Tribut a Miquel Barceló

Pero ciertos de nosotros, por acciones seguramente cometidas pero que resultan imposibles de recordar, nos hallamos constreñidos a perseguir una manada de bestias incansables, borrosas, sin que jamás, a pesar de todos los esfuerzos, consigamos disminuir la distancia, irreductible. Y después morimos. Miquel Barceló, “Prólogo”, Arqueología Medieval. En las afueras del Medievalismo, 1988.

Ha degut fer fred, aquests dies i nits en què l'admirat Miquel Barceló ha esperat, sabedor, la mort. A trenc d'alba, o no, se n'ha anat: ens ha deixat orfes d'una intel·ligència admirable, d'una capacitat demiúrgica de crear coneixement del no res. Veure el funcionament d'una societat, la resistència a la dominació dels grups tribals araboberbers, on només vèiem camps, bancals, séquies i antics costums de reg. El Barceló enfant terrible, el Barceló temible, el Barceló mestre, el Barceló far, el Barceló genuí, el Barceló dels darrers dies, el gran Barceló, ja no estarà més entre nosaltres, al món dels vius, que ha abandonat als 74 anys, víctima de la malaltia que l'ha perseguit des dels 31. Una lluita pertinaç que segurament li forjà el caràcter i marcà els traços d'una biografia singular: el filòleg que fou historiador, l'historiador que s'ubicà als afores del medievalisme, el medievalista que fou un geni.

Nascut a Felanitx (Mallorca) el 1939, als 18 anys marxà a Barcelona a cursar la carrera de Filologia romànica, amb el desig d'esdevenir escriptor. En finalitzar, però, abandonà les aspiracions literàries i decidí marxar a l'estranger, primer a Anglaterra i després als Estats Units d'Amèrica, on impartí, a Nova York, classes universitàries de castellà entre els 24 i els 30 anys. Aleshores, en 1970, li diagnosticaren la malaltia que el féu retornar a Barcelona, on, després de diverses operacions, s'integrà en el professorat d'Història de la Universitat Autònoma, acabada de fundar uns anys abans. Tot just llavors, amb 32 anys, es doctorà a la Universitat de València amb una breu tesi, sota la direcció d'Antonio Ubieto, sobre la llegenda de Roderic i Julià, que marcava els inicis de la invasió musulmana de la península Ibèrica el 711. De fet, durant aquella època estudià l'evolució de l'estat visigot a través de l'emissió de monedes i la recaptació fiscal, que el portaren a interessar-se per l'estat andalusí, influenciat per l'obra de Samir Amin, de qui traduí en 1974 Sobre el desarrollo desigual de las formaciones sociales. En ple moviment descolonitzador, Amin cercava l'origen de la dominació occidental capitalista sobre la resta del món i el trobava en l'especificitat del feudalisme, basat en un sistema de rendes i dependències personals, molt més estricte, controlador i modificador de les societats que la resta de formacions estatals tradicionals, caracteritzades per una dominació fiscal més permissiva vers els dominats. Pierre Guichard reblà el clau un parell d'anys després, en 1976, amb la publicació d'Al-Ándalus. Estructura antropológica de una sociedad islámica en Occidente, en què, per primera vegada, s'explicava la diferència radical entre la societat andalusina, amb un marcat component tribal, i la societat cristiana del nord de la península Ibèrica, emmarcada dins dels paràmetres feudals.

A partir d'ací, el coneixement de la societat andalusina ocupà les investigacions d'en Barceló: com funcionava a tots els nivells, tant en el de la relació tributària i l'organització de l'estat, com en el de la producció, la reproducció social i el desplegament sobre el territori. Així, en 1984, als 45 anys -eren uns altres temps, en què cap ANECA exigia una producció estakhanovista i esbojarrada-, publicà els seus primers llibres historiogràfics, tot dirigint el segon volum de la Historia de los pueblos de España, sobre "Los antiguos territorios de la Corona de Aragón", i fent una primera aproximació Sobre Mayūrqa, la Mallorca andalusina. Llavors, conscient de la necessitat d'anar més enllà de les fons escrites musulmanes i cristianes, com ressenyà enèrgicament a Girona, el 1985, en el col·loqui sobre l'expansió del feudalisme català, començà a prospectar arqueològicament determinats llocs d'assentament rural andalusí. Els primers foren la vall de los Guájares, a l'antic territori nassarita, i el mateix espai mallorquí, dels quals nasqueren Les aigües cercades; (Els qanât(s) de l'illa de Mallorca), en 1986, i Arqueología medieval. En las afueras del medievalismo, en 1988. En aquells moments Barceló ja comptava amb un equip format a l'Autònoma que es dedicà durant els següents anys a perfeccionar i estendre la metodologia finalment sistematitzada a El agua que no duerme: fundamentos de la arqueología hidráulica andalusí, publicat en 1996. Els resultats de tot plegat foren espectaculars: una nova forma de pensar històricament el paisatge donà peu a una nova forma de comprendre la societat andalusina, la seua manera de gestionar el territori, la seua organització interna, les seues relacions de dominació, etc.

No debades, la utilitat i la capacitat de seducció intel·lectual de la proposta d'en Barceló menaren a la seua expansió: a Catalunya, al País Valencià, a les Balears, a Múrcia, a Castella, a Andalusia, per tot arreu, hi ha hagut seguidors, discutidors i perfeccionadors del seu pensament. I és per això que tots lamentem la seua pèrdua i li retem el sentit homenatge que mereix la seua persona, una figura que ha canviat el rumb de la historiografia hispànica, per a bé i per a sempre més. En la seua darrera entrevista, publicada fa uns pocs mesos a L'Avenç, deia que de ben menut s'adonà "que hi havia dos grups de llibres i que, probablement, hi havia més passió en la Catena aurea o en els toms de portada verdosa de sant Tomàs d’Aquino que no podia llegir, que en els volums rebregats d’en Blasco Ibáñez i altres", i, per tant, "que el secret estava amagat en aquella escriptura que no entenia, més que en les històries aquelles d’homes i dones que jugaven a metges". Donem gràcies, doncs, al fet que aquell Miquel Barceló que va eixir de la facultat de filologia de Barcelona en els anys '60 es dediqués finalment a la primera classe de llibres, els de recerca i anàlisi, i no a la segona, els de literatura, que conreà únicament en jubilar-se, amb El terme de Manacor (2007) i A trenc d'alba (2009). Tots nosaltres, com a historiadors i persones interessades en el significat històric de la societat en la que vivim, ens hem beneficiat enormement d'aquella decisió. D'una manera o d'una altra, la seua tasca i el seu llegat ens han canviat la vida. Gràcies, Miquel, per tot, encara que ja no pugues sentir-nos...

Finalment, atès que, malauradament, no hem pogut dur a terme l'entrevista que teníem aparaulada amb ell, per a la qual s'havia mostrat predisposat i il·lusionat, no podem més que recomanar-vos ferventment eixa altra a la que hem fet esment, que la revista L'Avenç acaba de posar en línia: "Miquel Barceló, estudiós d'exterminis".

Pierre Guichard i Miquel Barceló a Girona en 1985

Poc podia imaginar-se l'historiador francés Pierre Guichard la repercussió que tindria el seu treball entre el medievalisme i l'arabisme espanyols quan va presentar a la Universitat de Lyon, allà pel 1972, la seua tesi de tercer cicle sobre l'estructura antropològica de la societat andalusina. Tant ha estat així que qualsevol recerca posterior sobre el tema, a favor o en contra, ha hagut de partir irremeiablement dels seus estudis. Amb tot, com ell mateixa ha declarat en més d'una ocasió, quan va arribar a casa nostra en 1966 disposat a iniciar la recerca i va parlar per primera vegada amb Antonio Ubieto perquè l'aconsellara –en aquell moment era el catedràtic d'Història Medieval de la Universitat de València–, aquest el va animar a estudiar el procés de conquesta cristiana amb la nombrosa documentació existent al nostre país. Mentre desenvolupava la recerca, però, Guichard es va adonar que les diferències d'estructura social entre cristians i musulmans eren majors del que s'havia dit fins a aquell moment, i es va decantar finalment per l'estudi de la societat andalusina, que era el seu projecte original i sempre li havia interessat més. Tanmateix, mai va deixar del tot la qüestió de la (re)conquesta, ja que la documentació d'aquest període era la seua font principal de treball, i a ella va dedicar-hi una part de la seua tesi d'estat publicada entre 1990 i 1991 a Damasc sota el títol de Les Musulmans de Valence et la Reconquête (XIe-XIIIe siècles), que és l'obra cim de la seua carrera investigadora encara que no siga tan coneguda com l'anterior.

