L’eclosió de les elits rurals en la historiografia. Entrevista a François Menant

El ja llunyà febrer de 2010, tinguérem l’ocasió d’entrevistar a François Menant, professor de l’École Normale Supérieur, en el context del Col·loqui internacional sobre crisis i fams medievals que tingué lloc a Lleida. Autor de nombrosos estudis sobre el camperolat italià, les comunes llombardes, el crèdit i el notariat rural, entre molts altres, destaca la seua especial atenció a les elits rurals en un moment determinat de la seua trajectòria investigadora i, ja en els últims anys, l’anàlisi de les fams i les caresties al món europeu medieval (teniu bona part de les seues publicacions en línia ací i el seguiment de les seues línies de recerca actuals ací). Temptats, en aquell 2009, per seguir aprofundint el nostre coneixement sobre les elits rurals europees (un de nosaltres havia presentat ja el seu treball de recerca sobre les elits rurals de l’horta de Gandia i altre estava a pocs mesos de fer-ho sobre els pagesos benestants del nord del país), ens decidírem a centrar en aquest tema l’entrevista a François Menant. Fins cert punt, aquesta opció era ben lògica, perquè ens trobàvem al davant del medievalista que havia organitzat les XXVIIes Journées Internationales d’Histoire de l’Abbayye de Flaran el setembre de 2005, juntament amb el modernista Jean-Pierre Jessene, precisament sobre les elits rurals europees als segles medievals i moderns.

Aquesta és una de les fites que marquen l’eclosió de les elits rurals com a subjecte historiogràfic propi. Malgrat que l’atenció als pagesos benestants havia estat ben present en algunes monografies d’història econòmica i social de les èpoques medieval i moderna confegides fa algunes dècades, el concepte d’«elits rurals» és relativament nou com a objecte d’estudi específic. De fet, fins fa uns pocs anys, el mot «elits» solament havia estat utilitzat amb els adjectius «urbanes», «mercantils», «culturals» o «polítiques», i en molt poques ocasions el substantiu havia anat de la mà de «rurals». Això no obstant, en els últims anys han proliferat una sèrie d’estudis, congressos i seminaris que han posat la seua atenció en els notables locals, copsant el sorgiment en les comunitats rurals d’un substrat de prohoms molt superiors en riquesa als seus veïns, amb unes pràctiques socials diferenciades, un nivell cultural distingit i una determinada influència política en el col·lectiu. De tot açò, François Menant en fa una bona panoràmica a l’entrevista, on realitza un recorregut per la historiografia de les elits rurals.

Segons els nous preceptes, emergeix un reduït grup de llauradors rics, mercaders, paraires i notaris que se situa al capdavant de la comunitat, fa tots els possibles per deixar constància de la seua preeminència i posa en pràctica unes estratègies econòmiques, socials i polítiques clarament diferenciades, malgrat que l’escenari i el seu camp d’actuació és netament rural. François Menant en dóna compte de tot açò a la Llombardia des del mateix segle XII, moment en què situa l’aparició de les elits rurals al nord d’Itàlia. Té la precaució també d’atribuir aquest sorgiment a l’augment del nombre de fonts, que permet seguir amb major agudesa la trajectòria dels anomenats valvassini, és a dir, “els vassalls dels vassalls dels vassalls”, com explica ell mateix. És ací on introdueix la característica principal de les elits rurals. En efecte, les elits rurals són un grup intermedi entre la noblesa i el camperolat més modest i humil, un conjunt de prohoms que fan d’intermediaris entre la comunitat i els agents senyorials. És precisament aquest rol polític, juntament amb la preeminència social i política, la incorporació de signes d’ostentació –com l’armament– i l’adquisició d’un cert nivell cultural, els trets que millor defineixen les elits rurals europees. Fraçois Menant ofereix una bona mostra de tot açò, sempre introduint una visió certament personal que contribueix a fer més proper i més humà el difícil món de la recerca. Sense més, us deixem ja amb l’entrevista, gaudiu-la.

P.D.: Demanen disculpes a tots els nostres lectors, en general, i al propi François Menant, en particular, per la tardança en publicar l’entrevista. Sens dubte, han estat factors aliens a les nostres persones els que han retardat la seua publicació.

El temps de les Catedrals

Per a acabar amb la setmana dedicada a l’escola dels Annales us volem oferir una vella sèrie de documentals de la televisió francesa sobre l’art religiós medieval, basada en el llibre “Le temps des Cathédrales. L’Art et la société, 980-1420” (1976), de Georges Duby. La sèrie, de 9 capítols, emesa en 1980, està dirigida i produïda per Roger Staphane i Roland Darbois, i presentada pel mateix Duby. De fet, es ben coneguda la faceta divulgativa d’aquesta historiador, relacionada amb la televisió, que el va portar a ser un dels principals responsables de la cadena francoalemanya La Sept, precursora d’Arte.

Es tracta d’una producció que actualment pot semblar antiga, especialment en la producció, però precisament això és el que li dóna un cert encant, i en qualsevol cas és interessant de veure pel contingut. Sembla que existeix una versió doblada al castellà, però a internet només es pot trobar la versió original en francés que tot seguit us oferim (també podeu fer servir, si s interessa molt, l’eina de subtítols i traducció automàtica de Youtube per a ajudar-vos a entendre més o menys el que es diu). Fruïu-la.

