys després encara recorde l'agradable remor de conformitat que es va estendre per l'auditori després d'escoltar la comunicació de Pau Viciano, “Pagesos que innoven”. En ella conjugà els seus estudis propis i la bibliografia existent sobre la plantació d'arròs a Castelló i canyamel a la Safor, centrant-se en els vertaders protagonistes de l'augment d'aquells conreus. Així, arribava a la conclusió que en el cas del primer producte l'expansió va ser fruit de l'aliança entre els senyors i els sectors benestants del camperolat que no aribaven a formar part de l'elit rural dirigent de les comunitats. Mentre que la canya de sucre a l'horta de Gandia, per contra, no pogué avançar sense la coerció senyorial, especialment sobre els musulmans. Finalment, caldria destacar la base de dades sobre el feudalisme i el programa informàtic que Javier Martí presentà al final de col·loqui, fruit del projecte d'investigació que acabava. Malgrat la utilitat que se'n preveia, i l'esforç de treball i diners invertits, de moment no n'hem tornat a saber res.

auditori del Museu d'Història de Catalunya, on va tindre lloc el col·loqui

Cal reconéixer que resulta molt fàcil criticar des de fora, com a simple observador, i a més amb la perspectiva que dóna el temps. Tanmateix, podríem preguntar-nos també, per exemple, si té massa sentit estudiar la formació del feudalisme català, i més encara la seua expansió, sense estudiar al mateix temps l'aragonés. És que n'hi ha cap diferència entre ells? D'ideologia és que en tenim tots els historiadors, els bons i els dolents, encara que quasi sempre intentem ser objectius. Pel que fa a la qualitat de les discussions, no se sap ben bé per què els debats posteriors a les comunicacions, que van ser breus en general, no es van transcriure en les actes, tot i que es van enregistrar expressament. I més tenint en compte la qualitat i utilitat que tenen els debats de 1985. Però hom ho pot imaginar. Al remat, el feudalisme fou molt poc comptat i gens debatut, només contat i prou. Tanmateix, aquesta no és cap crítica específica, puix ja fa anys que els debats dels congressos no es publiquen en la majoria de les actes, perquè ja no aporten res a la recerca científica i a l'avanç del coneixement històric. Més enllà de puntualitzar alguna qüestió, ara mai no es discuteix de veritat, ni s'enfronten públicament les postures –i si es fa, encara es pren com un atac personal– pervertint el significat etimològic del col·loqui. La major part de les vegades només algú pregunta sobre alguna cosa específica, per cortesia, per acomplir amb el ritual preestablert. Igual que adés, però, tampoc no és que ho diga jo. Això mateix ja ho va posar per escrit Alain Guerreau el 2001 en el seu conegut llibre L'avenir d'un passé incertain, i l'únic que ha aconseguit fins ara és que els seus companys de professió se'n riguen i li facen el buit. Sempre n'hi ha honroses excepcions, per descomptat.

l'expansió del feudalisme català... i aragonés

El pas del temps i la perspectiva ho canvien tot. Per exemple el color i la quantitat dels cabells. Però també l'opinió canvia, i aquell col·loqui que al 2002 ens va paréixer tan important als ulls d'uns jóvens estudiants, potser, no ho va ser tant. Però amb això no vull dir que el balanç final del col·loqui siga, ni moltíssim menys, negatiu. La qüestió està, precisament, en la seua normalitat acadèmica. Les actes publicades són una bona síntesi de tot l'ingent treball que s'havia avançat en aquells 17 anys que van de 1985 a 2002, i un indicador del que es continuaria fent en els anys següents. I ara, 10 anys després, es veu perfectament tot el que s'ha aconseguit. Potser no tant en la qüestió de la formació, que ja ha passat de moda en la historiografia, però molt més en la qüestió de l'expansió. Segurament podia haver-se fet més i millor, o menys i pitjor, però sense aquells antecedents, els de Girona al 1985 i els de Barcelona al 2002, els que ens hem incorporat a la recerca posteriorment no estaríem fent el que fem ara. Ni els temes d'investigació, ni tampoc l'enfocament historiogràfic. Som els seues hereus, i ixò cal dir-ho i tindre-ho molt clar. Servisca aquest post, doncs, i els que el seguiran sobre el tema, com un modest i sentit homenatge personal dels membres d'Harca a tots els que ho van fer possible, millor o pitjor, com van saber o com els van deixar.

El palau del Governador

Recuperar el patrimoni, posar en valor i dignificar el nostre passat, no deuria ser notícia. Malauradament, però, ho és i, per això mateix, aquest post. En principi, i segons prediu la classe política local –que en això de les prediccions erra més que l’home del temps– el proper mes de novembre tindrà lloc la inauguració de la restauració del castell-palau senyorial d’Alginet, que actualment, i des del 1875, és la seu del Consell de la vila. Més concretament, els treballs que s’estan duent a terme són l’excavació del fossat i restauració d’una de les torres de la residència dels senyors, sota la direcció de l’arqueòloga Pau Armengol. Es tracta d’una construcció del segle XVI, prou similar a altres residències senyorials, a mig camí entre una fortalesa i un palau, per bé que una mica més gran que la resta.

