Els Djangos de la nostra edat mitjana

Django Unchained (Quentin Tarantino, 2012)

El cinema ha tractat en diverses ocasions el tema de l'esclavitud, però, a grans trets, sempre ho ha fet fixant-se en l'esclavitud clàssica, la que reflectien pel·lícules com Spartacus o Ben-Hur, o en la dels Estats Units d'Amèrica durant el segle XIX, com la que apareix als films Amistad, Lincoln o Django Unchained. Tanmateix, l'esclavatge no és un fenomen exclusiu d'aquestes èpoques, sinó que el trobem al llarg de la història de la humanitat i, en concret, en proporcions importants a l'edat mitjana europea. La nostra societat medieval, la dels nostres avantpassats, no era una societat esclavista, però els esclaus hi estaven ben presents. Sense anar més lluny, a la pròpia illa de Mallorca s'ha calculat que cap a l'any 1330 hi devia haver uns 7.000 esclaus, el que es corresponia aproximadament amb un 13% del total de la població insular. Els captius provenien bàsicament de Sardenya, el nord d'Àfrica o la Mediterrània Oriental (sards, magrebins, grecs, eslaus, tàrtars, etc.) i eren emprats amb diverses finalitats: com a peça especulativa per a aconseguir la seua redempció (pagada per familiars o pels mateixos esclaus amb el seu treball), com a mà d'obra en faenes agrícoles i artesanals (sobretot els homes) o com a servei domèstic (sobretot les dones, que a més a més podien ser sotmeses a diferents tipus d'explotació sexual). 

No debades, les principals ciutats marítimes de la Corona d'Aragó eren actives impulsores d'una activitat corsària que tenia en la presa d'esclaus un dels seus objectius bàsics. Per exemple, sabem que al llarg de l'any 1334 isqueren un mínim de 19 expedicions del port de València: corsaris com Pere Rull, Pere Castell, Domingo Lozano o Nadal Martí, que es feren a la mar cercant botí i el trobaren ben trobat. Prengueren fins a 21 homes, 5 dones i 4 xiquets, tots ells de la ribera magrebí, a excepció d'un parell de persones procedents de l'emirat nassarita de Granada. Entre aquestes últimes cal destacar, per la seua desgràcia, el cas de l'almerienca Fàtima, que fou capturada amb la seua filla quan viatjava entre Honaine (Alger) i Almeria, on havia anat per a demanar almoina, amb l'objectiu de reunir diners per a rescatar al seu marit, que era esclau a l'illa de Mallorca. I és que aquest mecanisme de les almoines o "acaptes" -com es denominaven en aquella època- era un dels més usuals entre els musulmans d'una i altra banda de l'Estret per tal d'alliberar els familiars i companys capturats. 

El documentem, per exemple, en el cas dels nombrosos esclaus presos de la població algeriana de Sersell en l'any 1412. En concret, la flota del Papa Luna assolà el lloc, segons relatava en primera persona un dels capturats que dotze anys després encara servia al castell de Peníscola: Rodrigo de Luna [nebot del papa] vench al loch de Sarcell ab dues galeres e dues galiotes e un bergantí armades, e un dia, alba de jorn, prés, entrà e barrejà tot lo dit loch e prés tots los moros e mores e çubays [xiquets] que en lo dit loch eren. De colp, fins a 700 persones foren venudes en el mercat esclavista valencià, comprades per mercaders, artesans i llauradors com Bernat Sanç, Joan Vidal o Jaume Perfeta. Però, alhora, la comunitat musulmana que vivia al regne de València es posà en marxa per a tractar de rescatar els seus congèneres, mitjançant la coordinació dels que vivien a la ciutat de València i les aljames rurals. En aquest sentit, mercaders musulmans de la moreria valentina aconseguien que els esclaus els foren comanats un mes, període durant el qual es dedicaven a anar per les aljames "acaptant", és a dir, demanant diners per al seu futur rescat. Passat el mes, l'esclau o esclava, com Muça, Çahet o Çuna, era retornat al propietari, però en moltes ocasions podia presentar al poc de temps uns fiadors, que en nom particular i d'aljames senceres, s'oferien a pagar el preu del seu rescat en un temps determinat. Així, els esclaus passaven a viure en aquelles aljames (Vall d'Uixó, Eslida, Vilamarxant, Benaguasil, Xiva, Bunyol, Anna, etc.) fins que es recaptaven els diners necessaris per a aconseguir la seua llibertat, a base d'almoines. 

