La sèrie de documentals "Los moriscos" (1999-2000)

Com bé sabeu, en el blog d'Harca sempre hem parat especial atenció a la presència dels musulmans en el regne medieval de València i la seua expulsió posterior l'any 1609, quan ja s'havien convertit, teòricament, en cristians. És un dels principals trets que caracteritzà la societat valenciana des del segle XIII i que la diferencià, tot i estar plenament inserida en el seu marc general, d'altres parts d'Europa. És per això que hui també volem aplegar en un sol post una sèrie de documentals que poden servir per a repassar la seua història, tant la dels valencians com la dels de tota la Corona d'Aragó i la Península Ibèrica. En concret, són sis vídeos d'entre 25 i 55 minuts pertanyents a una mateixa sèrie titulada Los moriscos, produïda i dirigida entre el 1999 i el 2000 per Rafael Cortés, amb l'assessorament històric dels professors Bernard Vincent i Encarnación Motos. El primer capítol, "Andalusíes, mudéjares y moriscos", parla de forma general sobre la presència musulmana en la península durant vora nou segles; el segon, "Los primeros moriscos", sobre la seua existència en els diversos territoris hispànics al llarg del segle XVI, després de la conversió forçosa; el tercer, "Sublevación, destierro y expulsión", sobre la rebel·lió de les Alpujarras de 1571 i l'expulsió general de 1609; el quart, "Los moriscos en Túnez", sobre el seu exili, especialment dels castellans, aragonesos i andalusos, en terres tunisianes; el cinqué, "Los moriscos en el Sudán", sobre els que acabaren instal·lant-se en aquell territori, després de la seua conquesta per part dels marroquins; i el sisé, "La República de Salé", sobre la sorprenent història dels moriscos extremenys d'Hornachos, que fundaren un enclavament piràtic autònom enfront de Rabat i negociaren amb Felip IV, fins i tot, la seua tornada a Espanya. Esperem que els disfruteu (obviant, d'una altra banda, que s'hi utilitza per sistema el terme "levantinos" per a referir-se als valencians).

Terres clàniques

L'any passat es complia el quart centenari de l'expulsió dels moriscos ordenada en 1609, una commemoració que al País Valencià va passar institucionalment amb més pena que glòria, sobretot si la comparem amb les fastuoses celebracions que va gaudir la celebració del naixement de Jaume I, qui precisament veia així complida -amb una mica de retard- una de les darreres voluntats que deixava encarregades a Pere el Gran en el seu testament:

Rogamus dictum infantem Petrum [...] prorsus eiciat sarracenos de regno Valencia, ita quod nullus ipsorum sarracenorum remaneat ibi. (Preguem a l'infant Pere [...] que extirpe absolutament els sarraïns del regne de València, de forma que no hi romanga cap d'aquells sarraïns)

Els andalusins, doncs, les tribus àrabs i sobretot amazics que havien colonitzat la part oriental de la península Ibèrica, resistiren durant vora 350 anys més, però finalment es veieren abocats a l'abandó de les terres que havien ocupat els seus avantpassats durant segles. Les petjades que n'han restat a les actuals terres valencianes són poques, però algunes tan interessants com els despoblats de la vall d'Alcalà, precisament el territori des d'on el cabdill al-Azraq inicià la resistència contra l'ocupació feudal. L'Atzuvieta, la Queirola o els Benialís, la documentació gràfica a la xarxa és nombrosa, animada per les rutes senderistes que conviden a la seua visita. El mateix geògraf José Manuel Almerich en parla al seu blog, de forma complementària a la seua participació en el documental "Terra de moriscos", realitzat per al programa de Radio Televisió Valenciana Medi Ambient i que ací rescatem com a forma d'estimular l'interés per altres jaciments d'origen andalusí que encara resten per estudiar. Aquests d'Alcalà, concretament, van ser analitzats per Josep Torró i Josep Ivars en una sèrie d'articles publicats al llarg dels anys '80 i començaments dels '90. La convocatòria del XII Simposi Internacional de Mudejarisme és potser una bona ocasió perquè els joves investigadors interessats en la matèria proven d'aproximar-s'hi i familiaritzar-se amb les problemàtiques de la qüestió.

