Bones vacances. Un balanç del curs 2012/2013

Grup Harca
Si l'any passat dèiem que arribàvem esgotats a la fi del curs acadèmic, en línia amb el pessimisme que s'albirava per al futur de la recerca científica en general, enguany la sensació continua aprofundint-se. Només un de nosaltres compta actualment amb finançament estable per a desenvolupar les seues investigacions a l'estranger, mentre que la resta ens debatem en eixa terrible fase de redacció de la tesi en què no es compta amb ajuts econòmics -ni se'n preveuen durant molt de temps. És per això que, com ja explicàrem fa un parell de mesos, hem hagut de reduir la intensitat en la publicació de posts, a un setmanal, tot i que encara hem pogut mantenir un bon ritme anual, que supera la setantena de textos, amb un parell sobre la llengua dels musulmans i la identitat col·lectiva dels cristians del regne de València que han entrat en la llista de les cinc entrades més populars. En aquest sentit, també ha estat important la intervenció de diversos col·laboradors nous, fins a vuit investigadors diferents, als quals tornem a agrair públicament la seua participació i la possibilitat que ens han oferit de conèixer nous enfocaments sobre la història medieval:  els historiadors i arqueòlegs Ignasi Mangue, que ens va informar del projecte digital sobre la Reial Sèquia de Montcada de la Fundació Assut, Diana Pelaz, sobre el poder de les dones en la Castella del segle XV, Júlia Jordà i Agustí Campos, sobre el nou projecte de divulgació històrica de Clapir. Joves Historiadors Valencians, André Luiz Bertoli, sobre la cavalleria portuguesa cinccentista, Joan Negre, sobre la Tortosa andalusina, i Miquel Mezquida i Irene Monllor, sobre el "donzell" d'Olba.

Igualment, també hem pogut publicar algunes de les entrevistes que hem anat fent a diversos historiadors d'arreu del món, com ara Paul Freedman, Bruce Campbell, François Menant, Helena Kirchner, Maribel Fierro i Bas van Bavel. Amb tot, les entrevistes més vistes de caràcter internacional continuen sent les de James Casey, Pierre Guichard i Christopher Dyer, mentre que les de nivell estatal es reparteixen entre les d'historiadors dedicats a la Corona d'Aragó (Antoni Riera, Antoni Furió i Ramon Pujades), a Castella (Francisco García Fitz, Pascual Martínez Sopena i Ana Rodríguez) i a Alandalús (la mateixa Maribel Fierro, Antonio Malpica i Virgilio Martínez Enamorado). És de destacar també l'interès pels vídeos relacionats amb Harca o els diversos documentals que hem pogut difondre, com Anatomia d'un rei, sobre Pere el Gran, o Joanot i Tirant, entorn de la novel·la valenciana més universal, del segle XV. A més a més, la relació amb tots vosaltres s'ha pogut mantenir ben viva a través del nostre creixement en les xarxes socials, amb més de 1.130 amics al facebook, més de 300 seguidors al twitter i més de 630 a la pàgina del Grup Harca, a la qual us tornem a convidar si encara no esteu agregats, ja que constitueix la nostra principal eina de comunicació ara per ara.

Altrament, en consonància amb la situació acadèmica esmentada adés, la nostra producció científica s'ha vist minorada al llarg de l'any. Amb tot, en conjunt hem publicat ni més ni menys que quatre llibres (La croada d'Almeria, 1309-1310, Els orígens de la revolta de la Unió al regne de València (1330-1348), Els registres notarials de Miquel Llagària. Sueca, 1541-1552 i Carta de poblament de Beniopa, 1611-2011), vuit capítols i set articles, al temps que continuem amb la intensa coordinació del nostre primer llibre editat en anglés, en col·laboració amb investigadors dels Països Baixos, sobre les elits camperoles premodernes. Així mateix, hem impartit ponències i seminaris a Barcelona, Madrid, Girona, Lleida, Cadis, Càceres, València i Gandia, i en breu ho farem al nostre congrés internacional d'enguany, el Rural History 2013, que la European Rural History Organisation celebrarà a la ciutat de Berna (Suïssa), del 19 al 22 d'agost vinents. En concret, hi organitzem (sessió 43) i participem (sessió 17) en dues sessions sobre el paper de les terres comunals en diverses regions europees premodernes i sobre les elits rurals, amb col·legues britànics, flamencs i alemanys. Esperem poder continuar així la nostra formació i afany de recerca en diversos àmbits de la història medieval valenciana i europea amb l'esperança -segurament poc fundada- que això contribuïsca a comprendre millor la nostra societat i millorar-la. Nosaltres continuarem fent arca -que enguany hem sabut que s'escriu sense "h"- i tornarem per ací al setembre. Molt bon estiu a tots!


Els congressos d'Harca en els darrers quatre anys. Malgrat tot, continuem estant presents a Europa

Seminari d’Estudis Medievals de València (III). Un balanç de la primavera de 2013

Grup Harca
Ha finalitzat el curs acadèmic 2012-2013 i, amb ell, s’acaba també la primera etapa del Seminari d’Estudis Medievals de la Universitat de València. Per això, ara toca fer un balanç final, el tercer ja, a l’espera que les intervencions es reprenguen el curs vinent. Des del Grup Harca pensem que, lògicament, n’hi ha coses millorables com en qualsevol iniciativa humana, però el balanç de tot plegat és molt positiu. Positiva fou, d’entrada, la iniciativa de posar-lo en marxa, com ja assenyalàvem al primer balanç de desembre, i positiu ha estat, en definitiva, el desenvolupament al llarg del curs, malgrat les crítiques constructives que hi fèiem al segon balanç del mes d’abril. No insistirem de nou en el tema del debat entre els medievalistes valencians, perquè cal reconèixer que en algunes sessions ha estat molt animat i ens ha servit a tots per a enriquir-nos. Creiem, doncs, que aquest és l’esperit que cal destacar: la possibilitat que se’ns ha ofert a tots els medievalistes valencians de donar a conèixer els nostres treballs als companys i sotmetre’ns a la seua crítica, mentre aprenem què estan fent els altres.

Tot seguit, doncs, us oferirem un resum de les intervencions que s’han fet des de mitjans del mes d’abril, quan es va reprendre el seminari després de les vacances de Pasqua, fins a la darrera de les intervencions, a principis de juny, moment en el qual es va tancar el seminari fins l’octubre per les vacances d’estiu.

