Dur l'enemic a casa. La crema de Cocentaina en 1304

Actual mapa d'Israel, que inclou (en verd) els territoris ocupats de Gaza, Cisjordània i els Alts del Golan

A començaments del segle XIV encara no feia ni dues generacions que s'havia produït la conquesta cristiana del territori islàmic del Xarq Alandalús, consumada en la dècada de 1250, una cinquantena d'anys abans. Si fa no fa, el mateix període que actualment ha transcorregut des de l'ocupació de les terres de Palestina per part de l'estat d'Israel en la dècada de 1940. És fàcil d'imaginar, doncs, que, tot i els períodes de pau i coexistència entre cristians i musulmans, l'odi a l'altre, al conqueridor o al subjugat, era una constant. Així, en 1276 es produí un primer gran alçament, tota una intifada, que tractà d'aprofitar la reorganització dels estats islàmics del nord d'Àfrica i la primera incursió dels benimerins de Fes en la península Ibèrica amb un contingent de genets berbers, així com la tornada al regne de València del cabdill Al-Azraq des de terres granadines. De fet, Jaume I morí aquell mateix any enmig d'una rebel·lió musulmana generalitzada, sense arribar a saber si podria mantindre el control del territori que ell mateix havia guanyat anys arrere. Ho aconseguiria el seu fill, Pere el Gran, qui, mitjançant l'aixafament dels nuclis revoltats, les deportacions massives d'aljames en l'interior del regne i l'impuls de la colonització en les viles fortificades, consolidà les bases del domini cristià. Però una generació després la situació era encara inestable i qualsevol espurna podia donar lloc a un nou incendi, com també sabem que passa en l'actualitat en el conflicte palestinoisraelí.

És el que va succeir en 1304, l'any en què es va produir la crema de la vila cristiana de Cocentaina -immortalitzada en el malnom dels seus habitants, anomenats socarrats des d'aleshores-, per una espurna que, en realitat, va propiciar el mateix monarca de la Corona d'Aragó, Jaume II. I és que a finals de 1303, davant la guerra que mantenia amb Castella després d'haver-li ocupat el regne de Múrcia en 1296, contractà un grup mercenari de 400 genets nord-africans capitanejats per Al-Abbas ibn Rahhu, pertanyent a la família emiral marínida, a canvi de la quinta part de tot allò que prengueren com a botí. En un principi, amb l'ajuda del rais de Crevillent, Muhammad ibn Hudayr, un altre cabdill musulmà en qui confià Jaume II per a la conquesta de les terres murcianes, Al-Abbas i els seus s'instal·laren en el castell de Negra, en terres murcianes de l'Alt Segura. Prompte, no obstant, partiren cap al nord, per a fer allò per al que havien estat contractats: atacar els enemics. Barrejaren durant dues setmanes les terres castellanes entorn d'Alarcón i Conca, enduent-se vora 12.000 caps de bestiar, i entraren en el regne de València per Xarafull, refugiant-se en la moreria de Xàtiva, atés que les autoritats cristianes de la vila no volgueren obrir-los les portes, malgrat saber que tenien el suport reial. 

Regne de València cap a 1260 i cap a 1310. En verd s'indiquen les poblacions de majoria musulmana i en groc les de majoria cristiana

Era març de 1304 i precisament llavors es produïren dos fets que feien presagiar el pitjor: d'una banda, el batle general del regne detingué a la Gallinera un predicador musulmà anomenat Alhaig que animava els seus congèneres a rebel·lar-se i prendre els castells del regne, i, d'una altra banda, ell mateix i el procurador general observaren a Xàtiva com Al-Abbas, en primer lloc, havia rebut tres missatgers de l'emir de Granada i, a continuació, havia parlat amb moltíssims musulmans del territori valencià, uns 200 o 300 cada dia: "tots los moros de la terra són se vists ab él e an molt parlat ab ell", "besen-li tots la man e an gran consell ab ell tots dies, e alegren-se fort de la sua venguda". De fet, molts estaven venent les seues possessions en el regne, al mateix temps que els predicadors no paraven de reunir-se, de manera que la conclusió era evident: "éls no estegren axí, sinó de pus que s'alsaren l'altra vegada" [en 1276]. Tanmateix, Al-Abbas escriví a Jaume II per a assegurar-li que estava disposat a "servir lo vostre manament en totes coses" i, en tant que havia sabut que els monarques d'Aragó i de Castella havien arribat a una treva, volia tornar a Múrcia. Allà també havia acudit amb les seues hosts el mestre del Temple, Berenguer de Cardona, per a assegurar la defensa del territori davant dels rumors que hi havia sobre un possible atac granadí.

Així, a mitjan maig, després d'algunes algarades frontereres dels nassarites, l'exèrcit aragonés, comandat pel procurador del regne de Múrcia i amb els hòmens del Temple i d'Al-Abbas ibn Rahhu, féu una ràtzia des de Lorca per tota la zona oriental de l'actual província d'Almeria, atacant i talant diversos llocs com Zurgena, Vera, Las Cuevas de Almanzora, Overa i Huércal. Segons l'informe enviat pel cap dels templers, les baixes causades als nassarites foren vora 150, mentre que ells només perderen alguns hòmens, tots del grup d'Al-Abbas, que d'una altra banda s'havia mostrat com un fidel servidor dels aragonesos: "s'és molt bé et lealment menat". L'atac, però, provocà una resposta immediata i a penes una setmana després sis galeres i dos llenys de l'emirat de Granada saquejaren la Vila Joiosa, on acabaren amb la vida d'una dotzena de persones i prengueren més de 200 captius, duts a Almeria. El pànic s'escampà per la zona i els habitants de totes les viles costaneres, "d'Alacant tro a Gandia", les abandonaren per a refugiar-se en els castells més pròxims. Paral·lelament, tots sospitaren de les converses que havien mantingut els musulmans amb Al-Abbas, però Jaume II, confiant en l'actuació d'aquest a terres granadines, féu que el batle general convocara tots els alamins del regne a Gandia per tal d'explicar-los que els continuava acollint "sots nostra fe, salvs e segurs".

