Els mapes històrics, els estats medievals i la manera actual d’entendre el món

Recentment he hagut de fer un gran nombre de mapes històrics per qüestions laborals. De les diverses fases de treball que són necessàries per a dibuixar un mapa històric, des que l’imagines mentalment fins que l’acabes, algunes són molt tècniques i repetitives, i això et dóna temps a pensar en moltes coses, entre elles a reflexionar sobre els mateixos mapes que estàs fent i la forma com els entendrà la gent que no és historiadora. Evidentment fa molt de temps que sé que els mapes històrics tenen una gran utilitat per a entendre processos històrics (sobretot polítics, tot i que no únicament) i que de vegades són indispensables perquè no s’entén res sense ells. Però a nivell divulgatiu crec que, de la mateixa manera que són útils, també tenen un gran perill si no van acompanyats d’un bon text explicatiu, i encara així. Per exemple, el típic mapa de la “Reconquesta”, que mostra l’avanç de la frontera dels regnes cristians de la península en detriment del territori d’Alandalús.

El típic mapa de la “Reconquesta”

En efecte, el mapa mostra l’emplaçament de la frontera en cada segle, i s’hi veu clarament que el menut territori cristià situat al nord de la península al segle VIII es va anar ampliant cap al sud al llarg dels segles. De forma lenta al principi, molt ràpidament cap al segle XIII, i també s’hi veu com el procés s’estanca cap al final, quan ja només queda un trosset d’Alandalús acorralat al sud, que és Granada. En definitiva, allò que mostra el mapa és un avanç lineal, clarament definit, un procés que estava quasi predestinat. En realitat aquesta és la intenció del mapa, ja que recull la línia historiogràfica clàssica de la "Reconquesta". Tanmateix, qualsevol historiador sap que això no fou així. Fins al segle X, tot i el tímid avanç territorial dels cristians, la iniciativa la portaven els andalusins. A partir del segle XI hi hagueren avanços i retrocessos d’uns i altres contínuament. Només al segle XII, després de la Navas de Tolosa, va estar clar qui seria el guanyador, i els Tractats de Tudilén i Cazola entre les Corones de Castella i d’Aragó repartint-se el territori andalusí ho deixen ben clar. Al principi, però, cap dels regnes cristians tenia la suficient capacitat poblacional com per a colonitzar els territoris conquistats, fins al punt que l’extremadura (en llatí extrema Durii, el territori entre el Duero i el Tajo) va restar deserta un llarg període de temps.

Precisament la quantitat de població que ocupava un territori a l’edat mitjana és un dels elements que la gent no sol tindre en compte a l’hora d’interpretar un mapa històric. Un exemple, entre molts, podria ser el típic mapa de l’expansió de l’Islam entre els segles VI i VIII, perquè hi ha molta gent que quan el veu no s’acaba de creure que els exèrcits musulmans pogueren conquerir un imperi tan gran en tan poc de temps.

Mapa de l’expansió de l’Islam entre els segles VI i VIII

Efectivament, en una primera mirada al mapa podem veure un territori molt extens que va des de Kabul, en l’actual Afganistan, fins al sud de França. Però aquesta mena de mapes enganyen molt, perquè automàticament el comparem quasi de forma inconscient amb el mateix territori en l’actualitat, que és allò que coneixem més directament perquè és la nostra realitat. Per això és tan important que un mapa així vaja acompanyat d’un text que explique que en l’Alta Edat Mitjana tot aquest territori estava molt poc poblat, bàsicament per tribus ramaderes berbers en el cas del Nord d’Àfrica. I sobretot que també explique que en aquest espai al segle VII no hi havia cap estat organitzat amb capacitat militar per a defensar-se. Només els dos grans imperis europeus, el de Carlemany i el Bizantí, pogueren parar l’expansió militar àrab. I per l’Est, encara que els àrabs van guanyar la batalla del Talas contra els xinesos, no van poder continuar el seu avanç per Àsia, i ambdós imperis es van detindre en aquell punt. A més a més, d’altra banda, cal entendre molt bé què significa una conquesta en aquesta època, especialment la d’un territori amb una població escasa i eminentment rural. Els àrabs van fundar algunes ciutats, i van començar una lenta emigració, però en realitat allò més significatiu és que la població local, una vegada conquerida, acceptà la seua autoritat, es nomenaren governadors àrabs i la gent començà a pagar impostos als nous governants. Així doncs, ací no hi ha res paregut a un estat modern, que és el que sembla en veure el mapa.

Precisament la sobirania i la manera d’entendre els estats és un tercer aspecte que, al meu parer, pot generar confusions en un mapa històric de l’edat mitjana sense unes explicacions molt precises, ja que les fronteres medievals eren molt “elàstiques”, canviaven molt a sovint, però això no tenia les conseqüències que té ara. En la nostra societat contemporània el mapa juga un paper molt important en la manera com entenem mentalment la geopolítica, especialment pel que fa a les qüestions nacionals. Estem avesats a que el territori sobre el qual s’assenta un conjunt de persones que es considera a si mateixa una nació coincidisca, generalment tot i que no sempre, amb les fronteres d’un estat. I estem tan avesats a què això siga així que molta gent confon ambdós termes i els considera sinònims, fins al punt que alguns arriben a considerar que formen part d’un mapa, d’una silueta. Joan Francesc Mira ho ha explicat en diverses ocasions, com ara per exemple en aquest article. Però això no sempre ha estat així, perquè abans del segle XIX no existien els mapes a nivell popular, ni tampoc les nacions tal com les entenem ara.

D’entrada, cal dir que existeix tot un debat historiogràfic sobre l’existència o no dels estats en el sistema feudal, però ací anem a obviar-lo i a admetre que sí, sempre remarcant les diferències amb els estats-nació actuals. Sense anar més lluny, tornant a la península Ibèrica, no hi ha més que veure alguns mapes dels territoris cristians per a adonar-se de la flexibilitat de les fronteres polítiques al llarg dels segles; i no em referisc ara al seu avanç territorial en detriment d’Alandalús, sinó entre els mateixos territoris cristians.

