De visita per l’Archivo Histórico Nacional i el CSIC-CCHS (Madrid)

Fa vora dues setmanes, i després de molts anys d’espera, vaig poder xafar Madrid. En pujar al tren, vaig tornar a sentir la il·lusió d’aquell jovenell que prenia eixe cavall de ferro (els camins del qual han desfet bona part dels nostres paisatges) per abandonar el seu territori feréstec i escarpat amb direcció a la plana horta de València, a la recerca del passat medieval del seu país i dels goigs propis de la joventut. Anys després, el sentiment es tornà a reproduir, tot just quan la màquina posà rumb a l’interior i, poc després, deixà enrere les terres de vinya que marquen la fi del nostre país per endinsar-se a l’immens oceà castellà de cereals. Prompte, illes senceres d’edificis, coronades per metàl·liques xarxes d’antenes i cables, trenquen l’harmonia del viatjant i desfan la grogor que enlluerna la terra. El destí, Madrid, i la il·lusió, la mateixa que anys enrere: retrobar el documents medievals del Maestrat natal, ara a l’Archivo Histórico Nacional.
 

seu de l'Archivo Histórico Nacional

Havia estat molt el que havia llegit sobre els seus fons documentals. Havien estat molts els documents editats que havia pogut consultar, gràcies a la tasca dels historiadors que hi passaren llargues estones de recerca, sobretot al llarg dels anys vuitanta, i que publicaren els seus treballs al Boletín de la Sociedad Castellonense. Però res comparat a poder posar-hi els peus, inspirar el regust antic i ranci de la conjunció documental i seure allí per bussejar entre milers de papers desconeguts. Quin cúmul de sensacions!

Només travessar la porta d’entrada, que flanqueja un edifici enorme construït als anys cinquanta, s’aprecia un aire d’antiguitat i sobrietat que transporta el visitant a la fi del segle XIX (vegeu ací un vídeo sobre el centre). El vestíbul du a la memòria l’ambient dels salons decimonònics, on intel·lectuals de tota mena compartien vetllades, coneixements, alcohol i tabac fins la matinada. Uns enormes finestrals deixen passar la llum procedent d’un petit jardí que hi ha al seu interior i, al fons, es trasllueix la figura d’una escala imponent, amb lloses de marbre, que reforça eixa imatge decimonònica. L’encant, tanmateix, el trenca l’existència d’elements que retornen el viatger al present. Les taules de catàleg de la secretaria, les taquilles de la gèlida garita prèvia a la sala d’investigadors, els escrupolosos tràmits burocràtics que s’han de seguir per poder accedir-hi...

Tot, però, s’oblida quan s’obri la porta, típica dels anys cinquanta, que permet l’accés a l’interior de la sala d’investigadors i, per tant, a la consulta dels documents. Tampoc no importen els tràmits que s’han de realitzar de nou per poder seure perquè, allà dins, centenars de diccionaris i catàlegs, antics i recents, omplen les prestatgeries. I entre tots ells, els llibres que he vingut a buscar. Secció: Ordes Militars. Tipologia: pergamins, llibres, lligalls i carpetes de l’Hospital, el Temple, Calatrava i, finalment, Montesa. Tot plegat, bona part de la història medieval dels pobles del Maestrat, lluny de casa, molt lluny.

vestíbul de l’AHN

El 1866, per reial decret, es creà l’Archivo Histórico Nacional amb la finalitat de convertir-se en un gran arxiu d’Estat, continuador del de Simancas, que havia de recollir tota la documentació de les institucions religioses desamortitzades durant aquestes dècades (ací podeu llegir, i escoltar, la història de l’arxiu). És així com van a parar allà els fons dels ordes militars que havien ocupat el nord valencià després de la conquesta del segle XIII i del seu successor, l’orde de Santa Maria de Montesa. Aquest últim incorporat a la Corona espanyola durant el regnat de Felip II i desintegrat per la desamortització de 1835, fins l’assimilació dels religiosos a la jurisdicció dels diocesans ordinaris i la seua progressiva desaparició.

Entre les caixes de Montesa, els pergamins del segle XIII que dirimeixen el repartiment del territori, l’establiment dels límits dels senyorius i l’exercici de la jurisdicció; lligalls i llibres de l’administració dels mestres de Montesa dels segles XIV i XV, tant de la justícia com de les rendes i el govern propi del territori; cartes dels privilegis concedits pels diversos monarques als diferents ordes militars; i molts altres documents de caire reial, eclesiàstic i particular, excepcionals per reconstruir la vida del Maestrat medieval, en tots els seus aspectes. A mesura que escorcollo, la il·lusió inicial es dilueix i es combina amb un sentiment profund de tristesa que inunda l’esperit. Què hi fa tot açò ací? Per què els nats al Maestrat hem de venir fins ací per poder conéixer el nostre passat?

Després d’açò, de la resta, ben poc a dir, encara que bo. L’accés a l’arxiu esdevé una quimera tots els dies per tots els filtres que s’han de travessar. Això, tanmateix, s’oblida per l’amabilitat del personal que hi treballa, la seua disponibilitat per ajudar els investigadors i, sobretot, el seu coneixement respecte al seu treball. Sembla una obvietat, però no ho és. No tots els arxivers ni els tècnics d’arxiu coneixen bé els fons documentals amb què conviuen i sovint les preguntes dels desconeixedors cauen en sacs buits. Dependrà de la seua capacitat o de la sort trobar allò que busquen. Ací, en canvi, tractes amb persones conscients del que fan i com ho fan i, la veritat, la diferència amb altres arxius més propers i coneguts és més que notable. S’agraeix també que estiga tot informatitzat, especialment el procés de demanda de documents, així com també la rapidesa del servei de documents, que facilita la tasca de l’investigador en jornades que s’allarguen de manera ininterrompuda entre les 8’30 h. i les 18 h. La veritat, dóna gust treballar allí.