Capficat en aquesta darrera recerca, doncs, Pierre Guichard va ser l'encarregat de fer la segona ponència del col·loqui sobre la Formació i Expansió del feudalisme català que va tindre lloc a Girona en 1985, en la qual va fer un estat de la qüestió a partir de les seues recerques i les d'altres autors, especialment els que presentaren comunicació en aquell col·loqui. Tal com diu Guichard a l'inici de la seua exposició, tot partia d'una experiència personal que ell mateixa ha explicat en més d'una ocasió. Tenia interés en diferenciar les estructures socials de cristians i musulmans, però hi havia coses del funcionament de la societat andalusina que no acabava d'entendre, i la solució li va arribar de la mà de Miquel Barceló quan aquest li va enviar un breu llibret de l'economista egipci Samir Amin sobre les “formacions socials” que acabava de ser publicat en castellà, amb una introducció del mateix Barceló que tenia la intenció de facilitar l'encaix de les tesis d'Amin entre els historiadors medievalistes. A partir d'aquell moment Guichard va començar a emprar la noció de societat tributària –un terme que Amin havia establert per a substituir el de “mode de producció asiàtic”– i també la noció de societat feudal –entesa com una explicació econòmica i social global més enllà de les relacions jurídiques que emprava la historiografia clàssica. En definitiva, així és com va arribar a establir que la societat andalusina no era feudal, al contrari del que alguns autors havien plantejat a causa de la presència d'alcaids en els castells, puix no existien senyors que dominaren les comunitats camperoles i extragueren renda de forma privada. Aquesta va ser, de fet, la seua aportació al col·loqui sobre el feudalisme en l'Occident mediterrani que va tindre lloc a Roma en 1978, i que ja s'ha esmentat en altres entrades del blog.

Ara bé, tot açò eren conceptes marxistes, o millor dit neomarxistes, i Guichard no ho era, ni ho és, com ell mateixa s'ha encarregat de recordar sempre que ha tingut ocasió. De fet, en aquesta mateixa ponència sembla intuir-se una certa incomoditat quan diu que ell no partia “d'una ideologia preestablerta”, i necessita justificar-se per l'ús d'aquests conceptes que tant li van ajudar a entendre la societat andalusina i les seues diferències amb la feudal. Tanmateix, en el context historiogràfic de fa 30 anys a Guichard li resultava impossible explicar l'expansió cristiana en la península Ibèrica sense recórrer a una concepció global del feudalisme; al contrari del que havien fet historiadors anteriors com ara Sánchez-Albornoz o Álvaro de Santamaria a Mallorca, que veien en els nous territoris una població “lliure” i una manca de “relacions feudals”. Un aspecte, aquest últim, que en aquell col·loqui va quedar definitivament descartat per a l'àmbit historiogràfic català, valencià i aragonés, mentre que en l'àmbit castellà no ha estat així de forma tant uniforme. De fet, jo encara he arribat a conéixer gent en trobades de doctorands a qui havien ensenyat en classe durant la carrera que en la península ibèrica no n'hi havia hagut feudalisme, tot i que tampoc no voldria generalitzar l'excepció.

Per a entendre l'expansió feudal de la Corona d'Aragó, Guichard planteja tres punts en la seua ponència. Un primer punt és la dimensió geopolítica i dinàstica de les conquestes, que dóna unitat a l'expansió per la importància del paper dels monarques en el procés, i això actualment és més que evident. Un segon punt és el paper de l'economia mediterrània en l'expansió, que és un aspecte que no apareixia recollit per la historiografia anterior, i també la importància del capital estranger sobre la burgesia valenciana, que de fet ha estat un dels camps més treballats amb posterioritat; especialment les relacions comercials amb Itàlia i la resta d'Europa i la Mediterrània. I, finalment, un tercer aspecte que no es deu oblidar, al parer de Guichard, és l'element aragonés, ja que hi ha aspectes del dret aragonés que són diferents del català i són molt importants per a entendre el feudalisme valencià. Un apunt, per altra banda, lògic i evident.

Pel que fa als andalusins, el concepte de societat tributària manllevat a Samir Amin –que en aquell moment també empraven Miquel Barceló i Reyna Pastor malgrat les crítiques d'altres autors– és allò que explica una societat estructurada per dues realitats que funcionen per separat i es relacionen pel lliurament d'un tribut. A més a més, cal afegir la qüestió de l'organització tribal, de la qual va parlar Miquel Barceló a la seua comunicació. Ara bé, ¿per què Pierre Guichard va dedicar una part de la seua ponència a la societat andalusina i un dels organitzadors del col·loqui, Miquel Barceló, tota la seua comunicació? Des del primer moment els organitzadors van voler deixar clar que les conquestes no es feien sobre un territori buit, i per tant que no es pot estudiar l'expansió del feudalisme sense estudiar alhora la societat que era destruïa amb l'expansió. Una cosa i l'altra van lligades irremeiablement, les quals hui en dia anomenaríem procés de colonització i principi de substitució de poblacions.

Miquel Barceló comença esmentant l'escassa bibliografia que existia sobre l'organització política i els canvis socials esdevinguts per l'arribada dels almoràvits i els almohades a Alandalús, com ara els treballs d'Ambrosio Huici publicats entre 1950 i 1961, els de Évarist Lévi-Provençal en la mateixa època, i algun altre llibre de principis del segle XX. En aquest moment inicial de la comunicació, de fet, és quan millor es veu la diferència entre la fredor del text escrit i la posada en escena en directe: “Això és escandalós!”, diu Barceló, “sembla que no hi hagi universitat en aquest país!”, afegeix, denunciant així la manca de recerca sobre el període andalusí front als avanços realitzats fins llavors al Magrib. No obstant, alguna cosa s'havia avançat ja, gràcies a la documentació escrita posterior a la conquesta cristiana, malgrat que, com adverteix Barceló, cal anar amb compte amb els documents dels feudals a causa de la dificultat que demostren els conqueridors per a entendre la jerarquia camperola dels andalusins, o la gestió de la seua terra productiva. Cal conjugar, doncs, la documentació escrita amb la prospecció arqueològica, cosa que ell mateixa va començar a fer a partir d'aquell moment amb un equip d'altres persones “inventant” el que després s'ha conegut com a “Arqueologia hidràulica”.

Aquest historiador dedica la major part de la seua comunicació a parlar de l'organització del poblament andalusí a Mallorca en alqueries i rafals, i un bon tros a parlar de l'extensió de l'espai agrari; en definitiva, a parlar de comunitats rurals. Al seu parer, “és costum dels medievalistes entestar-se a parlar de propietat”, quan en realitat el que cal entendre és com funcionen els processos de treball, que és al que s'ha dedicat ell tots aquests anys posteriors. És a dir, el grau d'autonomia real que tenen aquestes comunitats, si elles soles poden de decidir com, quan i quant treballen, així com també què produeixen. No hi ha cap dubte que es tracta d'una observació de gran importància, i més per a aquell moment, perquè d'aquestes idees és pot deduir, crec, el què n'hi ha al darrere de l'interés que ha mostrat sempre Miquel Barceló per les comunitats camperoles andalusines i la seua organització: saber si es pot viure sense estat. Una qüestió que és fruit d'una ideologia concreta i que, per cert, a hores d'ara continua sense una resposta clara.

