Els codis jurídics de la Corona d’Aragó (III). Els Furs de València

En els dos posts anteriors vaig presentar els codis normatius que serviren per consolidar la unificació jurídica de Catalunya i el regne d’Aragó. Territoris amb una tradició jurídica ben arrelada, l’herència dels temps passats influeix de manera directa en la confecció dels respectius cossos legals, en la seua caracterització i la seua aplicació. A Catalunya, la introducció dels preceptes romanocanònics que havien de servir a Jaume I per dur a terme el procés d’homogeneïtzació jurídica es produeix sobre un substrat de lleis feudals que determinen la redacció i el contingut dels Usatges de Barcelona. A Aragó, en canvi, el monarca disposa de major llibertat d’actuació i, de la mà del jurista Vidal de Canellas, aconsegueix elaborar un codi, els Furs d’Aragó, ben favorable als interessos de la monarquia. Es tracta d’una tendència que s’accentua al recent nascut regne de València. Anem a pel plat principal d’aquest menú jurídic.

Jaume I finalitza el procés d’unificació jurídica de les entitats polítiques de la Corona d’Aragó amb la promulgació dels Furs de València en les corts de 1261. Des de 1232, data d’inici de les accions bèl·liques, el monarca havia dirigit la conquesta militar i també el posterior procés de colonització de les terres preses als andalusins. Per dret de conquesta i com a cap de la piràmide feudal, Jaume I s’erigeix en senyor suprem del territori incorporat i crea un nou regne. Forja, així, un escenari favorable per a l’actuació de la monarquia i du a terme una política que consolida el poder reial per sobre de senyors laics i eclesiàstics. I un dels màxims exponents és precisament la formulació d’un codi jurídic exclusiu per al nou regne sota els preceptes romanocanònics.

El penó de la conquesta de València (del que ja vam parlar l’altre dia)

Presa la ciutat de València l’octubre de 1238, al llarg de 1239 el monarca atorga el Costum de València, text que servirà de base per als futurs Furs, i el 1240 sanciona la seua oficialitat. En primera instància, aquest compendi de dret consuetudinari és concedit únicament a la ciutat de València i a la seua zona d’influència més immediata, però en el pròleg s’inclouen dos projectes que prompte es faran realitat: la constitució del nou regne i l’extensió a tot el territori del codi propi de la capital. Se sanciona, d’aquesta manera, una situació de dret, però no de fet, ja que la zona septentrional havia estat pobla a Fur d’Aragó o a Costum de Lleida, mentre que per aquestes dates encara no s’havia ocupat tot el territori existent entre la ciutat de València i el límit fixat com frontera del regne, en la línea Biar-Busot.

A partir de 1240, aquest cos jurídic s’amplia amb alguns privilegis reials i adquireix una progressiva codificació, gràcies a la introducció dels preceptes romanocanónics, fins que en les corts de 1261 Jaume I jura els Furs de València, estableix l’obligatorietat de fer el mateix per tots els seus successors i ordena a tots els habitants del regne que s’han de regir per les disposicions d’aquest codi. També durant aquests anys el nom de Costum és substituït progressivament pel de Furs. El text del Costum estava format per rúbriques, dividides al seu torn en furs o capítols, però es pren el nom de les lleis concretes per fer referència al conjunt del cos normatiu fins que es produeix la substitució definitiva, a la fi del segle XIII. Així mateix, l’adopció del terme Furs de València s’impulsarà per equiparar el codi als Furs d’Aragó i evidenciar la independència del nou regne, que pretén ser incorporat pels aragonesos als seus dominis.

Entrada de Jaume I a València després de la conquesta, en les pintures murals del castell d’Alcanyís

El jurament del monarca de 1261 es produeix sobre la versió llatina del text i també sobre una altra escrita en català, traduïda uns dies abans per a tal fi, encara que, abans de la seua aprovació, Jaume I realitza les pertinents addicions i esmenes, com consta en els furs corresponents. A la base del codi originari es troba un compendi de dret consuetudinari, redactat ex novo o pres del dret local català i aragonés, i sobre ell es du a terme la introducció de les disposicions del dret comú, especialment del Corpus Iuris Civilis, que impregna quasi tot el cos legal. Ara bé, el contingut del Costum és incorporat als Furs sense fer cap tipus d’indicació i, per tant és impossible discernir quin era el text originari.

