Els sistemes de reg d'Oman

En la península Ibèrica parlar actualment de regadius històrics és cosa quasi exclusiva dels medievalistes. Primer perquè van ser els grups tribals musulmans que envaïren i colonitzaren Hispània a partir del segle VIII els que van portar la irrigació a casa nostra, com a forma principal de producció d'aliments. I segon perquè la societat feudal que posteriorment va conquerir i colonitzar Alandalús va heretar la irrigació de la societat que va destruir, i la va integrar com una forma d'augmentar la producció de renda; per això els sistemes hidràulics continuaren emprant-se, s'ampliaren, i se'n construïren de nous. Per tant, l'ús de l'aigua ha estat molt important en el funcionament d'ambdues societats medievals al nostre país, i encara que la irrigació ha continuat emprant-se fins a la actualitat, certament modernistes i contemporanistes no li han parat massa atenció. Els geògrafs, per contra, que sí se n'han dedicat, no han aconseguit de moment produir cap coneixement històric rellevant sobre l'organització de les societats del passat, més que res perquè no és el seu propòsit.

Però és evident que la irrigació, l'agricultura irrigada, no es va inventar a l'edat mitjana, ja que s'ha vingut emprant des del Neolític en diverses zones del món, i té un paper especialment rellevant en tota la franja que va des de l'Índia fins al Nord d'Àfrica, passant sobretot per l'Orient Mitjà. És precisament en la zona de Mesopotàmia on van nàixer els primers estats, i la interpretació tradicional diu que va ser la introducció de la irrigació com a forma principal de produir aliments allò que va fer més complexa l'organització social de les comunitats camperoles primitives, i va propiciar l'aparició dels estats. En qualsevol cas, el tema de l'aparició de poders forts que controlen la societat, com va plantejar Karl Wittfogel, és suficientment complex i encara debatut com per a no entrar en ell ací ara. Però cal dir que, en realitat, allò que caracteritza la major part de les comunitats que basen la seua economia i organització social en la irrigació no és precisament un poder estatal fort.

el Creixent Fèrtil

L'organització social tribal, que tan exòtica ens sembla a nosaltres, no és més que la conseqüència de l'anomenada revolució neolítica, el moment en què els grups humans de caçadors-recolectors es convertiren en agricultors sedentaris o en ramaders nòmades; i aquesta innovació tecnològica i social es va estendre molt ràpidament. El que no està tan clar és si la irrigació va aparéixer com a resultat d'una necessitat, per la falta de pluja en les zones desèrtiques del Pròxim Orient, o com una elecció, ja que amb la irrigació no es depén tant de l'oratge, i a més permet cultivar plantes aclimatades a altres llocs del planeta que sense l'aportació d'aigua artificial a l'estiu no podrien viure en la Mediterrània i el Pròxim Orient. Però, en qualsevol cas, és evident que aquelles comunitats primitives que es decantaren per l'agricultura irrigada van canviar la seua organització social, la seua cultura es va fer més complexa, i a partir d'aquell moment tot el seu cosmos va començar a girar al voltant de l'aigua i del seu aprofitament.

Eixa mena d'organització social, en definitiva, després de segles d'evolució, és la que van introduir a la península Ibèrica durant l'alta edat mitjana les tribus àrabs i berbers, transformant alhora també la societat nativa hispanoromana. Però això és molt difícil d'historiar, perquè es tracta de societats molt conservadores, molt estàtiques, en les quals aparentment res no canvia al llarg dels segles, generació rere generació. A vegades s'ha dit que són societats sense història, i no perquè no tinguen escriptura, sinó perquè aparentment mai passa res; a banda de les contínues guerres tribals que, en realitat, mai canvien gran cosa. Per això, els paral·lels antropològics amb societats que encara hui conserven aquella organització social tribal, i giren al voltant de la irrigació, són tan importants per a entendre el passat dels humans que van viure al nostre territori. Tot seguit veurem un exemple de societat que encara utilitza sistemes hidràulics històrics tal com van ser dissenyats: els aflaj d'Oman.

