Un regne fundat fa 10 anys

Ferran Esquilache
Tal dia com hui de l'any 1999, el col·legi major Rector Peset va acollir la presentació d'Els fundadors del regne de València, la gruixuda obra d'Enric Guinot que “marcava una fita”, segons afirmaven els presents i recollia el diari El País al dia següent. Certament ho era -ho és-, però al meu parer no en el sentit que aquell dia es donava a l'aparició de l'obra, sinó que era una fita historiogràfica. Perquè el treball de síntesi i reinterpretació de tot el que se sabia fins al moment sobre la colonització del regne valencià va ser important, però el procés de recollida i tractament de dades que va suposar aquella obra degué ser ingent. Els fundadors va aparéixer en un context clau per a l'estudi d'aquest període, perquè el llibre suposava la culminació de l'estudi del “repoblament” valencià fet fins llavors, però també, junt a El naixement d'una colònia de Josep Torró (que igualment ha fet enguany una dècada), donaven el tret d'eixida a una nova manera d'interpretar el procés de colonització feudal del regne de València. Així, si Els fundadors anava encara ple de “repobladors”, a partir d'aquell moment paraules com andalusins, colons i colonització començaren a ser emprades per la historiografia, fins al punt que ara, 10 anys després, estan completament assumides per bona part del medievalisme valencià; almenys pel que fa a la meua generació, que començava a formar-se just en aquells anys.

Mapa dels colons cristians i els indígenes musulmans al regne de València, reelaborat per Marc Belzunces amb noves tecnologies, a partir del mapa de la pàgina 294 d'Els Fundadors

Però la fita que es destacava a la premsa, l'aspecte que li donava cert rebombori a aquest llibre, no era el vessant historiogràfic, sinó el vessant “polític”. I és que, de fet, el llibre no està enfocat des del punt de vista de l'estudi de la colonització feudal, sinó que està pensat com un intent de desmuntar i clarificar els “mites” del “repoblament” valencià en general, i més concretament com una resposta a les excentricitats “històriogràfiques” del secessionisme lingüístic valencià, començant pel pròleg de Ricard Pérez-Casado i la introducció de l'autor, i seguint al llarg de tot el llibre. Així, fins a quin punt calia, a l'alçada de 1999, tot un capítol per a demostrar que els andalusins valencians parlaven àrab? Des del punt de vist historiogràfic crec que cap, però pareix ser que des del punt de vista social calia, i molt. Altra cosa és el ressò que, al final, aquestes coses acaben tenint, i la utilització dels resultats de la recerca que l'historiador posa a l'abast de la societat. Corre per la xarxa una cita d'Alfons Cucó en la qual afirmava que “paradoxalment, les èpoques més recents de la història valenciana resulten molt menys conegudes que alguns trets de la València medieval, [...] i probablement aquest fet no és cap casualitat”. I no deu ser-ho, perquè Els Fundadors forma part ja de l'argumentari polític del nacionalisme fusterià, com palesa una simple recerca a Google.

La Vanguardia, 24 d'octubre de 1999

Com que el món del secessionisme lingüístic no té la capacitat intel·lectual per a respondre a aquesta obra, fins ara les crítiques més rellevants des d'aquest vessant s'han vist reduïdes a un article d'Amparo Cabanes en una revista de filologia de Lo Rat Penat l'any 2001, del qual únicament un parell de crítiques se sostenen; i més recentment, a principis de 2008, un article periodístic, publicat en diverses entregues al desaparegut diari Valéncia Hui, en el qual s'intenta (altra cosa és que s'aconseguisca) rebatre algunes de les afirmacions de l'obra mitjançant la típica literatura grollera i desordenada del secessionisme lingüístic valencià. I això que l'antropologia medieval és un món viscós i esvarós que permetria fer a l'obra algunes crítiques puntuals i fonamentades, però que poc canviarien el resultat final.