seu del CCHS

Els dies a Madrid serviren també per a visitar el CSIC, en concret el Centro de Ciencias Humanas y Sociales, situat al carrer Albasanz. Es tracta d’un complex grandiós i enorme, on ressalta la facilitat per treballar dels investigadors. La instal·lació és moderna i funcional, però res més adient per a dur a terme la tasca quotidiana. Els despatxos són amplis i tenen les comoditats per a poder desenvolupar allí llargues jornades de treball. Al mateix centre hi ha, a més, una biblioteca que compta amb quasi un milió d’exemplars i una hemeroteca amb més de mil revistes, tot obert als investigadors i als estudiants. De tot plegat us podreu fer una idea amb el següent reportatge breu que va emetre Televisió Espanyola fa dos anys, que si bé es centra en diverses recerques arqueològiques de laboratori, que és la part que més pot cridar l’atenció al gran públic, dóna compte del nivell de les instal·lacions. El complex, insistisc, incita al treball.

De la mà d’Ana Rodríguez i Isabel Alfonso, dues investigadores del CCHS del Instituto de Historia, vaig poder assistir a un seminari que se celebrà durant aquells dies. La temàtica, La cámara Santa de Oviedo, és una revisió des de la perspectiva de la història de l’art de la construcció del poder i la seua incidència social. Ara bé, més que el contingut de l’exposició, el que vull ressaltar és l’organització del seminari. La doctoranda que realitzava la intervenció era de la casa perquè, com és costum allà, els joves investigadors donen a conéixer el seu treball entre els membres de les seues àrees de coneixement abans de sortir fora i exposar els resultats de la seua recerca. És a dir, primer són els de casa els que analitzen el treball, lloen les bondats i en trauen els defectes. Això sempre és menys cruel que sortir a fora, desemparat, i exposar-te a les crítiques d’historiadors consagrats, que creuen que un jove investigador mai pot fer res ben fet. El sistema no evita l’atac de catedràtics orgullosos, és cert, però sí ofereix la possibilitat de corregir determinats aspectes de la investigació que el propi autor mai veu i que sempre li ha de fer veure un altre. A més, em sorprengué la capacitat de tots i cadascun dels assistents, tant joves com veterans, per expressar-se en una llengua que no era la seua. De fet, tant la intervenció com el col·loqui posterior es féu en anglés, cosa impensable en molts altres llocs, i no cal anar molt lluny per trobar exemples. En resum, vaig sortir d’allí amb la impressió d’haver visitat un autèntic centre d’investigació, que camina al fil dels corrents europeus més innovadors.

Dit tot açò, no puc fer més que acomiadar-me d’una ciutat insofrible però insubstituïble, que m’ha retornat la il·lusió per l’escorcoll documental, pel passat medieval de la meua terra, i m’ha transmès una energia enorme per a continuar endavant. Aquest és el relat del meu viatge a Madrid, curt, però intents. Un resum de tot un cúmul de sensacions i sentiments que estan ben revestits pel caliu d’una canya i una tapa als típics bars madrilenys, i de l’amabilitat de la seua gent. Més que per acomiadar-me, en pujar al tren em vaig girar per dir un “fins prompte”, abans de penetrar en l’oceà de cereals, travessar la terra de vinyes i desembarcar definitivament a l’horta fluvial de València.

Valencians a Flandes, de nou

Com ja sabeu els més seguidors d'Harca, la setmana passada alguns dels membres del grup vam participar en el col·loqui North sea area versus Iberian Peninsula. Social dynamics of premodern peasant communities organitzat a Anvers (Flandes) pels joves medievalistes de les universitats de Gant i de l’esmentada ciutat.

Els col·legues belgues

Es va fer inevitable, en pujar a l'avió i deixar casa nostra, pensar en els mercaders valencians medievals que enviaven els seus productes a les terres del Nord d’Europa. Partíem cap a allò desconegut, que és l'únic lloc que sempre resulta curiós i sempre et sorprèn. Tanmateix, l'experiència, tant al vessant personal com al professional, ha estat força enriquidora, més encara si el comparem amb altres seminaris i congressos que han tingut lloc recentment. Tot i que les comparacions, com que són odioses, anem a deixar-les estar, perquè cadascú ja sap el que fa. Malgrat tot, per a ser sincer, sí que diré que feia anys que no gaudia tant d'una trobada científica i d'una manera tan intensa. Sens dubte, hem experimentat aquella dita que afirma que “no per treballar més hores s'obtenen millors resultats”, i jo encara afegiré que no per estar al lloc de treball s'està treballant. I és que, a la Mediterrània, encara estem una mica lluny d'això que se'n diu l'excel·lència, almenys de la científica. Però entrem en matèria, que el brou es gela.

Presentació de Miriam Müller

La sessió començava el dijous 8 de desembre, no excessivament de matí, cap a les 10.00 hores, i sense cap acte protocol·lari ni cap gran parlament (penseu a quina hora i com solen començar les trobades científiques a casa nostra). Unes breus paraules introductòries del professor Peter Stabel per a anar directament a la primera de les intervencions a càrrec de Miriam Müller, professora de la Universitat de Birmingham. Müller va analitzar a través de dues comunitats camperoles distintes el pes de la col·lectivitat a l'hora d'influir en les decisions individuals i la gestió dels béns comunals en el moment anterior a la Pesta Negra. Així, mentre en la regió d’East Anglia, on els vincles comunitaris són més dèbils, es va experimentar un retrocés dels recursos naturals i una major concentració de la terra; per contra, a la de Wiltshire (concretament a la localitat de Monkton Deverill) la comunitat va mantenir el control sobre les terres col·lectives, raó per la qual la jerarquització dels seus membres resultà menys acusada. A més a més, insistia Müller, les dinàmiques socials, la divisió de la riquesa, no són estàtiques, sinó que estan sotmeses a un ampli ventall dels factors entre els quals el senyor o els particularitats locals juguen un paper important.

