Els codis jurídics de la Corona d'Aragó (I). Els Usatges de Barcelona

Vicent Royo
Com sabeu, el món de la investigació, com qualsevol altre aspecte de la vida, és capritxós. Fa uns mesos feia esport amb el meu company de fatigues per l’antic llit del Túria, el bon amic Frederic, i estava capficat en un article que m’havien encomanat. Un estudi seriós, d’un tema de rellevància i d’àmbit general, a nivell del regne de València o de la Corona d’Aragó, em digueren. Ben bé, un repte per a mi, perquè no m’havia enfrontat mai a la confecció d’un treball d’aquesta envergadura. Vivia esperonat per la il·lusió que això suposava, però no trobava eixe “tema de rellevància” que poguera estudiar en un “àmbit general” fins que... Al bell mig de la confusió, sota la humitat que impregna el riu les nits d’hivern, sorgí un petit raig de llum.
- No llegies l’altre dia alguna cosa sobre els arbitratges en el dret romà o no sé què?
- Sí, però no tenia ni cap ni peus. Era d’un historiador del dret molt bo en lleis, però que desconeix per complet la pràctica documental, i hi ha una diferència abismal entre...
- Ja ho tens! Els arbitratges en els Furs de València!
- No! Els arbitratges en els codis jurídics de la Corona d’Aragó!
El tapet ja estava sobre la taula, ara només calia començar la partida. I quina partida! A banda d’unes poques nocions molt generals adquirides en els anys d’estudi, el món de les lleis i la jurisprudència als segles medievals era un perfecte desconegut per a mi i aproximar-me a ell ha estat tota una experiència, força enriquidora. Sincerament, i sense voler ara magnificar la seua importància enlluernat pel treball que he realitzat, penso que tot medievalista deuria fer una ullada a les lleis pròpies de cada territori abans de començar la seua recerca. Hauria de ser la primera tasca, perquè allí hi ha bona part de les normes que regeixen la vida quotidiana dels homes que estudiem. La seua acció diària s’enquadra dins d’un marc legal que ells coneixien quasi a la perfecció i que, per contra, és ben desconegut per nosaltres. Com el nostre, el medieval és un món de lleis, notaris, jurisperits i advocats. Un món impregnat pels preceptes del dret romà, recuperat al segle XII i posat al servei de les monarquies per legitimar la seua supremacia en la piràmide feudal i consolidar el seu poder.

Vet ací les regles del joc, les cartes les triava jo i n’eren tres: els Usatges de Barcelona, els Fueros d’Aragó i els Furs de València. La finalitat, fer una aproximació a la recepció del dret romà a la Corona d’Aragó i veure el tractament que se’n fa de les mediacions de pau i els arbitratges en els distints cossos legals per analitzar la seua caracterització jurídica. El resultat, una definició del funcionament de la institució arbitral segons l’estipulen les lleis, per entendre millor la pràctica quotidiana. Això sí, en la mesura que ha estat possible he intentat apartar-me de les feixugues explicacions dels historiadors del dret i també de les minses aproximacions dels medievalistes per oferir una visió intermèdia, prenent la rigorositat dels primers i sense perdre la vivacitat en el discurs dels segons. Difícil feina, la veritat, però crec que ha pagat la pena fer l’esforç. Espero que dins d’uns mesos el text estiga ja publicat i disponible al nostre web. Per anar obrint boca, vos convido a fer un tast, i els entrants arriben de la mà del Usatges de Barcelona, el text de referència a Catalunya. Abans, però, caldrà fer un piscolabis amb la situació jurídica de la Corona d’Aragó al segle XIII.

Els Usatges de Barcelona, ACA, ms. de Ripoll, núm. 38., f. 1

Un dels pilars sobre els que s’assenta la construcció de l’estat a la Corona d’Aragó és el procés d’unificació jurídica que du a terme la monarquia, sobretot durant el regnat de Jaume I. Respectant sempre la pluralitat política i les particularitats de cada territori, el monarca implanta cossos legislatius d’aplicació general que assenten les bases del poder reial i doten l’Estat dels mecanismes de control pertinents. En conseqüència, a mitjan segle XIII es recopilen els tres codis jurídics que conformaran la base legislativa a Catalunya, el regne d’Aragó i el de València. Per fer-ho, Jaime I es rodeja d’un grup de juristes, com Ramon de Penyafort, Vidal de Canellas i Pere Albert, formats a la universitat de Bolonya, que redacten els codis, els donen forma i els doten de contingut, introduint els preceptes romano-canònics reformulats pels glossadors italians des de la segona meitat del segle XII. La seua confecció i posterior aprovació permet consolidar la supremacia de la monarquia, concebuda com instància suprema productora de dret i garant de la legalitat, sempre en connivència en la societat política de cada regne. En açò consisteix l’anomenat pactisme.


Miniatura d'un protocol notarial de Perpinyà en la que apareix un notari

La intenció de Jaume I no és altra que confeccionar un marc legal de referència únic i exclusiu per a cada regne, capaç d’unificar les diferents tradicions legals i jurídiques, ja que cada component de la Corona, especialment Catalunya i Aragó, tenen cultures jurídiques ben distintes. A la Catalunya Vella, el Liber Iudiciorum, la compilació del dret visigot, té plena vigència com a base legislativa fins la redacció dels Usatges de Barcelona, a mitjan segle XII, mentre que en les zones de més recent incorporació es desenvolupen cossos legals d’aplicació local i comarcal, entre els que destaquen els Costums de Lleida (1228) i els de Tortosa (1272). Per la seua banda, al nord d’Aragó el dret tradicional del país té una clara influència franca, que cristal·litza en la redacció del Fuero de Jaca en 1187, codi que, al seu torn, conviu amb altres cossos legals, propis de la zona de conquesta, com els Fueros de Calatiud (1131), Daroca (1142) i Terol (1177), encara que tenen un pes molt menor en la vida legal del regne que a Catalunya. Sobre aquestes bases es produeix la recepció de l’anomenat ius commune, és a dir, el dret romà i canònic, que no implica el desplaçament dels sistemes jurídics anteriors, sinó que exerceix una progressiva influència sobre ells, desenvolupant-los i completant-los. Vegem avui el cas català.

Altra miniatura dels usatges, feta per Bernat Martorell el 1448

Com he dit, els Usatges de Barcelona son recopilats a mitjan segle XII, en ple mandat del comte Ramon Berenguer IV, per suplir les carències de la llei visigoda, excessivament dura en l’aplicació de les penes i ineficaç front a molts aspectes plantejats per la nova societat. Estan formats per un compendi de diferents preceptes legals, procedents en bona mesura d’un conjunt de disposicions elaborades per Ramon Berenguer I a mitjan segle XI i completades pels seus successors. En la versió original del segle XII, que consta de 138 articles (identificada per Guillem M. de Brocà), s’estableix una regulació bàsica de les relacions feudals, les atribucions polítiques del sobirà i diverses normes sobre dret privat, penal i processal. Es pretén també que el codi tinga una aplicació general, ja que es fonamenta en el costum del país i en els usos de la cúria, a més de ser elaborat per via jurisprudencial en la cort del comte de Barcelona, el primer senyor en la jerarquia de Catalunya. De fet, els Usatges, concebuts com un compendi de dret senyorial consuetudinari dirigit a regular les relacions privades entre senyors i vassalls a través d’unes normes jurídiques establertes, són també un fonament d’articulació del poder reial, orientant la feudalització cap a la consolidació de la monarquia.

A partir d’aquest nucli primigeni, el codi es completa al llarg dels segles XII i XIII mitjançant l’acció legislativa dels reis, fins que a la corts de Barcelona de 1251 es realitza la formulació quasi definitiva dels Usatges. S’introdueixen 31 nous articles que incorporen material consuetudinari propi i, sobretot, els preceptes del dret romà i canònic. A més, Jaume I sanciona la seua vigència general per a tot el Principat i es deroguen el dret visigot, el romà i el canònic, apel·lant als principis substitutius de l’equitat i el sentit comú.

Portada de l’edició de Josep Rovira i Ermengol

En aquest mateix moment, els Usatges es tradueixen al català per a la seua major difusió i es fixa la versió oficial llatina (editada per Josep Rovira i Ermengol el 1933). En els anys posteriors es completa el text originari amb la introducció de nous drets feudals, recopilats en les Commemoracions redactades pel jurista Pere Albert i els Costumes Generals de Cathalunya. Ambdues compilacions estan formades per 43 capítols més altres casos particulars i apareixen sempre juntament amb el text dels Usatges, formant un cos unitari. Tradicionalment, s’ha defès que les Commemoracions i els Costumes foren sancionats de manera oficial a les corts de Montsó de 1470, però sembla que ja foren aprovats en les corts de Perpinyà de 1350-1351.

