L'eclosió de la diversitat lingüística durant els segles XIII i XIV

Mapa de llengües a Europa en l'actualitat elaborat per l'oenegé Eurominority

Les llengües, a banda d'un bé preciós que molts ens estimem, són també en els nostres dies objecte de profundes polèmiques públiques: pel seu ús quotidià, pel seu ús en l'administració, pel seu ús en l'educació, per la seua normativització en certs casos, per la seua promoció institucional, etc. Abans de la construcció dels Estats contemporanis, tanmateix, tot era molt diferent: no hi havia educació pública ni alfabetització de masses, de manera que els usos de l'escriptura i la lectura quedaven limitats a un sector reduït i a voltes especialitzat de la societat, i evidentment tampoc hi havia un sistema de mitjans de comunicació a gran escala tal com l'entenem hui en dia, amb diaris, televisions, ràdios i publicacions digitals. De fet, podríem dir que les llengües han anat experimentant un procés de conflictivització i persecució conforme ha anat avançant el procés de construcció dels Estats-nació occidentals, en els quals moltes vegades s'han cercat models culturals -i fins i tot ètnics- de caràcter homogeni. No cal anar molt lluny per a trobar exemples d'aquest tipus: una de les acusacions reiterades que es feia contra els moriscos del regne de València en vespres de l'expulsió de 1609 era el seu manteniment de la llengua àrab, mentre que posteriorment, entre els segles XVIII i XX, molts valencianoparlants abandonaren la seua pròpia llengua -i alguns continuen fent-ho- a causa del vilipendi homogeneïtzador projectat des de les mateixes estructures estatals.

Durant l'edat mitjana, en canvi, la situació era distinta i la mateixa consciència de parlar una llengua pròpia i particular fou bastant tardana. No debades, el llatí fou l'única llengua de cultura tant per a l'escriptura -reduïda bàsicament als ambients eclesiàstics- com per als principals actes polítics durant diversos segles, com a mínim des del VII fins al XII. Així, per exemple, els primers textos literaris en català, com les Homilies d'Organyà, no aparegueren fins a començaments del segle XIII i els primers esments particularitzadors de la llengua com a cathalalanesch o cathalà no es produïren fins a finals d'aquella centúria, en la dècada de 1290, atés que anteriorment se l'anomenava simplement romanç. Amb tot, les diferències entre les diverses llengües nascudes del llatí eren ja evidentíssimes a l'altura del segle XIII i podem trobar una bona mostra d'això en el Llibre dels fets de Jaume I, que probablement va ser redactat entorn de 1270. Com han destacat molts dels seus estudiosos, l'obra va precisament farcida de converses bilingües en les quals un interlocutor -normalment el mateix rei- parla en català i l'altre en un altre idioma com l'àrab, l'aragonés, el castellà, l'occità, el francés o el portugués. Una de ben coneguda és aquella en què Jaume I aprofita per a fer un acudit -cal recordar que la crònica estava pensada per a ser recitada en veu alta- a propòsit de la llengua francesa del mestre del Temple Hug de Montlaur. Quan discuteixen sobre l'oportunitat d'atacar la torre de Montcada en 1235, el mestre diu mig en francés i mig en català -cal llegir-ho amb accent francés: "Je hi dic aytant, por moy, que la parola si est bona ab què haja que menger la ost; mas a moy sembla bien que sest loch de la torre de Muntcada, que estoyt molt pres de les turs de València". A la qual cosa el rei, burlant-se del fet que haguera dit turs en compte de torres, respongué: "Mestre, en esta terra no ha turchs!".

Torre andalusina de Bofilla, propera a Montcada (foto de Quim Granell). Evidentment per ací no hi havien turcs en el segle XIII

