Beyond lords and peasants. Un llibre del Grup Harca

Ja està. Després d'any i mig de gestions i d'esforços titànics, ja està. Sembla que fa una eternitat quan començàrem a donar les primeres passes, com sol ser habitual en aquests casos, que és trobar els cacaus. Però ara ja està. El treball dóna els seus fruits i ara, per fi, podem fer un tast.

Portada de Beyond Lords and Peasants

Aquest és un llibre col·lectiu en molts sentits. Abans que res perquè són diversos els autors que hi participen, i també perquè és el resultat del treball de molta gent, més enllà de la tasca dels editors. Per damunt de tot, però, és un llibre d’Harca, i això perquè tots quatre ens hem capficat en aquest projecte en la mesura de les nostres possibilitats. És per això que trobareu el logo harquià al darrere de la coberta. Com sol succeir en aquests casos, hi ha coses que s'hagueren pogut fer d'una altra manera, i d'altres que es podrien millorar. Només podem assegurar-vos que aquest és el millor llibre que hem pogut fer, donades les circumstàncies i els recursos. Nosaltres estem satisfets amb el treball realitzat, i esperem que vosaltres també ho estigueu.

Portada del darrere, amb el logo d’Harca

Per ser totalment sincers, la idea de publicar un llibre conjuntament ha estat sempre present, des dels mateixos inicis del Grup Harca. Així d'agosarats eren aquests joves investigadors. Sí, quan organitzàrem la sessió per al WEHC 2009 a Utrecht ja teníem en el cap la possibilitat de recollir els materials en un volum col·lectiu. Al remat, això es va esvair per unes raons o per altres. La possibilitat es va presentar arran del Seminari de Joves Investigadors del Departament d’Història Medieval de la Universitat de València, que en la seua tercera edició (2011) va adquirir un caràcter internacional amb la participació dels col·legues flamencs de les universitats de Gant i d’Anvers, que ara participen al llibre. En principi, la publicació anava a ser un recull de les aportacions que uns i altres férem a sengles trobades, a les ciutats de València i Anvers. Al capdavall, però, atès que era una qüestió que, poc o molt, ens preocupava a tots, decidírem centrar-nos en l’anàlisi dels sectors benestants de la societat rural, com es desprèn del títol del llibre. No és aquest, per tant, una simple edició de papers esparsos, sinó que hem tractat de donar-hi una coherència interna, establint un objecte d'estudi comú. Analitzat, això sí, des de cronologies, perspectives i territoris diversos.



Prement ací podeu veure o descarregar l’índex en pdf

Com podeu veure, n’hi ha articles sobre el País Valencià i Flandes fonamentalment, i també un treball sobre Anglaterra. A més, inclou un pròleg del professor Ferran Garcia-Oliver, una introducció a la temàtica de les elits rurals escrita pels editors, i unes conclusions del professor anglés Christopher Dyer, de la Universitat de Leicester.

Si voleu llegir el llibre sencer podeu trobar-lo en paper a les millors llibreries universitàries de l’Estat, a la pàgina web de PUV, també a Amazon, o comprar-lo en llibre electrònic a través de les Publicacions de la Universitat de València. Esperem que el gaudiu. Enjoy it!

La fusta i la construcció a les comunitats rurals valencianes

Parlava feia un temps de l’ofici del ferrer als pobles valencians medievals, i també del treball que hi desenvolupaven els pastors de la dula i els messeguers en la guarda i custòdia dels camps. Amb la finalitat d’anar introduint més matisos a l’anàlisi de la nostra societat rural i trencar amb aquella visió monolítica que associava món rural i camperolat, avui és el torn dels fusters i també dels obrers que s’encarregaven de fer les reparacions que exigien periòdicament els immobles, figures que no han estat analitzades en profunditat per la historiografia, ni en l’àmbit rural ni en l’urbà.

Dos homes treballant la fusta

Juntament amb l’ofici de ferrer, el de fuster és també imprescindible en qualsevol comunitat rural, ja que les seues tasques més habituals cobreixen un ampli espectre d’activitats. En conseqüència, els registres notarials deixen entreveure la presència de diversos veïns de cada poble que es dediquen al treball de la fusta, tant per satisfer la demanda domèstica com per a intervenir en les distintes fases del sector de la construcció, des de l’abastiment de matèria primera fins a la finalització d’obres de caràcter privat i públic.

Els utensilis de cuina (gots, culleres, escudelles y talladors) i bona part dels mobles de la casa (llits, bancs, cofres, caixes, cadires i taules) estan fets de fusta, i açò genera una demanda eminentment local, coberta per un parell de veïns que es dediquen a temps complet al treball de la fusta. Encara que poden disposar de diversos productes prèviament elaborats per a vendre’ls en les tendes, amb freqüència els fusters treballen per encàrrec. En aquest sentit, algun veí els pot demanar la confecció d’una peça concreta, com és el cas d’un retor de la Jana, al Maestrat, qui l’agost de 1400 encarrega al ballester Antoni Mir, de Vilafranca, la fabricació de dos arquibanchs de pi, de VII palms e mig, bons e mercaders, que deu tenir acabats abans de la propera festa de Tots Sants.

