Quart i el Puig, dos batalles i una enganyifa

No sóc un gran aficionat a la història militar ni en sé massa del tema, i potser per això sempre m’ha cridat l’atenció què fàcil pareix ser de vegades enganyar el bàndol contrari en una batalla medieval, fins al punt que en molts casos es guanya tot i estar en una clara posició de desavantatge. Posaré dos exemples propers a la ciutat de València en dos moments diferents, i per tant en dos contextos diferents de l’edat mitjana: la batalla de Quart de 1094 i la batalla del Puig de 1237. En ambdós casos la victòria de les tropes cristianes està basada en un estratagema que consisteix en amagar una part de les forces i traure-les a meitat de la batalla, fent creure als oponents que són uns altres els que arriben, de manera que els musulmans, que van guanyant, es retiren i fugen. Però anem a pams, contextualitzant les dues batalles.

Batalla medieval entre musulmans i cristians a les Cantigas de Santa María

Cap a finals del segle XI el cavaller castellà Rodrigo Díaz de Vivar, més conegut com el Cid, estava en l'exili i treballava com a mercenari per a diversos senyors cristians i musulmans. El 1092 va començar a actuar pel seu compte com un vertader senyor de la guerra, i després de prendre alguns castells i viles de la zona valenciana com Sogorb o Morvedre, entre d’altres, va posar setge directament a la ciutat de València. Els dirigents de la taifa de Balansiyya, incapaços de defensar la ciutat per si sols, van demanar ajuda a l’emir almoràvit Yússuf ibn Taixfín, en el Nord d’Àfrica, que llavors estava en plena expansió militar, i ja controlava el sud d’Alandalús. Aquest va enviar un contingent per salvar la ciutat del setge dels cristians, però en arribar a Almussafes, no està massa clar per què, donaren mitja volta i se’n tornaren cap a casa, de manera que, encara assetjats i sense esperar rebre cap altra ajuda exterior, els andalusins valencians es van rendir al Cid i les seues tropes el 17 de juny de 1094.

Aquest va prendre la ciutat i, conjuntament amb els altres castells i viles que ja posseïa, va constituir un senyoriu propi independent, tot i que es va declarar vassall del rei de Castella. En realitat era un vertader estat croat a l’estil dels de Terra Santa, en els quals una força militar dominava un territori poblat exclusivament per musulmans i sense connexió directa amb territori cristià, exercint un control sobre la població que consistia exclusivament en l’apropiació dels imposts de l’anterior estat andalusí derrocat. A més, el Cid prenia el territori que controlava com a base per a les seues ràtzies sobre territori andalusí veí, que en aquest cas era la taifa de Dénia, consistents en incursions ràpides per furtar ramats i segrestar gent per vendre’ls com a esclaus.

El Cid en la seua versió més coneguda, la de Charlton Heston, al castell de Peníscola fent-lo passar per València. Al fons la marjal de Peníscola

És en aquest context que, uns mesos després, enfadat per l’actuació de les seues tropes, i davant les queixes dels de Dénia per les contínues ràtzies, l’emir Yússuf va enviar una altra expedició de berbers almoràvits (majoritàriament reclutats a la zona de Ceuta) i soldats negres professionals de la seua guàrdia personal, aquesta vegada comandada pel seu nebot Abu Abdal·lah ibn Muhammad ibn Taixfín, als quals es van unir pel camí tropes de cavalleria andalusines aportades per Granada i alguns contingents de les taifes properes a València, com Lleida i Albarrasí. L’exercit conjunt d’almoràvits i andalusins va arribar a València el 15 de setembre de 1094, just quan començava el Ramadà, de manera que van posar setge a la ciutat i van romandre passius durant un mes. El real o post de comandament on s’allotjava Abdal·lah es va situar prop de Quart de Poblet, just en el meandre del riu entre aquesta població i Mislata, i junt a la séquia de Favara que passa per allí, per abastir-se d’aigua.

Evidentment, abans de l’arribada de l’exèrcit musulmà el Cid va començar a preparar-se per al setge, reparant muralles, acumulant provisions en l’interior, i expulsant de la ciutat molts musulmans per evitar que es convertiren en quintacolumnistes dels almoràvits, així com també a dones i xiquets per estalviar-se aliments. Però sobretot va iniciar una guerra de propaganda, de la qual el rumor més destacat, i que més tard li serviria per a guanyar, fou que tant Pere I d’Aragó i de Pamplona com Alfons VI de Castella i de Lleó acudien amb un exercit a socórrer-lo. En realitat, de Pere no se sap res i probablement era una notícia falsa, ja que les relacions entre ambdós personatges no començarien fins uns pocs anys més tard. Pel que fa a Alfons, se sap que la notícia era certa, i també que va mamprendre el viatge cap a València, però estava suficientment lluny com perquè fóra impossible arribar a temps per ajudar el Cid. Tanmateix, en aquell moment això ningú no ho sabia a València, i el rumor de l’arribada imminent es va propagar ràpidament pel campament almoràvit, gràcies als agents infiltrats del Cid.

El 14 d’octubre, acabat el període de dejuni dels musulmans, començaren les operacions d’hostilitat contra la ciutat, però la propaganda del Cid havia començat a fer efecte i una part de l’exèrcit almoràvit i andalusí va desertar i se’n va anar, de manera que el setge a la ciutat per la part sud i sud-est va quedar obert. I aquesta fou l’oportunitat que el Cid havia estat esperant per posar en marxa el seu pla. El 20 d’octubre per la nit dividí tota la cavalleria cristiana disponible dins de la ciutat en dues parts i, aprofitant l’obscuritat i la desprotecció musulmana del flanc sud, una d’aquestes meitats va eixir en silenci per la porta de la Boatella, situada en l’actual carrer Sant Vicent, aproximadament entre la Plaça Redona i la plaça de l’Ajuntament. Van cavalcar cap al sud, allunyant-se prou de la ciutat, en un moment indeterminat van girar cap a l’oest, i finalment van pujar de nou cap al nord, en sentit contrari al inicial, en direcció al riu. En definitiva, van pegar una gran volta per no ser vistos ni escoltats, fins que va arribar aproximadament a l'alçada de Manises, o potser encara un poc més lluny, junt al riu, on van romandre amagats en la rereguarda del gruix dels musulmans, que com ja hem vist estaven emplaçats prop de Quart, protegint el real o post de comandament on estava allotjat Abdal·lah.