Un altre dels passatges bilingües de la crònica mostra que el monarca també parlava la llengua castellana -amb catalanismes-, ben propera de l'aragonesa que li era pròpia i familiar des de menut. Així, quan assistí en 1269 a les noces del príncep de Castella a Burgos es trobà amb el seu nét Sancho, fill d'Alfons X el Savi i de Violant d'Aragó -filla de Jaume I-, i mantingué amb ell la següent conversa: "—Don Sanxo, vós volets ésser cavaller de Don Ferrando? E ell dix: —Avuelo, lo que vos en querees en quero jo. E nós dixem: —Doncs, açò en queremos nos: que vos, que prendades cavalleria de vostre padre e no d’otro omne. E él dix: —Senyor, plaç-me e fer-lo he como vos queraes e como vos conseylades". És ben lògica aquesta conversa que comença en català i acaba en castellà, puix Sancho s'havia criat en la mateixa cort castellana. Però la que alguns autors no han considerat tan lògica, i fins i tot han titlat d'invent o error de la crònica, és la que Jaume I mantingué amb el seu fill Pere, el futur Pere el Gran, en l'acte de reconciliació que ambdós protagonitzaren a Xàtiva en les vespres del Nadal de 1273 -després d'un enfrontament motivat per les lluites que Pere havia encetat amb el seu germanastre Fernán Sánchez de Castro, fill natural del rei.

Segons el text de la crònica jaumina, l'infant Pere, que llavors tenia 33 anys, s'adreçà a son pare en aragonés i no en català com potser podríem esperar: "Senyor, lo que jo feyto he me pesa muyto; e muyto gran dolor n’e en mon coraçón cant jo feyto he neguna cosa que a vos pesa. E viengo aquí, a vostra mercè, e fets de mi e de les mies coses lo que vos queredes, e de los mios". D'altres autors, en canvi, ho consideren perfectament normal, atés que les dues llengües eren habituals en la cort i que, a més a més, en aquell acte públic de reconciliació podien intervindre altres factors, com -hi afegim- una possible presència majoritària de nobles aragonesos en el seguici de l'infant. De fet, tot i que es tracta d'un text bastant posterior, de 1344, i escrit en la cort portuguesa de Dionís I de Portugal, hi ha una altra crònica que indica que Pere el Gran poc abans morir en 1285 hauria expressat el seu malestar amb la noblesa catalana per haver-lo desemparat, segons s'afirma, en la batalla del coll de Panissars i ho hauria fet a través d'un rebuig conscient a la llengua catalana. En concret, el text relata que el seu majordom li hauria preguntat en català "Volés manjar motón [moltó]?", a la qual cosa ell hauria respost:  "Non, que en mal punto yo tanto crey por él e tanto fize por los deste lenguaje, por que yo he de venir a muerte; mas quiero comer carnero, que es lenguaje de Aragón". Fóra una escena real o no, tots aquests passatges mostren, d'una banda, que les corts reials com la dels monarques aragonesos eren espais multilingües i, d'una altra banda, que ja aleshores les opcions lingüístiques començaven a tindre una significació simbòlica ben important, un fenomen que no deixà de créixer. 

Testament de Jaume I (1881), oli del valencià Ignasi Pinazo que mostra la darrera conversa entre el monarca i l'infant Pere. En quina llengua parlarien?

Un altre exemple el trobem en la coneguda discussió entre Alfons el Benigne i la seua consort, la reina Elionor de Castella, que hauria tingut lloc entorn de 1332 arran del motí encapçalat a València per part de Francesc de Vinatea. Els fets són narrats per la Crònica de Pere el Cerimoniós, redactada probablement en la dècada de 1370, i, encara que és ben possible que Alfons el Benigne parlara aragonés amb Elionor, ací apareix davant dels jurats de València parlant-li en català: "Ella, tota irada, plorant, dix: —Senyor, esto non consentría el rey don Alfonso de Castella, hermano nuestro, que ell no los degollase a todos. E lo senyor rei respòs:—Reina, reina, el nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella, car ells tenen a nós com a senyor, e nós a ells com a bons vassalls e companyons". Novament la llengua sembla adoptar un paper ben simbòlic. I diem que possiblement Alfons el Benigne parlava en aragonés als seus íntims, ja que els seus col·laboradors més estrets, com García de Lóriz o Lope de Concud, eren aragonesos i, de fet, aquella va ser la llengua en què escrigué fins a la seua pròpia mort en 1336 al seu primogènit, l'infant Pere, que també cresqué en un entorn en el qual predominaven els cavallers d'Aragó. L'evolució lingüística d'aquest darrer, el futur Pere el Cerimoniós, és també molt interessant i ha estat estudiada pel filòleg Fernando González Ollé, que ha copsat que si bé al començament del seu regnat en 1336 -quan tenia 16 anys- la seua llengua habitual era l'aragonés, prompte es decantà cap al català probablement per dos factors: per un viratge en la seua política cap als interessos mediterranis de Barcelona i Catalunya i per la influència de la pròpia Cancelleria reial, que precisament a mitjan segle XIV experimentà un gran avanç del català com a llengua d'ús corrent. 