Un altre home treballant la fusta

Així mateix, els fusters poden treballar també a instància d’un mercader que els contracta per a produir en sèrie un conjunt d’objectes que després comercialitzarà ell mateix. És així com l’hostaler d’Onda Antoni Florenç li encomana al fuster Pasqual Muntanyes, de Vilafranca, la fabricació de trenta arquibancs de pi de fasa, establint en el contracte que li pagarà 5 sous per cada peça després de ser acabada. S’indica, a més, que els mobles han de tenir VII palms e mig de larch, e un palm [e] un forch de alt e de taula. Per la seua banda, Florenç es compromet a aydar-vos [a Muntanyes] ab ma persona, francament e bona, ab quadregar e serrar la dita fusta dels dits arquibanchs ... dins dos dies aprés feta requesta per vós, i si no ho fa, Muntanyes pot logar un hom e que li pugue dar III sous per quiscun jornal. Una vegada finalitzat el treball, el mateix Antoni Florenç segurament s’encarregaria de vendre aquests mobles, com ja féu el 1395, quan Joan Manxo reconegué deure-li 30 sous per raó d’un banc i un arquibanc. Així mateix, l’hostaler també mercadeja amb matèria primera encara per treballar, ja que el 1405 Antoni Centelles reconeix deure-li 73 sous ratione fusta sive lignorum.

Recreació del treball d’un fuster medieval

En aquest sentit, les instal•lacions de transformació de la producció agrària i el sector de la construcció dinamitzen també l’extracció i la comercialització de fusta en grans quantitats. El 1401, Domingo Coll té arrendat el forn de Vilafranca i contracta Joan Navarro perquè li duga la fusta necessària per coure el pa, establint que li pagarà un total de 25 sous, 6 diners per la matèria primera i que contribuirà en la meitat de les despeses de transport des d’un pinar fins el poble.

De la mateixa manera, el febrer de 1397 Gil de Cabrielles i Esteve Montfort, veí de l’Esglesiola, feren societat e companyia en e sobre lo carrill que ells tenen per portar comunament fusta a la vila de Morella fins a la propera festa de Sant Miquel, comprometent-se tots dos a metre sengles bèsties mullars bones e covinents, les quals sien ... provehides de comú. A més, d’una banda, Cabrielles ha d’aportar a la companyia un parell de carros, que ha de mantenir ab ses pròpries missions e despeses, i també és l’encarregat de confeccionar els taulons que iran al carril, amb unes dimensions de palm [e] mig d’ample e palm de long, e XXX de forch, rebent per obrar de cascuna carretada V sous, VI diners, segons que és taxada en Morella. De l’altra, s’estableix que Montfort és l’encarregat d’anar ab lo dit carril fins la vila i, si no pot fer-ho, haurà de llogar un home que ho faça per ell i que sàpie dar e don bon recapte a la un carro», pagant-li el dit Esteve Montfort les despeses de menjar i beure mentre «treballarà en lo carril o en la fusta.

Torn i ferramentes dels fusters

Però, a banda d’aquestes tasques dutes a terme per part de camperols que compaginen l’extracció de fusta amb la cria de ramat i la gestió diverses parcel·les, la major part del procés d’extracció i del tractament de la matèria primera està en mans d’altres professionals, com és el cas del pedrapiquer de Portell Domingo Montpaó, titular del domini directe d’un molí serrador situat en el curs del barranc del Molí Pitarch, a l’oest del terme de Vilafranca. Seria ací on duria a terme la transformació de la fusta que posteriorment s’utilitzaria en les obres que realitza ell mateix i que també vendria a altres obrers.

Segurament, bona part d’aquesta fusta que aflueix de les aldees cap a Morella es destina a la construcció, per alçar les bastides i construir determinades parts de l’estructura de les cases. Així, els fusters aporten els cabirons i les bigues que sustenten les primeres plantes, els pilars mestres i les biguetes que suporten les teulades, normalment fetes de canyís o teules. Juntament amb la fusta, altres materials imprescindibles per al sector de la construcció són la pedra i la terra. D’aquesta manera, el 1413 el marmessor testamentari d’Antònia, muller que fou de Bartomeu Sala, de Vilafranca ven a Antoni Florenç una arrova de pedra per 1 sou, 1 diner, mentre que Jaume Palau, tutor de Pasqualeta, filla del difunt Pere Miró, dix que havie tirat terra al terrat de les cases de la dita pubilla per reparar-lo, emprant XX càrregues el 1402 i altres quatre càrregues el 1403, que fan, a II diners la càrrega, [e] ab VI diners de la pugada al terrat, un total de 4 sous, 8 diners.

Més estris dels fusters

A causa de la utilització d’aquestes materials i les tècniques constructives, el deteriorament dels immobles és ràpid i exigeix serioses reparacions cada vint o trenta anys, especialment en les teulades, fetes de canyís o teules. Així mateix, l’eixamplament del grup familiar, les herències i l’endeutament estan a la base de moltes de les constants remodelacions dels habitatges, obres que en molts casos són realitzades pels membres del mateix grup domèstic. A més d’aquesta manca de professionalitat, segurament tampoc no hi ha una política urbanística ben definida a través dels establiments municipals i, en conseqüència, tota la responsabilitat i la resolució dels conflictes que es generen recauen sobre la figura del mostassaf, oficial encarregat de controlar tot allò relatiu a l’urbanisme dels pobles que sol recaure en mans de distints artesans, molt més familiaritzats amb les activitats no agràries que competeixen al dit càrrec.

Els treballadors de la construcció

Així, el maig de 1396 Pere Mir, mostassaf de Vilafranca aquest any, intervé en una obra que lo dit Francesch [Torres, major], fa en son alberch perquè està causant nombrosos desperfectes en l’alberch d’en Johan Valero, que davall stave, ni en los béns mobles que en aquell són, i finalment aconsegueix que el sastre Torres es comprometa a pagar totes les destrosses originades en la casa de Valero. El mostassaf accepta la composició i, preveient que les obres s’allargaran més enllà de la durada del seu càrrec, en aquest mateix moment assigna y en stimadors del alberch ... en Miquel Péreç e Simó Johan, los quals ... stimaren lo dit alberch ab los béns mobles que y eren: D sous.