El seminari s’ha pogut seguir per twitter setmanalment

Germán Navarro Espinach: Comercio internacional en la Zaragoza del siglo XV

El 22 d’abril, Germán Navarro, professor titular de la Universidad de Zaragoza, va parlar davant d’una desena de persones sobre el comerç internacional a la ciutat de Saragossa a la fi dels temps medievals. El seu argument central rau en la importància de la capital aragonesa com una àrea de convergència de capitals i mercaders estrangers, amb un relleu semblant a Barcelona, València i Mallorca, que contradiu la imatge generalitzada d’Aragó com un país rural i pretén oferir una visió dinàmica i comercial del regne, en general, i de la seua capital, en particular. Després d’un exhaustiu recorregut per la historiografia aragonesa des dels anys noranta del segle XX ençà, l’autor va passar a esbossar les línies que sustenten el seu treball de recerca, que són fonamentalment dues: l’existència a Saragossa d’una classe mercantil autòctona potent, i l’aprofitament que en fan els mercaders estrangers d’aquesta dinàmica (no són, per tant, el motor de l’economia aragonesa, com s’ha defensat tradicionalment), sobretot després de la caiguda de Barcelona com a centre econòmic principal de la Corona d’Aragó. A través de l’anàlisi de fonts judicials, fiscals i notarials, Germán Navarro ha documentat a Saragossa al voltant de quaranta comerciants italians, una trentena d’alemanys i un centenar de francesos entre 1470 i 1496. Es tracta de mercaders vinculats als sectors capdavanters (la indústria del paper i del llibre, els teixits, el comerç de safrà, llana i blat), que s’instal·len a la ciutat i garanteixen les connexions amb Itàlia, el sud de França, València i Barcelona. Ara bé, el propi Germán Navarro va assenyalar alguns dels problemes de la recerca. Va explicar l’animadversió existent cap a l’estudi de les colònies de mercaders navarresos i catalans, per qüestions ideològiques. Lamentava també la mancança de certes informacions als protocols notarials (com la constitució de companyies mercantils i els llibres de comptes) i, sobretot, la inexistència de treballs d’història econòmica a partir de les fonts notarials de Saragossa, que podrien donar una visió més acurada de la importància del comerç estranger i de la projecció mediterrània d’Aragó a la fi dels temps medievals. (VR)

Germán Navarro

Enric Guinot: Les transformacions del paisatge rural arran de la conquista del segle XIII

El 29 d’abril, al davant d’un públic nombrós, el catedràtic de la Universitat de València, Enric Guinot, féu un balanç dels estudis duts a terme amb altres companys del Departament d’Història Medieval, com Josep Torró i Ferran Esquilache, sobre les operacions de parcel•lació realitzades després de la conquesta cristiana del regne de València. Primer, però, partí de les aportacions pioneres de l’arqueologia francesa encapçalada per Gérard Chouquer, segons les quals hi hauria tres grans moments històrics de modificació parcel·lària fins a l’edat mitjana: les centuriacions quadrangulars romanes, les rompudes altmedievals, i les xarxes ortogonals lligades a bastides o pobles noves occitanes d’època baixmedieval. En el cas valencià, però, el segon moment seria un altre: el de les hortes irrigades andalusines, de parcel·les irregulars, que foren les que trobaren els conqueridors cristians en el segle XIII. Les menudes, generalment de font o de barranc, sembla que foren mantingudes sense ruptures significatives al llarg del temps, tot i que encara cal realitzar estudis de cas per a demostrar-ho. En canvi, les més grans de planures fluvials sí que foren objecte de reparcel·lació mitjançant l’ampliació de l’espai cultivat a les àrees no irrigades que quedaven entre els principals límits estables del paisatge circumdant, com ara camins, sèquies o paleocanals. Per tant, els nous espais ampliats en època cristiana es poden conèixer pel seu parcel·lari regular (com el de les bastides occitanes coetànies) en mesures forals valencianes i, per eliminació, això permet identificar les hortes originals andalusines. Finalment, Guinot féu un repàs a les principals operacions cristianes de parcel·lació analitzades fins el moment, com les de Pego, la Pobla de Vallbona, Vila-real i la més recent de Puçol, totes elles d’irrigació, o la de Vilafamés, el primer cas de secà, que està sent objecte d’estudi en aquests moments. (VB)

Enric Guinot

Josep Torró: Les condicions de les emissions monetàries medievals: el cas de València i la Corona d’Aragó

El 6 de maig, Josep Torró féu una exposició sobre les condicions de la producció monetària a la Corona d’Aragó, en general, i al regne de València, en particular. Davant d’una quinzena de persones va explicar, en primer lloc, el procés de producció de les monedes i totes les qüestions tècniques que s’han de tenir en compte per a la seua elaboració (pes, talla, llei, cost de producció, etc.). Insistí, en tot moment, en el paper que jugava l’entitat emissora de la moneda, la monarquia, que es reservava en exclusiva el privilegi per obtenir el màxim benefici possible, satisfer les demandes socials i garantir una certa estabilitat. En aquest sentit, contradigué la idea que la moneda és una mercaderia com a tal, i va defensar que té una dimensió política que afecta les relacions humanes i socials. Dit això, va passar a analitzar la tradició monetària de la Corona d’Aragó entre els segles XIII i XV, explicant les característiques i el context en què es van emetre les diverses monedes: els diners de tern, els croats, els florins, els reials de plata o divuitens, els reials de València o timbres, i els ducats. Va parlar de la unificació monetària existent a la Corona d’Aragó, especialment entre Catalunya i el regne de València, gràcies a l’emissió al segle XIII del diner de tern, moneda que mantingué una certa estabilitat fins a la fi del segle XV. Per últim, va explicar els problemes que va comportar el manteniment d’aquesta moneda durant quasi dos-cents anys, i també la reestructuració que hagué de portar a terme Ferran el Catòlic per a adaptar el sistema monetari als nous temps. (VR)

Josep Torró

Antoni Aura: Mercaderes catalanes en la Valencia del siglo XV

El 13 de maig, Antoni Aura parlà de la presència dels mercaders catalans a la València del segle XV. Davant d’una desena de persones, féu un recorregut molt pràctic i sintètic pel treball que està duent a terme des de fa uns anys i també mostrà els primers resultats que ha obtingut a partir d’aquesta recerca, tot en el marc de confecció de la seua tesi doctoral. Després de molts estudis consagrats als mercaders italians, i també als valencians, alguns d’ells per professors de la casa, Antoni Aura reivindicà la necessitat de conèixer els mecanismes d’assentament i de circulació de capitals i mercaderies que posaren en pràctica els comerciants d’origen català a la ciutat de València. En conseqüència, ha analitzat més de 300 protocols notarials que li han permès documentar al voltant de 540 mercaders catalans. Procedents, en bona mesura, de la franja litoral (a penes n’hi hagué comerciants procedents de les comarques interiors de Catalunya), la gran majoria d’aquests mercaders protagonitzaven estades curtes a la ciutat de València. Només entre 30 i 40 s’hi instal•laren definitivament, mentre que la gran majoria només residia a la capital mentre duraven els negocis que duien a terme. Fins i tot, molts d’ells actuaven a través de procuradors, i tants altres residien en hostals quan obtenien la ciutadania. Per últim, tampoc no s’implicaven en la política municipal i en l’arrendament d’impostos, un altre testimoni de la seua presència efímera. Amb tot plegat, Aura definí el comportament d’una comunitat mercantil molt present a la València baixmedieval, incidint en dues idees fonamentals: la intensa mobilitat de capitals i persones entre València i Catalunya, d’una banda, i la importància relativa dels mercaders catalans en el rellançament marítim de la ciutat de València en la segona meitat del segle XV, ja que existia a la capital un sector mercantil autòcton amb una certa potència, capaç de protagonitzar l’embranzida envers el Mediterrani. (VR)

Antoni Aura

Rafael Narbona: Cultura política y comunidad urbana en Valencia (siglo XV)

