Multaqa o el desencontre amb el patrimoni andalusí valencià

Aquesta setmana que ens visita l’oncle Bernie sembla adient parlar de grans esdeveniments, encara que els carrers de València porten dies preparant-se per a la data i, a hores d’ara, ja estan totalment engalanats com a assagadors per al ramat. El cas és que la política que ha practicat la Generalitat Valenciana en els darrers anys també ha tingut el seu reflex en el món de la cultura. Només cal recordar la celebració que es féu tot per l’aire del 800 aniversari del naixement de Jaume I. Més modesta és la Multaqa, que es celebra cada any al monestir de Santa Maria de Valldigna (Que NO Santa Maria de LA Valldigna!). L’esdeveniment pretén ser, com indica la mateixa paraula en àrab, una trobada de les diferents cultures mediterrànies sota la direcció del Consejo Mediterráneo de Cultura, depenent de la UNESCO. I és que l’any 2000 el Centro de Valencia de la Unesco i la Fundació Jaume II, depenent de la Generalitat, estaven sota la direcció de la mateixa persona, Vicente Burgos. Els excessos en la gestió de la fundació portaren a la seua destitució. Burgos ja no està i la fundació ha retallat, i molt, les despeses de cara a la galeria, però la Multaqa continua celebrant-se perquè depèn del Centro Unesco Valencia.

Però, què és la Multaqa? Què us diré, heu un vist una mascletà? Bé, llavors una cosa similar: molt de soroll, molt de fum, pim, pam, pum i punt. Qualsevol altra definició és distorsionar la realitat. La qüestió és portar al monestir a qualsevol estrela mediàtica relacionada amb la política o la cultura internacional perquè diga la seua al voltant d’un tema d’actualitat dins l’àmbit mediterrani. L’edició d’enguany, la huitena ja, es va celebrar el passat cap de setmana i va comptar amb la presència de la directora general de patrimoni cultural, Marta Alonso. Enguany, el tema era «La mujer, el mediterráneo y la paz» (sic) i d’acord amb això s’havia comptat amb la presència de Michelle Bachelet, expresidenta de Xile (América?) i de Federico Mayor, als quals se’ls ha atorgat el premi UNESCO Valldigna 2012, segons la nota de premsa el Centro Unesco Valencia. Quin és l’impacte de tot això? Els periodistes ja tenen alguna cosa sobre la qual escriure. Quins beneficis dóna a l’economia local? Vet ací el gran interès de la fita: els periodistes que cobreixen la notícia, que tampoc en són massa, van als bars de fora el monestir a fer-se’n una. I això és tot.

Foto presa d'elperiodic.com realitzada per Paco Teodoro. Bachelet on s'hi troba? 

Mentre això passa, el patrimoni musulmà al territori valencià s’ensorra. Alguns anys de protestes i denúncies han hagut de transcórrer per a que es duguera a terme la restauració de la mesquita de la Xara o ermita de santa Anna, ben a prop del monestir. Però el cas és que roman tancada al públic, llevat d’alguns dies de visita. Així i tot, la Xara encara és un d’aquests elements patrimonials millor considerats per l’administració valenciana, potser per la proximitat al monestir. No reben la mateixa atenció, ni els mateixos diners, altres restes del passat musulmà del nostre territori: el morabito de Gandia, un element singular a tot el País Valencià; les torres islàmiques vinculades a alqueries (de les quals també n’hem parlat ací); els castells, els despoblats moriscos o els sistemes de regadiu, per esmentar-ne alguns. Es tracta d’un llegat que roman en estat d’abandonament, deixat a la bona de Déu, o d’Alà si voleu.

L’esmentat morabito, per exemple, encara es troba en una parcel·la privada, víctima de la malesa i cau de la volateria, el fem de la qual corromp la pedra centenària. El propietari de la parcel·la que l’envolta, com puc arribar a entendre, està fins als nassos que curiosos i experts li entren al bancal per anar al morabito dels c... “Qualsevol dia d’estos el tombe i a fer la mà”, ens va confessar en certa ocasió a mi i al grup de gent que anàvem a la cova de les Meravelles, que és just a la muntanya que hi ha darrere. Afortunadament, el bon home no ha fet res, com no ho fa tampoc la Generalitat. Com podem pretendre que aquesta persona puga valorar la construcció si l’únic que n’obté són problemes i incomoditats? Potser si les institucions a les que pertoca tingueren cura i gestionaren millor aquest element patrimonial la gent podria valorar-lo millor, i tindre una major estima.

Morabito de Gandia

Construcció al Marroc

Però parlem de diners, que és el que mou el món. Posar en valor aquest patrimoni afavoriria el turisme de curt radi, de cap de setmana, que és el que realment té un impacte sobre l’economia local (i no el turisme de passeig, platja i pipes!). Es podrien crear la ruta dels castells o la ruta de les torres islàmiques, per improvisar-ne d’algunes. El que és inadmissible són els casos com el del morabito, que està totalment abandonat per l’administració, quan en realitat es troba al costat de la ruta dels monestirs. De fet, des del monestir de sant Jeroni de Cotalba hi ha només uns minuts en cotxe!