També parla sobre la berberització, en la qual s'havia avançat alguna cosa des dels treballs de Guichard anteriorment esmentats, ja que al seu parer la toponímia berber sense relació amb els almoràvits ha de ser anterior a la seua arribada. Tot açò ho desenvoluparia més extensament uns 10 anys després. Ara bé, no es tracta de dir que tots els assentaments puguen identificar-se amb tribus i localitats al Magrib, perquè òbviament aquesta correspondència no va existir. Allò important, per a Barceló, és que “la genealogia és una estratègia d'assentament dins d'un sistema en equilibri”, ja que altrament les comunitats camperoles sense filiació àrab o berber estarien en inferioritat de condicions respecte a l'estat i respecte als altres grups camperols. I ací és quan Barceló pronuncià la coneguda frase, tantes vegades citada amb posterioritat per altres autors, a favor i en contra, en la qual afirmava que “el medi tribal produeix tribus”. La tribalitat, com és evident, no és només una importació ètnica àrab o berber, sinó una forma d'organitzar els processos de treball de les comunitats camperoles i definir les relacions socials amb les demés comunitats. Per tant, la tribalitat no depén del grau de presencia de tribus àrabs o berbers identificades en un territori, sinó de l'hegemonia d'una forma d'organització del procés de treball agrari i de les organització social. Un medi, per cert, el tribal, que segons Barceló no deixa lloc al poder senyorial, perquè “l'únic extractor legitim és l'estat musulmà”, i aquesta paradoxa provoca que “quan l'estat fa fallida, les comunitats poden viure sense estat”. S'ha tancat, doncs, el cercle de l'objectiu de la recerca.

De tot plegat el que podem veure és una comunicació plena d'intuïcions que a hores d'ara, 27 anys després, per desgracia, continua sent encara molt vàlida per a entendre l'organització de la societat andalusina; o almenys de la seua part rural. Quedava molt per fer al 1985, i queda encara molt per fer, moltíssim, al 2012, tot i que sens dubte s'ha avançat en algunes coses. Moltes d'aquelles intuïcions de Miquel Barceló han estat confirmades en aquests darrers anys, d'altres matisades, i algunes fins i tot corregides. Amb tot, vull acabar amb el mateix final com ho fa aquesta comunicació que he comentat. A partir del segle XI, diu Barceló, no hi ha frontera entre ambdues societats a la península Ibèrica. L'Estat legítim, encarregat de la defensa, ha desaparegut, i els feudals marxen sobre una societat civil amb poca capacitat de defensar-se. “No ni ha cap heroïcitat amb això [...] i l'extermini és total”. Colpidor. “I res més”, diu al final, com qui no té res més que afegir, però no és cert. La sala aplaudeix, però n'hi ha gent que no ho fa. Alguns han quedat escandalitzats, i no es creuen res. És cert, devia fer fred a Girona aquell gener de 1985.

PS: No us perdeu, en el debat posterior a la comunicació de Miquel Barceló, el moment en què Isabel Alfonso pregunta a aquest sobre el treball de George Duby.

Pirates d'Alandalús? Parlem dels bahriyyun

¿Què tenen a veure el ribat de Guardamar, del qual parlava l'altre dia, amb la conquesta àrab de les illes Balears i de Sicília, amb el poblament andalusí de la Ribera del Xúquer i la tribu dels Hawwara, o amb ciutats com ara Pechina i Almeria? Doncs en certa manera tot està relacionat, a través de la navegació, el comerç, i el control de la Mediterrània occidental pels àrabs i els berbers durant el període alt-medieval. Estem en els anomenats “segles obscurs” d'Alandalús, abans de la proclamació del Califat i la total submissió de la península al poder central de Còrdova. És el moment de la formació de la societat andalusina: la conquesta, la colonització tribal i camperola del territori, la formació i consolidació progressiva del poder de l'Estat, la islamització de la població indígena i amb ella la integració en la nova societat tribal. Però és també temps de navegants, de comerç marítim, de viatges colonitzadors... i de pirates: grups de mariners que atacaven els vaixells cristians i les costes franques i itàliques del “país dels Rum”, amb la finalitat d'aconseguir esclaus i mercaderies i comerciar amb ells.

La historiografia, sobretot la francesa, anomena “pirateria andalusina” o “pirateria sarraïna” a un fenomen cronològicament molt concentrat en el temps, situat entre els segles VIII i X, que es va desenvolupar inicialment al marge de l'Estat i de qualsevol poder constituït. És per això que les fonts àrabs medievals, generades sempre per persones vinculades al poder, apenes en parlen. La major part de la informació que tenim de tot açò prové de fonts cristianes occidentals, dels mateixos que patien els atacs, i això ha condicionat l'estudi i la interpretació del fenomen dels navegants andalusins i nord-africans alt-medievals. Des de Marc Bloch s'ha considerat que eren pirates, bandolers a la recerca de botí. I no hi ha dubte que aquestes naus musulmanes atacaven contínuament naus cristianes i feien incursions en les costes franceses i italianes, bé que ho testimonien les fonts, però sembla que aquells navegants eren alguna cosa més que simples pirates o corsaris, d'acord amb la definició tradicional d'aquestes paraules. Són més bé mariners, que combinen les razzies esporàdiques amb altres afers comercials, o fins i tot amb el transport, i que les fonts anomenen bahriyyun.

En realitat no només eren andalusins, també hi havia magrebins, però no sembla haver-hi massa dubte què la majoria eren berbers. Les fonts, de fet, els anomenen mauri, en un moment en què aquesta paraula encara significava procedent de Mauritània, la província romana, i per tant era sinònim de berber. Tenien tota una sèrie de ports establerts al llarg de la costa mediterrània, des d'Alandalús fins a Egipte, fins al punt que prop d'Aleixandria pareix que hi havia un assentament anomenat Mina al-Andalusiyyin. També a l'illa de Gerba, a l'actual Tunísia, tenien un port. I ja veiérem l'altre dia com el ribat de Guardamar, abans del segle X quan es va transformar en una ràbita, era en realitat un menut centre d'habitatge estacional, que tenia més a veure amb el comerç que amb la religió.

Hi havia una ruta continuada que unia Ténès (a l'actual Algèria) amb Bajjana (Pechina, junt a Almeria), i altres ports importants com ara Aqlas (Águilas, a Múrcia), Ashkubrs (Escombreras, també a Múrcia) i Daniya, l'actual Dénia. Van ser els bahriyyun qui, segons al-Bakrí, transportaren en 875-876 un grup de colons d'Ilbira (Granada) i Tudmir (Múrcia) fins a Ténès, una ciutat costanera d'Ifriqiya, a l'actual Algèria, que havia quedat despoblada. Segurament els de Tudmir degueren partir des d'Aqlas (que, per cert, no té res a veure amb els ocells, sinó amb l'amazic “pantera”), considerat el port de Lorca, i els d'Ilbira partirien des de Bajjana. Hi ha una altra Bajjana a l'illa de Menorca, que es va catalanitzar com a Torre Petxina, i sembla tindre el mateix origen toponímic que la Pechina d'Almeria, encara que l'etimologia no està gens clara, però sembla relacionat amb els bahriyyun. De fet, alguna vegada s'ha parlat d'una república independent de mariners a Bajjana. Amb el temps, el califa també controlarà aquests establiments portuaris, i Bajjana serà substituïda per la nova Madinat al-Mariyya, ço és, Almeria. Aquest darrer topònim sí està ben clar, el seu origen està en l'àrab iemenita, amb una arrel sabea, i aplicat a una ciutat o alqueria significa relluent, que brilla sobre alguna cosa més vella. La relació del topònim com a substitut de l'antiga Bajjana és evident. I a Mallorca també hi ha una alqueria Maria, amb el mateix origen etimològic.

Excavació arqueològica de fa uns mesos en un solar de Pechina (Bajjana) on han aparegut murs amb una potència de fins a 2 metres i enlluïts a color.

En el mateix sentit que el trasllat a Ténès, sembla que ja fa uns anys Xavier Ballestin va demostrar en un article, que mai s'ha arribat a publicar, com els bahriyyun van transportar els colons andalusins des de la península fins a les Balears, a partir de la conquesta formal de les illes en el 902. Desgraciadament, va presentar el seu treball al congrés en homenatge a Pierre Guichard que es va celebrara a València i Granada el 1996, les actes del qual mai han arribat a veure la llum malgrat la qualitat de molts dels treballs presentats. Amb tot, hi ha contínues citacions al llarg dels darrers anys en recerques relacionades amb la colonització tribal de les illes, per la importància que dóna Miquel Barceló a aquesta gent en el procés d'assentament camperol a les illes. En aquest cas potser va ser Dénia el port de partida de les tribus àrabs i berbers que colonitzaren les illes orientals d'Alandalús. En qualsevol cas, sembla evident que els bahriyyun tenien la capacitat de fer els trasllats perquè coneixien perfectament les rutes, per descomptat els ports que freqüentaven, i a més penetraven contínuament terra endins. Les colonitzacions, per tant, no es feien a l'aventura, malgrat no estar organitzades per una autoritat estatal, sinó que hi havia un coneixement profund previ del territori.

Un paper semblant, tot i que no exactament igual, pareix que van tindre aquests mariners en la conquesta de Sicília, cap al 829. En aquest cas, una expedició privada de berbers andalusins va eixir de Tortosa cap a la Mediterrània oriental, però una tempesta els hauria portat cap a Sicília, on haurien estat contractats pels musulmans d'Ifriqilla per a participar en la conquesta de l'illa contra els bizantins. No tots eren bahriyyun, és clar, aquests només posaven els vaixells, i el port de sortida, Turtuxa, mentre que la gran part dels participants pareix que era població local andalusina. El cap de l'expedició es deia Asbag ibn Wakil al-Hawwarí, més conegut pel sobrenom de Fargalús, i tal com va advertir fa anys Pierre Guichard, el seu nom té una “estranya” coincidència amb la toponímia de diverses alqueries de la Ribera Baixa del Xúquer. Així, a banda de la localitat de Favara, que necessàriament deriva de la tribu dels Hawwara (ja n'hem parlat a Harca) a la qual pertanyia Fargalús, també és possible que hi derive el topònim de Llaurí (al-Hawwariyín), la població veïna. Ben a prop de Favara, sobre la mota del riu Xúquer, estava l'alqueria de Benihuaquil, que necessàriament és Banu Wakil, i que també coincideix amb el nom de Fargalús. I finalment, dins de la mateixa ària també estava l'alqueria de Fargalós, una vegada més el nom del cap berber del segle IX. Aquesta coincidència toponímica concentrada en uns pocs quilòmetres quadrats amb el nom del cap berber de l'expedició de Sicília no pot ser cap casualitat, Fargalús era d'allí. I la prudència que Guichard manifestava en aquell primer Congrés d'Història del País Valencià el 1971 (per què no se n'ha fet mai cap altre?) no pot impedir-nos relacionar una cosa amb l'altra i establir que aquella expedició de conquesta siciliana provenia de terres valencianes. A més, tot açò ens demostra que el poblament que va trobar Jaume I al segle XIII en la Ribera del Xúquer ja estava format a principis del segle IX, abans de la fundació de Madinat al-Jazira Suqr.

La zona de Cullera i la desembocadura del riu Xúquer, envoltada de marjals, on estaven les alqueries de Hawwara, Banu Wakil i Fargalós

Per a acabar, tornant als bahriyyun, és necessari fer referència al més septentrional dels seus asentaments, enclavat en territori franc i, paradoxalment, un dels que més va durar cronològicament. Estic parlant de Fraxinet, el Fraxinetum de les fonts llatines i el Jabal al-Quilal (la muntanya dels pics) de les fonts àrabs, tot i que en alguns lloc també apareix com a Farakhshinit‎, és a dir, la transcripció fonètica a l'àrab del llatí Fraxinetum. Segons els Annals de Reims de Flodoardo, sembla que cap al 889, després d'una tempesta, un grup de 21 andalusins haurien atracat en l'actual golf de Saint-Tropez, a la Provença, no massa lluny de Marsella, i s'hi van establir. De seguida haurien fet vindre un altre grup més nombrós, de cent persones, que s'haurien instal·lat amb els primers, i des d'allí haurien llançat atacs per tota la Provença i als Alps. De fet, algunes fonts es refereixen a ells com a mujahidin, és a dir, guerrers que fan la jihad. No seria fins al 931 que el rei Hug d'Itàlia els hauria fet front amb l'ajuda de vaixells grecs, tot i que cap al 933 els musulmans tallaven de nou els ports muntanyencs dels Alps. Cap al 942 Hug els hauria vençut de nou amb l'ajuda de vaixells pisans, però en compte d'expulsar-los va decidir pactar amb ells la seua ajuda en la lluita contra el seu rival Berenguer de Friül, i al poc de temps les incursions i razzies musulmanes als Alps es continuaven efectuant, arribant a cobrar els mercaders per passar algunes valls. De fet, si van durar tant de temps va ser gràcies als conflictes interns entre els magnats de la Provença i Itàlia. Finalment, el 972 els musulmans de Fraxinet van arribar a segrestar l'abat de Cluny, amic de l'emperadriu, però, després de pagar el rescat, una operació conjunta dels comtes de Provença Guillem i Ratbold, i del comte Arduí de Torí, va acabar amb ells definitivament.

Les fonts àrabs semblen confirmar que Fraxinet era un establiment d'andalusins, i almenys des del segle X estaven sota l'autoritat d'Abd ar-Rahman III. No és cap casualitat, perquè estem ja en el Califat de Còrdova i el temps de la “pirateria” andalusina independent ha finalitzat. Els atacs a les costes franques continuen produint-se, con testimonien les fonts àrabs i llatines, a la recerca d'esclaus i de botí, però ara estan sota control del califa i són expedicions oficials. De fet, encara que inicialment sembla haver estat una iniciativa privada, ara l'enclavament musulmà de Fraxinet en la Provença forma part de la política cordovesa en la zona, conjuntament amb les Balears, que té la finalitat de posar traves al comerç cristià. Tant és així que al seu front hi ha un qa'id al servei del califa, la qual cosa sembla indicar que no es tracta d'un assentament o una colònia, sinó d'una espècie de base d'operacions (ja que en cas contrari hi hauria un governador). A més, els mateixos francs saben molt bé de la dependència de Fraxinet cap al califa, per això l'emperador Otó I va arribar a enviar una ambaixada a Còrdova per a demanar que aturara els atacs, cosa que es va fer durant un temps.

emplaçament de Fraxinetum

En definitiva, tant les fonts àrabs con les franques ens parlen de la seua existència, del seu resultat, i de la dependència de Còrdova. El problema és que aquesta presència no s'ha pogut documentar encara arqueològicament. Sempre s'ha pensat que l'assentament estava en el castell que hi ha a l'actual població de La Garde-Freinet, però les excavacions que s'hi van realitzar van demostrar que es tracta d'un castrum del segle XIII i que allí mai va haver-hi cap presència musulmana. Ben la contrari, l'emplaçament descrit per les fonts escrites sembla indicar que estava a l'actual població de Saint-Tropez, envoltat pel mar i per un bosc espés, que més bé sembla ser una gran marjal hui desapareguda, formant tot plegat una espècie de península on hi havia fonts d'aigua abundants que eren aprofitades. El que sí s'ha trobat, de moment, són una sèrie de restes de vaixells musulmans enfonsats d'aquest període al llarg de la costa provençal (derelictes), cosa que indicaria que freqüentaven la zona. De fet, la tipologia de ceràmica trobada en un dels vaixells (a la foto) és exactament igual a la trobada al barri artesanal de Pechina, la qual cosa podria indicar que aquest era l'origen dels andalusins de Fraxinet. Al remat, el cercle es tanca, perquè tant Bajjana com Fraxinetum van ser fundacions independents dels mariners musulmans, després controlades per l'Estat cordovés, per a finalment acabar desapareixent. Poc de temps després, a la mort d'Almansor, es girarien les tornes, i els pirates passarien a ser uns altres. Però això ja és una altra història, i prou més coneguda.