Capítol 1. L’Europe de l’an Mil (L’Europa de l’any Mil)

Capítol 2. La quête de Dieu (La recerca de Déu)

Capítol 3. Dieu est lumière (Déu és llum)

Capítol 4. La Cathédrale, la ville, l’école (La Catedral, la ciutat, l’escola)

Capítol 5. Louis IX, chevalier-roi et sant (Lluis IX, cavaller-rei i sant)

Capítol 6. Les nations s’affirment (Les nacions es refermen)

Capítol 7. Le tournant du XIVe siècle (El cavi del segle XIV)

Capítol 8. Le bonheur et la mort (La felicitat i la mort)

Capítol 9. Vers les temps nouveaux (Cap als nous temps)

L'art de mesurar la terra II: La ciència de destrar de Bertrand Boysset

Fa uns dies dedicava un post a parlar de l'agrimensura fiscal a l'Antiguitat i a l'Edat Mitjana, i l'acabava parlant de l'únic tractat medieval d'agrimensura de l'Europa occidental que s'ha conservat, que sapiguem: La siensia de destrar, de Bertrand Boysset. Es tracta d'una obra dels primers anys del segle XV escrita en provençal, la variant més oriental de la llengua que actualment coneguem com a occità. El seu autor, de fet, era d'Arle, situada en l'actual departament francés de Boques del Roine, a la Costa Blava, molt a prop de Nimes i d'Avinyó; i és en aquesta ciutat que es centra l'obra, ja que aporta les seues mesures oficials de longitud i superfície agrària. En realitat consta de dues parts ben diferenciades, La siensia de destrar pròpiament dita, i La siensia d'atermenar, que és un segon tractat sobre la limitació i divisió dels camps mitjançant fites, tot i que es manté una coherència absoluta entre ambdues parts que evidencia la mateixa autoria i consecució. Però abans d'entrar en el contingut d'aquests tractats, molt coneguts sobretot per les imatges que conté, vull parlar del seu autor: Bertrand Boysset.



Emplaçament d'Arle, junt al Roine, i les marjals i estanys que hi ha encara ara fins a la mar

No tenim un ample coneixement de la seua vida, però sabem algunes dades soltes gràcies a la seua aparició en diversos documents, i especialment pel dietari o llibre de memòries familiar i de la ciutat d'Arle que també va escriure entre 1365 i 1414 (podeu veure'l sencer ací fotografiat). El seu naixement es degué produir entre 1350 i 1358, i morí a principis de 1416, per tant va viure entre 58 i 65 anys. Cap a 1373 es va cassar amb Caterina, i van tindre 11 fills (8 xics i 3 xiques) dels quals van morir la immensa majoria amb molt poca edat. Pel que fa a la seua professió, sembla que inicialment Boysset era patró d'un vaixell, i que explotava la pesca de l'estany de Meyranne, una llacuna pareguda a l'Albufera de València situada molt a prop d'Arle, típica de les costes de la Mediterrània occidental. Actualment ja no existeix, ni tampoc la marjal que l'envoltava, perquè es va dessecar completament entre els segles XVIII i XIX, i ara són camps d'arròs i cereal, però resten altres estanys.

Camps d'arròs en la marjal actual de Meyranne, l'antic estany dessecat

Amb tot, també es considerava agrimensor i se'n dedicava professionalment, tot i que no el tenim documentat ocupant-se d'aquestes tasques fins a 1403, data en la que sabem que va mesurar un mas anomenat Nostra Senyora d'Amor (que encara existeix hui amb el mateix nom, molt a prop de l'estany de Vaccarès) per uns problemes d'herències. Aquest treball és important, de fet, perquè ja va ple de consells d'agrimensura, per la qual cosa és un clar antecedent de La siensia de destrar. Sobre com va arribar a combinar ambdues professions no en sabem massa, però sembla que la d'agrimensor va ser molt més tardana. A banda, també posseïa terres, especialment vinyes en la marjal d'Arle, i a més a més participava activament en la vida política de la ciutat com a membre del Consell municipal. Així, degut a la seua experiència agrimensora va arribar a formar part d'una comissió municipal per a modificar les mesures oficials d'Arle. Era, per tant, en definitiva, un membre de la capa més baixa de l'elit urbana de la seua ciutat, assimilable a un mestre artesà amb prestigi i diners, que diversificava els seues ingressos a través de diversos negocis (pesca, fusta, ramaderia...) i la possessió de terres de cultiu.



El mas de Notre Dame d'Amour actualment, junt a l'estany de Vaccarès (el més gran en la figura 1) en un plànols geogràfic sobre fotografia aèria

Passant ja a la seua obra concreta sobre agrimensura, Bertrand Boysset explica a l'inici del primer tractat que en realitat no l'ha escrit ell, sinó que es tracta d'una traducció del llatí al provençal d'una obra anterior realitzada pel mestre Arnau de Vilanova, per encàrrec i en col·laboració amb el rei Robert de Sicília (de la Sicília peninsular, és a dir, Robert I de Nàpols, que va regnar entre 1309 i 1343 i que sempre ha estat considerat un intel·lectual). De fet, hi ha fins a 5 il·lustracions d'Arnau de Vilanova al llarg del llibre, tot sol o junt al rei, en el que apareix escrivint el tractat o fent tasques d'agrimensor. És per això que al llarg del temps, especialment a partir del segle XIX, la seua autoria ha estat molt discutida. Amb tot, actualment sembla prou clar que és una obra pròpia de Bertrand Boysset, tot i que segurament va consultar altres obres anteriors d'influència italiana. Alguns autors opinen que aquesta atribució a Arnau de Vilanova és deguda a la modèstia del seu vertader autor, tot i que en realitat sembla més lògic atribuir-ho a una influència del concepte medieval de l'auctoritas. La seua obra tindria una major difusió i consideració si aquesta era atribuïda a un autor més antic de reconegut prestigi, que no a un simple destrador provençal desconegut en els cercles culturals i científics medievals; és a dir, pura estratègia.

El rei Robert i el mestre Arnau de Vilanova representats escrivint La Siensia de destrar (f. 23r)

Pel que fa a la data de composició, Boysset diu començar a escriure el 15 de desembre de 1401, i en un altre lloc declara acabar de fer-ho el 8 de gener de 1406. És a dir, uns 4 anys de diferència. Però els darrers capítols de La siensia d'atermenar s'haurien escrit a partir d'aquesta darrera data, allargant-se en el temps fins a la mort de Boysset, que es degué produir cap a finals 1415 o principis de 1416. De fet, en el manuscrit original i en altres documents redactats per ell es nota que hi ha hagut una evolució grafològica en l'autor, amb el pas del temps, segurament relacionada amb la pràctica per un major ús de l'escriptura en la seua vida diària.

