Ramon Muntaner i els almogàvers: antigues i noves visions de la història

Fa uns mesos, la Generalitat de Catalunya va declarar oficialment el 2015 com Any Ramon Muntaner, ja que enguany s’acompleix el 750 aniversari del naixement a Peralada d’aquest cronista medieval. Un dels autors de les tradicionalment anomenades com a Quatre Grans Cròniques (les de Jaume I, Ramon Muntaner, Bernat Desclot i Pere el Cerimoniós). Com és habitual en aquests casos, l’any anirà ben ple d’actes, col·loquis i conferències sobre Muntaner al país veí, i possiblement també es faça alguna cosa per València, Mallorca i fins i tot Aragó. Nosaltres, de moment, volem fer-ne referència mostrant-vos dos vídeos, que són molt diferents entre ells, i precisament és aquest contrast el que volem remarcar.

La imatge clàssica de Ramon Muntaner, una caplletra en miniatura que el representa escrivint la seua Crònica

En primer lloc podeu veure un capítol que pertany a una sèrie documental que va emetre la Delegació de RTVE a Catalunya el 1981, que s’anomenava “Desperta Ferro”, i que ara es pot veure des de la secció “A la carta” de la web de la televisió pública espanyola. La sèrie consistia en un recorregut que seguia la mateixa ruta que feren els almogàvers entre finals del segle XIII i principis del XIV per terres de Grècia i Turquia, que en aquell moment pertanyien a l’Imperi Bizantí. I aquest capítol concret, el tercer, està dedicat a “la venjança catalana”, que és el nom amb el que es coneix tradicionalment l’episodi de violència, saqueig i extermini que van engegar els almogàvers el 1305 contra la població grega, després de l’assassinat del capità almogàver Roger de Flor per ordre de l’emperador bizantí. Fou des de Gal·lípoli, que era la base d’hivern dels almogàvers, i que precisament estava administrada en aquells anys pel mateix Ramon Muntaner, que el gruix de l’exercit de catalans i aragonesos va partir per engegar una guerra que els grecs tardarien segles en oblidar.

Arxiu TVE Catalunya - Desperta Ferro - La Ruta dels Almogàvers. La venjança catalana

Evidentment, és quasi una relíquia de documental, i no el posem ací perquè el vegeu com una font d’aprenentatge i divulgació sobre els almogàvers, sinó perquè us fixeu més bé en com es presentaven els fets el 1981 i com es tractava la història en aquells anys. De fet, el guió del documental beu directament de la historiografia que s’havia fet al llarg del segle XX a Espanya (i també a Catalunya), molt positivista i amb certs tics de romanticisme en el cas de la història política, que encara estava en vigor perquè no s’havia investigat més i a penes començava a penetrar a les universitats la Nouvelle Histoire francesa i el Marxisme. No es tracta de criticar-ho ni jutjar-ho, simplement de constatar-ho i fer història de la historiografia, i podríem dir que el documental és, si ens permeteu el paral·lelisme, un document històric de la divulgació de la Història.

El contrast l’oferim amb un vídeo recent, que de fet és un dels primers productes que ens proporciona l’Any Ramon Muntaner. Es tracta de la conferència que va pronunciar l’historiador Stefano Maria Cingolani a l’Ateneu de Barcelona fa unes poques setmanes, en la qual ens avança alguna de les coses que sabem vertaderament sobre la figura de Ramon Muntaner, a l’espera de l’aparició del seu pròxim llibre sobre el personatge. I ens dóna també algunes de les claus que ens han de servir per entendre i saber llegir la seua obra amb la cautela necessària. Perquè Muntaner era un escriptor medieval que, en definitiva, tenia poc de cronista i bastant de novel·lista. Aprenguem, doncs, d’aquest magnífic historiador catalano-italià, que en els darrers anys està revolucionant molt del que sabem de la història política de la Corona d’Aragó entre els segles XII i XIV.