L'organització i la solidaritat dels musulmans assolí, per tant, un alt nivell, fins al punt que en uns pocs anys centenars dels captius de Sersell havien estat alliberats i molts d'ells integrats en aljames valencianes o aragoneses, com Almonacid, Estivella, Benaguasil o Borja. Tanmateix, un succés de 1419 els féu canviar d'opinió i acabaren per tornar al seu lloc d'origen: un mercader tortosí al·legà davant Alfons el Magnànim que havia estat assaltat en el port de Sersell i havia tingut grans pèrdues, per la qual cosa, en represàlia, el rei ordenà prendre a tots els musulmans de la Corona que procedien d'allà i vendre'ls novament com a esclaus per tal de rescabalar al comerciant. I així passà, molts d'ells, famílies senceres, algunes amb fills que havien nascut ja en terres valencianes, foren presos i subhastats a la capital del regne. Amb tot, sembla que finalment foren alliberats, ja que, segons es desprén de la documentació, pareix que el mercader tortosí havia mentit i el rei acabà per arrestar-lo i confiscar els seus béns, davant el frau que havia comés, implicant a la justícia reial. Així les coses, a partir de 1421 s'observa com la majoria d'aquell musulmans tornaren cap a l'Alger, fugint de les desgràcies que havien patit al regne de València. 

 Grillons com els que eren utilitzats per a immobilitzar els esclaus

Per aquella mateixa època, l'esclavitud era un fenomen tan usual que la mateixa Generalitat de Catalunya decidí establir una institució encarregada d'evitar la fugida d'esclaus de terres catalanes, la Guarda del General. Es projectà en 1413, però no entrà en vigor fins a 1421 i era una espècie d'assegurança pública d'esclaus: tothom qui en tinguera un (de masculí, que tenien més risc de fugida), havia de declarar-lo i pagar una pòlissa per ell; així, en cas que s'escapara, ho podia denunciar i si els oficials de la Guarda -espargits per tot el principat- no podien recuperar-lo en dos mesos, la Generalitat pagava el preu sencer del captiu. Aquest sistema, però, es mostrà completament deficitari, ja que tenia molts costos i, a més a més, era molt poc operatiu a l'hora de prendre els fugitius, uns 30 cada any d'un total d'uns 1.800 esclaus censats, per la qual cosa no arribà ni a la dècada d'existència. Després d'unes considerables pèrdues de vora 12.000 lliures, les Corts catalanes decidiren dissoldre la Guarda del General en 1431, de forma que la fugida d'esclaus deixà d'estar assegurada de forma pública i institucionalitzada. 

En aquell període, per finalitzar, coneixem dos casos ben diferents, però que amb una miqueta d'imaginació podrien haver inspirat films com els que hem esmentat al principi. D'un costat, tenim el del sard anomenat Pere Serra, que aconseguí escapar de la seua captivitat a l'illa de Menorca amb tan mala sort que una tempesta el conduí a Bejaïa (Alger), on també fou esclavitzat i s'islamitzà; al cap de poc tornà a escapar amb uns companys de captiveri, però arribant a les mars de Sardenya foren capturats per una embarcació mallorquina que els dugué a les Balears, on fou reconegut i tornat al seu amo menorquí, amb qui -suposem que per interés- retornà a la fe cristiana. D'un altre costat, tenim la història de dos moros fugitius a terres catalanes que cercaven passatge per Barberia i tractaren d'aconseguir-lo mesclant-se amb la comitiva d'un emir destronat de Tilimsen (també en l'actual Alger), que visità la reina Maria en 1421 a Tortosa. Tanmateix, el batlle de la ciutat hi havia posat moros espies que els denunciaren i foren atrapats, posant-los a treballar en el castell reial de la ciutat, ja que eren experts en fusteria. Els musulmans, però, no desistiren en la seua intenció d'escapar i set mesos després, en la nit de l'onze d'agost, los dits dos moros feren corda de troços de saques ab què se abrigaven i fugiren e escalaren per les letrines del castell levant-ne una post. Espere que tingueren sort i aconseguiren finalment tornar a casa, al nord d'Àfrica. En tot cas, com deia, protagonitzaren una fugida de pel·lícula: amb una corda feta dels sacs que utilitzaven com a vestidura i escapant del castell pel forat de les latrines...