Això a banda, el preceptes romanocanònics són incorporats literalment al nou codi. De fet, de les 144 rúbriques que componen els Furs, 114 són preses directament del Corpus, sobretot del Codex repetitae praelectionis de Justinià, i en menor mesura de la Digesta sive pandectae i les Instituta. Altres dos no coincideixen en el títol, però sí en el contingut, mentre que només 28 no tenen cap paral·lel amb la llei justinianea. Amb tot, molts d’aquests preceptes deuen adaptar-se a les particularitats pròpies de l’època i el territori, sobretot els furs relatius a dret civil, pena i processal. Així mateix, en un primer moment, el contingut s’estructura en dos llibres, dividits al seu torn en rúbriques, composades per furs o capítols, i no serà fins el segle XV quan s’adopte l’articulació justinianea en nou llibres.

Alguns furs aprovats per Martí l’Humà

El text aprovat en 1261 és reformat en les corts de 1271 per Jaume I a petició dels tres braços que les componen, el nobiliari, l’eclesiàstic i els de les viles reials, amb la ciutat de València al capdavant. El rei corregeix, esmena i addiciona alguns furs, manté la immunitat d’altres i jura de nou la seua oficialitat, la prohibició de ser modificats en el futur, l’obligació dels seus successors de fer el mateix jurament a l’inici del seu regnat i la vigència per tot el territori. Amb aquesta remodelació queda fixat el text primitiu, que serà ampliat de manera successiva amb les disposicions aprovades en corts –furs i actes de cort, com a Aragó– i altres privilegis reials, encara que les addicions són fàcilment identificables perquè s’introdueixen referències cronològiques que permeten establir l’evolució de la legislació valenciana.

Cal fer, tanmateix, una precisió. A pesar de que Jaume I sanciona la unificació jurídica del regne, a la zona septentrional, al Maestrat, es manté la vigència dels Furs d’Aragó i els Costums de Lleida fins mitjans segle XIV, ja que són els codis legals de referència estipulats en les cartes pobla i els habitants dels distints llocs veuen en ells un mecanisme d’evasió a la pressió exercida pels senyors. Açò suposa una ingerència jurídica en l’entramat legislatiu de la monarquia i no serà fins després de la guerra de la Unió i la derrota de les comunitats rurals que han pres part contra el rei, quan s’imposarà l’oficialitat dels Furs i s’unifique jurídicament tot el territori, malgrat les resistències de molts dels llocs afectats i els consegüents plets, que s’allarguen fins ben entrat el segle XV.

Edició dels Furs de València de 1547

Mitjançant la redacció, aprovació i promulgació dels tres codis, les entitats polítiques de la Corona d’Aragó adquireixen una certa unificació jurídica que serveix per a consolidar la posició de domini de la monarquia. Aquesta unificació es du a terme a partir de la introducció del dret romà i canònica, que es realitza en dues fases ben diferenciades. En un primer moment, s’incorporen de manera literal els preceptes de la llei romana, como ocorre en les addicions fetes als Usatges de Barcelona a partir de la segona meitat del segle XII i en la redacció dels Furs d’Aragó i València, especialment en aquest últim cas, que reprodueix amb gran exactitud moltes de les disposicions del text justinianeu. En canvi, a la segona meitat del segle XIII s’abandona el sistema d’introducció literal i s’opta per fer una importació de conceptes i mètodes jurídics a partir d’una conceptualització dels preceptes romanistes. Aquesta tendència es manifesta en les primeres Constitucions de Catalunya i en les Commemoracions de Pere Albert, així com també en les novetats als codis respectius.