La intervenció de Rafael Narbona el 20 de maig versava sobre la cultura política i el govern de la ciutat a la València de inicis del segle XV. Així, doncs, el tema i el conferenciant van congregar més d’una vintena de persones. Narbona pretenia posar de manifest les connexions entre els sectors dirigents de la ciutat de València i els gestors econòmics. També va insistir en l’elevat grau de participació democràtica en aquests afers, sempre al si de la classe dirigent. L’anàlisi de les dades dels Manuals de Consells i de la Taula de Canvis posa de manifest l’existència d’un patriciat que simultaniejava la gestió política i econòmica del municipi. La presència a l’assemblea municipal resultava gairebé imprescindible per a implicar-se en la gestió econòmica de la ciutat i a l’inrevés. Hi ha una clara coincidència entre els que van exercir els càrrecs de govern, els arrendadors d’impostos i els compradors de deute públic. En altres paraules, la classe política i l’econòmica estaven constituïdes per les mateixes famílies. D’altra banda, aquest col·lectiu que monopolitzava els poders locals es trobava clarament jerarquitzat entre una elit (la base) i l’oligarquia (realment el cim del poder). Ras i curt, l’oligarquia es nodria de l’elit. Els fluxos entre ambdues esferes de poder eren constants entre elit i oligarquia, no només de forma política i econòmica, sinó també personalment mitjançant enllaços matrimonials i vincles de parentiu. (FA)

Rafael Narbona

Noelia Rangel: Las estrategias de organización familiar del campesinado valenciano bajomedieval: el caso de la Horta de Valencia en el siglo XV

El 27 de maig fou el torn de Noelia Rangel, que al davant d’una desena de persones va fer un resum de la primera part de la seua tesi doctoral en preparació. L’objectiu d’aquesta recerca és la formació del matrimoni com a clau de l’èxit familiar en l’Horta de València al segle XV. A través de protocols notarials i, de forma més innovadora, a través de fonts judicials, la investigadora ha establert que en ¾ parts dels matrimonis documentats a l’Horta en el període d’estudi van preferir la modalitat de separació de bens, recollida en els Furs, contra la modalitat més antiga de la germania; mentre que en altres comarques encara es preferia aquesta darrera modalitat. Un primer símptoma, doncs, que el camperolat periurbà presenta diferències respecte al plenament rural. A major riquesa, major preferència per la separació de bens, cosa que indica que les filles eren desheretades, com a tota la Mediterrània, i només rebien la seua part mitjançant el dot en moneda. En la germania, per contra, hi havia una major tendència a la formació del patrimoni familiar mitjançant donacions inter vivos per part dels pares d’ambdós contraents. A través dels contractes d’afermament ha pogut establir també que l’edat d’accés al matrimoni per part de les dones era als 18 o 19 anys en un 65%, mentre que la dels homes està en 25 anys segons altres estudis. Finalment, pel que fa al dot, Rangel va explicar que amb l’ús de les fonts judicials la mitjana dels dots camperols puja extraordinàriament, ja que la xifra que s’havia vingut indicant el situa entre els 600 i els 800 sous, mentre que en l’Horta se situaria en els 1.321 sous. Les famílies amb més recursos, doncs, preferien acudir al justícia que al notari, per això puja tant la mitjana. En qualsevol cas, més de la meitat dels matrimonis entre camperols amb dots majors de 1.000 sous, i pràcticament tots amb un patrimoni inicial superior a 2.000 sous, són del terme de la ciutat de València, cosa que confirma, una vegada més, l’abundant presència d’elits camperoles en l’anell d’horta que envoltava la ciutat. (FE)

Noelia Rangel

Jorge Sáiz Serrano: Clientela feudal y corte real desde el ejemplo de la Corona de Aragón bajomedieval

El 3 de juny Jorge Sáiz va explicar al davant de 18 persones una de les vies de recerca en història medieval en la qual ha treballat en els darrers anys, mentre elabora una nova tesi doctoral en Didàctica de la Història. Certament fou una xerrada densa en contingut, dades i teories, que l’autor dividí en dues parts: primer feu una aproximació social global a l’entorn nobiliari del rei i, després, exposà l’exemple de la cort d’Alfons el Magnànim sobre la que més ha treballat. Sáiz acotà la recerca entre la història política i una història social del poder (cóm s’exerceix el poder). Es va plantejar el problema de la denominació de la noblesa vinculada a la cort reial, degut a la seua multifuncionalitat, i posteriorment va criticar la tendència a estudiar la cort com un embrió del poder estatal públic, cosa que al seu parer margina la comprensió global de la cort i del servei al rei, el qual disposa d’un grup clientelar molt ampli. L’autor també va parlar de les diverses fonts que es poden emprar, les quals són molt fragmentàries, i va explicar les vies d’aproximació al tema: la identificació d’individus i llinatges, formes d’ingrés en la clientela del rei, les formes de vincular-se al rei (oficis de cort, territorials, sense ofici definit...), i finalment las formes de retribució. Pel que fa al cas concret de la cort del Magnànim, Sáiz ha pogut detectar-hi una sèrie de personatges pensionats (a través de donatius, dietes, pagues avançades de soldada), els quals no sempre fan coses però esperen servir el rei en qualsevol moment. La clientela nobiliària del rei està formada per domèstics (oficis per a les coses materials del rei), oficials (amb competències administratives i polítiques estatals), els cortesans nobles, i els cavallers pensionats. Existeix una gran diferència entre els càrrecs de la cort que estan estipulats per les normes internes i la llarga llista de pensionats esperant servir el rei, ja que en són molts més. Es tracta, doncs, d’una forma d’ascensió social de la noblesa no territorial, com ara els llinatges ciutadans ennoblits. (FE)

Jorge Sáiz

Antoni Llibrer: Anàlisi comprada de dos sectors manufacturers vilatans: la llana i la ceràmica a la segona meitat del segle XV. Cap a una organització protoindustrial?

El títol que presentava Josep Antoni Llibrer el 10 de juny al davant d’una desena de persones resultava ben suggeridor, i la seua intervenció no va defraudar. La seua proposta consistia en una anàlisi comparada de dos sectors de la industria rural en dos àmbits diferents i allunyats entre si, amb una cronologia similar. En primer lloc, analitzava el desenvolupament tèxtil del Comtat i l’Alcoià, prestant atenció bàsicament al cas de Cocentaina. Aquesta ontogènesi era possible gràcies a les pròpies condicions de la comunitat: (1) creixement demogràfic de la zona i, per tant, major demanda, (2) recursos naturals per a l’augment de la cabanya llanera que abasteix de matèria primera i, gràcies a això, (3) la consolidació d’una infraestructura industrial imprescindible per a la confecció de draps, acompanyat de (4) un nivell de capitalització exigit mínim. Sobre aquestes bases es va aixecar la indústria drapera de Cocentaina. Amb els anys, però, es pot evidenciar com un reduït sector de drapers acabaren controlant tot el procés productiu de draps de llana. En qualsevol cas, la ciutat, això és, València, restà absent. L’altre observatori és la indústria de la terrisseriaels en els llocs de Manises i Paterna. Tot i que aquest darrer cas està encara en fase d’estudi, a grans trets ja poden establir-se algunes característiques comunes entre ambdues indústries. El primer tret seria l’alta capacitat d’adaptació a la demanda, gràcies, en bona mesura, a l’absència del mecanismes de control urbans. En segon lloc, la progressiva concentració del procés productiu en una reduïda minoria, que controlava des de la matèria primera fins a la comercialització del producte acabat. Finalment, aquesta concentració va comportar la provocar una jerarquització que va accentuar les diferències internes al si de la comunitat. (FA)

Antoni Llibrer

La darrera de les sessions, que segons el programa oficial havia d’impartir Leonardo Soler, de la Universitat d’Alacant, es va haver d’anul·lar per malaltia, de manera que va quedar pendent per al curs vinent. Tot això, doncs, que no és poc, és el que ha donat de si el Seminari d’Estudis Medievals de la Universitat de València en el curs que l’ha vist nàixer. El curs que ve, a partir d’octubre, es reprendran les intervencions i, si no passa res, allí estarem nosaltres per alçar-ne acta (i tastar el berenar que el director del Departament ha promès als assistents). En tornarem a parlar per Nadal, doncs, amb un quart balanç de les sessions desenvolupades en aquest nou període.