Twin Peaks o Camelot. L’imaginari medieval en l’univers de David Lynch

Analitzar una pel·lícula en clau historiogràfica és, encara hui, eixir-se’n del marc preestablert de l’acadèmia i què us diré del món dels videojocs i de les recreacions històriques. Més curiós sembla això quan dins el cine, el gènere històric és un dels més conreats. Fins i tot els westerns podríem integrar-los al mateix grup. Això no obstant, són els professionals de la història els que han donat l’esquena a la indústria cinematogràfica, tot i les comptades excepcions. Potser entre els historiadors de l’art la situació és, diguem-ho així, més normal i, de fet, la història del cine s’ha consolidat com un àrea més de recerca, la qual cosa tampoc ens deuria sorprendre si pensem que el cine és considerat el setè art. També em fa la impressió que els col·legues de història contemporània porten algun avantatge. El cine, però, encara roman als afores del medievalisme. Fins i tot, el fet de visualitzar una pel·lícula en classe amb als alumnes és vist pels companys de departament com un signe de no haver-se preparat la lliçó o per esmunyir-se d’impartir-la. Per descomptat, no són pocs els que ho fan amb eixa intenció. I els mateixos estudiants ho copsen així també. Això és perquè fer servir un film com a eina didàctica requereix d’un treball previ no només des de punt de vista purament històric sinó també cinematogràfic. No es tracta únicament d’explicar el context que ambienta la pel·lícula, cal també aprofundir en el moment en qual es va rodar. En aquest sentit, al blog d’Harca ja us hem parlat d’alguns films que, per una raó o un altra, en considerat interessants (Tramuntana, The Black Shield of Falworth i Krzyżacy), i ací teniu algun treball amb una bibliografia ampliada.

El ben cert és, però, que la relació entre la història i el cine no es limita al gènere del cine històric. La influència que el passat exerceix la podem observar en les metareferències que guionistes i directors fan servir en les seues creacions. Es tracta d’adaptar el fet històric a la trama de la pel·lícula, una adaptació que pot resultar més o menys obvia en funció del coneixement de la història. Així, per exemple, convindreu amb mi que existeix un clar paral·lelisme entre els Jedis i els cavallers medievals.

La televisió també s’ha fet ressò d’aquesta demanda d’història de la societat. Per això no són poques les sèries ambientades en temps passats que han gaudit d’un èxit més o menys sonat, de totes les èpoques, per cert: Game of Thrones, Spartacus, Robin Hood, Curro Jiménez, The Tudor, Isabel, Cuéntame cómo pasó o Merlin en són algunes. I com en el cas del cinema, les referències històriques van molt més enllà de servir com a context del film argumental. De fet, tot i estar ambientada en el temps present, una sèrie pot fornir-se d’elements i referències a societats anteriors. D’alguna manera, això és el que vull plantejar amb aquest post: les influències del mite artúric en Twin Peaks una sèrie creada a inicis dels anys 90 per David Lynch y Mark Frost. El fil argumental de la trama és la investigació de l’agent especial del FBI Dale Cooper per resoldre l’assassinat de Laura Palmer, una xica molt ben considerada entre la comunitat local. L’acció transcorre a un xicotet poble, Twin Peaks, (fictici) a l’estat de Washington. Tot i que l’èxit de la sèrie com a producte televisiu es deu, en bona mesura, a Frost, el cert és que Lynch va ser el responsable de donar el toc metafísic, transcendental. El resultat del treball d’ambdós és, en opinió dels experts, la primera sèrie moderna. Això s’ha traduït en un fum de seguidors no només de la sèrie sinó, al remat, de l’univers de David Lynch, com podreu comprovar si navegueu per la xarxa. I això ha donat peu a un fum d’interpretacions sobre les fonts de les quals beu Lynch.

A partir d’ací tot és SPOILER, per tant,

els qui esteu interessats en veure la sèrie deixeu de llegir.

