Alacant en la Guerra dels dos Peres, a punt de desaparéixer a mans dels castellans

Castell de la Santa Bàrbara d'Alacant, una fortificació medieval d'orígens andalusins

Febrer de 1367. Els síndics de la vila d’Alacant han fet el camí de diversos dies que els separa de Castelló de la Plana per a assistir a les Corts valencianes que es reunixen allà. Fa més de deu anys que la guerra ha arribat al regne. És el conflicte més llarg i cruel que els alacantins recorden des de la seua incorporació al territori valencià a començaments del segle XIV, després que Jaume II haguera pres una part del Regne de Múrcia i l’haguera convertida en la Governació d’Oriola. De fet, aquella conquesta subjau a la confrontació oberta per Pere el Cruel, que aspira a reincorporar a la Corona de Castella els seus antics dominis. Així les coses, des de l'inici de la contesa les viles d'Oriola, Alacant i Elx han sigut, juntament amb les de l'interior del regne, els llocs més atacats i on preferentment s'han enviat els exèrcits de cavallers armats i alforrats que les Diputacions del General d’Aragó, València i Catalunya paguen per tal de defendre les seues fronteres. 

L’any 1364, no obstant això, havia esdevingut terrible i l'abast de l'ofensiva del monarca castellà havia superat la capacitat defensiva dels vassalls del rei aragonés, Pere el Cerimoniós. Van caure Castellfabib i Sogorb a l’interior, València va ser durament assetjada, Morvedre ocupada i el sud especialment castigat. Tota la zona es va convertir en un caos de destrucció i inseguretat. Alacant, de fet, va patir un saqueig aterrador, la major part de la seua població va ser morta o feta esclava i la localitat va quedar deserta, ja que els pocs supervivents es van refugiar, vagarejant, en les principals ciutats del regne. Així ho recordaven els síndics alacantins de les susdites Corts valencianes de 1367:  “Quan la dita vila fou entrada a espasa, fou destroïda per los castellans per minva de socors e ajuda, en la qual destrucció foren mortes e perdudes DCCCC e pus, de les quals n·a huy entre donzelles o fadrines e altres honrades dones CC e pus en lo Regne de Granada qui se'n portaren moros [...]  Aquelles poques persones que·s salvaren isqueren en camissa, nus sens altres robes e béns, jassie que durant la present guerra en aprés hagen viscut en la ciutat de València e de Xàtiva e en altres lochs del regne fort pobrament per manera de acapte”.  

Amb tot, també relaten que uns pocs mesos després, per tal de no perdre el control total del sud del regne i a precs del Cerimoniós, s’havien reagrupat i tornat a Alacant, la qual, malgrat això, continuava “quasi deserta, que no y són a present LX pobladors”. De més de 1.000 pobladors a només 60, eixe era el balanç de la cruenta guerra per als alacantins. I, de més a més, els pocs que havien sobreviscut i regressat seguien experimentant els atacs dels castellans i els musulmans, que procedien a fer noves captures: “Com la dita vila està en frontera de mar e de terra, que quasi pochs són los dies que no y repiquen per saltiadors almugàvares sarrayns o per lenys o galeres de enemichs, enaxí que per la poca gent que y ha (que no basten a LX pobladors on comunament n'estaven mil ans de la destrucció) han cativat los moros VII persones e més de aquelles poques que y són tornades”. Per a acabar-ho d'adobar, els que havien tornat ni tenien armes amb què defendre’s ni podien assegurar-se la provisió d'aliments més enllà del que bonament aconseguien dia a dia: “En la dita vila no ha LX pobladors, los quals ab veritat, senyor, e ab gran vergonya dien que no han lançes ni armes de nenguna natura, ni viandes algunes de què pusquen passar, sinó ço que ab gran treball e vergonya guanyen cascun dia per lur provisió”. 