Les excavacions començaren el 2009 arran de les obres de remodelació de la plaça. I és que els professionals de la història, ara treballen amb documents escrits ara amb arqueològics, funcionem –o funcionàvem– així, a força de centenaris i país. Obra que obraràs, aparegué el que desprès s’identificà amb un fossat amb uns cinc metres de profunditat i una rampa que impedia eixir-hi. També s’han rescatat diverses peces de ceràmica de Manises i l’Alcora, del segle XVIII, quan es realitzaren obres importants en el palau-fortalessa. Al cap de dos anys de tanques i restes a l’aire lliure, ara, per fi, sembla ser que estan a punt d’acabar. Al remat, juntament amb la intervenció sobre el fossat i la torre, també es condicionarà la passarel·la que donava accés a la porta principal del palau senyorial. Aquest fou construït al segle XVI vora el Camí Reial per Jeroni Cabanyelles, senyor d’Alginet, i aleshores Governador de València. A més de les restes que les excavacions han tret a la llum, actualment encara se’n conserven altres d’aquest període, com ara una galeria subterrània que envoltava el castell, amb una coberta de volta amb finestres que donaven al fossat.

Malgrat tot, el palau-fortalesa d’Alginet, o castell,com s’ha fartat de dir la premsa, no és el més gran ni el més bonic del món, ni tampoc les seues restes són les més cridaneres, ni menys encara han revolucionat el coneixement del passat. Simplement és el palau-fortalesa d’Alginet, ni més ni menys que cap altra, amb tota la grandesa que hi ha en les coses senzilles. No, per descomptat que no estem parlant del palau de Versalles ni tampoc del que posseïa el marqués de Dos-Aigües, però sí del d’Alginet, del de la seua gent, que no amb pocs esforços va adquirir de mans dels seus senyors feudals, que, ben mirat, eren també modestos. I és que la història del País Valencià és així, modesta, mediocre prenent-li la paraula a Joan Fuster, però és la nostra, la dels valencians. Ni grans conquestes, ni grans revoltes, ni grans descobriments ni tampoc grans industrialitzacions, res que no siga fruit de l’esforç i del suor de la gent, del que es fa dia a dia, i no del dia a la nit. Així les coses, ja està bé!, ja hi ha prou, d’ampul·lositats i focs d’artifici que ens han portat enlloc! Ara calen accions concretes, modestes però efectives, com de la que ací ben gustosament parlem. La posada en valor del palau senyorial d’Alginet segurament no hi porte molts turistes, però de moment ja li ha reportat el protagonisme en la premsa i, modestament, aquest post. Però si el que volem és que algun dia els turistes orientals arriben amb autobús fins a aquest palau, caldrà una acció més coordinada i més decidida, caldrà deixar de vendre sevillanes a la plaça de l’Ajuntament de València.

En una petita senyoria valenciana

Els medievalistes valencians tenim diversos problemes enutjosos relacionats amb les fonts, malgrat la varietat i riquesa documental dels nostres arxius. Un d’ells és com acarar l’estudi de les petites senyories, dels ingressos quotidians, de l’evolució de les rendes, de la seua composició. La dispersió dels llinatges de la baixa noblesa va anar aparellat d’una dolenta conservació dels documents, inclosos els dels consells locals dels seus dominis. En altres casos, ens topetem de cara amb les portes tancades d’arxius privats en què encara romanen molts documents.

En front d’això, sabem alguna cosa més de les grans senyories, de les pertanyents a l’alta noblesa, que havien absorbit al seu torn d’altres més petites, però freqüentment en haver sigut producte del segrest per la monarquia (com ara la baronia d’Arenós), com a conseqüència d’haver fet fallida o bé relacionat amb problemes polítics. D’un altre costat, coneixem parcialment algunes altres de senyoriu eclesiàstic. La comparació dels dominis de la cavalleria amb tot això, la reformulació de les cartes pobles (els convenis entre senyors i vassalls) i la informació provinent d’alguns contractes notarials (arrendaments de rendes, de regalies, etc.) ha permès una certa aproximació a aquelles realitats, a falta de dades més completes. Un altre aspecte interessant, i potser el que més llum aporte en els propers anys, és el buidatge de les notícies vessades en els plets judicials (que arrepleguen dades complementàries, o fins i tot contractes notarials no conservats), tant en el tribunal de governació (l’alta cort que dirimia conflictes vinculats amb la noblesa) o la batllia general (per problemes entre els oficials reials i els senyors).

