Aquests darrers dies el col·loqui internacional Crisis a l'edat mitjana: models, explicacions i representacions, celebrat a la Universitat de Lleida, ha clos un llarg debat al voltant de les causes de les crisis alimentàries medievals a nivell europeu iniciat a l'Ecole Française de Roma en 2004 amb l'encontre Les disettes dans la conjoncture de 1300 en Méditerranée occidentale. Entremig han tingut lloc les reunions sobre Crisis de subsistencia y crisis agrarias en la edad media a la Universidad de Sevilla i sobre Disette, famine et mortalité dans l’Europe médiévale: le temps et l’espace des crises de cycle court a la Université de Paris I. Hi han participat experts en el tema a les antigues corones d'Aragó, Castella, França, Anglaterra, els estats italians i l'Europa centro-oriental, especialment coordinats per Pere Benito i Monclús, que ha desenvolupat el seu projecte de recerca postdoctoral al Laboratoire de Médiévistique Occidental de Paris al voltant de les "Fams, caresties i crisis de mortalitat a l'Occident medieval" sota la direcció de Laurent Feller, i ara forma part, com a investigador Ramon y Cajal, del Grup de Recerca Consolidat en Estudis Medievals "Espai, poder i cultura" de la Universitat de Lleida, on és l'investigador principal del projecte "Carestia, fam i mortalitat a la Catalunya medieval: explicacions i representacions de les crisis de cicle curt i els 'mals anys' en la Història".
En Harca hem tingut el plaer d'entrevistar-lo tot just en finalitzar el darrer dels col·loquis esmentats, que segons comenta posa fi d'alguna manera als models explicatius bastits per Ernest Labrousse i Pierre Vilar, que, emmarcats sota els conceptes de "crisi de subproducció agrícola" o "crisi de tipus antic", primen els factors productius, demogràfics i climàtics a l'hora d'interpretar les causes de les fams i caresties premodernes. El mateix Benito defensà a Lleida el paper del comerç internacional en les crisis supraregionals d'una data tan primerenca com el segle XIII, tot i que d'altres autors presents, com Josep Maria Salrach, continuaren incidint en la importància cabdal dels components conjunturals que afectaven les societats anteriors a la revolució agrícola dels segles XIX-XX. Tot plegat, el debat resultà ben estimulant, encara que no devem oblidar que les crisis alimentàries són un factor més dels esdeveniments històrics, no el seu causant estructural o de fons. En aquest sentit, la intervenció de Philip Slavin resultà certament polèmica en tant que atribuí a les fams a Occident dos moviments croats: el que encetà els atacs contra el Proper Orient en 1095 i el dels Pastoreaux de 1319. En aquest segon cas, protagonitzat eminentment per gent pobra i que prengué la forma d'agressió als jueus i l'autoritat reial, és evident que l'agreujament d'una carestia hi tingué un paper important, però tractar d'explicar la primera Croada per una crisi alimentària resulta, a totes llums, excessivament reduccionista.
Us deixem, en tot cas, amb les valoracions globals de Pere Benito al voltant d'aquest debat sobre les crisis alimentàries i d'altres qüestions que afecten al medievalisme i la nostra professió:
En Harca hem tingut el plaer d'entrevistar-lo tot just en finalitzar el darrer dels col·loquis esmentats, que segons comenta posa fi d'alguna manera als models explicatius bastits per Ernest Labrousse i Pierre Vilar, que, emmarcats sota els conceptes de "crisi de subproducció agrícola" o "crisi de tipus antic", primen els factors productius, demogràfics i climàtics a l'hora d'interpretar les causes de les fams i caresties premodernes. El mateix Benito defensà a Lleida el paper del comerç internacional en les crisis supraregionals d'una data tan primerenca com el segle XIII, tot i que d'altres autors presents, com Josep Maria Salrach, continuaren incidint en la importància cabdal dels components conjunturals que afectaven les societats anteriors a la revolució agrícola dels segles XIX-XX. Tot plegat, el debat resultà ben estimulant, encara que no devem oblidar que les crisis alimentàries són un factor més dels esdeveniments històrics, no el seu causant estructural o de fons. En aquest sentit, la intervenció de Philip Slavin resultà certament polèmica en tant que atribuí a les fams a Occident dos moviments croats: el que encetà els atacs contra el Proper Orient en 1095 i el dels Pastoreaux de 1319. En aquest segon cas, protagonitzat eminentment per gent pobra i que prengué la forma d'agressió als jueus i l'autoritat reial, és evident que l'agreujament d'una carestia hi tingué un paper important, però tractar d'explicar la primera Croada per una crisi alimentària resulta, a totes llums, excessivament reduccionista.
Us deixem, en tot cas, amb les valoracions globals de Pere Benito al voltant d'aquest debat sobre les crisis alimentàries i d'altres qüestions que afecten al medievalisme i la nostra professió:
