Canyamel i sucre al regne de València (I). Els orígens medievals de la producció

Fa uns mesos parlàvem del cultiu de l'arròs valencià a l'edat mitjana, un dels productes agraris que més ens ha caracteritzat en els darreres segles, i que ja en època medieval ocupava un lloc destacat en les exportacions dels nostre país. Com recordareu, es tractava d'una planta que va estar present a les hortes valencianes des d'època andalusina, i que va continuar cultivant-se puntualment després de la conquesta, però que començà a augmentar la seua producció a partir del segle XIV i sobretot al llarg del XV, quan el regne de València es va integrar en les rutes comercials marítimes internacionals. Tot i això, vèiem com la iniciativa del seu cultiu no va estar en mans del capital mercantil ni dels grups urbans, i que tampoc va ser cosa de camperols pobres com es pensava fa uns anys, sinó que va ser una innovació dels llauradors rics, amb terra suficient com per a assegurar-se l'autoabastiment de conreus tradicionals, i encara dedicar una part de les seues heretats a conreus més especulatius com l'arròs, destinat al mercat local i internacional.

En un sentit semblant, un altre dels productes valencians d'origen agrari que va tindre una certa importància en el comerç internacional baixmedieval i modern va ser el sucre. Un producte que va tindre especial rellevància a la comarca de la Safor, i que com en el cas de l'arròs la seua producció no ha estat encara suficientment estudiada per la historiografia valenciana. Tanmateix, alguna cosa sabem ja, i cal dir que hi ha moltes diferències entre ambdós productes, perquè el cultiu de canyamel i la producció de sucre presenten unes característiques socioeconòmiques molt diferents a les del conreu de l'arròs, com tot seguit veurem. Amb tot, el sucre deixà de produir-se totalment a València a principis del segle XVIII, per la qual cosa no forma part de la tradició cultural contemporània valenciana, i aquesta història del sucre no es gens coneguda per la societat actual. De fet, en general, la gent ni tan sols sap que fa segles es produïa sucre en terres valencianes.

Conreu de canyamel

La canya de sucre o canyamel, que és una planta d'origen asiàtic com tantes altres de les que han arrelat a la Mediterrània mitjançant el regadiu, va arribar a Europa a través d'Alandalús, on ja existia almenys des del segle X, o probablement abans. Tanmateix, es tractava d'una planta de cultiu esporàdic en horts, que només servia com a llepolia per als xiquets o per als dies de festa, quan es xuplava el seu suc directament de la canya acabada de tallar. El que no es coneixia era la tècnica per a la fabricació de sucre, puix no és fàcil fer-lo i és necessària gent experta que dirigisca tot el procés de cocció, cristal·lització i refinament. Fins al segle XIII, doncs, el sucre estava considerat una espècia oriental exòtica que només arribava a Europa des del Pròxim Orient en quantitats minúscules. Però els europeus van conéixer la tecnologia per a la fabricació del sucre durant la Primera Croada, augmentant-ne de seguida l'exportació a Occident des de Síria i Egipte, mentre van controlar Terra Santa.

Quan va caure Sant Joan d'Acre, el 1291, la producció per als mercats europeus, en mans de genovesos i venecians, es va traslladar a les illes de la Mediterrània oriental: Rodes, Creta, i sobretot Xipre, que és l'illa més gran i important que van conservar els cristians. Allà, es van construir grans complexos sucrers, que controlava majoritàriament la monarquia franca dels Lusignan (i en menor mesura també l'Orde de l'Hospital i els venecians), en els quals treballaven sirians en els nivells més qualificats del procés de producció i camperols grecs en els sectors menys tècnics, tant lliures (francomates) com serfs (pareques). Més tard, per la disminució de població local, la mà d'obra emprada serà esclava, fonamentalment camperols musulmans capturats en les costes d'Egipte i Síria. Fa uns anys, un grup d'arqueòlegs germano-suís va excavar el més gran d'aquests complexos sucrers de Xipre, construït a principis del segle XIV a prop de la ciutat de Pafos, i es van trobar una vertadera factoria amb diverses estances de producció i emmagatzematge, al bell mig d'un territori a meitat camí entre diversos nuclis de població, amb fonts d'aigua abundants i accés directe a la mà d'obra.

Excavació arqueològica del centre de producció sucrera dels Lusignan en l’actual Kouklia (Pafos, Xipre), on s'aprecia la mola de tracció animal al bell mig de l'edifici. Es va reconstruir cap a 1425, i continuà funcionant fins a la invasió turca de l’illa a principis del segle XVI

Plànol del mateix edifici, en el qual es pot apreciar com les boques dels forns estan separades de la zona de cocció, amb la finalitat d’evitar que s’embrutara el sucre de cendra; i també el molí hidràulic de roda horitzontal, com els molins fariners valencians. Els magatzems de la dreta són subterranis.