A banda de les obres realitzades per particulars, en els pobles hi ha també professionals que s’encarreguen de realitzar les reparacions periòdiques que necessiten els immobles. D’aquesta manera, el gener de 1400 els majors de la confraria de Santa Maria la Major de Vilafranca contracten a Domingo Carrascull, el seu fill Pere i Llorenç Solsona per fer, e obrar, e descobrir e de nou fer e cobrir la meytat de la cuberta de la casa de la confraria del dit loch, dels pilars de pedra ves lo Collado e fossar o carreró del fossar, abans de la propera festa de Sant Joan, a canvi del pagament de 240 sous.

Vilafranca

Els majorals es comprometen a aportar tota la fusta, ço és, per a lumeres, tapials, filles e fulla, que necessària hic serà, e la clavó que mester hic serà. Per la seua banda, els obrers han de descobrir la dita meytat del terrat e levar totes les canals de tot lo terrat e, aprés restituïda e tornada la dita meytat de terrat, siats tenguts de fer e tornar les canals, així com també planegar bé tota fusta, lumeres, filles, fulles, botguets e cimentar aquella e perfilar, e fer-hi semblant obra de nou que és segons la cuberta vella que a present hic és, e obrar segons aquella fon obrada e feta. També els encomanen obrar e metre de nou una fila que a present és trencada, a prop lo portal major de la dita casa, ... e obrar un portal de fust, ço és, lo davall per al portal que ix hom ves lo fossar, e assentar aquell en manera que stigue bé.

Un any després, els nous majorals de la confraria recorren altra vegada a Pere Carrascull i Joan Arahuet perquè reparen el sostre de la casa de la cuyna de la dita confraria i, sobretot, fer-hi un bon fumeral de fulla post bona e de meliç planegada, ab VIII stants de XVI palms, lo qual fumeral sie quadrat e haje XII palms a quascun cayre, e altres XII palms de alt, e dessús lo fumeral haje una garlanda de quatre palms, però finalment el contracte no es tancà i no l’obra no es dugué a terme.

Ara bé, les obres de major envergadura i que requereixen un major nivell d’especialització se solen encarregar a professionals forasters. El 1406, Antoni Centelles, de Vilafranca, contracta al piquer de Portell Domingo Montpaó per construir la capella que el seu pare, el ric mercader Berenguer Centelles, havia manat erigir en l’església de Vilafranca en el seu testament. El salari estipulat és de 151 florins (1.661 sous) i l’obra deu estat finalitzada abans de la propera festa de santa Maria d’agost de 1408. Segons es diu al contracte, en una primera fase, abans de la festa de sant Miquel de 1407, ha d’alçar les parets de la capella amb pedra de mamposteria i fusta, mentre que entre aquesta data i agost de l’any següent deu decorar l’interior de la capella amb una membrana daurada, les figures de sis babuins i un altar amb un carner fet de pedra picada i amb l’escut de la família en la seua boca, a més d’esculpir les armes o sobreseyals de Centelles en les tres parets de la capella.

Obrers medievals

Amb la promoció d’aquest tipus d’obres gràcies a l’enriquiment assolit mitjançant l’especialització ramadera i el comerç de la llana, els notables locals contribueixen a introduir en el món rural les tendències procedents de la ciutat. Al tombant dels segles XIV i XV, promouen grans obres arquitectòniques i, fins i tot, naix una escola pictòrica pròpia en els Ports i el Maestrat amb una gran ressonància en el gòtic valencià i també internacional. A banda d’açò, les elits rurals reforcen, amb totes aquestes inversions, la seua posició de domini social, polític i econòmic sobre la resta de veïns de les comunitats rurals, dedicats no solament al treball de la terra i la cura del ramat, sinó també a moltes altres activitats necessàries per al desenvolupament de la vida quotidiana, com ara la fusta i la construcció.

Sant Antoni, sant valencià

El passat 17 de gener se celebrà, com tots els anys, la festa de sant Antoni Abat, o sant Antoni del porquet com és conegut a casa nostra. Són més de 320 els pobles valencians que commemoren la festivitat entre fogueres, danses, coquetes, mistela i representacions parateatrals que pretenen recrear una breu biografia del sant, amb especial incidència en els moments que millor s’adapten a la història que es vol contar: el triomf del bé sobre el mal, de la vida sobre la mort, de la llum de l’inici dels temps primaverals sobre la foscor de l’hivern. L’any passat ja li vaig dedicar un post, descrivint la celebració que es du a terme a Forcall i que enguany s’ha tornat a realitzar. Parlava dels diferents actes que tenen lloc a aquest poble de la comarca dels Ports i també de la seua simbologia, una amalgama de ritus cristians i pagans que han anat convergint al llarg dels segles fins assentar-se en l’imaginari col•lectiu. En aquesta ocasió, tanmateix, vull dirigir la mirada als orígens, a l’inici de la veneració del sant als segles medievals a terres valencianes i, en especial, a les comarques del nord.

Cartell de la Santantonada de Forcall d’enguany

Les societats europees i, especialment, les mediterrànies han reconegut el singular paper tutelar exercit pel sant ermità, veí de soledats poblades per animàlies on hagué de sofrir les temptacions més heterogènies que li presentava el diable. D’aquesta doble faceta hagiogràfica prové no solament el reconeixement de les seues capacitats domesticadores i tutelars sobre els animals, sinó també la seua resistència incombustible per conservar la puresa. La biografia del sant, popularitzada per l’extraordinària difusió de la Llegenda àuria (l’obra de Jacobo de la Voràgine, arquebisbe de Gènova, que al segle XIII recopilà en un únic llibre totes les vides dels sants coneguts fins el moment), permeté la propagació de la devoció entre les comunitats de tota la cristiandat occidental, convertint la seua figura en l’epicentre del calendari de festes d’hivern en el cicle litúrgic catòlic.

