Quart i el Puig, dos batalles i una enganyifa

No sóc un gran aficionat a la història militar ni en sé massa del tema, i potser per això sempre m’ha cridat l’atenció què fàcil pareix ser de vegades enganyar el bàndol contrari en una batalla medieval, fins al punt que en molts casos es guanya tot i estar en una clara posició de desavantatge. Posaré dos exemples propers a la ciutat de València en dos moments diferents, i per tant en dos contextos diferents de l’edat mitjana: la batalla de Quart de 1094 i la batalla del Puig de 1237. En ambdós casos la victòria de les tropes cristianes està basada en un estratagema que consisteix en amagar una part de les forces i traure-les a meitat de la batalla, fent creure als oponents que són uns altres els que arriben, de manera que els musulmans, que van guanyant, es retiren i fugen. Però anem a pams, contextualitzant les dues batalles.

Batalla medieval entre musulmans i cristians a les Cantigas de Santa María

Cap a finals del segle XI el cavaller castellà Rodrigo Díaz de Vivar, més conegut com el Cid, estava en l'exili i treballava com a mercenari per a diversos senyors cristians i musulmans. El 1092 va començar a actuar pel seu compte com un vertader senyor de la guerra, i després de prendre alguns castells i viles de la zona valenciana com Sogorb o Morvedre, entre d’altres, va posar setge directament a la ciutat de València. Els dirigents de la taifa de Balansiyya, incapaços de defensar la ciutat per si sols, van demanar ajuda a l’emir almoràvit Yússuf ibn Taixfín, en el Nord d’Àfrica, que llavors estava en plena expansió militar, i ja controlava el sud d’Alandalús. Aquest va enviar un contingent per salvar la ciutat del setge dels cristians, però en arribar a Almussafes, no està massa clar per què, donaren mitja volta i se’n tornaren cap a casa, de manera que, encara assetjats i sense esperar rebre cap altra ajuda exterior, els andalusins valencians es van rendir al Cid i les seues tropes el 17 de juny de 1094.

Aquest va prendre la ciutat i, conjuntament amb els altres castells i viles que ja posseïa, va constituir un senyoriu propi independent, tot i que es va declarar vassall del rei de Castella. En realitat era un vertader estat croat a l’estil dels de Terra Santa, en els quals una força militar dominava un territori poblat exclusivament per musulmans i sense connexió directa amb territori cristià, exercint un control sobre la població que consistia exclusivament en l’apropiació dels imposts de l’anterior estat andalusí derrocat. A més, el Cid prenia el territori que controlava com a base per a les seues ràtzies sobre territori andalusí veí, que en aquest cas era la taifa de Dénia, consistents en incursions ràpides per furtar ramats i segrestar gent per vendre’ls com a esclaus.

El Cid en la seua versió més coneguda, la de Charlton Heston, al castell de Peníscola fent-lo passar per València. Al fons la marjal de Peníscola

És en aquest context que, uns mesos després, enfadat per l’actuació de les seues tropes, i davant les queixes dels de Dénia per les contínues ràtzies, l’emir Yússuf va enviar una altra expedició de berbers almoràvits (majoritàriament reclutats a la zona de Ceuta) i soldats negres professionals de la seua guàrdia personal, aquesta vegada comandada pel seu nebot Abu Abdal·lah ibn Muhammad ibn Taixfín, als quals es van unir pel camí tropes de cavalleria andalusines aportades per Granada i alguns contingents de les taifes properes a València, com Lleida i Albarrasí. L’exercit conjunt d’almoràvits i andalusins va arribar a València el 15 de setembre de 1094, just quan començava el Ramadà, de manera que van posar setge a la ciutat i van romandre passius durant un mes. El real o post de comandament on s’allotjava Abdal·lah es va situar prop de Quart de Poblet, just en el meandre del riu entre aquesta població i Mislata, i junt a la séquia de Favara que passa per allí, per abastir-se d’aigua.

Evidentment, abans de l’arribada de l’exèrcit musulmà el Cid va començar a preparar-se per al setge, reparant muralles, acumulant provisions en l’interior, i expulsant de la ciutat molts musulmans per evitar que es convertiren en quintacolumnistes dels almoràvits, així com també a dones i xiquets per estalviar-se aliments. Però sobretot va iniciar una guerra de propaganda, de la qual el rumor més destacat, i que més tard li serviria per a guanyar, fou que tant Pere I d’Aragó i de Pamplona com Alfons VI de Castella i de Lleó acudien amb un exercit a socórrer-lo. En realitat, de Pere no se sap res i probablement era una notícia falsa, ja que les relacions entre ambdós personatges no començarien fins uns pocs anys més tard. Pel que fa a Alfons, se sap que la notícia era certa, i també que va mamprendre el viatge cap a València, però estava suficientment lluny com perquè fóra impossible arribar a temps per ajudar el Cid. Tanmateix, en aquell moment això ningú no ho sabia a València, i el rumor de l’arribada imminent es va propagar ràpidament pel campament almoràvit, gràcies als agents infiltrats del Cid.

El 14 d’octubre, acabat el període de dejuni dels musulmans, començaren les operacions d’hostilitat contra la ciutat, però la propaganda del Cid havia començat a fer efecte i una part de l’exèrcit almoràvit i andalusí va desertar i se’n va anar, de manera que el setge a la ciutat per la part sud i sud-est va quedar obert. I aquesta fou l’oportunitat que el Cid havia estat esperant per posar en marxa el seu pla. El 20 d’octubre per la nit dividí tota la cavalleria cristiana disponible dins de la ciutat en dues parts i, aprofitant l’obscuritat i la desprotecció musulmana del flanc sud, una d’aquestes meitats va eixir en silenci per la porta de la Boatella, situada en l’actual carrer Sant Vicent, aproximadament entre la Plaça Redona i la plaça de l’Ajuntament. Van cavalcar cap al sud, allunyant-se prou de la ciutat, en un moment indeterminat van girar cap a l’oest, i finalment van pujar de nou cap al nord, en sentit contrari al inicial, en direcció al riu. En definitiva, van pegar una gran volta per no ser vistos ni escoltats, fins que va arribar aproximadament a l'alçada de Manises, o potser encara un poc més lluny, junt al riu, on van romandre amagats en la rereguarda del gruix dels musulmans, que com ja hem vist estaven emplaçats prop de Quart, protegint el real o post de comandament on estava allotjat Abdal·lah.

Mapa del traçat de la muralla andalusina de València sobre el plànol actual, amb les portes assenyalades. Amb el 4 la porta de la Boatella i amb el 2 la porta de la Colobra. Font: Wikipedia

Quan es va fer de dia, l’altra meitat de la cavalleria cristiana, que havia quedat dins de la ciutat, va eixir per la porta d’al-Hanax o de la Colobra (actual plaça del Tossal), van prendre el camí de Quart cap a Mislata i van atacar de front l’exercit almoràvit. No sabem quina de les dues meitats de la cavalleria dirigia el Cid en persona, tot i que segurament era aquesta que atacava de front. Els almoràvits van reaccionar de seguida i van llançar tota la seua cavalleria contra el Cid, però a penes si van arribar a enfrontar-se, puix quan els cristians ja havien arribat a Mislata i els musulmans ja carregaven contra ells, de sobte van pegar mitja volta i van córrer de nou en direcció a València sobre els seues passos. Els musulmans, creient que els cristians s’havien acovardit i fugien a refugiar-se de nou darrere les muralles, i a més confiats en la seua superioritat numèrica, es van llançar tots a la persecució, deixant així el real desprotegit. I aquest era el moment que l’altra meitat de la cavalleria cristiana amagada estava esperant, llançant-se cap a Quart i atacant el post de comandament.

Aquest és el punt clau de l’enganyifa argüida pel Cid, ja que en veure arribar uns nous genets desconeguts per darrere, des de Manises, els musulmans van pensar que eren les tropes castellano-lleoneses d’Alfons VI que arribaven just a temps per participar en la batalla, tal com la propaganda del Cid s’havia encarregat de difondre. Aleshores van abandonar la persecució dels cristians i van començar a fugir cap al sud quasi tots en desbandada. Si la cavalleria cristiana haguera volgut perseguir-los la matança hauria estat brutal, com va passar en altres batalles semblants, però aquests van preferir quedar-se a atacar el real on encara estava Abdal·lah, suposadament malalt, i el van prendre sense cap mena de resistència. Segons les diverses fonts, les tropes del Cid van aconseguir un immens botí, format per objectes de plata, robes luxoses, armes i cavalls. De fet, cal recordar que vivien d’això, del botí. Així doncs, com es pot veure, sense a penes enfrontament real, gràcies a l’estratagema militar, el Cid no sols va guanyar la batalla sinó que va fer fugir tot l’exercit almoràvit i va acabar amb el setge sobre València. A més, va consolidar el seu senyoriu particular, augmentant-lo, el qual encara mantindria uns anys més, fins després de la seua mort el 1099. No fou fins el 1102 que Alfons VI va anar a València per evacuar la família i els soldats del Cid, i després d’incendiar part de la ciutat van marxar tots plegats a Castella, emportant-se amb ells els pocs mossàrabs que quedaven a la ciutat.

La batalla de Quart segons Wikipedia. L’esquema explicatiu de la batalla és correcte, ja que sens dubte està basat en el treball de l’historiador Alberto Montaner, però cal dir que el traçat de les séquies està mal dibuixat, i que la ruta envoltant de la cavalleria segurament fou molt més llarga de la que ací es representa

L’altra batalla de la qual volia parlar, també guanyada amb una enganyifa semblant, és la del Puig, que va tindre lloc el 1237 en plena conquesta de València per Jaume I. Per contextualitzar de nou, primer de tot cal dir que a principis del segle XIII la finalitat de les campanyes militars dels feudals per territori andalusí havien canviat respecte a les de l’època del Cid, a finals del segle XI. Abans es tractava majoritàriament de senyors de frontera que feien incursions esporàdiques en territori andalusí per furtar ramat i segrestar gent per vendre’ls com a esclaus. Mentre que, paral·lelament, les conquestes definitives protagonitzades pels reis i els comtes avançaven d’una forma molt lenta, especialment en la part més oriental de la península a causa del “tapó” que suposava la taifa de Saragossa, la qual tenia la suficient capacitat econòmica com per pagar-se una defensa efectiva que dificultava l’avanç territorial del regne de Pamplona i dels comtats catalans i aragonesos. Però en el segle XII tot va canviar, quan Alfons el Bataller va conquerir Saragossa i va aconseguir arribar fins a Morella, augmentant així extraordinàriament el territori del seu regne. Uns anys més tard era Ramon Berenguer IV de Barcelona qui es feia amb Lleida i Tortosa el 1179. Com veiem, doncs, tot i que les ràtzies per aconseguir botí continuaven fent-se, ara es tendia més a realitzar conquestes definitives, que implicaven l'expulsió majoritària de la població indígena andalusina (amb algunes excepcions), i la colonització del territori amb camperols cristians que treballaren la terra i pagaren les rendes als senyors. Això és, una estratègia diferent.

La Batalla del Puig en la seua versió més coneguda, la de Marçal de Sax al segle XV en el retaule del Centenar de la Ploma, conservat actualment al Museu Victoria and Albert de Londres. En aquells segle ja s’havia estès la llegenda de la participació de Sant Jordi en persona a la batalla. La versió més antiga del segle XIII parla de la intervenció de la Mare de Déu, raó per la qual fou fundat al Puig un monestir.

És en aquest context, doncs, que Jaume I es va llançar a conquerir la part d’Alandalús que li corresponia a la Corona d’Aragó, segons l’acord al que es va arribar amb Castella el 1179, conegut com a Tractat de Cazola. Primer fou Mallorca el 1229, i després el territori de les antigues i llavors desaparegudes taifes de València i Dénia, les quals formaven part teòricament de l’Imperi Almohade, tot i que en aquest moment ja havien començat a formar-se unes noves taifes a València i a Múrcia que es dividien aquest territori, amb el riu Xúquer fent de frontera entre ambdues. Tal com us contàvem fa uns mesos, el 1228 una revolta a la ciutat de València havia derrocat i expulsat al darrer governador almohade, el conegut com a sayyid Abu Zayd, i havia pujat al poder un descendent d’Ibn Mardanix, anomenat Zayyan ibn Mardanix, que es va declarar independent. El 1233 Jaume I va posar setge a la madina situada més al nord del territori valencià, Borriana, que es va rendir de seguida, i ràpidament es van sotmetre amb ella tots els castells de la zona nord sense a penes resistència, davant la passivitat militar de Zayyan que tampoc no va acudir a defensar-los. Així doncs, amb tota la zona nord fins Almenara en poder de Jaume I, i la zona de Sogorb a la vall del Palància en mans d’Abu Zayd, que es va aliar amb Jaume I i s’hi va fer vassall, el territori controlat per Zayyan es va reduir extraordinàriament, fins al punt que només anava de Sagunt fins al Xúquer.

El 1236 Jaume I va convocar Corts generals de la Corona d’Aragó a la vila de Montzó, per tractar del finançament de la campanya de conquesta de València, aprovant-se un nou tribut especial; i es va fixar per a la Pasqua de 1237 el moment en el que la host feudal devia reunir-se a Terol per començar la conquesta. Però els enfrontaments de la monarquia amb la noblesa catalana i una part de l’aragonesa va provocar que només alguns magnats aragonesos propers al rei, i també les milícies urbanes de Daroca i Terol, acudiren a la cita. Cal recordar que en aquest període els exercits estaven formats per la host feudal, és a dir, que és el senyor principal, en aquest cas el rei, qui crida els altres senyors que li són vassalls per ajudar-lo en una guerra, i aquests es presenten amb les seues hosts particulars, formades alhora per cavallers i peons que alhora són vassalls d’aquests. A banda, les viles del senyoriu directe del rei (anomenat reialenc) envien també les milícies. Amb tot, malgrat la falta d’efectius suficients, Jaume I va decidir continuar amb els seus plans i un exèrcit d’uns 100 cavallers i 2.000 peons va baixar per la vall del Palància, controlada per Abu Zayd, van deixar enrere el castell de Sagunt, i en arribar al Puig van reconstruir el castell (que havia estat destruït per Zayyan precisament per evitar que l’empraren els cristians) i s’hi van instal·lar.

La localitat del Puig en la fotografia aèria de 1945. S’hi veu encara perfectament la silueta de les restes del castell a dalt del tot de la muntanyeta de l’esquerra, i a sota el monestir. Per descomptat al segle XIII no estava tot envoltat de camps d’horta com a la foto, ni les cases tampoc

Des de la seua base del Puig començaren a fer eixides ràpides per l’horta, provocant el terror entre la població, que es va tancar darrere de les muralles de Madinat Balansiyya. A poc a poc van anar arribant i unint-se a l’exercit reial més senyors feudals, alguns ordes militars, i també grups d’almogàvers pel seu compte per ser contractats. Però els efectius amb els quals comptava Jaume I continuaven sense ser suficients per a assetjar la ciutat completament, de manera que a principis d’agost va decidir tornar a Catalunya i a Aragó per buscar més gent mitjançant una campanya propagandística, deixant l’exercit en el Puig continuant amb els atacs i les correries per l’horta sota el comandament de Bernat Guillem d’Entença, oncle del rei. Aquest fou el moment just que Zayyan estava esperant, una vegada comprovat que els feudals no pensaven retirar-se, que l’estratègia de tancar-se darrere dels murs de la ciutat no serviria a mitjà termini, i que la decisió de retrocedir i abandonar la ciutat com havia fet amb Borriana uns anys abans ara no servia, perquè aleshores ho perdria tot. Així que una vegada es va assegurar que havia partit el rei, amb una part de les seues forces, va cridar a València tots els efectius possibles dels que disposava des d’Onda fins al Xúquer, reunint un exèrcit d’uns 600 genets i 11.000 peons a peu, segons diu el Llibre dels Fets.

Al capdavant se situaren peons de Xèrica, Onda, Sogorb o Llíria, que eren castells i viles de frontera i estaven més acostumats al combat. Al mig anava la cavalleria professional, coneguts com agnad, que estaven al servei de l’estat per diners. I finalment a la rereguarda anava el gruix de l’exercit, que estava format per simples camperols i artesans, sense cap experiència militar, que estaven allí per defensar-se dels invasors. No està clara del tot la data exacta de la batalla, però segons les dades aportades per Al-Maqqarí l’exercit musulmà va partir de València probablement a la matinada del 15 d’agost de 1237, camí del Puig, amb una clara superioritat numèrica sobre els cristians del castell, que com ja he dit abans serien poc més de 100 cavallers i 2.000 peons. Per descomptat els feudals ja havien estat avisats pels espies uns dies abans i havien valorat la possibilitat d’evacuar la posició i tornar cap al nord, però finalment van decidir quedar-se i fer front als andalusins, de manera que Guillem d’Entença va preparar un estratagema que acabaria per fer-los guanyar.

Primer de tot va dividir les forces en dues meitats aproximadament, de les quals una part es va quedar al castell i l’altra part va eixir per amagar-se darrere de la muntanyeta del Puig, és a dir, en el seu vessant nord. Per a parèixer que eren molts més els efectius i que no es notara que s’havien dividit en dos, Guillem d’Entença va fer que alguns peons es pujaren sobre tots els muls i cavalls perxerons de treball disponibles, cobrint-los amb draps perquè de lluny paregueren cavallers sobre els cavalls. A més, va fer desembarcar tota la tripulació de les tres galeres reials de suport logístic que hi havia ancorades a la costa, fent-los portar tots els penons, estendards i trompetes que hi haguera a bord, i els va posar junt a la part amagada de l’exèrcit. Mentrimentres, els de dins del castell van eixir i es van posar en formació a la porta.

Restes del castell del Puig que encara hui es conserven dalt de la muntanyeta de la Patà

Quan l’exercit andalusí va arribar al Puig, cap al migdia, els peons d’avantguarda van començar a carregar contra el castell, i els cavallers catalano-aragonesos els van enfrontar costera avall, aprofitant l’avantatge geogràfic. Però no va servir de molt davant la superioritat numèrica, així que al poc de temps de combat van començar a retrocedir cap al castell. Amb tot, poc després van aconseguir avançar de nou, però una altra vegada retrocediren, i en un moment d’aquest estira-i-arronsa de sobte van aparèixer per darrere la muntanya l’altra meitat de l'exercit feudal, amb els peons sobre els muls, seguint els estendards reials i fent un gran soroll amb les trompetes. Els musulmans, que no sabien qui eren en realitat, en veure aquella gent carregant des del nord es van pensar que era el mateix Jaume I que arribava just en aquell moment amb els reforços, i aterrits per la coneguda brutalitat de la cavalleria pesada feudal (recordem que la major part de l'exercit muslmà estava format per camperols inexperts) van començar a fugir cap a València. Aleshores, una vegada reunits els 200 cavallers cristians, van començar a perseguir els musulmans (al contrari del que havia passat en la història d’abans, la del Cid), els quals fugien a peu en desbandada, la majoria desarmats perquè s’havien desfet de les llances i ballestes per córrer millor, de manera que la matança fou brutal.

Segons el conegut poeta valencià Ibn al-Abbar, que era secretari de Zayyan (de fet uns mesos més tard portaria personalment les negociacions amb Jaume I en nom de l’emir andalusí) van morir 10.000 persones, tot i que és molt evident que la xifra és exagerada, però sí ens indica per on van els tirs. Pel que fa al bàndol feudal, segons les fonts van morir quatre cavallers i set peons, tots ells en els primers combats en el vessant de la muntanyeta del Puig, abans d’aparèixer la part amagada dels cristians. Fins ací la batalla del Puig, l’única gran batalla de tota la conquesta del regne de València. La derrota musulmana i la pèrdua de la major part dels efectius disponibles van provocar que Zayyan ja no emprenguera cap altra temptativa d’expulsar els invasors, limitant-se a resistir darrere les muralles de València tot el temps que va poder amb la finalitat d’aconseguir un bon acord de rendició. Primer va oferir a Jaume I pagar-li una immensa quantitat de diners i donar-li tots els castells al nord del Millars a canvi d’alçar el campament i tornar-se'n a casa. Molts nobles li van aconsellar acceptar, però l’època de les ràtzies per aconseguir paries i botí ja s’havia acabat per als reis. Jaume I volia València, amb totes les rendes que això comportaria quan estiguera colonitzada per cristians, i així és com finalment la va tindre el 28 de setembre de 1238, uns 13 mesos després de la batalla del Puig.

Els edificis del poder a la València medieval: l’alcàsser andalusí i el palau del Real

Fins fa no molts anys, l’Arqueologia medieval (en realitat l’Arqueologia en general, i especialment la d’època clàssica) havia tendit a ocupar-se fonamentalment dels edificis del poder, que són els que presenten una major monumentalitat. Castells i esglésies eren pràcticament els únics edificis medievals que mereixien l’interès dels arqueòlegs, llevat d’algunes incursions en les ciutats, fins que fa unes poques dècades es va començar a desenvolupar un cert interès per les aldees camperoles i l’espai rural. Més recentment han començat a estudiar-se els espais agraris i, en definitiva, l’arqueologia acadèmica cada vegada s’ocupa més del territori en extens i de les relacions de les societats del passat amb el medi. Però atenció, perquè aquest gir en les vies de recerca, aquesta evolució de la disciplina arqueològica especialitzada en el període medieval, no implica en absolut deixar de banda els edificis del poder. Al contrari, la informació que aporten és molt important si se’ls sap situar en el seu context espacial i social, de manera que no els aïllem a l’hora d’estudiar-los com es feia abans.

Per exemple, un castell medieval per si sol no ens diu massa sobre el conjunt de les relacions socials medievals, més enllà que a l’edat mitjana la gent de vegades s’atacava i calia construir bones defenses, cada vegada més sofisticades. Però si situem el castell en el seu context espacial, i estudiem el territori que aquest controlava (qui i on vivia en aquell territori, quins recursos naturals tenien, i sobretot qui, què i on es cultivava i produïa), aleshores veurem que, a banda de defensar-se de cara a l’exterior, els castells servien a l’oligarquia guerrera (els senyors feudals) per a controlar socialment un territori concret, del qual extreien la seua riquesa a base d’agafar-la als vertaders productors, que eren els camperols. D’això se’n diu renda feudal. En el cas andalusí, per contra, els estudis sobre castells i el seus territoris dependents, que es van fer ja fa unes dècades, ens diuen que entre els musulmans no existien aquestes pràctiques senyorials; i els castells, sense a penes construccions residencials al seu interior, tenien estrictament una funció defensiva per al conjunt de la societat rural. El pagament d’impostos a l’Estat islàmic depenia d’altres formes ideològiques d’extracció de la riquesa, més limitada.

El castell de Miranduolo, a Siena, Itàlia, un exemple de castell estudiat en tot el seu context social des d’abans de l’existència del feudalisme.

Crec que aquesta llarga introducció al tema que ens ocupa ha resultat pertinent per a entendre bé quina és la finalitat de l’estudi dels edificis del poder, que fonamentalment a l’edat mitjana eren els castells i les esglésies, però que amb el pas del temps es van anar sofisticant més amb la construcció de palaus, cases de camp periurbanes, edificis de govern municipal a les ciutats, i en el cas de l’església les catedrals i els grans monestirs periurbans baix-medievals. A València existien tots aquests tipus de construccions, per descomptat, però avui em vull centrar en els dos més simbòlics, les residències oficials del més alt poder de govern i control en cada societat medieval (la tributària musulmana i la feudal cristiana), com són l’alcàsser dels governants de Balansiyya i el palau dels reis de València i de tota la Corona d’Aragó. Lamentablement, en ambdós casos tenim un coneixement parcial, però suficient per a aportar algunes dades.

L’alcàsser islàmic de València estava situat més o menys en la zona emmarcada per l’Almodí al Nord, la parròquia de Sant Esteve per l’Est, la Cripta o Presó de Sant Vicent pel Sud i la Basílica de la Mare de Déu per l’Oest. Segurament el mateix lloc aproximat on estaven les dependències de govern d’època visigoda, junt a la Catedral, que es degueren reaprofitar en època emiral i califal, com en el cas de la capella funerària anomenada actualment Presó de Sant Vicent, que es va reconvertir en uns banys palatins durant aquest període. A la plaça de Sant Lluis Bertran (davant de l’Almodí) i al recinte de l’Almoina, es van trobar trams parcials de la muralla que envoltava tot el recinte, amb torres situades als cantons, i la paret nord de l’Almodí està construïda al damunt mateixa d’aquesta muralla perimetral de l’alcàsser, servint-li de basament. Per tant, és evident que es tractava d’un complex fortament defensat dins de la ciutat, al seu bell mig. L’anomenada Primera Crónica General ens informa que en època del Cid a l’interior del complex hi havia diversos edificis, envoltant una gran plaça central en la que cabia tota la població de la ciutat (afirmació que cal prendre amb molta prudència, i en qualsevol cas estaríem parlant dels caps de família). Lamentablement desconeixem la major part de l’interior del recinte de l’alcàsser, ja que el gruix dels edificis estarien situats a sota mateixa de l’actual palau del Marqués de Campo, i de les illes de cases annexes, on mai s’han fet excavacions.

A l’esquerra ortofotografia actual amb els límits aproximats de l’alcàsser andalusí de València. A la dreta reconstrucció aproximada de l’aspecte que va poder tindre l’alcàsser, combinant les troballes arqueològiques amb un poc d’imaginació.

Amb tot, les troballes que s’han fet fins ara ens permeten pensar en l’existència d’un complex paregut, a grans trets, a l’alcàsser de Sevilla, entre d’altres. Això és, un palau més principal i una sèrie de palaus o cases més menudes al seu voltant, tots amb la típica estructura de pati central quadrat i estances al seu voltant. A banda, existirien zones de cultiu en diversos llocs emplaçats entre els edificis, i possiblement la plaça central de la que parlen les fonts escrites que mai no s’ha trobat. Finalment, tot el complex estaria envoltat per una muralla perimetral i diverses torres. A l’Almoina, per exemple, en el cantó sud-est, no només es va trobar un tram del mur defensiu, sinó també una zona enjardinada amb una gran bassa d’aigua rectangular, datada en època almohade (segle XII), i altres pous i estructures hidràuliques de distints períodes relacionats amb la zona de jardí. Sembla que la zona de l’actual Almodí fou sempre també una gran zona de cultiu (hort o jardí) amb una altra bassa i estructures hidràuliques. I la major part de l’Almoina estava ocupada en aquest període per cases, que podríem denominar palauets per la seua superfície, tot i que no eren excessivament sumptuosos i no es diferenciaven massa d’una casa normal de la resta de la ciutat, amb la típica estructura de pati central, llevat de l’ús de materials de major qualitat. Les que es van excavar estaven datades al segle XII, o quasi al XIII, però es va detectar que a sota hi havia restes de cases molt arrasades datades al segle XI, és a dir d’època taifa.

Patio del Yeso, a l’alcàsser de Sevilla, amb una bassa pràcticament idèntica a la de l’Almoina de València, i del mateix període.

També es va trobar a l’Almoina l’anomenada rawda, un mot que literalment significa jardí, però que la historiografia sol emprar per a referir-se al cementeri propi d’un alcàsser. És a dir, el lloc d’enterrament dels diversos emirs (o simplement governants per ser més correctes) de la taifa de Balansiyya i les seues famílies, com ara els Banu Mardanix (els descendents de Muhammad ibn Mardanix, anomenat el rei Llop pels cristians) que van controlar el Xarq Alandalús entre la caiguda dels almoràvits i la major part del període almohade, com demostraria un tros de lapida de marbre que esmenta un dels membres d’aquesta família. En realitat no és possible identificar els noms dels inhumats, perquè en alguns casos no tindrien làpides i en altres, al estar a ras de terra, es degueren retirar amb posterioritat a la conquesta de Jaume I, quan s’hi van construir cases al damunt. Tanmateix, sí que es va detectar una certa diferència entre les tombes dels governants d’època taifa i les dels governadors almohades que regien el territori en nom dels califes nord-africans. La falta d’aixovar va impedir datar amb precisió les inhumacions, però es va veure que existien dues etapes, una de més antiga, del segle XI, en la que les tombes eren una miqueta més monumentals, malgrat la senzillesa que caracteritza els enterraments musulmans, i es van trobar alguns fils d’or envoltant els cranis i els cossos que pertanyien al brodat dels sudaris amb el que foren enterrats. Al segle XII, per contra, no hi havia cap signe de riquesa. D’altra banda, cal dir que hi havia tant homes com dones i xiquets.

A l’esquerra tombes de la rawda de l’alcàsser de València, localitzades a l’excavació de l’Almoina el 1985. A la dreta fragment de la làpida d’un membre dels Banu Mardanix, datada el 1181, localitzada al mateix lloc.

En definitiva, doncs, tenim poques dades però són suficients per a fer-se una idea superficial de com era l’alcàsser dels governants andalusins de Balansiyya. Ara bé, ¿per què aquest complex palatí no es va conservar, com sí que ho van fer els alcàssers d’altres ciutats andalusines? Per exemple el de Sevilla, o molt més transformat en època moderna el de Toledo, per esmentar els més coneguts. La resposta és ben senzilla: perquè Jaume I no ho va voler així. És difícil saber per què el rei Conqueridor no va conservar com a residència personal l’edifici del poder estatal andalusí i el va convertir en palau reial. Al contrari, el va dividir en diversos lots i el va repartir amb donacions que estan recollides al Llibre del Repartiment, com per exemple la zona de l’actual Almodí, que la va donar a la seua amant Teresa Gil de Vidaure; i un altre dels lots va servir per construir la Casa del Cúria (nom original que es donava al Justícia en els primers Furs o Costum de València), és a dir, la primitiva Casa de la Ciutat, o l’Ajuntament com li diríem actualment, traslladada anys després al solar que ara ocupa el jardí del Palau de la Generalitat.

Jaume I va preferir quedar-se com a residència reial una almúnia als afores de la ciutat, a l’altra banda del riu, que molt probablement pertanyia al sayyid Abu Zayd, el darrer governador almohade de Balansiyya, aliat del rei cristià durant la conquesta per haver estat deposat uns anys abans per Zayyan ibn Mardanix, com ja us vam explicar fa unes poques setmanes. De fet, fou en aquesta almúnia on es portaren a terme les negociacions secretes de rendició de la ciutat entre Jaume I i l’enviat de Zayyan, ja que servia d’allotjament reial durant el setge, i el rei hi estava davant quan els andalusins hissaren el penó reial a la torre d’Ali Bufat (on hui està el palau del Temple), com a senyal de rendició, i el rei plorà, segons conta la Crònica en un conegut passatge. La historiografia del segle XIX i XX relacionava aquesta almúnia amb una altra esmentada per diversos poetes àrabs, que havia estat construïda al segle XI per Abd al-Aziz ibn Amir, el net d’Almansor, qui va governar la taifa de Balansiyya després de la caiguda dels coneguts emirs esclavons Mubarak i Muzzafar. Amb tot, ja fa temps que es va demostrar que aquesta altra almúnia estava en la zona de la Xerea, al est de la ciutat de València, i no al nord on estava el Real. De fet, a les excavacions de 1986-89 al carrer General Elío, que van traure a la llum una part de l’almúnia d’Abu Zayd, ja es va poder veure que era de la segona meitat del segle XII, i per tant d’època almohade, no d’època taifa.

Ortotografia actual amb el traçat aproximat de la muralla islàmica de Balansiyya, i emplaçament de l’alcàsser islàmic i del Real, dins i fora de la muralla.

Al blog d’Harca ja hem explicat altres vegades que les almúnies eren cases de camp amb horts i jardins, emplaçades en les proximitats de les ciutats, on les oligarquies estatals andalusines es retiraven a passar alguns períodes, especialment els estivals. Per exemple en parlar dels orígens de Russafa. En realitat, almúnia (àr. al-munya) és el mot genèric que empren cronistes, geògrafs i poetes de tot el mon islàmic, però al Xarq Alandalús sembla que no s’emprava aquest mot, sinó el de riyad, com el nom de l’actual capital de l’Aràbia Saudita. Un mot traduït normalment per jardins o horts, que és el plural de rawda, i del qual deriva el nom medieval del Real (riyad > real). Amb tot, no hem de pensar en una gran mansió o en un palau rural, ja que les excavacions de 1986 demostraren que no havia estat massa gran, i que havia tingut una decoració prou austera, en consonància amb la ideologia almohade que no fa ostentació de la riquesa. L’estructura era la típica de pati central enjardinat (amb un canalet d’aigua que el creuava pel mig fet de rajoles blanques i roges), envoltat de les diverses estances que formaven la residència, pintades de blanc amb un sòcol d’almangra. Per fora tindria hortes i jardins, i tot plegat envoltat per un mur. D’altra banda, aquest devia ser un dels reals més grans de la València de principis del segle XIII, potser el més important, ja que per això se’l va quedar el rei, però també cal dir que en aquella zona al nord del Túria hi hauria molts més reals semblants, més menuts, que pertanyien a l’oligarquia estatal i urbana andalusina.

Reconstrucció de la munya o riyad andalusí d’Abu Zayd, antecedent del palau del Real, a partir de les dades extretes de l’excavació de 1986-89 al carrer General Elío. Infografia pertanyent a la musealització del palau reial als Jardins del Real de València, que podreu veure als panells informatius.

El més probable és que en els primers anys després de la conquesta les reformes es limitaren a instal·lar una capella en alguna estança. El 1270 Jaume I va passar tot un any al regne de València, i segurament va ser llavors quan es va adonar que calia construir alguna cosa nova. És evident que aquella almúnia andalusina havia estat suficient per a un rei jove que estava sempre viatjant, però no ho era per a un rei vell amb estances més prolongades, i a més estava mal defensada. De fet, és que era molt menuda, ja que quan el 1273 Alfons X de Castella es va allotjar a València camí del II Concili de Lió, on esperava proclamar-se emperador, el Real només va poder acollir el rei, i no a la resta de la cort, que van haver de buscar-se allotjaments per tota la ciutat. En qualsevol cas, no sabem amb seguretat quina mena d’obres es van fer entre finals del regnat de Jaume I i tot el regnat de Pere el Gran, però sabem pels registres de Cancelleria que ambdós van gastar importants sumes de diners en les obres del Real, que bàsicament degueren consistir en l‘enderrocament de l’almúnia i la construcció d’un nou edifici poligonal amb quatre torres als cantons i un pati central, és a dir, una cosa més pareguda a un castell-palau, però evidentment amb l’aspecte de les construccions militars del segle XIII: torres, murs grossos de morter, i pisos de fusta entre les diverses plantes. De fet, aquest nou edifici va servir per acollir l’emperadriu de Bizanci, Constança de Hohenstaufen, refugiada a València la resta de la seua vida gràcies a Pere el Gran.

A principis del segle XIV Jaume II tenia en el cap una concepció de la monarquia més estatal i menys feudal que la del seu avi el rei Jaume i la de són pare el rei Pere. València necessitava un palau reial molt més sumptuós, de manera que va mamprendre la construcció d’un nou edifici, adossat a l’anterior, d’estil mudèjar i inspirat en el Palau de l’Aljaferia de Saragossa. Tindria una torre de l’homenatge (coneguda més tard com a torre dels Àngels) presidint l’entrada principal, i un saló del tro (conegut més tard com a Sala dels Marbres) que per les poques descripcions que tenim i les troballes de 1986 devia ser pràcticament idèntic al saló principal dels governants andalusins de l’Aljafería, també conegut més tard com a Salón de Mármoles. Finalment correspon a Pere el Cerimoniós l’acabament de les ampliacions medievals del Real. Va construir una segona planta a la torre de l’homenatge, on va traslladar la sala del tro, i va construir una nova capella anomenada de Santa Caterina. A més, fou el rei que va disposar la separació de les estances del rei i de la reina, construint una altra torre i noves estances per a la seua esposa. Finalment, durant els preparatius de la guerra de Castella va construir una falsa torre adossada a la façana, a l’altra banda de l’entrada principal, i un vall o fossat al seu voltant, fortificant extraordinàriament el conjunt del complex residencial del Real.

El Salón de Mármoles de l’Aljafería, antic saló principal dels emirs de la taifa de Saragossa, molt semblant al construït per Jaume II al Real de València .

Malauradament durant la guerra Pere el Cruel va incendiar el palau, i fins i tot va desmuntar i emportar-se la porta de marbre de la capella, la qual va instal·lar, segurament, al seu nou palau construït dins de l’alcàsser de Sevilla, malgrat que no sabem que se’n va fer d’ella. La monarquia aragonesa, completament arruïnada per la guerra, va tardar dues dècades en reparar els desperfectes del Real, però sembla que a finals del regnat del Cerimoniós ja estaven acabades les obres, i el seu fill Joan va disposar del palau àmpliament. A partir d’ací ja no es van fer més ampliacions del Real, sinó que les obres van consistir sempre en reformes d’allò que ja estava construït. La més important sens dubte la d’Alfons el Magnànim, quan va elegir València com a seu fixa de la cort reial, abans de partir cap a Nàpols d’on mai no va tornar. Amb tot, la reina Maria, que hi va residir la resta de la seua vida, acabà les obres, que bàsicament van consistir en una reforma completa del palau de Jaume I, ara anomenat Real Vell, on estaven les estances privades del rei, i la construcció d’un pas elevat per a connectar aquestes amb la torre dels Àngels al Real Nou. Els Reis Catòlics foren els darreres monarques en emprar el Real amb una certa assiduïtat, ja que a partir de llavors els reis de la Monarquia Hispànica a penes van vindre per València. Amb tot, fou la residència oficial dels virreis d’època moderna, en ell estaven allotjades la Reial Audiència i diverses dependències i despatxos de govern, i des de 1419 fou la seu de l’arxiu reial de València (antecedent de l’actual Arxiu del Regne de València).

Reconstrucció del Real Nou en època de Pere el Cerimoniós, amb la Torre dels Àngels (a la dreta), la torre falsa adossada (al centre), i la torre de la Reina (a l’esquerra), tot i que cal advertir que la mida de les torres en aquest dibuix és desproporcionada. Infografia pertanyent a la musealització del palau reial als Jardins del Real de València, que podreu veure als panells informatius.

Comptat i debatut, cap dels dos edificis han sobreviscut, i ha estat gràcies a la recerca arqueològica i en part a la documentació escrita que s’ha pogut reconstruir parcialment la seua estructura i la seua història. Des d’aquests edificis, seu del poder estatal i reial, es va regir el territori depenent de Balansiyya i el posterior regne de València, fins que un i l’altre van acabar per la força el 1238 i el 1707. Per descomptat, com deia adés, els edificis per si sols no ens diuen massa sobre com eren les societats medievals, però explicats en el seu context s’hi poden apreciar les diferències que existien entre l’una (tributària) i l’altra (feudal).

Nota: La bibliografia emprada per a fer aquest post, que podeu consultar si voleu ampliar informació, és Pepa Pascual i José Vioque, El alcázar islámico de Valencia, València, 2010; Autors Diversos, El palau reial de València. Els Plànols de Manuel Cavallero (1802), València, 2006; Ferran Esquilache i Ivan Martínez Araque, “Les obres del palau reial de València a l’entorn del 1400. Un acostament a la història de la construcció valenciana en la baixa Edat Mitjana”, en Contextos 1200 i 1400. Art de Catalunya i art de l'Europa meridional en dos canvis de segle, Barcelona, 2012. També podeu consultar, tot i que jo no l'he emprat en aquest post, el llibre de Mercedes Gómez-Ferrer, El Real de Valencia (1238-1810). Historia arquitectónica de un edificio desaparecido, València, 2012.

Les petjades d’un rei: una ruta pel 9 d’Octubre

En els darrers anys, en arribar el 9 d’Octubre, us hem ofert algunes reflexions històriques sobre aquest dia i el significat actual de la seua commemoració, i a més us hem recomanat pel·lícules, i també alguns documentals sobre Jaume I que pensem que reflecteixen amb un major o menor encert aquells fets i el seu període històric. Enguany volem fer una proposta una miqueta diferent, per a deixar l’ordinador i eixir al carrer per a commemorar la història i conèixer millor el nostre país. Es tracta d’una llista de llocs o elements que van ser importants en la vida de Jaume I o en el procés de conquesta i configuració del nou regne de València, del qual som hereus, i que encara hui es poden contemplar.

Per descomptat, seria molt interessant visitar llocs clau en la vida del rei que actualment estan a França, com la seua ciutat natal, Montpeller, de la qual n’era senyor feudal, encara que poca cosa més que una simple placa commemore el fet. O la cité de Carcassona, on Jaume I va ser presoner de Simó de Montfort i que, malgrat tindre molts elements reconstruïts en el segle XIX, encara conserva un aspecte molt medieval. Podeu anar després a Aragó i visitar Montsó, per veure el castell templer on Jaume I va passar la seua infància i va aprendre a lluitar sota el mestratge dels cavallers de l’orde del Temple. També seria una magnífica ocasió per passar per Alcanyís i visitar el castell hospitaler en què el rei i altres magnats de la Corona van decidir en un dinar mamprendre els atacs contra València, on, a més a més, es conserven les magnífiques i conegudes pintures del segle XIII que narren la seua conquesta. I, finalment, caldria passar a Catalunya i visitar obligatòriament el monestir de Poblet, on es conserva la tomba amb les despulles de Jaume I, així com d’altres reis de la Corona d’Aragó, i que és, així mateix, un magnífic exemple d’arquitectura gòtica cistercenca digna de veure.

Placa a la ciutat de Montpeller que recorda el naixement de Jaume I

Miniatura il·lustrativa del Llibre del Fets en què es representa al noble Blasco de Alagón i al mestre de l'orde de l'Hospital, Hug de Follalquer, amb el rei Jaume I, tots plegats al castell d'Alcanyís, en el moment que suposadament decideixen iniciar la conquesta per Borriana

Però tots eixos magnífics lloc de visita requeririen un viatge llarg, que us recomanem fer aprofitant unes bones vacances. Nosaltres el que volem hui és recomanar-vos una espècie de ruta pel País Valencià, de la qual podeu triar diversos llocs propers i visitar-los en un cap de setmana, o, per contra, anar exclusivament a un únic lloc en un únic dia, especialment, si podeu, el 9 d’Octubre. Esperem que us agrade i fruïu els llocs.

Morella: Fou la primera vila valenciana conquerida als andalusins, tot i que no va ser Jaume I sinó Blasco de Alagón, el noble aragonés que per iniciativa pròpia va precipitar l’inici del procés de conquesta. Es tracta d’una vila medieval molt ben conservada i digna sempre de visitar en qualsevol moment de l'any. Al carrer major podeu veure encara algunes de les columnes que es van erigir en el segle XIII. També va servir per enregistrar algunes escenes de la pel·lícula Tramuntana.

Carrer de Morella dedicat a Blasco d'Alagó. Segurament alguna d'aquestes columnes pertany a l'època del mateix Blasco i Jaume I

Borriana: Fou la primera gran vila conquerida per iniciativa de Jaume I, en 1233, amb ajuda dels templers, els hospitalers i el senyor d’Albarrasí, segons s’havia decidit en la reunió d’Alcanyís. És ací on conta Jaume I que una oroneta féu el niu damunt la seua tenda i decidí, per això, no anar-se’n fins a conquerir el lloc. El setge durà dos mesos i la vila fou bombardejada amb catapultes, així com les muralles atacades amb torres d’assalt. El nucli històric de la ciutat, declarat BIC, encara conserva traces de l’antiga medina musulmana, de carrers estrets i sinuosos, especialment entorn dels de Sant Pere i Sant Joan o en les places del Tremedal i de Pujol, que eren antics atzucacs.

L’alqueria cristiana de Carabona, construïda sobre una alqueria andalusina de l’horta de Borriana

Castelló i Vila-real: Ambdues viles foren fundades per Jaume I. Castelló ja existia com a castell a la Magdalena, però més tard es va fundar la vila a la plana, just per damunt de la séquia mare. Vila-real, igualment, fou fundada ex novo pel rei –d’ací el seu nom– en l’antic terme de Borriana. En aquest cas, fins i tot, va ser iniciativa seua crear la séquia i l’horta de la vila. En ambdós casos s’intueixen encara hui en dia els carrers ortogonals de les pobles originals fundades en temps del rei. Resulta molt entretingut intentar reconstruir aquells carrers amb Google Maps i llançar-se després al carrer a recórrer-los a peu, tot revivint la morfologia urbanística traçada pels colons fundadors del segle XIII.

La Torre Motxa, pertanyent a la muralla medieval de Vila-real

El Puig: Probablement el lloc més conegut relacionat amb la conquesta, ja que als seus peus es va produir una de les poques batalles formals entre la host feudal i l’exèrcit que els andalusins reuniren per a defensar-se. El castellet que hi havia al cim va ser aprofitat per Jaume I per alçar el seu campament quan va posar setge a la ciutat. Un dels dos turons del Puig, precisament, rep el nom de la Muntanyeta de la Patà en record a una potada que, segons la tradició, hauria donat el cavall del rei Jaume fent brollar una font que encara hi raja. D’altra banda, el Monestir del Puig va ser fundat pel mateix Jaume I en record d’aquella batalla i en ell es venera la Mare de Déu del Puig, que va ser patrona del regne de València fins en el segle XVII.

Restes del castell del Puig

Russafa: Molt poca cosa, o res, deu quedar en el barri de Russafa del segle XIII, però no podria faltar en aquesta ruta el lloc on Jaume I va traslladar el seu campament durant el setge de la ciutat, des d’on observava els esdeveniments dia a dia. Allí estava quan una fletxa perduda li va impactar en el cap i quasi el mata. Des d’allí veia com les tropes musulmanes eixien de la ciutat, atacaven els seus soldats o els d’altres senyors, i tornaven a entrar ràpidament.



En primer pla Russafa, en una fotografia del segle XIX feta des del campanar de Sant Valer, on encara s’aprecien els camps d’horta que l’envoltaven. Al fons una València molt diferent a la que veia Jaume I des del seu campament

El Palau del Real a València: ¿Quina millor manera de fer un passeig pels carrers de València en un dia assolellat que acabar-lo als Vivers o Jardins del Real? Allà podreu contemplar les restes de l’antic palau dels reis de València, que des de fa uns pocs anys, després de ser exhumades, es poden visitar. El que s’hi pot veure és la part de l’edifici que es va construir en el segle XIV. En realitat, tant l’almúnia o real andalusí que va allotjar el rei durant les darreres setmanes del setge, i on es va signar la capitulació de la ciutat, com el palau que Jaume I ordenà construir damunt, estan davall de l’actual avinguda del General Elío. En tot cas, en aquella mateixa explanada que envolta les actuals restes de Vivers, coneguda com el Pla del Real, és on va plorar el rei quan va veure que els andalusins de València hissaven el seu senyal reial (el Penó de la Conquesta) en la torre d’Alí Bufat, situada junt a l’actual Palau del Temple: «E Nós fom en la rambla, entre'l Reyal e la torre, e quan vim nostra senyera sus en la torre descavalgam del caval, e endreçam-nos ves orient, e ploram de nostres uïls, e besam la terra per la gran mercé que Deus nos havia feyta».

Restes museïtzades del Palau del Real, a València

El Museu Històric de la Ciutat de València: És el lloc on es conserva, precisament, aquell Penó de la Conquesta que hissaren els andalusins; una peça que tot valencià deuria veure alguna vegada. A banda, per descomptat, de la Senyera Coronada de la ciutat, probablement de finals del XVI. També s’hi guarden l’escut del rei i la que diuen que fou l’espasa de Jaume I. Així mateix, s’hi pot veure una còpia del Furs de València, atorgats, en la seua redacció inicial, pel rei Conqueridor.

Imatges del Museu, amb l’anomenat Trofeu del rei (l’escut amb les regnes del cavall), la seua pretesa espasa, un bust del segle XIX que serví de model per a l’estàtua del Parterre, i el Penó

Torres i muralles musulmanes de València: Distribuïdes per tot el centre històric de València, actualment es conserven diverses torres i trams de llenços de la muralla islàmica de Balansiyya. Construïda en el segle XI, era la que estava en peu quan Jaume I va conquerir la ciutat i va seguir funcionant fins a la construcció de la nova muralla cristiana del segle XIV. En la plaça de l’Àngel hi ha una torre d’aquella muralla musulmana ben conservada, i en altres racons del barri del Carme, però per ara deixarem de banda la desídia de les autoritats encarregades de la restauració i museïtzació d’aquestes restes, abandonades de de fa anys. Tot i això, a sota de la plaça del Tossal hi ha les restes de la porta de la Colobra, que obria al camí de Quart. Tant a l’Edifici Octubre com a la Universitat de València, així com en diverses cases particulars, es poden veure restes de la muralla sota vidres. I l’any passat van aparèixer al pati de Palau del Temple un tros de llenç i els fonaments de dos torres que seran museïtzades quan acabe la restauració de l’edifici.

Torre i llenç de muralla andalusina de València

Bunyol: En febrer de 1271 Jaume I convidà al regne de València al seu gendre Alfons X de Castella, que s’havia casat amb la seua filla, Violant d’Aragó, vint-i-tres anys abans a Valladolid. Des de llavors que Violant no havia tornat a la seua terra i Jaume I volgué mostrar-los a tots dos la puixança del territori valencià. Primer els rebé a Bunyol, on "feren fer jocs molts, e de meravellosos, e de diversos, e fo la vila ben encortinada, e llits per les places de la vila". Després es traslladaren, pel camí de Requena, al cap i casal, on també foren acollits "bé e alegrement.

Castell de Bunyol

Muralles musulmanes d’Alzira i la casa del rei: Actualment només resta un tram de la murada amb tres torres a l’antiga plaça del Mercat. La zona ha estat condicionada per poder fer una passejada pel camí de ronda. Hi ha, a més, altres torrasses al llarg del recorregut del mur que estan integrades en habitatges actuals. Malgrat el terraplenament actual, les torres arribaven als 10 m. i a 6 el llenç de muralla, que té un gruix de 1,20 m. Pel que fa a la casa reial de la vila, actualment en runes, trobareu més informació en aquest post antic.

Muralles andalusines d’Alzira

Castell de Bairén: Després de la presa de Cullera, a primeries de 1239, Jaume I inicià les negociacions amb el qa’id de Bairén, Talha ibn Sidray. Fruit dels acords, aquest cedí la torre albarrana en aquell mateix moment i es va comprometre a retre-li el castell en un termini de set mesos. El rei deixà una petita guarnició a la torre, més com un símbol de la conquesta que no amb una capacitat militar efectiva. De fet, els musulmans tractaren de prendre la torre i foragitar els cristians, comandats per Pelegrín d’Atrosillo, que hagué de demanar ajuda al rei. Aquest, des del «terrat del castell de Cullera, e quant venc que·l sol fo post, e açò era en lo temps d’agost, [Atrosillo] feren una alimara, e sempre de mantinent en feren una altra, e nós entenem per la carta que’ns havia enviada que’ls combatien. E quan nós fom aquí eixí don Pelegrí d’Atrosillo a nós ab ·I· escuder tan solament qui vench ab ell, e demanam-li: Com era estat açò per que’ns feren aquells senyals? E dix que per ço com los del castell feren tocar l’anafil, e feren fum als de les alqueries que’s recullissen: e nós vim que’s recullien, e per ço fem les ·II· alimares, e feien-nos semblant de combatre, perquè creiem que per les alimares que fem a vós se leixaren de combatre. E nos dixem a don Pelegrí: Acostats-vos al castell, e digats a l’alcaid que nós som aquí, e nostre penó, e que vinga e parlarem ab ell».

Castell de Bairén, a Gandia, en una fotografia del segle XIX

Ermita de Santa Anna de Xàtiva: Per als que sou de la Costera o localitats properes no hi ha millor manera de commemorar la conquesta que pujant a l’ermita de Santa Anna, darrere la Llosa de Ranes, i recordar la primera vegada que Jaume I va veure el castell i l’horta de Xàtiva: «E anam là a aquel coyl agut qui es part del castell, e veem la pus bela orta que anch havíem vista en vila ni en castell, e que y havia mes de ·CC· algorfes per la orta les pus beles que hom pogués trobar, e les alqueries en torn de la orta moltes e espesses, e veem encara lo castell tan noble e tant bel, e tan bela orta, e haguem ne gran goig, e gran alegre en nostre cor». Per descomptat, no veureu el mateix que va veure Jaume I, però la visió és igualment espectacular.

Vista de Xàtiva

Castell de Rugat i Llutxent: En el primer lloc, a recer del Benicadell, es va produir “lo feyt de Rogat”. Al-Azraq, malnom de Muhammad ibn Hudayl Abu Abd Allah, s’alçà en armes a les darreries de l’estiu de 1247 i allargà les esperances de la resistència andalusina. En aquest context, en 1250, féu creure a Jaume I que es rendiria, prendria per esposa una parenta del noble en Carròs i es convertiria al cristianisme. Tanmateix, era tot una estratagema: per a tancar l'acord el rei féu nit a les rodalies del castell de Rugat, en mans dels musulmans, i fou llavors quan una pluja de sagetes i llances caigueren sobre els cristians. Díhuit dels trenta-cinc cavallers que acompanyaven Jaume I foren fets presoners, i el mateix rei estigué a punt de perdre la vida. Vint-i-sis anys després un fill d’Al-Azraq liderà les tropes que aconseguiren, en 1276, la darrera gran victòria andalusina, és a dir, la de la batalla de Llutxent contra 500 cavallers i 3.000 peons cristians, que tanmateix no els serví de res, ja que el fill de Jaume I, Pere el Gran, s’encarregà de derrotar definitivament els revoltats.

Castell de Llutxent

La «Montanea Valencie»: En realitat, qualsevol castell o racó de les muntanyes entre la Marina, el Comtat i l’Alcoià recorda extremadament els anys de la conquesta i les lluites/acords entre Jaume I i Al-Azraq. Ací vos fem esment, per exemple del castell de Guadalest, d’accés difícil i perfil esquerp, del d’Alcalà, alberch major d’Al-Azraq, o el de Perputxent, situat en terme de l’Orxa, que estigué igualment en mans del cabdill musulmà, al qual podeu arribar fàcilment des de la Safor a través de la senda del Trenet d’Alcoi.

Castell d’Alcalà, residència d’Al-Azraq

Alcoi i Penella, al terme de Cocentaina: Després d’haver liderat la revolta andalusina de 1247-1258 que tenia el seu epicentre en les muntanyes que van de la Marina a l’Alcoià, Al-Azraq es retirà a l’emirat de Granada. Vora vint anys després, tanmateix, tornà al regne de València per encapçalar una nova revolta, la de 1276, en la qual perdé la vida mentre atacava Alcoi, en la coneguda com “la desfeta de la Canal”, protagonitzada per 40 cavallers de les hosts de Jaume I. La llegenda atribueix la victòria dels cristians, en franca minoria, a la intercessió de Sant Jordi i d’ací que en siga actualment el patró de la ciutat. És curiós, però, que la primera menció en la zona al seu patronatge, de finals del segle XIII, es troba en el castell de Penella, al terme de Cocentaina, on hi havia una capella o ermita dedicada a Sant Jordi. Recordeu, també, que tant Alcoi com Cocentaina són viles o pobles fundades en temps de Jaume I i que, especialment a Cocentaina, encara s'identifica perfectament el seu urbanisme en els carrers actuals.

Castell de Penella al segle XIX

Camp de Mirra: És la localitat on es va signar el Tractat d’Almirra el 1244 entre Castella i la Corona d’Aragó per tal de repartir les localitats tocants a la frontera pactada cent anys abans. L'infant Alfons de Castella, futur rei Alfons el Savi, tenia la intenció de quedar-se amb Xàtiva i va arribar a pactar amb el qa'id musulmà del castell mentre Jaume I l’assetjava. Enfurit quan se'n va assabentar, el rei d’Aragó va ocupar diversos castells reservats a Castella en els tractats anteriors, com ara Villena, i va estar a punt d’iniciar-se una guerra entre ambdós corones mentre es produïa la conquesta valenciana. Alfons de Castella va enviar un missatge a Jaume per trobar-se a Mirra i acabar amb les diferències. Una vegada allí, els representants del rei castellà van amenaçar amb prendre Xàtiva per la força si Jaume no la cedia com a dot pel casament de la seua filla Violant amb l’infant Alfons, però Jaume no es va fer enrere, els va reptar a fer-ho si podien i començà a preparar-se per marxar i donar per tancades les negociacions. Llavors va ser Alfons qui va cedir i finalment es va signar el tractat que reconeixia les fronteres pactades en el segle XII pels seus avantpassats, de manera que Jaume tornà Villena a Castella i Alfons acceptà la pertinença de Xàtiva a Aragó. Per a commemorar aquells fets, cada any pel mes d’agost la localitat de Camp de Mirra organitza una representació teatral durant les festes de Moros i Cristians, a la qual us animem a assistir.

Representació teatral del Tractat d’Almirra

Biar i Castalla: Segons el tractat de Cazorla de 1178 entre els reis d’Aragó i de Castella, el límit de l’expansió dels primers sobre Alandalús quedà fixat entre la foia de Xixona i la vall de Biar. De fet, els dos darrers nuclis conquerits pels cristians foren Biar i Castalla, que encara conserven els seus dos castells impressionants. Segons indica Jaume I en la seua crònica, en prendre’ls donà per acabada la conquesta del regne de València: “e així haguem-ho tot”. Per descomptat, es tractava d'una conquesta formal que encara costaria molts anys de consolidar per la força de les armes, sometent o expulsant els andalusins.

Vista de Castalla i el seu castell

Torre de la Calaforra, a Elx: Una vegada fundat el regne de València, Jaume I també participà en les guerres contra els andalusins que hi havia més al sud, en concret en 1265-1266 contra els del regne de Múrcia, de la Corona de Castella. Jaume I ho féu com un favor al seu gendre, Alfons X de Castella, tot i que aquesta acció també serví per a que trenta anys després el seu nét, Jaume II, hi tornara a intervenir i obtinguera la part nord del regne de Múrcia, en la qual quedaven compreses viles com Alacant, Elx, Guardamar, Elda, Novelda i Oriola. En aquella campanya de 1265-1266 Jaume I tornà a mostrar les seues dots com a conqueridor, en liderar hosts aragoneses, catalanes i castellanes i atacar o negociar quan calia. D’Alacant estant, per exemple, pactà amb els musulmans d’Elx, a esquenes de l’exèrcit cristià, que la volia saquejar, la rendició pacífica de la vila. Com a senyal de la seua submissió li reteren la Torre de la Calaforra, “que és lo pus fort lloc d’Elx”.

Torre de la Calaforra, a Elx

Creu del Camí de València, a Alzira: A l’eixida d’Alzira, camí de València, en l’actual carretera CV-42, hi ha una creu de terme que la tradició local ha identificat des de fa segles com el lloc on va morir Jaume I. El rei estava a Xàtiva per a fer front a la segona revolta dels andalusins, cap a 1276, però la seua avançada edat i una malaltia li impedien ocupar-se’n correctament. Finalment va arribar l’infant Pere, hereu de la Corona, per posar-se al front de les tropes, de manera que Jaume I es va poder retirar cap al nord. D’Alzira estant, però, es va sentir més malalt i va fer vindre Pere, davant del qual va abdicar. Pere el Gran, ja com a rei d’Aragó i València i comte de Barcelona, va tornar a Xàtiva per ocupar-se de la guerra, mentre Jaume prenia l’hàbit de monjo i mamprenia el camí cap a Poblet, per a morir. Mai hi arribà, puix que morí pel camí, tal vegada a València, segons indica la mà anònima que va acabar el Llibre dels Fets. Amb tot, Ramon Muntaner diu que fou a Alzira i, en eixe cas, és probable que ho fera en la casa del rei en la vila, coneguda actualment com a Casa de l’Olivera i completament en runes. No obstant aquestes probabilitats, la llegenda alzirenya diu que Jaume I va morir exactament on s’alça encara aquella creu coberta. És un bon lloc per anar a veure-la en un dia tan especial, tot i el perill que implica la seua situació en mig d’una carretera, que pràcticament la fa inaccessible davant la desídia dels responsables de planificar les infraestructures i el territori.

La creu coberta d’Alzira

Ací acaba el nostre recorregut resseguint les petjades d’un rei, d’un home, al cap i a la fi. Per descomptat n’hi ha molts més, tot i que restes directes en queden ben poques. Us animem a descobrir-les per vosaltres mateixos.

Feliç diada a tots i a totes!!! Els enamorats recordeu preparar la “mocadorà” per a la vostra parella estimada. I que visca Sant Dionís!

Carmelina Sánchez-Cutillas

El proper dissabte 22 de febrer farà 5 anys de la mort de Carmelina Sánchez-Cutillas i Martínez del Romero. Aquesta autora és coneguda pel seu vessant poètic i literari, i especialment per la novel·la Matèria de Bretanya, que la va convertir en una de les escriptores més importants de la literatura valenciana de postguerra, i en general del segle XX. El que no sap la majoria de la gent és que Carmelina també era historiadora, i a més medievalista. També és cert que no va destacar especialment en aquest camp (com la major part de la seua generació, d’altra banda) però en el medievalisme valencià coneixem tan mal els nostres antecedents historiogràfics, i n’hi ha tan poques dones, que paga la pena fer cinc cèntims sobre la seua biografia i la seua obra historiogràfica.

Carmelina Sánchez-Cutillas, pocs anys abans de la seua mort

Tot i que nascuda a Madrid el 1927, va viure la major part de la seua vida a Altea (la Marina), on hi residia també el seu avi matern Francesc Martínez i Martínez (1866-1946), jutge municipal, folklorista i historiador valencià. Un home, per la seu banda, igualment interessant, que va arribar a ser degà del Centre de Cultura Valenciana, vicepresident de Lo Rat Penat, i un dels signants de les Normes de Castelló de 1932. Sens dubte, va ser ell qui va transmetre a la seua neta l’interès per la historia valenciana, i per això aquella jove Carmen Sánchez degué estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de València.

L'avi Francesc

Després de treballar en la secció de Cultura del diari Levante, fou entre finals dels 50 i principis dels 70 quan es van publicar les poques obres d’història medieval que va produir Sánchez-Cutillas. Fou autora de diversos llibres i articles, com ara “Don Jaime el Conquistador en Alicante” (1957), que tracta sobre els fets del rei en l’actual demarcació provincial, i especialment sobre les relacions diplomàtiques amb Castella. De fet, sembla que Carmelina era una gran admiradora de Jaume I. També va publicar “Lletres closes de Pere el Cerimoniós endreçades al Consell de València” (1967), en el qual estudia i transcriu diversa documentació, i “Notas sobre la estancia del infante don Pedro de Portugal en la corte del rey don Jaime I de Aragón” (1969). Com veiem, només pels títols ja s’hi pot apreciar que es va interessar especialment per la monarquia i per la història política dels primers segles després de la conquesta, com era molt habitual en la seua època. Però tampoc no es pot dir que en fóra cap especialista.

Més tard va publicar un treball dins del VIII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó de 1967, sobre “La fàbrica vella, dita de murs i valls” (1970). I, finalment, es va interessar per la poesia medieval en la comunicació que va presentar al I Congrés d’Història del País Valencià, titulada “Jaume Gassull, poeta satíric valencià del segle XV” (1971). Com tots sabeu Gassull és l’autor de La brama dels llauradors de l'horta de València contra lo venerable mossén Fenollar, una obra satírica de finals del segle XV.

Després de l’estudi sobre Gassull ja no s’hi dedicaria més a la Història, i es va abocar a la seua passió: la literatura. Però cal destacar encara la influència de l’edat mitjana en la seua obra poètica i narrativa. Per exemple, el títol de Matèria de Bretanya fa referència a les llegendes medievals del cicle artúric, un conjunt d’obres que la protagonista de la novel·la trobava a sa casa. I encara més, un article en forma de carta fictícia publicat el 1981 a la revista Cairell, titulat “A la reverent e honrada Sor Francina de Bellpuig, monja professa al convent de la Puritat cara cosina nostra”, un presumpte text medieval del que Sánchez-Cutillas afirma ser la simple transcriptora, el qual atribueix a sor Isabel de Villena, la coneguda autora del Vita Christi.

Sor Isabel de Villena entregant la seua obra a les monges del convent de la Trinitat de València, del qual era abadessa

Des de 1981 ja mai no tornaria a publicar res, per culpa del seu desencant amb l’escàs èxit dels seus darrers poemaris, segons declararia alguns anys més tard. Amb tot, ens deixava una obra poc extensa però intensa. Evidentment, Carmelina Sánchez-Cutillas no passarà a la història com a historiadora, però tampoc no li cal. L'amor pel seu país i per la seua història, així com la qualitat de la seua obra literària i especialment de la seua deliciosa Matèria de Bretanya, justifiquen de sobres aquest petit recordatori en un blog sobre Història Medieval.

Per acabar, en aquest vídeo podeu veure l’autora a la Biblioteca Pública de València, en 2007, parlant dels seues orígens a Altea i de la seua obra.