Aleshores tot semblà tornar a la calma. D'una banda, el 9 de juny de 1304 l'emir de Granada anunciava que s'adheria a la treva que llavors hi havia entre les Corones d'Aragó i de Castella fins al 15 d'agost, mentre que, d'una altra banda, l'11 de juny el batle general del regne de València explicava a Jaume II que la reunió a Gandia amb els alamins havia estat un èxit: "no us cal aver negun dupte d'ells". De fet, com a acte de bona voluntat ordenà l'alliberament d'Alhaig, el predicador detingut uns mesos abans pel possible complot amb Al-Abbas. Així les coses, Jaume II donà ordre de retirada a les tropes de la frontera i també degué ser durant aquell mes quan el mateix Al-Abbas abandonà el servei reial i marxà de les terres de la Corona. Els primers mesos de l'estiu transcorregueren, doncs, en calma, una situació que va ser culminada per la Sentència Arbitral de Torrellas, del 8 d'agost, que, amb la partició del regne de Múrcia, posava fi a huit anys de guerra castellanoaragonesa. Per tant, tot pareixia presagiar un cicle de relativa tranquil·litat, gràcies a la pau general entre els principals governants de la península.

 

Disposició urbanística de Cocentaina i la seua moreria durant l'edat mitjana, amb el castell al fons

Tanmateix, la notícia de la pau de Torrellas, en la qual també quedava inclòs l'emir de Granada com a vassall del rei de Castella, va arribar tard a terres nassarites. La treva prèvia finalitzava el 15 d'agost i uns dies després els emissaris castellanoaragonesos anaven encara de camí per terres d'Almeria, on trobaren "tot lo poder del rey de Granada", és a dir, un exèrcit d'uns 3.000 genets liderat pel nebot d'Al-Abbas Ibn Rahhu i amb la participació del mateix Al-Abbas. Les converses de març a la moreria de Xàtiva prenien ara tot el seu significat. El dimecres 26 d'agost les tropes musulmanes feien acte de presència en les valls de la Mariola: "entraren e currigueren Bocayrén e Al[...,] e cremaren les alcaries e albergades, e feren nit a Banyeres". La seua idea era partir el sendemà a Xàtiva i després a València, però "los moros de la terra" els informaren que podien prendre Cocentaina, ja que era "loc flac", mal protegit, i Al-Abbas, que hi havia estat durant els mesos anteriors, donà la seua conformitat. També ho sabia, però, l'almirall Roger de Lloria, gran senyor feudal de la zona, que posseïa la vall de Seta, la Torre de les Maçanes, Altea, Calp i, des de 1291, després de les grans gestes militars de la conquesta de Sicília, les viles d'Alcoi i Cocentaina. Per tant, hi procurà de seguida la defensa del nucli urbà.

A l'alba del dijous 27 d'agost de 1304 "les fenbres e·ls fadrins" de Cocentaina havien estat evacuats al castell, mentres que els hòmens es disposaven a evitar l'entrada de l'exèrcit musulmà. Per dos voltes aconseguiren rebutjar la seua escomesa, però finalment, a migdia, hagueren d'abandonar la vila i marxar cap al castell, moment en el qual es produí un combat a camp obert en què 15 contestans perderen la vida per uns 100 granadins, segons el relat del mateix Roger de Lloria. Els habitants de Cocentaina quedaren, doncs, encerclats en el castell pels musulmans, la majoria dels quals partí el dia següent a Alcoi per tractar de prendre la vila. Els alcoians, però, "defensaren-se bé" i els causaren més de 200 baixes, de manera que les tropes nassarites tornaren al setge del castell de Cocentaina aquell mateix dia, divendres, "tots desbaratats e dolents". En l'evacuació els cristians no havien tingut temps d'agafar res i durant quatre dies, "dijous, ni·l divendres, ni·l disapte, ni·l digmenge", no tingueren "ni què menjar ni què beure". Dissabte s'hi presentà Alhaig, segurament el predicador de la Gallinera que havia preparat anteriorment l'atac amb Al-Abbas, i demanà a Roger de Lloria que donara permís a tots els seus musulmans per a marxar lliurement del regne, però l'almirall es negà en redó: "la pus àvol cabra que yo avia la mort no retria, menys de vostre manament" [del rei]. 

Consegüentment, el sendemà, diumenge 30 d'agost de 1304, un gran exèrcit amb la presència de "los sarraïns de la terra", fins a 12.000 hòmens d'armes, arrasà la vila per complet, mentre els contestans, des del castell, tractaven de fer tot el mal que podien llançant pedres. Dilluns els musulmans intentaren prendre Alcoi una altra volta, calant foc al fossat amb 20.000 feixos de branques, però, tot i cremar els murs del castell de dalt a baix, novament els alcoians rebutjaren l'atac i donaren mort a més de 100 granadins. Aleshores les tropes musulmanes iniciaren la seua retirada cap a la costa, a Xixona i Alacant, on havien quedat amb la flota nassarita, amb l'objectiu d'embarcar els nombrosíssims musulmans del regne de València que anaven amb ells. Tanmateix, malgrat esperar-hi un parell de dies, entre el 3 i el 4 de setembre, els vaixells no feren acte de presència, de manera que els musulmans es retiraren per via terrestre, pel regne de Múrcia, cap a l'emirat de Granada. La flota aparegué un parell de dies després, "que mal temps los avia enbargats", i desembarcà a Xàbia tractant de buscar "la host dels genets", però, davant les notícies que ja no hi eren, mamprengué també el camí de tornada. 