Retaule de sant Antoni Abat, Mestre de Rubió (c. 1360-1375), com podeu veure encara sense el porc © MNAC

L’extensa iconografia pictòrica del sant des de mitjan segle XV, la literatura de cordell, les Auques i les Al•leluies el representen sempre acompanyat d’un porc, fet que li garantí el sobrenom amb el que és conegut popularment, sant Antoni del porquet. Aquesta particular companyia presenta almenys una doble lectura. D’una banda, el porc és identificat amb una de les temptacions que hagué de superar el sant, manifestant la brutícia, la impuresa, el vici i la personificació del mateix diable, el qual, derrotat, fou condemnat per tota l’eternitat a romandre sotmès als seus peus. De l’altra, l’animal resulta ser el seu fidel acompanyant, testimoniant les capacitats taumatúrgiques del sant, qui havia obrat el milacre de dotar de visió i de guarir la coixesa del porc, segons transmeten alguns relats apòcrifs. En qualsevol cas, la primera veneració medieval del sant no el presenta com patró tutelar dels animals, sinó com guaridor d’homes i, en especial, d’aquells que patien el Mal o Foc de Sant Antoni (Mal des ardents, feu de Saint Antoine ou de Saint Marcel en francés), sent reconeguts eixos malalts com possessos del dimoni. Aquesta malaltia no era altra que l’ergotisme, pandèmia provocada per un paràsit que es trobava habitualment al sègol i que afectava tant a homes com a animals en ser consumit aquest cereal per tots ells. Es manifestava a través de greus pertorbacions mentals i cerebrals que provocaven convulsions nervioses i, fins i tot, principis d’epilèpsia, d’ací que els malalts paregueren posseïts pel dimoni. Així mateix, es considerava una epidèmia contagiosa i, per aquesta raó, els malalts no podien compartir residència amb cap altra persona convalescent. La conseqüència fou la fundació de l’orde Antonià, els integrants del qual s’encarregaven de sanar als malalts agreujats pel Mal o Foc de Sant Antoni.

Malalts agreujats pel Foc o Mal de sant Antoni, l'ergotisme

La difusió de l’orde Antonià, dedicat a l’atenció caritativa i hospitalària, generalitzà aquesta imatge guaridora del sant des del mateix segle XIII. La seua implantació està datada amb precisió a Catalunya (Cervera, 1215; Lleida, 1271) i també a terres valencianes (Fortaleny, 1276). La ciutat de València disposà d’una casa hospital de Sant Antoni, extramurs, al camí de Sagunt, ja plenament consolidada el 1316. Al mateix temps i en la mateixa època, sant Antoni comptava amb una capella i culte a l’església parroquial de Sant Martí de València, on el 1354 també hi havia la seu d’una confraria sota la seua advocació que celebrava en el seu honor una festa molt popular el dia del seu patronímic i que es mantingué vigent fins al segle XVIII.

Com a València, el 1360 es funda a Morella una confraria sota la invocació de Sant Antoni i la Santíssima Trinitat per oferir ajuda i assistència sanitària als seus integrants. Ja el 1365, els jurats de Morella i els confrares financen l’adquisició d’una casa per instal·lar un hospital on guarir els malats agreujats amb el foc del cel o foc de Sant Antoni, establiment que perviu fins que el 1564 es converteix en el convent de les monges agustines i que, ja el 1640, es fusiona amb l’hospital de Sant Nicolau. Aquest hospital es mantenia gràcies als diners aconseguits de vendre dotze porcs el dia de la festivitat del sant, animals que peixien lliures per tota la vila i el terme i que eren alimentats pels veïns. La confraria, a més, disposava d’una capella a l’església arxiprestal de Morella, on se celebraven els oficis litúrgics el dia de la festa i les misses de soterrar dels confrares.

La barraca de sant Antoni abans de ser cremada, Forcall

La vinculació diocesana de la regió septentrional valenciana al bisbat de Tortosa suposà la introducció de celebracions litúrgiques en honor a sant Julià, sant Blai i sant Antoni el 1311, fet que es corrobora al Llibre d’hores de Morella, redactat cap al 1340, on el sant gaudeix d’una celebració específica al calendari comarcal. A partir d’aquests anys, la veneració s’estén per tot el nord valencià i, de fet, a inicis del segle XIV existia una confraria a Catí i altra a Vilafranca que estaven sota l’advocació del sant, mentre que a meitat de la centúria hi havia una ermita a Forcall dedicada a sant Antoni.

Los dimonis de la Santantonada de Xert

Bona prova de la devoció cap al sant és la lleixa testamentària que realitzà un dels veïns més rics de Vilafranca el 1411. Antoni Centelles, en el seu testament, deixava «per ànima mia, de mon pare e de mos benfeytors e per totes ànimes deffuntes lo ferreginal meu que yo he en la orta» per tal que «sie arrendat e del loguer que se’n trobarà sie cantat un aniversari en la dita capella per tots los capellans que•n seran en la església del dit loch l’endemà de la festa de mossèn sent Matheu e altre lo dia aprés la festa de mossèn sent Anthoni» (vegeu ací un post sobre la redacció del testament d’Antoni Centelles i la seua escenificació). El testador duia el patronímic del sant, fet que pot explicar la seua devoció personal i que, alhora, també manifesta l’assiduïtat de l’antropònim a terres valencianes durant els segles medievals, tant entre els homes com entre les dones.

