Els monuments històrics i les guerres: el cas de Síria

Vaja per davant que una sola vida humana és més valuosa que qualsevol monument de pedra, i que el tema d’aquest post no significa que lamentem més la destrucció del patrimoni que la de qualsevol persona. Però les guerres són així, i acaben amb tot: amb les persones (les d’ambdós bàndols), amb els edificis, amb les ciutats i amb el seus monuments. Exemples en podem trobar en qualsevol guerra de qualsevol territori i moment històric, tot i que és evident que des del segle XX les guerres han estat molt més destructives en tots els sentits. A tots ens poden vindre a la ment ciutats arrasades pels bombardejos de la Segona Guerra Mundial, de França primer i d’Alemanya després. Si parlem de monuments concrets, a tots ens ve a la memòria la biblioteca de Sarajevo arrasada per un incendi durant la Guerra dels Balcans, a principis dels anys 90, que és com dir despús-ahir.

Biblioteca de Sarajevo destruïda per un incendi el 1992

Però encara tenim exemples més recents, de guerres que ni tan sols han acabat. Una d’elles és la Guerra civil de Síria. Mentre milers de persones morien (i moren) dia a dia en les ciutats del Pròxim Orient, totes les televisions del món van mostrar en abril de 2013 el minaret destruït de la Gran Mesquita d’Alepo. Generalment és coneguda com la Mesquita Omeia de la ciutat, perquè originàriament fou construïda pels omeies al segle VIII sobre un temple romà i basílica bizantina. Però al segle XIII fou destruïda per un incendi i es va reconstruir completament, afegint-s’hi un gran minaret de 45 metres d’alçada. Rehabilitada el 2005, fins a la guerra lluïa un aspecte esplèndid, i rebia milers de turistes cada dia quan no estava plena de gent resant. Però fa poc més d’un any els combats que es desenvolupaven a la rodalia de la mesquita van provocar que el minaret s’ensorrara sobre ell mateix en un tres i no res. A dia de hui encara no està clar quin dels dos bàndols va ser el causant, però això tant se val, perquè la pèrdua és monumental. Ens ho conten en aquest vídeo.

La mesquita d’Alepo abans i després de la destrucció del minaret

Mesos després, un altre episodi de la guerra civil de Síria, relacionat amb un monument històric medieval, era notícia a tots els mitjans. Al mes de març d’enguany les forces governamentals recuperaren el control de Crac dels Cavallers, un castell construït al segle XII per l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem (sobre restes anteriors), i Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO des de 2006 pel fet de ser un dels castells croats millor conservats. De fet, era un dels majors centres turístics del país fora d’una ciutat. Abans de recuperar-lo, però, fou bombardejat, ja que un grup dels anomenats insurgents l’havia estat emprant com a base d’operacions militars des de 2012. Quan la premsa internacional va arribar-hi, darrere de l’exercit, no solament va poder comprovar els desperfectes causats per les bombes del govern, sinó també l’estat en el que l’havien deixat els soldats del bàndol contrari, que s’hi havia refugiat abans. Diversos danys s’han produït a les muralles, degut als atacs de morter i de diverses armes automàtiques. De fet, tot això va provocar que Crac dels Cavallers fóra inclòs el 2013 al registre de Patrimoni de la Humanitat en perill. En aquest vídeo es poden veure amb més detall els desperfectes.

Bombardeig de Crac del Cavallers

Soldats a les runes del castell

Un mur de Crac dels Cavallers abans i després de la guerra

El “donzell” d’Olba (Aragó)

Miguel Mezquida Fernández

Irene Monllor López

arqueòlegs

La intenció del nostre article no és només donar a conèixer als especialistes i al públic en general el Donzell d’Olba. Un donzell que, pel que sembla, ha estat oblidat durant molt de temps, encara que no pels veïns de la localitat (que ens el van mostrar i es van preocupar per la seua protecció). Volem, a més, assenyalar la importància d'aquest element arqueològic com a font històrica d'excepció per a la localitat d’Olba i la comarca de Gúdar-Javalambre, i segurament per a la província de Terol i tot l'Aragó. La seua importància rau en el fet que ens parla dels primers colons cristians instal·lats després de la conquesta de la zona als musulmans, o almenys de les primeres elits feudals dominants. Però, al mateix temps, aprofitant aquesta oportunitat, volem deixar constància de l'estat de conservació en el qual es troba i de la imperant necessitat de portar a terme accions indirectes per a propiciar la conservació futura d'aquest element d'indiscutible valor patrimonial.

