Balansiyya en cinc actes

Ben poca cosa ha quedat dels més de cinc segles de la València andalusina (c. 714-1238). Algunes traces de la muralla urbana i unes quantes peces arqueològiques extretes de baix terra, com ara ceràmica o monedes. Tanmateix, no ens han quedat ni mesquites, ni banys ni altres bells edificis que han conservat ciutats que foren conquerides pels cristians en la mateixa època, com Jaén, Còrdova, o Sevilla. No obstant això, tot i que encara són moltíssimes les coses que ens queden per saber, sí que tenim coneixement d'algunes de les principals fites històriques de la "medina" durant aquella etapa. En relació amb això, a continuació us oferisc un relat que he escrit per a la revista d'art i pensament Bostezo, on ha estat publicat originalment en castellà. He d'advertir-vos que és un text un tant estrany, ja que se situa fictíciament en un futur quasi apocalíptic per al sud d'Europa, de forma paral·lela al descobriment d'un pretés manuscrit andalusí a Mali. Però millor que el llegiu vosaltres mateixos!

El 9 d'octubre de l'any 2038, tot just el dia que els habitants de València celebraven desanimadament el vuitè centenari de l'entrada en la ciutat de Jaume I el Conqueridor i la seua incorporació al món cristià, en l'antic enclavament històric de Djenné, actualment en el país de Mali, la Fundació Suheyl, creada amb el patrocini de diverses dinasties àrabs, va presentar al món islàmic un dels descobriments més meravellosos dels últims temps: el manuscrit del Registre dels començaments, els fets i la fi dels àrabs i els berbers en les medines d’Alandalús. Es tracta d'una recopilació d'històries de les principals ciutats andalusines que foren conquerides pels cristians en el segle XIII, com Badajoz, Còrdova, Jaén, Sevilla, Mallorca, València o Múrcia, redactades per diversos informadors coetanis que es retrotrauen a l'inici de la seua població islàmica. Per l'interés que suscita entre els lectors de la seua revista, els enviem, traduïts, alguns fragments de la narració dedicada a la ciutat de València, l'antiga Balansiyya musulmana ‒transliteració gràfica que hem respectat per a referir-nos a ella.   

* * * 

1. De com arribaren els nostres i es rendiren els visigots

Actualment vivim en altres llocs, Granada, Algesires, Tlemcen, Alger o Kairuan, i l'amalgama de circumstàncies ens confon, però ara que hem estat expulsats del paradís terrenal, només ara, podem contar el final de la nostra antiga medina. Tot va començar en l'any 95 de l'Hègira [714], quan Abd al-Aziz ibn Musa, fill de l'enviat de Damasc Musa ibn Nusair, va pactar amb el bisbe de Valentia, el màxim poder local, la rendició de la ciutat i el seu territori. En el nom de Déu, el Clement, el Misericordiós, els visigots van obtenir la pau i la salvaguarda de les seues propietats i del seu culte a canvi de pagar al califa l'impost dels no musulmans. Prop de la ciutat es va establir un destacament iemenita, molt reduït, atesa l'enorme pobresa de la regió. Els visigots els relataren la seua penúria, assolats per plagues de llagostes durant dècades. En Valentia només vivien el bisbe, els seus acòlits i uns centenars de famílies, instal·lats sobre les ruïnes d'una antiga urbs; en el camp les gents s'havien refugiat en les muntanyes, temoroses de la fam i dels atacs dels nostres...

2. De com els berbers crearen hortes mentre la ciutat defallia 

En l'any 289 de l'Hègira [902] nombrosos grups de tribus i clans berbers s'havien establert en els voltants de la ciutat. Els Banu Hawwara, els Banu Agger, els Banu Zanata i tants altres havien construït un complex sistema de sèquies per a dur l'aigua del Guadalaviar [el Riu Blanco] a les seus alqueries i alimentar així a les seues famílies. Les terres de cultiu s’ompliren de sorgo, blat, arròs, carxofes, albergínies, bledes, espinacs, cítrics, peres, carabasses, figues i dàtils. La saviesa i l'experiència dels homes lliures fecundaren els camps; el treball de la comunitat dugué la prosperitat als seus habitants. Els antics pobladors de la zona es mesclaren amb aquests berbers i foren assimilats. Mentrestant, Balansiyya es desfeia. Fins al punt que arribà a ser coneguda com Madinat al-Turab [la ciutat del fang], plena de clots polsosos, murs derruïts i espais abandonats. Molt pocs dels nostres havien decidit instal·lar-se en ella... 

3. De com Balansiyya esdevingué taifa 

Les seues petjades sobre la terra t'ensenyaran la seua història com si la veres amb els teus propis ulls. Per Al·là que mai els temps portaran un altre semblant, que domine la península i conduïsca els exèrcits com ell. La desaparició del cabdill al-Mansur [el Victoriós] significà la discòrdia entre els nostres. Ell, que havia humiliat la supèrbia dels cristians, que els havia fustigat a Barcelona, Coïmbra, Pamplona i Santiago, que havia embellit la gran mesquita de Còrdova, no va saber preveure els enfrontaments que es produirien a la seua mort. I arribà la fitna [la divisió], la guerra civil. És conegut per tots els que han escoltat als vells que conserven la nostra memòria: les taifes [els destacaments] de les regions deixaren de pagar l'impost alcorànic al califa de Còrdova i cada governador va tirar pel seu costat. En Balansiyya Mubàrak i Mudhàfar, dos eunucs lliberts, governaren des de l'any 401 de l'Hègira [1011] i, poc després, arribà el nét del cabdill al-Mansur. Durant aquesta època moltes gents acudiren a la ciutat; els mercats bullien d'activitat amb els fruits de l'horta i els béns dels artesans que es van establir entorn de l'alcàsser dels governadors. Aquests ordenaren la construcció d’una gran muralla i una bella almúnia amb un ampli jardí plantat d'arbres i de flors, amb un riu que el travessava i pavellons ricament decorats... 

4. De com, després de l'expulsió del Cid, la ciutat tornà a resplendir 

En aquell temps el poder dels cristians havia augmentat, mentre el dels nostres s'afeblia a causa de la fitna [la divisió]. Així, en l'any 486 de l'Hègira [1093] el mercenari Rodrigo Díaz de Vivar tingué la gosadia d'assetjar Balansiyya, on es refugiaren moltes gents del camp. Fou un setge terrible. Un any sense poder eixir de la ciutat. Quan s’acabaren les provisions, els gossos, els gats i les rates foren objecte de cobdícia. Una gran rasa va ser excavada davant la porta principal de la muralla i els cadàvers dels que morien d'inanició es llançaven en el seu interior. Finalment, el governador capitulà i Díaz de Vivar ‒que Al·là l’haja castigat com mereix‒ ocupà la ciutat. Durant vuit llargs anys la població fou subjugada al domini d’aquell sayyid [Cid, senyor] i dels seus, fins que els almoràvits, arribats de l'altra ribera, plantaren cara al poder cristià i l’expulsaren. La ciutat i els recitals de les nits d'estiu tornaren a resplendir. Ibn Khafaja, el Jardiner, cantà als seus habitants: “Quin goig el vostre! Teniu a casa el paradís etern”. Ibn Ghàlib, el de Russafa, enaltí la voluptuositat dels sentiments: “Si pogués manar del meu amor, jo no voldria tal poder”. Ibn al-Zaqqaq, el de Balansiyya, ens llegà un bell i intens epitafi: “No fou la nostra vida un goig ardent?”....

  
5. De com vam ser expulsats del paradís terrenal

 

Després de la caiguda del poder dels almoràvits i els almohades, absolutament ningú pogué frenar l'avanç cristià. Mallorca, Badajoz, Mèrida, Còrdova, Úbeda i Baeza foren ocupades. Més tard, el destí colpejà Balansiyya. L'infidel féu desaparèixer la fe veritable i les campanes reemplaçaren la crida del muetzí. Quina gran pèrdua per a l'Islam! Quina tristesa per a l'oració i el dejú la d’aquell fatídic 18 de sàfar del 606 [28 de setembre de 1238]! La nostra ciutat caigué davant Yaqmú al-Barsaluní! On han quedat, germans, aquells dies i aquelles nits del nostre passat? Prengueren a milers dels nostres i els mataren o els vengueren com a esclaus. Els altres quedàrem subjugats, vençuts. Fórem desposseïts dels nostres béns, expulsats de les nostres cases i les nostres terres; mamprenguérem el camí de l'exili...