L’exportació de sucre de la Mediterrània oriental estava, doncs, bàsicament en mans dels venecians (tenien Creta i una part de Xipre), i en menor mesura dels mercaders catalans. Els genovesos, per la seua banda, tenien major contacte amb el mar del Nord, i Granada era el seu lloc d’abastiment de sucre des de principis del segle XIV. El procés d'introducció i producció de sucre en aquest territori musulmà és menys conegut, perquè no existeix a penes documentació d'època nassarita, però se sap que va ser molt important el paper de l'Estat en l'impuls del conreu de canyamel. Des del segle XIII el sultanat nassarita tenia tractats signats amb els genovesos per a l'exportació de fruita seca al nord d'Itàlia i al mar del Nord, ja que Granada es troba a meitat camí en les rutes marítimes atlàntiques. Així, doncs, els mercaders d'aquesta nacionalitat tenien avantatges fiscals respecte a altres mercaders, com els catalans, mentre que l'Estat (sempre necessitat de diners amb els quals fer front a les pàries que pagava als castellans) es garantia una bona recaptació d'impostos sobre la producció agrària i les mercaderies. El sucre, doncs, com també la seda, va ser un més dels productes impulsats per l'Estat en les hortes de la costa de Granada, fonamentalment a prop de Màlaga i Almeria, que eren els principals ports internacionals del territori nassarita. Els propietaris de les terres on es cultivava la canyamel eren els grans propietaris urbans relacionats amb l’Estat, i sobretot la dinastia regnant nassarita, més que no les aljames camperoles de les alqueries. Pel que fa a la mà d'obra en la fabricació del sucre no se’n sap massa.

Durant la primera meitat del segle XIV es va engegar de nou, també, la producció de sucre a Sicília, després que haguera desaparegut pràcticament dels camps sicilians arran la conflictivitat causada per les guerres de finals del segle XIII. Inicialment, la canyamel es va començar a cultivar en l'àrea irrigada que envolta(va) la ciutat de Palerm, i el sucre es fabricava en petits tallers artesanals, fins que a poc a poc el capital mercantil va començar a invertir i van aparéixer els primers trappeti en aquesta àrea. Ho podem considerar, doncs, un cas semblant al de l'arròs valencià, una combinació de la iniciativa dels camperols i de l'interés dels mercaders per abastir-se d'un producte amb una forta demanda en el mercat europeu, que només pot cultivar-se en zones de clima càlid i aigua abundant. Tanmateix, a principis del segle XV la producció de sucre sicilià va canviar, arran de certes excepcions fiscals impulsades per Martí l’Humà amb la finalitat d’augmentar-ne la producció. La canyamel va abandonar les petites parcel·les de l'horta de Palerm i es va traslladar a les grans explotacions senyorials que existien al llarg de la costa siciliana. A més, el treball necessari per a fer la collita de la canyamel i la fabricació del sucre en el trappeto es va suplir amb mà d'obra assalariada, que provenia de les regions muntanyenques de l'interior de l'illa. És a dir, camperols que complementaven els seus ingressos amb un treball assalariat estacional, semblant al que entendrem posteriorment com una “fàbrica”, la qual cosa demostraria, segons alguns autors, una gran integració del mercat laboral sicilià.

Mapa dels territoris de producció de sucre medieval a la Mediterrània: en blau els que començaren a produir abans del segle XIV; en grog els que començaren en la primera meitat d’aquest segle; en verd la València del segle XV; i en salmó les illes atlàntiques del XVI

És en aquest context, doncs, que arribem al segle XV i a l'inici de la producció sucrera en el regne de València. Com es pot veure, el territori valencià va ser el darrer de la Mediterrània en el qual es va començar a cultivar canyamel i a produir sucre, ja que els següents territoris serien les illes de Madeira i Canàries, a l'Atlàntic, entre finals del segle XV i principis del XVI, quan també va passar a Amèrica. En aquells anys, València ja estava molt integrada en les rutes comercials internacionals, puix la industria drapera de la llana per a l'exportació començava a funcionar, de la mateixa manera que es feia amb altres productes agraris com l'arròs, la fruita seca i assecada produïda per les aljames musulmanes, i altres productes de menor importància sempre esmentats pels diversos autors. Així doncs, el capital mercantil va ser una peça fonamental en la introducció del sucre a València; però no l’única, ja que cal tindre en compte els nobles. A més, cal matissar que van participar sobretot els mercaders locals, i en menor mesura els italians.