Ermita de Sant Antoni, a Peníscola

A més a més, sant Antoni és patró de Benassal i Atzeneta. A Benassal hi ha una confraria sota la seua advocació des de 1308 i ja el 1332 se’n funda una a la Mata i altra a Olocau que tenien com a titulars a sant Antoni i santa Bàrbara. Hi ha capelles sota la seua advocació des d’època medieval a les esglésies de Morella, Castellfort i Vilafranca, a més de ser el sant tutelar d’altres dotze ermites als distints pobles dels Ports i el Maestrat. Des de la fi del segle XIV, estan dedicats al sant els retaules dels altars majors de les esglésies d’Ares, Catí, Cinctorres i la Todolella, mentre que a Castellfort els llenços que han presidit el temple parroquial des de 1441 sempre han tingut a sant Antoni com a figura principal. A Sant Mateu era venerat fins 1586, on posseïa un santuari. De la mateixa manera, el patronatge tutelar sobre els animals domèstics i, en especial, el seu protagonisme sobre els animals de càrrega i tir, adquirit ja al segle XIX, subratlla el seu original caràcter agrari, ben testimoniat a Forcall amb la Processó dels matxos, de la que ja vaig parlar ací.

Retaule de l’església de la Todolella, dedicat a sant Antoni

Podria continuar, perquè les notícies sobre l’advocació són força nombroses. Tanmateix, no ho faré. Només volia deixar constància de la importància històrica d’aquesta figura a casa nostra des dels segles medievals i de la seua pervivència fins avui dia. Si recordeu, l’any passat defensava el manteniment de les tradicions en l’imaginari col·lectiu amb dos objectius ben marcats. En primer lloc, definir les arrels històriques dels nostres pobles i mostrar la seua singularitat en un món cada vegada més globalitzat. En segon lloc, i com a conseqüència directa del primer, dotar els nostres pobles i també a la nostra cultura d’instruments, com les tradicions i les festes populars, que els permeten sobreposar-se a l’oblit, el despoblament i l’abandó que sofreixen des de fa dècades. Açò és el que, precisament, no féu Canal 9-TVV el cap de setmana passat, quan a penes dedicà cinc mísers minuts en l’informatiu de diumenge a mostrar algunes imatges de la festa de sant Antoni, just el dia després de la celebració a llocs tan significatius com Forcall, Vilanova d’Alcolea i Canals, que ni tan sols esmentà. Un flac favor a les nostres tradicions i a la nostra cultura, com tants altres de la “nostra” televisió i el “nostre” govern.

Romeu de Corbera i la bandera de Vilafamés i Onda

El 17 de juny de 1412, seyt devant lo altar major de l’església de Vilafamés i tenint al davant a tots els consellers de la vila, Romeu de Corbera, mestre de Montesa, estableix quina havia d’ésser l’heràldica de la bandera, els penons i els segells de la cort del justícia i del Consell de Vilafamés. Uns mesos abans havia fet exactament el mateix a la vila d’Onda. El fet, anecdòtic a simple vista, no ho és tant si s’atén el context en què es produeix. Al bell mig d’una disputa judicial i jurisdiccional que s’allarga gaire bé dues dècades entre les universitats i l’orde, hi ha, finalment, la victòria del recentment nomenat mestre de Montesa, l’afamat Romeu de Corbera. Gràcies al triomf aconseguit en les negociacions, el senyor imposarà un conjunt de prerrogatives clarament afavoridores als interessos de l’orde i en detriment d’ambdues viles. L’anàlisi d’aquest conflicte, tanmateix, preferisc deixar-lo per a una altra ocasió i abordar-lo amb més deteniment, perquè ben bé paga la pena. Ara només vull oferir-vos unes notes introductòries a l’enfrontament que hi ha al fons, prenent com a pretext un dels canvis introduïts en la relació entre el senyor i els seus vassalls a partir de la concòrdia signada el 1412, aquell relatiu a la bandera de Vilafamés i Onda.



Panoràmica de Vilafamés

Home d’una gran retòrica, com tindrem ocasió de comprovar més endavant en un altre post, però també amb una forta personalitat, l’actuació de Romeu de Corbera es deixa sentir a tot el Maestrat des del mateix moment del seu nomenament com a mestre de Montesa. Després de la mort de Berenguer Marc el 1409, s’obri un període convulsiu al Maestrat que només finalitza amb l’arribada de Corbera. D’una banda, com havia estat la tradició, els frares de Montesa havien elegit un nou mestre, però l’elecció és qüestionada per Benet XIII, instal·lat a Peníscola des de 1409, quan havia estat excomunicat pel concili de Pisa. La dissensió provoca una cisma a Montesa, semblant al del papat, amb dos mestres que pretenen obtenir el control el senyoriu. El problema l’ha de resoldre Martí l’Humà, deposant els dos mestres “cismàtics” i nomenant nou mestre a Romeu de Corbera, com a recompensa pel seu servei en la campanya per recuperar Sicília, el mateix 1409. D’ara endavant, el nou mestre es convertirà en fidel servidor de la Corona i esdevindrà un dels promotors dels projectes de la monarquia, tant a nivell nacional com, sobretot, internacional. De fet, Romeu de Corbera és un dels personatges més actius en la promoció de les guerres italianes del Magnànim, com tinguérem ocasió de veure.



