L’Hospital d’en Clapers, a València

L’agost de 2013 alguns diaris portaren la notícia que s’havia descobert a Jerusalem un hospital del temps de les Croades, que havia estat fundat al segle XI i gestionat per l’Orde de Sant Joan de l'Hospital. En realitat no era exactament una troballa, ja que la part de l’hospital identificada continua en peu i ha servit de mercat de fruites els darreres dos-cents anys. A més, està situat en el barri de Muristan, a la part cristiana, que és un topònim que deriva de la paraula persa per a ‘hospital’. Amb tot, deixant de banda l’exagerat esment a la premsa de qualsevol troballa arqueològica a l’anomenada ciutat santa, el més interessant d’allò era la seua capacitat (es calcula que cabrien unes 2.000 persones), i també la seua funció, ja que estava destinat a acollir tota classe de malalts, pobres i pelegrins. Aquesta era, de fet, una de les principals funcions d’aquest ordre fundat a Jerusalem, protegir els peregrins d’una banda, i acollir-los per una altre.

Foto hospital Jerusalem

Ja fa un temps publicàrem al blog d’Harca un post sobre els hospitals medievals, centrat especialment en els de Barcelona i València. En aquell moment ja s’explicava la diferència entre el concepte d’hospital medieval i el concepte actual, puix els hospitals medievals eren llocs fonamentalment d’acollida de pobres i malalts. Més que res perquè ambdues coses anaven generalment unides. En aquells hospitals, doncs, el que es buscava no era tant la curació, sinó l’atenció, i tenien un fonament caritatiu. En conseqüència els primers hospitals foren obra de l’Església, i en menor mesura de la monarquia, com demostra el fet que tots els hospitals de València i Barcelona que existien al segle XIII havien estat fundats per aquestes dues institucions. Però a partir del segle XIV començaren a aparèixer hospitals de caràcter laic, fundats per particulars, que a poc a poc van anar derivant-se cap a la gestió per part dels governs municipals, com una manera de controlar la caritat i l’ordre públic. Poc a veure ja, doncs, amb la mena de funció que tenia l’hospital de Jerusalem amb el que s’obria aquest post.

Un d’aquells hospitals civils que van aparèixer a la València del Tres-cents fou l’Hospital d’En Clapers, possiblement un dels més importants fins a la fundació de l’Hospital General al segle XVI. Aquest hospital medieval és conegut pels investigadors des de fa molts anys, ja que apareix contínuament esmentat a tota classe de documentació com a lloc de referència. Als Llibres del Justícia, als Manuals de Consell, a diversos llibres de la Junta de Murs i Valls, etc. Però, a més a més, és possiblement l’hospital de la València medieval millor conegut actualment, gràcies als treballs publicats per Agustín Rubio Vela basats en la poca documentació directa de gestió de l’hospital que s’ha conservat.

Emplaçament de l’hospital d’en Clapers

Bernat Desclapers (que en la major part de les publicacions apareix esmentat incorrectament com a Bernat des Clapers, per influència del nom amb el que es coneixeria després l’hospital) fou un ric mercader valencià de finals del segle XIII i principis del XIV. La seua família havia arribat a la ciutat de València molt poc després de la conquesta de 1238, tot i que no se’n sap molt més. En qualsevol cas, els negocis de Bernat van prosperar durant els seus primers anys com a mercader, arribant a ser un dels més rics i poderosos del moment. Així ho demostra el patrimoni que va acumular al final de la seua vida. A més a més, va intervindre en la política municipal, com era habitual en aquest grup social, la majoria de les vegades com a simple conseller, però almenys dues vegades com a jurat. Una vegada cap a 1285 i una altra cap a 1309. A la seua mort, en 1311, sense descendència directa, va deixar la major part de les seues possessions a un nou hospital que s’hauria de crear d’acord amb el seu desig, cosa que es faria tres anys després. Oficialment portaria el nom d’Hospital de Santa Maria, però en la pràctica tothom el coneixeria com l’Hospital d’en Clapers.