Capçalera de la sèrie

Com deia abans, són moltes les veus que tracten de cercar l’origen del món que ha creat David Lynch. De fet aquest univers va més enllà de Twin Peaks (endavant, TP): va començar a desenvolupar-lo amb Blue Velvet, per a desenvolupar-lo a TP i ha continuat altres pel·lícules. Fins on jo he pogut cercar, la única influència clarament acceptada pel director és la pel·lícula Laura, les metareferències de la qual en la sèrie són més que evidents. A partir d’ací tot són hipòtesis i comentaris dels crítics cinematogràfics i dels aficionats. En aquest sentit, el present treball no és el primer que mira d’assenyalar les influències del món medieval –real o literari– en la sèrie però, insistic, fins on jo he pogut arribar, no he trobat una anàlisi que anés més enllà d’identificar un personatge amb algun referent històric. En la meua opinió, hi pot existir un paral·lelisme entre el mite artúric i la trama de TP com miraré de provar tot seguit. No es tracta de fer una simple translació entre una història i l’altra, ni tampoc d’encaixar les peces a força sinó més aviat això que ja he dit, possibles paral·lelismes o metareferències que Lynch pren del món artúric i adapta al seu interès.

El primer d’aquests préstecs és el topònim de Glastonbury. Fins a Avalon, nom amb el qual es fa referència a aquesta ciutat n el cicle artúric, hauria arribat Josep d’Arimatea amb el sant Grial que va contenir la sang de Jesús. També ací és on fou soterrat el rei Artur i, de fet, ja al segle XII uns monjos pretengueren haver trobat la tomba a la ciutat anglesa del mateix nom, en la regió de Somerset. L’únic cert, ara per ara, és que es tractava d’un nucli celta important on acabaren confluint les tradicions paganes amb els primers influxos del cristianisme. El que interessa, però, és que Glastonbury és configura com una porta d’entrada entre el món real i el sobrenatural. I en aquest sentit el fa servir Lynch. En efecte, Glastonbury és una zona del bosc que envolta TP per on Cooper aconsegueix entrar en la Sala d’espera, una mena de purgatori [recordeu que aquest és d’altra de les creacions de l’imaginari medieval] on els morts, i els vius que hi entren, guareixen les culpes per mirar d’arribar a formar part de la lògia blanca, o en cas contrari, acaben integrant-se en la lògia negra.

Restes de l'abadia medieval de Glastonbury a Anglaterra

Qui aconsegueix entrar estant viu és Dale Cooper. En realitat, ara puc dir-ho, després d’haver avisat de l’spoiler, la trama de la sèrie no gira tant en torn a l’assassinat de Laura Palmer, com a la pròpia evolució personal de l’agent de l’FBI. Molts han pretès veure en Cooper una mena d’Artur, justament per això, perquè aconsegueix entrar en aquest món sobrenatural. Al meu parer, Cooper guarda un major paral·lelisme amb la figura de Lancelot. Abans, però, necessite desgranar una d’altra idea. Al llarg de tota la sèrie s’insisteix en presentar TP com un lloc tranquil, un d’aquests pobles on mai passa res, almenys aparentment. Aquesta estabilitat de la justícia i l’ordre social ens recorda a Camelot. L’harmonia, però, es trencarà en un moment donat, deixant caure el vel que amaga les vergonyes de la societat local. Si al mite són els pecats de Lancelot i Ginebra els que acaben amb la pau de Camelot, a la sèrie és l’arribada de Cooper, i no l’assassinat de Laura Palmer, el que trenca la serenitat de TP. En efecte, és l’agent especial de l’FBI qui descobreix el vertader significat de la mort de Laura i amb això provoca tot l’enrenou que acaba amb l’assossec propi de TP. Com en el mite artúric, serà Cooper-Lancelot qui retorne la pau a la comunitat: Lancelot acaba amb Mordred (segons la versió del cicle), Cooper ho fa (“aparentment”!) amb Bob. Identificar Cooper amb Lancelot, però, requereix d’un element cabdal: Ginebra i la seua relació pecaminosa. Si recordeu el mite, Lancelot es converteix en el campió de la reina Ginebra un cop aquesta s’ha casat amb el rei Artur, després d’haver-la escoltada fins a Camelot. Cooper també es nomenat com el guardià, l’escolta de Caroline, un testimoni protegit de l’FBI, la bellesa de la qual enamora a l’agent. Llavors sorgeix entre ambdós una relació no diré pecaminosa donat el context social però sí fora de la llei atès que Cooper és l’escolta de Caroline i, per tant, li és estat prohibit mantindré qualsevol relació afectiva amb la seua protegida. I la traïció que ha donat a escriure tantes línies? La famosa traïció de Lancelot i Ginebra en TP és doble: per un costat, la deixadesa de funcions de Cooper amb el que és el seu ofici i la seua germandat, que és l’FBI; i per l’altre, la traïció personal, en clara referència al mite artúric, de Cooper, i Caroline, al marit d’aquesta, Windom Earl, mestre, perquè també és agent, i amic d’ell.