Panoràmica d'Onda

El seu recolzament a la Corona i l’èxit aconseguit en les campanyes italianes tingué, tanmateix, uns efectes ben negatius a casa. Calien molts diners per finançar les expedicions de conquesta i bona part dels que aportà Corbera sortiren de les viles i els llocs del Maestrat. Des de la segona dècada del segle XV, el mestre sol·licita de manera periòdica més i més donatius extraordinaris per obtenir les sumes promeses al rei i açò es tradueix en la imposició d’una forta pressió fiscal als seus vassalls que, finalment, ofega les economies municipals i també domèstiques. La crisi al Maestrat no es produeix únicament per la successió de caresties i brots de pesta, amb els consegüents desequilibris demogràfics, sinó que la política fiscal, rotunda i, perquè no, excessiva, del mestre hi contribueix de manera decisiva.



Castell de Vilafamés

El fiscal és només uns dels vessants de la tasca de Romeu de Corbera al capdavant del seu senyoriu. L’altre, el polític i jurisdiccional. Conscient de la necessitat de crear un “estat senyorial” potent, capaç de suportar els esforços econòmics que exigeix el finançament dels projectes reials i també els propis, Corbera du a terme una rigorosa tasca de concentració de prerrogatives polítiques i jurisdiccionals en mans de l’orde des del mateix moment del seu nomenament. En aquest sentit, la seua atenció se centra en dues viles, Onda i Vilafamés, que havien estat “rebels” en els últims anys.



Muralles de Vilafamés

El 1343, Pere el Cerimoniós, urgit per les mancances monetàries de les finances reials, com quasi sempre, ven a Pere de Tous, mestre de Montesa, la jurisdicció criminal d’Onda, Vilafamés, Montroi i Perputxent a canvi de 80.000 sous. La venda es fa a carta de gràcia, és a dir, que la corona es reserva el dret de comprar de nou la jurisdicció lliurant el mateix import que ha pagat per ella, i açò serà el que succeirà als anys noranta del segle XIV. En un intent de recuperar el patrimoni reial, el 1393 Joan I no només adquireix de nou la jurisdicció criminal d’Onda i Vilafamés, sinó que negocia amb les dues viles la seua incorporació a la corona, a canvi, això sí, de què costegen elles totes les despeses. Perquè, en efecte, l’intent anava a suposar una dura batalla judicial amb el mestre de Montesa.



Castell d'Onda

L’esforç econòmic és esbalaïdor, quasi tant com els escassos èxits que proporciona. Onda lliura 100.000 sous al rei i, malgrat no saber amb exactitud la despesa feta per Vilafamés, la vila també deu reunir una quantitat exorbitant, al límit de les seues possibilitats, tot per ser incorporades al patrimoni reial. Fins i tot intercedeix la ciutat de València, que s’erigeix en defensora de les dues viles i declara que si Joan I no compleix la seua paraula, ella mateix assumirà les regnes de l’assumpte i incorporarà les dues viles al seu terme general. Vanes paraules, vanes declaracions i vanes il·lusions. Abans de finalitzar l’any, el rei ha pactat amb el mestre de Montesa la continuïtat d’Onda i Vilafamés al seu senyoriu, encara que amb la jurisdicció criminal en mans de la corona. Per la seua banda, la ciutat de València ha retirat les seues promeses. El resultat per a les dues viles, una llarga cursa judicial que provoca una sagnia econòmica i, sobretot, la pèrdua de bona part de les prerrogatives que havien aconseguit al llarg de tot el segle XIV.

El 1403, Martí l’Humà aprova una acta de cort on ratifica l’acord establert el 1393 entre Joan I i Berenguer Marc. Onda i Vilafamés, conscients del desafiament llançat al seu senyor i despullats de tota protecció reial, continuen pledejant per convertir-se en viles de reialenc. L’esforç és inútil i, quan les universitats esgoten totes les seues possibilitats econòmiques, no tenen altre remei que pactar amb el mestre de Montesa les noves condicions que regiran la relació entre senyor i vassalls. És l’any 1412 i el nou mestre és Romeu de Corbera, que sap aprofitar l’ocasió per reforçar el poder de l’orde sobre les dues viles. En ambdós casos, el mestre, condescendent amb els seus vassalls, els perdona tots els greuges comesos a canvi de la imposició d’una sèrie de condicions que, en realitat, els castiguen de manera severa.

Entre les noves condicions hi ha, fins i tot, la transformació de l’heràldica, on deu constar de manera ben visible la pertinença de les viles a Montesa, qui comparteix la jurisdicció amb la Corona. Per aquesta raó, en els capítols que signen les dues viles amb Corbera, s’especifica que la bandera de la dita vila e penons de aquella, e lo sagell o sagells de la cort de justícia e consell d’Onda sien feyts i pintats sots aquesta forma: que en la una part sia lo senyal real e en l’altra lo senyal o creu de Montesa, en camp blanch, e al peu dels dits bandera, penons e sagell sia senyal de ondes de la dita vila d’Onda, mentre que en el cas de la bandera, els penons i els segells de la cort del justícia i del Consell de Vilafamés sien fets e pintats sots aquesta forma: que ne la una part sia la senyal reyal et en l’altra sia lo senyal o creu de Montesa en camp blanch, et al peu dels dits bandera, penons e sagells sia fet lo senyal del dit loch. Et semblant sia fet en e per los altres lochs públichs del dit loch on són acostumats estar e fer los dits senyals.



Bandera d'Onda (imatge de la Viquipèdia)

A través de la concòrdia s’imposen unes noves condicions per regir les relacions entre el mestre i els seus vassalls, com veurem en una altra ocasió, però també es modifiquen els símbols i els signes que escenifiquen aquesta relació. Tothom ha de saber que les dues viles estan sota la jurisdicció criminal de la Corona, però, en última instància, pertanyen a Montesa. I açò s’ha de fer públic en tot allò emanat del poder local, especialment en els documents judicials i, sobretot, en la bandera i els penons que les dues viles mostraran quan siguen cridades a l’exèrcit, on hauran d’acudir en nom de Montesa i no de la Corona. Un fet anecdòtic, possiblement, però també un símbol del poder que mereix ser analitzat per aportar un altre element d’estudi a les relacions establertes entre senyors i vassalls.

La xarxa de poblament al nord valencià després de la conquesta

Fa uns dies parlava ací mateix de la conquesta de les comarques septentrionals valencianes i del paper que jugà Blasco d’Alagó en el procés de colonització immediatament posterior. Focalitzava l’atenció en el repartiment de les senyories, l’atorgament de cartes pobles com a instrument colonitzador i les condicions d’assentament de les noves comunitats rurals. Avui vull abordar un altre tema ben interessant, però molt més difícil d’estudiar, les transformacions produïdes en la xarxa de poblament arran de la conquesta. Anàlisis d’aquesta mena s’han dut a terme per a altres zones del país amb una certa solvència per la major abundància de fonts directes de l’època i, sobretot, pels incipients treballs arqueològics. Tanmateix, el nord del país roman orfe tant d’uns com dels altres, així que cal recórrer a altres informacions indirectes que permeten intuir els canvis ocasionats amb l’arribada dels cristians.

Per tots és ben sabut que, amb la instal·lació dels feudals, el territori canvia la seua fesomia i s’organitza a partir de criteris força diferents als que havien regit l’estructuració de la xarxa de poblament en temps andalusins. La societat musulmana genera un model d’ocupació de les zones rurals amb unes característiques i unes traces que, en bona mesura, perviu fins als nostres dies. Grups de famílies amples colonitzen progressivament les millors zones agrícoles i formen petites unitats de poblament al llarg dels cursos de rius i barrancs amb la finalitat de construir petites zones de regadiu i explotar de manera comunal els recursos naturals d’un espai determinat, especialment les zones de prats i pastures. Amb el temps, la proliferació d’aquests assentaments dispersos crea una espessa malla d’alqueries o de petites comunitats agràries que funcionen de manera més o menys autònoma i que, en última instància, estan sota l’autoritat d’un alcaid instal·lat en un hisn o castell, des d’on exerceix una sèrie de competències fiscals i de protecció militar sobre les alqueries que componen el seu terme.

Culla i el seu castell

Després de la conquesta, els castells es converteixen en la residència dels nous senyors i en la seu del seu poder, al mateix temps que esdevenen els focus principals d’aglutinament de la població i els centres de referència en l’organització dels senyorius, com ocorre amb el castell de Morella, el de Culla, el de les Coves, el de Cervera i el de Xivert, per exemple. Per sota, s’articula una densa malla de comunitats rurals de petita i mitjana entitat que, en bona mesura, aprofiten les infraestructures andalusines existents per situar els nous centres d’hàbitat dels colons cristians. Ara bé, a pesar d’ocupar les mateixes alqueries, el pes que ocupa cadascuna d’elles en la nova xarxa de poblament sofreix profundes transformacions. És aquest últim punt el que vull analitzar ací amb més deteniment i ho faré a partir d’alguns casos particulars que poden oferir certes clarícies sobre aquest procés poc conegut.

El terme de Culla

El primer exemple el constitueixen Culla i el llogaret del Molinell. Abans de la conquesta, l’extens terme de Culla estava composat per un conjunt de petits assentaments repartits per les zones de millor aprofitament agrícola que han deixat vestigis toponímics i arqueològics de la seua existència. Així, doncs, perviu encara avui dia en la toponímia local un mas de la Mesquita, certament allunyat del Molinell i també del lloc de Culla, testimoni encara viu de la possible existència d’una explotació agrària pertanyent al temple local. Altre testimoni és l’aparició d’una làpida funerària de principis del segle XI al mas del Pou d’en Boix, situat darrere del tossal d’Esparreguera, en la partida de la Mel, troballa que confirma la ubicació en aquest lloc o altre proper d’una antiga alqueria andalusina. Al capdavant de tots aquests centres se situava el Molinell, segurament l’alqueria més important, situada a la vora del barranc que dóna nom i ben a prop de dos petits sistemes hidràulics, l’horta de la Solana i l’horta de l’Àrab, que constituirien els espais de reg associats a l’alqueria.

El Molinell amb les dues hortes

La situació canvia després de la conquesta. Els cristians atorguen una major preponderància a la petita alqueria situada als peus de la torre, ara convertida en castell, que esdevé el lloc de Culla. Els contingents de població cristiana s’instal·len de manera preferent ací, com testimonia la carta pobla concedida per Guillem d’Anglesola el 1244, i també se situa al lloc la capitalitat del conjunt de comunitats rurals que composen el castell de Culla. Per la seua banda, el Molinell roman com un dels pocs reductes amb població musulmana al nord valencià, juntament amb Morella, Cervera i Xivert. Hi viuen una trentena de famílies que aconsegueixen una carta pobla pròpia a la fi del segle XIII, un govern local i un terme propis, encara que el llogaret està integrat al terme general del lloc de Culla. Açò no evita, tanmateix, que la situació de segregació i separació respecte als seus correligionaris i els efectes de la crisi de la segona meitat del segle XIV acaben per foragitar els musulmans del llogaret, habitat ja per cristians a l’última dècada d’aquesta centúria.

