A la conquesta de nous territoris. Els Ports i el Maestrat al segle XIII

Amb la rendició d’Ares front a les tropes formades pels peons de Terol, el 1232, i la presa de Morella per Blasco d’Alagó, el 1233, comença el procés de conquesta i colonització de les terres valencianes. La campanya militar al territori septentrional valencià finalitza l’any 1237 i en aquest interval de temps, és a dir, entre 1232 i 1237, els cristians ocupen tots els pobles i castells situats entre Borriana al sud i Morella i Peníscola al nord. Però, com sabem, no tot finalitza amb la derrota o amb la rendició dels musulmans, ja que de manera paral·lela a la conquesta militar s’inicia també el procés de colonització i ocupació del territori, que en aquestes contrades del nord està fortament caracteritzat per la importància de la noblesa laica i eclesiàstica. La seua presència configura un mapa polític molt complex en els moments inicials de la conquesta, amb un important procés de repartiment de senyories i compensacions territorials als ordes militars i als membres més destacats de la noblesa per la seua participació en la guerra.

La vila d'Ares del Maestrat, envoltant la mola, amb un aspecte molt medieval encara avui dia

Nobles i eclesiàstics accedeixen a la titularitat dels senyorius a través de les donacions concedides pels monarques catalanoaragonesos, en un joc de trames polítiques que afecta les personalitats més destacades de cada moment històric. El 1233 Jaume I funda el monestir cistercenc de Santa Maria de Benifassà, filial del de Poblet, que ocupa el castell i la Tinença de Benifassà. Al mateix temps l’orde de Sant Joan de l’Hospital aconsegueix el castell de Cervera, l’orde del Temple el de Xivert i l’orde de Calatrava el de Polpís, deixant per a la monarquia l’enclau d’Ares, els castells d’Onda i Vilafamés i la vila de Peníscola, que inclou els llocs de Vinaròs i Benicarló.

Entre els feudals emergeix la figura de Blasco d’Alagó, noble aragonés que aconsegueix reunir el senyoriu més important al nord valencià. Després de l’ocupació d’Ares i Morella, Blasco es converteix en senyor de l’antiga ciutat musulmana i de totes les aldees que formen el seu castell. La importància estratègica d’aquest senyoriu –principal via d’accés al nord del país des de Terol– fa que Jaume I no veja amb bons ulls que els successors del noble continuen gaudint de la seua titularitat. Per aquesta raó i després de diverses negociacions, l’any 1235 ambdós personatges arriben a un acord pel qual Blasco conserva Morella i tot el seu terme general fins a la seua mort, quan la titularitat passarà a la Corona, i a canvi rep els castells de Culla i de les Coves juntament amb els seus termes. Tot plegat, Blasco reuneix un domini territorial compacte i molt ample, que el converteix en el principal senyor del nord del país.

Miniatura il·lustrativa del Llibre del Fets en el que es representa al noble Blasco d'Alagó i al mestre de l'Orde de l'Hospitral Hug de Follalquer amb el rei Jaume I al castell d'Alcanyís, en el moment que suposadament decideixen iniciar la conquesta de Borriana (imatge presa de Viquipèdia amb llicència Creative Commons)

Tanmateix, som al davant d’un escenari que canvia frenèticament durant tot el segle XIII a causa de les transformacions esdevingudes en el joc de forces entre la monarquia, els ordes militars i els nobles. Un bon exemple, el desmembrament successiu del senyoriu de Blasco d’Alagó i l’ascensió de l’orde del Temple a la fi del segle XIII. Després del mort del noble aragonés, datada entre 1242 i 1243, els seus dominis territorials es dispersen i queden en mans de diversos titulars. Així, la vila de Morella i les aldees del seu terme general passen a mans de la Corona, convertint-se en el principal bastió del reialenc al nord del regne. Per la seua banda, el castell de Culla queda en mans de Constança, filla de Blasco, i del seu espòs Guillem d’Anglesola. Després de la mort de Constança, s’inicien tot un seguit de disputes entre el seu vidu, el seu germà Blasco d’Alagó i el seu fill Artal, continuades pels seus successors, que s’allarguen fins el canvi de titularitat a favor del Temple, a la dècada dels anys noranta del segle XIII. Per últim, després de la mort d’Alagó, el castell de les Coves apareix ràpidament en mans de l’orde de Calatrava i ja el 1275 la seua titularitat recau en Artal d’Alagó, nét de Blasco, casat amb Teresa Péreç, filla del rei Pere el Gran. A causa de les desavinences entre Artal i Jaume II, el 1293 el castell de les Coves retorna a mans reials i el 1294 el monarca el lliura al Temple, que ha incorporat també Ares i els castells de Culla, Peníscola i Xivert. L’orde reuneix, així, un important domini territorial que servirà de base a la futura orde de Santa Maria de Montesa, creada entre 1317-1319 a partir de les bases territorials de l’Hospital i el Temple arreu del regne de València. Només amb la fundació de Montesa s’assoleix l’estabilitat política al nord valencià, dividit en dos grans entitats, el Maestrat de Montesa i la batlia de Morella.