Es tracta d'un cas d'urgència en el qual convindria actuar immediatament davant l'amenaça dels diferents agents de deteriorament. Aquestes primeres accions de salvaguarda podrien completar-se en un futur amb treballs d'intervenció directa, que podrien fins i tot estudiar l'opció de reubicar el "Donzell" en un lloc més idoni. En darrer terme, però no menys important per això, ens agradaria cridar l'atenció sobre la rellevància d'aquesta lauda medieval com un atractiu més per a l'arribada de turistes a la zona des d'aquest mateix moment, mentre treballem en la seua posada en valor i integració dins de diferents rutes de visita al patrimoni cultural i natural de la vila i terme d’Olba.

L'element patrimonial en qüestió, com dèiem, és una lauda sepulcral medieval, d'estil proto-gòtic, probablement emmarcada en una forqueta cronològica que situem entre l'inici i la meitat del segle XIII. Pel que sembla, el “Donzell” està descontextualitzat, en trobar-se formant part de la base d'un mur extern de l'Església parroquial de Santa Caterina d’Olba, Terol. Aquest mur se situa paral·lel al mur posterior del Multiservei rural “El Mijares”, formant un estret carreró de tot just un metre d'ample; a tan sols uns metres de l'antic cementeri de l'església (avui en la seua majoria desaparegut), com hem pogut confirmar després de la identificació de restes òssies humanes en la terra que emplena les jardineres del pati interior del Multiservei, pel qual s'accedeix al carreró. El lloc exacte de procedència és desconegut, encara que possiblement, allò que va poder ser la tapa d'un sepulcre, segurament va estar situada en la zona funerària a la qual abans fèiem referència. Encara que cap la possibilitat que fóra traslladada fins a la seua ubicació actual provinent del pròxim castell d’Olba. De qualsevol de les formes, sí que resulta evident que va ser reutilitzada com a element constructiu durant les obres del temple parroquial barroc entre els segles XVII-XVIII.

Pel que fa a la descripció, la coberta del fèretre és monolítica, de base rectangular, amb una figura masculina jacent en alt relleu. Al trobar-se encaixada en el mur no podem concretar la seua profunditat, a més la seua disposició original està alterada. La figura, possiblement, representa al difunt inhumat en el sepulcre (no trobat). Atenent al seu abillament, podem determinar que es tracta d'un cavaller pertanyent a l'elit social de finals del segle XII i principis del segle XIII. El retrat escultòric del difunt es disposa en posició decúbit supí, amb el cap sobre un coixinet engruixat, decorat en els seus quatre extrems per pompons (molt erosionats). Es distingeix una línia en la part dreta del rostre que podria indicar el perfil de la barba. Els braços es flexionen prenent en les seues mans una espasa enbeinada disposada de manera paral·lela a la seua cama esquerra, sobre el seu cos. La mà dreta queda a l'alçada del cor, i sota ella se situa l'empunyadura; mentre que la mà esquerra està al costat del fil enbeinat de l'espasa a l'alçada de la corretja. Sobre la seua cama dreta, paral·lelament, se situa una daga menuda. Vesteix saia o gonella curta (per sota els genolls) dividida amb una corretja (que cau entre el fil de l'espasa llarga i la daga), amb sanefa en la vora del baix. Les cames, possiblement cobertes per calces, es disposen de manera paral·lela lleugerament entreobertes. Destaca la pèrdua d'ambdós peus a l'alçada dels turmells.

Atenent a les dates de conquesta i colonització d'aquesta zona de Terol (entre 1200 i 1250) i, tenint en compte les donacions i vendes de territoris a cavallers feudals en la Vila d’Olba, la coberta decorativa del sepulcre de funció funerària-religiosa-commemorativa pot ser contextualitzada entre el principi i la meitat del segle XIII. El lamentable estat d'erosió superficial que presenta dificulta una lectura detallada dels detalls ornamentals en la representació; però podem apuntar que possiblement es tracte d'una escultura funerària proto-gòtica. Encara que manté certes característiques arcaïtzants com el hieratisme i la frontalitat, característica del període romànic, s'insereix en un marc cronològic de transició estilística al Gòtic Primitiu. Entre les patologies més visibles podem observar la pèrdua de fragments de material petri per erosió (micro-perduda), despreniment (macro-perdudes o llacunes) de parts significatives com els peus, micro-fissures i esquerdes. Destaquen dues causes de deteriorament: el sistema de desguàs de la coberta superior (pertanyent a l'Església parroquial) i la descontextualització de l'obra en si, situada en posició lateral i no en la seua posició originària decúbit supí. Amb això, el material base del “Donzell”, la roca arenosa, tendeix a ser més inestable i fràgil. A més, podem apreciar variació cromàtica per la presència de colònies d'organismes (biodeteriorament) i danys d'origen antròpic. Recentment s'han detectat (per part dels propietaris del Multiservei) pràctiques relacionades amb l'extracció de fragments petris del mur en el qual s'encaixa la tapa del sepulcre, just en la zona perimetral. Aquests fets poden respondre a l'interès per determinar la profunditat del bloc lític, possiblement amb la intenció d'espoliar la lauda.