Construint el país de l'Ebre

Ivan Martínez Araque
Sempre atrapat per les presses, en els últims dies pràcticament he hagut de devorar el recent llibre de Jacobo Vidal, Les obres de la ciutat. L’activitat constructiva de la Universitat de Tortosa en la baixa edat mitjana, publicat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Barcelona, 2008). L’obra és, en part, un gruixut monogràfic d’una de les principals ciutats de Catalunya en la baixa Edat Mitjana, com fou Tortosa. I, si bé no és el tema principal, entre el munt de dades que es donen en aquesta aportació, al rerefons es palesa una autèntica subàrea conformada pel nord valencià, l’orient aragonés i el sud català, fins i tot més enllà del comerç internacional de la llana, mercé també a un mitjà de primer ordre com fou l’Ebre i els seus afluents o en existir-hi diversos ports dins el periple de la navegació de cabotatge que comunicava els diferents països catalans.
Un altre punt d’interés del treball rau en els moltíssims paral·lelismes amb les viles valencianes, aquella “atapeïda xarxa” que va configurar el regne, que sorgiran tan sols unes quantes dècades després de la conquesta de les Terres de l’Ebre. Llàstima que l’autor mire sovint més cap amunt, més cap als trets institucionals de les grans capitals com Barcelona o València, que no cap als intersticis, cap a aquelles fites més borroses entre la història rural i urbana.

Turó de la Suda a Tortosa
Bona mostra d’açò que volem dir és si ens fixem en l’apartat de fonts de què se serveix J. Vidal: des dels llibres de provisions (els manuals de consells de València o llibres d’actes del consell), les ordenances municipals com a complement de les Costums de Tortosa (el marc jurídic de les Terres de l’Ebre), els llibres de comptes de la hisenda municipal (plens, com deçà l’Ebre, de deutes per censals públics o censals morts), etc. Les línies en comú entre aquest i altres casos que ens són més pròxims esdevenen sorprenents, sobretot si deixem de banda les particularitats locals i ens aturem en el tipus d’acords, les mesures que es proposaven, les preses de decisions, la vivesa de la realitat que tota aquella prosa traspua... I això des d’inicis del segle XIV, moment en què sorgeixen totes aquelles sèries documentals en el cas tortosí, fins a finals del XVI.
Aquell historiador, en suma, mira de reivindicar la història local com a mètode d’anàlisi, com a laboratori, com a camp d’observació, com a concreció en un lloc i espai de la societat que es pretén analitzar. Al capdavall, parlem del material de base de les síntesis històriques i d’un element indefugible en l’avanç de la investigació. No podem més que estar d’acord amb el propòsit que enuncia el mateix autor; més objectable és, però, la tria de l’objecte d’estudi tal i com ve plantejada, l’urbanisme i les obres dutes a terme pel municipi, temes esbarossos i dels que manca una major reflexió metodològica.