Inici de la ponència de Ferran Esquilache

Tot seguit tocava la primera intervenció dels nostres, Ferran Esquilache. La seua comunicació mirava de presentar, de forma general, una altra societat rural, l'andalusina, i com aquesta era substituïda per la feudal. La implantació de la nova agricultura i, òbviament, de la societat feudal, no podia seguir els mateixos paràmetres que a la resta d'Europa, així que insistí en les particularitats valencianes que modularen el feudalisme a casa nostra. Al final de la seua intervenció enllaçà aquestes particularitats amb el procés d'integració del regne de València en els mercats internacionals, una integració bàsicament possible gràcies al desenvolupament de l'agricultura comercial. Els assistents, però, es van mostrar més interessats en la capacitat senyorial per a imposar treballs obligatoris als musulmans, i sobretot en com s’havia produït aquest desenvolupament econòmic a un nivell més reduït que el conjunt del regne de València.

Filip van Roosbroeck i les seues vaques

D’altra banda, al Nord d'Europa o, si es vol, a l’àmbit de l'escola de CORN, cada vegada pren més força la idea de la llarga durada. És per això que en la sessió prengueren part col·legues especialistes en època moderna versats en el món rural. Companys ruralistes com Filip Van Roosbroeck, qui va analitzar la difusió de la pesta bovina entre 1769 i 1785. Per bé que al final de cadascuna de les intervencions s'obriren torns de paraula, després de la comunicació de Roosbroeck s'inicià un debat més general especialment centrat en el paper d'Esquilache. I és que encara queda una tasca molt gran per fer, ja que cal internacionalitzar la nostra recerca. I ves per on, havia arribat l'hora de dinar. Per a qualsevol valencià les 12.30 és, a tot estirar, el moment per a fer-se una cervesa i unes braves, però aquesta gent del Nord saben el que es fan quan dinen a aquesta hora. Un dinar, això sí, lleuger, perfecte per als qui havíem de parlar tot seguit, a base d'entrepans xicotets i sandvitxos variats.

Tim Soens (esquerra) i Erik Thoen (dreta)

La primera de les intervencions de la vesprada fou a càrrec dels professors Tim Soens i Erik Thoen, que insistiren en la diferenciació intraregional i en la necessitat d'especificar els models d'anàlisi d'acord amb les realitats socioeconòmiques que copsem a través de la documentació, tot deixant enrere, o en un segon ordre, les estructures polítiques com a marcs de referència. Així, doncs, en el cas de Flandes, caldria especificar entre la zona costanera i la interior, on les dinàmiques socials i econòmiques són completament diferents. I al País Valencià? Podem aplicar el mateix model d'anàlisi per a tot el país i per a tota l'edat mitjana? És clar que no. Però n’hi ha alguna subdivisió analítica que vaja més enllà de la diferència entre les comarques del nord i la resta del país? És veritat que els col·legues del sud intenten consolidar això que en diuen el Migdia valencià però, sincerament, crec que paga la pena insistir en aquests models intraregionals.

Intervenció de Frederic Aparisi

De la intervenció de Vicent Royo, després del coffee break, cridà molt l'atenció l'absència de les dones, si més no en les fonts escrites, com a protagonistes de les mediacions i de les arbitracions, un camp de recerca força treballat a l'àmbit flamenc. Per a tancar les intervencions dels més joves, Pieter de Graef ens va introduir en l'estudi del paisatge agrari i d'explotació agrícola d'un nou polder, Kallo, artigat durant el segle XVI després de les guerres contra l'emperador Carles V. El seu treball posava de manifest les possibilitats que ofereix l'estudi del paisatge, no només des d'una visió únicament historiogràfica, sinó també social, doncs, ben mirat, els historiadors no som simples turistes en el passat sinó que tenim una funció i un deure amb la societat. I és que el saber universitari també és això, transferència del coneixement adquirit.

Vicent Royo a l'inici de la ponència

Aquesta, de fet, és una de les idees que vam poder debatre en les conclusions llançades per Bas van Bavel. El professor Van Bavel insistí en la necessitat de mancomunar esforços, no únicament en l'àmbit regional, sinó ara ja sí en un context europeu perquè la història és mesurar però també comparar. També és saber compaginar, compaginar el saber específic amb el més general, ser capaç d'anar del més gran al més petit sense perdre el compàs. Qüestions totes elles que continuarem parlant, ara amb un to més distés, en el bar de la facultat acompanyats de bones cerveses belgues. El millor, sens dubte, els consells d'aquests grans professionals dels quals hem pres bona nota, perquè són crítiques constructives. Són aportacions fetes des del respecte, són aportacions fetes per a la millora del teu treball i no per a la pròpia lloança i exhibició. És curiós, o potser no tant, que quan més gran és un historiador més modesta és la seua personalitat.

Els debats continuen entre cerveses

The Black Prince i els contes

Aprofitant l'estada a Anglatera el passat estiu vaig visitar la ciutat de Canterbury, famosa pels seus contes i per la seua catedral. Malgrat que la ciutat comptava amb una llarga tradició com a centre administratiu, ja des d'època romana, el seu nom es difongué per tota Anglaterra arran de l'assassinat del seu arquebisbe Thomas Becket el 1170. La seua mort cal considerar-la com un capítol, un més, de la pugna entre l'església i l'Estat, un conflicte de llarga durada que, amb les reconversions pertinents i salvant les distàncies continua encara hui en dia. D'ençà la seua mort, Canterbury es convertí en el principal centre de peregrinació de tota Anglaterra. És per això que Geoffrey Chaucer situa l'acció dels seus contes de camí a aquest centre espiritual.

