"Un sentit de profunditat dels problemes actuals": Entrevista a Paul Freedman

En uns dies alguns dels membres d’Harca marxarem sobre Lleida, a una nova edició del International Meeting. Abans, però, vos presentem una de les entrevistes que vam enregistrar en la darrera edició, ara fa un any. Qui seia al davant de la nostra càmera llavors era Paul H. Freedman, Chester D. Tripp Professor d’història de la Yale University.

Freedman és un dels pocs investigadors estrangers que han fet del territori de la Corona d’Aragó, i concretament de Catalunya, el camp de les seues observacions. I és en aquest sentit, en l’historiogràfic, podem dir que Freedman és un catalanista. Tot i que tampoc això ens hauria de sorprendre si tenim en comptes qui era el seu mestre, Thomas Bisson, present a Girona’85, on van coincidir tots dos. Primer de tot, doncs, per si teniu curiositat, aprofitem l'avinentesa d'aquesta entrevista per lliurar-vos la seua intervenció en aquell col·loqui; el darrer dels vídeos sobre aquella magnífica experiència historiogràfica que va ser el congres de 1985, a la llavors grisa i freda ciutat de Girona, com diu en Barceló.

Les primeres recerques d’en Freedman es van centrar en l’Església dels segles XI-XII, i les seues relacions amb la societat contemporània, amb el bisbat Vic com a laboratori de recerca. I des d’ací va començar a interessar-se per la situació de la pagesia a la Catalunya Vella. En els darrers anys ha dirigit la seua mirada al tema de la alimentació i les espècies, uns temes que per a l’Acadèmia tradicional poden resultar secundaris i marginals. Però Freedman va més enllà de la història anecdòtica d’aquests temes, i posa l’accent en els canvis econòmics i socials que van produir. Pensem, per exemple, amb el sucre, un producte que no és un aliment bàsic i que està limitat als sectors benestants de la societat; per tant, de luxe. Tanmateix, tot i el seu reduït impacte directe sobre el conjunt de la població, per a la seua producció es va desenvolupar tot el comerç d’esclaus i el model productiu de grans plantacions, a més d’una integració econòmica mundial clarament desigual en favor d’Europa.

En qualsevol cas, no vull estendre’m més en aquesta presentació. Permeteu-me només insistir, com fa el mateix Freedman, en la necessitat d’integrar l’Arqueologia i la recerca documental en la investigació de la societat medieval, una complementarietat que ens salva dels miratges de cada tipus de font. I ara sí, ja acabe.

Pierre Guichard i Miquel Barceló a Girona en 1985

Poc podia imaginar-se l'historiador francés Pierre Guichard la repercussió que tindria el seu treball entre el medievalisme i l'arabisme espanyols quan va presentar a la Universitat de Lyon, allà pel 1972, la seua tesi de tercer cicle sobre l'estructura antropològica de la societat andalusina. Tant ha estat així que qualsevol recerca posterior sobre el tema, a favor o en contra, ha hagut de partir irremeiablement dels seus estudis. Amb tot, com ell mateixa ha declarat en més d'una ocasió, quan va arribar a casa nostra en 1966 disposat a iniciar la recerca i va parlar per primera vegada amb Antonio Ubieto perquè l'aconsellara –en aquell moment era el catedràtic d'Història Medieval de la Universitat de València–, aquest el va animar a estudiar el procés de conquesta cristiana amb la nombrosa documentació existent al nostre país. Mentre desenvolupava la recerca, però, Guichard es va adonar que les diferències d'estructura social entre cristians i musulmans eren majors del que s'havia dit fins a aquell moment, i es va decantar finalment per l'estudi de la societat andalusina, que era el seu projecte original i sempre li havia interessat més. Tanmateix, mai va deixar del tot la qüestió de la (re)conquesta, ja que la documentació d'aquest període era la seua font principal de treball, i a ella va dedicar-hi una part de la seua tesi d'estat publicada entre 1990 i 1991 a Damasc sota el títol de Les Musulmans de Valence et la Reconquête (XIe-XIIIe siècles), que és l'obra cim de la seua carrera investigadora encara que no siga tan coneguda com l'anterior.