Rehabilitació de la muralla de la ciutat

La bibliografia sobre temes “urbanístics”, sobre obres encetades pels consells municipals, de notícies sobre actuacions sobre l’espai urbà, dels edificis singulars o els monuments de cada localitat, i això sense allunyar-nos de la Corona d’Aragó en l’Edat Mitjana, és vastíssima, ben bé difícil d’acarar. A més a més, cal afegir els nombrosíssims treballs que han pres altres fonts, des de les literàries, arqueològiques o estilístiques de la història de l’art. Comptat i debatut, esdevé un autèntic calaix de sastre, d’una desigualtat en qualitat enorme: des de mers apunts o rescat de dades i dates, des d’articles amb un objectiu més divulgatiu fins a d’altres que no passen de ser anecdòtics, i no en pocs casos a partir de cap prevenció crítica.
Indubtablement, Les obres de la ciutat... supera àmpliament algunes d’aquestes objeccions, amb una anàlisi acurada de prop un miler de documents que aborden aquestes temàtiques de forma directa i tractades des d’una cronologia àmplia. Les problemàtiques de fons, tanmateix, són unes altres ben diverses. Pot ser l’autor, degut a la manera que aborda la seua presentació i anàlisi, ha limitat la manera de poder aprofundir-hi en seguir un ordre lineal obra per obra.
Llevat d’uns quants treballs que se’n surten de totes aquelles limitacions, el ben cert és que cal superar a l’atzucac en què ens hem clavat els historiadors. Si estudiem l’espai urbà com a objecte d’estudi, és a dir, l’organització social d’un territori, les implicacions són immenses, a nivell disciplinar –que van des de la història econòmica, l’aproximació sociotopogràfica o de la distribució dels grups socials o fins a l’estudi de les representacions del poder-, però també metodològic, és a dir, la documentació que van generar els consells municipals resulta si més no inconnexa i extremadament limitada.
Igualment succeeix si optem per fer una recerca al voltant de l’urbanisme, sobre l’ordenació urbana: el funcionament i limitacions del mercat immobiliari no pot ser negligit, retindre solament aquelles disposicions municipals conservades resulta d’entrada del tot insuficient –no solem disposar en les fonts catalanes o valencianes ni tan sols amb els plets que dirimia el mostassaf, l’oficial que vigilava teòricament el seu compliment-.
Per un altre costat, quan ens enfrontem al tema de la construcció caiem irremeiablement en fer una història de les construccions més que no en una història de la construcció. No és una qüestió de matís. Les aportacions arqueològiques, de la història de l’art i també les referències documentals, tal i com les hem fetes servir els historiadors, han perseguit més bé traçar les fases constructives, la cronologia de les edificacions i els trets tècnics i estilístics. Absolutament, tot això és imprescindible... però no suficient per a una interpretació històrica. Si em tolereu l’exabrupte, és com si pretenguérem estudiar hui les implicacions que ha tingut l’activitat edilícia solament limitant-nos a descriure uns quants informes tècnics enviats pels arquitectes als ajuntaments.

Plànol de Tortosa el 1773

La construcció és també una activitat econòmica amb mil i una derivacions, i ací certament els documents escrits resulten del tot necessaris per establir quines foren les motivacions i finalitats dels promotors, l’impacte real del conjunt d’aquestes construccions en la comunitat local –com a sector econòmic però també en la fiscalitat per finançar les obres-, l’organització del treball que va permetre la seua alçada, les condicions dels treballadors i, sí, treballadores, etc., etc. Va servir com a símbol i instrument de poder? Naturalment, però sols seria quedar-nos en una cara d’un polígon extremadament complex. L’estudi de la construcció des d’un vessant socioeconòmic, tot i que siga amb llibres de comptes de les autoritats –que són normalment els més rics i abundants, tot i que només ens parlen d’un tipus només d’edificis-, ens permet, entre d’altres, la relació d’aquestes edificacions amb la societat que les va alçar.
En darrera instància, i si considerem solament les tipologies documentals que ha pres l’autor, hem de ser plenament conscients i reflexionar sobre allò que la font no diu, aquella realitat que bé amaga o bé no aborda i per què. Només d’aquesta manera permetrà capbussar-nos en uns altres documents, escrits o no, que puguen donar llum a aquestes mancances o a un altre àmbit d’anàlisi. O a poder experimentar noves metodologies, això és, eixamplar el nostre horitzó (limitat) d’estudi.
En resumits comptes, en aquesta obra que he volgut presentar hi ha bastant ciment com per construir un discurs més elaborat i prou material com per establir paral·lelismes amb altres zones d’estudi. Això no obstant, al meu parer, es deuria haver anat més enllà de com s’han vingut plantejant aquestes temàtiques, fugint dels marcs estrets i constrets habituals. Ben mirat, les possibilitats que es poden albirar són realment encoratjadores.

El director de l'ACA a València

Frederic Aparisi Romero
Així és, el pròxim divendres 23 d'OctubRe a les 16:00, de bon dia per la vesprada, Carlos López Rodríguez, director de l'Arxiu de la Corona d'Aragó (ACA) oferirà una xerrada-conferència en el saló d'actes del departament de història medieval de la Universitat de València dins el marc del màster interuniversitari que l'esmentat departament i l'homònim de la Universidad de Zaragoza organitzen.
Carlos López és autor de diversos llibres sobre l'arxivísticai sobre la història de la noblesa. EL PUV ha publicat Nobleza y poder político en el Reino de Valencia. En aquest cas, es tracta de la primera de tot un seguit de visites de professors d'àmbit nacional i internacional que tindran lloc al llarg de l'any. Sens dubte és una bona oportunitat per a apropar-se i debatre amb investigadors de fora del nostre àmbit més immediat.
Aprofiteu!

