Tot allò que portaven damunt els soldats medievals

Al novembre de 2014, dins dels actes de commemoració de la Primera Guerra Mundial, el setmanal Telegraph Magazine va publicar el treball que el fotògraf Tom Atkinson havia realitzat a petició de la revista, que consistia en mostrar l’armament i tot allò d’utilitat que portava damunt un soldat anglés o britànic en batalla des de l’edat mitjana fins a l’actualitat. L’autor va tardar nou mesos en reunir tot el material i en consultar a historiadors i experts en recreacions, i el resultat és espectacular pel nivell de detall que mostra.

En aquest enllaç teniu el conjunt de les fotografies penjades pel diari Telegraph, però en el post de hui us volem oferir en detall les quatre que estan dedicades al període medieval, així com també l’enumeració de tots els elements que apareixen en dues d’aquestes fotografies, que són en realitat la traducció de la informació que dóna la revista. De les altres dues que us mostrem no es dóna informació del contingut, però a simple vista s’hi pot veure que la major part de les coses coincideixen, tot i haver pogut canviar de forma o de material, etc.

El reportatge va tindre una gran repercussió a tot el món, i les fotografies han estat publicades per diversos mitjans, de manera que són de fàcil accés a la xarxa, però cal aclarir que evidentment la propietat continua sent de l’autor. D’altra banda recordeu que clicant sobre elles es fan més grans.

Segle XI. Huscarl en la batalla de Hastings (1066)

Els huscarls eren un cos d’elit que feia de guàrdia personal als reis escandinaus en l’alta edat mitjana (la paraula ve de la llengua nòrdica antiga i significa “home de la casa”), i foren introduïts en Anglaterra pels saxons, procedents originàriament de Dinamarca. A la batalla de Hastings es van enfrontar l’exercit del darrer rei saxó d’Anglaterra, Harol II (que en realitat era rei de Wessex), i l’exercit invasor de Guillem I el Conqueridor, el primer rei normand i fundador de l’actual regne d’Anglaterra. Evidentment el contingut de la foto hauria pertangut al bàndol saxó.

Segle XIII. Cavaller a cavall en el setge de Jerusalem (1244)

Es tracta de l’armament que portaria un cavaller durant la defensa cristiana de Jerusalem al segle XIII. L’emperador Frederic II d’Alemanya havia dut a terme la Sisena Croada uns anys abans, i havia aconseguit Jerusalem el 1228 gràcies a un tractat amb els aiúbides, que li’l van lliurar sense presentar batalla. Però la possessió de la ciutat sense un territori extens al seu voltant era insostenible, de manera que els musulmans van posar setge a la ciutat el 1244 i van recuperar Jerusalem per a l’Islam.

1. Ganfaró, un penó o estendard utilitzat després de la conquesta normanda i disposat a l’extrem d’una pica que remata en creu. Òbviament no va ser utilitzat únicament pels normands, es feia servir a tota Europa.
2. Casc bullidor, que rep aquest nom per la seua semblança amb un bullidor, i permet una visió absoluta sense problemes de ventilació.
3. Casc amb careta Tot i que l’heu vist usat pels gladiadors, el seu ús es va generalitzar després del setge d’Antioquia, durant la primera croada entre 1097 i 1098.
4. Cinturó de l’espasa, la corretja d’on penjava la beina de l’espasa.
5. Escut amb la part superior recta.
6. Collar.
7. Peça de drap blanc amb una xicoteta retallada per tallar objectes petits, una caixa de cuir d'agulles i un rotllo de fil d'acer i esca per encendre foc.
8. Bol i copa de fusta, copa de ceràmica i cullera de fusta.
9. Ganivet i esmolador per a tallar el menjar. No hi havien forquetes en aquest temps, de manera que la gent menjava les sopes i estofats amb culleres, i la carn amb ganivets.
10. Botella d’aigua feta de cuir i amb pitó per a beure.
11. Borsa.
12. Botes de cuir, acabades just per sota del panxell, amb els cordons embolicats al seu voltant.
13. Manyopla o guantellet de cuir.
14. Samarreta de lli.
15. Calcetins, fets mitjançant la tècnica nålebinding, on la llana es teixeix en trenes llargues i primes començant pel peu.
16. Vestit de guerra format per una túnica roja desgastada en el costat del cos, jaqueta encoixinada de lli, cota de malla i sobrecota groga i blava.
17. Cinturó confeccionat amb la tècnica de comprimir el cuir, una tècnica força antiga
18. Comptes del rosari.
19. Cinturó.
20. Mantó de llana tallat en forma de semicercle. Era impermeable i tallavent, per la qual cosa era usat per a viatjar.
21. Pica, una de les noves armes del moment, que originalment estava feta a partir d'una espasa trencada amb una nova peça de fusta soldada.
22. Espasa.
23. Daga.
24. Atxa amb forma de mitja lluna.
25. Maça amb estrellada.
26. Peto de cuir sense mànigues cordat per l’esquena amb plaques de metall a l’interior. Aquesta peça era la més externa de l’armadura del moment.
28. Malla per cobrir les cames i peça de lli per a sota. Donat que llavors no existien els pantalons, la peça que cobria cada cama era diferent.
27. Corretges per a lligar la malla de les cames.

Principis del segle XV. Arquer en la batalla de Agincourt (1415)

La batalla d’Agincourt és un episodi més de la guerra dels Cent Anys, que va enfrontar francesos i anglesos pel control d’una part de l’actual territori francés. La batalla es va produir a finals d’octubre de 1415 en l’actual nord de França, i va enfrontar l’exercit d’Enric V d’Anglaterra, d’una banda, contra els exercits de Carles VI de França i d’Edward de Norwich (duc de York). Van vèncer els anglesos, i la principal novetat estratègica fou, precisament, l’ús abundant d’arquers en el camp de batalla, els quals formaven la major part de l’exercit anglés.

Finals del segle XV. Cavaller yorkista en la batalla de Bosworth (1485)

Aquesta batalla fou la que va posar fi a l’anomenada Guerra de les Dues Roses pel tron d’Anglaterra, en la qual va morir Ricard III, el darrer dels Plantagenet, de la Casa de York. Amb la mort de Ricard es va entronitzar Eduard VII, el primer rei de la dinastia Tudor.

1. Botes altes.
2. Barret amb distintiu de peltre per ser utilitzat per civils.
3. Casc-celada que protegeix el rostre.
4. Gorjal.
5 i 6. Espatlleres per a protegir els muscles. El de l’esquerra és més gran perquè el costat esquerre és el costat defensiu.
7. Barbat o panòplia, protegia el coll i la barba.
8. Borsa.
9. Sivella.
10. Casquet de tela, usat sota el casc per acomodar-lo, absorbir la suor i mantindre el cabell darrere.
11. Armadura del braç esquerre, més pesada perquè era el costat defensiu.
12. Capa negra, usada sobre la roba civil.
13. Manyopla o guantellet per protegir la mà.
14. Anell.
15. Comptes de rosari.
16. Borsa de diners.
17. Sabatons per canviar-se les botes i protegir els peus. Era la primera peça de l’armadura.
18. Escarsella, que cobria la part superior de les cames entre el peto i les cuixes. 19. Peto posterior, amb els colors del Duc de Norfolk.
20. Peto davanter.
21. Cobrecuixa i protector de les juntes per a evitar ser ferit per baix dels genolls en un atac per l’esquena.
22. Armadura del braç dret feta de tres peces: part superior, part inferior, colzera i protector del muscle.
23. Corretja per a beina d’espasa.
24. Espassa de les anomenades hand and heart amb l’empunyadura calorejada. Podria fer-se servir amb una o dues mans i estaria decorada amb la marca de l’armer o el ferrer en la fulla.
25. Daga.
26. Beina per a la daga.
27. Petó intern per a l’armadura amb les mànegues de cota de malla.
28. Corretja.
29. Batidor de fusta.
30. Samarreta blanca de lli.
31. Camisola amb plecs que indica un alt status, roba de civil. La peça negra és una manega amb un tapall.
32. Cullera de peltre, ganivet d’argent, calze de peltre, bol i plat de fusta.
33. Estoig per a ganivet.
34. Beina per a espassa.
35. Alabarda, arma usada pels soldats d’infanteria per a ferir al cap, ara amb la part de destral, ara amb la part de martell.