Així, doncs, com succeeix a la resta de l’Europa occidental, la cultura jurídica de la Corona d’Aragó es reformula gràcies a la introducció i adaptació del dret comú, creant marcs legislatius de referència amples, fortament romanitzats i amb un vigència general en cadascun dels territoris. Un vigència que roman intacta fins l’abolició dels respectius codis després de la Guerra de Successió, a principis del segle XVIII. És cert que la unió dinàstica que es produeix arran del matrimoni de Ferran i Isabel suposa una pèrdua progressiva de pes de la Corona d’Aragó en favor de Castella, tant en els assumptes peninsulars com en els internacionals, però l’entrament jurídic no sofreix modificació alguna, més que res perquè els emperadors estan més llunyans que mai dels territoris catalanoaragonesos. Després de 1707, en canvi, l’entrament legislatiu i també la vida quotidiana dels habitants de la Corona d’Aragó hagué d’adaptar-se a la força a les directrius imposades des de Castella... fins avui dia. S’esborraven, així, quasi cinc segles de la història jurídica catalanoaragonesa, malgrat la supervivència d’algunes mínimes reminiscències legals i algunes concessions de cara a la galeria que no foren més que això, concessions gracioses de la subsistència d’unes poques lleis buides de contingut entre l’amalgama de normes castellanes. Som al davant, per tant, d’un camp d’anàlisi que mai s’hauria de perdre de vista pels medievalistes valencians, catalans i aragonesos, ja que constitueix la base legal de la societat que estudien.

Els codis jurídics de la Corona d’Aragó (II). Els “Fueros” d’Aragó

Fa uns dies parlava al blog d’Harca d’un dels meus últims treballs, encara en curs de publicació, sobre les mediacions de pau i els arbitratges als codis jurídics de la Corona d’Aragó. La confecció ha servit de pretext per parlar ací d’un aspecte concret d’aquella investigació, la tradició jurídica dels territoris de la monarquia catalanoaragonesa, a la qual ja he dedicat un post sobre els Usatges de Barcelona. Com deia en aquella ocasió, un subjecte poc conegut pels medievalistes, que només els historiadors del dret abordaren de manera sistemàtica fins els llunyans anys setanta. Des d’aleshores, només alguns estudis ha aportat certes novetats, però el tema ha quedat obsolet i, com esmentava també l’altre dia, crec que no és precisament un objecte de recerca que haja de ser deixat de banda. Ans al contrari, és necessari per entendre el procés d’enfortiment i consolidació de la monarquia a partir de la creació de marcs legals i normatius únics, d’aplicació general a cadascun dels països de la Corona.

Una unificació jurídica que fou difícil de materialitzar a Catalunya, com ja veiérem, a causa de l’existència de tradicions legals de caràcter local fortament arrelades i els entrebancs jurídics, polítics i socials que trobaven els reis per assentar les bases del seu poder. Així, doncs, la recepció del dret romà es du a terme al principat de Catalunya sobre aquesta base i la conseqüència n’és la confecció d’un cos normatiu de lleis estrictament feudals impregnades dels preceptes romanocanònics, els Usatges de Barcelona. Ben distinta és la situació als altres dos territoris, els regnes d’Aragó i València, on la corona disposa de més mecanismes d’actuació i, per tant, té una major capacitat per posar en marxa el procés d’unificació jurídica. És ací on l’aplicació del dret romà obté la seua màxima expressió, especialment al cas valencià. Férem l’altre dia el primer tast amb els entrants, els Usatges. Avui ja toca el primer plat, un magnífic compendi legal inspirat en la tradició romanista renovada a partir del segle XII, els Fueros d’Aragó.

La vila d'Osca

El 1247, Jaume I promulga els Fueros d’Aragó, consagrant la unificació jurídica del regne. La compilació realitzada a Osca té com a base el Fuero de Jaca, atorgat pel rei Sanç Ramírez el 1077 i confirmat per Ramir II el 1134. Es tracta d’un privilegi basat en el dret franc, que té com a objectiu atraure pobladors per consolidar el nucli urbà principal del regne, situat al camí de Sant Jaume i amb una intensa activitat comercial, tant a l’altra banda dels Pirineus com amb els musulmans d’Osca i Saragossa.

