Per bé que sembla una pregunta cabdal per satisfer les demandes de la societat actual, la historiografia no havia oferit encara cap resposta concloent: des de quan els valencians, els habitants del territori valencià, són -es consideren- valencians? Cal pensar, en primer lloc, que el regne de València va ser fundat en 1238 per Jaume I d'Aragó, quan, l'endemà de la conquesta de la ciutat musulmana homònima, atorgà unes lleis particulars a un territori definit en aquell mateix règim jurídic. La decisió creà una nova entitat política, però, evidentment, els colonitzadors que poblaren les seues terres no se sentien valencians d'immediat, ja que hi arribaven amb unes altres consciències identitàries. Eren, majoritàriament, catalans i aragonesos, els gentilicis col·lectius dels quals sabem que estaven formats ja durant la segona meitat del segle XII (per al cas català, vegeu aquest article de Josep Maria Salrach). Amb tot, conforme avançà el temps, aquella nova societat instal·lada al regne de València desenvolupà una identitat pròpia, la valenciana, que integrava i englobava a tots els pobladors del territori, vingueren d'on vingueren. Ara bé, en quin moment concret nasqué eixa nova consciència col·lectiva? Fins el moment no en teníem una idea clara, si més no fruit d'una recerca específica. Únicament es coneixia una data post quam, a partir de la qual podíem certificar l'existència d'una identitat diferencial valenciana, tot seguint una cita del teòleg gironí Francesc Eiximenis, realitzada en 1383:
Ha volgut nostre senyor Déu que poble valencià sia poble special e elet entre los altres de tota Spanya, car, com sia vengut e eixit per la major partida de Catalunya e li sia al costat, emperò no es nomena poble català, ans, per special privilegi, ha propri nom propi e es nomena poble valencià.
Així les coses, donant per bona l'autenticitat del text -que ha estat discutida pel filòleg Curt Wittlin, qui el considera de finals del segle XV-, aquesta sentència era la més antiga coneguda referent a la consciència col·lectiva valenciana. I, de fet, un altre filòleg, Antoni Ferrando, l'ha relacionat amb l'evolució del nom de la llengua catalana al regne de València, ja que tot just un poc després hi ha el primer esment concret a la llengua valenciana, realitzat en 1395 pel frare dominic Antoni Canals. Per tant, segons s'havia pogut suposar fins ara, es pensava que la identitat valenciana havia nascut en les darreres dècades del segle XIV, malgrat no haver-se fet cap estudi ad hoc sobre la qüestió. Ací, però, estem en disposició d'oferir noves dades que avancen considerablement el naixement de la consciència col·lectiva valenciana. Aquestes dades procedeixen de la meua pròpia tesi doctoral, que incloïa una anàlisi específica de l'evolució del gentilici territorial valencià entre els milers de documents de caire polític i fiscal observats durant el període que va de 1238 a 1367.
Primerament, el que hi destaca és que durant el primer segle d'història del regne, fins a la dècada de 1330, tota la documentació jurídica i parlamentària analitzada evita utilitzar cap mena de gentilici associat al territori valencià, bo i limitant-se a emprar expressions com regnicolis regni Valencie, incolarum regni Valencie o habitantium in regno Valencie. Això, a més, en un moment en què les convocatòries de Corts dels altres territoris de la Corona parlaven amb tota normalitat dels cathalani o dels aragonenses, tot palesant l'arrelament històric del seu gentilici col·lectiu. A terres valencianes, en canvi, encara no hi havia un nom comú que englobara a tots els seus habitants, com, per exemple, indica una carta tramesa pels jurats de València a Jaume II en 1326 en què l'informaven de l'enviament de missatgers dels prelats, richs hòmens, cavallers e generoses, axí catalans com aragoneses, d'una banda, i de les ciutats e viles [reials] del regne, d'una altra banda. Per tant, a aquelles alçades sembla que hi havia una consciència clara de catalanitat i aragonesitat entre els senyors laics i eclesiàstics, mentre que, per un altre costat, hi havia els nuclis urbans del rei, que potser estaven desenvolupant una identitat pròpia, la valenciana.
Això és ben probable a causa de l'intens i llarg conflicte que s'havia produït entre la major part d'aquelles ciutats i viles reials, defensores dels Furs de València, i la majoria nobiliària d'origen aragonés, partidària dels Furs d'Aragó. En concret, des que Jaume I declarara en 1261 que les lleis valencianes havien de ser les úniques observades en tot el territori valencià, els nobles i cavallers aragonesos es revoltaren, ja que no estaven disposats a renunciar a les seues pròpies lleis en els dominis que tenien dins del regne de València. Era, en el fons, una aferrissada lluita de poder, ja que les primeres garantien prerrogatives judicials, fiscals i d'ús dels recursos naturals per al rei i els seus vassalls, mentre que les segones les reservaven exclusivament als senyors. En conseqüència, la disputa per la validesa o la il·legalitat dels Furs d'Aragó al regne valencià s'allargà durant dècades: en 1264-1265 Jaume I hagué d'enfrontar-se militarment amb els nobles aragonesos per eixa raó, en 1271 aquests es negaren a resoldre les qüestions sobre el repartiment de terres en les Corts valencianes, en 1283 es rebel·laren de nou i fins a 1287 mantingueren una guerra oberta contra el monarca i els nuclis reials valencians -causant muytas tales e danyos en las huertas e en la ciudat de Valencia e de la villa de Murbiedro-, en 1289 es produïren magnas altercaciones entre els nobles aragonesos i els dirigents urbans valencians en les Corts Generals de Montsó, i, finalment, en 1290 s'arribà a un apaivagament de la qüestió, quan Alfons el Liberal reconegué a la noblesa d'origen aragonès el seu dret a emprar les lleis d'Aragó al territori valencià, sense haver de sotmetre's als Furs de València.
La solució, però, era provisional, ja que tampoc la ciutat i les viles reials estaven disposades a acatar l'ordre perpètuament i hi insistien en l'observança exclusiva de les lleis valencianes. Així, per exemple, en 1315 s'enfrontaren als nobles i cavallers aragonesos establint en els mercats urbans unes taxes que havien de pagar tots, incloent ells i els seus vassalls; i aprofitaren per retreure'ls la seua negativa a integrar-se en el regne, ja que no volien ésser ab les dites universitats en un fur, ço és, en fur de València, sots lo qual totes les dites universitats e regne és poblat. La realitat, però, era que una grandíssima part del territori, com es pot observar en el següent mapa, estava poblada a fur d'Aragó i aquella dura confrontació entre els partidaris d'una llei i d'una altra impedia arribar a consensos generals entre les elits dirigents del país. I això tenia el seu clar reflex en la consciència identitària, que, com hem vist, a l'alçada de 1326 diferenciava clarament entre els senyors, d'una banda, i les comunitats urbanes del rei, d'una altra banda. De fet, durant tot el primer terç del segle XIV només s'ha pogut localitzar una única utilització del gentilici col·lectiu, emprat en un document de Frederic II de Sicília destinat als valentini habitatores civitatis Valencie et non alii -els valencians habitants de la ciutat de València i no altres-, en què, a més a més, es feia un esment als fiadors mercantils valentinis seu catalanis. En tot cas, com que és l'única cita d'aquesta data i prové d'una cancelleria propera però "externa", cal considerar-la amb molta prevenció, ja que potser no reflectia la realitat valenciana "interna".
No és fins a la fi del conflicte foral que trobem els primers usos interns del gentilici valencià, referit a tots els habitants del regne. En aquest sentit, sabem que l'acord definitiu i general sobre els furs arribà, després de diverses temptatives en 1321 i 1326, en les Corts de 1329-1330. En concret, els Furs d'Aragó foren eliminats del regne, però, a canvi, es concedí als senyors una part important de les prerrogatives jurisdiccionals que aquells els garantien. Era una solució intermèdia, que repartia el poder entre els senyors, d'una banda, i el rei i els nuclis reials, d'una altra banda. En qualsevol cas, allò important pel que respecta a la consciència col·lectiva és que l'enfrontament entre uns i altres acabà definitivament i a partir d'aleshores començaren a dur-se a terme projectes col·lectius, que incloïen comunament als senyors i els nuclis reials, com ara la guerra contra el baró de Xèrica en 1336, la defensa del regne contra els benimerins en 1338, la lluita contra els musulmans en l'Estret de Gibraltar en 1340-1342 o la revolta de la Unió en 1347-1348. No debades, fins a la resolució de la disputa foral les Corts valencianes havien estat un espai controlat quasi exclusivament per la ciutat i les viles reials, ja que els senyors es negaven a assistir o bé acudien, però sense negociar políticament res ni atorgar cap donatiu al rei. A partir de les Corts de 1329-1330, en canvi, tot fou diferent, puix els senyors començaren a dur-hi propostes i aprovar el pagament de subsidis.
Així les coses, és precisament a partir d'aquesta època quan es troben els primers esments al gentilici territorial valencià. Primer en una carta de 1336 dirigida al baró de Xèrica, en què, davant la seua negativa d'anar a les Corts valencianes perquè es reivindicava exclusivament aragonés, Pere el Cerimoniós li recordà que els seus antecessors hi havien acudit sempre i havien fet todos actos de richos homnes e valençanos. Després trobem un document de 1340 en què el mateix rei recordava aquella reunió de Corts, que, segons deia, havia celebrat als valentinis. I aquestes dues cites coincideixen en el temps amb la primera menció coneguda sobre la manera particular de parlar dels valencians, referida a una dona, filla d'un ciutadà de València i nascuda a Oriola, la qual, segons un mallorquí de 1346, parlava valencianesch. Per tant, sembla que a partir de la dècada de 1330 començava a irrompre el gentilici territorial valencià i amb ell una identitat comuna per als habitants de tot el regne. Amb tot, cal tenir molt en compte que per aquelles dates encara és molt majoritari el recurs a d'altres expressions com ara regnicolis regni Valencie, incolarum regni Valencie, regnícoles e habitadors del regne de València, habitadors del regne de València o los del regno de Valencia.
Així les coses, sembla que no és fins a la dècada de 1350 que el gentilici territorial es consolida plenament, puix almenys a partir de 1354 es produeix una autèntica disparada del seu ús en la documentació escrita. Per exemple, aquell mateix any trobem un parell d’esments a un Parlament demanat als valencians i a les futures Corts que s’havien de celebrar als valentinis. I des de llavors les referències són constants, fins a 22 en 13 anys, com ara: el dit Parlament sia entengut als valencians, convoquets general Parlament als valencians, celebrets Parlament als valencians, celebràs Corts generals als valencians, les Corts que celebrats als valencians, demanar ajuda e secors als valencians, CCCC hòmens a cavall nos són stats atorgats per los valencians, ajuda als valencians per la guerra, que els dits valencians volenterosament se tornen a fer les cavalcades, o ab los valencians vos n’anets en regne de Múrcia. De fet, a partir d'aquella època -des de 1356- també s'han pogut localitzar les primeres cites que parlen juxtaposadament de cathalans i valencians, o d’aragonenses, cathalani et valentini, un fenomen que no s'observa anteriorment.
Tot plegat, doncs, podem concloure que el gentilici territorial valencià, i per tant la primera consciència col·lectiva valenciana, va nàixer en la dècada de 1330, vora mig segle abans del que es tenia constància fins ara, i, si més no, estava plenament consolidat en la de 1350. A més, segons hem explicat, sembla que va ser una identitat fortament vinculada a la defensa dels Furs de València en el context de la lluita contra els senyors que pretenien fer observar els Furs d'Aragó en el territori valencià. I, en consonància amb això, el gentilici valencià no s'estengué al conjunt d'habitants del regne fins que les lleis valencianes no s'aplicaren de forma única i exclusiva en tot el regne, un fet que s'aconseguí en les Corts de 1329-1330.
Primerament, el que hi destaca és que durant el primer segle d'història del regne, fins a la dècada de 1330, tota la documentació jurídica i parlamentària analitzada evita utilitzar cap mena de gentilici associat al territori valencià, bo i limitant-se a emprar expressions com regnicolis regni Valencie, incolarum regni Valencie o habitantium in regno Valencie. Això, a més, en un moment en què les convocatòries de Corts dels altres territoris de la Corona parlaven amb tota normalitat dels cathalani o dels aragonenses, tot palesant l'arrelament històric del seu gentilici col·lectiu. A terres valencianes, en canvi, encara no hi havia un nom comú que englobara a tots els seus habitants, com, per exemple, indica una carta tramesa pels jurats de València a Jaume II en 1326 en què l'informaven de l'enviament de missatgers dels prelats, richs hòmens, cavallers e generoses, axí catalans com aragoneses, d'una banda, i de les ciutats e viles [reials] del regne, d'una altra banda. Per tant, a aquelles alçades sembla que hi havia una consciència clara de catalanitat i aragonesitat entre els senyors laics i eclesiàstics, mentre que, per un altre costat, hi havia els nuclis urbans del rei, que potser estaven desenvolupant una identitat pròpia, la valenciana.
Això és ben probable a causa de l'intens i llarg conflicte que s'havia produït entre la major part d'aquelles ciutats i viles reials, defensores dels Furs de València, i la majoria nobiliària d'origen aragonés, partidària dels Furs d'Aragó. En concret, des que Jaume I declarara en 1261 que les lleis valencianes havien de ser les úniques observades en tot el territori valencià, els nobles i cavallers aragonesos es revoltaren, ja que no estaven disposats a renunciar a les seues pròpies lleis en els dominis que tenien dins del regne de València. Era, en el fons, una aferrissada lluita de poder, ja que les primeres garantien prerrogatives judicials, fiscals i d'ús dels recursos naturals per al rei i els seus vassalls, mentre que les segones les reservaven exclusivament als senyors. En conseqüència, la disputa per la validesa o la il·legalitat dels Furs d'Aragó al regne valencià s'allargà durant dècades: en 1264-1265 Jaume I hagué d'enfrontar-se militarment amb els nobles aragonesos per eixa raó, en 1271 aquests es negaren a resoldre les qüestions sobre el repartiment de terres en les Corts valencianes, en 1283 es rebel·laren de nou i fins a 1287 mantingueren una guerra oberta contra el monarca i els nuclis reials valencians -causant muytas tales e danyos en las huertas e en la ciudat de Valencia e de la villa de Murbiedro-, en 1289 es produïren magnas altercaciones entre els nobles aragonesos i els dirigents urbans valencians en les Corts Generals de Montsó, i, finalment, en 1290 s'arribà a un apaivagament de la qüestió, quan Alfons el Liberal reconegué a la noblesa d'origen aragonès el seu dret a emprar les lleis d'Aragó al territori valencià, sense haver de sotmetre's als Furs de València.
La solució, però, era provisional, ja que tampoc la ciutat i les viles reials estaven disposades a acatar l'ordre perpètuament i hi insistien en l'observança exclusiva de les lleis valencianes. Així, per exemple, en 1315 s'enfrontaren als nobles i cavallers aragonesos establint en els mercats urbans unes taxes que havien de pagar tots, incloent ells i els seus vassalls; i aprofitaren per retreure'ls la seua negativa a integrar-se en el regne, ja que no volien ésser ab les dites universitats en un fur, ço és, en fur de València, sots lo qual totes les dites universitats e regne és poblat. La realitat, però, era que una grandíssima part del territori, com es pot observar en el següent mapa, estava poblada a fur d'Aragó i aquella dura confrontació entre els partidaris d'una llei i d'una altra impedia arribar a consensos generals entre les elits dirigents del país. I això tenia el seu clar reflex en la consciència identitària, que, com hem vist, a l'alçada de 1326 diferenciava clarament entre els senyors, d'una banda, i les comunitats urbanes del rei, d'una altra banda. De fet, durant tot el primer terç del segle XIV només s'ha pogut localitzar una única utilització del gentilici col·lectiu, emprat en un document de Frederic II de Sicília destinat als valentini habitatores civitatis Valencie et non alii -els valencians habitants de la ciutat de València i no altres-, en què, a més a més, es feia un esment als fiadors mercantils valentinis seu catalanis. En tot cas, com que és l'única cita d'aquesta data i prové d'una cancelleria propera però "externa", cal considerar-la amb molta prevenció, ja que potser no reflectia la realitat valenciana "interna".
Senyorius poblats a fur aragonés al regne de València (1233-1304). Mapa confeccionat per Ferran Esquilache i Martí
No és fins a la fi del conflicte foral que trobem els primers usos interns del gentilici valencià, referit a tots els habitants del regne. En aquest sentit, sabem que l'acord definitiu i general sobre els furs arribà, després de diverses temptatives en 1321 i 1326, en les Corts de 1329-1330. En concret, els Furs d'Aragó foren eliminats del regne, però, a canvi, es concedí als senyors una part important de les prerrogatives jurisdiccionals que aquells els garantien. Era una solució intermèdia, que repartia el poder entre els senyors, d'una banda, i el rei i els nuclis reials, d'una altra banda. En qualsevol cas, allò important pel que respecta a la consciència col·lectiva és que l'enfrontament entre uns i altres acabà definitivament i a partir d'aleshores començaren a dur-se a terme projectes col·lectius, que incloïen comunament als senyors i els nuclis reials, com ara la guerra contra el baró de Xèrica en 1336, la defensa del regne contra els benimerins en 1338, la lluita contra els musulmans en l'Estret de Gibraltar en 1340-1342 o la revolta de la Unió en 1347-1348. No debades, fins a la resolució de la disputa foral les Corts valencianes havien estat un espai controlat quasi exclusivament per la ciutat i les viles reials, ja que els senyors es negaven a assistir o bé acudien, però sense negociar políticament res ni atorgar cap donatiu al rei. A partir de les Corts de 1329-1330, en canvi, tot fou diferent, puix els senyors començaren a dur-hi propostes i aprovar el pagament de subsidis.
Així les coses, és precisament a partir d'aquesta època quan es troben els primers esments al gentilici territorial valencià. Primer en una carta de 1336 dirigida al baró de Xèrica, en què, davant la seua negativa d'anar a les Corts valencianes perquè es reivindicava exclusivament aragonés, Pere el Cerimoniós li recordà que els seus antecessors hi havien acudit sempre i havien fet todos actos de richos homnes e valençanos. Després trobem un document de 1340 en què el mateix rei recordava aquella reunió de Corts, que, segons deia, havia celebrat als valentinis. I aquestes dues cites coincideixen en el temps amb la primera menció coneguda sobre la manera particular de parlar dels valencians, referida a una dona, filla d'un ciutadà de València i nascuda a Oriola, la qual, segons un mallorquí de 1346, parlava valencianesch. Per tant, sembla que a partir de la dècada de 1330 començava a irrompre el gentilici territorial valencià i amb ell una identitat comuna per als habitants de tot el regne. Amb tot, cal tenir molt en compte que per aquelles dates encara és molt majoritari el recurs a d'altres expressions com ara regnicolis regni Valencie, incolarum regni Valencie, regnícoles e habitadors del regne de València, habitadors del regne de València o los del regno de Valencia.
"Sabe de vista su hermano don Jayme e su padre don Jayme seyer citados a las ditas Cortes de Valencia e compareçer e seyer en ellas como richos homnes de Valencia e fazer todos actos de richo [ho]mnes e valençanos". Arxiu de la Corona d'Aragó, Cancelleria, reg. 1522, f. 51v (c. XI-1336)
"Nos, Petrus et cetera, licet olim in prima Curia quam celebravimus valentinis". Arxiu de la Corona d'Aragó, Cancelleria, reg. 869, f. 145rv (11-VI-1340)
"Com siats en lo loch de Sent Matheu, on deien ésser per lo Parlament que havem manat en lo dit loch als valencians". Arxiu de la Corona d'Aragó, Cancelleria, reg. 1400, f. 12r (12-I-1354)
"Serà cap de les dites cavalcades, que ço que guanyarà e s'aurà de les dites cavalcades partesca en tal manera e don tal part a aquells del dit regne, que·ls dits valencians volenterosament se tornen a fer les cavalcades desús dites". Arxiu de la Corona d'Aragó, Cancelleria, reg. 1380, f. 38r (7-X-1356)