Això ens portaria a identificar Windom Earl amb el rei Artur? D’entrada, que aquest siga l’únic personatge de la sèrie amb una clara referència a les categories nobiliàries, al cim de les quals hi era el rei, no em sembla que tinga més importància. Voler trobar algun tipus de connexió em sembla massa rebuscat. Ara bé, el fet que siga la víctima de la infidelitat podria permetre aquest paral·lelisme. A més a més, tot i que en la sèrie no apareix explícitament, de les paraules del major Briggs s’escau que Windom Earl ja havia estat a TP en la seua recerca de la porta d’entrada al món sobrenatural. Earl, com el rei Artur, coneix millor TP-Camelot, que no Cooper-Lancelot, qui en el moment d’iniciar-se la narració és un nouvingut. Tornant de nou sobre Cooper, hi ha un darrer element que permet identificar-lo com a Lancelot. Aquest, en un parèntesi de les seues relacions es casa amb Elaine, una jove innocent que desconeix els secrets que el seu home amaga. Cooper, després de la seua història d’amor al marge de la llei, mirarà de refer la seua vida sentimental al costat d’Annie, qui perfectament encara aquesta innocència i puresa de sentiments que vèiem en Elaine.

Annie amb Cooper

Encara hi ha un parell més de paral·lelismes que em semblen confirmar aquesta influència del mite artúric en TP. Quan el rei Artur trenca la seua espassa Excalibur apareix la Dama del llac per a refer-la, en anglès, Lake lady. Per tant, aquest personatge de nou connecta ambdós mons, el real i el sobrenatural. Aquesta és la funció que fa al llarg de tota la sèrie Log Lady, el nom de la qual té, com vèieu una sonoritat similar al seu paral·lel artúric. És veritat que la Dama del Lleny no està al servei de Earl però com en el mite medieval del rei Artur, el seu paper esdevé cabdal quan apareix en escena Cooper-Lancelot. Fins aleshores, en la Matèria no apareix esmentada i, en la sèrie, és una veïna incompresa per la resta de la societat local.

Loglady

Un altre personatge de la llegenda artúrica que tindria lloc a TP em sembla que és Perceval, aquest representat en el personatge d’Andy. Tots dos encarnen la puresa d’intencions, la innocència masculina, la castedat (de fet, Andy sembla ser, almenys al principi, estèril) i, fins i tot, certa ingenuïtat (és l’únic no familiar que plora per la mort de Laura i des de llavors ho farà cada vegada que veja un cadàver). Aquesta virtut els permet resoldre les recerques en les que prenen part, que en el cas de Perceval és el sant Grial. Per la seua banda, Andy serà qui resolga tots i cada un dels dubtes o de les investigacions que Dale Cooper-Lancelot du a terme. És Andy qui troba la droga en casa de Leo Johnson, és ell qui resol el dubte de les botes de Mike i, per a no estendre’m més, és ell qui resol el significat del pictograma que explica l’entrada a la Sala d’espera. Tots aquests descobriments van apropant-lo a Cooper-Lancelot, tot fent la seua relació cada vegada més estreta. Tot i que la vinculació entre ambdós mai serà de dependència o subordinació, almenys teòrica, sí que convén recordar en aquest punt que Perceval s’inicia en el món de la cavalleria com a escuder lligat a Lancelot per bé que al remat cadascú farà la seua.

Al món artúric hi ha una germandat que mira d’assegurar el manteniment de la pau i l’ordre al regne de Camelot, els cavallers de la taula redona. És possible trobar un paral·lelisme a TP? Sí, els integrants de la Bookhouse. Com en la llegenda d’Artur, els membres de la bookhouse són els més valerosos de la comunitat i miren de defendre els desvalguts més enllà de la llei, per això, potser, Andy no en forma part. Arribat el seu moment, Cooper també en formarà part, de la mateixa manera que Lancelot pertany a la germandat de la Taula Redona. Hank Jennings encarnaria Mordred qui, segons la versió del cicle artúric no seria fill del rei sinó més bé un cavaller díscol que hauria abandonat la Taula Redona, per allò d’haver format part inicialment de la Bookhouse i després haver-la deixadesa en trencar amb els valors que suposadament havia de defendre. I fins ací els paral·lelismes referits als personatges. Hi ha encara alguna correlació més que apuntaré breument: Cooper i Earl juguen una partida d’escacs durant els darrers capítols de la segona temporada com també ho fan Lancelot i Artur al llarg del cicle.