A finals del segle VIII el regne d’Astúries era una estreta franja costanera que anava des de Galícia, que encara pertanyia als andalusins, fins al comtat d’Aragó, que pertanyia a l’Imperi Carolingi, igual que la resta de comtats de la Marca Hispànica. A finals del segle X, en temps de Sanç el Major, el regne de Pamplona incloïa el comtat de Castella per ponent (tot i que oficialment pertanyia al regne de Lleó) i els comtats d’Aragó, Sobrarb i Ribagorça per llevant (tot el nord de l’actual Aragó), sent aquest el període de major extensió territorial del regne. Més tard, al segle XII, després d’arrabassar a Navarra tota la part oest del regne (que ve a ser l’actual País Basc, Sòria i La Rioja), Alfons VII de Castella i de Lleó es va auto-proclamar Emperador d’Hispània, només pel fet que, gràcies al sistema feudal, es van declarar vassalls seus els reis de Portugal, Navarra i Aragó, així com els comtes de Barcelona, Urgell, Tolosa i Foix, entre d’altres, i totes les taifes musulmanes li pagaven pàries. I així podríem seguir posant exemples per tota l’Europa feudal.

El regne d’Astúries en el segle VIII

El regne de Pamplona en temps de Sanç el Major (1004-1035)

Què ens trobem en veure aquests mapes? Que els pobles càntabre i basc eren en realitat asturians al segle VIII? Que els habitats de Burgos, Palència, Logronyo o Loarre, entre d’altres, eren navarresos al segle X? Aparentment sí, segons el mapa, però evidentment no era així. En eixos mapes no s’assenyala cap estat-nació com nosaltres els entenem hui en dia, i el que es veu són territoris sota una autoritat, que és la del rei d’Astúries o la del rei de Pamplona, i no cap altra cosa. Alfons VII no tenia cap imperi, sinó un territori propi i uns vassalls per tota la meitat nord de la península que li ajudaven a l’hora de fer la guerra. Tampoc els habitants de Burgos, que un dia estaven al regne de Pamplona i al dia següent van passar a pertànyer al de Castella, van canviar la seua manera d’estar en el món, tal com ho entenem actualment, ni van començar a parlar d'una altra manera. Simplement van canviar de senyor al qual pagar les rendes i retre homenatge.

D’altra banda, és molt habitual la confusió al voltant de l’estatus jurídic dels estats medievals. Per exemple, és molt comú que en qualsevol fòrum, real o virtual, aparega algú amb la intenció de convèncer a tot el món de la no existència de Catalunya a l’edat mitjana. Segur que més d’una volta n’heu trobat algun. Evidentment tenen raó que mai no va existir un estat, tal com l’entenem actualment, anomenat Catalunya. Existia el comtat de Barcelona, el d’Urgell, el de Girona i uns quants altres més, que inicialment estaven dins de l’Imperi Carolingi però que amb el temps els comtes van crear dinasties i es van declarar independents. Però Catalunya existia, és clar, com a realitat geocultural, i així apareix als documents esmentada ja des del segle XII, com apareixen els catalans, perquè així ho entenia aquella gent. De fet, un parell de segles després, al XIV, va acabar creant-se la noció i realitat del principat de Catalunya, que és la que ha arribat als nostres dies. Dir que Catalunya no existia a l’edat Mitjana és tant com dir, salvant les distàncies, que actualment no existeix Amèrica Llatina.

Els comtats catalans i la seua expansió, entre els segles VIII i XII (mapa extret de la Viquipèdia)

També és molt comú que aquestes mateixes persones ens recorden que Catalunya no era un regne, la qual cosa evidentment és veritat, però ho fan perquè creuen que un comtat, com per exemple el de Barcelona, tenia una categoria inferior a la d’un regne, i volen deixar-ho ben clar per una qüestió política actual i gens històrica. No crec que als catalans medievals els importara molt això, i ignore si als catalans actuals els molesta o no. En qualsevol cas, des del punt de vista de l’historiador, és evident que aquesta mena d’afirmacions no fan sinó demostrar el gran desconeixement existent sobre què és un “estat” feudal a l’edat mitjana o de quina manera es formaren regnes que evidentment no han existit sempre, com ara els de Castella, Portugal i Aragó.

El mecanisme és molt senzill. Com que els reis medievals tenien un sentit patrimonial de la monarquia, sempre solien dividir els seues territoris entre els seus fills. Per això, quan va morir Ferran I, que era rei de Lleó i comte de Castella, va decidir deixar Lleó al seu fill Alfons, Castella al seu fill Sanç, amb el títol de rei, i Galícia i Portugal al seu fill Garcia, també amb el títol de rei. I així és com de sobte apareixen, del no-res, els regnes de Castella i de Galícia. Uns anys després el comte de Portugal decidiria independitzar-se de Galícia i de Lleó i s'autoproclamaria també rei, naixent així el regne de Portugal. El cas d’Aragó fou molt semblant al de Castella. Quan va morir Sanç el Major, rei de Pamplona, també va dividir el regne entre els seus fills. Per a Garcia, que era el primogènit legítim, el regne de Pamplona com a territori principal que era i el títol de rei; per a Ferran el comtat de Castella (que fou el darrer comte, ja que com hem vist a la seua mort va passar a ser un regne); per a Ramir, que era el major però no era legítim, el comtat d’Aragó; i finalment per a Gonçal els comtats de Sobrarb i Ribagorça. Inicialment, doncs, Ramir I fou comte, però a la mort del seu germà Gonçal es va fer amb els seus dos comtats i des de llavors es va autoproclamar rei d’Aragó, Sobrarb i Ribagorça. Una altra vegada havia nascut un regne del no-res, per la voluntat única del seu sobirà. En el cas de València o Mallorca, d'altra banda, encara fou més fàcil, ja que Jaume I va conquerir el territori als musulmans i va crear dos regnes nous per voluntat pròpia.

Al remat només es tracta d'autoritat, de domini, de proclamació pública, i d’ideologia. És cert que un rei té una consideració superior a un comte, per molt independent que aquest siga, d’acord amb el discurs ideològic que va triomfar a l’edat mitjana, ja que els reis es feien ungir per l’Església com a elegits per la gràcia de Déu, i els comtes no. Però en la pràctica no hi ha molta diferència, més enllà del tractament i la parafernàlia ideològica: són els dominadors d’un territori als quals la gent reconeix com a tal i els paguen rendes o ajuden en la guerra com a vassalls feudals. Els regnes i els comtats no existeixen sense els seus titulars dinàstics, perquè aleshores són una altra cosa. El perill està, doncs, com sempre, en veure la societat de l’edat mitjana, o de qualsevol altre període històric, amb els ulls actuals i la nostra manera d’entendre el món, ja que tot ha canviat massa, si més no des de finals del segle XVIII, quan es produí una ruptura cultural molt important, de la qual encara som hereus.

Ricard III està de moda, o com influeixen la literatura i els mitjans de comunicació en la nostra visió de la Història

Reconstrucció facial de Ricard III d’Anglaterra

En els últims dies la premsa ha recollit la notícia (publicada ara a la revista Nature, tot i que ja s’havia fet públic al 2013), segons la qual ha quedat definitivament establert que les restes òssies trobades el 2012 a sota d’un pàrquing de la ciutat de Leicester (on abans hi havia una església) sí són del rei Ricard III d’Anglaterra. Això ja era més o menys evident des que es va produir la troballa, per tota una sèrie d’indicis, proves secundàries i l’aplicació de la lògica històrica, però la prova definitiva ha estat la comparació de l’ADN recuperat de l’esquelet amb el dels descendents de la germana major del rei, Ana de York, que resultà ser una canadenca emigrada després de la Segona Guerra Mundial. Els resultats de la comparació amb l’ADN dels descendents per via masculina, que és l’actual duc de Beaufort, no han estat positius; però segons indiquen els responsables de la recerca això només significa que en algun moment posterior, indeterminat, es va trencar la línia successòria biològica amb un fill il·legítim, per tant deixarem aquest vessant de la notícia per a qui puguen interessar els safarejos sexuals sobre la noblesa i la monarquia anglesa.

Tot allò relacionat amb Ricard III té èxit actualment a Anglaterra. El centre d’interpretació que s’està construint a Leicester sobre el rei i la troballa és certament interessant, com monumental és la tomba que s’ha construït a la Catedral de Leicester, després de discutir-se amb la Catedral de York el dret d’acollir les despulles del rei en acabar les investigacions (l’enterrament oficial serà al 2015). La història de com es van arribar a trobar les despulles del rei el 2012 a sota d’un pàrquing és una miqueta rocambolesca; o millor dit, la història de com un grup de ciutadans simpatitzants i admiradors de Ricard III (la Richard III Society) van pressionar suficientment, i amb arguments raonables, com perquè els historiadors de la Universitat de Leicester s’ho prengueren seriosament i acabaren excavant al pàrquing, fins al punt més increïble encara de trobar la tomba en el primer forat que van fer (evidentment tenien plànols antics de l’església, i una idea aproximada del lloc d’enterrament) i molt a prop de la superfície d’asfalt. Tot plegat es pot veure als dos documentals (en anglés) que us vam oferir fa alguns mesos, que ho conten tot perfectament des de dos punts de vista distints, un de més científic i un altre de més anecdòtic.

Ara bé, ¿com es pot haver arribat a aquesta situació? Perquè Ricard III havia tingut tradicionalment molt mala fama a Anglaterra, tant en el món de la historiografia com també entre el gran públic. De fet, és difícil saber fins a quin punt va poder influir això en el tractament dels historiadors anglesos, però és ben evident que el causant de la seua mala reputació a nivell popular fou William Shakespeare i la seua obra anomenada, precisament, “Richard III”. Shakespeare presentà en la seua obra un Ricard coix i amb malformacions físiques importants, cruel i manipulador, ansiós de poder, que va matar la seua dóna Anne Neville per poder casar-se amb la seua pròpia neboda Isabel de York, i també als seues nebots (el rei Eduard V de 12 anys, i el seu germà menor Ricard) amb la intenció d’usurpar la corona. I així és com el podem veure, per exemple, en la versió de Laurence Olivier a la pel·lícula que aquest actor va dirigir i protagonitzar el 1955.

Fotograma de Laurence Olivier caracteritzat com a Ricard III (1955)

Per la seua banda, Shakespeare es va basar en una obra del filòsof Thomas More, que fou qui va estendre aquestes idees unes dècades després de la mort de Ricard, quan l’escriptor estava al servei dels Tudor, la dinastia que va pujar al tro amb la mort de Ricard III en batalla. És evident, doncs, que la visió presentada por More (i per Shakespeare després) estava clarament esbiaixada pels interessos del poder al que servia, i així s’ha mantingut quasi fins a l’actualitat. Però aquesta visió ha canviat molt ara, i no és precisament conseqüència de la troballa del pàrquing. Al contrari, l’excavació de Leicester és una conseqüència del canvi d’actitud i l’augment de l’interès popular per aquest rei, que alhora és conseqüència de noves recerques històriques que han actualitzat la informació sobre Ricard III. Possiblement un exemple curiós i anecdòtic, però molt clarificador respecte al que estem dient, siga aquesta cançó, que pertany a una sèrie infantil de la BBC anomenada Horrible Histories, que està dedicada a explicar història als xiquets d’una manera amena i entretinguda.

Una altra manera de canviar aquesta visió sobre Ricard III ha estat també la literatura, de la mateixa manera que va ser Shakespeare qui va difondre la visió anterior. El 2003 l’autora canadenca Sandra Worth publicava la seua primera novel·la sobre el rei, anomenada Love and War (publicada en castellà com El ocaso de los Lancaster), que era la primera d’una trilogia que es coneix com The Rose of York (en castellà Las dos rosas). El 2006 vindria Crown of Destinity (El destino de la Corona), i el 2007 Fall from Grace (El último Plantagenet), que posava punt i final a la història del rei. Worth, que és una autora de novel·la històrica i romàntica, presenta un Ricard III que no te res a veure amb el de Shakespeare, puix no sols ha desaparegut qualsevol rastre de malformació física, sinó que fins i tot té un cert atractiu. Viu una història d’amor amb Anne Neville, plena d’obstacles fins que aconsegueix casar-se amb ella, tot i que finalment acabarà morint d’una malaltia. Per descomptat el personatge està totalment desinteressat pels diners i sobretot pel poder, el defuig i li pesa, no té altra finalitat en la vida que l’amor a la seua família i aconseguir la justícia al seu regne, amb el desig de ser un nou rei Artús.



Portades de les novel·les de Sandra Worth, la trilogia anomenada Rose of York

Ja al 2009 era una altra autora de novel·la romàntica, Philippa Gregory, d’origen britànic, qui atacava de nou amb aquesta visió de Ricard de York amb la publicació de The White Queen. En aquest cas Ricard III no era el protagonista, sinó la seua cunyada Elizabeth Woodville, l’esposa d’Eduard IV, però Ricard té un paper molt destacat, com també el té Anne Neville, repetint-se de nou la història d’amor (en aquest cas paral·lela a la d’Eduard i Elizabeth). Posteriorment aquesta autora publicaria altres novel·les romàntiques més inspirades en aquest període, sempre basades en dones, però el que ens interessa ara és que el 2013 la “BBC One” portà a les seues pantalles una sèrie basada en la novel·la de Gregory amb el mateix títol, de manera que aquesta nova manera de veure el personatge històric de Ricard de York ha tingut encara major difusió, tot i ser un personatge secundari. En aquest vídeo, amb imatges de la sèrie The White Queen (no es poden trobar a Youtube escenes concretes senceres pels drets de la cadena) es pot veure molt clarament com és el personatge de Ricard i la seua història d’amor amb Anne Neville, tal com la presenta la sèrie de televisió i la novel·la en la que es basa.

Fotograma de The White Queen, amb la imatge de l’actor Aneurin Barnard caracteritzat com a Richard of York, duc de Gloucerter, futur Ricard III, i Fye Marsay com a lady Anne Neville

Al remat, doncs, podem veure com el personatge que Shakespeare havia creat en ofereix una visió distorsionada de la figura històrica de Ricard III, i ara són també la literatura i la televisió qui l’està canviant de nou. Però això no vol dir que la nova visió siga millor que l’altra des d’un punt de vista purament històric. Per exemple, la troballa de les despulles del rei a Leicester ha servit per comprovar que, en efecte, Ricard III sí tenia certa deformació física, ja que patia escoliosis severa (desviació de la columna) i per tant devia tindre un muscle més alt que l’altre i l’esquena una mica encorvada, però res a veure amb la descripció clarament exagerada que en fa Shakespeare. Pel que fa a la seua personalitat, evidentment és molt difícil fer una biografia històrica raonable, però tant la que presenta Shakespeare com la que presenten Worth i Gregory són purament literàries i inventades. Finalment, pel que fa a certs esdeveniments històrics, la historiografia només pot assegurar que els fills d’Eduard IV desaparegueren, però no si foren assassinats per ordre de son tio Ricard III com afirmen More i Shakesperare, o fou cosa d’Enric Tudor (futur Enric VII) com relata Sandra Worth a la seua novel·la. El problema amb tot plegat, doncs, és saber si el gran públic sabrà distingir entre la realitat històrica i la literatura.

Esquelet de Ricard III, amb la desviació de columna

La conquesta de Barbastro en 1064: una croada avant la lettre?

L'estiu de l'any 1064 un exercit cristià va posar setge a la ciutat musulmana de Barbashtûr, al nord de l'actual Aragó. El Papa havia emés una bulla en la que prometia indulgències a qui participara en aquesta campanya contra els musulmans d'Hispània (ço és, Alandalús), un fet sense precedents en aquell moment, i la notícia va córrer per tot l'Occident cristià. A la crida papal havien acudit alguns guerrers aragonesos, malgrat que el jove rei Sanxo Ramires no hi participava directament perquè les seues forces estaven molt delmades després de la derrota en la batalla de Graus, en la qual havia mort són pare el rei Ramir I. També participava en l'exercit un contingent important de catalans, liderats pel comte d'Urgell, Ermengol III. I sobretot n'hi havia francs, molts francs, el gruix principal de l'exercit, d'entre els quals destacava el duc d'Aquitània, Guillem VIII, amb un important nombre de vassalls del migdia francés; i també normands vinguts de Normandia i del sud d'Itàlia (territori que controlaven en aquell moment).

Barbastre en l'actualitat

El fet que per primera vegada el Papa haguera cridat a la guerra santa, prometent indulgències, i el gran nombre de combatents estrangers que participaren en aquella campanya, ha portat algun autor a considerar aquesta guerra com una vertadera croada, malgrat que encara faltaven més de 30 anys perquè començara la Primera Croada a Terra Santa (1096-1099). Amb tot, la majoria l'han anomenada protocroada o precroada, mentre que molts altres han negat contundentment que la conquesta de Barbastre de 1064 fóra una croada, ja que aquesta només podria tindre el propòsit d'alliberar Jerusalem i Terra Santa. Tot i això, Barbastre apareix sempre esmentat en qualsevol treball sobre les Croades com un clar antecedent, independentment de la qualificació que reba la campanya per part de l'historiador de torn, i ocupa un lloc especial en la recerca sobre la formació dels conceptes de croada, guerra santa i guerra justa. De fet, el debat sobre la conquesta de Barbastre en 1064 fa anys que dura i, en efecte, és tan absurd com ho sembla a primera vista, ja que mentre els historiadors discutien si això era o no era una croada, restaven per resoldre qüestions tan importants com ara per què es va produir aquella campanya, o per què l'exercit franc va elegir Barbastre com a objectiu. En definitiva, conéixer quins canvis es van produir en aquell moment perquè començara definitivament l'expansió feudal sobre Alandalús.

Per a la majoria dels autors interessats en la història de les ideologies aquesta campanya continua sent “un enigma”. Barbashtûr era una madina menuda en el segle XI, fins i tot mediocre en els vessants econòmic i cultural. Les seues defenses, construïdes uns 200 anys abans, en època emiral, tampoc eren especialment fortes. Llavors, per què l'exercit franc va assetjar i arrasar aquesta localitat? La resposta, en realitat, no és cap enigma si fem un repàs a l'escenari local en els anys anteriors a la conquesta, tal com ha mostrat més recentment Carlos Laliena. Saragossa s'havia convertit en un dels poders musulmans més importants d'Alandalús, junt a Toledo, després de la caiguda del Califat, i a més era l'encarregada de guardar la frontera amb els cristians. A la mort de Sulayman al-Musta'in en 1047, el fundador de la dinastia dels Banu Hud que governava la taifa de Saragossa, es va repartir el territori entre els seues fills, però prompte un d'aquests, Àhmad al-Múqtadir, va recuperar la totalitat del territori incorporant a Saragossa les ciutats de Tudela i Tortosa entre altres, amb l'única excepció de Lleida, que va quedar en mans del seu germà Yússuf al-Mudhàffar. En 1064, doncs, Barbashtûr estava al bell mig dels dos poders andalusins enfrontats, en una espècia de terra de ningú, i aquesta va ser una de els raons per les quals els francs van elegir aquesta localitat. Però no va ser l'única. Cal fixar-se també en el que feien els nobles aragonesos i catalans en aquests anys.

Representació teatral del Setge de Barbastre, que es fa cada any en aquesta localitat

La debilitat dels musulmans en aquelles dècades prèvies, a causa dels enfrontaments mutus, havia animat els barons cristians a augmentar la seua agressivitat sobre al territori andalusí, només pal·liada en part pel pagament de pàries. Les rebia el comte de Barcelona i el d'Urgell, les rebia el rei d'Aragó i el rei de Pamplona, fins i tot el rei de Lleó rebia pàries de Saragossa, però també les rebien barons fronterers com Arnau Mir. Les despeses per a l'estat taifa eren, doncs, immenses. Amb tot, Arnau Mir no renunciava a ocupar castells i construir-ne de nous, malgrat rebre les pàries. Tenia castells a la vall d'Àger, va aconseguir que els comtes li cediren més castells al nord de la plana de Lleida, des dels quals assetjava aquesta madina i també Balaguer, i finalment n'aconseguí més entre els rius Cinca i Noguera Ribagorçana, traslladant cap a l'oest el seu camp d'operacions. En definitiva, cap a 1059 Arnau Mir controlava una trentena de castells en la frontera de la Ribagorça amb les taifes de Saragossa i Lleida, la qual cosa el convertia en un poder important de la zona (vegeu mapa més endavant). Per la seua banda, Ramir I d'Aragó notava que Arnau Mir i els comtes catalans començaven a guanyar molt de terreny i feien perillar les seues possibilitats pròpies d'expansió, per això intensificà les relacions amb Pamplona i mamprengué una política d'aliances matrimonials amb el duc d'Aquitània. Aquest punt és molt important per entendre després el que passarà a Barbastre. Cap a 1055 començà també a fortificar el curs alt del riu Cinca, amb la construcció de torres i castells, però la iniciativa continuava en mans del catalans: Ramon Berenguer I de Barcelona trencà el seu pacte amb al-Múqtadir i s'alià amb Ermengol III d'Urgell, en un pacte que incloïa també Arnau Mir, per a ocupar nous castells i territoris andalusins a l'est del territori controlat per Arnau. Uns mesos després, entre tots tres controlaven tota la Ribagorça, i estaven en disposició d'amenaçar Lleida, el baix Cinca i Saragossa (vegeu, de nou, el mapa de més endavant).

No solament els andalusins temien per aquest avanç territorial. També el rei d'Aragó veia una vegada més perillar la seua expansió sota l'amenaça dels catalans, situació que s'agreujava quan en 1058 intentava ocupar el castell de Bolea, prop d'Osca, i fracassava. Tanmateix, de cop i volta la política d'aliances regionals va canviar, afavorint Ramir I: Ermengol d'Urgell i Arnau Mir s'allunyaren del comte de Barcelona i s'aproparen al rei d'Aragó, mentre que aquest darrer aconseguia un beneficiós pacte amb Sanxo Garcés IV de Pamplona, en un moment d'extrema debilitat d'aquest. A més, Arnau Mir contactava per primera vegada amb el Papa i es posava sota la seua protecció, just abans de començar a acostar-se als aragonesos, i Ermengol segellava una aliança matrimonial amb Ramir. Davant d'aquesta nova situació, doncs, en 1062 el rei d'Aragó començava a ocupar fortificacions andalusines, les quals infeudaria a Arnau Mir posteriorment. I a l'any següent, en 1063, Ramir I ho intentà amb Graus, un punt decisiu per a controlar el riu Cinca, però fracassà. L'exercit reunit per al Múqtadir de Saragossa, la major part del qual estava format per mercenaris castellans, aconseguia vèncer els aragonesos, i el mateix rei moria en la batalla, just l'any anterior a la campanya de Barbastre que ara ens ocupa. La situació de l'escenari regional en aquell any, doncs, era aquest:

Mapa de l'escenari dels fets ens els anys anteriors a la conquesta de Barbastre (es pot ampliar per veure'l amb detall)

Després de la derrota de Graus i la mort de Ramir I, Aragó es va trobar en una situació perillosa, amb un exercit delmat i un nou rei, Sanxo Ramires, de només 18 anys. Tradicionalment s'ha atribuït al Papa el fet de mamprendre l'organització de la defensa del regne, que en efecte va emetre una bulla per a prometre indulgències a tots els que acudiren a lluitar contra els musulmans d'Hispània (malgrat que la majoria de l'exercit vencedor en Graus eren mercenaris castellans), i segurament va emprar les seues influències sobre els normands del sud d'Itàlia. Amb tot, sembla que aquest només va ser un complement, ja que la decisió principal d'acudir fins a Aragó a lluitar contra els musulmans com a resposta a la batalla de Graus sembla que va correspondre en realitat al duc d'Aquitània, que, com ja hem vist, mantenia aliances amb el rei d'Aragó, i que va ser qui va mobilitzar els francs, ajudat per la perspectiva de botí i la possibilitat de participar en una guerra santa amb el suport del Papa.

A la primavera de 1064, doncs, tot estava preparat. Una part dels francs creuaren els Pirineus per la costa, com testimonia una carta del Papa dirigida al bisbe de Narbona en la qual el comminava a protegir els jueus de l'atac d'aquest exercit, i una vegada a Catalunya s'ajuntaren amb les tropes d'Ermengol III d'Urgell i mamprengueren camí cap a l'Aragó. El gruix dels francs, però, amb el duc d'Aquitània al capdavant, creuaren els Pirineus per Somport, amb el beneplàcit del rei Sanxo Ramires. Segurament cap al mes d'abril saquejaren la comarca d'Osca i assetjaren la madina, però de seguida alçaren el campament i posaren rumb a Barbastre. Per què canviaren d'opinió i elegiren aquest altre lloc? Si observem el mapa adjunt, en el qual es resumeix tot el que he explicat fins ara, les raons són més que evidents. Als francs probablement els donava igual saquejar una ciutat que altra, tot i que com ja he explicat adés l'emplaçament de Barbastre en terra de ningú entre les taifes enfrontades de Saragossa i Lleida afavoria l'elecció. Tanmateix, als catalans i, sobretot, als aragonesos, no els era igual un lloc o un altre. Barbastre era el tap que impedia continuar l'avanç cap al sud per la conca del Cinca, l'empresa que havia iniciat Ramir I i en la qual havia mort durant l'intent de prendre el castell de Graus, just al nord de Barbastre; i també la porta a la plana de Lleida baixant per aquest riu.

Guerrers normands en el tapís de Bayeux, que representa la conquesta d'Anglaterra per Guillem el Conqueridor en 1066, només dos anys després de la campanya de Barbastre.

A mitjans de juliol la ciutat es va rendir, i l'exercit cristià la va saquejar a consciència, feren esclaus a la totalitat de la població capturada (50.000 segons algunes fonts, la qual cosa és impossible), i arrasaren bona part de la madina. Només cal imaginar la imatge aterradora d'aquells normands amb les seues cuirasses i cotes de malla, els seues cascs amb protector nasal, les seues espases pesades i les seues destrals. Immediatament després de prendre la ciutat, tanmateix, tal com havien vingut pegaren mitja volta i tornaren a creuar els Pirineus en direcció a casa, carregats d'un botí material i espiritual. Això és, tot el que pogueren robar, més la plata encunyada que tragueren dels rescats de presoners i de la venda dels esclaus, però també les indulgències papals; un botí, aquest darrer, gens menyspreable en una societat com la cristiana medieval. Barbastre va quedar pràcticament buida, i amb el permís del rei d'Aragó va passar a mans d'Ermengol III d'Urgell, que va romandre en ella amb una guarnició. A l'any següent, el 1065, al-Mudhàffar de Lleida va demanar ajuda per tot Alandalús per a recuperar la ciutat, i van respondre els seu germà al-Múqtadir de Saragossa, amb el qual va firmar una treva, i al-Mútadid de Sevilla, el qual envià tropes, que junt als mercenaris castellans recuperaren novament Barbashtûr. Ermengol III va morir en aquella batalla de 1065, i no seria fins 1101 que Pere I d'Aragó conqueriria de nou la vila i la integraria definitivament en el regne d'Aragó.

Comptat i debatut, el que hem pogut comprovar és que si aquella campanya fou una croada, o no, ben poc importa en realitat, perquè allò no va ser l'impuls principal de la guerra de Barbastre. El duc d'Aquitània, impulsor de la campanya, la va iniciar clarament pels seus pactes amb la dinastia aragonesa, arrossegant un gran nombre de cavallers francs gràcies a les xarxes vassallàtiques i aliances que s'havien format anys enrere en els territoris del nucli central del feudalisme. Per descomptat, als guanys materials habituals d'aquesta mena de guerres se sumaven ara els guanys espirituals promesos pel Papa, per primera vegada, de manera que aquesta combinació va ajudar extraordinàriament a impulsar l'èxit de la crida per Europa. No hi ha dubte que l'aspecte religiós és important, ja que en una societat com la medieval no podem de cap manera suposar que només els bens materials impulsen l'expansió. Però tampoc podem caure en el vessant contrari, com fan alguns historiadors, i confondre la justificació ideològica de la guerra justa i santa facilitada per l'Església amb el vertader impuls de l'expansió. En el cas dels catalans i els aragonesos tot això encara és més evident. És cert que el paper del Papa en aquella campanya va influir molt en la concepció que tenia aquella gent de la guerra contra els musulmans. El mateix Arnau Mir començà en aquells anys, i poc després també Sanxo Ramires, a omplir els seues documents d'agraïments a Déu pels seus triomfs. Però el desenvolupament dels esdeveniments ens deixa clar que la conquesta de Barbastre tenia un objectiu territorial, fins i tot dinàstic, com els tindrien clarament les conquestes de la Catalunya Nova i el Baix Aragó en el segle XII i de València i Mallorca en el XIII.

Església de Sant Pere d'Àger, clarament vinculada al Papa i a Sant Pere, on va ser soterrat Ermengol III d'Urgell en 1065. Foto extreta de Viquipèdia

Pel que fa a les conseqüències de la campanya de Barbastre en Europa, va haver-hi una fonamental. L'aristocràcia franca va aprendre que desviant la seua violència contra els musulmans d'Alandalús (i poc després de Terra Santa) podia guanyar-se un bon botí material, com era habitual, però gràcies a la guerra santa impulsada per l'Església podia guanyar-se també un botí espiritual. La capacitat de redimir els pecats i guanyar-se el cel matant infidels. I això, només 30 anys abans de proclamar-se la Primera Croada, és fonamental per entendre l'expansió feudal medieval. Generació rere generació, gràcies a les velles històries, el prestigi de les conquestes i les lluites contra els musulmans es transmetien de pares a fills, als quals ajudaven els trobadors amb poemes com ara Le Siége de Barbastre, un cantar de gesta del segle XII dedicat a aquesta campanya que òbviament recollia una tradició oral, i que demostra que la guerra de Barbastre va marcar l'aristocràcia franca. Es tractava d'un grup social que estava desitjant projectar la seua violència contra l'exterior, guanyar prestigi i augmentar els seus guanys materials, tot sota la cobertura de la guerra santa com a justificació ideològica llançada pel papat amb la promesa de guanyar-se el cel a més d'indulgències vàries. Els catalanoaragonesos, per la seua banda, aprengueren que les grans medines andalusines no eren invencibles i que es podien prendre, animant els desitjos expansionistes de les dinasties reials i comtals. El brou ideològic estava servit perquè l'expansió feudal medieval s'iniciara sobre Alandalús i sobre la resta de la perifèria europea.

“La función del historiador es amueblar cabezas”. Entrevista a Pascual Martínez Sopena

Com sabeu, el passat mes d’octubre va tenir lloc a València el col·loqui Coneixement expert i valor de les coses. Peritatge tècnic i econòmic, del que ja parlàrem ací en el seu moment. Durant eixos dies de frenètica activitat científica hi hagué temps també per poder conversar amb molts dels assistents, i parlar amb alguns d’ells de manera més detinguda. En aquesta ocasió, tinguérem l’oportunitat de compartir una bona estona amb Pascual Martínez Sopena, professor del Departamento de Historia Antigua y Medieval de la Universidad de Valladolid. I la veritat és que resultà molt enriquidor escoltar les paraules d’un investigador ben conscient de la tasca que du a terme i de quina ha de ser la projecció del seu treball, del treball dels historiadors en generals, cap a la societat.

Al llarg de la conversa parlàrem de la monarquia, de la noblesa, de l’església i de les relacions entre senyors i camperols, d’antroponímia i del camí de Santiago com a eix vertebrador del nord de la península Ibèrica en tots els sentits –social, polític i econòmic–, però, a banda dels temes que li proposàrem, hi hagué tres elements que vehicularen el discurs del nostre entrevistat. D’una banda, la necessitat de treballar de manera conjunta per posar en comú coneixements i experiències, tot amb la finalitat d’ajudar-nos els uns als altres i fer més productiva la sempre àrdua tasca de l’investigador. Només amb el treball conjunt és possible plantejar focus d’estudi més amples i oferir visions més completes dels fenòmens que experimenta la societat. Perquè, en efecte, aquest és el segon element que ressaltà Martínez Sopena: estudiar el passat medieval sí, però estudiar el passat de la societat medieval. I això, com digué ell mateix, es pot fer des del punt de vista de la política, l’economia i la cultura, entre molts altres, però sense perdre mai el referent social i les repercussions que els distints fenòmens tenen en el conjunt de la societat. I és aquesta l’única forma d’aconseguir arribar a la societat.

Vet ací el tercer element a ressaltar del discurs de Sopena: la incidència de la tasca de l’historiador en la societat actual. Lluny dels paradigmes esbossats de manera tradicional, aquells de comprendre millor el passat per poder trobar una explicació al present i oferir respostes per al futur, Martínez Sopena digué una frase contundent, alhora que ben ajustada a la realitat. Posant per escrit les seues pròpies paraules, digué: “la función del historiador es la de amueblar cabezas”. És a dir, la feina de l’historiador ha de ser proporcionar ferramentes i eines als joves per poder adquirir una capacitat crítica que els ajude a prendre decisions, tant en el plànol individual com en el col·lectiu. Només així el nostre treball tindrà algun sentit.

Sense més, deixo la paraula al professor Pascual Martínez Sopena, perquè ningú millor que ell podrà explicar-vos tot açò que he intentat resumir ací. Gaudiu de l’entrevista.

La reina Blanca i el rei perdut

Recuperant la sèrie de posts intranscendents i de caràcter més frívol, com ara el de l'obertura de la tomba de Pere el Gran, caldrà parlar també de l'obertura de la de Jaume II, recollida per la premsa la setmana passada quan el Centre de Restauració de Bens Mobles de Catalunya va permetre l'entrada dels periodistes per a veure les restes que s'havien trobat a l'interior i en va fer públics els primers resultats. Al contrari que en el cas de Pere el Gran, la tomba del seu fill i la reina Blanca d'Anjou sí havia estat oberta i espoliada al segle XIX durant les guerres carlines, per la qual cosa no s'esperava trobar restes tan ben conservades com les de la tomba de l'altre costat de l'altar de Santes Creus. Però l'espectacle que hi havia en obrir-la, i que s'aprecia a la fotografia, era prou decebedor: restes humanes òssies i momificades, i altres restes tèxtils i de fusta, tot trossejat i barrejat. Sembla que en 1836 un escamot de l'exercit liberal, que havia assaltat el monestir, van arrancar el front d'alabastre de la tomba afegit al segle XVI i van practicar un forat al sarcòfag de pedra gòtica, per on van extraure les mòmies dels reis tirant bruscament dels peus; però el forat era massa estret i els cosos es van destrossar. Posteriorment van clavar les despulles reials en baionetes i les van passejar per tot el monestir, fins que la mòmia de la reina va acabar dins d'un pou i la del rei es va perdre per sempre més. Temps després un ex-monjo va recuperar del fons del pou les despulles de Blanca d'Anjou i les va introduir de nou a la tomba, junt a la pelvis d'un home d'uns 60 anys -possiblement la de Jaume II- i altres restes d'un altre home jove -potser de l'infant Ferran-, deixant-ho tot tal qual ho han trobat ara els experts del projecte de restauració de les tombes reials.

Cal recordar que aquestes dues tombes són tot un aparell arquitectònic i iconogràfic d'ideologia reial ideada per Jaume II, pròpia del primer rei de la Corona d'Aragó que va tindre una visió estadista de la monarquia. Primer de tot cal tindre present el fet que Pere el Gran decidira soterrar-se a Santes Creus i no al monestir de Poblet com son pare Jaume I, marcant distàncies. Alfons el Franc va voler tornar a Poblet, però el seu germà Jaume II preferí seguir els passos mortuoris de son pare i, de fet, ell va ser l'artífex de la construcció de les dues tombes de Santes Creus. Primer la que va manar fer per a son pare mitjançant una banyera de pòrfir d'època antiga, a l'estil dels reis de Sicília; i després la seua pròpia, compartida amb la seua muller, amb estàtues jacents mortuòries al damunt, seguint l'estil de les tombes reials de França a Saint-Denis de Paris ideades per Lluís IX. Les estàtues dels reis estan protegides per àngels junt als coixins on reposen els caps, i al peus el rei té un parell de lleons, símbol de poder i força, mentre que la reina té, curiosament, dos gossets, símbol de fidelitat. No deixa de ser molt curiós, també, que Jaume II decidira soterrar-se junt a la seua esposa -sent el primer cas de la dinastia, encara que després les reines es soterraren a Poblet- i més tenint en compte que van passar 17 anys entre la mort d'ambdós i que el rei havia tingut dues esposes més després. Clar que, no caldria donar-li una explicació massa romàntica al fet, si pensem que la doble tomba per al matrimoni reial va ser encarregada molt poc després de la mort de Blanca.

Passant a l'aspecte més morbós de tot plegat, el forenses i antropòlegs de l'Institut de Medicina Legal de Catalunya han pogut restituir anatòmicament la mòmia de Blanca d'Anjou, destacant el fet extraordinari de la seua posició, lleugerament inclinada a l'esquerra, cosa molt poc habitual als enterraments medievals. Està previst aconseguir el seu ADN, i amb ell el dels Anjou, però de moment ja s'ha pogut confirmar que la reina va morir durant un part o molt poc de temps després, ja que la mida de l'úter momificat és el d'una dona embarassada, i el ventre unflat cobreix part de les extremitats. De fet, per la documentació escrita sabem que va morir el 13 d'octubre de 1310, amb 27 anys, només dos dies després d'haver donat a llum al seu desé fill per una complicació en el part. En aquest sentit, també es volen estudiar els productes farmacològics que s'empraven a l'Edat Mitjana per a mitigar els dolors del part. Finalment, cal dir que a la mòmia li falta part del crani, però conserva tota la pell momificada de la cara, per la qual cosa ara s'han pogut reconstruir les faccions i més avant es podrà fer una imatge fidedigna del seu aspecte. Però de moment sobre això darrer sabem que, en opinió d'una antropòloga de l'equip, i segons conta la crònica del diari el País, la reina Blanca “era guapa”. Potser per això Jaume II va rebre de bon grat el seu matrimoni de conveniència amb la filla del rei de Nàpols, que posava fi a les disputes per Sicília.

Fotografies de Ramon Maroto i el CRBM de Catalunya fetes públiques pel projecte de restauració de les tombes reials de Santes Creus

El "Liber Feudorum Maior" en línia

Alfons d'Aragó, el Cast, (1157-1196) i Sança de Castella (1154-1208)

Fa uns dies que el Portal d'Arxius Espanyols ha posat en xarxa la primera reproducció digital del Liber Feudorum Maior, el "gran llibre dels feus" amb el qual els comtes de Barcelona posaren per escrit la seua legitimitat com a dinastia regnant en Catalunya a finals del segle XII. Així, segons ha dit un dels seus principals estudiosos, Adam J. Kosto, el cartulari no fou una simple eina administrativa sinó, sobretot, una magna expressió escrita del poder, com revela el seu distintiu programa pictòric, que inclou algunes de les primeres representacions conegudes de l'homenatge vassallàtic de tot Europa. En podreu saber més a través de la corresponent entrada de la Viquipèdia en anglés (amb les seues imatges), d'aquest article del mateix Kosto i de les indicacions realitzades per María Eugenia Ibarburu. A més a més, el podeu fullejar des d'aquesta adreça i veure una selecció de les seues miniatures a continuació:

La banyera del rei Pere

L'any vinent es commemorarà oficialment el 850 aniversari de la fundació del monestir de Santes Creus, situat a la comarca catalana de l'Alt Camp. I amb aquest motiu, dimecres es va presentar públicament el projecte de restauració de les tombes de Pere el Gran i Jaume II, el qual portarà endavant el Museu d'Història de Catalunya. Allò que més ha cridat l'atenció és el fet que les restes embalsamades del rei Pere estan encara intactes a l'interior de la seua tomba, perquè aquesta no ha sigut mai oberta ni espoliada, com sí ho han estat les tombes de Jaume II, a la vora mateixa de l'altra, o les de la resta de reis que hi ha inhumats a Poblet. Per això, el projecte inclou l'obertura de la tomba i l'estudi, per primera vegada, del cos in situ i el ritus funerari d'un rei medieval de la Corona d'Aragó. De fet, de moment ja s'ha realitzat una endoscòpia a la tomba i s'han pogut veure les restes del rei, prou ben conservades després de 724 anys.

Aspecte actual de les despulles de Pere el Gran, entre les quals s'aprecia perfectament el cap, potser cobert amb un casquet

Del vessant més anecdòtic s'ha destacat el fet que, gràcies a l'estudi de l'ADN de Pere III d'Aragó, per fi es podran distingir les despulles momificades de la resta de reis soterrats a Poblet, barrejades al segle XIX durant l'espoli de les seues tombes. Almenys les d'Alfons el Franc com a fill i, sobretot, les restes de Jaume I com a pare, que són les que més interés han despertat sempre. De fet, l'any passat ja es va parlar de futurs estudis sobre la mòmia del rei Jaume, que ara seran més fàcils de fer. En qualsevol cas, aquesta classe d'estudis no aporten dades massa rellevants des del punt de vista historiogràfic i segurament malbaraten recursos que podrien finançar recerques més profitoses. Però ja que es fan, perquè aquestes coses agraden a la gent, també és cert que amb les dades ben emprades, i combinades amb les fonts documentals, poden ajudar a comprendre millor la societat medieval. Mai se sap el que la informació personal sobre un rei pot aportar al coneixement de la societat que governava, com ara saber per què va morir, amb totes les implicacions polítiques, econòmiques, ideològiques i, en definitiva, socials, que pot tindre un fet així.

La tomba de Pere el Gran a Santes Creus, amb una “banyera” de pòrfir

Pel que fa a la tomba en sí, resulta interessant pel fet que la base és en realitat una banyera de pòrfir, una pedra que en època antiga estava relacionada amb els emperadors romans pel seu color púrpura. En realitat aquesta no és la tomba original del rei, sinó que la va construir Jaume II per al seu pare, basant-se en les tombes dels papes de l'època que reaprofitaven antigues banyeres romanes de pòrfir, i amb un clar estil sicilià en en el conjunt. Un aspecte que segurament el mateix Jaume havia pogut comprovar mentre va regnar a l'illa i, de fet, els materials es van portar des de Palerm, tot i que la banyera deu ser una peça antiga d'importació oriental. En definitiva, allò més interessant des del punt de vist històric potser no és la part artística del monument, de la qual ja se n'ocuparan els historiadors de l'art, sinó el “programa polític” que Jaume II va voler representar a través de la tomba de son pare: la banyera romana, els lleons que la sustenten, el gòtic acabat d'introduir a la Corona d'Aragó... Eren moltes coses les que canviaven en la concepció de la monarquia feudal a partir d'aquest rei.

Pere el Gran lluitant contra el rei de França

Finalment, pel que fa a altres dades, potser és interessant veure el reportatge que en va fer TVC, incloent-hi una entrevista amb la coordinadora general del projecte Marina Miquel. El vídeo conté algunes errades no massa importants, potser a excepció de l'oblit del regnat d'Alfons el Franc en l'arbre genealògic familiar. Altra cosa és la insistència en anomenar el rei com a Pere II, seguint el numeral dels comtes de Barcelona, però això ja no és culpa dels periodistes...

Podeu llegir més sobre el tema i veure el vídeo de l'endoscòpia ací, una foto de la tomba en alta resolució ací, i més fotos de tot plegat també ací.