Fuero de Jaca

El codi és confirmat de nou per Alfons II el 1187, qui el generalitza com a marc legal de referència per a tot el regne. En aquest moment, es produeix també una reformulació del text originari, incorporant els costums antics –un conjunt de materials jurídics dispersos como fazañas, usos i costums–, realitzada per advocats i juristes, que s’estén a la resta de poblacions del territori. En ell conflueixen també les constitucions reials promulgades per Alfons II i Pere II en les corts d’Osca de 1188 i 1207, respectivament. S’elabora, així, un cos legal de caràcter eminentment privat que constitueix la base dels futurs Fueros d’Aragó, ja que, de fet, dels 420 furs que componen el text recollit a la compilació d’Osca de 1247, al voltant de 300 provenen del Fuero de Jaca.

La vila de Jaca

El contingut del nou codi recull, per tant, la tradició legal i jurídica aragonesa, sobre la que es realitza la introducció dels preceptes romanocanònics. L’autor de la compilació de 1247 és el bisbe d’Osca Vidal de Canellas, qui, a petició de Jaume I, redacta un cos legal totalment adaptat al dret comú. El primer tret en què s’intueix la romanització del dret aragonés és en l’estructura externa del codi, ordenat en nou llibres, dividit cadascun d’ells en títols que, al seu torn, es distribueixen en rúbriques, copiant la vertebració del Corpus Iuris Civilis, la major compilació del dret romà clàssic, feta en temps de l’emperador bizantí Justinià, recuperada i reformulada a partir del segle XII.

Vidal de Canellas

La dimensió que assoleix el nou cos legal sobrepassa el contingut del dret tradicional i, per aquesta raó, s’inclouen rúbriques que reprodueixen literalment les disposicions del dret romanocanònic i que, al mateix temps, modifiquen la normativa tradicional del país. Açò succeeix sobretot en temes de caràcter penal i en el funcionament de la justícia, regulat de manera escrupolosa i suprimint pràctiques antigues com les ordalies. Així mateix, com ocorre a Catalunya, tot allò que no sancionen els Fueros deu ser regit per l’equitat i el sentit comú.

Primera compilació dels Fueros, segle XIII

En aquest moment, s’efectuen, a més, dues compilacions, una anomenada Compilatio minor o Vidal menor i l’altra Compilatio maior o Vidal mayor, que sofreixen distintes transformacions en la seua estructura al llarg dels segles XIII i XIV. La primera, molt més breu, és la que finalment s’adopta com a marc legal de referència al segle XIV, ja que la segona, promulgada però no confirmada, introduïa nombrosos preceptes del dret romà que provocaren el rebuig de la societat política del regne, sobretot la noblesa, en veure atacades les seus prerrogatives. Es tractava també d’un compendi massa extens com per a ser útil, així que mai arribà a utilitzar-se de manera factual.

Miniatura de la rúbrica "De adulterio et abrupto"

La compilació d’Osca de 1247 és completada pels furs aprovats en les corts d’Ejea de 1265, que inclouen matèries del Justicia d’Aragó –figura política de primer ordre en el regne– i de la condició de rics homes, cavallers i infançons. Així mateix, s’incorporen també el Privilegi General de 1283 i el Privilegi de la Unió de 1287 –derogat en les corts de 1348–, concedits per Pere el Gran i Alfons el Franc arran de l’enfrontament que la corona manté amb la noblesa aragonesa per la conquesta de Sicília i, sobretot, pels greuges realitzats pel monarca als drets, usos i costums aragonesos. En aquestes tres ocasions, la legislació és negociada per rei i regne en el marc de les corts, mantenint-se així l’essència del pactisme, fins que el codi es fixa de manera definitiva en les cort de 1300 per Jaume II.