El Maestrat històric, amb els termes del castells medievals sobre un mapa dels termes municipals actuals (imatge presa de Viquipèdia amb llicència Creative Commons. Es pot fer més gran clicant al damunt)

Ara bé, l’enrenou propi dels anys posteriors a la conquesta no afecta únicament els senyors i les seues possessions. Una vegada repartit el territori, cada senyor emprén la tasca d’assentar els nous pobladors, amb un doble objectiu: crear una xarxa de comunitats rurals capaç de substituir l’antiga trama d’alqueries que omplien els termes dels castells musulmans i aconseguir una consolidació progressiva del poblament cristià. L’eina que permet dur endavant aquest procés és tot just la carta pobla, document que regula l’establiment dels colons i les condicions en què s’hi produeix. S’inicia, en conseqüència, un procés de concessió de cartes de poblament que abasta tot el nord del país a partir de l’any 1233 amb l’atorgament de les primeres escriptures de Morella per part de Blasco d’Alagó i de Borriana per part de Jaume I. Les segueixen, entre moltes altres, les cartes pobla del castell de Cervera (1235) i Sant Mateu (1237), concedides per Hug de Follalquer, castellà d’Amposta i mestre de l’Hospital; la d’Albocàsser (1239), pel mateix Blasco; Culla (1244), per Guillem d’Anglesola; les Coves de Vinromà (1281), per Artal d’Alagó; juntament amb les de Vilar de Canes (1316), pels Montpalau, i la Torre d’en Besora (1321), per Ramon de Besora, que tanquen el procés a la zona septentrional valenciana.

Carta pobla de Catí, signada el 25 de gener de 1239 per Blasc d'Alagó

No es tractà, en efecte, d’un procés d’assentament realitzat ràpidament, sinó que més bé estigué caracteritzat per la lentitud en l’arribada dels colons i per les dificultats que trobaren els senyors per atraure famílies camperoles disposades a abandonar els seus llocs d’origen i instal·lar-se en territoris fronterers dominats per la incertesa. Per aquest motiu, fou habitual la presència de certs personatges que feien alhora d’assentadors i agrimensors, partidors de la terra o intermediaris entre el poder feudal i els colons encarregats de cercar els membres de la nova població i dur a terme la direcció del procés de mesura de les heretats, de la seua donació als emigrants i del repartiment de cases o solars. Per exemple, el desembre de 1238 Blasco d’Alagó atorgà tot el terme de la Salzadella a Pere d’Olzina i Miquel d’Ascó per engegar l’assentament de la nova comunitat, i el 1239 encomanà a Ramon de Bocona dirigir el poblament de Catí i a Joan de Brusca el d’Albocàsser, a qui, a més, concedí la població de Tírig com a feu i franc alou. Eren petits cavallers que estaven al servei d’un noble de major categoria i que s’encarregaven de vehicular l’atracció i l’arribada de les famílies que havien de constituir la nova comunitat.

I aquesta no fou una tasca gens senzilla, perquè abans de la conquesta molts musulmans fugiren davant dels atacs dels guerrers cristians que, al recer de la frontera, vivien del saqueig i del pillatge de les alqueries andalusines. Amb açò, els senyors es troben amb la necessitat de poblar el més ràpidament possible el territori recentment conquerit i és aquesta urgència per atraure població i posar en explotació les terres el motiu que els impulsa a concedir cartes de poblament amb unes condicions certament favorables als nous colons, especialment aquelles atorgades per Blasco als seus senyorius. No ho són tant les concedides pels ordes militars als seus dominis, molt més escrupolosos a l’hora de fixar les condicions de vida de les noves comunitats. Aquest major rigor dels ordes militars no implica, tanmateix, la confecció d’uns marcs legals força estrictes a nivell local, així com tampoc l’establiment d’unes condicions d’extracció de renda feixugues per al camperolat. Ans al contrari, potser per aquesta necessitat primerenca de poblar el territori, el nord valencià esdevé una de les zones on el dogal del feudalisme és més lleuger, en comparació amb la resta.

La vila de Morella en l'actualitat, amb les seues muralles medievals, envoltant la mola amb el castell, el aspecte actual del qual és producte del segle XIX

Fetes aquestes primeres passes, els nous pobladors no deixen d’arribar als pobles dels Ports i el Maestrat, en un degoteig continu de gent, propi dels territoris de frontera, que trasllueix la imatge d’una societat rural mòbil i molt bigarrada, que trenca amb la foscor que tradicionalment s’havia projectat sobre el segle XIII valencià. Molts pagesos que encara no han deixat les armes, enlluernats per les possibilitats d’enriquiment que ofereix la guerra amb els musulmans, decideixen marxar més al sud. Altres, en cavi, opten per romandre, posar en explotació les parcel·les concedides al repartiment i aprofitar l’actiu mercat de la terra per consolidar la seua posició al capdavant de les comunitats. Unes comunitats que, al recer de l’arribada dels colons i la progressiva concessió de privilegis per part dels senyors, prenen forma i assoleixen una maduresa institucional i política que cristal·litza en les primeres dècades del segle XIV. Aquesta és, però, una altra història, la història de la consolidació de les universitats i l’emergència de les elits rurals.

Poblar, de nou, el territori. Cartes de Poblament al segle XVII (II)

L’expulsió dels moriscos –dels valencians de sempre, no ho oblidem– el 1609 va significar la pèrdua de vora un terç de la població del regne de València. Aquest fet, analitzat des de la perspectiva local, significà el despoblament de molts llogarets i alqueries, com ja hem tingut oportunitat d'assenyalar ací en Harca. Després del foragitament calia poblar el territori, ocupar de nou les cases i tornar a treballar les terres,ara, amb cristians vells. No obstant això, la repoblació no tingué tot l’èxit que s’esperava i el poblament es concentrà sobre uns pocs nuclis, antics o nous, de manera que molts d’aquells indrets poblats per musulmans restaren per sempre més abandonats. De tot això, Vilallonga és un bon exemple però compta, també, amb els seus propis ritmes que fan del particular un cas suggestiu i el doten de singularitat històrica.