Roc Chabàs, la passió pels arxius

El sacerdot i historiador Roc Chabàs (Dénia, 1844-1912)

L'historiador de la Renaixença valenciana. Així l'anomenà el bibliòfil Manuel Bas en la biografia que li dedicà en 1995, en ocasió del 150 aniversari del seu naixement. Potser siga una qualificació excessiva, ja que la influència del romanticisme liberal d'un autor anterior, Vicent Boix (1813-1880), possiblement tingué un efecte més directe sobre les primeres generacions de renaixencistes que s'interessaren plenament pel passat històric valencià durant la segona meitat del segle XIX. En qualsevol cas, el ben cert és que Roc Chabàs ocupà un paper primordial dins dels inicis de la historiografia valenciana moderna i des d'El blog d'Harca volem recordar la seua figura aprofitant l'avinentesa que tot just demà farà 100 anys que va morir, puix va faltar el 20 d'abril de 1912. Així ho commemorarà també la ciutat on va nàixer, Dénia, on hi ha preparada tota una sèrie d'actes per homenatjar-lo, com ara el descobriment d'una placa a la seua casa natal, la impartició de dues conferències sobre el seu llegat fotogràfic i la seua tasca com a historiador, o la inauguració d'una petita exposició a la Casa de Cultura.

La veritable importància de Roc Chabàs, com va destacar Mateu Rodrigo en estudiar la seua faceta com a medievalista, radica en el fet que fou el primer autor que aplicà rigorosament el mètode positivista a l'estudi de la història valenciana. Amb ell començà al País Valencià la investigació moderna en els arxius i l'anàlisi crítica de la tradició anterior mitjançant l'examen directe de les fonts. És a dir, que a partir d'ell la historiografia valenciana començà a esdevenir una ciència en la qual totes les afirmacions realitzades anaven acompanyades del seu corresponent suport documental. Eixa obsessió fou la que l'acompanyà durant tota la seua carrera en uns moments en què els arxius valencians restaven en silenci, davant l'escassa activitat de la historiografia local. I en fou més conscient, com més estudià i més investigà. Sabia que l'exhumació de la ingent quantitat de dades conservades als arxius era una condició sine qua non per a l'avanç de la història valenciana: depositados están en informe montón, pasto de ratones y sabandijas, los documentos de la venerable antigüedad.

El seu primer estudi, però, atengué a un únic arxiu, el de Dénia, les informacions del qual combinà amb obres anteriors i informacions arqueològiques per compondre la seua Historia de Denia (1874-1876). Exercia llavors, als 30 anys, com a rector d'una parròquia de la mateixa ciutat valenciana i la monografia li valgué per a ser admès com a acadèmic corresponent de la Real Academia de la Historia. En 1880 continuà amb els temes locals, publicant la Historia del venerable fray Pedro Esteve (1582-1658), on aplegava la vida i molts dels escrits d'un popular franciscà denienc del segle XVII. I uns anys més tard, en 1886, començà la tasca que li donaria renom i on publicà una bona part dels seus estudis i dels centenars de documents que transcrigué amb tota cura paleogràfica: la revista El Archivo, que ell mateix dirigia i sufragava. En ella, a més a més, col·laboraren molts altres historiadors i filòlegs valencians, espanyols i europeus, arribant a ser considerada la millor revista de ciències històriques de l'Espanya de l'època. Chabàs, per exemple, hi publicà sobre temes tant diversos com els mossàrabs de Balansiya, els orígens de la vila de Gandia, el primer senyor nobiliari de Dénia, la conquesta cristiana d'Alzira, els pactes entre al-Azraq i Jaume I, o l'amant d'aquest últim, Teresa Gil de Vidaure (actualment es poden consultar els índexs preparats en 1978 per Carmen Barceló).