Després de tot el que hem exposat en relació a l'estat de conservació del “Donzell”, creiem oportú fer una proposta de conservació preventiva que consistiria en el cobriment i instal·lació d'un nou sistema de desguàs en la coberta de l'Església, únicament en la zona d'influència sobre l'escultura. Es tracta d'un cas que precisa d'una urgent intervenció. Si no es desvia el sistema de desguàs i es protegeix l'obra de l'acció dels diferents agents de deteriorament (agents presents per la ubicació a la intempèrie de la peça), el volum de l'escultura acabarà per desaparèixer a causa de l'erosió continuada. La peça deixarà de tindre lectura i es perdrà físicament. Resultaria convenient instal·lar una coberta sobre l'escultura com a mesura de conservació preventiva. Una planxa d'algun polímer resistent, entre les volades d'ambdós edificis, podria ser una solució econòmica i eficaç. Aquest cobriment parcial del carreró pot afavorir la conservació del Donzell d’Olba, encara que, posteriorment, convindria plantejar un pla d'intervenció directa sobre l'escultura amb finalitats restauratives i potser un pla de reubicació per a una conservació en millors condicions.

Nota del Grup Harca: Aquest post és una col·laboració de dos autors convidats, a qui públicament agraïm el seu treball per a la difusió de la història medieval. Aquest article es va publicar originàriament en castellà en el número 1 de la revista La Linde (2013), p. 90-96.

La banyera del rei Pere

L'any vinent es commemorarà oficialment el 850 aniversari de la fundació del monestir de Santes Creus, situat a la comarca catalana de l'Alt Camp. I amb aquest motiu, dimecres es va presentar públicament el projecte de restauració de les tombes de Pere el Gran i Jaume II, el qual portarà endavant el Museu d'Història de Catalunya. Allò que més ha cridat l'atenció és el fet que les restes embalsamades del rei Pere estan encara intactes a l'interior de la seua tomba, perquè aquesta no ha sigut mai oberta ni espoliada, com sí ho han estat les tombes de Jaume II, a la vora mateixa de l'altra, o les de la resta de reis que hi ha inhumats a Poblet. Per això, el projecte inclou l'obertura de la tomba i l'estudi, per primera vegada, del cos in situ i el ritus funerari d'un rei medieval de la Corona d'Aragó. De fet, de moment ja s'ha realitzat una endoscòpia a la tomba i s'han pogut veure les restes del rei, prou ben conservades després de 724 anys.

Aspecte actual de les despulles de Pere el Gran, entre les quals s'aprecia perfectament el cap, potser cobert amb un casquet

Del vessant més anecdòtic s'ha destacat el fet que, gràcies a l'estudi de l'ADN de Pere III d'Aragó, per fi es podran distingir les despulles momificades de la resta de reis soterrats a Poblet, barrejades al segle XIX durant l'espoli de les seues tombes. Almenys les d'Alfons el Franc com a fill i, sobretot, les restes de Jaume I com a pare, que són les que més interés han despertat sempre. De fet, l'any passat ja es va parlar de futurs estudis sobre la mòmia del rei Jaume, que ara seran més fàcils de fer. En qualsevol cas, aquesta classe d'estudis no aporten dades massa rellevants des del punt de vista historiogràfic i segurament malbaraten recursos que podrien finançar recerques més profitoses. Però ja que es fan, perquè aquestes coses agraden a la gent, també és cert que amb les dades ben emprades, i combinades amb les fonts documentals, poden ajudar a comprendre millor la societat medieval. Mai se sap el que la informació personal sobre un rei pot aportar al coneixement de la societat que governava, com ara saber per què va morir, amb totes les implicacions polítiques, econòmiques, ideològiques i, en definitiva, socials, que pot tindre un fet així.