Portada de l’edició de les Constitucions de Catalunya del segle XVI

Siga en una data o en altra, es conforma un cos unitari, fonamentat en el dret consuetudinari, d’inspiració romanista i d’aplicació general a tot el territori, que posteriorment serà ampliat amb les lleis emanades de les corts, que constitueixen les anomenades Constitucions de Catalunya. S’ha de dir, tanmateix, que els Usatges deuen conviure amb altes cossos locals, basats en el costum, que són recollits per escrit també al segle XIII per mantenir la seua observança i que conserven la seua vigència al llarg dels segles medievals. Així, doncs, a pesar de l’oficialitat dels Usatges, Catalunya coneix una diversitat jurídica que limita l’àmbit d’aplicació del codi promulgat per Jaume I.

Fet el primer tast amb els entrants, seguirem més endavant amb el primer plat, els Fueros d’Aragó.

L'Arqueologia és la germana pobra del Medievalisme. Entrevista a Virgilio Martínez Enamorado

Ferran Esquilache
Fa poc més d'una setmana vaig participar en unes jornades sobre Los Paisajes del Agua, una trobada multidisciplinar entre geògrafs, historiadors, i fins i tot biòlegs, que intentava afrontar des de diferents vessants la gènesi, l'evolució i la conservació dels sistemes hidràulics d'origen andalusí. Tota una experiència per als que estem acostumats a discutir sempre sobre les mateixes temàtiques, i des de la mateixa perspectiva històrica. A més, tot plegat es va fer en un lloc meravellós i digne de visitar, en la menuda població de Benalauria, en la serra de Ronda (Màlaga), amb un magnífic paisatge de muntanya. Des del punt de vist històric, es tracta d'una comarca amb un paisatge, un poblament i uns espais agraris perfectament conservats, i quasi intactes des del segle XV.

vista de Benalauría

L'ocasió va ser prefecta per xarrar una miqueta amb un dels organitzadors, Virgilio Martínez Enamorado, que és investigador a l'Escuela de Estudios Árabes de Granada, que pertany al CSIC. La seua particularitat com a investigador és que té dues especialitats, ja que és arabista i arqueòleg, una combinació excessivament estranya, encara actualment, en el panorama historiogràfic sobre Alandalús. Els arabistes han presentat tradicionalment grans dificultats per emprar correctament l'arqueologia en els problemes històrics que es plantegen, o simplement la ignoren; mentre que els arqueòlegs no coneixen la llengua àrab, i es veuen limitats a les traduccions que proporcionen els arabistes, de vegades discordants. De fet, aquesta és una de les temàtiques que es tracten a l'entrevista, els avanços actuals de l'arabisme a la península ibèrica.

Les tres primeres preguntes estan encarades a presentar un balanç actual de la situació de l'Arqueologia medieval en general, i de l'Arqueologia que es fa sobre el període andalusí en particular. Així, Martínez Enamorado planteja que l'Arqueologia medieval té encara molt de camí per recórrer a Espanya, malgrat els grans avanços que s'han fet; mentre que reclama una arqueologia sobre Alandalús basada en projectes congruents, més enllà de les excavacions urbanes d'urgència. A més, resulta especialment rellevant la seua demanda perquè es deixe de considerar Alandalús com a alguna cosa excepcional, i se l'integre en les societats magrebines de l'època, a la qual cosa està contribuint l'Arqueologia al seu parer.

Dos dels àmbits sobre els que aquest autor ha treballat com a arabista han estat la toponímia i l'epigrafia. Sobre la primera, creu que encara ha d'aportar molta informació pel que fa al poblament andalusí, malgrat que es tracte d'una disciplina molt injuriada. I és cert que ho està, perquè tradicionalment ha sigut molt fàcil trobar diverses etimologies per a un mateix topònim, depenent de l'autor que l'haja estudiat, i d'ací l'onada de mossarabisme toponímic que hem viscut en dècades passades, o la manca de coneixement encara de la toponímia d'origen berber. Pel que fa a l'epigrafia, és un dels camps que més agraden a Virgilio Martínez, segons em va confessar, i pensa que en els darreres anys ha viscut un gran desenvolupament com a disciplina científica, fins al punt que l'epigrafia d'Alandalús és una de les millor conegudes del món musulmà.


Finalment, ens parla d'Umar ibn Hafsun, un dels personatges sobre els que ha treballat en els darrers temps. En l'entrevista planteja la necessitat d'un projecte arqueològic sobre Bobastro, que vaja més enllà de l'actuació d'urgència que ell va poder realitzar el 2001, i el seu desig de portar-lo endavant. Al seu parer, aquest jaciment està cridat a ser un dels més importants d'Andalusia per al període andalusí (amb perdó de Madinat Ilbira, per descomptat). Si voleu ampliar la informació, a banda de la resposta que ens dóna ara, podeu veure també el post que hi vaig dedicar al tema fa un parell de mesos. Però si voleu prendre-vos el tema seriosament, és molt recomanable el nou llibre que Martínez Enamorado acaba d'escriure, “Umar ibn Hafsun. De la Rebeldía a la construcción de la Dawla”. Publicat el 2011 per la Universidad de Costa Rica, allí trobareu desenvolupades les noves hipòtesis sobre el personatge, que l'allunyen de la rebel·lió mossàrab en la que se l'ha enquadrat tradicionalment, i en el qual es fa una reinterpretació del seu paper polític relacionat amb el Magrib en els anys finals de l'Emirat.

Sense més dilació, i una vegada més, fruïu veient l'entrevista tant com nosaltres ho fem enregistrant-les.


De nou sobre els insults d'època medieval. La Nit del Nou/24

Grup Harca
Des del primer moment vam voler fer del blog d'Harca una eina de divulgació de la Història medieval. Alta divulgació, si voleu, no sempre apta per a tots els públics, i molt acotada en un sol període històric; però és el que nosaltres coneixem, el que centra la nostra recerca, i al que podem dedicar unes quantes hores cada quinze dies per a acomplir aquesta funció social, només pel gust de fer-ho. Creiem fermament que és la nostra responsabilitat i obligació com a historiadors donar a la societat el que nosaltres hem rebut d'ella (i més encara deuria ser-ho de qui cobra un sou públic), perquè la relació entre historiografia i societat està actualment molt desfasada. A més, volem fer-ho nosaltres directament, sense passar pel filtre dels periodistes i els interessos econòmics com es fa a les revistes de divulgació en paper. Això, les noves tecnologies ara també ens ho permeten.

No és fàcil difondre coneixement científic a través d'un simple blog a la xarxa, però a poc a poc hem anat accedint a nous lectors ocasionals, i hem eixamplat la base de lectors assidus. Són molts els veïns del nord que ens lligen, amb els quals compartim llengua; i uns quants també els de parla castellana o de fora de les fronteres estatals, per als quals el fet que escriguem en valencià no els ha estat cap problema. A tots ells els estem molt agraïts. Però segons les estadístiques són els valencians el gruix dels nostres lectors, i és a vosaltres que ens devem principalment, per això és la nostra història medieval la que principalment tractem i difonem, com podem. De vegades, però, algun dels nostres posts tenen una major repercussió, i peguen un salt.

Al novembre de l'any passat publicàrem un post sobre els insults que es pronunciaven en època medieval, extrets dels llibres del justícia. Una font que en moltes ocasions reprodueix fidelment les declaracions de testimonis i acusats, incloent-hi les paraules malsonants i les expressions fetes de la parla quotidiana. Sens dubte, un tema curiós, distés, i de fàcil difusió. La setmana passada, però, el post va arribar a les mans d'un periodista de Levante-El Mercantil Valenciano, amb el qual va fer un article al diari que ha estat en portada on-line diversos dies. Va tindre tant d'èxit, de fet, que ha rebut 271 “meneos” en la coneguda xarxa Menéame, a més de 60 comentaris que han derivat en les típiques polèmiques polititzades i absurdes sobre llengua i història que tant agraden a alguns. Pel que fa a les xarxes socials més comunes, van haver-hi 123 retweets de l'article, i 368 recomanacions a facebook.