Ricard III està de moda, o com influeixen la literatura i els mitjans de comunicació en la nostra visió de la Història

Reconstrucció facial de Ricard III d’Anglaterra

En els últims dies la premsa ha recollit la notícia (publicada ara a la revista Nature, tot i que ja s’havia fet públic al 2013), segons la qual ha quedat definitivament establert que les restes òssies trobades el 2012 a sota d’un pàrquing de la ciutat de Leicester (on abans hi havia una església) sí són del rei Ricard III d’Anglaterra. Això ja era més o menys evident des que es va produir la troballa, per tota una sèrie d’indicis, proves secundàries i l’aplicació de la lògica històrica, però la prova definitiva ha estat la comparació de l’ADN recuperat de l’esquelet amb el dels descendents de la germana major del rei, Ana de York, que resultà ser una canadenca emigrada després de la Segona Guerra Mundial. Els resultats de la comparació amb l’ADN dels descendents per via masculina, que és l’actual duc de Beaufort, no han estat positius; però segons indiquen els responsables de la recerca això només significa que en algun moment posterior, indeterminat, es va trencar la línia successòria biològica amb un fill il·legítim, per tant deixarem aquest vessant de la notícia per a qui puguen interessar els safarejos sexuals sobre la noblesa i la monarquia anglesa.

Tot allò relacionat amb Ricard III té èxit actualment a Anglaterra. El centre d’interpretació que s’està construint a Leicester sobre el rei i la troballa és certament interessant, com monumental és la tomba que s’ha construït a la Catedral de Leicester, després de discutir-se amb la Catedral de York el dret d’acollir les despulles del rei en acabar les investigacions (l’enterrament oficial serà al 2015). La història de com es van arribar a trobar les despulles del rei el 2012 a sota d’un pàrquing és una miqueta rocambolesca; o millor dit, la història de com un grup de ciutadans simpatitzants i admiradors de Ricard III (la Richard III Society) van pressionar suficientment, i amb arguments raonables, com perquè els historiadors de la Universitat de Leicester s’ho prengueren seriosament i acabaren excavant al pàrquing, fins al punt més increïble encara de trobar la tomba en el primer forat que van fer (evidentment tenien plànols antics de l’església, i una idea aproximada del lloc d’enterrament) i molt a prop de la superfície d’asfalt. Tot plegat es pot veure als dos documentals (en anglés) que us vam oferir fa alguns mesos, que ho conten tot perfectament des de dos punts de vista distints, un de més científic i un altre de més anecdòtic.

Ara bé, ¿com es pot haver arribat a aquesta situació? Perquè Ricard III havia tingut tradicionalment molt mala fama a Anglaterra, tant en el món de la historiografia com també entre el gran públic. De fet, és difícil saber fins a quin punt va poder influir això en el tractament dels historiadors anglesos, però és ben evident que el causant de la seua mala reputació a nivell popular fou William Shakespeare i la seua obra anomenada, precisament, “Richard III”. Shakespeare presentà en la seua obra un Ricard coix i amb malformacions físiques importants, cruel i manipulador, ansiós de poder, que va matar la seua dóna Anne Neville per poder casar-se amb la seua pròpia neboda Isabel de York, i també als seues nebots (el rei Eduard V de 12 anys, i el seu germà menor Ricard) amb la intenció d’usurpar la corona. I així és com el podem veure, per exemple, en la versió de Laurence Olivier a la pel·lícula que aquest actor va dirigir i protagonitzar el 1955.

Fotograma de Laurence Olivier caracteritzat com a Ricard III (1955)

Per la seua banda, Shakespeare es va basar en una obra del filòsof Thomas More, que fou qui va estendre aquestes idees unes dècades després de la mort de Ricard, quan l’escriptor estava al servei dels Tudor, la dinastia que va pujar al tro amb la mort de Ricard III en batalla. És evident, doncs, que la visió presentada por More (i per Shakespeare després) estava clarament esbiaixada pels interessos del poder al que servia, i així s’ha mantingut quasi fins a l’actualitat. Però aquesta visió ha canviat molt ara, i no és precisament conseqüència de la troballa del pàrquing. Al contrari, l’excavació de Leicester és una conseqüència del canvi d’actitud i l’augment de l’interès popular per aquest rei, que alhora és conseqüència de noves recerques històriques que han actualitzat la informació sobre Ricard III. Possiblement un exemple curiós i anecdòtic, però molt clarificador respecte al que estem dient, siga aquesta cançó, que pertany a una sèrie infantil de la BBC anomenada Horrible Histories, que està dedicada a explicar història als xiquets d’una manera amena i entretinguda.

Una altra manera de canviar aquesta visió sobre Ricard III ha estat també la literatura, de la mateixa manera que va ser Shakespeare qui va difondre la visió anterior. El 2003 l’autora canadenca Sandra Worth publicava la seua primera novel·la sobre el rei, anomenada Love and War (publicada en castellà com El ocaso de los Lancaster), que era la primera d’una trilogia que es coneix com The Rose of York (en castellà Las dos rosas). El 2006 vindria Crown of Destinity (El destino de la Corona), i el 2007 Fall from Grace (El último Plantagenet), que posava punt i final a la història del rei. Worth, que és una autora de novel·la històrica i romàntica, presenta un Ricard III que no te res a veure amb el de Shakespeare, puix no sols ha desaparegut qualsevol rastre de malformació física, sinó que fins i tot té un cert atractiu. Viu una història d’amor amb Anne Neville, plena d’obstacles fins que aconsegueix casar-se amb ella, tot i que finalment acabarà morint d’una malaltia. Per descomptat el personatge està totalment desinteressat pels diners i sobretot pel poder, el defuig i li pesa, no té altra finalitat en la vida que l’amor a la seua família i aconseguir la justícia al seu regne, amb el desig de ser un nou rei Artús.



