La Vila Joiosa que fou capital cristiana d'una comarca musulmana (1300-1609)

 

El regne de València cap a 1260

En groc els llocs de majoria cristiana i en verd els llocs de majoria musulmana

Cap al final del regnat de Jaume I, una trentena d'anys després de la conquesta de València en 1238, els cristians encara eren minoria en el nou regne acabat de crear. Tot i la constant arribada de colons, no hi devia haver més de 60.000 per uns 100.000 musulmans que, no obstant això, havien estat dominats militarment i expulsats de les millors terres. En conseqüència, els cristians ocupaven els corredors estratègics i les àrees més fèrtils, ja que havien arraconat els musulmans a les parts interiors i muntanyenques del país. Únicament existien dos espais litorals on la presència musulmana era encara majoritària: l'actual comarca de la Safor, des de la Valldigna fins a Oliva-Pego, exceptuant Gandia, i i l'actual comarca de la Marina Baixa, des d'Altea fins al Cantal, que en aquells moments era tot just el límit meridional del regne. Vila Joiosa encara no existia i la zona, tot i que teòricament repartida entre senyors cristians, estava en realitat administrada per l'alcaid al-Tâbisî i els seus fills. De fet, quan bona part dels musulmans del regne s'alçaren en armes en 1276 -l'enfrontament que encara es rememora en moltes festes valencianes de Moros i Cristians-, els d'Orxeta destacaren per armar barques contra els cristians. A mitjan revolta, Jaume I morí de vell i hagué de ser el seu successor, Pere el Gran, qui aixafà definitivament la resistència andalusina. 

En qualsevol cas, els cristians s'encarregaren de controlar millor les zones rebels d'una manera més efectiva, això és, enviant colons que serviren de reforç a les guarnicions militars presents. Així, per exemple, entre 1279 i 1280 viles i castells com els de Pego, Castalla, Biar, Tàrbena, Altea i Finestrat foren poblats amb cristians, mentre que un poc més tard els dos hòmens forts de l'exèrcit reial, els almiralls Roger de Llúria i Bernat Sarrià, reberen grans estats senyorials en l'àrea meridional. No debades, fou el darrer qui fundà en 1300 la Vila Joiosa, a la qual degueren acudir un gran nombre de colonitzadors, puix a penes quatre anys després fou ja objecte d'un gran atac per part dels musulmans nassarites. En el context d'unes agressions mútues entre els súbdits de la Corona d'Aragó i els de l'emirat de Granada, que arribaren a cremar Cocentaina, la Vila fou saquejada per sis galeres capitanejades per al-Rândasî, que donaren mort a una dotzena de persones i s'emportaren més de dos-centes, desembarcades a Almeria i entregades a l'emir Muhàmmad III. Amb tot, els cristians valencians no abandonaren el lloc, sinó que a partir d'aleshores, ben emmurallat, el convertiren en el principal nucli de la comarca, una comarca poblada majoritàriament per musulmans, tret d'allí mateix, l'esmentada Altea i Benidorm, fundada en 1325 novament per Bernat de Sarrià, que havia perdut la possessió de la Vila Joiosa per disputes senyorials amb l'orde castellà de Sant Jaume.

     

 