Membres de la Bookhouse fent la seua salutació secreta

És veritat que resten alguns element de la llegenda artúrica que no queden reflectits en la sèrie: què podem identificar com a Sant Grial?, i Excalibur? O qui representa Merlín (Gordon?) I a l’inrevés: què representaria Diane? I encara Truman i Hawk? Sí és cert, que tots aquests queden una mica penjant d’un fil. Però com deia abans no he tractat de fer un calc ni pense que tampoc ho pretengués fer Lynch. Simplement he mirat de suggerir una interpretació que em sembla versemblant. Òbviament qui pot respondre el dubte de si aquesta influència és correcta o no és el mateix David Lynch, però al meu parer hi ha suficients elements com per afirmar que, en efecte, la matèria de Bretanya hi és present a Twin Peaks. Un exemple, un més, de la presència de la cultura medieval, en aquest cas, de la literatura i l’imaginari de l’edat mitjana en la societat actual.

Mite artúric	Twin Peaks
Rei Artur	Windom Earl
Ginebra	Caroline
Lancelot	Dale Cooper
Elaine	Annie
Log Lady	Lake lady
Andy	Perceval
Cavallers de la Taula redona	Membres de la Bookhouse
Hank	Mordred
Camelot	Twin Peaks
Glastonbury	Glastonbury

Tramuntana: colonitzant nous territoris

A poc a poc ja ens hem plantat en la vespra de la nostra diada, de la festa de Sant Dionís i dels enamorats valencians. Mai els 9 d’octubre són igual als anteriors, però enguany diferències amb els precedents hi ha massa i, malauradament, negatives. Per començar, la mateixa festivitat estigué a punt de perdre el seu dia gràcies al poc trellat i l’escàs sentiment valencianista d’alguns polítics. Si de cas, que els nord-americans canvien la data del seu 4th of July o els francesos moguen la festa del 14 juillet. Finalment demà hi haurà processó cívica, Te Deum i hom podrà anar al forn a comprar una mocadorà per a la seua estimada. De tot això, però, no en tindrem retransmissió per Canal 9, la nostra televisió, ara per ara. Per primera vegada des que existeix, la nostra televisió pública estarà absent aquest dia. Heus ací la gran diferència amb els anys anteriors. El motiu és la vaga dels treballadors de la radiotelevisió pública de tot@s els valencian@s per expressar “el rebuig a l'ERO i a l'atac de la Generalitat [Valenciana] al principal mitjà de comunicació dels valencians". La direcció de RTVV va aprovar a l'agost un pla per a comiadar 1.198 dels 1.695 treballadors que té l'empresa. Per descomptat, la vaga em sembla del tot justificada i crec parlar per tot el grup en donar suport als treballadors i treballadores de la televisió i la ràdio valencianes.

Hi havia un temps, però, que aquest país arribava a despertar il·lusions i confiança en el futur, lluny de la república bananera que alguns han convertit aquesta terra. Un temps quan la programació de Canal 9 en la nostra diada estava consagrada a aquell dia, amb documentals, pel·lícules i entrevistes sobre aquell nou d’octubre de 1238. Per davant de la càmera desfilaven alguns experts, totalment desconeguts llavors, que parlaven del temps i de la gent que acompanyà el rei Jaume. Van ser aquelles les primeres vegades que vaig sentir les veus d’Enric Guinot, Antoni Furió, Josep Torró i Ferran Garcia-Oliver, entre d’altres. La graella d’aquell dia la completava a sovint una pel·lícula, Tramuntana, que és l’origen d’aquest post.

Tramuntana (1991), és una pel·lícula que narra les aventures i desgràcies d’un grup de colons que deixen Garòs, a la Vall d’Aran, per a instal·lar-se a Borriana i consolidar la conquesta d'aquesta ciutat. Des del punt de vista cinematogràfic que ningú s’espere gran cosa. És una pel·lícula finançada per la Generalitat Valenciana, el Ministeri de Cultura i Canal 9, amb recursos modestos. Va ser dirigida per Carlos Pérez Ferre i en ella van participar Álvaro de Luna i dos dels actors joves referents del moment, Jorge Sanz i Emma Suárez. El polifacètic Enrique San Francisco també hi pren part, i pel que fa a la presència valenciana, destaca Juli Mira.