Hui en dia, malgrat tot, Canterbury atrau més estudiants que peregrins, més turistes de compres que no compradors de cultura. Certament jo esperava trobar-me una ciutat presa per un exèrcit de turistes japonesos armats amb canons i nikons. Però, ves per on, res de tot això, ni tan sols cua per a entrar a la catedral. Això no lleva perquè la infraestructura turística no estiga plenament desenvolupada, amb un gran perol per a que faces el donatiu voluntari per al manteniment de la catedral, audioguies i tota la maquinària, que en això els anglesos estan molt posats. El meu interés per a desplaçar-me a Canterbury poc tenia a veure amb els seus contes i menys encara amb Becket. Simplement pretenia contemplar la tomba del Príncep Negre, Eduard de Woodstock.

El príncep de Gal·les, ací el teniu reciens in pace ( i dalt les seues armes), va intervindre en la guerra civil castellana del costat de Pere el Cruel. La presència de les seus tropes, que aleshores ja comptaven amb molta destresa després dels anys de guerra a França, va marca la trajectòria del conflicte mentre hi prengueren part, especialment en el cas de la batalla de Nàjera. Resulta curiós, per dir-ho així, que la historiografia anglesa haja desenvolupat un major nombre de treballs sobre aquest enfrontament que no la historiografia de la Corona d'Aragó –cal recordar que també hi participaren tropes aragoneses comandades per Alfons el Vell, duc de Gandia–, i més encara per a la corona de Castella. De nou, un bon exemple de les diferències que encara ens resten per salvar amb la historiografia anglesa, de com fer i oferir la història a la societat. A Anglaterra una conflagració com la de Nájera comptaria amb el seu museu i la seua recreació anual, comptaria amb l'interés dels investigadors, comptaria amb diners. En canvi, a Nájera prou fan si són conscients de la batalla.

Lletres des de València

El 25 d’abril de 1474 el mercader Joan Pereta, resident en València, escriu a son pare, Jaume Pereta, notari de Perpinyà, angoixat perquè li ha tramès ja moltes altres lletres abans i, malgrat que «confiava aver resposta, may no ha trobat camí». El mercader lliura la carta a Antoni Reig i al fill d’en Tardiu, dos vells coneguts en qui confia perquè facen arribar la carta al seu pare. Després en parlarem d’ells. Ara, però, cal detenir-se en el turment que sofreix la pensa del mercader rossellonès. Vol saber com està el seu pare, «ni si és mort ni viu», i sol·licita als portadors de la lletra que, si no el troben a Perpinyà, «prop la font», allà on està instal·lada la seus taula, interpel·en a la seua «thia, e a Johaneta, Aldonça, Cathalina e a Margarida –les seues cosines– e a tots los bons amichs» per conéixer l’estat de salut del seu progenitor. Pereta recorre a Reig i a Tardiu perquè li inquieta el silenci del seu cosí germà Pere Torís, altre mercader resident a Barcelona. Diu Pereta que «de tant de temps ençà que yo sé [que] és en Barchinona may no és stant bastant de scriure un mot de letra», malgrat que ell li ha fet arribar per diversos amics «X ho XII letres» preguntant-li pel seu pare. En canvi, argumenta Pereta que el seu cosí «may no m’a volgut fer resposta ni per letra ni per paraula» i açò el du a «creure [que] me vol mal de alguna cosa, no sé li aga fet anugs nenguns».

La llotja de Perpinyà

Davant d’aquesta actitud, el mercader rossellonès encomana la tasca a dos bons amics que han compartit amb ell les aventures i les desgràcies pròpies d’un exili lluny de la terra que els ha vist nàixer i créixer. Antoni Reig és un mercader com Pereta, mentre que Tardiu és un jove nascut a Perpinyà que, després de residir un temps a València i d’haver «ja trobat recapte ab un mercader» al cap i casal, decideix tornar-hi «per quant li an dit [que] son pare és mort». Tots dos arribaran a Perpinyà a bord d’una galera florentina que, a l’endemà mateix de la redacció d’aquesta carta, cobrirà el trajecte entre València i la vila més dinàmica del Rosselló, un dels circuits mercantils més actius de la Mediterrània Occidental al llarg de la baixa Edat Mitjana, especialment al segle XV. Quantes lletres plenes de records i d’enyorança degueren recórrer tots i cadascun dels ports, grans i menuts, que feien de punts de cabotatge per a unes naus convertides en portadores de mercaderies, diners, persones i sentiments! Ausias March em ve a la memòria i el seu bell cant al mar de colp se m’aclareix.

La llotja de València

Amb el lliurament de la missiva a Reig i Tardiu, Pereta confia que li diran al seu pare que «per la gràcia de Déu stic ben sa e un poc alegre per lo deliurament [que] aveu agut, car sou ixit un poc de fortuna», i desitja que «Déu, per sa mercè, vos ho conserve en tot bé, amén». L’acomiadament del fill angoixat, més enllà del formulisme propi d’aquest tipus de lletres, tampoc no pot ser més eloqüent respecte a l’estat d’ànim del mercader, qui escriu: «Lo qui us bessa mans e peus, Johan Pereta, fill vostre, prest al que manareu tostemps».