Capficat en aquesta darrera recerca, doncs, Pierre Guichard va ser l'encarregat de fer la segona ponència del col·loqui sobre la Formació i Expansió del feudalisme català que va tindre lloc a Girona en 1985, en la qual va fer un estat de la qüestió a partir de les seues recerques i les d'altres autors, especialment els que presentaren comunicació en aquell col·loqui. Tal com diu Guichard a l'inici de la seua exposició, tot partia d'una experiència personal que ell mateixa ha explicat en més d'una ocasió. Tenia interés en diferenciar les estructures socials de cristians i musulmans, però hi havia coses del funcionament de la societat andalusina que no acabava d'entendre, i la solució li va arribar de la mà de Miquel Barceló quan aquest li va enviar un breu llibret de l'economista egipci Samir Amin sobre les “formacions socials” que acabava de ser publicat en castellà, amb una introducció del mateix Barceló que tenia la intenció de facilitar l'encaix de les tesis d'Amin entre els historiadors medievalistes. A partir d'aquell moment Guichard va començar a emprar la noció de societat tributària –un terme que Amin havia establert per a substituir el de “mode de producció asiàtic”– i també la noció de societat feudal –entesa com una explicació econòmica i social global més enllà de les relacions jurídiques que emprava la historiografia clàssica. En definitiva, així és com va arribar a establir que la societat andalusina no era feudal, al contrari del que alguns autors havien plantejat a causa de la presència d'alcaids en els castells, puix no existien senyors que dominaren les comunitats camperoles i extragueren renda de forma privada. Aquesta va ser, de fet, la seua aportació al col·loqui sobre el feudalisme en l'Occident mediterrani que va tindre lloc a Roma en 1978, i que ja s'ha esmentat en altres entrades del blog.

Ara bé, tot açò eren conceptes marxistes, o millor dit neomarxistes, i Guichard no ho era, ni ho és, com ell mateixa s'ha encarregat de recordar sempre que ha tingut ocasió. De fet, en aquesta mateixa ponència sembla intuir-se una certa incomoditat quan diu que ell no partia “d'una ideologia preestablerta”, i necessita justificar-se per l'ús d'aquests conceptes que tant li van ajudar a entendre la societat andalusina i les seues diferències amb la feudal. Tanmateix, en el context historiogràfic de fa 30 anys a Guichard li resultava impossible explicar l'expansió cristiana en la península Ibèrica sense recórrer a una concepció global del feudalisme; al contrari del que havien fet historiadors anteriors com ara Sánchez-Albornoz o Álvaro de Santamaria a Mallorca, que veien en els nous territoris una població “lliure” i una manca de “relacions feudals”. Un aspecte, aquest últim, que en aquell col·loqui va quedar definitivament descartat per a l'àmbit historiogràfic català, valencià i aragonés, mentre que en l'àmbit castellà no ha estat així de forma tant uniforme. De fet, jo encara he arribat a conéixer gent en trobades de doctorands a qui havien ensenyat en classe durant la carrera que en la península ibèrica no n'hi havia hagut feudalisme, tot i que tampoc no voldria generalitzar l'excepció.

Per a entendre l'expansió feudal de la Corona d'Aragó, Guichard planteja tres punts en la seua ponència. Un primer punt és la dimensió geopolítica i dinàstica de les conquestes, que dóna unitat a l'expansió per la importància del paper dels monarques en el procés, i això actualment és més que evident. Un segon punt és el paper de l'economia mediterrània en l'expansió, que és un aspecte que no apareixia recollit per la historiografia anterior, i també la importància del capital estranger sobre la burgesia valenciana, que de fet ha estat un dels camps més treballats amb posterioritat; especialment les relacions comercials amb Itàlia i la resta d'Europa i la Mediterrània. I, finalment, un tercer aspecte que no es deu oblidar, al parer de Guichard, és l'element aragonés, ja que hi ha aspectes del dret aragonés que són diferents del català i són molt importants per a entendre el feudalisme valencià. Un apunt, per altra banda, lògic i evident.