En setembre de 1609 abandonaren llurs cases els vassalls moriscos del duc de Gandia -home pròxim  la Corona- i amb ells, a ben segur, els habitants del terme de Vilallonga ja que en aquell moment el senyoriu estava integrat en el Reial Patrimoni i el procurador de l’administrador del senyoriu, Vicent Cutanda, era un ciutadà de Gandia. Les terres del comtat de Vilallonga –títol creat el 1603 per Felip III–, però, no foren repoblades fins gairebé tres anys. A poc a poc, anaren assentant-se famílies de cristians vells i, així, el 26 de gener de 1612, tot just fa quatre-cents anys, naixia el poble de Vilallonga, amb l’atorgament, després de«diversos coloquis y parlaments sobre la efectiva poblasió del dit condat» de la seua carta pobla. En efecte, aquests tipus de document es redacten per afixar per escrit les condicions que marcaran la relació entre el senyor del lloc i els vassalls, en especial referència als tributs que aquests li hauran de satisfer». Ara bé, la relació no s’estableix entre el senyor i cadascuna de les famílies nouvingudes sinó amb el conjunt d’elles. És per això que les cartes de poblament representen, també, el moment de creació de la comunitat de veïns amb entitat jurídica pròpia. Des d’aleshores, la comunitat desenvoluparà uns signes de pertinença al grup propis, dels quals la carta de poblament és el primer.

Fet i fet, aquesta data de 1612 marca un punt i a banda amb les etapes prèvies. La barreja de llengües que es podia escoltar al camp i a la taverna deixava pas al cant d’una sola, el valencià. L’hàbitat en alqueries disperses –com Buixerques, El Reconc, l'Almàssita i Recunxent– en concentrava en favor d’uns pocs nuclisCais, La Font i l’Alcúdia, que acabaran per unir-se i formar així l’actual Vilallonga. Malgrat tot, aquestes transformacions comportaren també una minva important dels efectius demogràfics que poblaven aquestes terres. Així, doncs,si el 1607 hi havia unes cent noranta-una famílies morisques, el repoblament de 1612 es durà a terme únicament amb trenta-sis famílies cristianes. Pel que fa a la procedència dels nous veïns, que no s'especifíca al document de la carta pobla, no sembla arriscat pensar que en la seua major part procediren de la pròpia comarca o de territoris limítrofs, més encara quan aquesta fou la dinàmica general del repoblament a la comarca i encara en el conjunt del regne,llevat de comptades excepcions. De fet, alguns dels cognoms que documentem entre els nous veïns són habituals d’altres llocs de la Safor. Així, per exemple, Faus, Estruc i Mascarell són cognoms fortament arrelats a la vall del Vernissa pràcticament des del moment de la conquesta de Jaume I, al segle XIII. D’una altra banda, és probable que existiren vincles de parentiu entre els nouvinguts donada la reiteració d’alguns cognoms com Mascarell, Roc o Tarrasó.

En qualsevol cas, són tots llauradors, com afirma de forma categòrica el document. En efecte, malgrat que en alguns casos s’especifica l’ofici dels veïns això no vol dir que aquests artesans estiguen completament desvinculats de la terra. Com la resta, reben el lot de terres de secà i de regadiu pertinent i, per tant, no viuen únicament del seu treball artesanal. Més encara, es tracta d’oficis relacionats d’una manera o una d’altra amb les tasques agrícoles i amb el dia a dia d’una comunitat camperola. No hi ha argenters ni d’altres treballs més especialitzats sinó sastres que confeccionen o adoben les robes, fusters que apanyen els mobles de la casa o l’aladrer que repara el forcat i altres eines del camp. Per bé que no es fa menció a quina superfície tenia l’explotació donada a cada repoblador, el més habitual a la comarca fou atorgar quinze fanecades de secà i quinze de regadiu a cadascú d’ells. El que sí s’estipula és que cada any s’haurà plantar «la tercera part de les terres que cascun poblador tindrà de manera que cascun any se planten e hagen de plantar quatre-centes fanecades de canyamel, que és la tercera part de l’horta sobre dita». I és que aquest cultiu ocupa el primer i més extens dels catorze capítols que composen la carta pobla de Vilallonga. A més de plantar i conrear la canya de sucre hauran de «a son temps, portar-la a ses pròpries despeses al trapig per a fer de aquella lo sucre» i encara «portar dins en tres quintals (156 kg) de llenya per cada fanecada de terra de la dita orta que aquells y cascú de aquells tindran per a cremar en dit trapig per obs de fer dit sucre, la qual si la farà en lo pla de dit condat, lo senyor los haja de pagar a raó de sinc dinés per quintal, y si es farà en la muntanya, a raó de set dinés.» Donat que tradicionalment la canya de sucre havia estat un dels cultius més rendibles, els senyors no només imposaren als vassalls l’obligació de cultivar-lo sinó que a més a més el carregaren amb una partició força elevada. En efecte, els llauradors devien partir amb el senyor la collita de sucre al 50% i amb la seua pròpia part satisfer el delme i la primícia, les rendes que percebia l’Església. Amb aquestes demandes, la senyoria tractava de mantindre la rendibilitat de la canyamel, que es trobava en clar retrocés davant la competència dels sucres procedents de les colònies americanes, per bé que els intents resultarien del tot inútils.

