La parròquia i la comunitat camperola, de nou, en el punt de mira

En els darrers anys sembla que els estudis sobre història rural estan gairebé monopolitzats per dues línies temàtiques, les elits rurals i les pautes de consum i nivells de vida. Al darrere, però, encara trobem altres camps de recerca que no per més conreats deixen d'oferir els seus fruits. I això és bo. Un d'aquests temes és la comunitat camperola, la qual ha estat des dels 50, si més no, en el punt de mira dels historiadors, particularment dels especialistes en història medieval. Potser alguns no veuran la necessitat de tornar-hi de nou. Tanmateix, una nova aproximació pot donar interessants resultats: no es tracta de repetir el que ja sabem sinó, des d'una perspectiva actual -la història sempre és història contemporània- i arreplegant el bo i millor de l'avanç historiogràfic de les darreres dècades, realitzar noves preguntes i nous plantejaments. Directament relacionada amb la comunitat camperola està la parròquia rural: la seua organització, fonts d'ingressos, els ritus funeraris, entre d'altres perspectives. Al meu parer, la parròquia no és una línia de recerca tan trepitjada com ho pot ser el tema de la comunitat camperola. És cert que a Europa compten ja amb una llarga tradició historiogràfica sobre la matèria però a casa nostra no és així. Només el treball d'Elvis Mallorquí sobre la parròquia rural a Girona ha reeixit en l'àmbit dels territoris de parla catalana. Al País Valencià és una temàtica verge si fa no fa.

Com dèiem, a Europa la comunitat rural i la parròquia són temes historiogràfics consolidats. Bona mostra és la trobada que cada any s'organitza a Anglaterra, el Warwick Symposium on Parish Research . Durant gairebé tres dies, medievalistes i modernistes anglesos, alguns nord-americans i, encara, algun despistat arribat des del continent, es reuneixen per a abordar la parròquia des de les perspectives més diverses: música, arquitectura, fiscalitat, paisatge o relacions socials. Ací vos presentem l'edició de 2012 que va estar amablement penjada a la xarxa per algun membre de l'organització. Tant de bo fos una pràctica comuna en les trobades científiques. En qualsevol cas, hi ha ara mateix dues tendències clarament oposades: per un costat, la privatització del coneixement, si no pagues no accedeixes; i, per l'altre, la difusió gratuïta a cost cero. Així, mentre hi ha plataformes de lliure accés com ara Academia.edu, alhora ha començat a sorgir la pràctica en determinades revistes de fer pagar als que pretenen publicar en ella. Sí, heu llegit bé, publicar, no consultar. Ja en parlarem. Ara per ara, gaudiu la conferència. Ací teniu la primera de les intervencions, a càrrec de Christopher Dyer al voltant de la comunitat camperola i la parròquia i com aquestes han estat analitzades pels historiadors en els darrers anys. A la xarxa, però, trobareu la resta de treballs presentats a la trobada, a més d'algunes de les intervencions corresponents als simposis de 2013. L'edició de 2014 es va celebrar fa unes setmanes, però sembla que encara no han penjat res. Gaudiu, mentrestant, de les anteriors.

Llàgrimes en la pluja: Pobles Valencians abandonats a l’edat mitjana

El despoblament dels nuclis del rerepaís valencià és un fenomen històric que s'ha produït en els darrers quaranta anys i que, lluny d'acabar, continuarà en els anys a venir. És cert que entre el 1967 i 1972 es van produir el gruix dels abandonaments, un èxode rural que anà a farcir els extraradis de les ciutats, València i Barcelona fonamentalment. El degoteig, però, sembla que no s'ha aturat. Ni les polítiques en favor del turisme d'interior, ni les subvencions agrícoles, com tampoc les construccions de noves vies de comunicació han aconseguit aturar aquest procés. En contrapartida, ens trobem una plana costanera que concentra la major part de la població, tot i pagant el preu de la destrucció dels paisatges d'horta i una sobreexplotació dels recursos. Dues consideracions més encara: l'èxode rural i el conseqüent abandonament agrícola han portat parell l'ampliació de la massa forestal i de la vida animal en aquests territoris. De fet, gràcies a tot plegat, espècies com el llop estan ampliant amb certa facilitat la seua presència al llarg de la façana mediterrània. Aquesta recuperació de la salvatgina seria positiva de no ser per la manca de cura que pateixen per part de l'administració, fent d'ells una font de plaer per a més d'un trastornat adorador d'Hefest i de Vulcà. Al llibre Pobles Valencians Abandonats. La memòria del silenci, d'Agustí Hernàndez, podeu trobar una nòmina extensa però incompleta -tampoc l'autor pretenia confegir una enciclopèdia- de poblacions que han patit aquest procés històric. El treball d'Hernàndez esdevé una eina ben útil per arribar amb cotxe o a peu, segons els casos, fins a aquests paratges. Sens dubte, l’abandonament dels pobles d’interior és un fenomen històric recent, que exigeix de l'estudi científic d'un especialista (sense desmerèixer la tasca impagable que ha dut a terme Hernàndez i la seua família, ans al contrari). Això no obstant, la lectura del llibre d’ Hernàndez m'ha portat a demanar-me pels pobles valencians abandonats al llarg de l'edat mitjana.

En aquest sentit, la qüestió dels despoblaments medievals ha rebut una atenció diversa segons els territoris europeus: mentre que a Anglaterra és una línia de recerca consolidada entre els medievalistes, particularment els arqueòlegs, a Castella amb prou feines se'n parla. A casa nostra, únicament els despoblats moriscos del 1609 han rebut una atenció acurada. Però, per les mateixes característiques del fet històric en qüestió -l'expulsió dels moriscos-, es tracta d'estudis molt focalitzats en el territori i en la cronologia. Siga com vulga, els medievalistes valencians ens hem preocupat poc, o no res, pel procés de concentració de la població que de forma sorda però constant es produí al llarg dels segles medievals. Per descomptat, al sendemà de la conquesta ja es van produir els primers abandonaments de nuclis andalusins a causa de la pressió colonitzadora. Aquest fenomen ha estat estudiat per Pierre Guichard juntament amb Antoni Furió i Josefa Cortés per al cas de la Ribera, però calen també altres treballs per a la resta del país. De fet, bona part dels treballs provenen de la mà d’investigadors estrangers, com veurem després. Ha estat, però, Josep Torró qui ha reflexionat amb major deteniment al voltant de la matèria que ens ocupa, en Poblament i espai rural. Transformacions històriques (València, 1990). Ja aleshores, l’autor es lamentava del panorama certament escanyolit de les excavacions als assentaments rurals medievals valencians.

Excavació de la pobla d'Ifac

Davant d'aquest escenari, qualsevol iniciativa i projecte d’excavació sembla ben interessant, almenys d’entrada. I és cert que l’estudi d’un moment de transició que suposà una intensa transformació del poblament, com és el pas de la societat andalusí a la feudal, resultà cabdal. Tanmateix, i sense renunciar o menystenir l’abans esmentat, quan pense en despoblats valencians de l'edat mitjana em referisc sobretot a aquells nuclis que foren abandonats paulatinament al llarg dels segles baix-medievals per causes diverses. Aquesta nòmina resta encara per confeccionar (amb el benentès que tampoc pretenc fer-la jo ací ara). Alguns són notablement coneguts, com ara el cas de la vila d'Ifac (la Marina), el poblament de la qual fracassà en dues ocasions, primer al segle XIII i després a inicis del segle XV, quan Alfons el Jove, comte de Dénia, mirà d'assentar nous colons. I també el Ràfol (Tavernes de la Valldigna), que comptava fins i tot amb església pròpia per no haver de desplaçar-se fins al mateix monestir de santa Maria de Valldigna, però que abans del segle XVII restava ja pràcticament abandonat. En ambdós casos era la seua ubicació el que dificultà l'assentament de població, donats els perills que hi havia especialment en temps bèl·lics.

Tampoc resulta massa atraient viure a dalt d'un castell, menys encara en temps de pau, i potser per això Jaume II fracassà en els seus intents d'assentar un grup de famílies a Bairén, tot donant-los noves terres de marjal dessecades el 1311. Més continuïtat tingué el poblament del castell del Rebollet (Font d'En Carròs), almenys fins a mitjan segle XV, quan hem pogut documentar la presència de famílies residint-hi. Al seu favor tenia un accés més fàcil i una major proximitat a les terres agrícoles i la resta de nuclis. En el cas de l'Alcudiola de Rafelcofer no es tracta tant d'un abandonament, com de l'absorció per part d'aquest darrer nucli, però fa la impressió que, en efecte, hi hagué d'existir una fase en la qual l'Alcudiola restà com a simples cases per a les eines agrícoles. A la Vall del Vernissa sabem que existí una alqueria de la qual el riu i el territori prengueren el nom. En temps d'Ausias Marc, però, sembla que ja estava pràcticament deshabitada o només amb alguna família. Dins encara de la mateixa vall, fa la impressió que pogué existir un nucli d’assentament de colons anomenat Navesa, el topònim del qual ha quedat fossilitzat en el nom d’un barranc, però en qualsevol cas la població l’hauria abandonat abans del segle XIV.

Castell del Rebollet

Pel que fa als nuclis musulmans, el gruix dels despoblats es va produir en dos moments precisos: la conquesta del segle XIII, i l’expulsió dels moriscos el 1609. Possiblement, tot i que només podem intuir-ho, l’abandonament de nuclis degué ser molt més acusat amb l’arribada de les tropes feudals, però fou el decret de Felip IV el que ha tingut una major incidència sobre el poblament del territori valencià. En efecte, els despoblats de les muntanyes de l’Espadà i de Dénia són, sens dubte, els més coneguts, però hi ha molts d’altres dels quals no han quedat restes. Pensem, per exemple, en el cas de Llaurí, al terme municipal del qual hi havia, a més del poble que ha arribat a l’actualitat, altres tres alqueries: Matada, Benihomer i Beniboquer. Fins ara només teníem constància del molí i assut del primer nucli esmentat, però en els darrers anys han aparegut diverses restes materials i humanes a les partides que, significativament, s’anomenen els Llogarets i els Corralots. Els pobladors d’Alèdua, a la foia de Llombai, també foren forçats a deixar les seues cases per a sempre, encara que, com en el cas de Bofilla, resta encara dempeus la seua torre d’herència andalusina. D’altres, cas de les alqueries de l’horta de Gandia, només en queda el topònim -Benieto Sobirà i Benieto Jussà- o ni tan sols això.

Ara bé, al llarg del segles medievals també s’abandonaren diversos nuclis de població musulmana. És el cas de l’alqueria de Cotalba, les cases i terres de la qual foren adquirides per Alfons el Vell als seus pobladors per a la construcció del monestir de Sant Jeroni de Cotalba, que hagueren d’instal·lar-se en altres alqueries. Sotaia, a l’horta de Gandia, també fou abandonada en algun moment del segle XIV, possiblement arran de la guerra de Castella. Per acabar, el nucli d’Espioca estava integrat en l’encomanda de Torrent (ara pertany al terme de Picassent) i encara al segle XV hi residien algunes famílies, però fou abandonat a inicis d’època moderna. Ara mateix l’únic testimoni, visible des de l’autopista, és la seua torre, la majestuositat de la qual cada dia està en retrocés per l’abandonament que sofreix.

Monestir de Sant Jeroni de Cotalba, amb el poblat mudèjar a la dreta inferior

Alguns dels despoblats identificats han pogut ser excavats. Sens dubte, el projecte més consolidat és el d’Ifac, del qual ací ja hem parlat (ací i ací). Fa alguns anys, ja sota la direcció d’A. Bazzana i P. Guichard, foren estudiats els assentaments de Sufera (Cabanes) abandonat abans de 1233; la Magdalena, nucli originari de Castelló de la Plana, el mont Mollet (Vilafamés), o l’alqueria Elca (el Rebollet). També van ser ells els que van començar els treballs a l’alqueria de Bofilla (Horta de València), que després continuaria P. López Elum. D'altra banda, Josep Gisbert ha estudiat la vila medieval de Dénia, abandonada arran de la Guerra de Successió. El Museu d’Alcoi va realitzar algunes prospeccions a les alqueries del Sompo (Cocentaina) i de Benimarsoc (la Vall de Gallinera). I, per concloure, K. W. Butzer dirigí les excavacions a Benalí (Aín, Serra d’Espadà).

Aquest són només alguns dels llocs que no sobrevisqueren a la llarga nit feudal i que, a mercè de les circumstàncies històriques, però també a la desídia de l’administració, el seu testimoni s’ha diluït en el paisatge i el temps com llàgrimes en la pluja.

Erik Thoen, una entrevista

En el marc de la nostra participació en el col·loqui de joves investigadors que organitzaren els col·legues flamencs fa poc més de dos anys, vam tindre l’oportunitat d'entrevistar alguns investigadors de l'àmbit historiogràfic de llengua neerlandesa. Ja us vam oferir l'entrevista al professor Bas van Bavel, de la Universitat d'Utrecht. Ara és Erik Thoen, de la Universitat de Gant, qui es posa davant la càmera d'Harca per sotmetre's a les nostres preguntes. Amb un estil distés, el professor Thoen analitza les claus de l'èxit de la historiografia flamenco-neerlandesa en les darreres dècades, un èxit del qual n'és (cal reconèixer-ho) el principal responsable, juntament amb Bas van Bavel i Tim Soens.

Thoen insisteix en la necessitat de formar els joves investigadors en el marc de la llarga durada. Amb tot, cal tindre en compte la disponibilitat de fonts de cada tradició historiogràfica. Vull dir amb això que no es pot fer la mateixa recerca amb cent registres de la cort local del justícia que amb cinc. Les fonts manen, i condicionen el perfil de cada àmbit historiogràfic. El que no ve condicionat per les fonts és el nombre d'idiomes que dominen els investigadors. Com podreu escoltar a l'entrevista, per a Thoen aquest és un dels puntals sobre els que descansa la gran volada que en els darrers anys han tingut els historiadors de llengua neerlandesa, almenys en l'àmbit de la historiografia rural. El particular esdevenir de Flandes i els Països Baixos –bé, supose que tot esdevenir és particular– els ha donat l'oportunitat de tindre un nivell acceptable en el domini de les dues llengües principals de la comunitat científica, l’anglès i el francès, i encara la llengua pròpia, el neerlandés, que els permet d'entendre's, òbviament, entre flamencs i holandesos, i encara també els facilita l'enteniment amb els parlars germànics. Tot plegat els han permès entrar en contacte amb diferents tendències historiogràfiques i sobrepassar els límits estrictament estatals des d'universitats més aviat modestes –Gant, Anvers i Utrecht. No debades, els historiadors flamencs i holandesos són el nucli fundacional del grup d'història comparada CORN, puix han funcionat com a centre de reunió i de distribució d'idees i projectes de la historiografia rural al nord d'Europa.

La consolidació de l’anglès com a llengua científica ha permès a la historiografia anglesa repuntar, al temps que ha significat el marciment de la francesa. No és aquest el lloc ni l'hora de debatre's a propòsit de com tot plegat ha influït en els historiadors flamencs i holandesos. Potser fóra millor demanar-se què pot aprendre la historiografia valenciana dels nostres col·legues flamencs. Les similituds entre ambdós territoris em semblen més que evidents: la presència d'una llengua minoritària (en un context internacional) que es vol dignificar, la coexistència de diversos centres universitaris de producció historiogràfica, un pes quantitatiu més aviat marginal en els circuits i trobades internacionals, i un cert paral·lelisme històric -almenys durant la baixa edat mitjana- en són algunes. Pense que el futur de la historiografia valenciana passa necessàriament per la seua internacionalització: no només per organitzar i assistir a trobades internacionals, sinó també per una presència més regular en les revistes internacionals. Cal, també, i fins i tot és més important, sumar esforços. Em referisc a una major coordinació del medievalisme valencià, més enllà de les línies de recerca, la qual cosa requereix de la voluntat de tots. Ens va alguna cosa més que l'ofici, diria que fins i tot ens va el país.

No m'entretinc més, gaudiu de l'entrevista, que paga la pena.

Que no et furten el carro

Encara hui, el principal element de diferenciació al si de les comunitats camperoles és l’accés, o no, als mitjans de producció. Per descomptat, el primer d’ells és la terra, però al darrere hi ha altres variables que marquen, que marcaven, profundes escletxes entre les famílies dels llauradors. Comptar amb una, o més, cavalcadures i carro, era, fins a no faça anys, requisit indispensable per ser qualificat com llaurador. A casa nostra això ha tingut unes derivacions que encara són visibles al nostre urbanisme. Així, els llauradors que treballaven directament la terra (en propietat o en arrendament) requerien d’una casa mínimament ampla per permetre el pas de la cavalcadura amb el carro, disposada de forma allargada perquè era al final on s’hi trobava el corral per als animals. En canvi, els jornalers, sense terra i, per tant, se necessitat de mantindré cap animal, vivien afinats en cases de dimensions més reduïdes.

Els vincles entre l’home i la seua cavalcadura anaven més enllà. De fet, al voltant de les haques es generaria tot un espai de sociabilitat que té en el tir i arrossegament (castellanitzat en “tir i arrastre”) el seu element més visual. Fins no fa massa anys totes les festes locals solien organitzar aquestes competicions però dissortadament, les despeses i les demandes originades per la cultura urbana (assegurances i un llarg et cetera) i la falta d’espais propis han fet recular aquesta pràctica. La competició consisteix a travessar una pista de sorra de platja, terra solta i lleugera, per tant, amb la cavalcadura i el carro carregat amb el doble del pes de l’animal, en el menor temps possible tot fent tres parades en els llocs indicats. L’home deu tirar també del carro i facilitar la tasca de la cavalleria i vaja per davant que està totalment prohibit maltractar a l’animal. De fet, testimonis orals em dient que això de colpejar amb crueltat les cavalcadures és més bé recent, de les darreres dècades quan molts dels que competien ja no treballaven la terra amb animals i, per tant, el seu pa no depenia de la bona salut d’aquests. Temps enrere, la gent s’ho mirava més. En un altre ordre de coses, les travesses, òbviament il·legals, existien. Més d’un malentranyat comprometé el pa dels fills esmerçant la suor de tota una setmana en aquestes quinieles. L'ancestral antiguitat que alguns presumeixen per al tir i arrossegament no va més enllà de la puta postguerra. Sembla ser que l'origen d'aquesta pràctica cal situar-lo al mateix llit del riu Túria, quan un venedor de cavalleries, Ramon Tamarit, a fi d'exposar-les i mostrar la seua força les feia passar vora el riu, on la terra era més fina, tirant d'un carro carregat de sacs i escombreries.

Venda de cavalleries al vell llit del Guadalaviar o Túria

Però realment tot això és extrapolable a l’edat mitjana? En altres paraules, hi havia carros als segles medievals? Ras i curt: No. Els llauradors valencians contemporanis de sant Vicent Ferrer, d’Ausias Marc o de Joanot Martorell no feien servir carros per a les tasques agrícoles. Això no vol dir, malgrat tot, que no existira aquesta forma de transport, però, com dic, aquests no transportaven productes del camp, com ja vam suggerir en una altra ocasió. Fet i fet, la imatge del carro i l’haca al camp valencià –a les comarques centrals del País Valencià almenys– és posterior al segle XVI.

Potser aquesta afirmació puga sorprendre, donat el que passa a altres regions d’Europa. A més a més, no podem negligir la influència que el cinema ha exercit a difondre de la imatge dels usos agrícoles dels carros. En efecte, a Anglaterra el carro era propietat del senyor, qui cedia el seu ús a la família pagesa. A Andalusia sembla que també els camperols i els comerciants podien transportar els seus productes mitjançant aquest sistema. Així, per exemple, el 1477 dos comerciants burgosins transportaven llana fent servir tant carretes com una rècua de mules. Sabem que aquesta estava composta de vuit bèsties carregades amb un total de 14 saques de llana, dissortadament no consta la càrrega dels carros. D’altra banda, el cinema també ha tingut molt a veure en la difusió d’aquesta imatge. No cal pensar massa per trobar pel·lícules on els camperols facen servir carros per al transport de productes del camp. No cal anar molt lluny, Robin Hood de Rdiley Scoot (2010) –on apareix Russel Crowe– tant els ruscos de mel del frare golafre com els cereals del delme són transportats amb carro. Sense deixar aquesta temàtica, en el Robin Hood de Michael Curtiz (1938) el protagonista encarnat per Errol Flynn amotina els camperols des d’una carreta. I els exemples podrien continuar però, com ja he dit adés, aquesta no és la situació al camp valencià.

Un exemple més: un cottage anglès amb ànecs, rossí i carro, i encara l'arada amb rodes, de The Black Shield of Falworth

Per tant, quin transport fan servir els llauradors valencians? Per a què es fan servir, llavors, els carros, si no es per transportar la producció agrícola? Inicialment podríem pensar que, com passava fa unes dècades, l’adquisició del carro estava reservat a les economies pageses més solvents però això no és així. Els inventaris post-mortem de diversos pagesos benestants d’arreu el país ho confirmen. Llorenç Ros, de l’horta de València, mort el 1421, posseïa una mula, dos ases i dos rossins, però cap carro. Com tampoc en tenia Bartomeu Miquel, de Xàtiva, mort el 1448, que sí comptava amb quatre mules. Joan Garcia, de Xirivella, mort el 1491, tenia al corral de sa casa un ase i un rossí. A l’inventari de Lluís Gorrea, de Sueca, mort el 1552, no s’inventaria cap animal de treball ni tampoc cap carro, però sí set anells d’or, signe evident de la seua riquesa. El transport de la producció agrícola es feia, per tant, a lloms de cavalleria, no amb carros. El millor testimoni d’això la donen els guiatges atorgats pel batle general del regne als musulmans perquè puguen abandonar llur senyories i marxar als mercats de la part meridional del regne i encara a Múrcia i Granada. Tots ells marxen acompanyats de bèsties mulars, ases o rossins. Hom podria dir que aquest ús de les cavalleries respon a una mena d’especificitat mudèjar. És cert que els andalusins, si més no els de la vall d’Alfàndec, estaven especialitzats en el comerç d’animals, però no és obstacle perquè els cristians no feren servir també el sistema de rècues de matxos i atzembles. I és que, si bé ho mirem, tampoc la geografia del país convidava a circular d’ací cap allà amb carro. Només el complexe d’inferioritat manifestat en grans obres faraòniques per part d’alguns governants i la tecnologia han estat tristament capaços d’alçar ponts i foradar muntanyes allà on la rabosa i el conill feien el cau, on només hi arribava el vol del falcó. Abans d’això, voltes i voltes per calçades i camins de via estreta, amb el marge pròxim, pensats i fets, no per a carros, sinó per a homes i cavalleries. No és només el paisatge, la natura, el que destrueix la formigonera. El ciment que vomita el seu ventre acaba també amb tota una xarxa de camins que, tot comunicant poble a poble, permetia recórrer el país del Sénia al Segura. Camins com aquest.

Ací vegeu un traginer musulmà amb una cavalleria

Només puntualment es van construir camins pensat específicament en la circulació de carros. Així, per exemple, durant la dècada dels anys 20 del segle XV el Consell de la ciutat de València va finançar la construcció d’un camí de carro que connectara la capital del regne amb Castella a través de Requena, el que seria desprès el Camí reial de Castella, a fi de facilitar l’arribada des de la Meseta de grans quantitats de cereals, bàsicament forment.

Llavors quin era l’ús dels carros? Aquests es feien servir bàsicament per al transport de productes pesats no agrícoles. La tesi de la nostra col·lega Maite Izquierdo confirma aquesta idea. Segons la historiadora de l’art, els fusters transportaven la matèria primera des del riu Guadalaviar fins al mercat o els seus tallers amb carros, raó per la qual el Consell va prohibir la entrada dels carros carregats amb fusta dins la ciutat el 1375. També la pedra que arribava des de les diverses pedreres del regne devia ser transportada així, amb carro.

Malgrat tot, els carros són força esmunyedissos entre la documentació, les referències, ben minses. Els llibres d’obres, que en principi semblen adients per rastrejar la presència de carros, donada la necessitat de transportar fusta i pedra, no diuen res al respecte. Els protocols notarials poc, o ben poc. És aquest, com altres, un tema que exigeix temps i recerca però, sobre tot, major comunicació i intercanvis de dades entre els investigadors a fi de topar amb el rastre. Ben mirat, l’incís de les rodes sobre la terra no s’esborra així com així.

L'art de mesurar la terra II: La ciència de destrar de Bertrand Boysset

Fa uns dies dedicava un post a parlar de l'agrimensura fiscal a l'Antiguitat i a l'Edat Mitjana, i l'acabava parlant de l'únic tractat medieval d'agrimensura de l'Europa occidental que s'ha conservat, que sapiguem: La siensia de destrar, de Bertrand Boysset. Es tracta d'una obra dels primers anys del segle XV escrita en provençal, la variant més oriental de la llengua que actualment coneguem com a occità. El seu autor, de fet, era d'Arle, situada en l'actual departament francés de Boques del Roine, a la Costa Blava, molt a prop de Nimes i d'Avinyó; i és en aquesta ciutat que es centra l'obra, ja que aporta les seues mesures oficials de longitud i superfície agrària. En realitat consta de dues parts ben diferenciades, La siensia de destrar pròpiament dita, i La siensia d'atermenar, que és un segon tractat sobre la limitació i divisió dels camps mitjançant fites, tot i que es manté una coherència absoluta entre ambdues parts que evidencia la mateixa autoria i consecució. Però abans d'entrar en el contingut d'aquests tractats, molt coneguts sobretot per les imatges que conté, vull parlar del seu autor: Bertrand Boysset.



Emplaçament d'Arle, junt al Roine, i les marjals i estanys que hi ha encara ara fins a la mar

No tenim un ample coneixement de la seua vida, però sabem algunes dades soltes gràcies a la seua aparició en diversos documents, i especialment pel dietari o llibre de memòries familiar i de la ciutat d'Arle que també va escriure entre 1365 i 1414 (podeu veure'l sencer ací fotografiat). El seu naixement es degué produir entre 1350 i 1358, i morí a principis de 1416, per tant va viure entre 58 i 65 anys. Cap a 1373 es va cassar amb Caterina, i van tindre 11 fills (8 xics i 3 xiques) dels quals van morir la immensa majoria amb molt poca edat. Pel que fa a la seua professió, sembla que inicialment Boysset era patró d'un vaixell, i que explotava la pesca de l'estany de Meyranne, una llacuna pareguda a l'Albufera de València situada molt a prop d'Arle, típica de les costes de la Mediterrània occidental. Actualment ja no existeix, ni tampoc la marjal que l'envoltava, perquè es va dessecar completament entre els segles XVIII i XIX, i ara són camps d'arròs i cereal, però resten altres estanys.

Camps d'arròs en la marjal actual de Meyranne, l'antic estany dessecat

Amb tot, també es considerava agrimensor i se'n dedicava professionalment, tot i que no el tenim documentat ocupant-se d'aquestes tasques fins a 1403, data en la que sabem que va mesurar un mas anomenat Nostra Senyora d'Amor (que encara existeix hui amb el mateix nom, molt a prop de l'estany de Vaccarès) per uns problemes d'herències. Aquest treball és important, de fet, perquè ja va ple de consells d'agrimensura, per la qual cosa és un clar antecedent de La siensia de destrar. Sobre com va arribar a combinar ambdues professions no en sabem massa, però sembla que la d'agrimensor va ser molt més tardana. A banda, també posseïa terres, especialment vinyes en la marjal d'Arle, i a més a més participava activament en la vida política de la ciutat com a membre del Consell municipal. Així, degut a la seua experiència agrimensora va arribar a formar part d'una comissió municipal per a modificar les mesures oficials d'Arle. Era, per tant, en definitiva, un membre de la capa més baixa de l'elit urbana de la seua ciutat, assimilable a un mestre artesà amb prestigi i diners, que diversificava els seues ingressos a través de diversos negocis (pesca, fusta, ramaderia...) i la possessió de terres de cultiu.



El mas de Notre Dame d'Amour actualment, junt a l'estany de Vaccarès (el més gran en la figura 1) en un plànols geogràfic sobre fotografia aèria

Passant ja a la seua obra concreta sobre agrimensura, Bertrand Boysset explica a l'inici del primer tractat que en realitat no l'ha escrit ell, sinó que es tracta d'una traducció del llatí al provençal d'una obra anterior realitzada pel mestre Arnau de Vilanova, per encàrrec i en col·laboració amb el rei Robert de Sicília (de la Sicília peninsular, és a dir, Robert I de Nàpols, que va regnar entre 1309 i 1343 i que sempre ha estat considerat un intel·lectual). De fet, hi ha fins a 5 il·lustracions d'Arnau de Vilanova al llarg del llibre, tot sol o junt al rei, en el que apareix escrivint el tractat o fent tasques d'agrimensor. És per això que al llarg del temps, especialment a partir del segle XIX, la seua autoria ha estat molt discutida. Amb tot, actualment sembla prou clar que és una obra pròpia de Bertrand Boysset, tot i que segurament va consultar altres obres anteriors d'influència italiana. Alguns autors opinen que aquesta atribució a Arnau de Vilanova és deguda a la modèstia del seu vertader autor, tot i que en realitat sembla més lògic atribuir-ho a una influència del concepte medieval de l'auctoritas. La seua obra tindria una major difusió i consideració si aquesta era atribuïda a un autor més antic de reconegut prestigi, que no a un simple destrador provençal desconegut en els cercles culturals i científics medievals; és a dir, pura estratègia.

El rei Robert i el mestre Arnau de Vilanova representats escrivint La Siensia de destrar (f. 23r)

Pel que fa a la data de composició, Boysset diu començar a escriure el 15 de desembre de 1401, i en un altre lloc declara acabar de fer-ho el 8 de gener de 1406. És a dir, uns 4 anys de diferència. Però els darrers capítols de La siensia d'atermenar s'haurien escrit a partir d'aquesta darrera data, allargant-se en el temps fins a la mort de Boysset, que es degué produir cap a finals 1415 o principis de 1416. De fet, en el manuscrit original i en altres documents redactats per ell es nota que hi ha hagut una evolució grafològica en l'autor, amb el pas del temps, segurament relacionada amb la pràctica per un major ús de l'escriptura en la seua vida diària.

En realitat no es tracta d'una obra extensa ni complexa. És més bé una espècie de manual d'aprenentatge, en el que es descriu la metodologia de l'agrimensura, s'expliquen problemes amb els quals es pot trobar l'aprenent d'agrimensor i la manera de resoldre'ls, molt d'ells amb trucs. Descriu els perímetres de les parcel·les per a definir les formes geomètriques que les formen, i explica com descompondre les parcel·les irregulars en diverses figures regulars simples (quadrats, rectangles i triangles rectangles) per a calcular la seua superfície. Per descomptat aquesta tècnica és limitada, no s'aconsegueix mai una mesura exacta, ni per l'instrumental a la seua disposició, ni per la capacitat que tenien de calcular figures especialment irregulars, i fins i tot figures regulars més complexes. La superfície d'un cercle, per exemple, no es va poder calcular amb suficient exactitud fins al segle XVII. A més, l'ús de les xifres romanes, com encara fa Bertrand Boysset a principis del segle XV, dificulta el càlcul aritmètic. En qualsevol cas, l'autor sempre recolza les seues explicacions en les imatges que acompanyen el text, fetes de la seua pròpia mà.



Dues pàgines sobre càlcul de superfície de figures geomètriques regulars (f. 61v-62r)

Pel que fa a les eines de mesura, per a les distàncies curtes s'emprava fonamentalment el destre, una vara de fusta de 16 pams de longitud pintada de blanc i negre, mentre que per a distàncies llargues s'empraven cordes, de 10 o 12 destres cadascuna en el cas d'Arle. En el cas de l'atermenament també s'emprava l'esquadra per a orientar les fites de pedra (que de vegades era substituïda pel compàs) i la plomada per a posar-les rectes. De vegades, fins i tot, aporta solucions enginyoses, com ara l'ús d'un penell situat sobre el jaló per a assenyalar un punt llunyà si hi ha una massa boscosa o qualsevol altre element pel mig que impedeix una correcta visualització. D'altra banda, a causa de la senzillesa de les tècniques explicades per Boysset no s'inclou la groma com a eina de mesura, de tradició romana, però sí un instrument semblant i més simple que ell anomena cadrim.

Ús del penell sobre el jaló per a millorar la visibilitat (f. 197r)

En definitiva, es tracta d'una obra senzilla, modesta, però molt interessant per ser una de les poques obres de l'Europa occidental medieval que ens han arribat en la que es descriu quines tècniques emprava aquesta gent per a mesurar la terra, i quin grau de coneixement tenia, així com les seues limitacions. Un aspecte molt important per a l'estudi arqueològic actual dels parcel·laris medievals. Finalment, per a acabar el post, només em resta adjuntar-vos una selecció d'imatges que he cregut interessants.

L'agrimensor o destrador pregant a Déu (f. 11r). Aquesta imatge es repeteix diverses vegades al llarg dels dos tractats

Mestre Arnau de Vilanova amb un destre de fusta a ratlles blanques i negres (f. 29v)

Dibuix en el que es mostra, mitjançant esquadres, com cal orientar les fites dels límits dels camps (f. 127r)

L'ús de la plomada en la construcció de fites (f. 145v-146r)

Un grup de persones observa com un altre clava una fita de camp (f. 157v). Una actitud vers el treball que ve de lluny, doncs.

Longitud del pam menor, mitjà i major vigent al segle XV en la ciutat d'Arle (f. 163r)

Un camp ja atermenat (f. 172v)

Grups de persones entre les cases i marjals d'Arle (238v-239r)

Nota de bibliografia: Per a saber més podeu llegir la tesi doctoral de l'historiador francés Pierre Portet, anomenada Bertrand Boysset, la vie et les oeuvres techniques d’un arpenteur médiéval (1355-1416), publicada en 2004, o la pròpia obra de Boysset publicada per Portet en occità amb aparell crític en francés. Les imatges d'aquest post pertanyen a la pàgina web creada pel mateix autor, en la que podreu veure tot el tractat transcrit, fotografiat, i alguns estudis al seu voltant.

Un cant que no es pot acallar

Per a les gents de les societats preindustrials el bosc representava una doble realitat, un moneda de dues cares. Si per un costat, la muntanya ofereix tot un seguit d’oportunitats: cacera, herbatges, combustible, fruita silvestre; per l’altre esdevé un niu de perills: cau de raboses, llar de roders, laberint sense tanques, el polvorí que desperta el foc a l’estiu, el torrent desbocat que porta l’aigua destructora a la tardor, la neu frondosa que aïlla a l’hivern. És en aquest espai on la realitat i el sobrenatural s’hi troben: druides, bruixes i monstres tenien també ací la seua guarida. Un munt de pors que quedaven representades en un sol animal, el llop (Canis lupus). En efecte, la societat medieval, del nord al sud d’Europa, va condensar en el llop tots els perills de la muntanya.  

En realitat, la relació entre el llop i l’home sempre ha estat, i és, difícil. Una conflicte que es perd en la nit dels temps i que a l’edat mitjana viu un capítol singular. I això perquè el avanços i les regressions dels artigaments penetren en l’espai del llop, tot acostant ambdós sers vius. Si la història de Ròmul i Rem presentava a la lloba com a salvadora, en la història de Caputxeta, d’origen medieval, aquest animal esdevenia el perill o què us diré del pastor mentider. Deixant a un costat llegendes i narracions moralitzants, el ben cert és que la caça i extermini del llop es va convertir en una de les majors preocupacions dels governs locals, des de les comunitats més modestes fins a les grans ciutats.

El 2 de juny de 1426 el jurats de la vila d’Alcoi proveïen que com per stabliment de la vila sia que tot hom que porte conillada de lobatons aja V sous volem que en Berthomeu Pasqual, menor, e en Guillem Soler, vehins de la dita vila, agen de una conillada de lobatons que són VII deus sous. Alguns anys més tard, en març de 1433, encara stabliren que si per ventura alcú vehí de la dita vila matarà alcun lop dins lo terme de la dita vila que lo consell sia tengut de donar e pagar X sous per aquells a qui aurà mort lo dit lop. Et si portarà litiguada de lobatons e que sien trobats dins lo dit terme que ajen axí mateix X sous. Cap a les darreries del segle XV, encara a les Comarques Centrals del País Valencià, en la montanya de la Taverna ha trobat mort hun home. E de fet, anà lo honorable justícia en Jacme Martorell, e lo alamí Abdal·là Bisquert e molta altra gent. E anaren a la dita montanya, prop de hunes forques, e trobaren lo dit home mort tot menjat de llops o de goços. (F. Garcia-Oliver, La vall de les sis mesquites, PUV, 2003, p. 43). Això no obstant, sembla ser que la presència del llop a les comarques centrals valencianes veié limitada per l’expansió de la canyamel a la Safor en la mesura que les demandes de combustible per a la cocció del sucre provocaren una intensa desforestació de les muntanyes més pròximes. Lògicament això degué provocar forts trastorns sobre l’ecosistema, forçant una minva del nombre de llops. Així i tot encara al segle XVII a Gandia es pagaven 5 sous per llop mort. Però com deia, la presència del llop a les nostres terres sembla ser, perquè no hi ha un estudi que permeta ser categòric al respecte, que no adquirí els nivells documentats a altres indrets de la Corona d’Aragó com a l’antic terme de Tortosa. Ací, Albert Curto i Albert Martínez han documentat que en 90 anys d’estudi, entre els segles XIV i XV, total de 282 referències. El valor de les recompenses sembla confirmar la relativa escassa presència del llop atès que si a les Comarques Centrals es podia pagar entre 5 i 10 sous per llop o litigada de llobatons morts al terme de Tortosa ja només el llobatons de més de mig any es pagaven a 20 s. i els animals adults podien arribat fins els 40 s.

Tot això em fa replantejar quin era el perill que representaven els llops, vull dir, realment hi havia tants llops, atacaven de forma tant reiterada els humans com per a exigir tants esforços o més aviat es tractava d’una necessitat humana de domesticar l’entorn natural o, fins i tot, d’una obligació dels consells vilatans heretada de temps anteriors. Sense dades, i des de la reflexió, crec que darrera la caça del llop, més que una vertadera amenaça, el que hi ha és una voluntat de control sobre el desconegut, de domesticació. Ben mirat, aquest animal és l’únic que trenca, que impossibilita el domini absolut de l’ésser humà més enllà dels camps de cultiu. Abans d'acabar dues notícies per si són del vostre interès. La primera és una referència fruit d’una conversa fa uns mesos amb Xavier Rodenas, enginyer tècnic forestal per la Universitat Politècnica de València. Sembla ser que l’abadonament dels nostres boscos i de les terres de cultiu de secà a les muntanyes està fent posible no només l’increment significatiu del nombre de llops a l’Europa mediterrània, quan fa un segle estaven pràcticament extingits. L’altra noticia és un congrès que es farà a Saint Martin Vesubie (França) sota el títol Vivre ensemble avec le loup el proper mes de novembre. Ací teniu el pdf. 

Bocairent, bon lloc i millor gent

  

A la baixa edat mitjana, el rerepaís valencià va jugar un paper cabdal en el creixement econòmic i demogràfic i, al remat, en la integració del conjunt del regne en els circuits internacionals. Morella, Sant Mateu, Vilafranca, primer, i després Cocentaina, Alcoi, Penàguila, experimentaren un fort desenvolupament que contribuí notablement a la integració del regne de València en els circuits comercials europeus. Des d’aleshores, l’interior valencià ha romàs en una llarga letargia amb, clar està, les pertinents excepcions, com el desenvolupament industrial d’Alcoi. En les últimes dècades, però, aquestes regions han recuperat la iniciativa gràcies al desenvolupament del turisme d’interior. Davant la progressiva desindustrialització i l’escassa viabilitat de l’agricultura s‘ha optat per posar en valor el patrimoni en tots els seus diversos vessants. L’exemple més paradigmàtic és la ciutat de Morella, que fins i tot ha arribat a convertir-se en seu universitària gràcies als cursos interuniversitaris de la xarxa Joan Lluís Vives. Pel que fa a les terres centrals del país, a poc a poc Bocairent va consolidant-se com a nucli de referència. En efecte, aquest caràcter primerenc potser siga la gran diferència amb Morella. La capital dels Ports és un centre turístic consolidat, especialitzat en l’explotació del seu patrimoni històric i gastronòmic, i que amb els anys ha estat capaç de bastir una gens menyspreable oferta hotelera i altres infraestructures turístiques. A Bocairent, en canvi, tot està a mig fer o, millor dit, està fet d’una altra manera. Ací el turista pot gaudir tranquil·lament d’un passeig pels carrers del poble sense haver d’esquivar cambrers que et conviden a entrar al restaurant ni tampoc els mostraris de souvenirs de les tendes que envaeixen la vorera. Tot sembla més natural, pensat per al dia a dia. Així, per exemple, de tendes de productes típics només hi ha dos, una a la plaça i l’altra al carrer de darrere, res més. Pot ser que per aquesta absència de mercantilització s’han instal·lat al poble algunes famílies angleses, alemanyes i holandeses. En aquest procés de consolidació, sembla que Bocairent pretén atraure un turisme molt concret: famílies o parelles amb un nivell cultural i econòmic mitjà-alt, només heu de fer un tomb pels webs per a veure els preus. Pel que fa als incentius que ofereix la vila, no trobareu un element singular sobre el que pivota tota la resta, bé, en tot cassi es vol, les covetes dels moros, però l’atractiu de Bocairent és més aviat la complementarietat entre els seus diversos elements: gastronòmics, històrics i naturals, gràcies a la proximitat de la Serra Mariola. 

Com en el cas de Morella, Bocairent se situa sobre un gran turó, encara que a diferència no hi ha cap evidència del recinte emmurallat. Sí que ha arribat fins a nosaltres l’entramat de carrers i travesses medievals. I heus ací el primer atractiu d’aquest poble. Resulta fàcil, delitós, perdre’s per carrers estrets que sovint desemboquen en xicotetes places o detectar la pervivència encara hui de parcel·les d’horts darrere les cases (vegeu la foto!). Malauradament, també hi ha cases ensorrades, deixades, perquè el seu propietari no pot finançar la seua restauració. En el gairebé laberint plànol, el lloc central, més alt està reservat per a l’església, que data del segle XVIII. D’època medieval només resta la pila baptismal (vegeu la foto!) que originàriament no va ser concebuda per a celebrar cap sagrament. Segons diuen, era una font situada a la plaça que en algun moment es va decidir reutilitzar per al batejos.

També resulta força interessant pujar el campanar, des del que es pot tindre un bona observació del terme. A més, la torre conté unes pintures (dir-li frescos em sembla dir-li massa) i escrits de finals del XIX i principis del XX fetes pels campaners d’aleshores en els quals es descriuen les dificultats de l’ofici. D’èpoques passades encara conserven la matraca (vegeu la foto!), un element gairebé extingit dels nostres campanars i que es feia sonar durant els dies de Setmana Santa en substitució de les campanes. 

No massa lluny de l’església es troba el monestir rupestre. Es tracta d’un monestir excavat a la roca des del segle XVI on han residit les monges agustines. Es diu que el fou supervisat per Sant Tomàs de Villanueva i visitat per sant Joan de Ribera, qui també estigué al poble (vegeu la foto!). Al segle XIX les monges manaren construir noves dependències fora i el seu ús queda paralitzat fins a la Guerra Civil. Finalment, fa uns anys l’orde dels agustins va decidir vendre el nou edifici i els terrenys on s’ubicava el monestir a una constructora de Madrid per a alçar nous adossats. Tot això després de repartir els tresors artístics del monestir per les diferents seus de l’orde. En aquest sentit, resulten si més no curiosos fets com l’aparició a la seu que els agustins tenen a Sant Mateu d’una pietà del segle XVI que es deia haver estat destruïda a la guerra. Així les coses, el poble alçà la veu i, al remat, aconseguiren que els agustins vengueren a la parròquia el monestir rupestre (vegeu la foto!). Tant la gestió com les visites guiades les fan les gents del poble que voluntàriament miren de recollir diners per a fer front al crèdit que els ha permès comprar el monestir.

L’element més cridaner, però, de Bocairent són les Covetes dels moros, de les quals ací en Harca ja hem parlat. La visita, per bé que tampoc és cap activitat d’alt risc, sí que requereix d’una mínima condició física. En els últims anys s’ha millorat l’accés i s’ha dissenyat un recorregut aprofitant els forats que hi ha. A l’inici de la visita es realitza una explicació molt planera de la història de les coves i es posa l’accent en la necessitat de més estudis i excavacions que milloren el minso coneixement que tenim d’aquests espais. (vegeu la foto!). Malgrat l’explicació, sembla que cal una millor integració de les covetes amb la resta del paisatge i amb el passat de Bocairent, en especial referència a la societat que les va produir. Així mateix, es podrien introduir més elements explicatius, com ara panells, per a que la visita no es limite a ser un simple recorregut. L’estada a Bocairent no pot acabar sense fer una visita a algun bar, resulten espectaculars els que estan excavats en la roca, fer-se una picadeta de pericana i després un colpet d’herbero. [Malauradament els vídeos que havíem preparat no poden ser penjats, els trobareu al nostre perfil de facebook, Grup Harca].

La necesidad del estudio de las salinas en al-Andalus

Guillermo García-Contreras Ruiz

Universidad de Granada

Importancia de la sal en la historia y en la historiografía

El cloruro de sodio, es decir la sal, es la única piedra usada por los humanos para la alimentación. En estado natural se presenta disuelta en agua o en estado sólido, por lo que se obtiene fundamentalmente de la evaporación del agua marina o de su extracción minera en forma de roca-mineral denominada halita. Hay otra forma de obtención de la sal por evaporación en el interior: en algunas zonas donde hay grandes masas de sal sólida se encuentra en el subsuelo, es erosionada y arrastrada de forma natural por corrientes de agua dulce, superficiales o interiores, convirtiéndose en agua salada o salmuera. Esta agua, bien tomada de los cursos y arroyos salados, o bien mediante pozos directamente del subsuelo, puede ser usada para obtener los granos de sal.

La sal se emplea fundamentalmente como condimento en la cocina y como conservante de carnes, pescados y algunas verduras. La importancia histórica de la sal, además de ser un producto necesario para la vida humana, radica precisamente en que permite el almacenaje y transporte de productos que de otra forma serían perecederos. Por lo tanto es, de alguna forma, capaz de generar excedente y permitir su circulación incluso a grandes distancias, de ahí gran parte de su importancia. Su consumo se hizo imprescindible a partir del Neolítico, ya que con anterioridad el abundante consumo de carne resultaba de por sí suficiente. Es además en este momento cuando surge el interés por conservar los alimentos, debido a la creciente estacionalidad de la producción asociada a un hábitat cada vez más sedentario. Y junto a ello, asistimos a la revolución de los productos secundarios, como los lácteos y sus derivados, o la producción masiva del textil, actividades todas ellas en las que la sal está presente.

El interés historiográfico por la sal se puede situar en los años sesenta del siglo XX. Desde entonces se pueden detectar cinco tendencias generales en la Historia Medieval sobre la sal: la alimentación, el comercio, la fiscalidad, la producción y finalmente los paisajes de la sal. Cinco tendencias que se han sucedido cronológicamente, aunque sin abandonar las anteriores. Y casi siempre la historiografía de la sal se ha ocupado de las regiones más centrales y septentrionales de Europa, así como en el período de la Baja Edad Media cuando hay más fuentes escritas. Especialmente importantes han sido los estudios referentes a la fiscalidad, el comercio y el control de la producción. Es el resultado de la documentación escrita más usada. La tendencia a monopolizar la sal y a controlar su circulación ha dado lugar a una hacienda que adquiere su verdadera dimensión en época bajomedieval y en la primera Edad Moderna, coincidiendo con el nacimiento del Estado moderno y con una cada vez más abundante documentación escrita.

No obstante, gran parte de la Alta Edad Media, el período visigodo, y sobre todo al-Andalus no cuentan con estudios específicos suficientes, lo que se debe sobre todo a la falta de documentación escrita y a la dificultad de estudiar el tema de la sal desde la arqueología, como veremos después. Sólo algunas regiones han sido investigadas, como es el caso de la bahía de Cádiz y sobre todo Andalucía Oriental, en donde destacan los trabajos de Tomás Quesada y sobre todo Antonio Malpica, el referente para los estudios sobre la sal en al-Andalus especialmente para el período Nazarí. Es a este último investigador al que debemos las principales propuestas para el estudio de la sal desde una perspectiva arqueológica, próxima a la arqueología espacial o arqueología del paisaje, como solución a la escasa documentación escrita sobre la producción de sal en los territorios islámicos. See trata de poner el acento en relacionar el poblamiento con la gestión de los recursos naturales y entre ellos muy especialmente la sal.

Salinas de Motril, En Torrenueva, hoy desaparecidas, posiblemente relacionadas con el yacimiento plenomedieval de El Maraute

La información documental sobre la sal en al-Andalus

Aunque la información documental que tenemos sobre los centros productivos es muy escasa, como después veremos, si que son más abundantes las referencias que encontramos sobre su consumo en al-Andalus. La sal aparece en los libros de cocina, en algunas regulaciones sobre el funcionamiento de los mercados, en los tratados agronómicos y zoológicos, en formularios notariales, en los recetarios médicos y farmacológicos, etc. Son estas referencias las que nos dan idea de la importancia que este producto tuvo en la vida cotidiana de los andalusíes. Como las referencias son escuetas y hay que espigarlas de los distintos textos, no hemos podido detectar ningún tipo de cambio en el uso de la sal durante toda la Edad Media andalusí. No podemos, por lo tanto, más que señalar algunos ejemplos, de entre los muchísimos que podemos citar. Elegimos los que, quizá, sean algunos de los usos menos conocidos de la sal.

Como decimos, en las prácticas agrícolas la sal jugaba un papel importante, fundamentalmente como fertilizante, junto al estiércol, para plantar algunas especies, como por ejemplo la palmera. Así lo recoge un autor de finales del s. XI-principios del s. XII, Ibn Bassal: «Coges los dátiles con su propia envoltura, separas los huesos, se plantan en un terreno salobre y arenoso (…) en una zanja de un codo de profundidad, y se llena con tierra mezclada con estiércol putrefacto y sal…».

La sal es un producto indispensable para el ganado, y también lo era en al-Andalus. Es especialmente necesaria para la digestión del ganado rumiante, y conviene recordar que la ganadería en al-Andalus se abastecía fundamentalmente de bovinos, ovinos, caprinos y camélidos, todos ellos pertenecientes a este grupo. Necesitan la sal para digerir el bolo alimenticio, ya que facilita la conversión de la fibra vegetal con consume el animal. Todos estos datos eran conocidos por los andalusíes, y así contamos con una referencia en la obra del sevillano Ibn al-`Awwâm, del siglo XII-XIII: «… que a la bestia que se alimente de verde es importante darle alguna sal molida (…) si la bestia no quisiera comer la sal de buen grado, se le abre la boca, levantándole la cabeza para que no se le derrame, y si la rehusa, se le abra la boca con un palo y se le meta la sal».

También la sal está presente en los recetarios médicos, formando parte de distintos compuestos farmacológicos. Un solo ejemplo será suficiente. Ibn al-Baytar dice que la sal: «Ayuda a la evacuación y al vómito. Disuelve los medicamentos, extrae la flema viscosa del estómago y el pecho, limpia los intestinos, excita los vómitos y los multiplica. Potencia la acción de los medicamentos (…) Expulsa los gases, relaja el vientre (…), excita el corazón y calma los dolores, devuelve el apetito y hace desaparecer la palidez del rostro». También advierte de que «su uso excesivo inflama la sangre, debilita de la vista, disminuye los espermatozoides y causa el prurito y la sarna».

Dejando a un lado los innumerables ejemplos que podríamos mencionar, lo que nos interesa destacar es que en todas estas referencias a la sal no encontramos preocupación en ningún momento porque sea un producto que escasea o que tenga un precio demasiado elevado. Parece deducirse que la sal era un producto común, de fácil acceso y en abundancia suficiente, lo que nos llevaría a plantear entonces toda una serie de cuestiones en torno a su producción y distribución, quien ejercía el control de ambos procesos, o lo que es lo mismo, hasta que punto existía un control por parte del Estado, bien directo o bien indirecto a partir de algún tipo de impuesto o fiscalización. Lo cierto es que sobre su valor económico apenas tenemos noticias, salvo algunas escasas referencias a su venta en zocos y mercados.

Dadas las buenas condiciones geológicas y climáticas de la Península Ibérica, cabe pensar que su obtención era local. Todo apunta a que su obtención era de manera tradicional, aprovechando el agua del mar y los cursos y lagunas saladas del interior, así como también se aprovecho la sal gema. La sal común o halita es muy frecuente en toda la Península. De su aprovechamiento tenemos constancia arqueológica desde época prehistórica. Para obtener el mineral disuelto en agua es necesario volver a reproducir las condiciones que lo generaron, es decir, hay que provocar la evaporación del agua para conseguir su precipitación. Para ello es necesario obtener una fuente de energía que permita su calentamiento y posterior evaporación, lo que se consigue por calentamiento artificial mediante el fuego, o bien por la acción del sol y el aire. Al poner la salmuera en estanques de gran extensión y poca profundidad se favorece este proceso. En España hay muy pocos ejemplos de obtención de sal por ignición, ya que las condiciones climáticas de gran parte del territorio, favorecen la obtención por evaporación natural.

Salinas de La Olmeda, en el noreste de Guadalajara

Un formulario notarial nos da pistas sobre la forma de trabajo en las salinas:

«Fulano arrienda a Fulano la totalidad de los cuatro estanques de la salina tal en la provincia tal. Delimitarás todos los estanques citados, diciendo “a cuyo sur queda tal cosa”, si cada uno tiene nombre lo citarás, así como definirás sus emplazamientos y límites si están dispersos, diciendo al terminar de delimitarlos “con sus servicios, dependencias y derechos inherentes y provenientes, explanadas, canales y suministros de agua de sus ensenadas o pozos, por tantos dinares”. Y luego completarás el contrato. Jurisprudencia: No es lícito arrendar la salina por la sal pues sería venta aleatoria, aunque una versión de la ´Utbiyya lo autoriza, lo que fue seguido por Ibn al- ´Attar quien redactó contratos de dicho tipo, argumentando en su jurisprudencia que la sal no sale de la salina, sino que se genera en ella por industria, consistente en traer el agua a los estanques y dejarla al sol hasta cuajar, aunque diciendo que la analogía no lo permitiría si no fuera por la versión conocida. Esto fue rechazado por Ibn al-Fahhar y dado por erróneo, argumentando en su contra que el dátil fresco no se hace seco sino cortándolo y trayéndolo al secadero donde es dejado al sol hasta hacerse, lo cual es correcto puesto que lo similar a lo lícito y perteneciente por analogía a lo prohibido debe evitarse.». (Al-Yaziri 1998, 44)

Como vemos, es una forma de obtener la sal muy similar a la agricultura de regadío que introdujeron a gran escala los árabes en la Península y las islas Baleares. Tal es la relación con la agricultura, que incluso se habla de la “cosecha de la sal”. El medio de explotación de la sal por insolación requiere de condiciones de temperatura, viento y escasez de lluvias que se dan en los meses de verano en la Península Ibérica. En la salinería tradicional es de junio a septiembre cuando se concentra la cosecha de la sal. Para al-Andalus, los calendarios agrícolas que tenemos, tanto los primeros del siglo X como alguno más tardío del s. XIV, nos indican que es precisamente en septiembre cuando «la sal se solidifica y se cosecha el trigo».

La investigación de las salinas andalusíes

Llama la atención que de entre todas las riquezas que mencionan los geógrafos árabes para todas las regiones de al-Andalus no haya apenas menciones a la producción de sal. Solo tenemos referencias a salinas marítimas en la costa de Cádiz, Almería, Alicante e Ibiza, y ninguna referencia a salinas de interior. Pero a pesar de estas escasas referencias documentales, hay otro tipo de datos que deberían usarse. Una importante fuente de información sobre las salinas podría ser la toponimia y la onomástica. Pero son muy escasos los datos en este sentido, ya que con el nombre de al-mallaha (en árabe, la salina), solo podemos mencionar algunos ejemplos, como una localidad granadina, donde efectivamente hay unas salina, otro lugar en Jaén, también con salinas, que conocemos por el apodo de un caudillo del siglo IX, llamado al-mallahi, que hacía referencia a su lugar de nacimiento, en la campiña, y otro lugar en Guadalajara, donde hay unas salinas de “Armallá”, en Tierzo, cercanas a algunos asentamientos que se pueden fechar en época andalusí. Junto a estas referencias, tenemos algunos datos más sobre la existencia de salinas en territorio andalusí que nos dan la documentación cristiana, cuando tras la conquista de los distintos territorios, hacen referencia a salinas y a fuentes de agua salada ya existentes, que son repartidas entre los conquistadores o donadas por los monarcas a nobles o a la Iglesia.

Desde un punto de vista arqueológico el estudio de las producción de sal es muy difícil. No hay documentados ningún caso de explotación de sal por ignición, ni existe ningún tipo cerámico directamente relacionado con la manufactura de la sal como ocurre en Centroeuropa con los «briquetage». Por el momento, tampoco la sal es un elemento que se pueda constatar en el registro arqueológico. Sólo nos quedaría, por tanto, investigar los propios centros productivos. Pero hay un problema, que es doble. Por un lado, las pequeñas explotaciones, que debieron ser las más frecuentes en al-Andalus, tienen una infraestructura mínima que además debe ser mantenida constantemente, limpiando albercas y canales, al igual que es necesario hacer con cualquier infraestructura hidráulica. Abandonado el mantenimiento de estas instalaciones, van paulatinamente desapareciendo, dejando una huella apenas imperceptible en el terreno. Cuando estas salinas constituyen grandes centros salineros, con una arquitectura mayor que hubiera perdurado en el tiempo, se han convertido en centros de «éxito», perpetuándose en el tiempo, en muchos casos hasta hoy en día. Las reformas que han sufrido han borrado prácticamente las estructuras originales, cuando no se han desmontado por completo o se ha excavado el terreno para lograr alcanzar la capa freática.

Reutilización de un pozo tradicional de extracción de agua salada por medios mecánicos en la salina de Imón (Guadalajara)

Estamos, por tanto, ante toda una serie de problemas de difícil resolución, pero que, dada la importancia que debió tener la sal en al-Andalus, se convierte en un tema de gran interés histórico. Por ello ha sido necesario buscar nuevas estrategias para su investigación. Debemos a Tomás Quesada, y sobre todo a Antonio Malpica, el haber abierto nuevas formas de investigación para la salinas en al-Andalus. Ambos han señalado que como la explotación de todos los recursos naturales, dejan una huella en el paisaje y determinan, en mayor o menor medida, la organización del hábitat a su alrededor, por sí mismas y en relación con otros recursos, como la agricultura, y otras necesidades, como la defensa o las vías de comunicación. Se trata de integrar la sal dentro de los estudios que se hacen desde la arqueología espacial o la arqueología del paisaje, con un fuerte contenido geográfico y antropológico, y con un tiempo histórico de larga duración, ante la imposibilidad de precisar la cronología tanto como se hace desde el estudio de las fuentes escritas. Desde esta forma de estudiar las salinas, se integran todas las fuentes posibles. Se trata de poner en relación los centros de hábitat con los espacios de trabajo, agrícolas, ganaderos o pesqueros, y sobre todo relacionar a ambos con el medio físico en el que se insertan y la forma en la que el hombre se relaciona con la naturaleza.

Huella en el paisaje de un antiguo centro salinero abandonado en Valdelcubo, en el noreste de la provincia de Guadalajara

Lamentablemente, no son muchos los ejemplos de salinas andalusíes estudiadas por el momento, y no disponemos aún de un catálogo ni de una tipología concreta establecida. Solo tenemos algunos estudios concretos, y por lo general, centrados en el sureste de la Península Ibérica, como son los de Salvatierra & Castillo en la campiña de Jaén; Quesada & Rodríguez sobre las salinas de Mesto, también en Jaén; Malpica con las salinas de Motril, en la costa de Granada, o el ejemplo de la Malaha, también en Granada aunque esta vez en el interior, muy cerca de la capital, por parte de C. Trillo.

Diferentes aprovechamientos del agua dulce y el agua salada en la alquería de La Malaha (Trillo, 1995)

En todos estos ejemplos se ha tratado de aplicar esos principios metodológicos a los que anteriormente aludíamos, aunando la información proveniente de los núcleos de habitación próximos, en algunos casos incluso excavados, con datos provenientes de la toponimia, las Fuentes documentales posteriores a la conquista castellana, y sobre todo, abordando el estudio desde una perspectiva extensiva que, teniendo en el paisaje el principio vertebrador, trata de relacionar las diferentes pervivencias que son posible rastrear desde época andalusí.

Finalmente, el último ejemplo es de una zona bastante más alejada del suroeste peninsular, situada en la sierra norte de Guadalajara. No nos referimos a una única salina, sino a un conjunto mucho más amplio el de las salinas del Sistema Central conocidas tradicionalmente como Salinas de Atienza. Se trata de una de las zonas con mayor concentración de salinas de toda la Península Ibérica, y donde se sitúan algunas de las salinas de interior más grandes. No tenemos referencias directas a la explotación en época andalusí, pero si indirectas. En concreto, en el valle del Salado, entre Sigüenza y Atienza, el análisis de la documentación escrita revela como pocos meses después de la conquista por parte de los castellanos, se hace una donación del rey a la Iglesia de Sigüenza de distintos bienes que había en el territorio recién conquistado, y se citan ya distintas salinas. Por otro lado, el estudio directo sobre los centros de producción revelan la existencia de cambios en su morfología, con la existencia de pequeñas salinas que han ido uniéndose hasta formar un único conjunto, como en Imón donde hay más de diez pozos de extracción de agua salada, o por ejemplo en el entorno de La Olmeda, donde junto a las salinas más recientes se detecta en el paisaje la existencia de otros centros abandonados. Finalmente, las prospecciones arqueológicas que se están llevando a cabo demuestran la existencia de numerosos centros de hábitat de pequeño tamaño de época andalusí que se sitúan en las inmediaciones tanto de las salinas tradicionales, aunque aún no sabemos si hubo una explotación directa, como de los prados, que abastecían a la potente ganadería que sabemos hubo desde antiguo. La red de castillos y torres, junto con algunos centros de mayor tamaño como los de Atienza o Medinaceli, que funcionaron como mercados, terminan por configurar el territorio de una tierra vinculada históricamente a la sal.

Imagen aérea de las salinas de Imón (Guadalajara)

Algunas conclusiones finales

La cotidianeidad de un producto de primera necesidad como es la sal, frente al deslumbrante resplandor de otros minerales, lo sutil de la infraestructura de los centros de producción salineros, frente a la monumentalidad de los castillos y palacios, y la falta de documentación motivada por la ausencia de un pretendido monopolio estatal, como si se detecta en el mundo feudal, están en la base de la falta de estudios específicos sobre el tema. No obstante, estamos convencidos que su estudio, al igual que el de la agricultura de regadío con el que necesariamente hay que conectarlo, tanto teórica como metodológicamente, debe suponer en los próximos años un pilar más de la nueva historiografía sobre al-Andalus que se está construyendo a partir del estudio de la base social, el campesinado, y no sobre sus élites orientalizantes.

Nota del Grup Harca: Aquest post és una col·laboració d’un autor convidat, a qui públicament agraïm l'esforç. Podeu veure en pdf l’article complet de Guillermo García-Contreras, amb tota la bibliografia.