De fires, mercats i porrats

Frederic Aparisi Romero
Durant tot el cap de setmana passat ha tingut lloc el porrat de sant Macià a la localitat de Ròtova. En origen, els porrats eren una concentració de xicotetes parades al voltant d'un santuari el dia de la seua festa. Els productes en venda no eren més que dolços i joguines per als xiquets i per als que no ho eren tant. Per tant, la gradació i l'ordenació territorial dels punts d'intercanvi estava perfectamente establida en fires anuals d'una quinzena de dies, mercats setmanals i porrats anuals però d'un parell de dies o d'un sol dia, amb escassa importància comercial (en el sentit ample del terme).

En els últims anys, però, aquest escenari ha canviat considerablement, de manera que les tres celebracions s'han assimilitat a grans trets. Només les diferencia la durada i els recursos que l'ajuntament local hi dedica. Al darrere trobem les empreses que han fet d'aquest tipus de celebracions el seu negoci oferint un producte que poc o no res ha de veure amb el vertader caràcter de la trobada. I un bon exemple de tot açò el tenim amb l'edició del present any del porrat de sant Macià. Un porrat no és una fira medieval. No és tampoc, ni té necessitat de ser-ho, una recreació històrica. És prou amb que s'apleguen pels carrers del poble, en aquest cas, o al voltant del santuri, tot un ampli conjunt de paradetes amb llepolies, dolços i salats, però també amb xicotetes artesanies. No calen grans focs d'articifici, serà prou amb les flors de cada instant, amb el tabal i la dolçaina, sense majors necessitats.

Resulta més senzill, clar està, donar l'organització d'aquest tipus d'esdeveniments a les empreses especialitzades. Si anem darrere de l'ampulositat i de les fastuositats, si necessitem fer de cada cas particular la còpia d'un model prèviament establert, aleshores si calen aquestes empreses. Però si el que volem és una millor integració i participació dels veïns, una millor singularització i, per tant, major repercussió turística, llavors no, no calen aquestes empreses.

Dies de festa

Vicent Royo
S’apropa Carnestoltes i tots hem amanit ja la disfressa per participar en la festa del nostre poble o de la nostra ciutat. Desfilades, balls, càntics de burla i de sàtira, tot està a punt per posar en marxa la festa del desordre i la transgressió. Durant aquests dies de celebració tot –o quasi tot– està permès: homes que es vesteixen de dones, dones que es vesteixen d’homes, capellans que persegueixen monges sense amagar-se gens ni miqueta, polítics que es vanaglorien del balafiament de diners públics i la corrupció de les institucions... Tampoc no falten els més originals i els més valents, que aguditzen el seu ingeni per representar els últims escàndols i els temes de més candent actualitat, sempre amb el preceptiu toc d’humor i de sàtira que provoca la burla i no l’enuig de la resta. La festa de Carnestoltes, tanmateix, ha perdut en els nostres dies bona part del seu contingut original. En una societat, l’actual, en què quasi tot val, en què les normes socials es transformen a un ritme trepidant, el Carnestoltes s’ha desvirtuat fins el punt de convertir-se en una més de les celebracions assenyalades al calendari festiu dels joves i dels no tant joves. Les úniques diferències amb la resta de festes les trobem en la vestimenta i en la gran quantitat de diners que alguns esmercen en pomposos vestits que llueixen en ampul·loses desfilades. Disfresses que no denuncien res, poca transgressió social –encara hi ha alguna norma per transgredir?–, més desordre entre el desordre d’un dissabte de nit. Aquest és el Carnestoltes d’avui en dia. Ara bé, això no sempre ha estat així.

Als segles medievals, Carnestoltes, com les altres festes, era una dia d’alegria i també d’angoixa. En una societat fortament jerarquitzada i estructurada en rígides classes socials –almenys en el plànol ideològic i cultural–, el Carnestoltes era la festa del desordre i la transgressió per excel·lència. Sobretot entre camperols i artesans. Durant unes hores, els primers es converteixen en senyors, els segons en burgesos i cavallers. Les colles de joves escenifiquen els actes de capellans pecaminosos i de nobles massa refinats en els seus costums. És el món al revés, és el món de la denúncia social. Clergues i aristòcrates s’ho miren amb desídia i, fins i tot, amb por. Uns s’afanyen a prevenir del perill d’aquestes transgressions des de l’altar, els altres observen amb menyspreu des dels seus palaus. Vetllen, en última instància, perquè la celebració no es transforme en avalot. Tot plegat, són ells els encarregats del manteniment de la pau i l’ordre. Tanmateix, estan tranquils. Saben que, si tot va bé, l’endemà es restablirà l’ordre natural de les coses: els camperols i els artesans tornaran al treball i, el que és més important, hauran de pagar els deutes que compleixen en aquesta data.


“El combat de Carnestoltes i Quaresma” (1559), del pintor flamenc Pieter Brueghel el Vell

Carnestoltes és, en efecte, una de les dates que sovint es prenen com a referència per a establir el venciment dels préstecs. Pasqua, Sant Joan, Santa Maria d’agost, Sant Miquel, Tots Sants i Nadal són les altres dates en què l’alegria pot convertir-se en desgràcia. Abans de participar en les celebracions pròpies de cada festa, deutors i creditors han de veure’s les cares a casa del notari o a la cort del justícia per resoldre els assumptes que tenen pendents. Fortament determinat per les feines agrícoles i les celebracions religioses, el calendari dels homes medievals incorpora a poc a poc altres elements de mesura que s’afegeix al temps agrari i al temps litúrgic. En una societat en què l’endeutament esdevé un dels mecanismes principals per dinamitzar els intercanvis de diners i productes, la data de venciment dels préstecs i dels pagaments ajornats es converteix en altra de les fites que ritmen el temps dels homes. La conseqüència és que les festes no són recordades solament per les celebracions religioses i la seua coincidència amb moments importants del cicle agrícola. S’hi afegeix també la llosa del deute.

Reprenem, tanmateix, l’esperit de les festes. Carnestoltes és una més de les nombroses celebracions cívico-religioses que ritmen la vida quotidiana als pobles i a les ciutats. El calendari medieval té una gran quantitat de dies festius, en els que es garda de fer nengunes coses, ni de anar de fora o fer viatges o compres de proprietats alcunes, com escriu Gabriel Resplant a la primera fulla del seu protocol, sota la invocació dels quatre evangelistes. Aquest notari de Perpinyà té la cura d’anotar els dies festius de l’any 1396 a la vila del Rosselló, un total de trenta-dos jorns repartits al llarg de l’any, als quals cal afegir els de les festes religioses més importants, que no estan comptabilitzats en aquest llistat. El resultat: un bon grapat de dies en què s’abandona el treball al taller i al camp per acudir a l’església, prendre un àpat amb els familiars i els amics i assistir a les celebracions que organitzen les autoritats municipals.