Mapa del traçat de la muralla andalusina de València sobre el plànol actual, amb les portes assenyalades. Amb el 4 la porta de la Boatella i amb el 2 la porta de la Colobra. Font: Wikipedia

Quan es va fer de dia, l’altra meitat de la cavalleria cristiana, que havia quedat dins de la ciutat, va eixir per la porta d’al-Hanax o de la Colobra (actual plaça del Tossal), van prendre el camí de Quart cap a Mislata i van atacar de front l’exercit almoràvit. No sabem quina de les dues meitats de la cavalleria dirigia el Cid en persona, tot i que segurament era aquesta que atacava de front. Els almoràvits van reaccionar de seguida i van llançar tota la seua cavalleria contra el Cid, però a penes si van arribar a enfrontar-se, puix quan els cristians ja havien arribat a Mislata i els musulmans ja carregaven contra ells, de sobte van pegar mitja volta i van córrer de nou en direcció a València sobre els seues passos. Els musulmans, creient que els cristians s’havien acovardit i fugien a refugiar-se de nou darrere les muralles, i a més confiats en la seua superioritat numèrica, es van llançar tots a la persecució, deixant així el real desprotegit. I aquest era el moment que l’altra meitat de la cavalleria cristiana amagada estava esperant, llançant-se cap a Quart i atacant el post de comandament.

Aquest és el punt clau de l’enganyifa argüida pel Cid, ja que en veure arribar uns nous genets desconeguts per darrere, des de Manises, els musulmans van pensar que eren les tropes castellano-lleoneses d’Alfons VI que arribaven just a temps per participar en la batalla, tal com la propaganda del Cid s’havia encarregat de difondre. Aleshores van abandonar la persecució dels cristians i van començar a fugir cap al sud quasi tots en desbandada. Si la cavalleria cristiana haguera volgut perseguir-los la matança hauria estat brutal, com va passar en altres batalles semblants, però aquests van preferir quedar-se a atacar el real on encara estava Abdal·lah, suposadament malalt, i el van prendre sense cap mena de resistència. Segons les diverses fonts, les tropes del Cid van aconseguir un immens botí, format per objectes de plata, robes luxoses, armes i cavalls. De fet, cal recordar que vivien d’això, del botí. Així doncs, com es pot veure, sense a penes enfrontament real, gràcies a l’estratagema militar, el Cid no sols va guanyar la batalla sinó que va fer fugir tot l’exercit almoràvit i va acabar amb el setge sobre València. A més, va consolidar el seu senyoriu particular, augmentant-lo, el qual encara mantindria uns anys més, fins després de la seua mort el 1099. No fou fins el 1102 que Alfons VI va anar a València per evacuar la família i els soldats del Cid, i després d’incendiar part de la ciutat van marxar tots plegats a Castella, emportant-se amb ells els pocs mossàrabs que quedaven a la ciutat.

La batalla de Quart segons Wikipedia. L’esquema explicatiu de la batalla és correcte, ja que sens dubte està basat en el treball de l’historiador Alberto Montaner, però cal dir que el traçat de les séquies està mal dibuixat, i que la ruta envoltant de la cavalleria segurament fou molt més llarga de la que ací es representa

L’altra batalla de la qual volia parlar, també guanyada amb una enganyifa semblant, és la del Puig, que va tindre lloc el 1237 en plena conquesta de València per Jaume I. Per contextualitzar de nou, primer de tot cal dir que a principis del segle XIII la finalitat de les campanyes militars dels feudals per territori andalusí havien canviat respecte a les de l’època del Cid, a finals del segle XI. Abans es tractava majoritàriament de senyors de frontera que feien incursions esporàdiques en territori andalusí per furtar ramat i segrestar gent per vendre’ls com a esclaus. Mentre que, paral·lelament, les conquestes definitives protagonitzades pels reis i els comtes avançaven d’una forma molt lenta, especialment en la part més oriental de la península a causa del “tapó” que suposava la taifa de Saragossa, la qual tenia la suficient capacitat econòmica com per pagar-se una defensa efectiva que dificultava l’avanç territorial del regne de Pamplona i dels comtats catalans i aragonesos. Però en el segle XII tot va canviar, quan Alfons el Bataller va conquerir Saragossa i va aconseguir arribar fins a Morella, augmentant així extraordinàriament el territori del seu regne. Uns anys més tard era Ramon Berenguer IV de Barcelona qui es feia amb Lleida i Tortosa el 1179. Com veiem, doncs, tot i que les ràtzies per aconseguir botí continuaven fent-se, ara es tendia més a realitzar conquestes definitives, que implicaven l'expulsió majoritària de la població indígena andalusina (amb algunes excepcions), i la colonització del territori amb camperols cristians que treballaren la terra i pagaren les rendes als senyors. Això és, una estratègia diferent.

La Batalla del Puig en la seua versió més coneguda, la de Marçal de Sax al segle XV en el retaule del Centenar de la Ploma, conservat actualment al Museu Victoria and Albert de Londres. En aquells segle ja s’havia estès la llegenda de la participació de Sant Jordi en persona a la batalla. La versió més antiga del segle XIII parla de la intervenció de la Mare de Déu, raó per la qual fou fundat al Puig un monestir.

És en aquest context, doncs, que Jaume I es va llançar a conquerir la part d’Alandalús que li corresponia a la Corona d’Aragó, segons l’acord al que es va arribar amb Castella el 1179, conegut com a Tractat de Cazola. Primer fou Mallorca el 1229, i després el territori de les antigues i llavors desaparegudes taifes de València i Dénia, les quals formaven part teòricament de l’Imperi Almohade, tot i que en aquest moment ja havien començat a formar-se unes noves taifes a València i a Múrcia que es dividien aquest territori, amb el riu Xúquer fent de frontera entre ambdues. Tal com us contàvem fa uns mesos, el 1228 una revolta a la ciutat de València havia derrocat i expulsat al darrer governador almohade, el conegut com a sayyid Abu Zayd, i havia pujat al poder un descendent d’Ibn Mardanix, anomenat Zayyan ibn Mardanix, que es va declarar independent. El 1233 Jaume I va posar setge a la madina situada més al nord del territori valencià, Borriana, que es va rendir de seguida, i ràpidament es van sotmetre amb ella tots els castells de la zona nord sense a penes resistència, davant la passivitat militar de Zayyan que tampoc no va acudir a defensar-los. Així doncs, amb tota la zona nord fins Almenara en poder de Jaume I, i la zona de Sogorb a la vall del Palància en mans d’Abu Zayd, que es va aliar amb Jaume I i s’hi va fer vassall, el territori controlat per Zayyan es va reduir extraordinàriament, fins al punt que només anava de Sagunt fins al Xúquer.

El 1236 Jaume I va convocar Corts generals de la Corona d’Aragó a la vila de Montzó, per tractar del finançament de la campanya de conquesta de València, aprovant-se un nou tribut especial; i es va fixar per a la Pasqua de 1237 el moment en el que la host feudal devia reunir-se a Terol per començar la conquesta. Però els enfrontaments de la monarquia amb la noblesa catalana i una part de l’aragonesa va provocar que només alguns magnats aragonesos propers al rei, i també les milícies urbanes de Daroca i Terol, acudiren a la cita. Cal recordar que en aquest període els exercits estaven formats per la host feudal, és a dir, que és el senyor principal, en aquest cas el rei, qui crida els altres senyors que li són vassalls per ajudar-lo en una guerra, i aquests es presenten amb les seues hosts particulars, formades alhora per cavallers i peons que alhora són vassalls d’aquests. A banda, les viles del senyoriu directe del rei (anomenat reialenc) envien també les milícies. Amb tot, malgrat la falta d’efectius suficients, Jaume I va decidir continuar amb els seus plans i un exèrcit d’uns 100 cavallers i 2.000 peons va baixar per la vall del Palància, controlada per Abu Zayd, van deixar enrere el castell de Sagunt, i en arribar al Puig van reconstruir el castell (que havia estat destruït per Zayyan precisament per evitar que l’empraren els cristians) i s’hi van instal·lar.