Les disposicions testamentaries deien que s’havia de crear al camí de Sant Julià, l’actual carrer de Sagunt, en el creuament amb l’actual carrer del poeta Monmeneu. En efecte, sembla que a principis dels anys 90 del segle XX, abans de la construcció de la finca que ocupa hui en dia eixe lloc, el SIAM va excavar aquest l’hospital medieval. Evidentment, al segle XIV aquesta era una zona extramurs de la ciutat, on estaven quasi tots els hospitals medievals. Molt a prop estava el de Sant Llàcer, que encara avui conserva la seua esglèsia en peu, i també estava fora el més important fins llavors, el del monestir de Sant Vicent de la Roqueta, però en el vessant sud, com va establir el mateix Jaume I. Sembla que no s’ha publicat res o quasi res dels resultats d’aquella excavació. Amb tot, el ben cert és que la detallada descripció de l’edifici que apareix en un inventari de bens de 1384 ens deixa ben clar que es tractava d’un sol edifici amb claustre, al qual s’accedia des de l’única porta que existia, suficientment gran per a passar els carros. Sembla que a la porta hi havia bancs per a seure, i en el claustre n’hi havia un pou i una séquia que el travessava. Al voltant del claustre estaven les estances, dos sales grans per als malalts allotjats, una d’homes i una altra de dones, que acollien un total de 34 llits, més la capella, la cuina i diversos magatzems.

Suposada excavació de l’hospital d’en Clapers el 1993

Em pregunte si aquesta disposició, que no és exactament l’habitual, no serà conseqüència del reaprofitament per a l’hospital d’un antic real andalusí (un riyad, un hort enjardinat que en alguns casos incloïa una casa amb pati central i estances al voltant), que perfectament podia haver estat comprat per Desclapers. De fet, en el moment de la conquesta aquesta era una zona de reals i horts. En qualsevol cas, real andalusí o nova fàbrica, el ben cert és que al voltant de l’edifici estava l’hort, o els horts, ja que sembla que n’hi havia dos, un més gran i un altre més menut, travessats per diverses séquies. L’hort era fonamental en un hospital medieval, on es cultivaven verdures i plantes medicinals que fornirien d’aliment els malalts i els pobres allotjats. Per descomptat, l’aliment principal no era aquest, sinó el pa, com era habitual en la dieta medieval. Aquest, però, calia comprar-lo, junt amb el vi, la llenya, medecines, roba, etc. I calia pagar els salaris de metges, preveres, serventes i dides d’alletar els infants abandonats, cosa que es feia mitjançant els ingressos habituals que tenia l’hospital.

Una d’aquestes fonts d’ingressos eren les donacions caritatives, però tractant-se d’un hospital laic no eren gens habituals, ja que la caritat a l’edat mitjana serveix perquè els pecats siguen perdonats, i per tant les donacions es dirigeixen a les institucions de l’Església. Una altra font d’ingressos era la venda de les possessions dels difunts a l'hospital; i també les subvencions del govern de la ciutat, però aquestes darreres només es produïen en moments puntuals de necessitat. La major part dels ingressos de l’hospital, doncs, venien de les rendes emfitèutiques produïdes per les cases i terres que la institució posseïa a la ciutat de València i per tota la seua horta. Quasi totes les possessions immobles provenien de la donació inicial de Desclapers, però és possible que posteriorment el patrimoni de l'hospital fos engrossit per alguna donació puntual.

Amb tot, sembla que ja al segle XV els ingressos havien disminuït. Jaume Roig, que a més del conegut autor de L’Espill també era metge, fou administrador de l’hospital d’en Clapers entre 1450 i 1478, nomenat pel Consell de la ciutat. Evidentment això el converteix en un bon coneixedor d’aquest hospital en concret, i de la vida hospitalària en general, cosa que es reflecteix en aquest passatge de la seua obra, en el que es queixa de la manca de recursos:

La gran fretura | prest matengué | ym reprengué | gran malaltia, | mare, ni tia | nom acollíren, | ni may bullíren | ordi per mi, | tirí camí | foral portal | ves lespital | denclapés dit. | Aquella nit | laspitalera, | falsa roncera, | ella, y sa móça, | percint é bósa | fins al cotó | del meu gipó | mescorcollaren, | puix no hi trobaren | un diner sols, | dix, sens llançols | huí dormiréu, | demàus niréu | vos à captar, | no pot bastar | est spital, | ni té cabal | per mantenir, | ni llits fornir | pera tants pobres, | per fer les obres, | e tantes dides, | no hi basta envides, | no portau taça, | ni carabaça, | barça, cerró, | en un porró | aygua beuréu, | foch, sal hauréu, | é sols lestage, | pa, companage, | vi, sin voléu, | queus ne cerquéu. | A Déu plagué | que nom tingué | mólt la terçana, | una semana | hi mentjí blets, | cols, é brots frets, | prou ensalada, | may carn cuinada.

De tot açò, doncs, s’encarregava l’administrador o hospitaler. Sembla que l’esposa de Desclapers fou la primera administradora de l’hospital, però a la mort d’aquesta fou el Consell de la ciutat l’encarregat de nomenar qui ocuparia aquest càrrec, a més d’estar encarregat de vigilar els comptes de l’administració dues vegades a l’any. Entre aquets fou el més conegut, com deia abans, Jaume Roig.

L’hospital d’en Clapers, finalment, desapareixeria exactament dos-cents anys després de la seua fundació, en 1512, quan tots els hospitals es van tancar i es van fusionar en el nou Hospital General mitjançant un decret de Ferran el Catòlic.

Notes manuscrites del segle XV adjuntes a infants abandonats a l’hospital d’en Clapers

Bibliografia: Per a ampliar més podeu veure el llibre d’Agustín Rubio Vela, Pobreza, enfermedad y asistencia hospitalària en la Valencia del siglo XIV, de 1984, i concretament sobre l’hospital d’en Clapers, a banda de la informació que ja es conté en aquest llibre, l’article del mateix autor, “Una fundación burguesa en la Valencia medieval: el Hospital de En Clapers (1311)”, en Dynamis, 1 (1981), p. 17-49 (en línia). Existeixen més treballs d’aquest autor sobre hospitals medievals valencians, així com tota l’obra de Mercedes Gallent.

Els hospitals de pobres i malalts a Barcelona i València (segles XII-XVI)

Imatge d'un hospital medieval. S'hi representa el repòs, l'alimentació, el diagnòstic i la cura dels malalts

Les institucions que millor simbolitzen la labor benèfica i assistencial de la societat baixmedieval són els hospitals, creats per a acollir a tot tipus de persones necessitades, ja foren pobres i malalts naturals de la terra o estrangers en peregrinació. Pobres i malalts. Els documents de l'època utilitzen sistemàticament ambdós vocables per a al·ludir als hospitalitzats i és que, de fet, no eren dues realitats diferenciades, sinó una sola, expressada amb dos termes distints. Això és perfectament lògic, ja que en la societat medieval la malaltia era una de les formes en què es manifestava la pobresa. La malaltia implicava la pobresa perquè arrossegava al que la contreia a una situació d'inactivitat o incapacitat per al treball que proporcionava els ingressos i possibilitava la sustentació. D'ací, precisament, la importància que tenien els hospitals per a les classes populars, ja que els rics, en emmalaltir, podien rebre assistència mèdica a domicili, però els pobres havien d'acollir-se als hospitals per a recuperar la salut. 