La primera notícia que tenim sobre el sucre és de 1407, quan el Consell municipal de València va aprovar subvencionar la instal·lació d'un mestre sucrer sicilià a la ciutat, Nicolau Santafé, per a començar a fabricar sucre (anys més tard ens trobarem de nou aquest personatge treballant a la Safor, i probablement al seu fill encara després). Van ser mestres sicilians, de fet, els tècnics experts que van introduir la tecnologia sucrera a València (tenim alguns dels seues noms), per això el trappeto sicilià es transformà en el trapig valencià. En aquests anys, o molt poc després, segurament el 1411, ja existeix un trapig a Oliva, i molt prompte començaren a aparéixer trapigs a Xeresa i per tota l'horta de Gandia, com assenyala el conegut plet del delme de la canyamel àmpliament esmentat per tots els autors des que Roc Chabàs el donara a conéixer. També en tenim un documentat a Cullera, un altre a Borriana en 1417 i més tard un més a Castelló, també a Morvedre, i finalment a mitjans de segle un a Oriola. Com podem veure, l'àmbit de la canyamel fou el de les planes fluvials irrigades de la costa, és a dir, les grans hortes valencianes, com no podia ser d'una altra manera per les grans necessitats d'aigua que té aquesta planta, així com també de calor i de sòl en extensió, que impedeix el seu cultiu en les regions muntanyenques i en les zones més fredes de l'interior del país.

Un mestre sucrer. Es poden apreciar damunt la taula els pans de sucre finals

Tanmateix, com es ben sabut, la producció de sucre valencià només va tindre una certa volada en la comarca de la Safor, a les hortes de Gandia i Oliva. De fet, de l'Horta de València no tenim més notícies de moment, ni tampoc de l'horta d'Oriola perquè a penes s'ha estudiat. A la comarca de la Plana, del trapig de Borriana no en sabem res molt més enllà de la seua existència, i el que després es va construir a Castelló es va abandonar a mitjans del segle XV. En realitat, pel poc que sabem, almenys per al cas d'aquesta darrera localitat de la Plana, la posada en marxa de trapigs va ser una acció directa del capital mercantil, que va invertir en la seua construcció i en compres anticipades de la collita de canyamel per a fomentar la plantació; i alhora, també, va estar impulsada pels consells vilatans a través de subvencions, en previsió de la fiscalitat que tot el procés productiu i de comercialització del sucre afegiria a les arques municipals. Però, com ha evidenciat Pau Viciano, allò essencial per al funcionament d'un trapig és tindre assegurada l'entrada de canyamel, i això depenia dels camperols i de la decisió de plantar aquest nou cultiu. Com en el cas de l'arròs, la producció de canyamel per al mercat, tot i ser una planta amb alts rendiments, només se la podien permetre els llauradors amb terra suficient com per a dedicar-ne una part al cultiu d'aquesta, després de garantir l'autoabastiment dels cereals tradicionals. De fet, en el cas de la canya encara és pitjor que amb l'arròs, perquè en un moment de males collites i de necessitat alimentària l'arròs es pot consumir directament en compte de vendre'l, però la canya no.

Aleshores, per què la canyamel va ser un fracàs al llarg del país amb l'única excepció de la Safor? Cal pensar que a finals del segle XV ja existien 14 trapigs en tota la comarca, i segons els càlculs de Pau Viciano el seu cultiu va arribar a ocupar aproximadament un 25% de la superfície irrigada de l'horta de Gandia i Oliva. Això és molt per a una zona concreta, tenint en compte la tendència a l'autosuficiència de la societat camperola medieval, encara que per al conjunt del regne la producció siga insignificant. Alguns autors han adduït factors climàtics, però això és absurd perquè no hi ha diferències entre l'horta de Gandia-Oliva i les hortes de Borriana-Castelló, Morvedre, València, Oriola o Múrcia (on es va intentar el cultiu i també fracassà). La clau està, per contra, en les característiques senyorials i poblacionals de la comarca. Com és ben sabut, després de la conquesta les grans planes al·luvials irrigades van ser buidades de població indígena musulmana i colonitzades amb població cristiana, amb l'única excepció de la Safor, on els colons es va concentrar en les viles de Gandia i Oliva, mentre al seu terme continuava havent-hi múltiples alqueries amb població andalusina, donades en senyoriu a diversos cavallers. Quan va arribar el sucre a la Safor, doncs, capital mercantil i poder senyorial es van unir mitjançant companyies comercials. Els mercaders invertien en la construcció del trapig i en engegar el procés productiu, mentre que el senyor posava la coerció feudal sobre els vassalls musulmans per a garantir-ne el funcionament, i es repartien els beneficis.

Arc gòtic de l'entrada al trapig del Real de Gandia, construït pel noble Hug de Cardona i el mercader llombard Guglielmo Rana al segle XV, i hui integrat al mur d'una casa

El senyor posava al servei de la companyia la seua reserva senyorial, però aquesta solia limitar-se a un hort, com és habitual al País Valencià. Per això, la companyia sucrera podia seguir dues estratègies basades en la coerció senyorial, o combinar-les ambdues, per a aconseguir la canyamel. D'una banda, el senyor, o directament la companyia comercial que explotava el trapig, podia obligar els vassalls musulmans a cultivar canyamel en una part de la seua heretat, que solia ser d'unes dues fanecades. Una vegada tallada la canya, aquesta devia portar-se tota obligatòriament al trapig del senyor, ja que era un monopoli com ara el molí fariner o l'almàssera, i aquest s'apropiava directament de la meitat de la producció en concepte de renda per la mòlta. L'altra meitat de la producció de sucre era per al camperol, però aquest devia vendre-la també a la mateixa companyia, gràcies al monopoli senyorial del mercat dins del seu territori, amb la qual cosa el camperol acabava venent la seua part del sucre per sota del preu normal de mercat, i els guanys eren mínims. D'altra banda, la segona estratègia que podia seguir la companyia comercial per a abastir de canya el trapig, que també es posava en marxa en el cas que els vassalls musulmans es negaren a plantar canyamel, era la d'expropiar forçosament de forma temporal una part de les terres dels camperols musulmans, en les quals la companyia cultivaria canyamel mitjançant mà d'obra assalariada. Però atenció, perquè aquesta mà d'obra assalariada no ve de fora del senyoriu com en el cas sicilià, sinó que són els mateixos vassalls musulmans expropiats els que treballen als camps i al trapig, obligats pel senyor, i a canvi d'un salari per sota del preu de mercat que cobraria un jornaler cristià que treballara lliurement.

No es tracta, però, de pràctiques senyorials coercitives relacionades exclusivament amb el sucre, ni es crearen expressament per a la seua producció, com ha explicat Josep Torró, puix ja existien i s'empraven al regne de València abans de l'arribada de la canyamel a principis del segle XV. Després de la conquesta, el senyors havien imposat corvees als seus vassalls musulmans (als cristians no, per la necessitat d'atraure colons al nou territori conquerit), les quals solien limitar-se a dues jornades de treball de bades en les vinyes senyorials, o en les obres dels castells, que les aljames cobrien per torns. A principis del segle XIV, els senyors van canviar d'estratègia al llarg del país, i aquestes corvees van desaparéixer a canvi d'una renda en moneda que les substituïa, així com també per jornades de treball obligatòries però remunerades. Aparentment, els vassalls musulmans havien eixit guanyant amb el canvi, ja que a partir d'aquell moment cobrarien un salari per fer el que abans feien de bades. Però es tracta només d'un miratge, ja que aquest salari es va establir fixe, i per tant es va anar devaluant amb els anys, per la qual cosa els senyors havien d'anar pagant cada vegada menys. A més a més, el límit de temps que abans estava establert en dues jornades desapareixia, de manera que a partir de llavors els senyors tenien a la seua disposició una mà d'obra abundant, organitzada, barata i per temps il·limitat.

Inicialment, aquests treballs obligatoris van estar dirigits a les vinyes senyorials i a altres conreus tradicionals, i no eren tampoc excessivament emprades a causa de la minsa superfície de les reserves senyorials. Tanmateix, amb l'arribada de la canyamel a la Safor, aquestes pràctiques feudals es van reconvertir per a ser emprades en el seu cultiu; i fins i tot es van emprar en el trapig. Eren els camperols musulmans, doncs, els que, a través de la capacitat organitzativa de les aljames, treballaven per torns en el molí de canya (segurament aportant també la bèstia que movia la mola), carregant i portant llenya, alimentant el foc per coure el sucre, removent-lo i passant-lo a les formes ceràmiques, netejant, etc. En definitiva, fent els diversos i durs treballs que allí es desenvolupaven, moltes vegades nocturns, obligatòriament i a canvi d'un salari mínim.

Trapig colonial a Mèxic, on s'empraven pràctiques d'explotació semblants amb els indígenes americans

Sembla que aquesta mà d'obra coaccionada no era l'única que s'emprava. Per exemple, el trapig de Gandia sí s'abastia de mà d'obra assalariada lliure, tant musulmans com cristians dels diversos llocs de la comarca; i segurament també s'emprava puntualment en la resta de trapigs. Necessàriament també devia ser així en el cas dels pocs trapigs existents fora de la Safor, a Castelló, València i Oriola prinicpalment, on no hi havia aljames musulmanes organitzades. Però en realitat és molt poc el que sabem a hores d'ara sobre aquest tema. És especialment significativa la manca de coneixement historiogràfic sobre el procés de producció de sucre a través de la coerció i d'aquestes pràctiques feudals, que podrien ser qualificades de colonials per la seua semblança amb les institucions americanes de la mita i l'encomienda. Es tracta d'una característica pròpia del cas valencià que el particularitza entre la resta dels territoris sucrers de la Mediterrània, en els quals funcionava fonamentalment la mà d'obra assalariada en un mercat del treball lliure (amb l'única excepció dels parèques xipriotes). I també respecte a la producció de sucre atlàntica, en la qual destaca l'ús d'esclaus.

La majoria dels autors valencians que han estudiat el sucre han ignorat completament aquesta característica, assimilant-ho al cas sicilià i limitant-se a esmentar que la majoria dels treballadors assalariats eren musulmans. I els que no ho han ignorat, esmenten aquestes pràctiques coercitives i les empren correctament com un argument explicatiu de l'èxit del sucre a la Safor en els segles XV i XVI, però no s'ha fet un estudi en profunditat que ho clarifique més. Caldria fer-se una idea, encara que siga aproximada, de quin percentatge de mà d'obra assalariada lliure i obligatòria s'emprava respectivament als diversos trapig; i caldria explicar també amb quins mecanismes legals es produïen les expropiacions temporals de terra, que no estan gens clars segons les regles de l'emfiteusi, o l'alteració del repartiment tradicional de l'aigua de reg per a afavorir les parcel·les plantades de canyamel. I és incomprensible que no s'haja fet ja. Possiblement caldria relacionar-ho amb la tendència que encara tenim en la historiografia valenciana d'aplicar models explicatius forans per a l'estudi de la nostra història, i la nostra incapacitat generalitzada per a crear models propis i explicacions treballades amb recerques quantitatives. Es tracta, doncs, d'un tema que encara cal estudiar amb una major profunditat, o almenys tant com les fonts ho permeten.

Ad defensionem historiarorum (I)

L’explotació turística del passat, per bé que ja ve de lluny, ha entrat en els últims anys en una nova fase de la mà dels economistes i dels propis experts en turisme. Així, sembla que els historiadors han renunciat a intervenir, o no han sabut com fer-ho, en aquest debat que està ben viu a la societat. Algú, més encara, podria dir que no els han deixat prendre part, però això em sembla, almenys fins on jo sé, massa agosarat; més aviat que l’absència dels historiadors en aquesta matèria, la gestió turística del passat, respon a totes les raons abans esmentades. De tot això en parlaré a través d’un exemple ben significatiu (i esperpèntic) que ocorre ara mateix a València ciutat. Hui, però, parlarem d’una altra cosa, però sense deixar aquest binomi turisme-història. Es tracta dels denominats «camins», «rutes» o «vies» que suposadament segueixen el trajecte o l’itinerari d’un determinat personatge o una antiga via de comunicació. En efecte, com en el cas de les fires medievals, ens han saturat de rutes i camins que, al remat, no condueixen enlloc. Sens dubte, el paradigma de tots ells és el Camí de sant Jaume, un producte consolidat, amb èxit internacional, amb una àmplia possibilitat de vessants i amb un gran suport institucional de les més diverses administracions. La “ruta del Cid” o la “ruta de don Quijote” són els darrers productes que el govern de Castella-la Manxa juntament amb el Govern central ha engegat en aquesta matèria, miren de consolidar-se, tot i les dificultats i la manca de recursos. Finalment ací, a casa nostra, el 2008, l'Any Jaume I, l’alcalde de Morella, Ximo Puig, proposà crear la ruta Jaume I, però finalment sembla que la iniciativa s’ha esvaït en sobrevindre la crisi. Tres moments diferents del mateix tipus de producte, amb característiques ben diferents, cert és, però amb una cosa en comú: la nul·la o molt escassa participació dels historiadors en el seu funcionament, en la gestió del passat. Insistisc, que no sé quina part de responsabilitat tenen els propis professionals de la història, però dic jo que alguna en tindran.

En aquest sentit, resulta curiós que haja de ser un periodista, Francesc Puigpelat i Valls, qui vinga a recordar-nos les possibilitats que ofereix el passat de la Corona d’Aragó, més concretament, aquell que té a veure amb els almogàvers i la seua estada a l’imperi de Bizanci. En aquest sentit, no és causalitat que el llibre és titule La ruta dels almogàvers. El mateix autor tracta d’explicar com «cada any, milers de turistes catalans visiten Grècia i Turquia desconeixent les intenses relacions que hi va haver, durant l'època medieval, entre Catalunya i aquelles terres. Quants d'aquests turistes catalans que es passegen per Atenes saben que la ciutat va ser durant setanta-set anys una possessió catalana, que el català era llengua oficial i que la senyera de les quatre barres onejava sobre l'Acròpoli? Quants visitants d'Istanbul han vist el palau de Blanquerna on l'emperador Andrònic II va rebre Roger de Flor i els almogàvers?» Pocs, molt pocs, però el més greu de tot això és el cercle tancat que implica: com que no hi ha demanda no s’oferta, com que no s’oferta no hi ha demanda, com que no s’ensenya no es coneix, com no es coneix no s’estima. Sí que és lloable la documentació i la cura amb la qual Francesc Puigpelat prepara el viatge, a partir de la Crònica de Ramon Muntaner, i comptant també amb altres materials com el Tirant lo Blanc, o els treballs d’Antoni Rubió i Lluch. En els diversos capítols l’autor va presentant tots i cadascun dels edificis i ciutats en els que estigueren Roger de Flor i la seua companyia. La lectura resulta força agradable, més tenint en compte les dates que s’acosten, un regal perfecte (més perfecte encara seria poder realitzar la ruta sencera, però tal i com estan les coses...). Si visualitzeu els vídeos de l'anterior post del blog, podreu veure algunes imatges dels llocs esmentats al llibre.