La localitat del Puig en la fotografia aèria de 1945. S’hi veu encara perfectament la silueta de les restes del castell a dalt del tot de la muntanyeta de l’esquerra, i a sota el monestir. Per descomptat al segle XIII no estava tot envoltat de camps d’horta com a la foto, ni les cases tampoc

Des de la seua base del Puig començaren a fer eixides ràpides per l’horta, provocant el terror entre la població, que es va tancar darrere de les muralles de Madinat Balansiyya. A poc a poc van anar arribant i unint-se a l’exercit reial més senyors feudals, alguns ordes militars, i també grups d’almogàvers pel seu compte per ser contractats. Però els efectius amb els quals comptava Jaume I continuaven sense ser suficients per a assetjar la ciutat completament, de manera que a principis d’agost va decidir tornar a Catalunya i a Aragó per buscar més gent mitjançant una campanya propagandística, deixant l’exercit en el Puig continuant amb els atacs i les correries per l’horta sota el comandament de Bernat Guillem d’Entença, oncle del rei. Aquest fou el moment just que Zayyan estava esperant, una vegada comprovat que els feudals no pensaven retirar-se, que l’estratègia de tancar-se darrere dels murs de la ciutat no serviria a mitjà termini, i que la decisió de retrocedir i abandonar la ciutat com havia fet amb Borriana uns anys abans ara no servia, perquè aleshores ho perdria tot. Així que una vegada es va assegurar que havia partit el rei, amb una part de les seues forces, va cridar a València tots els efectius possibles dels que disposava des d’Onda fins al Xúquer, reunint un exèrcit d’uns 600 genets i 11.000 peons a peu, segons diu el Llibre dels Fets.

Al capdavant se situaren peons de Xèrica, Onda, Sogorb o Llíria, que eren castells i viles de frontera i estaven més acostumats al combat. Al mig anava la cavalleria professional, coneguts com agnad, que estaven al servei de l’estat per diners. I finalment a la rereguarda anava el gruix de l’exercit, que estava format per simples camperols i artesans, sense cap experiència militar, que estaven allí per defensar-se dels invasors. No està clara del tot la data exacta de la batalla, però segons les dades aportades per Al-Maqqarí l’exercit musulmà va partir de València probablement a la matinada del 15 d’agost de 1237, camí del Puig, amb una clara superioritat numèrica sobre els cristians del castell, que com ja he dit abans serien poc més de 100 cavallers i 2.000 peons. Per descomptat els feudals ja havien estat avisats pels espies uns dies abans i havien valorat la possibilitat d’evacuar la posició i tornar cap al nord, però finalment van decidir quedar-se i fer front als andalusins, de manera que Guillem d’Entença va preparar un estratagema que acabaria per fer-los guanyar.

Primer de tot va dividir les forces en dues meitats aproximadament, de les quals una part es va quedar al castell i l’altra part va eixir per amagar-se darrere de la muntanyeta del Puig, és a dir, en el seu vessant nord. Per a parèixer que eren molts més els efectius i que no es notara que s’havien dividit en dos, Guillem d’Entença va fer que alguns peons es pujaren sobre tots els muls i cavalls perxerons de treball disponibles, cobrint-los amb draps perquè de lluny paregueren cavallers sobre els cavalls. A més, va fer desembarcar tota la tripulació de les tres galeres reials de suport logístic que hi havia ancorades a la costa, fent-los portar tots els penons, estendards i trompetes que hi haguera a bord, i els va posar junt a la part amagada de l’exèrcit. Mentrimentres, els de dins del castell van eixir i es van posar en formació a la porta.

Restes del castell del Puig que encara hui es conserven dalt de la muntanyeta de la Patà

Quan l’exercit andalusí va arribar al Puig, cap al migdia, els peons d’avantguarda van començar a carregar contra el castell, i els cavallers catalano-aragonesos els van enfrontar costera avall, aprofitant l’avantatge geogràfic. Però no va servir de molt davant la superioritat numèrica, així que al poc de temps de combat van començar a retrocedir cap al castell. Amb tot, poc després van aconseguir avançar de nou, però una altra vegada retrocediren, i en un moment d’aquest estira-i-arronsa de sobte van aparèixer per darrere la muntanya l’altra meitat de l'exercit feudal, amb els peons sobre els muls, seguint els estendards reials i fent un gran soroll amb les trompetes. Els musulmans, que no sabien qui eren en realitat, en veure aquella gent carregant des del nord es van pensar que era el mateix Jaume I que arribava just en aquell moment amb els reforços, i aterrits per la coneguda brutalitat de la cavalleria pesada feudal (recordem que la major part de l'exercit muslmà estava format per camperols inexperts) van començar a fugir cap a València. Aleshores, una vegada reunits els 200 cavallers cristians, van començar a perseguir els musulmans (al contrari del que havia passat en la història d’abans, la del Cid), els quals fugien a peu en desbandada, la majoria desarmats perquè s’havien desfet de les llances i ballestes per córrer millor, de manera que la matança fou brutal.

Segons el conegut poeta valencià Ibn al-Abbar, que era secretari de Zayyan (de fet uns mesos més tard portaria personalment les negociacions amb Jaume I en nom de l’emir andalusí) van morir 10.000 persones, tot i que és molt evident que la xifra és exagerada, però sí ens indica per on van els tirs. Pel que fa al bàndol feudal, segons les fonts van morir quatre cavallers i set peons, tots ells en els primers combats en el vessant de la muntanyeta del Puig, abans d’aparèixer la part amagada dels cristians. Fins ací la batalla del Puig, l’única gran batalla de tota la conquesta del regne de València. La derrota musulmana i la pèrdua de la major part dels efectius disponibles van provocar que Zayyan ja no emprenguera cap altra temptativa d’expulsar els invasors, limitant-se a resistir darrere les muralles de València tot el temps que va poder amb la finalitat d’aconseguir un bon acord de rendició. Primer va oferir a Jaume I pagar-li una immensa quantitat de diners i donar-li tots els castells al nord del Millars a canvi d’alçar el campament i tornar-se'n a casa. Molts nobles li van aconsellar acceptar, però l’època de les ràtzies per aconseguir paries i botí ja s’havia acabat per als reis. Jaume I volia València, amb totes les rendes que això comportaria quan estiguera colonitzada per cristians, i així és com finalment la va tindre el 28 de setembre de 1238, uns 13 mesos després de la batalla del Puig.

Les torres de Quart: art a les muralles?