Us esperem

* les 4 de la vesprada i divendres, sens dubte, és un mal horari, però, no hi ha altra. Qui sap, igual hi ha entrepans amb nutella i sucs per a tots. [Puc assegurar que a Anglaterra els hi hauria, i ben bons!]

El dit, fins el divendres!

L'home i la mort a l'època medieval

Vicent Royo

Des de temps immemorial l’home ha sabut de la fugacitat de la seua existència i en cada època històrica cada societat ha cercat les seues pròpies formes d’interpretar i enfrontar-se a la mort. Els ritus i les pràctiques funeràries així ho testimonien i, com no podia ser d’altra manera, en la societat medieval, imbuïda d’un cristianisme inherent a la mateixa cultura occidental, tot allò referent a la mort assoleix un profund simbolisme. Per a l’home medieval, la vida és un trajecte de penes i desgràcies, i cum creatura humana non habeat quid promeritis suo respondeat creatori et homo semper ad finem depperet nichil in se stabile sine firmum hac de causa sapientis sit cogitare futur a et super pre[...] presentibus et futuris salubriter providere; ut cum Altissimus dicti filius humane fragilitatis hostium duxerit propulsandum [...] inveniat creaturam animam sibi reddere comendata nec de falsa fabricatione valeat reprehendi, (aquestes frases provenen del testament d’un prevere de Vilafranca conservat a l’Arxiu Històric Notarial de Morella i per això hi ha alguns buits en la transcripció, que ha estat impossible de completar per l’estat de conservació del protocol) els homes i també les dones esmercen tot allò que està a les seues mans per assegurar la salvació de la seua ànima i aconseguir que estiga el menor temps possible al purgatori.

En aquest context, els testaments són els documents que permeten conèixer les pràctiques funeràries de bona part dels veïns d’una comunitat rural valenciana, ja que, a banda de les prescripcions eclesiàstiques, que decreten l’obligació de testar sota pena d’excomunió i negació del soterrament cristià, a la Corona d’Aragó el recurs a l’escriptura és més que habitual i, així, fins i tot els pagesos més humils fan tots els possibles per esmerçar uns pocs sous en fer cridar el notari i deixar constància de les seues últimes voluntats. D’aquesta manera, els testaments permeten analitzar el lloc de soterrament escollit pel testador, les seues lleixes pietoses i les donacions que efectua a les esglésies i els ermitoris del mateix poble i altres de la comarca, a més de moltes altres qüestions relacionades amb els ritus funeraris que han estat motiu d’estudi en els últims anys.

No obstant això, els mateixos documents sovint esdevenen un seguit de clàusules fossilitzades amb només unes poques diferències entre tots i cadascun d’ells, relacionades amb les disposicions d’uns pagesos i altres, i resulta ben difícil copsar el context en què ha estat redactat el document. En uns segles en què es reprodueixen els brots sobtats de pesta i les caresties frumentàries, sovint és la malaltia la raó que empeny a cridar el notari i confeccionar les últimes voluntats amb la intenció de deixar-ho tot ben disposat abans del traspàs. Res no se’ls pot escapar i per això, més enllà de les habituals fórmules notarials, els testadors s’afanyen a manifestar la integritat del seu seny per donar validesa al testament. Les escenes, doncs, degueren ser força tràgiques i només la lucidesa d’algun notari ens permet viatjar en el temps per endinsar-nos en el teatre de la vida quotidiana dels camperols valencians i copsar el drama que en algunes ocasions rodeja la confecció dels testaments.