Portades de les novel·les de Sandra Worth, la trilogia anomenada Rose of York

Ja al 2009 era una altra autora de novel·la romàntica, Philippa Gregory, d’origen britànic, qui atacava de nou amb aquesta visió de Ricard de York amb la publicació de The White Queen. En aquest cas Ricard III no era el protagonista, sinó la seua cunyada Elizabeth Woodville, l’esposa d’Eduard IV, però Ricard té un paper molt destacat, com també el té Anne Neville, repetint-se de nou la història d’amor (en aquest cas paral·lela a la d’Eduard i Elizabeth). Posteriorment aquesta autora publicaria altres novel·les romàntiques més inspirades en aquest període, sempre basades en dones, però el que ens interessa ara és que el 2013 la “BBC One” portà a les seues pantalles una sèrie basada en la novel·la de Gregory amb el mateix títol, de manera que aquesta nova manera de veure el personatge històric de Ricard de York ha tingut encara major difusió, tot i ser un personatge secundari. En aquest vídeo, amb imatges de la sèrie The White Queen (no es poden trobar a Youtube escenes concretes senceres pels drets de la cadena) es pot veure molt clarament com és el personatge de Ricard i la seua història d’amor amb Anne Neville, tal com la presenta la sèrie de televisió i la novel·la en la que es basa.

Fotograma de The White Queen, amb la imatge de l’actor Aneurin Barnard caracteritzat com a Richard of York, duc de Gloucerter, futur Ricard III, i Fye Marsay com a lady Anne Neville

Al remat, doncs, podem veure com el personatge que Shakespeare havia creat en ofereix una visió distorsionada de la figura històrica de Ricard III, i ara són també la literatura i la televisió qui l’està canviant de nou. Però això no vol dir que la nova visió siga millor que l’altra des d’un punt de vista purament històric. Per exemple, la troballa de les despulles del rei a Leicester ha servit per comprovar que, en efecte, Ricard III sí tenia certa deformació física, ja que patia escoliosis severa (desviació de la columna) i per tant devia tindre un muscle més alt que l’altre i l’esquena una mica encorvada, però res a veure amb la descripció clarament exagerada que en fa Shakespeare. Pel que fa a la seua personalitat, evidentment és molt difícil fer una biografia històrica raonable, però tant la que presenta Shakespeare com la que presenten Worth i Gregory són purament literàries i inventades. Finalment, pel que fa a certs esdeveniments històrics, la historiografia només pot assegurar que els fills d’Eduard IV desaparegueren, però no si foren assassinats per ordre de son tio Ricard III com afirmen More i Shakesperare, o fou cosa d’Enric Tudor (futur Enric VII) com relata Sandra Worth a la seua novel·la. El problema amb tot plegat, doncs, és saber si el gran públic sabrà distingir entre la realitat històrica i la literatura.

Esquelet de Ricard III, amb la desviació de columna

La pesta negra a Londres (1349)

Hui us portem un documental d'un canal privat de la televisió britànica sobre la pesta negra a Londres, que va assolar el 60% de la seua població durant l'any 1349. Com comprovareu, s'insereix en la línia dels grans i bons documentals històrics fets al Regne Unit, amb una factura notable i una bona combinació dels elements històrics amb els fílmics. El documental comença amb el descobriment arqueològic d'una fossa comuna trobada arran de les obres del metro londinenc sota una plaça en la qual se sabia que s'havia instal·lat un cementeri d'emergència per a soterrar cadàvers durant l'epidèmia. Són fins a 25 cossos dipositats en dues capes separades per calç, l'estudi forense dels quals ha confirmat el que els historiadors ja havien hipotetitzat: que la salut de la societat afectada per la plaga havia estat fortament malmesa per les grans fams que havien tingut lloc durant la primera meitat del segle XIV. Ací és on el relat del documental és segurament més feble, ja que l'historiador que en parla insisteix únicament en el canvi climàtic coetani com a causa de la catàstrofe, obviant totes les vulnerabilitats que l'estructura socioeconòmica de l'època causava. En tot cas, a banda d'això, mereix molt la pena la seua visualització, que és molt entretinguda, puix enganxa a llecs i profans, per exemple relacionant la plaga amb el risc actual d'epidèmies (encara a Madagascar la pesta bubònica és una malaltia bastant activa) o acudint al cas de persones particulars, com un sabater i una família de cerers, per tal de reviure més intensament el drama de 1349. Finalment, des del punt de vista historiogràfic, expliquen un mètode enginyós per tal de calcular el ritme de morts durant l'epidèmia: estudiar les dates de publicació dels testaments fets amb anterioritat, que en aquest cas indiquen que la plaga començà a Londres en desembre de 1348, arribà al seu punt àlgid en maig de 1349 i comença a remetre en setembre del mateix any. Tot plegat, una nova mostra de producció britànica relacionada amb la història que des de terres ibèriques -no tenim problema a admetre-ho- ens causa admiració i enveja.

Beyond lords and peasants. Un llibre del Grup Harca

Ja està. Després d'any i mig de gestions i d'esforços titànics, ja està. Sembla que fa una eternitat quan començàrem a donar les primeres passes, com sol ser habitual en aquests casos, que és trobar els cacaus. Però ara ja està. El treball dóna els seus fruits i ara, per fi, podem fer un tast.

Portada de Beyond Lords and Peasants

Aquest és un llibre col·lectiu en molts sentits. Abans que res perquè són diversos els autors que hi participen, i també perquè és el resultat del treball de molta gent, més enllà de la tasca dels editors. Per damunt de tot, però, és un llibre d’Harca, i això perquè tots quatre ens hem capficat en aquest projecte en la mesura de les nostres possibilitats. És per això que trobareu el logo harquià al darrere de la coberta. Com sol succeir en aquests casos, hi ha coses que s'hagueren pogut fer d'una altra manera, i d'altres que es podrien millorar. Només podem assegurar-vos que aquest és el millor llibre que hem pogut fer, donades les circumstàncies i els recursos. Nosaltres estem satisfets amb el treball realitzat, i esperem que vosaltres també ho estigueu.

Portada del darrere, amb el logo d’Harca

Per ser totalment sincers, la idea de publicar un llibre conjuntament ha estat sempre present, des dels mateixos inicis del Grup Harca. Així d'agosarats eren aquests joves investigadors. Sí, quan organitzàrem la sessió per al WEHC 2009 a Utrecht ja teníem en el cap la possibilitat de recollir els materials en un volum col·lectiu. Al remat, això es va esvair per unes raons o per altres. La possibilitat es va presentar arran del Seminari de Joves Investigadors del Departament d’Història Medieval de la Universitat de València, que en la seua tercera edició (2011) va adquirir un caràcter internacional amb la participació dels col·legues flamencs de les universitats de Gant i d’Anvers, que ara participen al llibre. En principi, la publicació anava a ser un recull de les aportacions que uns i altres férem a sengles trobades, a les ciutats de València i Anvers. Al capdavall, però, atès que era una qüestió que, poc o molt, ens preocupava a tots, decidírem centrar-nos en l’anàlisi dels sectors benestants de la societat rural, com es desprèn del títol del llibre. No és aquest, per tant, una simple edició de papers esparsos, sinó que hem tractat de donar-hi una coherència interna, establint un objecte d'estudi comú. Analitzat, això sí, des de cronologies, perspectives i territoris diversos.



Prement ací podeu veure o descarregar l’índex en pdf

Com podeu veure, n’hi ha articles sobre el País Valencià i Flandes fonamentalment, i també un treball sobre Anglaterra. A més, inclou un pròleg del professor Ferran Garcia-Oliver, una introducció a la temàtica de les elits rurals escrita pels editors, i unes conclusions del professor anglés Christopher Dyer, de la Universitat de Leicester.