En aquest sentit, les festes esdevenen moments de foment de la solidaritat veïnal i d’afirmació de l’ordre establert. Els dirigents locals no solament es preocupen per mantenir en bon estat les infraestructures i els edificis municipals, sinó que el regiment de la cosa pública exigeix també la inversió periòdica de certes quantitats de diners destinades a l’esbarjo dels veïns. Fem una ullada a les festes d’una comunitat rural valenciana per comprovar-ho. Entre l’última dècada del segle XIV i la primera del XV, Culla, al Maestrat, té al voltant de 450-600 habitants. Durant aquests anys, els jurats disposen d’un pressupost anual proper als 6.000 sous, d’on surten els diners per pagar les festes locals. Les inversions són certament modestes, d’un o dos centenars de sous, però es realitzen de manera periòdica i serveixen per cobrir les despeses de les celebracions. Així, lliuren almoines als pobres, en forma de pa i vi, en les festes de Sant Cristòfol, Sant Marc i la Santa Creu de Maig, mecanisme que serveix per relaxar les tensions internes de la comunitat. Els jurats es preocupen també per la instrucció religiosa dels veïns i per això a Culla arriben frares de Morella, Castelló i, fins i tot, València per predicar els seus sermons i confessar els veïns en les festes de Nadal, Quaresma i Pasqua.

Això a banda, els prohoms compren pa, vi i formatge per als devots que assisteixen a les processons de Sant Joan, Sant Cristòfol i Sant Salvador, paguen 10 sous al veí que fa de rey moro la vespra de l’Epifania i també contracten els joglars de Benassal i Atzeneta, que amenitzen amb la seua música les festes de Pasqua, Quinquagèsima –quan els nous jurats prenen possessió del càrrec–, el Corpus Christi i Nadal. De totes aquestes festes, la més important és la de Sant Salvador, patró de l’església local. En la celebració de 1400, per exemple, els jurats esmercen 5 sous i mig en la predicació d’un frare del convent de Sant Francesc de Morella, altres 3 sous en l’actuació d’un joglar de Benassal i 4 sous més per una oca que corregué lo jovent. Com hem dit, els joves juguen un paper fonamental en totes aquestes festivitats, ja que són ells els que participen de manera més activa en els jocs i sovint col·laboren en les actuacions dels joglars, com els quatre fadrins de Culla que es reparteixen 12 sous per haver ajudat els músics el dia de Nadal, el dia de la investidura solemne del justícia del lloc.


el castell de Culla

Juntament al dia de Sant Salvador, la de Nadal és l’altra festa més important no solament a Culla, sinó a tots els pobles valencians. Posem-nos en situació. El dia 22 de desembre de 1404 Jaume les Eres, Nadal Torres i Jaume Colomer pugen al castell i, juntament amb Bernat Porcar i Domingo les Eres, jurats del lloc, es presenten davant del comanador de la tinença de Culla. Són els tres candidats proposats pel Consell per exercir el càrrec de justícia durant tot l’any següent i, en última instància, és el representant de l’orde de Santa Maria de Montesa l’encarregat de triar-ne un. Aquest mateix dia el comanador elegeix Jaume les Eres, qui prendrà possessió de la magistratura en la propera festa de Nativitat de Nostre Senyor Jesucrist, apel·lada de Nadal. Arribat el dia, que hom comptave XXV de desembre, dins la ecclèsia paroquial de Sent Salvador del loch de Culla, mentre lo offici divinal de missa major se celebrave en aquella dita ecclèsia, ans que·ls Sant Evangeli se anunciàs e·s publicàs en la dita missa, l’elegit, el prohom Jaume les Eres, en presència del poble del dit loch de Culla eo de la major partida de aquell, procedeix a fer el preceptiu jurament davant el lloctinent del comanador de la tinença de Culla, per Déu e per los sants IIII evangelis d’Aquell de les sues mans corporalment toquats. Una vegada acabada la cerimònia, la música omple els carrers de Culla. Cal celebrar el naixement de Déu fet home! A més, les Eres ha estat investit com el magistrat més important de la comunitat i, tot seguit, el nou justícia i els dos jurats prenen el senar en la casa de la cort. Comença un nou any, comença una nova vida.

Tot aquest ritual testimonia el caràcter i la importància de les cerimònies a l’època medieval. Primer, l’elecció dels candidats entre els membres del Consell, entre els més aptes per al govern de la comunitat. Després, la seua visita al castell amb les altres autoritats locals. Els vassalls davant el representant del senyor, qui decideix qui ha de regir el destí de la comunitat el proper any. Per últim, l’escenificació a l’església plena de gent el dia de Nadal, la festa més important per als cristians. Al bell mig de l’ofici litúrgic, que li atorga un caràcter sacre a l’acte, el nou magistrat jura desenvolupar amb honestedat el seu càrrec davant de Déu, del representant del senyor i de la comunitat. Més solemnitat és impossible! I vet ací la jerarquia social ben escenificada i ben acceptada per tots els actors del món rural valencià. Som al davant d’una cerimònia que, com la de Carnestoltes, avui en dia ha perdut tot el seu contingut. Només la tradició salva aquestes festes de l’oblit i de la desaparició, ben allunyades, això sí, del seu caràcter originari.

La guerra a la frontera (II). Una nova ràtzia i el saqueig de Guardamar (1331-1333)

Vicent Baydal
L'altre dia parlava d'una ràtzia cristiana a la frontera murcianoandalusina en el context de la croada contra l'emirat de Granada iniciada en 1330: amb la presència d'Alfons XI al front occidental, les tropes castellanes i valencianes tractaren de causar tots els danys que pogueren a les poblacions de la part oriental. No obstant això, ja llavors vaig observar que eixe no era l'objectiu més usual d'aquest tipus d'incursions, les quals cercaven, bàsicament, el botí en forma de captius i de ramats. En podem trobar un bon exemple en el marc del mateix enfrontament, a finals d'agost de 1333, i pràcticament amb els mateixos dirigents protagonistes: el portantveus del procurador reial a la zona oriolana Jofré Gilabert de Cruïlles, el comanador de Xivert Dalmau de Cruïlles -de l'orde de Montesa-, el noble i adelantado don Joan Manuel i el bisbe de Múrcia, que acordaren, tots plegats, fer una entrada en terra de moros, la qual eixiria novament de Lorca.


De Lorca a Lorca, atacant Huércal, Overa, Antas, Vera i Las Cuevas de Almanzora (c. 130 km.)