Gerra decorada amb cordons de fang trobada al derelicte “des Jarres”, a la Costa Blava, que correspon a un vaixell andalusí del segle IX

Emplaçament de totes les poblacions esmentades al post. A: Ténès (Algèria); B: Bajjana (Pechina, Almeria); C: Aqlas (Águilas, Múrcia); D: Ashkubrs (Escombreras, Lorca); E: Daniya (Dénia); F: Bajjana (Torre Petxina, Menorca); G: Ribat de Guardamar del Segura; H: Turtuxa (Tortosa); I: Jabal al-Quilal o Fraxinetum (Saint-Tropez)

NOTA: La informació per a fer aquest post ha estat extreta de diversos treballs de Pierre Guichard, Miquel Barceló i Philippe Sénac.

Paisatge, poblament i espais agraris en època andalusina

Com heu pogut constatar els lectors del blog d'Harca, l'organització de seminaris i fòrums d'investigadors novells ha estat una de les principals preocupacions dels doctorands del Departament d'Història Medieval de la Universitat de València durant els darrers anys. En aquesta línia, els passats 2, 3 i 4 de juny tingué lloc la Trobada de joves investigadors: Paisatge, poblament i espais agraris en època andalusina, que no només recollia aquest esperit, sinó que, a més a més, sumava el dels seminaris d'arqueologia medieval organitzats a la mateixa facultat d'història valenciana pels professors Enric Guinot i Josep Torró al llarg dels darrers cursos. Així, junt a un gruix d'investigadors predoctorals, també hi participaren d'altres consolidats, com Eugènia Sitjes i Jorge Eiroa, o el mateix Miquel Barceló, el fundador de l'arqueologia hidràulica o dels espais irrigats, la principal branca impulsora de la disciplina entorn de la qual gravitaven tots els treballs presentats: l'arqueologia agrària.

Així, per exemple, fins a cinc de les nou exposicions realitzades versaren sobre els sistemes hidràulics construïts per grups camperols araboberbers a diversos llocs d'Alandalús, especialment a la seua zona oriental. Tres d'elles, les de la vega de Granada, la plana de Lleida i la serra valenciana de la Calderona, dutes a terme per Luis Martínez Vázquez, Josep Marfull i Kilian Cuerda respectivament, encara estan en les fases primigènies d'investigació, per la qual cosa es limitaren a indicar-ne els principals objectius i mostrar uns primers resultats, vinculats a la identificació dels espais irrigats d'època andalusí. Això ha estat especialment possible en el casos lleidatà i valencià, d'escassa densitat de població en comparació amb el complex cas granadí, encara per desllorigar per part dels historiadors. Amb tot, aquesta aparent complicació no ha estat obstacle per tal de començar a esclarir, per fi, els orígens de la vega de València, associats, segons va explicar Ferran Esquilache, als petits espais d'irrigació de les alqueries formades entre els segles VIII i X (cal precisar-ne encara la datació dels assentaments, així com de certes ampliacions posteriors). Igualment, la gran extensió de l'actual horta de la vall de Ricote, 120 hectàrees, tampoc ha impedit que Arnald Puy haja estat capaç d'identificar hipotèticament l'espai irrigat original, de només 6 hectàrees, bo i emprant una àmplia gamma de tècniques geoinformàtiques.

Kilian Cuerda, Luis Martínez Vázquez i Josep Marfull

Ferran Esquilache i Arnald Puy

D'una altra banda, la resta de presentacions se centraren en l'estudi del paisatge sencer d'una determinada zona, en ocasions en relació amb una especialització rural concreta, com ara les salines de la serra nord de Guadalajara durant l'època altomedieval o la ramaderia del terme municipal de Culla entre els segles XIII i XVII. En el primer cas, estudiat per Guillermo García-Contreras, l'especial geografia del terreny, tendent a l'aparició de salines naturals, va induir l'aparició al seu costat d'assentaments que, a banda d'espais irrigats de clara tradició araboberber, incloïen l'explotació sistemàtica de les salines com una part més del treball agrari. En el segon cas, el de Culla, l'abrupta orografia també estimulà la concentració dels esforços productius en una determinada especialització, la ramaderia, com ha pogut destacar Vicent Royo a través d'una completa reconstrucció dels espais d'assentament, de conreu, de pastura i de trànsit pecuari. Pel que fa a d'altres zones, com el Quempe granadí o el districte mallorquí de Manaqûr en època andalusina, Sonia Villar i Eugènia Sitjes han tractat de reconstruir la globalitat dels espais de poblament i de treball rural, la primera encara en una etapa inicial de la investigació, mentre que la segona, pel contrari, amb uns resultats definitius, fruit de la seua tesi doctoral. En concret, en aquest darrer cas s'ha pogut identificar una xarxa coherent d'assentaments i espais de conreu que generà un centre d'intercanvis ubicat al soc de Manacor, un model que potser també estimulà l'aparició i el creixement d'alguns nuclis andalusins a l'actual territori valencià, com comencen a indicar algunes recerques.

Guillermo García-Contreras

Vicent Royo i Sonia Villar

Quant a les conferències programades al llarg de la trobada, hi hagué, en primer lloc, la paraula del mestre, Miquel Barceló, qui no requereix de presentació en l'àmbit hispànic. Si no la necessiten Marx o Ranke a nivell internacional, tampoc la necessita ell, puix els creadors de metodologies històriques sempre són un referent, a admirar o criticar, però un clar tòtem tribal per a la resta d'investigadors que el segueixen. En aquest sentit, Barceló volgué deixar de banda el seu paper fundacional en l'arqueologia hidràulica i tractà d'exposar-ne una perspectiva impersonal. Amb tot, dedicà la primera part de la seua intervenció a explicar les seues respostes a les dues úniques crítiques explícitament rebudes: la de Sonia Gutiérrez, de qui sorprenentment acceptà ara la validesa de les seues objeccions en acusar d'ucronia les primeres descripcions de l'arqueologia hidràulica, i la de Luis Pablo Martínez Sanmartín, de qui, en canvi, insistí en l'equivocació que suposa pretendre una creació estatal i urbana de les grans hortes fluvials, ja que segons semblen indicar els primers casos estudiats, com el de València, l'origen fou tribal i camperol. La resta de l'exposició, a banda de reclamar la posició que pertoca en la narració historiogràfica espanyola a les ruptures totals que suposaren les conquestes andalusina i cristiana de la península ibèrica, se centrà en una nova idea, encara en desenvolupament, sobre els espais irrigats per les tribus i clans araboberbers. Segons aquesta, a través dels principis matemàtics que regeixen les paràboles, necessàries al principi de tot sistema hidràulic per tal que l'aigua agafe velocitat, es pot afirmar que els constructors sabien des d'un principi l'espai que ocuparia la zona regada. Això, potser, tindrà implicacions teòriques en la qüestió dels volums demogràfics per als quals foren creats aquells sistemes.