En la carta pobla també es fixen els censos que han de satisfer per les cases iterres que reben. Com en el cas de Beniopa, hauran «de pagar per cada casa que se’ls establirà 20 s. de cens (...) 3 s. per cada fanecada de la terra orta e 3 s. per cada cafissada (10 d. per fanecada) de terra secà del dit condat». Aquestes eren les úniques rendes que els veïns havien de satisfer en moneda ja que l’administrador del senyoriu, com bona part de senyors feudals valencians, aprofitaren les noves cartes pobles per a fixar els censos en espècie, a fi de poder fer front a la inflació i la consegüent devaluació dels pagaments en metàl·lic. Així, doncs, pels cereals i per la fruita collida en terres d’horta devien pagar la sisena part, una de les particions més moderades que trobem ala comarca i encara al conjunt del regne. A Daimús, per exemple, la partició estava fixada en 1/4 de la collita. En canvi, pels «forments, ordis y cevada e altres grans, fruits y esplets que es culliran en lo secà del terme del dit condat, hagen de pagar, pagat delme y primícia, de 9, hu», la qual cosa representava un cens realment moderat. Certés, però, que som al davant de les terres possiblement menys productives de tot l’espai local que ens ocupa, un fet que no passava desapercebut ni a la senyoria ni tampoc als nous pobladors que venien a assentar-se a Vilallonga i que, com ja he dit, procedien de la pròpia comarca.

Pel que fa a la producció de raïm, les vinyes devien ser conreades al secà ja que «no es pusquen plantaren la orta», clar, aquesta es reserva per a la canyamel, el forment i els fruiters. Si el raïm es transformava en pansa, llavors s’havia de pagar la huitena part al senyor però si es feia vi es pagaria «a la novena, pagant primer delme y primícia». La partició de les garrofes així com de les figues es farà a la sisena. Finalment, la collita de les olives s’havia de «partir al ters y han de restar obligats dits nous pobladors de portar-les a la almàssera del senyor y fer en aquella el oli y pagar per dret de moltura tres almuts per cafís (12 l. de cada 201 l.) y lo pinyol». Aquesta partició tant elevada responia al fet que l’olivera ben possiblement era el cultiu principal al terme de Vilallonga, en la seua major part, terres de secà. I és que, com és sabut, no en sobrava massa, d’aigua, i per aquesta raó, la senyoria mirava d’assegurar-se les aportacions hídriques, indefugibles per a certs conreus, reservant-se «en quant la haja de menester per a regar o hort del senyor o fer regar les canyamels, preferint-les a tots los altres esplets». Estava clar, per tant, quines eren les estratègies productives del senyoriu, aquelles que tenien una forta demanda comercial i que, en principi, proporcionaven sucosos guanys. Malgrat aquestes pervivències com el predomini de l’olivera o la presència de la canya de sucre, el paisatge agrari de les terres de Vilallonga experimentà algunes transformacions ja que van desaparéixer o almenys van reduir la seua presència alguns cultius, com el mill i sobretot el panís, més vinculats a l’agricultura morisca en favor d’uns altres com ara el forment, el conreu per excel·lència de la societat cristiana feudal.

L’objectiu final de les cartes pobles és, en qualsevol cas, no només fixar les rendes que els vassalls hauran de pagar sinó també i en última instància, garantir el poblament del nucli i l’explotació de les terres. És per això que en aquest document s’especifica l’obligació de tots els nous pobladors «de viure y habitar y tenir son domicili y cap major en dit condat y que no puixa haver ningun terratinent». Tot plegat, la carta de poblament de Vilallonga de 1612 atorga entitat jurídica a una nova comunitat de veïns que des de aleshores comencen a ordir un complex sistema de relacions i solidaritats. Però tot i els esforços, la recuperació demogràfica d’aquestes terres es produirà molt a poc a poc. A mitjan segle les famílies assentades eren només cinquanta-vuit i cent anys després, el 1712, hi havia unes cent divuit, molt lluny encara dels cent noranta-un caps de família de 1607. I és que la trajectòria de Vilallonga és, també en aquest punt, un reflex de la singladura que traçarà el conjunt del País Valencià al llarg del Set-cents.

Cartes de poblament al segle XVII (I)

De centenaris i aniversaris hi ha tots els anys, però establir una política cultural en funció d'aquests sembla del tot desgavellat, com ben bé s'ha pogut observar al País Valencià en els darrers anys. Aquestes dates significatives, malgrat tot, no tenen la culpa, a quin sant. Els únics responsables són els polítics. Fins i tot estic per excusar els científics i pseudo-científics que hi col·laboren perquè, no s'enganyem, al remat, tots anem cercant els cacaus. Cert és que hi ha unes actuacions més dignes que altres i que també el món de la ciència està farcit d'impostors. Per tant, no veig cap problema amb això dels centenaris, sempre que es faça de forma coherent i planificada, d'acord amb els recursos i uns objectius raonables.