Tornant al fil d’aquest post, insistiré en el greu desconeixement per part de la població valenciana, catalana i mallorquina d’aquest fets. Per descomptat, ara mateix em sembla impossible que cap companyia de viatges puga oferir aquest viatges (si que et portaran a fer la ruta de los conquistadores por América) però més greu em sembla la desídia de les institucions públiques davant tot açò. Què ús diré, lector@s d’Harca, però si han estat incapaços de posar-se d’acord per a crear un producte turístic amb tantes possibilitats com la ruta Jaume I... Tanmateix, si la classe política no està a l'alçada –tampoc és cap novetat això–, la societat civil –en aquest cas, les institucions culturals i acadèmiques vinculades a la història professional– deurien prendre part en l’assumpte. Per diverses raons, primer de tot per a obrir-se a la societat, que ben mirat és la finalitat de tot científic, i en segon lloc, per necessitat dels propis historiadors, sempre tan necessitats d’eixides professionals.

Uns apunts de cal·ligrafia medieval

A partir del post que el nostre convidat Lluís Sales publicà dilluns, de la pròpia experiència, i també després d’haver tingut múltiples converses amb amics, companys i experts en les lletres medievals, m’he decidit a fer uns apunts sobre la pràctica notarial. Fascinant món el dels notaris, eixos professionals de l’escriptura que donen fe pública a tot allò que passa a la ciutat i al camp. Tot i la importància dels pactes verbals, especialment al món rural, a mesura que avancen els segles medievals ben poques coses s’acorden sense ser-hi present un notari, sense un professional de l’escriptura. Perquè aquest és, precisament, l’element que els atorga una condició privilegiada a la societat medieval. Els notaris són els garants de l’escriptura, una destresa que només està a l’abast d’uns pocs. I és la major o menor habilitat amb la ploma, entre altres factors, un dels elements que permet establir una nítida jerarquia uns notaris i els altres.

escrivà medieval

Fills de camperols rics, artesans acomodats i mercaders, però, sobretot, membres de famílies amb una tradició ben arrelada en els oficis relacionats amb l’escriptura, els joves que aspiren a convertir-se en notaris cursen uns anys d’estudi en escoles municipals i eclesiàstiques que els introdueixen en els quefers propis de la seua futura dedicació laboral. Ací aprenen les destreses de les lletres, del llatí, també de les llengües vulgars, al mateix temps que reben unes mínimes nocions de dret civil i canònic, ben necessari per al desenvolupament quotidià del seu treball. Després han de passar el preceptiu examen davant experts en l’ofici designats per les autoritats pertinents, una mena d’oposicions on els joves han de testimoniar la seua vàlua. Aprovat l’examen, els nous notaris registren el seu segell, personal, únic i intransferible, i estan ja en disposició d’incorporar-se al món laboral, bé introduint-se a l’empresa familiar sota les ordres del seus pares, també notaris, bé posant en marxa una nova taula al carrer o la plaça on s’apleguen els altres notaris de la ciutat.

recreació d'un scriptorium medieval

Aquestes són, a grans trets, les primeres passes que han de seguir els notaris. No és la meua intenció definir amb rigorositat el seu cursus honorum, sinó solament oferir unes pinzellades per introduir el vertader objecte de reflexió: la seua pràctica escripturària. Malgrat que tots segueixen un aprenentatge semblant, la destresa amb la ploma que adquireixen cadascun d’ells determina, en última instància, la consecució d’una dedicació laboral o altra. Comencem amb l’exemple del notari rossellonès Gabriel Resplant. Professional amb una cura quasi exquisida, els seus registres són d’una pulcritud que sorprèn l’historiador. Als seus llibres tot és en ordre, cap document apareix traspaperat i tampoc no hi trobem ni un sol esborranc. Fins i tot tenia la cura d’anotar dades aparentment irrellevants que, després, serveixen els investigadors per conèixer la realitat del món en què visqué Resplant. Era habitual que en la primera fulla del protocol el notari fera menció als quatre evangelistes. Així, per exemple, en l’encapçalament del protocol de 1396 podem llegir:

Pagina ista pro custodia habeatur.
Est Luchas taurus;
leo, Marchus;
evangelista, Matheus;
avisque, Iohannes.
Quatuor ista Deus.

El notari sap que és el garant de tot el que hi ha escrit dins del seu registre i, en conseqüència, sol·licita la protecció dels quatre grans escriptors de la tradició cristiana. Però el que resulta més curiós és que Resplant no repeteix ni un sol any la invocació a Joan, Lluc, Marc i Mateu. Té l’habilitat de distingir cada registre amb un encapçalament distint, on, a més, fa constar altre dades d’interès. Així, en aquest mateix protocol de 1396 el notari anota tots els dies festius de l’any, sense comptabilitzar, això sí, les festes religioses tradicionals. El resultat és l’enumeració, mes per mes, d’un total de trenta-dos dies en què els habitants de la vila de Perpinyà deixaran els seus quefers quotidians per gaudir d’unes hores d’esbarjo. Ara bé, no podem cometre l’error de pensar que és Resplant qui escriu els documents que hi ha als seus registres. Segurament sí anota les invocacions als evangelistes, escrites amb una lletra diferent a la de la resta del protocol, però el conjunt d’escriptures que segueixen a ben segur són redactades pels seus escrivents, persones contractades pel notari per encarregar-se de la transcripció dels documents que li encomanen els seus clients. De fet, el mateix Resplant actua com a escrivà de la Procuradoria General dels comtats de Rosselló i Cerdanya, de manera que disposa de poques hores per seure a la seua taula i confegir els protocols que han arribat fins els nostres dies.

primer full del protocol de Gabriel Resplant

Es tracta d’una situació que es repeteix a la notarial ciutat de València. Cap i casal del regne, ací s’apleguen una gran quantitat de notaris i professionals de l’escriptura per satisfer la demanda dels habitants de la ciutat i de molts altres llocs del regne. Potser l’afirmació que segueix és massa contundent i, fins i tot, exagerada, però tinc la percepció que en el món laboral dels professionals de l’escriptura no ocorre com en altres sectors econòmics. Ací l’oferta no supera la demanda, sinó que és la demanda i les necessitats escripturàries dels clients les desborden les possibilitats de treball que ofereixen els notaris. Només cal obrir els protocols de Vicent Saera, Domingo Català, Joan Beneito o Miquel de Puigmitjà, tots notaris de València, per adonar-nos-en. Som al davant de voluminosos registres, curosament ordenats, on hi ha tota mena d’accions de nobles, mercaders estrangers, rics comerciants locals, artesans acomodats dels principals gremis de la ciutat i pagesos rics de les comunitats de l’Horta. La seua clientela, per tant, surt dels estrats més ben situats de la València del segle XV, testimoni de la importància que han assolit en la vida de la ciutat.

testament del protocol de Miquel de Puigmitjà

I tots ells, com fa Resplant, tenen contractats un bon grapat d’escrivents que seuen tots els dies a les taules situades a la Plaça dels Predicadors i que es desplacen a les cases dels clients principals per recollir tots els contractes que disposa el seu cap. Els notaris s’ocupen de cercar els negocis més sucosos i atraure els clients més interessants, mercadegen amb la informació ací i allà a la recerca de la millor oportunitat per als seus representats i per a ells mateix. Aconsegueixen, així, reunir una clientela que deixa en les seues mans bona part dels seus negocis. En canvi, deixen en mans –mai millor dit– de les persones que contracten els quefers propis de l’escriptura. Ara bé, no són simples escrivents, sinó que a ben segur passen un rigorós examen abans d’incorporar-se a l’empresa d’aquests importants notaris. Deu tractar-se de gent capaç de guardar els secrets del seu patró i dels seus clients, per no escampar més del necessari allò que duen els seus superiors entre mans. A més, els escrivents deuen ser uns professionals curosos i ordenats, a banda de mostrar una habilitat exquisida amb la ploma. De fet, els registres que han arribat fins avui dia així ho testimonien. Protocols voluminosos, perfectament organitzats segons la seqüència temporal de l’any i escrits amb una cal·ligrafia immillorable. No hi ha dubte que som al davant de les empreses escripturàries més importants de l’època.

llibre i pergamí medieval

Una altra cosa són els notaris dels pobles! Lluny de la pulcritud dels registres urbans, els protocols de les comunitats rurals del país són calaixos de sastre on hom pot trobar de tot. I açò, malgrat que en aparença pot semblar contraproduent per a l’investigador, no ho és gens. Ans al contrari, si no fóra pel desori dels registres no coneixeríem moltes informacions cabdals per entendre el passat medieval dels nostres pobles. Prenem l’exemple de dos notaris de Vilafranca, aldea de Morella d’uns 450-600 habitants al tombant del segle XIV. Situada a la cruïlla dels camins que uneixen el Baix Aragó amb el Maestrat i la Plana de Castelló, Vilafranca esdevé un important centre de redistribució de mercaderies a petita escala en l’àmbit comarcal i, fins i tot, regional. Açò li atorga una dinàmica específica, amb un moviment constant d’homes, diners i mercaderies, que la diferencia de la resta de comunitats rurals veïnes. I tot aquest tràfec genera una ingent necessitat de professionals de l’escriptura per tal de satisfer les demandes de veïns i forasters. De fet, entre 1392 i 1412 hi ha instal·lats a Vilafranca un total de vuit notaris, que representen el 7% de la població laboral del lloc. Una xifra gens menyspreable que, si s’afegeix a la resta d’ocupacions no agrícoles, assoleix el 48% de la població, superant el percentatge de persones no dedicades a l‘agricultura i la ramaderia d’una vila com pot ser Castelló, on és del 40 %.

Hi ha, a més, tota una tradició en determinades famílies, els membres de les quals tenen majoritàriament oficis relacionats amb l’escriptura. És el cas de la família de la Guerola, saga de notaris instal·lats a Vilafranca almenys des dels anys vint del segle XIV. D’aquesta dècada són els primers registres de Domingo de la Guerola, cap del llinatge. Lluny de disposar d’escrivents com els seus col·legues de la ciutat, Guerola deu confeccionar ell mateix els documents i la veritat és que existeix una diferència abismal entre uns registres i altres. Protocols desordenats, amb una gran quantitat de fulls solts que ni tan sols tenen data; quaderns mal relligats que transporten l’investigador d’un any a altre i d’uns mesos a altres sense cap tipus d’indicació, amb el perill constant de no saber on ets exactament; anotacions telegràfiques que únicament forneixen les dades bàsiques de les transaccions; i, per últim, una lletra amb unes traces elementals, que sovint és il·legible. Com he dit, amb freqüència apareixen simples notes que informen de les transaccions. Fins ací, tot perfecte. El problema arriba quan Guerola ha de redactar un testament, una sentència arbitral o qualsevol altre document més llarg. Les errades tipogràfiques són constants, manquen paraules per tot arreu i el notari desconeix bona part de les clàusules, perquè sovint és difícil trobar el sentit a les frases i moltes finalitzen amb un recurrent et cetera que posa fi a la construcció sense haver exposat allò necessari per a la comprensió del text. S’ha de dir, tanmateix, que després d’un temps de convivència amb els seus escrits totes aquestes dificultats s’esvaeixen, perquè un acaba sent tant desordenat com ell!

protocol de Domingo de la Guerola

Ben distint és el cas d’un altre notari de Vilafranca, Antoni Esquerdo. Membre d’una de les famílies més riques del lloc, el seu germà major és el prevere del poble i el menut assumeix la direcció de l’empresa agrícola. Ell, en canvi, cursa els anys d’estudi a València, treballa un parell d’anys a la ciutat com a escrivent a la taula d’algun conegut i ja el 1393 s’instal·la a Vilafranca per convertir-se en el notari més important del lloc de manera quasi immediata. De fet, a la seua taula acudeixen bona part dels veïns i dels forasters que s’apleguen a Vilafranca –els seus registres són els més voluminosos–; és el confident dels membres més rics de la comunitat i els jurats dipositen en ell la seua confiança, convertint-se en el professional que recull totes les actes relatives a la universitat. A més, quan l’escrivà del justícia no pot desenvolupar la seua tasca és Esquerdo qui n’assumeix les funcions i, juntament amb la resta de contractes notarials habituals, intercala en els seus protocols tota mena de documents de caire judicial i econòmic. Significativament, el novembre de 1409 Antoni Esquerdo encapçala un dels documents amb aquesta frase: «Die iovis, XIIIIº novembris, tenint la cort».

Els seus registres no assoleixen la pulcritud dels protocols dels notaris de la ciutat, però tenen poca cosa a envejar. Som al davant d’una gran quantitat de documents perfectament ordenats i relligats en volums uniformes. Fins i tot, com fan els notaris més importants de la ciutat, classifica els documents segons una tipologia establerta i, així, trobem llibres individualitzats per als negocis més comuns, altres per als testaments i altres per a les curadories. La lletra, elemental, és clara i perfectament llegible, amb una especial atenció als documents més solemnes, com una sentència arbitral, el carregament d’un censal per part del Consell i les queixes formals de la universitat davant el comissari reial pels abusos de la vila de Morella. No hem d’associar, per tant, un notari de poble amb un registre deficient. Com a la ciutat, hi ha una nítida diferenciació i una jerarquia també a les zones rurals en relació a l’ofici notarial. Tant al món urbà com al rural, els professionals de l’escriptura desenvolupen una funció importantíssima. Compravendes, testaments, préstecs, almonedes i molts altres tipus d’operacions componen els voluminosos llibres, protocols i notals, que arreceren els notaris a les seues cases. Ells són els millors coneixedors de la situació de l’oferta i la demanda de tota mena de productes, de l’estat de les economies domèstiques, de les dificultats dels rics i els pobres per fer front als pagaments, convertint-se, així, en fonts d’informació privilegiada. Tenen, a més, una aureola simbòlica que els permet assistir als moments més importants de les vides dels seus veïns: redacten les actes de casament i de defunció, recullen i publiquen els testaments dels vells, els malalts i els homes que marxen a la guerra, de manera que res es pot fer sense la presència dels professionals de l’escriptura. Caldrà, doncs, aprofundir en l’estudi dels notaris per comprendre millor la societat medieval.