Miniatura de les Cròniques de Jean Froissart sobre la Guerra dels Cent Anys a mitjan segle XIV

I és per això que els representants de la localitat explicaren aquelles circumstàncies en les Corts valencianes, perquè la resta d’habitants del regne entengueren la seua situació extrema i pogueren ajudar-los monetàriament, com així va succeir. Molt poc després, a més a més, decidiren fer una petició al rei que encara hui en dia aborrona en llegir-la. Demanaren que cada vegada que la vila fóra atacada hi romangueren els hòmens, però les dones i els fills foren traslladats a altres llocs per a evitar que els primers s'ablaniren en sentir els seus plors i crits. Així ho explica la disposició al respecte ordenada per Pere el Cerimoniós: “En lo temps de la guerra havem per experiència conegut que·n alguns lochs que eren assetjats per los enamichs, o molt oppreses, los hòmens qui dins eren abtes a deffensar aquells, oynts los plors e·ls crits de lurs mullers e fills (no abtes a defensió dels dits lochs), mas de la terror dels dits enamichs molts congoxants se torbaven e perdien lur ardiment e ferm coratge a defendre aquells, e amaven més ab tractaments, ans que a les dites mullers e fills fos fet crueltat, dan o desonor, liurar si mateix e los dits lochs als dits enamichs”.  

En conseqüència, el monarca va concedir la llicència per a procedir a aquell trasllat sempre que fóra necessari: “A humil supplicació per part de vós, universitat de la vila d'Alacant e térmens de aquella, a nós feyta, atorgam a vós e als singulars vostres per tenor de la present e donam licència e plen poder per tal que ab los hòmens abtes a defensió de la dita vila en temps de necessitat mellor puxa ésser guardada e defesa [...] puxats traure de la dita vila vostres mullers e fills e filles e altres qualssevol persones que a la dita deffensió veurets e conexerets no ésser abtes, e aquells e aquelles mudar e jaquir en qualsque altres lochs nostres en los quals sots nostre servey e senyoria puxen ésser guardats e deffeses”. Afortunadament per als alacantins, els xocs anirien disminuint, atés que havia començat una guerra civil castellana entre Pere el Cruel i Enric de Trastàmara que acabaria, dos anys després, amb l’assassinat del primer, la pujada al tron del segon i la signatura posterior d’una pau amb la Corona d’Aragó. Els habitants d’Alacant tindrien temps, doncs, de deixar arrere aquella traumàtica etapa i tornar a començar pràcticament des de zero.

Nota del Grup Harca: Aquest text ha estat publicat originalment en el llibre Vent d Cabylia. Històries de la història dels valencians, que reuneix altres escrits sobre història valenciana des del segle XIV fins al XX. Si hi esteu interessats, el podeu encomanar sense cost d'enviament des d'aquest enllaç.

 

Ramon Muntaner i els almogàvers: antigues i noves visions de la història

Fa uns mesos, la Generalitat de Catalunya va declarar oficialment el 2015 com Any Ramon Muntaner, ja que enguany s’acompleix el 750 aniversari del naixement a Peralada d’aquest cronista medieval. Un dels autors de les tradicionalment anomenades com a Quatre Grans Cròniques (les de Jaume I, Ramon Muntaner, Bernat Desclot i Pere el Cerimoniós). Com és habitual en aquests casos, l’any anirà ben ple d’actes, col·loquis i conferències sobre Muntaner al país veí, i possiblement també es faça alguna cosa per València, Mallorca i fins i tot Aragó. Nosaltres, de moment, volem fer-ne referència mostrant-vos dos vídeos, que són molt diferents entre ells, i precisament és aquest contrast el que volem remarcar.

La imatge clàssica de Ramon Muntaner, una caplletra en miniatura que el representa escrivint la seua Crònica

En primer lloc podeu veure un capítol que pertany a una sèrie documental que va emetre la Delegació de RTVE a Catalunya el 1981, que s’anomenava “Desperta Ferro”, i que ara es pot veure des de la secció “A la carta” de la web de la televisió pública espanyola. La sèrie consistia en un recorregut que seguia la mateixa ruta que feren els almogàvers entre finals del segle XIII i principis del XIV per terres de Grècia i Turquia, que en aquell moment pertanyien a l’Imperi Bizantí. I aquest capítol concret, el tercer, està dedicat a “la venjança catalana”, que és el nom amb el que es coneix tradicionalment l’episodi de violència, saqueig i extermini que van engegar els almogàvers el 1305 contra la població grega, després de l’assassinat del capità almogàver Roger de Flor per ordre de l’emperador bizantí. Fou des de Gal·lípoli, que era la base d’hivern dels almogàvers, i que precisament estava administrada en aquells anys pel mateix Ramon Muntaner, que el gruix de l’exercit de catalans i aragonesos va partir per engegar una guerra que els grecs tardarien segles en oblidar.