Imatge de naus medievals

Quants sentiments evocats en tan poques línies! L’amor del fill vers el pare, l’amistat i la confiança forjades entre els forasters, el record i el recurs a la família davant les dificultats, les discòrdies generades entre els mateixos parents! La veritat és que resulta ben difícil trobar documents d’aquesta mena. Acostumats a bregar entre formulismes jurídics, clàusules notarials i processos judicials, la lectura d’una lletra com aquesta no pot més que entusiasmar l’historiador. Cert és que sense les dades que aporten els registres senyorials, els contractes notarials i els llibres de la Batlia i la Governació no es podria construir una imatge de la societat medieval. Però, de vegades, apareixen troballes excepcionals que obrin un raig de llum sobre aspectes de la vida quotidiana d’aquella gent que sovint se’ns escapen. Els sentiments, què difícil és copsar els sentiments a través de la documentació! Hi ha qui els rebutja, hi ha qui no els té en compte a l’hora d’interpretar allò que li transmeten les fonts. Aquest mateix document testimonia les xarxes de promoció dins del món mercantil i la seua extensió per tot arreu de les ciutats i viles de la Corona d’Aragó. Però, més enllà d’aquesta valuosa informació que permet reconstruir els vincles comercials, les estratègies econòmiques i les dificultats de la comunicació a l’època medieval, hem de pensar que al darrere de cada acte, de cada contracte, de cada vestigi, existeix un sentiment, un desig, una intencionalitat que, si bé no es pot mesurar, sí s’ha d’atendre si volem copsar la realitat dels homes i les dones medievals. I el document que hem comentat n’és una bona mostra.

No sols de pa viu l´home….

O també podem dir que no solo de alpiste vive el pollo.
Recorde com en els anys de la carrera el professor Garcia-Oliver que, per cert, crec que encara no havia aparegut per ací, insistia, parlant d’història agrària al País València, en el paper de les zones humides com a rebost de la família camperola, en directa similitud amb el paper que el bosc jugava a l’Europa continental. En efecte, davant l’esquema un tant catastrofista que situa el camperolat en els límits de la subsistència, cada vegada més investigacions venen a contradir aquests postulats. Fins ara, els historiadors han valorat molt poc, els que ho han fet, el paper, el caràcter complementari dels productes silvestres, no per al conjunt de l’economia pagesa per si pel que fa a la seua dieta. Certament el paisatge valencià ha perdut bona part dels productes salvatges que un dia pogué tenir, però si fem una aturada en el camí i reflexionem una mica se n’adonarem de seguida no sols a les marjals sinó en qualsevol espai de la muntanya o del riu els camperols tenien al seu abast tota un sèrie de productes que complementaven la seua alimentació. Les marjals i els rius són un rebost de peix, cert que de baixa qualitat (excepte les anguiles, pa fer un suquet!) però peix al remat; ànecs, conills i pardals! (si els pardals també es mengen, per molt bé que canten!) A la muntanya i els seus voltants trobareu caça menor –porcs senglars, cabres, perdius, conills, llebres- i tota un conjunt de fruits silvestres (que per això es diuen fruites del bosc!) com són les mores i les groselles, o els bolets. El problema és que el consum d’aquests productes no estava fiscalitzat i, per tant, no ha estat enregistrat en la documentació. En qualsevol cas, jo cada veig més el forment menys tirà, sense, en cap cas, negar la seua primacia en la dieta no sols del camperolat sinó del conjunt de la societat. Ara bé, sí que és cert que la societat mediterrània sembla no ser massa procliu al tast de les groselles i similars, enfront del cas britànic on, llevat del whisky, tot es barreja amb mores i groselles (blue (si les blue són d'aquest color, black, red, cran... berry). Per altra banda, el règim de pluges mediterrani sembla que no afavoreix el creixement i sobretot l’engrossiment d’aquetes fruites que solen tenir unes dimensions petites (gairebé com les de llepolia, una mica més grans) Així ni al castell de Morella ni al de Benifallim ni tampoc a Marxuquera trobareu unes mores com les angleses. Tanmateix, el que més em sorprén és que, tot i l’amplíssima oferta de mores que hi ha ací a Anglaterra, aquestes resulten prou cares, mitja dotzena d’ous són més barats que 250gr. d'aquesta fruita.
Supose, car lector que diria el nostre col·lega Alejandro Martínez d’Hostalric, cara lectora, que us preguntareu el perquè d’aquest post ací i ara. Bé, doncs perquè avui de matí, en el meu trajecte diari cap a la Universitat de Leicester, m’he trobat amb les mores que ja van prenen color, primer es fan roges i després negres. I el cas és que fa unes setmanes sols uns metres abans d’on estan fetes els fotos teníem cireres, que certament no eren millors que les cireres de Planes (però tampoc tan cares!). Cireres al juny-juliol, mores i groselles al juliol-agost. Però aquesta rebost natural, que com veieu no són més que unes mates vora el camí, ens ofereixen també pomes. En efecte, el que veieu són pomes silvestres, que deuen estar més àcides que... però que segur permeten cuinar un apple crumble deliciòs. Jo no he perdut, ja m’he estacat la primera mora de la temporada. Si com diu el refrany africà, el primer pardal que alça el vol s’emporta el tir...

"Deserted Villages" i altres consideracions sobre el paisatge rural anglés

En el dia d'ahir vaig tenir l'oportunitat de conéixer de ben a prop el paisatge rural anglés de la mà de Christopher Dyer, Professor of Regional and Local History de la Universitat de Leicester. Per eixir de la ciutat varem prendre la vella calçada romana. Vet ací les primeres curiositats. És tracta d'una carretera petita, amb un carril per a cada sentit, que sols condensa transit en l'hora punta d'entrada i eixida del treball. Però el principal fet que crida l'atenció dels investigadors és que no condueix a cap lloc, almenys a cap lloc rellevant, més encara si considerem que Leicester és una important fundació romana [important dins l'escala de romanització britànica]. Potser per això, perquè no condueix enlloc, ha estat possible la seua conservació. Per descomptat, quan parle de conservació em referisc al seu traçat original, res queda del paviment originari. La seua amplària també ha estat alterada. Per aquesta carretera, que actualment s'anomena Gartree Road, arribem al primer despoblat o deserted village, que diuen ací. Bona mostra de l'interés de la societat anglesa pel seu passat (no tota, com després veurem) és que aquests deserted villages apareixen en el mapes [També en el google maps] Bé, com deia, aquest primer poblat s'anomena GREAT STRETTON [endavant GS] que vol dir alguna cosa així com el gran poblat de la carretera. Val a dir que aquest, juntament amb Little Stretton, són dos dels pocs assentaments vora a una calçada romana que continuen actius després del període romà. Un altre fet desconcertant és que el GS és abandonat cap a finals del període medieval, mentre que el germà petit ha arribat fins els nostre dies. GS era un assentament sense muralles que allotjava unes vint cases més la residència senyorial. Val a dir que aquests assentaments han quedat fossilitzats en bona mesura gràcies al desenvolupament que des de finals de l'edat mitjana va tenir la ramaderia. La necessitat d'àmplies pastures va reduir els espais de conreu i altres que havien estat ocupats foren guanyats per a la pastura.