El cavaller feudal guiant els colons cap al sud

Des del punt de vista historiogràfic, em sembla una pel·lícula prou encertada, força didàctica a l’hora d’explicar l’ocupació feudal del Xarq Alandalús. D’entrada, presenta el procés de conquesta i colonització com el que va ser, l’expansió de la societat feudal sobre la islàmica, i no segueix el pretext de la religió. Que fou aquest un procés dirigit i controlat pels senyors, i pel monarca en darrera instància, ho mostra les aparicions de Jaume I i, sobretot, el guiatge d’en Guerau al llarg del camí, i encara després. Els qui mamprenien el camí eren, abans que ningú, els rodaires i també les famílies més modestes, com Arnau o la família de Blanca. Marxen del nord cap al sud, portant res més que el que poden carregar a l’esquena, però amb la seua cultura, la del pa i del vi, la seua llengua i els seus costums. De fet, l’antroponímia de la pel·lícula és típicament del segle XIII, com heu pogut comprovar: Guerau, Martí, Blanca, Arnau, Jofre. Deixen el poc o no-res que tenen per arribar a la terra promesa, un lloc on poder començar una nova vida, plena d’oportunitats. Es tracta de gent que mai ha vist la mar, així que imagineu la reacció en veure’l per primer cop. El suport que l’església va donar a l’empresa ve escenificat per la figura de fra Martí, de qui se’ns diu que havia estat predicant d’entre la comunitat camperola. Fins i tot ell en participa.

De lladres, rodamons i aprofita-ocasions també hi ha en aquesta pel·lícula. Al llarg del camí, els colons, que si bé es coneixien no eren gaire amics entre si, van forjant vincles de solidaritat, compartint els queviures i els perills. La marginació de les minories religioses hi és representada per la figura de Zaira. També trobareu el xoc de l’església amb la cultura popular escenificat en la relació entre el frare i l’herbolari. Així, a poc a poc, arriben a Borriana. S’hi instal·len després que el notari del rei, una altra figura indispensable de la colonització i ben mirat de la història medieval d’aquest país, els assigne una casa i unes terres. Malgrat tot, arribar-hi és només l’inici. Arnau i el seu company engeguen una fusteria. I junt a la maduresa professional, la personal: casar-se, tindre fills, engegar un altre tipus d’empresa tot plegat. Són colons però també són soldats, o almenys han de ser-ho per fer front als atacs dels musulmans i per conquerir València. Quan tot acaba, cal tornar al nou llar, on la dona espera. La nova família comença la seua singladura en una nova terra.

Tal volta, per ser més aviat un record d’infantesa que una altra cosa, però també perquè crec que és una pel·lícula molt didàctica, hi he estat al darrere alguns anys; i ara per fi, des d'Harca, em pogut aconseguir-la. Com que la direcció de Canal 9 no l’emetrà (a no ser que aquest post els desperte els colors, i fem que canvien la graella, la qual cosa no crec que passe), ací us oferim la versió original en castellà. Gaudiu-la.

The black shield of Falworth o cuirassa negra

Si recordeu fa unes setmanes va morir Tony Curtis als 85 anys d’edat. Malgrat que l’èxit no li va arribar fins el 1957 amb Sweet Smell of Success, abans va protagonitzar interessants pel·lícules com Houdini el 1953 o la pel·lícula que ací us presentem, The black shield of Falworth, estrenada un any després. Certament, el ritme de rodatge que Curtis va dur en la dècada dels 50 i 60 fou força accelerat amb quasi un film per any.

The black shield of Falworth, que en castellà es va traduir per Coraza negra, va estar dirigida per Rudolph Maté. L’argument del film és una adaptació d’Oscar Brodney de la novel·la de Howard Pyle Men of Iron escrita el 1891. En realitat, hi ha nombroses diferències entre la trama del llibre i el desenvolupament de la pel·lícula, per bé que el principal es manté. En l’Anglaterra d’Enric IV (segona meitat del segle XIV), un jove camperol, Myles (Tony Curtis) i la seua germana es veuen obligats a refugiar-se en el castell del comte de Mackworth per a escapar del càstig del seu senyor, el comte d’Alban. Si voleu saber més, mireu la pel·lícula o llegiu-vos el llibre, o millor encara, féu ambdues coses.