* * *

 

Alguns opinen que el Registre dels començaments, els fets i la fi dels àrabs i els berbers en les medines d’Alandalús és una obra apòcrifa, realitzada per a reforçar els arguments islamistes que animen a la conquesta de l'antic territori andalusí, aprofitant l'actual estat de desolació social i econòmica que regna a Espanya i Portugal. No obstant això, els pocs experts occidentals que han examinat el manuscrit avalen la seua autenticitat, atenent als tipus de paper i cal·ligrafia utilitzats. Es tracta, sens dubte, d'una obra de finals del segle XIII que il·lumina, com cap font havia mostrat abans, el sentir dels musulmans que habitaren les ciutats andalusines durant aquella època, així com la memòria que conservaven de la seua arribada a la península ibèrica i els segles de felicitat i tristesa que visqueren en ella. Fonts properes a la Fundació Suheyl comuniquen que l'edició del manuscrit s'abordarà en breu, al llarg de l'any 2039. Esperem, per tant, la seua pròxima publicació, de la qual els informarem oportunament.

Els Aït Bouguemez i la gestió agraria d'una vall de l'Atles

Molt a sovint és més fàcil entendre un sistema d'organització social històric veient-lo en directe, si aquest encara existeix en l'actualitat, que no a través de la lectura de llargs treballs de difícil redacció i de més difícil interpretació. Fa uns mesos, per exemple, feia un altre post al voltant d'un documental de només 15 minuts en el que es podien veure les formes i la gestió dels sistemes de reg d'Oman, a la península aràbiga. Així, podíem veure un menut sistema hidràulic de muntanya, rural, amb totes les característiques físiques i socials que els historiadors de casa nostra han descrit per als sistemes hidràulics de Mallorca, el País Valencià o Granada, per exemple, que són les zones millor estudiades. I així mateix, podíem veure un altre sistema hidràulic més gran, construït molt a prop de la ciutat que va ser la capital històrica d'Oman, que recorda molt a les grans hortes de la península ibèrica. Però que en el cas omanita funcionen i són gestionats de manera semblant als sistemes rurals, malgrat que la seua extensió els fa una mica més complexos.

De la mateixa manera, en el post de hui podrem veure l'organització social i territorial d'una vall muntanyosa de l'Atles, al Marroc, habitada per població berber. Es tracta d'un documental de 45 minuts, en francès, emès per la cadena franco-alemanya Arte, dedicat a la vall dels Aït Bouguemez (llegiu Bu Gmez). Cal parar atenció perquè no es tracta d'un documental d'història, òbviament, sinó d'antropologia. A més, l'interès dels experts no és tan l'organització social camperola o pagesa, que és el que ens pot interessar més a nosaltres com a historiadors, sinó la gestió del medi ambient i el desenvolupament del món rural des d'un punt de vista mediambiental, i fins i tot turístic. Amb tot, les descripcions que es fan de l'organització del territori, de l'organització social comunitària, de la gestió de la terra i les pastures, etc., ens pot servir per entendre millor l'organització de la societat rural andalusina que va viure en territori valencià i en tota la península en l'edat mitjana.

La vall dels Aït Bouguemez

En primer lloc, com deia, l'organització del territori, com està organitzada la vall. D'una banda n'hi ha una amplia zona de pastura, molt degradada per l'ús continu, i a l'ample fons de la vall, travessat per un torrent, els espais irrigats. Tota una sèrie de sistemes hidràulics, amb diferents punts de captació, construïts tots seguits. Per damunt els espais d'habitatge, i encara per damunt d'aquests els espais de secà, l'al-bur, que en aquest cas és basicament cereal d'hivern, però que en altres llocs pot incloure oliveres i fruita seca. Finalment el bosc, d'aprofitament comunitari, i d'altra banda, a dalt de tot, està el territori de pastura, que és compartit amb les comunitats veïnes i al que acudeixen les famílies de ramaders nòmades i seminòmades. Els Aït Atta, per exemple, que apareixen al vídeo, són una gran i important tribu ramadera nòmada de l'Atles que ja fou estudiada pels antropòlegs francesos als anys 30.

Un altre aspecte interessant del vídeo és la gestió d'aquestes darreres pastures esmentades, comunitàries, i la institució de l'agdal. L'agdal és com s'anomena l'acord entre les diverses comunitats que comparteixen les pastures d'alta muntanya amb la intenció de preservar-les. Una reunió de l'aljama decideix quines zones estaran obertes a l'ús de qualsevol grup ramader, i durant quant de temps, i quines zones estaran vedades o tancades a la pastura. La intenció és que les plantes tanquen el seu cicle biològic, que florisquen i es reproduïsquen, perquè quan la zona quede oberta a la pastura la vegetació s'haja renovat. De no fer-se això, el ramat es menjaria tota la vegetació, especialment les plantes més joves, i en poc de temps la zona quedaria degrada i no seria aprofitable per ningú. Mitjançant aquest acord, que tots respecten, no solament es manté la pau entre els diversos grups segmentats, sinó que es garanteixen les pastures i la supervivència de tothom.

Finalment, altres elements de l'organització social que reflecteixen perfectament la societat andalusina medieval són coses com ara la reunió de l'aljama, en la que es decideixen assumptes com l'esmentat de l'agdal o els torns de reg. La celebració d'un mercat rural. I, finalment, un aspecte molt interessant malgrat les diferències entre l'edat mitjana i l'actualitat, que és la presència de l'estat i el pagament d'impostos. Tradicionalment, les tribus de l'Atles han estat enfrontades i al marge del control de l'estat, però gràcies a la colonització francesa, que les va sotmetre, l'estat marroquí actual continua exercint un cert control que es tradueix en el cobrament d'impostos. Però aquests són comunitaris, és l'aljama qui acorda amb l'estat les quantitats que pagaran per cada concepte, i com explica el funcionari de l'estat les quantitats canvien d'acord amb les característiques de cada comunitat.

En qualsevol cas, tot açò ho podeu veure vosaltres mateixos al vídeo, així com els magnífics paisatges que es mostren.

Cal parar atenció, però, perquè no vull dir que tot el que es pot veure al documental, i que encara passa actualment al Marroc, passara igual al Xarq Alandalús dels segles VIII al XII. N'hi ha massa distància cronològica i geogràfica com per a creure que tot era exactament igual. Però sí n'hi ha la suficient proximitat cultural com per a pensar que l'organització social, i la gestió del territori, eren molt semblants. Per tant, el que ens diuen els antropòlegs als llibres, i el que ens ensenya breument aquest documental, pot servir per entendre millor la història de les societats que han habitat en el passat el nostre territori. Sempre amb la deguda prudència.

En el mateix sentit, com a historiadors seria un greu error veure la gestió del territori que fa una comunitat camperola amb els ulls d'una societat urbanitzada del segle XXI com la nostra. Per exemple, no podem pensar que la gestió comunitària de les pastures que hem vist, l'agdal, que tenen la intenció de preservar la vegetació, és una forma de gestió ecologista. És cert que la nostra societat actual pot aprendre molt d'això, que és al cap i a la fi el que pretén el documental. Però els berbers de l'Atles no ho fan per preservar la natura ni la diversitat mediambiental, sinó que estan garantit la reproducció de les plantes amb una finalitat interessada: que les pastures no s'esgoten, el ramat puga menjar l'any següent, i quede garantida la supervivència humana.

De la mateixa manera, la reunió dels caps de família de la comunitat que hem vist en el vídeo, a la porta de la mesquita, el divendres en acabar l'oració (les aljames dels nostres documents històrics), que s'encarrega de discutir el repartiment dels torns de reg, o la gestió de les pastures decidint quines zones queden vedades i quines queden obertes, no poden ser enteses de cap de les maneres com una organització igualitària. Perquè gestió comunitària no implica igualitarisme, com moltes vegades han volgut fer creure alguns autors amb la intenció de caricaturitzar l'organització social segmentària tal com la va definir Pierre Guichard. Aquella reunió del vídeo, on aparentment tots són iguals, en la que s'han format grupets que estan negociant, amaga una complexa xarxa de poder i d'interessos. N'hi ha famílies més riques, amb més terres i més ramats, i n'hi ha de més pobres. I també n'hi ha famílies que tenen un poder major gràcies a la tradició, basat en els pactes fundacionals de les aljames, que no sempre representen l'evolució econòmica d'aquestes famílies amb els segles, però que han aconseguit mantindre el seu poder polític basant-se en l'estructura tribal i en altres aspectes de l'organització social. És a dir, que no ens podem quedar en l'aparença, i ha de quedar clar que el problema de la falta de fonts escrites i les mancances de l'arqueologia en aquest sentit no poden amagar l'existència de tota una complexa organització social, de relacions de poder, de xarxes clientelars, que s'amaguen darrere d'una gestió comunitària de la terra. I no podem caricaturitzar-ho amb un suposat i inexistent igualitarisme comunitari en l'interior de les aljames, que mai ningú no ha defensat.