Una altra miniatura de la primera compilació dels Fueros

Posteriorment, s’afegeixen al text oficial originari els furs aprovats en les corts celebrades al llarg del segles XIV i XV, així com també les anomenades Observancias. Es tracta d’una col·lecció de materials dispersos, com usos, costums, opinions de juristes i sentències de plets, que s’incorporen de manera progressiva als Fueros des de la fi del segle XIII. A pesar de què mai foren promulgades de manera oficial, es consideraren vigents i amb força de llei en tot moment, sobretot a partir de la compilació de 1428, que fixava el seu contingut definitiu. De fet, des de la segona meitat del Dos-cents s’havien fet diverses recopilacions de les Observancias, entre les que destaquen la que féu a principis del segle XIV el Justícia d’Aragó Pérez de Salanova, el primer en sistematitzar la col·lecció seguint l’ordre i l’estructura dels Fueros, i la confeccionada per Jaume d’Hospital a la fi d’aquesta mateixa centúria, col·lecció molt més extensa, romanitzada i tendent a la teorització.

Edició dels Fueros i Observancias del segle XVI

Per últim, al text format per Fueros i Observancias s’uneixen els actes de cort, disposicions negociades pel rei i un o diversos braços de les corts, que només afecten als membres dels dits braços, ja que si foren acceptades per tots tindrien la consideració de fur i la seua aplicació seria general. D’aquesta manera, a causa de la introducció de noves disposicions al llarg del temps, l’estructura interna experimenta diverses remodelacions. En la seua versió final, el codi està composat por dotze llibre –els tres últims recullen els furs aprovats en corts a partir de 1348–, les Observancies i els actes de cort. Es completa, així, un cos legal unitari i fortament romanitzat, que serveix de marc legal de referència a tot el regne. Gràcies a tot açò, a la fi del segle XV, es té la concepció d’haver format un codi ja complet i, a partir d’aquest moment, únicament es realitzaran modificacions o adaptacions dels furs existents, però no se’n crearan de nous.

Aconseguit un èxit rotund en el primer assaig dut a terme a Aragó, Jaume I emprén el plat fort de la unificació jurídica dels seus territoris sota els paràmetres del dret romà amb la promulgació dels Furs de València, màxima expressió de la creació del nou regne. En parlarem d’ací a dues setmanes.

Els codis jurídics de la Corona d'Aragó (I). Els Usatges de Barcelona

Com sabeu, el món de la investigació, com qualsevol altre aspecte de la vida, és capritxós. Fa uns mesos feia esport amb el meu company de fatigues per l’antic llit del Túria, el bon amic Frederic, i estava capficat en un article que m’havien encomanat. Un estudi seriós, d’un tema de rellevància i d’àmbit general, a nivell del regne de València o de la Corona d’Aragó, em digueren. Ben bé, un repte per a mi, perquè no m’havia enfrontat mai a la confecció d’un treball d’aquesta envergadura. Vivia esperonat per la il·lusió que això suposava, però no trobava eixe “tema de rellevància” que poguera estudiar en un “àmbit general” fins que... Al bell mig de la confusió, sota la humitat que impregna el riu les nits d’hivern, sorgí un petit raig de llum.

- No llegies l’altre dia alguna cosa sobre els arbitratges en el dret romà o no sé què?

- Sí, però no tenia ni cap ni peus. Era d’un historiador del dret molt bo en lleis, però que desconeix per complet la pràctica documental, i hi ha una diferència abismal entre...

- Ja ho tens! Els arbitratges en els Furs de València!

- No! Els arbitratges en els codis jurídics de la Corona d’Aragó!