El regne de València cap a 1330

En groc els llocs de majoria cristiana i en verd els llocs de majoria musulmana

A principis del segle XIV, d'una altra banda, la Vila Joiosa deixà d'estar en la frontera amb Castella, ja que Jaume II conquerí el regne de Múrcia i incorporà al de València les terres entre Alacant i Oriola. A poc a poc la Vila es consolidà com la principal localitat de la comarca, en la qual, a banda d'activitats agrícoles i ramaderes, es concentraven les relacionades amb la pesca, la construcció naval i el comerç. No debades, en 1327 rebé un privilegi reial que autoritzava la càrrega i descàrrega de figues, panses, vins i fruites seques en el seu port, el més important que hi havia entre Dénia i Alacant. La Vila Joiosa, doncs, era l'eixida de la major part de la producció d'un rerepaís habitat per musulmans, que ocupaven la zona muntanyenca entre el Comtat i la Marina i amb els quals mantingué sempre una relació tensa, tant per les baralles internes dins del regne com pels habituals enfrontaments marítims. En 1335, per exemple, quatre habitants de la Vila, Berenguer Sarta, Antoni Perdigó, Pasqual Garduix i el seu fill, foren capturats per vaixells nassarites mentre pescaven a les mars d'Alacant i duts a Màlaga per a ser venuts com a esclaus. Però no foren els musulmans els únics enemics dels vilers durant el segle XIV, sinó que també els castellans feren perillar seriosament la seua existència a partir de 1356, quan iniciaren una llarga guerra per a intentar recuperar els territoris del sud valencià que els havien pertangut dècades abans.

En 1359 Pere el Cerimoniós hagué d'ordenar al senyor útil del lloc, l'aragonés Blasco Fernández de Heredia -que l'havia arrendat temporalment de l'orde de Sant Jaume-, que organitzara ràpidament la defensa de la Vila per a evitar el dampnatge de la terra. En concret, havia de fornir-la amb armes, viandes i farratges, vallejar el perímetre amb un fossat més gran, de 2,4 metres d'amplària i 3 de profunditat, i fortificar les muralles fent-les arribar als 2,6 metres de grossària i els 6 d'alçària. A més a més, totes les cases que s'havien construït apegades a les muralles per la part de fora hagueren de ser enderrocades, axí que dins aquest spay no romanga edifici algun. De poc serví: quatre anys després, a finals de 1363, la Vila Joiosa era ocupada per les hosts castellanes, juntament amb Elx, Petrer i Benidorm. No seria recuperada, com tota la zona, fins a 1366, quan el Cerimoniós es presentà amb un exèrcit de vora 20.000 soldats, en el qual s'incloïen companyies franceses que havien participat en la Guerra dels Cent Anys. A partir de llavors, passats els desastres de la guerra, la vida en el lloc pogué començar a estabilitzar-se, tot i que el perill, en aquest cas en forma d'incursions puntuals de pirates i corsaris musulmans, continuà present durant els segles subsegüents. No és debades que durant l'època medieval, a banda del castell existent dins del recinte emmurallat, es puguen comptabilitzar fins a vuit torres de vigia diferents en el terme municipal, una de les xifres més elevades de tot el regne.

A partir de finals del segle XIV les notícies sobre albiraments de galiotes musulmanes es repeteixen de manera recurrent, com en 1379 i 1391. El tombant de la centúria fou especialment preocupant en aquest sentit, ja que els pirates, tant musulmans com cristians, trobaren en l'illa de Sardenya una base perfecta per a les seues escomeses. Els oficials que hi tenia la Corona d'Aragó, en compte de combatre'ls, els donaven recer, especialment en les viles de l'Alguer i Càller. És per això que els principals nuclis de la façana marítima catalanovalenciana, des de Perpinyà fins a Alacant passant per la Vila Joiosa, organitzaren repetides armades, pagades amb impostos i almoines recollides en les esglésies, per a assegurar la tranquil·litat de les aigües. Cal dir, en tot cas, que aquests llocs també acollien corsaris quan els convenia, segons mostren els conflictes que es donaren en 1435 quan una galiota de Mallorca procedí, en la Vila, a fer el repartiment d'un botí o les llicències que donà el batle reial en 1452 als mariners locals per tal de dedicar-se al cors contra els musulmans. Les activitats marítimes quotidianes se centraven, no obstant això, en el comerç i la pesca, com indica la construcció d'una gran nau mercantil, de fins a 825 tones de càrrega, en la desembocadura del riu de la Vila en 1427, per part del ciutadà de València Jofre de Meià, o els enfrontaments de 1452 per l'illa de Benidorm, que tradicionalment usaven els pescadors dels dos pobles, però era reclamada en exclusiva pels benidormers.