En aquest sentit, si observem conjuntament els exemples de Barcelona i de València s'observa un triple procés pel que fa a l'assistència hospitalària durant els segles medievals: els hospitals van aparèixer en els moments de bonança econòmica, especialment de la mà de l'Església en un inici; progressivament es secularitzaren i s'incrementaren les fundacions de caire ciutadà; i, finalment, al llarg del segle XV van ser controlats i centralitzats pels governs municipals. Per exemple, els 6 hospitals que funcionaven en la Barcelona de començaments del segle XIV havien estat fundats durant el període de creixement anterior. En primer lloc, la Casa dels Malalts es documenta cap a l'any 1150, creada pel bisbe de Barcelona. En segon lloc, l'Hospital d’en Marcús, destinat a allotjar peregrins i recollir malalts pobres i expòsits, va ser creat en 1166 pel ciutadà Bernat Marcús, tot i que, per exprés desig seu, també era administrat pel bisbat. En tercer lloc, l'Hospital del monestir de Santa Eulàlia existia ja a principis del segle XIII, donant menjar a 15 persones. En quart lloc, l'Hospital d’en Colom, també per a pobres malalts i expòsits, va ser fundat pel canonge de la seu de Barcelona Joan Colom entorn de 1219 i uns anys després, en 1236, es va unir administrativament amb la Casa del Malalts de la catedral. En cinquè lloc, l'Hospital d’en Desvilar va ser projectat en 1256 per un altre canonge, Pere Desvilar. Però cal no confondre aquest hospital amb l'Hospital de Pere Desvilar o Santa Marta, fundat per a donar de menjar a 12 pobres a la fi del segle XIII per una persona del mateix nom, en aquest cas un ciutadà. 

En conjunt, doncs, fins a 5 hospitals de Barcelona eren administrats per institucions eclesiàstiques i únicament un pertanyia a l'administració civil, el més tardà, del burgès Pere Desvilar, que va oferir la seua gestió al Consell municipal de Barcelona. Aquest procés, a més, es va donar en altres institucions hospitalàries, com l'Hospital d’en Marcús i el d’en Colom, que van passar a mans seculars i públiques. Així, dels 6 hospitals que existien a Barcelona en la segona meitat del segle XIV, 3 estaven administrats pel municipi i 3 pel capítol catedralici. Aquesta evolució, a més, va culminar amb la fusió de tots ells en 1401 en un únic hospital, l'Hospital de la Santa Creu, sota el control directe del Consell municipal. Així doncs, durant les dècades centrals del segle XIV, quan la crisi fou més dura a la Corona d'Aragó, no es va produir cap nova fundació i, de fet, molts dels hospitals van experimentar greus problemes, com el de Santa Eulalia, que va estar a punt de desaparèixer, en aquest cas per causa de la mala administració del prevere Bartomeu Descoll, acusat d'hipotecar-lo i vendre molts dels seus béns per a gastar els diners obtinguts en en el joc. En canvi, a principis del segle XV, quan la recuperació econòmica es feia palesa, els governants municipals van prendre la iniciativa de fundar un nou i gran hospital, que multiplicava considerablement la capacitat dels existents fins aleshores, sobrepassant en total les 450 places per a pobres i malalts. 

Hospital de la Santa Creu de Barcelona, actualment adequat com a Biblioteca de Catalunya

Des de la perspectiva dels burgesos locals, senyors del poder municipal tant a Barcelona com a València, la pobresa constituïa una amenaça constant per a la societat urbana. En aquest sentit, en paraules d'Yves Barel, l'hospital no era una altra cosa que la peça clau del control social de tot un seguit de marginats que vivien en la ciutat i la marginació dels quals era originada pel propi sistema urbà. Segons explicaven els predicadors i teòlegs de l'època, vetlar pel correcte funcionament dels hospitals era també una obligació moral dels governants. Una obligació que es traduïa en una política hospitalària de la qual queden interessants testimonis en la documentació municipal valenciana, segons ha estudiat amb detall Agustín Rubio. Per exemple, en 1341, davant la notícia que alguns hospitals no admetien malalts ni els donaven una provisió adequada de menjar, ni roba de llit, ni tenien personal suficient, el Consell de València organitzà una inspecció pels establiments de la ciutat en col·laboració amb el bisbat per tal de posar fi a aquella situació de precarietat. I des de llavors, les visites es repetiren periòdicament, en 1346, 1375, 1396, etc.

D'una altra banda, també en la ciutat de València s'observa el mateix procés que a Barcelona, és a dir, un primer moment de predomini de les fundacions eclesiàstiques i posteriorment de les ciutadanes; una segona etapa, coincidint amb la crisi de les dècades centrals del segle XIV, en què no es van fundar nous hospitals; i una tercera en què la intervenció del poder públic es féu cada vegada més important fins a la concentració de tots els hospitals en un de controlat pel govern municipal. En aquest cas, la xarxa hospitalària constava de 12 establiments: l'Hospital de Sant Vicent, creat per Jaume I en 1238 sota el control de monjos cistercencs; l'Hospital de Sant Llàtzer per a malalts contagiosos, documentat en 1251 i mantingut per religiosos; l'Hospital de Sant Guillem, instituït en 1252 pel ciutadà Guillem Escrivà; l'Hospital de Santa Llúcia, fundat a la fi del segle XIII per la reina Constança i encomanat als franciscans; l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem i l'Hospital de Santa Maria de Roncesvalles, especialitzats en peregrins i documentats a les darreries del mateix segle XIII; l'Hospital d'en Clapers, creat en 1311 pel ciutadà Bernat Desclapers; l'Hospital dels Beguins, fundat pel també ciutadà Ramon Guillem Català en la dècada de 1330; i l'Hospital de Sant Antoni, establert llavors per a malalts d'ergotisme. En total, fins a 1330 es van fundar 9 hospitals a València, però durant el següent mig segle, coincidint amb els moments més durs de crisi econòmica, no es va instituir cap altre centre hospitalari. En 1379, en canvi, el bisbe va fundar l'Hospital de Santa Maria, destinat als sacerdots pobres, mentre que en la dècada de 1390 s'establiren altres dues institucions burgeses, l'Hospital d’en Conill, fundat per l'apotecari Francesc Conill, i l'Hospital d’en Bou, per a pescadors pobres, creat pel ciutadà Pere Bou. 

En conjunt, es pot observar el mateix canvi que es produí a Barcelona: si bé en el segle XIII es fundaren 5 hospitals de gestió eclesiàstica per només un de burgesa, durant el XIV hi hagueren, en canvi, fins a 4 fundacions burgeses per només dues eclesiàstiques. Resulta obvi, doncs, el procés de secularització de les institucions hospitalàries. I, en relació amb això, resulta perfectament congruent la fundació en 1409 de l'Hospital d’Ignoscents, folls i orats, el principal hospital valencià del segle XV, creat per iniciativa de 10 ciutadans, que van excloure expressament de l'administració als clergues i els cavallers. D'una altra banda, també de forma paral·lela al que passava a Barcelona, la intervenció del poder municipal sobre els hospitals fou cada vegada més intensa. Així, el Consell de València passà a controlar progressivament els hospitals de Sant Llàtzer, d'en Clapers, de Sant Vicent, de Santa Llúcia, dels Beguins, d'en Conill i d'en Bou. I aquesta administració conjunta també es traduí en una vinculació de la seua gestió econòmica amb la del propi Consell, transvasant capitals de la hisenda dels hospitals a la del municipi i racionalitzant-ne la gestió. Per això no és estrany que aquest procés, com a Barcelona, acabara per produir en l'any 1512 la fusió de tots els hospitals en un d'únic, anomenat Hospital General.

Vista aèria de l'Hospital General de València, actualment adequat com a Biblioteca Provincial 

En definitiva, a través dels exemples de València i Barcelona es poden copsar els principals trets de l'evolució de la política assistencial vers els pobres i malalts en la societat urbana baixmedieval de la Corona d'Aragó. En primer lloc, al llarg dels segles XII i XIII les institucions hospitalàries van pertànyer bàsicament a l'Església, fins que a partir de finals del mateix segle XIII començaren a ser molt més habituals les fundacions laiques. Tanmateix, durant els moments de crisi de les dècades centrals del segle XIV no s'establiren nous hospitals i quan es van reprendre les fundacions, a la fi del Tres-cents, destacà el creixent intervencionisme del poder municipal en la xarxa hospitalària. Així els governants locals, per les seues obligacions públiques i amb la finalitat d'augmentar el control de la societat urbana, anaren concentrant el seu poder sobre els hospitals de la ciutat fins a unir-los tots en un únic centre al llarg del segle XV o començaments del XVI. És així com la qüestió dels pobres malalts va passar a ser un afer d'ordre públic.