Pel que fa als andalusins, el concepte de societat tributària manllevat a Samir Amin –que en aquell moment també empraven Miquel Barceló i Reyna Pastor malgrat les crítiques d'altres autors– és allò que explica una societat estructurada per dues realitats que funcionen per separat i es relacionen pel lliurament d'un tribut. A més a més, cal afegir la qüestió de l'organització tribal, de la qual va parlar Miquel Barceló a la seua comunicació. Ara bé, ¿per què Pierre Guichard va dedicar una part de la seua ponència a la societat andalusina i un dels organitzadors del col·loqui, Miquel Barceló, tota la seua comunicació? Des del primer moment els organitzadors van voler deixar clar que les conquestes no es feien sobre un territori buit, i per tant que no es pot estudiar l'expansió del feudalisme sense estudiar alhora la societat que era destruïa amb l'expansió. Una cosa i l'altra van lligades irremeiablement, les quals hui en dia anomenaríem procés de colonització i principi de substitució de poblacions.

Miquel Barceló comença esmentant l'escassa bibliografia que existia sobre l'organització política i els canvis socials esdevinguts per l'arribada dels almoràvits i els almohades a Alandalús, com ara els treballs d'Ambrosio Huici publicats entre 1950 i 1961, els de Évarist Lévi-Provençal en la mateixa època, i algun altre llibre de principis del segle XX. En aquest moment inicial de la comunicació, de fet, és quan millor es veu la diferència entre la fredor del text escrit i la posada en escena en directe: “Això és escandalós!”, diu Barceló, “sembla que no hi hagi universitat en aquest país!”, afegeix, denunciant així la manca de recerca sobre el període andalusí front als avanços realitzats fins llavors al Magrib. No obstant, alguna cosa s'havia avançat ja, gràcies a la documentació escrita posterior a la conquesta cristiana, malgrat que, com adverteix Barceló, cal anar amb compte amb els documents dels feudals a causa de la dificultat que demostren els conqueridors per a entendre la jerarquia camperola dels andalusins, o la gestió de la seua terra productiva. Cal conjugar, doncs, la documentació escrita amb la prospecció arqueològica, cosa que ell mateixa va començar a fer a partir d'aquell moment amb un equip d'altres persones “inventant” el que després s'ha conegut com a “Arqueologia hidràulica”.

Aquest historiador dedica la major part de la seua comunicació a parlar de l'organització del poblament andalusí a Mallorca en alqueries i rafals, i un bon tros a parlar de l'extensió de l'espai agrari; en definitiva, a parlar de comunitats rurals. Al seu parer, “és costum dels medievalistes entestar-se a parlar de propietat”, quan en realitat el que cal entendre és com funcionen els processos de treball, que és al que s'ha dedicat ell tots aquests anys posteriors. És a dir, el grau d'autonomia real que tenen aquestes comunitats, si elles soles poden de decidir com, quan i quant treballen, així com també què produeixen. No hi ha cap dubte que es tracta d'una observació de gran importància, i més per a aquell moment, perquè d'aquestes idees és pot deduir, crec, el què n'hi ha al darrere de l'interés que ha mostrat sempre Miquel Barceló per les comunitats camperoles andalusines i la seua organització: saber si es pot viure sense estat. Una qüestió que és fruit d'una ideologia concreta i que, per cert, a hores d'ara continua sense una resposta clara.