Així les coses, el dijous 26 partiren de Llorcha ensemps ab tots los del lloc i cavalcaren sense descans fins haver cobert en un dia els 40 quilòmetres que hi ha fins a Huércal e Overa, que talaren el divendres. Sense solució de continuïtat, anaren jaure a Antas, talaren-la e prengueren tro a XXX catius, mentre una algara marxà a la cerca de botí, bo i tornant el sendemà, dissabte, ab CXVIII catius e tro ab L bèsties groses e bé IIII míl·lia de bestiar menut, e molta roba. Aquest mateix dia manaren partir altra algara i la host principal se n'anà a la font de Vera, la plaça forta dels andalusins, que permeté l'arrecerament d'aquests darrers en la barrera. Els cristians, doncs, talaren tot lo dia entrò lo digmenje, alhora que una altra algara fou enviada a saquejar els voltants, però únicament pogué talar l'horta de Las Cuevas de Almanzora. Al remat, al dia següent, dilluns, ja havien tornat tots a Lorca: en a penes 4 dies havien corregut més de 130 quilòmetres, havien enviat tres algares i havien pres fins a 148 captius, 50 caps de bestiar gros, 3.000 de menut i molts altres béns. En arribar a la vila murciana, l'avaluació i el repartiment del botí degué ser immediat. Així evoca una operació d'aquest caire Josep Torró:
Es reuneixen les preses d'una expedició de saqueig que acaba de finir: bestiar agrupat en un corral improvisat, robes escampades, armes, objectes de metall fi, tot ben visible. Els quadrilleros inventarien acuradament cada cosa sota una estricta supervisió; després es procedeix a l'encant públic i el botí es converteix en valor expressat en moneda. Una vegada efectuada la conversió se satisfan primer els estipendis i les compensacions; d'allò que resta es paga el quint reial, i finalment es reparteixen les quotes.
Tanmateix, la guerra a la frontera també comptava amb l'altra cara de la moneda. A penes dos anys abans, en octubre de 1331, el nucli valencià de Guardamar havia estat abatut e pres per complet. Els andalusins no havien deixat ni un habitant, segons explicaren al rei d'Aragó els veïns de la població murciana de Molina de Segura. En primer lloc, informaven que todo el poder del rey de Granada con Çahat Arriduan, son cabdiello mayor, entraron por esta tierra, que podían seer dos mill e quinientos omes de cavallo e XII mill omes de pie, dels quals hi havia 800 cavallers bien encavalgados. A continuació, relataven la devastació ocasionada per aquell exèrcit: entraron, mal pecado, a Guardamar, e non dexaron y cosa del mundo, que todos los levaron, grandes e pequennos. També les autoritats reials valencianes notificaren del saqueig, tot advertint que potser els musulmans tornarien a entrar en lo dit regne per altre loch, car ab ells van molts renegats e bandeyats e moros de la terra, que·ls mostren los passes e entrades en los lochs. L'avaluació de l'atac era igualment catastròfica:
Lo poder del rey de Granada se n'és tornat e ha cremat e derrocat tot lo loch de Guardamar, e encara totes les alqueries de Oriola e de Elg, e menen-se'n de MD catius a en pús entre hòmens e fembres e infans, e DCCC yegües e II míl·lia vaques e pús, e d'altre bestiar menut sens compte, e XX míl·lia cafices de blat e tot l'altre ben moble, e van-se'n ab ells bé CCCC moros de Elg e d'altres molts d'altres lochs, los quals los han liurades de DCCC atzembles en pus e donada tota ayuda que·ls han poguda donar.

Recreació històrica de Guardamar abans del segle XVIII (Gravat de Francesc Aracil)

Amb tot, aquesta precarietat dels llocs de frontera no era obstacle per tal que, de seguida, hi hagueren homes i dones disposats a habitar-los. De fet, a penes un any després trobem les primeres notícies de la població qui ara novament se fa del dit loch de Guardamar. Podem suposar quina mena de gent era: per davant de tot, disposada a viure d'aquesta mena d'economia de frontera basada en el botí. Així ho sabem, per exemple, d'un dels nous habitants del Guardamar renascut en 1332: Pere de Tona, veí de Múrcia, hom bo e espert d'armes. Ell mateix havia estat un dels defensors de la vila davant l'atac andalusí, ja que, en assabentar-se de l'arribada de l'exèrcit nassarita, del seu propi logà vint e set òmens entre balesters e lançers, e de nit vench al dit loch de Guardamar, e meteren-se aquí per aydar e defendre lo dit loch. Tanmateix, el resultat per a aquesta companyia de peons fou desastrós, 22 moriren i els altres 5 foren presos:

L'endemà maytí fo lo dit loch acercat per lo dit poder, e fon ferit e cativat lo dit Pere de moltes nafres en la presó e batalla e esvayment del dit loch, e moriren aquí de sos companyons vint e dos, e los altres, ab el ensemps, cativaren.
L'antic habitant de Múrcia havia estat dut al lloc de Vera, però finalment havia aconseguit negociar la seua llibertat: s'havia atallat e remut per XXX dobles d'or. Amb tot, Pere de Tona no comptava amb aquells diners i, per tal de pagar-los, deixà com a hostatge un seu fill qui és d'edat de VIII ayns, tro aja pagada la sua remçó. En conseqüència, fins que no pagués la suma establerta, el xiquet romandria captiu a l'altra banda de la frontera. Així les coses, havia decidit establir-se a Guardamar per tal de formar-ne part de la nova població, ab sa muller e ab tota sa família, mentre cercava fórmules per a reunir els diners. Una d'elles fou presentar-se davant Alfons el Benigne per tal de demanar-li el seu favor amb l'objectiu de treer lo dit fill seu de catiu. Desconeixem, però, el desenllaç de la seua història. En tot cas, se'ns presenta com un bon exemple del poblador de la frontera. Emigrant, expert en armes i disposat a l'enfrontament bèl·lic: una peça més de tot un engranatge estructural bolcat cap a la guerra i l'expansió territorial com a forma de reajustament dels propis desequilibris de la societat feudal.

Revistes en xarxa

Ivan Martínez Araque
En ple debat al voltant d’internet i cultura, oferim ací una de les possibilitats de la xarxa per a la difusió del coneixement en l’àmbit de les humanitats i les ciències socials. Es tracta del projecte Persée, per mitjà del qual es poden consultar bona part dels articles que s’han publicat en les revistes científiques franceses.

Ha estat desenvolupat pel Ministeri de l’Ensenyament Superior i la Recerca Científica i la Université Lumière-Lyon 2 des del 2003, i que s'ha compilat en aquest programa algunes revistes dedicades també a la història medieval, ben bé des que es van crear fins als últims anys, com ara: Annales, com no, des de la seua fundació el 1929; els Mélanges de la Casa Velázquez; la revista d’Història Medieval de la Université de Paris-VIII Médievales; la fundada per P. Chaunu i A. Corvisier, Histoire, économie & société (d’època moderna i contemporània, fonamentalment) o la dedicada a la cliometria, Histoire et Mesure.
Cal dir que pel que fa a les publicacions dutes a terme a l’Estat espanyol, com ben és sabut, es compta amb Dialnet, un suport creat per la Universidad de la Rioja en què, a partir de la recerca per autors, és possible consultar alguns dels articles editats en revistes que hagen digitalitzat els seus fons o disposen de versió electrònica. Ací es pot accedir als textos de la Revista d’Història Medieval (i abans Ligarzas) o Ars Longa de la Universitat de València, els Anales de la Universidad de Alicante. Historia Medieval i Sharq al-Andalus, si bé de revistes importants en la historiografia medieval valenciana, com Saitabi, Millars o altres que no són d’institucions públiques, com el Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura i Afers, només hi ha els sumaris dels últims anys. El mateix es pot dir d'altres de temàtica comarcal com Almaig.