Les coves-finestra valencianes i els greniers de falaise magrebins. Un paral·lel antropològic

L'altre dia, en el post sobre Ifac, parlava al principi de les poques excavacions arqueològiques programades que es fan en jaciments d'època medieval. Enguany, per exemple, s'ha actuat en les anomenades coves de Benaxuay, a Xelva, que són unes cavitats artificials d'època andalusina excavades en la roca d'un cingle per a servir de graner, a les quals només es pot accedit mitjançant llargues escales o sogues. Sorprenentment, però, l'objectiu de l'excavació patrocinada per la Diputació de València no ha estat la societat humana que les va construir, sinó les restes d'animals deixades per les aus rapinyaires en època més recent. L'explicació és ben senzilla: aquestes coves abandonades, i de difícil accés tant per a humans com per a altres animals no voladors, serveixen de refugi a voltors i altres bèsties semblants, on fan el seu niu, amb la qual cosa les restes d'animals que porten per al seu consum constitueixen conjunts tancats, que no han estat alterats. Aquest estudi servirà, després, per a diferenciar als jaciments arqueològics entre els conjunts dipositats de forma natural per aus i els conjunts dipositats per comunitats humanes. La recerca, doncs, té el seu sentit, tot i que inicialment puga semblar estrany. De fet, l'Arqueozoologia o Arqueologia dels animals està donant excel·lents resultats, també en jaciments medievals. Per exemple en la identificació de la dieta camperola alt-medieval, o en la investigació de les societats ramaderes. Però també és cert que no deixa de sorprendre a un medievalista que l'actuació en un jaciment d'època medieval no tinga la societat humana d'aquest període com a objecte de recerca. Cosa ben normal al nostre país, per altra banda.

Les coves de Benaxuay, a Xelva, sobre la vall del riu del mateix nom

En qualsevol cas, aquesta actuació recent és ara l'excusa perfecta per a parlar en el blog d'Harca sobre aquestes coves artificials, construïdes en època medieval, de les quals tampoc se'n sap massa encara.

A banda d'aquestes coves de Xelva (els Serrans), a València les més conegudes i nombroses són les anomenades Covetes dels Moros, en el costat dret del barranc de la Fos, a Bocairent (Vall d'Albaida). Hi ha altres casos menys coneguts de grupets de coves com aquestes en altres barrancs de la conca del riu Clariano, entre Bocairent, Ontinyent i Alfafara, com ara la cova de les Finestres, al barranc del Pont Trencat. I una miqueta més allunyades hi podem trobar, també per exemple, la cova dels Nou forats, a la vall de Perputxent, en la veïna comarca del Comtat. En qualsevol cas, les poques que n'hi ha al llarg del país, totes semblants, estan a la zona muntanyenca. La historiografia valenciana les anomena “coves-finestra de cingle”, ja que són coves artificials de caire troglodític que des de fora pareixen finestres, i que estan construïdes sempre al mig d'un cingle escarpat, normalment en les valls de rius i barrancs. Així dons, només s'hi pot accedir mitjançant una escala de fusta, que es posa i es lleva, o menys probablement mitjançant una soga si s'és bon escalador (n'hi ha casos d'argolles per a nugar les cordes), de manera que són com una fortificació natural de difícil accés, sobretot si n'hi ha algú a dins defensant-les. El seu interior, però, va més enllà d'una simple cavitat com podria semblar des de l'exterior, ja que estan constituïdes per diverses sales, connectades entre elles mitjançant altres finestres interiors o forats, i fins i tot pous per a comunicar les que hi ha a distints nivells d'altitud. De fet, sempre estan formants conjunts d'entre 3 i 15 finestres o sales, i a Bocairent n'hi ha un grup de fins a 53 sales intercomunicades (amb les seues respectives eixides a l'exterior o finestres).

Covetes dels Moros de Bocairent

Interior d'una de les coves de Bocairent, amb la finestra que dóna al carrer i les que la comuniquen amb les sales veïnes, que també tenen la seua respectiva eixida al carrer individual

una de les finestres, tapada amb fustes, tal com devien ser les portes que protegien l'entrada de l'oratge i els animals

cova de les Finestres, a Alfafara

Per a què servien aquestes coves-finestra? i en quin moment es poden datar més exactament? Fins ara no pareix que hi haja massa dubte ni controvèrsia en datar-les en època andalusina. Tanmateix, les restes trobades al seu interior, ben minses, són d'un moment molt tardà. Per exemple, la ceràmica de les coves de Benaxuay no va més enrere del segle XII, i la que es va trobar en una incursió a la cova dels Nou Forats, en 2009, es pot datar provisionalment al XIII. En el moment de la conquesta feudal, doncs, o poc abans. Igualment, a Almeria, on hi ha coves pràcticament idèntiques que la historiografia anomena cuevas artificiales, es poden datar pel registre ceràmic o pels topònims associats en un moment encara més tardà, entre els segles XIV i XVI, en el període nassarita; és a dir, quan els feudals comencen a pressionar aquelles terres.

coves de los Millares, Almeria

Així doncs, d'acord amb les seues característiques defensives, i també la datació cronològica, una primera funcionalitat que els podem atribuir a les coves és la de refugi ocasional de les comunitats camperoles, front a les invasions dels feudals. És a dir, igual que les torres d'alqueria. A Mallorca, per exemple, on no hi ha castells andalusins (husun), és ben conegut que la població rural es refugià en coves de la muntanya durant la conquesta de l'illa per Jaume I. De fet, ja en vam fer referència també al blog quan parlàrem de la balma de Ferrutx, puix és el propi rei conqueridor qui ens ho conta al Llibre dels Fets (§100):

els nostres combatien los per la entrada que era de la cova, e la muntanya era tan fort e tan alta, que feya punta: e la roca exia a fora, e en mig d'aquela roca eren les coves feytes, que neguna peyra que vengues dessus no podia fer mal a les coves on los moros estaven: però en les barraques que els havien feytes, en algunes d'aqueles podien tirar pedres. E quan los nostres los combatien, e volien els exir a deffendre la batayla, algunes pedres qu·els nostres los gitaven los fayen dan.

Ara bé, això sembla ser, en principi, una funcionalitat secundaria de les coves, que són aprofitades en un moment de perill si no hi ha altre refugi. El mateix rei, de fet, ens dóna de nou una pista en la Crònica (§103) sobre la seua funcionalitat principal, que no és en realitat excloent amb l'anterior:

E quan vench al dia de Rams, al sol exit, enviam missatge als sarraïns de les coves qu·ens atenessen la covinença que feytans havien. (...) E nos dixem los que·s apparaylassen de davalar. E els arrearen se, e plegaren la roba aquela que era de vestir, e lexaren nos dessus molt forment e ordi.

És a dir, la gran presència de cereals que hi havia a les coves, del qual es va apoderar el rei, indica que aquestes podien servir de graner. Es tracta d'una interpretació, de fet, que és la més acceptada per la historiografia, gràcies als paral·lels antropològics amb el nord d'Àfrica, on també hi ha construccions molt paregudes. Són els anomenats greniers de falaise (graners de cingle) pels antropòlegs colonials francesos, als quals consideren antecedents primitius dels igudar (plural d'agadir), els coneguts graners fortificats dels berbers nord-africans (vegeu imatges al final del post). Hi ha alguns exemples magrebins de coves-finestra artificials exactament iguals que les andalusines, com ara les d'Assif Margham o les de Tazlet, per esmentar només els que podem veure en les imatges, entre molts d'altres.

Graner d'Assif Margham

Vista del graner de Tazlet, accés amb escala, i distribuïdor de diverses sales a la porta

Tanmateix, aquesta tipologia de coves semblen ser una minoria en el conjunt dels greniers de falaise magrebins. La principal diferència entre les coves-finestra valencianes i la majoria dels greniers, doncs, és que aquests darrers no tenen finestres picades directament a la roca mare. L'accés es fa a través de menudes construccions o barraques de pedra i bigues de fusta enlairades en el penya-segat, tot i que també n'hi ha cavitats excavades a la roca, i pous de comunicació que serveixen per a accedir a cavitats més altes. En qualsevol cas, com que diuen que val més una imatge que mil paraules, crec que res millor per conéixer els graners magrebins que aquest vídeo (en francés) sobre el projecte de reconstrucció i explotació turística que estan intentant portar endavant alguns grups tribals de berbers marroquins (a partir del minut 7, després d'una sèrie d'imatges de vida quotidiana i treball domèstic, sobretot de les dones). Paga la pena veure'l tot plegat, encara que dura mitja hora, sobretot per les vistes des de dalt. El vertigen que dóna l'alçada i l'esquifidesa dels passos és esfereïdor.

I què es guardava en aquests graners de cingle magrebins? Ara estan completament abandonats i enrunats, com hem pogut veure al vídeo, però almenys al llarg dels segles XIX i XX, quan els antropòlegs els podien veure en funcionament, sabem que els grups tribals de ramaders semi-nòmades guardaven tota mena de cereals (forment, ordi, etc.), fruits secs (ametlles, el fruit de l'agar, etc.) i qualsevol altra mena d'aliment susceptible de ser emmagatzemat, com ara mantega, mel, figues seques, oli i sal, però també pells d'animals, armes, i fins i tot objectes de valor com per exemple vestits de festa, objectes d'argent, i balances. Així, podien deixar els seus bens protegits i marxar tranquil·lament amb els ramats, sense portar-los damunt, durant períodes de temps determinats. Era, doncs, aquesta també la funció de les coves-finestra de cingle valencianes? Segurament, i sens dubte la de refugi esporàdic durant els conflictes també. De fet, al mateix vídeo adés enllaçat un dels vells explica com molts anys enrere els graners servien per refugiar-se quan hi havia conflictes, però que ara estan abandonats perquè s'han convertit en camperols sedentaris, i a més hi ha pau entre les tribus, per la qual cosa es pot viure al fons de la vall. El makhzen, l'Estat, ha aconseguit en l'actualitat, per fi, gràcies al colonialisme francés, dominar la totalitat del país, després de segles i segles de perseguir-ho.

Cal fer referència, finalment, per acabar amb el paral·lel antropològic entre l'Alandalús medieval i el Magrib contemporani, i per acabar també amb el post, a la divisió interior dels graners entre els diversos grups o segments tribals. Un dels propietaris que ensenya els graners als que fan el documental els explica que a ell li pertany només un dels compartiments interiors, separats per murs que no arriben al sostre, i els altres dos als seus oncles (paterns, és clar). Els graners veïns, que estan junt al seu, pertanyen a la resta del grup, els Ait tal, formant un “barri”, i en un punt determinat està la “frontera” amb el “barri” dels graners d'un altre grup, els Aits qual. A més, existeix la figura del guardià, l'únic humà que viu allà dalt quan hi ha pau, que s'encarrega de la vigilància. És elegit per l'assemblea de representants de les famílies del grup ( els shuyukh, plural de shaykh), i rep un pagament en espècie de cada família d'acord amb la quantitat emmagatzemada. No hi ha dubte, per tant, que estem al davant d'una instal·lació de defensa col·lectiva dels bens materials i els aliments, organitzada d'acord amb els patrons de la societat tribal, per una comunitat camperola semi-nòmada. Si a l'Alandalús també hi van haver comunitats nòmades o semi-nòmades és una altra qüestió sense resposta, de moment, que algun dia caldrà abordar.

Un típic agadir magrebí, datats entre els segles XVI i XIX, una evolució posterior dels graniers de falaise de caire troglodític, i plànol interior d'un altre agadir amb els compartiments dels grups segmentats.

Pirates d'Alandalús? Parlem dels bahriyyun

¿Què tenen a veure el ribat de Guardamar, del qual parlava l'altre dia, amb la conquesta àrab de les illes Balears i de Sicília, amb el poblament andalusí de la Ribera del Xúquer i la tribu dels Hawwara, o amb ciutats com ara Pechina i Almeria? Doncs en certa manera tot està relacionat, a través de la navegació, el comerç, i el control de la Mediterrània occidental pels àrabs i els berbers durant el període alt-medieval. Estem en els anomenats “segles obscurs” d'Alandalús, abans de la proclamació del Califat i la total submissió de la península al poder central de Còrdova. És el moment de la formació de la societat andalusina: la conquesta, la colonització tribal i camperola del territori, la formació i consolidació progressiva del poder de l'Estat, la islamització de la població indígena i amb ella la integració en la nova societat tribal. Però és també temps de navegants, de comerç marítim, de viatges colonitzadors... i de pirates: grups de mariners que atacaven els vaixells cristians i les costes franques i itàliques del “país dels Rum”, amb la finalitat d'aconseguir esclaus i mercaderies i comerciar amb ells.

La historiografia, sobretot la francesa, anomena “pirateria andalusina” o “pirateria sarraïna” a un fenomen cronològicament molt concentrat en el temps, situat entre els segles VIII i X, que es va desenvolupar inicialment al marge de l'Estat i de qualsevol poder constituït. És per això que les fonts àrabs medievals, generades sempre per persones vinculades al poder, apenes en parlen. La major part de la informació que tenim de tot açò prové de fonts cristianes occidentals, dels mateixos que patien els atacs, i això ha condicionat l'estudi i la interpretació del fenomen dels navegants andalusins i nord-africans alt-medievals. Des de Marc Bloch s'ha considerat que eren pirates, bandolers a la recerca de botí. I no hi ha dubte que aquestes naus musulmanes atacaven contínuament naus cristianes i feien incursions en les costes franceses i italianes, bé que ho testimonien les fonts, però sembla que aquells navegants eren alguna cosa més que simples pirates o corsaris, d'acord amb la definició tradicional d'aquestes paraules. Són més bé mariners, que combinen les razzies esporàdiques amb altres afers comercials, o fins i tot amb el transport, i que les fonts anomenen bahriyyun.

En realitat no només eren andalusins, també hi havia magrebins, però no sembla haver-hi massa dubte què la majoria eren berbers. Les fonts, de fet, els anomenen mauri, en un moment en què aquesta paraula encara significava procedent de Mauritània, la província romana, i per tant era sinònim de berber. Tenien tota una sèrie de ports establerts al llarg de la costa mediterrània, des d'Alandalús fins a Egipte, fins al punt que prop d'Aleixandria pareix que hi havia un assentament anomenat Mina al-Andalusiyyin. També a l'illa de Gerba, a l'actual Tunísia, tenien un port. I ja veiérem l'altre dia com el ribat de Guardamar, abans del segle X quan es va transformar en una ràbita, era en realitat un menut centre d'habitatge estacional, que tenia més a veure amb el comerç que amb la religió.

Hi havia una ruta continuada que unia Ténès (a l'actual Algèria) amb Bajjana (Pechina, junt a Almeria), i altres ports importants com ara Aqlas (Águilas, a Múrcia), Ashkubrs (Escombreras, també a Múrcia) i Daniya, l'actual Dénia. Van ser els bahriyyun qui, segons al-Bakrí, transportaren en 875-876 un grup de colons d'Ilbira (Granada) i Tudmir (Múrcia) fins a Ténès, una ciutat costanera d'Ifriqiya, a l'actual Algèria, que havia quedat despoblada. Segurament els de Tudmir degueren partir des d'Aqlas (que, per cert, no té res a veure amb els ocells, sinó amb l'amazic “pantera”), considerat el port de Lorca, i els d'Ilbira partirien des de Bajjana. Hi ha una altra Bajjana a l'illa de Menorca, que es va catalanitzar com a Torre Petxina, i sembla tindre el mateix origen toponímic que la Pechina d'Almeria, encara que l'etimologia no està gens clara, però sembla relacionat amb els bahriyyun. De fet, alguna vegada s'ha parlat d'una república independent de mariners a Bajjana. Amb el temps, el califa també controlarà aquests establiments portuaris, i Bajjana serà substituïda per la nova Madinat al-Mariyya, ço és, Almeria. Aquest darrer topònim sí està ben clar, el seu origen està en l'àrab iemenita, amb una arrel sabea, i aplicat a una ciutat o alqueria significa relluent, que brilla sobre alguna cosa més vella. La relació del topònim com a substitut de l'antiga Bajjana és evident. I a Mallorca també hi ha una alqueria Maria, amb el mateix origen etimològic.