Restes de l'Atzuvieta

Reconstrucció de l'Atzuvieta

Poblat de la Cabília

Integració o segregació? Fer història de l'excepció

Musulmanes rebent el baptisme de voluntat pròpia a missa de diumenge

El cas de Loulé a l'Algarve portugués és, sens dubte, excepcional: la carta foral concedida als andalusins en 1266 era avantatjosa i les actes locals medievals revelen que fins i tot en el consell municipal els prohoms musulmans tenien veu i vot en peu d'igualtat amb els cristians. Amb tot, malgrat que això és el que representa -una gran particularitat-, hi ha qui desitja fer història de l'excepció i s'entesta a tractar de demostrar les "nombroses vies d'integració" dels musulmans en la societat colonitzadora cristiana: parlaven la llengua dels cristians, vestien més o menys iguals, eren lliures, mantenien contactes sexuals i la pena de mort inherent era perdonada en moltes ocasions... "Era una societat de privilegis en què no hi havia tolerància, però sí que hi havia 'integració', 'aculturació' i nombroses relacions".

Negar les relacions seria absurd pel fet que qualsevol cos social que coexisteix físicament amb un altre hi ha d'entrar forçosament en relació, però negar la situació de segregació i explotació a la qual eren sotmeses les minories musulmana i jueva en les societats ibèriques medievals és realment perillós. Perillós perquè relativitza i falseja el nostre passat. Salvant les distàncies, seria tant com dir que a Sudàfrica hi havia apartheid però que, al cap i a la fi, tampoc era per a tant perquè hi havia préstecs culturals, contactes i tot això i allò. De l'excepcionalitat no se'n pot fer la regla: les regulacions segregadores eren ben presents en la vida quotidiana i el seu corol·lari final foren les expulsions massives de finals del segle XV i començaments del XVII. Tanmateix, sembla que el futur del mudejarisme portugués i castellà no passa per aquesta visió...

Després de les vacances, col·loquis

S'han acabat les vacances, si es pot dir així als darrers mesos en els quals tots els membres d'Harca hem combinat el descans amb el treball, com qualsevol investigador. Comença de nou el curs, i no podia fer-ho de manera més completa, amb un col·loqui internacional a casa nostra: Pautes de consum i nivells de vida al món rural medieval. La Universitat de València podrà comptar amb la presència de primeres espases del medievalisme, com ara Christopher Dyer o Massimo Montanari, per posar només dos exemples del maratonià programa que espera els assistents al col·loqui. No us perdeu la pàgina web que han preparat els organitzadors, tota una novetat que esperem no siga una excepció en futurs congressos.

D'altra banda, cal recordar el Simposio Internacional de Mudejarismo, que tindrà lloc a Terol, del que ja vam parlar, i que comptarà amb la participació del 80 per cent d'Harca amb les seues respectives comunicacions. Una llàstima la coincidència de dates.

D'alqueria andalusina a aldea despoblada: l'Hortichuela d'Alpont

No fa molt que es va presentar el llibre «Pobles abandonats. Els paisatges de l'oblit», del periodista Agustí Hernández i el geògraf José Manuel Almerich, al qual acompanya una exposició itinerant que ja s'ha vist a Alboraia, el Museu Etnològic de València i actualment a Alpont. Entre les fotografies seleccionades per a distribuir a la premsa en la promoció de l'exposició, em vaig trobar amb aquesta (feu clik per a ampliar-la) del despoblat de l'Hortichuela, una aldea del terme municipal d'Alpont (els Serrans), i de fet a molt poca distància de la localitat. I em va cridar de seguida l'atenció perquè, tot i que les cases enrunades que es veuen deuen haver estat construïdes, com a molt prompte, a la segona meitat del segle XIX o a la primera del XX, l'aspecte visual que presenta aquest despoblat és exactament el mateix que devia tindre una alqueria andalusina despoblada al segle XIV, després de la conquesta, o al segle XVII, després de “l'expulsió” dels moriscos. De fet, a la documentació escrita, sobretot a la del XVIII, hi ha moltes referències a aquests despoblats moriscos, a penes recognoscibles ja entre runes en aquella època, i que actualment han desaparegut per complet.