Si voleu llegir el llibre sencer podeu trobar-lo en paper a les millors llibreries universitàries de l’Estat, a la pàgina web de PUV, també a Amazon, o comprar-lo en llibre electrònic a través de les Publicacions de la Universitat de València. Esperem que el gaudiu. Enjoy it!

L'aspirant a guionista, el rei deposat i la ciència

Anava a titular el post "La freak que trobà el cos de Ricard III" perquè d'això, entre d'altres coses, parlaré. Si veieu el primer dels dos documentals que vos oferim en exclusiva fora del Regne Unit entendreu el perquè de la meua intenció inicial. En general, supose que estareu assabentats del tema, ja que ha estat la principal notícia sobre història medieval reproduïda als mitjans anglòfons durant els darrers mesos: les restes de Ricard III, rei d'Anglaterra entre 1483 i 1485, van ser trobades baix d'un aparcament municipal en la ciutat de Leicester. La notícia en si ja és de primera magnitud, però cal contextualitzar la vida, la significació i la llegenda d'aquell monarca anglés per a entendre que la troballa haja suscitat un interés molt més gran del que seria habitual amb qualsevol altre personatge. Ricard III va ser, en primer lloc, el darrer rei de la dinastia Plantagenet, amb la mort del qual finalitzà la Guerra de les Dues Roses que havia enfrontat dues famílies d'aquella mateixa dinastia: els York (com Ricard) i els Lancaster. Aquests darrers acabaren per donar suport als Tudor, que finalment, amb la mort de Ricard III en la batalla de Bosworth Field en 1485, es feren amb la Corona mitjançant l'entronització d'Enric VII. Per tant, Ricard és també el darrer monarca anglés en haver mort en un camp de batalla.

Però la cosa no acaba ací, ja que Ricard III és probablement el rei més infamat de la història d'Anglaterra, entre d'altres coses per les circumstàncies de la seua accessió al tron. Ell era germà d'Eduard IV i quan aquest morí deixant dos fills en minoria d'edat, Ricard els retingué en la Torre de Londres, alhora que el Parlament els declarà il·legítims en considerar que sa mare s'havia casat il·legalment amb el monarca, ja que aquest tenia un contracte prematrimonial previ amb una altra noble. Els xiquets, de 9 i 12 anys, desaparegueren i no tornaren a ser vistos mai més, encetant la llegenda dels Princes in tower, que ha generat nombrosa literatura al llarg de la història d'Anglaterra pressuposant que foren assassinats per ordre de Ricard. Però, si parlem de literatura, està clar que qui més ha fet per llegar una visió malèfica del rei en qüestió ha estat la tragèdia teatral Richard III, escrita per William Shakespeare un segle després dels esdeveniments (c. 1592). Seguint la tradició relatada per les fonts dels seus enemics, el monarca hi apareix com un ser maquiavèl·lic, ansiós de poder i sense cap mena d'escrúpols. Retorçut fins i tot físicament, ja que tindria una mena gepa i coixera que el feia encara més repulsiu, com el va representar Laurence Olivier en una pel·lícula de 1955, on era brutalment assassinat per una turba de soldats tudorians, tot seguint la narració de les fonts.

Per totes aquestes raons, doncs, la figura de Ricard III ha exercit sempre una atracció poderosíssima i ha estat ben present en l'imaginari col·lectiu anglés. És per això també que en 1924 es va fundar The Richard III Society, patrocinada entre d'altres pel duc de Gloucester (el mateix títol que tenia Ricard) i destinada principalment a rescabalar el seu malmés honor. Com ells mateixos diuen: a society dedicated to reclaiming the reputation of a king of England who died over 500 years ago. Fins i tot han adoptat el nom de "ricardians", com si d'un moviment polític o religiós es tractés. I en aquest marc és on comença la història de la troballa arqueològica del seu benvolgut monarca. Philippa Langley, aspirant a guionista i encarregada de la societat a Escòcia, estava documentant-se per a una possible obra sobre la figura de Ricard III. Segons deien les cròniques de l'època, havia estat soterrat en l'església del monestir franciscà de Greyfriars, a Leicester, la ciutat més propera a Bosworth Field, on havia tingut lloc la batalla en què havia estat mort. És més, els documents de la cancelleria reial indicaven que el seu successor en el tron, Enric VII, li havia construït una tomba de marbre; no descansaria en cap panteó, però almenys se li mostraria cert honor. Tanmateix, el següent rei, el conegut Enric VIII, suprimí en 1536 tots els ordes religiosos de la Corona anglesa i, en conseqüència, el monestir fou expropiat i venut a dos homes de negocis, que l'enderrocaren per a vendre el seu material de construcció. Per tant, tota indicació física del soterrament de Ricard III desaparegué fa vora 500 anys. 

No obstant això, seguint les traces d'un mapa del segle XVIII de Leicester es podia ubicar amb bastant exactitud el lloc que ocupava l'antic monestir. De fet, la pròpia toponímia urbana ho continua indicant: entorn de Grey Friars Street i Friars Lane. I Philippa Langley, en la seua obsessió ricardiana, estava disposada a demostrar que el cos del monarca continuava allà: Richard had made good laws and earned respect as a ruler. His death had been lamented. There was no reason why he should not have been left to rest in peace at the site of the old friary known as The Greyfriars. Així, a partir de 2009 començà a remoure terra i cel per a vendre la idea i recaptar fons que permetessen la recerca i l'excavació pertinents. Per fortuna, hi hagué poders locals disposats a sentir la seua història i a admetre que certament tenia una base històrica. L'Ajuntament de Leicester li mostrà suport i el Departament d'Arqueologia de la Universitat de Leicester arribà a la conclusió que si bé trobar el cos del rei seria pràcticament impossible, potser seria una bona idea excavar part del monestir. Així, fonamentalment a través de la Richard III Society i de contribucions particulars d'arreu del món, Philippa s'encarregà d'anar aplegant diners que serviren, en primer lloc, per a afinar el màxim possible la ubicació del monestir, una part del qual estaria sobre un actual pàrquing municipal, i, en segon lloc, ja en 2011, per a aplicar un georadar que podia trobar les estructures principals de l'edifici sense excavar. 

Així les coses, estaven prou segurs que el monestir requeia en aquella zona i tractaren de reunir més diners per a començar l'excavació pròpiament dita. Un espònsor oferí cert finançament, així com també l'Ajuntament i la Universitat de Leicester. A tres setmanes d'iniciar-la, però, els mancaven 10.000 lliures. Les cridades als "ricardians" de tot el món feren efecte: aplegaren la quantitat i fins i tot hi hagué una dona que es desplaçà des del Brasil per a treballar com a voluntària en l'excavació. Finalment, a finals d'agost de 2012 s'iniciaren els treballs, amb tot un equip audiovisual preparat per a filmar el que podia ser un gran descobriment. Abans que tot comencés, però, Philippa havia tingut un pressentiment. En terra, davant d'una de les places del pàrquing, hi havia pintada una R (de Reserved). Se li eriçaren els cabells i una suor freda li recorregué l'esquena. Allà havia d'estar soterrat el seu Richard, i li féu un altaret. Entre els arqueòlegs, evidentment, hi hagué bromes. En tot cas, quedava dins de l'àrea on havien de fer una de les rases projectades i començaren per allà mateix, llevant asfalt i excavant fins a intentar trobar la cota del segle XV. Tanmateix, no trobaren murs ni rajoles ni res per l'estil. Directament, el primer dia, donaren amb els ossos d'unes cames, l'esquelet d'una persona soterrada. Llavors el cel es tapà i començà a caure una pluja intensa: it was like a shakespearean scene, diu Philippa, he was ready to be found, he wanted to be found...