"Un sentit de profunditat dels problemes actuals": Entrevista a Paul Freedman

Frederic Aparisi Romero
En uns dies alguns dels membres d’Harca marxarem sobre Lleida, a una nova edició del International Meeting. Abans, però, vos presentem una de les entrevistes que vam enregistrar en la darrera edició, ara fa un any. Qui seia al davant de la nostra càmera llavors era Paul H. Freedman, Chester D. Tripp Professor d’història de la Yale University.

Freedman és un dels pocs investigadors estrangers que han fet del territori de la Corona d’Aragó, i concretament de Catalunya, el camp de les seues observacions. I és en aquest sentit, en l’historiogràfic, podem dir que Freedman és un catalanista. Tot i que tampoc això ens hauria de sorprendre si tenim en comptes qui era el seu mestre, Thomas Bisson, present a Girona’85, on van coincidir tots dos. Primer de tot, doncs, per si teniu curiositat, aprofitem l'avinentesa d'aquesta entrevista per lliurar-vos la seua intervenció en aquell col·loqui; el darrer dels vídeos sobre aquella magnífica experiència historiogràfica que va ser el congres de 1985, a la llavors grisa i freda ciutat de Girona, com diu en Barceló.



Les primeres recerques d’en Freedman es van centrar en l’Església dels segles XI-XII, i les seues relacions amb la societat contemporània, amb el bisbat Vic com a laboratori de recerca. I des d’ací va començar a interessar-se per la situació de la pagesia a la Catalunya Vella. En els darrers anys ha dirigit la seua mirada al tema de la alimentació i les espècies, uns temes que per a l’Acadèmia tradicional poden resultar secundaris i marginals. Però Freedman va més enllà de la història anecdòtica d’aquests temes, i posa l’accent en els canvis econòmics i socials que van produir. Pensem, per exemple, amb el sucre, un producte que no és un aliment bàsic i que està limitat als sectors benestants de la societat; per tant, de luxe. Tanmateix, tot i el seu reduït impacte directe sobre el conjunt de la població, per a la seua producció es va desenvolupar tot el comerç d’esclaus i el model productiu de grans plantacions, a més d’una integració econòmica mundial clarament desigual en favor d’Europa.

En qualsevol cas, no vull estendre’m més en aquesta presentació. Permeteu-me només insistir, com fa el mateix Freedman, en la necessitat d’integrar l’Arqueologia i la recerca documental en la investigació de la societat medieval, una complementarietat que ens salva dels miratges de cada tipus de font. I ara sí, ja acabe.



Balansiyya en cinc actes

Vicent Baydal
Ben poca cosa ha quedat dels més de cinc segles de la València andalusina (c. 714-1238). Algunes traces de la muralla urbana i unes quantes peces arqueològiques extretes de baix terra, com ara ceràmica o monedes. Tanmateix, no ens han quedat ni mesquites, ni banys ni altres bells edificis que han conservat ciutats que foren conquerides pels cristians en la mateixa època, com Jaén, Còrdova, o Sevilla. No obstant això, tot i que encara són moltíssimes les coses que ens queden per saber, sí que tenim coneixement d'algunes de les principals fites històriques de la "medina" durant aquella etapa. En relació amb això, a continuació us oferisc un relat que he escrit per a la revista d'art i pensament Bostezo, on ha estat publicat originalment en castellà. He d'advertir-vos que és un text un tant estrany, ja que se situa fictíciament en un futur quasi apocalíptic per al sud d'Europa, de forma paral·lela al descobriment d'un pretés manuscrit andalusí a Mali. Però millor que el llegiu vosaltres mateixos!




El 9 d'octubre de l'any 2038, tot just el dia que els habitants de València celebraven desanimadament el vuitè centenari de l'entrada en la ciutat de Jaume I el Conqueridor i la seua incorporació al món cristià, en l'antic enclavament històric de Djenné, actualment en el país de Mali, la Fundació Suheyl, creada amb el patrocini de diverses dinasties àrabs, va presentar al món islàmic un dels descobriments més meravellosos dels últims temps: el manuscrit del Registre dels començaments, els fets i la fi dels àrabs i els berbers en les medines d’Alandalús. Es tracta d'una recopilació d'històries de les principals ciutats andalusines que foren conquerides pels cristians en el segle XIII, com Badajoz, Còrdova, Jaén, Sevilla, Mallorca, València o Múrcia, redactades per diversos informadors coetanis que es retrotrauen a l'inici de la seua població islàmica. Per l'interés que suscita entre els lectors de la seua revista, els enviem, traduïts, alguns fragments de la narració dedicada a la ciutat de València, l'antiga Balansiyya musulmana ‒transliteració gràfica que hem respectat per a referir-nos a ella.   

* * * 

1. De com arribaren els nostres i es rendiren els visigots

Actualment vivim en altres llocs, Granada, Algesires, Tlemcen, Alger o Kairuan, i l'amalgama de circumstàncies ens confon, però ara que hem estat expulsats del paradís terrenal, només ara, podem contar el final de la nostra antiga medina. Tot va començar en l'any 95 de l'Hègira [714], quan Abd al-Aziz ibn Musa, fill de l'enviat de Damasc Musa ibn Nusair, va pactar amb el bisbe de Valentia, el màxim poder local, la rendició de la ciutat i el seu territori. En el nom de Déu, el Clement, el Misericordiós, els visigots van obtenir la pau i la salvaguarda de les seues propietats i del seu culte a canvi de pagar al califa l'impost dels no musulmans. Prop de la ciutat es va establir un destacament iemenita, molt reduït, atesa l'enorme pobresa de la regió. Els visigots els relataren la seua penúria, assolats per plagues de llagostes durant dècades. En Valentia només vivien el bisbe, els seus acòlits i uns centenars de famílies, instal·lats sobre les ruïnes d'una antiga urbs; en el camp les gents s'havien refugiat en les muntanyes, temoroses de la fam i dels atacs dels nostres...

2. De com els berbers crearen hortes mentre la ciutat defallia 

En l'any 289 de l'Hègira [902] nombrosos grups de tribus i clans berbers s'havien establert en els voltants de la ciutat. Els Banu Hawwara, els Banu Agger, els Banu Zanata i tants altres havien construït un complex sistema de sèquies per a dur l'aigua del Guadalaviar [el Riu Blanco] a les seus alqueries i alimentar així a les seues famílies. Les terres de cultiu s’ompliren de sorgo, blat, arròs, carxofes, albergínies, bledes, espinacs, cítrics, peres, carabasses, figues i dàtils. La saviesa i l'experiència dels homes lliures fecundaren els camps; el treball de la comunitat dugué la prosperitat als seus habitants. Els antics pobladors de la zona es mesclaren amb aquests berbers i foren assimilats. Mentrestant, Balansiyya es desfeia. Fins al punt que arribà a ser coneguda com Madinat al-Turab [la ciutat del fang], plena de clots polsosos, murs derruïts i espais abandonats. Molt pocs dels nostres havien decidit instal·lar-se en ella... 