Excavació arqueològica de fa uns mesos en un solar de Pechina (Bajjana) on han aparegut murs amb una potència de fins a 2 metres i enlluïts a color.

En el mateix sentit que el trasllat a Ténès, sembla que ja fa uns anys Xavier Ballestin va demostrar en un article, que mai s'ha arribat a publicar, com els bahriyyun van transportar els colons andalusins des de la península fins a les Balears, a partir de la conquesta formal de les illes en el 902. Desgraciadament, va presentar el seu treball al congrés en homenatge a Pierre Guichard que es va celebrara a València i Granada el 1996, les actes del qual mai han arribat a veure la llum malgrat la qualitat de molts dels treballs presentats. Amb tot, hi ha contínues citacions al llarg dels darrers anys en recerques relacionades amb la colonització tribal de les illes, per la importància que dóna Miquel Barceló a aquesta gent en el procés d'assentament camperol a les illes. En aquest cas potser va ser Dénia el port de partida de les tribus àrabs i berbers que colonitzaren les illes orientals d'Alandalús. En qualsevol cas, sembla evident que els bahriyyun tenien la capacitat de fer els trasllats perquè coneixien perfectament les rutes, per descomptat els ports que freqüentaven, i a més penetraven contínuament terra endins. Les colonitzacions, per tant, no es feien a l'aventura, malgrat no estar organitzades per una autoritat estatal, sinó que hi havia un coneixement profund previ del territori.

Un paper semblant, tot i que no exactament igual, pareix que van tindre aquests mariners en la conquesta de Sicília, cap al 829. En aquest cas, una expedició privada de berbers andalusins va eixir de Tortosa cap a la Mediterrània oriental, però una tempesta els hauria portat cap a Sicília, on haurien estat contractats pels musulmans d'Ifriqilla per a participar en la conquesta de l'illa contra els bizantins. No tots eren bahriyyun, és clar, aquests només posaven els vaixells, i el port de sortida, Turtuxa, mentre que la gran part dels participants pareix que era població local andalusina. El cap de l'expedició es deia Asbag ibn Wakil al-Hawwarí, més conegut pel sobrenom de Fargalús, i tal com va advertir fa anys Pierre Guichard, el seu nom té una “estranya” coincidència amb la toponímia de diverses alqueries de la Ribera Baixa del Xúquer. Així, a banda de la localitat de Favara, que necessàriament deriva de la tribu dels Hawwara (ja n'hem parlat a Harca) a la qual pertanyia Fargalús, també és possible que hi derive el topònim de Llaurí (al-Hawwariyín), la població veïna. Ben a prop de Favara, sobre la mota del riu Xúquer, estava l'alqueria de Benihuaquil, que necessàriament és Banu Wakil, i que també coincideix amb el nom de Fargalús. I finalment, dins de la mateixa ària també estava l'alqueria de Fargalós, una vegada més el nom del cap berber del segle IX. Aquesta coincidència toponímica concentrada en uns pocs quilòmetres quadrats amb el nom del cap berber de l'expedició de Sicília no pot ser cap casualitat, Fargalús era d'allí. I la prudència que Guichard manifestava en aquell primer Congrés d'Història del País Valencià el 1971 (per què no se n'ha fet mai cap altre?) no pot impedir-nos relacionar una cosa amb l'altra i establir que aquella expedició de conquesta siciliana provenia de terres valencianes. A més, tot açò ens demostra que el poblament que va trobar Jaume I al segle XIII en la Ribera del Xúquer ja estava format a principis del segle IX, abans de la fundació de Madinat al-Jazira Suqr.

La zona de Cullera i la desembocadura del riu Xúquer, envoltada de marjals, on estaven les alqueries de Hawwara, Banu Wakil i Fargalós

Per a acabar, tornant als bahriyyun, és necessari fer referència al més septentrional dels seus asentaments, enclavat en territori franc i, paradoxalment, un dels que més va durar cronològicament. Estic parlant de Fraxinet, el Fraxinetum de les fonts llatines i el Jabal al-Quilal (la muntanya dels pics) de les fonts àrabs, tot i que en alguns lloc també apareix com a Farakhshinit‎, és a dir, la transcripció fonètica a l'àrab del llatí Fraxinetum. Segons els Annals de Reims de Flodoardo, sembla que cap al 889, després d'una tempesta, un grup de 21 andalusins haurien atracat en l'actual golf de Saint-Tropez, a la Provença, no massa lluny de Marsella, i s'hi van establir. De seguida haurien fet vindre un altre grup més nombrós, de cent persones, que s'haurien instal·lat amb els primers, i des d'allí haurien llançat atacs per tota la Provença i als Alps. De fet, algunes fonts es refereixen a ells com a mujahidin, és a dir, guerrers que fan la jihad. No seria fins al 931 que el rei Hug d'Itàlia els hauria fet front amb l'ajuda de vaixells grecs, tot i que cap al 933 els musulmans tallaven de nou els ports muntanyencs dels Alps. Cap al 942 Hug els hauria vençut de nou amb l'ajuda de vaixells pisans, però en compte d'expulsar-los va decidir pactar amb ells la seua ajuda en la lluita contra el seu rival Berenguer de Friül, i al poc de temps les incursions i razzies musulmanes als Alps es continuaven efectuant, arribant a cobrar els mercaders per passar algunes valls. De fet, si van durar tant de temps va ser gràcies als conflictes interns entre els magnats de la Provença i Itàlia. Finalment, el 972 els musulmans de Fraxinet van arribar a segrestar l'abat de Cluny, amic de l'emperadriu, però, després de pagar el rescat, una operació conjunta dels comtes de Provença Guillem i Ratbold, i del comte Arduí de Torí, va acabar amb ells definitivament.

Les fonts àrabs semblen confirmar que Fraxinet era un establiment d'andalusins, i almenys des del segle X estaven sota l'autoritat d'Abd ar-Rahman III. No és cap casualitat, perquè estem ja en el Califat de Còrdova i el temps de la “pirateria” andalusina independent ha finalitzat. Els atacs a les costes franques continuen produint-se, con testimonien les fonts àrabs i llatines, a la recerca d'esclaus i de botí, però ara estan sota control del califa i són expedicions oficials. De fet, encara que inicialment sembla haver estat una iniciativa privada, ara l'enclavament musulmà de Fraxinet en la Provença forma part de la política cordovesa en la zona, conjuntament amb les Balears, que té la finalitat de posar traves al comerç cristià. Tant és així que al seu front hi ha un qa'id al servei del califa, la qual cosa sembla indicar que no es tracta d'un assentament o una colònia, sinó d'una espècie de base d'operacions (ja que en cas contrari hi hauria un governador). A més, els mateixos francs saben molt bé de la dependència de Fraxinet cap al califa, per això l'emperador Otó I va arribar a enviar una ambaixada a Còrdova per a demanar que aturara els atacs, cosa que es va fer durant un temps.

emplaçament de Fraxinetum

En definitiva, tant les fonts àrabs con les franques ens parlen de la seua existència, del seu resultat, i de la dependència de Còrdova. El problema és que aquesta presència no s'ha pogut documentar encara arqueològicament. Sempre s'ha pensat que l'assentament estava en el castell que hi ha a l'actual població de La Garde-Freinet, però les excavacions que s'hi van realitzar van demostrar que es tracta d'un castrum del segle XIII i que allí mai va haver-hi cap presència musulmana. Ben la contrari, l'emplaçament descrit per les fonts escrites sembla indicar que estava a l'actual població de Saint-Tropez, envoltat pel mar i per un bosc espés, que més bé sembla ser una gran marjal hui desapareguda, formant tot plegat una espècie de península on hi havia fonts d'aigua abundants que eren aprofitades. El que sí s'ha trobat, de moment, són una sèrie de restes de vaixells musulmans enfonsats d'aquest període al llarg de la costa provençal (derelictes), cosa que indicaria que freqüentaven la zona. De fet, la tipologia de ceràmica trobada en un dels vaixells (a la foto) és exactament igual a la trobada al barri artesanal de Pechina, la qual cosa podria indicar que aquest era l'origen dels andalusins de Fraxinet. Al remat, el cercle es tanca, perquè tant Bajjana com Fraxinetum van ser fundacions independents dels mariners musulmans, després controlades per l'Estat cordovés, per a finalment acabar desapareixent. Poc de temps després, a la mort d'Almansor, es girarien les tornes, i els pirates passarien a ser uns altres. Però això ja és una altra història, i prou més coneguda.