Potser no fóra mala idea que, des dels àmbits de les publicacions universitàries valencianes i els distints departaments d’història, tinguera lloc una iniciativa com aquestes, la qual poguera agrupar aquestes editorials privades i d’associacions culturals, amb l’ajuda tècnica de les principals biblioteques especialitzades, i això cap a un projecte semblant als que hem citat, per tal de facilitar la difusió de volums en molts casos ja exhaurits i difícils de trobar, i que, al mateix temps, suposara una eixida en l’àmbit electrònic quan en el suport en paper fa cada vegada més incerta la continuïtat d’algunes d’aquestes revistes.

De la proporcionalitat tribal i el valor fiscal de la terra: la fila i l'alfaba

Ferran Esquilache
Dijous passat, Thomas Glick feia la conferència inaugural del III Congrés d'Estudis de l'Horta Nord, que ha tingut lloc a la Universitat Politècnica. Tot un clàssic de la nostra historiografia, i assidu visitant de casa nostra, el professor nord-americà va fer un repàs –en el seu pastitx de valencià i català, com li agrada dir a ell– a algunes suposades continuïtats institucionals en els regadius abans i després de la conquesta feudal. I en concret va parlar sobre els conceptes de fila i alfaba. En realitat, no es tracta de res nou, però sembla que no hi ha informació sobre açò a la xarxa, i és probable que tot plegat no siga massa conegut fora dels especialistes en regadius, per això aprofitaré l'avinentesa per tractar d'explicar-ho ara breument, i afegir-ne alguna cosa.

Que l'organització dels sistemes hidràulics d'origen andalusí es basa en la proporcionalitat ja fa temps que ho sabem, però no sempre s'ha entés així. La major part dels sistemes hidràulics valencians, sobretot els més grans i fluvials, es reparteixen l'aigua per files. La fila, és la quantitat d'aigua que correspon a cada séquia o a cada braç del total que hi ha disponible. I així, per exemple, a l'horta de València, que és la més gran, l'aigua del riu Túria o Guadalaviar es divideix en 138 files, de les quals corresponen 48 a la séquia de Montcada, 14 a la de Quart, 10 a Tormos, i així successivament fins a les 10 de Rovella, que és la darrera séquia de les 8 que hi ha. En aquest mateix sentit, el riu Millars es divideix, almenys des de 1346, en 60 files, de les quals 14 són per a Vila-real, 14'5 per a Castelló, 14'5 per a Almassora i finalment 19 per a Borriana. El riu dels Sants, un afluent del Canyoles, té 24 files a Xàtiva, i el riu d'Alcoi 48 per a l'horta de Gandia i Oliva.

Des del segle XVII molts enginyers han intentat calcular la mesura exacta de la fila, entenent-la com la quantitat d'aigua que passa per un forat d'un diàmetre determinat a una velocitat fixa, però no han tingut mai èxit. És cert que aquestes xifres de les files als rius que han arribat a nosaltres poden haver estat modificades al llarg del temps, com per exemple en el cas del Millars, on els feudals van construir séquies noves a Castelló i Vila-real. Però Glick es va adonar, ja en el seu Irrigation and society en medieval Valencia, publicat el 1970, que totes aquestes xifres semblen ser múltiples de 12, com ara 24, 48 i grups de 14 + 10 = 24, i per tant proposava que tot plegat era un sistema basat en les hores del dia. I en efecte ho és. Ara sabem que es tracta d'un sistema dual, tant proporcional com temporal. Quan hi ha abundància d'aigua al riu, aquesta es divideix proporcionalment entre les diverses séquies d'acord amb les files establertes; però quan hi ha sequera i l'aigua del riu no és suficient per a donar servei a totes les séquies a la vegada, l'aigua es tandeja i tota va a parar a una sola séquia per torns horaris. Així, per a entendre'ns millor, podem dir que quan hi ha aigua suficient la fila és una mena de percentatge i, per exemple, en el cas de Montcada, podem dir que les 48 files del total de 138 que té el Túria, per a nosaltres serien el 34'78 % de l'aigua del riu, mentre que les 14 files de Quart seria el 10'14 %, etc. Així, tant si hi ha poca aigua com si hi ha molta, tots reben sempre la mateixa quantitat proporcional pactada pels constructors en origen. És el mateix procediment que després s'empra dins del mateix sistema hidràulic, on gràcies als partidors de llengua cada braç rep sempre la mateixa quantitat d'aigua proporcionalment a la que li toca.


Partidor proporcional de llengua. Les llengües del Raig, traslladades i reconstruïdes en un parc de València. Va ser la primera infraestructura hidràulica d'aquestes característiques que va ser excavada amb metodologia arqueològica, i es va revelar que l'obertura de cada costat era, segons Sergi Selma, de dos colzes egipcis.

Per contra, quan hi havia poca aigua, tota la del riu seria per a Montcada durant 48 hores, és a dir, dos dies, i després per a Quart durant 14 hores, després per a Tormos durant 10 (juntes fan 24 hores, un dia), i així successivament. Glick, fins i tot va anar més lluny i va proposar que, perquè el sistema de l'horta de València fos lògic, el riu hauria d'haver tingut originàriament 144 files, i no 138 com ha tingut sempre des que ho tenim documentat. Així, Montcada tindria l'aigua dos dies, i la resta de séquies la tindrien un dia per parelles de 10 i 14 hores cadascuna, fent entre totes cicles de 6 dies i un seté de descans. El problema és que, perquè això fos així, deuria haver-hi una novena séquia a l'horta nord de València que fes parella amb Favara. Tot i que no es tractaria d'una séquia desapareguda, de la qual no tenim cap referència, sinó d'una séquia i comunitat de regants que possiblement es va fusionar amb una altra. Anys després, estudiant l'estructura de la séquia de Mestalla, Enric Guinot proposaria que aquesta séquia desapareguda podria haver estat la séquia de Petra, un dels tres braços principals en què es divideix Mestalla, que té una estructura diferent, i que creua la séquia mare per damunt. En algun moment indeterminat, doncs, la séquia de Petra i la séquia de Mestalla (Rambla-Algirós) es degueren unir en una sola, canviant el repartiment de les files del riu.

La comparació de les institucions dels regadius amb altres països del món islàmic va permetre Glick veure que aquest sistema de particions basades en el 12 també existia, per exemple, al sud d'Iraq, on la mesura d'aigua és el waqt (temps), de 12 hores; al Iemen és el farḍ, que val 24 hores; i a la Ghūta de Damasc la mesura és el qīrāṭ, amb un valor proporcional que varia d'una séquia a una altra però que es basa en 1/24 part. Tot plegat va portar Glick, inicialment, a proposar que el repartiment en files de l'horta de València podia haver estat d'origen sirià, la qual cosa va ser molt criticada perquè el poblament al Xarq Alandalús havia estat fonamentalment berber com demostrà Pierre Guichar. Això portà Glick als anys noranta a proposar que podia haver estat una autoritat omeia, de Síria, qui haguera portat a Alandalús el sistema de Damasc. I finalment, fa uns pocs anys, es va poder comprovar que, en realitat, no es tracta de models ètnics que es porten d'un lloc a un altre per part d'un tipus concret de població, sinó que els models són àmpliament coneguts per la població mediterrània i s'apliquen d'acord amb les necessitats ecològiques de cada lloc. A més, al nord d'Àfrica també hi ha rius dividits així.