El tapet ja estava sobre la taula, ara només calia començar la partida. I quina partida! A banda d’unes poques nocions molt generals adquirides en els anys d’estudi, el món de les lleis i la jurisprudència als segles medievals era un perfecte desconegut per a mi i aproximar-me a ell ha estat tota una experiència, força enriquidora. Sincerament, i sense voler ara magnificar la seua importància enlluernat pel treball que he realitzat, penso que tot medievalista deuria fer una ullada a les lleis pròpies de cada territori abans de començar la seua recerca. Hauria de ser la primera tasca, perquè allí hi ha bona part de les normes que regeixen la vida quotidiana dels homes que estudiem. La seua acció diària s’enquadra dins d’un marc legal que ells coneixien quasi a la perfecció i que, per contra, és ben desconegut per nosaltres. Com el nostre, el medieval és un món de lleis, notaris, jurisperits i advocats. Un món impregnat pels preceptes del dret romà, recuperat al segle XII i posat al servei de les monarquies per legitimar la seua supremacia en la piràmide feudal i consolidar el seu poder.

Vet ací les regles del joc, les cartes les triava jo i n’eren tres: els Usatges de Barcelona, els Fueros d’Aragó i els Furs de València. La finalitat, fer una aproximació a la recepció del dret romà a la Corona d’Aragó i veure el tractament que se’n fa de les mediacions de pau i els arbitratges en els distints cossos legals per analitzar la seua caracterització jurídica. El resultat, una definició del funcionament de la institució arbitral segons l’estipulen les lleis, per entendre millor la pràctica quotidiana. Això sí, en la mesura que ha estat possible he intentat apartar-me de les feixugues explicacions dels historiadors del dret i també de les minses aproximacions dels medievalistes per oferir una visió intermèdia, prenent la rigorositat dels primers i sense perdre la vivacitat en el discurs dels segons. Difícil feina, la veritat, però crec que ha pagat la pena fer l’esforç. Espero que dins d’uns mesos el text estiga ja publicat i disponible al nostre web. Per anar obrint boca, vos convido a fer un tast, i els entrants arriben de la mà del Usatges de Barcelona, el text de referència a Catalunya. Abans, però, caldrà fer un piscolabis amb la situació jurídica de la Corona d’Aragó al segle XIII.

Els Usatges de Barcelona, ACA, ms. de Ripoll, núm. 38., f. 1

Un dels pilars sobre els que s’assenta la construcció de l’estat a la Corona d’Aragó és el procés d’unificació jurídica que du a terme la monarquia, sobretot durant el regnat de Jaume I. Respectant sempre la pluralitat política i les particularitats de cada territori, el monarca implanta cossos legislatius d’aplicació general que assenten les bases del poder reial i doten l’Estat dels mecanismes de control pertinents. En conseqüència, a mitjan segle XIII es recopilen els tres codis jurídics que conformaran la base legislativa a Catalunya, el regne d’Aragó i el de València. Per fer-ho, Jaime I es rodeja d’un grup de juristes, com Ramon de Penyafort, Vidal de Canellas i Pere Albert, formats a la universitat de Bolonya, que redacten els codis, els donen forma i els doten de contingut, introduint els preceptes romano-canònics reformulats pels glossadors italians des de la segona meitat del segle XII. La seua confecció i posterior aprovació permet consolidar la supremacia de la monarquia, concebuda com instància suprema productora de dret i garant de la legalitat, sempre en connivència en la societat política de cada regne. En açò consisteix l’anomenat pactisme.



Miniatura d'un protocol notarial de Perpinyà en la que apareix un notari

La intenció de Jaume I no és altra que confeccionar un marc legal de referència únic i exclusiu per a cada regne, capaç d’unificar les diferents tradicions legals i jurídiques, ja que cada component de la Corona, especialment Catalunya i Aragó, tenen cultures jurídiques ben distintes. A la Catalunya Vella, el Liber Iudiciorum, la compilació del dret visigot, té plena vigència com a base legislativa fins la redacció dels Usatges de Barcelona, a mitjan segle XII, mentre que en les zones de més recent incorporació es desenvolupen cossos legals d’aplicació local i comarcal, entre els que destaquen els Costums de Lleida (1228) i els de Tortosa (1272). Per la seua banda, al nord d’Aragó el dret tradicional del país té una clara influència franca, que cristal·litza en la redacció del Fuero de Jaca en 1187, codi que, al seu torn, conviu amb altres cossos legals, propis de la zona de conquesta, com els Fueros de Calatiud (1131), Daroca (1142) i Terol (1177), encara que tenen un pes molt menor en la vida legal del regne que a Catalunya. Sobre aquestes bases es produeix la recepció de l’anomenat ius commune, és a dir, el dret romà i canònic, que no implica el desplaçament dels sistemes jurídics anteriors, sinó que exerceix una progressiva influència sobre ells, desenvolupant-los i completant-los. Vegem avui el cas català.