Gerra decorada amb cordons de fang trobada al derelicte “des Jarres”, a la Costa Blava, que correspon a un vaixell andalusí del segle IX

Emplaçament de totes les poblacions esmentades al post. A: Ténès (Algèria); B: Bajjana (Pechina, Almeria); C: Aqlas (Águilas, Múrcia); D: Ashkubrs (Escombreras, Lorca); E: Daniya (Dénia); F: Bajjana (Torre Petxina, Menorca); G: Ribat de Guardamar del Segura; H: Turtuxa (Tortosa); I: Jabal al-Quilal o Fraxinetum (Saint-Tropez)

NOTA: La informació per a fer aquest post ha estat extreta de diversos treballs de Pierre Guichard, Miquel Barceló i Philippe Sénac.

Benvinguts al banquet: intervencions militars occidentals al Magreb

Muralles andalusines d'Alzira

A finals del 1397, unes galeres de Barberia assetjaren Torreblanca i, segons afirmaven les autoritats valencianes, els magrebins entraren en l’església del poble i furtaren el cos de Jesucrist que allà era custodiat. L’1 de desembre, i com a resposta a tal ignomínia, la ciutat de València requeria a les viles reials del seu ajut per poder armar una armada i recuperar l’objecte sagrat. Així, la capital convidava a la vila d’Alzira a participar-hi, “pregant affectuosament que aquesta universitat li plàcia fer e posar en la solemnitat del dit covit taula e tal part que meresca ésser asseguda en lo millor loch de la taula entre els altres covidats”.

El consell municipal alzireny s’adherí de forma entusiasta a la santa comitiva i d’immediat envià un missatger i per a la qual estava disposat a posar el navili i les xarxes. Uns dies més tard, el consell general de la vila donava permís per a què els jurats elegiren, segons el seu criteri, una comissió integrada per dotze prohoms i diversos clergues, que va obtindre un permís per tallar carrasques i àlbers per tal de construir una galiota de vint-i-quatre bancs i es contractà a tal efecte un mestre d’aixa, a càrrec de la universitat.

Plànol d'Alger

Tanmateix, passaren els mesos i la iniciativa en altres instàncies no semblava que haguera quallat. El març, els jurats i consellers d’Alzira acordaren esperar per saber abans que feien la resta de viles. Un mes més tard, els magistrats alzirenys havien tramés unes cartes a les localitats de Xàtiva i a Castelló per certificar-se sobre què pensaven fer, “les quals han respost que encara no u han deliberat”. El 17 d’abril del 1398, el fuster Jaume Costejà, però, havia adquirit els tretze troncs de carrasques que se li havien encomanat per un preu de 140 s.

No serà fins a l’agost que se sàpia alguna cosa més. La ciutat de València havia decidit enviar pel seu compte una galera cap a Barberia, emmarcada més aviat dins les activitats corsàries que es feien habitualment. I les autoritats d’Alzira decidiren tornar els diners de la col·lecta que s’havia fet, una suma de 192 s., a aquells que havien col·laborat. Finalment, “aquella fusta de carrasca que la vila havia pròpia en la rambla de la dita vila” fou venuda per un preu de 500 s. De la greu ofensa feia temps que no se n’havia tornat a parlar.

El corredor de ronda en les muralles d'Alzira

Tribus

Les revoltes que actualment està vivint el món àrab han focalitzat, amb major o menor mesura, mitjançant la premsa, la realitat social d'aquests països del Magrib i l'Orient Pròxim davant l'opinió pública mundial. Deixant de banda l'entramat polític i repressiu de qualsevol dictadura a l'ús, o la crisi econòmica, sorprèn extraordinàriament, des del punt de vist occidental, la força que té encara el fet tribal en aquestes societats. Potser no s'ha vist tant a Tunísia i Egipte, on el protagonisme de la revolta l'han tingut, sobretot, les generacions més jóvens i urbanitzades, però s'està veient perfectament en altres casos. Pot semblar anecdòtic, però a Jordània els líders de les 36 tribus locals han arribat a demanar-li al rei Abdal·là II que es divorcie, amb l'excusa de les grans despeses que ocasiona la reina Rània en productes de luxe i per les seues ingerències en els afers polítics del país; tot i que, en realitat, en el rerefons de la petició està l'avanç del poder polític i social dels palestins a Jordània, sota els auspicis de la reina, en detriment dels líders tribals originals de la Transjordània. Al Iemen, les protestes es van iniciar alhora que a Egipte, però només començaren a tindre algun efecte sobre el president Alí Abdal·là Saleh quan a finals de febrer els líders de les principals tribus del país li van retirar el seu suport. De moment s'ha mantingut gràcies a l'exercit, però la seua caiguda és imminent com demostra el fet que fa uns dies li retirara el suport, també, el xeic o líder de la seua pròpia tribu, la Hashid, que és la més important del Iemen actual.

El sheikh Hussein Al Ahmar, lider tribal iemenita, es dirigeix als manifestants al febrer

Encara així, és sobretot el cas de Líbia el que més ha evidenciat el poder de les tribus en el país i la seua imbricació en els mecanismes de l'Estat. Com qualsevol lider polític en una societat tribal, Moammar al-Gaddafi ha afavorit al llarg del seu mandat els membres de la seua pròpia tribu, la dels Gaddafa (o Qathathfa), que controlen gran part dels càrrecs dirigents de l'exercit, sobretot l'aviació, i la seua guàrdia personal. Però aquesta tribu no és una de les més importants i nombroses, per això Gaddafi necessità pactar des del principi amb altres tribus més importants, amb la qual cosa ha aconseguit mantindre's en el poder més de 40 anys gràcies a aquestes confederacions tribals. Es tracta dels Warfallah, la tribu més nombrosa del país amb més d'un milió de membres, i els Magariha, la segona més gran en membres, de les quals cap és original de l'est del país, centre principal de la revolta. Tanmateix, tampoc cal creure que l'aliança entre els Gaddafa i els Warfallah ha estat sempre idíl·lica al llarg d'aquests anys, tot i els entramats de sang que s'han anat teixint mitjançant els matrimonis dels principals dirigents tribals i de l'Estat, per això el colp d'Estat que va patir el dictador el 1993 va estar dirigit principalment per oficials de l'exercit pertanyents a aquesta tribu majoritària, amb la conseqüent repressió posterior sobre la totalitat de la tribu Warfallah després del fracàs del colp, encara que l'aliança no s'arribà a trencar.

La revolta que viu actualment Líbia no la van iniciar membres de les tribus que donaven encara suport a Gaddafi. No és cap casualitat que la revolta triomfara a l'est del país, a la regió Cirenaica, que sempre ha estat més difícil de controlar des de la Tripolitània, i d'on són originàries les tribus a les que Gaddafi no ha afavorit directament en el seu règim, a més dels seguidors del moviment religiós dels Sanussi, relacionats amb l'antiga monarquia. De fet, aquest grup religiós és l'excusa que permet Gaddafi acusar de tots els mals del país a al-Qaida i el terrorisme islamista, tot i que, aparentment, no estan directament connectats. Tanmateix, si les tribus principals no van estar en l'origen de la revolta, i aquesta inicialment no passava de ser un moviment relativament dèbil davant el poder repressiu de l'Estat, en realitat no es va convertir en una guerra formal fins que a finals de febrer els Warfallah van retirar definitivament el seu suport a Gaddafi. El 20 de febrer un grup d'ancians que es va presentar com a liders de la confederació tribal Warfallah va emetre un comunicat condemnant Gaddafi, la seua família i tota la tribu dels Gaddafa, parlant tots plegats en nom de les tribus Matarfa, Zakarwa, Lotyyin, Fogyyin, Faladna i Mrabtin.