És millor parlar dels temes que podem trobar en el film. Abans que res, i com ja ha quedat suggerit abans, el punt inicial de l’argument és un conflicte entre senyors i vassalls que obliga a Myles a escapar del seu poble. En relació a aquesta dualitat, també és una constant al llarg de tota la pel·lícula l’oposició noble-camperol. Òbviament, l’amor havia d’ocupar un lloc principal en la trama, amb escenes més pròpies del romanticisme que de l’època medieval com ara els joves trepant pels murs del castell a fi de veure les dames. Al llibre Myles s'enamora d'Alice, la neboda de Mackworth, però en la pel·lìcula el paper recau sobre la filla d'aquest, Anne (Janet Leigh). L’amistat, o el valor de l’escriptura, saber llegir i escriure, també està present. Encara ens podríem entretenir i filar més prim, però no es tracta de veure pel·lícules històriques per dependre història sinó per visualitzar els conceptes i les idees que resulten més difícils d’explicar i d’entendre.

"Krzyżacy" (1960)

- La vida a Polònia és més dura i confusa del que em pensava...

Eixes són les paraules que Fulko de Lorche, cavaller de la Lorena que havia anat a terres de l'Europa oriental a començaments del segle XV per lluitar contra l'Islam, pronuncia avançat el film Krzyżacy, una superproducció polonesa de l'any 1960 basada en la novel·la homònima escrita en 1900 per Henryk Sienkiewicz -l'autor, per exemple, de Quo Vadis. La història narra les aventures del jove cavaller de la terra Zbyszko de Bogdaniec, enfrontat a l'orde germànica dels Teutons, caracteritzats com a malvats que fan i desfan fins a la seua gran derrota a la batalla de Grunwald en 1410 front una aliança de polonesos, lituans, tàrtars, moldaus, bohemis, moravis i russos.

Vaig poder veure-la fa poc i, sens dubte per als medievalistes que tractem de dedicar-nos a l'estudi de les fronteres de l'expansió feudal europea, paga la pena. Fruit a més de la seua època i del seu director, Aleksander Ford, un jueu estalinista que acabà suïcidant-se a l'exili nord-americà, el que en la novel·la original és una trama romanticonacionalista en contra de la partició de Polònia entre els imperis Alemany, Austrohongarès i Rus de començaments de segle XX, a la pel·lícula es converteix en un enfrontament entre Occident -encarnat pels cavallers teutònics, renans, bàvars, francesos o anglesos, explícitament dits "europeus"- i la resta del món -representat pels polonesos i el conjunt de pobles amb què finalment s'alien.

Alhora, en aquest confrontament té un paper essencial la retòrica de la frontera i de la suposada lluita en nom de Déu. Els teutons de l'orde justifiquen constantment els seus actes violents contra cristians, heretges o pagans en la duresa de la frontera, que "requereix" d'alguns excessos per tal d'eixamplar la Cristiandat, una condició religiosa, a més a més, que neguen a aquells que, tot i haver-se convertit oficialment -com els polonesos-, no volen plegar-se al seu domini social. Així les coses, el cavaller franc De Lorche, inicialment convençut de les bones obres de l'orde, arriba a espantar-se de la seua brutalitat bo i acabant per pronunciar la frase adés esmentada.

Altrament, el film gira la truita per tractar de mostrar que malgrat les acusacions de barbàrie realitzades per part dels croats occidentals contra els pobles orientals, aquests darrers són els que estan realment al costat de la bondat i la raó. Dos exemples en són el perdó del noble Jurand de Spychów al comanador de l'orde tot i haver patit una horrible tortura, o l'escena de la batalla final en què el rei de Polònia Ladislau II venç amb astúcia i prudència la prepotència dels feudals. Aquest, juntament amb els plànols realitzats des de l'interior dels cascs dels guerrers -tot coincidint amb els d'Espàrtac, del mateix any-, és un dels passatges mítics de la pel·lícula, com demostra el fet que es trobe repetidament a internet:

Ací podreu trobar l'escena pràcticament sencera. Ací o ací podeu trobar la novel·la traduïda a l'anglès. I ací podeu trobar un enllaç per a descarregar la pel·lícula en 13 incòmodes parts més els subtítols en anglès.