Altra miniatura dels usatges, feta per Bernat Martorell el 1448

Com he dit, els Usatges de Barcelona son recopilats a mitjan segle XII, en ple mandat del comte Ramon Berenguer IV, per suplir les carències de la llei visigoda, excessivament dura en l’aplicació de les penes i ineficaç front a molts aspectes plantejats per la nova societat. Estan formats per un compendi de diferents preceptes legals, procedents en bona mesura d’un conjunt de disposicions elaborades per Ramon Berenguer I a mitjan segle XI i completades pels seus successors. En la versió original del segle XII, que consta de 138 articles (identificada per Guillem M. de Brocà), s’estableix una regulació bàsica de les relacions feudals, les atribucions polítiques del sobirà i diverses normes sobre dret privat, penal i processal. Es pretén també que el codi tinga una aplicació general, ja que es fonamenta en el costum del país i en els usos de la cúria, a més de ser elaborat per via jurisprudencial en la cort del comte de Barcelona, el primer senyor en la jerarquia de Catalunya. De fet, els Usatges, concebuts com un compendi de dret senyorial consuetudinari dirigit a regular les relacions privades entre senyors i vassalls a través d’unes normes jurídiques establertes, són també un fonament d’articulació del poder reial, orientant la feudalització cap a la consolidació de la monarquia.

A partir d’aquest nucli primigeni, el codi es completa al llarg dels segles XII i XIII mitjançant l’acció legislativa dels reis, fins que a la corts de Barcelona de 1251 es realitza la formulació quasi definitiva dels Usatges. S’introdueixen 31 nous articles que incorporen material consuetudinari propi i, sobretot, els preceptes del dret romà i canònic. A més, Jaume I sanciona la seua vigència general per a tot el Principat i es deroguen el dret visigot, el romà i el canònic, apel·lant als principis substitutius de l’equitat i el sentit comú.

Portada de l’edició de Josep Rovira i Ermengol

En aquest mateix moment, els Usatges es tradueixen al català per a la seua major difusió i es fixa la versió oficial llatina (editada per Josep Rovira i Ermengol el 1933). En els anys posteriors es completa el text originari amb la introducció de nous drets feudals, recopilats en les Commemoracions redactades pel jurista Pere Albert i els Costumes Generals de Cathalunya. Ambdues compilacions estan formades per 43 capítols més altres casos particulars i apareixen sempre juntament amb el text dels Usatges, formant un cos unitari. Tradicionalment, s’ha defès que les Commemoracions i els Costumes foren sancionats de manera oficial a les corts de Montsó de 1470, però sembla que ja foren aprovats en les corts de Perpinyà de 1350-1351.

Portada de l’edició de les Constitucions de Catalunya del segle XVI

Siga en una data o en altra, es conforma un cos unitari, fonamentat en el dret consuetudinari, d’inspiració romanista i d’aplicació general a tot el territori, que posteriorment serà ampliat amb les lleis emanades de les corts, que constitueixen les anomenades Constitucions de Catalunya. S’ha de dir, tanmateix, que els Usatges deuen conviure amb altes cossos locals, basats en el costum, que són recollits per escrit també al segle XIII per mantenir la seua observança i que conserven la seua vigència al llarg dels segles medievals. Així, doncs, a pesar de l’oficialitat dels Usatges, Catalunya coneix una diversitat jurídica que limita l’àmbit d’aplicació del codi promulgat per Jaume I.

Fet el primer tast amb els entrants, seguirem més endavant amb el primer plat, els Fueros d’Aragó.