L'Arqueologia és la germana pobra del Medievalisme. Entrevista a Virgilio Martínez Enamorado

Fa poc més d'una setmana vaig participar en unes jornades sobre Los Paisajes del Agua, una trobada multidisciplinar entre geògrafs, historiadors, i fins i tot biòlegs, que intentava afrontar des de diferents vessants la gènesi, l'evolució i la conservació dels sistemes hidràulics d'origen andalusí. Tota una experiència per als que estem acostumats a discutir sempre sobre les mateixes temàtiques, i des de la mateixa perspectiva històrica. A més, tot plegat es va fer en un lloc meravellós i digne de visitar, en la menuda població de Benalauria, en la serra de Ronda (Màlaga), amb un magnífic paisatge de muntanya. Des del punt de vist històric, es tracta d'una comarca amb un paisatge, un poblament i uns espais agraris perfectament conservats, i quasi intactes des del segle XV.

vista de Benalauría

L'ocasió va ser prefecta per xarrar una miqueta amb un dels organitzadors, Virgilio Martínez Enamorado, que és investigador a l'Escuela de Estudios Árabes de Granada, que pertany al CSIC. La seua particularitat com a investigador és que té dues especialitats, ja que és arabista i arqueòleg, una combinació excessivament estranya, encara actualment, en el panorama historiogràfic sobre Alandalús. Els arabistes han presentat tradicionalment grans dificultats per emprar correctament l'arqueologia en els problemes històrics que es plantegen, o simplement la ignoren; mentre que els arqueòlegs no coneixen la llengua àrab, i es veuen limitats a les traduccions que proporcionen els arabistes, de vegades discordants. De fet, aquesta és una de les temàtiques que es tracten a l'entrevista, els avanços actuals de l'arabisme a la península ibèrica.

Les tres primeres preguntes estan encarades a presentar un balanç actual de la situació de l'Arqueologia medieval en general, i de l'Arqueologia que es fa sobre el període andalusí en particular. Així, Martínez Enamorado planteja que l'Arqueologia medieval té encara molt de camí per recórrer a Espanya, malgrat els grans avanços que s'han fet; mentre que reclama una arqueologia sobre Alandalús basada en projectes congruents, més enllà de les excavacions urbanes d'urgència. A més, resulta especialment rellevant la seua demanda perquè es deixe de considerar Alandalús com a alguna cosa excepcional, i se l'integre en les societats magrebines de l'època, a la qual cosa està contribuint l'Arqueologia al seu parer.

Dos dels àmbits sobre els que aquest autor ha treballat com a arabista han estat la toponímia i l'epigrafia. Sobre la primera, creu que encara ha d'aportar molta informació pel que fa al poblament andalusí, malgrat que es tracte d'una disciplina molt injuriada. I és cert que ho està, perquè tradicionalment ha sigut molt fàcil trobar diverses etimologies per a un mateix topònim, depenent de l'autor que l'haja estudiat, i d'ací l'onada de mossarabisme toponímic que hem viscut en dècades passades, o la manca de coneixement encara de la toponímia d'origen berber. Pel que fa a l'epigrafia, és un dels camps que més agraden a Virgilio Martínez, segons em va confessar, i pensa que en els darreres anys ha viscut un gran desenvolupament com a disciplina científica, fins al punt que l'epigrafia d'Alandalús és una de les millor conegudes del món musulmà.

Finalment, ens parla d'Umar ibn Hafsun, un dels personatges sobre els que ha treballat en els darrers temps. En l'entrevista planteja la necessitat d'un projecte arqueològic sobre Bobastro, que vaja més enllà de l'actuació d'urgència que ell va poder realitzar el 2001, i el seu desig de portar-lo endavant. Al seu parer, aquest jaciment està cridat a ser un dels més importants d'Andalusia per al període andalusí (amb perdó de Madinat Ilbira, per descomptat). Si voleu ampliar la informació, a banda de la resposta que ens dóna ara, podeu veure també el post que hi vaig dedicar al tema fa un parell de mesos. Però si voleu prendre-vos el tema seriosament, és molt recomanable el nou llibre que Martínez Enamorado acaba d'escriure, “Umar ibn Hafsun. De la Rebeldía a la construcción de la Dawla”. Publicat el 2011 per la Universidad de Costa Rica, allí trobareu desenvolupades les noves hipòtesis sobre el personatge, que l'allunyen de la rebel·lió mossàrab en la que se l'ha enquadrat tradicionalment, i en el qual es fa una reinterpretació del seu paper polític relacionat amb el Magrib en els anys finals de l'Emirat.

Sense més dilació, i una vegada més, fruïu veient l'entrevista tant com nosaltres ho fem enregistrant-les.

L'estudi de la relació de l'home amb el medi. Entrevista a Antonio Malpica

El passat dos de desembre el catedràtic d'Història Medieval de la Universidad de Granada, Antonio Malpica, va impartir una conferència a València sobre el jaciment de Madinat Ilbira, el projecte d'excavació del qual n'és director; i els membres d'Harca aprofitàrem l'ocasió per a fer-li una entrevista. Li preguntàrem, és clar, per la seua opinió sobre les relacions entre l'arqueologia i la Història Medieval, les quals han avançat molt des de la coneguda obra de Miquel Barceló el 1988. A més, d'altra banda, tractàrem temes al voltant dels quals ha girat la seua recerca, des de la producció i explotació de la sal, amb el qual va començar la seua carrera investigadora i encara continua capficat, fins al poblament andalusí. En definitiva, tal com el propi Malpica assenyala al vídeo, tots ells al voltant de la relació històrica de l'home amb el medi.

Respecte al primer tema, la sal, ara fa unes setmanes acaba de tindre lloc en la Malaha, a Granada, una reunió científica sobre la formació dels paisatges rurals medievals a partir de la sal, l'agricultura i la ramaderia, la qual sembla que va anar molt bé. Precisament és la prova del creixent interés dels investigadors en general, i dels seu grup en particular, sobre l'estudi de la sal des del punt de vista de l'explotació i de com les societats desenvolupen diverses pràctiques econòmiques al seu voltant. És tracta d'una visió, per tant, ben diferent a la que havia tingut l'estudi de la sal a Espanya en les dècades anteriors, on s'ha primat més l'estudi de les practiques comercials. A València, de fet, la manca de fonts escrites ha provocat que actualment tinguem un gran desconeixement de la producció i comercialització de la sal en època baixmedieval, i que no sapiguem absolutament res per a l'època andalusina per la falta de projectes solvents. És, de fet, tot un camp per treballar.

De Madinat Ilbira ja en parlàrem al blog d'Harca fa temps, però les excavacions de 2009-2010 han fet avançar força el coneixement del jaciment, i d'això fonamentalment és del que ens va parlar Antonio Malpica a la conferència. Les cases excavades al pla, no massa lluny de l'antiga mesquita aljama de la ciutat, són posteriors en el temps i força diferents a les de la zona de l'alcassaba. Riques i desenvolupades les primeres, més esquemàtiques les segones. Com hem pogut veure, aquesta ciutat abandonada al segle XI i fossilitzada des de llavors, és un camp d'estudi extraordinari respecte a la transició del món antic al medieval, en aquest cas particularitzat per l'assentament dels àrabs i la formació de la societat andalusina. Però també per a veure el desenvolupament de l'urbanisme en la ciutat islàmica.

Finalment, el tema de l'arqueologia medieval va tindre una especial rellevància en la conversa, ja que, com hem fet notar, no és gens habitual a Espanya que un arqueòleg siga catedràtic d'Història Medieval. Sembla especialment destacable el debat que Malpica proposa endegar al voltant de la conveniència, o no, de l'existència d'arqueòlegs medievalistes. És a dir, la qüestió és si els arqueòlegs han de primar la seua metodologia de treball i per tant ser capaços d'excavar des d'un jaciment prehistòric a un jaciment industrial, o han d'estar especialitzats en períodes cronològics com ho estan els historiadors de les fonts escrites. Ell opina que sí, i crec que és una resposta obvia; sempre parlant, és clar, de l'arqueologia com a eina de recerca històrica, deixant de banda el terrible món de les excavacions d'urgència. Particularment, em sembla més preocupant que hi haja arqueòlegs que no es consideren historiadors, deixant aquesta paraula, o etiqueta, només per als historiadors de les fonts escrites. Seria molt més raonable, per contra, tendir a la formació d'historiadors capaços d'emprar els documents escrits i els documents arqueològics de la mateixa manera, però ara per ara sembla una opció poc creïble, sobretot per las banda dels que només empren les fonts escrites (amb honroses excepcions).

En qualsevol cas, fruïu l'entrevista tant com nosaltres fruírem fent-la. Va estar tot un plaer conversar amb el professor Malpica de tots aquests temes.

"Regale sive ortum": la semàntica històrica, al-Àndalus i la societat feudal

Regale sive ortum nostrum, deia Jaume I en un document de 1263 en el qual feia donació d'unes terres que afrontaven amb el real andalusí que ell mateixa s'havia adjudicat després de la conquesta de Balansiya. Per què aquesta equivalència entre hort i real? Tenien un mateix significat ambdues paraules? De fet, podem traduir tranquil·lament ortum per hort i creure que Jaume I i nosaltres estem parlant del mateix? El llenguatge es basa en el fet que adjudiquem per consens una paraula a un concepte, i és per això absolutament necessari, per a una correcta comunicació, que ambdós interlocutors donen el mateix significat a cada mot. Però si això ja és difícil que passe sempre entre dos interlocutors que es parlen cara a cara, podem imaginar què passarà si un dels interlocutors fa més de 700 anys que va morir. Tenien Jaume I i els seus contemporanis el mateix concepte d'ortum que tenim nosaltres d'hort? I per què va emprar aquesta paraula com a equivalent per a fer entendre millor el significat del riyad andalusí? El seu net Jaume II va emprar l'equivalència Regalis sive palatii nostri en un altre document de 1321 per a referir-se al mateix lloc, tot i que sabem que entre mig s'havien produït bona cosa d'obres que havien transformat completament aquell real. Però aquestes dues equivalències indiquen que en realitat un real andalusí no era exactament ni una cosa ni l'altra.

Música i poesia en un jardí andalusí

En el Llibre dels fets el rei empra un curiós mot per referir-s'hi, ja que en la coneguda descripció de l'horta de Xàtiva fa menció de les més de dues-centes algorfes que hi havia, en clara referència als reals. Després al Llibre del repartiment hi queda clar, i de fet aquesta font ens indica que la rodalia de València i Xàtiva hi eren plenes d'aquests reals o riyad/s, però no sabem ben bé que eren a ciència certa. Pierre Guichard va incloure inicialment en un mateix sac els mots real i rafal, però la controvèrsia amb Mª Jesús Rubiera pel terme rahal li va permetre rectificar i estudiar-los per separat. I així va arribar a la conclusió que eren cases d'esbargiment envoltades d'un jardí tancat, propietat de l'oligarquia urbana andalusina, i situades a l'horta en les proximitats de les ciutats.

En principi la paraula àrab riyad significa hort o jardí, i en general terra irrigada. Tot i que actualment es tendeix més a traduir-la per jardí, potser per influència de la llengua francesa en la qual no tenen una paraula concreta per al que nosaltres diem hort. Nosaltres sí diferenciem actualment entre un hort i un jardí -en els quals es produeixen aliments i plantes ornamentals respectivament-, per això resulta tan perillosa aquesta traducció. Que als reals andalusins hi hauria flors sembla evident, tot i que les fonts no ho diguen explicitament, com també hi hauria gesmilers, palmeres i tarongers amargs com a ornament, i potser que en molts hi haguera fonts d'aigua amb la mateixa funció. Però segurament hi havia molt més que fonts i flors, ja que sembla igualment evident que una part del “jardí” estaria destinada a la producció d'aliments.

Reconstruccio actual al Marroc d'un suposat jardí andalusí

Com que els feudals no coneixien res igual en la seua societat, van adoptar el mot àrab –adaptat al romanç com a real i al llatí com a reallum– per referir-s'hi. Però hi ha titubejos quan es parlen del reallum sive ortum, cosa molt més comuna del que sembla. Sense anar més lluny, el Real del rei esta envoltat de propietats que en les donacions s'anomenen ortum, quan sembla de nou evident que en la concepció andalusina eren el mateix perquè aquesta era una zona de reals. Potser havia reals que no tenien cap construcció ni zona enjardinada, però en qualsevol cas és evident que els feudals hi van reservar el mot per als que sí hi tenien. De fet, hi veien diferències, i el fet que es diferencie entre real i hort mentre altres voltes s'assimile indica que hi havia elements comuns entre ambdós conceptes –per exemple la producció d'aliments– i elements que no ho eren, com ara la residència d'esbarjo i el jardí ornamental. Tot i que això ja és suposar molt.

A Granada el terme real no existeix, i empren el terme carmen, de l'àrab karm, que significa literalment vinya. Però és un tipus de propietat que es pot assimilar perfectament al real del Xarq Alandalús. Ibn al-Khatib descriu els karm/s irrigats per la séquia d'Aynamadar, situats en el vessant de la muntanya de l'Albaicín molt a prop de la ciutat, com a finques amb alcàssers ben protegits, mesquites concorregudes, sumptuoses mansions, cases de solida construcció i murtes molt verdes. Als propietaris els descriu com a gent rica que havia treballat per a l'estat, i afirma que era costum que en temps de verema es traslladaren a aquestes cases de segona residència des de la ciutat amb tota la família. Tot plegat ens indica que en aquests llocs hi havia vinyes, segurament en forma de parra, però també tota classe de fruiters com indiquen altres fonts granadines, hortalisses, i per què no, flors de jardí. Un aspecte interessant d'aquests carmens d'Aynamadar és que la descripció d'Ibn Khatib al segle XIV es pot comparar amb el Llibre d'Apeo de 1575, el qual demostra, tot i el pas del temps, que aquestes propietats eren molt més menudes del que la descripció de l'autor àrab podria fer pensar, la qual cosa ens està indicant que allò que nosaltres imaginem actualment quan llegim la descripció d'Ibn Khatim no és exactament la realitat andalusina del segle XIV, ni allò que tenia l'autor àrab al cap. Fins a quin punt és açò generalitzable a altres fonts arabs i altres temes?

Vista de l'Albaicín i els actuals carmens des de l'Alhambra

El fet que una bona part de la superfície d'aquestes finques d'esbargiment estigueren destinades a la producció d'aliment explica l'assimilació entre hort i real pels feudals. Però la conservació del mot real, o carmen a Granada, també ens diu que aquella gent tenia molt clar que allò no era el que ells entenien per un ortum. Però un ortum era un hort? Algun dia ho haurem d'aclarir.

Madinat Ilbira

Amb l'arribada de l'estiu es reactiven les campanyes d'excavació arqueològica en molts jaciments, i així es farà enguany també al jaciment de Madinat Ilbira, situat en la localitat d'Atarfe, a la Vega de Granada. Precisament, coincidint amb l'inici de la cinquena campanya, el grup d'investigació dirigit pel professor Antonio Malpica ha muntat una exposició en la mateixa localitat, que es podrà visitar al llarg de tot el mes de juny, i que mostra algunes de les troballes que s'han realitzat fins ara. A més, cal destacar que la inauguració, a la qual va assistir Pierre Guichard, va ser aprofitada per comunicar a la premsa que s'havia localitzat una gran necròpolis, amb la qual cosa aquest jaciment ha aparegut en alguns diaris de la ciutat els darrers dies.

No és qualsevol cosa, Madinat Ilbira. La importància d'aquest jaciment radica en el fet que es tractava d'una important ciutat andalusina, amb algun antecedent romà, que va ser abandonada al segle XI quan es va desenvolupar la ciutat de Granada, amb la qual cosa les restes no han quedat alterades pel desenvolupament posterior de la ciutat. D'aquesta manera, Elbira es presenta com una oportunitat única per a estudiar els primers segles de l'islam en la península ibèrica, i el període de transició des d'època visigòtica; els coneguts com a “segles obscurs”, pel poc que sabem encara d'ells.

Tal com s'explica a la pàgina web del projecte, en 2001 es va produir una primera excavació, en realitat motivada per un espoli que havia deixat al descobert algunes estructures. Aquesta intervenció va traure a la llum un tram de la muralla de la ciutat, i una zona d'habitatges dalt d'un turó, possiblement relacionada amb l'alcassaba. Una vegada acabats els treballs de delimitació del jaciment engegats en 2003 a partir de prospecció, amb la finalitat de protegir-lo legalment, l'any 2005 es va començar a excavar de forma planificada una sèrie de sondejos. I aquests van confirmar la presència de l'alcassaba, amb una clara planificació urbanística al seu interior, que es va datar en la segona meitat del segle IX, de la mateixa manera que la muralla. Les excavacions de 2006 es van produir, de nou, com una actuació d'urgència, ja que havien aparegut algunes restes mentre es feia una rasa per a instal·lar-hi el degoteig en un camp d'oliveres. En aquesta ocasió l'actuació es produïa en una zona diferent a la de les anteriors excavacions, la qual cosa va permetre documentar les restes d'un possible qanat, un forn, i restes que podrien relacionar-se amb una zona comercial, datada en una fase un poc posterior a la de l'alcassaba. En 2007 es va produir la segona campanya d'excavació planificada en l'anomenat Pago de la Mezquita, on ja s'havien fet algunes excavacions al segle XIX, i que com el seu nom indica era el lloc en el qual estaria situada la mesquita major de la ciutat. Ací, l'excavació va revelar la presència d'un barri d'habitatges datat en una fase ja tardana de la ciutat, i per sota un enterrament que pertanyia a la fase més antiga, que podria estar relacionat amb la mesquita com posteriorment s'ha confirmat. En el següent vídeo, fet amb la finalitat de “vendre” el projecte des d'una perspectiva patrimonial, i fins i tot turística, es pot veure un breu resum amb veu i imatges del que acabeu de llegir.

Les conclusions que es poden traure de tota aquesta informació no són ja poques. En primer lloc, abans de qualsevol excavació, la prospecció de la superfície amb la finalitat de delimitar el jaciment ja va mostrar que la ciutat s'havia format a partir de barris independents, i que en el moment del seu abandonament, datat al voltant del segle XI, encara hi havia intersticis no habitats entre ells. Es tracta, sense dubte, d'una deducció molt important, perquè aquesta estructura urbana ens està indicant, en primer lloc, una organització social gentilícia -clànica i tribal- en el moment de l'assentament dels grups àrabs que ocuparen la zona. Fins i tot es planteja com a hipòtesi que la ciutat no tenia, en realitat, cap característica urbana en el seu origen, sinó rural, ja que s'hauria format a partir de la fusió de diverses alqueries clàniques. No seria fins l'arribada posterior de l'estat, quan construeix l'alcassaba, la mesquita major i una muralla envoltant tot el conjunt -com hem vist, a la segona meitat del segle IX-, que l'assentament camperol adquireix la categoria de madina. De fet, tant si la ciutat es funda a partir de nuclis rurals anteriors, com si es fa ex novo, el fet que les ciutats islàmiques apareguen dividides en barris tribals en els seus orígens és un procés que ja s'havia advertit a les madines del nord d'Àfrica fundades o refundades al llarg del segles VI al VIII durant l'expansió de l'islam, però que a al-Àndalus encara no s'havia pogut comprovar.

Posteriorment, la ciutat es desenvolupa quan es crea una zona comercial propera a l'alcassaba, i es creen tota una serie de barris nous, amb una planificació urbanística clarament organitzada pel poder al voltant de la mesquita. És el moment en que, segons tot pareix indicar, l'estructura tribal de la societat andalusina comença el seu declivi, camí de la dissolució per influència de l'estat. Però aquest és un debat encara obert, perquè no hi ha res segur, i aquest jaciment potser podrà aportar informació en el futur que esclarisca millor aquesta evolució social. La recerca, doncs, no ha fet més que començar. Falten encara dades per saber alguna cosa sobre la categoria de l'anterior assentament d'època romana (possiblement Iliberis), la qual actualment encara està en discussió, de manera que es puga saber alguna cosa sobre la transició del món visigòtic a l'andalusí. Cal confirmar allò que suggereix la prospecció sobre l'origen rural de la ciutat, com una possible fusió d'alqueries. Cal, també, comprendre com va evolucionar la ciutat fins al moment que va ser abandonada, quan es va traslladar la població a Granada, i tantes altres coses més.

Així i tot, de què manera es podrà traslladar tota aquesta informació a la recerca en altres zones d'al-Àndalus està encara per veure, sobretot pel que fa a l'origen de les madines a partir de nuclis rurals de camperols, i de què manera és l'estat el responsable últim d'aquesta transformació social. En el cas del Xarq, caldria veure si la diferència ètnica berber amb els àrabs d'Elvira implica alguna altra diferència social. Tampoc sabem si el nivell urbà de les ciutats tardoromanes que pogueren quedar en la meitat sud de la península era el mateix que en la costa est, ja que pareix intuir-se un major abandonament urbà en aquesta darrera. Tampoc és la mateixa la influència de l'estat de Cordoba en una zona que en l'altra, ja que al Xarq va tardar molt més en arribar-hi i imposar-se sobre les tribus de camperols.
En aquest sentit, al País Valencià tenim un altre jaciment, més modest, datat aproximadament al mateix període d'Elbira, que potser podria aportar algunes dades. Es tracta del tossal Mollet, a prop de Vilafamés, el qual ja ha estat tangencialment anomenat en aquest blog, i del qual parlaré pròximament.