Revista El Archivo (1886-1893), editada per Roc Chabàs

El Archivo es publicà durant set anys, fins a 1893, però els nous càrrecs eclesiàstics que ocupà Chabàs l'obligaren a deixar-ho estar. En efecte, en 1891 fou nomenat canonge de la catedral de València i un poc més tard arxiver capitular, de forma que a partir de llavors la sistematització de l'enorme fons arxivístic de la seu valentina ocupà els seus esforços prioritaris. I, ultra això, continuà publicant altres treballs, com l'edició del manuscrit Antigüedades de Valencia (1895) de Josep Teixidor, que havia restat inèdit des de 1767, un opúscul sobre Arnau de Vilanova (1899), una interpretació sobre la iconografia de la porta romànica de la catedral de València (1899), un exemplar estudi sobre la Génesis del derecho foral valenciano (1902) o les primeres edicions modernes de La brama dels llauradors de l'horta de València de Jaume Gassull (1901) i L'Espill de Jaume Roig (1905). Finalment, a més a més, ocupà els darrers anys de la seua vida en la confecció de l'Episcopologio valentino, un vast estudi sobre la història del cristianisme a la diòcesi de València, del qual només pogué publicar el primer volum (1909), des del segle I al XIII.

Tot plegat, el llegat de Roc Chabàs, passat pel tamís dels 100 anys de corrents historiogràfics que ens separen d'ell, és ben vigent. La passió pels arxius, per les informacions inèdites que poden contenir els documents originals, és encara una de les bases de la història ben feta. Sabem que això no és tot. Cal la formulació prèvia de qüestions rellevants i la interpretació global de les dades reunides, però l'anàlisi crítica d'un corpus documental consistent continua constituint un dels fonaments cabdals de la història com a ciència.

Jaume Vicens Vives

Al juny de 2010 l'historiador català Jaume Vicens Vives hauria acomplit 100 anys i, per a commemorar-ho, la Societat Estatal de Commemoracions Culturals i TV3 van fer un documental titulat Jaume Vicens Vives: Renovar la Història, construir un país.

Es tracta d'un historiador que, des del punt de vista actual, podríem considerar polèmic pel contingut de la seua obra, que està ja molt desfasada; i per la seua adhesió al règim franquista durant un període de temps. Però també cal tindre present que, des del punt de vista historiogràfic, va suposar una certa renovació del trist panorama que hi havia en aquell moment a Espanya, i va crear tota una escola de deixebles que encara està en actiu. Cal conéixer bé els orígens de la historiografia, i en aquest sentit Vicens Vives té encara una gran influencia en molts historiadors catalans.

L'autor de “Noticia de Catalunya” (en la que s'inspiraria Joan Fuster a l'hora d'escriure “Nosaltres, els Valencians”) no era medievalista, ni molt menys, i el documental es va fer sobretot pel seu vessant polític, però són tan poques les ocasions que es dedica una obra audiovisual a un historiador que, en la nostra tasca de divulgació, volem recomanar la seua visió. Potser es tracta d'un documental amb un cert aire de justificació, o de rehabilitació del personatge, però veiem-lo i jutgeu vosaltres mateixa, tant el personatge com el documental en si.

El podeu veure ací

Per més dades cal dir que el director i productor executiu és Ferran Mascarell, actual conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, que ja ho havia estat uns mesos al 2006, en el govern de Pasqual Maragall.

Per als nostres lectors no valencianoparlants recomanem la versió en castellà que va emetre La 2 de Televisió Espanyola dins del programa “Imprescindibles”, amb la veu en off doblada i les entrevistes subtitulades a aquesta llengua.

Joanot i Tirant, tants anys fa...

Ahir diumenge va ser 20 de novembre i, deixant de banda la voràgine electoral que acabem de viure, es tracta d'una data especial que cal commemorar, però molt poc coneguda per part dels valencians. I és que, en efecte, fa uns anys la Generalitat valenciana va declarar aquesta jornada com a Dia del Llibre Valencià, tot i que no en faça massa promoció –per no dir que cap–, ja que tal dia com eixe de 1490 es va publicar per primera vegada el Tirant lo Blanch. Per a posar el nostre granet d'arena a la commemoració anual, des del blog d'Harca anem a fer aquest especial sobre Joanot Martorell i el seu alter ego Tirant el Blanc.

Primera pàgina de la primera edició del Tirant lo Blanch, que va eixir de la premsa de Nicolau Spindeler a la ciutat de València el 20 de novembre de 1490

De fet, l'any passat va ser declarat per les Corts valencianes com a Any Joanot Martorell pel (suposat) 600 aniversari del seu naixement (entre 1410 i 1411), i al seu voltant es van fer diversos actes, col·loquis i, com és habitual, documentals. Per exemple, els dos que hui, més d'un any després de les commemoracions oficials, us oferim.