Pel que fa al nom de la fila, sembla que es tracta d'una traducció de l'original àrab khaiṭ (o jayt al "mode castellà"), que en àrab significa, en efecte, fil. A Lorca, de fet, al torn de reg li diuen casa, que també és la traducció de dār, corrupció dialectal de daur, torn. Segons Glick, Pedro de Alcalá tradueix kait min mi com a “hilo de agua”, i un diccionari algerià francés-àrab –que reflecteix, per tant, els costums magrebins– diu que el khaiṭ és una sangria en una séquia de reg, un rec, o una séquia. És a dir, no és una mesura, sinó la pròpia séquia, cosa que també passa, encara ara, a l'horta de València, on algunes séquies reben el nom de fila (fila de Massarrojos, fila de Borbotó, la fileta). A més, la versió àrab de la fila, el khaiṭ, s'ha conservat en el topònim d'algunes séquies, com ara a la séquia d'Alfait, d'Alberic; a la séquia i alqueria d'Alfeitamí, d'Oriola, que seria al-khaiṭān, les dos files; i, per descomptat, a la séquia de Faitanar, de l'horta de València, que seria Khaiṭ an-nahr, la fila del riu, la fila derivada del riu. Finalment, cal dir que és possible que la fila tinguera una mesura divisòria, la ploma, de la qual no en sabem molt més.

L'altre concepte del qual va parlar Glick va ser l'alfaba, un mot que apareix àmpliament al repartiment de l'horta de Múrcia –tot i que es coneixen molts pocs casos més del seu ús– i que no va ser entés pels conqueridors feudals, per la qual cosa va desaparéixer de seguida. Inicialment va ser entés com una mesura de superfície i, de fet, ho va ser durant un temps, però prompte va ser oblidada fins que va ser recuperada pels historiadors. El primer en explicar la seua etimologia va ser Reinhart Dozy, qui l'explicava provinent de l'àrab ḥabba, i ho traduïa per “grain, et aussi une petite partie d'une chose”. En 1958 Arnald Steiger, després de descartar hipòtesis etimològiques anteriors va deixar clar que, en efecte, el seu origen era ḥabba, en àrab gra, i que també tenia relació amb la llengua amazīgh, lḥ'abt, que significaria el mateix. I a través, igualment, del mètode de la comparació, Steiger va proposar que l'alfaba era una mesura d'aigua, ja que havia llegit que era un costum berber emprar uns utensilis de metall amb forats que actuaven com una mena de clepsidra per a mesurar el torn del reg, d'acord amb el temps que tardava en omplir-se l'atifell pels forats quan era introduït a la séquia o a la bassa de reg. A més, aquesta mena de rellotges d'aigua tenien marques al seu interior que assenyalaven el temps, anomenats, precisament, lḥ'abt. En l’actualitat encara empren aquest sistema alguns grups berbers nord-africans per a mesurar el temps dels torns de reg i, de fet, sembla que tant a Múrcia com a Lorca, i a altres localitats, s'ha emprat fins fa no molts anys un mètode exactament igual, dels quals el més conegut és el jarro de Jumilla.



Clepsidra o rellotge d’aigua que s’empra encara actualment en un poble de la costa atlàntica del Marroc. Sobre una cassola plena d’aigua flota un bol metàl·lic amb un forat, que es va omplint a poc a poc fins que s’afona, moment en el qual ha quedat consumit un torn i torna a començar. El temps que tarda en afonar-se és sempre constant. Podeu veure ací un reportatge fotogràfic sobre com funciona aquesta clepsidra.

Steiger havia aportat una explicació a l'alfaba que, aparentment, semblava raonable, però no acabava de quadrar perfectament, malgrat la irrefutable explicació etimològica d'al-ḥabba. Juan Torres Fontes, el màxim coneixedor del repartiment murcià, tampoc mai no arribà a poder explicar suficientment el significat de l'alfaba, però sí sabia que no era una mesura d'aigua, o de temps d'aigua, com proposava Steiger, ja que al repartiment l'alfaba s'empra indistintament per a terres de regadiu, de reg esporàdic i de secà. Tampoc era una mesura de superfície com la tafulla, és clar, però és que a més a més les alfabes no solament s'apliquen a parcel·les de terra, també a cases i a altres objectes, per la qual cosa Torres Fontes tenia clar que l'alfaba tenia un sentit de valor, d'apreciació econòmica. Fins i tot, en un esment aïllat del Repartimiento, però molt revelador, l'alfaba apareix com a sinònim de renda. De fet, si alguna cosa és evident, només amb la lectura de la documentació del Repartimineto de Múrcia, és que els oficials del rei, els repartidors, empraren documentació oficial de l'estat andalusí, els “azimen” (al-zimâm) on estava registrat l'impost que devia pagar cada propietari d'una parcel·la. Per això, en les donacions d'Alfons el Savi moltes vegades va indicat el nom de l'anterior propietari desposseït, i sempre van indicades la superfície de la parcel·la en tafulles i el seu valor en alfabes. Per a Torres Fontes, doncs, l'alfaba que apareix al repartiment murcià és la quantitat fiscal que cal pagar a l'Estat d’acord amb el valor de la terra, que es calcula a partir de la seua superfície, la quantitat d'aigua a la que té dret, i la qualitat de la terra. Però és evident que els cristians mai no arribaren a entendre el seu vertader significat, o almenys no van saber calcular-lo, perquè encara que inicialment la van emprar en els repartiments seguint allò establert abans per l’Estat andalusí, contínuament recorrien a algun “moro sogueiador et sabidor de afabba” perquè solucionara els problemes que tenien al respecte.

Segurament Torres Fontes va encertar de ple explicant l'alfaba en el context del repartiment i els azimen com el valor de la terra per al fisc andalusí. Però això no acaba d'explicar el seu origen a partir del mot gra, ni el seu significat absolut. De nou, ha estat Glick qui ha fet una nova proposta, gràcies a la lectura d'un llibre sobre oasis magrebins, quasi de manera fortuïta com ell mateix admet. El llibre de Nadir Marouf (1980), Lecture de l'espace oasien, permet esbrinar que, en efecte, la ḥabba havia estat una mesura hidràulica antiga entre els berbers, que amb la colonització francesa va passar a mesurar-se en peus. Però sembla, segons aquest autor, que amb l'avanç de la cerealicultura la ḥabba va evolucionar també com a mesura de taxació, indicant al valor d'una parcel·la d'acord amb la seua capacitat per a produir cereal, grans d’ordi. I així, no només servia per a mesurar el valor de la terra cerealícola, sinó també el de camps de palmeres, les cases i altres moltes coses, que s'indicava en la quantitat d'ordi que calia vendre per a comprar eixe objecte. Marouf, és clar, desconeix l'existència de l'alfaba a Múrcia, però pareix donar-li un ús semblant a Algèria. També cal dir que l’autor documenta aquesta pràctica entre els berbers Zanata, i Glick busca referents d'aquesta tribu a Alandalús, on en efecte hi ha tant a l'horta de Múrcia com a les valencianes Atzeneta d'Albaida i Atzeneta del Maestrat. Tot i això, no pot ser una practica exclusivament zenata de cap de les maneres.