Imatge idíl·lica d’una senyoria medieval

En les darreres setmanes hem trobat un procés judicial ben interessant. La qüestió que l’havia originat es devia a l’impagament dels censals (dels crèdits concedits sobre les rendes) de la petita batllia de Matada el 1503, depenent de la monarquia, un petit districte administratiu situat al si del terme general de Corbera, vora el riu Xúquer. El greus problemes d’administració d’un petit lloc, amb enormes despeses per al manteniment de l’assut, el molí i la sènia que prenia les aigües del flum, féu que el batlle llavors decretara una autèntica suspensió de pagaments i obligara al consell local i els veïns a fer tandes de treball obligatori per a diverses obres en el lloc.

La Ribera Baixa del Xúquer a finals de la baixa Edat Mitjana

Els censalistes, pel seu torn, recorregueren davant el batlle general de València, per haver consentit aquest “derrencliment” (literalment, abandó, que era una rara figura jurídica) del pagament de les pensions anuals dels creditors de la corona, carregades sobre aquell districte. El més destacable és que els pledejants aporten uns documents notarials que retrocedeixen més d’un segle: des de l’alienació del lloc pels Vilaragut, senyors de Corbera el 1385; l’arrendament de les rendes senyorials i en què consistien, el 1416; la compra de la localitat pel rei, instada pels veïns a canvi d’un censal pagat a la corona; el trasllat dels comptes i habitants taxats en la peita (una trentena de famílies a inicis del segle XV i menys de la meitat a inicis del XVI); o, per últim, les referències als plets judicials entre la localitat i els senyors de Corbera. Aquest juí, a més a més, va propiciar que es conservara la documentació generada per la batllia (en mans reials) en els anys anteriors i immediatament posteriors al 1509, que és quan es dirimeix la qüestió, des del 1485-1514 (estudiada en el seu moment per A. Furió en la seua tesi doctoral).

El cas de Matada fou en certa mesura simptomàtic de moltes petites senyories valencianes. Va ser poblada de cristians després de la conquesta, aprofitant els pocs sistemes hidràulics andalusins en les zones properes a la marjal; anys després va ser venuda a un eclesiàstic en títol de senyoriu i anà a parar a mans d’un ciutadà de València; es trobava, això no obstant, dins del terme particular d’una vila, que va oscil·lar entre el reialenc i el senyoriu. Amb la qual cosa, entre 1468-1514, Matada era un districte reial subordinat a una jurisdicció privada.

Les restes del molí de Matada, que es van poder salvar dels últims plans que han afectat el riu,
però el conjunt arquitectònic presenta un estat lamentable

Fins i tot, els reclamants de les pagues d’aquells censals, en què es troben els Roís de Corella o els Guillem Català, acusen l’oficial reial de malbaratar recursos i balafiar el patrimoni que hi havia en la localitat, entre els que es trobava l’antiga reserva senyorial de Matada. Les descripcions, quasi melancòliques, dels testimonis al voltant de la casa, de l’hort paredat i del camp de la Nora, d’una jovada (9 ha), és un dels aspectes més colpidors. Així, afirmaven que la casa del senyor “és tota derrocada, és mohina, tota derruida (…) e feta inabitable”, que abans tenia un gran colomer. Les vinyes, horts, camps i altres terres del camp de la Nora havien estat, per negligència dels oficials reials, venudes i transportades: “que està en veritat que pot haver més de cinquanta anys que les vinyes que estaven en lo dit terme de Matada són estades destrohides, que de aquell temps ençà no en han donat fuyt ni renda alguna”. I que, a més, contava amb “una bella arboreda, la qual donava gran renda e utilitat al senyor”, de la qual no quedava res (ARV, Batllia general, Plets, sing. 1438).

La historiografia medieval valenciana havia apuntat que les senyories valencianes, en efecte, estaven ben lluny de les que trobem al nord i centre del continent europeu, o fins i tot de les castellanes, aragoneses i del nord català, i un dels seus trets era la quasi inexistència de reserves senyorials. L’atenta lectura dels documents en els últims anys ha vingut a matisar aquesta imatge, en el sentit que, si bé no foren de grans extensions comparables amb altres àrees, no foren del tot insignificants (en trobar-se entre les parcel·les més grans del territori o també en generar determinats recursos). En molts exemples, especialment les vinyes de qualitat en les senyories eclesiàstiques, es troben camuflades en contractes d’arrendament de terres o bé estan amagades de la comptabilitat en ésser administrades directament pels batlles o oficials del senyor. I, fins i tot, mantenien cert simbolisme en l’imaginari nobiliari del bon i just senyor, també a casa nostra, com en aquest cas de Matada.

Situació de Matada en l’actualitat
1) Restes del que fou el molí de Tomba (de construcció contemporània). 2) Restes del molí medieval de Matada. 3) Séquia Nova de Cullera, que a començaments del segle XVI va partir el terme de Matada. 4) La marjal, hui arrossars. 5) Partida del Senillar, pertanyent a Matada (hui és terme de Llaurí). 6) Partida actual de Matada, sobre la mota del marge dret del Xúquer (hui de Fortaleny)

Nota de l'autor: aquest post ha sigut fruit del treball portat a terme juntament amb Ferran Esquilache per a una recent contribució a un congrés