Això justament és el que han fet, pense, l'Associació de Veïns de Beniopa, que han celebrat el quart centenari de la seua carta de poblament l'any que tot just acaba de finalitzar. I ho han fet amb seny, recorrent als experts i suggerint iniciatives, però sense tirar la casa per la finestra. És per això que han demanat ajuda e consell a altres institucions més expertes en la matèria com l'Arxiu Històric de Gandia i el CEIC Alfons el Vell. El resultat és l'edició de la seua carta pobla, un treball modest, senzill, però ben fet i, per tant, digne. La publicació consta de dues parts, per un costat, la transcripció i traducció de la carta de poblament de 1611, i per l'altre, el nomenament de Beniopa com a seu de la nova rectoria que havia d’integrar les alqueries de Beniopa, Benicanena i Alcodar, escindides de l’església col·legial de Gandia.

El 24 de setembre de 1609, Carles Francesc de Borja, XIé duc de Gandia i senyor de Beniopa, convocava en les dependències del seu palau ducal a todos los officiales de los lugares de moriscos que ay cerca de aquí (...) y les he dicho la merced que el rey nuestro señor les hacía. Tot i que ens manca el testimoni documental, a ben segur eren presents els caps dels principals llinatges de Beniopa. La mercé que el rei els feia no era una altra que expulsar-los de la que havia estat la seua terra durant vora nou-cents anys. Per bé que la notícia era un secret a veus des de feia mesos, i malgrat les sospites dels dirigents moriscos de l’horta de Gandia que acudirien a la reunió, és fàcil imaginar com degué colpir el fet d’escoltar aquelles paraules: l’expulsió era una realitat. L’endemà mateix es feia públic a la vila i l’horta el ban que obligava tots els moriscos a abandonar les seues cases i dirigir-se al port de Dénia, on serien embarcats cap a Orà i altres ports de Barbaria. En aquest sentit, no és casualitat que foren els vassalls del duc de Gandia els primers a abandonar el regne. Es tractava d’una mesura exemplar per a la resta de la noblesa valenciana, atés que Carles Francesc de Borja era el senyor que més vassalls havia de perdre amb aquest decret. A Beniopa deixaven alguna cosa més que les seues llars vora 136 famílies, mentre que a la resta del regne ho eren més de111.400 valencians, gairebé una tercera part de la població.

Embarcament dels moriscos

Òbviament, la decisió del foragitament va suposar que moltes alqueries i llocs de moriscos quedaren deshabitats o amb només unes poques famílies de cristians vells. Calia, doncs, ocupar de nou les cases i posar en cultiu les terres. La tasca d’atraure nous pobladors, però, no seria gens fàcil, més encara quan la monarquia abandonava a la seua sort la noblesa valenciana i, per tant, havia de ser cada senyor el responsable de la tasca colonitzadora. El temps que es requerí per a repoblar els llocs abandonats és una bona mostra de les dificultats que implicava aquesta empresa. A Beniopa, malgrat que de segur les gestions per al repoblament s’iniciaren l’endemà mateix de l’expulsió, no serà fins a dos anys després, el 1611, quan aquestes considere finalitzat amb un total de 38 famílies assentades. És aleshores quan el duc atorga als pobladors una carta de poblament, un document que és el resultat d’una negociació entre el senyor feudal, Carles Francesc de Borja, d’una banda, i els colons arribats de diversos indrets, de l’altra. En relació amb les seues característiques formals, la major part del text està redactada en llatí. Només la part dels capítols, per descomptat la més important, està redactada en castellà, tot i la presència d’algunes paraules en valencià. I és que la castellanització de la noblesa valenciana és un fenomen bastant anterior a la desfeta d’Almansa. Val a dir que la funció d’aquest tipus de document és regular les relacions socials i econòmiques dels nous veïns, tant entre ells com, sobretot, amb el senyor. Per tant, les cartes de poblament no tenen un efecte de crida, sinó que més bé el contrari, fixen per escrit acords i pactes als quals s’ha arribat anteriorment de forma oral.

Carrer de l'Església

Com queda palés en el mateix document, la major part dels colons, fins a 29 famílies, eren omnes ex villa Gandie oruendi, és a dir, que provenien de la vila de Gandia, amb la consegüent pèrdua d’habitants per a aquesta. En efecte, un dels trets generals que va caracteritzar la colonització posterior al foragitament dels moriscos és que, majoritàriament, les gents provenien dels nuclis propers als assentaments que havien de repoblar. En un paper secundari quedaven els nouvinguts de territoris més llunyans, per bé que en alguns indrets del territori valencià representaren un percentatge important, cas dels mallorquins a la Marina o dels maltesos a la Valldigna. A les terres del duc de Gandia, hi arribaren els genovesos, que procedien més concretament del marquesat de Finale, a la Ligùria. Aquesta presència s’explica pels vincles entre la família Borja i els Dòria de Gènova, fruit dels quals el 1593 tingué lloc el matrimoni entre Carles Francesc, qui havia de ser l’XIé duc, amb Artemisa, filla de l’almirall Andrea Dòria. Fruit d’aquests contactes, els genovesos foren assentats majoritàriament a Benipeixcar i, en menor mesura, al Real de Gandia. A Beniopa, tenim constància de l’assentament de només 9 famílies: Ormell, Joan, Lledó, Panero, Mohina, Borrell, Braco, Donete i Brigasco. Segons indiquen les fonts documentals, sembla que l’empresa repobladora tingué un èxit acceptable, atés que, si la carta de poblament de 1611 recull 38 famílies, el 1622 la població era de 50 caps de família. En qualsevol cas, però, aquesta demografia no tenia res a veure amb el poblament anterior a 1609, quan Beniopa arribava als 136 focs.