 

La R del pàrquing sota la qual estava l'esquelet de Ricard III i l'equip de recerca -amb Philippa Langley al mig, al costat d'un descendent del rei- sostenint el seu penó heràldic

Com podeu comprovar, doncs, i com es veu en aquestes fotos, la màxima promotora de la investigació i la troballa és una freak de categoria internacional. També ho podeu veure en el primer dels documentals que us oferim baix, que va ser el primer que es va emetre al Regne Unit, en prime time, amb més de 3,7 milions d'espectadors de mitjana i un share del 16%. Va estar centrat en la seua figura, en les seues reaccions al llarg de tot el procés de recerca, com a conseqüència que ella mateixa ha estat la productora i la guionista del mateix. Ha aprofitat l'èxit de tot plegat per a llançar-se a la fama i tractar d'acomplir les seues aspiracions narratives. Així, sembla que en els propers anys podrà plasmar en una pel·lícula la seua versió ricardiana dels fets... Però, llevat d'açò, d'aquest embolcall de misteri i pseudociència que ha aportat Philippa Langley, no hem d'oblidar que res de tot açò hauria estat possible sense la seua tenaç voluntat. I la veritat és que al capdavall hi ha hagut aportacions interessants a la ciència sense un cost públic excessiu, atés que la major part del finançament ha vingut del sector privat i que les dues principals institucions que han invertit diners, l'Ajuntament i la Universitat, han contribuït a posar Leicester en el mapa i crear un nou focus d'atracció turística, puix no debades els ossos de Ricard III seran soterrats en breu en la catedral de la pròpia ciutat, amb gran expectació.  

En general, podeu observar una part dels processos científics que s'han hagut de realitzar per a la identificació i l'estudi de l'esquelet trobat al segon dels documentals que teniu baix. Anàlisis forenses i d'ADN (que encara estan per publicar), osteologia, datació per Carboni 14, reconstrucció facial, etc. Però, a més a més, també ho podeu llegir en la pàgina del projecte The search for Richard III que la Universitat de Leicester va endegar per a donar difusió a la recerca. Com veureu, no només inclogué la part de l'estudi físic de l'esquelet, sinó també una contextualització històrica i literària de la relació entre el monarca i Leicester, així com del moment de la mort d'aquell. Igualment, també s'hi han inclòs els resultats arqueològics per a una millor comprensió del Leicester medieval i tota una sèrie de vídeos explicatius de diferents parts del procés d'investigació i reflexió. Finalment, s'ha pogut comprovar un fet que en ocasions sembla que no els càpiga en el cap a certs investigadors: la fiabilitat de la investigació basada en cròniques i documents. S'havia arribat a dir, per exemple, que la gepa de Ricard III era un invent literari dels seus enemics, però ara s'ha pogut comprovar que patia d'una fortíssima escoliosi que sens dubte marcava la seua figura. Així mateix, les cròniques, a banda del lloc de soterrament -confirmat per altres documents-, relataven l'extrema humiliació que patí el seu cos vençut. I, en efecte, l'anàlisi de la forense i dels experts en armes ha pogut certificar l'acarnissament que patí, fins i tot amb una ganivetada de connotació sexual allà on acaba l'esquena. Una recerca exclusivament documental és, per tant, de gran vàlua. I quan, com ara, podem afegir-hi cultura material, els resultats són irrefutables.

Tot plegat, si encara teniu més interés en el tema, a continuació podeu veure els dos documentals televisius que s'han emés fins el moment. En anglés i amb subtítols en anglés, això sí. Com deia, el primer està molt centrat en la figura de Philippa Langley, mentre que el segon tracta quasi exclusivament els aspectes científics de la recerca. Gaudiu-los!

 

Tres dies de fúria a Oxford en febrer de 1355

Corria l'any 1355. Encara no havien passat ni set anys des que la terrible epidèmia de Pesta Negra arribara a Anglaterra i assolara les seues poblacions, com havia succeït a la resta d'Europa. Oxford, la principal ciutat universitària del regne, havia perdut vora un terç dels seus habitants, però, ringo-rango, anava recuperant la tranquil·litat. Fou llavors, un fred dimarts de febrer en què no hi havia classes, quan dos estudiants, Walter Spryngeheuse i Roger of Chesterfield, ocasionaren l'incident que canvià per als segles futurs la relació entre el municipi i la universitat. Tractaven de calfar els seus cossos amb el vi que bevien a la Swyndolnestok Tavern, situada tot just al centre d'Oxford, enfront de la Carfax Tower que observeu ací a l'esquerra. Tanmateix, sembla que la beguda no era del seu gust, la trobaren terriblement roïna i la llançaren a la cara del taverner, John Croydon, blasmant-lo i abandonant el lloc, irats. Croydon recorregué al justícia local, el mayor, que, en no tindre poder sobre els estudiants, atés que pertanyien a la jurisdicció universitària -i per tant a l'eclesiàstica, sota les ordres del Papa-, demanà al canceller de la universitat que empresonara als dos implicats. Però això no succeí, sinó que, ben al contrari, aquests, acompanyats per uns 200 estudiants més atacaren als oficials del municipi.

El sendemà, els universitaris tornaren a organitzar-se, pegant foc a certes cases, robant i matant algunes persones del poble. El justícia, mentrestant, s'atansà fins a la propera vila de Woodstock, on residia el rei Eduard III en aquells moments, per a informar-lo dels fets, i, alhora, aprofità el viatge per a mobilitzar la població rural. Aquell mateix dia un grup d'universitaris que feia exercici a camp obert fou atacat amb fletxes des de la distància, una casa d'agustins que servia com a residència fou assaltada i, per la vesprada, els homes que liderava el justícia, uns 2.000, prepararen una emboscada a un altre grup d'estudiants. Finalment, el dijous la violència es desfermà al màxim: fins a 14 residències més foren envaïdes i saquejades, i molts dels universitaris foren empresonats i morts, o se'ls arrancà el cuir cabellut -com a protesta simbòlica contra la tonsura eclesiàstica que els feia escapar de la justícia civil. En total, moriren una seixantena d'estudiants i una trentena d'habitants de la ciutat, de manera que els tres dies de fúria se saldaren amb la marxa de la universitat a una altra població, a Stamford. 

El rei hauria de jutjar els fets i restablir la pau. I, com ha succeït tradicionalment al llarg de la història, es posicionà en favor de la universitat -que, al seu torn, sempre ha recolzat intensament als monarques. Concedí el perdó a tots els universitaris que hagueren estat implicats en els enfrontaments per tal que pogueren tornar sense por a cap mena de represàlia i amplià els seus privilegis en detriment del municipi. A partir d'aleshores la universitat tindria les competències sobre l'aprovisionament del pa i la beguda, el manteniment dels carrers, la vigilància de l'ordre públic i la política fiscal. Els habitants d'Oxford, a més, foren condemnats a diverses penes, a pagar una multa de 250 lliures i a assistir anualment a una missa, el 10 de febrer, dia de Santa Escolástica -quan començaren els incidents-, en record dels estudiants assassinats, a la qual havien d'anar amb el cap descobert i pagant un penic cadascú. Aquest darrer càstig, de fet, es repetí durant vora 500 anys, fins que en 1825 l'alcalde de la població decidí deixar d'acomplir-lo i, finalment, en el sisé centenari dels fets, el 1955, es realitzà un acte oficial de reconciliació entre el municipi i la universitat. 