Però encara crida molt més l'atenció una altra cosa d'aquesta foto des del punt de vista històric. Tot i ser una aldea que ha estat habitada fins al segle XX, presenta l'aspecte visual que, imaginem, devia tindre una alqueria andalusina de muntanya: una horta aterrassada aprofitant el revolt d'un torrent, d'aproximadament una hectàrea; i per sobre, el lloc d'habitatge, en el punt més alt, i al voltant i per dalt de les cases els secans, pocs i dispersos, i el bosc, d'aprofitament comunal. En l'altra fotografia, presa per satèl·lit, es pot veure el mateix lloc, en la qual hi he posat uns punts de referència a ambdues fotografies (les lletres A, B, C i D) amb la finalitat d'ajudar el lector a entendre la correspondència d'ambdues fotos.

L'horta, que a penes es veu a la fotografia de dalt, està adaptada al vessant del torrent. S'hi poden comptar unes 12 parcel·les aterrassades, les qual sumen una hectàrea i poc més de superfície total. És a dir, un menut sistema hidràulic d'alqueria típic, molt ben documentat fins ara a les muntanyes valencianes, de Mallorca o de Granada, per posar alguns exemples ben coneguts. Segons la hipòtesi desenvolupada per Miquel Barceló, la superfície total de la terra irrigada originalment és directament proporcional al nombre de persones que componien el grup constructor del sistema en el moment de l'assentament. I es tractaria, naturalment, d'un o diversos grups clànics, generalment pertanyents a una mateixa tribu àrab o berber, que conreen les terres de forma comunal. Però tot i la defensa de Barceló sobre el manteniment del sistema tribal fins al moment de la conquesta feudal, cada vegada sembla més evident que hi va haver una mena d'evolució social també en el món rural, cap a comunitats veïnals, com ja va defendre Pierre Guichard anteriorment. Per a la zona de la Granada nassarita, Carmen Trillo ha explicat una distribució jurídica de les terres de l'alqueria, segons la qual les terres de l'horta eren terres apropiades o en propietat privada (mamlūka), les quals es diferenciaven de les terres d'aprofitament comunal (harïm), com ara el bosc, per a pastures, llenya, etc. I finalment les terres de ningú o del conjunt dels musulmans (mawāt), les quals es podien apropiar per bonificació, generalment amb conreus de secà, que es podien deixar en herència però no es podien vendre. Es tracta d'un model jurídic teòric i d'època nassarita, amb la qual cosa no sempre resulta fàcil aplicar-ho als casos pràctics, però en principi pareix versemblant poder fer-ho amb les alqueries del Xarq al-Àndalus anteriors al segle XIII. Tot i això, la presència de terres mamlūka o apropiades no implica necessàriament la desaparició del sistema de producció comunal, ja que la propietat privada pot correspondre tant a famílies nuclears com les de la societat feudal, com també a famílies amplies o clàniques. De fet, a Granada hi ha proves de sistemes hidràulics organitzats socialment tant per torns clànics com per torns de veïnatge, tot i la dispersió parcel·laria que puguera existir. És, tot plegat, un apassionant problema historiogràfic per resoldre.

"XI Simposio Internacional de Mudejarismo"

Només queden 14 dies per a enviar la inscripció i el resum de les comunicacions al onzè simposi internacional de mudejarisme organitzat pel Centro de Estudios Mudéjares de l'Instituto de Estudios Turolenses. Jo potser m'anime amb una comunicació sobre l'alçament andalusí i les Corts a València de 1276 o sobre els subsidis demanats a les aljames musulmanes durant el regnat de Jaume II. Algú més s'apunta? Ací tenim el butlletí d'inscripció.