A començaments del segle XVI tornaria la guerra oberta dins del regne, amb la revolta de les Germanies. La Vila Joiosa s'alineà amb els rebel·lats i, de fet, fou el punt des del qual el capità Vicent Peris es dirigí per mar cap a València, per tal de recuperar la ciutat per a la causa agermanada. Just abans, en l'estiu de 1521, els revoltats havien derrotat les tropes del rei a l'horta de Gandia i havien atacat els musulmans de les valls de la Marina fins arribar a Polop, on la matança fou especialment cruenta: entre 700 i 1.000 persones passades a coltell. Moltes altres foren convertides forçosament al cristianisme per tal d'igualar la seua condició jurídica amb la de la resta de valencians i evitar així que serviren de base al poder dels senyors, que els explotaven més intensament a causa de la diferència ètnicoreligiosa. El resultat, però, fou un altre ben distint. Acabada la revolta, tots els musulmans del regne foren declarats oficialment cristians, però l'explotació continuà sent la mateixa, pitjor fins i tot en alguns aspectes, ja que estigueren sotmesos a la pressió constant de les autoritats eclesiàstiques. La revifada del corsarisme nord-africà amb el suport dels otomans, durant les dècades centrals del segle XVI, tampoc hi ajudà. Així, per exemple, quan el 29 de juliol de 1538 es produí el gran assalt frustrat a la Vila de 26 vaixells algerians, un morisc de Polop els demanà que no ho feren, ja que todo aquello redundaría en perjuicio suyo y de los nuevos convertidos, segons relatava un capellà, testimoni dels fets. 

 

Representació de Vila Joiosa atacada per corsaris en la Crònica de Martí de Viciana (1564)

Encara 25 anys després els atacs marítims eren la principal amenaça per a la seguretat de la Vila Joiosa. Com exposava el cronista Martí de Viciana: Este pueblo está assentado a la lengua del agua, y bien fortalescido de muro, torreones y baluartes, con muchas pieças de artillería y moniciones necessarias para ella, porque los que goviernan la tierra su principal intento tienen siempre en la fortificación de la tierra. Y assí dentro XVIII años han gastado en los reparos de la villa más de XVII mil ducados, y lo han mucho menester porque corren peligro, assí de la tierra como de la mar, que en la tierra dentro cinco leguas de su contorno todos los pueblos que ay son de moriscos; y por la mar los cossarios juntan tanto con la tierra sus navíos que dellos mesmos pueden assentar la batería, según por este retrato se muestra. De fet, quan en 1575 la Generalitat decidí distribuir cinc companyies permanents de cavallers al llarg del territori valencià, la Vila Joiosa fou un dels nuclis triats, juntament amb Moncofa, Canet, València i Oliva. Precisament a partir d'aquella dècada, després de la victòria cristiana de Lepant, l'amenaça corsària decaigué considerablement, però no així la pressió sobre els moriscos del regne, que, com és sabut, foren finalment expulsats per ordre de Felip III en 1609. 

Els més de 130.000 musulmans que encara vivien a terres valencianes havien de ser embarcats pels ports de Vinaròs, Moncofa, València, Dénia i Alacant, però molts d'ells decidiren rebel·lar-se davant d'aquella decisió final. A finals de setembre començaren a alçar-se en armes aljames de tota la Marina, com les de Relleu, Sella, Finestrat, Orxeta, Xaló i Guadalest. Per contra, Dénia i la Vila Joiosa, com a capitals comarcals cristianes, organitzaren el darrer acte de control i domini dels musulmans del rerepaís. Així, el justícia de la Vila, Josep Ferriol, advertí que los moriscos están muy alterados y dizen que no quieren pasar, sino morir, i demanà l'enviament de reforços, que arribaren des d'Alacant en nombre de 500 soldats. A més a més, segons informava el cavaller encarregat de les operacions, també se sumaren alguns veïns de les dos localitats: aventureros de Alicante y Villajoyosa, que todos hizieron una tropa de cien hombres. Fins a 20.000 musulmans d'un costat i l'altre de la Serrella i Bèrnia s'aplegaren a la Vall de Laguar tractant de resistir, però finalment foren obligats per les tropes cristianes a descendir de les muntanyes i embarcar-se cap al nord d'Àfrica o altres territoris més llunyans. 