I açò mateix ocorre a Vilafranca, aldea d’uns 130 focs situada en el terme general de la vila de Morella, un dia de 1411. La vesprada del 7 d’agost d’aquest any, el notari Antoni Esquerdo és convocat a casa d’Antoni Centelles per «fer e rehebre» les seues últimes voluntats en presència de la seua dona Constança, la seua mare Maria Merles, Joan Peris, Antoni Mir i Joan de la Viuda. Stant en l’alberch del dit n’Anthoni Centelles e denant aquell dit n’Anthoni, ... jahent en lo dit llit malalt e de greu malaltia detingut, [de] avigares de hom, que annigades podie parlar sinó ab gran affany e ab gran dificultat, Centelles demanà qui de paraula, qui per senyals al notari que tragués una cèdula de sa pròpria mà scrita ... que ere en son escriptori. Esquerdo, amb l’escrit a la mà, entenent e vehent que ell volie que les coses en la cèdula sobredita fossen son testament e sa derrera voluntat, es disposa a llegir-la i fer-la pública, però abans, volent entendre, veure e regonéxer si lo dit honrat n’Anthoni Centelles stave en son bon enteniment, ni si ere de stament de fer e ordenar testament, sí l’interroguí e li diguí: “Compare n’Anthoni Centelles, conexeu-me vós a mi?”, ... lo qual dit honrat n’Anthoni Centelles, jatsie que ab prou afany, ... respòs e dix que hoc e nomenà’m per mon nom, dient: “Mon compare Anthoni Squerdo”, o per semblants paraules. De la mateixa manera, Esquerdo li fa esmentar el nom de tots els que estan allí presents i Centelles aconsegueix fer-ho, jatsie que ab prou afany. El notari, a més, se n’adona que la seua carta no està finalitzada i aleshores li diguí: “Compare, que no la havie acabada de scriure, car segons sa continència, no y havie conclusió”, e ell ... respòs e dix que no, car no y havie acordat bé encara quan scriví la dita cèdula sobre allò que·n fallie. Fet açò, Esquerdo fa pública l’escriptura i es disposa a introduir la part que resta, però sobtadament el testador fos molt agreujat de sa malaltia i el notari no poguí entendre res que clar o digués, ne que yo hic pogués enantar a continuar, tant li·s nuà la paraula soptosament. Finalment, Esquerdo i els altres allí presents decideixen que més valie sperar a acabar lo testament de fer tro lo dit pasient per gràcia de Déu fos tornat en millor, donchs àls no s’i podie fer, beneyt e loat ne fos Déus.

La tragèdia plana sobre la casa dels Centelles, el llinatge més influent i més ric de Vilafranca al tombant del segle XIV. Sembla que una mena de malaltia degenerativa afecta altres membres de la família, perquè els dies 19 i 25 d’agost de 1411 la mare, Maria Merles, i la filla d’Antoni Centelles, Flor de Rosa, redacten també el seu testament, totes dues agreujades d’una gravi infirmitatis. Elles aconsegueixen escapar dels tentacles de la justícia divina –hi ha documents relatius a ambdues alguns anys més tard–, però no ocorre el mateix amb Antoni. El mercader no millora de la malaltia i no pot finalitzar la redacció del testament, ja que el 28 de novembre de 1411 el notari Antoni Esquerdo el publica tot just després de la seua mort sense introduir cap tipus de modificació. En aquest moment, en l’alberch que fon del dit honrat n’Anthoni Centelles hi ha ajustades e aplegades un total de setze persones entre parents i amics per escoltar les últimes voluntats del difunt, que recullen la fundació d’un benefici eclesiàstic i la finalització de la capella que li encomanà construir el seu pare Berenguer a l’església del lloc per lloar la memòria del llinatge.

Amb la seua mort, un dels llinatges més importants de tot el nord valencià entre els segles XIV i XV queda orfe d’un cap visible que prenga les regnes perquè Antoni no té cap descendent masculí i només té una filla, Flor de Rosa, que en aquests moments té quinze anys, mentre que el seu germà Berenguer feia més de vint anys que havia renunciat als possibles drets sobre els béns de la família a Vilafranca i s’havia instal·lat a Morvedre com a notari. Amb aquesta situació, segurament Maria Merles, la matriarca del llinatge, en prendria la capdavantera i començaria unes negociacions trepidants per trobar el millor matrimoni possible per a la seua néta Flor de Rosa amb la finalitat de salvaguardar la magnificència de la família, però aquesta és una altra història.

L’episodi viscut a casa d’Antoni Centelles el dia que el notari es presentà per deixar constància del seu testament ens permet aproximar-nos al drama i la tragèdia que degué omplir els albergs dels camperols valencians a l’hora d’enfrontar-se a la mort. Ara bé, no tots afrontaven aquest moment transcendental en les mateixes condicions. En efecte, la mort no serveix per igualar les diferències existents entre unes classes socials i altres, com tradicionalment s’ha posat de manifest, sinó que, ben al contrari, serveix per fer-les més grans encara, fins i tot entre els membres d’un mateix grup social com és la pagesia. Si bé les transaccions econòmiques, els enllaços matrimonials, els interiors domèstics, el luxe i l’ostentació distingeixen els prohoms de la resta de pagesos en tots i cadascun dels actes de la vida quotidiana, les actituds que adopten davant de la mort els diferencien encara més. Res no pot tacar el prestigi i el bon nom del difunt i per això, la redacció dels testaments esdevé un signe de distinció i un instrument per consolidar els vincles de solidaritat, disposar el repartiment de l’herència i, sobretot, posar en evidència la preeminència dels poderosos a l’hora d’enfrontar-se a la mort i deixar la seua petjada en la memòria col·lectiva. Fet i fet, amb la fundació d’aniversaris i beneficis, el soterrament dins la mateixa església i la construcció de capelles a l’interior del temple parroquial els rics lluiten contra l’oblit i projecten la seua imatge més enllà de la seua mort.

Misèria, desgràcia, ingratitud...

Vicent Baydal
Arran del recent post d'Ivan Martínez sobre la baixada d'inversió pública en investigació m'ha vingut al cap la cita de Max Horkheimer que encapçala la pàgina web de Comrade Louis Proyect, programador informàtic a la Columbia University i activista polític de pensament marxista. La cita pot aplicar-se a la manca de recursos amb les quals comptem els investigadors, però també -i sobretot- a la manca d'ambició crítica, la mesquinesa, l'endropiment i el seguidisme que dominen en moltes ocasions l'activitat intel·lectual:

A revolutionary career does not lead to banquets and honorary titles, interesting research and professorial wages. It leads to misery, disgrace, ingratitude, prison and a voyage into the unknown, illuminated by only an almost superhuman belief.
Precisa.

I+D+I = ?

Ivan Martínez Araque
Fa uns pocs dies, la principal associació que agrupa els investigadors i becaris va manifestar de forma clara la seua rotunda oposició a les línies que està seguint el govern de l’Estat en relació als retalls en la Investigació, Desenvolupament i Innovació (I+D+I).
Certament, la crisi actual ha fet trontollar alguns dels pilars del sistema capitalista, no només en els cercles financers, tal i com s’estava desplegant des dels anys 1980 i, sobre tot, durant l’última dècada; i està afectant greument centenars de milers de persones, en alguns casos de forma dramàtica, en l’àmbit estatal. Moltes de les explicacions de la situació actual que es pateix a Espanya i al País Valencià (amb un 20% més d’atur que la resta de països i regions de l’Estat) rauen en el model productiu que suporta la base de l’economia. En definitiva, els retalls pressupostaris per part de l’Estat espanyol a l’I+D+I no contribuiran, ans al contrari, a canviar aquest model productiu, augmentar la productivitat, o, entre altres, a la millora en el benestar del conjunt de la ciutadania.

Aquesta confessió de fe ve motivada perquè aquests ajustos a la baixa afecten també als investigadors, que suporten bona part de la recerca universitària i també contribueixen a l’impacte social i econòmic que generen els centres de formació superior. Per la meua part, crec justes i necessàries les protestes que estan duent a terme des de Joves Investigadors i precarios.org.
Aquestes entitats porten anys denunciant algunes de les greus insuficiències per crear una vertadera carrera investigadora. Gràcies a diverses iniciatives que han portat a terme han contribuït a generar un cert ressò i que això pressionara els responsables públics a introduir certs canvis (amb la creació del 2+2, o dos anys de beca i dos anys de contracte, això és, tindre alguns drets laborals garantits com qualsevol altre treballador, que fins fa poc més d’un lustre era inexistent dins la carrera investigadora; i, fins i tot, la Generalitat Valenciana s’ha compromés –ja vorem- als quatre anys de contracte íntegres). Això no obstant, les iniciatives i les protestes han de continuar: les convocatòries d'ajudes continuen anant al pairo, aquelles noves regulacions rarament s’han estés a altres àmbits –com ara a les fundacions privades o altres instàncies públiques- i les incerteses sobre una carrera sense una continuïtat definida –al marge dels mèrits dels seus aspirants-, continua sent una espassa que penja damunt el cap dels investigadors.

El més complex, el més difícil, però alhora el més rellevant, encara està per fer. A més del que acabe de subratllar, no cal oblidar que estem molt lluny de les dotacions i la situació d’altres estats del nostre entorn: encara el panorama investigador és molt ombrívol, per no parlar de la insuficiència econòmica i la manca d’una línia clara en els grups d’investigació. O els impagaments i la falta de compromisos del Consell amb les seues universitats públiques. Tristament, no estem en grau d’assolir els objectius econòmics, les funcions socials que deu desenvolupar la recerca. Sense això, malament es podrà seguir una activitat científica normalitzada.

Institucions al servei de determinades persones

Frederic Aparisi Romero
Els més seguidors d’Harca hauran observat que en els últims dies hem retirat el meu últim post a propòsit de la política cultural del CEIC i la seua commemoració de l’expulsió dels moriscos. Seguint el consell dels jurisperits hem fet algunes rectificacions tot i sense renunciar a l’esperit original de denúncia i crítica constructiva, pense, que des d’Harca havíem escrit.
Per tots són conegudes les particularitats de la política local de cada poble, de cada ciutat. Sols des d'aquesta perspectiva, la local, s'entenen els pactes polítics i les actuacions dels que tenen poder de decisió. En matèria de cultura, però, es demana una miqueta més de serietat, de compromís amb la ciència i d'independència científica. Ja sé que cal sobreviure amb els polítics, que, en certa mesura, els necessitem. Però aquesta convivència no deuria limitar el nostre treball fins el punt de restar-li tot el sentit. De nou cridaré l'atenció sobre un dels nostres observatoris habituals, Gandia i la comarca de la Safor. Com sabeu, el principal gestor cultural de la comarca és el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals (CEIC) Alfons el Vell. En altres ocasions ja varem tindre ocasió de denunciar l'escassa professionalitat i independència de la direcció del CEIC a propòsit de l'Alqueria de Romaguera. En efecte, que haja hagut de nàixer una nova associació, Arc de Mig Punt, per a la defensa d'aquesta alqueria i de la resta del patrimoni comarcal és una evidència, una més, de la desatenció de les seues funcions que han mostrat els responsables del CEIC. Si algú pensava que la direcció anava a dimitir després de tot allò, s'equivocava.
Com és per tots conegut, enguany fa 400 anys de l'expulsió dels moriscos, justament demà dimarts és l'aniversari. Amb motiu d'aquest esdeveniment, des del CEIC s'ha organitzat un cicle de conferències. Ací teniu el programa:

21 de setembre, 20,30h
Formes de la vida quotidiana entre els mudèjars i els moriscos valencians, a càrrec de Juan Vicente Garcia Marsilla (Universitat de València).
23 de setembre, 20,30h
E l’any nou darà un gran bram lo bou. L’empremta dels moriscos als estats del duc de Gandia, a càrrec de Josep Antoni Gisbert Santonja (director Museu Arqueològic de Dénia).
Dia 25 de setembre, 20,30h
L’expulsió dels moriscos. Les raons d’una tragèdia, a càrrec de Santiago La Parra (Universitat Politècnica de València).
*Totes les conferències seran a la Casa de Cultura Marqués de González de Quirós de Gandia


Deurien els membres de la Institució participar en les seues pròpies activitats?, realment les persones serveixen la institució o és la inrevés....?