Bon Nadal i fins prompte

Jaume I celebrant el Nadal de 1229 a Mallorca. Als infidels, però, no els va fer gens de gràcia

És temps de pau i treva i, en conseqüència, els membres d'Harca anem a prendre'ns uns dies de descans per a analitzar el que hem realitzat fins ara i agafar forces amb les quals encarar el nou any amb l'esperit de grup renovat. Cal girar la vista arrere i fer un repàs de tot el que hem fet i del que no hem fet, del que hem fet bé i també del que hem fet malament o podríem millorar. Al cap i a la fi, es tracta d'aprendre dels encerts i de les errades per a afrontar els nous projectes historiogràfics conjunts que hem engegat. Esperem continuar escrivint tots plegats després de festes i poder fer públics al nostre web les noves propostes comunes que continuaran el camí encetat amb els congressos internacionals de Càller i Utrecht, en els quals hem participat al llarg de l'any que ara es clou.

En definitiva, els cinc membres d'Harca volem desitjar-vos un Bon Nadal, alhora que us animem a tots vosaltres, amics i lectors, a continuar llegint el nostre blog al llarg de l'any 2010, que esperem que vinga carregat de felicitat, salut i treball per a tothom. D'altra banda, els que teniu facebook ja podeu fer-vos amics d'Harca i d'aquesta manera estareu informats al dia de les nostres activitats i de les actualitzacions del blog.

Finalment, a instància de part donem a conéixer el col·loqui internacional que tindrà lloc a l'Alhambra de Granada entre el 28 i el 30 de gener sobre la continuïtat entre la conquesta d'Alandalús i la d'Amèrica. Ens sembla un tema fascinant i al que en certa manera ja hem tractat d'apropar-nos professionalment mitjançant la sessió que vam organitzar l'agost passat al XV Congrés d'Història Econòmica Mundial; per això, recomanem encaridament l'assistència, per a la qual cal que demaneu la inscripció -gratuïta- als organitzadors, de la forma indicada en el mateix programa del col·loqui.

El neomedievalisme que ve?

En 1977 el professor de Relacions Internacionals de la London School of Economics, Hedley Bull, publicava The Anarchical Society, una anàlisi de l'ordre polític mundial que posava el centre d'atenció en la progressiva pèrdua de poder dels Estats-nació i en l'aparició d'un nou escenari en què prenien un paper destacat altres tipus de corporacions polítiques, econòmiques o socials, com ara els governs regionals, les oenagès, les empreses multinacionals o les comunitats ètniques i religioses. La situació, en paraules, de Bull podia arribar a qualificar-se de new medievalism, en existir una xarxa de sobiranies compartides i superposades que recordava l'atomització de poders de l'Europa dels segles XII i XIII; en conseqüència, com atribuïa a aquells temps, l'autor australià preveia un panorama general d'insegurat global ocasionada per l'increment dels conflictes bèl·lics "privats" -no estatals.

La hipòtesi assentà un nou paradigma dins l'Escola Anglesa de Relacions Internacionals i amb el pas del temps, la caiguda del mur de Berlín, la desintegració del bloc soviètic i l'avanç de la mundialització, guanyà nous adeptes. En la mateixa línia, en 1994, un any després de la formulació del famós 'xoc de civilitzacions' de Samuel Huntington, el periodista Robert Kaplan -que recorda per moments la figura de Murray Thwaite a Els fills de l'emperador- publicà l'article "The Coming Anarchy. How scarcity, crime, overpopulation, tribalism and disease are rapidly destroying the social fabric of our planet" en què, d'una manera o d'una altra, s'insistia en els efectes nocius de la pèrdua d'autoritat dels Estats-nació tradicionals. Geogovern en múltiples nivells, descontrol del poder, augment de la violència, caos social, conflictes constants, etc. La visió féu fortuna entre molts sectors de la intel·lectualitat anglosaxona fins al punt que aquell article ha donat nom a un dels blogs sobre afers internacionals més seguits de la xarxa.

Igualment, també en l'àmbit acadèmic s'han desenvolupat i actualitzat les intuïcions de Bull, especialment des de la segona meitat de la dècada de 1990 i després dels atemptats de l'11 de setembre de 2001, ara sota el nom de neo-medievalism. Es pot donar una ullada a les interpretacions d'aquests politòlegs i experts en seguretat internacional al llibre Neo-medievalism and civil wars, publicat en 2004, amb la foto d'un talibà amb metralleta en la portada. En aquest sentit, una part dels estudis sobre la qüestió incideixen ara en la consolidació dels grups armats transnacionals i la multiplicació de les comunitats ètniques intranacionals que, gràcies a la recent integració tecnològica del món, poden mantenir la cohesió més enllà dels Estats nacionals i operar sobre una base territorial escassa. Al-Qaida i els musulmans, 'evidentment', en serien l'exemple bàsic. De fet, segons explica Bruce Holsinger sembla que el plantejament neomedievalista hauria servit de guia a l'administració Bush en la seua lluita contra el terrorisme internacional.

Tot plegat, malgrat que efectivament és un model que -més enllà de l'escaiença del seu nom- pot servir per explicar i comprendre algunes de les tendències sociopolítiques del nou ordre mundial, la veritat és que la seua proximitat a teories com la de l'esmentat 'xoc de civilitzacions' fan pensar que sobretot revela un estat d'incertesa i angoixa davant la pèrdua del poder tradicional dels qui controlen el món. Si més no, la solució a l'aparició de nous poders no estatals no hauria de ser en cap cas la contraposició d'Estats autoritaris, sense garanties jurídiques i d'adhesions incondicionals. Fet i fet, si haguéssem de fer cas al símil medieval, el resultat final no seria massa esperançador: jerarquització social, oligarquització política, tendència a l'absolutisme, raó d'Estat, intolerància religiosa, persecució de la dissidència...

Entrevista a Antoni Riera Melis

Fa unes setmanes estigué a València el catedràtic de la Universitat de Barcelona Antoni Riera, amb motiu de la seua participació en el master d'història medieval de la nostra Universitat. Aprofitant la seua estada, Harca volgué fer-li una entrevista per a tractar els principals temes de recerca que el professor Riera ha treballat: les manufactures i l'alimentació a l'edat mitjana. Historiogràficament són dos temes que segueixen camins diversos, ja que mentre un camp està plenament consolidat, el segon, encara avui, es troba als afores del medievalisme. En efecte, la historia de l'alimentació, i altres línies subsidiàries com la pesca, no gaudeixen encara del respecte i la consideració de tots els medievalistes. Cal destacar, a més, que aquest menyspreament no és generacional, perquè hi ha alguns joves historiadors que no tenen en compte línies de treball com aquestes. Tampoc és europeu, tot el contrari, ja que a Anglaterra, França i especialment Itàlia compten amb sucosos treballs sobre la història de l'alimentació. Amb els treballs d'Antoni Riera i altres historiadors, com ara Juan Vicente Garcia Marsilla, la historiografia catalana -en sentit ampli- s'ha inserit, també en aquest tema, de ple en els circuits historiogràfics europeus. Tanmateix, calen encara noves investigacions que milloren el nostre coneixement de la història de l'alimentació en el conjunt de la Corona d'Aragó. En aquest sentit, estaria bé recuperar els congressos d'història de l'alimentació que fa uns anys van tindre lloc a Lleida.

Sense més, ací teniu l'entrevista, bon profit!

Trames reticulars ací i allà

El Congrés d'Història de Barcelona va cloure amb un d'aquells apunts que serveixen de ben poc en la tasca historiogràfica, però resulten ben interessants per a periodistes, urbanistes, arquitectes i, perquè no dir-ho, bloguistes amb ganes de fer un post simplement pour parler. La idea era contraposar un mapa de la centuriació romana de Barcelona traçada en el segle I dC* amb un plànol de la proposta d'Eixample feta per Ildefons Cerdà en 1860 per tal de fer notar que, d'alguna manera, el genius loci -l'adaptació dels dissenys espacials als contextos on s'ubiquen- hauria estat recuperada de forma racional per l'enginyer català al pla de Barcelona dèneu segles després del seu desplegament sobre l'ager de Barcino.

Planimetria de la xarxa viaria romana i de la teòrica trama centuriada de Barcino (Quarhis, 5, p. 113)

Trama urbana actual de Barcelona presa de Google Maps

La qüestió, evidentment, no és tan senzilla i si bé és cert que Cerdà basà el seu pla en part de la xarxa viària i els paleocanals fossilitzats des de l'Antiguitat, la veritat és que la coincidència visual es tracta d'una simple casualitat històrica que podria no haver-se donat mai. Sense anar més lluny tenim el cas de la ciutat de València, on igualment s'han documentat traces de la centuriació de l'ager circumdant, però la seua estructura, que amb retrocessos considerables de la superfície conreada arribà a època visigòtica, fou pràcticament esborrada a partir del segle VIII a causa de la nova organització espacial desenvolupada pels colonitzadors araboberbers. L'ocupació feudal iniciada cinc centúries més tard en subvertiria els usos i modificaria part del paisatge, però sense modificar de forma substancial les estructures viàries i hidràuliques bastides pels musulmans. I, a grans trets, eixa trama és la que ha servit de base per a les evolucions posteriors, sense que mai no s'haja recuperat el traçat reticular d'ampli abast.

Proposta de reconstrucció de la centuriació de l'ager valentinum

Xarxa de sèquies majors de la vega de València

Finalment, un altre cas ben diferent és el de les ciutats colonials de l'Amèrica hispana, on s'aplicaren les Ordenanzas de nueva población (1573), que establien la forma reticulada dels assentaments, i a partir d'ací -en funció de la topografia de cada lloc- generalment les urbs sí que han tendit a desenvolupat aquella trama inicial. Es pot observar, per exemple, en el cas de Buenos Aires:

Plànol fundacional de Buenos Aires (1583)

Plànol de Buenos Aires en 1800

Trama actual de Buenos Aires presa de Google Maps

* Molt recentment ha estat realitzada una nova proposta de la retícula centuriada de Barcelona mitjançant l'ús de tècniques SIG i l'aplicació d'estudis de visibilitat espacial. Aquests darrers, en aplicar-se a les centuriacions, tracten de recrear el procés de planificació dels gromatici a partir de les visuals creades pel locus gromae i altres punts topogràfics de gran visibilitat territorial. En el cas de Barcelona, com que no s'ha trobat auguraculum, s'ha suposat el locus gromae en el punt més alt de la colònia, on hi hagué el fòrum, i, d'altra banda, s'han considerat com a principals punts de referència visual el turó del Putget, el turó de les Tres Creus i el peu de Montjuïc (Quarhis, 5, p. 106-123).