D'una altra banda, també els professors d'Oxford estigueren obligats fins a ben entrat el segle XIX a jurar que, sota cap concepte, no donarien classe en Stamford ni en cap altre lloc, bo i recordant la fugida protagonitzada en acabar les disputes. Tot plegat, malgrat les pèrdues personals, la universitat fou la gran beneficiada del conflicte, ja que incrementà considerablement el seu poder sobre el del municipi, amb el qual sempre havia mantingut una inestable relació. Una bona prova d'això darrer és l'acarnissament amb què els habitants de l'Oxfordshire atacaren els universitaris durant aquells tres dies, una relació que encara hui en dia presenta problemes i divideix en molts aspectes la ciutat entre aquells que defensen els interessos del municipi i aquells que miren pels de la universitat. No debades, existeix fins i tot una expressió per a definir aquesta divergència. Ací, al lloc on desenvoluparé el meu treball com a historiador durant els dos propers anys, parlen de les tensions entre town and gown, els del poble i els de les togues. 

Maratons a la València medieval?

Òbviament, no hi ha constància documental, ni tampoc arqueològica, que a la ciutat de València s’organitzara cap tipus de cursa, i menys encara una marató, durant els segles medievals. Això de córrer és un fet que s’ha posat de moda en els darrers anys, en bona mesura, crec, degut a la crisi. Curses hi ha de moltes categories, però convindreu amb mi que la prova reina, per la seua història i significació, és la marató. No és la més llarga, ni tampoc la més dura (Espartatlon, per exemple, i entre les modernes les Ironman i de skyrunners són molt més exigents) però això no vol dir que no siga llarga i dura. El proper diumenge, 18 de novembre, a València se’n celebra l’edició 32ª i per això aquest post.

Com deia al principi, córrer no era una pràctica esportiva per a les gents de l’edat mitjana. I això perquè l’esport ha estat sempre considerat com un simulacre lúdic de la guerra, de manera que la pràctica militar ha condicionat, si no determinat, la forma de fer esport. Aquesta és una idea que clarament podem observar al món grec. Heus ací que la celebració dels Jocs Olímpics exigia la paralització de qualsevol conflicte armat. Per una altra banda, si pensem en les proves, totes elles tenen un vessant o utilitat clarament militar: el llançament de javelina i de disc, la lluita cos a cos, córrer, i finalment curses de carros de cavalls –quadrigues i bigues.

Cursa de quadrigues (Ben-Hur, 1959)

D’aquest ventall d’esports s’escau el paper que tenia la infanteria en la guerra durant aquest període. De fet, hi havia una prova, la hoplitodromia, que, com el seu nom indica, consistia a córrer completament armat un miler de metres. Finalment, per a concloure amb el món grec, cal recordar l’anècdota de Fílipides, el soldat atenenc que, en guanyar Atenes als perses a la batalla de Marató, va recórrer els 42.195 metres que separaven el camp de batalla de l’Acròpolis. També en la seua memòria es va instaurar fa vint anys la prova de l’Espartatló.

Estatua de Filípides a Marató

La fi d’una societat comporta canvis en el paisatge, en la llengua, en la religió, en l’agricultura i, també, en la forma de fer la guerra i, per consegüent, de fer l’esport. Aquesta és la raó de fons que explica per què els Jocs Olímpics deixaren de celebrar-se el 380, i no simplement perquè l’emperador hispanoromà Teodosi I prohibira la celebració.

Siga com siga, l’esport a l’època medieval va adquirir un rostre diferent, perquè diferent era la forma de fer guerra, i perquè, al capdavall, diferent era la societat que el practicava. Amb això vull dir que si bé l’esport al segles medievals no es va celebrar a l’Olimp, ni de la mateixa manera que al món clàssic, tampoc això implica que les gents de l‘edat mitjana no tingueren passatemps. A època medieval la unitat militar per excel·lència era la cavalleria. Les pràctiques esportives, per tant, havien de recrear un combat on l’element clau no fos el soldat a peu, sinó més aviat el genet. I és per això que sorgeixen les justes.

Combat entre cavallers

A l’edat mitjana, com a la clàssica, l’esport no era altra cosa que un simulacre de la guerra. Les justes permetien l’aprenentatge i l’entrenament dels qui havien de combatre en el camp de batalla. Uns combats que no es reduïen a les grans conteses internacionals (Crecy, Nàjera, Agincourt....), sinó que més freqüents devien ser les escomeses entre senyors i les guerres privades. De vegades, el simulacre era més aviat el preàmbul de l’enfrontament que vindria desprès, com podeu veure en aquest document d’Hug de Cardona:

«en los lochs del Real, situat en terme de la vila de Gandia, Ondara, situat en lo comdat de Dénia, los quals lochs són del noble don Hugo de Cardona, e de Benimazmut, situat en los térmens del dit comdat, lo qual loch és de la noble dona Johana, muller del dit don Hugo, e en altres lochs del dit don Hugo se fan molts ajusts de gents d’armes, axí de peu com de cavall, e mals empreniments, e aquells serien e són scientment receptats e acollits, axí per los dits nobles don Hugo de Cardona e dona Johana, muller de aquell, e per los officials que en aquells dits lochs tenen.

(...)

Los quals ajusts se diu públicament que·s fan en los dits lochs dels dits nobles don Hugo e dona Johana per los nobles en Johan de Cardona, fill de aquella, e en Jacme de Cardona, cosin germà de aquell, e per molts altres valedors e còmplices de aquells, los quals per causa dels dits ajusts e mals empreniments e per altres crims, delictes e excessos són denant vostra magnificència e en vostra cort denunciats.

(...)

E com ab los dits ajusts e empreses se sien fetes moltes coses de les quals se són seguits omeys e molts inconvenients, donants gran deservey a la magestat del dit senyor rey e turbació e dan al pacífich stament de la cosa pública del present regne, majorment com aquells il·lícitament guerregen entre sí.»

Una altra idea que no se sosté és pensar que els esports en època clàssica els practicava tothom, mentre que a la societat medieval només alguns sectors de la població, especialment els privilegiats, en practicaven. D’entrada, això de que qualsevol podia participar en els jocs olímpics sembla més bé una exageració. Per a prendre-hi part calia ser home, grec, i lliure –la qual cosa excloïa, ja d’entrada, a la major part de la població– i ser ciutadà d’alguna polis grega, és a dir, disposar d’un nivell de riquesa mínim, que variava segon les ciutats. Tot plegat, els Jocs Olímpics clàssics tenien, contràriament al que es pensa, poc o molt poc de democràtics. A l’època medieval, les justes estaven reservades a aquells que anaven ser nomenats, o eren ja, cavallers. Adquirir «l’equipatge» estava reservat a les economies acomodades, aquelles que podien permetre’s el luxe de perdre el cavall –que tampoc servia qualsevol bèstia– o fer malbé l’armadura. Per descomptat, no podem obviar el component social, només la noblesa podia engrossir les rengles de la cavalleria, puix no era simplement una qüestió de diners.