La tomba de Pere el Gran a Santes Creus, amb una “banyera” de pòrfir

Pel que fa a la tomba en sí, resulta interessant pel fet que la base és en realitat una banyera de pòrfir, una pedra que en època antiga estava relacionada amb els emperadors romans pel seu color púrpura. En realitat aquesta no és la tomba original del rei, sinó que la va construir Jaume II per al seu pare, basant-se en les tombes dels papes de l'època que reaprofitaven antigues banyeres romanes de pòrfir, i amb un clar estil sicilià en en el conjunt. Un aspecte que segurament el mateix Jaume havia pogut comprovar mentre va regnar a l'illa i, de fet, els materials es van portar des de Palerm, tot i que la banyera deu ser una peça antiga d'importació oriental. En definitiva, allò més interessant des del punt de vist històric potser no és la part artística del monument, de la qual ja se n'ocuparan els historiadors de l'art, sinó el “programa polític” que Jaume II va voler representar a través de la tomba de son pare: la banyera romana, els lleons que la sustenten, el gòtic acabat d'introduir a la Corona d'Aragó... Eren moltes coses les que canviaven en la concepció de la monarquia feudal a partir d'aquest rei.

Pere el Gran lluitant contra el rei de França

Finalment, pel que fa a altres dades, potser és interessant veure el reportatge que en va fer TVC, incloent-hi una entrevista amb la coordinadora general del projecte Marina Miquel. El vídeo conté algunes errades no massa importants, potser a excepció de l'oblit del regnat d'Alfons el Franc en l'arbre genealògic familiar. Altra cosa és la insistència en anomenar el rei com a Pere II, seguint el numeral dels comtes de Barcelona, però això ja no és culpa dels periodistes...

Podeu llegir més sobre el tema i veure el vídeo de l'endoscòpia ací, una foto de la tomba en alta resolució ací, i més fotos de tot plegat també ací.

Repleguem la palla i tirem el forment

Aquest és un post que tenia pendent i que la mancança d'ordinador m'ha impedit escriure. Així que per a la crònica del IV curso de especialización caldrà que espereu uns dies. El propòsit d'aquest post és denunciar l'estat de conservació del castell de Bairén o de Sant Joan. En efecte, mentre el govern municipal de Gandia concentra els seus esforços en obrir en canal la ciutat de Gandia (nous paviments, nous parkings, nous carrers peatonals. . .) i destruir alqueries del segle XVII, si més no, el castell de St. Joan continua en estat d'abandonament. De nou, el govern local es contradiu a sí mateixa, dient que es preocupen pel patrimoni de la ciutat i no fan més que destruir. Esperem que les obres que estan duent-se al centre històric estiguen finalitzades per al V centenari de FB (del qual alguns ja estem fins el monyo, i encara no ha començat), obres que almenys des de fora semblen molt adients (ací no critiquem per criticar, això es feina de l'oposició, però aquest no fan ni això). El problema es volen crear una marca turística pensant amb nous productes, quan els productes els tens en casa, sols cal millorar-los. Un d'aquests productes que disposa Gandia és el seu castell.

En el seu moment a través de diverses campanyes el castell fou consolidat i adequat per a la seua explotació turística, però tot això s'ha perdut. No sé si pensar que aquesta és una altra tècnica de destrucció seguida pel regidor de territori Ferran Mut, qui no té prou amb agafar una escavadora i destruir alqueries del segle XVII, si no que mitjançant la desidia i l'abandonament destrueix el castell de Bairén.

Començant perquè la senyalització per arribar-hi és dolenta o no existeix, podem continuar aquesta crítica (constructiva, senyor alcalde) dient que el camí d'arribada travesa una riera!!. Bé un cop hem arribat als peus del castell, l'unic que trobarem pel recorregut són les restes de l'adequació que fa uns anys es va dur a terme. Tot està trencat, oxidat, fora de lloc. El brosegal s'esten per tot arreu, fent mal bé les estructures del castell, algunes de les quals són del segle XI.

Supose que les autoritats municipals no se n'han adonat que el primer que veuran els nostres visitants és aquest castell. Ni el palau ni els carrers de Gandia, el Bairén. I la veritat és no sembla que siga massa car de mantenir. No vull pensar que hi ha algun pla de destrucció, perquè les obres de la carretera ja arriben als peus del turó on és el castell, però estant Mut per mig, no em sorprendria.

L'ajuntament no féu res amb motiu del Centenari de Jaume I, qui per cert, estigué en el mateix castell, faran alguna cosa amb motiu del Centenari de FB, o simplement esperen que caiga pedra a pedra?

I de nou, cal denunciar l'actitud de les autoritats culturals de la comarca, clar, tan ocupades preparant el Centenari FB, no tenen temps per preocupar-se per altres coses. Em pregunte que farà aquesta gent el 2011, si ara la seua única feina és el Centenari FB, després què? a l'atur?, no crec, ja trobaran alguna.

Crònica d’una mort anunciada o Rèquiem per una alqueria…

En els últims anys la ciutat de Gandia ha vist com eren enderrocats nombrosos edificis significatius del seu passat més recent i del més llunyà. No són o no eren grans construccions, singulars per la seua estructura, ni en elles va nàixer cap sant patró. Senzillament eren singulars perquè donaven testimoni d’un temps i d’una ciutat, formaven part de l’imaginari col·lectiu i, al remat, eren un signe d’identitat. En altres paraules, el que la llei anomena béns de rellevància local.

L’escassa incidència social dels enderrocaments té moltes explicacions, però la primera de totes pot ser el caràcter modest d’aquestes construccions –i no de totes- davant dels edificis insignes de la ciutat. Conseqüència de la marginalitat dins el discurs col·lectiu de Gandia ha estat el seu desconeixement. I allò que es desconeix no s’estima, el que no s’estima no es té cura. I així, fins la destrucció. El bar Liberty s’hi trobava al carrer major, el centre neuràlgic de la ciutat. Tenia una decoració força modernista i havia vist transcórrer bona part del segle XX. A mi, des de xicotet, m’havia cridat l’atenció perquè tenia un mostrador tot ple de vistosa fruita fresca i unes escura-buxaques que feien més llums i sorolls que cap altra. De més a més, sovint la porta era tancada així que encara provoca major curiositat en aquell xiquet que era jo. Bé, un bon dia, no fa molt, el bar Liberty fou enderrocat amb la connivència de les autoritats i sense que ningú –llevat d’uns pocs- gosés obrir la boca.

Davant aquests atemptats patrimonials realitzats pels polítics de la ciutat, però sobre tot, davant la passivitat de les autoritats culturals de la ciutat i de la comarca –no cal dir noms– dòcils a l’amo que els ha col·locat on estan, ha nascut una associació que sota el nom «Arc de Mig Punt. Associació, Memòria i Patrimoni» pretén denunciar, si més no, la destrucció d’aquest patrimoni que pertany a l’imaginari col·lectiu dels veïns i veïnes de Gandia. [Visiteu-los a http://arcdemigpunt.wordpress.com/ ]

Més enllà de les seus accions a favor del patrimoni comarcal, ja el naixement d’aquesta associació evidencia les mancances de les autoritats culturals de la ciutat i encara de la comarca, centrades, qui sap si obsessivament, en el Vé centenari de Sant Francesc de Borja que es celebrarà en el 2010. Ni Gandia és sols els Borja, ni els Borja són sols sant Francesc, però això és una deducció que les autoritats polítiques i culturals de la ciutat no veuen o no volen veure.
Ara la batalla té lloc a l’Alqueria de Romaguera. Segons les investigacions realitzades per Isabel Canet i Carles Miret, tots dos historiadors, tant a través de la documentació escrita com de l’arqueològica es pot constatar que l’edifici és almenys del segle XVII, encara que hi ha indicis que animen a recular la data de construcció inicial al segle XVI o, fins i tot, el XV; indicis i dubtes que amb una recerca més acurada i amb els recursos suficients restarien solventats. Ben mirat, però, l’antiguitat de l’alqueria no deuria ser el fet important. I què més dóna si és una alqueria de finals del segle XIX (que ja voldrien molts estar en el poder 100 anys) o del segle XV, allò realment significatiu i important és que aquest tipus de construcció s’ha convertit en una raresa, que la família propietària es nega a enderrocar-la i que, molt gran o molt petita, molt nova o molt antiga, aquesta alqueria pertany a la memòria col·lectiva de la ciutat de Gandia.
Supose que tu també, estimat/a lector/a, tindràs en el teu poble béns patrimonials que protegir. Cal que et fiques a treballar abans que algun pla urbà se l’en duga per davant. No sé si aquest escrit servirà per alguna cosa o senzillament farà honor al seu títol, però no deixem de treballar pel nostre patrimoni si volem que els nostres fills el disfruten com ho hem fet nosaltres i els nostres pares abans que nosaltres i els seus pares abans que ells.

Per cert, si trobarem un document que digués que Sant Francesc de Borja féu les seues necessitats en aquell casa, això canviaria les coses? Ja sabeu que els sants fan miracles...
Vegeu altres comentaris al web d'Arqueología Medieval.