Per a eixir de la crisi a la qual ens han portat no podem fer-ho per la porta d’entrada, ni utilitzar fórmules, ni menys encara demanar ajuda a mortals. L’eixida és just davant de nosaltres, amb solucions reals i factibles, que compten amb la gent de carrer, que continua treballant per la seua terra com sempre ha fet.

* Mentre prepara aquest post he descobert que no són pocs els que han "treballat" amb Ecclestone i han mort pocs després, aneu amb compte...

De congressos: Valldigna i ESSHC Glasgow 2012

Les passades vacances de Pasqua les vaig passar de congressos. Les tasques docents limiten, i molt, la possibilitat d’assistir a les conferències científiques que cada vegada s’organitzen en un major nombre arreu d’Occident. És per això que calia aprofitar l’ocasió que es presentava, ja que el curs de Valldigna i l’ESSHC tenien lloc durant la segona setmana de Pasqua, que com alguns sabeu al País Valencià és període de vacances.

Des de fa un parell d’anys el Curso de especialización en Historia medieval Santa Maria de Valldigna va traslladar la data de celebració del mes de juliol, als dies posteriors a la Setmana Santa. I la veritat és que el canvi ha estat del tot un encert, ja que sembla existir un major grau de concentració dels participants en la pròpia activitat i una mica de relaxació en general: no s’està pensant en eixir i prendre-li foc a tot, en anar a comprar, en allò d’«estic rebentat». Com sempre, el curs arrancava amb un sopar de benvinguda el dilluns a l’hotel Bayren, amb un menú ben gustós però sense excessos. Enguany, l’edició de Valldigna era la que feia VII, ja en tenim més que Rockies. La temàtica de la trobada era Saberes, prácticas y experiencias. Cultura y cotidianeidad en la sociedad medieval, una anàlisi del coneixement teòric i pràctic dels temps medievals des de diverses perspectives. Sens dubte, una de les més interessants aportacions fou la Juan Vicente Marsilla, que portava per títol «El universo de las cosas. Cultur amaterial y pautas de consumo en la baja edad media». També força il·lustrativa i suggestiva resultà la intervenció de Maria del Carmen Garcia Herrero, de la Universitat de Saragossa, sobre «La lactancia en la baja edad media. Teoría y práctica». I el grup de recerca Harca va estar representat amb la presència de Vicent Royo i un servidor, que presentàrem una comunicació que sota el títol «El valor de l’experiència. Sabers pràctics al món rural valencià» pretenia oferir una visió de la societat camperola ben allunyada de la paràlisi cultural i tecnològica que alguns pressuposaven i, encara hui, continuen pressuposant.

Participants del VII CEHM

Sense temps per a més, vaig marxar cap a Alacant, des d’on eixia el vol cap a Glasgow. La terra de William Wallace em rebia amb la típica fina pluja d’allà. Després d’una mitja hora en tren sobre la línia de costa, amb la caterva de corderets que et donen la benvinguda, finalment arribava a la ciutat. Glasgow havia estat la segona ciutat de Gran Bretanya gràcies al desenvolupament industrial, però des d’Anglaterra sempre han tractat d’enfonsar el seu creixement, i sembla que ho han aconseguit. Personalment no tenia la sensació d’estar en una gran ciutat industrial, sinó en una altra cosa. I no dic que no m’agradara, però està clar que les polítiques dels governs donen els seus fruits, i Glasgow n’és un bon exemple.

Universitat de Glasgow

L’ESSHC potser siga el congrés més gran al qual he assistit mai, més que el Rural History de Brighton o el WEHC d’Utrecht, que ja és dir. La seua immensitat encara resultat més abismal quan tot just el dia anterior t’hi trobes en un congrés, curs o trobada de característiques completament oposades, com era el de Valldigna. Davant del caràcter monogràfic d’aquest, la diversitat temàtica de l’altre, mentre a un hi ha completa llibertat horària, amb tot allò bo i dolent que això implica, les grans trobades internacionals són força estrictes amb això del temps; però en aquests congressos resulta molt fàcil entrar en contacte amb la gent, i les jerarquies, en general, s’esvaeixen. Això, per als que comencem, és d’agrair. Ara bé, amb tanta oferta un acaba saturat, no saps realment on acudir llevat de casos molt concrets, de manera que no són pocs els que opten per refugiar-se en la sala del càtering i mantenir xarrades al voltant de la feina.