Hi quedaren moltes petjades de la seua presència: la toponímica, la lingüística, la gastronòmica, la de la memòria, etc. Però, després de vora 1.000 anys de presència ininterrompuda, ja no quedaren musulmans. Únicament "els morisquets", xiquets presos com a botí en aquells enfrontaments finals, dels quals es distribuïren més de 50 en Vila Joiosa. Tanmateix, criats com a cristians i en un entorn completament cristià, acabaren per oblidar les seues arrels. Així es posava fi a més de tres segles de coexistència entre els cristians vilers i els musulmans de la seua contornada. Un trist final que no hauria de tornar-se a repetir mai.

Els Djangos de la nostra edat mitjana

Django Unchained (Quentin Tarantino, 2012)

El cinema ha tractat en diverses ocasions el tema de l'esclavitud, però, a grans trets, sempre ho ha fet fixant-se en l'esclavitud clàssica, la que reflectien pel·lícules com Spartacus o Ben-Hur, o en la dels Estats Units d'Amèrica durant el segle XIX, com la que apareix als films Amistad, Lincoln o Django Unchained. Tanmateix, l'esclavatge no és un fenomen exclusiu d'aquestes èpoques, sinó que el trobem al llarg de la història de la humanitat i, en concret, en proporcions importants a l'edat mitjana europea. La nostra societat medieval, la dels nostres avantpassats, no era una societat esclavista, però els esclaus hi estaven ben presents. Sense anar més lluny, a la pròpia illa de Mallorca s'ha calculat que cap a l'any 1330 hi devia haver uns 7.000 esclaus, el que es corresponia aproximadament amb un 13% del total de la població insular. Els captius provenien bàsicament de Sardenya, el nord d'Àfrica o la Mediterrània Oriental (sards, magrebins, grecs, eslaus, tàrtars, etc.) i eren emprats amb diverses finalitats: com a peça especulativa per a aconseguir la seua redempció (pagada per familiars o pels mateixos esclaus amb el seu treball), com a mà d'obra en faenes agrícoles i artesanals (sobretot els homes) o com a servei domèstic (sobretot les dones, que a més a més podien ser sotmeses a diferents tipus d'explotació sexual). 

No debades, les principals ciutats marítimes de la Corona d'Aragó eren actives impulsores d'una activitat corsària que tenia en la presa d'esclaus un dels seus objectius bàsics. Per exemple, sabem que al llarg de l'any 1334 isqueren un mínim de 19 expedicions del port de València: corsaris com Pere Rull, Pere Castell, Domingo Lozano o Nadal Martí, que es feren a la mar cercant botí i el trobaren ben trobat. Prengueren fins a 21 homes, 5 dones i 4 xiquets, tots ells de la ribera magrebí, a excepció d'un parell de persones procedents de l'emirat nassarita de Granada. Entre aquestes últimes cal destacar, per la seua desgràcia, el cas de l'almerienca Fàtima, que fou capturada amb la seua filla quan viatjava entre Honaine (Alger) i Almeria, on havia anat per a demanar almoina, amb l'objectiu de reunir diners per a rescatar al seu marit, que era esclau a l'illa de Mallorca. I és que aquest mecanisme de les almoines o "acaptes" -com es denominaven en aquella època- era un dels més usuals entre els musulmans d'una i altra banda de l'Estret per tal d'alliberar els familiars i companys capturats. 