No debades, aquest fou també un dels punts essencials de la conferència de Jorge Eiroa, un dels arqueòlegs amb més projecció de futur en el nostre àmbit, arran dels seus treballs en el sudest ibèric, especialment a la vall de Ricote i Tirieza, en la frontera oriental de l'emirat nassarita. Així, tot fent balanç de la seua pròpia experiència i de l'avanç de l'arqueologia agrària en els darrers anys, Eiroa va reclamar no només la multidisciplinarietat de les excavacions, amb anàlisis de l'espai i el poblament conjugats amb estudis arqueobotànics, palinològics i arqueozoològics, sinó també una aproximació de múltiples vies, més enllà de la linealitat oferida per la seqüència tradicional d'excavació, estudi i interpretació. En qualsevol cas, insistí en la necessitat d'ampliar l'inventari d'alqueries i nuclis andalusins excavats, en tant que la prospecció -el principal mètode de l'arqueologia dels espais agraris- té unes limitacions que només poden ser salvades per les nombroses informacions aportades per una excavació. Finalment, Eiroa clogué la seua intervenció amb la introducció d'una de les principals qüestions cap a la qual s'orientarà la investigació en els propers anys, la dels graners comunals fortificats, ja avançada fa una dècada per Josep Torró i Josep Maria Segura en aquest article sobre el castell d'Almizra.

Jorge Eiroa i Miquel Barceló

En darrer terme, la trobada donà pas a una taula redona sobre la possible patrimonialització dels paisatges històrics, en què intervingueren el director de l'Institut del Territori Eliseu T. Climent, i els mateixos investigadors Kilian Cuerda, Luis Martínez Vázquez i Arnald Puy. Curiosament, només el primer va advocar per un aprofitament dels paisatges històrics adaptat a les noves circumstàncies econòmiques a través de programes com els de les olives mil·lenàries del Maestrat, les terres dels vins o les rutes turístiques. Els historiadors, en canvi, més apegats a la realitat dels llocs que estudien, es declararen pessimistes a l'hora de poder garantir la conservació d'uns paisatges que, sense l'ús tradicional, semblen difícils de mantenir tal i com eren. Val a dir, una església o un castell, com a monuments arquitectònics són relativament fàcils de conservar i valorar, però la dimensió és tota una altra quan parlem de paisatges sencers que necessiten ser mantinguts per tota una estructura social que els dóna un ús determinat. En el nostre cas, per exemple, la Llotja de València s'ha pogut mantenir sense mercaders a dins, però l'horta no podrà subsistir, de cap de les maneres, si no hi ha llauradors que la treballen. En aquest sentit, també les torres d'alqueria andalusines són un vestigi fàcilment conservable, com ja constatàrem al mateix blog d'Harca. I precisament amb una visita a una d'elles, la de Bofilla, al nord-oest de València, va finalitzar la trobada sobre Paisatge, poblament i espais agraris en època andalusina. Com veieu, tres dies intensos i ben productius.

La torre de l’alqueria de Bofilla

Tribus

Les revoltes que actualment està vivint el món àrab han focalitzat, amb major o menor mesura, mitjançant la premsa, la realitat social d'aquests països del Magrib i l'Orient Pròxim davant l'opinió pública mundial. Deixant de banda l'entramat polític i repressiu de qualsevol dictadura a l'ús, o la crisi econòmica, sorprèn extraordinàriament, des del punt de vist occidental, la força que té encara el fet tribal en aquestes societats. Potser no s'ha vist tant a Tunísia i Egipte, on el protagonisme de la revolta l'han tingut, sobretot, les generacions més jóvens i urbanitzades, però s'està veient perfectament en altres casos. Pot semblar anecdòtic, però a Jordània els líders de les 36 tribus locals han arribat a demanar-li al rei Abdal·là II que es divorcie, amb l'excusa de les grans despeses que ocasiona la reina Rània en productes de luxe i per les seues ingerències en els afers polítics del país; tot i que, en realitat, en el rerefons de la petició està l'avanç del poder polític i social dels palestins a Jordània, sota els auspicis de la reina, en detriment dels líders tribals originals de la Transjordània. Al Iemen, les protestes es van iniciar alhora que a Egipte, però només començaren a tindre algun efecte sobre el president Alí Abdal·là Saleh quan a finals de febrer els líders de les principals tribus del país li van retirar el seu suport. De moment s'ha mantingut gràcies a l'exercit, però la seua caiguda és imminent com demostra el fet que fa uns dies li retirara el suport, també, el xeic o líder de la seua pròpia tribu, la Hashid, que és la més important del Iemen actual.

El sheikh Hussein Al Ahmar, lider tribal iemenita, es dirigeix als manifestants al febrer

Encara així, és sobretot el cas de Líbia el que més ha evidenciat el poder de les tribus en el país i la seua imbricació en els mecanismes de l'Estat. Com qualsevol lider polític en una societat tribal, Moammar al-Gaddafi ha afavorit al llarg del seu mandat els membres de la seua pròpia tribu, la dels Gaddafa (o Qathathfa), que controlen gran part dels càrrecs dirigents de l'exercit, sobretot l'aviació, i la seua guàrdia personal. Però aquesta tribu no és una de les més importants i nombroses, per això Gaddafi necessità pactar des del principi amb altres tribus més importants, amb la qual cosa ha aconseguit mantindre's en el poder més de 40 anys gràcies a aquestes confederacions tribals. Es tracta dels Warfallah, la tribu més nombrosa del país amb més d'un milió de membres, i els Magariha, la segona més gran en membres, de les quals cap és original de l'est del país, centre principal de la revolta. Tanmateix, tampoc cal creure que l'aliança entre els Gaddafa i els Warfallah ha estat sempre idíl·lica al llarg d'aquests anys, tot i els entramats de sang que s'han anat teixint mitjançant els matrimonis dels principals dirigents tribals i de l'Estat, per això el colp d'Estat que va patir el dictador el 1993 va estar dirigit principalment per oficials de l'exercit pertanyents a aquesta tribu majoritària, amb la conseqüent repressió posterior sobre la totalitat de la tribu Warfallah després del fracàs del colp, encara que l'aliança no s'arribà a trencar.

La revolta que viu actualment Líbia no la van iniciar membres de les tribus que donaven encara suport a Gaddafi. No és cap casualitat que la revolta triomfara a l'est del país, a la regió Cirenaica, que sempre ha estat més difícil de controlar des de la Tripolitània, i d'on són originàries les tribus a les que Gaddafi no ha afavorit directament en el seu règim, a més dels seguidors del moviment religiós dels Sanussi, relacionats amb l'antiga monarquia. De fet, aquest grup religiós és l'excusa que permet Gaddafi acusar de tots els mals del país a al-Qaida i el terrorisme islamista, tot i que, aparentment, no estan directament connectats. Tanmateix, si les tribus principals no van estar en l'origen de la revolta, i aquesta inicialment no passava de ser un moviment relativament dèbil davant el poder repressiu de l'Estat, en realitat no es va convertir en una guerra formal fins que a finals de febrer els Warfallah van retirar definitivament el seu suport a Gaddafi. El 20 de febrer un grup d'ancians que es va presentar com a liders de la confederació tribal Warfallah va emetre un comunicat condemnant Gaddafi, la seua família i tota la tribu dels Gaddafa, parlant tots plegats en nom de les tribus Matarfa, Zakarwa, Lotyyin, Fogyyin, Faladna i Mrabtin.

En realitat, si dic açò en un blog d'història medieval és perquè tot plegat m'ha recordat molt el debat historiogràfic sobre la tribalitat de la societat andalusina. No em referisc tant a l'antiga discussió iniciada per la publicació de la coneguda obra de Pierre Guichard Al-Andalus, una sociedad islámica en occidente, amb la qual va desmuntar els arguments de l'arabisme espanyol, que defensava fins llavors una societat eminentment occidental amb un vernís islàmic (simplificant molt, per l'espai). Actualment, pràcticament ningú dubta ja que la societat que es va formar a partir del segle VIII a Alandalús era una societat tribal, i que els indígenes es van integrar en aquesta societat mitjançant les aliances matrimonials i el clientelisme (altra cosa és l'acceptació de la segmentació). Em referisc, més bé, al debat encara no resolt suficientment sobre l'evolució de la societat andalusina des d'unes estructures plenament tribals, a l'inici, cap a una dissolució d'aquestes. La qüestió és, en definitiva, tal com s'ha plantejat, si al segle XIII els habitants de qualsevol alqueria amb un topònim Beni- formen part, encara, tots plegats, d'un clan amb el mateix nom. Ben conegut és l'exemple aportat per Guichard de l'alqueria de Benirrama (Beni Rahma), a la Vall de Gallinera, on en 1391 encara 9 de 19 caps de família porten el gentilici Ibn Rahma, però es tracta d'un exemple excepcional. En general, les fonts cristianes no són tan explícites i, per tant, no permeten arribar a una conclusió definitiva a favor o en contra d'aquesta hipòtesi. Tanmateix, és evident que els indicis apunten que en aquesta època ja no hi ha una relació entre topònim i llinatge (si en algun moment hi va haver, que suposem que sí). Això ha portat a la major part dels historiadors, incloent-hi el mateix Guichard, a proposar que amb els segles es va produir una evolució social a Alandalús, des dels grups de parentesc clànic i tribal cap a comunitats de caràcter veïnal. Per contra, Miquel Barceló defensa que la societat tribal es va mantindre fins a la conquesta feudal.

La vall de Gallinera, a la Marina. Fotografia de F. Prieto

És molt difícil entendre plenament la societat andalusina a través de la documentació generada pels feudals quan l'estaven destruint. Si per a nosaltres ja és difícil entendre la societat líbia o la iemenita actuals, i els mecanismes mitjançant els quals els líders tribals influeixen políticament en l'Estat, com devia ser-ho, de difícil, per als conqueridors feudals entendre la societat que havien conquerit, i de que manera “traduïen” aquella realitat social als seus esquemes mentals. Jaume I negociava contínuament les rendicions amb els alcaids dels castells, representants de l'Estat, però també ho feia amb els “vells”, és a dir, amb els šuyukh de les aljames en les alqueries i les medines. Són, salvant les distàncies cronològiques (que són moltes), una institució molt pareguda als “vells” Warfallah que a principis del segle XXI han retirat el seu suport a Gaddafi. En realitat, de fet, el que sembla haver desaparegut al final del període andalusí no són les estructures tribals de la societat, sinó la reproducció per segmentació. Per això, a les ciutats viuen centenars de llinatges, que en molts casos han perdut la connexió clànica amb els seus grups familiars d'origen, ja que treballen en obradors com a artesans o en rafals com a parcers, o fins i tot en alqueries com a posseïdors de terres, que possiblement paguen l'impost a l'Estat individualment, però això no vol dir que hagen perdut la connexió amb el cap tribal com a organització política de la societat. El cas actual libi, de fet, pot servir com a exemple, tot i que les comparacions antropològiques són sempre perilloses (a Líbia la tribalitat és d'origen pastoral). En qualsevol cas, no resta gens clar, però una cosa és evident: si aquesta evolució social es va produir, cal explicar com i per què, ja que sense això l'afirmació no té cap sentit.

Finalment, no vull acabar aquest post sense fer referència a una curiositat toponímica que escoltem i llegim ara diàriament a la premsa. Des que començà la guerra a Líbia hi ha gent que fa broma amb la semblança entre els topònims de les ciutats líbies de Misratah (o Misurata) i Al-Bayda amb les localitats valencianes de Mislata i Albaida; però aquest paregut, encara que és casualitat, té una certa lògica. Actualment la ciutat de Misratah és la ciutat més rica de Líbia i la tercera més gran del país, situada a només 210 quilòmetres a l'est de Trípoli, però a finals del segle XIII només era un oasi amb poca població que rebia el seu nom de la tribu dels Misrata. Es tracta d'una tribu amazic de la confederació Hawwara, que en efecte són originaris de la Tripolitània, a l'oest de l'actual Líbia, tot i estar escampats per tot el Magrib. Els Hawwara es van convertir a l'islam al voltant de l'any 700, i arribaren a Alandalús amb Tariq integrats en l'exercit conqueridor, ara fa 1.300 anys, i també immediatament després amb les primeres onades migratòries de camperols segmentats. Per les cròniques sabem que s'assentaren fonamentalment a la zona de l'actual Extremadura, i dominaren la zona de Santàver (actual Conca), però la toponímia ens indica que segments d'aquesta tribu es van assentar, també, per tot el Xarq Alandalús.

A Mallorca els trobem en la desapareguda alqueria de Hauuara, i a Eivissa a Baniouara. A la vall de Ricote, a Múrcia, estan segurament en l'origen de la localitat d'Abarán, antigament dita Fauaran, format pel nom dels Hawwara i el sufix amazic -an, que significa “els de Hawwara”. A València és possible que s'assentaren a l'actual Favara, a la Ribera del Xúquer, tot i que en aquest cas concret el topònim derivaria més probablement de fawwara, font o ullal en àrab, per estat situar a vora d'aquestes surgències d'aigua en la marjal de Corbera-Cullera; i, per descomptat, els trobem a l'Horta de València, donant nom a la séquia de Favara. Alguns autors relacionen l'origen d'aquesta séquia amb Mislata perquè passa junt a ella, i defensen que el topònim d'aquesta localitat deriva de la tribu dels Maslata, o menys probablement dels mateixos Misrata que donen nom a la ciutat líbia, en ambdós casos tribus de la confederació dels Hawwara. El mateix Pierre Guichard va aportar aquesta hipòtesi en el seu Al-Andalus, però després es va adonar de l'error, ja que el text àrab que ens anomena la saquiyat Hawwara (descartant un origen fawwara, font), també ens informa del nom de l'actual Mislata, Manzil 'Ata, descartant la hipòtesi inicial dels Maslata. De fet, aquest error va permetre després Guichard advertir dels perills de la interpretació filològica a partir de la toponímia actual o de la conservada a les fonts escrites feudals. En realitat, els Hawwara que van donar nom a la séquia no van ser, òbviament, els Maslata, com creuen algun desconeixent la realitat local, sinó probablement els Malila, de l'alqueria de Malilla, una altra tribu de la confederació Hawwara.

antiga ciutat de Misratah

Pel que fa a al-bayda, no hi ha cap misteri, en ambdós casos significa el mateix en àrab, “la blanca”, però no hi ha cap relació històrica entre ambdues ciutats. En el cas de l'Albaida valenciana rep el seu nom del color de la terra de la vall on se situa, de color groguenc o blanquinós. En el cas libi, per contra, el nom és contemporani, del segle XIX, i inicialment era al-Zawiya al-bayda, “el monestir blanc”, per una zawiya pintada de blanc que contrastava amb els edificis de la zona i construïda ben visible a dalt d'un turó, que està en l'origen del moviment sufí de la Sanussiyah, esmentat abans.

Guerra, refugiats i captius. La balma de Ferrutx a Mallorca

Només fa uns pocs dies que ha acabat la segona fase d'excavacions arqueològiques de la balma d'en Xoroi, en el pic de Ferrutx, a la població mallorquina d'Artà. Es tracta, sens dubte, d'una d'eixes recerques que, per diverses raons, resulten interessants tant per a investigadors com per al gran públic, i per això els diaris ho han seguit des del principi. Tanmateix, la informació avançada a la premsa per part dels responsables, que els periodistes faciliten al lector filtrada, simplificada i a voltes tergiversada, no fa més que augmentar la necessitat i el desig de més informació a través d'alguna publicació especialitzada en un futur pròxim. I és que, no tots els dies s'excava un jaciment relacionat amb un fet històric concret, i ben acotat cronològicament, que a més a més està documentat per escrit.