En realitat no es tracta d'una obra extensa ni complexa. És més bé una espècie de manual d'aprenentatge, en el que es descriu la metodologia de l'agrimensura, s'expliquen problemes amb els quals es pot trobar l'aprenent d'agrimensor i la manera de resoldre'ls, molt d'ells amb trucs. Descriu els perímetres de les parcel·les per a definir les formes geomètriques que les formen, i explica com descompondre les parcel·les irregulars en diverses figures regulars simples (quadrats, rectangles i triangles rectangles) per a calcular la seua superfície. Per descomptat aquesta tècnica és limitada, no s'aconsegueix mai una mesura exacta, ni per l'instrumental a la seua disposició, ni per la capacitat que tenien de calcular figures especialment irregulars, i fins i tot figures regulars més complexes. La superfície d'un cercle, per exemple, no es va poder calcular amb suficient exactitud fins al segle XVII. A més, l'ús de les xifres romanes, com encara fa Bertrand Boysset a principis del segle XV, dificulta el càlcul aritmètic. En qualsevol cas, l'autor sempre recolza les seues explicacions en les imatges que acompanyen el text, fetes de la seua pròpia mà.



Dues pàgines sobre càlcul de superfície de figures geomètriques regulars (f. 61v-62r)

Pel que fa a les eines de mesura, per a les distàncies curtes s'emprava fonamentalment el destre, una vara de fusta de 16 pams de longitud pintada de blanc i negre, mentre que per a distàncies llargues s'empraven cordes, de 10 o 12 destres cadascuna en el cas d'Arle. En el cas de l'atermenament també s'emprava l'esquadra per a orientar les fites de pedra (que de vegades era substituïda pel compàs) i la plomada per a posar-les rectes. De vegades, fins i tot, aporta solucions enginyoses, com ara l'ús d'un penell situat sobre el jaló per a assenyalar un punt llunyà si hi ha una massa boscosa o qualsevol altre element pel mig que impedeix una correcta visualització. D'altra banda, a causa de la senzillesa de les tècniques explicades per Boysset no s'inclou la groma com a eina de mesura, de tradició romana, però sí un instrument semblant i més simple que ell anomena cadrim.

Ús del penell sobre el jaló per a millorar la visibilitat (f. 197r)

En definitiva, es tracta d'una obra senzilla, modesta, però molt interessant per ser una de les poques obres de l'Europa occidental medieval que ens han arribat en la que es descriu quines tècniques emprava aquesta gent per a mesurar la terra, i quin grau de coneixement tenia, així com les seues limitacions. Un aspecte molt important per a l'estudi arqueològic actual dels parcel·laris medievals. Finalment, per a acabar el post, només em resta adjuntar-vos una selecció d'imatges que he cregut interessants.

L'agrimensor o destrador pregant a Déu (f. 11r). Aquesta imatge es repeteix diverses vegades al llarg dels dos tractats

Mestre Arnau de Vilanova amb un destre de fusta a ratlles blanques i negres (f. 29v)

Dibuix en el que es mostra, mitjançant esquadres, com cal orientar les fites dels límits dels camps (f. 127r)

L'ús de la plomada en la construcció de fites (f. 145v-146r)

Un grup de persones observa com un altre clava una fita de camp (f. 157v). Una actitud vers el treball que ve de lluny, doncs.

Longitud del pam menor, mitjà i major vigent al segle XV en la ciutat d'Arle (f. 163r)

Un camp ja atermenat (f. 172v)

Grups de persones entre les cases i marjals d'Arle (238v-239r)

Nota de bibliografia: Per a saber més podeu llegir la tesi doctoral de l'historiador francés Pierre Portet, anomenada Bertrand Boysset, la vie et les oeuvres techniques d’un arpenteur médiéval (1355-1416), publicada en 2004, o la pròpia obra de Boysset publicada per Portet en occità amb aparell crític en francés. Les imatges d'aquest post pertanyen a la pàgina web creada pel mateix autor, en la que podreu veure tot el tractat transcrit, fotografiat, i alguns estudis al seu voltant.

"Coneixement expert i valor de les coses. Peritatge tècnic i econòmic"

Entre el 27 i el 29 de novembre de 2011 se celebrà a València el col·loqui Coneixement expert i valor de les coses. Peritatge tècnic i econòmic, organitzat pel Departament d’Història Medieval de la Universitat de València. Es tracta de la segona trobada que té com a tema central el “coneixement expert” –o, com diuen els francesos, expertise–, ja que hi hagué un primer encontre l’octubre de 2010 a Tolosa de Llenguadoc, aquesta ocasió amb l’atenció posada a Le besoin d’expertise. En efecte, el col·loqui forma part d’un conjunt de trobades planificades per diverses institucions i distints historiadors que té com a objectiu establir una dinàmica de discussió i de treball al voltant del tema esmentat més amunt, tot amb la intenció d’aprofundir en la coneixença sobre un aspecte que havia passat desapercebut per a la historiografia, com és la importància dels experts, els seus coneixements i la seua repercussió a la societat medieval.

Com ja succeí a Tolosa l’any passat, la reunió de València comptà amb el suport de la Université de Paris I, el Laboratoire de Médiévistique Occidentale de Paris (LAMOP), la Université de Toulouse II-Le Mirail, el centre de Recerca FRAMESPA (France Méridionale et Espagne: histoire des sociétés du Moyen Âge à l’époque contemporaine), el CSIC de Madrid (Centro de Ciencias Humanas y Sociales) i la Casa de Velázquez, institucions que estigueren ben representades per un bon nombre de membres. En total, a València s’aplegaren al voltant de quaranta persones entre professors d’universitat, investigadors dels centres de recerca i doctorands de les distintes institucions que discutiren, i molt, sobre la figura de l’expert al món medieval europeu. Perquè, si s’ha de destacar un tret per sobre de la resta és precisament la internacionalitat de la trobada.

Les sessions del col·loqui es desenvoluparen en un ambient de treball i discussió

Al col·loqui participaren i assistiren –molts no intervingueren directament amb una ponència, però sí estigueren presents a les sessions i s’integraren als debats de manera molt activa– medievalistes que han fixat la seua atenció a les societats medievals de la Corona d’Aragó, Castella i França, aspecte que serví per posar en comú les investigacions dutes a terme a una i altra banda dels Pirineus i per consolidar els lligams que tradicionalment han unit les escoles historiogràfiques d’aquests territoris. Mancà, al meu humil parer, una major presència d’historiadors italians i anglesos, la intervenció dels quals hauria contribuït a ampliar els horitzons del tema que serví de discussió i a enriquir-lo amb un ventall major de matisos. Potser en la propera trobada, que se celebrarà a Madrid el pròxim any, seria molt interessant ampliar la nòmina de participants en aquesta direcció.

Pel que fa al tema de la reunió, s’ha de dir que d’entrada crida l’atenció o, millor dir, és poc habitual. Estem acostumats a assistir a trobades, seminaris i congressos dedicats a subjectes que estan més o menys integrats en els discursos historiogràfics actuals –encara que sempre hi ha coses estranyes i estrafolàries, ben bé que ho sabem–, però crec que mai s’havia discutit sobre el “coneixement expert”, sobre els “experts” a la societat medieval. Aquest és el segon tret que sobresurt del col·loqui, la fixació de l’objecte d’estudi en un aspecte desconegut per als historiadors, un tema tan concret i alhora tan general. I sí, dic concret al mateix temps que general, cosa que pot semblar una contradicció, però les distintes sessions de la trobada demostraren que no és així. Les intervencions es dividiren en cinc blocs temàtics: mesurar el valor de la terra, calcular el preu dels grans, analitzar les activitats artesanals, conéixer els experts del comerç i estudiar el paper dels homes dedicats al servei públic. Comptat i debatut, tot l’espectre de la societat medieval, del món rural a l’urbà, passant pels agents de l’Estat i els homes de la cultura. I en tots aquests camps hi havia “experts” que oferien el seu servei a la comunitat, que tenien una formació –pràctica o teòrica– i que determinaven el valor de les coses, com també ho feien amb el seu treball, habitualment realitzat a canvi d’un salari.

Un dels directors científics, Laurent Feller, pren notes durant una de les ponències

Vet ací el tercer tret de la reunió, la dificultat per establir la definició del concepte “expert”. Les intervencions tractaren temes molt diversos –des dels coneixements agronòmics dels llauradors fins les aptituds lingüístiques dels torsimanys, o des de les destreses dels artesans fins el paper de agents fiscals dels estats–, però al final de cadascuna d’elles sorgia la pregunta que vehiculà tot el col·loqui: què és un expert? S’hi donaren moltes respostes i, com bé digueren Laurent Feller i Ana Rodríguez, la conclusió és que som al davant d’un concepte obert, de difícil definició, que varia depenent de l’activitat econòmica que s’aborde i de la condició social dels anomenats “experts”. Sorgí, fins i tot, un problema lingüístic. Com anomenar als “experts”? Als segles medievals no hi havia un terme per parlar dels especialistes en un sentit general i, després de moltes discussions, Antoni Furió suggerí que el terme més proper que podem trobar-hi és el de “perit” per definir a aquests “experts”, tenint sempre en compte que estem utilitzant un anacronisme. El mateix succeeix amb el concepte de “coneixement expert”, és a dir, el conjunt d’aptituds que tenen els “experts”. Hi ha un terme francés, expertise, que sí s’hi adapta, però, en canvi, no hi ha l’equivalent en català ni en castellà, així que ha calgut recórrer a un circumloqui per poder expressar-ho.

Imatge d’uns expertises o tècnics medievals mesurant la terra, que va aparéixer durant la ponència de Pierre Portet

Tot plegat, aquests dubtes conceptuals i terminològics són el millor testimoni de que som al davant d’un tema molt poc atès per part dels historiadors, ja que són propis de tot subjecte que encara està per descobrir i per definir. Però el camí ja s’ha iniciat i les discussions realitzades els dies passats a València, com també les que tingueren lloc a Tolosa l’any passat, han servit per fer les primeres passes al voltant d’un subjecte de recerca que contribuirà a conéixer millor els homes medievals i tot allò relacionat amb la seua vida quotidiana. Només resta esperar que les actes amb les diferents intervencions es publiquen ben aviat i que les properes trobades siguen tan fructíferes com les passades.

El tapís de Bayeux

L'any 1066 els normands invadiren i conqueriren Anglaterra, encapçalats pel futur Guillem el Conqueridor, donant una passa més en els primers segles de l'expansió europea medieval. La formació d'Europa, li va dir Robert Bartlett. Però del que parlarem hui és d'un objecte elaborat al mateix segle XI per a commemorar l'expansió, amb una clara finalitat propagandística: el tapís de Bayeux. També és conegut, subsidiàriament, sobretot a França, amb el nom de tapiç de la reina Matilde, ja que diu la llegenda que va ser la mateixa reina, esposa de Guillem el Conqueridor, qui el va brodar junt a les seues dames de companyia. Però tot sembla indicar que es va confeccionar entre 1077 i 1082 en algun taller del sud d'Anglaterra, probablement a Canterbury, sota la direcció d'Odó, arquebisbe de Bayeux i germanastre del rei, el qual apareix retratat al tapís en dues ocasions.

El tapís en el seu emplaçament actual, el Musée de la Tapisserie, del Centre Guillaume le Conquérant de la ciutat de Beyeux, on s'aprecia la seua extraordinària mida.

Tot i el nom de tapís, no ho és en realitat. Es tracta d'un llenç de lli de mig metre d'alçada i 70 de longitud, dividit en 9 fragments de longitud variable, sobre el qual s'han brodat les figures amb fils de llana tintada amb 4 colors base (roig, groc, blau i verd) que es combinen amb 8 tonalitats de tints vegetals, com ara la galda o l'indi. A més, hi ha dos puntades de brodat: punt de tronc (stem stitch) per al contorn de les figures, i punt de couchure o de Bayeux per al reblit. De fet, com es pot veure el propi tapís ha donat nom a aquesta classe de puntada. En total, 28 escenes en les quals apareixen 626 personatges, 202 cavalls i mules, 55 gossos, 505 animals i bèsties, 37 edificis o fortaleses, i 41 vaixells. I cadascuna de les escenes acompanyada d'una breu frase en llatí que narra o explica la història.