El documentem, per exemple, en el cas dels nombrosos esclaus presos de la població algeriana de Sersell en l'any 1412. En concret, la flota del Papa Luna assolà el lloc, segons relatava en primera persona un dels capturats que dotze anys després encara servia al castell de Peníscola: Rodrigo de Luna [nebot del papa] vench al loch de Sarcell ab dues galeres e dues galiotes e un bergantí armades, e un dia, alba de jorn, prés, entrà e barrejà tot lo dit loch e prés tots los moros e mores e çubays [xiquets] que en lo dit loch eren. De colp, fins a 700 persones foren venudes en el mercat esclavista valencià, comprades per mercaders, artesans i llauradors com Bernat Sanç, Joan Vidal o Jaume Perfeta. Però, alhora, la comunitat musulmana que vivia al regne de València es posà en marxa per a tractar de rescatar els seus congèneres, mitjançant la coordinació dels que vivien a la ciutat de València i les aljames rurals. En aquest sentit, mercaders musulmans de la moreria valentina aconseguien que els esclaus els foren comanats un mes, període durant el qual es dedicaven a anar per les aljames "acaptant", és a dir, demanant diners per al seu futur rescat. Passat el mes, l'esclau o esclava, com Muça, Çahet o Çuna, era retornat al propietari, però en moltes ocasions podia presentar al poc de temps uns fiadors, que en nom particular i d'aljames senceres, s'oferien a pagar el preu del seu rescat en un temps determinat. Així, els esclaus passaven a viure en aquelles aljames (Vall d'Uixó, Eslida, Vilamarxant, Benaguasil, Xiva, Bunyol, Anna, etc.) fins que es recaptaven els diners necessaris per a aconseguir la seua llibertat, a base d'almoines. 

L'organització i la solidaritat dels musulmans assolí, per tant, un alt nivell, fins al punt que en uns pocs anys centenars dels captius de Sersell havien estat alliberats i molts d'ells integrats en aljames valencianes o aragoneses, com Almonacid, Estivella, Benaguasil o Borja. Tanmateix, un succés de 1419 els féu canviar d'opinió i acabaren per tornar al seu lloc d'origen: un mercader tortosí al·legà davant Alfons el Magnànim que havia estat assaltat en el port de Sersell i havia tingut grans pèrdues, per la qual cosa, en represàlia, el rei ordenà prendre a tots els musulmans de la Corona que procedien d'allà i vendre'ls novament com a esclaus per tal de rescabalar al comerciant. I així passà, molts d'ells, famílies senceres, algunes amb fills que havien nascut ja en terres valencianes, foren presos i subhastats a la capital del regne. Amb tot, sembla que finalment foren alliberats, ja que, segons es desprén de la documentació, pareix que el mercader tortosí havia mentit i el rei acabà per arrestar-lo i confiscar els seus béns, davant el frau que havia comés, implicant a la justícia reial. Així les coses, a partir de 1421 s'observa com la majoria d'aquell musulmans tornaren cap a l'Alger, fugint de les desgràcies que havien patit al regne de València. 

 Grillons com els que eren utilitzats per a immobilitzar els esclaus

Per aquella mateixa època, l'esclavitud era un fenomen tan usual que la mateixa Generalitat de Catalunya decidí establir una institució encarregada d'evitar la fugida d'esclaus de terres catalanes, la Guarda del General. Es projectà en 1413, però no entrà en vigor fins a 1421 i era una espècie d'assegurança pública d'esclaus: tothom qui en tinguera un (de masculí, que tenien més risc de fugida), havia de declarar-lo i pagar una pòlissa per ell; així, en cas que s'escapara, ho podia denunciar i si els oficials de la Guarda -espargits per tot el principat- no podien recuperar-lo en dos mesos, la Generalitat pagava el preu sencer del captiu. Aquest sistema, però, es mostrà completament deficitari, ja que tenia molts costos i, a més a més, era molt poc operatiu a l'hora de prendre els fugitius, uns 30 cada any d'un total d'uns 1.800 esclaus censats, per la qual cosa no arribà ni a la dècada d'existència. Després d'unes considerables pèrdues de vora 12.000 lliures, les Corts catalanes decidiren dissoldre la Guarda del General en 1431, de forma que la fugida d'esclaus deixà d'estar assegurada de forma pública i institucionalitzada. 