En realitat, si dic açò en un blog d'història medieval és perquè tot plegat m'ha recordat molt el debat historiogràfic sobre la tribalitat de la societat andalusina. No em referisc tant a l'antiga discussió iniciada per la publicació de la coneguda obra de Pierre Guichard Al-Andalus, una sociedad islámica en occidente, amb la qual va desmuntar els arguments de l'arabisme espanyol, que defensava fins llavors una societat eminentment occidental amb un vernís islàmic (simplificant molt, per l'espai). Actualment, pràcticament ningú dubta ja que la societat que es va formar a partir del segle VIII a Alandalús era una societat tribal, i que els indígenes es van integrar en aquesta societat mitjançant les aliances matrimonials i el clientelisme (altra cosa és l'acceptació de la segmentació). Em referisc, més bé, al debat encara no resolt suficientment sobre l'evolució de la societat andalusina des d'unes estructures plenament tribals, a l'inici, cap a una dissolució d'aquestes. La qüestió és, en definitiva, tal com s'ha plantejat, si al segle XIII els habitants de qualsevol alqueria amb un topònim Beni- formen part, encara, tots plegats, d'un clan amb el mateix nom. Ben conegut és l'exemple aportat per Guichard de l'alqueria de Benirrama (Beni Rahma), a la Vall de Gallinera, on en 1391 encara 9 de 19 caps de família porten el gentilici Ibn Rahma, però es tracta d'un exemple excepcional. En general, les fonts cristianes no són tan explícites i, per tant, no permeten arribar a una conclusió definitiva a favor o en contra d'aquesta hipòtesi. Tanmateix, és evident que els indicis apunten que en aquesta època ja no hi ha una relació entre topònim i llinatge (si en algun moment hi va haver, que suposem que sí). Això ha portat a la major part dels historiadors, incloent-hi el mateix Guichard, a proposar que amb els segles es va produir una evolució social a Alandalús, des dels grups de parentesc clànic i tribal cap a comunitats de caràcter veïnal. Per contra, Miquel Barceló defensa que la societat tribal es va mantindre fins a la conquesta feudal.

La vall de Gallinera, a la Marina. Fotografia de F. Prieto

És molt difícil entendre plenament la societat andalusina a través de la documentació generada pels feudals quan l'estaven destruint. Si per a nosaltres ja és difícil entendre la societat líbia o la iemenita actuals, i els mecanismes mitjançant els quals els líders tribals influeixen políticament en l'Estat, com devia ser-ho, de difícil, per als conqueridors feudals entendre la societat que havien conquerit, i de que manera “traduïen” aquella realitat social als seus esquemes mentals. Jaume I negociava contínuament les rendicions amb els alcaids dels castells, representants de l'Estat, però també ho feia amb els “vells”, és a dir, amb els šuyukh de les aljames en les alqueries i les medines. Són, salvant les distàncies cronològiques (que són moltes), una institució molt pareguda als “vells” Warfallah que a principis del segle XXI han retirat el seu suport a Gaddafi. En realitat, de fet, el que sembla haver desaparegut al final del període andalusí no són les estructures tribals de la societat, sinó la reproducció per segmentació. Per això, a les ciutats viuen centenars de llinatges, que en molts casos han perdut la connexió clànica amb els seus grups familiars d'origen, ja que treballen en obradors com a artesans o en rafals com a parcers, o fins i tot en alqueries com a posseïdors de terres, que possiblement paguen l'impost a l'Estat individualment, però això no vol dir que hagen perdut la connexió amb el cap tribal com a organització política de la societat. El cas actual libi, de fet, pot servir com a exemple, tot i que les comparacions antropològiques són sempre perilloses (a Líbia la tribalitat és d'origen pastoral). En qualsevol cas, no resta gens clar, però una cosa és evident: si aquesta evolució social es va produir, cal explicar com i per què, ja que sense això l'afirmació no té cap sentit.

Finalment, no vull acabar aquest post sense fer referència a una curiositat toponímica que escoltem i llegim ara diàriament a la premsa. Des que començà la guerra a Líbia hi ha gent que fa broma amb la semblança entre els topònims de les ciutats líbies de Misratah (o Misurata) i Al-Bayda amb les localitats valencianes de Mislata i Albaida; però aquest paregut, encara que és casualitat, té una certa lògica. Actualment la ciutat de Misratah és la ciutat més rica de Líbia i la tercera més gran del país, situada a només 210 quilòmetres a l'est de Trípoli, però a finals del segle XIII només era un oasi amb poca població que rebia el seu nom de la tribu dels Misrata. Es tracta d'una tribu amazic de la confederació Hawwara, que en efecte són originaris de la Tripolitània, a l'oest de l'actual Líbia, tot i estar escampats per tot el Magrib. Els Hawwara es van convertir a l'islam al voltant de l'any 700, i arribaren a Alandalús amb Tariq integrats en l'exercit conqueridor, ara fa 1.300 anys, i també immediatament després amb les primeres onades migratòries de camperols segmentats. Per les cròniques sabem que s'assentaren fonamentalment a la zona de l'actual Extremadura, i dominaren la zona de Santàver (actual Conca), però la toponímia ens indica que segments d'aquesta tribu es van assentar, també, per tot el Xarq Alandalús.

A Mallorca els trobem en la desapareguda alqueria de Hauuara, i a Eivissa a Baniouara. A la vall de Ricote, a Múrcia, estan segurament en l'origen de la localitat d'Abarán, antigament dita Fauaran, format pel nom dels Hawwara i el sufix amazic -an, que significa “els de Hawwara”. A València és possible que s'assentaren a l'actual Favara, a la Ribera del Xúquer, tot i que en aquest cas concret el topònim derivaria més probablement de fawwara, font o ullal en àrab, per estat situar a vora d'aquestes surgències d'aigua en la marjal de Corbera-Cullera; i, per descomptat, els trobem a l'Horta de València, donant nom a la séquia de Favara. Alguns autors relacionen l'origen d'aquesta séquia amb Mislata perquè passa junt a ella, i defensen que el topònim d'aquesta localitat deriva de la tribu dels Maslata, o menys probablement dels mateixos Misrata que donen nom a la ciutat líbia, en ambdós casos tribus de la confederació dels Hawwara. El mateix Pierre Guichard va aportar aquesta hipòtesi en el seu Al-Andalus, però després es va adonar de l'error, ja que el text àrab que ens anomena la saquiyat Hawwara (descartant un origen fawwara, font), també ens informa del nom de l'actual Mislata, Manzil 'Ata, descartant la hipòtesi inicial dels Maslata. De fet, aquest error va permetre després Guichard advertir dels perills de la interpretació filològica a partir de la toponímia actual o de la conservada a les fonts escrites feudals. En realitat, els Hawwara que van donar nom a la séquia no van ser, òbviament, els Maslata, com creuen algun desconeixent la realitat local, sinó probablement els Malila, de l'alqueria de Malilla, una altra tribu de la confederació Hawwara.

antiga ciutat de Misratah

Pel que fa a al-bayda, no hi ha cap misteri, en ambdós casos significa el mateix en àrab, “la blanca”, però no hi ha cap relació històrica entre ambdues ciutats. En el cas de l'Albaida valenciana rep el seu nom del color de la terra de la vall on se situa, de color groguenc o blanquinós. En el cas libi, per contra, el nom és contemporani, del segle XIX, i inicialment era al-Zawiya al-bayda, “el monestir blanc”, per una zawiya pintada de blanc que contrastava amb els edificis de la zona i construïda ben visible a dalt d'un turó, que està en l'origen del moviment sufí de la Sanussiyah, esmentat abans.

Guerra, refugiats i captius. La balma de Ferrutx a Mallorca

Només fa uns pocs dies que ha acabat la segona fase d'excavacions arqueològiques de la balma d'en Xoroi, en el pic de Ferrutx, a la població mallorquina d'Artà. Es tracta, sens dubte, d'una d'eixes recerques que, per diverses raons, resulten interessants tant per a investigadors com per al gran públic, i per això els diaris ho han seguit des del principi. Tanmateix, la informació avançada a la premsa per part dels responsables, que els periodistes faciliten al lector filtrada, simplificada i a voltes tergiversada, no fa més que augmentar la necessitat i el desig de més informació a través d'alguna publicació especialitzada en un futur pròxim. I és que, no tots els dies s'excava un jaciment relacionat amb un fet històric concret, i ben acotat cronològicament, que a més a més està documentat per escrit.