Dos detalls de les figures brodades, on s'aprecien les puntades i els colors

Pel que fa a la manufactura, mitjançant un llenç brodat, segurament amb la finalitat de ser penjat a la Catedral de Bayeux, cal dir que s'emmarca en tota una tradició romànica de tapissos penjats als murs de les esglésies. De fet, encara que se n'han conservat molt pocs, hi ha altres composicions semblants, com ara per exemple el Tapís de la Creació que es conserva a la Catedral de Girona. Però no s'ha conservat cap altre llenç com el de Bayeux per les seues dimensions, ni tampoc per la composició de les escenes al llarg de la tela, cosa que ha portat algú a comparar-lo amb un còmic. Aquesta comparació potser és exagerada, perquè recorda molt més a la composició de la columna trajana a Roma, com a antecedent, que no devia ser desconeguda a l'Europa del segle XI.

Tapís de la Creació de Girona

Columna Trajana a Roma

Quant a la composició de l'obra, narra bàsicament els antecedents i la invasió normanda d'Anglaterra el 1066. La història comença el 1064 amb el viatge de Harold a Normandia per a jurar davant el duc que el reconeix com pretendent al tron d'Anglaterra, quan haja mort Guillem el Confessor que no tenia hereus directes. Però a la mort d'aquest, el 1066, Harold no respecta el jurament i es proclama rei. Davant la traïció, Guillem convoca un exercit i es disposa a invadir l'illa per a reclamar el seu dret al tron, cosa que implica tota una sèrie de preparatius com ara la construcció de vaixells i armes. A l'arribada a Anglaterra els normands munten un campament i celebren un festí. Finalment es produeix la batalla de Hastings, en la qual vencen els normands sobre els saxons, i mor Harold, cosa que permet Guillem proclamar-se rei d'Anglaterra, inaugurant la dinastia normanda en l'illa i guanyant-se el sobrenom del Conqueridor.

Un locutor de la BBC ens conta la història i ens ensenya tot el tapís amb més detall:

Per cert, un detall curiós és que apareix també el cometa Halley, que es va apropar a la Terra el 1066.

El cometa Halley al tapís de Bayeux

A internet existeixen moltes imatges soltes del tapís, però és difícil trobar una fotografia completa. Crec que la millor manera de veure'l de prop és en aquesta pàgina escena per escena. Però una manera ràpida de veure'l, amb detall, a banda del vídeo que ja hem vist, a més a més de forma divertida i molt treballada, és el següent vídeo amb les escenes animades.

Finalment, per a acabar el post, veurem un vídeo de la BBC sobre la batalla de Hastings, amb la qualitat que caracteritza els documentals d'aquesta cadena de TV, narrada pel mateix Robert Bartlett adés esmentat.

Faire la guerre, faire la paix

Entre el 2 i el 7 de maig de 2011 tingué lloc a Perpinyà (França) la 136a edició del congrés que celebra anualment el Comité des travaux historiques et scientifiques. La capital del Rosselló acollí enguany la reunió que organitza aquesta associació fundada l’any 1834. Creada com una institució erudita dedicada a la recerca històrica a la França vuitcentista, en el moment de plena efervescència del positivisme clàssic, el Cths es consolidà de manera progressiva en el panorama intel·lectual francés a partir de la publicació de nombroses obres dedicades a l’edició documental i, sobretot, a la tutela exercida sobre altres institutions savantes de menor entitat, una mena d’institucions erudites, podríem dir, tan típiques del segle XIX i principis del XX, que encara avui dia romanen sota la seua direcció. I la seua consolidació, a banda de la publicació de múltiples treballs de recerca històrica, vingué de la mà de la celebració anual d’un congrés d’aquestes institutions savantes a partir de 1861, que més endavant passà a dir-se Congrès des sociétés historiques et scientifiques. Aquests congressos es transformaren a poc a poc en el lloc de reunió dels investigadors que pertanyien a les institucions públiques i els que formaven part d’aquestes associacions privades, de manera que les trobades (només interrompudes per la Segona Guerra Mundial) es convertiren en l’escenari idoni per recollir els resultats de la fructuosa producció historiogràfica francesa dels segles XIX i XX.

Faculté de Lettres et Sciences Sociales, Université de Perpignan-Via Domitia

Seguint la tradició encetada a mitjans dels anys noranta de la centúria anterior, el congrés d’enguany es dedicà a un tema monogràfic, susceptible de ser tractat en qualsevol època històrica. En aquesta ocasió, s’escollí el títol Faire la guerre, faire la paix per abordar un tema, el de la guerra i el de la pau, que ha estat ben present a la historiografia quasi des de temps immemorial. En qualsevol moment històric i en qualsevol escola historiogràfica la guerra ha estat un objecte d’estudi primordial. El fet bèl·lic ha ocupat un lloc preeminent en l’explicació de molts processos històrics i per aquesta raó no podem llevar-li l’etiqueta de “tema tradicional”. No obstant això, es tracta d’un objecte de recerca que s’ha renovat periòdicament i que ha incorporat de manera progressiva les noves variables d’anàlisi corresponents a cada moment determinat per oferir una explicació més completa de les societats del passat. I bona mostra d’açò són les sessions de treball del congrés celebrat a Perpinyà fa unes setmanes. Hi hagué, com no podia ser d’altra manera, intervencions i línies de treball que seguien els preceptes tradicionals amb què s’ha abordat el tema, des de l’estudi de les tàctiques militars fins la formació dels exèrcits, per exemple. Però si alguna cosa cridà l’atenció a aquest humil narrador fou precisament la capacitat de renovació d’aquest objecte d’estudi.

D’una banda, perquè el tema de la guerra fou abordat des de punts de vista força diversos, especialment des de l’antropologia i la sociologia, per oferir explicacions més complexes dels processos històrics i també dels fets bèl·lics que marquen els temps actuals. De l’altra, perquè al concepte tradicional de guerra s’afegí el de pau. No es tractava solament d’un congrés on els investigadors donaven a conèixer els seus treballs al voltant de la guerra, sinó que el procés de fer la pau s’incorporà com a subjecte de recerca al mateix nivell que el concepte de guerra. És a dir, hi havia sessions senceres dedicades a l’anàlisi dels mecanismes utilitzats al llarg de la història per negociar la sortida dels conflictes bèl·lics, des de les mediacions de pau d’època medieval fins els complexos jocs diplomàtics dels segles moderns i contemporanis. Intervingueren especialistes que treballen aquests temes des de fa molts anys per donar compte d’un procés, el de fer la pau, que ha anat prenent cos en els últims decennis i que sembla haver-se consolidat al panorama historiogràfic gràcies a la celebració de diversos congressos en els darrers anys i les consegüents publicacions de les actes.

un moment d’una sessió del congrés d’enguany

Voldria destacar un últim aspecte. Com he dit, el congrés estava obert a la participació d’especialistes de qualsevol època històrica. El tema escollit era prou general com per permetre la participació tant d’historiadors de l’Antiguitat com d’altres especialitzats en els dos darrers segles de la nostra història. En principi, pot semblar un calaix de sastre on tot cap i d’on es poc traure poc de profit precisament a causa d’aquesta varietat. Res més lluny de la realitat. I no ho dic jo, sinó que recolze les meues paraules en alguns arguments que una historiadora de cert prestigi a l’àmbit nacional i, fins i tot, internacional tragué a la llum en un conversa més o menys privada la setmana passada, en el context del congrés que la Sociedad Española de Historia Agraria organitzà a Lleida. I aquest argument no és altre que la necessitat de trencar amb els entrebancs que els mateixos historiadors ens hem posat a l’hora de dividir la història en diferents etapes i d’establir punts de contacte entre especialistes d’unes èpoques i altres per assolir una millor comprensió dels processos històrics. La veritat és que té molta raó.

Un exemple pot il·lustrar-ho bé. Gràcies a tenir una documentació més nombrosa, els modernistes han dut a terme estudis més acurats en relació a la diplomàcia internacional que els han permès perfilar millor els mecanismes de pacificació i de resolució de conflictes. Seria de bojos no atendre els seus treballs per part d’un medievalista que pretén analitzar els mateixos mecanismes de pacificació, i això és el que s’està fent sovint amb aquest i molts altres temes. Cal, per tant, sobreposar-se a aquestes tanques artificials i, de la mateixa manera que en anteriors ocasions reclamava una major multidisciplinarietat entre les diverses ciències socials, cal també tenir més en compte el treball que fan els nostres col·legues de feina, encara que estudien èpoques diferents.

Revistes en xarxa

En ple debat al voltant d’internet i cultura, oferim ací una de les possibilitats de la xarxa per a la difusió del coneixement en l’àmbit de les humanitats i les ciències socials. Es tracta del projecte Persée, per mitjà del qual es poden consultar bona part dels articles que s’han publicat en les revistes científiques franceses.

Ha estat desenvolupat pel Ministeri de l’Ensenyament Superior i la Recerca Científica i la Université Lumière-Lyon 2 des del 2003, i que s'ha compilat en aquest programa algunes revistes dedicades també a la història medieval, ben bé des que es van crear fins als últims anys, com ara: Annales, com no, des de la seua fundació el 1929; els Mélanges de la Casa Velázquez; la revista d’Història Medieval de la Université de Paris-VIII Médievales; la fundada per P. Chaunu i A. Corvisier, Histoire, économie & société (d’època moderna i contemporània, fonamentalment) o la dedicada a la cliometria, Histoire et Mesure.

Cal dir que pel que fa a les publicacions dutes a terme a l’Estat espanyol, com ben és sabut, es compta amb Dialnet, un suport creat per la Universidad de la Rioja en què, a partir de la recerca per autors, és possible consultar alguns dels articles editats en revistes que hagen digitalitzat els seus fons o disposen de versió electrònica. Ací es pot accedir als textos de la Revista d’Història Medieval (i abans Ligarzas) o Ars Longa de la Universitat de València, els Anales de la Universidad de Alicante. Historia Medieval i Sharq al-Andalus, si bé de revistes importants en la historiografia medieval valenciana, com Saitabi, Millars o altres que no són d’institucions públiques, com el Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura i Afers, només hi ha els sumaris dels últims anys. El mateix es pot dir d'altres de temàtica comarcal com Almaig.

Potser no fóra mala idea que, des dels àmbits de les publicacions universitàries valencianes i els distints departaments d’història, tinguera lloc una iniciativa com aquestes, la qual poguera agrupar aquestes editorials privades i d’associacions culturals, amb l’ajuda tècnica de les principals biblioteques especialitzades, i això cap a un projecte semblant als que hem citat, per tal de facilitar la difusió de volums en molts casos ja exhaurits i difícils de trobar, i que, al mateix temps, suposara una eixida en l’àmbit electrònic quan en el suport en paper fa cada vegada més incerta la continuïtat d’algunes d’aquestes revistes.

De la història medieval a la història del segle XX (i XXI)

B. Geremek com a eurodiputat

Reprenent la línia dels posts sobre aquells historiadors que ens han parlat de l’edat mitjana però que en la seua vida mateixa relaten el segle XX, ens centrarem ara en Bronislaw Geremek (1932-2008). La seua família era d’origen jueu i, de fet, va poder escapar amb sa mare del gueto de Varsòvia el 1943. Però, segurament, entre el gran públic és més conegut en la seua etapa més recent. Cap al 1980, va recolzar el sindicat Solidarność i va establir contactes amb el cercle privat de Lech Walesa. Després de les vagues poloneses va estar empresonat dos anys i mig. A finals dels anys noranta i durant la dècada del 2000, va ocupar alts càrrecs polítics a Polònia i també al parlament europeu, com a membre dels liberals, si bé va pertànyer a ens vinculats amb la socialdemocràcia. D’antic membre del Partit Comunista, fins l’ocupació soviètica de Txecoslovàquia, B. Germek va passar a ser el ministre d’afers estrangers de la República de Polònia que preparà l’entrada a l’OTAN o va organitzar la visita de Karol Wojtyla com a papa.

Més enllà d’això, com a historiador, a finals de la dècada del 1950, es formà en la universitat de Varsòvia, dominava el rus, l’alemany, el francés o l’anglés, i aviat va accedir als organismes culturals francesos. Es va relacionar amb els més influents autors del moment, Le Goff o Duby, i podem dir que va seguir les passes del també polonés Witold Kula. Malgrat que no sol figurar com un medievalista de primera fila dins l’escola dels Annales, els seus treballs sobre la marginalitat i la pobresa van conéixer una notable difusió i, fins i tot, foren traduïts al castellà per les grans editorials comercials en la dècada del 1970 i 1980.