Cocentaina en l'actualitat, en primer pla, i el castell, sobre el turó de Sant Cristòfol, al fons

El balanç fou tota una zona, la del Comtat, devastada: "en tot lo térmen de Cusentayna [e de Planes, ni de ...], ni de Travadell, no ha romasa casa, ni casal, ni almàsara, que tot no sia cremat, e tot ço que avíem per los locs, tot és cremat". A més a més, com es devia haver planejat des de març de 1304, molts musulmans aprofitaren l'atac per a abandonar el regne de València i traslladar-se a terres islàmiques com les de Granada. Degueren ser milers, ja que hi ha notícies de la marxa de famílies i alqueries senceres de l'horta de Gandia, Xàtiva, la vall d'Albaida, el Comtat, Orxeta, Elx, Alacant i Oriola. Molts se n'anaren, fins i tot, malgrat que els cristians havien pres com a hostatges les seues dones i fills. Amb tot, la pròpia duresa de la marxa i les dificultats d'iniciar una vida nova des de zero feren que al cap d'uns mesos una part d'ells començara a tornar. Els senyors cristians hi estaven interessats, ja que necessitaven vassalls per a treballar les seues terres, però la tornada va ser certament dolorosa. D'un costat, molts dels llocs abandonats havien estat saquejats pels cristians de les viles pròximes, i, d'un altre costat, Jaume II actuà amb duresa contra aquells musulmans fugits, que havien comés un crim de lesa majestat en abandonar els dominis del rei sense el seu permís. Un parell d'any després, en 1306, ja n'havia detingut fins a 450 i la persecució "dels moros del regne de València qui se n'anaren ab los genets e tornaven en la terra" continuava.

 

Tot plegat, aquella fou la segona gran rebel·lió dels musulmans des de la conquesta del territori valencià a mitjan segle XIII. La primera arribà a fer trontollar les bases del domini cristià, però aquesta segona, en canvi, ja no pretengué capgirar les coses, sinó que estigué principalment destinada a fer mal a l'enemic i permetre l'eixida dels musulmans que no desitjaven continuar vivint sota el jou cristià; el país ja no els oferia moltes més possibilitats: viure-hi resignats o plantejar la fugida. Dels fets, en qualsevol cas, es guardaria memòria durant molt de temps i, no debades, degueren estar a la base de la participació activa dels cristians valencians en l'intent de conquesta d'Almeria dut a terme per Jaume II a penes cinc anys després, en 1309. Cal recordar, no obstant, que, tot i que ningú degué gosar blasmar-lo en públic, va ser el mateix monarca qui afavorí indirectament l'atac i la sublevació, en introduir les tropes d'Al-Abbas ibn Rahhu, un príncep de la dinastia marínida, en el regne de València. Fóra com fóra, el ben cert és que les conseqüències van ser tràgiques per a molts, que moriren en les lluites o hagueren de fer front a una dificultosa reconstrucció posterior. Els habitants de Cocentaina encara ho recorden, amb el seu malnom de socarrats.

Lo Sénia no és frontera

Joan Negre Pérez

Universitat Autònoma de Barcelona

"Lo Sénia no és frontera, que és la saba de la unió

que agermana los pobles que viuen pel seu cantó:

planers, moros, borregos, caduferos i falduts,

goril·les, llaganyosos, bords caseros i garruts."

Pepet i Marieta, Lo Sénia no és frontera

Ja han passat més de dos anys des que la Generalitat Valenciana va executar l'ordre de detenir totes les emissions de la Televisió de Catalunya (TVC) al País Valencià. Amb la completa col·laboració del Tribunal Superior de Justícia valencià es procedí al tancament del conjunt de repetidors, la majoria dels quals sota titularitat d'Acció Cultural de País Valencià, que realitzaven aquesta difusió. A pesar de les protestes ciutadanes, les manifestacions explícites de rebuig a aquestes mesures i la cerca de solucions menys dràstiques, el govern de Francisco Camps aplicà les ordres de manera implacable, a més de sotmetre a la institució cultural valenciana presidida per Eliseu Climent a importants sancions econòmiques que amenaçaren la seua pròpia existència.

A finals del passat any, el Tribunal Suprem de l'Estat espanyol va anular aquesta sentència, indicant clarament que l'executiu valencià no hi tenia cap competència en l'assumpte i que s'havia excedit en les seues funcions. Va desbaratar les multes imposades i a més considerà que l'emissió de la senyal de la TVC fora de Catalunya era totalment lícita, més encarà quan han estat ja diverses i repetides les sentències judicials que corroboren la unitat de la llengua catalana en totes les seues variants dialectals; una unitat que ja havia estat insistentment defensada per lingüistes i filòlegs. Durant tot aquest període, a més, vam viure una important Iniciativa Legislativa Popular, amb més de 650.000 signatures, en favor de la llibertat d'emissió audiovisual entre els territoris amb una mateixa llengua. Iniciativa que el PP s'encarregà de tombar al Congrés dels Diputats al·legant problemes d'infraestructura tècnica.

Ara, tot just fa unes setmanes, finalment els governs valencià i català, signaren un acord de reciprocitat d'emissions entre ambdós territoris, sempre vinculada a l'ampliació per part del Ministeri d'Indústria de l'espai de radiofreqüència valencià. Amb altres paraules, per poder emetre els canals de la TVC al País Valencià l'executiu haurà de rebre nous multiplex per tal d'encabir les senyals provinents de Catalunya, tot guanyant al mateix temps una sèrie de nous espais audiovisuals per poder cedir o vendre als consorcis privats que ho desitge. Res nou sota el Sol. Si no fos prou amb això, la Radio Televisió Valenciana (RTVV) es reserva el dret a tallar la senyal catalana si els informatius meteorològics continuen informant de l'oratge al conjunt de territoris de parla catalana o si es fa servir l'ignominiós terme de País Valencià.

