Els que hem tingut la sort de llegir les obres de Josep Maria Salrach, escoltar-lo en congressos i seminaris o tindre'l com a professor sabem que quan parla de la preocupació perquè els historiadors servim a la societat amb la nostra tasca i sapiguem transmetre els nostres coneixements en la tasca docent a través d'un procés de participació i enriquiment mutu no ho diu debades. Ell practica amb l'exemple i per això és un goig i un honor compartir gremi amb persones com ell. És per això que vos deixem amb una entrevista sobre aquests temes publicada en un dels darrers butlletins de l'Institut Universitari d'Història Jaume Vicens Vives, on ha desenvolupat la seua carrera docent els darrers anys, exercint com a professor del Màster en Història del Món de la Universitat Pompeu Fabra. Finalment, si esteu interessats en les seues recerques sobre la fam en el món, vos recordem també que fa uns anys ja li vàrem fer una entrevista que vàrem publicar en aquest post del nostre blog.
 |
| Josep Maria Salrach, darrere l'atenta mirada d'Stefano Cingolani, en una classe del Màster en Història de l'IUHJVV, de la Universitat Pompeu Fabra |
- Moltes persones consideren que la història medieval és avorrida per falta de documentació. La imaginen com l’època dels “segles obscurs”. Per què s’ha dedicat a l’estudi de la història medieval?
Cal fer un aclariment previ: la història medieval no està mancada de documentació, ben al contrari. I Catalunya és un cas paradigmàtic de país amb arxius pletòrics de documentació medieval. Jo sempre he pensat la professió, d’historiador en el meu cas, com un instrument potencialment útil per servir a la societat. És amb aquesta voluntat de servir que em vaig especialitzar en la història dels orígens de Catalunya (a l’alta edat mitjana). Estic parlant, en la meva trajectòria personal, dels anys finals del franquisme i de principis de la transició a la democràcia. Llavors pensava que hi havia una demanda social, una pregunta, sobre les raons del nostre ésser col·lectiu: el misteri d’una nació sense estat que, malgrat obstacles, entrebancs i fins i tot persecucions, ha conservat la llengua, la cultura i la voluntat d’existir. Em semblava que quan hi havia tanta gent que arriscava la presó per aquesta causa (aquells anys em va tocar anar algunes vegades a examinar estudiants a la presó on complien condemna o esperaven judici), què menys podia fer jo que dedicar esforços a explicar històricament i, doncs, raonadament la nostra existència com a poble. Penso en preguntes que la gent es fa com la de saber des de quan som catalans, des de quan es pot parlar de Catalunya o si hem estat alguna vegada independents. Preguntes que inevitablement ens porten a l’edat mitjana. Tot això explica, en el meu cas, els llargs anys dedicats a escriure i a editar síntesis d’història medieval de Catalunya i dels Països Catalans, i els cursos impartits sobre aquesta matèria a la Universitat de Barcelona, primer, i a la Universitat Pompeu Fabra, després.
- Què pensa de la historiografia medieval catalana? Estem molt endarrerits? Què queda per fer?
Crec sincerament que els medievalistes de la meva generació hem treballat molt, i em sembla que podem estar raonablement satisfets dels resultats, en el sentit que, juntament amb els arqueòlegs i els historiadors de l’antiguitat, els modernistes i els contemporaneistes, hem contribuït, crec, a situar la historiografia catalana en el lloc que li correspon en el marc europeu. Per fer-ho, hem tingut bons mestres, si més no pels llibres (Ramon d’Abadal, Jaume Vicens, Santiago Sobrequés), i espero que hàgim estat també bons mestres per a la generació dels que avui prenen el relleu. Raonablement satisfets, dic, perquè s’ha avançat en molts fronts: per exemple, en la història del poder polític, especialment en tot el que concerneix al sistema financer que el sosté. L’estudi de la fiscalitat és possiblement el front en el qual s’ha treballat més i més bé. Un altre front en el qual s’ha avançat molt és també en el de la història de la pagesia i el món rural, en general, en el qual es pot donar per superada la fase de la història merament jurídico-institucional, i ben consolidada l’entrada en una història més total, social, econòmica, mental, legal i del costum. Uns altres camps de treball en els quals s’han assolit progressos ben notables són els dels estudis de la família, el sexe i la dona. Catalunya compta amb un grup d’historiadores feministes, moltes medievalistes, que fan un treball excel·lent i que tenen contactes i col·laboren amb especialistes i centres de recerca capdavanters en el món occidental. La història de l’alimentació i les crisis de subsistència és així mateix un camp en el qual s’obtenen bones collites, sobretot els darrers anys. I això sense oblidar l’arqueologia medieval, una disciplina ja del tot emancipada de la història de l’art, que ha conegut un creixement i un desenvolupament extraordinaris els darrers anys. Podríem parlar també dels avenços en la història del comerç i la navegació, que, com altres fronts historiogràfics, es basen en l’enorme riquesa dels arxius catalans.
Per mesurar el nivell de la recerca en història medieval a Catalunya n’hi hauria prou a considerar les tesis doctorals que des de fa alguns anys es llegeixen a les universitats catalanes, i adonar-se que no tenen res a envejar a les que es defensen a les millors universitats d’Europa i dels EUA. De cara al proper futur és possible que s’avanci en un millor coneixement de la societat, els grups socials i les famílies a través de l’estudi de les fonts judicials, dels manuals de protocols, que són una font riquíssima i inexhaurible, i dels arxius familiars, sobretot de la noblesa, que s’obren als investigadors. L’optimisme que expressem, però, es tradueix en pessimisme quan constatem que la crisi econòmica que ens afecta fa minvar seriosament els recursos disponibles per a la recerca (beques, ajuts, etc.).
- En els darrers anys vostè ha obert una nova línia de recerca que versa sobre la fam al món. A què és degut aquest canvi?
No és cap misteri. La idea és la mateixa que expressava abans: posar la història al servei de la societat. De la mateixa manera que a finals del franquisme i al principi de la transició em semblava que podia servir al meu poble ajudant (com altres historiadors, sens dubte) a explicar els fonaments històrics de la nostra identitat, quan ja va ser possible als catalans de totes les tendències expressar-se políticament, em va semblar que, en part, havia acomplert una etapa en la meva recerca i reflexió personal (sempre entre la història i la política) i que, sense deixar de treballar poc o molt en la història medieval catalana, podia obrir-me a nous horitzons. El tema social, la desigualtat, l’explotació i la pobresa, sempre m’havien preocupat com a ciutadà, i volia que tinguessin una major presència en les meves anàlisis històriques. Aquí, sens dubte, la influència dels mestres francesos (Pierre Bonnassie, Guy Bois, Pierre Vilar) hi va tenir a veure. Com podia satisfer aquell vell desig de posar la història al servei de la societat i, doncs, d’una causa que ho mereixés?
És aquí quan apareix la fam com a tema en el qual convergeixen qüestions socials de fons com la desigualtat, l’explotació i la pobresa. Crec que m’hi vaig començar a acostar el curs 1987-88, que vaig passar com a any sabàtic a París; però la concreció va trigar a arribar. El pretext per donar-hi forma va arribar cap al 2000-2001, amb la preparació del treball de recerca que havia de presentar per a la càtedra d’Història Medieval a la UPF (2003). Em refereixo a un estudi (inèdit) sobre la fam a Europa i al món mediterrani a l’antiguitat tardana i a l’edat mitjana. A partir d’aquí ja vaig fer cursos de doctorat sobre aquest tema, amb alumnes de diferents especialitats que em van fer plantejar noves qüestions. Llavors se’m va presentar l’oportunitat de fer una assignatura transversal sobre la fam, oberta a tots els estudiants de la UPF (estudiants de medicina, biologia, dret, economia, humanitats, relacions laborals, etc.). Lògicament, jo dominava més la part tardo-antiga i medieval euromediterrània; però els estudiants volien la comparació amb el món modern i contemporani, i no es conformaven amb una visió europea, cosa que em va forçar, amb certa complaença, confesso, a allargar el marc temporal i ampliar el geogràfic de la recerca. Així, l’assignatura es va anar autotransformant per desig dels estudiants, i també meu personal: el repte d’entrar en terreny desconegut era engrescador. És d’aquesta manera que va sorgir el llibre La fam al món. Passat i present, del qual hi ha l’edició catalana originària (Vic: Eumo, 2009) i una edició castellana (València: PUV, 2012). Penso que la gènesi del llibre és una història bonica, que em permet afirmar que jo no entenc l’ensenyament sense l’autoaprenentatge. El lema seria aprendre ensenyant.
- Per què és important el tema de la fam? Realment hi ha una via de solució? Què pot aportar-hi l’historiador?
Per les dimensions planetàries del problema de la fam avui i ahir gosaria dir que no és que la fam sigui un tema important: és que és el tema important, el més important, el repte més greu a què la humanitat s’ha enfrontat i s’enfronta. Amb això ja està dit tot, o quasi tot. Té solució el problema de la fam? I tant! El fet que la humanitat no hagi eradicat encara aquesta lacra no vol dir que no ho pugui fer. De fet, els humans produïm aliment suficient per satisfer les necessitats bàsiques de tots. El problema de la fam avui no és un problema tècnic, merament econòmic, sinó polític, de distribució de la riquesa, i, doncs,de voluntat política. Resulta que l’aliment és disponible però no accessible per a tothom simplement perquè, en el sistema social que ens hem donat, basat en les desigualtats de fortuna, no tothom té feina, ingressos, terra, salari, etc., i, doncs, els mitjans per poder obtenir l’aliment. La fam, doncs, és l’altra cara, la més terrible de la pobresa. A vegades es diu que la millor garantia de lluita contra la fam és la democràcia, però la recepta és massa simple. De quina democràcia parlem? La que permet xifres d’atur escandaloses, desigualtats insuportables, pobresa estructural i nens que passen gana? Per a mi això no és democràcia!
Què pot aportar-hi l’historiador? Seria pretensiós per part meva pretendre proposar solucions a un problema que ha preocupat i angoixat milions de persones al llarg de la història, una desgràcia contra la qual avui lluita un exèrcit de gent honesta i ben preparada arreu del planeta. Admetent que l’historiador no té solucions màgiques, li resta això no obstant una feina molt important de divulgació, conscienciació i posada en coneixement del problema, de denúncia de la situació. La perspectiva històrica ha de servir per veure que les generacions passades no s’han resignat a acceptar la fam com inexorable i, amb pitjors eines que nosaltres, han lluitat per sobreviure. Els seus esforços i els resultats assolits, per migrats que siguin, ens han de servir d’exemple. L’anàlisi social i històrica i de les fams ha de servir també per adonar-nos que les causes no són mai del tot naturals o que no ho són exclusivament, sinó que sempre hi ha responsabilitat humana, en la desgràcia, una responsabilitat que quan el problema és de dimensions universals no pot ser més que sistèmica.
- Molts creuen que les dificultats que abans hi havia per tirar endavant una carrera universitària feien que els alumnes de llavors fossin més responsables que els d’ara. Creu que això és cert? Què ha canviat a la universitat?
Sens dubte, la universitat ha canviat molt. Combinar estudis i treball era i és molt dificultós, sobretot si la carrera s’ha de fer en un temps limitat. L’ensenyament universitari no presencial (universitat oberta o a distància) ofereix ara una certa solució, que abans no existia; però el contacte entre professor i alumne és important. L’ensenyament universitari en horaris de tarda i nit ajuda en aquests casos, encara que la millor solució per als bons estudiants amb dificultats econòmiques són les beques. El fet que no arribin a tots els que les mereixen i necessiten ens fa córrer el perill de tornar a una universitat en certa manera elitista. Sens dubte, aquesta és la gran diferència entre la universitat d’avui i la d’ahir: el nombre i el perfil social dels estudiants.
Quan jo vaig estudiar hi havia molts menys estudiants i això feia que la universitat fos més elitista. Els meus companys eren majoritàriament fills de la burgesia catalana, amb una presència forta de nois i noies procedents de famílies de classe mitjana. Ara, la universitat és més oberta i això és positiu; però l’augment de preu de les matrícules em sembla que està marcant un camí futur de restricció. I és que aquí hi ha reptes que no són fàcils d’afrontar: el cost dels estudis, les sortides professionals i l’especialització. La gran demanda de places d’estudiants a les universitats ha portat a multiplicar l’oferta i a oferir unes formacions (els graus) molt generalistes i amb poques sortides, reservant un tercer nivell, el dels màsters, per a l’especialització, que per definició és un nivell al qual només haurien de poder arribar una part limitada d’estudiants universitaris. El problema és que el filtre d’accés és més econòmic (el cost de les matrícules) que no per mèrits propis (els resultats dels estudis). Tot això no existia a la meva època: no hi havia màsters ni autèntics cursos de doctorat.
- Molts dels seus alumnes guarden un gran record de les seves classes. Vist amb la perspectiva dels anys, quins consells donaria als joves (i no tan joves) professors que volen millorar la qualitat de la seva docència?
El primer consell és la voluntat continuada d’aprendre fins a fer de l’ensenyament mateix un mètode constant d’aprenentatge. El segon consell, sobretot al professor que ensenya a estudiants de doctorat o de màster, és que no necessita demostrar que en sap més que els seus estudiants; ja se suposa. En canvi, sí que ha d’estar en actitud receptiva, disposat fins i tot a aprendre dels seus estudiants, perquè ja se sap, i els estudiants no ho ignoren: no es pot llegir tot el que s’ha escrit i s’escriu. I això és més evident quan la matèria que ensenya és de més llarg abast, geogràfic i temporal. El tercer consell, que deriva de l’anterior, és que la classe o el seminari ha de ser interactiu, participatiu i obert a la crítica intel·ligent, no estrident, i de doble direcció (entre professor i estudiant). Ara bé, si el professor vol que la classe sigui participativa, i aquest és el quart consell, ha de ser receptiu a les observacions crítiques que els estudiants puguin formular a les seves paraules o escrits, receptiu en el sentit d’entrar positivament en el debat d’idees i intercanvi d’informacions.
El professor té més experiència i coneixements que els seus estudiants, i ells ho saben; per això, i aquest és el cinquè consell, no ha d’amagar que en aquest nivell alt de l’ensenyament, si el curs funciona bé, hi ha intercanvi enriquidor: una dosi més alta o més baixa d’aprenentatge mutu. És clar, això no es pot generalitzar a totes les situacions. A un professor que comença, li diria que ha de tenir la porta del seu despatx oberta sempre als seus estudiants; ha de fer que a les classes els estudiants participin, i facin preguntes, i ha de tenir un esperit constant de superació. En resum, el que ha de motivar a un professor és l’afany de millorar per servir.