Cartell oficial de l'Any Joanot Martorell 2010 de la Generalitat valenciana

El primer, titulat Joanot i Tirant, lletres i batalles, està produït per Televisió Valenciana expressament per la commemoració de l'Any Martorell, i va ser emés per primera vegada el 24 d'abril de 2010 dins del programa Dossiers. En la línia habitual dels documentals històrics d'aquesta cadena, relacionats amb les commemoracions històriques (les que interessen al poder, és clar, altres s'ignoren), hi ha un ampli desplegament de recursos amb viatges a Istambul i Anglaterra, per a mostrar el que queda dels escenaris de la novel·la. Potser peca d'una manca d'ordre cronològic, perquè no sé si és el més correcte començar per Constantinoble i deixar Anglaterra per després. Segurament està mancat també d'un major aprofundiment en la vida de de l'autor i una contextualització de la societat de la València del segle XV, que no per molt coneguda deixa de ser important per a entendre millor la vida i la personalitat de Joanot Martorell i el resultat final de la seua obra. Tanmateix, no s'ha d'amagar una gran qualitat tècnica i, sens dubte, paga la pena veure'l.

El segon no és un documental tan a l'ús com l'anterior, sinó un programa-documental basat en 4 entrevistes: a Albert Hauf sobre la novel·la en si i a Jaume Chiner sobre la biografia de Martorell; a Antoni Furió sobre la València del segle XV i, finalment, a Manuel Boix, el gran il·lustrador valencià, al voltant de la seua magnífica obra basada en el Tirant lo Blanch. Segurament aquest ve a cobrir les mancances de l'anterior, sense tantes recreacions ni floritures tècniques però amb un millor contingut d'informació des del punt de vista de la divulgació d'un període històric. En qualsevol cas, també és força interessant i entretingut de veure, tenint en compte que no està enfocat per a un public valencià com el documental de TVV, ja que es tracta d'una producció de Televisió Espanyola. Forma part del programa “Reportero de la Historia”, presentat pel periodista Jacinto Antón, i es va emetre el 28 de juliol de 2010 per La 2.

Abans d'acabar, però, no vull deixar d'esmentar el breu debat que existeix actualment entre els investigadors sobre la vida de l'autor valencià. Hi van existir dos Joanot Martorell al segle XV? I si és així, quin dels dos va escriure el Tirant lo Blanch? El mateix Albert Hauf esmenta de passada, al segon documental, que una de les darreres coses que s'han sabut de Joanot Martorell és que va ser escrivà de ració a la cort del príncep de Viana, a Barcelona. Però això ara no està tan clar. Aquesta dada la va aportar fa uns anys Jaume Turró, de la Universitat de Girona, ja que, en efecte, apareix a la documentació un Joan Martorell, valencià, ocupant aquest càrrec en el moment que Carles de Viana estava enfrontat al seu pare Joan II. Aquesta informació, doncs, aportava llum sobre el cavaller en un període d'anys dels quals res no se'n sabia, tot i que el situara en una possició contrària als Trastàmara. Però recentment l'historiador Agustín Rubio Vela ha localitzat un Joan o Joanot Martorell al servei del comte de Dénia, vivint en aquesta localitat en els mateixos anys que suposadament vivia a Barcelona, de manera que, irremeiablement, es tracta de dues persones diferents, coetànies, amb el mateix nom. De fet no és tan estrany, puix Joanot és un nom força comú (encara que sol fer referència a persones joves, que amb el temps passen a ser Joan, i en efecte apareix de vegades esmentat com a Joan o Johanes), i Martorell és un llinatge toponímic relativament estés per Catalunya i tota la Corona d'Aragó.