Barranc de Beniopa

D’una altra banda, pel que fa a les condicions de poblament que recull la carta, aquestes són força similars a les que el duc de Gandia havia atorgat a altres llocs de la comarca, cas de Benipeixcar, Miramar i l’Almoina. Com en aquests casos, els nous pobladors de Beniopa reberen trenta fanecades de terra –la meitat d’horta i la meitat de secà–, i pagaren un cens de 3 sous pel regadiu i un sou i mig pel secà. Per contra, existeix una forta diferència en la renda que hagueren de pagar per les seues cases. Així, doncs, a Daimús pagaven 10 sous i a Benipeixcar 12. La renda més alta, però, s’establia a Beniopa, on devien pagar anualment 20 sous i, a més a més, una gallina. Aquestes eren les úniques rendes que els veïns havien de satisfer en moneda ja que el duc, com bona part de senyors feudals valencians, aprofitaren les noves cartes pobles per a fixar els censos en espècie, a fi de poder fer front a la inflació i la consegüent devaluació dels pagaments en metàl·lic. Com a altres llocs del ducat, pels cereals i per la fruita devien pagar la huitena part de la collita, després d’haver satisfet el delme i la primícia, que eren les rendes que corresponien a l’Església. La partició de les olives i la canyamel era, però, més elevada: la quarta part i la meitat de la collita, respectivament. Endemés, cada any devien pagar una sàrria de panses, i dur des de la platja al trapig senyorial vint quintars (1.040 kg) de llenya per cada fanecada de canyamel. A més a més, havien de treballar amb les seues cavalcadures per al trapig quan els ho fos requerit, tot i que cobrant un salari per determinar en cada moment. Amb aquestes demandes, el duc tractava de mantindre la rendibilitat de la canyamel, que es trobava en clar retrocés davant la competència dels sucres procedents de les colònies americanes, per bé que els intents resultarien del tot inútils. Tot plegat, la carta de poblament de 1611 dóna entitat jurídica a una nova comunitat de veïns que des de llavors comencen a ordir un complex sistema de relacions i solidaritats.

El naixement de la comunitat cristiana de Quart de Poblet

Feia només uns dies parlava dels procés d’expulsió dels musulmans de Quart de Poblet l’any 1331, és a dir, quasi tres-cents anys abans de la fita històrica de 1609. Després del primer i últim segle d’història dels andalusins de Quart sota domini feudal, s’inicia una nova etapa que ha perdurat fins els nostres dies. A mitjan segle XIV els musulmans són substituïts per cristians i l’aljama desapareix per donar peu a una nova comunitat camperola. I tot sota l’atenta mirada de l’abat del monestir de Quart de Poblet, senyor del lloc, i els seus representants, els monjos del convent valencià de Sant Vicent de la Roqueta. És a dir, quasi cent anys després del procés de colonització generalitzat al recent nascut regne de València trobem un altre exemple de substitució de poblacions i de creació de noves entitats cristianes.

Com podeu imaginar, la documentació és molt més abundant al segle XIV que no al XIII i, per tant, podem conéixer molt millor el procés d’assentament dels colons cristians. En aquest moment, els senyors disposen de l’experiència colonitzadora anterior i això és ben perceptible en el cas de Quart, perquè l’abat de Poblet no deixa ni un sol fil per nugar. Sap també de les dificultats que pot trobar per atraure pobladors a la nova comunitat, més encara quan els antics habitants reclamen al rei els drets sobre les seues antigues possessions, i per aquesta raó ha de fer una sèrie de concessions. Tot plegat, som al davant d’un procés d’assentament de població que segueix el padró dels que es feren en la centúria anterior, incorporant, això sí, els coneixements i l’experiència guanyats en el passat, a més de les circumstàncies pròpies dels nous temps. Fem-hi una ullada a la nova comunitat cristiana de Quart.

el carrer Rossinyol, al nucli històric de Quart de Poblet

Decretada l’ordre d’expulsió els primers mesos de 1331, els antics habitants comencen a abandonar l’aljama i, al mateix temps, s’instal·len a poc a poc famílies cristianes que ocupen les cases i les terres abandonades pels antics propietaris. Deia l’altra ocasió que la ruptura no havia estat tan radical com suggereixen els documents. Com he esmentat, els musulmans inicien una sèrie de plets a la cort de la Batlia General del regne per recuperar les seues possessions o, almenys, una compensació econòmica, fins que el 1346 Pere el Cerimoniós concedeix als musulmans que puguen recuperar les propietats que encara no havien estat repartides entre cristians.

Sembla, a més, que abans del decret d’expulsió ja hi havia alguns cristians a Quart i, fins i tot, existia una església al lloc. De fet, en el document de protesta del majoral de Quart davant del batle general del regne contra una sentència emesa per l’alcadí de l’aljama el 1310 apareixen com a testimonis Bernat d’Arenós i Blasco Peris, stants en Quart, així com també Ramon Tomàs, saig de la moreria, i Simó de Montsó, sots-alcayt de Quart. Es tracta dels ajudants del majoral, encarregats de mantenir l’ordre a l’aljama i fer respectar els drets del senyor. Tanmateix, allò que més crida l’atenció és l’aparició d’una casa pertanyent al rectoris ecclesie de Quart, que afronta amb la casa que el 1321 Felip Boïl, senyor de Manises, ven a l’abat de Poblet. Possiblement existia a Quart una petita comunitat de veïns cristians que posseïen terres al terme –com l’alqueria de la Torre Forcada, situada al secà– i que, en conseqüència, necessitava la cura espiritual de les seues ànimes. Tot i això, es tractaria d’un grup força reduït al davant de la majoria musulmana i aquesta ecclesie de Quart no seria més que un precari edifici habilitat per dur a terme les accions pròpies del culte religiós.