Ferrutx

La història de tot plegat comença fa uns pocs anys, quan un grup de bombers mallorquins escalava el Ferrutx, a Artà, per un vessant no practicat fins llavors, i un d'ells detectà la presència de ceràmica andalusina i algunes estructures en un plataforma de la roca. Aquesta és una de les característiques més destacables del jaciment arqueològic, i és el seu més que difícil accés, si bé és cert que això l'ha preservat pràcticament intacte des del segle XIII fins a l'actualitat. La notícia va arribar directament als professors de la Universitat Autònoma de Barcelona, Helena Kirchner i Miquel Barceló, que junt a Mateu Riera van començar a preparar un projecte per al seu estudi arqueològic. Se sabia que aquesta serra havia servit de refugi a la població indígena andalusina durant la conquesta catalana del segle XIII, per això els indicis trobats feien esperançar una troballa d'informació molt rellevant per a l'estudi de la societat camperola andalusina i de la conquesta feudal. S'obria la possibilitat d'excavar uns fets històrics concrets narrats per la Crònica de Jaume I, i més tard es comprovaria que les paraules del monarca en la narració d'aquest esdeveniment eren ben certes.

Les condicions de treball no han estat gens fàcils. Fotografia presa de dBalears.cat

En 1229 Jaume I d'Aragó va arribar a Mallorca al front d'una host feudal disposat a conquerir l'illa. Relacionat amb aquest primer episodi, en la darrera dècada també ha estat excavat el poblament almohade del Puig de sa Morisca, al municipi de Calvià: el primer lloc habitat que van atacar els cristians en desembarcar a la badia de Santa Ponça, que consistia en unes poques habitacions adosades a una torre talaiòtica i datades entre 1203 i 1229. Després de la coneguda batalla de Portopí, i caiguda Madinat Mayurqa, l'exercit invasor es va disposar a sotmetre la resta de l'illa, la qual tenia a la major part de la població refugiada en les muntanyes. No hi havia castells refugi a l'illa, com ja va indicar Kirchner fa uns anys per demostrar que els husun no són un element necessari per a la formació de xarxes d'alqueries com havia indicat Guichard. Hi havia coves i penya-segats naturals, que al cap i a la fi acomplien la mateixa funció de refugi esporàdic.

El poblat almohade del Puig de sa Morisca durant la restauració i consolidació en 2009

Va ser un dia de primavera de 1230 quan Jaume I va reparar en les muntanyes de la serra de Llevant i, segons el Llibre dels Fets, va preguntar uns adalils si allí hi havia sarraïns per fer-ne cavalcada, “e dix d'aquels loy he estat en cavalgada encara no ha pus de ·VII· jorns, e cujam pendre sarraïns en una cova en aquela serra que vos veets: e quan nos los cuydam pendre isqueren bé ·LX· sarraïns ab armes per reebre els, e recuyliren los en la cova”. Content per la notícia, al dia següent el rei alçà el campament i va emprendre el camí cap a “la terra Dartana”, on va posar setge a la població refugiada en la muntanya. Primer va enviar el cavaller aragonés Pero Maza a sotmetre'ls amb ballesters, però com que ni aquests ni les pedres del fonèvols servien de res perquès els refugiats hi eren amagats a les coves, el mestre de l'Hospital va aconseguir cremar algunes barraques de fusta que havien construït a dalt, i els va donar missatge que tenien 8 dies per a rendir-se. Cosa que feren exactament en el termini marcat, el diumenge de Rams d'aquell any, amb la qual cosa el rei va capturar com a esclaus la majoria dels andalusins, es va fer amb un gran botí de ramat, i amb els cereals que tenien emmagatzemats.

La conquesta de Mallorca en les pintures murals del MNAC

El que s'ha trobat a la balma de Ferrutx, doncs, són les proves físiques d'una part d'aquells fets històrics. En concret, el lloc on es refugiaren aproximadament una vintena d'aquells camperols berbers d'Artà; això és, de la terra dels Ait Iraten. Durant la campanya de setembre de 2009 les troballes van ser importants, i una de les que més crida l'atenció són unes claus, presumiblement del pany d'alguna casa. Són el fetitxe que serveix de reclam i que deixa de banda informacions més rellevants, com ara la ceràmica recuperada d'ús domèstic, o les restes de menjar: una cuixa de conill que no va arribar a ser consumida i s'ha trobat amb els ossos anatòmicament al seu lloc dins d'un improvisat forn fet amb mitja gerra, o restes de peix, petxines i eriçons de mar en un abocador. Tanmateix, les claus també són un element important dels esdeveniments documentats ací, ja que simbolitzen que els camperols refugiats no eren conscients del final que els esperava quan van marxar de casa camí de la muntanya, i mantenien l'esperança de tornar a la llar una vegada tot haguera passat. Però la invasió de l'illa no era una simple ràtzia en busca de botí com les que acostumaven a fer els feudals, ara la conquesta no tenia retorn, i els indígenes sobraven en el pla de colonització.

Una de les claus trobades, dalt abans de ser extreta de terra i baix després de la restauració. Fotografies preses d'El País

La segona campanya, que ha tingut lloc en les darreres setmanes, segons les previsions havia de servir per acabar d'excavar alguns racons, consolidar les restes descobertes l'any anterior, i finalitzar la planimetria. Però aquest indret amagava encara una troballa de gran magnitud: les restes òssies d'una de les refugiades (una “rebel”, en diu la premsa) a la balma en 1230, que tindria entre 20 i 40 anys en el moment de la seua mort. Aquella dona, que va pujar amb la resta dels seues familiars i veïns fugint de la mort o l'esclavitud que els esperava en mans dels invasors, mai no tornaria a baixar d'allí. Els seus acompanyants la van soterrar de forma improvisada, quasi entre la roca de la muntanya, seguint la preceptiva direcció a la Meca, i va restar allí oblidada fins ara. No sabem la sort concreta que van córrer la resta de persones refugiades en aquesta cova, però al conjunt de la muntanya el rei va apressar uns 2.000 musulmans que va convertir en esclaus, i va aconseguir un botí de 10.000 vaques i 3.000 ovelles. Sí sabem, però, que arran d'aquell episodi Jaume I va tornar aquella nit “alegrament e pagada a la ciutat de Maylorques". En dues generacions no quedava cap nadiu musulmà a l'illa.

Les restes de la dona mentre van ser excavades. Fotografia presa d'El País

Terres clàniques

L'any passat es complia el quart centenari de l'expulsió dels moriscos ordenada en 1609, una commemoració que al País Valencià va passar institucionalment amb més pena que glòria, sobretot si la comparem amb les fastuoses celebracions que va gaudir la celebració del naixement de Jaume I, qui precisament veia així complida -amb una mica de retard- una de les darreres voluntats que deixava encarregades a Pere el Gran en el seu testament:

Rogamus dictum infantem Petrum [...] prorsus eiciat sarracenos de regno Valencia, ita quod nullus ipsorum sarracenorum remaneat ibi. (Preguem a l'infant Pere [...] que extirpe absolutament els sarraïns del regne de València, de forma que no hi romanga cap d'aquells sarraïns)

Els andalusins, doncs, les tribus àrabs i sobretot amazics que havien colonitzat la part oriental de la península Ibèrica, resistiren durant vora 350 anys més, però finalment es veieren abocats a l'abandó de les terres que havien ocupat els seus avantpassats durant segles. Les petjades que n'han restat a les actuals terres valencianes són poques, però algunes tan interessants com els despoblats de la vall d'Alcalà, precisament el territori des d'on el cabdill al-Azraq inicià la resistència contra l'ocupació feudal. L'Atzuvieta, la Queirola o els Benialís, la documentació gràfica a la xarxa és nombrosa, animada per les rutes senderistes que conviden a la seua visita. El mateix geògraf José Manuel Almerich en parla al seu blog, de forma complementària a la seua participació en el documental "Terra de moriscos", realitzat per al programa de Radio Televisió Valenciana Medi Ambient i que ací rescatem com a forma d'estimular l'interés per altres jaciments d'origen andalusí que encara resten per estudiar. Aquests d'Alcalà, concretament, van ser analitzats per Josep Torró i Josep Ivars en una sèrie d'articles publicats al llarg dels anys '80 i començaments dels '90. La convocatòria del XII Simposi Internacional de Mudejarisme és potser una bona ocasió perquè els joves investigadors interessats en la matèria proven d'aproximar-s'hi i familiaritzar-se amb les problemàtiques de la qüestió.

Restes de l'Atzuvieta

Reconstrucció de l'Atzuvieta

Poblat de la Cabília