El que veieu és la casa senyorial. En primer terme podeu observar la fossa que envoltava la residència. L'aigua que contenia li arribava des d'una font situada a una dotzena de metres per darrere. Tot sembla indicar que la fossa i l'aigua, lluny de tenir un funció realment defensiva, almenys en aquest cas, la seua finalitat, sense excloure la primera, seria més bé ornamental, és a dir, de remarcar les diferències entre les cases de la pagesia i la del senyor. Reconec que sembla una mica difícil de veure, però el turó que veiu a dalt és un dels extrems de la casa. L'entrada es situaria més cap a l'esquerra.

Aquest assentament també disposava d'una petita església, la torre de la qual podeu observar en la fotografia. De la construcció medieval sols resta dempeus la torre. La resta ha estat reconstruit en el segle XIX, si bé és cert que fent servir bona part dels materials originals que hi havia per l'àrea. Com podreu imaginar, les seues dimensions són reduïdes encara que no disposava de cap testimoni per a representar l'escala.

Bé, sense més dilació marxarem per la vella calçada romana fins un punt en que la carretera es bifurca. És aleshores quan assoma la vertadera calçada, més o menys. Ací teniu la calçada quan deixa de ser carretera i passa a convertir-se en un camí rural. Actualment es fa servir com a frontera entre dos termes municipals. Tot i que no s'observa massa clarament, us dic que és tota una línia recta que es perd en l'hortizó.

Després d'aquesta breu aturada continuarem fins BURTON OVERY. D'ací cal destacar, en primer lloc, el pub del poble, del nom del qual no em vull recordar, i de les seues cambreres, el nom de les quals no em vaig atrevir a preguntar. Val a dir que les salsitxes amb salsa de vi vermell estaven delicioses. Dit això, paga la pena assenyalar una construcció pagesa que ha perdurat fins els nostres dies.

Per als ulls que estan preparats (òbviament els meus no ho estaven ni ho estan ara) resulta fàcil d'entreveure les particularitats d'aquesta casa. Ací teniu una visió dels principals elements de la residència. En primer lloc, s'ha de destacar els fonaments, tots ells de pedra per tal de frenar la humitat. Per descomptat, les rajoles són d'època recent, però fins i tot en aquest punt convé assenyalar diferències. Mentre que les rajoles de l'esquerra són més grosses (quasi no es veuen en la imatge), les del cos central de la imatge són més fines. Doncs bé, això ens indica que mentre les primeres són més recents, aquestes últimes són del segle XVII-XVIII. No paga la pena dir que la casa ha estat alterada en diverses ocasions, però des de fa uns vint anys esta sota protecció.

El següent element que atorga la seua importància a aquesta construcció són les seues bigues, de fusta com podeu observar. Segons Dyer, aquesta és l'element més antic de la casa, que el situa al voltant dels segles XV-XVI, i que gràcies als fonaments encara estan ahí. Aquesta zona, per altra banda, no disposa d'aquest tipus de fusta, és a dir, que han estat portades des de 20 o 30 milles més al nord. Fixeu-vos també que cada biga té un basament propi, i aquest sembla ser també original. Avui en dia els propietaris són gent molt amable i més o menys conscient de l'antiguitat de la seua casa. Ens permeteren passar dins, encara que em vaig abstenir de fer cap foto. A més, a diferència del que veurem després, escoltaven atentament el que Dyer anava comentant. Marxàrem cap a CARLTON CURLIEU, encara que hauríem de tornar després ací per a sopar, abans d'empendre el camí de tornada a casa. En Carlton Curlieu trobem un nou poblat abandonat. Ací també es conserva una església antiga, de la qual sols part de la torre és medieval. D'aquest lloc el que sí em va sorprende fou la quantitat de llana que hi havia solta per la terra. Per descomptat, em vaig agafar una mica perquè a la Safor queden pocs ramats, i menys d'ovella, i tot que un servidor està acostumat a escardar, la ramaderia és una ciència completament desconeguda per a mi.

De nou començà a ploure altra vegada, així que decidírem tornar al cotxe i seguir la marxa cap a la nostra següent destinació: WHATBOROUGH. Aquest és un altre despoblat que gràcies a la ramaderia ha quedat fossilitzat en el paisatge. El primer problema que té aquest assentament és que es troba dins un propietat privada, i clar, semblen estar una mica farts de les visites dels investigadors. El cas és que entrem i parlem amb el fill de l'amo. Al principi sembla prou reticent a deixar-nos passar, i agafa el ninot i pregunta: "però què trobeu d'interessant en aquell turó, jo he estat mil vegades amb les haques i les vaques i no he vist mai res d'interessant". I Dyer li diu, "doncs vine amb nosaltre i ho veuràs"; a la qual cosa, el tipus li respon que té molta a feina a fer i que no, que anem nosaltres i ens banyem. (ei, amb això tenia raó el xic, bona la que replegarem)

Bé doncs, comencem a pujar el turó i quan arribem ens veiem les vaques soltes per ahí. A més "algú" ha fet un clot per acumular aigua i que pugeun beure els animals. El problema és que ho ha fet en mig del que era un dels carrers principals del nucli. En la primera imatge podeu veure el clot amb les vaques (res de vaquetes) i en la següent s'observa millor el carrer, just on està la brossa, amb les construccions al costat. Les cases, òbviament, estan orientades cap el carrer, haurien de ser d'unes dimensions semblants a la que hem vist abans.