Una reunió del Partit Obrer Unitari de Polònia

Això no obstant, ací volem destacar la seua etapa com a historiador marxista, per la seua aportació a la història socioeconòmica de l’edat mitjana. El 1962, Geremek va escriure la seua breu obra, però ben interessant, Le salariat dans l’artisanat parisien aux XIIIe-XVe siècles, en què abordava un tema no massa tractat pels medievalistes fins llavors, les d’unes relacions socials, com eren les de l’assalariat, vinculades sobretot al capitalisme. Aquestes encaixaven malament en la visió tancada del feudalisme o de les corporacions medievals, dominades encara per un alè romàntic, quasi idíl·lic, que havia deixat el romanticisme conservador, o, de forma més perversa, el feixisme europeu. Una de les finalitats, doncs, era obrir nous subjectes i temes d’investigació.

Un altre aspecte a subratllar és que partia en tot moment dels documents, de l’experiència, armat amb un fort aparell crític i un marc teòric desenvolupat a partir de les dades empíriques. I això escrit de forma senzilla, que no sol ser el més fàcil. La seua metodologia i la utilització de noves fonts són potser els trets que, bo i el pas dels anys, millor han resistit, i que encara doten al llibre, i altres articles en què Geremek reflexionava sobre aquestes qüestions, d’una forta contemporaneïtat. Entre d’altres, per les diverses lectures que oferia dels textos normatius o per l’estudi de la documentació judicial. De la mateixa manera, va emprar els textos literaris que narraven escenes quotidianes relacionades amb el món del treball o la contractació de la mà d’obra.

Això el va portar a abordar temes que hui figuren com a novedosos dins la història econòmica: des dels nivells o les condicions de vida, el mercat de la mà d’obra –i per tant les migracions–, el paper d’altres membres de la unitat familiar al si de les economies domèstiques o la gran disparitat de situacions entre grups socials abans vistos com homogenis.

Raonaments entre G. Duby i B. Geremek

Construir castells medievals al segle XXI: Guédelon i Ozark

L'arqueologia experimental és una metodologia relativament recent que ha estat molt poc practicada, sobretot per les despeses que genera; i segons com, no assegura uns resultats correctes sempre. Ben conegut és el camp d'experimentació arqueològica de l'Esquerda, que ha intentat recrear el cultiu medieval del cereal amb la intenció de calcular els rendiments del gra, encara que els resultats no han estat del tot encertats, ja que presenta un rendiment massa elevat per al període medieval. Tanmateix, això no vol dir que l'arqueologia experimental no siga una metodologia que aporte informació, i aquest és el cas de la història de la construcció. A dia de hui s'estan alçant del no res dos castells medievals (no sé si més), en els quals s'intenta estudiar el procés de construcció seguint les tècniques conegudes del segle XIII i amb les mateixes ferramentes que emprava aquella gent. Es tracta del castell de Guédelon, a la Borgonya francesa, i el castell d'Ozark, ni més ni menys que al bell mig de l'estat d'Arkansas, als Estats Units.

El castell d'Ozark tal com presumptament serà el 2030

L'origen de tot plegat està en l'arquitecte Michel Guyot, quan després de restaurar tres castells va decidir que volia crear-ne un de nou amb el seu propi estil, i el va començar a construir el 1997 en el departament de Yonne, a la Borgonya; molt a prop del Château de Saint-Fargeau del qual és propietari i restaurador. Prompte va aconseguir el més important, finançament privat, i a continuació va reunir un equip d'historiadors, arquitectes i obrers experimentats, amb els quals va iniciar el projecte. Actualment 50 persones hi treballen, dels quals 32 ho fan directament a l'obra repartits en 11 oficis antics.

Dotze anys després de l'inici, Guédelon és ara un camp d'arqueologia experimental, una mena de laboratori a l'aire lliure en el qual es recreen el procés de construcció i organització d'un lloc tal com podia haver existit al primer terç del segle XIII. Així, contràriament a la metodologia “normal” que busca identificar i analitzar els edificis existents, l'arqueologia experimental utilitza un procés invers. L'edifici s'ha construït de zero per arribar al final de l'experimentació a uns resultats convincents. Més o menys, per entendre'ns, podem dir que Guédelon és un lloc d'excavació en sentit invers. Per això, els responsables expliquen que no han volgut fer una arquitectura artística, copiant els exemples més bells que hi ha d'aquest període concret, sinó precisament els més comuns i nombrosos. Clar que també cal pensar en la funcionalitat de l'edifici quan acabe la construcció, que serà fonamentalment turístic, és clar.

El castell de Guédelon en l'actualitat

La veritat és que les fotografies i els vídeos que ens ofereixen al seu web recorden extraordinàriament a les imatges medievals que ens han arribat sobre els diversos oficis i eines relacionats amb la construcció: picapedrers, fusters, grues, etc., i permeten entendre molts dels processos constructius que difícilment veiem en una obra acabada. Tot i que, al meu parer, molt més important que això (que òbviament interessa als historiadors de l'art i de l'arquitectura) és poder experimentar en primera persona com es fa el treball des del punt de vista de l'obrer: quin esforç físic suposa, o quina capacitat tècnica hi cal, la qual cosa servirà per millorar la comprensió de la informació que aporten els documents escrits de les obres medievals sobre salaris, organització del treball, etc.

L'altre castell del qual parlava, Ozark, n'és una conseqüència del primer, quan el 2008 una parella de francesos va vendre a Guyot 50 acres de terra a Arkansas amb la mateixa finalitat. Certament resultarà molt estrany veure un castell francés del segle XIII als Estats Units, però tots sabem que la població d'aquest país ha estat sempre plural socialment, ideològicament i culturalment, de manera que és normal esperar qualsevol cosa d'allí. En aquest cas, la construcció està molt menys avançada, ja que va ser obert al públic per primera vegada aquest mes de maig, una vegada acabades les primeres tasques més necessàries. Però ja es comença a veure el perfil que s'hauria de convertir en castell cap al 2030, tot i que de moment, aparentment i pel que ens indiquen a la pàgina web, no presenta un projecte tan científic com el cas francés.