3. De com Balansiyya esdevingué taifa 

Les seues petjades sobre la terra t'ensenyaran la seua història com si la veres amb els teus propis ulls. Per Al·là que mai els temps portaran un altre semblant, que domine la península i conduïsca els exèrcits com ell. La desaparició del cabdill al-Mansur [el Victoriós] significà la discòrdia entre els nostres. Ell, que havia humiliat la supèrbia dels cristians, que els havia fustigat a Barcelona, Coïmbra, Pamplona i Santiago, que havia embellit la gran mesquita de Còrdova, no va saber preveure els enfrontaments que es produirien a la seua mort. I arribà la fitna [la divisió], la guerra civil. És conegut per tots els que han escoltat als vells que conserven la nostra memòria: les taifes [els destacaments] de les regions deixaren de pagar l'impost alcorànic al califa de Còrdova i cada governador va tirar pel seu costat. En Balansiyya Mubàrak i Mudhàfar, dos eunucs lliberts, governaren des de l'any 401 de l'Hègira [1011] i, poc després, arribà el nét del cabdill al-Mansur. Durant aquesta època moltes gents acudiren a la ciutat; els mercats bullien d'activitat amb els fruits de l'horta i els béns dels artesans que es van establir entorn de l'alcàsser dels governadors. Aquests ordenaren la construcció d’una gran muralla i una bella almúnia amb un ampli jardí plantat d'arbres i de flors, amb un riu que el travessava i pavellons ricament decorats... 

4. De com, després de l'expulsió del Cid, la ciutat tornà a resplendir 

En aquell temps el poder dels cristians havia augmentat, mentre el dels nostres s'afeblia a causa de la fitna [la divisió]. Així, en l'any 486 de l'Hègira [1093] el mercenari Rodrigo Díaz de Vivar tingué la gosadia d'assetjar Balansiyya, on es refugiaren moltes gents del camp. Fou un setge terrible. Un any sense poder eixir de la ciutat. Quan s’acabaren les provisions, els gossos, els gats i les rates foren objecte de cobdícia. Una gran rasa va ser excavada davant la porta principal de la muralla i els cadàvers dels que morien d'inanició es llançaven en el seu interior. Finalment, el governador capitulà i Díaz de Vivar ‒que Al·là l’haja castigat com mereix‒ ocupà la ciutat. Durant vuit llargs anys la població fou subjugada al domini d’aquell sayyid [Cid, senyor] i dels seus, fins que els almoràvits, arribats de l'altra ribera, plantaren cara al poder cristià i l’expulsaren. La ciutat i els recitals de les nits d'estiu tornaren a resplendir. Ibn Khafaja, el Jardiner, cantà als seus habitants: “Quin goig el vostre! Teniu a casa el paradís etern”. Ibn Ghàlib, el de Russafa, enaltí la voluptuositat dels sentiments: “Si pogués manar del meu amor, jo no voldria tal poder”. Ibn al-Zaqqaq, el de Balansiyya, ens llegà un bell i intens epitafi: “No fou la nostra vida un goig ardent?”....
  
5. De com vam ser expulsats del paradís terrenal
 
Després de la caiguda del poder dels almoràvits i els almohades, absolutament ningú pogué frenar l'avanç cristià. Mallorca, Badajoz, Mèrida, Còrdova, Úbeda i Baeza foren ocupades. Més tard, el destí colpejà Balansiyya. L'infidel féu desaparèixer la fe veritable i les campanes reemplaçaren la crida del muetzí. Quina gran pèrdua per a l'Islam! Quina tristesa per a l'oració i el dejú la d’aquell fatídic 18 de sàfar del 606 [28 de setembre de 1238]! La nostra ciutat caigué davant Yaqmú al-Barsaluní! On han quedat, germans, aquells dies i aquelles nits del nostre passat? Prengueren a milers dels nostres i els mataren o els vengueren com a esclaus. Els altres quedàrem subjugats, vençuts. Fórem desposseïts dels nostres béns, expulsats de les nostres cases i les nostres terres; mamprenguérem el camí de l'exili...

* * *
 
Alguns opinen que el Registre dels començaments, els fets i la fi dels àrabs i els berbers en les medines d’Alandalús és una obra apòcrifa, realitzada per a reforçar els arguments islamistes que animen a la conquesta de l'antic territori andalusí, aprofitant l'actual estat de desolació social i econòmica que regna a Espanya i Portugal. No obstant això, els pocs experts occidentals que han examinat el manuscrit avalen la seua autenticitat, atenent als tipus de paper i cal·ligrafia utilitzats. Es tracta, sens dubte, d'una obra de finals del segle XIII que il·lumina, com cap font havia mostrat abans, el sentir dels musulmans que habitaren les ciutats andalusines durant aquella època, així com la memòria que conservaven de la seua arribada a la península ibèrica i els segles de felicitat i tristesa que visqueren en ella. Fonts properes a la Fundació Suheyl comuniquen que l'edició del manuscrit s'abordarà en breu, al llarg de l'any 2039. Esperem, per tant, la seua pròxima publicació, de la qual els informarem oportunament.

La fundació de Gandia, 1253: una intrahistòria

Frederic Aparisi Romero
Els avatars del temps solen ser poc compassius amb la documentació medieval, més aviat es mostren impassibles amb la nostra “matèria primera”. Guerres, revoltes i revolucions (ací tant se val el cassus belli), fan dels arxius vertaders polvorins. En un instant una petita i minúscula flama muda tota la paperassa en cendres que suren en l’aire. Un fil de fum negre marca el lloc del crim. I el paper no és com la fusta, de la què broten espurnes. Entre el blanc o groc de la cel·lulosa, i el negre de la cendra, només transcorren uns nanosegons. És un treball a destall, violent. El foc incommensurable devora la memòria escrita de les societats pretèrites i presents en un tres i no res. Però, vet ací que, de vegades, la voluntat dels deus, o l’alineació dels astres, com vulgueu, burlen la violència del conqueridor, la ignorància de l’escamot, la covardia del traïdor.


Uns dels darrers capítols més sagnants, convindreu amb mi, va estar la darrera Guerra Civil. Com en altres indrets del país, a Gandia les institucions religioses van estar al punt de mira dels revolucionaris. I amb elles, els seus arxius. Pel que fa als convents i ordes religiosos podem estar un mica tranquils, feliços en la nostra ignorància, donat que poc se sabia del que n’hi havia en les seues prestatgeries. La tragèdia es concentrà a l’arxiu parroquial que, com a combustible per a falles, es va esvair un mal dia. I amb ell se n’anava el que devia constituir un dels fons eclesiàstics més rics i valuosos del país. El drama era encara major si tenim en compte que, sembla ser, a les dependències de l’arxiu s’hi trobaven alguns dels volums més importants de l’arxiu municipal, que, per cert, també va sofrir malmeses.

I això per què, us preguntareu? Doncs perquè el llavors canonge i arxiver de la Seu de Gandia, Andrés Martí, compaginava el seu càrrec eclesiàstic amb el d’arxiver municipal, o almenys tenia accés lliure al que ell anomenava polvillo de antaño. Ja sabeu com són aquestes coses. L’home de Déu, des de l’admiració vers Roc Chabàs, va tindre a bé fer còpia i glossa d’alguns documents i registres de l’esmentat arxiu municipal. Tot un seguit d’apunts i altres materials de treball que el canonge va realitzar just abans de la Guerra Civil. En total es conserven tres quaderns A4 (Llegat Andrés Martí, mns. I, II i III) de 100, 30 i 480 pàgines respectivament.

Entre els documents s’hi trobava una transcripció, realment meritòria, d’un privilegi concedit pel rei Jaume I a la vila de Gandia el 1253. Tot i que abans de la transcripció hi ha una breu introducció, Martí no específica la signatura del document i es limita assegurar que “hay una copia fehaciente en el archivo municipal de Gandia”. El bo i millor de tot això és que el document al seu temps era ja una còpia de l’original que es va fer el 1362, tot just abans de la guerra de Castella, durant la qual la vila va ser arrasada per les tropes de Pere I el Cruel. Els quaderns d’Andres Martí van romandre inèdits fins que als anys 70 se’n va fer una petita selecció i els van publicar. Curiosament, o no, aquest va romandre inèdit. De la seua existència en va tindre constància l’arxiver municipal, Jesús Alonso. Com? No ho sé, però ací ni deus ni astres sinó treball ben fet. Després de les negatives inicials i de les pertinents peticions oficials, Alonso va aconseguir que el capítol abacial li fera una fotocòpia del document per a l'arxiu municipal i això gràcies a aquella expressió abans esmentada que deia “hay una copia fehaciente en el archivo municipal de Gandia”. Va ser el mateix Alonso qui em va posar en coneixement de l’existència d’aquest document, allà pel 2008, i em va acompanyar en la primera consulta, perquè volia veure la meua reacció. El document, d’allò més prosaic, és un privilegi d’exempció fiscal força habitual. Prou, però, per donar-ne notícia i situar-lo en el seu context històric.

Tot just en aquells dies es parlava al departament d’Història Medieval de la Universitat de València sobre el col·loqui al voltant de Jaume I (recordeu que estàvem al 2008) que l’IEC i el CEIC Alfons el Vell organitzaven a Gandia. Vaig pensar que seria una bona ocasió per dur a terme la recerca pertinent i fer-ne la presentació en societat. Després de comentar-ho amb Ferran Garcia-Oliver i l’organitzador del congrés, Enric Guinot, que van acceptar la proposta. I llavors vaig començar a treballar, contrarellotge, a fi de tindre l’exposició preparada i redactar almenys les traces principals del què després seria l’escrit. I això passava per consultar el document original, vull dir la còpia manuscrita d’Andrés Martí. No era gens fàcil, però me les vaig apanyar per seure davant dels tres volums que el canonge arxiver va confeccionar setanta anys enrere. Pel camí vaig haver de fer marrada per les fòbies vers la Tramuntana de qui aleshores exercia d’arxiver. En fullejar els escrits de Martí, la primera impressió va ser de respecte. Vaig quedar enlluernat per la qualitat del treball, que la posterior edició havia negligit de forma increïble. Gràcies a aquesta visita, la transcripció amb què anava a treballar estava perfectament contextualitzada des del punt de vista paleogràfic i arxivístic. Així, l’anàlisi historiogràfica seria molt més complexa. El privilegi em donava oportunitat d’analitzar el procés de constitució de Gandia, això que més mercantívolament parlant diríem la “fundació de la vila”. Ací en teniu un resum del treball que, finalment, ha estat publicat enguany.

Bairén des de la marjal dels Borrons, per on va accedir Jaume I

Després de l’ocupació efectiva del castell de Bairén per part de les tropes cristianes el 1239, Jaume I va repartir les primeres terres entre els que l’acompanyaven, amb la finalitat de garantir el control sobre el territori al temps que s’iniciava l’explotació de les parcel·les. Les reduïdes dimensions de la fortificació, així com el seu accés difícil, feien poc adient el castell com a centre colonitzador. Per això, el 1249 el rei decidí fundar en el pla una nova vila: Gandia. De mica en mica anaven arribant els nous colons, per bé que instal·lar-s’hi era només el principi. Davant la procedència diversa, calia crear nous referents materials i espirituals comuns a tots i, potser per això, l’església fou dels primers elements enllestits. Per tal d’organitzar la nova comunitat, un petit cos administratiu amb els jurats i el justícia al capdavant ordenava les relacions entre els seus membres. Sens dubte, una de les preocupacions principals de la seua tasca degué ser la regulació dels intercanvis, ja foren en la seua celebració diària, setmanal (mercat dels dissabtes), o anual (la fira de sant Miquel). Tant en el mercat com en l’administració local l’escriptura tingué una importància cabdal, com testimonia el nombre de notaris documentats a la vila en la segona meitat del segle XIII.

D’altra banda, la fundació de Gandia va comportar la desaparició de diverses alqueries i la redistribució de la població musulmana, la qual experimentà un procés de diferenciació entre uns pocs grans propietaris enfront de la majoria despresa de les seues possessions que minava a poc a poc la seua cohesió interna. Només l’aljama de Beniopa, hereva de la de Bairén, mantingué durant tota la centúria del Tres-cents el seu caràcter autònom, en tant que els seus membres pogueren transmetre els patrimonis i organitzar el treball d’acord amb les pròpies pautes reproductives. Finalment, el 6 de juny de 1323 Jaume II concedia a l’infant Pere, entre d’altres possessions, la vila de Gandia i les alqueries de Benipeixcar, Beniopa i el Real. Aleshores Gandia disposava, a una escala més reduïda, de tots els elements que defineixen un centre urbà de l’Occident medieval, especialment com a nucli d’intercanvis local i comarcal. Aquestes funcions de mercat són el que defineixen les viles valencianes que, com ara Gandia, vertebraven el territori a mig camí entre el camp i la ciutat.

Gravat de Gandia realitzat per E. Bofí c.1500

El “donzell” d’Olba (Aragó)

Autor convidat
Miguel Mezquida Fernández
Irene Monllor López
arqueòlegs


La intenció del nostre article no és només donar a conèixer als especialistes i al públic en general el Donzell d’Olba. Un donzell que, pel que sembla, ha estat oblidat durant molt de temps, encara que no pels veïns de la localitat (que ens el van mostrar i es van preocupar per la seua protecció). Volem, a més, assenyalar la importància d'aquest element arqueològic com a font històrica d'excepció per a la localitat d’Olba i la comarca de Gúdar-Javalambre, i segurament per a la província de Terol i tot l'Aragó. La seua importància rau en el fet que ens parla dels primers colons cristians instal·lats després de la conquesta de la zona als musulmans, o almenys de les primeres elits feudals dominants. Però, al mateix temps, aprofitant aquesta oportunitat, volem deixar constància de l'estat de conservació en el qual es troba i de la imperant necessitat de portar a terme accions indirectes per a propiciar la conservació futura d'aquest element d'indiscutible valor patrimonial.

Es tracta d'un cas d'urgència en el qual convindria actuar immediatament davant l'amenaça dels diferents agents de deteriorament. Aquestes primeres accions de salvaguarda podrien completar-se en un futur amb treballs d'intervenció directa, que podrien fins i tot estudiar l'opció de reubicar el "Donzell" en un lloc més idoni. En darrer terme, però no menys important per això, ens agradaria cridar l'atenció sobre la rellevància d'aquesta lauda medieval com un atractiu més per a l'arribada de turistes a la zona des d'aquest mateix moment, mentre treballem en la seua posada en valor i integració dins de diferents rutes de visita al patrimoni cultural i natural de la vila i terme d’Olba.


L'element patrimonial en qüestió, com dèiem, és una lauda sepulcral medieval, d'estil proto-gòtic, probablement emmarcada en una forqueta cronològica que situem entre l'inici i la meitat del segle XIII. Pel que sembla, el “Donzell” està descontextualitzat, en trobar-se formant part de la base d'un mur extern de l'Església parroquial de Santa Caterina d’Olba, Terol. Aquest mur se situa paral·lel al mur posterior del Multiservei rural “El Mijares”, formant un estret carreró de tot just un metre d'ample; a tan sols uns metres de l'antic cementeri de l'església (avui en la seua majoria desaparegut), com hem pogut confirmar després de la identificació de restes òssies humanes en la terra que emplena les jardineres del pati interior del Multiservei, pel qual s'accedeix al carreró. El lloc exacte de procedència és desconegut, encara que possiblement, allò que va poder ser la tapa d'un sepulcre, segurament va estar situada en la zona funerària a la qual abans fèiem referència. Encara que cap la possibilitat que fóra traslladada fins a la seua ubicació actual provinent del pròxim castell d’Olba. De qualsevol de les formes, sí que resulta evident que va ser reutilitzada com a element constructiu durant les obres del temple parroquial barroc entre els segles XVII-XVIII.


Pel que fa a la descripció, la coberta del fèretre és monolítica, de base rectangular, amb una figura masculina jacent en alt relleu. Al trobar-se encaixada en el mur no podem concretar la seua profunditat, a més la seua disposició original està alterada. La figura, possiblement, representa al difunt inhumat en el sepulcre (no trobat). Atenent al seu abillament, podem determinar que es tracta d'un cavaller pertanyent a l'elit social de finals del segle XII i principis del segle XIII. El retrat escultòric del difunt es disposa en posició decúbit supí, amb el cap sobre un coixinet engruixat, decorat en els seus quatre extrems per pompons (molt erosionats). Es distingeix una línia en la part dreta del rostre que podria indicar el perfil de la barba. Els braços es flexionen prenent en les seues mans una espasa enbeinada disposada de manera paral·lela a la seua cama esquerra, sobre el seu cos. La mà dreta queda a l'alçada del cor, i sota ella se situa l'empunyadura; mentre que la mà esquerra està al costat del fil enbeinat de l'espasa a l'alçada de la corretja. Sobre la seua cama dreta, paral·lelament, se situa una daga menuda. Vesteix saia o gonella curta (per sota els genolls) dividida amb una corretja (que cau entre el fil de l'espasa llarga i la daga), amb sanefa en la vora del baix. Les cames, possiblement cobertes per calces, es disposen de manera paral·lela lleugerament entreobertes. Destaca la pèrdua d'ambdós peus a l'alçada dels turmells.


Atenent a les dates de conquesta i colonització d'aquesta zona de Terol (entre 1200 i 1250) i, tenint en compte les donacions i vendes de territoris a cavallers feudals en la Vila d’Olba, la coberta decorativa del sepulcre de funció funerària-religiosa-commemorativa pot ser contextualitzada entre el principi i la meitat del segle XIII. El lamentable estat d'erosió superficial que presenta dificulta una lectura detallada dels detalls ornamentals en la representació; però podem apuntar que possiblement es tracte d'una escultura funerària proto-gòtica. Encara que manté certes característiques arcaïtzants com el hieratisme i la frontalitat, característica del període romànic, s'insereix en un marc cronològic de transició estilística al Gòtic Primitiu. Entre les patologies més visibles podem observar la pèrdua de fragments de material petri per erosió (micro-perduda), despreniment (macro-perdudes o llacunes) de parts significatives com els peus, micro-fissures i esquerdes. Destaquen dues causes de deteriorament: el sistema de desguàs de la coberta superior (pertanyent a l'Església parroquial) i la descontextualització de l'obra en si, situada en posició lateral i no en la seua posició originària decúbit supí. Amb això, el material base del “Donzell”, la roca arenosa, tendeix a ser més inestable i fràgil. A més, podem apreciar variació cromàtica per la presència de colònies d'organismes (biodeteriorament) i danys d'origen antròpic. Recentment s'han detectat (per part dels propietaris del Multiservei) pràctiques relacionades amb l'extracció de fragments petris del mur en el qual s'encaixa la tapa del sepulcre, just en la zona perimetral. Aquests fets poden respondre a l'interès per determinar la profunditat del bloc lític, possiblement amb la intenció d'espoliar la lauda.


Després de tot el que hem exposat en relació a l'estat de conservació del “Donzell”, creiem oportú fer una proposta de conservació preventiva que consistiria en el cobriment i instal·lació d'un nou sistema de desguàs en la coberta de l'Església, únicament en la zona d'influència sobre l'escultura. Es tracta d'un cas que precisa d'una urgent intervenció. Si no es desvia el sistema de desguàs i es protegeix l'obra de l'acció dels diferents agents de deteriorament (agents presents per la ubicació a la intempèrie de la peça), el volum de l'escultura acabarà per desaparèixer a causa de l'erosió continuada. La peça deixarà de tindre lectura i es perdrà físicament. Resultaria convenient instal·lar una coberta sobre l'escultura com a mesura de conservació preventiva. Una planxa d'algun polímer resistent, entre les volades d'ambdós edificis, podria ser una solució econòmica i eficaç. Aquest cobriment parcial del carreró pot afavorir la conservació del Donzell d’Olba, encara que, posteriorment, convindria plantejar un pla d'intervenció directa sobre l'escultura amb finalitats restauratives i potser un pla de reubicació per a una conservació en millors condicions.

Nota del Grup Harca: Aquest post és una col·laboració de dos autors convidats, a qui públicament agraïm el seu treball per a la difusió de la història medieval. Aquest article es va publicar originàriament en castellà en el número 1 de la revista La Linde (2013), p. 90-96.

Fraus fiscals, corrupció i política al món rural valencià

Vicent Royo
Parlava en l’última ocasió de les lluites polítiques esdevingudes en els pobles valencians als segles medievals, testimoni de què els temps no han canviat tant i tant. Avui, per acabar de donar una visió de conjunt del tema i també per complementar l’últim post de Ferran, que tractava la corrupció duta a terme pels membres més poderosos de les aljames musulmanes, cal abordar la qüestió dels fraus fiscals. De nou, l’escenari no és la ciutat ni tampoc les viles mitjanes del país, allà on, per lògica, haurien d’ocórrer aquesta mena d’assumptes. Com l’altra vegada, la mirada es dirigeix a Vilafranca, l’aldea de Morella, en el tombant dels segles XIV i XV, i el protagonista és el veí més influent del lloc, el ric mercader Berenguer Centelles.

Emplaçament de Vilafranca

En l’última dècada del segle XIV, la universitat de Vilafranca travessa un període certament crític, ja que, a les caresties i les epidèmies de pesta que se succeeixen des dels anys setanta d’aquesta centúria, s’afegeix un creixent endeutament que s’arrossega des de la guerra amb Castella (1356-1374) i que ofega les finances municipals. És necessari, doncs, prendre polítiques d’ajust molt estrictes per reflotar l’economia local i açò passa per posar fi a la situació de privilegi que gaudeixen les principals fortunes del lloc.

El 15 de febrer de 1394, dos àrbitres resolen el contenciós que Berenguer Centelles mantenia amb el Consell de Vilafranca arran del desaveïnament del mercader i l’impagament dels impostos dels dos últims anys. Entre 1387 i 1388, Berenguer «se apactà ab lo Consell» de Vilafranca per residir al lloc almenys per vuit anys i satisfer durant aquest temps les peites corresponents per «XXV lliures de moble». A pesar del pacte, el mercader no respectà el termini, ja que «se’n partí e·s desveïnà del dit loch una e dues vegades, la una al loch de Mirambell e l’altra a la vila de Morella, per stoldre e stalviar sos béns dels grans càrrechs e peytes que eren en lo dit loch», segons diu Centelles, «o per ço qui a ell plagué», com al·leguen els jurats. Berenguer deixà també de pagar la contribució dels dos últims anys, al·legant que la universitat li devia «alqunes quantitats per rahó de diverses jornals per ell fets, ... axí en missatgeries com en procurar lo dit loch». Finalment, els àrbitres commuten la quantitat deguda per Berenguer en concepte de peita pels salaris corresponents als treballs fets pel mercader en servei de la comunitat i, amb açò, dilueixen la tensió.

Vista de Vilafranca

L’estratègia de Berenguer ha estat plenament efectiva. Immediatament després de conèixer la sentència, el mercader s’aveïna de nou a Vilafranca pe altres per vuit anys, però ara s’estableix que només haurà de pagar «per XX lliures de moble». És a dir, ha aconseguit reduir la base imponible sobre la que haurà de contribuir en les càrregues veïnals i, a més, queda també exempt de participar en la col·lecta més onerosa del lloc, concretament aquella destinada a manllevar els deutes municipals

La consecució d’aquesta situació de privilegi i els negocis que manté al lloc empenyen a Berenguer a romandre a Vilafranca fins 1402 i sembla que les disputes amb les autoritats locals s’aturen almenys fins 1401. Durant l’estiu d’aquest any i davant la greu carestia que assota tot el regne, els nous jurats –a l’elecció dels quals s’havia oposat Berenguer– prohibeixen al prohom vendre cereals al lloc per posar a les especulatives operacions que estava protagonitzant. Privat d’un dels principals negocis –el comerç de cereals– i finalitzat el termini estipulat al contracte de 1394, Berenguer canvia novament la seua residència i s’aveïna a Portell el maig de 1402. Uns dies després, presenta el preceptiu document a les autoritats locals i es mostra disposat a resoldre els deutes pendents amb el Consell, encara que exigeix als jurats que no el facen contribuir en les càrregues comunals perquè ella ja no és veí del lloc.

Mercaders comptant

Els jurats accepten la partida, però el justícia Pere Gavaldà està decidit a posar fi a l’actitud irreverent del prohom i ordena obrir el saig de Centelles per segrestar certa quantitat de forment. Fet açò, Berenguer posa una demanda contra la universitat en la cort de la Governació de València, el tribunal superior de justícia del regne, al·legant que l’execució és injusta i que havia deixat de pagar l’impost perquè anava destinat a quitar els deutes del Consell –contribució de la qual estava exempt, segons diu– i la mateixa universitat li devia altres 60 florins per un préstec que li féu el 1397.

Malgrat la demanda interposada davant el tribunal reial, la disputa se resol per via d’amigable composició a través de la intervenció d’Antoni Mir i Antoni Centelles com a àrbitres. Mir i el germà de Berenguer finalment es pronuncien a favor del mercader i estableixen que Pere Gavaldà ha de tornar-li el blat segrestat, a més de commutar les quantitats de diners que el mercader i el Consell es devien mútuament.

Pont sobre el riu de les Truites

Davant la crisi frumentària i financera dels últims anys del segle XIV, el justícia, els jurats i els consellers extremen el control sobre les contribucions dels prohoms, tant locals com forasters, els quals inicien demandes semblants a les efectuades per Berenguer Centelles. Pere Brusca, de Morella, Guillem Salvador, de Mirambell, Antoni Florenç, Pere i Pasqual Colom esdevenen l’objectiu del zel dels peiters i els fan contribuir en despeses comunals de les quals, en principi, estan exempts. L’agost de 1401 Bartomeu Bonfill i el notari Sanxo Sanç, àrbitres elets per resoldre la causa suscitada entre aquests prohoms i el Consell de Vilafranca, condemnen la universitat a tornar a Pere Brusca i Guillem Salvador una part de les peites pagades des de 1398, donant validesa a l’exempció aconseguida anys enrere per no contribuir en els deutes del lloc, mentre que deixen en mans d’un savi en dret de Forcall la resolució dels casos de Florenç i els germans Colom. Els mediadors posen fi al conflicte amb els prohoms foraster, però prefereixen no entremetre’s en els litigis dels notables locals, bé per no augmentar el clima de tensió existent en la comunitat o bé perquè no volen perjudicar els interessos dels seus col·legues i, amb això, prendre una decisió contrària als interessos del col·lectiu.

Camperols pagant el delme

L’emissió d’aquesta sentència no evita, tanmateix, que Pere Gavaldà, justícia el 1402, continue amb la política agressiva dels anys anteriors i açò suscita la protesta de Pasqual Colom davant el seu lloctinent, Francesc Torres, «com lo dit en Pere se’n hagués aportats del seu mas tres cafissos triticum sens alguna causa justa, que ell non sab». Torres li respon «que son principal ho sabie, que ell no, e que·n demanàs a ell», i aleshores Pasqual persevera en la seua demanda, «com moltes vegades fos vengut a cort per demanar les dites coses e lo dit en Pere Gavaldà, justícia, ex causa no vulgué aturar en cort ni en vila, ans lexe lochtinent per dilatar al dit en Pasqual e fer-lo messionegar e vexar aquell de [...] e treballs». Significativament, un dels testimonis de la queixa feta per Pasqual Colom és Berenguer Centelles qui, el novembre d’aquest mateix any, protesta també contra Pere Gavaldà per les mateixes raons, sent ara els testimonis Pasqual Colom, Pasqual Manxo i Jaume Centelles. Els prohoms agreujats fan causa comú per defensar les seues posicions.

L’agressivitat dels dirigents comunitaris està també al darrere de la partida d’Antoni Florenç. El febrer de 1402, Florenç presenta al justícia i als jurats de Vilafranca la carta d’aveïnament a la vila d’Onda i, amb açò, pretén evitar bona part dels problemes plantejats per les autoritats locals. immediatament després, com fa Centelles, Florenç inicia un plet en la cort de la Governació i, el juny de 1402, el lloctinent del governador es dirigeix als jurats de Vilafranca per a obligar-los a pagar a Florenç les messions judicials ocasionades.

Aquest últim fet indica que la resolució del litigi ha estat favorable a Florenç, com també ho han estat la resta de sentències judicials o arbitrals relatives als altres prohoms. Així, doncs, es posen en evidència els “excessos” comesos per les autoritats locals en el seu zel per fer contribuir als veïns més rics en les càrregues veïnals i, sobretot, ix a la llum la trama de relacions que els prohoms són capaços d’ordir per escapar airosos dels contenciosos.

La calma sembla restaurar-se un parell d’anys després. Passat el moment més greu de la crisi frumentària, la normalitat torna a la vida política de Vilafranca. Recolzats pels tribunals de justícia i per altres notables locals a través de les seues sentències arbitrals, els prohoms afectats han eixit reforçats de l’enfrontament amb les autoritats del lloc i mantenen el volum de negocis anterior a l’inici del conflicte. Fins i tot Florenç, que havia partit a Onda, s’aveïna de nou a Vilafranca el 1404 i, des d’aleshores, ocupa distintes magistratures.

Només Berenguer Centelles declina la tornada. Segurament ha aconseguit unes bones condicions per establir la seua residència a Portell, des d’on pot gestionar els seus negocis crediticis i de compravenda de llana i productes agraris, mentre que del patrimoni agropecuari de Vilafranca se n’ocupa el seu fill Antoni, que pren les regnes de l’explotació domèstica a poc a poc. Al cap i a la fi, el seu exemple és el millor testimoni de les estratègies que posen en pràctica les elits rurals per mantenir la seua hegemonia sobre la resta de pagesos, encara que això perjudique clarament els interessos del col·lectiu.