Terra de terrissa. ¿Què ens conta la ceràmica alt-medieval sobre els límits del territori valencià?

Joan Negre Pérez

Universitat Autònoma de Barcelona

La ceràmica ha estat tradicionalment un dels indicadors històrics més rics del registre arqueològic. Es tracta de l’element més abundant als jaciments medievals, i és per això que ha rebut tradicionalment una gran atenció des del món de la investigació. I no és per menys, doncs entorn de la terrissa i els terrissaires gira també part de la nostra cultura com a poble, i és a través d’ella que accedim al coneixement d’una forma artística molt arrelada a la societat valenciana, en particular, i a la de tot el llevant peninsular, en general. La ceràmica agrupa els distints estris dissenyats per complir unes funcions específiques molt vinculades als quefers diaris i quotidians de la vida domèstica. Entre d’altres, tenim alfàbies per emmagatzemar les olives, les figues seques o les garrofes, càntirs amb els que conservem l’oli o el vi, cassoles i olles per cuinar vora el foc i gerres, pitxers i safes per servir el menjar a taula, etc. Es tracta, doncs, d’un membre més en el dia a dia de cada família amb el qual, fins la consolidació de l’actual societat consumista durant segle XX, es tenia un tracte molt curat que en molts casos li permetia sobreviure als propietaris originals. Qui no ha tingut mai a la prestatgeria de casa algun plat, pitxer o gerro de la besàvia?

L’anàlisi de la ceràmica ens descriu a més com es fabricava i fins quins indrets arribava la seua distribució. Per tant, també ens explica com la societat organitzava unes xarxes d’intercanvis per abastir-se de forma regular i els lligams estables que sorgien entre els diversos punts d’aquestes. Així, en estudiar la terrissa podem aprendre sobre diversos aspectes d’una comunitat, entre d’altres, dels mercats i l’economia a una escala general; de l’organització quotidiana de la vida domèstica i finalment, de les formes artístiques i representatives pròpies de cada centre productor, de major o menor abast. Al País Valencià, tothom ha sentit parlar de la ceràmica de Manises o la de Paterna, què tant de renom porten a les esquenes. També és possible que molta gent haja escoltat anomenar alguna vegada la ceràmica blava valenciana, la de reflexos daurats o la decorada en verd i manganès, totes elles produccions amb prestigi i molt ben estudiades en diversitat de treballs, dels quals se’n fa ressò la recent síntesi de Jaume Coll Conesa. Gràcies a l’estudi detallat d’aquestes produccions baix-medievals s’ha pogut arribar a entendre d’una forma molt més acurada els circuits de distribució de la ceràmica i per tant les relacions internacionals que representen, però també l’organització dels gremis de terrissers, les condicions de vida dels artesans o les corrents artístiques en què s’insereixen. Són qüestions en les que el treball en comú entre les fonts escrites i arqueològiques troben el seu camp idoni de col·laboració i que depassen els límits descriptius tradicionals del registre ceràmic.

Fig. 1 Ceràmica en verd i manganès (s. XIII) i en reflex daurat (s. XVI) realitzada a Manises (CC: Wikimedia)

El que hui en dia resulta molt més difícil de trobar són exemples que apropen a la gent els orígens de la producció ceràmica medieval al llevant peninsular i de les relacions d’intercanvi que engegà. Unes relacions que, si atenem als treballs dels arqueòlegs que treballem aquesta zona, podrien tenir exemples puntuals ja des de la Protohistòria, però que semblen viure un període de plenitud a les acaballes de l’Antiguitat i començaments de l’Edat Mitjana. La similitud de la terrissa produïda al llarg del Golf de València és un fenomen que sembla desenvolupar-se principalment durant els moments de crisi en què els mercats a gran escala deixen de funcionar fluidament, tal i com succeí amb la caiguda de l’Imperi Romà. Així, el creixement dels mercats regionals ha conduit, de forma reiterada durant la nostra història, a posar en relleu què, tot i que encara alguns s’entesten en negar-ho, Lo Sénia no és –ni ha estat mai- frontera i durant les pròximes línies tractarem de demostrar els lligams que històricament ens han unit a banda i banda de fictícies fronteres.

El col·lapse del mercat antic i el ressorgiment dels circuits regionals

Tradicionalment, l’Arqueologia ha identificat la segona meitat del segle V com el moment de crisi dels mercats de gran abast que havia controlat l’extint Imperi Romà. Estudis recents, però, han demostrat que a pesar de la caiguda de les estructures d’estat romanes, les importacions continuaren arribant a les nostres terres fins a principis del segle VII. És no obstant també durant aquest darrer segle que comença a apreciar-se amb claredat una intensa activitat local i regional de producció de ceràmica comuna -aquella destinada a l’ús quotidià- per al seu consum en un àmbit més reduït. L’estudi d’aquest registre dins l’àmbit urbà ha demostrat ser un indicador molt efectiu a l’hora d’entendre l’evolució de les ciutats durant el període visigòtic i destriar vells tòpics historiogràfics com el declivi de les ciutats antigues, en demostrar-se el manteniment d’una important activitat urbana.

Fig. 2 Àrea del Golf de València a la que es circumscriu el text

L’estudi d’aquestes produccions regionals és clau per entendre l’evolució del territori on es distribueixen, que sembla coincidir a grans trets amb l’àrea costanera del Golf de València. Aquesta zona, coincident amb la meitat septentrional del Xarq al-Andalus (l’Orient d’al-Andalus), presenta unes característiques comunes durant l’Alta Edat Mitjana que semblen indicar l’existència d’unes fluides relacions d’intercanvi i transmissió de coneixements tècnics i culturals abans i després de la conquesta islàmica de la Península. A partir del segle IX i amb els nous governants establerts a les principals ciutats, aquests mercats regionals de marcat caràcter urbà es consolidaran definitivament, amb Tortosa i València com a principals centres d’aquesta xarxa d’intercanvi. Es tracta d’una situació que perdurarà fins a la consolidació del Califat de Còrdova, a mitjans del segle X, moment en el que el nou poder estandarditzarà les formes de producció i decoratives com a senyal de la seua capacitat de submissió de tots els territoris sota el seu control i amb una finalitat propagandística. Així, ens trobem de nou amb un mercat plenament controlat per l’Estat que restringeix de manera molt marcada la diversitat de produccions regionals que havia caracteritzat el període anterior.

La ceràmica alt-medieval llevantina, alguns exemples

Un dels grups de terrissa que ens permeten identificar amb claredat els intercanvis al llarg de l’àrea d’estudi proposada, són les olles. Es caracteritzen principalment pel seu cos globular i coll hiperboloïdal. Destinades principalment a la cocció d’aliments, són un dels elements més presents als jaciments arqueològics i solen disposar d’una base quasi-plana per tal de situar-se junt al foc i cuinar així directament els aliments. És degut a aquesta funció que en la gran majoria de casos les restes arqueològiques d’olles que es troben en excavació o prospecció, solen presentar marques d’ennegriment degudes a l’acció del foc sobre la seua superfície. Tradicionalment, han estat identificades sota l’etiqueta d’olles valencians, un nom que l’arqueòleg André Bazzana escollí per raó de la seua distribució dins dels territoris valencians que estaven sota el seu estudi. Tot i això, el propi investigador francès advertia ja als seus treballs preliminars que exemples d’aquesta sèrie apareixien sense dubte a la ciutat de Tortosa. Avui en dia, amb l’actual nivell de coneixements, es pot afirmar que aquest tipus d’olles es distribueixen al llarg de tot el Golf de València, pel que tal vegada fora més acurat anomenar-les com a olles llevantines.

Fig. 3 Diversos exemples d’olles llevantines (Esq: Prospeccions Terres de l’Ebre/ Dr: Museu de Tortosa, n.721)

No totes les olles llevantines són iguals, i l’estudi de la seua forma ens dona algunes pistes sobre la seua cronologia. Així, per exemple, les peces més antigues presenten poques decoracions, pastes poc depurades i una cocció sense oxigen, que els dona un característic to grisenc. Poc a poc, no obstant, aniran afegint-se petits detalls estilístics com decoracions pentinades al coll de les peces o el bisellat dels seus llavis. A partir del segle IX, amb la consolidació de les ciutats andalusines i l’impuls dels tallers urbans i els circuits regionals, les produccions d’olles tendiran cap a peces cada cop més estilitzades, amb el coll més desenvolupat i esglaonat per decoracions acanalades. Finalment, al segle X aquestes olles presenten una darrera modificació en presentar un trencament abrupte entre la carena i el coll, ara completament cilíndric i molt més curt, decorat amb acanalats ben definits i amb presència de nanses. Aquesta darrera forma es consolidarà durant tot el califat i el període de taifes, afegint ja durant aquest darrer moment característiques més tècniques com un revestiment vitri del seu interior.

ig. 4 Evolució morfològica i decorativa simplificada de les olles llevantines a l’àrea septentrional del Xarq

Hi ha altres sèries de terrissa que també apareixen de forma generalitzada al llarg del Golf de València i que ens confirmen els intercanvis que aquest territori mantingué durant segles. Un d’aquests exemples el trobem en un tipus concret de cassola, de forma ovalada, amb unes pastes ocres en la seua superfície i nucli grisenc, abundants inclusions –petites partícules de minerals, pedres, etc. afegits a les argiles per donar-les més resistència al calor i als cops- i nanses o mamellons als seus extrems distals. Aquestes cassoles apareixeran a finals del segle IX, probablement a l’extrem més septentrional del Xarq, i perviuran al registre ceràmic durant la resta del període islàmic, tot distribuint-se cap a terres valencianes a partir de la següent centúria.

Fig. 5 Cassola ovalada provinent de la Plaça de l’Olivera de Tortosa (Museu de Tortosa, n.1746)

Finalment, un darrer exemple que ens ajuda a delimitar aquests mercats que abasteixen el les terres del Golf de València el podem trobar en una de les peces vinculades clàssicament als intercanvis: el càntir. Considerat com una evolució d’unes àmfores tardo-antigues de tradició nord-africana, aquest recipient de grans dimensions es caracteritza principalment per les seues nanses en forma de soga retorçada, un cos globular i base plana. Els primers casos vinculats a produccions autòctones es troben associats a contextos del segle IX, caracteritzats per materials amb pastes de color rosat exterior i nucli grisenc. Aquestes peces es distribueixen àmpliament a tot el territori proposat, i es produeixen durant varis segles, pel que trobem formes més modernes amb les pastes més depurades, un revestiment d’argila blanquinosa i, en alguns casos, decoracions pintades.

Fig. 6 Exemples de càntirs amb nanses retorçades de diverses cronologies provinents de Tortosa

Una breu reflexió

Com hem vist a les darreres línies, el període comprès entre els segles VII i X marca l’auge i consolidació d’un mercat regional i unes xarxes d’intercanvis d’abast limitat al Golf de València. Si bé no podem argumentar a partir d’una situació històrica concreta com aquesta cap tipus de lligam cultural universal, no és menys cert que no és l’únic moment en el què històricament trobem que a les gents de tot el llevant peninsular els uneixen moltes més coses de les que les separen, tot mantenint unes relacions d’intercanvi estables i continuades. La Història, a través tant dels documents escrits com dels materials, ens permet veure amb una mica de perspectiva situacions de l’actualitat que processem cada dia, com ara el sempitern debat sobre la relació entre les terres a banda i banda del Sénia. Hui, 9 d’octubre, em mirava a la televisió com un polític revifava el conflicte lingüístic i cultural, com cada any, a la cerca de rèdits electorals mentre centenars de persones corejaven crits contra la nostra pròpia cultura i es plantaven en favor, els més pacífics d’entre aquesta colla, de trencar relacions amb els nostres veïns del nord. Des de la distància, resulta preocupant observar la convicció amb que parla la ignorància i de vegades fa que em plantege què estem fent malament per a que un discurs històricament absurd com el que sostenen no provoque el descrèdit generalitzat. Tal vegada és moment de recuperar la nostra disciplina i apoderar-nos d’un discurs divulgatiu, didàctic i pràctic que aprope la realitat històrica al conjunt de la gent; tal i com els companys d’Harca porten fent, amb tan bons resultats, els darrers anys.

El palau del Governador

Recuperar el patrimoni, posar en valor i dignificar el nostre passat, no deuria ser notícia. Malauradament, però, ho és i, per això mateix, aquest post. En principi, i segons prediu la classe política local –que en això de les prediccions erra més que l’home del temps– el proper mes de novembre tindrà lloc la inauguració de la restauració del castell-palau senyorial d’Alginet, que actualment, i des del 1875, és la seu del Consell de la vila. Més concretament, els treballs que s’estan duent a terme són l’excavació del fossat i restauració d’una de les torres de la residència dels senyors, sota la direcció de l’arqueòloga Pau Armengol. Es tracta d’una construcció del segle XVI, prou similar a altres residències senyorials, a mig camí entre una fortalesa i un palau, per bé que una mica més gran que la resta.

Les excavacions començaren el 2009 arran de les obres de remodelació de la plaça. I és que els professionals de la història, ara treballen amb documents escrits ara amb arqueològics, funcionem –o funcionàvem– així, a força de centenaris i país. Obra que obraràs, aparegué el que desprès s’identificà amb un fossat amb uns cinc metres de profunditat i una rampa que impedia eixir-hi. També s’han rescatat diverses peces de ceràmica de Manises i l’Alcora, del segle XVIII, quan es realitzaren obres importants en el palau-fortalessa. Al cap de dos anys de tanques i restes a l’aire lliure, ara, per fi, sembla ser que estan a punt d’acabar. Al remat, juntament amb la intervenció sobre el fossat i la torre, també es condicionarà la passarel·la que donava accés a la porta principal del palau senyorial. Aquest fou construït al segle XVI vora el Camí Reial per Jeroni Cabanyelles, senyor d’Alginet, i aleshores Governador de València. A més de les restes que les excavacions han tret a la llum, actualment encara se’n conserven altres d’aquest període, com ara una galeria subterrània que envoltava el castell, amb una coberta de volta amb finestres que donaven al fossat.

Malgrat tot, el palau-fortalesa d’Alginet, o castell,com s’ha fartat de dir la premsa, no és el més gran ni el més bonic del món, ni tampoc les seues restes són les més cridaneres, ni menys encara han revolucionat el coneixement del passat. Simplement és el palau-fortalesa d’Alginet, ni més ni menys que cap altra, amb tota la grandesa que hi ha en les coses senzilles. No, per descomptat que no estem parlant del palau de Versalles ni tampoc del que posseïa el marqués de Dos-Aigües, però sí del d’Alginet, del de la seua gent, que no amb pocs esforços va adquirir de mans dels seus senyors feudals, que, ben mirat, eren també modestos. I és que la història del País Valencià és així, modesta, mediocre prenent-li la paraula a Joan Fuster, però és la nostra, la dels valencians. Ni grans conquestes, ni grans revoltes, ni grans descobriments ni tampoc grans industrialitzacions, res que no siga fruit de l’esforç i del suor de la gent, del que es fa dia a dia, i no del dia a la nit. Així les coses, ja està bé!, ja hi ha prou, d’ampul·lositats i focs d’artifici que ens han portat enlloc! Ara calen accions concretes, modestes però efectives, com de la que ací ben gustosament parlem. La posada en valor del palau senyorial d’Alginet segurament no hi porte molts turistes, però de moment ja li ha reportat el protagonisme en la premsa i, modestament, aquest post. Però si el que volem és que algun dia els turistes orientals arriben amb autobús fins a aquest palau, caldrà una acció més coordinada i més decidida, caldrà deixar de vendre sevillanes a la plaça de l’Ajuntament de València.

Del verd al blau. Al voltant de la ceràmica valenciana baixmedieval

Recentment, ha estat publicat el llibre d'Alberto García Porras, un jove investigador de la Universitat de Granada, titulat La cerámica en azul y dorado valenciana del s. XIV e inicios del s. XV. A l'espera de poder fer-me amb ell i escriure una ressenya mínimament decent, m'agradaria destacar en aquest punt les recents aportacions, tant d'aquest autor com d'uns altres, que s'han dut a terme al voltant de la producció ceràmica a Paterna, Manises i altres localitats valencianes durant els segles baixmedievals, bàsicament a partir de les fonts arqueològiques del nostre país i també realitzant una història comparada sobre altres troballes de jaciments europeus.

En primer lloc, en els darrers anys s'ha tractat de precisar molt més els conceptes. Per al conjunt de l'arqueologia especialitzada, sobretot en els repertoris internacionals, encara es ve catalogant tot aquest conjunt, i aquella procedent d'al-Àndalus o del regne nassarí de Granada, com a ceràmica «hipano-morisca», tal i com es va anomenar des de finals del segle XIX i començaments del Nou-cents. I és un terme realment desafortunat, perquè no indica les diferències formals entre tots aquests tipus d'objectes, ni tan sols diferències geogràfiques, cronològiques, en suma, de les societats que els van crear. M'estalvie argumentar allò de morisc per raons òbvies.

Més enllà de les propostes que s'han realitzat, algunes més reeixides que unes altres tot siga dit, faig només una mera observació, bo i admetent la meua precària competència en aquests afers (i em referisc ací també a la condició dels peons en les excavacions «de gestió»). Per al cas que ara ens ocupa, la producció d'utensilis de ceràmica durant els segles XIII-XVI al regne de València, bastaria simplement amb la denominació de ceràmica valenciana baixmedieval, perquè es refereix al marc en què treballaven els productors en aquesta etapa, una realitat ben diversa a un temps, però amb certs elements comuns, com mirarem d'assenyalar. Al mateix temps, engloba les diferents etapes cronològiques, en què s'inclouen diversos estils, més enllà d'un estret «gòtic». I valenciana, perquè bona part d'aquells que les elaboraven eren mudèjars, que eren també valencians, bo i que generalment amb unes condicions diferenciades i desiguals. La qüestió no pot quedar dissolta sense més en una «ceràmica espanyola» que difícilment atén a l'enorme disparitat de circumstàncies que es donaren en la península.

Un dels aspectes més rellevants és que s'ha proposat una classificació tipològica molt més acurada i, gràcies a les darreres excavacions, molt més precisa quant a la seua periodificació. Això no obstant, s'han produït diverses reflexions que, a més a més, superen l'àmbit estricte en què abans eren emmarcades. El que vull dir és que, a més d'oferir un llistat exhaustiu dels trets formals, estilístics, de materials i un llarg etcètera -una tasca que resulta del tot imprescindible, és cert, però no deixa de formar part de l'aparell tècnic-, aquests autors han tractat d'interrogar-se pel complex procés pel qual els trocets dels catxarros han arribat al lloc que han aparegut en una excavació.

De fet, mercé a això, s'han subratllat aspectes als quals amb dificultats abastaria solament el document escrit, que, val a dir, per a aquest tema és ben insuficient. Deficient, perquè molts dels seus llocs de producció en gran mesura eren de petites senyories, i la documentació que les quals van generar a penes ens ha arribat, diluïda dins el procés de dispersió dels llinatges. Deficitària, perquè la producció, la distribució i el consum local i comarcal se'ns esmuny en la documentació notarial, que és la que podria testimoniar millor el cercle econòmic. En efecte, en els inventaris post mortem anotats davant notari, els recipients d'ús diari -i n'eren, d'abundants- a penes mereixen cap atenció a l'hora de descriure'ls: una jarra xica, una jarra mitjancera, una jarra gran... Si més no, cal contrastar-ho amb l'enorme diversitat que trobem en les excavacions. I també és molt lacònica quant els carregaments de naus que partien des de València, lluny del volum de la llana que marxava o el gra que arribava.

El jaciment de l'Almoina a València, hui Centre Arqueològic

Sobre les troballes de l'Almoina, del palau de Benicarló a València o en les excavacions a Pego, J. Martí («Una manufactura a la búsqueda de paternidad ...», Atti XXXI Convegno Internazionale della ceramica, Florència, 1999, p. 195-206) ha apuntat un aspecte de primer ordre: els utensilis de la segona meitat del segle XIII tenien poc a vore amb els anteriorment conservats. Es tractava d'unes peces més pobres tècnicament i des d'un punt de vista formal, amb un estil en molts casos híbrid, i que començava a experimentar amb uns altres recursos. En unes altres paraules: si una part població musulmana que va romandre en alguns llocs de l'Horta era ben bé la mateixa, i també en uns altres centres productors després de la conquesta, i continuà amb una de les seues tasques en els forns de terrisseria, la colonització feudal va desarticular la indústria de la ceràmica andalusina anterior, en desestructurar els seus elements productius, de distribució, etc. (que en bona masura desconeixem).

Açò trenca amb la tradicional perspectiva d'una evolució sense solució de continuïtat. Però, no només. Per a aquest autor, la típica ceràmica verd-manganés, dita «ceràmica de Paterna», no apareix fins a les darreries d'aquella centúria. I no fou un producte autòcton sense més. Les característiques d'aquesta producció se'ns mostren plenament desenvolupades des d'un bell començament -tècniques d'esmaltat, a tall d'exemple-. En relació amb unes altres produccions de ceràmica esmaltada en blanc de la meitat septentrional de la Mediterrània occidental, d'acord amb la cronologia que han proposat els arqueòlegs en els últims anys, aquestes arranquen des del centre i nord de la península Itàlica -un tipus dit allà maiòlica arcaica- ja en el segle XII, sorgeix posteriorment a la Provença i el Llenguadoc, i es troba a meitat del Dos-cents a Catalunya. És a dir, com va ocórrer en altres indústries, singularment la drapera a partir de les mencions tècniques de les ordenances, la difusió de les tècniques en aquesta regió va anar seguint un moviment d'est a oest (remetem al treball de M. Cardon).

Una difusió, com adverteix Martí, que no seguí un procés linial, sinó que hi ha influències mútues i diverses, a més de l'aportació pròpia. Els nous gustos dels consumidors, un pèl més distingits i també amb millor capacitat adquisitiva segurament que en dècades passades per algunes capes socials, i les adopcions tècniques en tot aquest fenomen van possibilitar que, en la nova societat implantada a València, es donaren unes condicions favorables per al reviscolament d'un altre tipus d'indústria ceràmica.

I és que per un costat, hi havia la transmissió tècnica dins les famílies mudèjars, amb unes qualitats més desenvolupades que no en l'alfareria cristiana, les quals s'havien hagut d'adaptar a un nou mercat -recipients per al vi, olles...-. Per un altre, la voluntat dels senyors feudals de traure partit de les possibilitats que s'albiraven, al caliu de les dures condicions que s'imposaren a les aljames que hi subsistiren.

Ceràmica esmaltada verd-manganés, dita de Paterna

Si bé l'anàlisi de la documentació fins fa no massa dècades s'havia limitat a l'estudi de les ordenances tècniques, en el millor dels casos, o simplement a testimoniar la presència d'aquesta ceràmica, en els darrers anys s'ha intentat estudiar l'organització de la producció, sense la qual difícilment aquesta s'entendria, això és, de les relacions socials existents. He de dir que els treballs en aquest sentit, però, són encara escassos. F. J. Cervantes (dins el VI Simposio Internacional de Mudejarismo, 1996) s'ha aproximat al fenomen mitjançant la documentació del segle XV de la casa dels Luna. Sembla que, en general, tant a l'Horta, el Camp de Túria o l'Alt Palància, el que predominà fou una munió de petits productors, com ocorregué en altres manufactures, en aquest cas en mans de musulmans preferentment, tot i que no sols, i en què es conjugaven pressumiblement aquestes tasques amb feines agrícoles.

Els interrogants són encara múltiples: ¿hi hagué també ací una progressiva assumpció del model de família conjugal per part de la població indígena o, pel contrari, es tracta d'una ficció emanada per les fonts feudals que les prioritzaren i prenien el model de les famílies cristianes? Tot fa pensar que hi ha de les dues coses, però només una anàlisi prosopogràfica -difícil,complexa i no sempre satisfactòria-, de petites biografies dels musulmans a partir de la documentació disponible, podria aprofundir una mica en la qüestió, juntament amb la interpretació que puguen donar els hàbitats coetanis. El problema és un nuc gordià, i la seua resolució permetria entendre millor aquesta qüestió de l'organització productiva a partir de les condicions en què estaven sotmeses les mateixes famílies.

Per fer-nos una idea del volum d'aquesta indústria només a Paterna a primeries del segle XV, si atenem que es pagava una novena part del producte, es dóna un munt total de 100.000 s. (més que les rendes de tota la senyoria, que englobava Sogorb o Benaguasil). Tanmateix, mercé a la condició de monopolis, els principals mitjans de transformació, com eren els forns de cocció, restaven concentrats. Novament, els paral·lelismes amb altres exemples del sector secundari són manifestos. Aquesta circumstància permetia una millor exacció de la renda, però també l'adopció d'unes determinades característiques i l'acompliment de les disposicions tècniques. Al llarg d'aquests segles, a Paterna o Manises, bona part d'aquestes rendes provinents de la producció, però també l'explotació d'aquests forns, foren arrendades a sovint a mercaders de la ciutat de València, mentre en els casos de la terrisseria d'abast local o comarcal sobreeixiren determinants musulmans més acabalats que es feren amb aquests mecanismes. En resumits comptes, si bé no s'intervindria directament sobre la producció, tant els senyors feudals com aquests burgesos, la determinarien en bona mesura.

Aquesta organització, atesa la seua localització i les condicions ben avantatjoses per a aquells que disposaven del producte final (els paral·lelismes d'aquestes situacions es poden eixamplar amb la morera o el sucre, sense eixir de les famílies mudèjars), va ser clau per explicar els canvis que s'aniran donant per adaptar-se al consum.

Exemple de ceràmica blava i daurada, Museu de la Ceràmica de Manises

Retornem a l'autor del llibre de què parlàvem al començament. A mitjan segle XIV, la ceràmica valenciana predominant en l'exportació acabà sent la blava i daurada i, com ha assenyalat García Porras en diversos articles (singularment «Ceramiche invetriate e smaltate provenienti dalla Penisola Iberica in un borgo medievale del Ponente ligure...», Archeologia Medievale, XXX, 2003) a partir de les troballes en diversos jaciments italians, fins i tot arribà a desplaçar completament l'andalusina. Així doncs, la connexió cada vegada més intensa del País Valencià amb els mercats internacionals de l'Occident des de mitjan del Tres-cents, en aquest cas en les xarxes de la riba nord a l'oest de la Mediterrània, va propiciar que, juntament amb les altres mercaderies eixides o portades en les escales mercantils, aquesta producció anara guanyant pes. I, de retruc, que aquesta indústria continuara reproduint-se.