Vilafranca

Aquest canvi, encara que en menor mesura, és ben perceptible també a Vilafranca, als Ports. El 7 de febrer de 1239, Blasco d’Alagó lliura a Marc de Villarluengo i Garcia Navarro la carta pobla de l’antiga alqueria andalusina anomenada Rivus de las Truytas. En el document s’estableixen els límits del terme de la nova comunitat cristiana, no sense certa estranyesa per al medievalista actual. És poc o gens habitual que el centre de residència fundat després de la conquesta se situe a un dels extrems del terme concedit a la comunitat, en aquest cas a l’extrem nord, a la línea divisòria entre Vilafranca i l’Esglesiola, més encara, a la línea divisòria entre el regne de València i el d’Aragó. El més probable és que en els anys anteriors a la conquesta l’alqueria del riu de les Truites fóra la més important i per això es pren com a referència a l’hora d’atorgar la carta pobla.

El terme de Vilafranca

Tanmateix, entre 1239 i 1261 es produí el trasllat del centre de poder i de residència des de l’antiga alqueria andalusina a l’actual emplaçament de Vilafranca. El topònim Vilafranca apareix per primera vegada en un document de 1253, però es tracta d’una còpia feta al segle XVII i, per tant, cal anar amb cura. No obstant això, amb tota seguretat la fundació és anterior a 1264, quan apareix ja de manera constant en altres documents emanats de la Cancelleria reial, com, per exemple, en una sentència emesa per Jaume I contra Blasco d’Alagó, nét del que fou conqueridor de Morella, pels seus atacs a Vilafranca, Culla i Vistabella aquest mateix any.

L’ermita de Sant Miquel, a la Pobla

Els colons cercaren un lloc més accessible i més ben comunicat, elegint l’anomenada Vilavella, segurament un altre assentament andalusí situat a la Vega, a la vora del barranc de les Teixeres i a la banda dreta del camí que puja del poble al Bovalar. A pesar de la nova fundació, el poblament al llogaret del riu de les Truites es mantingué durant tota l’època medieval i, fins i tot, ha arribat fins els nostres dies, encara que amb el nom de la Pobla de Sant Miquel –des dels anys vint del segle XV, ja que anteriorment es deia la Pobla de Ballestar– i convertit des de llavors en una de les nombroses masades que omplen el terme de Vilafranca.

L’ermitori de Sant Pere de la Barcella

Un últim exemple, Xert i la Barcella. Ja en vaig parlar ací fa un temps, així que només donaré les notes precises per mostrar les transformacions produïdes en l’estructura de poblament arran de la conquesta. En les dècades anteriors a l’ocupació cristiana, la preponderància corresponia a la Barcella, alqueria situada a dalt del turó on avui en dia hi ha l’ermita de Sant Pere de la Barcella –potser edificada al segle XIII sobre l’antiga mesquita– i el mas de Sant Marc, on hi hauria assentat un petit grup de famílies. Es tracta d’un indret escarpat, al bell mig d’una cadena muntanyenca, des d’on els seus habitants podien dominar les terres de cultiu situades al llarg del barranc de les Comes i els horts que integren el petit sistema hidràulic construït a partir de la font de la Barcella, paral·lel al barranc dels Abellarets. Prova de la seua existència i la seua importància per sobre de la futura comunitat rural de Xert és el document de donació que el 1192 expedeix Alfons el Cast en favor del mestre de l’orde de l’Hospital del locum illum qui nuncupatur Barcella, situm iuxta Cervariam, deshabitat en aquest moment, segons diu el mateix rei qua sarraceni inhabitant.

La Barcella

En canvi, no hi ha referències de Xert abans de la segona meitat del segle XIII, on segurament hi hauria un petit assentament on viurien algunes poques famílies. El nucli d’hàbitat se situaria a la part més alta d’una petita elevació des d’on els seus habitants tenien accés a les principals vies de comunicació de la zona i a bona part dels recursos necessaris per al desenvolupament de la vida quotidiana, raons que, d’altra banda, explicarien el desplaçament de la preeminència demogràfica, política, econòmica i social vers el lloc de Xert després de la conquesta. En efecte, sabem per un registre senyorial de 1320 que, en el moment de l’ocupació cristiana, mentre a la Barcella s’instal·len 18 famílies –testimoni també de la magnitud de l’antiga alqueria andalusina–, a Xert n’arriben 26, de manera que deixa de ser un nucli d’assentament secundari per convertir-se en un lloc amb una grandària semblant a la resta de les antigues alqueries andalusines. A més, com ocorre a Culla i el Molinell, el llogaret de la Barcella manté un terme i unes autoritats propis, però integrat al terme general de Xert i amb una dependència jurisdiccional respecte al lloc.

El “poble vell” de Xert

Tot plegat, aquests exemples testimonien els canvis produïts en la xarxa de poblament del nord valencià en els anys posteriors a la conquesta. L’hàbitat dispers propi dels temps anteriors no desapareix i bona mostra és la pervivència dels masos, explotacions agrícoles integrades que han estat ocupades fins avui dia i que segurament algunes d’ells tenen el seu origen en assentaments andalusins. Tanmateix, allò que sí canvia és la preponderància d’uns centres respecte a altres. Les alqueries situades en zones muntanyenques o de més difícil accés cedeixen la seua preeminència a llocs situats en millor indrets, on s’aplega bona part de la població i també on se situa la seu dels poders senyorials. Es pot intuir, per tant, un procés de concentració de la població en nuclis més grans que, en bona mesura, canvia la fesomia de la xarxa de poblament andalusina. Caldran, però, més estudis de cas per poder conéixer amb més detall tot aquest procés a les comarques septentrionals valencianes i comparar-lo amb altres zones del país.