mapa d'Oman

Oman és un país de l'Orient Mitjà, situat en la costa índica de la península Aràbiga, just al nord del Iemen. De fet, la seua població és principalment d'origen iemenita des del Primer Mil·lenni abans de Crist, tot i que històricament va estar controlat per dinasties perses fins a l'arribada de l'Islam en el segle VII d.C. Segons els arqueòlegs, l'agricultura irrigada es va introduir a la zona aproximadament en el segle VI a.C, fa uns 4.500 anys, i des de llavors ben poca cosa ha canviat en aquest aspecte. Allà als sistemes hidràulics els diun aflaj, o falaj en singular, que en àrab significa literalment aqüeducte subterrani (o això diuen), i que és en realitat el nom local del que a Pèrsia diuen qanat i al Nord d'Àfrica foggara; és a dir, una mina d'aigua que punxa la capa freàtica horitzontalment a través de túnels subterranis. Una vegada en l'exterior, el sistema hidràulic comença a dividir-se i a portar l'aigua a tots els horts, creant el que normalment es coneix com un oasi.

mina, qanat, falaj o foggara

Malgrat això, en realitat el nom s'empra per a qualsevol tipus de sistema hidràulic, inclosos també els que prenen l'aigua superficial d'un wadi o riu menut mitjançant un assut (el 55% dels que n'hi ha a Oman). Segons el Ministeri de Recursos Hídrics del país, actualment hi ha comptabilitzats 11.000 aflaj a tot Oman, dels quals uns 400 tenen un flux d'aigua constat. Actualment, de fet, encara n'hi ha un bon grapat en funcionament, tot i que òbviament no es tracta dels primers construïts, ja que el més antic tindria només 500 anys, segons les dades disponibles. En 2006, a més, van ser declarats per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat, i en conseqüència tenen una especial protecció, malgrat que els grups que els empren són encara suficientment forts i consolidats com perquè de moment no perille el seu futur en aquest sentit. En realitat, el perill de desaparició els ve per la disminució de la capa freàtica que els pot deixar sense aigua, per la sobreexplotació i pel canvi climàtic, igual que en el cas de les foggares d'Algèria.

A continuació podeu veure un vídeo breu, de 15 minuts, en valencià (si sabeu alemany podeu veure ací la versió original), que pertany a una sèrie sobre els bens declarats Patrimoni de la Humanitat. En ell es mostren dos exemples d'aflaj omanites: un de rural, a les muntanyes d'Hajjar (literalment muntanyes de pedra), i un altre d'urbà, o més bé periurbà, el falaj Daris, que és el més gran i que envolta la ciutat de Nizwa, la antiga capital del país. Després de veure'l comentaré algunes de les coses que es mostren i que es diuen, i faré algunes comparacions amb els sistemes hidràulics valencians.

El primer falaj que heu vist, el de l'oasi menut en vessant, és pràcticament igual a alguns dels que podem veure al llarg de la façana mediterrània de la península Ibèrica. L'aigua de la font s'acumula en una basa i després es distribueix per les séquies a cadascun dels horts de l'oasi, baixant pel vessant de forma escalonada. N'hi ha molts amb aquesta morfologia, per exemple a les Illes Balears, però a mi m'ha recordat alguns dels que he vist personalment com el d'Ayna o el de Letur, al sud de l'actual província d'Albacete, en la part que va pertànyer al regne de Múrcia. També l'aqüeducte que es pot veure al vídeo és especialment significatiu, d'una arquitectura molt irregular, de factura camperola, i recorda molt a altres que s'han conservat per ací.

aqüeducte camperol en un oasi de la muntanya omanita d'Hajjar

L'aigua, segons ens diu la veu en off, es divideix entre persones, animals i plantes, d'acord amb les necessitats i el nombre de membres de cada família. Per això, la quantitat d'aigua que correspon a cadascuna marca el prestigi i el poder que aquesta família, o clan, exerceix dins del conjunt del grup. El consell dels vells, format per un representant de cada família que sol ser el membre més vell, el primogènit, és el responsable del repartiment de l'aigua i del manteniment del sistema, una institució que heretaran després els cristians a casa nostra a través de les comunitats de regants.

Però aquest sistema hidràulic només pot alimentar unes 60 persones, és limitat, i fa segles que és així, segons la veu en off. No s'amplia, res no canvia. Açò ja fa temps que ha estat detectat pels estudis d'Arqueologia hidràulica a casa nostra, tant la rigidesa del sistema, que dificulta l'ampliació, com l'opció social de no fer-ho. Quan el grup creix demogràficament, i l'àrea irrigada és incapaç de produir aliments suficients per a alimentar a tot el grup, aquest senzillament es divideix, i una part marxa a un altre lloc a la recerca d'una nova font o punt de captació per a construir un nou sistema. Açò és diu reproducció per segmentació en llenguatge científic. Ampliar el sistema original suposaria sobreexplotar l'aqüífer, que tard o d'hora acabaria per assecar-se posant en perill la supervivència de tot el grup. D'altra banda, la segmentació tribal no és en realitat sinó la continuació de l'estratègia d'expansió dels grups primitius de caça-recol·lectors, que contínuament es dividien quan el grup creixia per a no sobreexplotar els recursos del seu nínxol ecològic, i una part marxava en busca d'un altre territori. Només amb l'aparició de les ciutats desapareixeria aquesta organització social, quan els humans començaren a agrupar-se en un sol punt, diversificant la seua economia i per tant la seua societat.

L'altre sistema hidràulic que hem pogut veure al vídeo és el falaj Daris, construït al voltant de Nizwa. Encara que el punt de captació també és una gran font, l'aigua és tan abundant que la seua morfologia i extensió recorda extraordinàriament els sistemes hidràulics fluvials de casa nostra, les grans hortes, amb séquies molt més grans i profundes, que recorren molts kilòmetres i reguen diversos espais hidràulics. En aquest cas es tracta de mines subterrànies que recorren fins a 8 km fins a la ciutat. A més, els canals travessen la ciutat, i l'aigua és aprofitada per a les industries, els banys i la mesquita, la neteja, els horts urbans, etc. Recorda molt a ciutats com Elx, per exemple. També podeu veure els partidors proporcionals, iguals que els d'ací, des d'on l'aigua es divideix pels canals amb la finalitat d'arribar als diversos espais hidràulics, cadascun pertanyent a un grup camperol diferent.

partidor proporcional en falaj Daris

D'altra banda, segons ens diuen, en aquests aflaj més grans l'aigua es pot vendre i se subhasta. A casa nostra això és així en la major part d'hortes del sud valencià i de Múrcia, cosa que tradicionalment s'ha explicat per ser la zona de major aridesa i sequera. També n'hi ha un encarregat de l'aigua, que posseeix tota l'autoritat, com una mena d'alcaid, que controla el repartiments i els torns a través d'un rellotge de sol per a controlar els torns. Cada 6 hores canvien la distribució de l'aigua. Aquesta mena de supervisor dels grans sistemes és el que els documents baixmedievals d'ací anomenen çavacequia (de l'àrab sahib al-saquiya). És lògica l'existència d'aquest càrrec puix, en els sistemes més grans en els quals l'aigua ha d'arribar a molts grups diferents, el repartiment seria massa complicat i conflictiu de gestionar conjuntament. Per això es delega en una autoritat, amb un prestigi d'equanimitat, en la que tots confien. És el mateix principi que regeix el Tribunal de les Aigües de València. A més, cal recordar que els primers que van controlar el poder de la nova taifa de València, després de la caiguda del Califat, els coneguts Mubarak i Muzzafar, eren en realitat “sequiers”, o alguna mena de càrrec semblant de supervisió. Els únics que en un moment de desconcert i buit de poder van tindre la suficient autoritat popular entre les tribus berbers valencianes per a fer-se amb el poder, malgrat ser esclavons blancs.

A les portes de la ciutat es desenvolupa el mercat, el suq. No el mercat de les manufactures dels artesans o els productes del comerç a més llarg abast, eixe està dins de la ciutat, i n'és l'essència de la mateixa. Aquests és el mercat dels camperols, on es compren i venen els productes agraris i els ramats, que només es fa una vegada a la setmana. Aquests mercats rurals estan en l'origen de poblacions valencianes com Sueca, o la desapareguda alqueria de Suc, a Gandia, i en alguns casos poden haver estat l'origen d'algunes ciutats. Allà on es concentraven els camperols per a comerciar, acaben per assentar-se els comerciants i els artesans. I de seguida arriba el poder, l'Estat, a controlar el procés i a cobrar impostos. Tot plegat és això que molts anomenen la cultura de l'aigua, i que no tothom pareix entendre com funciona en realitat.

Paisatge, poblament i espais agraris en època andalusina

Com heu pogut constatar els lectors del blog d'Harca, l'organització de seminaris i fòrums d'investigadors novells ha estat una de les principals preocupacions dels doctorands del Departament d'Història Medieval de la Universitat de València durant els darrers anys. En aquesta línia, els passats 2, 3 i 4 de juny tingué lloc la Trobada de joves investigadors: Paisatge, poblament i espais agraris en època andalusina, que no només recollia aquest esperit, sinó que, a més a més, sumava el dels seminaris d'arqueologia medieval organitzats a la mateixa facultat d'història valenciana pels professors Enric Guinot i Josep Torró al llarg dels darrers cursos. Així, junt a un gruix d'investigadors predoctorals, també hi participaren d'altres consolidats, com Eugènia Sitjes i Jorge Eiroa, o el mateix Miquel Barceló, el fundador de l'arqueologia hidràulica o dels espais irrigats, la principal branca impulsora de la disciplina entorn de la qual gravitaven tots els treballs presentats: l'arqueologia agrària.

Així, per exemple, fins a cinc de les nou exposicions realitzades versaren sobre els sistemes hidràulics construïts per grups camperols araboberbers a diversos llocs d'Alandalús, especialment a la seua zona oriental. Tres d'elles, les de la vega de Granada, la plana de Lleida i la serra valenciana de la Calderona, dutes a terme per Luis Martínez Vázquez, Josep Marfull i Kilian Cuerda respectivament, encara estan en les fases primigènies d'investigació, per la qual cosa es limitaren a indicar-ne els principals objectius i mostrar uns primers resultats, vinculats a la identificació dels espais irrigats d'època andalusí. Això ha estat especialment possible en el casos lleidatà i valencià, d'escassa densitat de població en comparació amb el complex cas granadí, encara per desllorigar per part dels historiadors. Amb tot, aquesta aparent complicació no ha estat obstacle per tal de començar a esclarir, per fi, els orígens de la vega de València, associats, segons va explicar Ferran Esquilache, als petits espais d'irrigació de les alqueries formades entre els segles VIII i X (cal precisar-ne encara la datació dels assentaments, així com de certes ampliacions posteriors). Igualment, la gran extensió de l'actual horta de la vall de Ricote, 120 hectàrees, tampoc ha impedit que Arnald Puy haja estat capaç d'identificar hipotèticament l'espai irrigat original, de només 6 hectàrees, bo i emprant una àmplia gamma de tècniques geoinformàtiques.

Kilian Cuerda, Luis Martínez Vázquez i Josep Marfull

Ferran Esquilache i Arnald Puy

D'una altra banda, la resta de presentacions se centraren en l'estudi del paisatge sencer d'una determinada zona, en ocasions en relació amb una especialització rural concreta, com ara les salines de la serra nord de Guadalajara durant l'època altomedieval o la ramaderia del terme municipal de Culla entre els segles XIII i XVII. En el primer cas, estudiat per Guillermo García-Contreras, l'especial geografia del terreny, tendent a l'aparició de salines naturals, va induir l'aparició al seu costat d'assentaments que, a banda d'espais irrigats de clara tradició araboberber, incloïen l'explotació sistemàtica de les salines com una part més del treball agrari. En el segon cas, el de Culla, l'abrupta orografia també estimulà la concentració dels esforços productius en una determinada especialització, la ramaderia, com ha pogut destacar Vicent Royo a través d'una completa reconstrucció dels espais d'assentament, de conreu, de pastura i de trànsit pecuari. Pel que fa a d'altres zones, com el Quempe granadí o el districte mallorquí de Manaqûr en època andalusina, Sonia Villar i Eugènia Sitjes han tractat de reconstruir la globalitat dels espais de poblament i de treball rural, la primera encara en una etapa inicial de la investigació, mentre que la segona, pel contrari, amb uns resultats definitius, fruit de la seua tesi doctoral. En concret, en aquest darrer cas s'ha pogut identificar una xarxa coherent d'assentaments i espais de conreu que generà un centre d'intercanvis ubicat al soc de Manacor, un model que potser també estimulà l'aparició i el creixement d'alguns nuclis andalusins a l'actual territori valencià, com comencen a indicar algunes recerques.

Guillermo García-Contreras

Vicent Royo i Sonia Villar

Quant a les conferències programades al llarg de la trobada, hi hagué, en primer lloc, la paraula del mestre, Miquel Barceló, qui no requereix de presentació en l'àmbit hispànic. Si no la necessiten Marx o Ranke a nivell internacional, tampoc la necessita ell, puix els creadors de metodologies històriques sempre són un referent, a admirar o criticar, però un clar tòtem tribal per a la resta d'investigadors que el segueixen. En aquest sentit, Barceló volgué deixar de banda el seu paper fundacional en l'arqueologia hidràulica i tractà d'exposar-ne una perspectiva impersonal. Amb tot, dedicà la primera part de la seua intervenció a explicar les seues respostes a les dues úniques crítiques explícitament rebudes: la de Sonia Gutiérrez, de qui sorprenentment acceptà ara la validesa de les seues objeccions en acusar d'ucronia les primeres descripcions de l'arqueologia hidràulica, i la de Luis Pablo Martínez Sanmartín, de qui, en canvi, insistí en l'equivocació que suposa pretendre una creació estatal i urbana de les grans hortes fluvials, ja que segons semblen indicar els primers casos estudiats, com el de València, l'origen fou tribal i camperol. La resta de l'exposició, a banda de reclamar la posició que pertoca en la narració historiogràfica espanyola a les ruptures totals que suposaren les conquestes andalusina i cristiana de la península ibèrica, se centrà en una nova idea, encara en desenvolupament, sobre els espais irrigats per les tribus i clans araboberbers. Segons aquesta, a través dels principis matemàtics que regeixen les paràboles, necessàries al principi de tot sistema hidràulic per tal que l'aigua agafe velocitat, es pot afirmar que els constructors sabien des d'un principi l'espai que ocuparia la zona regada. Això, potser, tindrà implicacions teòriques en la qüestió dels volums demogràfics per als quals foren creats aquells sistemes.

No debades, aquest fou també un dels punts essencials de la conferència de Jorge Eiroa, un dels arqueòlegs amb més projecció de futur en el nostre àmbit, arran dels seus treballs en el sudest ibèric, especialment a la vall de Ricote i Tirieza, en la frontera oriental de l'emirat nassarita. Així, tot fent balanç de la seua pròpia experiència i de l'avanç de l'arqueologia agrària en els darrers anys, Eiroa va reclamar no només la multidisciplinarietat de les excavacions, amb anàlisis de l'espai i el poblament conjugats amb estudis arqueobotànics, palinològics i arqueozoològics, sinó també una aproximació de múltiples vies, més enllà de la linealitat oferida per la seqüència tradicional d'excavació, estudi i interpretació. En qualsevol cas, insistí en la necessitat d'ampliar l'inventari d'alqueries i nuclis andalusins excavats, en tant que la prospecció -el principal mètode de l'arqueologia dels espais agraris- té unes limitacions que només poden ser salvades per les nombroses informacions aportades per una excavació. Finalment, Eiroa clogué la seua intervenció amb la introducció d'una de les principals qüestions cap a la qual s'orientarà la investigació en els propers anys, la dels graners comunals fortificats, ja avançada fa una dècada per Josep Torró i Josep Maria Segura en aquest article sobre el castell d'Almizra.

Jorge Eiroa i Miquel Barceló

En darrer terme, la trobada donà pas a una taula redona sobre la possible patrimonialització dels paisatges històrics, en què intervingueren el director de l'Institut del Territori Eliseu T. Climent, i els mateixos investigadors Kilian Cuerda, Luis Martínez Vázquez i Arnald Puy. Curiosament, només el primer va advocar per un aprofitament dels paisatges històrics adaptat a les noves circumstàncies econòmiques a través de programes com els de les olives mil·lenàries del Maestrat, les terres dels vins o les rutes turístiques. Els historiadors, en canvi, més apegats a la realitat dels llocs que estudien, es declararen pessimistes a l'hora de poder garantir la conservació d'uns paisatges que, sense l'ús tradicional, semblen difícils de mantenir tal i com eren. Val a dir, una església o un castell, com a monuments arquitectònics són relativament fàcils de conservar i valorar, però la dimensió és tota una altra quan parlem de paisatges sencers que necessiten ser mantinguts per tota una estructura social que els dóna un ús determinat. En el nostre cas, per exemple, la Llotja de València s'ha pogut mantenir sense mercaders a dins, però l'horta no podrà subsistir, de cap de les maneres, si no hi ha llauradors que la treballen. En aquest sentit, també les torres d'alqueria andalusines són un vestigi fàcilment conservable, com ja constatàrem al mateix blog d'Harca. I precisament amb una visita a una d'elles, la de Bofilla, al nord-oest de València, va finalitzar la trobada sobre Paisatge, poblament i espais agraris en època andalusina. Com veieu, tres dies intensos i ben productius.

La torre de l’alqueria de Bofilla

Una finestra al nostre passat

Amb aquest suggerent títol ha tingut lloc el I cicle de conferències sobre la història de la Font d'En Carròs que s'ha iniciat aquest mes d'octubre amb dues sessions. La primera tingué lloc el dia 16 amb una conferència al meu càrrec sota el títl "Viure i conviure a la Font d'En Carròs durant l'Edat Mitjana". La següent sessió fou el dijous passat, dia 23. Jesús Alonso i Jaume Castillo ens parlaren sobre el plet d'aigues de 1401 que enfrontà les viles d'Oliva i la Font d'En Carròs vs Gandia i la universtat de Palma, que aleshores incloïa els pobles d'Ador i Palma. Alonso comentà el procès de restauració al qual ha estat sotmés el document, un preciòs volum de més d'un palm de gros i una acurada decoració.

Seguidament, Jaume Castillo, expert en la conflictivitat medieval per assumptes d'aigua, ens féu una detallada descripció del litigi, analitzant els seus protagonistes, i ressenyant allò que ens pot il·lustrar aquesta conflictivitat respecte a la societat medieval, una idea que va sorprende al nombròs públic assistent, el qual quedà un tant insatisfet al no poder conèixer quin bàndol guanyà el litigi.

En el torn de preguntes, Alonso, sempre provocador, ens preguntava sobre els orígens del regadiu valencià, si romans o musulmans. La intenció semblava clara, iniciar debat en clau de difusió entre Castillo i Pep Gisbert, arqueòleg de Dénia, qui es trobava entre el públic assistent. Com que no eren tampoc hores, cap dels dos mencionats volgueren entrar al tema. Per acabar Gisbert feu una lloable denúncia sobre l'estat de l'arquitectura de l'aigua a la Safor. I els polítics, allí presents, a tragar....

Desprès els organitzadors soparen amb els dos convidats. Una xarrada molt gustosa, no sols pel menjar, sinó sobre tot per la companyia.

Ara preparem les noves sessions, us mantindrem informats.

Per cert, què bonic estava l'assut al dia següent de matí.

D'alqueria andalusina a aldea despoblada: l'Hortichuela d'Alpont

No fa molt que es va presentar el llibre «Pobles abandonats. Els paisatges de l'oblit», del periodista Agustí Hernández i el geògraf José Manuel Almerich, al qual acompanya una exposició itinerant que ja s'ha vist a Alboraia, el Museu Etnològic de València i actualment a Alpont. Entre les fotografies seleccionades per a distribuir a la premsa en la promoció de l'exposició, em vaig trobar amb aquesta (feu clik per a ampliar-la) del despoblat de l'Hortichuela, una aldea del terme municipal d'Alpont (els Serrans), i de fet a molt poca distància de la localitat. I em va cridar de seguida l'atenció perquè, tot i que les cases enrunades que es veuen deuen haver estat construïdes, com a molt prompte, a la segona meitat del segle XIX o a la primera del XX, l'aspecte visual que presenta aquest despoblat és exactament el mateix que devia tindre una alqueria andalusina despoblada al segle XIV, després de la conquesta, o al segle XVII, després de “l'expulsió” dels moriscos. De fet, a la documentació escrita, sobretot a la del XVIII, hi ha moltes referències a aquests despoblats moriscos, a penes recognoscibles ja entre runes en aquella època, i que actualment han desaparegut per complet.

Però encara crida molt més l'atenció una altra cosa d'aquesta foto des del punt de vista històric. Tot i ser una aldea que ha estat habitada fins al segle XX, presenta l'aspecte visual que, imaginem, devia tindre una alqueria andalusina de muntanya: una horta aterrassada aprofitant el revolt d'un torrent, d'aproximadament una hectàrea; i per sobre, el lloc d'habitatge, en el punt més alt, i al voltant i per dalt de les cases els secans, pocs i dispersos, i el bosc, d'aprofitament comunal. En l'altra fotografia, presa per satèl·lit, es pot veure el mateix lloc, en la qual hi he posat uns punts de referència a ambdues fotografies (les lletres A, B, C i D) amb la finalitat d'ajudar el lector a entendre la correspondència d'ambdues fotos.

L'horta, que a penes es veu a la fotografia de dalt, està adaptada al vessant del torrent. S'hi poden comptar unes 12 parcel·les aterrassades, les qual sumen una hectàrea i poc més de superfície total. És a dir, un menut sistema hidràulic d'alqueria típic, molt ben documentat fins ara a les muntanyes valencianes, de Mallorca o de Granada, per posar alguns exemples ben coneguts. Segons la hipòtesi desenvolupada per Miquel Barceló, la superfície total de la terra irrigada originalment és directament proporcional al nombre de persones que componien el grup constructor del sistema en el moment de l'assentament. I es tractaria, naturalment, d'un o diversos grups clànics, generalment pertanyents a una mateixa tribu àrab o berber, que conreen les terres de forma comunal. Però tot i la defensa de Barceló sobre el manteniment del sistema tribal fins al moment de la conquesta feudal, cada vegada sembla més evident que hi va haver una mena d'evolució social també en el món rural, cap a comunitats veïnals, com ja va defendre Pierre Guichard anteriorment. Per a la zona de la Granada nassarita, Carmen Trillo ha explicat una distribució jurídica de les terres de l'alqueria, segons la qual les terres de l'horta eren terres apropiades o en propietat privada (mamlūka), les quals es diferenciaven de les terres d'aprofitament comunal (harïm), com ara el bosc, per a pastures, llenya, etc. I finalment les terres de ningú o del conjunt dels musulmans (mawāt), les quals es podien apropiar per bonificació, generalment amb conreus de secà, que es podien deixar en herència però no es podien vendre. Es tracta d'un model jurídic teòric i d'època nassarita, amb la qual cosa no sempre resulta fàcil aplicar-ho als casos pràctics, però en principi pareix versemblant poder fer-ho amb les alqueries del Xarq al-Àndalus anteriors al segle XIII. Tot i això, la presència de terres mamlūka o apropiades no implica necessàriament la desaparició del sistema de producció comunal, ja que la propietat privada pot correspondre tant a famílies nuclears com les de la societat feudal, com també a famílies amplies o clàniques. De fet, a Granada hi ha proves de sistemes hidràulics organitzats socialment tant per torns clànics com per torns de veïnatge, tot i la dispersió parcel·laria que puguera existir. És, tot plegat, un apassionant problema historiogràfic per resoldre.

Presentació de l'exposició: El plet d'aigues de 1401, restaurat. Al voltant de la conservació de documents.

Atenció !!!; Estimats seguidors i seguidores d'HARCA, a causa de canvis en l'agenda de les autoritats que havien d'inagurar l'exposició, aquesta tindrà lloc el dia 23 de juliol, a la mateixa hora, això és, 12:30.

El pròxim dia 23 de juliol, a les 12:30 hores, al vestíbul de l'Arxiu Històric de la ciutat, Plaça Rei Jaume I, 10. Gandia 46701, José Manuel Orengo, Alcalde de la ciutat de Gandia, Silvia Caballer Almela, Directora General del Llibre, Arxius i Biblioteques, i Carmen Pérez Garcia, Directora Gerent de l'Institut Valencià de Conservació i Restauració de Bens Culturals, ens conviden a la inauguració de la mostra realitzada sobre El plet d'aigues de 1401, restaurat. Al voltant de la conservació de documents. La mostra estarà oberta al públic els mesos de juliol, agost i fins el dia 19 de setembre, en horari horari de 10 a 14 h, de dilluns a divendres.

Jaume Castillo, especialista en les disputes per aigües a la Safor ens fa una anàlisi del document:

"El llibre AB-1665 de l'Arxiu Històric de Gandia, recentment restaurat, és un document d’extraordinari valor que conté el registre d'un procés entre els regants de la vessant sud del riu d'Alcoi, encapçalats per Oliva i La Font d'en Carròs, i els regants de la Baronia de Palma, recolzats pel seu senyor el Duc de Gandia. Aquest conflicte es va desenvolupar davant la Governació de Xàtiva entre març de 1401 i octubre de 1402. El litigi es centrava en com havia de ser la infraestructura bàsica del reg de la plana baixa del riu d'Alcoi, l'assut d'en Carròs, en un moment de forta sequera. Aquest assut no era una construcció sòlida al segle XV. Era només una aturada d'aigua feta amb branques, terra i altres materials febles. Els regants que prenien l'aigua d'aquest assut, els d'Oliva, la Font d'en Carròs, part de Gandia i tots els pobles situats entre Gandia i Oliva, defenien que aquesta aturada d'aigua havia de fer-se completament sòlida, de manera que ni una gota d'aigua pogués traspassar-la. Els regants de la baronia de Palma, que tenien un segon assut més menut per baix del d'en Carròs, defenien que la tradició els donava dret a una part de l'aigua del riu, i que mai l'assut objecte de litigi havia estat construït de forma tan consistent, sempre havia estat poc ferm i havia deixat passar part del cabal del riu.

El llibre conté tot el procediment judicial des de la denúncia inicial fins a la carta enviada per Arnau de Vilarnau, lloctinent de Governador, al rei, demanant que la cancelleria reial es pronuncie sobre quin tribunal es competent en l’afer, davant les queixes dels síndics de les parts. Destaquen especialment els escrits emprats per les dues parts per defensar els seus drets, redactats amb precisió i plens de referències a la tradició i a la història del conflicte, i l'aportació d'un bon grapat de testimonis, tant d'una part com de l'altra, tant musulmans com cristians, que ens transporten amb les seues declaracions al món rural medieval valencià, amb una vivesa i una riquesa extraordinàries.

La participació dels senyors feudals és també fonamental en el procés. El Duc de Gandia, Alfons el Vell, es troba en una situació delicada, ja que una part de la seua senyoria participa dels interessos d'Oliva i la Font, mentre que la pròpia vila de Gandia, beneficiaria subsidiària de l'assut de Palma, la Baronia de Palma, i els regants gandians de la vessant nord del riu d'Alcoi, estan en contra de les pretensions dels regants del sud. Ramon de Riusec, senyor d'Oliva té una posició més senzilla, i encapçala els interessos del seus vassalls. Amb tot, un dels darrers actes del juí es una carta enviada por ambdós senyors als síndics i procuradors dels seus respectius territoris, demanant-los que deixen de pledejar sobre aquest afer, ja que ambdós senyors pensen reunir-se i trobar una solució.

Sembla que la fi de la sequera, i per tant de la urgència per obtenir aigua de rec, assossegà els ànims i feu que els aldarulls esdevinguts al voltant de l'assut, que van arribar fins i tot a les armes i a l'agressió física, com es palesa en les actes del juí, s'apaivagaren i tot tornes a la normalitat... si més no fins la següent sequera."

Vegeu aquestes qüestions desenvolupades en Jaume Castillo: Els conflictes de l'aigua a la Safor medieval, Gandia : CEIC Alfons el Vell, 1997.