En definitiva, es tracta de dos exemples ben interessants pel que fa a la construcció medieval, que de segur quan tot plegat es traduïsca en treballs científics publicats significarà un gran avanç en el coneixement històric. En qualsevol cas, els webs aporten per ara una informació modesta però recomanable, sobretot per als interessants en el tema. I qui vulga, per descomptat, són visitables ambdós i en dia de treball. En el cas americà esperen atraure 150.000 visitants l'any, i més els val si no volen un castell a mitges.

Entrevista a Pierre Guichard

Fa mesos, en tornar de Càller, des d'Harca vam publicar una entrevista a Richard W. Clement, i anunciàvem que era la primera d'una sèrie d'entrevistes breus que aniríem fent a diversos historiadors, de casa i de fora, conforme anàrem tenint l'oportunitat. Ja en tenim algunes fetes al rebost, però una vegada passat l'estiu no ens resistim a reprendre la publicació d'entrevistes amb la darrera que hem pogut fer, pel caràcter simbòlic que té per a nosaltres.

El 25 de setembre una representació d'Harca va marxar cap a Calp (Marina Alta), on Pierre Guichard impartia una conferència en el marc del curs sobre l'expulsió dels moriscs que ha organitzat l'Institut d'Estudis Calpins. L'historiador francés és actualment professor emèrit de la Universitat Lyon 2, però emèrit només vol dir jubilat, com especifica ell. La prudència que sempre ha mostrat en els seus escrits, a l'hora de presentar les seues tesis, es tradueix, en persona, en una manifesta modèstia. “Lamento decepcionarles”, ens diu quan ens presentem i li diem que hem vingut expressament per conéixer-lo. Quan li plantegem la possibilitat de fer-li una entrevista accepta de seguida, i gràcies a l'amabilitat de l'Institut, que ens deixa quedar-nos uns minuts a la sala en acabar la conferència, podem enregistra-la.

Potser no acaba d'entendre que alguns li donen tanta importància al seu treball, perquè ve de fora i va elegir estudiar a València la societat andalusina i l'impacte sobre ella de la feudal, com podia haver elegit la d'Algèria, que potser era el que haguera volgut. Sembla que el debat historiogràfic que es va generar al voltant del seu treball no té per a ell cap implicació fora de la història, i de la historiografia, i sempre ha expressat l'estranyesa que li causaven, i li causen, certes reaccions. Guichard va capgirar la visió de la societat andalusina que tenia la historiografia espanyola fins als anys 70, i les noves idees sobre la tribalització de la societat peninsular presentades al seu llibre Al-Andalus. Estructura antropológica de una sociedad islámica en occidente van xocar contra una historiografia molt condicionada per la suposada continuïtat entre el regne visigot i el món andalusí, com perquè les seues tesis foren acceptades sense més. No sé fins a quin punt el canvi profund que es va produir a partir del segle VIII és un debat superat actualment, però a l'entrevista –que tracta fonamentalment sobre això– Guichard veu que el tema encara no està tancat, i detecta una tendència entre alguns autors a recuperar vells postulats sobre l'impacte de la població àrab i berber emigrada.

Tot i que intensa en contingut, l'entrevista és breu, al voltant de 10 minuts com ens vam plantejar a l'inici per a totes les que férem. Però si voleu aprofundir més en la seua figura, a banda de llegir la seua obra, podeu veure l'entrevista que li va fer Antonio Malpica en 1992 al número 1 de la revista Fundamentos de Antropologia; i la que li va fer Josep Torró l'any 2000 al número 20 d'El Contemporani. També són força interessants els articles de diversos autors publicats per la Revista d'Història Medieval, a la secció Debats dels números 4 i 12, al voltant de l'obra de Guichard per la publicació de Les musulmans de Valence et la reconquête (Damasc, 1990-91), i la seua posterior traducció al castellà publicada per la Universitat de València Al-Andalus frente a la conquista cristiana (València, 2001).

Finalment només queda, en nom de tots els membres d'Harca, agrair una vegada més l'amabilitat del professor Guichard i el temps que ens va dedicar. Esperem veure'l de nou molt prompte per València.

Paraules incisives, complexes i descarnades (I)

Fa uns anys ja me'l vaig topetar. I l'he retrobat novament en diversos reculls de textos medievals. El passatge que reproduïm a continuació forma part d'una compil·lació del dret consuetudinari del país del Beauvaisis elaborat per Philippe de Beaumanoir, que va exercir com a batlle i administrador del comte de Clermont, en el segle XIII. Si bé el text és més ampli i matisa el sentit d'aquestes paraules, no ha de passar desapercebuda aquesta descripció incisiva dels governs municipals, i els paral·lelismes amb unes altres realitats coetànies és realment sorprenent:

Vegem en moltes bones ciutats que els pobres i els de la mà mitjana no tenen part al davant de les magistratures de la ciutat, i que els rics les tenen totes perquè són temuts comunament a causa dels seus havers i del seu llinatge. I ocorre que uns són alcalde, jurat o recaptador, i a l’any vinent cedeixen l’ofici als seus germans o als seus nebots o als seus parents pròxims, de tal manera que als deu o dotze anys els rics han ocupat totes les magistratures de la ciutat i, després, quan el poble demana que els comptes siguen revisats, es desentenen dient que ja s’han retut comptes els uns als altres.

Ph. de Beaumanoir, Coutumes de Beauvaisis, vol. 2.

Imatge: catedral de Sant Pere del Beauvaisis

Élisabeth Crouzet-Pavan a la Universitat de València

Despús-demà divendres 8 de maig el Departament d'Història Medieval de la Universitat de València (setena planta de la Facultat de Geografia i Història) comptarà amb la presència d'Élisabeth Crouzet-Pavan, professora de la Universitat de París IV de La Sorbona, que impartirà un seminari a les 11 del matí. El tema sobre el qual farà algunes reflexions crítiques (en italià) serà el de l'estat i els horitzons de l'actual historiografia tardomedieval francesa, de forma similar al que plantejà fa unes setmanes Nikolas Jaspert al CSIC de Barcelona al voltant de la historiografia medieval alemanya. Crouzet-Pavan és especialista en la història urbana de les comunes baixmedievals italianes, especialment la de Venècia, i podeu llegir alguns dels seus textos ací. Esteu tots convidats.