Grans d'ordi

En realitat, val a dir que no acabe d'entendre per què ha costat tant arribar a aquesta conclusió. De fet, l'explicació de Glick per a l’albafa murciana pot ser més o menys correcta, però no és cap particularitat zenata i ni tan sols amazigh. Hi havia prou amb consultar qualsevol enciclopèdia sobre l'islam per a saber que ḥabba és la fracció més menuda del sistema de mesures que empren els àrabs per als metalls com l’or i les pedres precioses, que fins i tot està a la viquipèdia. De major a menor en formen part les fraccions raṭl, ūḳīya, mithḳāl, dirham, dānaḳ, ḳīrāṭ, i finalment, en efecte, ḥabba, alguns dels quals són ben coneguts, com el dirham, que es va convertir en moneda. El seu valor real no acaba d'estar clar, perquè ha variat al llarg del temps i dels territoris, però el seu origen està en el pes d’aquests metalls preciosos, i així sabem que ḥabba en àrab, com a mesura de pes, és equivalent al granum europeu, un divisor de la lliura emprat en farmàcia a tota Europa fins a l'adopció del sistema mètric decimal. Així, doncs, pareix normal que el valor d'una parcel·la o de qualsevol objecte es puga expressar en alfabes, a Múrcia i a qualsevol altre territori de llengua àrab, com també en rals, dirhams o en kirats. Al cap i a la fi, segurament eren unitats de compte com el sou i el diner, que posteriorment es traduïen en moneda corrent. Són, de fet, unitats de compte ideals per a establir una taxació proporcional a un valor total que pot canviar, ja que, de fer-ho en moneda corrent, la quantitat hauria de ser revisada constantment.

Com a conclusió de tot plegat, cal dir, pel que fa a la fila, que estem al davant d'un sistema tribal de repartiment de l'aigua. El nombre de files no és producte de la imposició per part de cap autoritat de l'estat, ni siriana ni berber, sinó el resultat dels pactes establerts entre les tribus constructores dels sistemes hidràulics. Pel que fa a l'alfaba, és possible que en algun moment haja estat una mesura de repartiment de l'aigua entre els berbers del Magrib i del Xarq Alandalús. En aquest cas, jo diria que sembla més bé propi de sistemes petits amb bassa d'acumulació, on l'aigua es reparteix per temps, més que no de sistemes fluvials, on l'aigua és abundant i es reparteix proporcionalment entre els usuaris, emprant el temps només quan hi ha sequera. Ara bé, és obvi que l'alfaba, amb el significat en qual apareix al repartiment de l'horta de Múrcia, indica el valor la terra, expressat en unitats de compte, i aquest sentit és el que li va donar l'Estat andalusí quan calculà els tributs que calia pagar per la terra. Així ha arribat fins a nosaltres, a través del repartiment de l'horta de Múrcia, perquè els feudals van emprar els azimen o registres de l'Estat andalusí. Una mostra, doncs, de com el poder s'apropia d'una part de la producció camperola. Al cap i a la fi mesurar, comptabilitzar, és el primer pas per a fiscalitzar.

De vins i cellers II

Frederic Aparisi Romero
Malgrat que encara hui no ha finalitzat la “Conferencia Internacional” Patrimonio cultural de la vid y el vino estem en disposició d’oferir un balanç que arreplega, almenys, les intervencions que han analitzat el vi i la vinya des d’una perspectiva històrica. I és que, tot i que als organitzadors feren constants arrengues en favor de la interdisciplinarietat, interdepartamentalitat i interinstitucionalitat (aquesta era nova per a mi, ho he d’admetre) el programa convidava més bé a l’estancament i l’hermetisme professional amb sessions monotemàtiques, d’història primer, de ciències de la vinya, i musealització després. En una paraula, ampul·lositat o si preferiu, fum, molt de fum i poc de debat i discussió.
El congrés o conferencia internacional, altra construcció que tampoc es fartaren de repetir, arrancà la nit anterior amb una conferència inaugural a les 19:00 de la vesprada seguida d’un vi d’honor. La gent conta meravelles d’aquest acte (que el vi estava molt bo). El dimecres tenia lloc la principal sessió, la dedicada a la història. Què us diré? “la colonización siempre ha tenido lugar sobre sociedades no alfabetas” Sebastian Celestino dixit. Bé, si no us sembla suficient, més cridaner em resulta el fet que cap dels presents en la sala li demanara cap aclariment al respecte, no res i avant. Val a dir que cap de les ponències estava dedicada a la producció i consum de vi a l’edat mitjana, per bé que sí estiguerem gairebé una hora escoltant dades sobre el comerç de vi a Ugarit, Mari, i Ebla dins de les cultures del bronze, quines coses!
Pel que fa a les comunicacions, de cronologia medieval només podem fer menció, perquè són les úniques juntament amb la d’un servidor, dels treballs d’Ana María Rivera i Mariluz Estevan-Rodrigo. En aquest últim cas, la professora de la Universidad de Zaragoza analitzà el consum de vi en la societat medieval aragonesa des d’una perspectiva sociocultural atenent als rituals, costums alimentaris i usos terapèutics. Així, doncs, l’estudi permet valorar el rebuig i la marginació de la societat vers aquells que consumien de forma excessiva o ho feien en llocs i moments poc pertinents. D’altra banda, Ana María Rivera Medina, amb el títol Copera, sírveme una copa: el vino en el mundo musulmán, entre las normas y la realidad, destacà el consum de vi entre la societat musulmana, més enllà de la seua procedència social. Amb aquest treballs, i altres ja publicats, Rivera mira de trencar amb la imatge tipificada segons la qual els musulmans no beuen vi. Ja des del segle XI els poetes musulmans tenen en el vi una de les seues imatges preferides. Cert és que l’Alcorà prohibeix el seu consum, però també és veritat el feu que, llevat del període almohade, els musulmans begueren de forma habitual vi. Dinarem en una plaça de bous on, afortunadament, la única sang era la sang de la terra, vet ací el vi.
El museu sobre la historia y las ciencias del vino resulta interessant, no molt més que el comerç del vi a Ebla i Mari, però interessant. De nou i, tampoc s'enganyem, com tot, està clar qui hi ha darrere, en aquest cas, dos arqueòlegs d'època antiga. L'ús de les paraules, però, denuncia la mancança de reflexió teòrica i historiogràfica. Encara hui parlen del Levante fértil sembla, segons em digueren els arqueòlegs, un ancorament temporal inadmissible. Llavors, què us diré jo d'aquestes expressions.
Menció especial mereix el sistema utilitzat per a les exposicions dels comunicants, conegut amb el nom del relator. Aquesta forma que cada vegada més trobem en les reunions científiques presenta, crec, més inconvenients que avantatges. D’entrada sembla que l’objectiu principal és guanyar temps evitant que els investigadors s’allarguen en el seu treball i en el moment de canviar d’un investigador a un altre. Però aquest objectiu es perd a més que minva també la forma de comunicació i en el debat científic. Sovint molts dels investigadors estan presents en l’acte així que quan es dóna la paraula intervenen ni que siga per a dir com de bé ha estat resumit el seu treball i afegir alguna dada més, temps que hem de sumar al dedicat pel relator/a a la seua comunicació. A més, com que relator/a no té perquè controlar exactament la matèria en qüestió sovint es limita a fer un resum molt genèric, prenent frases literals de la introducció i de les conclusions que queden descontextualitzades. Aquesta mancança d’informació provoca que en el torn de debat, si hi ha torn i si hi ha debat, les preguntes siguen més d’esclariment que de debat pròpiament dit. A més que tampoc li pots ficar cara als noms. Finalment el que no sembla massa bon procediment és que entre les comunicacions relatades es trobe la pròpia del relator/a, més que res perquè resulta humanament difícil no esplaiar-se amb u mateix. Així que per a defugir les temptacions de l’egocentrisme el millor és evitar aquestes situacions. Si no, passa el d’Almendralejo, totes les comunicacions relatades en 3-5 minuts i la de la pròpia relatora en 10 minuts de rellotge, totes amb 3 imatges i la pròpia en 5 o 6, per favor!.
Per anar acabant, deuria haver una llei que obligara als organitzadors d’un congrés a estar-hi presents en tot moment. No pot començar la secció de comunicacions i quedar-se mitja sala buida perquè els ponents estan sociabilitzant-se en el bar. No és de rebut sinó més bé una falta de respecte personal i científica. No voldria tancar aquest post sense dedicar unes paraules d’agraïment a tot l’equip de precaris, vull dir, becaris i becàries que han fet possible aquesta trobada i la propera edició de les actes.