Arxiu TVE Catalunya - Desperta Ferro - La Ruta dels Almogàvers. La venjança catalana

Evidentment, és quasi una relíquia de documental, i no el posem ací perquè el vegeu com una font d’aprenentatge i divulgació sobre els almogàvers, sinó perquè us fixeu més bé en com es presentaven els fets el 1981 i com es tractava la història en aquells anys. De fet, el guió del documental beu directament de la historiografia que s’havia fet al llarg del segle XX a Espanya (i també a Catalunya), molt positivista i amb certs tics de romanticisme en el cas de la història política, que encara estava en vigor perquè no s’havia investigat més i a penes començava a penetrar a les universitats la Nouvelle Histoire francesa i el Marxisme. No es tracta de criticar-ho ni jutjar-ho, simplement de constatar-ho i fer història de la historiografia, i podríem dir que el documental és, si ens permeteu el paral·lelisme, un document històric de la divulgació de la Història.

El contrast l’oferim amb un vídeo recent, que de fet és un dels primers productes que ens proporciona l’Any Ramon Muntaner. Es tracta de la conferència que va pronunciar l’historiador Stefano Maria Cingolani a l’Ateneu de Barcelona fa unes poques setmanes, en la qual ens avança alguna de les coses que sabem vertaderament sobre la figura de Ramon Muntaner, a l’espera de l’aparició del seu pròxim llibre sobre el personatge. I ens dóna també algunes de les claus que ens han de servir per entendre i saber llegir la seua obra amb la cautela necessària. Perquè Muntaner era un escriptor medieval que, en definitiva, tenia poc de cronista i bastant de novel·lista. Aprenguem, doncs, d’aquest magnífic historiador catalano-italià, que en els darrers anys està revolucionant molt del que sabem de la història política de la Corona d’Aragó entre els segles XII i XIV.

L’urbanisme islàmic i la casa andalusina

Tots coneixem el tòpic de l’urbanisme islàmic: caòtic, anàrquic, en el que cadascú construeix pràcticament on vol. De vegades les cases envaeixen parcialment les vies de circulació, i acaben formant-se uns carrers de traçat enrevessat, carrerons estrets, i atzucacs sense eixida que porten a grups de cases a les que no està massa clar com s’hi entra. En definitiva, tenim la imatge en la ment d’una ciutat ben atapeïda. I sí, en certa manera això és cert, o almenys ho sembla a simple vista quan veiem la foto aèria d’una ciutat islàmica. Però sempre ha estat així? I si no, com ha arribat a ser així? I per què? Realment l’urbanisme islàmic, i per tant l’andalusí en l’edat mitjana, és com un organisme viu, que naix, creix i es desenvolupa, però no de forma anàrquica com ens pensem, ja que existeixen justificacions, i la majoria són socials, jurídiques i culturals.

Vista aèria d’una part de Marràqueix

Per entendre-ho bé, primer cal saber per què els nostres propis pobles i ciutats són com són. Perquè nosaltres estem acostumats al nostre urbanisme i, com en tantes altres coses, ens pensem que és “natural”, lògic, i l’únic possible. Però realment el nostre urbanisme també evoluciona, i tots som conscients que els carrers nous que es tracen actualment no són com els que n’hi ha a la part antiga dels nostres pobles i ciutats. En realitat, però, tot plegat està relacionat amb el model social. En la societat occidental capitalista actual, que és hereva de la societat feudal, la família que ocupa la llar és bàsicament el nucli conjugal amb els fills, i com a molt els pares si són ancians. En el model familiar occidental, doncs, allò normal és que quan els fills creixen i creen el seu propi nucli familiar, parteixen de la llar paterna, més encara si són filles, i van a viure a una altra casa. El nostre model familiar, realment, és molt estrany en el context històric mundial, o almenys no era el més estès fins a dates ben recents, i va començar a existir a Europa en l’edat mitjana, en plena època feudal, per les campanyes de l’Església que tenien la intenció de transformar el model social heretat d’època antiga. Però a la resta del món el model de família és, generalment, el de la família àmplia, com és el cas de la família islàmica, en la que els fills, tots o alguns, continuen vivint en la llar dels pares encara després de casats, i comparteixen entre tots plegats parts comunes de la casa. Aquesta és, realment, la vertadera diferència entre el nostre model urbanístic occidental i l’islàmic: el model de família.