Sopar de benvinguda a l'ESHCC

El dijous era el dia que tenía la meua sessió, juntament amb els col·legues de Bèlgica, sota el títol Peasant and the Market: Between Accumulation, Distress and Life Cycle-strategies. Malgrat l’ampli ventall d’oferta que n'hi havia, la nostra era l'única sessió sobre món rural a l’edat mitjana. N'hi havia més d’història rural, i n'hi havia més d’època medieval, però res tan específic. Supose que per això mateix, i per la presència d’alguns investigadors consolidats com Tim Soens o Erik Thoen en el cartell, l’assistència de públic fou significativa. De fet, algú es quedà despagat en saber que Erik Thoen no havia pogut assistir, i agafa els trastos i se n’anà. Al remat, els temes de la sessió foren la cria i comerç del bestiar, més enllà de la llana i dels tòpics que l’acompanyen, i per un altre costat el mercat de la terra, a través de diversos observatoris: Bèlgica, Polònia i el País Valencià. Possiblement aquest fou un dels grans avantatges de la trobada, la diversitat d’observatoris sobre els quals fer les mateixes preguntes. De fet, com que els participants ens havíem distribuït prèviament el text, poguérem fer productiu això que es diu torn de preguntes, al qual es va afegir el públic.

Miriam Müller fent la presentació de la sessió

L’ESSHC és una de les grans trobades del circuit acadèmic anual i bianual. Com tots els congressos de gran format, tenen al seu favor la diversitat de temàtiques, de cronologies i d’àrees, però si no coneixes ningú resulten altament impersonals, freds i avorrits. Estan fets per a l’intercanvi de coneixement i d’experiències, no per a romandre aïllat. No es tracta d’anar-hi pel simple fet de fer-ho, cal anar-hi i participar-hi; prendre'n part.

I+D+i = !

Lo volvieron a denunciar ayer los rectores de las universidades públicas de nuestro país: el Consejo acumula una deuda con estas, que también son los principales entes investigadores de la sociedad valenciana, de más de 200 millones de euros y no ha pagado desde septiembre . Y no es la primera ni la única vez en los últimos años.

I+D+I = ?

Fa uns pocs dies, la principal associació que agrupa els investigadors i becaris va manifestar de forma clara la seua rotunda oposició a les línies que està seguint el govern de l’Estat en relació als retalls en la Investigació, Desenvolupament i Innovació (I+D+I).

Certament, la crisi actual ha fet trontollar alguns dels pilars del sistema capitalista, no només en els cercles financers, tal i com s’estava desplegant des dels anys 1980 i, sobre tot, durant l’última dècada; i està afectant greument centenars de milers de persones, en alguns casos de forma dramàtica, en l’àmbit estatal. Moltes de les explicacions de la situació actual que es pateix a Espanya i al País Valencià (amb un 20% més d’atur que la resta de països i regions de l’Estat) rauen en el model productiu que suporta la base de l’economia. En definitiva, els retalls pressupostaris per part de l’Estat espanyol a l’I+D+I no contribuiran, ans al contrari, a canviar aquest model productiu, augmentar la productivitat, o, entre altres, a la millora en el benestar del conjunt de la ciutadania.

Aquesta confessió de fe ve motivada perquè aquests ajustos a la baixa afecten també als investigadors, que suporten bona part de la recerca universitària i també contribueixen a l’impacte social i econòmic que generen els centres de formació superior. Per la meua part, crec justes i necessàries les protestes que estan duent a terme des de Joves Investigadors i precarios.org.

Aquestes entitats porten anys denunciant algunes de les greus insuficiències per crear una vertadera carrera investigadora. Gràcies a diverses iniciatives que han portat a terme han contribuït a generar un cert ressò i que això pressionara els responsables públics a introduir certs canvis (amb la creació del 2+2, o dos anys de beca i dos anys de contracte, això és, tindre alguns drets laborals garantits com qualsevol altre treballador, que fins fa poc més d’un lustre era inexistent dins la carrera investigadora; i, fins i tot, la Generalitat Valenciana s’ha compromés –ja vorem- als quatre anys de contracte íntegres). Això no obstant, les iniciatives i les protestes han de continuar: les convocatòries d'ajudes continuen anant al pairo, aquelles noves regulacions rarament s’han estés a altres àmbits –com ara a les fundacions privades o altres instàncies públiques- i les incerteses sobre una carrera sense una continuïtat definida –al marge dels mèrits dels seus aspirants-, continua sent una espassa que penja damunt el cap dels investigadors.

El més complex, el més difícil, però alhora el més rellevant, encara està per fer. A més del que acabe de subratllar, no cal oblidar que estem molt lluny de les dotacions i la situació d’altres estats del nostre entorn: encara el panorama investigador és molt ombrívol, per no parlar de la insuficiència econòmica i la manca d’una línia clara en els grups d’investigació. O els impagaments i la falta de compromisos del Consell amb les seues universitats públiques. Tristament, no estem en grau d’assolir els objectius econòmics, les funcions socials que deu desenvolupar la recerca. Sense això, malament es podrà seguir una activitat científica normalitzada.