Però no acaba ací la cosa, perquè l'èxit de l'article al periòdic ha fet que donem el salt a la televisió, per això els responsables del programa La Nit que s'emet pel Canal Nou/24 de Televisió Valenciana ens van convidar per parlar del tema. Us oferim ara el vídeo en el qual podeu veure l'entrevista a Vicent Baydal, que hi va acudir al programa en representació del grup i com a autor del post original. Esperem que us agrade, collons!


Jaffa, del colonialisme i la taronja

Vicent Baydal
Em permetreu que en aquest post no parlem directament d'un tema medieval, sinó que fem una incursió en l'època contemporània. Concretament en el procés de conquesta i colonització de Palestina per part dels jueus al llarg del segle XX, a través d'un documental titulat Jaffa. La taronja mecànica, realitzat, des d'un punt de vista crític amb les polítiques sionistes, per un director israelià. La peça analitza, mitjançant alguns testimonis presencials i la interpretació de fotografies, filmacions, il·lustracions i quadres de l'època, la història de l'arribada moderna dels jueus a la ciutat mil·lenària de Jaffa, l'impuls del sionisme com una forma de colonialisme occidental, l'expulsió quasi total dels àrabs en el context de creació de l'Estat d'Israel en 1948 i l'ocupació posterior dels colons israelians. No debades, Jaffa és actualment part de Tel Aviv, un suburbi de nova planta creat en 1906 per immigrants jueus, que, després de la victòria militar de 1948, ha acabat per subsumir la primera (de fet, Tel Aviv s'anomena oficialment Tel Aviv-Yafo). Però, a banda d'això, el més interessant del documental és el seu fil conductor: la taronja, el conreu de la qual era el gran símbol de la ciutat de Jaffa des del segle XIX. 

Horts de tarongers en els contorns de Jaffa a començaments de segle XX

Aquestes característiques fan el documental realment atractiu a ulls dels medievalistes valencians. I això per dues raons. D'una banda, el regne de València ha estat un dels primers casos en què la seua conquesta cristiana ha estat qualificada de colonial. I, d'una altra banda, perquè contemporàniament la taronja també ha estat un dels símbols de València, que, de fet, és esmentada en un parell d'ocasions al documental. En primer lloc, val a dir que Josep Torró ha dedicat a la qüestió colonial treballs tan suggeridors com el llibre El naixement d'una colònia. Dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276) o els articles "Jérusalem ou Valence? La première colonie d’Occident" i "Colonizaciones y colonialismo medievales. La experiencia catalano-aragonesa y su contexto". En aquest darrer, Torró  proposa que  la societat valenciana medieval -com d'altres nascudes al caliu de l'expansió feudal a Irlanda, Sicília, Brandemburg o Creta- es podria caracteritzar com a colonial perquè es sustenta sobre un procés de colonització basat en els mateixos fonaments que singularitzaren les conquestes occidentals posteriors d'Amèrica, Àsia o Àfrica: el principi de substitució de poblacions i, inherent a ell, l'aplicació de la segregació com a principal forma de dominació, uns fenòmens que constitueixen trets particulars i definitoris del colonialisme modern. En concret, el principi de substitució de poblacions comportava la voluntat inicial de reemplaçar per complet les poblacions dels territoris conquerits i, quan eixa substitució total no era possible -a causa de la resistència indígena, l'escassesa de recursos dels conqueridors o d'altres motius- l'esmentat principi implicava el domini dels subjugats a través de la segregació, que consistia en la nítida separació dels conqueridors i els conquerits, als quals s'aplicaven tractes discriminatoris que impedien la seua assimilació en la societat dominadora. I eixes serien, precisament, dues de les principals característiques de la dominació colonial occidental que va tenir continuïtat del segle XVI en avant, a diferència d'altres tipus d'expansió històrica -des dels hitites fins als otomans- que es limitaven a controlar les societats conquerides i exigir-ne tributs a canvi o que permetien l'assimilació progressiva de les poblacions conquerides.

Per tant, si ens mirem el documental des d'aquesta perspectiva, no és d'estranyar que trobem fenòmens que ens recorden en certa manera als processos de conquesta cristiana del regne medieval de València. Per exemple, l'esmentada creació de ciutats de nova planta per acabar dominant i subjugant els espais circumveïns. O l'ortogonalitat de les formes de colonització. O les justificacions ideològico-religioses de caire excloent i exclusivista per tal de conquerir els territoris aliens. O les expulsions i despossessions de terres mitjançant brutals campanyes militars i el seu posterior repartiment entre els conqueridors. O l'enyorança dels expulsats en l'exili... No cal oblidar, en aquest sentit, que a Tel Aviv hi ha encara el "Jardí de la Conquesta", alçat en honor dels soldats israelians morts en l'ocupació de Jaffa. No debades, fa uns anys ja ens demanàvem per les possibles comparances entre el regne medieval de València i l'Israel modern. I també qualsevol interessat en les perspectives postcolonials hi podrà trobar magnífics exemples d'orientalisme aplicat, des de la visió dels nadius musulmans com a indígenes endarrerits fins a la ideologia de la segregació que esclatà amb el sionisme colonialista. Però, a més a més, com hem indicat, l'altra gran particularitat que presenta el documental és l'omnipresència de la taronja com a fet econòmic, social i cultural, un aspecte que també recorda, des d'uns altres paràmetres, a la València moderna. S'hi pot veure la seua petjada en la memòria col·lectiva, en la poesia o en la iconografia (fins i tot es volia posar una taronja en la bandera de Palestina), però també en les formes de treball, en les tècniques de cooperació o en coses tan aparentment banals com la indústria de les caixes i les etiquetes de taronges. Uns aspectes, tots ells, que enllacen inevitablement amb l'imaginari i la memòria de molts valencians.

En definitiva, un documental que val molt la pena i que vos recomanem per totes aquestes raons. L'idioma principal és l'anglès, encara que també s'empren a bastament el francés, l'àrab i l'hebreu. I, per la seua grandària, l'hem dividit en quatre parts d'uns 22 minuts cadascuna. En tot cas, ací el posarem únicament durant unes setmanes, mentre estarà també disponible en un canal de televisió en línia. Aprofiteu, doncs, per veure'l!







El terror de la Unió (1348)

Vicent Baydal
Ja hem parlat al blog d'Harca de la revolta valenciana de la Unió, encapçalada pels dirigents de la ciutat de València contra l'actuació autoritària de Pere el Cerimoniós a mitjan segle XIV. En aquest sentit, en nom de les lleis, les llibertats i els privilegis concedits per la pròpia monarquia, una lliga de nuclis de tot el regne valencià tractà de frenar les injustícies i els abusos comesos pels oficials reials. Tanmateix, com ha passat en altres circumstàncies similars al llarg de la història, el mateix moviment acabà per crear, en els moments de màxima tensió, mecanismes d'execució sumària que instauraren un clima de terror en nom del triomf de la pròpia revolució. En concret, en el cas valencià, aquella situació es produí a partir de l'octubre de 1348, quan la rebel·lió havia quedat completament aïllada després que els unionistes aragonesos haguessen estat vençuts poc abans i tots els atacs dels exèrcits del monarca se centrassen en el regne de València. En primer lloc, una reunió celebrada a la capital valenciana trià un cap militar amb poders suprems: en Consell general se levà en Bernat Gomir e dix que cap havien mester a la guerra, e lo poble que allí era avolotat respòs que bo era, e ladonchs lo dit en Bernat Gomir dix que en Johan Sala hi seria bo, e lo dit poble avolotat respòs que li plahia. Així, el savi en dret Joan Sala fou escollit com a capità de la guerra, a instància del també jurista Bernat Gomir, qui, segons Mateu Rodrigo -el màxim especialista en la revolta-, va ser el principal ideòleg de la Unió i un dels seus màxims dirigents. D'aquesta forma, la nova elecció va ser pregonada pels carrers de València el 9 d'octubre de 1348, tot just quan es complien 120 anys de la conquesta cristiana de la mateixa ciutat. I la proclamació detallava l'àmplia gamma de facultats que la Unió conferí a Joan Sala:
Que aquell pusca reger, gubernar e deffendre lo poble de la dita ciutat, e aquell manar e desmanar segons bon arbitre seu, et encara punir e castigar aquell o aquells qui seran inobediens als seus manaments, et encara aquell o aquells qui són sembradós de males espines, los quals dien mal de la Unió e s'esforcen pervertir aquells qui són d'aquella, e encara pengar e roçegar e en altra manera punir e castigar aquells qui, segons llurs delictes, o merexeran.
A més a més, ningú no podria eixir del terme de la capital ni cap embarcació salpar del port sense la llicència expressa del nou capità. Tot plegat, doncs, sota la invocació de porgar les males espines, es donaren poders per a instaurar el terror a la ciutat de València. I, en consonància amb això, s'adoptaren noves mesures, com ara l'establiment de la pena de mort per als desertors i el nomenament d'entre X o XII prohòmens, qui eren inquisidors de les espines. Així mateix, segons un testimoni posterior, a poch de temps que·l dit en Johan Sal·la fon capità, féu penyar molts sachs en dues bares en la finestra de la cort, e forques per diverses parts de la ciutat. Això és, que a banda d'escampar per la urbs la presència intimidatòria de les forques, s'inventà un sistema per tal de mostrar als habitants el procés d'execució d'aquells que gosaven qüestionar les accions de la Unió. En aquest sentit, a tenor del que explicà un altre testimoni coetani, aquelles dues barres amb sacs, col·locades a la Casa de la Ciutat, indicaven les morts que s'anaven produint: segons los sachs que tenien en la perxa denant les finestres de la sala, dels quals vehia hom falir quals n'avien levats, e en allò conexia hom que alcun hom havien negat. I és que l'ofegament a la mar en sacs, junt amb la degollació, fou el sistema més emprat pels unionistes a l'hora d'executar les sentències condemnatòries. Per exemple, així ho testificà un dels saigs municipals, en explicar els procediments de Francesc de Rodeja, que era l'encarregat de dur a terme les execucions:

Veé ell, dit testimoni, que·l dit en Francesch de Rodeja féu metre los dits preses en una barcha... E com fos de nit entraren-se'n en la mar, e com tornaren veé ell, dit testimoni, que vengueren menys d'ells, e dixeren a ell, testimoni, que en Francesch de Rodeja los avia feyts ofegar, e que eren ofegats. Et com foren tornats de la mar a la ciutat, lo dit en Francesch de Rodeja féu traure los dos preses que romanien e féu-los ligar e menar preses e ligats a la rambla en aquella nit matexa, ço és, sobre la pobla de les dones, e eell, testimoni, present, lo dit en Domingo Schacacdó matà e degollà per manament del dit en Francesch de Rodeja los dos hòmens, e pus féu-los soterrar.
Amb tot, durant els dos mesos que s'allargà aquell estat de coses "únicament" es documenten 11 execucions, una xifra reduïda si la comparem amb la repressió encetada a finals de 1348, a partir del moment en què la Unió fou derrotada i Pere el Cerimoniós entrà a la ciutat de València. Val a dir, en un mes es dictaren fins a 48 penes de mort. De fet, segons l'acusà el seu germanastre, l'infant Ferran -defensor de la Unió-, el rei ordenà diverses morts cruels, inhumanitats no acostumades de fer, contra moltes e diverses persones qui no havien alcuna culpa, mas solament eren estades mortes e destruïdes en persones e béns per tal con deffanien los dits furs e privilegis, libertats e bons uses e la Unió. Així, segons deia, la majoria dels dirigents unionistes foren morts per lo dit senyor rey, a cruel mort et injusta, uns altres fugiren per paor e terror del dit senyor rey, i dels que quedaren a la ciutat, ningú no gosà contradir al rei perquè grans companyes de hòmens de cavall de Castella, d'Aragó, de Cathalunya e de regne de València foren a la dicta ciutat ab lo dit senyor rey per consumar e matar tota persona qui a la sua volentat contrast. I és que, posats a crear un estat de terror, el monarca, com d'altres autoritats supremes al llarg de la història, tenia molta més capacitat que la Unió, un poder efímer i revolucionari.

Qui no plora, no mama, i qui no paga, tampoc!

Frederic Aparisi Romero
Com alguns ja sabeu, el darrer Curso de especialización de Historia Medieval Santa Maria de Valldigna, que van tindre lloc al dit monestir el passat mes d’abril, estava dedicat als sabers tècnics i al coneixement expert en els seus vessants més diversos, com ja vam tindre oportunitat d’analitzar ací mateix. En el marc d’aquesta trobada científica, una de les intervencions va estar dedicada a l’alletament, a càrrec de Maria del Carmen Garcia Herrero, de la Universitat de Saragossa.

De totes, com ja vaig dir, aquesta fou una de les que més diàleg i intercanvi d’impressions va generar entre els assistents, potser per l’exostime del tema, o ves tu a saber per què. Siga com siga, es tracta d’un tema que resulta susceptible de ser analitzat des de perspectives molt diverses. Quin dubte hi ha que la qüestió de gènere és l’aproximació més òbvia, però n’hi ha d’altres, com ara la pertinença un determinat grup social o a un altre. I és que no podem obviar que l’alletament era vist per la societat medieval com un treball més i, per tant, aquelles famílies que s’ho podien permetre rebutjaven aquesta pràctica per a les seues dones. Així les coses, l’alletament, o millor dit, el fet de no alletar, es converteix en un signe de diferenciació. L’altra cara d’aquesta pràctica la trobem entre els sectors menys privilegiats, per als quals, l’alletament dels nadons d’aquestes famílies benestants podia representar una font d’ingressos complementària.


De la importància d’aquesta pràctica per a la societat medieval en dóna bon testimoni la difusió del culte a la Mare de Déu de la Llet, i la seua plasmació artística. És el que es coneix com a Galaktrophousa, de tradició bizantina, o a l’occident europeu la Maria Lactans. Es tracta de representacions, sobretot pictòriques, que recullen el moment en que la Mare de Déu alleta a Jesús, incloent-hi, en alguns casos, gotes de la mateixa llet. Aquest motiu temàtic, però, fou prohibit pel Concili de Trento a la segona meitat del segle XVI, raó per la qual les representacions heretades de l’edat mitjana foren retirades dels altars de les esglésies, i en molts casos acabaren com a combustible per a les fogueres.

Mare de Déu de la Llet a l'església del convent de Sant Domingo de València.

Així les coses, coneguem bastant bé el que representava l’alletament i la seua pràctica per a les monarquies europees, i també per als sectors benestants de la burgesia i de la noblesa. També el motiu pictòric ha estat força estudiat pels col·legues d’història de l’art. En canvi, el nostre coneixement sobre l’alletament en el context de la societat rural és, ara per ara, més deficient; possiblement perquè, tal i com afirmava la professora Garcia Herrero, les referències documentals són ben minses. Però com ella mateixa insistia, cal seguir cercant, perquè en major o menor nombre alguna referència trobes. I així és (altra cosa és quin discurs historiogràfic podem construir amb referències esparces, més enllà de la pura anècdota)

El 1493, un llaurador de Xixona, Pere Picó (sí, com els torrons) reconeixia deure a Isabel, dona de Joan Terrés de Cocentaina, 80 sous de resta de les 9 lliures per ratione et causa lat vestra quam dedistis Iohanni Piquó, filio meo, per tempus unius anni. No diu més el document, però il·lustra molt sobre aquesta pràctica. D’entrada, no sabem per què Picó hagué de recórrer als serveis d’Isabel. Per la mort de la mare durant el part, bé perquè la mare no tenia llet, o potser perquè Picó pertanyia a la pagesia benestant i tractava així d’imitar els comportaments de les élits econòmiques del país. Aquest document, d’altra banda, posa de manifest la intensa mobilitat que existia a les comarques centrals del regne de València, però ens fa pensar en la disponibilitat de candidates en condicions d’oferir la llet per a altres nadons. D’una altra banda, tot i que no es diu explícitament en el document, sembla que el nadó havia de residir a Cocentaina, amb la dida, o a l’inrevés; però està clar que, donada la distància entre ambdues poblacions, un i l’altra havien de conviure sobre un mateix sostre. Finalment, una consideració salarial: 9 lliures per un any d’alletament, cosa que fa mig sou al dia. Per descomptat, això no és per a viure, però sí representa un complement important per a l’economia familiar.

Presentació d'ARDIT Cultures Medievals

Autor convidat
Pau Castell
Universitat de Barcelona

El passat dijous 22 de març de 2012 tenia lloc a la Sala Gran de la Facultat de Filosofia, Geografia i Història de la Universitat de Barcelona la presentació oficial d'ARDIT (Associació de Recerca i Difusió Interdisciplinària en Cultures Medievals). Es tractava de la culminació d'una feina de mesos, duta a terme per un conjunt d'estudiants predoctorals procedents de disciplines diverses però amb un punt en comú: el desig de treballar conjuntament per superar els límits que sovint ens imposa el món acadèmic i per contribuir a la recerca i difusió del passat medieval des d'una perspectiva interdisciplinària.

