Rèquiem

La relació entre el món acadèmic i la història, diguem-ne, amateur no és fàcil, gens fàcil, menys encara a casa nostra. Si bé es mira, l'Assemblea d'Història de la Ribera sembla ser l'únic espai de trobada entre ambdós vessants de la pràctica historiogràfica. Amb tot, també aquest exemple deuríem prendre'l amb cautela. Però si hi ha un punt de trobada entre els professionals de la història i els que es creuen ser-ho, aquest és l'arxiu. A l'estiu i a la tardor, com les fulles perennes del taronger, els aficionats a la història passen les seues hores a l'ombra de papers antics i pergamins més vells encara, guarits de les inclemències del temps, ara el fred, ara la calda. Trobareu que són gent diversa: retirats professors d'açò i d'allò, de l'altre, antics cuiners, administratius o advocats... però, tots plegats, jubilats que generen una demanda als arxius que no cal menysprear. D'entre tota aquesta gent, m'agradaria rescatar el record d'un en particular.

Ell era home ja major, malaltís i trist, desenganyat de la vida, però amb l’elegància que donen els diners i la cultura pròpia de la burgesia valenciana de preguerra. Us diré que havia treballat a l’ambaixada espanyola de Nova York durant molts anys. Jubilat, amb una perenne depressió i una malaltia que l’atordia ara sí ara també, sense cap obligació social ni familiar, va trobar un quefer a l’arxiu. Certament, la seua perxa juntament amb les ulleres redones a l’estil francès li conferien una aureola, diguem-ne, singular, diferent a tota la fauna arxivística que defuig de les obligacions domèstiques i es refugia a les sales dels arxius de València. A diferencia de la resta, ell no hi va destacar mai per ser un lector agut, tindre ull crític o per haver estat una autoritat cultural en cap institució local i menys encara del món universitari.

La veritat és que no recorde quin dia ni com el vaig conéixer. Supose que, fruit de compartir hores d’arxiu, un bon dia parlàrem i avant. Com bona part de la gent que va a l’arxiu a donar feina (la qual cosa està molt bé perquè ajuden a mantenir les sales més o menys plenes), s’inicià en açò de la història amb l’excusa de l’arbre familiar. No sé exactament fins a quin grau d’avantpassats va arribar, però el ben cert és que un dia decidí fixar-se en les famílies camperoles. No em pregunteu ni per què, ni d’a on, ni de quin període exacte. Com que la lletra gòtica se li feia massa difícil optà per dedicar-se als segles moderns. Freqüentava només dos arxius a València, almenys fins on jo sé i he coincidit amb ell, de matí a l’Arxiu del Regne, i de vesprada a l’arxiu de protocols del col·legi seminari del Corpus Christi de València. Fou en aquest darrer on vaig tindre oportunitat de conèixer-lo millor. I és que el Patriarca, com és coneix comunament aquest arxiu, es presta a això, a una relació més personal entre els qui comparteixen la sala. El barret durant els minuts abans d’entrar esperant que el porter òbriga la porta, el cafenet a l’entremig o, per als que fumen, una cigarreta al claustre eren, són, moments per a la conversa i la familiarització amb els altres. A diferència de la resta de gent gran, ell et parlava d’igual a igual o, fins i tot, col·locant-se per sota de tu, demanant-te per açò i per allò, com si ja foses tota una autoritat en la matèria, mentre damunt et pagava un cafè o t’oferia un cigarret. I tot això amb una modèstia que contrastava amb la més rància i agosarada supèrbia dels altres.

Un dia, sense saber com ni per què, començaren els problemes. Primer les equivocacions de signatura, que portaven boig l’arxiver qui havia de pujar i baixar de nou a la sala a pels volums notarials. Desprès, més seriós, els desmais. Recorde la primera vegada que ho vaig presenciar com el cor em bategava que se me n’eixia, no només perquè es va ensorrar damunt la cadira davant de mi, sinó perquè els que estaven al costat van romandre impassibles: tranquilo, tranquilo, ya le ha pasado otras veces, ahora enseguida vuelve. Es desploma una persona al teu costat i no ets per alçar-te de la cadira? Només els joves ens vam apropar per veure com s’hi trobava i de seguida “va tornar”. Això no obstant, vam romandre nerviosos, algunes se’n eixiren a fumar la resta de la vesprada. Aquest “espectacle” el vaig haver de contemplar un parell de vegades més encara. Al principi, com que li venia de nou tot això, el desmai el trobava d’imprevist, però amb el temps aprengué a anticipar-se i seure en la cadira. Jo vaig deixar d’acudir assíduament al Patriarca, però sempre que el veia aprofitava per fer un barret i prendre un cafè junts conscient que aquell bon home tenia anècdotes per contar i de les que aprendre, tot i que no foren d’història.

Darrerament havia rebutjat bona part dels que havien estat els seus valors al llarg de la seua vida i com a exemple mirava de parlar valencià, la qual cosa per a una persona com ell era tot un signe. Això, sumat a les seues equivocacions amb les signatures arxivístiques i els problemes de salut, cada vegada més greus, provocava la mofa i els comentaris jocosos dels qui, en teoria eren, els seus col·legues, més aviat falsaris. L’última vegada que el vaig veure amb vida, curiosament, no fou a l’Arxiu del Regne ni tampoc al del Patriarca, sinó a l’Arxiu Municipal de València. Llavors ja estava molt flac, amb tremolors i alguna botija per parlar. Ja veus com són les coses. Al poc de temps l’arxiver del Patriarca em va comunicar que havia mort, sembla que tot sol a sa casa. Tot i que era un toc anunciat, em vaig entristir, tot plegat em resultava un home simpàtic. No sé si realment sabia el que feia quan anava a l’arxiu perquè prenia notes dispars i demanava protocols notarials sense un ordre o una lògica aparent, però el que contava de la seua trajectòria vital sí que em resultava força interessant.

El més fort, però, estava per vindre. De nou de la mà d’aquesta gent que es deien sus amigos del archivo. Resulta que en les darreres setmanes han fet gestions pels arxius de València per veure si cap arxiver té contacte amb la família del difunt perquè els entreguen les fitxes que va confeccionar al llarg de cinc o sis anys de treball. Primer es burlaven de la seua persona i del seu treball, més encara, a les esquenes, i ara demanen per les seus fitxes. No és el lloc ni el moment per glossar les vergonyes de la fauna que sovinteja els arxius de València, però aneu alerta amb los abuelitos.
 

Dades personals d’aquest home només sé que havia treballat a l’ambaixada espanyola a Nova York, segons ell, i que li deien Santiago. No crec que s’esperara que ningú parlara d’ell quan haguera mort, però desprès d’assabentar-me d’això de les fitxes tenia ganes de fer-ho. Un modest homenatge.

Una cronaca aretina

És una estació d'esdeveniments i trobades historiogràfiques, com podem comprovar en els darrers textos que estem publicant. Novament per la Toscana, aquesta volta a la Terra d'Arezzo, em dispose a fer una crònica de la IIIª Scuola di Studi Dottorali dedicada a les Fonti per la storia dell'economia europea (secoli XIV-XVII) i que ha tingut lloc entre el 5-9 de juliol. I he de fer palés que el rigor i el debat científic mai ha d'estar renyit amb un bon ambient de vells i nous coneguts, propiciat per un entorn magnífic com és el centre històric aretí i servit d'una barreja de gustos i olors a pasta, carn i vi. De tot això i d'un munt de bibliografia, de contactes i noves idees, estic ara desfent la maleta.

Panoràmica de la ciutat d'Arezzo

En aquesta ocasió amb el títol de La documentazione per la storia dell'impresa (Europa occidentale, secoli XIV-XVII), la trobada té un format semblant als tallers d'història francesos: tant professors com nous investigadors proposen diversos temes-problemes que sorgeixen en la seua recerca, per a després ampliar-los i discutir-los entre tots els participants, i amb l'exigència de fer la presentació en una llengua diferent de l'emprada en l'exposició (que han estat el francés, l'italià i el castellà). Altrament, un format que ha estat adaptat pel curs d'especialització del monestir de la Valldigna i que s'ha celebrat tot just per aquestes mateixes dates. En fi, la Scuola està organitzada pels professors Franco Franceschi (Università degli Studi di Siena), Mathieu Arnoux (Université Paris VII-Denis Diderot), amb la col·laboració de Jean-François Chauvard (École Française de Rome) i el suport de la Fraternita dei Laici d'Arezzo (de la qual se n'ha ja parlat).

Seu de la Fraternita dei Laici

Enguany, el tema que s'ha proposat és un dels objectes d'estudi que han caracteritzat la història econòmica des de mitjan segle XX, si bé fins fa no massa dècades s'havia vinculat a les grans empreses mercantils i, sobretot, havia estat relacionat amb els grans cognoms de mercaders italians. Però, recentment, s'han incorporat nous conceptes i problemàtiques en incloure-hi unes altres modalitats (les empreses industrials o la família camperola i artesana). Llavors, el problema sorgeix d'entrada amb l'enunciat: ¿podem considerar com a empresa no només un ens o societat en què es distingeix el capital i el treball, sinó també d'altres institucions, com ara la unitat conjugal, que barrejava indestriablement aquests elements, gestionava pròpiament tant les inversions, la destinació dels seus productes com també comptava amb l'aportació de mà d'obra externa (salvant les distàncies, com les petites empreses en l'actualitat, que són les més nombroses)? ¿Fins a quin punt aquesta definició tan general fa que perda eficàcia el concepte (es pot parlar, en cert sentit, de la gestió d'un feu com una empresa)? En canvi, ¿és correcte el terme d'emprenedor tant per a aquells nobles, mercaders, camperols o artesans que van diversificar les seues inversions, que destinaren sumes de capitals en l'abastament o distribució de molts productes, condicionant, introduint innovacions i generant dependències econòmiques en els productors més febles? En suma, ¿quin sentit té parlar “d'empresa” en una societat com la feudal? ¿Quines relacions socials se'n derivaven depenent del seu tipus?¿Com va contribuir a les diferents transformacions socioeconòmiques que es donaren a l'Europa occidental al llarg dels segles baixmedievals i moderns?

Una de les sessions de la Scuola

Al voltant de tot açò han reflexionat en aquestes jornades historiadors veterans (Phillipe Braunstein, de l'École des Hautes Études de París; el mateix Arnoux), autors polèmics (Luca Molà, University of Warwik) i s'han aportat noves perspectives (David Igual o Andrea Caracausi, aquest de la Università Ca` Foscari de Venència), així com investigadors que estem tractant, de forma directa o no, aquestes qüestions en les nostres recerques. Com recordava M. Arnoux, no estem al davant d'unes problemàtiques solament dels medievalistes. Historiadors com Philip Wolf o A. Schiavone (per a l'Antiguitat) qüestionaven en les dècades centrals del segle XX a altres economistes que obviaven tota referència a aquestes empreses internacionals abans de la instauració de la revolució industrial o del capitalisme en els segles XVIII-XIX.

Tot i això, l'empresa com a tal no la trobarem en els clàssics teòrics de l'economia capitalista (David, Ricardo, Smith... tot i que el professor francés se n'oblidà de Marx). En realitat, es tracta d'una “anomalia” dins l'economia de mercat: en un intercanvi (hipotèticament) lliure no té sentit una entitat que tracta de controlar diferents processos econòmics al seu si; hauria de bastar el recurs al mercat -en què l'oferta i la demanda es regulen per elles mateixes-. En aquest sentit, caldrà esperar justament a la segona revolució industrial, en què aquelles empreses van sobreeixir notablament, per a una reflexió entre els historiadors econòmics (el primer que en parlà i va usar el concepte en el sentit que emprem ara va ser Alfred Marshall el 1898), i, sobretot, d'ençà es va treballar dins la història institucional i des d'un punt de vista més aviat jurídic. I a l'igual que l'estat, suposava l'empresa per a aquests estudiosos un element distorsionador de l'economia, tot i que, de forma totalment contradictòria, es volia fer veure, referides a les empreses mercantils dels segles XIV-XVI, un precedent del capitalisme a l'Europa occidental.

¿Veritablement no hi hagué feudalisme a Itàlia? Casa de Petrarca a Arezzo

No sols ensopeguem amb aquestes idees preconcebudes, sinó també amb qüestions de definició i encaix en una economia com la feudal, tal i com ha estat caracteritzada ben a sovint. Gemma Teresa Colestani (Centro Nazionale di Ricerca-Nàpols) ha subratllat la proposta ben interessant de Malanima, que ha traçat una mena de piràmide que va des de les grans empreses internacionals (com els Datini en els segles XIV-XV), aquelles grans empreses d'àmbit regional (com podien ser-ho determinades mines) fins arribar a una base àmplia de l'empresa familiar, siga artesanal o camperola. I ha insistit que cal igualment establir jerarquies internes. Colestani posava un exemple intermedi i ben proper a nosaltres, com foren els cavallers i mercaders catalans i valencians que s'establiren al sud d'Itàlia i les illes de la Mediterrània occidental: sense deslligar-se de l'àmbit de la família pròpiament, es dedicaren entre altres negocis a la compra de matèria primera (el sucre, la seda), a comerciar amb ella i vendre-la, creant-ne societats a tal efecte, van despendre capitals en algunes de les instal·lacions (si bé solament en el seu aspecte del mercat immobiliari, amb trapigs o molins de sucre) i com, de fet, contribuïren a l'establiment de les indústries en aquella banda de la Corona d'Aragó.

Detall de la portalada de Santa Maria della Pieve a Arezzo (segle XIII).
Els treballs segons els mesos de l'any ("Hic est iulius. Hic est augustus...").

Dintre aquest tema de les diferents tipologies, L. Molà ha distingit les empreses empentades per l'estat, sobretot a partir del segle XV a Itàlia i que s'estendran arreu de l'Europa preindustrial, en què els prínceps, els senyors o els governs municipals promouran i implantaran determinades manufactures. Tot això va tindre els seus precedents en les polítiques proteccionistes o premercantilistes que s'encetaren en el període baixmedieval i que estaven marcades com a transfons per l'augment del consum, la producció en massa (en el sector tèxtil, primer els draps de llana i després el vellut) o la cursa per adquirir noves tècniques i atraure capital humà (capacitat, amb contractes signats amb professionals preats; o no especialitat, amb polítiques d'atracció d'immigrants del camp). En definitiva, normalment els historiadors han assenyalat de forma descriptiva i particular moltes d'aquelles iniciatives, però ha mancat un estudi de com es van concretar i de quins efectes tingueren en les societats del moment.

Una altra escena en aquella mateixa església

Totes aquestes qüestions teòriques es troben enllaçades necessàriament per les metodologies que es poden desenvolupar a partir de les fonts disponibles, de les que cal, però, un coneixement exhaustiu de la seua naturalesa, això és, quin aspecte de la realitat abasta -i les seues possibilitats- i amb quines limitacions -per a la investigació- ho fan. David Igual (Universidad de Castilla-La Mancha) assenyalava la idea tractada en la passada Settimana d'història econòmica de Prato: és necessari recórrer a una “polifonia” de les fonts. Enfront de l'enorme documentació contable, privada, conservada de les empreses toscanes -que, en realitat, són una excepció en el conjunt no sols del continent sinó també a Itàlia-, en altres regions han de ser observades els altres tipus de companyies per mitjà d'un altre prisma. De fet, com comentàvem fins i tot després del debat, aquelles fonts presenten també ocultacions i no hem d'oblidar que es tractaven de famílies poderoses.

Comptes de l'obra d'un hostal a València el 1455. Arxiu de Protocols del Patriarca de València, Protocols d’Antoni de les Coves, sign. 21725

Ph. Braunstein va presentar, en la seua ponència, diferents tipus de documentació (dels comptes, de les disposicions de les autoritats i la legislació, sobre documents notarials) per estudiar dos grans sectors amb unes repercussions que anaven molt més enllà de la mateixa activitat econòmica, com resultaren la construcció o la metal·lúrgia des de la plena Edat Mitjana: les grans obres o les grans mines van comptar amb centenars de treballadors, es precisà d'una gran quantitat de inversions (i d'una gestió complexa) o bé van produir un gran impacte sobre l'organització de l'espai ben important.

Pel seu costat, D. Igual ha explicat quines característiques van assolir les fonts del notariat català, amb una gran riquesa en els seus actes que no es troben en altres contrades, i, com recalcava, cada societat va crear el notariat que precisava. Això és, si bé la documentació privada o pròpia de les empreses és ben escassa en els arxius de la Corona d'Aragó, el ben cert és que moltes de les seues activitats passaren davant un notari -cosa que no succeïa de la mateixa manera allà on aquell tipus de documents sovinteja-. Amb l'estudi, doncs, de les compravendes, de les procuracions o nomenaments de representats, la creació de societats, els arbitratges entre les parts, etc., és possible acostar-nos a algunes de les característiques dels mercaders valencians i com van actuar. Amb uns trets, però, llunyans a les grans entitats italianes, aquells comptaren amb una gran disparitat d'inversions i amb uns capitals modestos en cada operació, per evitar riscos. Tanmateix, bo i el recurs freqüent i habitual al notari i el volum que va generar la seua documentació, no cal tampoc oblidar que qui més recursos tenia, més present hi era, i, per tant, de la font es desprén una determinada representació social. Unes limitacions especialment referides pel que fa a la participació d'altres persones i la seua situació dins o davant d'aquestes empreses.

Inventari post mortem d'un difunt, en què el notari va anotant una part dels béns immobles que va trobant.
APPV, Protocols d’Antoni de les Coves, sign. 21713 (1448)

Una de les intervencions que més interés ha suscitat ha estat, sens dubte, la d'Andrea Caracausi. Tant pel tema principal, al voltant de la utilització de les fonts judicials amb la finalitat de fer una aproximació a l'artesanat, com per tot el munt de qüestions que se'n deriven de l'ús d'aquesta tipologia documental. No solament hem de pensar en la justícia criminal, més cridanera i més sovintejada per l'antropologia històrica, sinó en l'oblidada justícia civil, més àrida si es vol, però que reflecteix problemes quotidians, a voltes anodins, d'àmplies capes socials.

Aquest historiador va posar de relleu que les fonts derivades dels tribunals de les corporacions d'oficis són igualment estranyes en molts països d'Itàlia (novament, l'excepció són les Arti de la Toscana), i sovint solen ser tardanes. Però, en canvi, en altres contrades moltes de les competències de conflictes entre oficis o entre productors-consumidors-intermediaris s'hi troben en els tribunals ordinaris de cada ciutat (o en altres de segona instància). Aquest és un altre exemple que podem estendre a casa nostra. Ara bé, no són fàcilment utilitzables per a la història econòmica, àdhuc es poden realitzar de la mateixa manera estudis quantitatius (que forçosament només han de ser indicatius, com altres tipologies de documents). La informació qualitativa que ve relatada, això sí, difícilment podem trobar-la en altres textos (veure el cas que vaig exposar en un altre post), relativa al món del treball. Amb tot, no hem d'oblidar que tota documentació és parcial, també aquesta. Descomptant que cal un coneixement precís del dret i les seues pràctiques en cada societat, molts plets s'acaben resolent entre les parts (i en algunes ocasions trobem en la documentació notarial aquests acords), que solen reflectir la realitat en negatiu (quan hi ha algun conflicte de per mig), que algunes capes socials no podien sostindre processos extensos...

Demanda davant el justícia de tres-cents sous de València el 1396 per un jornal d'un moliner.
Arxiu del Regne de València, Justícies de València, Justícia de Tres-cents Sous, sign. 699

A més de compartir totes aquestes reflexions que m'han anat sorgint a partir de la participació en aquesta escola, també m'agradaria assenyalar que l'àmbit català ha estat ben present de manera directa o indirecta, tant per part dels docents com dels recents investigadors. A banda de les exposicions d'Igual o Colestani, i la meua mateixa sobre la tesi doctoral, Ingrid Houssaye (Istituto Universitario Europeo de Florència) va parlar de les relacions de l'empresa Datini amb el Magreb, les quals passaven per mans de mallorquins i valencians; Arnoux posà com a exemple el sucre també al País Valencià; Giovanni L. Pagani tractà els mercaders internacionals genovesos i la seua actuació per la Mediterrània; Agnès Pallini-Martin (EHESS) d'uns mercaders de Lió vinculats amb la península Ibèrica en el segle XVI; Silvana Sciarrotta (Università di Salerno) es va referir amb el desplegament del sector sèric al sud italià en època moderna, amb tants paral·lelismes (també pel tipus de documentació) amb el cas valencià...

Tot plegat mostra que, gràcies a la riquesa i varietat de fonts que poden ser presentades des del nostre àmbit així com el contrast amb altres fonts forànies, els historiadors dels països de l'antiga Corona d'Aragó podem oferir importants aspectes de debat i de contribució sobre tots aquests problemes per a la historia econòmica en la baixa Edat Mitjana i inicis d'època moderna. Cal, però, que els investigadors valencians i no sols, tal i com ha posat de manifest en la nostra pàgina web Antoni Furió, tractem d'anar més enllà del nostre racó particular -necessari, però, per a un aprofundiment en les fonts-, fem un esforç constant d'enllaçar amb altres historiografies d'altres territoris i donem eixida a la comunicació dels coneixements adquirits més enllà de les nostres fronteres per facilitar el seu intercanvi i enriquiment. Es pot oferir, per tant, un model per a altres zones d'estudi i es va donar una situació no tant allunyada pel que fa a les distintes modalitats d'empreses i d'actors econòmics del que ocorria a bona part de la Mediterrània occidental.

Palazzo della Segnoria d'Arezzo

I+D+i = !

Lo volvieron a denunciar ayer los rectores de las universidades públicas de nuestro país: el Consejo acumula una deuda con estas, que también son los principales entes investigadores de la sociedad valenciana, de más de 200 millones de euros y no ha pagado desde septiembre . Y no es la primera ni la única vez en los últimos años.

Misèria, desgràcia, ingratitud...

Arran del recent post d'Ivan Martínez sobre la baixada d'inversió pública en investigació m'ha vingut al cap la cita de Max Horkheimer que encapçala la pàgina web de Comrade Louis Proyect, programador informàtic a la Columbia University i activista polític de pensament marxista. La cita pot aplicar-se a la manca de recursos amb les quals comptem els investigadors, però també -i sobretot- a la manca d'ambició crítica, la mesquinesa, l'endropiment i el seguidisme que dominen en moltes ocasions l'activitat intel·lectual:

A revolutionary career does not lead to banquets and honorary titles, interesting research and professorial wages. It leads to misery, disgrace, ingratitude, prison and a voyage into the unknown, illuminated by only an almost superhuman belief.

Precisa.

I+D+I = ?

Fa uns pocs dies, la principal associació que agrupa els investigadors i becaris va manifestar de forma clara la seua rotunda oposició a les línies que està seguint el govern de l’Estat en relació als retalls en la Investigació, Desenvolupament i Innovació (I+D+I).

Certament, la crisi actual ha fet trontollar alguns dels pilars del sistema capitalista, no només en els cercles financers, tal i com s’estava desplegant des dels anys 1980 i, sobre tot, durant l’última dècada; i està afectant greument centenars de milers de persones, en alguns casos de forma dramàtica, en l’àmbit estatal. Moltes de les explicacions de la situació actual que es pateix a Espanya i al País Valencià (amb un 20% més d’atur que la resta de països i regions de l’Estat) rauen en el model productiu que suporta la base de l’economia. En definitiva, els retalls pressupostaris per part de l’Estat espanyol a l’I+D+I no contribuiran, ans al contrari, a canviar aquest model productiu, augmentar la productivitat, o, entre altres, a la millora en el benestar del conjunt de la ciutadania.

Aquesta confessió de fe ve motivada perquè aquests ajustos a la baixa afecten també als investigadors, que suporten bona part de la recerca universitària i també contribueixen a l’impacte social i econòmic que generen els centres de formació superior. Per la meua part, crec justes i necessàries les protestes que estan duent a terme des de Joves Investigadors i precarios.org.

Aquestes entitats porten anys denunciant algunes de les greus insuficiències per crear una vertadera carrera investigadora. Gràcies a diverses iniciatives que han portat a terme han contribuït a generar un cert ressò i que això pressionara els responsables públics a introduir certs canvis (amb la creació del 2+2, o dos anys de beca i dos anys de contracte, això és, tindre alguns drets laborals garantits com qualsevol altre treballador, que fins fa poc més d’un lustre era inexistent dins la carrera investigadora; i, fins i tot, la Generalitat Valenciana s’ha compromés –ja vorem- als quatre anys de contracte íntegres). Això no obstant, les iniciatives i les protestes han de continuar: les convocatòries d'ajudes continuen anant al pairo, aquelles noves regulacions rarament s’han estés a altres àmbits –com ara a les fundacions privades o altres instàncies públiques- i les incerteses sobre una carrera sense una continuïtat definida –al marge dels mèrits dels seus aspirants-, continua sent una espassa que penja damunt el cap dels investigadors.

El més complex, el més difícil, però alhora el més rellevant, encara està per fer. A més del que acabe de subratllar, no cal oblidar que estem molt lluny de les dotacions i la situació d’altres estats del nostre entorn: encara el panorama investigador és molt ombrívol, per no parlar de la insuficiència econòmica i la manca d’una línia clara en els grups d’investigació. O els impagaments i la falta de compromisos del Consell amb les seues universitats públiques. Tristament, no estem en grau d’assolir els objectius econòmics, les funcions socials que deu desenvolupar la recerca. Sense això, malament es podrà seguir una activitat científica normalitzada.