Fins aleshores, de fet, en la Cancelleria de la Corona d'Aragó havia predominat el llatí, un cas únic en la península Ibèrica, ja que des d'un segle abans, com ha mostrat Inés Fernández-Ordóñez, els vernacles s'havien imposat de manera exclusiva tant en la Cancelleria de Navarra (des de Teobald I en la dècada de 1240) com en les de Castella (des d'Alfons X en la de 1250) i Portugal (des de Dionís I en la de 1280). Les raons per a aquesta divergència no són encara conegudes, però és possible que hi influïren, d'una banda, la pertinença de la Corona d'Aragó a una àrea vinculada a tot l'arc mediterrani en què la cultura notarial llatina era més forta i, d'una altra banda, a la mateixa diversitat idiomàtica de les seues elits, de llengua catalana i aragonesa, un factor que tal vegada afavorí el manteniment del llatí com a llengua franca cancelleresca durant més temps. A partir de mitjan segle XIV, tanmateix, l'avanç de les llengües vernacles, l'increment i eixamplament a nous sectors socials del seu ús escrit i la presa de consciència lingüística particular feren que en la Cancelleria reial acabara predominant el català, l'idioma principal de Pere el Cerimoniós, com acabem de veure, i de la majoria d'escrivans que hi treballaven -unes causes que també conduïren, per exemple, a què els valencians començaren a denominar aquell idioma com a valencià des de finals de la centúria. 

Mapa dels regnes ibèrics en el segle XV

D'una altra banda, la progressiva definició de les diverses llengües i la identificació sociocultural amb elles continuà potenciant el caràcter simbòlic del seu ús públic. A finals del regnat del mateix Pere el Cerimoniós es produí un cas que ho exemplifica: en les Corts de 1382-1383, que eren Generals a Aragó, València i Catalunya, es discutí qui seria la primera persona en contestar al discurs inicial del rei, a qui representaria i "in qua linga" ho faria. En aquesta discussió és interessant apuntar que els representants d'Aragó i de València -el bisbe de Tarassona i el mestre de Montesa, que era l'oncle d'Ausias March- proposaren que fóra l'infant Martí, que era també senyor del comtat de Xèrica -pertanyent al territori valencià- i de Luna -pertanyent a l'aragonés-, i que ho fera "en lengua aragonesa". I és que no debades, com ja vàrem explicar ací mateix, la noblesa d'origen aragonés fou la preeminent en el regne de València durant el primer segle i mig de la seua existència i és plenament lògic que a l'altura de 1383 s'alineara amb els aragonesos en aquesta qüestió. Finalment el rei féu el seu discurs en català i li respongué en primer lloc l'infant, en efecte, en aragonés, un procediment que es repetiria a partir de llavors en les Corts Generals, comunes, a Aragó, València i Catalunya dels segles XIV i XV. Tanmateix, si bé en les de 1435-1436 es tornà a repetir la mateixa discussió, la proposta de seguir el costum de respondre en aragonés fou ja defensada en solitari pels aragonesos, sense suport dels valencians, una mostra, segurament, de l'avanç que havia experimentat el català/valencià com a llengua de les elits del regne. 

Així, partint d'un ús comú del llatí en els actes i les escriptures públiques dels segles altomedievals i plenomedievals, els diversos idiomes anaren perfilant-se i quedant progressivament associats a determinats valors socials i culturals derivats de les relacions de poder, cosa que provocà el bandejament d'alguns com a llengües de cultura. El cas del valencià és conegut: primer perdé valor entre les elits dels segles XVI i XVII com a conseqüència de la integració del regne de València en una Monarquia en què el castellà ocupava eixa posició central i posteriorment, a partir del segle XVIII, fou bandejat de qualsevol espai institucional. En conseqüència quedà relegat a l'ús quotidià del poble, una part del qual també començà a abandonar-lo a partir dels segles XIX i XX, coadjuvat per la construcció contemporània d'un Estat nacional de matriu cultural castellana. Quina serà l'evolució futura, atesa la presa de consciència lingüística de molts valencians en les darreres dècades, és impossible d'esbrinar. Mirar al passat, en tot cas, ens pot servir, d'una banda, per a relativitzar fins a cert punt els conflictes lingüístics i, d'una altra banda, per a saber d'on venim i cap a on anem. Els valencians, que tenim el nostre origen com a poble en el segle XIII, venim d'un món d'eclosió de la diversitat lingüística, mentres que actualment vivim en una societat que tendeix, inversament, cap a l'homogeneïtzació, però valora, al mateix temps, la riquesa de la diferència. Triar uns valors o altres està a les nostres mans: es tracta d'una decisió individual, però també de caràcter col·lectiu.

"No hi ha contacte entre la producció acadèmica i el públic": Entrevista a Stefano Cingolani

Stefano Cingolani va ser el primer entrevistat d'aquest blog, fa ni més ni menys que sis anys. En aquells moments no teníem càmera i ens havíem d'acontentar amb transcriure i publicar les converses. Amb el temps us hem pogut oferir les gravacions i, per això, ha estat un plaer tornar a entrevistar-lo i xarrar amb ell sobre l'evolució de la seua peculiar carrera investigadora. El doctor Cingolani és un dels pocs historiadors -filòleg de formació- del nostre entorn que, sense plaça acadèmica, es guanya la vida exclusivament amb la investigació, alternant treballs més tècnics i erudits amb d'altres destinats a la divulgació, però sempre amb un marcat nivell d'excel·lència. 

Així, després d'haver estat un dels grans protagonistes historiogràfics del vuitè centenari del naixement de Jaume I el 2008, posteriorment s'ha centrat en el regnat de Pere el Gran, de qui ha publicat una biografia, una nova edició de la crònica de Bernat Desclot i totes les cartes i pergamins conservats a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. A més a més, ha participat en l'estudi de les tombes reials de Santes Creus començat el 2009, prepara la transcripció gradual dels registres de Cancelleria de Pere el Gran en col·laboració amb la Fundació Noguera i ha continuat publicant anals catalans dels segles XI i XII dins del projecte de Monuments d'Història de la Corona d'Aragó. D'aquests tres projectes ens va parlar en concret, anunciant que encara s'han de publicar els resultats definitius del primer en forma de llibre, que la posada en marxa del segon revolucionaria els coneixements sobre el regnat en qüestió i que el tercer està trobant serioses dificultats de finançament. 

Finalment, respecte del paper dels medievalistes en la societat actual, ens parlà de la falta de connexió entre la producció acadèmica i el gran públic, dins del qual hi percep molta gent interessada en la història medieval, que es veu, tanmateix, mancada de circuits de coneixement accessibles. Sens dubte, en la seua qualitat d'investigador acadèmic i creador, alhora, d'obres d'alta divulgació, Cingolani és una de les veus més autoritzades a l'hora de reclamar un canvi en el sistema de producció científica i de promoció investigadora, que, com tots sabem, condueix de vegades a situacions de difícil explicació racional. Mentrimentres, com ell mateix, haurem de ser constants i posar tots els nostres esforços en continuar dedicant-nos a allò que ens apassiona i per al que ens hem format: fer història. 

Papeles, registros y conservación de documentos en la Castilla bajomedieval

Marina Kleine

Universidad de Sevilla

Los que nos dedicamos al estudio de la Corona de Castilla en la Edad Media estamos familiarizados con aquella ligera sensación de envidia que nos arrebata al volver la mirada hacia el Oriente peninsular. Pero es que se hace casi inevitable: la gran abundancia de documentación medieval disponible en los territorios de la Corona de Aragón resulta chocante en contraste con la bien conocida situación de «penuria documental» que caracteriza el reino vecino. Así, tenemos la impresión de que, mientras nuestros colegas de oficio pueden investigar virtualmente el tema que deseen porque encontrarán un buen apoyo documental, nosotros estamos condenados a leer crónicas y a citar siempre los mismos documentos. Lo digo obviamente desde mi propia perspectiva investigadora, empeñada que estoy actualmente en comprender nada menos que el entramado de la cancillería real castellana durante el reinado de Alfonso X. No en vano, precisamente la singular conservación de los registros cancillerescos desde el último tercio del reinado de Jaime I es uno de los puntos que más marca las diferencias entre los estudios de las instituciones monárquicas castellanas y aragonesas.