Presentació d'ARDIT a la Universitat de Barcelona

ARDIT Cultures Medievals neix a l'empara de l'Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM) i del Màster en Cultures Medievals de la Universitat de Barcelona, els quals garanteixen un suport institucional de gran importància per al futur de la nostra associació. Al mateix temps, des d'un primer moment hem comptat amb el reconeixement i el suport de l'Institut d'Estudis Catalans i del Centro Superior de Investigaciones Científicas-Institució Milà i Fontanals. Aquest recolzament institucional (que per desgràcia no sol ser habitual en associacions de caire predoctoral), se suma a la il·lusió i la capacitat de treball dels membres d'ARDIT, i ens anima a plantejar de bon principi uns objectius força ambiciosos, que mirarem d'explicar a continuació.

Abans però, no voldríem començar sense agrair a la gent d'Harca, els nostres veïns del sud, la possibilitat de donar-nos a conèixer a través del seu blog, punt de referència i d'inspiració per a associacions com la nostra, i amb qui sens dubte compartim el desig d'obrir espais de treball i reflexió sobre el passat medieval. Dit això, i com diria tot bon revoltat medieval davant la manca de forment: anem al gra.

Objectius i projectes en curs

Els objectius d'ARDIT Cultures Medievals se centren principalment en la coordinació de projectes i activitats de formació, recerca i difusió tant per a especialistes com per al públic en general, enfocades a la carrera investigadora i al coneixement de l'època medieval. En els pocs mesos de vida de l'associació, comptem ja amb diverses activitats dutes a terme amb força èxit per part dels membres d'ARDIT, i que permeten fer-nos una idea de la dinàmica que esperem mantenir en els propers anys.

Així, destaca en primer lloc l'organització de les 1es Jornades ARDIT de Networking en Recerca Interdisciplinària, celebrades el 23 de març de 2012 a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans. Amb aquestes jornades preteníem oferir un espai als investigadors predoctorals per a exposar els seus projectes de recerca, potenciant el contacte entre estudiants de disciplines diverses i afavorint l'establiment de sinergies i espais de col·laboració entre les diferents línies d'investigació. L'èxit de les jornades, que ens ha fet plantejar l'organització de noves edicions amb el mateix format de manera regular, va anar acompanyat de la constatació d'un fet d'altra banda previsible: la necessitat de superar les barreres pròpies d'una determinada concepció de la carrera investigadora, potenciant el treball col·laboratiu i l'intercanvi de coneixements entre aquelles persones que ens dediquem a l'estudi del passat medieval.

networking

En aquesta mateixa línia, s'estan duent a terme des d'ARDIT una sèrie d'activitats de formació dirigides als membres de l'associació. Treball en arxiu, visites d'arxius i biblioteques monàstiques (sovint vedades als investigadors), ús de l'anglès en el context acadèmic, utilització de les TIC en la investigació o tallers per aprendre a exposar en públic, són només algunes de les propostes en les que estem treballant actualment. A tall d'exemple, el passat mes de febrer tingué lloc una sessió formativa sobre l’avaluació i indexació de revistes científiques impartida a les aules del CRAI de la Facultat de Filosofia, Geografia i Història de la Universitat de Barcelona.

Però d'entre tots els projectes endegats fins ara des d'ARDIT, potser el més ambiciós i el que més il·lusions (i hores de feina) ens ha aportat és l'organització del 1r Congrés Internacional ARDIT de Medievalistes Predoctorals, que se celebrarà a Barcelona del 14 al 16 de novembre de 2012. Aquest congrés, que porta per títol “Els espais del coneixement: aproximació interdisciplinària al pensament medieval”, té com a objectiu ser un punt de trobada entre investigadors predoctorals per donar a conèixer recerques innovadores procedents d'àmbits diversos i complementaris, com ho són la història, la filosofia, la història de l'art o la filologia, i compta amb el suport de l’IRCVM, el Màster en Cultures Medievals de la UB, la Societat Catalana de Filosofia vinculada a l’Institut d’Estudis Catalans, i el CSIC. Cal destacar que una de les ponències invitades anirà a càrrec d'un dels nostres amics del sud i membre d'Harca, Vicent Baydal, una raó més per animar-vos a participar-hi (el call for papers estarà obert fins al 20 de juny.

Estructura i funcionament d'ARDIT

La creació d'aquesta associació arrenca de l'experiència viscuda durant els cursos de màster i doctorat per un grup d'estudiants vinculats a la Universitat de Barcelona, procedents del camp de la Història, la Filosofia, la Filologia i la Història de l'Art. La voluntat d'establir un contacte i un intercanvi permanent entre les nostres respectives investigacions, de compartir i fer-nos costat en els entrebancs i la desorientació pròpia del món predoctoral i, en definitiva, les ganes de fer coses més enllà dels límits que ens imposava la pròpia institució universitària, ens van animar a tirar endavant aquest projecte. A dia d'avui, aquell grup de 16 estudiants conformen la Junta Directiva de l'Associació, renovable cada dos anys de manera democràtica entre la totalitat dels membres.

Els requisits per a esdevenir membre d'ARDIT es limiten a ser estudiant predoctoral de qualsevol disciplina relacionada amb el món medieval i haver tingut alguna vinculació bé amb l’IRCVM, bé amb el màster en Cultures Medievals de la UB. És a través de reunions periòdiques de la Junta, obertes a la resta de membres (amb dret a veu), que es planifiquen i s'organitzen les diverses activitats i projectes de l'associació. Com veieu, les activitats no són poques i, en conseqüència, les reunions, tampoc. A banda dels membres de dret, l'associació compta també amb l'estatus “Amics d'ARDIT”, vehiculat a través de les xarxes socials.

Precisament, el tema de les xarxes socials és un element essencial pel que fa al funcionament i la projecció de l'associació. Diversos membres d'ARDIT conformen la comissió tecnològica, encarregada entre altres coses de gestionar les diferents plataformes digitals que garanteixen la nostra presència a la web. Així, a banda de la web de l'associació, ARDIT Cultures Medievals compta també amb un espai facebook actualitzat diàriament amb contingut referent al món medieval, tant pel que fa a la recerca com a la difusió, esdevenint una eina molt útil per a mantenir-se al dia dels esdeveniments més destacats a casa nostra i a l'estranger. Per altra banda, ARDIT compta també amb un espai twitter, per seguir l'activitat de l'associació en present continu. Finalment, comptem també amb una plataforma de tipus més desenfadat, l'espai tumblr, on podeu trobar diàriament cites, imatges o efemèrides relacionades amb el món medieval o seguir les aventures de la nostra mascota, la Vicenteta, inspirada en una gàrgola de la llotja de València i sorgida de la mà de l'artista, i membre d'ARDIT, Laura de Castellet.

Vicenteta

Plans de futur

Engrescats per la bona rebuda de l'associació i amb ganes de seguir tirant projectes endavant, ens plantegem una sèrie de línies de treball de cara al futur.

Per una banda, esperem seguir organitzant sessions formatives per als membres de l'associació, així com activitats destinades a la recerca i difusió del passat medieval. Entre aquestes, destaca la iniciativa dels anomenats “Seminaris en tàndem”. Es tracta d'una sèrie de seminaris oberts al públic universitari i en els quals dos estudiants predoctorals aborden un tema concret des de les seves vessants respectives. Després de les seves intervencions, la segona part de la sessió pren la forma d'un debat a tres bandes entre el públic i els ponents. L'èxit d'una experiència similar duta a terme a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona, ens anima a tirar el projecte endavant tot esperant fomentar el debat entre la comunitat universitària i consolidar les capacitats comunicatives dels investigadors/es predoctorals. Així mateix, des d'ARDIT Cultures Medievals esperem col·laborar en el Seminari d'Estudis Doctorals que des de fa uns anys organitza la Institució Milà i Fontanals (CSIC) a Barcelona.

Per altra banda, esperem establir contactes amb altres associacions similars tant de l'àmbit nacional, com estatal i internacional, fidels a la idea d'anar establint complicitats i trencant unes barreres cada cop més inútils en el camp de la investigació.

***

L'experiència que suposa la creació i posada en marxa d'una associació com ARDIT ens ha permès d'una banda comprovar la necessitat i els avantatges de treballar conjuntament en el món de la investigació predoctoral, i de l'altra ens ha demostrat un cop més que no hi ha límits davant la suma d'esforços i voluntats de gent diversa però amb un punt en comú: la passió pel passat medieval. Després d'incomptables hores de feina, de reunions maratonianes, d'enfrontaments inacabables amb la sacrosanta burocràcia i de petites alegries que poca gent fora del nostre àmbit entén (com quan el Paul Freedman se'ns afegeix com a “amic” a la nostra pàgina del facebook), avui podem dir finalment que ARDIT Cultures Medievals és ja una realitat de la que ens sentim més que orgullos@s i a la que us invitem a participar. En aquesta línia, ens afegim al crit d'Harca! tot esperant fer-lo extensiu a totes aquelles persones interessades en la recerca, la reflexió i la difusió en l'àmbit dels estudis medievals.

Harca, Harca! Sigueu Ardits!

Nota del Grup Harca: Aquest post és una col·laboració d’un autor convidat, a qui públicament agraïm el seu esforç, i el de tota l’associació a la que representa.

Unes notes de música medieval. Els Berros de la Cort tenen nou disc

Vicent Royo
El setembre de 2010, a Perpinyà estant, vaig tindre l’ocasió de conéixer un grup de música medieval del que ja m’havien parlat i del que havia escoltat alguna coseta per internet. Ara bé, res comparat a l’espectable que, en directe, ofereixen Els Berros de la Cort a les seues actuacions. Feia temps que em rondava pel cap dedicar-los unes línies, tal fou la bona sensació que em deixaren, però no havia trobat mai el moment. I ha estat precisament ara, rebuscant entre els cofres de la meua discografia particular, que he trobat els seus discs i he tornat a escoltar-los. Si més no, la seua música és un bon antídot contra el sopor que provoquen les hores de treball davant de l’ordinador. Les notes i els acords d’aquest grup gironí et transporten a un univers que tan bé coneixem i del que tant i tant escrivim, però que tan poc escoltem. No sóc un expert en música, menys encara en música medieval, així que em limitaré a presentar-vos-els per a què sigueu vosaltres mateix els que gaudiu del seu treball.


Els Berros de la Cort nasqueren a Girona el 1993 i, des d’aleshores, com si d’un vaixell carregat de mercaderies es tractara, han recorregut bona part dels principals ports de la Mediterrània Occidental, actuant, dansant i cantant en fires i jornades medievals. La seua posada en escena és senzillament espectacular. Els integrants del grup s’abillen amb vestimentes de pells, cuir, lli i cànem, braçalets, collars i penjolls que imiten les peces de roba pròpies d’aquells segles i, al so de gralles, tarotes, sacs de gemecs, santurs, cornamuses, bombos, caixes i panderetes, recreen la música que impregnava les corts, els palaus i les places dels pobles medievals. Gràcies a una seriosa tasca de recerca, han recuperat peces de la lírica trobadoresca, la literatura litúrgica i la poesia religiosa procedents d’Occitània, Catalunya, Castella i Itàlia, acompanyades de recreacions melòdiques que s’adapten ben bé als preceptes musicals de l’època. Entre les més destacades, per esmentar-ne algunes, l’Adam, d’amour vous demant del trobador Adam de la Halle, la Douce dame jolie del poeta Guillaume de Machaut –un dels màxims exponents de l’Ars Nova del segle XIV–, el Madre Deus recollit a les Cantigues de Santa Maria –un dels més importants llegats de la lírica hispànica del segles XIII i XIV en llengua galaicoportuguesa– i, sobretot, el Plany per a Jaume I, escrit en occità pel poeta àulic Mateu de Caersí a la mort del Conqueridor, el 1276.

Portades de dos dels seus discos

Aquestes composicions es poden trobar al seu segon disc, Egregore, editat el 2008. Abans, el 2005, ja havien publicat Els Berros de la Cort i el passat mes d’abril presentaren el seu últim treball, Los nòstres vices e pecats. No l’he escoltat encara, però per les cròniques que he pogut llegir, es tracta d’un treball que recupera peces poc conegudes d’autors catalans i occitans dels segles XII-XV, com Berenguer de Palou, Guiraut de Borneilh, Raimon de Miraval o Arnaut de Maroill. La temàtica, la gola i el sexe, tan recurrents als segles medievals i també avui dia, està inspirada per dos tractats catalans. El primer, el Llibre de Sent Soví, el recull culinari més antic que es conserva, de mitjan segle XIV, i el segon, l’Speculum al foder, del segle XV, tractat d’andrologia i higiene sexual que fou el primer a tota l’Europa Occidental que incloïa una apartat de posicions per al coit. Som al davant, doncs, de dos temes ben suggerents, així que deixem-nos endur pels sons dels Berros de la Cort fins als segles medievals per descobrir un univers que sovint escapa dels seriosos estudis universitaris.


Us deixo dos vídeos perquè pugueu conéixer-los. El primer és un vídeo promocional del propi grup després del concert fet a Castelló d’Empúries el 2009, mentre que el segon és un reportatge que féu TV3 en el seu programa “Planeta Música”.



Canyamel i sucre al regne de València (I). Els orígens medievals de la producció

Ferran Esquilache
Fa uns mesos parlàvem del cultiu de l'arròs valencià a l'edat mitjana, un dels productes agraris que més ens ha caracteritzat en els darreres segles, i que ja en època medieval ocupava un lloc destacat en les exportacions dels nostre país. Com recordareu, es tractava d'una planta que va estar present a les hortes valencianes des d'època andalusina, i que va continuar cultivant-se puntualment després de la conquesta, però que començà a augmentar la seua producció a partir del segle XIV i sobretot al llarg del XV, quan el regne de València es va integrar en les rutes comercials marítimes internacionals. Tot i això, vèiem com la iniciativa del seu cultiu no va estar en mans del capital mercantil ni dels grups urbans, i que tampoc va ser cosa de camperols pobres com es pensava fa uns anys, sinó que va ser una innovació dels llauradors rics, amb terra suficient com per a assegurar-se l'autoabastiment de conreus tradicionals, i encara dedicar una part de les seues heretats a conreus més especulatius com l'arròs, destinat al mercat local i internacional.

En un sentit semblant, un altre dels productes valencians d'origen agrari que va tindre una certa importància en el comerç internacional baixmedieval i modern va ser el sucre. Un producte que va tindre especial rellevància a la comarca de la Safor, i que com en el cas de l'arròs la seua producció no ha estat encara suficientment estudiada per la historiografia valenciana. Tanmateix, alguna cosa sabem ja, i cal dir que hi ha moltes diferències entre ambdós productes, perquè el cultiu de canyamel i la producció de sucre presenten unes característiques socioeconòmiques molt diferents a les del conreu de l'arròs, com tot seguit veurem. Amb tot, el sucre deixà de produir-se totalment a València a principis del segle XVIII, per la qual cosa no forma part de la tradició cultural contemporània valenciana, i aquesta història del sucre no es gens coneguda per la societat actual. De fet, en general, la gent ni tan sols sap que fa segles es produïa sucre en terres valencianes.

Conreu de canyamel

La canya de sucre o canyamel, que és una planta d'origen asiàtic com tantes altres de les que han arrelat a la Mediterrània mitjançant el regadiu, va arribar a Europa a través d'Alandalús, on ja existia almenys des del segle X, o probablement abans. Tanmateix, es tractava d'una planta de cultiu esporàdic en horts, que només servia com a llepolia per als xiquets o per als dies de festa, quan es xuplava el seu suc directament de la canya acabada de tallar. El que no es coneixia era la tècnica per a la fabricació de sucre, puix no és fàcil fer-lo i és necessària gent experta que dirigisca tot el procés de cocció, cristal·lització i refinament. Fins al segle XIII, doncs, el sucre estava considerat una espècia oriental exòtica que només arribava a Europa des del Pròxim Orient en quantitats minúscules. Però els europeus van conéixer la tecnologia per a la fabricació del sucre durant la Primera Croada, augmentant-ne de seguida l'exportació a Occident des de Síria i Egipte, mentre van controlar Terra Santa.

Quan va caure Sant Joan d'Acre, el 1291, la producció per als mercats europeus, en mans de genovesos i venecians, es va traslladar a les illes de la Mediterrània oriental: Rodes, Creta, i sobretot Xipre, que és l'illa més gran i important que van conservar els cristians. Allà, es van construir grans complexos sucrers, que controlava majoritàriament la monarquia franca dels Lusignan (i en menor mesura també l'Orde de l'Hospital i els venecians), en els quals treballaven sirians en els nivells més qualificats del procés de producció i camperols grecs en els sectors menys tècnics, tant lliures (francomates) com serfs (pareques). Més tard, per la disminució de població local, la mà d'obra emprada serà esclava, fonamentalment camperols musulmans capturats en les costes d'Egipte i Síria. Fa uns anys, un grup d'arqueòlegs germano-suís va excavar el més gran d'aquests complexos sucrers de Xipre, construït a principis del segle XIV a prop de la ciutat de Pafos, i es van trobar una vertadera factoria amb diverses estances de producció i emmagatzematge, al bell mig d'un territori a meitat camí entre diversos nuclis de població, amb fonts d'aigua abundants i accés directe a la mà d'obra.

Excavació arqueològica del centre de producció sucrera dels Lusignan en l’actual Kouklia (Pafos, Xipre), on s'aprecia la mola de tracció animal al bell mig de l'edifici. Es va reconstruir cap a 1425, i continuà funcionant fins a la invasió turca de l’illa a principis del segle XVI

Plànol del mateix edifici, en el qual es pot apreciar com les boques dels forns estan separades de la zona de cocció, amb la finalitat d’evitar que s’embrutara el sucre de cendra; i també el molí hidràulic de roda horitzontal, com els molins fariners valencians. Els magatzems de la dreta són subterranis.

L’exportació de sucre de la Mediterrània oriental estava, doncs, bàsicament en mans dels venecians (tenien Creta i una part de Xipre), i en menor mesura dels mercaders catalans. Els genovesos, per la seua banda, tenien major contacte amb el mar del Nord, i Granada era el seu lloc d’abastiment de sucre des de principis del segle XIV. El procés d'introducció i producció de sucre en aquest territori musulmà és menys conegut, perquè no existeix a penes documentació d'època nassarita, però se sap que va ser molt important el paper de l'Estat en l'impuls del conreu de canyamel. Des del segle XIII el sultanat nassarita tenia tractats signats amb els genovesos per a l'exportació de fruita seca al nord d'Itàlia i al mar del Nord, ja que Granada es troba a meitat camí en les rutes marítimes atlàntiques. Així, doncs, els mercaders d'aquesta nacionalitat tenien avantatges fiscals respecte a altres mercaders, com els catalans, mentre que l'Estat (sempre necessitat de diners amb els quals fer front a les pàries que pagava als castellans) es garantia una bona recaptació d'impostos sobre la producció agrària i les mercaderies. El sucre, doncs, com també la seda, va ser un més dels productes impulsats per l'Estat en les hortes de la costa de Granada, fonamentalment a prop de Màlaga i Almeria, que eren els principals ports internacionals del territori nassarita. Els propietaris de les terres on es cultivava la canyamel eren els grans propietaris urbans relacionats amb l’Estat, i sobretot la dinastia regnant nassarita, més que no les aljames camperoles de les alqueries. Pel que fa a la mà d'obra en la fabricació del sucre no se’n sap massa.

Durant la primera meitat del segle XIV es va engegar de nou, també, la producció de sucre a Sicília, després que haguera desaparegut pràcticament dels camps sicilians arran la conflictivitat causada per les guerres de finals del segle XIII. Inicialment, la canyamel es va començar a cultivar en l'àrea irrigada que envolta(va) la ciutat de Palerm, i el sucre es fabricava en petits tallers artesanals, fins que a poc a poc el capital mercantil va començar a invertir i van aparéixer els primers trappeti en aquesta àrea. Ho podem considerar, doncs, un cas semblant al de l'arròs valencià, una combinació de la iniciativa dels camperols i de l'interés dels mercaders per abastir-se d'un producte amb una forta demanda en el mercat europeu, que només pot cultivar-se en zones de clima càlid i aigua abundant. Tanmateix, a principis del segle XV la producció de sucre sicilià va canviar, arran de certes excepcions fiscals impulsades per Martí l’Humà amb la finalitat d’augmentar-ne la producció. La canyamel va abandonar les petites parcel·les de l'horta de Palerm i es va traslladar a les grans explotacions senyorials que existien al llarg de la costa siciliana. A més, el treball necessari per a fer la collita de la canyamel i la fabricació del sucre en el trappeto es va suplir amb mà d'obra assalariada, que provenia de les regions muntanyenques de l'interior de l'illa. És a dir, camperols que complementaven els seus ingressos amb un treball assalariat estacional, semblant al que entendrem posteriorment com una “fàbrica”, la qual cosa demostraria, segons alguns autors, una gran integració del mercat laboral sicilià.

Mapa dels territoris de producció de sucre medieval a la Mediterrània: en blau els que començaren a produir abans del segle XIV; en grog els que començaren en la primera meitat d’aquest segle; en verd la València del segle XV; i en salmó les illes atlàntiques del XVI

És en aquest context, doncs, que arribem al segle XV i a l'inici de la producció sucrera en el regne de València. Com es pot veure, el territori valencià va ser el darrer de la Mediterrània en el qual es va començar a cultivar canyamel i a produir sucre, ja que els següents territoris serien les illes de Madeira i Canàries, a l'Atlàntic, entre finals del segle XV i principis del XVI, quan també va passar a Amèrica. En aquells anys, València ja estava molt integrada en les rutes comercials internacionals, puix la industria drapera de la llana per a l'exportació començava a funcionar, de la mateixa manera que es feia amb altres productes agraris com l'arròs, la fruita seca i assecada produïda per les aljames musulmanes, i altres productes de menor importància sempre esmentats pels diversos autors. Així doncs, el capital mercantil va ser una peça fonamental en la introducció del sucre a València; però no l’única, ja que cal tindre en compte els nobles. A més, cal matissar que van participar sobretot els mercaders locals, i en menor mesura els italians.

La primera notícia que tenim sobre el sucre és de 1407, quan el Consell municipal de València va aprovar subvencionar la instal·lació d'un mestre sucrer sicilià a la ciutat, Nicolau Santafé, per a començar a fabricar sucre (anys més tard ens trobarem de nou aquest personatge treballant a la Safor, i probablement al seu fill encara després). Van ser mestres sicilians, de fet, els tècnics experts que van introduir la tecnologia sucrera a València (tenim alguns dels seues noms), per això el trappeto sicilià es transformà en el trapig valencià. En aquests anys, o molt poc després, segurament el 1411, ja existeix un trapig a Oliva, i molt prompte començaren a aparéixer trapigs a Xeresa i per tota l'horta de Gandia, com assenyala el conegut plet del delme de la canyamel àmpliament esmentat per tots els autors des que Roc Chabàs el donara a conéixer. També en tenim un documentat a Cullera, un altre a Borriana en 1417 i més tard un més a Castelló, també a Morvedre, i finalment a mitjans de segle un a Oriola. Com podem veure, l'àmbit de la canyamel fou el de les planes fluvials irrigades de la costa, és a dir, les grans hortes valencianes, com no podia ser d'una altra manera per les grans necessitats d'aigua que té aquesta planta, així com també de calor i de sòl en extensió, que impedeix el seu cultiu en les regions muntanyenques i en les zones més fredes de l'interior del país.

Un mestre sucrer. Es poden apreciar damunt la taula els pans de sucre finals

Tanmateix, com es ben sabut, la producció de sucre valencià només va tindre una certa volada en la comarca de la Safor, a les hortes de Gandia i Oliva. De fet, de l'Horta de València no tenim més notícies de moment, ni tampoc de l'horta d'Oriola perquè a penes s'ha estudiat. A la comarca de la Plana, del trapig de Borriana no en sabem res molt més enllà de la seua existència, i el que després es va construir a Castelló es va abandonar a mitjans del segle XV. En realitat, pel poc que sabem, almenys per al cas d'aquesta darrera localitat de la Plana, la posada en marxa de trapigs va ser una acció directa del capital mercantil, que va invertir en la seua construcció i en compres anticipades de la collita de canyamel per a fomentar la plantació; i alhora, també, va estar impulsada pels consells vilatans a través de subvencions, en previsió de la fiscalitat que tot el procés productiu i de comercialització del sucre afegiria a les arques municipals. Però, com ha evidenciat Pau Viciano, allò essencial per al funcionament d'un trapig és tindre assegurada l'entrada de canyamel, i això depenia dels camperols i de la decisió de plantar aquest nou cultiu. Com en el cas de l'arròs, la producció de canyamel per al mercat, tot i ser una planta amb alts rendiments, només se la podien permetre els llauradors amb terra suficient com per a dedicar-ne una part al cultiu d'aquesta, després de garantir l'autoabastiment dels cereals tradicionals. De fet, en el cas de la canya encara és pitjor que amb l'arròs, perquè en un moment de males collites i de necessitat alimentària l'arròs es pot consumir directament en compte de vendre'l, però la canya no.