Amb tot, sembla que la qüestió que rau sobre la taula és suficientment greu com per fer-li una ullada des d'una perspectiva històrica. L'actitud refermada dels diferents governs populars valencians respecte a la diferenciació explícita entre la cultura valenciana i la catalana, sembla haver acabat per calar en molta gent, que reprodueix el discurs sobre els pèrfids catalans que tot ho volen i tot ho roben. Sembla que no tinguéssem res a veure els uns amb els altres a ambdues ribes del Sénia, que aquell riu s'hagués situat des de la capital del Túria qual finis terrae mentre Pepet i Marieta se'l boten de banda a banda tan valentament. Així, en què quedem? Hi ha alguna relació entre catalans i valencians més enllà d'aquesta fita o l'únic vincle que ens uneix és l'heroica acció del rei Jaume alliberant-nos del jou sarraí per poder ficar-li costelletes de porc a la paella?

No és el meu objectiu resoldre ara totes aquestes qüestions obertes, ni entrar en el propi procés post-conquesta que ja ha estat fantàsticament tractat per tants medievalistes de la nostra terra, entre els que destacaria a Enric Guinot i els seus treballs sobre les Cartes de Poblament valencianes. En canvi, m'agradaria fer-li una ullada a aquest límit, el del riu Sénia, i intentar esbrinar en quin moment es fixà com la barrera infranquejable en què hui en dia s'ha convertit.

Concretament, l'abast territorial on volem detenir-nos és el de l'àrea de la ciutat de Tortosa, la capital del curs inferior del riu Ebre què ja des d'època ibèrica sembla haver controlat un ampli espai entre el riu Ebre i les comarques septentrionals del País Valencià, allò que hom anomena la Ilercavònia. Descrita per alguns autors clàssics com Plini el Vell o Ptolemeu, la cultura material d'aquest poble ha permès establir uns límits aproximats entre el riu Millars i la vall de l'Ebre, sempre en un àmbit costaner. La seua capital, anomenada pels romans com Hibera Iulia, ha estat vinculada a la ciutat tortosina gràcies a les encunyacions monetàries, que ja en època imperial anaven acompanyades per la llegenda Dertosa. Aquest extens territori entrà a formar part durant el període clàssic de la província d'Hispania Tarraconensis, i possiblement mantingué la seua vigència durant el període visigòtic, en forma de diòcesi eclesiàstica, i posteriorment durant els primers segles de dominació andalusina, on s'establí com a madīna, una sort de província. Els seus límits però, segueixen sense estar clars.

És gràcies als tractats geogràfics andalusins, principalment als llibres de les rutes i dels països (kutub al-masālik wa-l-mamālik) d'al-Idrīsī (segle XII), que obtenim una primera definició clara de l'abast territorial d'aquesta ciutat. La seua principal obra d'aquest gènere, l'Uns al-Muhaŷ wa-rawḍ al-furaŷ, editat per Jassim Abid Mizal sota el títol de Los caminos de al-Andalus en el siglo XII, ens permeten restituir el conjunt de centres territorials o ḥuṣūn que depenien de Tortosa en el moment en què realitzà la seua descripció. Si unim les referències que fa dels castells d'aquesta ciutat amb d'altres que apareixen esmentats com a estacions viàries a l'intern d'aquest territori, obtenim un mínim de 13 casos amb els què plantejar la seua extensió. L'inici d'aquesta organització administrativa sembla que pot retreure's fins al període califal, si atenem al registre arqueològic d'aquestes fortificacions, que semblen presentar unes primeres fases d'ocupació durant el període de pau signada entre el califa ˁAbd al-Raḥmān al-Naṣīr i els comtats catalans, que durà aproximadament des del 940 fins al 974.

A l'extrem nord-occidental del districte es senyala el castell de Mequinensa (Miknāsa), sobre el riu Ebre, situat a mig camí entre Ṭurṭūša i Saraqusṭa, ciutats que disten cinc etapes. En aquest mateix àmbit del entorn de la ribera del riu Ebre, encara més pròxims a la nostra capital, es situen la major part dels castells la identificació dels quals sembla segura, com són els d’Horta de Sant Joan (Wurtah), Tivissa (Tābisa), Miravet (Mirabīṭ), Flix (Uflayš/Iflīš) i Ascó (Aḏkūn). La descripció d’al-Idrisī sobre aquest sector septentrional es completa amb el castell d’Albarca (al-Birka), situat a 18 milles, si bé també es cita Siurana de Prades (Š.brāna) poc més enllà, encara que sense mencionar la seua fortificació. Ple de llacunes interpretatives, a partir d’aquí el passatge menciona alguns llocs en els confins de Lleida i afegeix altres en el districte (aˀmāl) de Barcelona la localització dels quals resulta difícil, si bé es evident que abasta la plana del Penedès, una zona que es trobava sota domini comtal des del segon terç del segle X.

Per la seua part, l’extrem meridional de la circumscripció de Tortosa ve definit en el litoral pel castell de Peníscola (Biniškula), primera estació viària en la ruta costanera que passarà per Alcalà de Xivert (Šibart). També s'havia tractat de veure el lloc de Xert en la transcripció idrisiana de Šārt, tot i que l'Arqueologia convida a ser escèptic amb aquest cas i considerar-la més bé una segona transliteració del propi Xivert. En qualsevol cas, a ambdues fortificacions les supera en distancia el castell de Llobregat (Luriqāṭ), que es localitzaria a 50 milles de Tortosa, i que identifiquem amb el Castell de Miravet, a Cabanes. Es tracta d'un error repetitiu d’al-Idrisī, que identifica en alguns casos les fortificacions de les que coneix la seua posició, amb el nom de la regió que dirigeixen, en aquest cas l'antic territorium Lubricatum.

És el mateix cas que presenta la identificació del castell de Kūna, tradicionalment associat amb Ulldecona, però que ara sembla més adient vincular a la fortificació de Cervera del Maestrat (Ŷirbīra), centre territorial d'aquesta vall i amb un ric registre arqueològic que fa impossible obviar la seua presència a una font geogràfica d'aquesta magnitud. Des de finals del segle XI les primeres mencions llatines al·ludeixen a la corrent fluvial que separarà els territoris cristians i musulmans com Aqua Vallisconae, una antiga denominació que pogué estendre’s a altres punts de la vall, mentre que el castell d’Ulldecona tardarà dècades encara en documentar-se, i quan es faça s'estipularà la necessitat d'edificar la fortificació (quod ibi cum Deus dederit edificatibur). Així, veiem com fins i tot la delimitació del riu Sénia com a límit entre territoris resulta dificultosa en aquest primer moment, doncs els primers esments documentals situen aquesta frontera al llarg de la Vallis de Chona, sense què puguem precisar si es tracta d'aquest curs fluvial, el del Cérvol o la conca hidrogràfica en el seu conjunt.

Casos més complicats són els que ens trobem amb el castell de Mūrālla, el qual tradicionalment s'ha vinculat a Morella, però que per les indicacions que ens aporta el tractat idrisià, caldria més bé fer-lo casar amb la fortificació de Móra d'Ebre. Per la seua banda, resulta impossible identificar el ḥiṣn Qabālš, situat per alguns autors a la serra de Cavalls i per altres al castell de Paüls, de nou una fortificació d'errònia atribució andalusina si atenem als resultats que ha proporcionat la seua prospecció arqueològica exhaustiva.

Finalment, ens trobem amb els casos del castell d’Amposta i el ribāṭ de Cascall. El primer, amb una documentació arqueològica que apunta a la seua edificació ja a inicis del segle IX i amb posteriors modificacions califals, funcionaria com a punt de vigilància del pas principal de l’Ebre cap al sud, per l’antiga via romana, establint un petit territori cap al sud que abastaria des de la rambla de la Galera fins al mar. Al seu interior s'inclouria la segona fortificació, documentada als textos àrabs també des de mitjans del segle IX i que exerciria la seua àrea d’influència a la vessant marítima de la serra del Montsià. Amb tot, sembla que la completa absència del castell d'Amposta a les fonts escrites àrabs, es degué probablement a la seua consideració com a part de l'articulat defensiu de la pròpia ciutat de Tortosa.

La majoria d’aquestes fortificacions ens estan indicant una fragmentació territorial determinada i tot i que les seues funcions de control de les vies i accessos al territori de la ciutat de Ṭurṭūša són prioritàries, ens serviran també per a delimitar una darrera organització administrativa andalusina, entre el califat i la conquesta cristiana. A partir de l’estudi detallat de la documentació escrita llatina, en especial de les cartes de població, hem pogut reconstruir les àrees d’intervenció d’aquestes fortificacions, que en molts casos defineixen els posteriors termes castrals que els feudals els assignaran.

A pesar de la dificultat d’establir uns límits a la demarcació territorial de Tortosa, hem pogut fer un esbós de l’àrea de control d’aquesta ciutat-província i els seus districtes. Aquests organitzarien la recaptació fiscal d’uns determinats bens acordats amb les comunitats rurals que d’ells en depenien, i posteriorment els centres territorials farien efectiu aquests pagaments a la ḥāḍra (capital de la demarcació). A partir d’aquests resultats podem plantejar, a mode d’hipòtesi, una regió administrativa àmplia, que es correspondria aproximadament amb les actuals comarques septentrionals valencianes de la Plana i el Maestrat, així com les meridionals catalanes i orientals aragoneses que composen les Terres de l'Ebre, com podem observar al mapa. La ciutat, a més, disposaria d’una demarcació pròpia encarregada d’abastir les seues necessitats més immediates, el seu ḥawz com generalment s’ha tendit a anomenar des de la historiografia, on no es localitzarien més fortificacions que aquelles destinades a la defensa directa de la ciutat i, per extensió, de la frontera. Tot aquest marc, com hem vist, seria variable a través del temps i s’adaptaria als models que l’Estat o els interessos de la ciutat dictaren per al conjunt del territori.

Amb aquest breu repàs a l'articulació territorial de la ciutat de Tortosa hem intentat esbossar les bases d'aquest espai entre l'Antiguitat i el Món Islàmic, tot apreciant què l'actual divisió administrativa únicament fou implantada en un moment determinat de la conquesta cristiana dels territoris andalusins. Abans d'això, el riu Sénia no suposà en cap moment una frontera de facto entre dos territoris, sinó que a banda i banda únicament existien llogarets que es consideraven part d'una única realitat. Des de València fins a Tortosa s'estenia el Šarq al-Andalus, una divisió geogràfica que agermanava els pobles del llevant mediterrani, el mar que realment ha unit aquests territoris durant mil·lennis. Molts cops ens pregunten als historiadors quin sentit té la nostra tasca hui en dia, i en molts casos, la resposta més senzilla és la correcta: reflexionar sobre el passat i fer saber a la gent que el món en què vivim no ha estat sempre igual, i que les mentides repetides mil cops, continuen sent mentides. Els territoris a nord i sud d'aquesta fictícia frontera han estat sempre units per una cultura i uns costums en comú, i aquesta certesa no pot perdre's pel breu lapse en què ací s'establí una frontera religiosa o per les posteriors separacions administratives. Com encara tractem de recordar alguns que no ens volem resignar al reduccionisme, lo Sénia no és frontera, que és la saba de la unió.

Nota del Grup Harca: Aquest post és una col·laboració d’un autor convidat, a qui públicament agraïm el seu esforç. A més a més, volem aprofitar l’ocasió per felicitar-lo, ja que en el moment de publicar aquest post fa encara poques setmanes que es va produir la lectura de la seua tesi, i per tant ja és doctor. Enhorabona!

La guerra a la frontera (II). Una nova ràtzia i el saqueig de Guardamar (1331-1333)

L'altre dia parlava d'una ràtzia cristiana a la frontera murcianoandalusina en el context de la croada contra l'emirat de Granada iniciada en 1330: amb la presència d'Alfons XI al front occidental, les tropes castellanes i valencianes tractaren de causar tots els danys que pogueren a les poblacions de la part oriental. No obstant això, ja llavors vaig observar que eixe no era l'objectiu més usual d'aquest tipus d'incursions, les quals cercaven, bàsicament, el botí en forma de captius i de ramats. En podem trobar un bon exemple en el marc del mateix enfrontament, a finals d'agost de 1333, i pràcticament amb els mateixos dirigents protagonistes: el portantveus del procurador reial a la zona oriolana Jofré Gilabert de Cruïlles, el comanador de Xivert Dalmau de Cruïlles -de l'orde de Montesa-, el noble i adelantado don Joan Manuel i el bisbe de Múrcia, que acordaren, tots plegats, fer una entrada en terra de moros, la qual eixiria novament de Lorca.

De Lorca a Lorca, atacant Huércal, Overa, Antas, Vera i Las Cuevas de Almanzora (c. 130 km.)

Així les coses, el dijous 26 partiren de Llorcha ensemps ab tots los del lloc i cavalcaren sense descans fins haver cobert en un dia els 40 quilòmetres que hi ha fins a Huércal e Overa, que talaren el divendres. Sense solució de continuïtat, anaren jaure a Antas, talaren-la e prengueren tro a XXX catius, mentre una algara marxà a la cerca de botí, bo i tornant el sendemà, dissabte, ab CXVIII catius e tro ab L bèsties groses e bé IIII míl·lia de bestiar menut, e molta roba. Aquest mateix dia manaren partir altra algara i la host principal se n'anà a la font de Vera, la plaça forta dels andalusins, que permeté l'arrecerament d'aquests darrers en la barrera. Els cristians, doncs, talaren tot lo dia entrò lo digmenje, alhora que una altra algara fou enviada a saquejar els voltants, però únicament pogué talar l'horta de Las Cuevas de Almanzora. Al remat, al dia següent, dilluns, ja havien tornat tots a Lorca: en a penes 4 dies havien corregut més de 130 quilòmetres, havien enviat tres algares i havien pres fins a 148 captius, 50 caps de bestiar gros, 3.000 de menut i molts altres béns. En arribar a la vila murciana, l'avaluació i el repartiment del botí degué ser immediat. Així evoca una operació d'aquest caire Josep Torró:

Es reuneixen les preses d'una expedició de saqueig que acaba de finir: bestiar agrupat en un corral improvisat, robes escampades, armes, objectes de metall fi, tot ben visible. Els quadrilleros inventarien acuradament cada cosa sota una estricta supervisió; després es procedeix a l'encant públic i el botí es converteix en valor expressat en moneda. Una vegada efectuada la conversió se satisfan primer els estipendis i les compensacions; d'allò que resta es paga el quint reial, i finalment es reparteixen les quotes.

Tanmateix, la guerra a la frontera també comptava amb l'altra cara de la moneda. A penes dos anys abans, en octubre de 1331, el nucli valencià de Guardamar havia estat abatut e pres per complet. Els andalusins no havien deixat ni un habitant, segons explicaren al rei d'Aragó els veïns de la població murciana de Molina de Segura. En primer lloc, informaven que todo el poder del rey de Granada con Çahat Arriduan, son cabdiello mayor, entraron por esta tierra, que podían seer dos mill e quinientos omes de cavallo e XII mill omes de pie, dels quals hi havia 800 cavallers bien encavalgados. A continuació, relataven la devastació ocasionada per aquell exèrcit: entraron, mal pecado, a Guardamar, e non dexaron y cosa del mundo, que todos los levaron, grandes e pequennos. També les autoritats reials valencianes notificaren del saqueig, tot advertint que potser els musulmans tornarien a entrar en lo dit regne per altre loch, car ab ells van molts renegats e bandeyats e moros de la terra, que·ls mostren los passes e entrades en los lochs. L'avaluació de l'atac era igualment catastròfica:

Lo poder del rey de Granada se n'és tornat e ha cremat e derrocat tot lo loch de Guardamar, e encara totes les alqueries de Oriola e de Elg, e menen-se'n de MD catius a en pús entre hòmens e fembres e infans, e DCCC yegües e II míl·lia vaques e pús, e d'altre bestiar menut sens compte, e XX míl·lia cafices de blat e tot l'altre ben moble, e van-se'n ab ells bé CCCC moros de Elg e d'altres molts d'altres lochs, los quals los han liurades de DCCC atzembles en pus e donada tota ayuda que·ls han poguda donar.

Recreació històrica de Guardamar abans del segle XVIII (Gravat de Francesc Aracil)

Amb tot, aquesta precarietat dels llocs de frontera no era obstacle per tal que, de seguida, hi hagueren homes i dones disposats a habitar-los. De fet, a penes un any després trobem les primeres notícies de la població qui ara novament se fa del dit loch de Guardamar. Podem suposar quina mena de gent era: per davant de tot, disposada a viure d'aquesta mena d'economia de frontera basada en el botí. Així ho sabem, per exemple, d'un dels nous habitants del Guardamar renascut en 1332: Pere de Tona, veí de Múrcia, hom bo e espert d'armes. Ell mateix havia estat un dels defensors de la vila davant l'atac andalusí, ja que, en assabentar-se de l'arribada de l'exèrcit nassarita, del seu propi logà vint e set òmens entre balesters e lançers, e de nit vench al dit loch de Guardamar, e meteren-se aquí per aydar e defendre lo dit loch. Tanmateix, el resultat per a aquesta companyia de peons fou desastrós, 22 moriren i els altres 5 foren presos:

L'endemà maytí fo lo dit loch acercat per lo dit poder, e fon ferit e cativat lo dit Pere de moltes nafres en la presó e batalla e esvayment del dit loch, e moriren aquí de sos companyons vint e dos, e los altres, ab el ensemps, cativaren.

L'antic habitant de Múrcia havia estat dut al lloc de Vera, però finalment havia aconseguit negociar la seua llibertat: s'havia atallat e remut per XXX dobles d'or. Amb tot, Pere de Tona no comptava amb aquells diners i, per tal de pagar-los, deixà com a hostatge un seu fill qui és d'edat de VIII ayns, tro aja pagada la sua remçó. En conseqüència, fins que no pagués la suma establerta, el xiquet romandria captiu a l'altra banda de la frontera. Així les coses, havia decidit establir-se a Guardamar per tal de formar-ne part de la nova població, ab sa muller e ab tota sa família, mentre cercava fórmules per a reunir els diners. Una d'elles fou presentar-se davant Alfons el Benigne per tal de demanar-li el seu favor amb l'objectiu de treer lo dit fill seu de catiu. Desconeixem, però, el desenllaç de la seua història. En tot cas, se'ns presenta com un bon exemple del poblador de la frontera. Emigrant, expert en armes i disposat a l'enfrontament bèl·lic: una peça més de tot un engranatge estructural bolcat cap a la guerra i l'expansió territorial com a forma de reajustament dels propis desequilibris de la societat feudal.

La guerra a la frontera. Una ràtzia cristiana des de Lorca fins a Vera en 1330

El més de 200 quilòmetres que hi ha entre Càceres i Sevilla o entre el nord valencià i Múrcia foren conquerits pels cristians als andalusins en a penes una generació, entre la dècada de 1220 i la de 1240. Tanmateix, la distància similar que hi ha de Sevilla a Màlaga o de Múrcia a Almeria es va mantenir com a fita entre uns i altres durant vora dos segles i mig, fins a la presa de l'emirat nassarita a les darreries del segle XV. Així les coses, la guerra de frontera que s'havia practicat durant molt de temps des de les extremadures castellana, aragonesa o catalana, es traslladà ara a la zona andalusa i murciana, on es concentraren els cavallers i els camperols-soldat que participaven recurrentment en les incursions contra el territori islàmic.

Avanç de les conquestes cristianes entre 1220 i 1250

En aquest sentit, les ràtzies frontereres a penes han deixat rastre en les cròniques reials, centrades a narrar les grans conquestes territorials. Tanmateix, en funció de l'increment de fonts documentals produït a partir de finals de segle XIII, hi ha ocasions en què podem comptar amb informació més o menys precisa de com es desenvolupaven aquestes incursions. Així, per exemple, a través d'una missiva transcrita per Andrés Giménez Soler en la seua biografia de don Juan Manuel, podem reconstruir parcialment un atac dut a terme en 1330 per tropes murcianes i oriolanes al llarg de la frontera oriental de l'emirat granadí. El context general era el de la croada contra els nassarites declarada aquell mateix any, després que Alfons XI de Castella i Alfons IV d'Aragó pactaren la reedició de l'atac conjunt –per l'est i per l'oest– que ja havien realitzat a gran escala els seus pares en l'any 1309. Així les coses, mentre el monarca castellà assetjava el castell de Teba, els exèrcits orientals reberen ordre d'entrar en tierra de moros. Consegüentment, els principals magnats castellans presents a la zona (don Juan Manuel, Juan Núñez de Lara i el bisbe de Múrcia) acordaren amb els valencians (el procurador reial d'Oriola, Jofré Gilabert, i el mestre de Montesa, Pere de Tous) una incursió que havia de començar el diumenge 26 d'agost des de Lorca, la veritable plaça forta de la frontera cristiana.

Fortalesa de Lorca, actualment museïtzada

S'hi reuní una considerable xifra de 2.000 peons i entre 700 i 800 cavallers, entre els quals segurament predominaven els genets lleugers, característics d'aquests atacs. Abans de partir, el diumenge al matí se celebrà una missa, bo i solemnitzant l'eixida com un acte de guerra santa: hoym tuyt missa ab don Johan Manuel... e ell e alcuns cavallers seus preseren la creu. Tot seguit, l'exèrcit congregat es dividí en dos. D'una banda, aniria la cavalleria lleugera i el gruix dels peons (tots los de la genetia ab la major partida dels hòmens de peu anassen davant, en algara) i, d'una altra banda, la cavalleria pesada seguiria el seu propi trajecte, quedant tots plegats per a un moment posterior: en dia e ora que fóssem ensemps en loch çert. D'aquesta manera, el primer grup, comandat per Jofré Gilabert, no deixà de cavalcar fins a la mitjanit, quan arribà a Santopétar, on romangué fins al dilluns. Aquest dia, cap a les tres de la vesprada, isqueren en direcció a Chercos, lloc al qual aplegaren a l'alba del dimarts, després d'haver viatjat sense descans. Ací realitzaren la seua primera acció d'atac: entraren en el raval, prengueren molta roba, mataren V o VI moros i feriren molts d'altres. Sense solució de continuïtat, es dirigiren a les properes poblacions de Líjar i Albánchez, on talaren les respectives hortes, abans de desplaçar-se a Almanzora.

Trajecte inicial de l'algara amb cavalleria lleugera i peons (c. 88 quilòmetres)

Per la seua banda, la cavalleria pesada arribà al seu primer objectiu el dilluns pel matí, concretament a Huércal, e aquí talam. A més a més, alcuns fills de cavallers perseguiren els musulmans concentrats a l'altra banda del riu, fins que aquests hagueren de refugiar-se en el castell: els muntaren tro a la força. De seguida, la resta de l'exèrcit s'hi acostà a lluitar: ab nostres senyeres e penons pujam lessús, tro a la porta del castell, e aquí posam nostres cenyeres e combatem-lo gran estona. Tanmateix, la fortalesa era fort gran e bella i, després d'haver causat la mort de VI o VII moros, els cavallers es retiraren a arrasar les collites: tornam en l'orta, e aquí talam tot aquest dia e la nit. El sendemà, dimarts al matí, partiren cap a Zurgena, a uns 10 quilòmetres, on talaren novament, dinaren i, aprés dinar, se n'anaren a Arboleas, e aquí talam semblantment. Amb tot, un esforç com el que havien fet, saquejant fins a tres llocs diferents en a penes dos dies, requeria un descans: al vespre fom a jaure en l'orta d'Almançora.

Trajecte inicial de la cavalleria pesada (c. 60 quilòmetres)

Almanzora era el lloc on s'havia fixat la cita amb l'altre grup, de manera que, tots plegats, es dedicaren a talar l'horta tota aquella nit. Al dia següent, dimecres, l'exèrcit es dirigí a Albox talant sense deturador, puix ascendien per la rambla del riu homònim, qui és tota orta. En arribar a aquell mateix lloc, on a fort bella orta, uns cavallers foren dret del castell, mentre la resta de les tropes es dedicaven a assaltar tota la vila, matant VII o VIII moros, ferint-ne molts i prenent d'altres com a captius. No obstant això, novament la bona disposició defensiva del castell, que ere ben establit e ab bona força, impulsà els cristians a centrar-se en la desfeta dels cultius. Així, després de dinar, es quedaren uns quants en celada (80 cavallers i 200 peons), mentre la resta de l'exèrcit començà la retirada per la mateixa rambla de l'Albox, continuant amb les tales: no lexam ram ni fulla, e anam-nos a Overa, on a gran orta e bells olivars. Una altra vegada, l'horta fou l'objectiu prioritari durant tota la nit, al temps que els que s'havien quedat a Albox tornaren amb botí: ab XII moros que agren presos, e agren morts VI.

Finalment, el dijous es realitzà al darrer atac, en aquest cas a Vera, mentre un altre grup es quedava a Overa, prenent fins a XXXII moros, e, morts, pus de VI o VII. A Vera, però, estaven les barreres del sistema defensiu granadí, de manera que isqué al pas la cavalleria nassarita: alcuns cavallers nostres de la genetia avien torneigs ab els. Així les coses, talant l'horta i cremant les torres que y a, de què ells fan talayes, l'exèrcit retornà, sojornant a Las Cuevas de Almanzora, on avia la pus bella orta que fos en la frontera. L'endemà, divendres, el descans es produí a Pulpí i el dissabte –després d'haver corregut fins a 242 quilòmetres en el trajecte més llarg– regressaren tots a Lorca, el punt de partida. Per tant, l'expedició durà tot just una setmana, en la qual s'atacaren fins a 10 llocs en només 4 dies (Chercos, Líjar, Albánchez, Huércal, Zurgena, Arboleas, Almanzora, Albox, Overa i Vera), provocant el terror i danys greus tant en les collites com en les talaies defensives de la zona. A més a més, es mataren fins a 34 andalusins i es prengueren un mínim de 44 captius, el que contrastava amb l'escàs volum de les baixes cristianes (4 morts, alguns ferits i un cavall perdut).

Queda així reflectida la trajectòria d'una entrada fronterera en temps de guerra oficial entre els sobirans cristians i musulmans. En aquests casos el botí no era tan important com en altres, puix primaven els danys causats als enemics, amb l'objectiu d'afavorir el decantament de la pròpia guerra en favor del bàndol propi. Amb tot, en condicions "normals", és a dir, en aquelles en què un monarca cristià no intervenia directament –com succeïa en aquesta ocasió, amb la presència d'Alfons XI al front oriental–, el botí era l'objectiu fonamental de qualsevol participant en una incursió. I, en aquest sentit, la manera de procedir era molt similar a la que acabem de veure: una ràtzia llampec, l'avançament d'alguns en algara, el saqueig de poblats, les celades deixades en certs llocs i la negativa a combatre les fortaleses. La presa de botí, en homes o ramats, era allò prioritari. Però, d'altra banda, el mateix informe que acabem de comentar, segurament enviat pel mestre de Montesa a Alfons IV d'Aragó, mostra també l'altra cara de la moneda: les referències a la "bellesa" de les hortes és constant, val a dir, s'hi tracta d'avaluar a l'engròs el possible botí "permanent" que obtindria la monarquia en cas de presa del territori. No debades en aquells moments el rei castellà havia accedit a donar a l'aragonés aquesta part de l'emirat granadí si aconseguien desfer el poder nassarita. Així les coses, aquell paisatge rural ric, amb nombrosos espais agraris irrigats, apareixia a ulls dels dirigents cristians com una terra a conquerir, un botí major que, tanmateix, no aconseguirien fins a molt més tard...