Les cases medievals dels cristians, doncs, no són excessivament grans. Depèn del nivell econòmic de l’habitant, és clar, però em referisc ara a les necessitats pràctiques d’espai. Una sala d’estar multi-usos que sol ser la part més gran de la casa, un o dos dormitoris, una cuina, i poca cosa més llevat del corral, que generalment estava situat al fons de la parcel·la de la casa. En conseqüència, la forma com s’ordena urbanísticament aquest model de casa és el de paret amb paret, és a dir, la façana principal que dóna al carrer, el corral a la part de darrere, i a cada costat les cases del veïns. I així és com es formen els carrers i les illes de cases. Si la ciutat o el poble són una fundació planificada per un poder superior els carrers solen ser regulars, i a l’interior de les illes que es formen es divideixen les parcel·les que ocuparan les cases, llargues i estretes la majoria de les vegades. Si l’origen de la ciutat o poble no està planificat, sinó que és més “espontàni”, generalment se segueixen camins rurals que ja existeixen prèviament a partir del nucli de l’església, que són de traçat més irregular; i inicialment no solen construir-se totes les cases paret amb paret, però a la llarga s’ocupen els espais intermedis i el resultat final acaba sent el mateix que el de l’urbanisme planificat, perquè el model de cases i veïnal és el mateix. El que tots coneixem. No és, per tant, un model urbanístic natural, ni l’únic possible, és simplement el nostre model urbanístic tradicional, que respon al nostre model social i cultural d’origen medieval.

Urbanisme occidental tradicional planificat en un poble valencià. Casses estretes, allargades, i adossades a les veïnes formant illes entre els carrers regulars

Tota aquesta explicació prèvia sobre el nostre propi model urbanístic, abans de parlar de l’islàmic, era necessària perquè les coses sempre s’entenen millor per comparació amb el que ja coneixem i ens és més proper. Tots sabem que la distribució típica de la casa islàmica, al contrari que la cristiana, és la d’un pati interior central, que dóna accés a les construccions que l’envolten pels quatre costats, on estan les diverses estances de la casa. Podria semblar a primera vista que és un model cultural propi d’aquesta societat, com en podia ser un altre; o que és un model agafat d’altres societats més antigues, com per exemple la romana, en la que certament també existia el model de pati central per a les cases. No obstant, es tracta d’un model funcional que, en efecte, coincideix amb el model de casa d’altres societats, però en tots els casos té una explicació clara. La mateixa que en el cas de la casa occidental que ja hem vist: el model social i familiar. Així, la família islàmica típica, com és ben sabut, és la família àmplia, el clan, i conviuen en la mateixa llar diverses generacions. Això vol dir que la casa ha d’acollir un gran nombre de persones i que, alhora, ha d’acomodar-se contínuament a un nombre variable de membres. I aquest model de distribució de les parts de la casa és una conseqüència d’això.