De vins i cellers

Frederic Aparisi Romero

Demà arranca en la ciutat extremenya d’Almendralejo la Conferencia Internacional que sota el títol Patrimonio cultural de la vid y el vino pretén analitzar la producció i el consum de vi al llarg de la història. Cal destacar, però, que la discussió no es circumscriu als llindars de la història –de la història i l’arqueologia, vull dir. En efecte, una de les línies programàtiques del congrés correspon a las ciencias de la vid i una altra, que em resulta més interessant, patrimonio y museología. Finalment, la quarta ponència pretén analitzar la vinya en Amèrica.

Pel que fa al suport institucional, cal assenyalar el compromís que ha mostrat l’Ayuntamiento d’Almendralejo. En realitat, aquest oferiment a ser la seu de la trobada respon clarament a una estratègia turística i econòmica per part de la ciutat d’Espronceda per a situar-se dins de l’escenari espanyol i internacional com a centre productiu de vi. De fet, Almendralejo compta amb l'única denominació d’origen d’Extremadura pel que fa a la producció de vins, que és, DO Ribera del Guadiana.

Al darrere de l’organització està l'Instituto de Arqueología del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (IAM-CSIC) i la Universidad Autónoma de Madrid (UAM), amb la col·laboració de la Office International de la Vigne et le Vin (OIV). Aquesta és una institució sorgida el 1924 per a ser punt de trobada de tots els productors europeus de vi, després de la crisi que travessà el sector arran de la fil·loxera a finals del segle XIX. Es tracta, per tant, d’un organisme no vinculat amb la historiografia, almenys d’entrada. Aquests elements expliquen en bona mesura les característiques de la trobada científica. Per un costat, la diversitat de línies d’anàlisi que no es redueixen a la història. Per un altre, el predomini que dins de la secció històrica tenen els estudis dedicats a l'època antiga. I és que aquestes trobades han tingut una escassa repercussió entre el medievalisme.

En aquest sentit, malgrat que no són estranys els congressos dedicats al consum i a l’alimentació, especialment del món urbà, fa algun temps, crec, que els medievalistes no dediquen una trobada específicament a la producció, comercialització i consum de vi. Tot just fa deu anys que varen veure la llum les actes de la sessió de Flaran dedicada al vi dos anys abans amb el títol Le vigneron, la viticulture et la vinification en Europe occidentale au Moyen Age et à l'époque moderne. A Catalunya compten amb els treballs d’Emili Giralt i a l’Aragó amb els de Maria Luz Estevan Rodrigo. Al País Valencià calen encara, pense, recerques específiques i també treballs de síntesi que analitzen el vi des de tots els seus vessants. Els temps, però, manen. Caldria sumar a aquesta recerca el suport –nominal i econòmic- de la indústria vitícola valenciana, mirant de fer més pròxima la història a la societat.

De nou, sobre el congrés, en rebreu la pertinent crònica en tornar.

Un repic de campana

Vicent Royo
L’estiu de 1990 els veïns de Xert (el Maestrat) visqueren una experiència que difícilment podran oblidar. Un calorós dia d’agost d’aquest any, ajudat per alguns joves xertolins, el mestre campaner càntabre, que havia arribat al poble uns mesos abans, per fi acabava la seua feina. Naixia Maria, la campana que omplia el buit existent a l’espadanya de l’Església Vella i que, des d’aquell moment, ha repicat tots i cadascun dels dies de festa, juntament amb les seues companyes Benjamí, Modesta, Vicent i Joaquim. Aquest humil narrador era només un xiquet, però recorda amb nitidesa l’ambient de festa i també d’expectació que visqué el poble i tots els seus veïns mentre naixia Maria. Alguns pocs hi participaren directament, deixant la seua feina habitual i treballant de sol a sol perquè la campana poguera estar acabada abans de la festivitat de Sant Roc, el dia que s’havia d’estrenar de manera solemne. Els altres, la majoria, anàvem tots els dies a veure quines eren les passes que seguien el mestre càntabre i els seus “deixebles” xertolins en la fabricació de Maria. Xiquets, joves i no tant joves passàrem hores i hores expectants al costat de l’improvisat forn que s’havia construït ben a prop de l’Església Vella per fondre la campana. El fet, excepcional, trencà la rutina habitual que marcaven les feines agrícoles i ramaderes del poble, convertint-se en l’element que ritmava la nostra vida quotidiana. I això que ja hi havia ràdio i televisió! Imaginem-nos ara una situació semblant a l’època medieval.



Façana de l'Església Vella de Xert

Per als habitants dels pobles i les ciutats medievals les campanes eren un element imprescindible en les seus vides. Els seus repics marcaven el ritme de la vida, del treball i del descans, de l’alegria i del dolor, del perill i de la guerra. Informaven veïns i forasters de les hores canòniques, repicaven amb goig els dies de festa i ho feien amb un to fúnebre quan moria algun veí, marcant el pas de la processó que capellans, amics i parents feien des de l’església fins el cementeri amb el cos del difunt. Avisaven dels atacs i prevenien de les incursions de tropes enemigues, al mateix temps que anunciaven amb solemnitat la vista d’algun personatge il·lustre, ja fóra el rei, el bisbe o un noble. Servien, per últim, per marcar l’hora de recollida dels bons hòmens a les seues cases i per donar inici al temps dels lladres, els jugadors i les prostitutes, tot just després del toc del seny del lladre, a poqueta nit.


Imatge de Culla

Tal era la importància de les campanes per articular la vida dels veïns que les autoritats municipals preveien una despesa anual fixa per pagar a un campaner, encarregat de fer sonar les campanes a les hores indicades. És el cas de Culla, una petita comunitat rural del Maestrat, on els jurats disposen un salari de 10 sous per pagar un veí encarregat de fer repicar les campanes de l’Església. Al tombant del segle XIV, fins i tot, aquest campaner s’incorpora a l’equip burocràtic local com si fóra un magistrat més, juntament amb l’algutzir i el guardià del terme, encara que mantenint les distàncies entre els uns i els altres, és clar.


El campanar de Culla

El mateix ingrés anual percebien el 1408 els preveres de Vilafranca, als Ports de Morella, per sonar lo seny quiscuna nit per lo dit loch, encara que ací els diners no provenien de la caixa municipal, sinó de les rendes de l’església. Arrendades a través d’un contracte com qualsevol altra imposició, les rendes de l’església local solien recaure en mans de capellans que, a banda, havien de toquar quiscun jorn matines, hora acostumada missa, tèrcia, migdia, nona, e vespres e completa, com sie axí acostumat tots temps antigament. Heus ací les hores canòniques que ritmaven la vida dels vilafranquins.

Si els jurats preveien una despesa per pagar el campaner, tampoc no podien desatendre l’estat de les campanes del poble. Com els aladres dels llauradors, els martells dels ferrers, les serres dels fusters i qualsevol altra eina que s’usa habitualment, les campanes necessitaven ser reparades de manera periòdica. I la veritat és que invertien grans quantitats de diners en fabricar-ne de noves i reparar les que ja hi havia al campanar. El 1316 els jurats de Vilafranca paguen a Bartomeu Tronxó i Domingo Bernat, mestres campaners de la veïna Mosquerola, quasi 3.000 sous per la fabricació d’una campana. S’havia trencat la vella i els jurats no tenen més remei que encomanar-ne una de nova, que, segons s’especifica al contracte notarial, pesa mil DCCLXIX libres, quasi 630 kilograms, a un preu de XX diners per libra. I, com succeeix amb la resta d’utensilis a l’època medieval, no es desaprofita res, perquè per a la fabricació de la campana nova els mestres campaners utilitzaren nou-cents XIX libras de coure de la campana vella, que cobraren a preu de XIII diners per libra.


El campanar de Vilafranca

Quasi trenta anys més tard els jurats de Vilafranca han de preveure una altra despesa per fabricar una altra campana nova. La vella ja està inservible i, en conseqüència, acorden amb un mestre campaner de Valls, a Tarragona, l’adquisició d’onze quintars i mig de coure i altres tres quintars i mig d’estany per preu de 1.500 sous. Els vilafranquins paguen 100 lliures per quintar de coure, mentre que l’estany val 120 lliures per quintar. Vet ací altra de les característiques de la indústria valenciana medieval, la mancança de matèries primeres, especialment en relació als metalls, que han de ser importades de fora, aspecte que les encareix. Es tracta d’inversions molt fortes per a les precàries economies municipals d’aquestes comunitats rurals. Pensem que el pressupost anual de la universitat de Culla en els primers anys del segle XV és de 3.000-3.500 sous, de manera que les inversions que fa la de Vilafranca quasi un segle abans per fabricar una campana nova a ben segur superen les previsions de les autoritats locals. Aleshores, aquesta mena de despeses comunitàries segurament serien cobertes amb l’establiment d’un pagament extraordinari en el que participarien tots els veïns de manera equitativa.


Dues campanes

A finals del segle XIV, les campanes de Vilafranca han de ser reparades de nou. Ara, però, no s’acudeix a especialistes de la comarca o dels pobles veïns, sinó que els jurats fan venir al poble un mestre campaner de més enllà dels Pirineus, en concret del comtat de Foix. En aquesta ocasió no es fixa una quantitat determinada, sinó que el preu s’acordarà una vegada les campanes hagen estat reparades. Així, en el contracte s’especifica que els jurats es faran càrrec de les despeses del viatge i del manteniment del mestre campaner, mentre que aquest haurà de venir ben proveït de ferramentes i eines per garantir la reparació de les campanes. L’única indicació que s’estableix és que el mestre campaner rebrà per la reparació de cada perpal o barra travessera d’obrar 3 diners i mealla, i per tota altra ferramenta que serà necessària per a la reparació rebrà 4 diners. Per últim, s’estableix que el seu treball estarà en tot moment supervisat per altres dos mestres campaners. Els jurats saben de la importància de les campanes per a la vida dels seus veïns i de la gran quantitat de diners que hauran d’esmerçar en la seua reparació, així que volen tenir-ho tot ben nugat. No obstant això, imagineu l’expectació que provocaria al poble l’arribada del mestre campaner rossellonès i els treballs de reparació que duria a terme al mateix campanar. A ben segur que els xiquets de Vilafranca, com fèiem els de Xert no fa tant de temps, no se separaren ni un moment del foraster i tampoc no es perdrien ni una sola de les seues accions.

Xiquets i veïns expectants, especialistes forasters, fortes inversions econòmiques, interessos diversos i, sovint, enfrontats. Si fa no fa, les coses no han canviat tant.


Portal gòtic de l'Església Vella de Xert

Maria ara està trista. Des de fa uns quants anys només repica els dies de festa –religiosa, s’entén– i ha deixat de marcar els quarts i les hores del dia a dia. Ja no omple de goig i alegria les vides dels xertolins. Des de fa unes dècades les campanes de l’Església Vella han cedit la seua preeminència a l’aparell elèctric que hi ha al campanar de l’Església Nova. Últimament, tanmateix, aquest aparell tampoc no assabenta de l’hora aquells que no duen rellotge. No funciona i la reparació, diuen, és molt cara. Fins i tot s’ha d’anar amb compte al passar per baix del campanar, no siga que se’n despenge un tros. Xert s’ha convertit en un poble silenciós, quasi mut, on només se sent el murmureig de la gent, els tímids cants dels ocells, els maulits dels gats i, sobretot, el soroll dels cotxes. Les campanes ja no repiquen, ni a dol ni a festa. Com a tantes altres coses, caldrà posar-hi una solució.