Ferrutx

La història de tot plegat comença fa uns pocs anys, quan un grup de bombers mallorquins escalava el Ferrutx, a Artà, per un vessant no practicat fins llavors, i un d'ells detectà la presència de ceràmica andalusina i algunes estructures en un plataforma de la roca. Aquesta és una de les característiques més destacables del jaciment arqueològic, i és el seu més que difícil accés, si bé és cert que això l'ha preservat pràcticament intacte des del segle XIII fins a l'actualitat. La notícia va arribar directament als professors de la Universitat Autònoma de Barcelona, Helena Kirchner i Miquel Barceló, que junt a Mateu Riera van començar a preparar un projecte per al seu estudi arqueològic. Se sabia que aquesta serra havia servit de refugi a la població indígena andalusina durant la conquesta catalana del segle XIII, per això els indicis trobats feien esperançar una troballa d'informació molt rellevant per a l'estudi de la societat camperola andalusina i de la conquesta feudal. S'obria la possibilitat d'excavar uns fets històrics concrets narrats per la Crònica de Jaume I, i més tard es comprovaria que les paraules del monarca en la narració d'aquest esdeveniment eren ben certes.

Les condicions de treball no han estat gens fàcils. Fotografia presa de dBalears.cat

En 1229 Jaume I d'Aragó va arribar a Mallorca al front d'una host feudal disposat a conquerir l'illa. Relacionat amb aquest primer episodi, en la darrera dècada també ha estat excavat el poblament almohade del Puig de sa Morisca, al municipi de Calvià: el primer lloc habitat que van atacar els cristians en desembarcar a la badia de Santa Ponça, que consistia en unes poques habitacions adosades a una torre talaiòtica i datades entre 1203 i 1229. Després de la coneguda batalla de Portopí, i caiguda Madinat Mayurqa, l'exercit invasor es va disposar a sotmetre la resta de l'illa, la qual tenia a la major part de la població refugiada en les muntanyes. No hi havia castells refugi a l'illa, com ja va indicar Kirchner fa uns anys per demostrar que els husun no són un element necessari per a la formació de xarxes d'alqueries com havia indicat Guichard. Hi havia coves i penya-segats naturals, que al cap i a la fi acomplien la mateixa funció de refugi esporàdic.

El poblat almohade del Puig de sa Morisca durant la restauració i consolidació en 2009

Va ser un dia de primavera de 1230 quan Jaume I va reparar en les muntanyes de la serra de Llevant i, segons el Llibre dels Fets, va preguntar uns adalils si allí hi havia sarraïns per fer-ne cavalcada, “e dix d'aquels loy he estat en cavalgada encara no ha pus de ·VII· jorns, e cujam pendre sarraïns en una cova en aquela serra que vos veets: e quan nos los cuydam pendre isqueren bé ·LX· sarraïns ab armes per reebre els, e recuyliren los en la cova”. Content per la notícia, al dia següent el rei alçà el campament i va emprendre el camí cap a “la terra Dartana”, on va posar setge a la població refugiada en la muntanya. Primer va enviar el cavaller aragonés Pero Maza a sotmetre'ls amb ballesters, però com que ni aquests ni les pedres del fonèvols servien de res perquès els refugiats hi eren amagats a les coves, el mestre de l'Hospital va aconseguir cremar algunes barraques de fusta que havien construït a dalt, i els va donar missatge que tenien 8 dies per a rendir-se. Cosa que feren exactament en el termini marcat, el diumenge de Rams d'aquell any, amb la qual cosa el rei va capturar com a esclaus la majoria dels andalusins, es va fer amb un gran botí de ramat, i amb els cereals que tenien emmagatzemats.

La conquesta de Mallorca en les pintures murals del MNAC

El que s'ha trobat a la balma de Ferrutx, doncs, són les proves físiques d'una part d'aquells fets històrics. En concret, el lloc on es refugiaren aproximadament una vintena d'aquells camperols berbers d'Artà; això és, de la terra dels Ait Iraten. Durant la campanya de setembre de 2009 les troballes van ser importants, i una de les que més crida l'atenció són unes claus, presumiblement del pany d'alguna casa. Són el fetitxe que serveix de reclam i que deixa de banda informacions més rellevants, com ara la ceràmica recuperada d'ús domèstic, o les restes de menjar: una cuixa de conill que no va arribar a ser consumida i s'ha trobat amb els ossos anatòmicament al seu lloc dins d'un improvisat forn fet amb mitja gerra, o restes de peix, petxines i eriçons de mar en un abocador. Tanmateix, les claus també són un element important dels esdeveniments documentats ací, ja que simbolitzen que els camperols refugiats no eren conscients del final que els esperava quan van marxar de casa camí de la muntanya, i mantenien l'esperança de tornar a la llar una vegada tot haguera passat. Però la invasió de l'illa no era una simple ràtzia en busca de botí com les que acostumaven a fer els feudals, ara la conquesta no tenia retorn, i els indígenes sobraven en el pla de colonització.

Una de les claus trobades, dalt abans de ser extreta de terra i baix després de la restauració. Fotografies preses d'El País

La segona campanya, que ha tingut lloc en les darreres setmanes, segons les previsions havia de servir per acabar d'excavar alguns racons, consolidar les restes descobertes l'any anterior, i finalitzar la planimetria. Però aquest indret amagava encara una troballa de gran magnitud: les restes òssies d'una de les refugiades (una “rebel”, en diu la premsa) a la balma en 1230, que tindria entre 20 i 40 anys en el moment de la seua mort. Aquella dona, que va pujar amb la resta dels seues familiars i veïns fugint de la mort o l'esclavitud que els esperava en mans dels invasors, mai no tornaria a baixar d'allí. Els seus acompanyants la van soterrar de forma improvisada, quasi entre la roca de la muntanya, seguint la preceptiva direcció a la Meca, i va restar allí oblidada fins ara. No sabem la sort concreta que van córrer la resta de persones refugiades en aquesta cova, però al conjunt de la muntanya el rei va apressar uns 2.000 musulmans que va convertir en esclaus, i va aconseguir un botí de 10.000 vaques i 3.000 ovelles. Sí sabem, però, que arran d'aquell episodi Jaume I va tornar aquella nit “alegrament e pagada a la ciutat de Maylorques". En dues generacions no quedava cap nadiu musulmà a l'illa.

Les restes de la dona mentre van ser excavades. Fotografia presa d'El País

Els topònims d'origen berber

Els pobles muntanyencs del País Valencià? D'Andalusia? No, és la Cabília...

Mai no havia comprès del tot l'enorme insistència de l'escola barceloniana en resseguir petjades toponímiques berbers fins que mitjançant els blogs Perure Alfonso i Rastres, vestigis, derelictes vaig tenir notícia d'un article de 1972 escrit per Joan Coromines segons el qual la llengua amazic no hauria tingut cap impacte sobre els noms de lloc de la península ibèrica: no arribarien ni a 20 els topònims ibèrics d'origen berber. L'estat de la qüestió, sens dubte, responia a tota una tradició arabista [sembla que] interessada a potenciar l'origen àrab [i civilitzat] dels ocupants d'Alandalús i restar importància al paper dels [bàrbars] berbers.

D'ací que en els darrers 30 anys alguns dels investigadors dedicats a la història del Xarc Alandalús, fervents partidaris de la berberització d'aquesta zona -com a totes llums indicaren els estudis pioners de Pierre Guichard-, s'hagen esforçat a cercar eixa petjada amaziga. Així les coses, només per internet s'hi poden trobar fins a 12 articles en què es fa referència a topònims procedents de tribus berbers, com ara: Àger/Benàger/Beniatjar/Benagera/Benatzar/Beniatzar/Benagira, Tiscar/Toscar, Manacor, totes les Atzenetes (com la del castell de Culla) i els derivats de la tribu Zanata, Bou Negre, totes les Favara, Mediona, Gelida/Argelita/Eslida, Vinallop, Benifallet, Benissanet, Xerta, Liétor/Letur/Letux, Artà/Artana i potser molts, molts altres.

Les mancances de 1972 eren, doncs, una simple manca de recerca, d'orientació investigadora, com ens passa en tantes altres coses...

Actualització: arran d'aquest post, l'hebraista Jesús de Prado, mantenidor de Perure Alfonso, ha reproduït un text de Federico Corriente, tot enllaçant una sèrie de textos ben interessants sobre la qüestió de l'arabització i la islamització de la població andalusina.