En aquell període, per finalitzar, coneixem dos casos ben diferents, però que amb una miqueta d'imaginació podrien haver inspirat films com els que hem esmentat al principi. D'un costat, tenim el del sard anomenat Pere Serra, que aconseguí escapar de la seua captivitat a l'illa de Menorca amb tan mala sort que una tempesta el conduí a Bejaïa (Alger), on també fou esclavitzat i s'islamitzà; al cap de poc tornà a escapar amb uns companys de captiveri, però arribant a les mars de Sardenya foren capturats per una embarcació mallorquina que els dugué a les Balears, on fou reconegut i tornat al seu amo menorquí, amb qui -suposem que per interés- retornà a la fe cristiana. D'un altre costat, tenim la història de dos moros fugitius a terres catalanes que cercaven passatge per Barberia i tractaren d'aconseguir-lo mesclant-se amb la comitiva d'un emir destronat de Tilimsen (també en l'actual Alger), que visità la reina Maria en 1421 a Tortosa. Tanmateix, el batlle de la ciutat hi havia posat moros espies que els denunciaren i foren atrapats, posant-los a treballar en el castell reial de la ciutat, ja que eren experts en fusteria. Els musulmans, però, no desistiren en la seua intenció d'escapar i set mesos després, en la nit de l'onze d'agost, los dits dos moros feren corda de troços de saques ab què se abrigaven i fugiren e escalaren per les letrines del castell levant-ne una post. Espere que tingueren sort i aconseguiren finalment tornar a casa, al nord d'Àfrica. En tot cas, com deia, protagonitzaren una fugida de pel·lícula: amb una corda feta dels sacs que utilitzaven com a vestidura i escapant del castell pel forat de les latrines...

Somnis de llibertat

L’1 de juliol de 1425, a poqueta nit, dos esclaus, els dos anomenats Jordi, decideixen emprendre un nou camí i abandonar la mísera vida que ha marcat la seua existència a Castelló d’Empúries. Amb ells havia d’anar-hi Pere, un altre esclau resident a la vila de l’Empordà, però, arribat el moment, quan els dos fugitius «sonaren lo dit Pere», ell «no hisqué» i tots dos «anaren-se’n a Garriguella», a la falda de la Serra de l’Albera, on s’amagaren al bosc, indret de lladres, malfeiners i fugitius per excel·lència. A ben segur que feia temps que desitjaven escapar del captiveri perquè, en efecte, tots dos declaren posteriorment que «fuisqueren de Castelló ... e se meteren en fuyta ... de lur propri motiu». Somniaven amb un futur millor, amb començar una altra vida, i per això la fugida no havia estat feta a corre-cuita, ni molt menys, sinó que havia estat ben planificada.

La Serra de l'Albera

Un bon indici d’açò és l’elecció del dia i l’hora, perquè els fugitius decideixen emprendre el camí de la llibertat un diumenge, és a dir, una dia festiu en el que les obligacions a casa dels seus amos són més lleugeres i poden eixir a fer un tomb per la vila. La nit, a més, els ajudaria a encobrir la fugida i quan, al matí següent, tots demanarien per ells, ja serien ben lluny. Un dels dos, fins i tot, degué invertir bona part dels seus estalvis per emprendre el nou camí, perquè eixe mateix diumenge comprà una camisa per 6 sous i unes calces blanques per 7 sous a uns conversos de la vila, que s’afegien als 4 reals en moneda que havia aconseguit reunir «de son treball, tirant aygua, adés un diner, adés altre». El seu sarró l’omplien altres «sinch pans doblenchs» que Pere, l’esclau que no es decidí a fugir, li donà abans de marxar. El seu company de viatge, tanmateix, no disposava dels mateixos mitjans i únicament dugué «lo lansol en que jasia ... de casa de son mestre». Fins i tot entre els esclaus la tirania dels diners imposa unes diferències!