Aleshores, per què la canyamel va ser un fracàs al llarg del país amb l'única excepció de la Safor? Cal pensar que a finals del segle XV ja existien 14 trapigs en tota la comarca, i segons els càlculs de Pau Viciano el seu cultiu va arribar a ocupar aproximadament un 25% de la superfície irrigada de l'horta de Gandia i Oliva. Això és molt per a una zona concreta, tenint en compte la tendència a l'autosuficiència de la societat camperola medieval, encara que per al conjunt del regne la producció siga insignificant. Alguns autors han adduït factors climàtics, però això és absurd perquè no hi ha diferències entre l'horta de Gandia-Oliva i les hortes de Borriana-Castelló, Morvedre, València, Oriola o Múrcia (on es va intentar el cultiu i també fracassà). La clau està, per contra, en les característiques senyorials i poblacionals de la comarca. Com és ben sabut, després de la conquesta les grans planes al·luvials irrigades van ser buidades de població indígena musulmana i colonitzades amb població cristiana, amb l'única excepció de la Safor, on els colons es va concentrar en les viles de Gandia i Oliva, mentre al seu terme continuava havent-hi múltiples alqueries amb població andalusina, donades en senyoriu a diversos cavallers. Quan va arribar el sucre a la Safor, doncs, capital mercantil i poder senyorial es van unir mitjançant companyies comercials. Els mercaders invertien en la construcció del trapig i en engegar el procés productiu, mentre que el senyor posava la coerció feudal sobre els vassalls musulmans per a garantir-ne el funcionament, i es repartien els beneficis.

Arc gòtic de l'entrada al trapig del Real de Gandia, construït pel noble Hug de Cardona i el mercader llombard Guglielmo Rana al segle XV, i hui integrat al mur d'una casa

El senyor posava al servei de la companyia la seua reserva senyorial, però aquesta solia limitar-se a un hort, com és habitual al País Valencià. Per això, la companyia sucrera podia seguir dues estratègies basades en la coerció senyorial, o combinar-les ambdues, per a aconseguir la canyamel. D'una banda, el senyor, o directament la companyia comercial que explotava el trapig, podia obligar els vassalls musulmans a cultivar canyamel en una part de la seua heretat, que solia ser d'unes dues fanecades. Una vegada tallada la canya, aquesta devia portar-se tota obligatòriament al trapig del senyor, ja que era un monopoli com ara el molí fariner o l'almàssera, i aquest s'apropiava directament de la meitat de la producció en concepte de renda per la mòlta. L'altra meitat de la producció de sucre era per al camperol, però aquest devia vendre-la també a la mateixa companyia, gràcies al monopoli senyorial del mercat dins del seu territori, amb la qual cosa el camperol acabava venent la seua part del sucre per sota del preu normal de mercat, i els guanys eren mínims. D'altra banda, la segona estratègia que podia seguir la companyia comercial per a abastir de canya el trapig, que també es posava en marxa en el cas que els vassalls musulmans es negaren a plantar canyamel, era la d'expropiar forçosament de forma temporal una part de les terres dels camperols musulmans, en les quals la companyia cultivaria canyamel mitjançant mà d'obra assalariada. Però atenció, perquè aquesta mà d'obra assalariada no ve de fora del senyoriu com en el cas sicilià, sinó que són els mateixos vassalls musulmans expropiats els que treballen als camps i al trapig, obligats pel senyor, i a canvi d'un salari per sota del preu de mercat que cobraria un jornaler cristià que treballara lliurement.

No es tracta, però, de pràctiques senyorials coercitives relacionades exclusivament amb el sucre, ni es crearen expressament per a la seua producció, com ha explicat Josep Torró, puix ja existien i s'empraven al regne de València abans de l'arribada de la canyamel a principis del segle XV. Després de la conquesta, el senyors havien imposat corvees als seus vassalls musulmans (als cristians no, per la necessitat d'atraure colons al nou territori conquerit), les quals solien limitar-se a dues jornades de treball de bades en les vinyes senyorials, o en les obres dels castells, que les aljames cobrien per torns. A principis del segle XIV, els senyors van canviar d'estratègia al llarg del país, i aquestes corvees van desaparéixer a canvi d'una renda en moneda que les substituïa, així com també per jornades de treball obligatòries però remunerades. Aparentment, els vassalls musulmans havien eixit guanyant amb el canvi, ja que a partir d'aquell moment cobrarien un salari per fer el que abans feien de bades. Però es tracta només d'un miratge, ja que aquest salari es va establir fixe, i per tant es va anar devaluant amb els anys, per la qual cosa els senyors havien d'anar pagant cada vegada menys. A més a més, el límit de temps que abans estava establert en dues jornades desapareixia, de manera que a partir de llavors els senyors tenien a la seua disposició una mà d'obra abundant, organitzada, barata i per temps il·limitat.

Inicialment, aquests treballs obligatoris van estar dirigits a les vinyes senyorials i a altres conreus tradicionals, i no eren tampoc excessivament emprades a causa de la minsa superfície de les reserves senyorials. Tanmateix, amb l'arribada de la canyamel a la Safor, aquestes pràctiques feudals es van reconvertir per a ser emprades en el seu cultiu; i fins i tot es van emprar en el trapig. Eren els camperols musulmans, doncs, els que, a través de la capacitat organitzativa de les aljames, treballaven per torns en el molí de canya (segurament aportant també la bèstia que movia la mola), carregant i portant llenya, alimentant el foc per coure el sucre, removent-lo i passant-lo a les formes ceràmiques, netejant, etc. En definitiva, fent els diversos i durs treballs que allí es desenvolupaven, moltes vegades nocturns, obligatòriament i a canvi d'un salari mínim.

Trapig colonial a Mèxic, on s'empraven pràctiques d'explotació semblants amb els indígenes americans

Sembla que aquesta mà d'obra coaccionada no era l'única que s'emprava. Per exemple, el trapig de Gandia sí s'abastia de mà d'obra assalariada lliure, tant musulmans com cristians dels diversos llocs de la comarca; i segurament també s'emprava puntualment en la resta de trapigs. Necessàriament també devia ser així en el cas dels pocs trapigs existents fora de la Safor, a Castelló, València i Oriola prinicpalment, on no hi havia aljames musulmanes organitzades. Però en realitat és molt poc el que sabem a hores d'ara sobre aquest tema. És especialment significativa la manca de coneixement historiogràfic sobre el procés de producció de sucre a través de la coerció i d'aquestes pràctiques feudals, que podrien ser qualificades de colonials per la seua semblança amb les institucions americanes de la mita i l'encomienda. Es tracta d'una característica pròpia del cas valencià que el particularitza entre la resta dels territoris sucrers de la Mediterrània, en els quals funcionava fonamentalment la mà d'obra assalariada en un mercat del treball lliure (amb l'única excepció dels parèques xipriotes). I també respecte a la producció de sucre atlàntica, en la qual destaca l'ús d'esclaus.

La majoria dels autors valencians que han estudiat el sucre han ignorat completament aquesta característica, assimilant-ho al cas sicilià i limitant-se a esmentar que la majoria dels treballadors assalariats eren musulmans. I els que no ho han ignorat, esmenten aquestes pràctiques coercitives i les empren correctament com un argument explicatiu de l'èxit del sucre a la Safor en els segles XV i XVI, però no s'ha fet un estudi en profunditat que ho clarifique més. Caldria fer-se una idea, encara que siga aproximada, de quin percentatge de mà d'obra assalariada lliure i obligatòria s'emprava respectivament als diversos trapig; i caldria explicar també amb quins mecanismes legals es produïen les expropiacions temporals de terra, que no estan gens clars segons les regles de l'emfiteusi, o l'alteració del repartiment tradicional de l'aigua de reg per a afavorir les parcel·les plantades de canyamel. I és incomprensible que no s'haja fet ja. Possiblement caldria relacionar-ho amb la tendència que encara tenim en la historiografia valenciana d'aplicar models explicatius forans per a l'estudi de la nostra història, i la nostra incapacitat generalitzada per a crear models propis i explicacions treballades amb recerques quantitatives. Es tracta, doncs, d'un tema que encara cal estudiar amb una major profunditat, o almenys tant com les fonts ho permeten.