L'esperit nadalenc ho omplia tot, o potser seria millor dir simplement la decoració nadalenca: llumenetes, aparadors, músiques... El matí havia estat intens, com sempre ho és l'anada a València. El café amb Maria Josep, després l'arxiu, i finalment una visita als col·legues del departament d'Història Medieval. En un tres i no res s'ha passat la meitat del dia. És l'hora de dinar, la panxa sembla executar una melodia abrupta, que no és sinó el moviment dels budells que demanen alguna cosa per a ells. Ens trobem tots tres a la porta de la facultat i sense més dilació, tot i les típiques bromes, agafem el metro. El lloc escollit enguany per fer el nostre dinar d'empresa (sí, els d’Harca sempre fem per Nadal un dinar d’empresa, entenent aquesta com a sinònim d'aventura, de projecte) està als afores de la ciutat, a l'avinguda d'Alfauir.
No és un restaurant d'alta cuina amb noms ampul·losos per als seus plats mig buits. Dinem de menú: paella, acceptable, i mandonguilles de bolets, prou més fluixes. Ara les postres, una porció de tiramisú tan gran com bona. Està que se n'ix! Per a acabar-ho de rematar, Vicent es trau de la motxilla una botella del "Naturalment Dolç 100% malvasia" que fa el nostre amic Juan Cascant. Demanem les copes que corresponen a un vi com aquest, i el cambrer s'ofereix a obrir-nos la botella. Entre rialles i acudits ens hem fotut el pastís, fins i tot Frederic, que tenia el tros més gran. La botella també està a punt de caure. Quin brou més delitós! Ai, que ja s'ha acabat. Toca el cafè: un llarg amb crema de whisky, ja sabeu. També Ferran en demana un –què voleu, és Nadal. Paguem i marxem.
Enfilem a peu el camí d'Alboraia. Quan arribem, l'edifici està tancat encara, però en això apareix Amàlia Garrigós, la nostra amfitriona. Per fer una mica de temps, anem a un bar per prendre un café, i una misteleta. Li fem cinc cèntims de la nostra trajectòria fins a la publicació del #ferharca, i de la certesa del futur incert que ens espera. La conversa, o la mistela, mata els nervis perquè quan ens volem adonar ja estem asseguts al davant dels micròfons. La cambra esta protegida del sol per uns panells verds que creen un ambient diferent, una mica oníric si voleu. Amàlia ens dóna algunes indicacions i l'estructura, a grans trets, de l'entrevista. Els nervis, si havien marxat, tornen. Cavallers, va de bo!
S'encén la llumeta roja i ja estem en l'aire. Sota la direcció d'Amàlia anem desgranant, com si fóra una magrana, cadascun dels aspectes del llibre. Se l'havia preparada bé, l'entrevista. Porta fotocòpies de cada capítol del que vol parlar, tots connectats d'una manera o d'una altra amb l'actualitat: el cinema i la història, els pirates andalusins i la seua semblança -o no- amb els d'altres èpoques més recents, els unicorns i les creences mitològiques medievals. Teua, meua, amb més o menys encert anem responent als interrogants que ens planteja gairebé sobre tot el llibre. Quan ens adonem ha transcorregut gairebé una hora parla que parlaràs. Al remat, tots quatre estem quasi satisfets amb el resultat de l'entrevista, la primera que ens han fet a la ràdio.
Després de la foto de rigor amb Amàlia, marxem fins al metro que ens ha de retornar al centre de la ciutat. Les primeres valoracions són positives, però queda en mans dels periodistes el muntatge final. Aprofitem per parlar de nous projectes, uns més factibles que altres, però amb temps tot es farà, o això esperem. En això que arribem a la nostra destinació, i ens acomiadem. Ha estat un gran dia! El resultat final, tres mesos després, apareix ara amb la publicació d'una part de l’entrevista al programa radiofònic
El Mural, que condueix mensualment Amalia Garrigós a la web d'Escola Valenciana. Des d'ací li donem les gràcies per l'oportunitat. I ací teniu el fragment, que esperem que us agrade:
