L’expulsió dels moriscos –dels valencians de sempre, no ho oblidem– el 1609 va significar la pèrdua de vora un terç de la població del regne de València. Aquest fet, analitzat des de la perspectiva local, significà el despoblament de molts llogarets i alqueries, com ja hem tingut oportunitat d'assenyalar ací en Harca. Després del foragitament calia poblar el territori, ocupar de nou les cases i tornar a treballar les terres,ara, amb cristians vells. No obstant això, la repoblació no tingué tot l’èxit que s’esperava i el poblament es concentrà sobre uns pocs nuclis, antics o nous, de manera que molts d’aquells indrets poblats per musulmans restaren per sempre més abandonats. De tot això, Vilallonga és un bon exemple però compta, també, amb els seus propis ritmes que fan del particular un cas suggestiu i el doten de singularitat històrica.
En setembre de 1609 abandonaren llurs cases els vassalls moriscos del duc de Gandia -home pròxim la Corona- i amb ells, a ben segur, els habitants del terme de Vilallonga ja que en aquell moment el senyoriu estava integrat en el Reial Patrimoni i el procurador de l’administrador del senyoriu, Vicent Cutanda, era un ciutadà de Gandia. Les terres del comtat de Vilallonga –títol creat el 1603 per Felip III–, però, no foren repoblades fins gairebé tres anys. A poc a poc, anaren assentant-se famílies de cristians vells i, així, el 26 de gener de 1612, tot just fa quatre-cents anys, naixia el poble de Vilallonga, amb l’atorgament, després de«diversos coloquis y parlaments sobre la efectiva poblasió del dit condat» de la seua carta pobla. En efecte, aquests tipus de document es redacten per afixar per escrit les condicions que marcaran la relació entre el senyor del lloc i els vassalls, en especial referència als tributs que aquests li hauran de satisfer». Ara bé, la relació no s’estableix entre el senyor i cadascuna de les famílies nouvingudes sinó amb el conjunt d’elles. És per això que les cartes de poblament representen, també, el moment de creació de la comunitat de veïns amb entitat jurídica pròpia. Des d’aleshores, la comunitat desenvoluparà uns signes de pertinença al grup propis, dels quals la carta de poblament és el primer.
Fet i fet, aquesta data de 1612 marca un punt i a banda amb les etapes prèvies. La barreja de llengües que es podia escoltar al camp i a la taverna deixava pas al cant d’una sola, el valencià. L’hàbitat en alqueries disperses –com Buixerques, El Reconc, l'Almàssita i Recunxent– en concentrava en favor d’uns pocs nuclisCais, La Font i l’Alcúdia, que acabaran per unir-se i formar així l’actual Vilallonga. Malgrat tot, aquestes transformacions comportaren també una minva important dels efectius demogràfics que poblaven aquestes terres. Així, doncs,si el 1607 hi havia unes cent noranta-una famílies morisques, el repoblament de 1612 es durà a terme únicament amb trenta-sis famílies cristianes. Pel que fa a la procedència dels nous veïns, que no s'especifíca al document de la carta pobla, no sembla arriscat pensar que en la seua major part procediren de la pròpia comarca o de territoris limítrofs, més encara quan aquesta fou la dinàmica general del repoblament a la comarca i encara en el conjunt del regne,llevat de comptades excepcions. De fet, alguns dels cognoms que documentem entre els nous veïns són habituals d’altres llocs de la Safor. Així, per exemple, Faus, Estruc i Mascarell són cognoms fortament arrelats a la vall del Vernissa pràcticament des del moment de la conquesta de Jaume I, al segle XIII. D’una altra banda, és probable que existiren vincles de parentiu entre els nouvinguts donada la reiteració d’alguns cognoms com Mascarell, Roc o Tarrasó.
En qualsevol cas, són tots llauradors, com afirma de forma categòrica el document. En efecte, malgrat que en alguns casos s’especifica l’ofici dels veïns això no vol dir que aquests artesans estiguen completament desvinculats de la terra. Com la resta, reben el lot de terres de secà i de regadiu pertinent i, per tant, no viuen únicament del seu treball artesanal. Més encara, es tracta d’oficis relacionats d’una manera o una d’altra amb les tasques agrícoles i amb el dia a dia d’una comunitat camperola. No hi ha argenters ni d’altres treballs més especialitzats sinó sastres que confeccionen o adoben les robes, fusters que apanyen els mobles de la casa o l’aladrer que repara el forcat i altres eines del camp. Per bé que no es fa menció a quina superfície tenia l’explotació donada a cada repoblador, el més habitual a la comarca fou atorgar quinze fanecades de secà i quinze de regadiu a cadascú d’ells. El que sí s’estipula és que cada any s’haurà plantar «la tercera part de les terres que cascun poblador tindrà de manera que cascun any se planten e hagen de plantar quatre-centes fanecades de canyamel, que és la tercera part de l’horta sobre dita». I és que aquest cultiu ocupa el primer i més extens dels catorze capítols que composen la carta pobla de Vilallonga. A més de plantar i conrear la canya de sucre hauran de «a son temps, portar-la a ses pròpries despeses al trapig per a fer de aquella lo sucre» i encara «portar dins en tres quintals (156 kg) de llenya per cada fanecada de terra de la dita orta que aquells y cascú de aquells tindran per a cremar en dit trapig per obs de fer dit sucre, la qual si la farà en lo pla de dit condat, lo senyor los haja de pagar a raó de sinc dinés per quintal, y si es farà en la muntanya, a raó de set dinés.» Donat que tradicionalment la canya de sucre havia estat un dels cultius més rendibles, els senyors no només imposaren als vassalls l’obligació de cultivar-lo sinó que a més a més el carregaren amb una partició força elevada. En efecte, els llauradors devien partir amb el senyor la collita de sucre al 50% i amb la seua pròpia part satisfer el delme i la primícia, les rendes que percebia l’Església. Amb aquestes demandes, la senyoria tractava de mantindre la rendibilitat de la canyamel, que es trobava en clar retrocés davant la competència dels sucres procedents de les colònies americanes, per bé que els intents resultarien del tot inútils.
En la carta pobla també es fixen els censos que han de satisfer per les cases iterres que reben. Com en el cas de Beniopa, hauran «de pagar per cada casa que se’ls establirà 20 s. de cens (...) 3 s. per cada fanecada de la terra orta e 3 s. per cada cafissada (10 d. per fanecada) de terra secà del dit condat». Aquestes eren les úniques rendes que els veïns havien de satisfer en moneda ja que l’administrador del senyoriu, com bona part de senyors feudals valencians, aprofitaren les noves cartes pobles per a fixar els censos en espècie, a fi de poder fer front a la inflació i la consegüent devaluació dels pagaments en metàl·lic. Així, doncs, pels cereals i per la fruita collida en terres d’horta devien pagar la sisena part, una de les particions més moderades que trobem ala comarca i encara al conjunt del regne. A Daimús, per exemple, la partició estava fixada en 1/4 de la collita. En canvi, pels «forments, ordis y cevada e altres grans, fruits y esplets que es culliran en lo secà del terme del dit condat, hagen de pagar, pagat delme y primícia, de 9, hu», la qual cosa representava un cens realment moderat. Certés, però, que som al davant de les terres possiblement menys productives de tot l’espai local que ens ocupa, un fet que no passava desapercebut ni a la senyoria ni tampoc als nous pobladors que venien a assentar-se a Vilallonga i que, com ja he dit, procedien de la pròpia comarca.
Pel que fa a la producció de raïm, les vinyes devien ser conreades al secà ja que «no es pusquen plantaren la orta», clar, aquesta es reserva per a la canyamel, el forment i els fruiters. Si el raïm es transformava en pansa, llavors s’havia de pagar la huitena part al senyor però si es feia vi es pagaria «a la novena, pagant primer delme y primícia». La partició de les garrofes així com de les figues es farà a la sisena. Finalment, la collita de les olives s’havia de «partir al ters y han de restar obligats dits nous pobladors de portar-les a la almàssera del senyor y fer en aquella el oli y pagar per dret de moltura tres almuts per cafís (12 l. de cada 201 l.) y lo pinyol». Aquesta partició tant elevada responia al fet que l’olivera ben possiblement era el cultiu principal al terme de Vilallonga, en la seua major part, terres de secà. I és que, com és sabut, no en sobrava massa, d’aigua, i per aquesta raó, la senyoria mirava d’assegurar-se les aportacions hídriques, indefugibles per a certs conreus, reservant-se «en quant la haja de menester per a regar o hort del senyor o fer regar les canyamels, preferint-les a tots los altres esplets». Estava clar, per tant, quines eren les estratègies productives del senyoriu, aquelles que tenien una forta demanda comercial i que, en principi, proporcionaven sucosos guanys. Malgrat aquestes pervivències com el predomini de l’olivera o la presència de la canya de sucre, el paisatge agrari de les terres de Vilallonga experimentà algunes transformacions ja que van desaparéixer o almenys van reduir la seua presència alguns cultius, com el mill i sobretot el panís, més vinculats a l’agricultura morisca en favor d’uns altres com ara el forment, el conreu per excel·lència de la societat cristiana feudal.
L’objectiu final de les cartes pobles és, en qualsevol cas, no només fixar les rendes que els vassalls hauran de pagar sinó també i en última instància, garantir el poblament del nucli i l’explotació de les terres. És per això que en aquest document s’especifica l’obligació de tots els nous pobladors «de viure y habitar y tenir son domicili y cap major en dit condat y que no puixa haver ningun terratinent». Tot plegat, la carta de poblament de Vilallonga de 1612 atorga entitat jurídica a una nova comunitat de veïns que des de aleshores comencen a ordir un complex sistema de relacions i solidaritats. Però tot i els esforços, la recuperació demogràfica d’aquestes terres es produirà molt a poc a poc. A mitjan segle les famílies assentades eren només cinquanta-vuit i cent anys després, el 1712, hi havia unes cent divuit, molt lluny encara dels cent noranta-un caps de família de 1607. I és que la trajectòria de Vilallonga és, també en aquest punt, un reflex de la singladura que traçarà el conjunt del País Valencià al llarg del Set-cents.
No és una simple qüestió d’exactitud històrica, ni cap bovada local, sinó que estem al davant d’un fet que evidencia les mancances estructurals que la vida cultural de la ciutat sofreix. Per un costat, es posa de manifest el desconeixement de la història local que professen els governants d’aquella ciutat (l’Ajuntament està a l’altra banda de carrer, així que els polítics passen tots els dies per davant de l’errata). Per altra banda, i això és pitjor encara, la negligència d’alguns científics que no denuncien l’obsessió borgiana dels polítics i fins i tot de la mateixa ciutat, sinó més bé participen d’aquesta idolatria. Al remat, el que queda clar és la marginació i l’oblit amb que les autoritats civils, religioses i culturals tracten els ducs reials [Alfons el Vell, Alfons el Jove, Joan de Navarra i Carles de Viana]. 