També parla sobre la berberització, en la qual s'havia avançat alguna cosa des dels treballs de Guichard anteriorment esmentats, ja que al seu parer la toponímia berber sense relació amb els almoràvits ha de ser anterior a la seua arribada. Tot açò ho desenvoluparia més extensament uns 10 anys després. Ara bé, no es tracta de dir que tots els assentaments puguen identificar-se amb tribus i localitats al Magrib, perquè òbviament aquesta correspondència no va existir. Allò important, per a Barceló, és que “la genealogia és una estratègia d'assentament dins d'un sistema en equilibri”, ja que altrament les comunitats camperoles sense filiació àrab o berber estarien en inferioritat de condicions respecte a l'estat i respecte als altres grups camperols. I ací és quan Barceló pronuncià la coneguda frase, tantes vegades citada amb posterioritat per altres autors, a favor i en contra, en la qual afirmava que “el medi tribal produeix tribus”. La tribalitat, com és evident, no és només una importació ètnica àrab o berber, sinó una forma d'organitzar els processos de treball de les comunitats camperoles i definir les relacions socials amb les demés comunitats. Per tant, la tribalitat no depén del grau de presencia de tribus àrabs o berbers identificades en un territori, sinó de l'hegemonia d'una forma d'organització del procés de treball agrari i de les organització social. Un medi, per cert, el tribal, que segons Barceló no deixa lloc al poder senyorial, perquè “l'únic extractor legitim és l'estat musulmà”, i aquesta paradoxa provoca que “quan l'estat fa fallida, les comunitats poden viure sense estat”. S'ha tancat, doncs, el cercle de l'objectiu de la recerca.

De tot plegat el que podem veure és una comunicació plena d'intuïcions que a hores d'ara, 27 anys després, per desgracia, continua sent encara molt vàlida per a entendre l'organització de la societat andalusina; o almenys de la seua part rural. Quedava molt per fer al 1985, i queda encara molt per fer, moltíssim, al 2012, tot i que sens dubte s'ha avançat en algunes coses. Moltes d'aquelles intuïcions de Miquel Barceló han estat confirmades en aquests darrers anys, d'altres matisades, i algunes fins i tot corregides. Amb tot, vull acabar amb el mateix final com ho fa aquesta comunicació que he comentat. A partir del segle XI, diu Barceló, no hi ha frontera entre ambdues societats a la península Ibèrica. L'Estat legítim, encarregat de la defensa, ha desaparegut, i els feudals marxen sobre una societat civil amb poca capacitat de defensar-se. “No ni ha cap heroïcitat amb això [...] i l'extermini és total”. Colpidor. “I res més”, diu al final, com qui no té res més que afegir, però no és cert. La sala aplaudeix, però n'hi ha gent que no ho fa. Alguns han quedat escandalitzats, i no es creuen res. És cert, devia fer fred a Girona aquell gener de 1985.

PS: No us perdeu, en el debat posterior a la comunicació de Miquel Barceló, el moment en què Isabel Alfonso pregunta a aquest sobre el treball de George Duby.

Pierre Bonnassie i Thomas N. Bisson a Girona en 1985

Feia fred aquells dies i nits de principi de gener de 1985 a la ciutat grisa i bruta de Girona, diu en Barceló. I diu que ho deu recordar en Portella, l'altre organitzador del col·loqui sobre La formació i l'expansió del feudalisme català que hi va tenir lloc aleshores. Nosaltres, evidentment, no ho podem recordar. No hi érem. Teníem entre 1 i 5 anys. No era moment d'assistir a encontres acadèmics. Els nostres pares, que sempre han mirat amb cert rezel açò de la història, tampoc ho hagueren permès. Menys encara a una ciutat grisa i bruta on feia un fred terrible. Cal advertir, però, que la fredor es pot calcular amb total exactitud segons els sistemes internacionals fets per a mesurar la temperatura. La grisor i la brutor, en canvi, depenen d'uns altres paràmetres, probablement més subjectius, més vinculats al bagatge i les interpretacions particulars de la persona que emet el judici sobre el color i l'estat higiènic de la ciutat. Uns la veuran grisa i bruta, però d'altres, potser, la consideraran blanca i neta.

D'això, en certa manera, anava el col·loqui de 1985: de subvertir públicament i definitivament la interpretació tradicional que la historiografia acadèmica havia donat del feudalisme a Catalunya i la seua posterior expansió als futurs regnes de Mallorca i de València. Deia en Barceló que volien reflexionar sense dèries ideològiques o prejudicis entorn de l'estat de la recerca sobre el feudalisme català. És evident que en tenien, com tots, d'ideologia i prejudicis. Per això van acollir de bon grat una nova concepció del feudalisme, d'origen marxista, que incloïa no només una definició institucional o jurídica, sinó també -i fonamentalment- els elements de producció i de lluita de classes. En paraules de Pierre Bonnassie, per exemple, el sistema feudal es podia definir com un règim social que es basava en la confiscació, sovint brutal, dels beneficis (de l’excedent) del treball camperol i que garantia, mitjançant un sistema més o menys complex de xarxes de dependència (vassallatge) i de gratificacions (feus), la seva redistribució dins de la classe dominant. Uns anys abans, en 1978, el col·loqui de Roma sobre Structures féodales et féodalisme dans l'Occident méditerranéen (Xe-XIIIe siècles) havia consagrat aquella visió a nivell europeu.

Així les coses, Bonassie va ser el principal ponent del col·loqui de Girona, juntament amb Pierre Guichard. La seua tesi doctoral sobre La Catalogne du milieu du Xe a la fin du XIe siècle: croissance et mutations d'une société, havia estat recentment publicada, en 1975-1976, bo i marcant un punt d'inflexió en els estudis sobre el feudalisme català. De fet, la seua visió sobre els orígens del sistema feudal al segle XI és la que jo encara he estudiat a la Facultat d'Història de València, no fa tants anys. I seguia els postulats proposats per Georges Duby a la seua tesi sobre La société aux XIe et XIIe siècles dans la région mâconnaise, en 1953, influenciat encara pel marxisme, segons els quals s'havia produït una mutació social sobtada entorn de l'any 1000. Aquesta idea fou aplicada paral·lelament per la historiografia francesa a diversos territoris europeus meridionals: per Pierre Toubert al Laci (Les structures du Latium Medieval. Le Latium méridional et la Sabine du IXe siècle à la fin du XIIe siècle, 1973), per Jean-Pierre Poly a la Provença (La Provence et la société féodale: 879-1166. Contribution à l’étude des structures dites féodales dans le Midi, 1976) i per Pierre Bonassie a Catalunya (en l'obra esmentada). Tots ells veien que al segle XI s'havia produït un assalt al poder públic per part d'una nova casta de cavallers, que, alhora, també s'haurien apropiat violentament de les terres i els homes, lliures després de la desaparició de l'esclavisme tardoantic. L'incastellamento, en aquest sentit, hauria tingut un paper clau en la susdita mutació, origen del feudalisme i de la servitud pagesa.

La hipòtesi acabà esdevenint paradigma, sintetitzada en 1980 per Jean-Pierre Poly i Éric Bournazel a l'obra La mutation féodale. X-XIIe siècles. I és precisament la que Bonnassie exposà al col·loqui de Girona, amb la seua ponència "Sur la formation du feódalisme catalan et sa première expansion (jusqu'à 1100 environ)". Ho podem copsar al resum del text que se n'edità: A final del segle X, començaments del segle XI, la societat catalana pot ésser caracteritzada com una societat d'homes lliures. Però les llibertats pageses són fràgils i no resisteixen pas els sotracs que, en els anys 1020-1060, marquen l'adveniment del feudalisme. Les mutacions violentes que es produeixen en aquesta època són el producte de diversos factors, dels quals es pot posar en primer terme el creixement econòmic i la transformació dels mètodes de guerra. Tot plegat porta a una generalització dels lligams de dependència. La pagesia, sotmesa al regim de la senyoria banal (o castral), veu com la seva situació es degrada i ben aviat es trobara sotmesa als mals usos i a la remença (els quals, apareguts a final del segle XI, seran sistematitzats i institucionalitzats a final del segle XII i el segle XIII). La noblesa es renova amb la incorporació d'un nombre considerable de "milites castri" d'extracció, sovint, molt humil. La cohesió del nou grup nobiliari és assegurada per un desenvolupament molt accentuat de les relacions feudo-vassallàtiques, per la funció d'arbitratge que s'atribueixen els comtes de Barcelona i, finalment, pel dinamisme d'una primera expansió territorial en direcció a la Catalunya Nova, d'una banda, i cap a les terres occitanes, de l'altra. Encara més, podem sentir directament les paraules que Bonnassie pronuncià a Girona ara fa 27 anys, així com el debat posterior que generaren:

Com he apuntat, aquesta visió de la mutation féodale aplicada a la Catalunya del segle XI és encara ben viva a la nostra historiografia. I això malgrat que ha estat fortament qüestionada al seu nucli d'origen, França, on autors conservadors com Dominique Barthélemy o Jean Durliat han advocat per una transició molt més gradual, entre els segles IX i XIII. També d'altres, com Alain Guerreau o Joseph Morsel, han obviat aquest model des d'una visió més antropològica, partidària d'un feudalisme de llarg termini (des del segle V fins al XVIII), en base a les relacions de domini i de parentiu, i a la posició central de l'Església dins del sistema social. Podeu trobar un estat de la qüestió a l'alçada de 2002 en aquest article de Christian Lauranson. Igualment, també s'ha criticat des de la historiografia estatunidenca la visió encetada per Georges Duby, com ha fet, per exemple, Fredric L. Cheyette per al cas concret del Mâconnaise. Per al cas català, han continuat defensant la "revolució feudal" historiadors com Josep Maria Salrach i Thomas N. Bisson, que també participaren en el col·loqui de Girona de 1985, el primer amb una comunicació conjunta amb Joan Pau Rubiés, "Entorn de la mentalitat i la ideologia del bloc de poder feudal a través de la historiografia medieval fins a les quatre grans cròniques", i el segon amb una altra en solitari, sobre "The crisis of the Catalonian franchises (1150-1200)". Podem veure la intervenció d'aquest darrer a Girona, resumint-hi en francès la seua aportació:

Bisson estudià les llistes de queixes que les comunitats camperoles presentaren davant els comtes de Barcelona durant la segona meitat del segle XII per tal de denunciar els mals usos senyorials, que estigueren a la base de la servitud pagesa de la Catalunya Vella. Tanmateix, tot i la distància temporal amb el començament de la violència cavalleresca proposat per Bonassie una centúria abans, Bisson sempre s'ha postulat del costat dels que veuen un canvi fonamental al segle XI, una transformació, si més no, quasi-revolutionary. Així ho defensà en solitari al debat sobre "The feudal revolution" que es mantingué a la revista Past and present entre 1994 i 1997, així com al seu llibre de 1998 Tormented voices: power, crisis, and humanity in rural Catalonia, 1140-1200, que és, en certa manera, una culminació d'allò presentat a Girona 13 anys abans. Per contra, d'altres autors com Gaspar Feliu o Paul H. Freedman, que també estigueren presents al col·loqui, han emprat l'argument de l'extens període de formació de la servitud catalana per tal de refutar la "mutació feudal" percebuda per Bonnassie. Segons Freedman, per exemple, fou un procés llarg i lent, des de l'Antiguitat Tardana fins al segle XIII, una visió que semblen confirmar, per al seu període final, els estudis de Lluís To i de Pere Benito.

Tot plegat, recentment Flocel Sabaté ha proposat una revisió del model mutacionista al seu article "La Catalunya dels segles X-XII i la definició historiogràfica del feudalisme". Recollint les crítiques realitzades ací i allà per diversos autors, advoca per realitzar noves investigacions que aprofiten el gran cabdal de documents editats durant els darrers anys. Sabaté, per tant, no ofereix un nou model interpretatiu, sinó, més bé, un qüestionari entorn de cinc eixos bàsics que haurien de guiar els interessos de les properes recerques: el procés de senyorialització i castralització, el pes de la frontera i de l'expansió feudal, la importància de la violència senyorial inherent al sistema, l'adequada caracterització de les nocions de dret i justícia, i els valors i discursos ideològics assumits per la societat de l'època. En definitiva, seguint o no aquestes orientacions, serà tasca dels historiadors del present i del futur la verificació i revisió del model que Pierre Bonnassie exposà aquell fred gener de 1985 a la ciutat grisa i bruta de Girona. Rendim honors, mentrestant, als nostres pares historiogràfics.