El metge del rei i la medicina medieval

Un dels temes que els escriptors de novel·la històrica han freqüentat en els darrers anys amb més insistència és, sens dubte, el de la medicina i els metges a l’edat mitjana. Per esmentar alguns títols, El metge de Noah Gordon, El sanador de Caballos, El jinete del silencio de Gonzalo Giner, i darrerament, en la literatura catalana El metge del rei. En aquest últim, Joan Olivares recrea la vida de Lluís Alcanyís, qui, en efecte, va ser metge del rei Ferran II i, també, del papa Aleixandre VI. Va ser el primer en ocupar la càtedra de medicina de la Universitat de València el 1499. Donats els seus orígens jueus fou perseguit per la Inquisició i, finalment, cremat en la foguera el 1506. Val a dir que el treball d’Olivares ha estat guardonat amb el premi Enric Valor del passat 2014. Certament, a la Corona d’Aragó es va consolidar una tradició mèdica entre la població jueva al llarg dels segles XIII i XIV. Particularment hi va destacar l’aljama hebraica de Xàtiva, de l’escola de la qual van eixir noms tan rellevants com Ferrer Torrella (c. 1420-1491), Pere Pintor (c. 1423-1503) o l’esmentat Lluís Alcanyís (c. 1430-1506). En realitat, aquesta associació entre els jueus i la medicina no era exclusiva dels estats de la Corona d’Aragó. Sense anar més lluny, en Al-Àndalus hi va destacar la figura de Maimònides. Igualment, la coneguda Escola de Salern va ser fundada, segons la llegenda, per un grec, un àrab, un llatí i un jueu. A més, també els metges cristians, com Arnau de Vilanova, begueren d’aquesta tradició mèdica jueva.

Condemnats a la foguera, com Alcanyís

El saber mèdic, però, anava molt més enllà d’aquestes figures com Pintor o Alcanyís, o d’altres d’origen no jueu com Pere Ros, que va ser metge de Pere el Cerimoniós. Les urgències de la població eren altres. De fet, les malalties dels potentats sempre han tingut a veure amb l’excés de menjar –la gota, per excés de carn– mentre que en el cas dels desafavorits era justament la mancança d’aliments el que fomentava les malalties. Fins i tot aquests metges de renom no podien viure únicament de l’atenció als poderosos. Alcanyís, tot i ser el metge del rei -en realitat era un més dels galènics que atenien el monarca-, el 1490 fou nomenat, per dir-ho en termes moderns, perit mèdic de la cort del justícia criminal, i l’any posterior metge de l’Hospital dels Innocents, també a la capital del país.

Els metges eren, per tant, la jerarquia pel que feia a la cura i el saber mèdic de la societat. Tot i l’excepció d’Alcanyís, el seu era un coneixement més aviat teòric, dedicat a la reflexió i a l’escriptura de tractats. Els que exercien una medicina que podríem dir «a peu de carrer» eren els barbers i els cirurgians, deixant a un costat, clar esta, el ventall de tradicions curanderes i pràctiques populars. Aquesta complementarietat queda palesa en les ordinacions navals de Pere el Cerimoniós, les quals establien que totes les embarcacions portaren entre la seua tripulació un metge i un cirurgià. Amb tot el treball més manual estava en mans dels barbers. És cert que, com indica el seu nom, afaitaven les barbes, però a més d’això eren els responsables de les cures, així com d’extraure els queixals. Fou un dels primers col·lectius professionals de la ciutat de València en constituir-se en confraria, concretament el 1310 gràcies a un privilegi de Jaume II. La multiplicitat de tasques que desenvolupaven es reflectia en un ampli ventall d’eines especialitzades, segons la faena que anava a fer-se. Com els artesans d’altres oficis, també els barbers, i els cirurgians, transmetien les seues ferramentes als seus parents o als seus deixebles, com una possessió més.

Barber traient els queixals

Barbers i cirurgians sovint entraren en conflicte perquè, en opinió dels darrers, aquells s’excedien en les seues funcions. I és que la pràctica de la flebotomia –provocar el dessagnat de forma controlada d’un pacient, que es considerava una de les principals tècniques terapèutiques, sinó la que més– era també exercida pels barbers, però els cirurgians reclamaven aplicar-la de forma exclusiva. Si bé el col·lectiu més nombrós era el dels barbers, des de 1462 hi havia a València una aula de cirurgia, que seria complementada amb la càtedra de medicina quan es va crear l’Estudi General el 1499. Pel que fa al coneixement del cos humà, no va ser fins a les darreries del segle XIV quan els cirurgians pogueren examinar-lo lliurement, gràcies al vistiplau de la Corona. El beneplàcit papal tardaria quasi un segle més en arribar, el 1484, de la mà de Sixte IV. Val a dir que, fins on sabem, els morts que es feien servir en les disseccions eren sempre de condemnats a mort, o rodamons de les minories religioses. En qualsevol cas, no fou fins Leonardo da Vinci que s’aconseguí un coneixement detallat del cos humà.

Cirurgià realitzant una flebotomia

Respecte a la presència femenina, a casa nostra no hi va haver cap dona que destacara en el camp de la medicina. El seu era l’espai domèstic on desplegaven ventall de coneixements i tradicions que havien passat de mare a filla de forma oral. Particularment, les qüestions referides a l’embaràs i, per descomptat, el moment del part, estaven dirigides per dones. De fet, el tractat De passionibus mulierum aconsellava –ja al segle XI– que les mateixes dones pogueren diagnosticar-se i tractar-se les malalties relacionades amb el seu cos i que aquelles que disposaven del coneixement devien instruir les que no sabien, a fi d’evitar la intromissió dels homes en aquests afers. En el conjunt europeu sí que hi va haver diverses figures femenines que sobresortiren. Segons Salvatore de Renzi, coneixem el nom de cinc dones que es van formar a l’escola de Salern als segles XIV i XV: Abel·la de Salern, que va publicar dos tractats que no han arribat fins a nosaltres, Rebeca de Guarna, Mercuriade i Constança Calenda, especialitzada en el tractat de problemes de visió, i Trota de Salern, a qui se li reconeix que va escriure, almenys, dos tractats. Fora de l’àmbit de l’escola de Salern cal fer esment de Hildegarda de Bingen (que era igualment compositora, escolteu els seus greatest hits ací). També la literatura de l’època atribueix tasques sanitàries a les dones com en el romanç de Chretien de Troyes, Erec i Enide.

Dones assistint al part

L’organigrama sanitari el complementaven els apotecaris. Per buscar un paral·lelisme actual podríem dir que eren els farmacèutics a l’edat mitjana (no debades farmàcia en grec es diu apoteca). Eren ells els que confeccionaven i dispensaven els beuratges i ungüents que els físics receptaven als malalts. En la seua fabricació es feien servir espècies, raó per la qual també foren els responsables de la comercialització al detall d’aquestes. Entre els productes exòtics que comercialitzaven es trobava, a més, el sucre, per bé que al segle XV el regne de València era autosuficient gràcies a la canyamel de l’horta de Gandia i, en conseqüència, no era ja un producte tan rar. Per acabar, possiblement perquè dispensaven d'espècies i mel, també venien tota classe de ciris i candeles. Al remat, la botiga dels apotecaris era, com les farmàcies d’ara, un lloc on podies trobar qualsevol cosa relacionada amb la cura del cos.

"El deute que hom paga"

Un món complexe, per tant, el sanitari a l’edat mitjana on, a grans trets, només els benestants tenien dret, previ pagament, a una sanitat digna i de qualitat. Sembla que aquest puga ser el model de referència d’alguns governants. No vos sembla? Que Sant Blai vos cuide la gola, i Santa Llúcia vos conserve la vista. Salut!

Si voleu saber més: Cabré, Montserrat y Ortiz, Teresa (edits.), Sanadoras, matronas y médicas en Europa, siglos XII-XX, (Barcelona, 2001); Ferragud, Carmel, Medicina i promoció social a la Baixa Edat Mitjana, Corona d’Aragó, 1350-1410, (Madrid, 2005).

Dona tenint cura del malalt

La gestió del territori des d'una perspectiva històrica

Una primera versió d'aquest text va aparèixer publicada al diari Levante-EMV, en la seua edició per a la Safor, el diumenge 12 de gener de 2014.

Es féu d'esperar, Hug. Els conats de pesta a València aconsellaven demorar el viatge des de Cardona. Amb la regressió de l'epidèmia, el pares, Joan Folc de Cardona i Joana, accedeixen a lliurar el menor dels seus fills a l'avi matern. Finalment, Alfons el Vell rebia Hug de Cardona el 30 de novembre de 1411 al seu palau de Gandia i el mateix dia, amb només cinc anys, el mateix duc el va nomenar cavaller. El que diferencia els nobles de la resta de la societat no és únicament formar part de l’orde de la cavalleria sinó, més important encara, posseir un senyoriu i uns vassalls sobre els que senyorejar. És per això que el duc havia promès a la seua filla Joana i el seu gendre, Joan Ramon Folc de Cardona, fer donació al seu nét dels llocs i alqueries del Real, Benipexcar, Beniopa, Alcodar, Benicanena i l’Alqueria Nova, en l’horta de Gandia, Ondara, en el comtat de Dénia, i Calassanç i Sanui, en el comtat de Ribargorça, bo i reservant-se l’usdefruit en vida, a canvi que Hug fos instruït en les formes de la cavalleria a la cort de Gandia. L’avi espera trobar en el nét l’estima i la devoció que el fill, Alfons el Jove, li nega.

En qualsevol cas, primer la mort d’Alfons el Vell el 1412 i després la d’Alfons el Jove el 1425 suposen un fort entrebanc perquè Hug prenga possessió de les terres que li havien estat concedides. La mancança d’un hereu comporta la reversió a la Corona del ducat de Gandia. Així les coses, per assegurar-se l'accés al senyoriu que li havia atorgat l'avi, Hug de Cardona obté del seu pare la majoria d'edat amb només 19 anys, sis abans del que prescriuen els Furs. Finalment, després de llargues negociacions amb Joan de Navarra –nou duc de Gandia– i el mateix Alfons el Magnànim, Hug ha de desemborsar 200.000 sous, pel cap baix, a fi de poder prendre possessió de les terres heretades del seu avi. Per fer front a l’elevada suma, decideix vendre l’alqueria d’Alcodar per 30.000 sous, i carregar diversos préstecs. També hi destina íntegrament els 154.000 sous del dot de la seua esposa, Blanca de Navarra, neboda del rei de Navarra Carles III. Malgrat els esforços, però, el deute es converteix, des dels seus inicis com a senyor de vassalls, en una forta càrrega.

Així i tot, Hug no és dels que es queden de braços creuats ni tampoc dels que claudiquen. Ell brega en tots els fronts possibles per a poder reeixir. Atent a les innovacions, participa de forma decidida en la implantació del sucre a les terres de l’horta de Gandia, construint un trapig al Real, on abans el seu avi tenia el viver i el jardí; a les terres de la Marina, comercialitza juntament amb els vassalls la producció de pansa. Aquestes iniciatives expliquen els 30.000 sous, o més, que el cavaller obté del seu senyoriu. En l’àmbit judicial, els seus advocats i procuradors despleguen totes les argúcies possibles per dilatar i ajornar els processos legals que els creditors inicien contra ell fins el punt d’exasperar-los. A més, Hug disposa d’una nau i un bergantí que dedica a la pràctica del cors, una mena de pirateria autoritzada contra els enemics del regne. En l’àmbit institucional, acudeix quan és requerit a les reunions del Consell de Gandia, donat que el seu senyoriu forma part del terme general de la vila, i a les sessions de les Corts com a membre del braç militar.

Tots les energies esmerçades, però, resulten inútils. El degoteig de creditors per casa seua (al Real o a València) és constant, fins el punt que el rei autoritza el segrest de les rendes del senyoriu el 1462 per a poder pagar els deutes. I mentrestant Joan, el primogènit, ara ja major d’edat, reclama el que considera seu, la totalitat del senyoriu, d’acord amb els capítols matrimonials signats entre els seus pares, Hug i Blanca. El colp definitiu arriba el 1469 amb la sentència donada per Joan Ramon Folc de Cardona, comte de Prades i nebot d’Hug, segons la qual aquest deu traspassar íntegrament el senyoriu al fill per bé que li atorga una pensió anual de 6.000 sous i la possibilitat de residir a Ondara o qualsevol alqueria de l’horta de Gandia. Després d’acceptar la sentència davant el justícia de València, el 3 de desembre de 1470, Hug de Cardona desapareix de les fonts, tot i que fins a 1474 no hi podem assegurar la seua mort.

La singladura personal d’Hug de Cardona i la seua relació amb Gandia ens serveix com a excusa per plantejar una qüestió sobre allò que ens ateny als nostres dies. La seua condició de membre de la família d’Alfons el Vell, el seu matrimoni amb Blanca de Navarra (membre de la família reial navarresa) però sobretot la ubicació estratègica de les seues alqueries al voltant de la vila, feien d’Hug de Cardona el principal objectiu dels burgesos, obstinats en retallar els privilegis i jurisdiccions de la petita noblesa disseminada pel seu terme general. L’esmicolament del ducat en petites senyories realitzat per Alfons el Vell i Alfons el Jove va comportar també el debilitament del control urbà sobre l’espai circumdant i els recursos. Els prohoms de la vila trobaren en el nou duc, Joan de Navarra, un aliat a l’hora de doblegar els cavallers als seus interessos i expandir el seu control sobre l’horta de Gandia.

L’arribada dels Borja va suposar el tancament en fals al llarg de tot el període modern de les disputes entre les diverses comunitats de l’horta de Gandia sobre l’ordenació del territori en favor de la vila. Si bé ho mirem, i amb les pertinents matisacions, el debat continua obert als nostres dies. Quina ordenació del territori volem construir? Ha de ser necessàriament Gandia el centre sobre el qual pivoten la resta de barris i pobles de la comarca? o és preferible un model policèntric amb una gestió mancomunada dels serveis i de les infraestructures? La mancança d’un servei comarcal de transports, o els problemes per a travessar la N-332 al seu pas per Bellreguard i Oliva, palesen la importància d’aquesta qüestió. El debat, sens dubte, exigeix de consideracions més àmplies i reflexions més assossegades de les què ací podem fer, però no m’estaré d’assenyalar que l’estalvi i la maximització dels recursos, paraules de moda entre els polítics, passa necessàriament per una major integració comarcal, per fer més comarca.

Final? No serà ni tan sols el final de l'inici...

Fins ací l’article publicat a la premsa, però voldria afegir alguna cosa més. En efecte, prenent l'expressió de Ferran Garcia-Oliver, la disputa entre "hòmens de vila vs cavallers" va anar redefinint-se al llarg del temps com un procés plurisecular que encara no ha acabat, almenys al meu parer. Prenc com a observatori la ciutat de Gandia i la seua horta, encara que la problemàtica s'estén al conjunt de ciutats mitjanes d'arreu del País Valencià i, per extensió, a l'Occident europeu. Si a l'edat mitjana el conflicte enfrontava les viles contra els petits senyorius, a època moderna la confrontació es produeix en termes d’independència per a les comunitats de veïns més petites i la creació dels seus propis espais comunals. Pense, per exemple, en els processos de segregació de diferents llocs del terme general d'Alzira, com ara Algemesí, o la construcció de noves sèquies "municipals" a la part baixa del Xúquer. Amb la fi de l'Antic Règim el domini de les viles es va mantindre mitjançant nous mecanismes, però almenys en el vessant teòric dos consistoris com el de Gandia i Beniopa eren iguals. Amb el creixement demogràfic dels anys 60, aquestes ciutats mitjanes (i què dir de la ciutat de València) allargaren la mà sobre els petits nuclis dels voltants. Gandia integrà Beniopa i Benipeixcar, tot assumint les gestions burocràtiques. Ambdós pobles representen les singladures possibles. Beniopa, possiblement ajudada per una frontera física com ho és el barranc, sempre ha mantingut una forta personalitat, que queda palesa en la intensitat que té l’associacionisme al barri-poble. Benipeixcar, en canvi, s'ha dissolt a Gandia i únicament les festes patronals han aconseguit mantindre l'espurna i el record d'un passat independent.

Més enllà de les qüestions relacionades amb la identitat, sempre delicades, aquests temes ens porten, com deia abans, a la gestió del territori. En el cas de la Safor, l'ordenació de l'espai fa anys que deuria haver deixat de ser una qüestió local, per a ser tractat des d'una perspectiva comarcal: Gandia ja ha absorbit Benirredrà. Palmera, Bellreguard i l'Alqueria de la Comtessa ja formen una connurbanització, i poc resta perquè s'afegeixca Rafelcofer. Per la línia de costa, igualment, Guardamar de la Safor, Miramar, Piles i la platja de Bellreguard es freguen. I per l'interior, Ador i Palma formen un cos únic de cases, mentre que Llocnou de Sant Jeroni i Almiserà sort que està el riu pel mig. I així encara, estem sense un servei comarcal de transport, per no parlar de la línia de tren cap al sud per la costa o dels problemes de transit per la mancança d'una perimetral al voltant dels pobles de la N-332. I què us diré dels problemes derivats de l'aigua, per excés o per mancança? A l'edat mitjana, sense tants savis assessors ni tants regidors, n’hi havia una major consciència de l'espai supralocal, de la necessitat i, fins i tot, de les bondats de mirar-se menys el melic i alçar una mica la mirada per poder veure el bosc. Prohoms de les seues comunitats que, per interès propi, o no (ara no és el moment de parlar d'això), eren plenament conscients de la idea del guanyar, que tant de moda resulta darrerament. I això sense l'ajuda de cap coach, d’eixos que ara qualsevol president de veïns exigeix per fer la seua tasca.

L’antic recorregut del tren a Dénia, ara reconvertit en una senda maltractada de bicicleta

La propera setmana: el XVIIIe Colloque International de Glyptographie de València

Estiu, temps de sol, platja, ponentades i incendis, és temps també de congressos i trobades científiques, especialment durant aquest mes de juliol. Així, el proper dilluns a les 9.30 al palau de Colomina de València arranca el XVIIIe colloque de glyptographie organitzat pel CIRG (Centre International de Recherches Glyptographiques) en col·laboració amb la universitat CEU-Cardenal Herrera. El director de la trobada és Raúl Romero Medina, professor de l’esmentada universitat. Potser això de «gliptografia» sone una mica estrany, però més coneguts són els estudis de marques de pedreria o marques de pedrapiquers, especialment durant el període medieval. Així, doncs, la gliptografia és la ciència que es consagra a l’estudi d’aquestes marques.

La major part dels investigadors que es dediquen a aquesta línia de treball provenen de la història de l’art, els quals entenen aquestes marques com a signes d’identificació o signatures dels pedrapiquers que marcaven les pedres a fi de saber quina devia ser després la seua retribució econòmica pel seu treball. Si l’origen de les marques, per tant, és purament econòmic, i no artístic, potser els més interessats deurien ser els historiadors pròpiament dits, però ja sabem que sovint els seguidors de Clio resultem prou fugissers fora de la coberta de l’arxiu. En qualsevol cas, els historiadors de la construcció deurien fer un colp d’ull a aquesta bibliografia.

Tornant de nou sobre la present edició, al llarg de tota la setmana els especialistes aplegats miraran de presentar les últimes novetats al voltant de les marques de pedreria i l’arquitectura gòtica mediterrània. Ací podeu fer una ullada al programa. Com vegeu, el congrés, a més, té ua vessant pràctic significatiu, ja que està prevista la visita a diferents edificis medievals de nord a sud del País Valencià: la catedral, les torres de Serrans i de Quart al cap i casal, però també les viles de Morella i de Sant Mateu i el castell de Peníscola al nord, i cap al sud, els castells de Novelda, Petrer i Dénia.

Al País Valencià els estudis sobre les marques de pedreria o gliptogràfics sembla ser que no estan massa desenvolupats. Ara per ara només tenim les aportacions de Josep Gisbert i el seu estudi del castell de Dénia, que es publicà el 1982 en el marc també d’un congrés del CIRG. Més recents són els treballs de Mercedes Gomez-Ferrer, però poca cosa més. Per tant, ací teniu una altra línia de treball. Del congrés, vos mantindrem informats al twitter d’harca (@harcamedievalis) i en el facebook, grup harca.

Marca de pedreria de les torres de Serrans

El món en flames

Amb un vell post vàrem encetar una sèrie de breus articles al voltant de textos cèlebres referents a l'Edat Mitjana, ja arreplegats i analitzats per altres autors. Tanmateix, la nostra intenció és tractar de compilar alguns d'aquells que ben bé parlen per si soles, oferir-los a un públic no especialitzat i, al mateix temps, possibilitar noves lectures o debats per a altres col·legues.

En aquesta ocasió, portem ací a col·lació l'extracte d'una homilia de Rupert de Deutz (1075-1129), prior de l'abadia benedictina de la localitat de Deutz consagrada a sant Heribert. Sobre l'incendi que assolà el lloc el 1128, Rupert intenta donar una explicació a les causes últimes que van originar el foc, producte de l'aglomeració urbana que des de les darreries del segle XI emergí al voltant del monestir, a la riba dreta del Rin.

Il·lustració del desaparegut monestir de Sant Heribert a Deutz (Renània), prop dels passos sobre el Rin que comunicaven amb Colònia

A un mateix temps, un altre aspecte interessant és que Rupert relata la història de l'abadia, eregida sobre les runes d'una de les fortaleses de l'antic limes romà, molt prop de l'antiga Colònia Agripina. Però, el que sura en les següents línies és la condemna moral a un fenomen imparable, vist com una novetat que trastocava l'ordre que s'estava construint en els segles plenomedievals. Un text que inevitablement ens remet a la defensa de la societat estamental, tripartita, que oferí Adalberó de Laó, mitjançant una visió molt particular de les Sagrades Escriptures. El fet és que ni el mateix autor comprén les activitats que tenien lloc a les portes de l'abadia o tampoc qui les podia desenvolupar.

Dibuix que representa a Rupert de Deutz

Permeteu-me ara dir per què l’incendi triomfant es va apoderar amb tanta rapidesa de les torres d’aquest odiós castell (...). Teniu en compte, estimats amics, (...) que el que jo odie intensament no són les pedres o les muralles, sinó la injustícia que habita en elles (...). ¿Qui ignora que la possessió d’aquest castell fou consagrada a Déu? Les tradicions sobre la construcció del castell varien fortament, uns pensen que fou obra de Juli Cèsar (...). Aquest castell, notable per la seua bellesa i el seu poder, subsistí fins a temps de l’emperador Otó I. Son germà, Bruno, arquebisbe de Colònia, el va manar ensorrar. Sant Heribert (...) va consagrar a Déu el lloc del castell, completament en runes, que les va utilitzar per a l’edificació d’un monestir (...) i va purificar el lloc de qualsevol ocupació secular i va instal·lar en la part externa de la muralla aquells que havia expulsat.

Rupert de Deutz, De victoria verbi Dei

Però, amb el temps, l’enorme negligència dels nostres predecessors, massa acomodada amb els homes del segle, ha donat alè a la desmesura (...). Aquells han ocupat el castell. I no són solament les torres i les muralles allò que han alçat per a albergar en elles a persones decents segons el món, sinó que han llogat a gent de vida dubtosa, de condició desconeguda, sense reputació, els soterranis dits cellers, semblants a cavernes obscures i amagatalls quasi invisibles. Per això, les persones serioses que ens envolten consideren aquests locals negocis immunds (...). Justament, encara que l’incendi tingués unes altres causes, jo diria que aquella ha estat la causa major, i que es tracta d’un judici de Déu. Així és com jo, en somnis, havia vist l’incendi abans que no es produís.

Va ser Caí el primer qui va construir una ciutat (...). Abraham, Isaac i Jacob no construïren ciutats ni castells, ans al contrari, van fugir de les ciutats per habitar en tendes i alçaren el més oposat a les ciutats i als castells: un altar en honor a Déu.

Rupert de Deutz, De incendio oppidi Tuitti, cap. 8-12.

Trames reticulars ací i allà

El Congrés d'Història de Barcelona va cloure amb un d'aquells apunts que serveixen de ben poc en la tasca historiogràfica, però resulten ben interessants per a periodistes, urbanistes, arquitectes i, perquè no dir-ho, bloguistes amb ganes de fer un post simplement pour parler. La idea era contraposar un mapa de la centuriació romana de Barcelona traçada en el segle I dC* amb un plànol de la proposta d'Eixample feta per Ildefons Cerdà en 1860 per tal de fer notar que, d'alguna manera, el genius loci -l'adaptació dels dissenys espacials als contextos on s'ubiquen- hauria estat recuperada de forma racional per l'enginyer català al pla de Barcelona dèneu segles després del seu desplegament sobre l'ager de Barcino.

Planimetria de la xarxa viaria romana i de la teòrica trama centuriada de Barcino (Quarhis, 5, p. 113)

Trama urbana actual de Barcelona presa de Google Maps

La qüestió, evidentment, no és tan senzilla i si bé és cert que Cerdà basà el seu pla en part de la xarxa viària i els paleocanals fossilitzats des de l'Antiguitat, la veritat és que la coincidència visual es tracta d'una simple casualitat històrica que podria no haver-se donat mai. Sense anar més lluny tenim el cas de la ciutat de València, on igualment s'han documentat traces de la centuriació de l'ager circumdant, però la seua estructura, que amb retrocessos considerables de la superfície conreada arribà a època visigòtica, fou pràcticament esborrada a partir del segle VIII a causa de la nova organització espacial desenvolupada pels colonitzadors araboberbers. L'ocupació feudal iniciada cinc centúries més tard en subvertiria els usos i modificaria part del paisatge, però sense modificar de forma substancial les estructures viàries i hidràuliques bastides pels musulmans. I, a grans trets, eixa trama és la que ha servit de base per a les evolucions posteriors, sense que mai no s'haja recuperat el traçat reticular d'ampli abast.

Proposta de reconstrucció de la centuriació de l'ager valentinum

Xarxa de sèquies majors de la vega de València

Finalment, un altre cas ben diferent és el de les ciutats colonials de l'Amèrica hispana, on s'aplicaren les Ordenanzas de nueva población (1573), que establien la forma reticulada dels assentaments, i a partir d'ací -en funció de la topografia de cada lloc- generalment les urbs sí que han tendit a desenvolupat aquella trama inicial. Es pot observar, per exemple, en el cas de Buenos Aires:

Plànol fundacional de Buenos Aires (1583)

Plànol de Buenos Aires en 1800

Trama actual de Buenos Aires presa de Google Maps

* Molt recentment ha estat realitzada una nova proposta de la retícula centuriada de Barcelona mitjançant l'ús de tècniques SIG i l'aplicació d'estudis de visibilitat espacial. Aquests darrers, en aplicar-se a les centuriacions, tracten de recrear el procés de planificació dels gromatici a partir de les visuals creades pel locus gromae i altres punts topogràfics de gran visibilitat territorial. En el cas de Barcelona, com que no s'ha trobat auguraculum, s'ha suposat el locus gromae en el punt més alt de la colònia, on hi hagué el fòrum, i, d'altra banda, s'han considerat com a principals punts de referència visual el turó del Putget, el turó de les Tres Creus i el peu de Montjuïc (Quarhis, 5, p. 106-123).

De la fundació d'una madina a la creació d'una vila: "l'almoina" d'Alzira?

En una de les principals viles del País Valencià medieval, en concret a Alzira, està desenvolupant-se una campanya arqueològica que potser siga la més important dels darrers anys. Amb motiu de les obres d'adaptació per als vianants en el centre històric, s’està excavant el que fou la plaça Major –actualment plaça de la Constitució-, al bell mig del clos emmurallat, encara hui conegut com el barri de la Vila.

El que restava de l’illa d’Alzira a mitjan segle XX, abans del soterrament del braç del Xúquer

Malgrat la lamentable història de l’urbanisme d’aquesta ciutat –com la de tantes altres-, les troballes semblen que són remarcables. Es dóna la circumstància que aquella plaça fou eixamplada, i derruïda bona part de l’herència medieval i moderna que li conferia els seus pòrtics, a les acaballes del segle XIX i començaments del XX, que vingué a ser substituïda per diverses casones amb tocs modernistes i de l’arquitectura de la taronja. A diferència del que ha ocorregut en l’antic carrer Major –hui Major Santa Caterina-, on en els anys seixanta es malbaratà el que restava i les excavacions que es van realitzar no han donat grans resultats, des d’un punt de vista arqueològic, és un jaciment que no es limita a un solar a edificar, és a dir, del tot descontextualitzat del que podria ser la seua extensió; en la plaça de la Constitució, una part dels fonaments d’algunes de les edificacions quedaren soterrats en una zona que no va ser posteriorment urbanitzada al seu damunt, a més que, en situar-se en una quota més elevada, les riuades del Xúquer han tingut menys incidència.

Vista de les excavacions en l’antiga plaça Major (amb la democràcia, el monòlit als caiguts del bàndol colpista es remodelà en el monument a la Constitució)

Tot plegat, s’han excavat algunes de les plantes baixes, cellers i magatzems de les botigues que envoltaven la plaça, moltes d’elles d’origen baixmedieval i a pocs centímetres de l’empedrat actual, i també materials andalusins; a més que s’ha excavat la façana de l’almodí, la llotja de gra ensorrada el 1898. De moment, les referències que hi ha a l’abast són les adreçades als mitjans de comunicació comarcals (ací teniu un enllaç, també arreplegat per arqueologiamedieval.com) i poca cosa de rellevància científica s’ha avançat. Això no obstant, esperem que hi puga haver una publicació molt més exhaustiva dels resultats, malgrat la desaparició de la revista al-Gezira d’estudis històrics d’Alzira i de la Ribera, ben al contrari del que ha succeït fins ara.

Restes de tenalles i d’un baix comercial de les botigues que rodejaven la plaça

No hem d’oblidar que es troba aquest jaciment en el centre del que fou tant la medina com la vila –adjacent a la mesquita i després església principal de la localitat-, i la informació del procés d’ocupació musulmà i posteriorment el feudal pot suposar una aportació de primer ordre en la història local valenciana d’aquest període: tant del moment fundacional en la segona meitat del segle IX i quines pautes se seguiren, de la seua evolució posterior (complementant-ho amb les restes d’enterraments trets a la llum i la creació de les muralles després de l’any mil), o del que suposà l’establiment d’un nou sistema social amb la conquesta feudal.