Quin dels dos va ser, però, l'autor del Tirant? El que vivia a Barcelona o el que vivia a Dénia? Cal dir que ara mateixa hi ha partidaris d'una opció i de l'altra. Tanmateix, de moment és el Joanot Martorell de Dénia qui té més possibilitats de ser l'escriptor, ja que com ha mostrat Rubio Vela la documentació l'anomena cavaller (milites) i mossén, mentre que el Joan Martorell de Barcelona és qualificat de ciutadà o simplement habitant de València, cosa que no quadra amb l'autor del Tirant lo Blanch. El temps i la recerca potser afinaran la resolució del misteri, tot i que estiga ja prou clar. En qualsevol cas, nasquera quan nasquera Martorell, i visqués on visqués durant un breu període de la seua vida, de moment ens conformarem amb recordar ara el nostre escriptor, i també la seua gran obra, que ahir 20 de novembre va acomplir 521 anys de la seua publicació. Encara que, cal dir-ho, es conserva força jove, comparada amb altres novel·les que tenen molts menys anys.

Ciència, història i multiculturalitat. Més sobre el XIII Centenari d'Alandalús

Els més fidels seguidors del blog d'Harca potser recordaran que vam començar el 2011 recordant que enguany s'acompleixen 1.300 anys de la invasió i conquesta musulmana de la península ibèrica, el 711, i per tant la data simbòlica del naixement d'Alandalús. Òbviament la societat andalusina no va nàixer eixe any de la nit al matí, però això és un altre tema. En aquell moment ja augurava que l'efemèride passaria sense pena ni gloria per a les administracions públiques i la societat en general, com ja va passar amb el IV Centenari de l'expulsió del moriscos, i caram si em vaig equivocar ni una miqueta. Encara m'atrevia a aventurar, també, no per cap art endevinatòria sinó basant-me en la meua curta experiència, que tampoc hi hauria massa repercussió al món acadèmic. Conferències ací i allà, algun col·loqui d'àmbit regional o encara menor, i poc més, la qual cosa em pareix normal, perquè la recerca sobre la formació d'Alandalús és tan minsa, i avança tan lenta, que no hi ha cap argument científic, ara per ara, que obligue a reunir especialistes en la matèria per a repetir el que tots saben ja, malgrat el simbolisme d'una xifra tan redona. Cosa diferent és la commemoració i la divulgació d'un període tan important de la nostra història com l'andalusí, incloent-hi el seu final, que deurien ser una obligació de les administracions públiques.

Perplex em vaig quedar, però, fa poc més de 15 dies, quan em vaig assabentar, per la premsa, que a la Universitat de València havia tingut lloc un congrés internacional sobre el tema. Concretament del 27 al 29 d'octubre, amb el títol “El islam cercano: 1300 años del Nacimiento de al-Andalus”. La meua perplexitat augmentà, després de les perquisicions oportunes, quan vaig saber que cap membre del Departament d'Història Medieval d'aquesta mateixa universitat sabia res d'aquest congrés, els quals s'han assabentat tots igualment per la premsa a posteriori. Com s'explica això? En realitat la Universitat no era la vertadera entitat organitzadora, que només li donava la pàtina de cientificitat cedint el nom i els locals de la Nau, sinó el Centro Cultural Islámico de Valencia, mitjançant una col·laboració amb el rectorat i la Càtedra de les Tres Religions. Un tercer grau de perplexitat, doncs, que encara augmentà en veure el programa de les conferències –ja que eren això, i no un congrés de veritat. A quins investigadors han portat els organitzadors al suposat congrés històric internacional? Un arabista de Madrid, dos catedràtics marroquins que actuaren d'estreles convidades (que no pareixen tindre massa clar què era el Xarq Alandalús, on acabava la cora de Tudmir, o què és una conquesta), un parell d'arqueòlegs valencians, per això del vincle amb la terreta, i algun que altre erudit local. Això sí, tot acompanyat d'una haima al claustre de la Universitat amb mostres d'artesania, un concert, i una excursió a Dénia. Un congrés internacional universitari en tota regla.