Com he dit adés, tot aquest coneixement ha estat possible gràcies al desenvolupament de la ramaderia, i per tant la necessitat d'extenses pastures, han impedit que aquestes terres foren dedicades al cultiu i, en conseqüència, la terra no ha estat remoguda ni artigada. I sense més acabem, salutacions.

Correspondència I

Avui, per fi, han aparegut els núvols i per fi, trobe un instant per escriure. Aquests primers dies a Leicester han estat intensos per tal de fer-me amb la universitat i amb la ciutat. Encara queden algunes qüestions per tancar però en un parell de dies estaran resoltes. Amb això de les gestions, Dyer ha fet una gestió formidable. De moment us escric des del meu propi despatx, en el nº 1 de Salisbury Road, amb un cel totalment encapotat després de tres o quatre dies de pur sol valencià.
La Universitat supera àmpliament la nostra, la universitat de València. En qualsevol aspecte. Sols els guanyem en un, el Servei de Publicacions. La llibreria sembla més bé altra cosa, només els resta tenir exposat el Hello. Del seu servei de publicacions, ni rastre. Poc he tardat a dir-li-ho a Dyer. Ell m’ho ha confirmat, si vols res, te n’has d’anar a COL (Cambridge, Oxford o Londres). Llevat d’això, res més. També he estat a la biblioteca. Què us contaré de la biblioteca? Sobren les paraules, no sols pel que fa al contingut sinó també i sobretot al contenidor. M’he afartat de conèixer gent, tanta que he hagut de mirar per internet per recordar-me de tots els noms i de totes les cares. El despatx és una cosa modesta, no vull dir petit, amb ordinador, prestatgeria i una caixonera metàl·lica.
Les xicones angleses, pel que he pogut veure fins ara, no són com les callereses ni molt menys com les valencianes. Això em posa les coses molt més fàcils, i en aquest sentit, més d’un se’n pot vindre ací de penitència. Pel que fa a l’ambient universitari, ací la cosa funciona molt diferent que a casa nostra. Per començar, cada edifici universitari, que sol ser petit, com un bungalow de dos altures, compta amb la seua common room, una sala on pots fer un descans i prendre un got d’aigua o un café (més bé aigua bruta) o un té i parlar tranquil·lament. Després tenen un pub on es reuneixen després de la feina, per parlar de qualsevol cosa que no siga estrictament faena. Clar està que el seu bioritme i el seu horari és força diferent al nostre. Però el que més m’ha cridat l’atenció és una mena d’ascensor que tenen que no s’atura mai, com si fos la roda d’una sènia Això va rodant, rodant i no t’has d’esperar a que arribe perquè esta ple de cabines així que quan està arribant una tu puges d’un bot i de la mateixa manera baixes. Clar has de baixar abans que arribe a la segona planta perquè sinó moriràs esclafat. Si haguéreu vist Dyer botar, semblava un galgo. Jo estava més nerviós perquè pareix de pel·lícula, però sí que és veritat que si tinguérem això a València no hauríem d’esperar l’ascensor.

Si tinguérem. . .

Per terres carolíngies....

La passada setmana David Mascarell, Ferran Esquilache i jo mateix vam tindre oportunitat de participar en el seminari de doctorands organitzat pels becaris de la UdG.

L’arribada a Girona s’havia allargat massa, primer amb aquell maleït euromed que no supera els 100km per hora ni corrent davant d'un bou, i després el regional que feia més aturades que el calvari. Alejandro Martínez, Xavier Marcó i Lluís Sales ens esperen a l’andana. Les seues enèrgiques salutacions ajuden a refer-se del fred sec però poc intens de la ciutat. Després de deixar l’equipatge a l’hotel (amb habitacions individuals) anem a sopar a una pizzeria. És dijous i per tant hi haurà festa universitària, però el temps passa també per a nosaltres. Les xicotes de discoteca no s’aturen a deixar-nos cap estampeta. Marxem a fer-se’n una, i de nou deguste la ratafia, una beguda de l’esperit que enterboleix l’ànima i adorm el cos a base d’herbes de muntanya i nous verdes.

De matí ens venen a recollir Alejandro i Lluís per desdejunar a la facultat, un monestir del segle XIV. Mentre prenc un Cacaolat (res a veure amb la llet bruta de casa nostra) arriben Albert Martí i Ivan Armenteros, una agradable sorpresa, més encara si pensem que Barna hi és a una hora i mitja en un tren regional que no és gens còmode. Ens porten records de Vicent Baydal, qui no gaudeix de massa bona salut en aquests dies. Parlem de Camps, d’Obama i d’Israel. Gairebé sense adonar-nos-en arriba l’hora de la batalla. A dalt esperen Lluís Tó i Pere Ortí amb el Xavier, que ha preparat la sala on parlarem. Es tracta d’una aula, però com a Barna, hi ha un piano. (M’aprope i mire d’obri-lo, però està tancat. Llàstima, tenia tantes ganes). També està Albert Reixac, un xicon de cinqué que ja va vindre a Hostalric. Ens presenta Alejandro. Uns problemes esperats amb la informàtica ens obliguen a alterar l’ordre d’actuació. En compte de començar Ferran, parlarà primer David Mascarell, després jo, i finalment Ferran. David fa una presentació del seu treball de recerca, la comunitat jueva de Gandia. Tal i com li havíem demanat es deté en les fonts per a fer una acurada presentació d’aquestes. Els objectius i els primers resultats capten l’atenció de l’auditori. Una atenció i un interés que no es perdrà al llarg del matí. Pel que a mi respecta, no vull repetir el que ja vaig presentar a Barna, així que aprofite l’ocasió per a fer una primera presentació de la tesi. És més que res un reflexió en veu alta. M’ature sobre tot en el concepte d’elits rurals. Tanmateix, presente ni que siga breument el resultats del meu treball de recerca. Ferran Esquilache ha tingut alguns problemes amb les fotos, en el seu treball indefugibles. Afortunadament pot salvar el problema gràcies a la seua previsió. També ell aprofita l’oportunitat per a dir alguna cosa més que el treball d’investigació sobre Aldaia, i ens presenta també els últims treballs de camp fets a Alèdua o Alboraia. La veritat és que els seus pwp estan força treballats i criden l’atenció de tothom, així com la hipòtesi que planteja per a l’origen de les grans hortes andalusines. El torn de debat comença amb una pregunta de Gabriel Jover per a mi. Jover havia arribat als pocs minuts d’iniciar David la seua intervenció. No em detindré en fer una acurada relació ací del debat, però sí vull dir que tothom participa amb preguntes per a tots tres, tothom manté les formes i el saber estar, especialment els tres doctors presents a la sala. Vet ací que això són mestres. Alejandro dóna per finalitzat el debat. Jover desapareix amb la mateixa facilitat que havia aparegut. A. Martí també havia hagut de marxar abans. La resta anem a dinar a un restaurant al costat mateix de la facultat. El menú és a base de plats tradicionals gironins, o com diem nosaltres, carolinigs. De fons se sent a la Maria Callas. La veritat és que, una vegada lliurada la batalla, la veu d’aquesta dona resulta força relaxant. El vi –vermell del Penedès- també hi ajuda. Acabem amb un cafè ben fort, ens donarà forces per passar la vesprada que ens han preparat els tres de Girona (tot i que cap d'ells n'és, de Girona). Ortí i Tó marxen després de dinar. De nou ens feliciten pel nostre treball i ens esperonen a continuar. Armenteros també ha d’eixir, encara li queda un bon tros fins a casa. Li agraeixo que haja vingut, i es riu del meu oriental.

De la mà d’Albert Reixac i la resta fem un recorregut pels llocs més turístics d’aquesta ciutat carolíngia. Visitem l'arxiu provicial on ens mostren documentació amb la qual treballen. Encara hi ha temps de llançar algunes pedres des de la catedral cap a les cases jueves (al remat, això és fer harca). No m’oblide de comprar la ratafia que Vicent Royo m’havia encarregat. Ferran i jo també en comprem. David prefereix uns litres de vi casolà. Finalment marxem cap a l’estació, Alejandro vindrà amb nosaltres. L’acomiadament de Lluís i Xavier no pot ser més emotiu, tots tres tenim la sensació d’haver aconseguit alguna cosa, donats els minsos recursos dels que gaudim. El tren cap a Bcn transcorre entre deliris i desficis. Alex baixa al Clot, li done records per als seus pares i per a JM Sanz; prompte ens veurem a Cia. A Sants tenim temps per a anar al super i comprar el sopar. Jo, a més, compre unes ampolles de Cacaolat. Per fi, a mitjanit, arribe a casa on algú m’espera. Em sent prou cansat, però al mateix temps tinc la sensació d’haver fet un bon treball. Apague el llum. Bona nit.

Arxiu de Girona

“Bona vesprada a tots!” Experiències valencianes en el vescomtat de Cabrera

Els passats dies 13 i 14 de novembre de 2008 es celebrà a Hostalric (la Selva, Girona) el I Seminari d’Estudis Medievals d’Hostalric al voltant de Les senyories catalanes baixmedievals (segles XIII-XV). Tot i la llarga tradició historiogràfica d’aquest tema, els doctors Josep Maria Salrach, Lluís To i Pere Ortí oferiren les noves perspectives de treball en aspectes diversos com, per exemple, la incidència de la senyoria en el camp català, en l’organització dels masos i el paper desenvolupat per les senyories urbanes, mentre que Elvis Mallorquí presentà bona part dels resultats de la seua monumental tesi doctoral sobre el delme del bisbat de Girona.

Castells catalans i gallecs, el delme de l’Almoina del Pa de la Seu de Girona i els petits senyors d’Argentona completaren les sessions del Seminari, sense oblidar el debut oficial en un congrés del nostre company del Departament d’Història Medieval de la Universitat de València, Salvador Ferrando, amb un avanç del seu treball d’investigació sobre els Boïl i el lloc de Manises. Una presència valenciana que es completà amb la participació de dos membres d’Harca, Frederic Aparisi i Vicent Royo, juntament amb Noelia Rangel, i el convenciment amb què exposaren les dificultats legals, jurisdiccionals i econòmiques que tingué Hug de Cardona per consolidar el seu senyoriu a l’horta de Gandia al segle XV.

Ben mirat, els temes no han estat excessivament innovadors, però la joventut dels investigadors que els han presentat i les noves perspectives amb què han estat tractats són dos aspectes a tindre molt en compte. Cal esperar, per tant, les actes del seminari amb impaciència perquè els parlaments i els debats a les sessions del Seminari, al davant d’una mitjana o d’un gotet de ratafia han estat molt esperançadors i enriquidors.

Cal no oblidar la coordinació d’Alejandro Martínez, jove investigador apassionat per l’Edat Mitjana, bon coneixedor de la història d’Hostalric, amfitrió del Seminari i punt d’unió fonamental entre ponents, comunicants i assistents en general. Sense ell, aquests dos dies no haurien estat el mateix, ni de bon tros. Esmentar, per últim, la preciositat del paisatge, tot just als peus del Montseny, el bon gust dels vilatans d’Hostalric pel menjar i el vi, la magnificència del castell del segle XVIII i l’ambient estil anys seixanta de la pensió del poble. Tot plegat, un marc immillorable per a la trobada dels medievalistes i un lloc que cal visitar, si menys no, d’ací dos anys amb la celebració del II Seminari d’Estudis Medievals d’Hostalric.