Escena d'esclaus servint en un banquet

L’aventura dels nostres protagonistes dura ben poc, perquè a penes una vintena de dies després de la fugida són capturats i duts davant del procurador general dels comtats de Rosselló i Cerdanya, qui fa els pertinents interrogatoris. Durant aquest temps els fugitius han travessat els Pirineus i han fet tots els possibles per sobreviure. De fet, quan són capturats, un dels dos du certa quantitat de ferro, que, segons diu, ha extret ell mateix «ab dos pedres», segurament amb la intenció de vendre’l i aconseguir unes poques monedes. És un bon testimoni de la versalitat d’aquests homes acostumats a bregar amb les dificultats i la duresa de les seues condicions de vida, però aquesta versatilitat és insuficient per sobreviure. Lluny de familiars, amics i de l’entorn que els ha acollit en els últims anys –no sabem si, fins i tot, des del mateix moment del seu naixement–, els dos fugitius són això, fugitius, homes sense arrels, homes fora de tot enquadrament social, i l’única cosa que aconsegueixen és despertar sospites i recels allà per on passen. Aleshores, és qüestió de temps que els guardians de qualsevol dels llocs que visiten o les mateixes autoritats reials els capturen al camp, a la taverna, al mercat o a la plaça d’algun poble on s’ofereixen com a jornalers, sobretot si els seus amos han reclamat la seua tornada. Aquest és, a ben segur, el destí que espera els nostres protagonistes: tornar a la seua “presó” quotidiana i sofrir el càstig que els seus propietaris els vullguen infringir. El seu somni, com molts altres, té un punt i final tant rotund i tant dur com la vida que han dut fins el moment i que els espera d’ara endavant.

Façana de la presó medieval de Castelló d'Empúries

Deixant de banda la història particular dels nostres dos Jordi, reflexionem un moment sobre les condicions i les formes de vida al món medieval. El document que ens ha permès conéixer la seua història ofereix unes dades molt suggerents que no podem desatendre. D’una banda, com hem esmentat abans, fins i tot entre els esclaus hi ha diferències econòmiques que determinen les seues pautes de consum. Un dels nostres protagonistes adquireix dues peces de roba noves per emprendre un nou destí, mentre que el seu company de viatge només pot furtar el llençol de casa del seu amo. De l’altra, cal esmentar la ja més que repetida idea de “móns en contacte”, perquè, si recordem, Jordi compra la roba a dos jueus conversos al mercat de la vila. No coneixem la procedència dels nostres protagonistes, segurament eslaus o nord-africans, i per això hem d’imaginar, de nou, una realitat on conviuen cristians, jueus, conversos i musulmans. Els elements de segregació degueren ser ben presents, però no molt més que els vincles de solidaritat i d’amistat teixits entre persones de les distintes religions i, fins i tot, de les distintes condicions socials.

Aquest és l’últim punt sobre el que volem cridar l’atenció. Per uns moments ens hem endinsat en la vida de dos esclaus, sempre tan fugissers dels documents, i açò ens ha permès conéixer, o almenys intuir, les seues relacions quotidianes i, sobretot, la seua actitud davant de la seua condició. Saben perfectament el que són, coneixen també el lloc que ocupen en l’escala social, i per això intenten escapar-hi. Certament, era una causa perduda, perquè les dificultats per començar una nova vida no anaven a ser poques i tard o d’hora els que ho intentaven queien en mans dels seus antics amos, si no iniciaven un itinerari de vagabundeig i delinqüència que prompte els convertia en uns marginats socials. A més, la condició de fugitius els convertia en homes sense un enquadrament social, polític i econòmic, i aquesta era la pitjor de les realitats dins l’imaginari col·lectiu de la gent medieval. La línia que separava unes situacions de les altres era molt fina, sovint imperceptible –per als contemporanis i, encara més, per als historiadors–, i el cas que hem comentat n’és una bona mostra.