La guerra de Castella i, particularment, els dos setges sobre la ciutat de València, infligiren durs danys a les muralles de la capital del regne. En lloc de reparar-les, els jurats de la ciutat van decidir construir-ne unes noves en les últimes dècades del segle XIV. No hi ha dubte que la funció bàsica de les murades era defensar les ciutats i els seus habitants, però també es van utilitzar per al control tributari. Un altre aspecte, sovint negligit pels historiadors, és que es van convertir en un instrument per mostrar la riquesa de la ciutat o, almenys, de la seua oligarquia local. Els nous murs de València havien de servir per a la defensa de la ciutat i, a més, per a mostrar el desenvolupament econòmic que la capital i el seu regne, o bona part d’aquest, estaven experimentant. En altres paraules, els nous murs i, particularment, les noves portes, van esdevenir un instrument de propaganda per al patriciat urbà valentí. De fet, a més de la nova muralla i les portes, altres elements van ser construïts o acabats, com la Llotja, la Generalitat i el campanar de la catedral (el Micalet), l’església de Santa Caterina o les obres a l’interior de la catedral. Tot això va canviar l’aspecte general de la ciutat des de les darreries del segle XIV i sobretot al XV.

Tornant a la murada, les principals entrades a la ciutat foren transformades mitjançant noves portes custodiades pel sistema de doble torres. La primera en ser bastida fou la porta de Serrans, a les darreries del segle XIV. Si aquesta era la porta d’entrada des del nord, les gents que venien de l’oest ho feien per la porta de Quart, que fou construïda de nou ja al segle XV. Aquesta porta proporcionava accés al camí de Quart de Poblet, però es van convertir en una de les portes principals de la ciutat pel fet que aquest camí enllaçava amb les calçades cap a Castella. D’altra banda, aquesta porta conduïa directament al centre neuràlgic de la ciutat, la plaça de la Seu, a través dels carrers Quart i Cavallers. En aquesta plaça, a més de la Catedral com el seu nom indica, estaven ubicades la casa de la Ciutat, la Generalitat i altres institucions. Les obres per aixecar aquesta porta es van iniciar el 1441, després d’enderrocar la torre-porta amb el mateix nom que existia anteriorment, i es van acabar en 1469, durant el regnat d’Alfons V. En 1442 el Consell va decidir "a partir d'ara i mentre les obres s’allarguen que endavant qualsevol persona de qualsevol condició o estat no se li permet introduir calç a la ciutat, sinó només a través de la porta de Quart ". Des de llavors, la porta de Quart també era coneguda com porta de la Calç.

Pere Bonfill va iniciar els primers treballs de construcció, encara que el mestre Francesc Baldomar va ser qui va dirigir la major part del procés constructiu. Pere Compte va participar-hi com el seu aprenent. Tomàs Peres i Jaume Oller, escultors, també van treballar a l’edifici. La porta combinava dues tècniques, la pedra i el morter. Com podem veure en la porta de Serrans, el mur estava recobert amb carreus. D’altra banda, els pedrapiquers hagueren d’afrontar el problema de l’angle format pel carrer Quart amb la línia de la murada. Francesc Baldomar resolgué el problema mitjançant la construcció de dues torres al portal i amb un biaix que va fer innecessari alterar ni el camí ni la muralla. Va repetir aquest sistema a la porta de la Capella Reial del monestir de Sant Domingo, en algunes finestres de la catedral i en la porta d’entrada de la torre del Micalet. A més, va utilitzar voltes d’aresta i escales en espiral, que es van convertir en símbols de la seua obra.



Arrancada de l'escala de la Llotja de València



Tot i l’explotació d’aquestes tècniques, no podem dir que el disseny de la porta de Quart fóra realment original (com tampoc ho són les torres de Serrans, que segueixen el model de la porta de Sant Miquel de Morella). Baldomar va prendre com a referència les torres semicirculars del Castel Nuovo de Nàpols, ciutat conquerida per Alfons de Trastàmara. El Consell local havia fet importants esforços econòmics per a renovar l’aparença de València des del punt de vista de urbanístic, amb nous murs i portes noves, però aquesta renovació incloïa també les inversions en altres arts com l’escultura i, sobretot, la pintura. El 1374, el Consell va decidir donar facilitats al pintor Llorenç Saragossa, que estava molt ben qualificat en la seua professió. Solia viure a València, però a causa de les adversitats relacionades amb les guerres i altres dificultats es traslladà a la ciutat de Barcelona. Els membres del govern local van insistir en atorgar-li una paga oficial argumentant que això podria ser beneficiós per a l'interès públic i “la fama d'aquesta ciutat”. Aquesta política, però, no deu ser sobreestimada atès que des d'altres ciutats d'Europa, com Bruges o Florència, també la van utilitzar, encara que il·lustra la capacitat i l'interès de València per atraure alguns dels millors artistes.

D'altra banda, el 2006 es van iniciar els treballs per dur a terme la restauració de les torres de Quart. Les obres van consistir en l’explotació de l’estructura de la paret utilitzant la tècnica de GPR i la consolidació dels elements, així com la substitució dels més delmats. Durant la restauració, algunes pintures de calç amb pigments ocres fetes amb el raspall en carreus sense preparació van ser descobertes. Diferents escenes componen els grups localitzats en diverses parts de la torre, encara que la seua ubicació no sembla estar relacionada amb el seu significat. Sobre això, en la majoria dels casos no està clar el que representen. Tampoc sembla que els dibuixos estiguen relacionats entre si. Ens centrarem en les que va tractar de representar algun tipus de peix, és a dir, únicament els panells que han estat numerats pels restauradors amb els números 4 i 8.

El panell 4 és el més gran del conjunt, ja que està integrat per més de deu motius. Representa un banc de peixos aigües amunt en l’orientació de l'escala. El pintor representa les brànquies dels peixos amb una línia doble, mentre que les aletes es van suggerir amb formes punxegudes. Encara que inicialment els investigadors (arquitectes restauradors) no saberen com interpretar el panell, pensaren que aquestes podrien representar molls, imberbis apogones. No obstant això, a causa del nombre d’aletes i la forma general, sembla més probable que els peixos representats foren tonyines, Thunnus thynnus. Aquest suggeriment es pot aplicar també per a l’escena número 8. Ací podem observar els mateixos peixos en una xarxa. Si acceptem que aquests peixos són tonyines, a continuació, aquesta xarxa ha de ser una almadrava, el que sembla raonable (les imatges provenen de J. Benlloch. et alii (ed): Estudio de los grafitos interiores de las Torres de Quart de Valencia. Grupo de color, Fotogrametría, Levantamientos y Análisis Gráfico para la Arquitectura histórica, València, Universitat Politècnica de València, 2010).

En qualsevol cas, els quadres no ens permeten ser absolutament contundents sobre això, tot i que els diferents elements apunten cap a la mateixa direcció. El primer d’ells és la bona lògica: la tonyina és l’únic peix que es desplaça formant grans bancs, que pot ser observat des d’algunes parts de la costa i que s’adapta als dibuixos rescatats. A més, no podem oblidar la consideració social d’aquest peix, la captura del qual a les almadraves era un passatemps dels sectors benestants de la societat medieval, que, per una altra banda, eren els seu consumidors habituals. Una consideració social que encara hui manté, si bé el consum s’ha democratitzat, afortunadament. Gaudiu-ne.

El naixement de la comunitat cristiana de Quart de Poblet

Feia només uns dies parlava dels procés d’expulsió dels musulmans de Quart de Poblet l’any 1331, és a dir, quasi tres-cents anys abans de la fita històrica de 1609. Després del primer i últim segle d’història dels andalusins de Quart sota domini feudal, s’inicia una nova etapa que ha perdurat fins els nostres dies. A mitjan segle XIV els musulmans són substituïts per cristians i l’aljama desapareix per donar peu a una nova comunitat camperola. I tot sota l’atenta mirada de l’abat del monestir de Quart de Poblet, senyor del lloc, i els seus representants, els monjos del convent valencià de Sant Vicent de la Roqueta. És a dir, quasi cent anys després del procés de colonització generalitzat al recent nascut regne de València trobem un altre exemple de substitució de poblacions i de creació de noves entitats cristianes.

Com podeu imaginar, la documentació és molt més abundant al segle XIV que no al XIII i, per tant, podem conéixer molt millor el procés d’assentament dels colons cristians. En aquest moment, els senyors disposen de l’experiència colonitzadora anterior i això és ben perceptible en el cas de Quart, perquè l’abat de Poblet no deixa ni un sol fil per nugar. Sap també de les dificultats que pot trobar per atraure pobladors a la nova comunitat, més encara quan els antics habitants reclamen al rei els drets sobre les seues antigues possessions, i per aquesta raó ha de fer una sèrie de concessions. Tot plegat, som al davant d’un procés d’assentament de població que segueix el padró dels que es feren en la centúria anterior, incorporant, això sí, els coneixements i l’experiència guanyats en el passat, a més de les circumstàncies pròpies dels nous temps. Fem-hi una ullada a la nova comunitat cristiana de Quart.

el carrer Rossinyol, al nucli històric de Quart de Poblet

Decretada l’ordre d’expulsió els primers mesos de 1331, els antics habitants comencen a abandonar l’aljama i, al mateix temps, s’instal·len a poc a poc famílies cristianes que ocupen les cases i les terres abandonades pels antics propietaris. Deia l’altra ocasió que la ruptura no havia estat tan radical com suggereixen els documents. Com he esmentat, els musulmans inicien una sèrie de plets a la cort de la Batlia General del regne per recuperar les seues possessions o, almenys, una compensació econòmica, fins que el 1346 Pere el Cerimoniós concedeix als musulmans que puguen recuperar les propietats que encara no havien estat repartides entre cristians.

Sembla, a més, que abans del decret d’expulsió ja hi havia alguns cristians a Quart i, fins i tot, existia una església al lloc. De fet, en el document de protesta del majoral de Quart davant del batle general del regne contra una sentència emesa per l’alcadí de l’aljama el 1310 apareixen com a testimonis Bernat d’Arenós i Blasco Peris, stants en Quart, així com també Ramon Tomàs, saig de la moreria, i Simó de Montsó, sots-alcayt de Quart. Es tracta dels ajudants del majoral, encarregats de mantenir l’ordre a l’aljama i fer respectar els drets del senyor. Tanmateix, allò que més crida l’atenció és l’aparició d’una casa pertanyent al rectoris ecclesie de Quart, que afronta amb la casa que el 1321 Felip Boïl, senyor de Manises, ven a l’abat de Poblet. Possiblement existia a Quart una petita comunitat de veïns cristians que posseïen terres al terme –com l’alqueria de la Torre Forcada, situada al secà– i que, en conseqüència, necessitava la cura espiritual de les seues ànimes. Tot i això, es tractaria d’un grup força reduït al davant de la majoria musulmana i aquesta ecclesie de Quart no seria més que un precari edifici habilitat per dur a terme les accions pròpies del culte religiós.

Quart de Poblet en un plànol de 1812

Cal retardar, doncs, la vertadera existència d’una comunitat cristiana al decret d’expulsió de 1331 i, especialment, al moment de redacció de la carta pobla, el document que serveix per regularitzar el repartiment de les terres entre els nous pobladors, definir la composició de la renda feudal i normalitzar les condicions de vida de la nova comunitat. El 7 de novembre de 1334 l’abat de Poblet, Pons de Copons, amb el consentiment dels monjos del convent de Sant Vicent i d’Arnau Bonmatí, majoral de Quart i síndich del dit abat et del convent de Poblet et de la Cassa de Sant Vicent, expedeix la preceptiva carta pobla, que serveix per sancionar i atorgar forma legal a l’assentament de cinquanta-quatre famílies cristianes al lloc, procedents de Catalunya i Aragó, en la seua major part.

Al dit document, s’estableix que cada família rebrà, a través de contractes emfitèutics, una jovada de terra al regadiu i altra al secà, juntament amb una casa al lloc. S’especifica, a més, que els nous pobladors hauran de pagar 1.500 sous en tres anualitats per poder començar a treballar les terres de regadiu, sotmeses a un cens anual de 2 masmudines (una masmudina equival a 7 sous). Les terres de secà i les cases, per la seua banda, queden exemptes del pagament com a concepte d’entrada, encara que sí estan sotmeses al lliurament d’un cens anual de 2 sous per jovada en el cas dels camps de cultiu i d’una masmudina per les cases.

Així mateix, s’indica que els nous pobladors tenen l’obligació d’habitar et estar et de fer residència personal en lo dit lloch de Quart, a més de prestar el preceptiu jurament d’homenatge et sagrament per les dites terres e cases ... al dit don abat o a qui ell volrà, i de servir en l’host senyorial per defensió del dit lloch e dels béns de la dita orde únicament dins regne de València. En contrapartida, els nous habitants podran aprofitar els recursos naturals del terme sense haver de satisfer cap tipus de cens i, al mateix temps, l’abat estableix que los dits pobladors hajen pati de fosar convinent... e pati per a església suficient –ja que l’antiga mesquita ha estat convertida pel majoral en un magatzem de gra–, a més d’una casa per instal·lar la seu de les autoritats locals –situada a l’actual Plaça Major– i la presó, que es troba a l’antiga torre andalusina.

el “castell” de Quart de Poblet, les dependències de la senyoria construïdes al voltant de la torre andalusina, en un gravat del segle XIX. Es va enderrocar a la dècada de 1960 del segle XX

Per la seua banda, el senyor es reserva la zona de vinyes que hi ha al secà del terme, quendam ortum contiguum castello dicti loci de Quart –que després el majoral arrendarà a un veí del lloc per una determinada quantitat de diners– i la percepció de l’impost del morabatí, segons es feia ja des del segle XIII. A més, l’abat deixa en mans de la senyoria l’escrivania del lloc i, per tant, la capacitat de maniobrar a l’escrivà local i de rebre les quantitats estipulades per la redacció de tot tipus de documents. Per últim, el senyor es reserva la propietat de forns, molins, banys, carnisseries i almàsseres existents al lloc, de manera que els nous habitants de Quart estan obligats a acudir a lo forn per coure llur pasta, et en lo molí, moldre llur blat, et en la almàcera fer lo llur oli, i pagar els censos corresponents per la utilització dels dits establiments, concretament, la vigèsima part del gra dut al molí i una de cada vint fogasses cuites al forn.

Fet açò, l’abat de Poblet també estipula a la carta pobla el sistema de govern que regirà la nova comunitat, segons que en la ciutat de València és acostumat et segons fur de aquella. Així, doncs, a Quart s’implanta ex novo una estructura de poder local que la resta de comunitats rurals havien madurat des del mateix moment de la conquesta i que havia cristal·litzat en la creació d’un concepte jurídic propi, la universitas. La nova estructura de govern està integrada per un Consell, un justícia –elegit pels representants del senyor entre una terna proposada pels consellers–, dos jurats, un mostassaf i altres càrrecs menors, cas de l’algutzir i el messeguer. Res diferent, doncs, a l’organigrama de poder de la resta de comunitats cristianes del regne.

acta de reunió del Consell de Quart celebrada el 1482

Amb tot, després del repartiment de les terres i les cases, l’establiment del règim impositiu i la regulació dels òrgans de govern local, la nova comunitat cristiana de Quart comença la seua singladura amb l’assentament d’una cinquantena de famílies de camperols, artesans i mercaders. La consolidació del poblament travessa, tanmateix, una sèrie de dificultats durant els aquests primers anys. A la pressió que exerceixen els musulmans expulsats per recuperar les seues possessions cal afegir la successió d’una sèrie de males collites a partir de 1333 –conegut com lo mal any primer–, el primer brot de pesta el 1348, les dificultats generades per la guerra de la Unió aquest mateix any i el conflicte armat que manté la Corona d’Aragó amb Castella a partir de 1356, amb l’ocupació de la zona central del regne de València per tropes castellanes entre 1364-1366. La conseqüència de tot açò és que el 1349, el justícia, els jurats i els consellers del lloc sol·liciten a l’abat de Poblet i al majoral de Quart la reducció a la meitat dels censos imposats sobre les terres i les cases, a causa de la mortaldat generada per la pesta, petició que el senyor aprova el 20 de novembre d’aquest mateix any.

Aquestes dificultats no impedeixen, tanmateix, que la nova comunitat cristiana faça les passes necessàries per a la seua definitiva consolidació. Bona prova d’això és el privilegi que el 1382 concedeix Pere el Cerimoniós per a fundar dues confraries al lloc, la de Sant Miquel i la de Santa Maria, amb la intenció de satisfer les necessitats espirituals i assistencials dels veïns de Quart front a les dificultats pròpies de la segona meitat del segle XIV. Aquesta concessió testimonia que s’han assentat de manera definitiva un bon nombre de famílies capaces de posar en marxa determinats ressorts de solidaritat i ajuda mútua.

l'ermita de Sant Onofre, als afores del poble junt al partidor de la séquia de Quart-Benàger, construïda al segle XIV i reformada al XVII

De fet, el 1397, és a dir, seixanta anys després de la concessió de la carta pobla, el nombre de cases habitades ronda el centenar, de manera que la població s’ha duplicat en aquest interval de temps. I això a pesar de la forta mobilitat registrada a través de les actes del Consell, ja que entre 1334 i 1397 només vuit llinatges han aconseguit arrelar a Quart, mentre que la resta han abandonat el lloc o han desaparegut a causa de la pesta i les guerres. Es tracta d’una xifra, la del centenar de cases habitades, que es mantindrà més o menys estable durant bona part del segle XV, gràcies sobretot a la població que arriba de les comarques del nord del regne als llocs i les alqueries de l’Horta. És cert que se succeeixen els brots de pesta i les males collites al llarg del Quatre-cents, però la zona central del regne, amb la ciutat de València al capdavant, es converteix en un pol d’atracció de població i açò es tradueix en un augment del nombre de focs tant al cap i casal com a la resta de comunitats de l’Horta, que en el cas de Quart assoleix les 130-140 cases entre 1482 i 1510. Però açò ja és una altra història, ben diferent d’aquella que protagonitzen els primers cristians del lloc allà per l’any 1334.

Heus ací un exemple d’assentament de població després de l’expulsió dels antics habitants, amb tot el que això implica: el repartiment de les terres i les cases, la definició del nou règim senyorial i la posada en marxa dels ressorts necessaris per al funcionament de la nova comunitat, tot recollit en la preceptiva carta pobla. Tot plegat, el mateix procediment que es degué seguir a la resta del regne de València un centenar d’anys abans. S’han de fer, però, una sèrie de precisions, perquè som al davant de dos moments històrics distints i això genera una sèrie diferències entre un procés i altre. Malgrat que disposaven dels llunyans exemples de Lleida, Tortosa i el sud de Terol, els feudals del segle XIII es trobaren al davant d’una situació nova per a ells. Havien arribat a un territori quasi desconegut, on bona part de la població indígena havia fugit o calia sotmetre-la, mentre que al seu darrere hi anaven contingents de població nombrosos, però insuficients per omplir el bast territori que tenien al davant i que calia fixar en el nou sistema de poblament, encara en construcció, per consolidar progressivament el domini de la nova societat. El resultat: un procés de colonització i de definició del nou regne que s’allargà durant dècades, fins ben entrat al segle XIV. De fet, sent atrevit, es pot dir que aquest exemple de repoblació de Quart, juntament amb altres que es produeixen a alguns llocs de la Marina i el Maestrat, tanquen el dit procés de colonització del regne de València, cent anys després de la conquesta.

una carta pobla del segle XIII en pergamí

En canvi, en el moment de procedir a la repoblació de Quart, l’abat de Poblet i els seus ajudants disposen d’una experiència adquirida i transmesa pels seus antecessors que els ajuda a posar en marxa ràpidament tot el procés. La carta pobla que emet l’abat el 1334 és una escrupolosa compilació de les condicions de vida de la nova comunitat, ben diferent d’aquells documents generats al segle XIII, més bé caracteritzats per la seua indefinició que no per la seua precisió. Era, podem dir, lògic: les cartes pobla del Dos-cents defineixen una mínima estructura que s’anirà perfilant amb el pas dels anys, d’acord a les necessitats de senyors i vassalls. En el cas de Quart, en canvi, el senyor sabia perfectament els rendiments que podia oferir el lloc, la forma en què havia d’imposar les seues exigències i les concessions que havia de fer a la nova comunitat. I, a més, segurament tot açò havia estat prèviament pactat amb les famílies que anaven a instal·lar-s’hi. És per aquesta raó que el procés d’assentament és relativament ràpid i la consolidació de la nova comunitat no triga molts anys a produir-se, tot i nàixer a l’inici d’un període de dificultats. Fetes aquestes precisions, només cal repetir que, sempre prenent les precaucions pertinents, l’anàlisi d’aquest cas, com també els dels pobles del Maestrat i la Marina, poden servir per conéixer millor les actuacions que es dugueren a terme tot just després de la conquesta del segle XIII pels feudals amb la intenció de posar en marxa el nou sistema social, econòmic i polític.

«Cobejants créixer e augmentar la fe cathòlica»: L’expulsió dels musulmans de Quart de Poblet el 1331

Molt s’ha escrit sobre l’expulsió dels moriscos el 1609, i més després del centenari “commemorat” ara fa dos anys. Les causes religioses i defensives, les conseqüències demogràfiques i econòmiques, les resistències de senyors i vassalls, les negociacions amb els agents d’una monarquia llunyana i distant als interessos dels seus súbdits, el mateix procés de foragitament, tot ha estat ben analitzat pels diferents estudis que des de fa moltes dècades s’han dut a terme sobre el tema. L’impacte de dita expulsió fou realment colpidor per a una societat, com la valenciana, acostumada a la convivència des de feia quatre segles. Amb el foragitament de 1609 es posava fi a una història, la dels andalusins valencians i peninsulars, que s’allargava des del llunyà segle VIII.

Embarcament dels moriscos al port de Dénia. Vicent Mestre, 1613

Som al davant d’un procés llarg de submissió i de foragitament, que comença amb la conquesta del segle XIII i que no s’atura fins 1609. En efecte, treballs com els del pare Burns, Pierre Guichard, Enric Guinot i Josep Torró han analitzat l’arribada dels colons cristians al Xarq Alandalús, la seua implantació al territori, les transformacions produïdes en les estructures socials, polítiques i econòmiques i, sobretot, la traumàtica substitució de la població musulmana per contingents arribats del nord, a més del seu desplaçament i la seua redistribució dins les fronteres del regne de València. Aquests dos moments, el cada vegada millor conegut segle XIII i la data simbòlica de 1609, han concentrat els esforços de molts historiadors durant dècades. Al bell mig d’ambdues dates hi ha, en canvi, altres episodis d’expulsió no menys traumàtics que, a causa de la seua menor incidència, han passat quasi desapercebuts entre els historiadors i també entre el públic no especialitzat. I un d’aquests episodis és l’expulsió dels musulmans de Quart de Poblet el 1331. Fem una ullada al segle de pervivència de la població andalusina a Quart per comprendre millor el seu foragitament de l’alqueria de l’Horta.

Imatge de la conquesta de Mallorca

El 7 de gener de 1244, al setge de Xàtiva estant, Jaume I fa donació als monjos del convent-hospital de Sant Vicent de la Roqueta de València del castrum et villam de Quart et alqueriam que vocatur Ladea –l’actual Aldaia–, situm iuxta Valentiam. En realitat, Quart de Poblet i Aldaia havien estat incorporades al recent nascut regne de València durant l’estiu de 1238 juntament amb les altres alqueries que envolten Madinat Balansiyyah, però no és fins sis anys després que el monarca decideix fer lliurament al convent de Sant Vicent d’ambdues alqueries, la vila de Castelló de la Plana i la percepció del delme de la sal i el peix recollits a l’Albufera, tot amb la intenció de dotar amb les bases econòmiques adients el convent consagrat al sant que ha guiat els croats durant la conquesta de la madina musulmana: Sant Vicent Màrtir.

L'entrada de Jaume I a València

S’inicia, així, la singladura dels andalusins de Quart de Poblet sota domini cristià, una trajectòria que no va més enllà d’un centenar d’anys. Molts dels seus veïns de les alqueries de l’Horta han estat foragitats just després de l’ocupació cristiana o bé després de l’ordre d’expulsió decretada el dia de l’Epifania de 1248 per Jaume I. Els de Quart, Manises, Paterna i Alaquàs, en canvi, aconsegueixen romandre als seus llocs d’origen gràcies a la pressió exercida pels seus senyors davant del monarca, però ara ho fan sota el jou dels conqueridors i la permanent sospita de col·laboració amb els musulmans rebels del sud, encapçalats per al-Azraq.

Suporten, a més, unes noves condicions de submissió força feixugues, concretades en les cartes de gràcia atorgades pel rei, que en el cas de Quart estableixen el lliurament de la tercera part de les collites per part de cada cap de família, el pagament d’un diner per la possessió de cada cap de ramat o zakat, l’obligatorietat de treballar les vinyes que el convent posseeix dins del terme de l’alqueria i el lliurament de vint-i-cinc càrregues de llenya mensuals. A canvi, la comunitat es pot regir pel sistema legal propi de les societats islàmiques mitjançant l’aplicació de la Sunna i la Xara, secundum legem sarracenorum, i les causes judicials són resoltes per un alcadí i un consell de vells o shuyukh. Aquestes últimes disposicions, comunes a totes les aljames del regne, no minimitzen l’impacte de les noves càrregues, que fan més difícil l’adaptació als nous temps i que provoquen que molts dels antics pobladors marxen cap al regne nazarí de Granada o al nord del Marroc a la recerca de noves oportunitats.

Imatge de Quart de Poblet

Tot i les dificultats, l’aljama de Quart pren cos a poc a poc i s’adapta al nou règim social, polític i econòmic imposat pels conqueridors. No es tracta, tanmateix, d’un procés gens fàcil. La incertesa generada després de la conquesta, la redistribució de la població andalusina promoguda per la monarquia i la imposició de dures condicions de vida fan que el tràfec de camperols, artesans i mercaders que van d’unes alqueries a altres siga especialment intens durant les dècades posteriors a la conquesta. El malestar generat entre els que han decidit romandre augmenta cada dia més a causa de l’incompliment dels pactes de rendició i, en conseqüència, els musulmans del regne s’alcen en armes novament el 1276, fins que són vençuts el 1279. En aquesta data, Pere el Gran, conscient de les dificultats que travessa el regne, encara en ple procés de colonització, cerca una sortida pacífica al conflicte i permet que els andalusins rebels puguen romandre als seus llocs d’origen després de ser desarmats de manera pacífica.

El 16 de juliol de 1279 Pere el Gran emet un document en el qual perdona els musulmans de Quart tots els delictes comesos durant la passada guerra i els permet seguir habitant al lloc. Mitjançant aquest privilegi, el rei manté les condicions imposades anteriorment als veïns de Quart, incorporant una única novetat: que les explotacions agràries no poden superar les tres hectàrees d’extensió. La comunitat, per la seua banda, mantindrà el seu sistema legal, els òrgans de govern i el culte religiós. Es renoven, per tant, les condicions de vida de l’aljama de Quart, però no és el rei ni els seus oficials els que han de fer valdre aquestes premisses, sinó que aquesta tasca correspon als monjos de Sant Vicent, senyors del lloc.

El monestir cistercenc de Santa Maria de Poblet

Sota la titularitat del monestir cistercenc de Santa Maria de Poblet des de 1287, el convent-hospital de Sant Vicent gaudeix de la simpatia dels distints monarques de la Corona d’Aragó, aspecte que es concreta en la consecució d’importants privilegis jurisdiccionals i econòmics, com ara la transmissió del dret de percebre el morabatí, l’exercici de la baixa jurisdicció criminal sobre els seus vassalls de Quart i la percepció de les dues terceres parts del delme en les seues possessions. Per exercir el seu domini sobre l’alqueria, els monjos de Sant Vicent posen en marxa una administració eficient, que conviu amb els ressorts organitzatius de l’aljama. D’una banda, l’equip burocràtic que s’encarrega de l’administració del senyoriu el conformen el majoral de Quart i de la Casa de Sant Vicent, elegit per l’abat de Poblet, un batle, d’origen cristià, i un alamí, que és elegit entre els veïns de Quart i que fa d’intermediari entre els representants del senyor i els habitants de l’alqueria. De l’altra, l’aljama disposa del càrrec d’alcadí, expert en la llei islàmica. Les qüestions del govern quotidià queden en mans de quatre vells ... sofficients a regir lo offici de la juraderia, assessorats en les seues tasques per un consell de vells, òrgan on es reuneixen els principals caps de família de l’aljama per tractar assumptes d’interès comunitari.

Ara bé, les relacions entre els representants del senyor i els dirigents andalusins són especialment tenses. El zel del majoral i el batle en la recaptació de les rendes i l’aplicació dels drets pertanyents a la senyoria xoca amb la resistència dels habitants de Quart, que no dubten en acudir al rei i als seus oficials per obtenir la seua protecció. Fins i tot recorren a l’arbitratge d’experts en jurisprudència per solucionar els conflictes. Bona prova d’aquestes difícils relacions que, al remat, són al darrere de l’expulsió, la trobem en la sentència que el setembre de 1330 emeten els quatre àrbitres designats pels majoral de Quart i els dirigents de l’aljama, document que pretén posar fi als enfrontaments suscitats a causa dels abusos comesos pel majoral en la imposició de les sofres.

La sentència serveix per definir de manera escrupolosa totes i cadascuna de les obligacions a les que estan sotmesos els habitants de Quart. S’estableix, en primer lloc, que els sarrahins o moros de Quart ... no sien tenguts donar a fer a la senyoria del loch de Quart alcuna çofra ... de obrar en obres de castell, de murs, de valls, de céquies ni de açuts. A canvi, l’aljama ha de lliurar anualment 150 sous al majoral en substitució dels treballs relacionats amb la recollida de fusta i cada cap de família deu pagar certes quantitats de diners –diferents segons el nombre d’animals de treball que posseeixen– com a redempció. A açò cal afegir el pagament de certa quantitat de gra que cada habitant que produeix blat, civada, panís i dacsa (sorgo) deu realitzar a l’alcadí, a més del lliurament de vint-i-set cafissos d’ordi que la comunitat està obligada a satisfer per l’ús de la séquia i altres 200 sous per dret de fusteria, dret de jutglaria, dret de almaxena, dret de tarquena e dret de les pintes, és a dir, per l’aprofitament dels serveis del fuster local, per la presència de joglars en les festes i per la confecció i l'ús de determinats vestits, propis dels musulmans. Per últim, la resolució dels àrbitres també estipula els salaris que els habitants de Quart rebran si el majoral requereix els seus serveis per alcunes obres a fer, sempre que siguen, això sí, fora del temps de venemes, ni de sembra ni de batre.

Rebel·lió dels moriscos en la Mola de Cortes. Vicent Mestre, 1613

La sentència, que finalment absol al majoral de l’acusació d’haver promulgat paraules, ferides e altres excessos ... en menyspreu de la senyoria real e en injúria e perjudici dels moros del dit loch, agreuja encara més les condicions de vida dels musulmans de Quart. Els nous censos s’uneixen als que ja existien i ara el majoral pot exigir la prestació de treballs obligatoris durant bona part de l’any, amb l’excepció d’uns pocs mesos. A més, els salaris establerts per treballar en les possessions senyorials estan molt per sota dels preus de mercat i, com que han estat establerts de manera permanent, es devaluaran amb els pas del temps.

L’emissió del document contribueix, doncs, a augmentar la crispació existent a l’aljama. La situació deu fer-se insostenible i, en conseqüència, el gener de 1331 Pons de Copons, abat de Poblet, sol·licita a Alfons el Benigne la llicència pertinent per expulsar els musulmans de Quart i posar en marxa el procés d’assentament de famílies cristianes. L’abat, que posteriorment reconeix la gran pèrdua de rendes que açò ha suposat per al senyoriu, al·lega raons religioses per procedir a l’expulsió, encara que segurament hi ha altres causes al darrere de la seua petició. La resolució arbitral no ha aconseguit reduir el clima d’enfrontament existent entre el majoral i els habitants de Quart, ni tampoc no ha estat suficient per resoldre les tensions internes suscitades entre els membres de les famílies més poderoses de l’aljama, que s’arrosseguen des de fa dècades. A tot açò cal afegir la pressió que, per la seua banda, deu exercir Felip Boïl, senyor de Manises, atiant les lluites internes amb la intenció de forçar la migració dels veïns de Quart cap a les seues possessions, també poblades per musulmans. Fóra com fóra, allò cert és que a partir del 26 de gener de 1331 les famílies musulmanes de Quart deuen abandonar progressivament l’alqueria, enduent-se els seus béns mobles, deixant enrere totes les seues possessions territorials i abandonant el lloc on han nascut i on han viscut els seus avantpassats.

Embarcament dels moriscos al Grau de València. Pere Oromig, 1612

I els musulmans marxen, però no sense oposar resistència. La ruptura no és tan radical com suggereixen els documents, sinó que, més bé, es tracta d’un procés lent i costós. Els antics habitants de Quart no s’alcen en armes com faran alguns dels seus successors el 1609, però sí comencen tota una sèrie de plets en els distints tribunals de justícia del regne, especialment a la cort de la Batlia General, amb la intenció de recuperar les seues possessions o, almenys, aconseguir una compensació econòmica. Els plets s’allarguen durant quasi dues dècades i, finalment, cristal·litzen en el privilegi concedit per Pere el Cerimoniós el 1346 a l’abat de Poblet a través del qual els musulmans poden recuperar les propietats que encara no han estat repartides entre els cristians.

Fet i fet, les disputes legals no aconsegueixen aturar el procés de substitució de població engegat per l’abat de Poblet, que pren cos el 1334 amb la redacció d’una nova carta pobla, el repartiment pertinent de terres i cases entre els nous colons cristians i l’establiment de totes i cadascuna de les condicions de vida de la nova comunitat, d’on són exclosos els musulmans. Es tanca, ara sí, una etapa de diversos segles d’existència de l’aljama de Quart per a donar pas a la creació d’una nova comunitat cristiana que ha romàs fins els nostres dies. No ha calgut esperar, doncs, fins 1609 per veure com els andalusins de Quart de Poblet han estat foragitats de les seues terres i les seues cases, sinó que la seua expulsió s’ha produït poc abans de complir-se el primer segle de submissió al nou poder cristià. Un bon precedent del que succeiria menys de tres-cents anys després.