A més de les justes, l’altre entreteniment de la noblesa era la pràctica de la caça. De fet, encara al segle XIX la caça de la rabosa era un signe de classe a l’Anglaterra victoriana. A època medieval, la caça era practicada amb gossos, però els nobles més acomodats i les monarquies feien servir els falcons. Com bé sabeu, Ausias Marc fou falconer d’Alfons el Magnànim. Els falcons del rei eren ensinistrats a l’Albufera sota la direcció de Marc, qui ha deixat constància del seu bon fer als seus versos:

«Tots los delits del cors he ja perduts,

e no atench als propis d'espirit;

en los mijans ha ésser mon delit,

e si no l'he, yo romanch decebuts.

E sol d'aquests me resta lo caçar,

per què us soplich, mon car e bon senyor,

que del falcó me siau donador,

un pelegrí lo qual té nom Suar.»

(Poema CXXIIa)

I la resta de la població? Doncs practicava altres esports que podien o no tenir la seua extrapolació militar. De tots ells, el més generalitzat era el tir amb arc o amb ballesta. Des de l’Antiguitat aquestes armes estaven vinculades amb la covardia i la mancança de coratge, atès que no es lluita cos a cos sinó des de lluny. Recordeu que a la Ilíada, mentre Hèctor i Aquil·les lluiten en combat individual, representant la valentia, Paris matarà Aquil·les amb un arc. La vinculació d’aquestes armes amb la misèria, no moral però sí econòmica, continua a l’edat mitjana. Així, l’arquer per excel·lència de l’imaginari medieval, Robin Hood, és estret dels sectors modestos de la població.

Sense abandonar les Illes Britàniques, els famosos arquers que foren determinants en diversos enfrontament armats de la guerra dels Cent Anys, com ara Agincourt, procedien, habitualment, de Gal·les, un dels territoris més propis sota el domini del rei anglès. L’ocupació, per tant, d’arquer, tenia clarament una condició pejorativa, davant de la noblesa que lluitava cos a cos, amb espasa de dues mans i a cavall.

Arquers representats com a soldats no professionals

Ballester

Ací, a casa nostra, més que el tir amb arc el que practicaven les classes populars era el tir amb ballesta. Els inventaris post-mortem confirmen la seua amplia difusió, fins i tot entre el camperolat. Així, per exemple, en agost de 1454 el llaurador d’Alcoi Martí Botella s’obligava davant el justícia de la vila a pagar a Nicolau Satorre 26 sous pel preu d’una ballesta de azer.

De vegades era el propi Consell qui ajudava en l’adquisició de les armes, perquè juguen la dita balesta que dur tot lo any e comence demà que és dia de madona sancta Maria de Setembre com diu un establiment d’Alcoi de 1427. Resultaria interessant esbrinar si en aquests tipus de competicions hi participaven els musulmans i, en cas de fer-ho, en quines condicions, atesa la seua fama d'experts tiradors. Per una altra banda, en altres ocasions els mateixos Consells en prohibien l’ús, especialment en dies de festa religiosa: en los quals tots jochs no puxen jugar en neguna manera mentre los oficis divinals se faràn e se celebraràn en la dita pena sots pena de 10 sous. Aquestes prohibicions incloïen, també, la pilota. Tampoc són estranyes les travesses, i els deutes que se’n deriven: en febrer de 1498 Andreu Borratxina s'obliga en pagar a en Pere Blanquer, present, 17 sous de joc de pilota davant el justícia.

Partida de pilota valenciana

Ben garbellat, hi havia esport a l'edat mitjana, també competicions, i encara travesses. I és que el període medieval no és tan diferent dels segles que vindran després. La pretesa obscuritat d'aquests temps és, tan sols, la necessitat d'alguns de justificar-se, de trobar un significat a l'esmicolament de la història en miquetes per tenir un nínxol historiogràfic. Una millor comprensió de la història passa per tornar de debò a allò que deia Marc Bloch de la història total. Almenys, pense, deuríem mirar de mantenir els conjunts que són més coherents, com els tipus de societat, en aquest cas la societat feudal.

El tapís de Bayeux

L'any 1066 els normands invadiren i conqueriren Anglaterra, encapçalats pel futur Guillem el Conqueridor, donant una passa més en els primers segles de l'expansió europea medieval. La formació d'Europa, li va dir Robert Bartlett. Però del que parlarem hui és d'un objecte elaborat al mateix segle XI per a commemorar l'expansió, amb una clara finalitat propagandística: el tapís de Bayeux. També és conegut, subsidiàriament, sobretot a França, amb el nom de tapiç de la reina Matilde, ja que diu la llegenda que va ser la mateixa reina, esposa de Guillem el Conqueridor, qui el va brodar junt a les seues dames de companyia. Però tot sembla indicar que es va confeccionar entre 1077 i 1082 en algun taller del sud d'Anglaterra, probablement a Canterbury, sota la direcció d'Odó, arquebisbe de Bayeux i germanastre del rei, el qual apareix retratat al tapís en dues ocasions.

El tapís en el seu emplaçament actual, el Musée de la Tapisserie, del Centre Guillaume le Conquérant de la ciutat de Beyeux, on s'aprecia la seua extraordinària mida.

Tot i el nom de tapís, no ho és en realitat. Es tracta d'un llenç de lli de mig metre d'alçada i 70 de longitud, dividit en 9 fragments de longitud variable, sobre el qual s'han brodat les figures amb fils de llana tintada amb 4 colors base (roig, groc, blau i verd) que es combinen amb 8 tonalitats de tints vegetals, com ara la galda o l'indi. A més, hi ha dos puntades de brodat: punt de tronc (stem stitch) per al contorn de les figures, i punt de couchure o de Bayeux per al reblit. De fet, com es pot veure el propi tapís ha donat nom a aquesta classe de puntada. En total, 28 escenes en les quals apareixen 626 personatges, 202 cavalls i mules, 55 gossos, 505 animals i bèsties, 37 edificis o fortaleses, i 41 vaixells. I cadascuna de les escenes acompanyada d'una breu frase en llatí que narra o explica la història.

Dos detalls de les figures brodades, on s'aprecien les puntades i els colors

Pel que fa a la manufactura, mitjançant un llenç brodat, segurament amb la finalitat de ser penjat a la Catedral de Bayeux, cal dir que s'emmarca en tota una tradició romànica de tapissos penjats als murs de les esglésies. De fet, encara que se n'han conservat molt pocs, hi ha altres composicions semblants, com ara per exemple el Tapís de la Creació que es conserva a la Catedral de Girona. Però no s'ha conservat cap altre llenç com el de Bayeux per les seues dimensions, ni tampoc per la composició de les escenes al llarg de la tela, cosa que ha portat algú a comparar-lo amb un còmic. Aquesta comparació potser és exagerada, perquè recorda molt més a la composició de la columna trajana a Roma, com a antecedent, que no devia ser desconeguda a l'Europa del segle XI.