Inauguració de la haima i els actes al claustre de la Universitat de València en el carrer la Nau

Allò terrible de tot açò, veient els títols de les conferències i les referències de la premsa, és que ens han volgut vendre una vegada més el mite de la convivència d'Alandalús, en pro de la multiculturalitat del present. I això darrer està molt bé, la multiculturalitat, la reivindicació del passat musulmà, i el suport de les universitats en el seu vessant més social, però per a justificar-ho no cal inventar-se ni manipular el passat, i menys en una seu acadèmica. Aquest mateix Centro Cultural Islámico es va relacionar el 2008, durant el VIII Centenari del naixement de Jaume I, amb grups de secessionistes lingüístics, dels anomenats blavers, per a fer un manifest reivindicant el Mil·lenari del regne de València al 2009. Eixe any feia, en efecte, mil anys de la creació de la taifa de València durant l'ensorrament del Califat de Còrdova, però confondre una taifa amb un regne és un greu error històric. Encara ho és més considerar un rei a l'esclavó Mubarak, als diversos rais que governaren la ciutat i el seu territori al llarg de diversos segles, o fins i tot els governadors almohades. Clar que part de la culpa d'això, en el fons, la tenen tots els historiadors que han emprat la paraula “rei” per a referir-se a aquests personatges, i “regne” per a referir-se a les taifes del segle XI i les entitats de poder islàmic més o menys independents dels segles posteriors. És, una vegada més, el problema de la semàntica històrica i com anomenem els historiadors a les coses.

Javier Martí, arqueòleg i director del Museu d'Història de València, explicant a la plaça del Tossal de València les restes conservades de bab al Hanax o porta de la Culebra, al carrer Quart

No crec que hi haja mala fe en els diversos actes programats per aquest Centro Islámico, perquè segurament es creuen de veritat eixe Alandalús idealitzat de la convivència i la multiculturalitat, que en realitat mai no va existir. De fet, no són els únics musulmans occidentals actuals que ho creuen i ho defensen. A més, és cert que aquell 2008 teníem Jaume I fins i tot al plat del migdia, en aquella dèria regionalista i neoforalista del govern valencià, que ens presentava contínuament el rei com un sant i un gran monarca, sense tindre en compte en cap moment la massacre i la destrucció practicada sobre la societat andalusina. El problema ve quan fugint d'una tergiversació es cau en la contrària, i damunt s'ajunten amb grups amb una “ideologia” concreta (recordem la vella frase de la transició “antes moros que catalanes”), moltes vegades antidemocràtica, per una estranya confluència d'interessos polítics. Amb tot, el problema de fons, pel que respecta al congrés del mes passat, no són els organitzadors, que al cap i a la fi és una organització privada que pot fer el que li vinga de gust, sinó que tot això es barrege amb la Universitat, llançant missatges històrics falsos, i a sobre deixant de banda els vertaders professionals de la Història, només perquè no casen amb el missatge presentista i interessat que es vol transmetre del passat. O per altres raons que potser desconeixem.

1300 anys d'al-Andalus

La batalla de Guadalete, del valencià Salvador Martínez Cubells

Han passat les festes i reprenem el blog d'Harca parlant de l'any que acabem de començar, perquè al 2011 es commemorarà el XIII centenari de l'inici de la conquesta musulmana d'al-Àndalus. No obstant, a ben segur serà una efemèride que passarà sense pena ni glòria per a les administracions, i en conseqüència també ho serà a nivell de divulgació social, com ja va passar amb el IV centenari de l'expulsió dels moriscos al 2009. Tampoc sorprendré ningú a hores d'ara, és clar, en afirmar que les commemoracions històriques sempre es fan d'acord amb els interessos del poder, i amb un enfocament molt determinat. I en aquest sentit, tant se val si parlem, per exemple, del V centenari del naixement dels Reis Catòlics en 1951-52, amb un govern franquista, com si parlem del Mil·lenari de Catalunya el 1988 amb un govern de CiU, del V Centenari del “descubrimiento” d'Amèrica el 1992 amb un govern del PSOE (el encuentro de dos mundos, deien llavors), o del VIII centenari del naixement de Jaume I el 2008 amb les pinzellades neoforalistes del PP valencià. En aquest sentit, doncs, és obvi que a ben pocs interessa recordar l'inici del període musulmà en la península, com menys encara els va interessar recordar fa dos anys el seu vergonyós punt i final.

D'altra banda, com apunta Abú Ilyás, caldrà estar atents al probable reviscolament de les tesis d'Olagüe aprofitant l'efemèride, les quals encara tenen molts seguidors entre certs sectors del gran públic. Per a qui no ho conega, Ignacio Olagüe fou un pseudohistoriador basc que escrigué un llibre titulat Les arabes n'on jamais envahi l'Espagne (1969; ampliat i traduït al castellà en 1974 com a La revolución islámica en occidente, i publicat per la fundació Juan March), en el qual pretén demostrar que la invasió del 711 mai es va produir, ja que fou una invenció posterior, i que va ser en realitat una guerra civil entre catòlics i arrians. A més, una vegada eliminada l'aportació exterior, salvaguardant així la continuïtat històrica espanyola, argüeix que l'islam a la península és una evolució local a partir de l'arrianisme influenciat per corrents musulmans arribats posteriorment. Tal cúmul de despropòsits han estat fins ara pràcticament ignorats per la historiografia tot i que, el mateix 1974 que es publicà la traducció, Pierre Guichard va respondre amb un article titulat Les arabes ont bien envahi l'Espagne: les structures sociales de l'Espagne musulmane. Tanmateix, el més increïble de tot açò és la influència que aquest llibre té actualment entre alguns musulmans espanyols i, encara també, entre sectors del nacionalisme andalús. I sorprèn més que res perquè Ignacio Olagüe era un nacionalista espanyol que es va moure en els cercles de pensament falangistes. Cert que va estar molt influenciat per Ramiro Ledesma –com ha indicat Maribel Fierro–, i per tant va estar enfrontat als tradicionalistes que consideraven el catolicisme com a part essencial del “ser español”, però en realitat va escriure el seu llibre amb el ferm propòsit d'eliminar qualsevol element estrangeritzant de la història espanyola. De fet, Olagüe és sobretot conegut per aquesta obra, però va ser autor també (deixant de banda novel·les i articles de paleontologia) d'altres llibres sobre la decadència espanyola, que no hauria existit fins al segle XIX, i un altre en el qual també intentava demostrar que el vertader descobridor d'Amèrica va ser Juan de la Cosa i no Colom.

Finalment, i per a acabar aquest post, caldrà preguntar-se si el món acadèmic participarà de la commemoració amb els típics congressos i reunions científiques de les grans ocasions. De moment no he trobat cap anunci a la xarxa ni he escoltat parlar del tema, però també és cert que si aquesta mena de trobades al voltant de dates concretes, normalment, ja aporten poca cosa (es convoquen perquè la data obliga, no perquè la investigació ho requerisca), en aquest cas seria menys productiu encara pel poc que s'ha avançat darrerament en el tema. De fet, ningú posa en dubte la conquesta com feia Olagüe (a excepció de Ferrin), però hi ha encara molts temes pendents d'esclarir. Hi ha qui s'entreté investigant el lloc concret on es va produir la batalla de Guadalete entre l'exercit conqueridor comandat pel berber Tàriq ibn Ziyad i les forces visigodes de Rodrigo. Potser en sentirem parlar enguany. Tanmateix, allò important és que la historiografia continua enfrontada sobre què van vindre a fer a la península els conqueridors musulmans àrabs i berbers. Simplificant molt, hi ha qui diu que substituïren l'aristocràcia visigoda i basant-se en la seua força militar es limitaren a rebre els tributs de la població autòctona, als quals anaren islamitzant i integrant a la seua societat a poc a poc, al mode de la romanització. Mentre que altres historiadors defensen una emigració molt més nombrosa (o colonització) eminentment camperola des del primer moment de la conquesta, i que aquests van ser els que introduïren el sistema de policultiu irrigat que es va desenvolupar a Alandalús. En realitat caldria una relectura de les interpretacions clàssiques de les fonts escrites, però és obvi que l'avanç de la recerca vindrà fonamentalment de la mà de l'arqueologia. Veurem què passa.