Una casa en una alqueria berber de planura, al Marroc

Inicialment, quan es fa de bell nou una casa, aquesta sol consistir en un únic cos construit, allargat, que normalment no està compartimentat en el seu interior, o com a molt té separada la cuina. I junt al cos construït de la casa es delimita un espai privat, quadrat, que normalment s’envolta per un mur, i que sol gastar-se com a corral dels ramats en un primer moment. Aquesta sempre és la fase inicial d’una casa, i aquest espai delimitat pel mur és el solar de la futura casa quan aquesta estiga completament desenvolupada, que és el que podem veure a la següent imatge amb l’esquema de l’evolució de la casa islàmica, i per tant andalusina. En una segona fase, quan la família creix, es construeix un segon cos de la casa, que de vegades es fa en el costat d’enfront de l’anterior o més generalment adossat formant una L. Açò normalment implica que un dels fills s’ha casat i la nova parella conjugal i els seus primers fills han passat a formar part del nucli familiar en un sentit ample, tot i que també pot ser que simplement es necessita més espai d’emmagatzematge, etc. I així és com va creixen la casa per tots els costats, per fases en moment de necessitat, fins que només resta l’espai central descobert, el pati. I aquest és sempre d’ús comunitari. De fet, és el vertader lloc de sociabilitat entre tots els membres de la família, especialment de les dones, perquè és on passen la major part del seu temps si l’oratge ho permet, fent la bona part de les activitats econòmiques que es fan a la llar, des de filar, netejar certes collites i altres treballs típics d’una societat rural, però també jugar, celebrar una festa, i fins i tot cuinar en ocasions especials.

Esquema de les fases de desenvolupament de la casa islàmica.
Elaboració pròpia basada en imatges similars de J. Torró i J. Ivars

En definitiva, el que vull dir és que la casa islàmica de pati central no es construeix tota d’una des de l’inici, sinó que va creixent amb el temps conforme es necessita més espai construït, i la resta de fases de la imatge responen a això, a l'adaptació constant de la casa a les necessitats d'espai d'una familia que creix, disminueix, i de vegades també mor per complet. Evidentment, no sempre s’acompleixen aquestes 5 fases tal qual estan ací representades. Només es tracta d’un esquema teòric, perquè precisament el que caracteritza el creixement de la casa islàmica, i per tant de l’andalusina, és l’adaptació a les circumstàncies de cada moment. Quan la casa ja no pot créixer més dins de l’espai delimitat inicialment, si es necessita més espai puntual el que es fa normalment és construir alguna habitació més adossada en l’exterior, i això és el que provoca que els carrers tinguen tants recolzes i girs estranys, donant-li una aparença caòtica a l’urbanisme. De fet, normalment a les alqueries rurals ni tan sols n’hi a carres pròpiament dits, sinó un espai entre les cases, que no estan adossades entre elles, pel qual es pot circular.

Vista general des de l’aire de la mateixa alqueria berber marroquina de la casa d’abans

Vista aèria d’ una altra alqueria berber marroquina

En qualsevol cas, si l’espai domèstic inicial està ja tot construït i la família continua creixent, el que es fa és construir una casa nova, començant de nou el mateix cicle de fases. Si n’hi ha espai a l’exterior de la casa dels pares es fa adossada a aquesta, de manera que la família continue unida, i si no hi ha espai es construeix en un altre lloc, però no massa lluny. Normalment a les ciutats és més difícil el creixement de les cases fora de l’espai delimitat inicialment per a la casa, sobretot quan la ciutat és antiga i ja està en una fase avançada de desenvolupament urbanístic. Però quan la ciutat és recent no hi ha cap problema per al creixement, i les famílies amplies o clans tendeixen a construir les seues cases totes juntes. Això és el que provoca que la ciutat estiga dividida, que existisquen conjunts o illes de cases, quasi barris, en les que no es diferencia clarament on comença una casa i acaba l’altra, a les que s’accedeix a través d’atzucacs perquè no s'hi pot accedir directament al carrer de circulació. I no són d’aquesta manera perquè hagen estat construïdes així des del principi, amb un urbanisme caòtic conscient i planificat, sinó perquè els barris han anat creixent paulatinament amb el temps, conforme s’ha creat la necessitat de més espai construït.

Barri en una ciutat islàmica

En definitiva, tot plegat és el que explica la imatge atapeïda i caòtica que tenim de les ciutats islàmiques. D’entrada, quan una ciutat és fundada per l’Estat, sí que es tracen alguns carrers, que després seran les principals vies de circulació, i que la majoria de les vegades sí són regulars. El que fan és comunicar les diverses portes de la muralla amb el centre, on està la mesquita major, i amb l’alcassaba, que és la seu de l’Estat. De fet, aquests són els tres elements construïts pel poder com a espai públic: la muralla i els carres principals, la mesquita, i l’alcassaba. La resta de la ciutat no és espai públic, és privat, carres inclosos, que segons la tradició legislativa islàmica pertanyen als seues usuaris, i quan cal agafar un tros de carrer per augmentar la casa familiar s’agafa, mentre no s’impedisca l’accés a altres cases. De vegades la ciutat no és una fundació estatal, sinó que es forma a partir de la unió de diverses alqueries rurals properes que creixen fins ajuntar-se, i en un moment determinat s’envolten d’una muralla comuna passant a ser madina. En aquest cas l’aparença de l’urbanisme pot ser encara més caòtica, però realment no hi ha massa diferència entre una situació i altra, perquè qui vertaderament fa créixer la ciutat i gestiona l’urbanisme són els usuaris amb la construcció de les seues cases per fases. De fet, en Alandalús s’ha pogut veure que, precisament, els espais urbans més regulars eren quasi sempre els ravals exteriors a les muralles, per ser els barris de construcció més recent i per tant els que menys temps havien tingut per desenvolupar-se abans que les conquestes cristianes, que interromperen el creixement normal de les ciutats andalusines. Aquest és el cas del gran raval de San Esteban, a Murcia, que es va excavar fa pocs anys, o el del barri del Carme a València, en el que hi havien carrers paral·lels i les cases estaven adosades.

Vista parcial d’una ciutat del Marroc amb carrers regulars. L’urbanisme interior, per contra, no es diferencia de les ciutats cam carrers irregulars

Pel que fa a les alqueries rurals, deixant de banda els poblats moriscos que encara perduren, en els que es poden veure perfectament les cases i la seua distribució interior, d’alqueries andalusines anteriors a la conquesta se n’han excavat algunes per tot Alandalús. Però les més properes a casa nostra, que es coneixen prou bé, són les de Bofilla, al terme municipal de Bétera, i Madinat Siyasa, l’actual Cieza, en la part alta de la vall del Segura, a Múrcia. En el cas de Bofilla, d’acord amb la interpretació de les formes domèstiques que va fer el director de l’excavació, el que trobem són diverses agrupacions de cases formant aquesta mena de barris o illes de cases familiars dels que ja he parlat adés. El nivell de desenvolupament de les cases és en general intermedi, ja que totes tenen entre un i tres cossos edificats al voltant de l’espai propi delimitat per un mur, però sembla que cap d’elles té els quatre costats construïts. En qualsevol cas, amb la informació que tenim actualment, provinents de les excavacions dels anys 80, no és segur fer afirmacions en aquest sentit.

Reconstrucció parcial de Bofilla

El cas de Siyasa es coneix molt millor, tot i que realment només s’ha excavat un 4% de la seua àrea total. En qualsevol cas el seu urbanisme no és directament comparable al de Bofilla, o al de qualsevol altra alqueria en pla, perquè Siyasa era un hisn que estava construït en el vessant d’una muntanya, i per tant en un espai de creixement poc flexible. De fet, l’espai està aterrassat, i les cases construïdes en diferents nivells. Hi ha un cas, fins i tot, que a causa de l’espai tan reduït no es podia construir als quatre costats, ja que el pati estava pegat a un límit de terrassa, pel qual passava un carrer a un nivell inferior. De manera que es va construir el cos de la casa que faltava en alt, per damunt del carrer de circulació, de manera que el sòl de l’habitació quedava al mateix nivell que el pati, però per sota podien circular les persones. De fet, en el cas de Siyasa les cases estaven completament desenvolupades quan es van abandonar, ja que totes, almenys les excavades, tenien els quatre costats al voltant del pati construïts, i moltes estaven ricament decorades amb guixeries. La millor manera d’apropar-se a aquest jaciment, però, és amb el següent vídeo, que ens mostra tant les excavacions com, sobretot, la reconstrucció informàtica del hisn o ciutat-alqueria, i ens dóna pistes sobre la seua vida quotidiana. Una magnífica manera de tancar aquest post.

Història d'una entrevista: Fer Harca al programa El Mural amb Amàlia Garrigós

L'esperit nadalenc ho omplia tot, o potser seria millor dir simplement la decoració nadalenca: llumenetes, aparadors, músiques... El matí havia estat intens, com sempre ho és l'anada a València. El café amb Maria Josep, després l'arxiu, i finalment una visita als col·legues del departament d'Història Medieval. En un tres i no res s'ha passat la meitat del dia. És l'hora de dinar, la panxa sembla executar una melodia abrupta, que no és sinó el moviment dels budells que demanen alguna cosa per a ells. Ens trobem tots tres a la porta de la facultat i sense més dilació, tot i les típiques bromes, agafem el metro. El lloc escollit enguany per fer el nostre dinar d'empresa (sí, els d’Harca sempre fem per Nadal un dinar d’empresa, entenent aquesta com a sinònim d'aventura, de projecte) està als afores de la ciutat, a l'avinguda d'Alfauir.

No és un restaurant d'alta cuina amb noms ampul·losos per als seus plats mig buits. Dinem de menú: paella, acceptable, i mandonguilles de bolets, prou més fluixes. Ara les postres, una porció de tiramisú tan gran com bona. Està que se n'ix! Per a acabar-ho de rematar, Vicent es trau de la motxilla una botella del "Naturalment Dolç 100% malvasia" que fa el nostre amic Juan Cascant. Demanem les copes que corresponen a un vi com aquest, i el cambrer s'ofereix a obrir-nos la botella. Entre rialles i acudits ens hem fotut el pastís, fins i tot Frederic, que tenia el tros més gran. La botella també està a punt de caure. Quin brou més delitós! Ai, que ja s'ha acabat. Toca el cafè: un llarg amb crema de whisky, ja sabeu. També Ferran en demana un –què voleu, és Nadal. Paguem i marxem.

Enfilem a peu el camí d'Alboraia. Quan arribem, l'edifici està tancat encara, però en això apareix Amàlia Garrigós, la nostra amfitriona. Per fer una mica de temps, anem a un bar per prendre un café, i una misteleta. Li fem cinc cèntims de la nostra trajectòria fins a la publicació del #ferharca, i de la certesa del futur incert que ens espera. La conversa, o la mistela, mata els nervis perquè quan ens volem adonar ja estem asseguts al davant dels micròfons. La cambra esta protegida del sol per uns panells verds que creen un ambient diferent, una mica oníric si voleu. Amàlia ens dóna algunes indicacions i l'estructura, a grans trets, de l'entrevista. Els nervis, si havien marxat, tornen. Cavallers, va de bo!

S'encén la llumeta roja i ja estem en l'aire. Sota la direcció d'Amàlia anem desgranant, com si fóra una magrana, cadascun dels aspectes del llibre. Se l'havia preparada bé, l'entrevista. Porta fotocòpies de cada capítol del que vol parlar, tots connectats d'una manera o d'una altra amb l'actualitat: el cinema i la història, els pirates andalusins i la seua semblança -o no- amb els d'altres èpoques més recents, els unicorns i les creences mitològiques medievals. Teua, meua, amb més o menys encert anem responent als interrogants que ens planteja gairebé sobre tot el llibre. Quan ens adonem ha transcorregut gairebé una hora parla que parlaràs. Al remat, tots quatre estem quasi satisfets amb el resultat de l'entrevista, la primera que ens han fet a la ràdio.

Després de la foto de rigor amb Amàlia, marxem fins al metro que ens ha de retornar al centre de la ciutat. Les primeres valoracions són positives, però queda en mans dels periodistes el muntatge final. Aprofitem per parlar de nous projectes, uns més factibles que altres, però amb temps tot es farà, o això esperem. En això que arribem a la nostra destinació, i ens acomiadem. Ha estat un gran dia! El resultat final, tres mesos després, apareix ara amb la publicació d'una part de l’entrevista al programa radiofònic El Mural, que condueix mensualment Amalia Garrigós a la web d'Escola Valenciana. Des d'ací li donem les gràcies per l'oportunitat. I ací teniu el fragment, que esperem que us agrade: