Història d'una entrevista: Fer Harca al programa El Mural amb Amàlia Garrigós

L'esperit nadalenc ho omplia tot, o potser seria millor dir simplement la decoració nadalenca: llumenetes, aparadors, músiques... El matí havia estat intens, com sempre ho és l'anada a València. El café amb Maria Josep, després l'arxiu, i finalment una visita als col·legues del departament d'Història Medieval. En un tres i no res s'ha passat la meitat del dia. És l'hora de dinar, la panxa sembla executar una melodia abrupta, que no és sinó el moviment dels budells que demanen alguna cosa per a ells. Ens trobem tots tres a la porta de la facultat i sense més dilació, tot i les típiques bromes, agafem el metro. El lloc escollit enguany per fer el nostre dinar d'empresa (sí, els d’Harca sempre fem per Nadal un dinar d’empresa, entenent aquesta com a sinònim d'aventura, de projecte) està als afores de la ciutat, a l'avinguda d'Alfauir.

No és un restaurant d'alta cuina amb noms ampul·losos per als seus plats mig buits. Dinem de menú: paella, acceptable, i mandonguilles de bolets, prou més fluixes. Ara les postres, una porció de tiramisú tan gran com bona. Està que se n'ix! Per a acabar-ho de rematar, Vicent es trau de la motxilla una botella del "Naturalment Dolç 100% malvasia" que fa el nostre amic Juan Cascant. Demanem les copes que corresponen a un vi com aquest, i el cambrer s'ofereix a obrir-nos la botella. Entre rialles i acudits ens hem fotut el pastís, fins i tot Frederic, que tenia el tros més gran. La botella també està a punt de caure. Quin brou més delitós! Ai, que ja s'ha acabat. Toca el cafè: un llarg amb crema de whisky, ja sabeu. També Ferran en demana un –què voleu, és Nadal. Paguem i marxem.

Enfilem a peu el camí d'Alboraia. Quan arribem, l'edifici està tancat encara, però en això apareix Amàlia Garrigós, la nostra amfitriona. Per fer una mica de temps, anem a un bar per prendre un café, i una misteleta. Li fem cinc cèntims de la nostra trajectòria fins a la publicació del #ferharca, i de la certesa del futur incert que ens espera. La conversa, o la mistela, mata els nervis perquè quan ens volem adonar ja estem asseguts al davant dels micròfons. La cambra esta protegida del sol per uns panells verds que creen un ambient diferent, una mica oníric si voleu. Amàlia ens dóna algunes indicacions i l'estructura, a grans trets, de l'entrevista. Els nervis, si havien marxat, tornen. Cavallers, va de bo!

S'encén la llumeta roja i ja estem en l'aire. Sota la direcció d'Amàlia anem desgranant, com si fóra una magrana, cadascun dels aspectes del llibre. Se l'havia preparada bé, l'entrevista. Porta fotocòpies de cada capítol del que vol parlar, tots connectats d'una manera o d'una altra amb l'actualitat: el cinema i la història, els pirates andalusins i la seua semblança -o no- amb els d'altres èpoques més recents, els unicorns i les creences mitològiques medievals. Teua, meua, amb més o menys encert anem responent als interrogants que ens planteja gairebé sobre tot el llibre. Quan ens adonem ha transcorregut gairebé una hora parla que parlaràs. Al remat, tots quatre estem quasi satisfets amb el resultat de l'entrevista, la primera que ens han fet a la ràdio.

Després de la foto de rigor amb Amàlia, marxem fins al metro que ens ha de retornar al centre de la ciutat. Les primeres valoracions són positives, però queda en mans dels periodistes el muntatge final. Aprofitem per parlar de nous projectes, uns més factibles que altres, però amb temps tot es farà, o això esperem. En això que arribem a la nostra destinació, i ens acomiadem. Ha estat un gran dia! El resultat final, tres mesos després, apareix ara amb la publicació d'una part de l’entrevista al programa radiofònic El Mural, que condueix mensualment Amalia Garrigós a la web d'Escola Valenciana. Des d'ací li donem les gràcies per l'oportunitat. I ací teniu el fragment, que esperem que us agrade:

Presentació de "Fer Harca" a Algemesí i bones festes!

Targetó d'invitació a la presentació de #ferharca a Algemesí

El passat divendres vam tindre oportunitat de presentar novament Fer Harca. Històries medievals valencianes, en aquest cas en la llibreria Samaruc d’Algemesí. Potser el calendari no resultava el més adient per a fer una presentació, ja que era, en la pràctica, el darrer dia de classes en la universitat i el tir d’eixida de les compres nadalenques. Malgrat tot, ens vam trobar la llibreria de gom a gom. Hi era, a més, la premsa local, de manera que l’inici de l’acte encara hagué d’esperar una mica mentre ateníem els requeriments dels periodistes. Fets els agraïments inicials, la llibretera Enri Polo donà pas a Vicent Baydal, que exposà la trajectòria i els objectius de l’editorial que ha publicat l'obra, Llibres de la Drassana. Es tracta, com sabeu, d’un col·lectiu jove que només compta amb mig any de vida, però que ja ha tret a la llum un bon grapat de llibres de temàtica diversa: futbol, novel·la, sexe o cuina, entre d’altres. A més a més, també explicà l'origen del Grup Harca i del nostre blog, així com el procés de selecció de textos per al llibre, com si d'un menú degustació es tractara.

Seguidament va prendre la paraula Josep Enric Estrela, investigador en la història de la literatura i tècnic de cultura de l’Ajuntament d’Algemesí. I no hi hagué dubte que es tracta d’un expert en això de connectar amb el públic perquè des de les seues primeres paraules es posà els assistents en la butxaca. Com fan els bons presentadors, parlà de certs aspectes del llibre donant lleugeres pinzellades com si d'un quadre impressionista es tractara, de manera que aconseguí despertar l’interés dels potencials lectors sense desvetlar-los en absolut les resolucions finals. En acabat, continuà l’acte Frederic Aparisi que parlà del procés creatiu i de redacció dels posts, així com de manera més detallada d’alguns dels capítols del llibre que, per la seua temàtica, podien resultar més interessants per al públic, com, per exemple, el referit als despoblats medievals. Finalment es va obrir un torn de preguntes que va servir per a comprovar de primera mà quins aspectes del nostre passat preocupen més, o resulten més interessants, per al gran públic. Fou ací on intervingué també Ferran Esquilache a propòsit de les xarxes de poblament d'època andalusina.

Frederic Aparisi, Josep Enric Estrela, Vicent Baydal, Enri Polo i la primera filera d'assistents a l'acte

Acabada la presentació, tocà l'hora de la signatura continuada de llibres i la xarreta distesa amb la moltíssima gent que per unes coses o altres teníem punts de vista, opinions i comentaris a compartir. Tot açò fou encara més gustós amb la bona companyia dels gotets de mistela i els dolços que la llibretera va tindre la gentilesa de preparar per a tots. Com fa poc a Gandia, va ser tot un plaer i això ens anima a anar pensant ja en noves presentacions o, fins i tot, en un possible segon llibre. Tant de bo. De vosaltres, que també feu Harca, depèn! Vos donem les gràcies per acompanyar-nos i també aprofitem la data per a desitjar-vos un bon Nadal i una bona eixida i entrada d'any. Esperem que el 2014 vos haja sigut positiu i que el 2015 vos siga encara més propici. Bones festes!    

Actualització 30-12-2014:

Després de la publicació d'aquest post la televisió municiapl d'Algemesí BercaTv ha fet al seu noticiari un reportatge sobre la presentació del nostre llibre, que us oferim a continuació. Moltes gràcies al responsables per l'interés.

Presentació de Fer Harca. Històries medievals valencianes

La setmana passada ens acomiadàvem del blog fins al setembre, però hem decidit publicar un altre post aquesta setmana també per a complementar l'anterior, oferint-vos algunes imatges i un vídeo de la presentació a València del nostre llibre Fer Harca. Històries medievals valencianes, a l'hora que es presentava la nova editorial Llibres de la Drassana.

Frederic Aparisi explica què és el Grup Harca

Signant llibres

El vídeo és del realitzador César Sabater

Us recordem que podeu comprar-lo per internet ací, i que a partir d’aquesta setmana estarà a les llibreries. Després de l’estiu volem fer alguna presentació més en altres llocs, a la que esteu també convidats si us ve de gust, i de la que ja donarem notícia.

D’altra banda, estem molt pagats pel reportatge que el diari Levante-El Mercantil Valenciano ens va dedicar en la secció de València diumenge passat. En aquest enllaç podeu llegir el text complet del reportatge principal, i en aquest altre el complement.

Pàgina del diari en paper

I ara sí, de nou, ens veiem al setembre. Moltes gràcies a tots els que ja heu comprat el llibre i als que ens heu donat suport.

Beyond lords and peasants. Un llibre del Grup Harca

Ja està. Després d'any i mig de gestions i d'esforços titànics, ja està. Sembla que fa una eternitat quan començàrem a donar les primeres passes, com sol ser habitual en aquests casos, que és trobar els cacaus. Però ara ja està. El treball dóna els seus fruits i ara, per fi, podem fer un tast.

Portada de Beyond Lords and Peasants

Aquest és un llibre col·lectiu en molts sentits. Abans que res perquè són diversos els autors que hi participen, i també perquè és el resultat del treball de molta gent, més enllà de la tasca dels editors. Per damunt de tot, però, és un llibre d’Harca, i això perquè tots quatre ens hem capficat en aquest projecte en la mesura de les nostres possibilitats. És per això que trobareu el logo harquià al darrere de la coberta. Com sol succeir en aquests casos, hi ha coses que s'hagueren pogut fer d'una altra manera, i d'altres que es podrien millorar. Només podem assegurar-vos que aquest és el millor llibre que hem pogut fer, donades les circumstàncies i els recursos. Nosaltres estem satisfets amb el treball realitzat, i esperem que vosaltres també ho estigueu.

Portada del darrere, amb el logo d’Harca

Per ser totalment sincers, la idea de publicar un llibre conjuntament ha estat sempre present, des dels mateixos inicis del Grup Harca. Així d'agosarats eren aquests joves investigadors. Sí, quan organitzàrem la sessió per al WEHC 2009 a Utrecht ja teníem en el cap la possibilitat de recollir els materials en un volum col·lectiu. Al remat, això es va esvair per unes raons o per altres. La possibilitat es va presentar arran del Seminari de Joves Investigadors del Departament d’Història Medieval de la Universitat de València, que en la seua tercera edició (2011) va adquirir un caràcter internacional amb la participació dels col·legues flamencs de les universitats de Gant i d’Anvers, que ara participen al llibre. En principi, la publicació anava a ser un recull de les aportacions que uns i altres férem a sengles trobades, a les ciutats de València i Anvers. Al capdavall, però, atès que era una qüestió que, poc o molt, ens preocupava a tots, decidírem centrar-nos en l’anàlisi dels sectors benestants de la societat rural, com es desprèn del títol del llibre. No és aquest, per tant, una simple edició de papers esparsos, sinó que hem tractat de donar-hi una coherència interna, establint un objecte d'estudi comú. Analitzat, això sí, des de cronologies, perspectives i territoris diversos.



Prement ací podeu veure o descarregar l’índex en pdf

Com podeu veure, n’hi ha articles sobre el País Valencià i Flandes fonamentalment, i també un treball sobre Anglaterra. A més, inclou un pròleg del professor Ferran Garcia-Oliver, una introducció a la temàtica de les elits rurals escrita pels editors, i unes conclusions del professor anglés Christopher Dyer, de la Universitat de Leicester.

Si voleu llegir el llibre sencer podeu trobar-lo en paper a les millors llibreries universitàries de l’Estat, a la pàgina web de PUV, també a Amazon, o comprar-lo en llibre electrònic a través de les Publicacions de la Universitat de València. Esperem que el gaudiu. Enjoy it!

Un regne fundat fa 10 anys

Tal dia com hui de l'any 1999, el col·legi major Rector Peset va acollir la presentació d'Els fundadors del regne de València, la gruixuda obra d'Enric Guinot que “marcava una fita”, segons afirmaven els presents i recollia el diari El País al dia següent. Certament ho era -ho és-, però al meu parer no en el sentit que aquell dia es donava a l'aparició de l'obra, sinó que era una fita historiogràfica. Perquè el treball de síntesi i reinterpretació de tot el que se sabia fins al moment sobre la colonització del regne valencià va ser important, però el procés de recollida i tractament de dades que va suposar aquella obra degué ser ingent. Els fundadors va aparéixer en un context clau per a l'estudi d'aquest període, perquè el llibre suposava la culminació de l'estudi del “repoblament” valencià fet fins llavors, però també, junt a El naixement d'una colònia de Josep Torró (que igualment ha fet enguany una dècada), donaven el tret d'eixida a una nova manera d'interpretar el procés de colonització feudal del regne de València. Així, si Els fundadors anava encara ple de “repobladors”, a partir d'aquell moment paraules com andalusins, colons i colonització començaren a ser emprades per la historiografia, fins al punt que ara, 10 anys després, estan completament assumides per bona part del medievalisme valencià; almenys pel que fa a la meua generació, que començava a formar-se just en aquells anys.

Mapa dels colons cristians i els indígenes musulmans al regne de València, reelaborat per Marc Belzunces amb noves tecnologies, a partir del mapa de la pàgina 294 d'Els Fundadors

Però la fita que es destacava a la premsa, l'aspecte que li donava cert rebombori a aquest llibre, no era el vessant historiogràfic, sinó el vessant “polític”. I és que, de fet, el llibre no està enfocat des del punt de vista de l'estudi de la colonització feudal, sinó que està pensat com un intent de desmuntar i clarificar els “mites” del “repoblament” valencià en general, i més concretament com una resposta a les excentricitats “històriogràfiques” del secessionisme lingüístic valencià, començant pel pròleg de Ricard Pérez-Casado i la introducció de l'autor, i seguint al llarg de tot el llibre. Així, fins a quin punt calia, a l'alçada de 1999, tot un capítol per a demostrar que els andalusins valencians parlaven àrab? Des del punt de vist historiogràfic crec que cap, però pareix ser que des del punt de vista social calia, i molt. Altra cosa és el ressò que, al final, aquestes coses acaben tenint, i la utilització dels resultats de la recerca que l'historiador posa a l'abast de la societat. Corre per la xarxa una cita d'Alfons Cucó en la qual afirmava que “paradoxalment, les èpoques més recents de la història valenciana resulten molt menys conegudes que alguns trets de la València medieval, [...] i probablement aquest fet no és cap casualitat”. I no deu ser-ho, perquè Els Fundadors forma part ja de l'argumentari polític del nacionalisme fusterià, com palesa una simple recerca a Google.

La Vanguardia, 24 d'octubre de 1999

Com que el món del secessionisme lingüístic no té la capacitat intel·lectual per a respondre a aquesta obra, fins ara les crítiques més rellevants des d'aquest vessant s'han vist reduïdes a un article d'Amparo Cabanes en una revista de filologia de Lo Rat Penat l'any 2001, del qual únicament un parell de crítiques se sostenen; i més recentment, a principis de 2008, un article periodístic, publicat en diverses entregues al desaparegut diari Valéncia Hui, en el qual s'intenta (altra cosa és que s'aconseguisca) rebatre algunes de les afirmacions de l'obra mitjançant la típica literatura grollera i desordenada del secessionisme lingüístic valencià. I això que l'antropologia medieval és un món viscós i esvarós que permetria fer a l'obra algunes crítiques puntuals i fonamentades, però que poc canviarien el resultat final.

Unes opinions incòmodes

Acabe de llegir Una dona incòmoda, el llibre de la flixanca Montse Banegas que narra -amb indubtable rerefons autobiogràfic- la trajectòria d'una jove brillant i inestable des de l'institut fins a la finalització de la tesi doctoral en Història Contemporània. La carrera investigadora i docent de la protagonista, Mònica, es desenvolupa a la facultat de la Universitat de Barcelona i al llarg de les pàgines del llibre, en línia amb les seues dificultats per a socialitzar-se, no s'està de vessar, sense pèls a la llengua, tota una llarga sèrie d'opinions despietades de les quals no se'n salva pràcticament cap estament universitari. Hi ha estopa per a tots...

Per als professors:

El catedràtic, de qui havia llegit alguna cosa, distava molt de ser un pensador brillant, ni tan sols original, però era força conegut. Era d'aquella mena de persones amb oratòria planera, demagògica, guarnida amb quatre anècdotes personals, dels que tenen un to de veu suau, un parlar lent i un cert aire de despistats; tot un seductor a les aules, a les converses o als debats de ràdio. Responia a un perfil molt comú en el món universitari homes d'una maduresa ben portada, un passat esquerranós i radical tamisat per la moderació que donen els anys (i el pragmatisme de la necessitat), separat i amb gust per les coses bones Algunes de tan bones i cares com el bon vi, el bon menjar, un xalet a la Cerdanya o la roba de disseny. Una mena de persona que ha d'invertir molt de temps i energia a assolir, consolidar i mirar de superar la posició que té. Tanta "gestió", els deixa poc temps per fer el que se suposa que fan, és a dir, ensenyar i investigar. De manera que necessiten tota una cohort de becaris que els facin la feina: fer les classes, preparar les conferències, escriure els articles... I el que és més important, que els deguin favors. Vaig entregar l'article i en Rius [el catedràtic] hi va fer algun correcció (totalment innecessària) només per deixar clar qui manava, com els gossos quan es pixen per marcar el territori. Vam perdre un parell de dies i nits passejant, somrient i escoltant aquells vetustos professors que ens explicaven batalletes, ens sermonejaven i no perdien oportunitat de recomanar-nos que no fóssim "localistes". Quan l'universal impera, el localisme no agrada, excepte si es tracta de llonganissa de Vic i un bon Priorat.

Per als becaris:

Per una mena de solidaritat gremial, els becaris formaven un grup compacte i tancat, però infestat de desconfiances i traïcions. Una mena de lobby però amb una capacitat de pressió nul·la. Tots eren igualment malfiats, grisos i presumits. Aquestes sortides amb els becaris eren tremendament pesades. En començar a sopar es parlava només de temes acadèmics, com les recerques o les classes, amb algun comentari irònic sobre els professors, però pocs; tothom podia ser un enemic. A mesura que avançava la nit i la gent bevia més, es passava directament a malparlar ferotgement dels despòtics professors... Ni en aquells sopars pretesament entre companys, distesos i divertits, els becaris s'alliberaven dels jous esclavitzants que els lligaven als titulars. Les capelletes, les tensions, la desconfiança, s'amagaven sota les rialles, les bromes i les copes. Era com si en la meva feblesa ells [la resta de becaris] trobessin la seva força, amb deslleialtat i traïdoria, sense gota de pietat... En aquella fira de vanitats que era la universitat, la meva estava sent ultratjada sense treva.

Per a la burocràcia i l'estat:

En depositar-la, la meva tesi es va perdre en una mena de forat negre burocràtic governat per una colla de funcionàries dominatrix que compensaven les seves frustracions acadèmiques torturant els investigadors. Durant un mes la meva tesi va estar literalment il·localitzable en algun punt del procediment administratiu. Acabada la tesi es van acabar també les beques estatals. Em trobava en un moment d'impàs: l'estat, que havia invertit en mi com a investigadora, ara es desentenia del meu futur. El meu, insuficient, sou sortia del finançament que aconseguira el grup... En definitica, que treballava molt (com sempre) i cobrava menys.

Per a les tendències de la recerca:

La facultat era un viver de "modernisme". I no en el molt respectable sentit decimonònic del terme, sinó en el molt poc respectable sentit actual. Tres quartes parts de les assignatures duien la paraula "revisió", "multiculturalitat" o "gènere" al títol. Com havia d'evitar mirar aquella colla de criatures ignorants, fàtues i satisfetes? Com no podia veure-les, com podia no emprenyar-me, no indignar-me, no sentir-me fastiguejada al davant d'aquells éssers que desafiaven el mateix concepte d'educació? Universitaris mancats dels fonaments bàsics de la gramàtica, de la lògica, de les inquietuds i dels neguits més elementals? Com podia no sentir-me impotent al davant d'allò.

I per al sistema universitari en si:

Què hi feien tots aquells fills d'obrers a la universitat? ... L'estat buscava subsistir, acomodava l'excedent de població immigrant com a classe treballadora a Occident i creava una nova classe burgesa, més consumista, més hortera i més alienada que mai. La classe mitjana consumeix inconscientment i assegura un mercat inesgotable per nodrir, i alhora adopta al Tercer Món o col·labora amb oenagés amb la benedicció de l'estat, un mecanisme de control subtil i sibil·lí per evitar contradiccions de classe. Brillant. I el mecanisme té una única clau de volta: l'educació. Només cal pervertir una mica més el sistema educatiu i l'estructura funciona perfectament. Rebaixar a l'infinit la qualitat per aconseguir el miratge d'una classe mitjana il·lustrada i fer-ho amb l'argument que dóna més legitimitat: democratitzem l'ensenyament. Recol·loquem els individus a la infraestructura i així la supraestructura, satisfeta i indemne, continua xiulant amb les mans a les butxaques el seu camí cap a la perpetuació eterna.

Afortunadament, sembla que en esta ocasió la ficció caricaturesca supera una realitat dura i en ocasions cruel, però no tan salvatge -almenys personalment i de moment no m'ho pareix- com dibuixa la historiadora Mònica, Una dona incòmoda.