Tapís de la Creació de Girona

Columna Trajana a Roma

Quant a la composició de l'obra, narra bàsicament els antecedents i la invasió normanda d'Anglaterra el 1066. La història comença el 1064 amb el viatge de Harold a Normandia per a jurar davant el duc que el reconeix com pretendent al tron d'Anglaterra, quan haja mort Guillem el Confessor que no tenia hereus directes. Però a la mort d'aquest, el 1066, Harold no respecta el jurament i es proclama rei. Davant la traïció, Guillem convoca un exercit i es disposa a invadir l'illa per a reclamar el seu dret al tron, cosa que implica tota una sèrie de preparatius com ara la construcció de vaixells i armes. A l'arribada a Anglaterra els normands munten un campament i celebren un festí. Finalment es produeix la batalla de Hastings, en la qual vencen els normands sobre els saxons, i mor Harold, cosa que permet Guillem proclamar-se rei d'Anglaterra, inaugurant la dinastia normanda en l'illa i guanyant-se el sobrenom del Conqueridor.

Un locutor de la BBC ens conta la història i ens ensenya tot el tapís amb més detall:

Per cert, un detall curiós és que apareix també el cometa Halley, que es va apropar a la Terra el 1066.

El cometa Halley al tapís de Bayeux

A internet existeixen moltes imatges soltes del tapís, però és difícil trobar una fotografia completa. Crec que la millor manera de veure'l de prop és en aquesta pàgina escena per escena. Però una manera ràpida de veure'l, amb detall, a banda del vídeo que ja hem vist, a més a més de forma divertida i molt treballada, és el següent vídeo amb les escenes animades.

Finalment, per a acabar el post, veurem un vídeo de la BBC sobre la batalla de Hastings, amb la qualitat que caracteritza els documentals d'aquesta cadena de TV, narrada pel mateix Robert Bartlett adés esmentat.

Les miniatures de William de Brailes (c. 1250)

Entre els molts enllaços que Medieval Art ens regala cada dia, em va cridar l'atenció, fa poc, un que incloïa la digitalització d'uns fulls amb miniatures conservats al Walter Arts Museum de Filadèlfia. En concret, es tracta d'una sèrie de pàgines soltes d'un psaltiri il·lustrat per William de Brailes, un dels pocs miniaturistes del segle XIII del qual tenim informació rellevant i que, segons sabem, va treballar a Anglaterra entre 1230 i 1260. Il·luminador i tal vegada escrivà, va viure a Oxford i possiblement va dirigir un taller en el qual treballaven diversos aprenents, bo i confeccionant bíblies, llibres d'hores, psaltiris, breviaris, etc. Les seues il·lustracions, com podreu comprovar si engrandiu i mireu amb detall les cinc que incloc baix, són d'una plasticitat enorme i, fins i tot, ens ha deixat un interessant autoretrat en el qual apareix tonsurat junt a la inscripció W. de Brail qui me depeint. Així, doncs, servisca aquest post per tal de donar a conèixer la seua obra i, alhora, recomanar l'adhesió a la magnífica pàgina mantinguda pels companys de Medieval Art.

Autoretrat de William de Brailes

Els dos primers dies de la creació

El diluvi universal

Els animals entrant a l'arca de Noè

L'octava plaga d'Egipte: Les llagostes

La novena plaga d'Egipte: La foscor

The Black Prince i els contes

Aprofitant l'estada a Anglatera el passat estiu vaig visitar la ciutat de Canterbury, famosa pels seus contes i per la seua catedral. Malgrat que la ciutat comptava amb una llarga tradició com a centre administratiu, ja des d'època romana, el seu nom es difongué per tota Anglaterra arran de l'assassinat del seu arquebisbe Thomas Becket el 1170. La seua mort cal considerar-la com un capítol, un més, de la pugna entre l'església i l'Estat, un conflicte de llarga durada que, amb les reconversions pertinents i salvant les distàncies continua encara hui en dia. D'ençà la seua mort, Canterbury es convertí en el principal centre de peregrinació de tota Anglaterra. És per això que Geoffrey Chaucer situa l'acció dels seus contes de camí a aquest centre espiritual.

Hui en dia, malgrat tot, Canterbury atrau més estudiants que peregrins, més turistes de compres que no compradors de cultura. Certament jo esperava trobar-me una ciutat presa per un exèrcit de turistes japonesos armats amb canons i nikons. Però, ves per on, res de tot això, ni tan sols cua per a entrar a la catedral. Això no lleva perquè la infraestructura turística no estiga plenament desenvolupada, amb un gran perol per a que faces el donatiu voluntari per al manteniment de la catedral, audioguies i tota la maquinària, que en això els anglesos estan molt posats. El meu interés per a desplaçar-me a Canterbury poc tenia a veure amb els seus contes i menys encara amb Becket. Simplement pretenia contemplar la tomba del Príncep Negre, Eduard de Woodstock.

El príncep de Gal·les, ací el teniu reciens in pace ( i dalt les seues armes), va intervindre en la guerra civil castellana del costat de Pere el Cruel. La presència de les seus tropes, que aleshores ja comptaven amb molta destresa després dels anys de guerra a França, va marca la trajectòria del conflicte mentre hi prengueren part, especialment en el cas de la batalla de Nàjera. Resulta curiós, per dir-ho així, que la historiografia anglesa haja desenvolupat un major nombre de treballs sobre aquest enfrontament que no la historiografia de la Corona d'Aragó –cal recordar que també hi participaren tropes aragoneses comandades per Alfons el Vell, duc de Gandia–, i més encara per a la corona de Castella. De nou, un bon exemple de les diferències que encara ens resten per salvar amb la historiografia anglesa, de com fer i oferir la història a la societat. A Anglaterra una conflagració com la de Nájera comptaria amb el seu museu i la seua recreació anual, comptaria amb l'interés dels investigadors, comptaria amb diners. En canvi, a Nájera prou fan si són conscients de la batalla.

Rural History 2010 (II): entrevista a Richard Hoyle

Després d’un primer post sobre el congrés de Sussex, en el qual fèiem balanç de la intervenció d’Harca, ara presentem l’entrevista a Richard Hoyle, representant de la British Agricultural History Society, que havia estat l'entitat organitzadora de la trobada científica. Abans que res caldria demanar disculpes per la qualitat del so, però, ací va l’anècdota, per a accedir a una sala més petita havíem de llogar-la. No recorde ben bé quina quantitat calia pagar, però una bestiesa. I és que el sistema universitari anglés no és perfecte, tot i que millor que l’espanyol sí, crec jo.

En les últimes setmanes ha aparegut en el web del congrés la resposta detallada a una de les preguntes que li fem a Hoyle, concretament la tercera sobre la procedència dels participants. Ací teniu les dades que he afegit al final, per si caduca el web. Sens dubte, la història rural a Espanya gaudeix d’un èxit notable, especialment en comparació amb la resta d’estats europeus. Finalment, recordeu que ens podeu trobar al facebook, on descobrireu tot un ampli ventall de fotografies divertides del congrés. Us esperem.

Nearly 250 delegates from 28 countries in all parts of the globe attended: Argentina (1), Austria (4), Belgium (14), Canada (4), China (1), Denmark (5), Finland (2), France (9), Germany (12), Greece (4), Hungary (2), India (1), Ireland (1), Italy (3), Japan (13), Korea (1), Netherlands (14), New Zealand (2), Norway (1), Poland (1), Portugal (5), Slovenia (1), Spain (36), Sweden (16), Switzerland (2), Turkey (2), United Kingdom (76), and United States (14).