En efecto, es un tópico en la historiografía de la Corona de Aragón la atribución de la gran abundancia de documentación real conservada para el estudio de los siglos bajomedievales a la existencia de libros de registro de la cancillería real. La confección de éstos, a su vez, se pone en relación con la expansión dela Corona hacia el sur, concretamente con la conquista de Játiva, gran centro productor de papel bajo el dominio andalusí. De esa forma, por lo menos desde la publicación del primer volumen del Diplomatarium of the Crusader Kingdom of Valencia, de Robert I. Burns, se suele atribuir la actual riqueza documental con la que cuentan los medievalistas de la Corona de Aragón a la coincidencia de ambos elementos durante el reinado de Jaime I: la elaboración de registros cancillerescos y la disponibilidad de un soporte gráfico más barato que el pergamino, como es el papel.

Teniendo en cuenta esta situación, se podría pensar que, dada la penuria de documentos reales castellanos, los dos factores mencionados fueron exclusivos de la monarquía aragonesa. Sin embargo, diversos estudios han tratado de demostrar que esto no fue así. En primer lugar, se ha probado no sólo la fabricación de papel en territorios de la Corona de Castilla, sino también su uso para la expedición de determinados tipos de documentos cancillerescos por lo menos desde mediados del siglo XIII, como bien sintetizaron Isabel García Díaz y Juan Antonio Montalbán. Y, en segundo lugar, también la confección de libros de registro de la cancillería real castellana está documentada para la misma época, como apuntó Antonio López Gutiérrez. En este sentido, el reinado de Alfonso X constituye un momento clave para comprender el funcionamiento de la cancillería real y los mecanismos empleados por la monarquía para garantizar la conservación de la documentación emitida y, en consecuencia, la consolidación de un aparato administrativo eficiente.

Por lo que respecta al primer aspecto, se suele aducir como testimonio del uso del papel en la redacción de cartas reales una ley de la Tercera Partida (Título XVIII, Ley V) que establece qué cartas deben ser escritas en pergamino de cuero y cuáles en pergamino de panno, evidencia clara de que la cancillería real manejaba ambos soportes gráficos. Por otra parte, esta referencia textual puede y debe ser reforzada con informaciones sobre la práctica cancilleresca propiamente dicha, por lo que los datos que he compilado para la elaboración de mi tesis doctoral pueden resultar de interés, dada la inexistencia de estudios sobre la producción documental de Alfonso X basados en un corpus significativamente amplio. Así, he podido detectar la expedición de por lo menos 76 cartas alfonsinas en papel –delas cuales 66 se conservan en su soporte original–, lo que equivale a poco más de un 4% del total de documentos examinados. La mayor parte de estas cartas se emitieron en la década de 1270, pero su existencia está documentada desde 1254.En realidad, las cartas en papel más antiguas que he tenido ocasión de consultar son cuatro ejemplares que se redactaron por orden de Alfonso X cuando aún era el infante heredero de la Corona castellana, concretamente entre 1247 y 1249, y que actualmente se conservan en el Archivo de la Corona de Aragón (Cancillería, Cartas Reales, Jaime I, caja 1, nº 99, 101, 101bis y 125).

Carta de Alfonso X redactada en papel en 13 de agosto de 1255 (Archivo de la Catedral de Salamanca, caja 39,leg. 1, nº 4)

Con relación a la elaboración de registros, su existencia por lo menos desde el reinado de Alfonso X –e incluso desde unos años antes, según los diplomatistas– puede ser demostrada de distintas formas. En efecto, tanto los textos jurídicos compilados en la corte del Rey Sabio como los documentos emitidos en su nombre ofrecen pruebas más que evidentes de que sus escribanos registraban los diplomas en libros antes de la entrega final del documento a su destinatario o beneficiario. Concretamente, la etapa de la génesis documental correspondiente al registro dejó su huella en las fuentes de la época de tres formas bien definidas. La primera se encuentra en el amplio conjunto de leyes referentes a la producción documental compiladas tanto en las Siete Partidas como en el Espéculo. El texto de una de estas leyes en particular es muy claro al describir el oficio de los registradores y qué pro nace en fazer los registros:

Registradores son dichos otros escriuanos que ha en casa del rey, que son puestos para escreuir cartas en libros que han nombre registros. [...] Registro tanto quiere dezir como libro que es fecho para remembrança de las cartas e de los preuilejos que son fechos. E tiene pro, porque si el preuilejo o la carta se pierde, o se rompe, o se desfaze la letra por vejez o por otra cosa, o si viniere alguna dubda sobre ellla por ser raýda o de otra manera qualquier, por el registro se pueden cobrar las perdidas e renouarse las viejas. E otrosí por él pueden perder las dubdas de las otras cartas, de que han los omes sospecha. E aún yaze ý otra pro: que si alguna carta diessen como non deuan, por el registro se puede prouar, quién la dio, o en qué manera fue dada [...]. (Partida III.xix.8; Espéculo IV.xii.7)

En segundo lugar, la práctica de confeccionar libros de registro en la cancillería de Alfonso X se pone de manifiesto en el propio texto de los documentos reales. En este caso, podemos citar tres ejemplos de cartas que hacen mención a la existencia de dichos libros. En la primera, expedida a 8 de junio de 1261 a petición del obispo de Córdoba, el rey confirmaba a la iglesia cordobesa un privilegio que él mismo había otorgado un año antes referente a los diezmos de las fábricas de las iglesias del obispado: Ante nos, don Alfonso, [...] vino don Fernando, obispo de Córdoua, e mostrónos cuemo una carta que nos ouiemos dado a él e al deán e al cabillo de la eglesia [...] que la perdieron. E pidiónos por mercet que la mandássemos trasladar del nuestro registro, e que gela diésemos (editada por Manuel González Jiménez, doc. 245). La segunda referencia proviene de una carta emitida el 14 de marzo de 1264 a ruego de D. Pedro, obispo de Cuenca. Se trata, en realidad, de una reexpedición ex registro de la confirmación hecha por el mismo monarca en 1255 de una carta de Alfonso VIII: Viemos registro de carta del rey don Alfonso, nuestro visauuelo, que ouiemos nos confirmada. Según se explica, dicha carta, por la que se otorgaba una avenencia entre el cabildo y el concejo de Cuenca, había sido confirmada nueve años antes a este último, y la iglesia conquense pedía ahora al rey su propio ejemplar: E porque esta carta sobredicha tiene el conceio de Cuenca e cada que la han mester el obispo o los canónigos desse mismo logar pora los pleytos que les acaecen no la puede auer daquel que la tiene por el conceio, pidió nos mercet el obispo don Pedro que mandássemos tornar el traslado del registro e quediéssemos ende otra tal carta al cabillo cuemo aquella que teníe el conceio. E nos por su ruego touiemos por bien de lo fazer e mandamos le dar esta carta trasladada del nuestro registro (véanse las imágenes abajo). Finalmente, la tercera carta, de 29 de mayo de 1270, igualmente es una copia ex registro, en este caso de otra emitida en 1257 por la que Alfonso X disponía a los clérigos de Vitoria que la iglesia de San Ildefonso hiciera hermandad con el resto de las iglesias de la ciudad y que las rentas de todas ellas fuesen repartidas en común. La renovación se dio por la misma razón aducida en la carta del primer ejemplo: Porque los clérigos del cabildo sobredicho de Bitoria me dixieron que perdieron esta carta e me pedieron merçed que lamandase sacar de mío registro (editada por César González Mínguez, doc. 2).

Carta de Alfonso X del 14 de marzo de 1264 (Archivo de la Catedral de Cuenca, sección I, caja 6, nº 20)

Además de estas evidencias, un análisis de las rúbricas del personal de cancillería encontradas en la sección final de gran parte de los documentos reales permite observar todavía un tercer indicio de la práctica de registrar los diplomas. Dichas rúbricas, que se detectan sobre o bajo la plica de los privilegios y cartas reales,muchas veces no hacen referencia directa a las funciones desempeñadas por los firmantes. Sin embargo, determinadas indicaciones añadidas en ocasiones al nombre del rubricante permiten inferir la ejecución de la recognitio o vista, entendida como la tarea de revisar el documento final, y de la registratio, la inclusión del diploma en los libros de registro de la cancillería. En el caso de esta última, la forma más común de su manifestación en las marcas dejadas por los escribanos en la parte final de los documentos es la «R» mayúscula, que seguramente constituye una abreviatura de la palabra «registrada». Un ejemplo de ello es la carta reproducida a continuación, expedida el 8 de marzo de 1253, en la que se lee claramente la «R» a la derecha del lemnisco de seda del que pendía el sello de plomo de Alfonso X.

Carta de Alfonso X del 8 de marzo de 1253 (Archivo de la Catedral de Cuenca, sección I, caja 5, nº 11)

En algunos casos, los registradores dejaron constancia explícita de su labor en la plica de la acción de registrar los documentos reales, añadiendo a su rúbrica expresiones como la registró o registrada, como se puede ver en las imágenes de abajo, probablemente ambas referentes al mismo individuo.

En la plica, a la izquierda del sello: Juan Gonçáluez la registró. Carta de Alfonso X del 20 de junio de 1258 (Archivo Histórico Nacional, Órdenes Militares, Calatrava, caja 424, nº 103r)

En la plica: Re – J.G. – gistrada. Carta de Alfonso X del 23 de noviembre de 1255 (Archivo Histórico Nacional, Clero, carpeta 917, nº 16)

Como se puede concluir a partir del conjunto de ejemplos citados, la existencia de libros de registro en la cancillería de Alfonso X es innegable. Los textos legales determinan su elaboración y los documentos testifican su uso real y su utilidad en la práctica cancilleresca. Para los reinados de Sancho IV y Fernando IV, aunque faltan estudios en profundidad sobre la documentación, el funcionamiento y el personal de la cancillería real, los ordenamientos otorgados en las reuniones de Cortes indican no sólo la continuidad de la práctica de registrar los documentos reales, sino también la ordenación de los registros según las circunscripciones territoriales en que actuaban los notarios. Así, los notarios del rey en Castilla, León, Andalucía y Toledo se encargaron de los libros referentes a sus respectivas notarías, como quedó establecido en el ordenamiento de las Cortes de Valladolid de 1299, cuyo ejemplar enviado a la villa de Belorado hace referencia a los registros de los regnos de Castiella, mientras el destinado a Cáceres menciona los registros del reyno de León.

Ahora bien, una cosa es registrar la documentación real, práctica que efectivamente se vio favorecida por la conquista de los territorios peninsulares en los que se producía papel –Játiva fue un centro fundamental para la Corona de Aragón, así como probablemente lo fueron Murcia y Sevilla para la de Castilla–. Otra cosa muy distinta es guardar estos registros en un archivo real ordenado y primar por su conservación, iniciativa que en la Corona de Aragón fue tomada en fechas muy tempranas, aunque no por el monarca que conquistó Játiva e impulsó el registro cancilleresco a mediados del siglo XIII, sino por su nieto Jaime II, en 1318. Hay que resaltar que, de no haber encontrado continuidad y, sobre todo, un fortalecimiento en los reinados posteriores, especialmente en el de Pedro IV, tal empresa podría haber caído en el olvido y la documentación extraviada. Pero no fue así, y la custodia de documentos, la gestión de la información y la fe pública de la monarquía aragonesa fueron garantizadas en sus archivos reales de forma ininterrumpida desde principios del siglo XIV. Castilla no verá nada parecido a la creación de un archivo real hasta la orden de reunir documentos reales emitida por Carlos V en 1540 y la posterior construcción del Archivo General de Simancas, proyectada por Felipe II en 1572. Así, por motivos muy variados que no cabe aquí analizar, la visión que probablemente compartieron Jaime I y Alfonso X al ordenar, prácticamente en el mismo momento, la confección de registros de cancillería sufrió fortunas opuestas en ambos reinos: mientras los libros del primero –y de sus sucesores– se siguen conservando en el Archivo de la Corona de Aragón y provocando la admiración y, ¿por qué no?, la envidia de muchos medievalistas, los del segundo se perdieron irremediablemente para la posteridad.

Nota del Grup Harca: Aquest post és una col·laboració d’una autora convidada, a qui públicament agraïm el seu esforç.