Quart de Poblet en un plànol de 1812

Cal retardar, doncs, la vertadera existència d’una comunitat cristiana al decret d’expulsió de 1331 i, especialment, al moment de redacció de la carta pobla, el document que serveix per regularitzar el repartiment de les terres entre els nous pobladors, definir la composició de la renda feudal i normalitzar les condicions de vida de la nova comunitat. El 7 de novembre de 1334 l’abat de Poblet, Pons de Copons, amb el consentiment dels monjos del convent de Sant Vicent i d’Arnau Bonmatí, majoral de Quart i síndich del dit abat et del convent de Poblet et de la Cassa de Sant Vicent, expedeix la preceptiva carta pobla, que serveix per sancionar i atorgar forma legal a l’assentament de cinquanta-quatre famílies cristianes al lloc, procedents de Catalunya i Aragó, en la seua major part.

Al dit document, s’estableix que cada família rebrà, a través de contractes emfitèutics, una jovada de terra al regadiu i altra al secà, juntament amb una casa al lloc. S’especifica, a més, que els nous pobladors hauran de pagar 1.500 sous en tres anualitats per poder començar a treballar les terres de regadiu, sotmeses a un cens anual de 2 masmudines (una masmudina equival a 7 sous). Les terres de secà i les cases, per la seua banda, queden exemptes del pagament com a concepte d’entrada, encara que sí estan sotmeses al lliurament d’un cens anual de 2 sous per jovada en el cas dels camps de cultiu i d’una masmudina per les cases.

Així mateix, s’indica que els nous pobladors tenen l’obligació d’habitar et estar et de fer residència personal en lo dit lloch de Quart, a més de prestar el preceptiu jurament d’homenatge et sagrament per les dites terres e cases ... al dit don abat o a qui ell volrà, i de servir en l’host senyorial per defensió del dit lloch e dels béns de la dita orde únicament dins regne de València. En contrapartida, els nous habitants podran aprofitar els recursos naturals del terme sense haver de satisfer cap tipus de cens i, al mateix temps, l’abat estableix que los dits pobladors hajen pati de fosar convinent... e pati per a església suficient –ja que l’antiga mesquita ha estat convertida pel majoral en un magatzem de gra–, a més d’una casa per instal·lar la seu de les autoritats locals –situada a l’actual Plaça Major– i la presó, que es troba a l’antiga torre andalusina.

el “castell” de Quart de Poblet, les dependències de la senyoria construïdes al voltant de la torre andalusina, en un gravat del segle XIX. Es va enderrocar a la dècada de 1960 del segle XX

Per la seua banda, el senyor es reserva la zona de vinyes que hi ha al secà del terme, quendam ortum contiguum castello dicti loci de Quart –que després el majoral arrendarà a un veí del lloc per una determinada quantitat de diners– i la percepció de l’impost del morabatí, segons es feia ja des del segle XIII. A més, l’abat deixa en mans de la senyoria l’escrivania del lloc i, per tant, la capacitat de maniobrar a l’escrivà local i de rebre les quantitats estipulades per la redacció de tot tipus de documents. Per últim, el senyor es reserva la propietat de forns, molins, banys, carnisseries i almàsseres existents al lloc, de manera que els nous habitants de Quart estan obligats a acudir a lo forn per coure llur pasta, et en lo molí, moldre llur blat, et en la almàcera fer lo llur oli, i pagar els censos corresponents per la utilització dels dits establiments, concretament, la vigèsima part del gra dut al molí i una de cada vint fogasses cuites al forn.

Fet açò, l’abat de Poblet també estipula a la carta pobla el sistema de govern que regirà la nova comunitat, segons que en la ciutat de València és acostumat et segons fur de aquella. Així, doncs, a Quart s’implanta ex novo una estructura de poder local que la resta de comunitats rurals havien madurat des del mateix moment de la conquesta i que havia cristal·litzat en la creació d’un concepte jurídic propi, la universitas. La nova estructura de govern està integrada per un Consell, un justícia –elegit pels representants del senyor entre una terna proposada pels consellers–, dos jurats, un mostassaf i altres càrrecs menors, cas de l’algutzir i el messeguer. Res diferent, doncs, a l’organigrama de poder de la resta de comunitats cristianes del regne.

acta de reunió del Consell de Quart celebrada el 1482

Amb tot, després del repartiment de les terres i les cases, l’establiment del règim impositiu i la regulació dels òrgans de govern local, la nova comunitat cristiana de Quart comença la seua singladura amb l’assentament d’una cinquantena de famílies de camperols, artesans i mercaders. La consolidació del poblament travessa, tanmateix, una sèrie de dificultats durant els aquests primers anys. A la pressió que exerceixen els musulmans expulsats per recuperar les seues possessions cal afegir la successió d’una sèrie de males collites a partir de 1333 –conegut com lo mal any primer–, el primer brot de pesta el 1348, les dificultats generades per la guerra de la Unió aquest mateix any i el conflicte armat que manté la Corona d’Aragó amb Castella a partir de 1356, amb l’ocupació de la zona central del regne de València per tropes castellanes entre 1364-1366. La conseqüència de tot açò és que el 1349, el justícia, els jurats i els consellers del lloc sol·liciten a l’abat de Poblet i al majoral de Quart la reducció a la meitat dels censos imposats sobre les terres i les cases, a causa de la mortaldat generada per la pesta, petició que el senyor aprova el 20 de novembre d’aquest mateix any.

Aquestes dificultats no impedeixen, tanmateix, que la nova comunitat cristiana faça les passes necessàries per a la seua definitiva consolidació. Bona prova d’això és el privilegi que el 1382 concedeix Pere el Cerimoniós per a fundar dues confraries al lloc, la de Sant Miquel i la de Santa Maria, amb la intenció de satisfer les necessitats espirituals i assistencials dels veïns de Quart front a les dificultats pròpies de la segona meitat del segle XIV. Aquesta concessió testimonia que s’han assentat de manera definitiva un bon nombre de famílies capaces de posar en marxa determinats ressorts de solidaritat i ajuda mútua.

l'ermita de Sant Onofre, als afores del poble junt al partidor de la séquia de Quart-Benàger, construïda al segle XIV i reformada al XVII

De fet, el 1397, és a dir, seixanta anys després de la concessió de la carta pobla, el nombre de cases habitades ronda el centenar, de manera que la població s’ha duplicat en aquest interval de temps. I això a pesar de la forta mobilitat registrada a través de les actes del Consell, ja que entre 1334 i 1397 només vuit llinatges han aconseguit arrelar a Quart, mentre que la resta han abandonat el lloc o han desaparegut a causa de la pesta i les guerres. Es tracta d’una xifra, la del centenar de cases habitades, que es mantindrà més o menys estable durant bona part del segle XV, gràcies sobretot a la població que arriba de les comarques del nord del regne als llocs i les alqueries de l’Horta. És cert que se succeeixen els brots de pesta i les males collites al llarg del Quatre-cents, però la zona central del regne, amb la ciutat de València al capdavant, es converteix en un pol d’atracció de població i açò es tradueix en un augment del nombre de focs tant al cap i casal com a la resta de comunitats de l’Horta, que en el cas de Quart assoleix les 130-140 cases entre 1482 i 1510. Però açò ja és una altra història, ben diferent d’aquella que protagonitzen els primers cristians del lloc allà per l’any 1334.

Heus ací un exemple d’assentament de població després de l’expulsió dels antics habitants, amb tot el que això implica: el repartiment de les terres i les cases, la definició del nou règim senyorial i la posada en marxa dels ressorts necessaris per al funcionament de la nova comunitat, tot recollit en la preceptiva carta pobla. Tot plegat, el mateix procediment que es degué seguir a la resta del regne de València un centenar d’anys abans. S’han de fer, però, una sèrie de precisions, perquè som al davant de dos moments històrics distints i això genera una sèrie diferències entre un procés i altre. Malgrat que disposaven dels llunyans exemples de Lleida, Tortosa i el sud de Terol, els feudals del segle XIII es trobaren al davant d’una situació nova per a ells. Havien arribat a un territori quasi desconegut, on bona part de la població indígena havia fugit o calia sotmetre-la, mentre que al seu darrere hi anaven contingents de població nombrosos, però insuficients per omplir el bast territori que tenien al davant i que calia fixar en el nou sistema de poblament, encara en construcció, per consolidar progressivament el domini de la nova societat. El resultat: un procés de colonització i de definició del nou regne que s’allargà durant dècades, fins ben entrat al segle XIV. De fet, sent atrevit, es pot dir que aquest exemple de repoblació de Quart, juntament amb altres que es produeixen a alguns llocs de la Marina i el Maestrat, tanquen el dit procés de colonització del regne de València, cent anys després de la conquesta.

una carta pobla del segle XIII en pergamí

En canvi, en el moment de procedir a la repoblació de Quart, l’abat de Poblet i els seus ajudants disposen d’una experiència adquirida i transmesa pels seus antecessors que els ajuda a posar en marxa ràpidament tot el procés. La carta pobla que emet l’abat el 1334 és una escrupolosa compilació de les condicions de vida de la nova comunitat, ben diferent d’aquells documents generats al segle XIII, més bé caracteritzats per la seua indefinició que no per la seua precisió. Era, podem dir, lògic: les cartes pobla del Dos-cents defineixen una mínima estructura que s’anirà perfilant amb el pas dels anys, d’acord a les necessitats de senyors i vassalls. En el cas de Quart, en canvi, el senyor sabia perfectament els rendiments que podia oferir el lloc, la forma en què havia d’imposar les seues exigències i les concessions que havia de fer a la nova comunitat. I, a més, segurament tot açò havia estat prèviament pactat amb les famílies que anaven a instal·lar-s’hi. És per aquesta raó que el procés d’assentament és relativament ràpid i la consolidació de la nova comunitat no triga molts anys a produir-se, tot i nàixer a l’inici d’un període de dificultats. Fetes aquestes precisions, només cal repetir que, sempre prenent les precaucions pertinents, l’anàlisi d’aquest cas, com també els dels pobles del Maestrat i la Marina, poden servir per conéixer millor les actuacions que es dugueren a terme tot just després de la conquesta del segle XIII pels feudals amb la intenció de posar en marxa el nou sistema social, econòmic i polític.